el 080

La moda té una capacitat innata per adaptar-se als canvis. Almenys aquesta és la sensació que es respirava ahir al Teatre Nacional de Catalunya, l’espai que acull durant tota la setmana la dinovena edició del 080 Barcelona Fashion. Segons el calendari oficial, tocava presentar les col·leccions tardor-hivern 2017/2018. I així ho van fer Blame i Miquel Suay, els dos guanyadors de l’edició anterior (el primer com a millor dissenyador emergent i el segon com a millor col·lecció). Tot i això, totes dues marques van apuntar-se, a la seva manera, al see now, buy now. I què vol dir això? Que el que veus és el que desitges. I el que desitges és el que vols. I ho vols ara. Per això TCN i Boboli van recuperar la col·lecció d’estiu que van presentar en l’edició anterior del 080 –i que ara mateix ja tenen a la venda a les botigues– i van tornar a portar-la a la passarel·la. Perdó, a l’escenari. Perquè si un avantatge té organitzar un festival de moda dins d’una sala de teatre és que treu la vena més performativa dels dissenyadors.

Roba sense gènere

Si deixem de banda la moda infantil, l’encarregat d’obrir la primera jornada del 080 va ser Blame, la marca del valencià Pablo Puig. A Panòptic va tornar a inspirar-se en la societat actual, aquest cop en l’excés de control al qual estem sotmesos. Potser per això una instal·lació de càmeres de vigilància ocupava el mig de l’escenari. Blame és sinònim destreetwear, sempre oversize i fosc. “No m’agrada la distinció de gènere, jo faig roba per a persones”, explicava Puig en acabar la desfilada. Però ahir estava especialment exultant perquè s’havia atrevit a utilitzar el color (un taronja intens que recordava la vestimenta dels reclusos, gent vigilada permanentment) i el seu primer estampat, declinat en gris. La col·lecció destil·lava caràcter –es nota que va estar a les ordres de Boris Bidjan Saberi– i jugava amb les superposicions, amb interessants peces exteriors “mig jaqueta i mig abric” amb una sola solapa. Panòptic es vendrà l’hivern que ve, però des d’ahir mateix els fans de Blame ja podien entrar a la seva botiga en línia i comprar les dessuadores llargues i les samarretes que van tancar la desfilada. Per què fer-los esperar sis mesos?

Els clients de Miquel Suay tampoc hauran d’esperar a l’hivern que ve per fer el viatge intergalàctic que proposa 23º 51’ 19’’. “Nosaltres mantenim el calendari tradicional del prêt-à-porter, però això no vol dir que si vols una peça no la puguis encarregar”, explicava Suay. Aquesta marca valenciana ha decidit treballar sota comanda des d’ara mateix. I no només en unes peces concretes com ha fet Blame, sinó en la col·lecció sencera. Fidel al seu perfeccionisme, Suay es va amarar de pel·lícules de ciència-ficció i, de rebot, de la indumentària dels astronautes. La posada en escena de la desfilada va ser preciosa i emulava un espai sideral per on transitaven els models. El domini del volum i la sastreria clàssica, a més de la combinació de teixits tècnics i llanes amb efecte nebulosa, van ser els punts forts d’una col·lecció extensa i tecnoromàntica. Anoracs capitonats oversize, samarretes amb gràfics i colls pronunciadament circulars, pantalons amples i amb acabats metàl·lics... Tot i el domini del blanc i el negre, Suay també va deixar entrar el klein i el fluor en la seva particular constel·lació, que il·lumina un nou camí en moda masculina contemporània.

I podríem dir que les novetats sobre la passarel·la van arribar fins aquí, perquè tant TCN com Boboli van decidir recular –i presentar una col·lecció ja vista– per seguir avançant. Abans de la desfilada, Totón Comella explicava per què havien pres aquesta decisió: “La moda va molt ràpida i el sistema del see now, buy now és molt més àgil. També ens ha influenciat la immediatesa de les xarxes socials. Com a marca ara volem emfasitzar el moment de compra, així també ens protegim del plagi”.

Tot i el déjà-vu, Totón i el seu equip van saber treure suc d’una col·lecció en què els looksfusionaven roba de bany i prêt-à-porter. No van faltar les ratlles marineres i els quadres, però cal dir que també van incorporar peces de la col·lecció d’estiu que no s’havien mostrat en la passarel·la anterior, com un impermeable d’estampat militar, una caçadora d’ant metal·litzat i uns vestits de seda amb tirants espagueti. Paradoxalment, avui mateix TCN presenta en un esdeveniment privat la col·lecció de tardor-hivern 17/18. La moda tampoc para mai.

Al matí, la firma infantil Boboli també havia abraçat el see now, buy now i va tornar a mostrar els looks més representatius de la seva extensa col·lecció de primavera-estiu. Un altre déjà-vu que va deixar molt bon regust per la divertida posada en escena que recreava la sala d’espera d’un aeroport.

Yogar Catacric 2017

El colectivo Catacric (Catalans Critics), reunido en la noche del 30 de enero del 2017, en un céntrico lugar de Barcelona, ha decidido otorgar los 28º anti-premios YoGa a lo peorcito de la producción cinematográfica del año 2016.
En sus deliberaciones, el jurado, anónimo y mutante, como cada año, desde hace 28 inviernos, ha tenido en cuenta las apreciaciones, comentarios y sugerencias de los lectores de esta web y de las diferentes redes sociales, como Facebook y Twitter.

CINE ESPAÑOL

Peor película: YoGa ‘Morrallas de Targarona’, a ‘Secuestro‘ [de Mar Targarona]

Peores directores: YoGa ‘No culpes a Carmen [Machi] de lo que os pasa por…’, a Miguel del Arco (por ‘Las furias’), Félix Sabroso (por ‘El tiempo de los monstruos’) y Nacho G. Velilla (por ‘Villaviciosa de al lado’).

Peor actor: YoGa ‘Que dios te perdone’, Eduard Fernández, por ‘Lejos del mar’ y ‘La noche que tu madre mató a mi padre’.

Peor actriz: YoGa ‘Canta y no llores’, a Sílvia Pérez Cruz, por ‘Cerca de tu casa’.

CINE EXTRANJERO

Peor película: YoGa ‘Se os acabó el pastel’, a ‘Frente al mar‘, de Angelina Jolie.

Peor director: YoGa ‘Fargo para recordar’, a los hermanos Joel y Ethan Coen por ‘¡Ave, César!’.

Peor actor: YoGa ‘El hombre de una sola cara’, a Ben Affleck por ‘Batman vs Superman’ y ‘El contable’.

Peor actriz: YoGa ‘Resacón en las vías’, a Emily Blunt, por ‘La chica del tren’.

ESPECIALES

Uno de los nuestros: Yoga ‘Adieu au langage’, a Àngel Sala, director del Festival de Sitges.

Remakes: YoGa ‘No profanar el sueño de los muertos’, a las nuevas versiones de ‘Ben-Hur‘, ‘Los siete magníficos‘ y ‘La leyenda de Tarzán‘.

