l'anc a la fira?

Em deixa perplex la decisió de l’ANC de participar en la Fira d’Abril (Morena de la Serra) amb una caseta. La veritat és que mai he tingut l’oportunitat de visitar-ne el recinte, a diferència de la magnífica Feria de Abril de Sevilla, un esdeveniment que paga la pena veure si més no una vegada a la vida. Catalunya i Andalusia són dues meravelloses realitats indissolublement lligades per la recent història migratòria, cosa que puc dir amb coneixement de causa. Hi he viscut durant anys, gaudeixo del privilegi de tenir molts amics i coneguts a la zona i expresso la convicció que si un dia hi ha potencials aliats amb el Procés a Espanya sortiran d’Andalusia i de la seva gent (no de la seva classe política, que necessita una àmplia renovació). Recordem que les opinions de Susana Díaz, per exemple, no tenen res a veure amb les de la majoria de la gent andalusa.

Dubto, però, de l’oportunitat d’aquesta estratègia de l’ANC. ¿Realment pensem que la manera correcta de fer proselitisme és, directament, obrir una caseta a la Fira d’Abril? ¿Entre flamenc i rebujitos (atenció a no beure’n més de tres: és boníssim però traïdor)? No ho crec. Al contrari. Una caseta de l’ANC només podria provocar una mena de rebuig i despertar votants del no fins ara adormits. Es podria malinterpretar i veure com una intrusió en un ambient que no és el seu natural, encara que aquesta no sigui la intenció.

No té sentit anar a moure feus on un independentisme clar sempre ha estat residual

La meva experiència em diu que és molt més fàcil introduir cent productes (o idees) en un territori obertament favorable que un de sol en un territori, com a mínim, neutre. Jo optaria per enfortir, doncs, la campanya en zones amigues i arribar al 100% del potencial (ara encara no s’hi ha arribat, segurament). Perquè hi ha molt per fer. No té sentit anar a moure feus on un independentisme clar sempre ha estat residual. I si és veritat, com assegura el sondeig organitzat per Esquerra Republicana aquest març, que un 39% dels votants de Ciutadans i un 42% dels que defensen les tesis del PSC i el PP ja acudirien a les urnes i que, amb aquesta participació, el sí s’imposaria amb un 57% dels vots (amb un 45% per al no), s’ha d’anar amb molt de compte perquè la participació no pugi més del 60% llarg que va donar aquesta enquesta (1.780 persones).

Recordem el 27-S, en què l’elevada implicació de la ciutadania en zones del cinturó de Barcelona va donar vots i més vots a Ciutadans (primer partit a l’Hospitalet de Llobregat, el Prat de Llobregat, Castelldefels, Gavà, Viladecans, Sant Adrià de Besòs, Esplugues de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Rubí, Ripollet, Barberà del Vallès, la Llagosta i Montornès del Vallès) en unes eleccions, presentades com un plebiscit sobre la independència, en què va votar el 77% del cens. Què passaria, doncs, si aquest cens es repetís en un referèndum vinculant? Ja s’activaran els partits partidaris del no per motivar els seus votants, no fa falta que ho facin els del sí. A més a més, no crec que es pugui repetir un boicot dels unionistes a l’estil 9-N i, si s’ha d’atraure algú a la consulta, han de ser els votants de CSQP, els del PSC i, fins i tot, els de l’antiga Unió (i els amics del PACMA!).

En el cas del cinturó roig/taronja, crec més en una feina lenta i constant que no pas en arriscades accions de màrqueting directes i actives

He de posar com a exemple Mariano Rajoy i les seves poques campanyes a Catalunya. El president d’Espanya, un gran estrateg sovint jutjat a la lleugera, sap perfectament que unes intervencions directes seves aquí a Catalunya no poden fer altra cosa que motivar més l’independentisme, i ha escollit la manera més fàcil i primària d’actuar: trobades amb audiències limitades i entre públic afí.

Una caseta de l’ANC a la Fira d’Abril tindria el mateix efecte que una paradeta de Societat Civil o de la selecció espanyola a la plaça Catalunya de Barcelona el dia de Sant Jordi (buides). S’ha d’invertir, doncs, allà on la utilitat marginal de cada acció és més alta. En el cas del cinturó roig/taronja, crec més en una feina lenta i constant que no pas en arriscades accions de màrqueting directes i actives com aquesta. Tot fluirà, i si la idea d’una República Catalana és una bona idea, inevitablement arribarà a territoris on ha costat més al principi, gràcies a la mateixa dinàmica familiar i de les relacions humanes. I si hem d’anar a la Fira d’Abril, anem-hi amb vestit andalús i passem-nos-ho bé (fàcil). Cum Romae ut Romani faciunt fac (A Roma, porta’t com els romans)

Tarradellas

En el 40è aniversari del retorn de Josep Tarradellas, estic preocupat pel relat que s’ha acabat instal·lant a casa nostra, que podríem resumir amb el nom d’Operación Retorno. Segons aquesta delirant interpretació, resulta que Adolfo Suárez i els serveis d’intel·ligència espanyols, amb Andrés Cassinello al capdavant, van ordir una trama per portar a Catalunya Josep Tarradellas per aturar el perill que suposava un govern d’esquerres a Catalunya amb el PSC i el PSUC. Hi van col·laborar presumptament persones com Manuel Ortínez, un franquista que entre el 1965 i el 1971 havia estat director general de l’Instituto Español de Moneda Extranjera i que a la Transició era el representant a Espanya de la Unió de Bancs Suïssos. I resulta que, tot i que en el relat s’explica, per boca de Cassinello, que Tarradellas vivia al límit de la pobresa, es diu que Domingo Valls Taberner, un altre franquista, l’havia finançat.

A veure com explico la sensació d’amargor que tinc. Vaig ser amic de Romà Planas i membre del Club d’Opinió Emprius. Planas era un dels homes de més confiança de Tarradellas a l’exili. Era un dels nens que van desfilar pels camins de l’exili agafats de la mà dels seus pares l’any 1939, i anys més tard dels nois joves que es van fer càrrec del Centre Català de París i van organitzar els famosos recitals a l’Olympia. Aquesta gent organitzava, a partir del 1977 a Barcelona, els homenatges a Companys el 15 d’octubre de cada any. Només hi anaven ells, grups de vells republicans i ERC. Companys feia por, molta por. Fins a l’any 2001 no es va posar el seu nom a l’Estadi Olímpic! Romà Planas va ser diputat al Parlament de Catalunya i en va plegar perquè deia que era de fireta i que s’hi avorria. Un defecte que quedarà arreglat en poques setmanes. Havia estat militant comunista de jove i era un republicà socialista de pedra picada.

La dreta sempre havia vist Tarradellas com un dels pitjors i més perillosos republicans; no el volien, li tenien odi

¿D’on surt aquesta ximpleria de l’Operación Retorno? Crec que no és altra cosa que la mala consciència de la dreta catalana per “la falsa ruta”. L’important no és la història sinó qui va pagar un avió. Increïble! La dreta sempre havia vist Tarradellas com un dels pitjors i més perillosos republicans; no el volien, li tenien odi. No en va era l’home del decret de col·lectivitzacions (24 d’octubre del 1936). El pitjor malson de la burgesia catalana.

