francesc sanuy

Sembla que l’economia catalana torna a créixer a un ritme sostingut. Com a mínim en termes quantitatius similars als d’abans de la Gran Recessió. Una altra cosa és que cresquem de manera enraonada -qualitat i equilibri-. I, addicionalment, caldria veure a què es deu. Aquest columnista manté la teoria que el nostre país creix perquè sap aprofitar l’ocasió quan les economies pròximes necessiten coses -la Primera Guerra Mundial és el paradigma d’una demanda puntual; el mercat espanyol, el d’una demanda sostinguda-. No som dels d’agafar la maleta per anar-nos-en lluny, a jugar-nos-la -la prova és que pocs saben idiomes.

En conseqüència, i vist des de fora, es té la sensació que les bonances econòmiques que expliquen els nostres mitjans de comunicació són, en bona mesura, i ja em perdonaran, un sopar de duro. Llegint el que es publica haurem de creure que es creen start-ups a cor què vols, que creixem sense aturador, que tot és innovació i modernitat. Quan es grata una mica, però, es detecta que avancem gràcies a les exportacions de peces a la Unió Europea, a la demanda d’habitatge, als serveis lligats a l’hostaleria. I em temo que la nostra competitivitat es basa en els salaris baixos. Tinc la viva impressió que tot és una mena de permanent distracció per no voler topar amb la realitat.

La pràctica habitual demostra que iniciar un projecte qualsevol que aspiri a una certa volada -que no sigui immobiliari, esclar- resulta pràcticament impossible. Tot són negatives, perspectives poc agosarades, pessimisme, traves... Guanyar poquet però arriscar menys encara. Tot es mou en un ambient enrarit a causa d’unes dimensions intencionadament empetitides. Res evoluciona sense la pràctica del que els anglosaxons anomenencronyism (favoritisme, amiguisme, nepotisme, etc., tot combinat alhora). Si parlem d’altres països, els beneficis del cronyism tenen una mida important. Projectats sobre Catalunya, i tenint en compte les limitacions geogràfiques i mentals, el tema esdevé miserable.

A Catalunya el nivell d’autèntics incompetents que ocupen llocs rellevants en entitats, institucions i moltes empreses protegides supera qualsevol estàndard

Sempre he pensat que els catalans, com a individus, no som pitjors que altres nacionals de països que ens envolten -països que tiren endavant de manera més brillant-. A casa nostra, com en totes les societats, hi ha un percentatge de gent majoritari al qual ja li està bé ser arrossegat per un altre bocí minoritari que és el que determina les ambicions globals. I és normal. No tothom ha de fer de tot i, molt menys, liderar societats. El problema català específic és la nostra poca traça a l’hora de col·locar al cim d’aquesta minoria els millors, aquells que arrosseguen, els que més podrien fer per posicionar el país en primera línia. Ens falla, per dir-ho d’alguna manera, el sistema de promoció d’elits. A dalt de tot no hi tenim els millors. És evident que de mancances n’hi ha arreu, però a Catalunya el nivell d’autèntics incompetents que ocupen llocs rellevants en entitats, institucions i moltes empreses protegides -generalment relacionades d’una manera o altra amb el poder públic- supera qualsevol estàndard. I així ens van les coses.

D’aquest tema n’havíem parlat sovint amb el senyor Francesc Sanuy, que, lamentablement, ens va deixar fa uns dies. L’havia conegut gràcies a l’editora Isabel Martí. La Campana també havia publicat llibres seus - Sis milions d’innocents (menys uns quants espavilats) va ser el més sonat-. Forquilla intel·ligent, havíem compartit taula i diagnòstic: aquest país no sap col·locar dalt de tot aquells que necessita. A voltes són espavilats aprofitats els que copen els llocs. D’altres es tracta de purs mediocres. Estem lluny dels països que ens envolten pel que fa a aquesta habilitat tan i tan transcendental: promocionar els millors perquè esdevinguin membres de les elits.

En Sanuy va ser un home enciclopèdic, de coneixements inesgotables. Dotat d’una gran capacitat, havia sabut portar brillantment a la pràctica -projectar sobre la realitat- allò que coneixia. El seu pas pel Cercle d’Economia, per la Cambra de Comerç de Barcelona, com a conseller del Govern, complexos firals, etc., demostra que les institucions mai poden ser millors que els seus membres. Queda constatat observant la lamentable situació actual. Arribat un moment determinat, el país, l’entrellat social i econòmic que el domina, no va suportar les evidències que un membre de les elits posava sobre la taula. Unes evidències que, ja molt abans de la Gran Recessió, en Sanuy denunciava, que es van ignorar -encara s’ignoren!- i que han empobrit el país notòriament. Ell va ser dels pocs, dels escassos, elegits des del punt de vista intel·lectual. I va ser dels molts que el país va decidir, voluntàriament, sense cap intervenció externa, apartar del camí. Quan més falta feia.

la vida

Entendre com es van formar les primeres molècules i com es van organitzar en l'estructura bàsica de la vida, que és la cèl·lula, és un dels reptes majúsculs de la ciència. Com en l’anècdota de l’ou i la gallina, les hipòtesis que fan anar els científics plantegen la dicotomia entre un origen liderat per la formació de material genètic seguit de proteïnes i processos metabòlics, i un origen amb la formació de proteïnes i metabolisme seguit de l’emergència de material genètic. A aquesta dicotomia encara cal afegir-hi la possibilitat que, abans de res, sorgissin membranes formades per greixos, a l’interior de les quals s’haurien produït reaccions bioquímiques complexes que haurien donat lloc als diversos components cel·lulars.