Veterano: Yoga ‘Múltiple’ a Jeremy Irons por las seis películas en las que ha actuado este año: ‘Assassin’s Creed’, ‘Batman vs Superman’, ‘El héroe de Berlín’, ‘El hombre que conocía el infinito’, ‘High-rise’ y ‘La correspondencia.

la renaixença

La gran majoria de diccionaris i llibres d’història identifiquen la Renaixença amb el moviment català de ressorgiment cultural que es va iniciar en la primera meitat del segle XIX . O, dit d’una altra manera, amb la difusió de la consciència de la cultura catalana (que s’identifica amb l’ús de l’idioma). Però pot ser que els diccionaris hagin de fer un replantejament perquè l’historiador de la cultura, la llengua i la literatura catalanes Joan-Lluís Marfany (Barcelona, 1943) acaba de publicar un llibre, Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença (Edicions 62), que tira per terra moltes de les idees vigents i assumides per bona part de la societat catalana.

A Marfany li agradaria obrir un debat però no es fa il·lusions: “La visió contra la qual argumento la subtendeix una innegociable premissa nacionalista que fa tota discussió molt difícil, per no dir impossible”, escriu a l’inici del llibre. Però no perd el sentit de l’humor ni l’afany per qüestionar les versions repetides una vegada i una altra i malfiar-se’n. Professor de la Universitat de Liverpool des del 1972 fins a la seva jubilació, el 2008, assegura que té la llibertat per fer-ho: “Tinc una posició excèntrica i perifèrica que m’ha permès fer el que he volgut”. A aquest nou llibre, que arriba quasi a les mil pàgines, hi ha dedicat deu anys d’investigació. Ja està immers en el segon volum. “La Renaixença no va ser cap renaixença”, assegura Marfany. “Hi ha una contradicció flagrant entre el suposat moviment de renaixença lingüística i la ben real consagració de la diglòssia”, detalla. I afegeix: “Hauria pogut adduir igualment la que existeix entre els no menys suposats inicis d’una renaixença nacional catalana i el manifest naixement, desenvolupament i triomf del nacionalisme espanyol: a Catalunya, vull dir, naturalment, i per obra de catalans”. Marfany és contundent: “Tot el que s’ha explicat tradicionalment es basa en una fal·làcia absoluta”.

Amor a l’idioma espanyol

Per què la Renaixença no va ser pròpiament una renaixença?

Marfany, que porta molts anys immers en l’estudi de la llengua catalana -ha publicat tambéEl nacionalisme català en els seus inicis (1995), La llengua maltractada. El castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX (2001) i Llengua, nació i diglòssia (2008)-, creu que la història no és tan simple com intenten fer veure “els mals historiadors”. Assenyala contradiccions importants en el discurs de la Renaixença. “Si el catalanisme és un moviment gradual, constant i ininterromput de recuperació nacional, la Renaixença deixa de ser renaixença perquè no pot renéixer el que no ha mort”. I afegeix: “No és cert que la Renaixença fes ressorgir una literatura catalana perduda, sinó al contrari: va estrangular la petita tradició literària en català. Ells mateixos [es refereix als impulsors de la Renaixença] van dir que l’havien embalsamat”, afirma.

L’historiador s’ha documentat a fons: “Marfany maneja una quantitat inversemblant de documentació per a un sol individu, té una capacitat extraordinària de fer feina d’arxiu”, assegura l’editor d’Edicions 62, Jordi Cornudella. “No hi ha cap contemporani de Manuel Milà i Fontanals [un dels impulsors de la Renaixença] que tingui una idea tan clara de què ha de ser el nacionalisme espanyol”, assegura Marfany. Una prova fefaent de la investigació exhaustiva de Marfany és el recompte de símbols i mites espanyols. A la premsa barcelonina, només durant el Trienni Liberal (1820-1823) l’autor troba -es limita als textos en vers- 36 aparicions del Cid, 19 de Pelayo i 16 de Padilla. Marfany defensa la tesi que el que importa sovint no és el mite individual sinó la idea emfàtica que Espanya és bressol d’herois exemplars: “És una manera de suscitar l’orgull nacional”, escriu.

L’autor afirma que no ha trobat cap indici documental en tot aquest període de la Renaixença (1789-1859) de rebuig a la literatura espanyola. Sí, en canvi, molts esments a “nuestra lengua ”, sovint qualificada d’ hermosa i sonora. “Els que s’han ocupat del tema s’han fixat molt selectivament en les declaracions d’amor i lleialtat a la llengua catalana i en els testimonis sobre el pobre coneixement de la llengua castellana i han tancat els ulls a les proclames d’orgullosa celebració de la llengua nacional [l’espanyol]”, defensa. “És com si un historiador de l’art mirés el quadre de La rendició de Breda i només es fixés en el cul del cavall”, exclama.

L’invent del nacionalisme

Quines són les motivacions  de la burgesia?

Els motius de la burgesia per implicar-se a fons en la construcció d’una consciència nacional espanyola són econòmics. La societat de finals del XVIII i principis del XIX va abandonar l’Antic Règim i va abraçar un nou model econòmic i social. La burgesia anhelava, segons Marfany, un mercat i una indústria nacional espanyola: “Volien que Espanya es convertís en una economia moderna, que hi hagués poder adquisitiu per consumir”, afirma Marfany. “En cap altre lloc d’Espanya hi va haver un esforç tan conscient, sostingut i generalitzat per construir el nacionalisme espanyol com a Catalunya”, afegeix. I els intel·lectuals de la Reneixença, que, com en la majoria d’èpoques, vivien en la precarietat, van pujar al carro: “Hi havia molt poques oportunitats de poder adquirir seguretat econòmica i respectabilitat, havien de convertir-se en intel·lectuals orgànics de la burgesia industrial. Milà i Fontanals, Piferrer, Víctor Balaguer..., tothom mirava de tocar moltes tecles”, detalla Marfany.

El català, subordinat

Patriotisme cívic i  patriotisme emotiu

Al llarg del llibre, Marfany documenta (cinquanta pàgines són cites de fons consultades) i defensa el caràcter complementari i subordinat del regionalisme català respecte del nacionalisme espanyol. “És una relació jeràrquica entre dues facetes del patriotisme”. L’historiador sempre utilitza la paraula regionalisme català, mai nacionalisme. La seva tesi és que el patriotisme espanyol tindria una connotació cívica, és un concepte polític. El regionalisme català seria més emotiu, d’amor al país.

En definitiva, Marfany defensa que la construcció de la nació espanyola la fan catalans des de Catalunya i, en paral·lel, té lloc un altre procés que és la reconstrucció de la catalanitat. Com a exemple cita un text d’un espectacle musical titulat Desperta ferro : “Ya la Espanya tota en massa / Se ha aixecat de guerra al crit / Per poder acabar ab la rassa / Del vil moro malehit / Per ventura’ls catalans / Que també som espanyols, / Estarem mans sobre mans / Contempalantho com mussols?”

En el desenvolupament del regionalisme català, l’historiador està convençut que la llengua va ser un factor menys que secundari. “El que va donar força especial al regionalisme va ser un model de desenvolupament econòmic i d’organització social que interessava ni que fos en grau divers a tots els sectors de la societat catalana i que no tenia paral·lel dins l’estat nacional”.

