Marlon

La baixa de Jérémy Mathieu –que estarà tres setmanes fora dels terrenys de joc per una lesió al soli– ha deixat Luis Enrique amb només dos centrals per als propers partits. Samuel Umtiti i Javier Mascherano són els dos únics supervivents, ja que a Gerard Piqué també li queden dues setmanes de recuperació. Un dels jugadors que pot aprofitar l'oportunitat al primer equip és el jove brasiler Marlon Santos, que va aterrar aquest estiu al Barça provinent del Fluminense gràcies al mètode conegut com a 'Hardvard'. De moment, aquest dijous Luis Enrique l'ha citat per entrenar-se, amb els també futbolistes del filial Nili i Àlex Carbonell. 

Què és el mètode Harvard? Es tracta d'un terme utilitzat dins la secretaria tècnica per anomenar els futbolistes joves que arriben a cost zero perquè demostrin durant l'any que signen com a blaugranes que són jugadors vàlids per al Barça. Un màster d'un any. Els jugadors s'aprofiten de la gran escola que és el Barça, que els permet situar-se en un aparador molt més grandel que tenien als seus clubs d'origen. A canvi, el futbolista ha d'assumir el risc de venir un any a Barcelona, el mateix que passa amb els clubs d'origen, que posposen qualsevol ingrés econòmic un any, amb el risc conseqüent que no s'acabi completant l'operació.

Marlon n'és el gran exemple, tot i que el cas del lateral dret Nili, provinent del Las Palmas, és similar. En aquest cas, el secretari tècnic del filial, Pep Segura, el va convèncer per anar a Segona B quan havia jugat vuit partits amb el conjunt canari a Primera. Nili no va renovar amb els grocs i va preferir aterrar a Barcelona per fer-se un bon lloc en l'aparador que representa el Barça. 

• 

Melendo, envoltat per Nili, Gomes i Aleñà. A la dreta, Caicedo, autor del gol de l’Espanyol. / TJERK VAN DER MEULEN 

En el cas del central brasiler, el conjunt català  pagarà 6 milions al Fluminense aquest estiu per executar l'operació. Una decisió que s'acabarà de prendre en el tram final de temporada, un cop es valori si té projecció per arribar al primer equip. Serà una qüestió que hauran de considerar Luis Enrique i Robert Fernández, malgrat que el brasiler va ser un fitxatge de Pep Segura. De fet, Marlon no era la primera opció per arribar aquest passat estiu, però la prioritat no es va poder tancar i va acabar signant-se el futbolista del Fluminense.  

6MILIONS

El Barça pagaria al Fluminense pel brasiler a l'estiu, si abans no ha disputat 5 partits amb el primer equip aquesta temporada

Si enguany juga 5 partits oficials amb el primer equip, el pagament de sis milions s'executarà automàticament. En l'acord s'hi van incloure dues clàusules més, dos bonus d'un milió d'euros cadascun en cas que Marlon jugui 20 i 40 partits amb el primer equip. A més, recorden al Camp Nou, si s'executa l'opció Marlon s'hauria de compensar qualsevol deute entre les dues entitats: el Barça va pagar 3,2 milions per tenir preferència sobre el davanter Gerson, que finalment no va fitxar pels blaugranes, i aquesta quantitat encara està pendent d'abonar-se.

Marlon ha causat bona impressió al cos tècnic de Luis Enrique, i també ha tingut paraules elogioses del seu entrenador, Gerard López, al filial. El dia del seu debut el tècnic va destacar que és "un jugador ràpid" per anar al tall, i "que va fort i bé de cap". Això sí, està per polir, i Gerard li demanava més "atreviment" a l'hora de "dividir" i "filtrar" passades. 

A dins del club, quan es parla de Marlon, es treu pit: és una de les operacions de les quals el Barça se sent més orgullós. Si Luis Enrique hi confia i li dóna una oportunitat, aquest sentiment que impera als despatxos del Camp Nou creixerà, i demostrarà que el Harvard blaugrana funciona.

nou finançament

Si Mariano Rajoy pretenia seduir l’independentisme amb la seva proposta dimecres de reformar el sistema de finançament, aquest dijous es va endur una decepció. El Govern i els partits que li donen suport van respondre amb un sonor cop de porta a l’oferta del president de l’executiu espanyol. El portaveu d’ERC al Congrés, Joan Tardà, va ser el més explícit, assegurant, des de la tribuna d’oradors de la cambra baixa, que el govern català “no participarà en les negociacions de la reforma del finançament”.

De moment, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, plantarà la conferència de presidents amb què Rajoy vol donar el tret de sortida a la negociació. Un gest que vol evidenciar que aquest cop -a diferència del que ha passat sempre abans- no serà Catalunya qui lideri la negociació i que seran el govern espanyol i la resta de comunitats autònomes els que hauran de posar sobre la taula una proposta d’acord. Dijous Puigdemont titllava de “cínic” el líder del PP per oferir ara una millora del sistema de finançament, que l’1 de gener “farà tres anys que està caducat”, enlloc de “rescabalar les quantitats de diners que durant aquests anys” Catalunya no ha rebut.

L’estratègia del Govern passa, expliquen fonts d’Economia, per acompanyar la negociació però no liderar-la. “Hem de ser-hi a prop per responsabilitat”, apunten, però subratllen que no en faran un cavall de batalla tenint en compte que el full de ruta aprovat al Parlament deixa enrere l’escenari del finançament autonòmic. Ho va resumir Tardà, quan va avisar que l’únic sistema amb què comptarà la futura República Catalana serà l’agència tributària pròpia.

Tanmateix, l’escenari no és fàcil per al Govern, perquè desentendre’s completament del finançament obriria camí a l’oposició per intentar treure’n rèdit. Ciutadans -que pugna per fer-se amb la bandera del peix al cove- ja va córrer a reivindicar que si la Generalitat no agafava les regnes de la negociació serien ells que defensessin els “interessos dels catalans”. De fet, el portaveu del PDECAT al Congrés, Francesc Homs, sí que va obrir-se al diàleg mentre Catalunya no sigui independent. “No sabem quanta estona serem a les Corts, però mentrestant, som de sortir a jugar”, va concloure.