Curiosament, la resposta al misteri de l’origen de la vida a la Terra potser s’amaga a les estrelles. Com que l’Univers és tan desmesuradament gran —fa pràcticament un bilió de bilions de quilòmetres—, mirar el cel és mirar enrere en el temps. Mirar bé el cel, per tant, és tenir accés a més de 13.000 milions d’anys d’història. I en tant de temps, han pogut passar moltes coses.

Seguint aquest plantejament, dos equips internacionals d’astrònoms han descobert en un conjunt d’estrelles la presència d’una molècula orgànica que està considerada un delsmaons fonamentals amb què es construeix la vida tal com la coneixem: l’isocianat de metil. Un dels equips està encapçalat per Rafael Martín-Domènech, del Centre d’Astrobiologia de Madrid, i Víctor M. Rivilla, de l’Observatori Astrofísic d’Arcetri, a Florència. L’altre està liderat per Niels Ligterink, de l’Observatori de Leiden, a Holanda, i Audrey Coutens, de la University College London, a Anglaterra.

La molècula descoberta està formada per dos àtoms de carboni, tres d’hidrogen, un d’oxigen i un de nitrogen, i és altament tòxica. De fet, un núvol d’isocianat de metil alliberat com a conseqüència d’una fuita en una fàbrica a l’Índia va provocar el 1984 milers de morts en el pitjor accident industrial de la història, conegut com el desastre de Bhopal. Malgrat la toxicitat, aquest compost està involucrat en la formació de les famílies de molècules anomenades pèptids i aminoàcids, amb les quals es construeixen les proteïnes, que són la base de la vida.

Petjades digitals procedents de les estrelles

El descobriment ha estat possible gràcies a l’observatori ALMA (Atacama Large Milimiter/submilimiter Array), un conjunt de 66 antenes de 12 metres de diàmetre escampades per l’altiplà de Chajnantor, una plana de 16 quilòmetres d’amplada situada a 5.000 metres d’altura al cor del desert d’Atacama, el lloc més àrid del planeta i possiblement el lloc on la vida hi és més escassa. Aquest observatori de l’ESO (Organització Europea per a la Recerca Astronòmica a l’Hemisferi Sud), és capaç de captar la radiació infraroja i les ones de ràdio que emeten les estrelles i els planetes quan es troben en els seus estadis inicials de formació.

Com a conseqüència de les propietats quàntiques de la matèria, cada substància (àtom o molècula) emet llum visible, ones de ràdio, infraroigs o altres tipus de radiacions electromagnètiques amb unes característiques úniques i molt ben definides. Aquestes radiacions són una mena de petjada digital que permet identificar la presència de compostos concrets a les estrelles, als planetes i a qualsevol cos celeste. A partir d’aquest coneixement de les propietats microscòpiques de la matèria, els astrònoms han analitzat les ones de ràdio procedents del sistema estel·lar anomenat IRAS 16293-2422 i hi han pogut descobrir la presència d’isocianat de metil.

El sistema IRAS 16293-2422 està format per tres estrelles molt semblants al Sol que es troben en una etapa primerenca de la seva vida i estan situades a 400 anys llum de la Terra. Aquí mateix ja es va trobar el 2012 la presència d’una altra molècula bàsica per a la vida, el glicoaldehid. L ’isocianat de metil s’ha detectat en el núvol de pols i gas que envolta les estrelles. Mirar aquestes estrelles és semblant a mirar el Sol al principi de la seva vida, fa més de 4.500 milions d’anys, quan encara no s’hi havien format els planetes del voltant.

El fet que hi hagi molècules orgàniques a l’entorn d’una estrella en aquesta etapa de la seva evolució indica que els blocs a partir dels quals es construeix la vida poden ser presents al lloc on es formen els planetes, fins i tot abans de la seva formació. “Aquest descobriment és una peça més en el trencaclosques per entendre com es va formar la vida al nostre planeta”, conclou l’astrobiòleg Martín-Domènech.

may

Theresa May no hauria aconseguit l’àmplia majoria que buscava amb les eleccions d’ahir. La primera ministra britànica hauria fracassat en el seu intent d’aconseguir un “govern fort i estable” per negociar el Brexit amb Brussel·les. Els tories obtindrien 314 escons, 12 per sota de la majoria absoluta i 16 menys dels que tenien el 2015, d’acord amb l’enquesta a peu d’urna que ahir a les 10 de la nit (hora local) difonien la BBC, Sky News i ITV News. Els laboristes, per la seva banda, n’obtindrien 266, 34 més que el 2015.