I la veritable Renaixença?

Els intel·lectuals que volien seguretat econòmica i respecte

Marfany defensa que finalment la llengua catalana va tenir una renaixença, però que la va protagonitzar la generació nascuda a la dècada dels quaranta del segle XIX. “És un fet innegable, però la història no és una línia contínua i fa passes enrere i giragonses. No és una línia contínua”. Qui i com s’impulsa la llengua catalana, però, és matèria per a un altre llibre que l’historiador creu que hauria de fer algú altre. En tot cas, ell té algunes sospites: “Són intel·lectuals com Frederic Soler [dramaturg conegut també amb el nom de Serafí Pitarra], que, quan van ingressar a la vida professional, tenien moltes dificultats. Tenien una situació d’inferioritat per accedir a posicions funcionarials que els permetessin una seguretat econòmica i el respecte social”. L’única manera d’accedir a certs llocs era fent unes oposicions en què era molt important l’expressió oral: “Els catalans es trobaven en situació d’inferioritat. Tímidament, van començar a trencar amb tot això i a plantejar-se per què havien d’escriure en una llengua que els era estranya”.

En tot cas, la manera com va anar afeblint-se el nacionalisme espanyol i va anar creixent el nacionalisme català no forma part de cap dels capítols del llibre de Marfany: “Com diuen ara, aquest no és pas el meu problema”

els comptes dels sindicats

Acord en educació. Un dels capítols que es preveia més complicat quan van començar les negociacions pressupostàries s'acaba de desbloquejar definitivament aquest dimecres amb l'acord al qual han arribat els sindicats de mestres i el departament d'Ensenyament. Tal com va avançar l'ARA, la proposta de l'executiu va més enllà dels 3.500 mestres i la reducció d'una hora lectiva setmanal previstos per al curs que ve i la conselleria ha posat tota la carn a la graella per evitar la vaga del proper 9 de febrer i, de pas, acostar la CUP al 'sí' definitiu als pressupostos. Segons fonts properes a la reunió, el Govern ha ofert -i els sindicats han acceptat- comprometre's a incloure en les negociacions pressupostàries del 2018 i 2019 la reducció, també, la segona hora lectiva que reclamaven els mestres.

La setmana que ve sindicats i departament es tornaran a reunir per signar un acord que acabarà desconvocant la vaga del sector educatiu. Abans, els sindicats de mestres es trobaran per valorar la proposta, tot i que tots expliquen que han sortit "satisfets" de la reunió d'aquest dimecres.També ho està la consellera, Meritxell Ruiz, que des del Parlament s'ha mostrat convençuda que la vaga  acabarà desconvocant-se " pel bé de la comunitat educativa".  Des que van començar les retallades el 2010, els mestres havien vist incrementades les hores lectives, primer en una hora setmanal i, després, en dues. Aquesta ha estat la principal reivindicació que els ha portat a convocar una vaga que, formalment, encara està sobre la taula, tot i que acabarà desconvocant-se la setmana que ve.

Els pressupostos del 2017 inclouran, doncs, 5.500 mestres més (3.500 de la nova oferta del Govern més els 1.200 que ja havien previst els comptes i els 800 substituts) i la reducció d'una hora lectiva, i el Govern es compromet a negociar la supressió de la segona hora lectiva en els propers tres anys incorporant, aproximadament, 2.850 mestres més a l'educació pública. En els comptes d'enguany s'hi inclourà un fons de 140 milions d'euros destinat a cobrir els 2.500 mestres que s'han de contractar per reduir una hora lectiva a tots els docents i els 1.000 mestres més que s'afegiran al sistema per respondre a les necessitats educatives.

La CUP ja havia explicat que estaria molt pendent de la decisió dels sindicats i que el 'sí' dels docents aproparia el pacte polític, almenys en el capítol d'ensenyament. L'acord d'aquest dimecres pot acabar sent molt rellevant per desbloquejar els pressupostos del 2017. I és que les reivindicacions en l'àmbit de l'educació pública han estat un dels principals cavalls de batalla dels anticapitalistes.

El departament d'Ensenyament s'havia mostrat fins ara reticent a concedir als sindicats de docents la reducció de dues hores lectives perquè considera que és una reivindicació purament laboral i no prioritza la millora de la qualitat de l'educació. Finalment, però, ha acabat cedint més per la pressió dels pressupostos que no pas per les reclamacions dels docents. Durant les negociacions pressupostàries el Govern també s'ha compromès a reduir el termini per cobrir les baixes (tant per llarga malaltia com les de principi de curs) i a contractar durant el mes de juliol els mestres que hagin estat treballant, almenys, 6 mesos durant el curs.

caixa o faixa

L’expressió, que tothom atribueix al general Joan Prim, es refereix a la caixa de morts i a la faixa de general. Prim afirmava que estava disposat a jugar-se la vida per guanyar la guerra. L’actual situació del debat pressupostari al Parlament de Catalunya s’assembla molt a la disjuntiva de Prim. Per al Govern i per a Junts pel Sí l’aprovació dels pressupostos és crucial. No disposar de pressupostos posa en qüestió el que segurament és el seu objectiu central: fer el referèndum sobre la independència de Catalunya que van prometre als seus electors. Els pressupostos són indispensables per gestionar la Generalitat fins al referèndum. A partir del 2016, i a diferència del que passava en els anys anteriors, la perspectiva d’una millora econòmica ja pot arribar a millorar els recursos pressupostaris del Govern, i cal aprofitar-ho a fons.

Fa la impressió que per a molts cupaires la glòria seria la coherència, la seva, però per a d’altres la glòria seria el referèndum

El projecte de pressupost per al 2016 va ser rebutjat per la CUP. Va ser el ministre d’Hisenda qui va guanyar perquè la Generalitat no va poder augmentar la seva despesa. Ara estem a punt d’enfrontar-nos a la mateixa situació. Però ara la CUP també està afectada per aquest “o caixa o faixa”. Els dos argumentaris que la CUP ha preparat per distribuir a l’òrgan col·legiat, o eventualment a l’assemblea, que ha de decidir com votarà aquesta formació política al Parlament es plantegen molt en aquests mateixos termes: “referèndum o coherència”. No sabem quin és “caixa” i quin és “faixa”. Fa la impressió que per a molts cupaires la glòria seria la coherència, la seva, però per a d’altres la glòria seria el referèndum. En tot cas, tots tenen clar que si s’equivoquen l’alternativa és desaparèixer o perdre rellevància.

El projecte de pressupostos té tres components molt vistosos i debatuts: inclouen una partida per atendre les despeses del referèndum, són expansius en despesa i no augmenten la fiscalitat sobre la renda i el patrimoni. Aquests són els punts en què se centra el debat. Per als unionistes la partida per finançar el referèndum es un casus belli i ja han avisat que portaran els pressupostos al Consell de Garanties Estatutàries, cosa que vol dir, en el millor dels casos, un mes de retard, i en el pitjor, la necessitat d’eliminar la partida.