En el que sí que van coincidir Tardà i Homs va ser a carregar contra l’estratègia que ha seguit Rajoy per fer front a l’independentisme. Mentre el republicà va avisar que el “camí autoritari” que ha escollit el PP “té molt poc recorregut”, Homs va acusar PP, PSOE i Ciutadans de ser el “motor de la desconnexió catalana” i de treballar colze a colze per traçar una línia clara entre dos bàndols: “bons i dolents”.

xarxes

Els humans tendim a ser apocalíptics, a pensar que el futur serà pitjor que el present. De fet, tenim tendència a recordar el passat amb enyorança, ideant que els moments feliços van ocupar la major part del nostre temps. Res més fals. Vaig llegir, no sé on, que aquesta facilitat per recordar només els moments amables, aquesta amnèsia selectiva, era resultat de la sàvia evolució del cervell. Si els humans ho recordéssim tot no podríem suportar-ho. Viuríem sota una depressió estructural. Quantes males jugades ens va fer aquell individu amb el qual, potser, ens creuem sovint? I les marranades del familiar, ara esdevingut amable, amb el qual compartim taula el dia de Nadal? Definitivament, val més oblidar el que no és positiu. Pura supervivència.

D’aquesta tendència al pessimisme respecte al futur no se n’escapa ningú. Des de Thomas Malthus, que va assegurar que arribaria un moment en què la superfície terrestre no generaria prou aliments per a tothom, fins ara mateix, ple d’espavilats que donen la culpa de la mort del seu canari al canvi climàtic. Quan jo era petit, si feia mal temps quan no tocava -entre nosaltres tendim a sostenir que no fa el temps que correspon per a l’època-, els adults donaven la culpa a les proves nuclears d’americans i de francesos que aleshores sovintejaven. “On anirem a parar!”

Ara la moda consisteix a dir que la tecnologia ens amenaça cada dia més i que, en el futur, ens farà la vida impossible. No queda bé dir que la tecnologia, entre altres moltes coses, ha permès allargar l’existència, desmentir l’apocalipsi malthusiana o gaudir de moltes més coses que els nostres avis. No senyor. La tecnologia en mans de les multinacionals ens durà a la perdició -sembla que en mans de l’estat no és un perill, tant si es tracta d’un governant d’estètica Fernández Díaz com d’un enyoradís del tiet Ióssif Stalin-. Tothom apel·la a la intimitat perduda.

Ara la moda consisteix a dir que la tecnologia ens amenaça cada dia més i que, en el futur, ens farà la vida impossible

La culpa sempre la té algú altre -com correspon a una societat que ho espera tot de l’estat-. Però jo crec que la intimitat no s’ha perdut, sinó que s’ha llençat. Quan algú -amb mala fe i de manera absolutament reprovable- fa circular una fotografia que, ves per on, ha rebut, i en què apareix algú altre en situació compromesa, oblidem que aquella imatge ha estat, potser en un excés de confiança puntual, enviada o cedida de manera voluntària. Tinc un amic que, quan la seva filla arriba a casa amb amigues, les obliga a deixar el telèfon a l’entrada de casa. “Estic fins als pebrots de contemplar el menjador de casa a Instagram!”, em diu. Cadascú és responsable de la seva intimitat. I si una imatge o text que no hagi estat captat o copiat de manera il·legal circula per les xarxes és perquè el seu propietari n’ha iniciat la circulació.

Tots tenim algun amic o conegut que, al seu dia, va abandonar la petita població on vivia per tal de gaudir d’una vida anònima. El conegut safareig dels pobles és terrible. S’esbudellen els uns als altres sense commiseració. El fet, en la nostra cultura tan meridional, té una gran implantació. Fins i tot entre colles de suposats amics. Parlar, i sentir parlar, malament dels altres constitueix un esport nacional d’alta acceptació. I les anomenades “xarxes socials” -que no són res més que l’antic safareig de poble elevat de categoria perquè no tothom està disposat a reconèixer que és un neci- sovint no són res més que mals usos de la tecnologia, que hi és per ser utilitzada de manera suposadament enraonada. Però, esclar, els tontos d’ahir tenen ara la possibilitat de ser escoltats per milers, per milions de persones. Tothom té dret als seus minuts de glòria. O no? Ingents quantitats d’animalades, suposats pensaments profunds d’una superficialitat que fa feredat, afirmacions dignes d’adolescents rematadament infantilitzats... Tot això és expel·lit en 140 caràcters. I hi ha seguidors de qui ho produeix!

Pessimisme? No hi té lloc. I menys per donar-li la culpa a la tecnologia. Tot aquest xivarri, aquesta verbositat barroera, només influeix en aquells que sempre han estat disposats a escoltar-la. A les xafarderes de poble només els parava atenció qui volia. Que feien mal? Segur. Eren infatigables. Repetint banalitats malèvoles fins a la mort. El problema és que ara es té més capacitat d’amplificació, de fer xivarri. Tant com delit d’escoltar-lo, i permanentment si es vol. Sense descans. Aquí ha d’entrar en acció la capacitat de l’individu per triar. El futur no serà pitjor. I el passat no va ser millor. Sempre ens quedarà el dret a escollir. Prou que ens ho recorda l’Alexandre Dumas fill: “ Je préfère le méchant à l’imbécile, parce que l’imbécile ne se repose jamais ”.

romul brotons

Format en el disseny gràfic, s’ha fet càrrec, amb Elisenda Albertí, de l’editorial fundada pel pare d’ella i que era coneguda sobretot pels diccionaris. Però els temps canvien i ara de diccionaris se’n venen pocs, així que s’ha reorientat el negoci cap a llibres singulars, sempre en estoc, i amb cura per la presentació gràfica.

D’on li ve l’amor per Barcelona?

És innat. Ja m’agradava la ciutat de petit, quan vivia al barri de Sants. O al·lucinava quan em portaven al Raval, d’on era el pare. El moviment del carrer em fascinava i em deixava perplex.

Què sent quan hi passeja ara?