El 29 de setembre del 1977, molt abans que s’aprovés la Constitució Espanyola, Adolfo Suárez deroga la llei franquista del 1938 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional: “ Queda derogada la Ley de la Jefatura del Estado de ocho de abril de mil novecientos treinta y ocho”. És l’acte rupturista més important. Aquesta és la demostració que la Brigada Aranzadi quan no té més remei fa el que cal, fins i tot l’impossible. Tarradellas era efectivament poc favorable als comunistes, però el seu home de més confiança i secretari personal havia estat un comunista i el president volia una entesa amb el PSUC. L’únic amb qui es tutejava era amb Gregorio López Raimundo. Li tenia un respecte reverencial. A més, quan l’ambaixador americà a Espanya es reuneix amb ell i li prohibeix posar comunistes al govern, li diu que farà el que vulgui. Efectivament, el 5 de desembre del 1977 forma govern i nomena consellers Ramon Espasa i Antoni Gutiérrez Díaz, del PSUC. Un acte molt agosarat en l’Europa d’aquells dies.

Pensar que es facilita el retorn a Catalunya de Josep Tarradellas per frenar l’esquerra és totalment absurd 

O sigui que la ruptura democràtica, la reivindicació de la Segona República com a font de legitimitat i que hi hagués comunistes en un govern, els elements més clars de l’èxit de l’antifranquisme, es converteixen en els èxits de personatges que mai van obrir la boca per enfrontar-se a la dictadura, ni quan hi havia execucions. Això si no les aplaudien. Pensar que es facilita el retorn a Catalunya de Josep Tarradellas per frenar l’esquerra és totalment absurd però fa furor entre aquells que, en els moments més delicats del país, van optar per la butxaca.

Qui porta a Catalunya Josep Tarradellas i amb ell la legitimitat republicana i les nostres institucions, Govern i Parlament, és ni més ni menys que la voluntat del poble català, expressada als carrers i les places i després des dels palaus. Ni més ni menys.

vive la republique

Emmanuel Macron i Marine Le Pen seran els dos candidats que lluitaran per la presidència de la República el 7 de maig. Els sondejos que s’han fet durant la campanya han encertat el resultat: Macron 23,8%, Le Pen 22,5%, Fillon 19,6% i Mélenchon 19%, deien. Segons les previsions dels analistes, Macron tenia un 72% de possibilitats de guanyar, i Le Pen un 62%. Enquestes i previsions han encertat. Macron ha guanyat la primera volta amb el 23,86% i Le Pen passa el tall com a segona força amb el 21,43%.

Dia històric per a la V República

El 23 d’abril del 2017 passarà a la història de la V República. Els dos partits que han configurat la vida política dels últims 60 anys no hi són. La derrota del Partit Socialista (PS) és històrica, només comparable al 5% de la SFIO de Gaston Defferre a les presidencials del 1969. Conservadors-gaullistes i socialistes no seran a la segona volta. Històric.

Dies de reflexió per als conservadors i per als socialistes. Els uns per refer el seu espai, els altres per reflexionar sobre com reconstruir un edifici en ruïnes per una presidència, la d’Hollande, que ha acabat passant factura. Reflexió, a més, que es pot aplicar també als socialistes francesos que formen el grup que podríem anomenar en fase de pasokització.

El PS ha sigut el partit que ha donat més electorat a Macron, un 50%. Manuel Valls i part del grup parlamentari socialista es van posicionar a favor de Macron després de la victòria de Hamon a les primàries.

Un candidat, Macron, que no té un partit com a suport sinó un moviment, En Marxa. Nous temps per a la política centrada més en el candidat i menys en la marca. Un Macron que podria fundar, de les cendres socialistes, el Partit del Progrés.

Segon fet històric: si el 21 d’abril del 2002 Jean-Marie Le Pen va donar la gran sorpresa, 15 anys després la seva filla, Marine, ha intentat ser la líder d’un moviment populista d’indignats que formen una gran família a Europa, on governa en alguns països, i els Estats Units amb Donald Trump. La dada a retenir és que el Front Nacional representa el 20% de l’electorat francès; 1 de cada 5 votants és lepenista. Un partit, el Front Nacional, que va guanyar les eleccions europees del 2014. Un fet que no es recorda des del temps de Poujade i la IV República.

El vot de la crisi

La participació ha arribat quasi al 70% dels inscrits, la dada més elevada en els últims 40 anys. Un 65% de l’electorat ha votat tres opcions de malestar democràtic. Ha sigut un vot contra l’establishment. Macron, Le Pen i Mélenchon representen tres opcions que donen sortida a un electorat cansat de la vella política. Tres moviments no partidaris. Ideològics de centre liberal socialista, d’extrema dreta i d’extrema esquerra. El vot de la crisi del 2008. No és un vot per solucionar el sistema sinó per expressar un malestar de l’electorat. És la rebel·lió dels exclosos i dels desemparats. Els indignats han parlat.

Dues consideracions, a partir dels resultats. En primer lloc, Emmanuel Macron serà el nou president el 7 de maig. Fillon i Hamon han aplicat l’anomenat vot republicà, és a dir, donar suport al candidat per salvar la República enfront d’una candidata que representa tot el contrari dels valors republicans.

En segon lloc, el 4 de juny se celebraran les eleccions legislatives. El president Macron no té un partit, té un moviment, i haurà de construir la seva majoria. Aquí, segurament, el PS destruït el dia de Sant Jordi tindrà molt a dir a favor del nou president. Com a PS o com a gran coalició presidencial de progrés. Valls i els parlamentaris socialistes pro Macron hi tindran molt a dir.

La V República ha entrat en una nova fase. Potser ha tornat als seus orígens fundacionals, quan Charles De Gaulle la va fundar sent president per sobre dels partits i rebent el suport d’un partit que no li era propi. “'Au-dessus de la mêlée' ”. Mitterrand va confessar que després de la seva presidència vindrien presidents funcionaris i gestors, però no polítics. Chirac, Sarkozy i Hollande li han donat la raó. Emmanuel Macron pot ser un president amb un nou tarannà però sempre monarquicorepublicà i, per tant, gaullià. François Mitterrand estarà mirant.

vestir

Dona un cop d’ull ràpid al teu voltant. Dissimula. Mira com va vestida la gent. Dissimula. Les probabilitats d’identificar la mateixa peça de roba que duem en una altra persona són molt altes. De fet, altíssimes. Per exemple, si ets en un coworking, és probable que ja hagis vist una de les motxilles old-style Herschel (segurament en negre o blau marí), o la nòrdica impronunciable Fjällräven, quadrada, de nanses grans. Algú deu dur uns texans amb unes New Balance, una samarreta blanca i una jaqueta –tirant a blazer – negra. També deus haver vist alguna samarreta de ratlles blanques i blau marí o jaquetes de pell (sintètica) negra. Si ets en una oficina, les probabilitats encara són més altes. En general hi trobaràs pocs colors estridents i l’escala de grisos s’exposa entre americanes, faldilles i pantalons de pinces.