La despesa és clarament expansiva i reflecteix una millora en els recursos disponibles. Sembla que el gruix de la despesa es consumirà en millores salarials per als empleats públics o d’entitats concertades i en reduccions de jornada per als mestres i professors no universitaris, però quedaran centenars de milions per ampliar serveis públics i per a polítiques socials.

Augmentar la fiscalitat a les rendes dites altes però que no són més que rendes mitjanes és directament lesiu per a una part important de l’electorat que ha virat cap a l’independentisme

El tercer punt és la política fiscal dels pressupostos. No hi ha cap modificació ni del tram autonòmic de l’IRPF ni de l’impost de patrimoni ni del de successions. El projecte del Govern no ha volgut posar més càrrega sobre les classes mitjanes, que són crucials per plantejar el referèndum en condicions de guanyar-lo. Tot i que la CUP afirmi que qui guanya més de 60.000 euros bruts anuals és una petita minoria -una elit- dels que tributen per IRPF, tothom sap -o hauria de saber- que l’IRPF no captura el gruix de les rendes altes, que o bé cobren totalment o parcialment de forma poc transparent, o bé tributen per l’impost de societats o per les sicavs (que cobra l’Estat) en passar de persones físiques a persones jurídiques, o bé estan domiciliades en territoris on la fiscalitat directa és més baixa, com és el cas de Madrid i altres comunitats autònomes. Augmentar la fiscalitat a les rendes dites altes però que no són més que rendes mitjanes és directament lesiu per a una part important de l’electorat que ha virat cap a l’independentisme, sense guanyar vots de cap altre electorat. A més, resulta que una reforma de l’IRPF en uns pressupostos aprovats en any natural començat no tindrà validesa fins a l’any següent (2018), que és quan es meritarà, els ingressos no es liquidaran fins a l’any 2019 i no arribaran a la Generalitat fins al 2020, i això si el govern central no fa algun joc de mans i rebaixa les bestretes per compensar l’increment del tram autonòmic. En definitiva, es deixa l’impacte en mans del ministre d’Hisenda alhora que es transmet el missatge que seguim en règim autonòmic.

Les formes de negociació de la CUP compliquen ulteriorment el panorama perquè els seus representants es neguen a assumir cap compromís. Tot el que han parlat des de fa mesos els negociadors del Govern, Junts pel Sí i la CUP ho decidirà algú altre. Amb aquest mètode no hi ha manera de tancar cap negociació.

El pronòstic que podem fer amb la informació de què disposem és que el resultat serà l’habitual en la nostra història: la “caixa” serà per als projectes d’independència dels catalans i la “faixa” per al govern central. Esperem que no.

fer festa per Mas

La consellera de Governació i Habitatge, Meritxell Borràs, ha explicat en una entrevista a l'ARA amb Antoni Bassas que li semblarà bé si els funcionaris s'agafen un dia de festa per poder acompanyar Artur Mas el 6 de febrer davant el TSJC pel 9-N, tal com recomanen les entitats sobiranistes. De fet, en ser preguntada per Antoni Bassas sobre si recomanaria als treballadors públics del Govern que no anessin a treballar aquell dia, ha respost: "Per què no?"

Meritxell Borràs, com a cap del departament que s'encarrega dels funcionaris, ha explicat que a la conselleria estan treballant per donar seguretat jurídica als treballadors públicssi al final el referèndum del setembre que ve no es pacta amb l'Estat, però que ho mantindran en secret: "No en farem una comunicació pública, ni n'explicarem el detall; no ens ajudaria explicar-ho". La consellera ha recordat, però, que els encarregats d'organitzar el referèndum són els consellers Romeva i Junqueras.

Respecte a la polèmica del dia sobre el programa 'Jo pregunto', de TV3, i l'elecció dels ciutadans aparentment anònims que van fer preguntes al president Carles Puigdemont, Meritxell Borràs hi veu el costat positiu: "Tots els que preguntaven estaven significats políticament, cert, però això demostra que TV3 no està polititzada, i, a més, si passa això, permet créixer al polític i a l’espectador empatitzar més amb el president".

hisenda catalana

El govern català, conjuntament amb el món local, ha elaborat una proposta per reformar els diferents àmbits que integren els governs locals (organització, ordenació territorial, tècniques de gestió pública, finançament, etc.). Precisament, aquest diari fa pocs dies va donar a conèixer els trets principals d’aquesta reforma.

Tot seguit faré una breu avaluació de la proposta pel que fa a la reforma de les finances locals. Cal dir que en general em sembla molt positiva i que va en la direcció encertada, si bé només dissenya els trets principals. De fet, coincideix amb les propostes que fa anys que he anat formulant, conjuntament amb la Marta Espasa, sobre com s’hauria de reformar la hisenda local.

El model de finançament local proposat té dos grans pilars: els tributs i el sistema d’anivellament de recursos. La tributació es basa en dues figures: l’IBI (l’impost sobre béns immobles) i l’IRPF. Es tracta d’una combinació molt adequada, ja que l’IBI dona estabilitat a les finances locals i l’IRPF els proporciona flexibilitat. El rendiment de l’IBI és estable en el temps perquè depèn d’unes valoracions cadastrals que no oscil·len d’acord amb els valors de mercat. D’un any a l’altre es pot preveure fàcilment què es recaptarà. Aquesta virtut també és el seu principal defecte: quan hi ha creixement econòmic i els valors de mercat de la propietat van en augment, el rendiment de l’IBI no creix si no hi ha una revisió dels valors cadastrals o no s’incrementa el seu tipus de gravamen. Per això, també és molt important la gestió del cadastre, sobre la qual la reforma comentada fa propostes assenyades, com la de millorar el sistema d’estimació dels valors cadastrals amb revisions generals cada cinc anys en el marc de l’Agència Tributària de Catalunya.

Poder disposar alhora de l’IRPF pot solucionar la problemàtica anterior. Aquest impost sí que és sensible al cicle econòmic. Per tant, quan hi ha bonança econòmica el seu rendiment creix de manera automàtica, però aquesta flexibilitat també constitueix un defecte, ja que en èpoques de recessió econòmica els ingressos generats per l’impost experimenten una davallada. Per això és bo poder disposar dels dos impostos. Estabilitat i flexibilitat es complementen.

La teoria hisendística ens diu que la imposició sobre la propietat és la figura més adequada per a l’escala local pel fet que, en tenir les bases imposables immòbils, no incentiva la mobilitat d’individus i factors productius entre municipis davant de diferències fiscals interjurisdiccionals. A més, molts serveis municipals van dirigits a la propietat (neteja, enllumenat, seguretat, etc.). No obstant això, també és legítim defensar la imposició sobre la renda en l’àmbit local. Cada vegada més els municipis subministren serveis dirigits a les persones (serveis socials, guarderies, cultura, etc.), per la qual cosa agafa sentit que es financin amb un impost sobre la renda personal. L’anàlisi del sistema comparat també ens indica que aquesta imposició està àmpliament estesa en la hisenda local d’altres països, com ara els nòrdics (Dinamarca, Suècia, Noruega, Finlàndia) i els centreeuropeus (Alemanya, Àustria, Suïssa).