S’ha perdut una part important d’aquell ambient popular. Però és la història del Raval: els últims que arriben a Barcelona s’instal·len al Raval, així que és natural que hi hagi aquesta evolució i es renovi. Canvia i, per tant, és natural que n’acabis tenint un record boirós, infantil i idealitzat.

I per la Rambla encara hi passeja? Conec no pas poca gent que l’evita sempre que pot...

Hi passejo, però a vegades costa. Solem evitar-la entre juny i octubre, però la resta de l’any procurem passar-hi, gairebé per obligació, per allò de no claudicar. S’ha convertit en un territori absolutament turístic.

Les botigues de sempre s’estan perdent.

La gent normal ja no pot afrontar obrir una botiga singular, amb tanta franquícia. Ara anem a tongades i tothom ven el mateix. Quan surten gelateries italianes -italianes entre cometes- n’apareixen com bolets l’una al costat de l’altra. El monocultiu està destruint el caràcter del comerç a tot arreu. Els centres de les ciutats, amb tantes franquícies, ja són com aeroports. Però no sé com s’hi pot lluitar perquè, al final, qui mana és el consumidor.

És novetat el llibre La ciutat trasbalsada , que explica els convulsos anys del 1901 al 1910. ¿Vol arribar fins a l’actualitat?

Sí, en la mesura que ho puguem anar fent. Vam partir de la base del llibre sobre l’11 de setembre del 1714 que havia fet el Santiago Albertí i que vam reeditar, perquè la història quedava molt ben explicada. Després vam fer un volum que cobria des d’aleshores i fins al 1860, i un altre que abraçava els anys posteriors fins al final del segle XIX. La idea ara és avançar decenni a decenni.

Hi ha molts llibres sobre Barcelona. Quina li agradaria que fos la seva aportació específica?

Intento que siguin una mena de relat periodístic sobre les coses que passaven. I parlar dels fets polítics però, sobretot, de com això afectava la vida quotidiana de la gent. Miro de posar-me en el lloc del ciutadà.

Quina època històrica de Barcelona li agradaria visitar?

M’agradaria veure la ciutat quan encara tenia muralles i portes que calia obrir i tancar. Amb el futur Eixample encara com un erm. I els pobles més enllà de la zona d’exclusió militar, que acabarien sent barris. Devia ser una vida horrible, però m’agradaria veure-ho.

Té fal·lera pels parcs d’atraccions urbans i ha escrit la història dels que hi ha hagut a la ciutat.

M’atrauen perquè expliquen la manera com es distreu una ciutat determinada. Potser estan desfasats i en extinció per la pressió urbanística, però sovint recullen la identitat d’un lloc. Si queda un parc d’atraccions a Barcelona com el del Tibidabo és perquè és en una zona poc propícia a l’especulació.

I, dels que ja han desaparegut, ¿quin voldria haver vist?

Els Camps Elisis: segur que eren una cosa espectacular. En ple passeig de Gràcia. Tenia atraccions però eren sobretot un gran jardí amb pèrgoles, balls, distraccions, castells de focs, ascensions en globus... Ara seria al·lucinant. I era enorme. Ocupava cinc illes de l’Eixample de llarg per quatre d’amplada. Però va durar poc: quan es tiren les muralles, comença a construir-se la ciutat.

¿Diria que els parcs d’ara mantenen aquell caliu?

Ara les atraccions són pura tecnologia i ja està. Proporcionen unes sensacions bestials, algunes per no pujar-hi [riu], però han perdut la poètica. Per això té encant el Tibidabo. Pujar a l’avió ja no és com quan ho feia la gent que no havia volat mai. Però encara transmet coses, perquè és un viatge en el temps.

Ha estudiat també personatges singulars barcelonins. Quin és el seu preferit?

Antoni Llussià. Era un estafador professional que, en una ocasió, es va fer passar pel rei Alfons XIII i va deixar un compte monumental sense pagar a l’Hotel Saint-Moritz. Parlava sis o set llengües i es va casar amb moltes senyores riques, a les quals deixava puntualment després d’haver-ne obtingut els diners. El van tancar a mil presons i va fugir de totes. Es va acabar casant, finalment i de debò, amb la filla d’un dels seus carcellers.

I quins són els personatges equivalents ara?

El Sempronio deia que el tipus popular es va acabar amb la guerra, perquè es va endur la innocència. A la Monyos avui la tancarien en un frenopàtic i s’ha acabat.

LA DIGNITAT DE BENACH

Les Assemblees de Pau i Treva comencen l’any 1021 i són el precedent del parlamentarisme a Europa. Estic convençut que la recerca de la pau a través del diàleg forma part des de llavors del nostre ADN com a poble.

Les Corts Catalanes, establertes el 1283, són l’organisme parlamentari entre els segles XIII i XVIII, reconegudes com a model del parlamentarisme medieval.

A l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya s’hi aplegaven els 96 diputats catalans a Corts en el primer reconeixement polític i territorial de Catalunya com a realitat nacional després del 1714. Es pensa i es comença a construir la Catalunya del segle XX.

El Parlament de Catalunya es constitueix el 6 de desembre del 1932 i té en Lluís Companys el seu primer president, al qual va succeir al cap de poc Joan Casanovas. Va legislar fins al 1938 amb criteris progressistes i avançats al seu temps, una altra marca de la casa.

El president Mas i els membres del seu govern Rigau, Ortega i Homs ja han estat imputats i estan pendents de judici per tot el que va passar el 9-N

És obligat recordar que Irla, Rovira i Virgili, Serra i Moret, i Farreras i Duran el mantenen viu a l’exili, en el moment en què Espanya es veu sotmesa per la dictadura. Aquells homes, lluny de casa i amb grans dificultats, mantenen viu el Parlament de Catalunya.

Un Parlament que es recupera el 10 d’abril del 1980 presidit per Heribert Barrera, després que l’esmentat Farreras i Duran, des de l’exili, enviés una carta al primer president del Parlament recuperat per reconèixer-ne la legitimitat i donar-li continuïtat històrica. Avui és el màxim dipositari de la nostra sobirania.