Si al final de la llarga nit electoral es ratifica l’amarga victòria de May, els resultats qüestionarien tota la seva estratègia de les últimes set setmanes. Internament, quedaria en una situació bastant més feble i en mans dels partits de l’oposició o els partits unionistes d’Irlanda del Nord, pròxims a les polítiques conservadores.

Per la seva banda, les dades del Partit Laborista, sempre segons les projeccions a peu d’urna, suposarien una substancial millora en relació al 2015. De 232 diputats haurien passat a 266. Els resultats suposarien una dolça derrota, que reforçaria el lideratge del veterà Jeremy Corbyn dins del partit. A més, els atorgaria un enorme poder dins del Parlament a l’hora de negociar les condicions del Brexit, que s’allunyarien de les que pretenia imposar May tenint el poder absolut dins la cambra.

La tercera dada molt significativa que mostra el sondeig és que el Partit Nacional Escocès (SNP, en les sigles en anglès) hauria perdut 22 escons, fet que suposaria un revés demolidor per a les seves aspiracions de cara a la convocatòria d’un segon referèndum d’independència. A l’hora de tancar aquesta edició impresa, resultava impossible definir cap a quina banda, si conservadora o laborista, s’hauria inclinat la pèrdua independentista a Escòcia, o bé si s’hauria repartit per igual, fins i tot amb representació per als liberaldemòcrates. De fet, l’enquesta apunta cap a una lleugera recuperació d’aquest partit, que passaria dels 8 escons del 2015 a 14.

Elevada participació

Una de les dades que podrien ajudar a explicar aquests resultats seria l’elevada participació registrada ahir, que podria superar o acostar-se a la del plebiscit sobre el Brexit de l’any passat (72%). Amb tot, l’enquesta de la BBC i la resta de cadenes no deia res en aquest sentit. Però al llarg de tot el dia d’ahir les xarxes socials apuntaven a una participació alta.

El factor jove, la fidelitat més que majoritària que Corbyn hauria aconseguit entre els votants de 18 a 30 anys, podria haver sigut clau per justificar uns resultats que la immensa majoria dels especialistes, i de les cases d’apostes, no preveien.

El missatge de Corbyn contra les polítiques d’austeritat tories, i fins i tot el seu rebuig al Brexit dur que May ha estat defensant podrien ser altres raons que explicarien els resultats, sempre provisionals.

A última hora de la nit, però, a les seus dels principals partits es mantenia una absoluta cautela. Els conservadors, com a mínim, esperaven arribar a la majoria absoluta, i els laboristes desitjaven reduir encara més les distàncies.

El que sembla de tot segur és que si la relació de forces es manté avui com apareixia ahir al vespre, la política britànica s’encamina cap a un període d’inestabilitat que se suma a la que pot provocar els pròxims mesos una negociació de sortida de la Unió Europea de format molt complex.

Encara que les dades de la BBC i la resta de cadenes variessin lleugerament en relació amb els resultats finals, fins al punt d’atorgar la majoria absoluta als tories, la convocatòria d’eleccions avançades per Theresa May ha resultat un absolut desastre en relació amb el que pretenia. Les últimes set setmanes tindrien, doncs, una única perdedora. I és la premier.

postveritat

a notícia del suport públic del papa Francesc a Donald Trump durant la campanya electoral americana va ser compartida més d’un milió de vegades només a Facebook. La peça tenia, però, un problema: era inventada de cap a peus. La va publicar l’extinta web WTO5 News, on un lema advertia que la majoria de notícies d’aquesta web eren “sàtira o pura fantasia”. Però l’article en qüestió no incloïa aquest avís, de manera que un cop convertit en contingut viral, va córrer com la pólvora perquè molts usuaris el van fer circular sense sospitar que es tractava d’una notícia falsa.

Aquesta és una de les facetes del que, en els últims temps, s’ha decidit anomenar postveritat. El terme ha fet prou fortuna perquè Oxford Dictionaries el designés paraula de l’any del 2016. Però ¿què distingeix la postveritat de les mentides i manipulacions de tota la vida?

Si aquest article afirmés que postveritat és un terme que ja va encunyar Napoleó l’any 1823, seria una simple mentida. I una de fàcilment desmuntable, per cert, tenint en compte que l’emperador francès va deixar el món dels vius el 1821. Però si, tot i ser una asseveració clamorosament falsa, el diari s’entestés a defensar-ho, a fer-ho córrer i -davant les evidències contràries- sostingués que és una interpretació vàlida de la realitat, compatible amb d’altres, aleshores ja estaríem enfangats en els llots de la postveritat.

L’exemple pot semblar exagerat, però s’han donat casos perfectament equivalents. En una entrevista televisiva, Kellyanne Conway -una assessora de Trump- va ser interpel·lada pel periodista perquè el seu equip havia qualificat la cerimònia d’inauguració de Trump com la més seguida de la història, tot i que les fotografies feien insostenible aquesta tesi. “El que el nostre cap de premsa, Sean Spicer, està donant són fets alternatius”, va etzibar Conway. Mesos més tard, va aclarir que havia volgut dir “informació alternativa i fets addicionals”, però la seva intervenció va ser considerada com una mostra eloqüent del menyspreu dels discursos polítics per la factualitat.