La imposició sobre la renda hauria de ser només sobre la de les persones físiques, excloent-ne les jurídiques. En aquest punt difereixo de la proposta de reforma, que pretén gravar la renda de persones físiques i jurídiques. El motiu és que hi ha moltes dificultats tècniques per establir un impost sobre la renda de les societats a nivell local pel denominat efecte seu. Dit d’una altra manera: és difícil territorialitzar els beneficis de les empreses, ja sigui perquè operen en diversos territoris o perquè el seu domicili fiscal difereix del lloc de producció on es genera la renda. Per tant, els governs locals haurien de gravar només la renda de les persones físiques mitjançant un recàrrec sobre l’IRPF o establint un tipus sobre la seva base imposable, que en tot cas sempre hauria de ser proporcional.

De tota manera, és bo que els governs locals participin del rendiment fiscal de tota la renda generada al seu territori. Cal tenir en compte que molts serveis municipals beneficien l’activitat econòmica; per tant, sembla just que aquesta activitat contribueixi a la hisenda local. Però això no s’ha de fer gravant la renda de les persones jurídiques, sinó establint un impost local específic sobre l’activitat econòmica. Un tribut que s’hauria d’allunyar completament de l’actual impost sobre activitats econòmiques i que s’hauria d’inspirar en els tributs existents a Alemanya i França, que graven l’activitat econòmica a nivell local.

Una última qüestió a considerar és per a quina Catalunya està pensada aquesta reforma. Si és per a una que es mantingui dins de l’estat espanyol, serà difícil aplicar-la, ja que les competències de regulació del sistema tributari local són exclusives de l’Estat. En canvi, sí que és una proposta de reforma molt adequada per poder-la aplicar en un futur estat català. Esperem que pugui ser així.

pregunta al president

Dotze ciutadans tindran l’oportunitat, aquesta diumenge a la nit, de parlar directament amb el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i de preguntar-li el que vulguin sobre els temes que més els interessin de l’actualitat política. Serà a Jo pregunto, un programa que TV3 emetrà en directe, a les 21.55, des del Teatre Conservatori de Manresa, i que també es podrà seguir per Catalunya Informació. En paraules del director de TV3, Jaume Peral, aquest format d’entrevista permetrà als ciutadans “preguntar sense intermediaris al president de la Generalitat, d’una manera més oberta i més democràtica”.

Aquests dotze entrevistadors anònims van ser escollits la setmana passada a través de dos debats organitzats per la televisió pública catalana. En aquestes trobades -que un cop acabat el programa es penjaran a la web de TV3- hi van participar, en total, 200 persones de les més de 400 que s’havien interessat per ser-hi, i els mateixos assistents van votar quins d’ells volien que fossin els seus representants al programa. Els tres amb més suport de cada debat van quedar escollits automàticament per participar en l’entrevista, i per a les altres sis places TV3 ha tingut en compte també aquests vots, però hi ha aplicat unes correccions basades en criteris de territorialitat, edat i sexe per aconseguir que les preguntes provinguin de persones de perfils variats i que siguin al màxim de representatives del conjunt de la societat catalana. En tot cas, el director del programa, Paulí Subirà, subratlla que la tria d’entrevistadors “no és un càsting de TV3”.

Fins ara, la cadena ha mantingut en secret el nom dels escollits, per evitar que rebin “pressions”, segons el director del format. “La gràcia és que no estiguin influïts per ningú a l’hora de fer la seva pregunta”, explica. En aquest sentit, des de l’equip del programa se’ls ha demanat “certa discreció”, perquè “si expliquen a Twitter quina pregunta li faran al president, es podrà preparar la resposta” i el programa “perd tota la gràcia”, en paraules de Carles Prats, que conduirà l’espai al costat de Lídia Heredia i Pere Bosch.

De fet, cadascun dels dotze ciutadans podrà plantejar dues preguntes. La primera, segons Subirà, “es basarà en el que es va parlar als debats”, ja que ells en són els “representants”, i, per tant, farà referència a algun dels temes “que més preocupen a la gent”. Tot i així, seran els participants al programa els que decideixin exactament quina pregunta fan i com la formulen. L’altra qüestió, en canvi, és totalment lliure. “No en tenim cap pista”, assegura Prats sobre aquesta segona ronda d’intervencions.

“La idea és que hi hagi un cert diàleg entre el president i l’entrevistador”, explica Heredia. Així, els ciutadans podran insistir en algun aspecte concret que Puigdemont hagi passat per alt, amb l’única limitació d’un temps màxim fixat per a cada qüestió. A més, els presentadors podran intervenir en aquesta conversa per aportar dades complementàries o corregir alguna informació poc precisa. De totes maneres, Heredia deixa clar que el seu rol serà absolutament secundari: “Com menys treballem millor. Això està en mans de les dotze persones que vindran: el programa el faran ells i el president”.

Abans de la intervenció de cada entrevistador s’emetrà un vídeo amb un breu perfil, per oferir “una pinzellada de qui són, què fan i quins interessos tenen a la vida”, explica Subirà. Segons Carles Prats, aquest context dona “més sentit, més força” a la pregunta, ja que permet interpretar la preocupació d’aquell ciutadà concret a partir de la seva situació personal. A més d’aquests vídeos, durant el programa també s’emetran alguns fragments dels debats de la setmana passada, amb la voluntat de “traslladar al president com van anar i que vegi per on van les preocupacions de la gent”, diu Heredia.

Malgrat que l’eix central del programa seran les preguntes que formulin els dotze ciutadans escollits als debats, aquesta no serà l’única via de participació al Jo pregunto. Al llarg de la nit, Puigdemont respondrà a alguns dels comentaris o preguntes que els espectadors li facin arribar a través de Twitter i de WhatsApp, i també es donarà veu a ciutadans que hi intervindran per videoconferència.

Un format d’entrevista institucional que podria tenir continuïtat

Amb l’estrena de Jo pregunto, TV3 assaja un nou model d’entrevista que es podria repetir en el futur. “TV3 fa cada any dues entrevistes institucionals al president de la Generalitat i una al cap de l’oposició. Això és una entrevista institucional evolucionada, i a partir d’aquí es veurà com ha funcionat i com es pot aplicar més endavant”, expliquen a l’ARA fonts de TV3. El cap d’informatius de la cadena, David Bassa, indica que per crear el format es va estudiar com es plantegen aquest tipus d’entrevistes en altres cadenes de televisió, i que s’han agafat “pinzellades” de diversos models. “Es tracta d’un repte tècnic i també d’un repte periodístic, ja que per primer cop l’entrevista surt del plató i de la Generalitat, i evoluciona cap a un pes més important dels ciutadans”, destaca Bassa.

fiscalia iluminada

Amb el mateix argument que avui esgrimia el portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, la Fiscalia civil del Tribunal Suprem ha anunciat aquest divendres que comença una investigació per esbrinar per què s'està encarint tant el preu de l'electricitat. "El govern ha de defensar el consumidor", deia Méndez de Vigo per justificar la mesura sobre el mercat del gas que va anunciar ahir el govern. Tot i això, el mateix ministre d'Energia,Álvaro Nadal, reconeixia que l'impacte de la mesura sobre el preu final de la factura serà relatiu. Així doncs, aquest divendres, també en "defensa dels interessos dels consumidors i usuaris, la Fiscalia del Suprem obre una investigació al sector. 