Tot això és història de la nostra nació. Hi ha un fil roig que travessa la història al llarg dels segles i que ens ha permès arribar fins aquí. Avui aquell Parlament hereu de tots els precedents històrics esmentats està preparant les lleis de “desconnexió”, fruit d’una majoria independentista que a les últimes eleccions va aconseguir 72 diputats sobre 135. Una majoria legítima que va decidir emprendre el camí cap a l’estat propi. Un camí complex, ple de traves i reptes majúsculs, i en què els nostres representants patiran de valent, per dir-ho suau. La cosa acaba de començar.

El president Mas i els membres del seu govern Rigau, Ortega i Homs ja han estat imputats i estan pendents de judici per tot el que va passar el 9-N. I què va passar aquell dia? Senzillament que es va convocar la ciutadania de Catalunya a expressar una opinió. El 9-N no era vinculant, en tot cas tenia més de mobilització massiva (a l’estil dels últims Onzes de Setembre que han sorprès el món) que no pas de referèndum, i això tothom ho sabia. Però el govern d’Espanya, amb la incomprensible complicitat del Tribunal Constitucional, ha judicialitzat el 9-N i l’ha criminalitzat. Mas, Rigau, Ortega i Homs han sigut els primers imputats per un exercici que tenia molt més de simbòlic que de real. En paral·lel, el món municipal tampoc s’escapa de l’ofensiva. El regidor de Vic Joan Coma i els regidors de Badalona que van obrir el consistori el 12 d’octubre també tenen problemes amb la justícia.

Seria bo que el govern del PP i el TC sabessin que no podran inhabilitar la nostra presidenta

I, per acabar-ho d’adobar, l’actual presidenta del Parlament, Carme Forcadell, és la següent a la llista. El Parlament, en ús de les seves facultats i atribucions, va crear una comissió d’estudi sobre el procés constituent que tenia la funció d’establir les bases del procés, buscar legislació comparada, escoltar experts, etc. És a dir, tot el que es fa en una comissió d’estudi. Doncs el govern del PP tampoc vol que s’estudiï res. I torna a carregar contra un element que té contingut, però que encara té molt de simbòlic, i ho fa a través de la principal representant del Parlament, la segona autoritat del país, la que representa el Parlament però també és hereva de totes les institucions democràtiques que han representat Catalunya des del segle XI. Un altre atac frontal i directe a les nostres institucions.

Mas, Rigau, Ortega, Homs, Forcadell, Coma, Lladó i els seus companys del consistori badaloní són els primers noms. N’hi ha hagut abans i en vindran més. I el detall més important: se’ls porta davant la justícia per qüestions essencialment simbòliques i qui fa la denúncia és el PP, partit o govern, o l’extrema dreta. No cal afegir res més, no?

Una nació és per damunt de tot la seva gent. Però una nació no existeix si no té institucions sòlides. Atacar aquestes institucions és atacar el cor de la nació. Quan fa uns dies al Parc de la Ciutadella la gent deia “Tots som Carme Forcadell”, es referia precisament a això, tocar les nostres institucions és atacar-nos a tots.

Per dignitat, per responsabilitat i pel nostre futur col·lectiu seria bo que el govern del PP i el TC sabessin que no podran inhabilitar la nostra presidenta. Una immensa majoria de la ciutadania d’aquest país ja fa temps que va dir prou. I aquest és un punt de no retorn.

cambres de comerç

La redacció de la llei de cambres que prepara la Generalitat ha trigat més del que es preveia, però el que és segur és que quan entri en vigor sacsejarà les organitzacions empresarials catalanes. Segons l’avantprojecte que ha preparat el departament d’Empresa i al qual ha tingut accés l’ARA, el Govern podrà forçar les actuals cambres de comerç a desaparèixer si els seus resultats econòmics són dolents i si són incapaces de presentar un pla de viabilitat convincent.

En concret, les cambres que durant dos anys seguits tinguin unes pèrdues superiors al 50% dels ingressos de l’últim exercici hauran de presentar, de forma automàtica, un pla de viabilitat en el qual s’hauran de concretar les accions per sortir de pèrdues en menys de dos anys. I en cas que sigui “manifestament impossible corregir la situació d’inviabilitat”, el Govern ordenarà l’extinció de la cambra afectada i la seva fusió amb una altra de les que existeixen. El text ja s’ha enviat a les cambres de comerç, i el Govern espera ara els seus comentaris perquè la llei “no està tancada”.

Actualment hi ha 13 cambres de comerç a Catalunya, i la de Barcelona és la més important. Si la norma que planteja la Generalitat hagués estat en vigor durant els últims anys, fins i tot la Cambra de Barcelona s’hauria vist obligada a presentar l’esmentat pla de viabilitat, ja que les seves pèrdues en dos anys (2012 i 2013) van superar el 50% de la facturació del 2013. És probable que totes les cambres catalanes s’hi haguessin vist abocades.

La nova llei de cambres, de fet, pretén facilitar la fusió entre aquestes institucions. N’hi ha dues (la de Palamós i la de Sant Feliu de Guíxols) que estan esperant que s’aprovi aquesta norma per poder culminar la seva integració, que ja tenen molt avançada.

Serveis per finançar-se

Tal com va avançar diumenge aquest diari, el Govern crearà una Cambra General de Catalunya que estarà jeràrquicament per sobre de les actuals cambres de comerç i que serà la que mantindrà el diàleg institucional amb les administracions.

Un dels punts més delicats de la proposta del departament d’Empresa és el finançament d’aquesta nova cambra. L’avantprojecte recull les diverses fonts de finançament que tindrà aquesta institució, la primera de les quals seran les aportacions voluntàries d’empreses.  Les empreses que més paguin tindran garantit prop d’un terç del ple de la nova cambra, un fet que ha generat molt de malestar entre les empreses petites i mitjanes, ja que es consideren discriminades pel fet de tenir menys diners.

Entre les altres vies d’ingressos que preveu la Generalitat per a la Cambra General de Catalunya hi ha la possibilitat que aquesta institució ofereixi serveis. Aquest fet, en principi, suposaria entrar en competència amb les cambres actuals i amb les patronals, que també donen serveis a les empreses i tenen en aquesta activitat una de les seves principals fonts de finançament.