La postveritat, doncs, no deixa de ser una derivada lògica de l’era postmoderna actual, en la qual es nega la possibilitat de concebre una única realitat objectiva, tenint en compte que les persones som sempre observadores d’aquesta realitat i, per tant, l’afectem amb la nostra mirada i les nostres creences. Quan aquest marc filosòfic s’aplica a la informació, en una era en què les xarxes socials han trencat els consums tradicionals de notícies, s’arriba al concepte de postveritat.

La viralitat, factor decisiu

De mentides, doncs, n’hi ha hagut tota la vida. Però mai fins ara havien tingut eines per reproduir-se i escampar-se amb tanta eficàcia. Dos estudis independents -a les universitats de Warwick i Indiana- coincidien a assenyalar que, de mitjana, la xarxa triga més de 12 hores a desmuntar una falsa notícia. Prou temps perquè hagi arribat a desenes de milers de lectors.

Les comparticions massives tenen un component d’espontaneïtat, però qui atia el foc ho fa de manera molt conscient. I té dues motivacions principals: influir políticament en el debat o fer diners (o totes dues). El cas més paradigmàtic, en la campanya dels EUA, és la web que va muntar un jove romanès en un poblet de Macedònia, dedicada a injectar notícies falses a la xarxa amb un biaix pro-Trump. No perseguia cap ànim polític conegut, sinó que hi va veure una oportunitat de negoci intuint que el públic votant potencial del candidat republicà veia els mitjans tradicionals amb especial desconfiança. Pel que fa a les webs que busquen influència política, Rússia ha sigut assenyalada com a responsable d’algunes de les campanyes de desprestigi orquestrades a la xarxa amb notícies falses, per bé que les acusacions no han sigut confirmades.

Trump és també responsable de la popularització del terme fake news, que s’aplica a les notícies falses. Tot i que en campanya la majoria d’informacions inventades eren a favor seu, el magnat va començar a minar sistemàticament la credibilitat dels mitjans tradicionals acusant-los un cop i un altre de fer fake news. Així aixecava un escut contra la tasca d’aquests mitjans, que assenyalaven les inconsistències factuals de les afirmacions amb què el candidat Trump anava trufant la campanya. El benefici d’aquesta tàctica és obvi: si fa forat la idea que tot és mentida, la reacció lògica és que cadascú busqui aixopluc informatiu en els mitjans que li reforcen les pròpies conviccions: els referents sòlids són un bé preuat en l’era de les veritats esquives.

A banda de polítics i falsos mitjans periodístics, hi ha un tercer beneficiari de la barra lliure informativa de la postveritat: els gegants d’internet. Amb el pretext de ser meres autopistes, no es responsabilitzen de la veracitat dels continguts que comparteixen els usuaris, tot i que obtenen negoci a partir del trànsit que generen.

Arran de les últimes campanyes electorals, s’ha traslladat pressió a Facebook, Twitter i Google perquè ajudin a posar en valor els continguts veritablement periodístics, que han assumit el cost més gran que suposa contrastar una notícia respecte al d’inventar-se-la. Però la resposta, de moment, ha sigut més cosmètica que efectiva.

Facebook, per exemple, ha començat a incloure una icona d’alarma quan una notícia falsa ha sigut desmuntada per mitjans prestigiosos. Però aquest advertiment, en alguns casos, ha acabat tenint un efecte contraproduent: els que intentaven disseminar la intoxicació, en veure’s descoberts, han jugat la carta victimista -denunciant l’intent de silenciament per part de la xarxa social-, i això ha esperonat els seus acòlits perquè comparteixin amb més fervor aquella mentida. Promovent o censurant la postveritat, Facebook sempre guanya.

distopia

El gran repte global és frenar les desigualtats. És el que preocupa tant als sectors dirigents des de dins del sistema com als sectors antisistema més dinàmics. Les desigualtats creixents amenacen tothom: estan posant contra les cordes les classes mitjanes d’Occident, estan portant un trencament generacional, han empitjorat l’estatus d’immigrants i gent gran, han fet entrar en crisi la democràcia representativa liberal, posen en risc la supervivència del planeta i fan perillar la mateixa globalització neoliberal.

Per intentar desactivar aquesta alarma compartida, encara que salti des de postulats ideològics divergents, la Fundació Catalunya Europa, d’inspiració maragalliana, engega divendres que ve un cicle de reflexió a la recerca de respostes. Ho fa de la mà de grans pensadors internacionals i sota la coordinació del politòleg Pere Almeda. L’inaugura el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz, que, com tots els ponents, farà una conferència oberta al públic, una sessió acadèmica amb experts a porta tancada i una trobada amb agents socials (especialment empresaris) també d’accés restringit.