Segons el document remès per la mateixa Fiscalia, l'objectiu és determinar la realitat i naturalesa dels fets, perquè considera que sense la seva actuació els usuaris i consumidors queden indefensos. 

El preu de la llum es disparaDe fet, el mateix ministre Álvaro Nadal reconeixia aquesta setmana que les elèctriques poden aprofitar el context de fred i escassetat d'energia eòlica i hidràulica per apujar preus de manera artificial. Per això el govern ha encarregat també un informe a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), que ha de dirimir si les condicions de mercat són les adequades o si s'estan manipulant els preus. 

A més, el govern espanyol va anunciar ahir que forçarà les gasistes a introduir més gas al mercat per incrementar l'oferta i abaixar els preus de l'energia més cara i que té bona part de la responsabilitat en l'encariment dels preus, ja que les tarifes del gas s'han apujat encara més que el petroli i, com que no hi ha hagut ni vent ni pluja, ha entrat en joc el cicle combinat i ha disparat els preus. Per fer-ho el govern ha encarregat encara una altra tasca a la CNMC: que elabori una metodologia perquè les gasistes determinin quin volum de gas i a quin preu han d'injectar-lo al mercat. 

Tot i això, tant PSOE com Ciutadans i Podem han reclamat al govern que vagi més enllà i l'han acusat de posar pedaços després que el Partit Popular ja impulsés una mesura per reformar el sistema en anteriors legislatures. PSOE defensen una proposició no de llei per evitar tallades de llum i insten el ministeri a facilitar una reunió immediata. A més, demanen una auditoria de costos. Per la seva banda, els sindicats CCOO i UGT també van reclamar que s'obrís una investigació per resoldre si hi ha o no manipulació de preus.

fabriques de creacio

Fa deu anys que l’Ajuntament de Barcelona va engegar el projecte de les Fàbriques de Creació. Amb un pressupost gens menyspreable de 24 milions d’euros, l’operació implicava rehabilitar set edificis històrics de la ciutat per destinar-los a laboratoris artístics especialitzats per sectors. A partir del 2011 es van inaugurar les primeres fàbriques, com la Fabra i Coats, La Central del Circ, La Seca o El Graner. Però aquest paraigua ha anat sumant nous espais multidisciplinaris, i avui ja en són onze: l’últim que s’hi afegia, la setmana passada, és el Teatre Tantarantana.

El fet que l’Ajuntament hagi adquirit l’edifici d’una degana de les sales alternatives ha causat, com a mínim, sorpresa en el sector. I no només per la discreció en la negociació, justificada per evitar l’increment especulador del bloc, que ha acabat costant 1,3 milions. Hi ha veus que es pregunten si era necessària la compra, si no s’estan engreixant massa els escenaris públics, si tot plegat respon a una estratègia planificada. “Els recursos de cultura se’n van al totxo i no al creador. Ningú paga l’artista”, lamenta Semolinika Tomic, directora de l’espai independent Antic Teatre. “Estem salvant el projecte, no el local. No ens posarem a construir nous teatres -defensa Xavier Marcé, assessor de l’ICUB en matèria cultural-. Aquest és un projecte d’interès específic que ha contribuït a fer emergir noves companyies i tenia el problema que la propietat el volia vendre”. “Quin problema hi ha a salvar un teatre? -planteja Toni Casares, director de la Sala Beckett, una de les Fàbriques de Creació-. Em sembla perfecte. Ara bé, que l’edifici sigui públic no vol dir que el teatre sigui públic. Entre la titularitat i la gestió hi ha una diferència”, remarca.

Cal un concurs públic?

De fet, la gestió serà privada. Però es dona la paradoxa que es rescata un projecte artístic però alhora s’anuncia un concurs públic per gestionar-lo. Per tant, la direcció actual haurà de superar l’examen. “Com que l’edifici és públic, hi ha d’haver un pacte de governança nou i, per legitimar-ho, es fa amb una concurrència pública”, justifica Marcé, que reconeix que les bases descriuran “el que està fent el Tantarantana, perquè és la raó per la qual se salva”. És el que espera Julio Álvarez, el director del teatre: “Evidentment que ens hi presentarem i esperem guanyar. Estem obligats a passar per aquest tràmit per qüestions administratives i polítiques dels comuns. Era això o el tancament”, explica. Álvarez defensarà un projecte artístic i social de base, lligat al barri del Raval, i per on l’any passat van passar 80 companyies en 530 funcions. “Com que no hi ha res a amagar, passarem pel concurs”, sentencia, tot i que entén que l’operació hagi aixecat suspicàcies “per falta d’informació”.

És el que li passa a la gestora cultural Margarida Troguet. “Estic a favor del sector públic en les arts escèniques i que sigui qui lideri les infraestructures, però no entenc aquesta jugada. M’agradaria saber, a més de l’Excel, el Word de l’operació. Quin serà el projecte artístic? Per què es converteix en Fàbrica de Creació? Què complementa? Per què no es tracta a tothom igual i aquí es fa un concurs que és fer-se trampes al solitari? Crec que el malestar del sector ve de la improvisació i de la sospita que s’utilitza la cultura com a parany per liderar estratègies urbanístiques”.

Una redefinició estratègica

Les Fàbriques de Creació van néixer amb el segell de l’heterogeneïtat, perquè moltes partien de projectes artístics existents. I els nous equipaments que s’hi han sumat hi han afegit més diversitat. El resultat és una gran disparitat en la governança -que pot dependre d’associacions sectorials, d’entitats privades o directament de l’ICUB-, en el pressupost i en les activitats, de manera que l’etiqueta de Fàbrica de Creació ha quedat difusa. “No sabem què significa incorporar-se a ser Fàbrica de Creació, perquè desconeixem en profunditat el full de ruta del [tinent d’alcalde de Cultura] Jaume Collboni”, afirma Cristina Alonso, coordinadora d’El Graner. Tant ella com Casares consideren que el nom no ha de fer la cosa, i que l’heterogeneïtat els juga a favor. “El que han de fer les polítiques públiques és promoure i facilitar que la societat civil s’organitzi, però no dirigir ni intervenir. S’ha de poder diferenciar els projectes institucionals dels projectes d’interès públic. Tots són necessaris, però aquests últims no necessàriament han d’estar intervinguts políticament i han de poder estar més lliures de responsabilitats”.