El Govern, però, assegura que la nova institució “no farà la competència ni a les cambres actuals ni a les patronals”, segons un portaveu d’Empresa. L’única opció, per tant, seria que hi hagués una coordinació i que la Cambra General de Catalunya i les institucions ja existents es repartissin els serveis que s’ofereixen a les empreses, però això obligaria les cambres i patronals actuals a renunciar a part dels ingressos.

El 2011 es van suprimir les quotes obligatòries a les cambres, i aquestes van perdre la via principal d’ingressos. A partir de llavors, van començar a oferir més serveis a les empreses per tenir més ingressos. Això ha generat una convivència cada cop més incòmoda amb les patronals, que també es financen en part amb els serveis a empreses.

LES CLAUS

1. Què és la Cambra General de Catalunya?

És la nova institució empresarial que impulsarà la Generalitat, que estarà jeràrquicament per sobre de les 13 cambres catalanes actuals i que serà la que mantingui la interlocució institucional amb les administracions.

2. Per què és important que neixi aquesta nova institució?

Perquè canvia de dalt a baix el tauler de joc de les organitzacions empresarials. Per exemple: la Cambra de Barcelona, la més important, perdrà pes, ja que serà la Cambra de Catalunya la que interlocutarà amb el Govern. A més, la llei de cambres que ha redactat el Govern facilitarà la fusió de les cambres actuals tant si és de forma voluntària com si és de manera obligada.

3. Quan s’obligarà les cambres a fusionar-se?

El Govern estableix un criteri: si les pèrdues acumulades en dos anys consecutius superen la meitat de la facturació de l’últim exercici, la cambra afectada estarà obligada a presentar un pla de viabilitat per tornar a beneficis en menys de dos anys. Si el pla és rebutjat, el Govern podrà forçar la liquidació de la institució i la seva fusió amb una altra cambra.

4. Com es finançarà la Cambra General de Catalunya?

La primera font d’ingressos seran les aportacions voluntàries d’empreses, i el Govern premiarà les que més paguin concedint-los quasi un terç de les cadires del ple (un fet que ha indignat les pimes, perquè elles tenen menys recursos i se senten desplaçades). A més, oferirà serveis a empreses.

el soroll

Trànsit, obres sota de casa, camions de la brossa a hores intempestives, la terrassa d’un bar o el xivarri dels que surten de nit. Els habitants de les grans ciutats s’han acostumat a viure amb un nivell de soroll alt. Segons les dades dels mapes estratègics de soroll de la Generalitat -fets basant-se en vint municipis que sumen més de 3,2 milions d’habitants-, només un de cada deu ciutadans de l’àrea metropolitana gaudeix d’un entorn que es pugui definir com a “zona tranquil·la”, amb els estàndards que marca la normativa acústica catalana. Es poden considerar uns privilegiats: la normativa acústica catalana marca un límit de 65 decibels (dB) durant el dia i de 55 a la nit. A l’àrea central del Barcelonès, un 58% dels ciutadans dormen amb un soroll per sobre d’aquest llindar.

• 

Segons el professor de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Jordi Romeu, els efectes de la convivència amb el soroll són difícils de quantificar: “No sabem si algú emmalalteix pel soroll, però sí que comporta complicacions”. Mal de cap, estrès, problemes per dormir, per concentrar-se o dificultats d’aprenentatge són algunes de les conseqüències.

Des del 2002, la normativa europea obliga els governs a establir mesures estratègiques per reduir la contaminació acústica. Tots els municipis estan obligats a tenir un mapa de capacitat acústica i a prendre mesures per regular el soroll. Un 40% dels ajuntaments encara no en tenen, entre ells, el de Tarragona i el de l’Hospitalet de Llobregat. Però el problema és que no existeix un patró normatiu a seguir i cada Ajuntament, en major o menor mesura, aplica les mesures que li semblen millor. La Generalitat mateixa reconeix en el resum dels mapes estratègics de soroll publicats a l’abril que no s’han establert “estratègies a mitjà i llarg termini”. El cap del Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lumínica de la Generalitat, Sergi Paricio, reconeix que encara queda molt per fer: “Anem endarrerits 10 anys en comparació del nivell de conscienciació que hem aconseguit en contaminació atmosfèrica”.

El trànsit, el principal enemic

Segons Paricio, la font principal del soroll és el trànsit. “L’hem acabat integrant a les nostres vides”, explica. De fet, segons el professor Romeu, es tracta d’un soroll que percebem com a “inevitable” i ens hi acabem acostumant amb molta més facilitat que si fos “un soroll més puntual i concret”, com ara el que pot venir del bar de sota casa o les obres del veí. El responsable de la Generalitat assegura que per pal·liar els efectes del soroll en el trànsit “cal actuar sobre el cotxe”. Però reconeix que és un problema de difícil solució: “Podem pensar en el cotxe elèctric, que contamina menys ambientalment i redueix el soroll en comparació dels vehicles convencionals, però no l’elimina”. Les proves pilot que s’han fet amb aquest tipus de turismes han aconseguit rebaixar només els efectes en 8 o 9 decibels. Per a Paricio, la clau és “reduir el volum total de cotxes”, pensant en la bicicleta o el transport públic. També recorda que els plans de cada localitat són responsabilitat dels ajuntaments. La Generalitat els coordina i estableix estratègies supramunicipals. També es pensa en les grans infraestructures i en equipaments sensibles. Per exemple, el 49% dels hospitals i residències de l’àrea central de Barcelona estan ubicats en zones amb més de 65 decibels.

El professor de la UPC creu que també caldrien estudis més acurats sobre espais específics: “En carrers d’alta densitat és impossible reduir el pas de 50.000 vehicles, i fins i tot reduint-los, la percepció de soroll es mantindria, però pots aconseguir disminuir-ne la força actuant en altres punts amb menys densitat de trànsit”. També apunta que les administracions sovint no tenen en compte l’impacte acústic a l’hora de contractar serveis: “¿Es té en compte el soroll quan es compra un determinat camió de la brossa o a l’hora de col·locar un contenidor en determinats punts del carrer? Jo sospito que no”. El professor de la UPC aposta a més per pensar a renovar les flotes d’autobusos pensant en el volum de soroll que generen.