Que tots vestim igual ja ho va demostrar Hans Eijkelboom amb el seu llibre 'Gent del segle XXI ' (Phaidon, 2014). Es tracta d’un fotògraf holandès que durant vint-i-dos anys va dur a terme un estudi antropològic de la moda urbana, capturant l’estil de la gent als carrers de capitals com Nova York, París, Amsterdam o Xangai. Al principi del llibre –que inclou 500 pàgines de fotografies–, explica que quan fotografiava els homes de negocis amb les seves maletes o els adolescents vestint la mateixa samarreta del Hard Rock Cafe hi veia una repetició hipnòtica, i va concloure que era l’efecte de la globalització, que construïa una identitat poc local i que ens feia vestir a tots igual.

Reflex d’una cultura

En una entrevista que li va fer el diari britànic The Guardian, el fotògraf va dir: “¿Com podem anar a una botiga, comprar roba que creiem que defineix la nostra personalitat i ser tan ingenus de no adonar-nos que, al mateix moment, 10.000 altres homes i dones arreu del món fan i pensen el mateix? Jo també ho faig, esclar”. Els models d’inspiració i referència de moda s’han polaritzat i són més presents que mai. Hem passat de fixar-nos en els models tradicionals a prendre exemple diari dels bloguers, instagramers, influencers o com se’n digui o se’n dirà d’aquí un temps. Però els bloguers i influencers, tot i abanderar marques personals diferents, sovint també coincideixen en el seu estil. I tampoc és estrany: reben els mateixos clutches amb ulls i pestanyes, samarretes amb missatges i sabates de les mateixes marques per lluir en els seus respectius Instagrams, que repercuteixen en milions de persones. Siguin marques d’alta costura o de fast fashion, al final sempre acabem anant a parar al mateix lloc.

Però abans de la globalització aquests altres 10.000 homes i dones de què parlava Eijkelboom compraven roba a altres ciutats i era roba diferent. Potser no creaven una personalitat estrictament individual, però l’estil reflectia l’ànima d’una ciutat, d’una cultura i d’una història. Anar a veure les combinacions impensables de Londres o de Nova York era un plus, o moltes vegades una excusa. I ja no parlem de Tòquio o de Xangai. Segons l’última xifra documentada, hi ha més de 4.000 botigues de la marca H&M al món, 2.162 botigues de Zara i més de 7.000 botigues més del mateix grup Inditex. Moltes d’aquestes firmes s’inspiren en les mateixes fonts que les passarel·les de moda més importants, les que sentencien el que portarem la següent temporada.

Ja fa anys que dansem al ritme insostenible i internacional de la fast fashion. En lloc de dues o tres temporades a l’any (roba per a la calor, per al fred i per a l’entretemps), aquest sistema de moda ara n’ofereix cinquanta-dues. Això ha provocat que en els últims quatre anys a Catalunya hàgim passat de comprar 17 peces de roba a l’any a comprar-ne 34 (amb una mitjana de vida de sis mesos), segons dades de l’Idescat. L’oferta de roba és molt àmplia; de fet, és infinita. Com pot ser que a l’hora de vestir-nos cada matí tots acabem anant tan similars?

“Doncs perquè som animals socials,” diu Anna Muro, doctora en psicologia de la personalitat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). “I partint d’aquesta base tots volem trobar la nostra manada, el nostre grup de referència amb qui ens puguem sentir segurs i vinculats i en qui ens vegem reflectits. Són una necessitat i una motivació bàsiques de supervivència –diu l’experta–. Els grups socials o manades tenen unes característiques comunes, entre les quals els codis comunicatius prenen una important rellevància per fer-nos sentir integrats i part del grup. I l’estil de roba és una forma bàsica de comunicació.Vestir com els altres és també una manera de formar part d’un grup amb uns referents i uns valors culturals comuns”.

En aquesta línia, l’experta explica que la primera manada de la nostra vida està formada pels companys de l’escola, i també els de secundària, ja que volem que ens acceptin –és a dir, que acceptin la manera com anem vestits– o que, com a mínim, ens vegin guais. “Quan arribem a la pubertat l’aprovació dels nostres col·legues és molt més important que la de la nostra família, i que la de la resta del món. Durant aquesta època, volem encaixar desesperadament en els gustos del grup perquè, de manera conscient o inconscient, els nens que desentonen són els que acaben sent marginats d’una manera o altra”, exposa Muro. El que la doctora anomena “sentit de manada” afecta les decisions que prenem cada vegada que obrim l’armari des de la infància. I lluny de quedar-se allà, el desig d’integració ens segueix fins a l’edat adulta.

“Oh, no! Portem el mateix vestit”

Si vestim més o menys igual per sentir-nos part d’un grup, per què quan arribem a un casament, bar o discoteca, i veiem algú que va vestit exactament igual que nosaltres, ens agafen unes ganes irrefrenables de marxar corrents? Per què moltes botigues de vestits de convidades a casaments anoten qui s’ha endut què per assegurar-se que no es coincideix? Segons Muro, és perquè la naturalesa individualista i diferencial de l’ésser humà també implica buscar una identitat única. “ Ens agrada anar a una reunió de persones que s’assemblen a nosaltres, que tenen interessos i valors similars, però no ens agrada trobar algú que vesteixi o parli exactament igual, ja que seria reconèixer que no som únics ni diferents i, per tant, que tenim poca personalitat”. Encara que ens agradi considerar-nos éssers únics –és a dir, podem portar roba similar però no igual–, la realitat és que seguim pensant que formar part d’un grup és més segur que estar aïllat. I seguim pensant que tenir personalitat és vestir diferent, en lloc d’admetre que no passa res si portem el mateix vestit que algú altre.

En les últimes pàgines del llibre 'Gent del segle XXI ', Eijkelboom explica que mentre observava la gent jove, es va adonar que es preocupaven més per la imatge que oferien a internet que per la de la vida real. Que per a ells la identitat online era el més important i que la roba ja no era l’únic canal per crear-se una identitat. A l’entrevista que li va fer The Guardian, l’artista comentava: “Jo confio molt en la gent. Crec que tothom trobarà una manera d’expressar-se de manera individual. Però quina serà? D’això ja sí que no en tinc ni idea”.

assetjadors

L’accés dels menors d’edat a internet i, en conseqüència, a les xarxes socials, és cada vegada més precoç. I això comporta seriosos riscos per a la seguretat dels infants. Així ho alerten els cossos policials catalans, que asseguren que es troben amb casos de grooming -l’assetjament a menors per part d’adults que es guanyen la seva confiança en la majoria de casos amb perfils falsos per, després, aconseguir-ne imatges íntimes- a edats cada cop més primerenques.

“Abans, l’accés a internet es donava als 18-19 anys, però aquesta edat ha anat baixant. Els pares, a vegades conscientment o a vegades inconscientment, deixen que el menor tingui perfil a les xarxes socials, moltes vegades perquè la família agraeix que puguin contactar amb avis, cosins…”, argumenta Rubén Mora, inspector en cap de la unitat central de delictes informàtics dels Mossos d’Esquadra. I sentencia: “Això ha fet que anéssim baixant als 14 anys, als 11 anys, als 10 anys… i fins i tot ens trobem amb edats de vuit i nou anys”.