L’ICUB té previst fer els pròxims mesos una revisió del projecte de Fàbriques de Creació per dissenyar una nova direcció estratègica, després d’un creixement “per allau”. Xavier Marcé enumera els eixos de treball amb diverses preguntes: “¿El que defineix les Fàbriques és la feina que s’hi fa o el fet que siguin públiques? ¿Hi podria haver espais no públics? ¿Pot tenir abast metropolità? ¿Cal fer un marc amb regles més comunes i amb un model de finançament per a tothom? ¿Han de treballar en xarxa? ¿Les Fàbriques han d’estar més connectades amb el sistema productiu per millorar el teixit exhibidor? ¿Si tenen impacte en tot el sector, cal una gestió pactada amb la Generalitat?” Una bateria de preguntes que ha de servir per avaluar “fins a quin punt les Fàbriques renoven, canvien, milloren, l’escena cultural”, diu Marcé, que afirma que són “unes infraestructures fantàstiques”. El 2017 el pressupost per a activitats de les 10 fàbriques i altres centres de creació municipals és de 2 milions d’euros.

Les potencialitats per explotar

Cristina Alonso nega que calgui centrar-se en conceptes vinculats a la indústria com distribució, obra o producte, i en canvi defensa que les Fàbriques han de tenir un paper de mediador: “Han de ser agents als plans de barri, com a institució que fa d’enllaç entre educació, cultura, comunitat i territori”. El Graner dedica el 30% de la seva activitat a intervenció al barri de la Marina. “No hem sabut explicar i visibilitzar aquesta tasca comunitària i educativa que es fa als espais culturals secundaris i que té efectes més profunds en el ciutadà”, diu.

Xavier Basiana va ser artífex de la Nau Ivanow i en va “perdre el control” quan la va traspassar a l’Ajuntament perquè es convertís en Fàbrica de Creació. Avui diu que “no ho faria”. En aquell moment va ser l’única sortida econòmica que va trobar. El que li cou és precisament que “no dona el servei al barri de la Sagrera” que ell va pensar. Ara Basiana ha tornat a recuperar un nou espai, la Nau Bòstik, que espera que en el futur sigui un equipament de la ciutat, “però amb una gestió diferent del model municipal”. “És un lloc molt necessari”, clama. “És que no hi ha massa espais, n’hi ha pocs!”, defensa vehement Toni Casares. “A Berlín tenen més de 60 espais de creació!”, apunta Xavier Marcé, i afegeix: “A Barcelona hi ha una enorme demanda d’espais perquè hi ha una massa de talent potencial enorme”

proces i mossos

La manifestació de dimarts, en què diversos sindicats minoritaris dels cossos policials i de seguretat de Catalunya van reclamar més “respecte institucional” per la seva feina, ha estat utilitzada pel govern espanyol com a arma llancívola contra l’independentisme. El ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, va atribuir ahir les protestes al procés sobiranista en argumentar que la situació política a Catalunya “està posant els agents en una situació complicada”.

En una entrevista a RNE, el titular d’Interior va recordar que els Mossos actuen de policia judicial a Catalunya i els va avisar que “cal ser respectuós amb el marc constitucional”. L’avís s’explica pel paper dels Mossos durant els últims mesos en les detencions de càrrecs electes independentistes, però també hi ha qui l’interpreta com un missatge per alertar el cos policial -sota la batuta del govern català- davant el pronòstic que en els pròxims mesos s’intensifiqui el xoc institucional entre la Generalitat i el govern de Mariano Rajoy.

Com reaccionarà l’Estat davant de la convocatòria del referèndum és una de les principals incògnites del procés. Entre les preocupacions del Govern hi ha que l’executiu espanyol decideixi prendre el control dels Mossos d’Esquadra a través de la llei de seguretat nacional. El fet que el Tribunal Constitucional avalés fa un mes aquesta llei -que obliga la Generalitat a aportar a un dispositiu pilotat pel govern espanyol, en cas d’una situació d’interès per a la seguretat nacional, els recursos humans i materials necessaris- inquieta el Govern, que hi veu una escletxa perquè l’Estat, interpretant el referèndum com un risc per a la seguretat nacional, intenti agafar el control de la policia catalana en el moment de la desconnexió.

En qualsevol cas, els sindicats que es van manifestar dimarts no van relacionar en cap cas la seva protesta amb el procés, sinó amb la reivindicació del “respecte institucional” que asseguren que no tenen del departament d’Interior de la Generalitat. En concret, van apuntar directament a la CUP, a qui van responsabilitzar de ser els instigadors d’un “assetjament constant a la policia”. Els convocants eren sindicats minoritaris dels Mossos (SPC, CAT i USPAC) i el sindicat majoritari de la Guàrdia Urbana de Barcelona (Sapol), juntament amb sindicats de la policia espanyola (Sipepol) i la Guàrdia Civil (ASIGC), entre d’altres.

Ahir la diputada de la CUP Mireia Vehí va comunicar al conseller d’Interior, Jordi Jané, que l’esquerra anticapitalista portarà davant el Síndic de Greuges i davant la Fiscalia contra Delictes d’Odi la manifestació de dimarts al centre de Barcelona.

Tot i els avisos, el ministre va admetre que havia de ser “prudent” perquè alguns dels convocants no eren de la competència del seu ministeri. Zoido va admetre que desconeixia “les interioritats” que van provocar la manifestació, però va avisar que si alguna institució “supera les seves competències l’estat de dret funcionarà, tant si es vol com si no es vol”.

B v.s.R

No titulo amb els noms per que embrutarien el blog. Luis Bárcenas, extresorer del PP, va declarar ahir en el marc del judici del cas Gürtel el que ja s’havia dit i acreditat del dret i del revés: que el PP tenia, com a partit polític, una caixa B que s’alimentava de les donacions d’empresaris i que servia tant per pagar sobresous com per greixar la poderosa maquinària electoral popular. “Comptabilitat extracomptable”, va dir. Cal subratllar que hi ha proves documentals, aconseguides per la policia, que demostren que les afirmacions de Bárcenas no són cap difamació. A més, ahir l’extresorer va fer un pas més i va apuntar a la responsabilitat directa de Mariano Rajoy, de qui va dir que coneixia les activitats irregulars del cap de la trama, Francisco Correa, i que si bé va aturar-les, no les va denunciar, simplement les va voler tapar.

Doncs bé, aquestes revelacions no van tenir ahir cap resposta oficial del PP. Rajoy, com ja és habitual, va callar. I altres van seguir amb la resposta de manual, que consisteix a menystenir la credibilitat de Bárcenas.

Però no cal ser Sherlock Holmes per intuir que una fortuna com la de Bárcenas es deu haver reunit distraient milions d’euros del cabalós riu que fluïa cap a la seu de Génova i amb la connivència dels màxims dirigents del partit. I que, sigui per acció o per omissió, Mariano Rajoy, que és qui va nomenar Bárcenas, havia de saber què passava. De fet, hi ha una cosa que ho demostra. Perquè, si com diu l’extresorer, Rajoy va ser capaç de veure que els negocis de Correa amb el partit feien pudor, i va decidir tallar amb el cap de Gürtel, amb més motiu havia de saber què passava amb un càrrec intern com el de tresorer. Fer-se ara l’ofès i presentar-se com una víctima, que és el que fa Rajoy, és un insult a la intel·ligència dels ciutadans.