Massa tolerants?

Un dels pròxims reptes de la Generalitat és incloure dins dels mapes estratègics els efectes de l’oci nocturn. Paricio explica que la majoria de les queixes i denúncies que rep el Govern són per situacions puntuals, com ara discoteques i bars. Quan en reben una, la passen a l’ajuntament corresponent i li donen suport per buscar-hi solució. Paricio assegura que els últims anys, s’ha aconseguit conscienciar més la ciutadania i les administracions. Per a Romeu, es tracta d’un problema educatiu i cultural: “Som excessivament tolerants. Quan algú té càncer li preguntes «Fumaves?», però no se’ns passa pel cap preguntar a algú per què no dorm”.

També considera que cal més formació entre el personal de les administracions perquè en totes les àrees es tingui en compte els efectes del soroll a l’hora de tirar endavant polítiques públiques. “Hi ha administracions que fan les coses bé, però cal ser més conscients de la problemàtica i continuar millorant”, sosté el professor. En general, creu que “costa” legislar sobre el soroll i considera que tot i les normatives existents, encara fa falta més regulació, per exemple a l’hora d’establir els horaris més sensibles per a la percepció del soroll. “De tota manera, jo em conformaria amb què la regulació que existeix es complís”, conclou

roland barthes

"Tot significa i, per tant, tot és una sorpresa". Aquesta és una de les frases que condensa sintèticament la trajectòria de Roland Barthes. Nascut el 12 de novembre del 1915 -d’aquí un mes se’n tancarà oficialment el centenari-, Barthes ha sigut un dels grans representants de l’estructuralisme i la semiologia europeus.

La seva trajectòria va arrencar l’any 1953 amb El grau zero de l’escriptura, on exposava el naixement d’un nou estil literari que consistia en l’absència d’estil (citava L’estranger, d’Albert Camus, com a novel·la inaugural de la tendència). Durant els anys 50 va combinar les estades en països com Romania, Egipte o els Estats Units, on feia de professor, amb les beques al Centre National de la Recherche Scientifique, fet que li obriria la porta de l’École Pratique des Hautes Études. Paral·lelament participaria en revistes acadèmiques comCommunications, Critique i Tel Quel. A Mitologías (1957) escrivia: “Cada objecte del món pot passar d’una existència tancada i muda a un estat oral, obert a l’apropiació per part de la societat”. Per a Barthes, “un mite és un signe”: darrere els esports, la publicitat, el cotxe o un bistec amb patates s’hi amaga la ideologia de la cultura de masses moderna. El semiòleg disseccionava aquests i altres mites en profunditat i amb un estil literari magnètic, fins i tot quan era més acadèmic. Més endavant dedicaria llibres a desxifrar la moda ( El sistema de la moda, 1967), el Japó ( El imperio de los signos, 1970) i la Xina ( Diario de mi viaje a China, 1974).

Entre els seus articles més coneguts hi ha La mort de l’autor (1967), on demanava que l’escriptor cedís al lector el lloc privilegiat que ocupava fins llavors: per a Barthes, cada lector reescrivia els textos per mitjà de la seva interpretació. “Barthes té un gran rigor intel·lectual i una sensibilitat enorme -diu Laurent Binet-. Quan el llegeixes t’ho passes realment bé i et permet adonar-te de coses que fins llavors t’havien passat desapercebudes. La seva gran lliçó com a semiòleg és que els objectes no són innocents, darrere la seva fisicitat hi ha multiplicitat d’interpretacions”. Barthes també va abordar l’escriptura autobiogràfica aRoland Barthes por Roland Barthes (1975) i el pòstum Diario de duelo, escrit entre el 1979 i el 1980, després de la mort de la seva mare.

L’amor segons un semiòleg

El llibre més popular en vida de l’autor va ser Fragments d’un discurs amorós (1977), que Àtic dels Llibres va publicar en català l’any passat. “És un volum fascinant, perquè representa l’esforç d’un acadèmic, amb tota la seva potència intel·lectual i els seus coneixements de literatura, art, mitologia i psicologia, per explicar, entendre i analitzar de la manera més freda possible l’amor i tots els seus estadis -explica l’editora Claudia Casanova-: la gelosia, l’odi cap a l’altre quan ens decep, la mentida, la pèrdua, el buit, l’espera, l’oblit, l’esclavatge fins i tot… Naturalment, és un fracàs meravellós: per molt que Barthes utilitzi totes les eines de l’anàlisi textual en què era especialista, i vulgui distanciar-se i desestructurar la passió amorosa, el simple fet d’haver-la experimentat, d’haver-la patit, d’haver-la viscut ell mateix -va mantenir relacions ben doloroses-, impossibilita del tot aquesta tasca”. Casanova diu que de l’autor li interessa que sap prescindir de “l’aparell i l’oripell de la universitat per explicar, atreure, seduir i despertar la curiositat dels altres”.

L’any que ve, Àtic dels Llibres publicarà Mitologies : “I seguirem amb la resta de la seva obra assagística -promet l’editora-, en la mesura que puguem, perquè les traduccions de Barthes són delicadíssimes, s’han de fer amb molta cura.

lider

Cada vegada es parla més de la importància del líder dins d’una empresa. Una figura que, lluny de limitar-se a donar instruccions als treballadors, ha de saber motivar-los i guiar-los a través d’uns valors, unes habilitats personals i unes idees i objectius compartits. És a dir, crear un bon ambient de treball perquè el rendiment sigui més alt. De fet, cada cop més escoles de negocis incorporen postgraus i màsters especialitzats en el que s’anomena lideratge empresarial, enfocats justament a donar aquest tipus d’eines als directius. D’una banda, aprofundeixen en l’autoconeixement -gestió de les emocions, seguiment d’uns objectius, etc.- i, de l’altra, adquireixen habilitats socials -escolta, tècniques per comunicar-se assertivament, gestió de grups, etc.-. Finalment, també s’ensenyen tècniques per saber gestionar el temps i augmentar així la competitivitat dins les empreses.