Els casos de grooming han seguit un creixement sostingut al llarg dels últims anys a Catalunya. I és el delicte cibernètic que més preocupa a les forces policials. “Avui en dia que els menors tinguin un telèfon mòbil és normal i és fins i tot socialment discriminatori no tenir-ne, ja que a l’escola els nens que no en tenen poden quedar exclosos socialment, i per això acaben tenint un telèfon amb accés a internet i a les xarxes socials”, il·lustra Mora. Moltes vegades, a més, és el mateix entorn familiar dels menors el que alimenta amb fotografies i informació les xarxes socials sobre el seu fill, la qual cosa dona pistes als depredadors.

Una problemàtica de difícil detecció i solució, ja que sovint els menors no donen l’alerta fins que es troben en una situació límit. Quan l’assetjador ha aconseguit fotos seves íntimes i comprometedores i comença el xantatge per aconseguir-ne més. “El que busca l’assetjador és la comunicació amb un menor d’edat amb l’únic objectiu de produir imatges de pornografia infantil. No té un objectiu inicial d’accedir carnalment al menor”, assevera Mora. És per aquest motiu que tant els Mossos d’Esquadra com la Guàrdia Urbana fan xerrades a les escoles per conscienciar els més joves dels perills que pot comportar internet.

“Des de la Guàrdia Urbana fem uns tallers sobre l’ús inadequat de les xarxes socials a les escoles, adreçat principalment a menors d’entre 10 i 14 anys”, explica Iván Sánchez, que és un dels monitors que imparteixen els tallers als centres educatius de Sarrià - Sant Gervasi de Barcelona. “Ens hem adonat, però, que si comencen a fer-se aquestes xerrades a primer i segon d’ESO ja anem una mica tard… És molt millor per aconseguir aquest objectiu de prevenció començar ja al cicle superior de primària, a cinquè i sisè, que seria dels 10 als 12 anys”, afegeix.

La prevenció, per tant, és la millor arma de defensa per als menors, que, així i tot, abaixen molt la guàrdia quan es troben davant de l’ordinador. “Ningú penjaria una foto seva a la porta de la classe o es posaria a parlar com si res amb una persona desconeguda pel carrer, però aquestes prevencions veiem que disminueixen quan estan davant l’ordinador i a les xarxes socials, sobretot a l’hora d’enviar fotos i vídeos”, expressa Sánchez. Segons diu, el que han observat amb els tallers és que “els alumnes que han tingut un acompanyament dels pares en la seva iniciació en l’ús de les tecnologies de la informació han desenvolupat millor els conceptes de seguretat, privacitat i respecte a la xarxa que els que ho han fet sols”.

El modus operandi dels depredadors consta, bàsicament, de dues etapes, segons comenta Mora: “Primer hi ha una etapa de captació que es dona en una xarxa social i, posteriorment, una etapa en què es cometen les coaccions, que normalment són en altres tipus de xarxes socials o grups de missatgeria com Telegram o WhatsApp”.

Quan arriben els casos a la comissaria, els Mossos d’Esquadra tenen dissenyat un pla per aconseguir reunir el màxim nombre de proves possibles contra l’assetjador. Primer parlen amb els pares del menor per explicar com tractar el tema i, posteriorment, donen al menor un entorn molt més íntim, amb experts en psicologia, per treure’n com més informació millor sense provocar un excés d’estrès a la víctima. Paral·lelament, els experts en informàtica treballen per reunir el màxim nombre de proves. Les primeres hores són de vital importància, ja que molts menors, per vergonya o pressió, poden esborrar les pistes incriminatòries a les xarxes socials.

Buscar proves contundents

“Ens interessa obtenir proves prou contundents per acusar l’autor. Les converses, les fotografies, allà es veu el procés de desinhibició, el procés de coaccions o fins i tot de prostitució del menor d’edat. Des del primer moment hem d’obtenir totes aquestes evidències”, descriu Mora. I rebla: “Amb això és més que suficient per acabar actuant contra un depredador sexual”. Les penes poden arribar a ser d’entre tres i quatre anys de presó per cada víctima.

La preocupació creixent amb el grooming i els perills que poden arribar a comportar les xarxes socials han fet que moltes AMPA hagin sol·licitat els tallers que imparteixen els cossos de seguretat a les escoles. La prevenció, en qualsevol cas, tal com expressen els cossos policials, comença per prendre consciència des de la mateixa família dels riscos que comporta l’accés a internet en edats precoces.

25 anys d'ave

Avui fa 25 anys els trens de l’AVE van començar a circular entre Madrid i Sevilla i, per commemorar-ho, el president espanyol, Mariano Rajoy, repetirà aquell trajecte. Cada quilòmetre de via que faci amb un tren d’alta velocitat haurà costat 16 milions d’euros de mitjana, sense comptar el cost dels combois i del manteniment. Però per al ministre de Foment, Íñigo de la Serna, el tren d’alta velocitat és “un encert de país”. Ahir va destacar que l’AVE havia tancat l’any passat amb un resultat positiu de 141 milions d’euros. Una quantitat de diners que no arriba per pagar ni nou quilòmetres de via d’alta velocitat i tot just significa un 0,27% de la inversió feta fins ara.

En total s’han gastat 51.775 milions d’euros per 3.240 quilòmetres de vies d’AVE, segons dades d’Adif. “És una inversió que no s’arribarà a recuperar mai, ni tan sols si s’hi sumen els beneficis socials en estalvi de temps i de contaminació que suposa l’AVE”, explica el professor de política econòmica de la Universitat de Barcelona (UB) Daniel Albalate. Segons el ministre de Foment, l’estalvi de 142 milions d’hores per als ciutadans i de l’emissió de 13 milions de tonelades de CO2 a l’atmosfera es podria quantificar en 4.000 milions d’euros, menys d’un 8% de la inversió feta.

El ministre també afirmava ahir que cada euro invertit en l’AVE es dobla a les ciutats on s’implanta amb un retorn “en termes del PIB, de creació d’ocupació, creixement econòmic i volum de negoci”. El catedràtic d’economia de la UB i diputat de JxSí Germà Bel desqualifica aquests arguments: “No entén el que diu, aquestes declaracions són ridícules”. Recorda que tota inversió pública té retorn per a la societat en forma de llocs de treball i creixement econòmic, però que gastar diners en l’alta velocitat és no fer-ho en trens de Rodalies o en serveis bàsics. “Parla de l’AVE com si ho fes d’hospitals i escoles”, critica Bel, que també descarta que mai es pugui recuperar el que s’hi ha invertit.

Albalate recorda l’informe que va publicar fa dos anys la Fundación de Estudios de Economia Aplicada, on es deia que “en cap cas” els ingressos nets de les línies enllestides compensaven la inversió en infraestructures. “Aquestes inversions no són rendibles ni per a les empreses ni per a la societat”, insistia el document signat per Ofelia Betancor i Gerard Llobet, que ja quantificava els beneficis socials com l’estalvi de temps i de contaminació i la creació de llocs de treball. Segons el document, la línia amb més viatgers, la que uneix Barcelona amb Madrid, només recuperarà el 46% dels costos d’inversió, i això a llarg termini.