Pere Almeda concreta que l’interès és posar aquest gran tema de preocupació mundial en l’agenda catalana, contribuir des d’aquí a una reflexió que és clau per al futur d’Europa i fer-ho amb l’ànim posat a trobar un nou consens entre diferents actors socials: “No ens agrada parlar d’una tercera via, un terme massa connotat negativament, però creiem que hi ha d’haver diàleg social amb l’objectiu de revertir la crisi de la democràcia liberal”. Ara mateix, les alternatives no es veuen per enlloc, més enllà d’algunes idees com la del bé comú, que posa l’accent en la cooperació per sobre de la competència. “El que està triomfant, amb Trump com a principal exponent, és un nou autoritarisme que porta cap a la fractura social, cap a una distopia social”.

La llavor de la desigualtat

En tot cas, si la superació de l’Antic Règim va basar-se en la lluita per la igualtat com a motor per a la consecució de les llibertats democràtiques i els drets socials, uns drets que es van consolidar amb les lluites obreres, ara la mundialització està afeblint les estructures democràtiques i erosionant els drets socials. Des del Consens de Washington del 1989 (FMI, Banc Mundial, G-7...), que va entronitzar la política econòmica de les últimes dècades, la creació de riquesa ha anat de bracet amb la seva concentració en poques mans: “Les rendes del capital han augmentat molt més que les del treball. La meritocràcia ha quedat tocada. I on més s’ha notat és als EUA”.

El cicle, organitzat amb el suport de la Generalitat, l’Obra Social La Caixa i el Club de Roma, i en el qual també col·laborarà el diari ARA, ja té altres noms confirmats, com els de l’epidemiòloga britànica i cofundadora de The Equality Trust Kate Pickett (7-8 setembre), l’economista francès autor de La riqueza oculta de las naciones Gabriel Zucman (19-20 octubre), el politòleg nord-americà Jacob S. Hacker i l’historiador francès defensor de l’autogestió Pierre Rosanvallon (2-3 novembre), el sociòleg català Manuel Castells (14-15 desembre) i l’anglès Colin Crouch, creador del terme postdemocràcia (8-9 març). Noms encara per lligar són l’economista serbi Branko Milanovic i el francès Thomas Piketty, l’autor d’ El capital al segle XXI

el raval

Actualment, per a molts dels meus conciutadans, Sal-vador Seguí és una plaça que hi ha davant de la Filmoteca. Però, quan jo era petit, a les barriades obreres aquest nom encara anava associat a una figura gegantina. L’editorial Virus acaba de publicar-ne la biografia - El pensament polític de Salvador Seguí, de l’historiador Xavier Díez-, que acosta el lector actual a aquest personatge, autèntic heroi per als més humils.

Salvador Seguí Rubinat era fill d’un matrimoni que va baixar de Lleida a Barcelona l’any 1888. La veritable escola de Seguí va ser el carrer. Sovint s’escapava de classe per jugar o per anar al port, on somiava a fer grans viatges. Als deu anys va deixar el col·legi per posar-se a treballar, primer de forner i després de pintor de parets, que va ser la seva professió. La política també va ser una vocació primerenca. Amb dotze anys va participar en un acte de la Societat de Pintors i als catorze en un míting. Llavors ja era conegut pel nom de guerra del Noi del Sucre. L’escriptor Pere Foix explicava que l’àlies procedia de quan anava a servir cafès en una societat obrera i quan ningú el veia es menjava els terrossos de sucre. Àngel Samblancat defensava que el nom se l’havia posat ell mateix: “De tan dolç que sóc i perquè atrec les mosques”.

Va ser empresonat per primera vegada als disset anys. I en esclatar el cas Rull, el diari lerrouxista El Diluvio va iniciar una campanya contra ell. La policia el va detenir, però, demostrada la seva innocència, es va presentar a la redacció del rotatiu a demanar explicacions. I com que no els hi van donar, va interrompre un acte del Partit Republicà Radical que se celebrava al Teatre Condal, cosa que va provocar una sonada baralla que va acabar amb un tret. La bala anava dirigida a ell, però va matar a un altre. Amb diverses ferides, Seguí va ser detingut i empresonat a la Model. La premsa va informar que llavors vivia al carrer de la Riereta i que era “alt, moreno i de presència agradable”.

L’any 1909 va recórrer Catalunya fent campanya contra la Guerra del Rif. Va ser president de l’Ateneu Sindicalista del carrer Joaquín Costa i del Sindicat de la Construcció de Barcelona. Llavors era un jove orador que freqüentava els locals del Paral·lel. Al bar anarquista La Tranquilidad es va retrobar amb un vell amic d’infantesa, l’advocat laboralista Lluís Companys, que va presentar-li a Francesc Layret. Seguí va provar d’articular una acció conjunta de la CNT i la UGT, i va participar en la vaga del 1917. Al congrés de Sants del 1918 va ser ratificat com a secretari general de la CNT catalana. Estava detingut al cuirassat Pelayo, quan el govern va deixar-lo lliure per negociar una sortida a la vaga de La Canadenca. A la plaça de toros Les Arenes, plena de gom a gom, va comunicar la victòria dels vaguistes. Es va aconseguir la jornada laboral de vuit hores.