Però, ¿no són també habilitats i tècniques que podrien servir-nos perfectament en la nostra vida quotidiana? Steven Poelmans, psicòleg, postgraduat en neurociències per la Middlesex University (Londres), doctor en ciències empresarials per l’Iese i professor d’Eada Business School (Barcelona), considera que sí.

“La majoria d’aquestes habilitats i tècniques tenen a veure amb el comportament humà i amb com desenvolupar més la part humana. Per tant, no només es poden utilitzar en un context laboral, sinó que també són traslladables al nostre dia a dia i en un context familiar o de parella”, explica l’expert, que coordina el màster internacional en lideratge i coachingorganitzatius i el màster en alt rendiment d’Eada. “El que ensenyo en aquests cursos és psicologia i ciència aplicada a l’empresa, però això també es pot aplicar en el dia a dia. Només es necessiten persones que puguin transmetre aquests coneixements, com ara un psicòleg, un coach o un líder, en el context empresarial”.

Per a un directiu d’una empresa és molt important tenir un propòsit a la vida, un objectiu a llarg termini, que pot estar relacionat amb un somni, una passió o una causa per la qual es vol lluitar, explica Poelmans. Això és molt important també en la vida personal. “Una persona amb un propòsit té més carisma i més facilitat per connectar amb els altres de manera més transcendental. A més, és molt important per a la motivació”, diu Poelmans. Una altra tècnica que també s’ensenya als líders i que, segons aquest professor, pot ser traslladable a la vida quotidiana, és la gestió de la informació. És a dir, aprendre a comunicar-se d’una manera encertada amb les altres persones. “Per a un empresari és important saber què pensen els treballadors i com se senten respecte a les tasques que fan, per això cal saber preguntar i escoltar -explica-. Hi ha tècniques per aprendre a dir les coses i que l’altra persona no se senti afectada o atacada, i també tècniques de resolució de conflictes que, evidentment, també són necessàries en la vida personal”.

Una altra habilitat és la gestió de les emocions i l’estrès. “La intel·ligència emocional té a veure amb reconèixer i gestionar les emocions, tant les pròpies com les alienes. Això serveix per evitar conflictes però també per detectar oportunitats -comenta Poelmans-. Es tracta de ser observador, el que s’anomena mindfulness : és a dir, ser plenament conscient del que fas en cada moment”. Un cop s’aprenen a reconèixer les emocions, però, cal saber gestionar-les. “Moltes vegades els conflictes sorgeixen per malentesos. Potser alguna cosa que per a tu és trivial, per a una altra persona és molt important, i cal saber posar-ho tot sobre la taula”, argumenta.

Relacionat amb aquest punt també trobem la gestió de persones, que, segons Poelmans, consisteix a saber motivar els nostres companys a través dels seus objectius. “Interessar-se en el propòsit de l’altre és clau. Sobretot és important per a un líder o per a les persones responsables d’un grup, però pot ser igual d’útil per a una mare o un pare, per exemple. Es tracta de tenir capacitat d’inspiració”.

Finalment, una de les altres competències importants que suggereix aquest professor és la gestió del temps. “Hi ha tècniques per aprofitar el temps al màxim, com ara aprendre a reconèixer els lladres de temps, prioritzar les tasques o gestionar les interrupcions -comenta-. A la feina un lladre de temps seria el correu electrònic, i a casa la televisió, per exemple”.

Aprendre-ho des de petits

Segons Emma de Llanos, coordinadora dels programes de formació per a directius d’Eada, elfeedback que reben dels alumnes és molt positiu. “Diuen que els canvia la vida. Aprenen uns valors que no només són útils per a l’empresa, sinó que els poden utilitzar en tots els escenaris que vulguin. De fet, seria molt poc coherent aplicar-los només en un àmbit de la vida”. De Llanos considera que són competències que tothom pot adquirir entrenant-se i formant-se. “Sempre hi ha algú que hi té més facilitat, però crec que depèn molt de l’actitud de cadascú -explica-. A més, cal aprendre que no s’ha de ser molt bo en tot. Potser algú serà més creatiu però un altre tindrà més constància. Nosaltres no som partidaris de buscar l’ideal, sinó que intentem que tothom tregui el millor de si mateix, basant-nos en les fortaleses de cadascú”.

De fet, Llanos considera que hauria de ser una formació que tothom adquirís des de petit. “Les habilitats personals són la clau de l’èxit avui en dia, ja que contínuament t’has d’estar relacionant amb els altres. Hi ha escoles que ja comencen a incorporar aquest tipus de formació, però haurien de ser totes -opina-. No pot ser que a les universitats no es treballin tècniques per gestionar conflictes o habilitats per comunicar-se quan a les empreses ara és el que més es valora”. Poelmans hi està d’acord: “Al final el que s’ensenya a un líder empresarial és a plantejar-se objectius i a ser ambiciós, però també a ser respectuós i humà, i aquesta formació hauria d’estar a l’abast de tota la societat, no només de les empreses. Són valors i habilitats que s’haurien de transmetre i començar a treballar ja des de ben petits”, conclou.

Vuit activitats per cuidar el cervell

Segons Steven Poelmans, psicòleg, postgraduat en neurociències per Middlesex University (Londres), doctor en ciències empresarials i professor d’Eada Business School (Barcelona), vivim en una societat en què cada vegada domina més el coneixement, i per això cal que la nostra ment estigui sana. “La gent ja no treballa amb els seus músculs i les habilitats físiques com fa uns anys, sinó que ho fa sobretot amb la seva ment i la seva intel·ligència. Per tant, cal optimitzar el cervell, i perquè tregui el seu màxim profit l’hem de cuidar”. Poelmans recomana vuit activitats que haurien de formar part de la nostra rutina per tenir una dieta mental sana.

Dormir

Cal respectar les hores de son que necessita cadascú.

Esport

Fer exercici físic de manera constant disminueix el risc de patir estrès.

Treballar

Tenir una ocupació que ens agrada i ens fa sentir útils.

Desconnexió total

Moments per no fer res ni pensar en res.

Vida social

Dedicar temps a estar amb altres persones i socialitzar.

Meditar

És la manera de fer descansar el cervell i és molt positiu per a la concentració.