Adif Alta Velocidad facturarà aquest any 955 milions d’euros, segons el projecte de pressupostos de l’Estat. I tindrà un dèficit de 353 milions. De fet, a finals d’any deurà en total 17.660 milions d’euros. Per molt que el ministre De la Serna vegi “rendible” el servei de l’AVE, Renfe ni tan sols paga a Adif totes les despeses de les infraestructures. Un informe de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència explica que el 2014 només el corredor Madrid-Andalusia cobria totes les despeses de mantenir i finançar la línia. El de Madrid-Barcelona ho feia en un 95%, però els de Madrid-València i Ourense-Santiago de Compostel·la no arribaven al 40% de les despeses; i el de Madrid-Valladolid ni tan sols cobria el 20%.

Renfe presumeix explicant que l’any passat es van fer 35,2 milions de viatges en alta velocitat i que en aquests 25 anys, fins a aquest mes, s’haurà arribat als 357,5 milions de viatges. D’aquests, 52,3 milions són de la línia Madrid-Barcelona-Figueres, que va començar a operar el 2008 fins a Barcelona. “Als estudis europeus que s’han fet es recomana que, per posar en marxa una línia de 500 quilòmetres, hi hagi una previsió de passatgers de com a mínim vuit milions el primer any, i la de Barcelona-Madrid al segon any tot just superava els sis milions”, explica Albalate. Recorda que es preveia que aconseguiria un 25% de viatgers nous respecte de l’avió però que la realitat s’ha quedat en un 9%.

Aquestes xifres són de la línia amb més densitat de viatgers -amb unes obres que van acumular 400 milions de sobrecost, segons un informe del Tribunal de Comptes-. L’estació de Tardienta, a Osca, s’endú el premi a la més tranquil·la de la xarxa d’alta velocitat amb mil passatgers durant tot el 2015, segons dades de Renfe que va aconseguir El País. La de Requena-Utiel supera de poc els 50 viatgers al dia -19.200 l’any- i la de Villanueva de Córdoba arriba als 60 passatgers al dia. Segons el rotatiu, una de cada quatre estacions d’AVE tenen menys de 100 passatgers al dia. El model radial amb el centre a Madrid que s’ha seguit en la construcció de la xarxa n’ha encarit el cost, segons Albalate, i no hi ha cap intenció de rectificar-lo. Aquest any es preveu que Adif inverteixi 2.330 milions d’euros en l’alta velocitat.

Tal com explicava dilluns aquest diari, Adif ven als possibles clients que el corredor mediterrani “connecta Madrid, Algesires i els principals ports de la costa est espanyola amb Europa”. El 27 de març, De la Serna piulava que, amb el corredor mediterrani, Castelló seria a dues hores i 25 minuts de Madrid. Mentrestant, la connexió entre Castelló i Tarragona continua sense tercer carril ni ample internacional i amb alguns trams de via única.

tax free

S’acosta l’estiu i a les grans cadenes de moda de ciutats com Barcelona hi apareixen les cues de turistes asiàtics i nord-americans amb una mateixa petició per als venedors: la factura que els permet recuperar l’IVA de les compres que fan, un reemborsament també conegut com a tax free. La normativa espanyola actual fixa que els visitants extracomunitaris que gastin en comerços durant la seva estada poden reclamar l’IVA de les seves compres en el cas que superin els 90,15 €. Aquest límit, però, no convenç els petits botiguers, que denuncien que exigir un mínim de despesa a aquests turistes exclou el comerç de proximitat d’una forma de negoci molt sucosa.

La iniciativa la va proposar la setmana passada la Confederació Espanyola de Comerç (CEC), que demana incloure l’eliminació de l’import mínim als pressupostos generals de l’Estat. Però segons ha pogut saber l’ARA, la proposta també compta amb el suport de l’organització majoritària del sector a Catalunya, RetailCat. Segons la CEC, les dificultats que tenen els petits comerços -amb un tiquet mitjà de compra que sol ser més baix que el dels outlets o les grans cadenes de moda low cost - per accedir al tax free els deixa en un “clar desavantatge” respecte als gegants del sector. “Ens discrimina a l’hora d’accedir a un format que representa la varietat del turisme de compres”, lamenta el vicepresident de RetailCat, Gabriel Jené. Jené justifica que l’eliminació del mínim pot ajudar a captar aquest comprador, per exemple, amb els productes artesans. “Acaba creant una barrera per al comerç que té un tiquet mitjà més baix. És una gran iniciativa per al sector i ens hi sumarem”, explica Jené.

Pel que fa a la fiscalitat, les organitzacions del sector asseguren que la proposta no tindria un impacte negatiu per als comptes públics, ja que l’IVA retornat quedaria compensat per l’impuls de l’activitat econòmica. De fet, països com Alemanya o el Regne Unit no estableixen cap mínim legal al reemborsament de la taxa, que sí que s’inclou en la llei espanyola de l’IVA del 1992.

El retorn de l’impost s’aplica a tot tipus de compres que facin els visitants de fora de la Unió Europea, amb l’excepció de les despeses en restaurants, hotels o alimentació, que es consideren “consumibles”. Després d’aconseguir la factura, els turistes extracomunitaris normalment reclamen l’import de l’IVA a la mateixa botiga o a través de les agències autoritzades que resolen aquest tràmit -a gairebé cada aeroport n’hi ha una-. Durant les pròximes setmanes, la CEC portarà aquesta proposta als diferents grups parlamentaris espanyols per impulsar que es tramiti com una esmena als pressupostos de l’Estat.

Turisme de compres

Aquesta reivindicació del petit comerç demana la inclusió en un model de turisme de compres que, fins ara, li ha girat l’esquena i ha beneficiat grans cadenes i botigues del luxe. Segons l’últim informe de la CEC sobre aquest fenomen, només un de cada 10 euros que es gasten els turistes en compres a Espanya va a parar al comerç de proximitat, una porció del pastís que equival a 4.100 milions d’euros anuals.

Una oportunitat per a Barcelona

Associacions del comerç català com Barcelona Oberta veuen en el turisme de compres una oportunitat de negoci per al petit comerç de la ciutat. Segons l’últim informe de l’entitat sobre aquest fenomen, almenys 1.200 establiments del centre de la capital catalana haurien d’abaixar la persiana sense les compres,

endavant brexit

La sorpresa que ha significat la convocatòria d’eleccions anticipades al Regne Unit no significa cap canvi de plans a Brussel·les. La Unió Europea està decidida ha seguir endavant amb les negociacions del Brexit, tot i els canvis interns que pugui haver en el país. Una situació que el president del Consell Europeu, Donald Tusk, ha comparat amb una pel·lícula del director britànic de suspens Alfred Hitchcock. 

“Ha estat una gran sorpresa. Per A vosaltres no?”, han admès fonts comunitàries poc després que la primera ministra britànica, Theresa May, anunciés que avança al 8 de juny unes eleccions previstes per al 2020. Amb tot, el calendari segueix endavant. El portaveu del Consell Europeu adverteix que l’anunci no canvia “els plans dels Vint-i-set”. “Esperem que el Consell Europeu adopti les directrius el proper 29 d’abril”, quan es reuneixen els caps d’estat i de govern per aprovar la posició negociadora de la UE. Un cop ratificades, els representants d’ambdues parts podran seure a la taula per començar a discutir el divorci a principis de juny. 