A finals del 1920, Seguí va patir un atemptat al carrer Junta de Comerç i el van deportar, juntament amb Lluís Companys, al castell de la Mola de Maó. Paradoxalment, l’any i mig que va passar lluny de Barcelona el va tenir apartat dels pistolers que volien matar-lo, el Sindicat Lliure havia posat preu al seu cap. La tarda del 10 de març del 1923 va prendre cafè amb Francesc Comas i Lluís Companys al Tostadero Americano de la plaça Universitat. Allà l’esperava un escamot, que el va seguir fins a la cantonada del carrer de la Cadena amb Sant Rafael. Davant del bar La Trona, mentre cargolava un cigarret, va rebre diversos trets al cap. Segons els testimonis, els assassins eren tres individus que mai van ser identificats. No va ser fins al 1983 quan es va posar una placa al lloc on va morir. Ara el carrer de la Cadena ha desaparegut, engolit per la rambla del Raval. I el bar La Trona és un restaurant de menjar turc. Com va escriure Seguí: “La societat capitalista, que exalta la qualitat innoble de l’egoisme, fa desaparèixer, amb la seva influència, tot allò que hi ha de noble, bell i útil”.

caligula

Més comprensible, més identitari i amb un discurs propi. Aquestes són les tres línies que marquen la 41a edició del Festival Grec, que tindrà lloc entre l’1 i el 31 de juliol, la primera dirigida per Francesc Casadesús. El festival acollirà 102 espectacles, una quarantena menys que en edicions anteriors, dels quals 27 seran estrenes i 32 seran produccions internacionals. “Hem fet un esforç de contenció amb la voluntat de fer un festival més entenedor i amb un cert horitzó”, afirma Casadesús.

La seva intenció és que la idea de fer una volta al món actuï de fil conductor d’aquesta i de les properes edicions. En la d’enguany, dotada amb 3,2 milions d’euros, el Grec viatjarà per la Mediterrània i, en concret, per Grècia. La Dresden Frankfurt Dance Company donarà el tret de sortida al festival des de l’amfiteatre grec de Montjuïc amb tres coreografies de Jacopo Godani.

• 

La Dresden Frankfurt Dance Company / FESTIVAL GREC

Obres d’essència grega

Wajdi Mouawad i cinc dones de la neteja gregues a l’Atenes actual

Els aires de Grècia es podran tastar de la mà del dramaturg libanès Wajdi Mouawad, que serà al festival per partida doble. L’autor d’'Incendis' portarà al Grec els monòlegs 'Inflammation du verbe vivre' i 'Les larmes d’Oedipe', que formen part del díptic 'Des mourants' i reflexionen sobre l’Atenes actual. També en un context contemporani, els dramaturgs grecs Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris pujaran a l’escenari 'Clean city', un muntatge protagonitzat per cinc dones immigrants que es dediquen a la neteja a Atenes. L’espectacle grec clàssic per excel·lència és ' Troyanas', dirigit per Carme Portaceli, que farà reviure els abusos patits per les dones de Troia amb Míriam Iscla, Aitana Sánchez Gijón, Alba Flores i Pepa López, entre d’altres. La quarta proposta amb segell grec és 'The great tamer' de Dimitri Papaioannou. Considerat un dels grans poetes escènics contemporanis, oferirà una barreja d’accions experimentals, teatre físic i performances.

Les propostes de casa

Mario Gas i Oriol Broggi dirigeixen dos grans clàssics

Les produccions amb empremta local tindran el seu espai al festival, sobretot als teatres de la ciutat. Un dels muntatges més destacats és 'Calígula' d’Albert Camus. Sota la direcció de Mario Gas i a l’escenari grec, Pablo Derqui es posarà a la pell de l’emperador romà en una obra que aborda l’absurd existencial, el nihilisme i els abismes de poder. Un altre clàssic serà 'Bodas de sangre' de Federico García Lorca que dirigirà Oriol Broggi a la Biblioteca. La companyia jove del Lliure estrenarà ' Nit de reis' de Shakespeare amb el director Pau Carrió.

El muntatge amb el qual va debutar Jordi Galceran als anys 90 tornarà als escenaris de la mà de Sergi Belbel: el terror psicològic de 'Paraules encadenades' ara sotmetrà els actors David Bagés i Mima Riera. El festival també acollirà la comèdia dramàtica 'E.V.A.' de les T de Teatre, l’última creació de Pau Miró ambla seva musa Emma Vilarasau, 'Un tret al cap', i 'Who is me. Pasolini' d’ Àlex Rigola, un retrat íntim de l’artista.

Visuals i internacionals

Complicité torna amb la versió d’una novel·la de Zweig

Després de triomfar amb 'The Master and Margarita' el 2012, la companyia britànica Complicité torna al Grec amb 'Beware of pity (La impaciència del cor)', l’adaptació escènica d’una novel·la de Stefan Zweig que fusionarà el vídeo i el teatre. Entre les propostes visuals d’enguany també destaca 'La grenouille avait raison' de James Thierrée i la Compagnie du Hanneton. El muntatge farà aflorar la màgia, la fantasia i els ambients fantasmagòrics en una proposta escènica plena de virtuosisme. El circ es fa un forat a la programació del Grec amb diversos espectacles, entre els quals 'Invisibles' de l’Ateneu de 9 Barris, 'Fidelis Fortibus' de Circus Ronaldo, 'El buit' de Sergi Ots i 'Fugit' de Kamchàtka.