Riure i divertir-se

El sentit de l’humor per als adults és com el joc per als nens, i és igual de necessari.

guardiola

• Pep Guardiola: "No és fàcil jugar al Camp Nou contra el Barça"
• Un altre català a la NBA: els Sixers aposten per Sergi Oliva

• 

Pep Guardiola saludant des de la banqueta del Camp Nou. / P. VIRGILI

Hiperactiu sempre, amb el cervell maquinant a tota velocitat en tot moment, Pep Guardiola va trigar un minut a sortir de la banqueta per començar a gesticular. Els braços del tècnic anticipaven la jugada dels seus futbolistes, la mirada del migcampista que va ser, ara governant el City des de la banda, però incapaç d’imaginar el cruel final que li esperava ahir al Camp Nou.

El de Santpedor, després d’abraçar-se amb efusivitat a Luis Enrique al túnel de vestidors, va perdre els nervis durant la primera meitat amb Pablo Zabaleta. L’argentí no complia el guió previst per Guardiola, que exigia als seus futbolistes sortir amb línia de tres, sumant Zabaleta al costat de Fernandinho per estirar Gündogan en zones ofensives. Una vegada i una altra, quan Claudio Bravo tenia la pilota als peus, l’argentí es refugiava a la banda dreta, el seu hàbitat natural, i no complia amb el que li havia demanat el tècnic, desesperat amb la interpretació del joc del seu futbolista. Però, tot i la gesticulació efusiva dels primers quaranta-cinc minuts, i tot i anar per sota en el marcador, el tècnic va marxar cap al vestidor satisfet, esperant la seva oportunitat al segon temps. L’escletxa que esperava Guardiola, però, no va obrir-se, i va tornar a marxar golejat del Camp Nou.

Malgrat la contundència del marcador, Guardiola va lamentar que havien tingut “prou oportunitats” per intentar sumar algun punt de la seva visita a Barcelona, ja que va ser un partit “obert” durant la major part del matx: “ No hem estat tan malament, en general hem estat bé. Fa poc que ens coneixem. Hem sigut atrevits, valents. Quan arriben, et fan mal. No tinc res a retreure a l’equip”.

A la segona meitat, Guardiola va trigar un parell de minuts a reorientar la pressió dels seus jugadors després del canvi de plantejament de Luis Enrique, que va protegir Umtiti iMathieu, cosa que va fer que l’equip sortís jugant des de darrere amb defensa de tres. Però el duel tàctic de les banquetes es va acabar aviat, amb l’expulsió de Claudio Bravo a l’inici del segon període. Amb un menys, i el segon gol de Messi que sentenciava el partit, el tècnic dels citizens va cridar Silva per ordenar l’equip, agrupar el bloc i evitar que la nit es convertís en un malson. No ho va aconseguir, i els errors i la capacitat ofensiva del trident del Barça van continuar penalitzant el City fins al xiulet final.

Les comparacions entre la seva primera visita al Camp Nou com a entrenador del Bayern Munic i la d’ahir no es van poder evitar. “ El dia del Bayern no vam generar ocasions, avui [ahir] sí”, va dir el tècnic, que va deixar clar que el seu equip és incapaç de “posar-se al darrere i defensar”, i que la “pitjor” derrota la va viure amb els bavaresos contra el Madrid a la Champions

Pique

El central del Barça, Gerard Piqué, té clar que es trobaran aquest dimecres a la Lliga de Campions un City "molt diferent" del de l'any passat, quan va jugar també contra els blaugranes amb Manuel Pellegrini a la banqueta. El motiu del canvi dels de Manchester és la filosofia que ha intentat transmetre als anglesos Pep Guardiola, un estil "similar" al que juga el Barça. Piqué ha apostat per mantenir el control del joc i intentar deixar sense pilota un conjunt com el 'citizen', que viu també d'ordenar-se a través de la pilota.

"No m'ha fet fora cap diari, ni Twitter, ni l''As', ni el 'Marca', ni el titella de Florentino amb el seu pamflet Okdiario"

GERARD PIQUÉFUTBOLISTA

"Els últims anys hem millorat el nostre contraatac, però no sabem jugar d’aquesta manera. Ho podem fer dues o tres vegades en un partit, però intentarem no renunciar a ser el que som, que siguin ells els que ho facin. Jugarem a l’atac. Si els dos volem jugar al mateix, s’imposarà la qualitat dels jugadors", ha sentenciat el defensa, que ha reconegut que en cas de guanyar s'assegurarien la classificació per a vuitens i farien un pas endavant per ser primers de grup, ja que traurien 5 punts als anglesos.

Malgrat que Piqué no ha volgut mullar-se per Guardiola o Luis Enrique, ha tingut paraules d'elogi per al tècnic de Santpedor. "El Pep ens va marcar a tots. Hi ha un abans i un després d'ell, va canviar la història d’aquest club. Tot són paraules d’elogi cap a ell", ha dit el central, que ha reconegut que està en el "millor moment de la seva carrera".

El futbolista blaugrana ha admès que va estar a punt de penjar les botesfa 2 anys. "Deixar-ho tot, la selecció, el Barça i el futbol. La motivació ho mou tot", ha dit el central en referència a  les seves paraules a TV3 amb Jordi Basté, en què va dir que va estar a punt de deixar-ho tot el 2014, després del Mundial: " No trobava motivació".

• 

Gerard Piqué, en roda de premsa / FC BARCELONA

Quan ha arribat la primera pregunta sobre  la seva renúncia a la selecció espanyola el 2018 el defensa ha deixat clar que només donaria una resposta sobre aquesta qüestió. Piqué s'ha reafirmat en la decisió que va prendre després de jugar a Albània, potser "precipitada" a l'hora de comunicar-la perquè va acabar "calent" aquell partit, però meditada a fons: "És ferma". "No m'ha fet fora cap diari, ni Twitter, ni l''As', ni el 'Marca', ni el titella de Florentino amb el seu pamflet Okdiario", ha dit: "És una decisió que he pres jo".

"No volia comunicar-ho en aquell moment, però vaig sortir calent per aquella notícia que es va demostrar falsa. No m'ha fet fora ningú. És una decisió que he pres jo perquè mereixo anar-me'n com i quan vulgui", ha afegit.