Res no canvia el què ja s’ha començat, però l’anunci no deixa de ser inesperat. També ho ha estat per a Tusk. El polonès, molt actiu a les xarxes socials i conegut per les seves afirmacions poc ortodoxes, ha reaccionat ràpidament amb una piulada: “Va ser Hichcock qui va dirigir el Brexit: primer el terratrèmol i després augmenta la tensió”. 

 Segueix

Donald Tusk 

✔@donaldtusk

It was Hitchcock, who directed Brexit: first an earthquake and the tension rises.

13:21 - 18 Apr 2017

 
•  995995 retuits
 
•  1.660A 1.660 els agrada

El comentari fa referència a una cita que sovint s’atribueix a Hitchcock qui va dir que una bona pel·lícula havia de començar “primer amb un terratrèmol i després introduir una tensió creixent”. Després que May anunciés els comicis del 8 de juny, ha parlat per telèfon amb Tusk qui ha assegurat haver mantingut “una bona conversa” amb la primera ministra britànica. 

Des de Brussel·les, però, esperen que dels resultats surti un “líder fort” que tingui “un ampli suport del seu electorat”. És a dir, confien en què es puguin resoldre els problemes domèstics amb una legitimació a les urnes - May no ha estat escollida per sufragi- i seguir endavant amb un procés que durarà màxim dos anys i que tot apunta que no seran fàcil, si es té en compte que May s’ha mostrat fins ara més a favor d’un Brexit dur. 

El compte enrere pel Brexit es va produir el passat 29 de març amb l’ activació de l’article 50 que marca l’inici de les negociacions, i que estan previstes que acabin a la tardor del 2018.

El ministre d'Afers Estrangers alemany, Sigmar Gabriel, també s'ha referit a la decisió de May i ha expressat les seves esperances que la convocatòria d'eleccions serveixi per aconseguir "més claredat i transparència" en les negociacions amb la UE

relacions ausbanc

Regals, intercanvi de favors i d’informació, nomenaments de familiars a dit... L’últim informe de la unitat de delinqüència econòmica i fiscal de la policia (UDEF) sobre el cas Ausbanc ha revelat l’estreta relació que mantenia el principal imputat en aquesta trama d’extorsió, el president de l’associació, Luis Pineda, amb l’actual vicepresident del Santander a Espanya, Juan Manuel Cendoya.

Cendoya, que abans de ser vicepresident va ser director de comunicació del banc, va dir en la seva declaració com a testimoni davant el jutge de l’Audiència Nacional Santiago Pedraz que la seva relació amb Pineda, empresonat com a principal implicat en el cas, havia sigut només “professional”. Però els agents asseguren ara que el tracte entre ells dos era molt més pròxim. El document, que analitza els correus i papers confiscats durant els escorcolls d’Ausbanc i Manos Limpias, arriba a la conclusió que Pineda i Cendoya tenien “una relació més profunda”, fins i tot d’amistat. Alguns dels correus que van intercanviar i que recull el document que la policia va enviar a Pedraz ho demostrarien.

En un d’ells, Cendoya “prega” a Pineda que li enviï una breu nota sobre la junta d’accionistes del BBVA, el principal competidor del Santander. L’objectiu era “veure les diferències en el desenvolupament” amb la junta del banc que dirigeix Ana Botín. L’aleshores director de comunicació demana al president d’Ausbanc que aquesta nota inclogui una reflexió “sobre la durada, qui va intervenir-hi, com van estar, torn de preguntes i respostes, durada dels que van preguntar, tipus de respostes de [el president d’aquest banc] Francisco González, si Francisco González dona la paraula a d’altres, etcètera”. Pineda li respon amb un concís “M’hi poso”, al qual afegeix: “La setmana que ve em convides a una mariscada”.

En un altre d’aquests missatges, enviat el 19 de gener del 2011, Cendoya ofereix a Pineda un lloc de treball per a un dels seus fills. “El teu fill treballarà a Londres i en banca majorista global, en concret a la sucursal del Banco Santander a Londres, que és en un edifici al costat de la catedral de Saint Paul”, li diu l’actual vicepresident al màxim responsable d’Ausbanc. “En principi li faran un contracte de sis mesos en pràctiques i després ja ho veurem”, afegeix. Els correus revelen l’existència de trobades en dinars i copes i l’intercanvi de regals. El gener del 2009, Pineda agraeix a Cendoya que li hagi enviat un volant del monoplaça del pilot Fernando Alonso, patrocinat pel Santander.

El juny del 2012, el president d’Ausbanc demana al seu contacte unes entrades “de les bones” per al Gran Premi de València. Cendoya li respon: “Estimat Luis, com mereixes, tindràs les millors entrades del GP de F1 al Paddock Club. Per descomptat que ens veurem, al president [se suposa que el difunt Emilio Botín] li agradarà molt veure’t. Abraçades”. A part de l’especial relació de Pineda amb el Santander, l’informe policial revela com l’associació de Pineda enganyava algunes de les entitats que li donaven fons a canvi de patrocinis i publicitat. “S’observa com es pagaven patrocinis a Ausbanc no tan sols no pactats, sinó a més per esdeveniments realitzats patrocinats per altres entitats”, escriuen els agents.

Engany a CaixaBank

Una de les víctimes d’aquesta pràctica va ser Caixabank. Pineda va fer creure al banc aleshores dirigit per Isidre Fainé que havia inserit el seu logotip durant un simposi celebrat per Ausbanc a Washington. L’estafa es va produir mitjançant la manipulació d’una fotografia amb Photoshop. L’acte en qüestió, el Foro de Talento Español -organitzat per la revista Mercado de Dinero USA el 5 de novembre del 2015-, va ser patrocinat per TotalBank. Malgrat això, Ausbanc va esborrar de les fotos el nom d’aquesta entitat per inserir-hi el de CaixaBank. Després, Pineda va enviar la imatge trucada al president de la Fundació La Caixa, Jaume Giró, amb una factura de 20.000 euros pel patrocini.

La resposta no va trigar. El director de comunicació de la Fundació, Jesús Arroyo, va enviar un missatge a Pineda de part de Giró en el qual li comunicava: “Extraordinàriament, i en un moment en què tenim els pressupostos tancats, el Jaume em demana que et traslladi que assumirem la factura vinculada a les jornades de Washington. La farem efectiva en els pròxims dies”. CaixaBank va pagar.

El cas Ausbanc investiga les suposades extorsions de Pineda amb el suport del pseudosindicat ultra Manos Limpias a diverses entitats bancàries -entre les quals el BBVA, Caja Madrid i Unicaja- per exigir-los publicitat per als mitjans de l’associació a canvi d’abandonar processos judicials contra elles. Entre les seves suposades víctimes també hi havia la infanta Cristina, a la qual van oferir retirar l’acusació per dos delictes fiscals en el cas Nóos a canvi de tres milions.

el padri

Fa dues setmanes feia, en aquestes mateixes pàgines, una reflexió sobre la importància que la nostra economia canviés de model productiu. Molts experts coincideixen a afirmar que aquest nou model ha d’incrementar la productivitat i que per aconseguir aquest objectiu ha d’inspirar-se en la denominada economia del coneixement.