Música i dansa

Israel Galván, Fermín Muguruza i Jordi Savall actuaran al Grec

Més enllà de l’espectacle inaugural, la dansa tindrà presència al festival amb muntatges internacionals com 'Cementary' de la companyia grega Aerites Dance Company i 'Douar' de la francesa Accrorap, però també amb actuacions de coreògrafes catalanes com Maria Rovira i Marta Carrasco.El festival estrenarà 'La fiesta' del bailaor Israel Galván, un espectacle polifònic en què es barrejaran diversos gèneres musicals.   

En paral·lel, el Grec serà l’escenari de grups com Blaumut, Mishima i Joan Miquel Oliver.També passaran pel festival la cantautora Mayte Martín i el músic F ermín Muguruza. Jordi Savall i Hespèrion XXI tancaran el festival amb 'Ibn Battuta. El viatger de l’islam', que s’inspira en els periples del viatger més conegut del món islàmic.

la pregunta

Diuen que la ignorància és el millor menyspreu i, si s’ha de jutjar per la fredor que ahir es va trobar Carles Puigdemont al Cercle d’Economia, és difícil deduir que el president tingués molts entusiastes a la sala on se celebra la trobada anual de la institució, en un hotel de Sitges.

La visita va començar amb un 'crochet' del president del Cercle, Juan José Brugera, que va instar-lo a anar al Congrés a defensar el referèndum, tal com vol Rajoy, una opció que Puigdemont ha rebutjat reiteradament, atès que això ja s’ha fet en el passat, i sense èxit. Brugera, per cert, va afirmar diumenge a l’ARA que el Cercle “no vol aventures ni salts al buit”. Puigdemont, era evident, jugava en camp contrari.

A primera fila l’observaven la cap de l’oposició, Inés Arrimadas, i els consellers Jordi Baiget i Santi Vila. Cap a l’extrem d’aquella filera també hi havia expolítics com David Madí (ara a Endesa) i, al final de tot, Josep Antoni Duran i Lleida (ara al Bufet Colls). Duran, per cert, va aplaudir la intervenció de Brugera. I per si s’ho pregunten: no, no va aplaudir la de Puigdemont.

El posicionament de Brugera no va acovardir el president, que va arrencar la intervenció amb força i va plantejar el quid de la qüestió, el punt pel qual molt sovint es passa de puntetes en alguns ambients empresarials: “¿Tenim o no tenim el dret a votar?” En la seva opinió, si estem d’acord que hi tenim dret, s’ha de trobar com fer-ho. I si no hi estem d’acord, el Congrés mai aixecarà el veto a una consulta.

Tot seguit, d’una manera radical, el president va canviar de tema i va començar a parlar de Societat, política i economia en temps d’incertesa, que és com es titula la reunió del Cercle. L’interès del públic va caure en picat. Puigdemont va dir coses grosses: per exemple, que una part de la població no tindrà mai les aptituds per adaptar-se a la nova economia, i va plantejar la necessitat de trobar una solució. Però el públic es va mantenir apàtic. Molts miraven el mòbil o repassaven el llibret en què apareix la llista d’assistents a la trobada, potser buscant aquella persona amb qui volen intercanviar la targeta professional.

A mitja intervenció, Enric Millo, també a primera fila, va sortir de la sala per anar a rebre Luis de Guindos, el següent convidat, que ja havia arribat. “Va a retre pleitesia ”, va mussitar un mosso d’esquadra al seu company.

Acabada la intervenció, es va obrir el tradicional torn de preguntes, moment en què habitualment arriba el més sucós. Però no va ser així. Una sola pregunta. Això és tot el que va suscitar la intervenció del president. I va ser una pregunta molt agressiva. Era, de fet, un retret. Venia a dir que no es donen les condicions per a un referèndum, perquè el Govern no és neutral i “els mitjans catalans adoctrinen” (Brugera, que amb De Guindos va suavitzar alguna pregunta, aquí la va traslladar sense filtres). Puigdemont va haver de recordar que la televisió catalana té una quota molt inferior a la de totes les espanyoles juntes. Amb aquesta fredor, que va sorprendre la mateixa comitiva del president, es va acabar la sessió.

El fotògraf Oliu

En sortir de l’acte, Puigdemont es va creuar amb Guindos a la mateixa sala on també hi havia algunes de les principals figures del Cercle, com Teresa Garcia-Milà (vicepresidenta), Javier Faus (tresorer) o Josep Oliu (que tot i que ja no és a la junta, segueix sent algú a la institució). Els fotògrafs es van llançar a fer fotos de la trobada entre el president i el ministre, i Oliu va treure el seu mòbil, es va acostar als fotògrafs, i va començar a fer-los fotos amb un somriure entremaliat.