Per desgràcia, però, les paraules de Bárcenas no canviaran res en el panorama polític espanyol. La gestora del PSOE continua defensant la investidura d’un Rajoy que es nega sistemàticament a donar explicacions i que treu importància als casos de corrupció que esquitxen el seu partit. Què passarà, però, si algun dia hi ha una sentència que demostra que el PP era una organització bàsicament corrupta? Qui rescabalarà els ciutadans? L’únic cert és que Rajoy es limitarà a mirar cap a una altra banda i xiular.

museu picasso

El nou director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon, està refredat -s’abriga amb un voluminós anorac- però tot i així ha desembarcat a la institució amb energia. Va arribar al museu fa poc mes de tres mesos i, malgrat l’afonia, els canvis que proposa ressonaran durant molt de temps. “Aquest és un any de canvis”, afirma el director. El més rellevant és la remodelació de la col·lecció permanent, que inclourà obres d’altres artistes a més de Picasso, i també nous materials: treballs d’arquitectes, pel·lícules, llibres i revistes. L’objectiu d’aquesta transformació és enriquir i fer més accessible el llegat de l’artista malagueny. El resultat es podrà veure l’any vinent.

“Al llarg del 2017 prepararem un nou recorregut museístic de la col·lecció permanent per fer-lo més didàctic, no només amb els textos sinó també amb les obres exposades. El recorregut no ha canviat durant molts anys i el 2018 canviarà”, anuncia el director. Amb la incorporació del context històric del Picasso de l’etapa acadèmica i dels primers viatges a París, la nova col·lecció permanent buscarà donar caràcter al museu. “Un museu ha d’afirmar la seva singularitat, amb la seva programació, el seu entorn, la seva història i la col·lecció excepcional que té. No ha de fer el que faci el del costat”, diu el director. Pel que fa a les exposicions temporals, Guigon vol trobar un “equilibri” entre les monogràfiques, que poden atraure més públic, i les temàtiques. Com diu ell mateix, es combinaran “les exposicions blockbuster i les d’investigació que ens ajudin a avançar en el coneixement de l’artista”.

A més de començar una nova etapa, el Museu Picasso també estrenarà col·laboracions. Guigon treballarà colze a colze amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya per perfilar la nova exposició permanent. “El MNAC ja té una sala dedicada als Quatre Gats, però nosaltres també en podem tenir una sense haver de competir amb ells”, explica el director, que també va avançar que el museu ha rebut diverses donacions d’obres d’artistes de l’època que s’exposaran en el futur.

Més que canvis radicals, Emmanuel Guigon parla de les primeres actuacions que vol portar a terme al Museu Picasso com una “evolució”. No està preocupat només pel contingut del museu, sinó també pel contenidor: Guigon té previst remodelar la planta baixa per fer-la més acollidora i millorar la recepció del públic. “Els passadissos són molt llargs, freds, estan poc il·luminats i no hi ha bancs”, lamenta el director. També té previst ubicar una nova taquilla per evitar que es formin cues tan llargues al carrer Montcada. Aquesta altra reforma no implicarà grans obres, però permetrà guanyar un nou espai expositiu que vol acollir propostes “interdisciplinàries” i que seria gratuït. També es faran obres de climatització al Palau Finestres, cosa que permetrà ubicar part de les exposicions temporals a la segona planta del museu.

Emmanuel Guigon també vol posar en valor la recerca que es fa al museu, amb publicacions i un nou premi d’investigació que rebrà el nom de Jaume Sabartés, que va ser secretari de l’artista malagueny i que ja dona nom al centre d’estudis de la casa. En aquest sentit es publicarà un nou catàleg de la col·lecció i s’està preparant un catàleg raonat en format digital. El nou director també prepara una nova revista científica anual. Quan va accedir al càrrec, Guigon va parlar del pes de la mediació amb els públics en el seu projecte, i se’n podrà veure una mostra amb la línia editorial de llibres infantils que llançarà.

La Barcelona avantguardista

La col·lecció permanent del Museu Picasso que es pot veure actualment es remunta al 2013, a l’etapa de Bernardo Laniado-Romero. Abans Pepe Serra i Juan José Lahuerta ja hi havien fet modificacions, i van fer una sèrie d’estudis per renovar-la que van quedar al calaix. Emmanuel Guigon en farà de nous, que segurament donaran nous resultats. El que no variaran seran dues exposicions temporals organitzades durant el mandat de Bernardo Laniado-Romero. Malgrat tot, el nou director les ha replantejades. La primera a obrir les portes és Picasso. Retrats, coorganitzada amb la National Potrait Gallery de Londres, comissariada per l’experta picassiana Elizabeth Cowling (del 17 de març al 25 de juny). La següent és l’última que Guigon va trobar esbossada. El taller compartit. Picasso, Fín, Vilató, Xavier s’endinsarà en com van abordar el gravat tres generacions d’una mateixa família (del 25 d’octubre al 28 de gener del 2018).

La primera exposició que Guigon comissionarà en la seva etapa com a director del Museu Picasso serà Arthur Cravan Dadà Barcelona, centrada en l’estada que aquest poeta i boxejador mític va fer a Barcelona. La crítica d’art Maria Lluïsa Borràs ja li va dedicar una exposició l’any 1992 a La Virreina, però Guigon ha trobat materials inèdits a París i podrà donar una nova lectura i nous matisos de la història de Barcelona i les avantguardes en la dècada de 1910 (del 25 d’octubre al 28 de gener del 2018). El mateix dia obrirà Picasso Barcelona 1917, sobre l’última estada prolongada del malagueny a la capital catalana. La comissària serà Malen Gual, conservadora del museu. L’última exposició prevista es podrà veure a l’abril: Altres artistes a la donació Picasso 1970 traurà a la llum 22 dibuixos i pintures d’artistes de la Llotja i Els Quatre Gats com Ramon Riu Dòria, Carles Casagemas, Julio González, Manolo Hugué i Hortensi Güell (del 6 d’abril al 2 de juliol).

Quatre exposicions destacades del Picasso el 2017

Retrats alliberats

Picasso se sentia lliure en el terreny del retrat, ja que gairebé cap dels que va fer va ser un encàrrec. La mostra, coorganitzada amb la National Portrait Gallery, repassa amb més de 80 obres com van evolucionar i el paper que juga en ells la caricatura.

Els amics de Picasso

L’escola Llotja i Els Quatre Gats van representar dos moments cabdals del jove Picasso a Barcelona. Altres artistes a la donació Picasso 1970 traurà a la llum 22 obres d’artistes que la família del malagueny va guardar durant tres generacions.

Barcelona, últim adéu

El Museu Picasso conserva tots els olis, tret d’un, que Picasso va fer durant la seva última estada prolongada a Barcelona. Picasso Barcelona 1917 aprofundirà en la recerca del malagueny en aquest moment, en què va alternar el cubisme i el classicisme.

L’artista boxejador

Guigon comissionarà Arthur Cravan Dadà Barcelona, un univers ple de misteris. La figura de Cravan porta a parlar de la boxa com una forma d’art, d’escàndols, de pseudònims i de la descoberta d’un artista imaginari, Édouard Archinard.