El professor Ernest Reig, de la Universitat de València, ha dirigit un estudi sobre com la renda i l’ocupació de les comunitats autònomes de l’estat espanyol depenen de la generació, la disponibilitat i la utilització dels recursos i els actius de l’economia del coneixement. Les autonomies que poden fer-ne més ús són les que tenen un sector privat que utilitza les noves tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i que compta amb una bona dotació de capital humà, ja que aquests dos factors són els pilars bàsics de l’economia del coneixement.

En aquest sentit, és interessant veure la contribució al valor afegit brut (VAB) dels actius intensius i no intensius en coneixement, integrant els primers -capital humà i maquinària i equipaments- i els segons -el treball no qualificat i el capital immobiliari-. En totes les autonomies el capital humà és el que hi fa l’aportació més rellevant. La Comunitat de Madrid és on el capital humà fa una aportació més gran al VAB regional (el 47,5% el 2012), i la mitjana estatal és del 40,4%. En el cas de Catalunya, la contribució al VAB del capital humà és del 39,7%. Si als darrers percentatges hi afegim l’aportació feta per la maquinària i els equipaments, es constata que els actius intensius en coneixement representen el 55,5% del VAB estatal. Per comunitats, Madrid és la capdavantera, amb una contribució del 63,3%, mentre que la de Catalunya és del 55,1%.

També cal dir que les activitats productores de TIC es concentren primordialment a les comunitats de Madrid i Catalunya, que engloben el 88% de les vendes del sector, el 58% de la seva ocupació i tres quartes parts del comerç exterior. Amb tot, la presència a l’estat espanyol d’activitats productores de TIC encara és escassa. Els sectors intensius en l’ús de TIC també es mostren molt concentrats en unes quantes autonomies, i tornen a sobresortir Madrid i Catalunya, amb el 30,2% i el 19,3%, respectivament, de contribució al VAB generat per les activitats intensives en TIC.

Pel que fa a l’altre pilar de l’economia del coneixement, el capital humà, cal dir que les empreses cada vegada utilitzen més persones amb estudis superiors. Actualment, a Espanya el pes de les ocupacions altament qualificades és del 32% del total, una xifra encara per sota de la mitjana de la Unió Europea (40,6%). Per autonomies, superen la mitjana estatal la Comunitat de Madrid (45,8%), el País Basc (35,7%), Catalunya (33,8%) i Navarra (32,8%).

La disparitat en la intensitat de l’ús dels actius de l’economia del coneixement entre les autonomies es deu a diferències en l’especialització intrasectorial o a factors idiosincràtics de cada regió. Hi ha una sèrie de factors d’entorn que influeixen en la utilització de capital humà i tecnològic, com ara la grandària de les empreses, la formació dels seus dirigents i el grau d’internacionalització. També hi tenen a veure les dotacions en infraestructures públiques (principalment les de transport), les polítiques públiques (despesa en educació i en el foment del desenvolupament econòmic), la qualitat dels sistemes d’innovació i les economies externes derivades de la presència de grans aglomeracions urbanes.

Dels factors esmentats anteriorment, cal fer menció de la presència de sistemes de recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I) en un territori per incentivar la competitivitat. La Comunitat de Madrid torna a ser la capdavantera en aquest tipus de despesa (3,15% del PIB el 2014), seguida del País Basc, Navarra i Catalunya, que superen el 2%.

L’estudi esmentat conclou elaborant un sistema d’indicadors que sintetitzen tots els aspectes fins ara citats (coneixement i capital humà, innovació i TIC, qualitat del teixit empresarial, factors de l’entorn i resultats del procés econòmic). Es constata que el País Basc, Madrid i Navarra s’ubiquen en els tres primers llocs i per aquest ordre. Els segueixen l’Aragó, Astúries i Catalunya. Per tant, aquesta última se situa en la sisena posició.

En conclusió, en la meva opinió l’estudi dirigit pel professor Reig s’ha de tenir en compte per reorientar el nostre model productiu en la direcció adequada. És evident que el nou model ha de basar-se en el capital humà, la innovació i les noves tecnologies, ja que està demostrat que aquests actius del coneixement promouen millores en la productivitat i el creixement i, per tant, porten a més benestar.

mentir

¿Es pot tractar un lector com si fos un nen, un menor d’edat? ¿Se li poden amagar o maquillar les males notícies? En periodisme, és un debat recurrent. Tots els governs del món de totes les èpoques sempre han exigit als mitjans un relat positiu amb l’excusa de no desanimar la població, de contribuir a la cohesió social, a l’optimisme econòmic, etcètera. En el cas de les dictadures, el relat s’ha imposat. En períodes de guerra, la pressió augmenta pel (suposat) bé de la pàtria. I en qualsevol context, les excuses per demanar complicitat a la premsa mai falten: des del punt de vista del poder, sempre hi ha un bé superior al dret a una informació completa i lliure.

Sovint des del sobiranisme es tendeix a demanar un relat netament positiu del procés, de la mateixa manera que des de l’unionisme s’empeny els mitjans a ridiculitzar-lo i blasmar-lo, a minimitzar els seus èxits i arguments. La guerra mediàtica és el terreny de joc on es lliura la batalla de l’opinió pública. En èpoques de normalitat democràtica, aquesta batalla té caràcter partidista. Ara i aquí, ha pujat de to i de dramatisme. I com més ens apropem a la data del referèndum, més creixerà la pressió, més exigència d’adhesió sense fissures hi haurà cap als mitjans de comunicació.

Què hem de fer, doncs, diaris, teles i ràdios? Hi ha mitjans que ja s’han entregat a escriure al dictat, que han decidit sacrificar la missió d’informar per potenciar al màxim la d’influir, la de crear un estat d’opinió encara que sigui a costa d’allunyar-se dels fets objectivables, que se senten més combatents d’una causa que informadors. Això és especialment evident en les capçaleres periodístiques de Madrid. L’espanyolisme actua amb una disciplina i un entusiasme dignes dels millors combats.

A Barcelona, afortunadament, alguns no hem perdut del tot el gust pel periodisme, per informar més enllà de les nostres preferències ideològiques. Contra el que es pugui pensar, això no és un signe de debilitat del sobiranisme, sinó de fortalesa democràtica. Potser a la curta genera incomoditats, però sens dubte enforteix l’opinió pública i dona sentit al mateix procés sobiranista: el dret a decidir només es pot entendre en una societat democràticament madura, ben informada, capaç d’afrontar la veritat encara que se’t giri en contra. El país que volem no ha de ser de soldats, sinó de ciutadans. Una premsa que no només sigui lliure, sinó que s’hi senti i actuï en conseqüència és la garantia i la prova d’un país lliure. Una premsa que es mogui seguint consignes és un mirall del país que volem deixar enrere.

Algú dirà que ens ho posem difícil, que tanta puresa ens farà perdre la batalla. Doncs no, al contrari. La independència no és un fi en ella mateixa, és una manera de fer. Es guanya dia a dia, des de la coherència democràtica. L’aparició del cas Pujol havia de ser letal per a l’independentisme i el va acabar reforçant, li va donar encara més sentit. Les males notícies, quan són assumides, tenen un efecte catalitzador. Cada cop que ha trontollat la unitat sobiranista, s’ha acabat fent un nou salt endavant. Si ens haguéssim dedicat a amagar les dissensions internes o els casos de corrupció, avui el procés estaria mort i els mitjans que haguessin entrat en el joc de les mitges veritats o mitges mentides haurien perdut credibilitat.

No. No es pot tractar el lector com si fos un nen. No és aquest el lector ni el ciutadà amb el qual volem construir un nou país. A l’hora d’educar els fills, una petita regla d’or és tractar-los sempre com si fossin una mica més grans del que són, és a dir, donar-los un marge extra de confiança, donar-los més responsabilitat per fer-los més responsables. Doncs amb els lectors, i amb el procés, passa el mateix.Ignasi Aragay.

arbres

La imatge és clara i contundent i la trobem per tot arreu: l’arbre connecta terra i cel, de les arrels més profundes i fosques a les fulles més altes que busquen la llum. Però no és només un símbol. Malgrat que el món actual sembla haver decidit trencar per sempre més amb totes les connexions subtils que ens fan adonar d’una realitat que no es pot mesurar ni posseir, els arbres continuen oferint-nos presència i serenor, lloc de repòs i de retrobament amb un mateix. Ja a l’escola aprenem que els arbres netegen l’aire que respirem, però la neteja també va més endins, és més integral. Hi ha estudis que avalen l’aspecte sanador dels arbres -per exemple, dels pacients en hospitals que es recuperen més aviat si les habitacions tenen accés visual a zones arbrades-, però el seu valor espiritual ve avalat per un altre tipus d’estudi, menys científic si es vol, però més pràctic, transnacional i transtemporal: totes les religions i tradicions espirituals del món han reconegut l’arbre com un element clau en la seva cosmovisió.

Un llibre per aprofundir-hi

Josep Gordi, professor de geografia i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, ha publicat recentment el llibre Arbres i espiritualitat (Editorial CPL), precisament per parlar del paper dels arbres en les diferents cultures i religions i demostrar, així, el protagonisme que han tingut i encara tenen. “Alguns arbres i boscos van ser considerats els primers santuaris molt abans que s’aixequessin els primers temples”, recorda Gordi. La mateixa paraula temple, segons el diccionari, és d’origen augural i servia per designar la limitació d’un espai de cel on observar el vol de les aus. D’aquí també prové contemplar : observar el temple. Per als pobles celtes, com explica Gordi, el bosc sagrat s’anomenava Nemeton, que és una paraula gal·la que vol dir santuari.

Aquesta noció de bosc com a espai sagrat continua viva en molts indrets del món, també a Europa, tot i la davallada que ha patit aquesta visió al continent. Una davallada que no cal datar-la en una època recent, on l’empremta de la Il·lustració i la industrialització es poden veure com l’inici de la pèrdua de la sacralitat de l’espai natural. Com recorda Gordi, la cosa ve de lluny: “Quan les legions romanes van endinsar-se per la Gàl·lia, la Bretanya insular i la Germània, van talar alguns dels boscos sagrats per intentar assimilar-los a la cultura i creences de Roma. El poeta hispanoromà Marc Anneu Lucà explica en el poema Farsàlia el cas de la destrucció d’un bosc sagrat prop de Marsella, en què el mateix Cèsar va haver d’agafar la destral davant dels legionaris pel respecte i la temença que generava en ells un indret com aquell”.

Tot i això, el culte popular als boscos com a espais sagrats encara perviu en alguns indrets europeus, com el cas que documenta Gordi dels boscos anomenats “excomunicats” de l’Església ortodoxa, on no es permet cap aprofitament del lloc i, si algú infringeix aquesta norma, és excomunicat. “També hi ha els zapis -explica aquest professor de geografia-, arbres sagrats venerats encara ara com a lloc per hostatjar pregàries, casaments o bateigs. Es creu que els zapis són una herència de la religió precristiana que practicaven els serbis dins la qual es retia culte a l’arbre, tal com feien en molts indrets del centre i nord d’Europa abans de la romanització”. Altres boscos europeus van tornar a recuperar aquest valor sagrat, com l’alzinar sagrat de sant Francesc d’Assís, a uns quilòmetres d’Assís i actualment custodiat per una comunitat de clarisses, “un dels espais forestals italians amb més càrrega espiritual”, en paraules de Gordi, i on l’any 1225 sant Francesc d’Assís va aconseguir el permís per a ell i els altres germans franciscans per poder retirar-se a meditar.

Espai de retrobament i commoció

El bosc en general i alguns arbres en concret ofereixen l’espai idoni perquè les persones meditin, ja sigui asseguts a sota o fins i tot per retirar-se un temps al seu interior, pràctiques habituals des del budisme a l’islam passant per les religions indígenes d’Àfrica, Amèrica i Oceania, i també, lògicament, pel cristianisme. La imatge de Jesús retirant-se a pregar al jardí de Getsemaní (lloc de pelegrinatge encara avui) o el Buda rebent la il·luminació assegut sota un arbre (amb la consegüent veneració budista dels arbres, on es deixen ofrenes o es lliguen cinturons de roba als seus troncs) són exemples que recull Gordi. Molts recintes religiosos (com temples o tombes) també estan envoltats d’arbres significatius, i són moltes les religions mundials que prohibeixen talar-hi arbres o caçar-hi, com l’exemple que trobem al llibre sobre el santuari xintoista a l’illa sagrada de Miyajima (Japó).

Un altre professor de geografia que centra el seu estudi en els arbres i la seva importància per a les comunitats religioses és Eric Ross, professor a la Universitat d’Al Akhawayn a Ifrane (Marroc), i especialitzat principalment en el culte als arbres per part dels musulmans, des de Turquia fins al Senegal passant pel Marroc. Al seu blog (https://ericrossacademic.wordpress.com) recull tot aquest treball de camp sobre les diverses comunitats que valoren els arbres, els reverencien i els donen un lloc destacat a l’hora de construir mesquites o tombes de místics musulmans, a més de fer-los servir com a lloc de retir quan els arbres són prou grans (com el baobab africà o el çinar turc, present a tots els indrets d’influència otomana).

L’aspecte simbòlic d’uns arbres en concret també el recull Josep Gordi en el seu llibre, per exemple -i en aquestes dates està més present que mai- la palmera i la fulla de palma al cristianisme, així com les fulles de llorer i olivera.

Ara que per a molta gent la Setmana Santa ha perdut el seu valor sacramental, emergeix també com un anhelat període vacacional. En entorns urbans, dies com aquests possibiliten tenir més contacte amb la natura. Així doncs, per què no, podem recobrar el sentit més íntim i part de la nostra essència gaudint dels aspectes intangibles que ens ofereixen els boscos i, en especial, els arbres.