Sorprenentment, Guindos va entrar a la sala de la conferència al costat de Santi Vila mentre li deia alguna cosa a cau d’orella i li donava copets a l’esquena. El ministre va arrencar demostrant que li agraden els micròfons, però va tenir una relliscada: va parlar dels “països rescatats” europeus i hi va incloure Espanya, malgrat que l’equip de Rajoy sempre ha negat que Espanya fos rescatada.

De sobte, se’n va anar la llum, i va deixar tota una sala amb més de 500 persones completament fosca i despertant la inquietud de més d’un. Però la sessió es va poder reprendre. Llavors Guindos va vincular independentisme i populisme (tots dos creen un enemic exterior i proposen receptes màgiques, va dir) i va tocar el violí quan se li va preguntar per la reforma del sistema de finançament autonòmic.

El ministre, per cert, va rebre una vintena de preguntes. Per si algú en vol treure conclusions.

cuba

Mostrar la vida sense maquillatge, nua, raquítica, tot i que faci mal. Aquest és el punt de partida de Fernando Pérez Valdés, un cineasta cubà (l’Havana, 19 de novembre de 1944) que ens despulla la realitat cubana amb cruesa. No ho fa per suscitar una mirada pietosa. Pérez ambiciona que l’espectador no es fixi en com de gastades estan les sabates o quantes capes de pintura omplen les parets de les cases cubanes. L’autor del documental Suite Habana i de la poètica La vida és silbar esquitxa de realitat la ficció fins a confondre-les. Potser perquè anhela que espectadors i personatges es mirin als ulls, es toquin, s’abracin. Més o menys, com en el cartell de la seva última pel·lícula. Potser demana massa.

A Últimos días en La Habana , però també en altres de les seves pel·lícules, hi apareix una ciutat on hi ha escassetat. ¿Com hem de mirar la realitat cubana els espectadors dels països rics? ¿Amb indiferència, amb compassió, amb culpabilitat?

Jo voldria que la pel·lícula no portés a la commiseració, sinó a tractar de comprendre la conducta dels personatges i a no jutjar-los. Que serveixi per entendre que la realitat cubana no pot ser definida en els extrems, sinó que hi ha molts matisos, i que és la diversitat la que determina la seva riquesa. Als anys 60, amb el sorgiment del moviment del nou cinema llatinoamericà, es va generar un posicionament ètic i estètic que el cineasta brasiler Glauber Rocha va anomenar “estètica de la fam”, i que també és conegut com a estètica de la violència. Aquesta proposta plantejava que Europa rep la nostra realitat des d’una mirada paternalista, i això nosaltres no ho volem. Nosaltres perseguim elaborar un cinema de conscienciació que mostri la violència de la fam. Volem anar al centre del problema, a preguntar-nos per què hi ha un món dividit i per què hi ha gent que es mor de gana i gent que no.

A la pel·lícula, un personatge que de jove és molt vital i espontani, anys després, quan arriba a la maduresa, es transforma en una persona resignada i sense energia. Quin és el missatge?

Jo no voldria que el personatge assumís una dimensió categòrica. La joventut cubana és molt diversa, però és cert que hi ha un sector ampli que no aconsegueix disposar de l’espai que reclama per poder canviar les coses. És una joventut que sap perfectament el que no vol. Tot el que rebutja, és a dir, un discurs i una mentalitat que no té res a veure amb ells. Però com que no disposen de l’oportunitat de canviar les coses, acaben sense saber el que volen exactament.

Quina opinió té sobre la censura a Cuba?

Que ens fa un mal terrible. És conseqüència d’una mentalitat de plaça assetjada, que ho vam ser, efectivament, però no podem continuar així. Encara més quan tenim un món en el qual l’accés a la informació és obert. I encara que la comunicació no fos tan fàcil, la censura tampoc seria una opció vàlida. Cal deixar que les idees siguin confrontades i que prevalguin les que pertoquin. La censura ens endarrereix, ens fa mal.

Per què defensa tant el valor de l’art i la cultura?

Jo crec que l’únic que pot contribuir a millorar l’ésser humà és l’educació, l’art i la cultura. La política es pot contaminar i, de fet, està molt contaminada. Jo crec que un altre món és possible, però sé que no ens el trobarem en girar la cantonada, i que aconseguir-ho estarà en mans d’altres joves amb noves idees.

En aquest sentit, ¿en el cinema què és més important, els mitjans o les ganes?

Les ganes. Jo he participat en projectes independents amb els quals ja tenia clar que no guanyaria ni un cèntim, i després he hagut d’estar dos anys amb el cinturó ajustat. Ara bé, això tampoc et garanteix l’èxit artístic, que ja depèn també del talent, però l’actitud és el que importa. Si no, acabes fent un cine còmode. I jo vull fer un cine incòmode en el sentit que provoqui, que el que hi prevalgui sigui la idea que desitges explicar.

¿I aquesta provocació també va dirigida a les autoritats cubanes?

Sí. Jo crec que nosaltres hem passat en molts aspectes, no en tots, de ser un país revolucionari a ser un país conservador, en el qual és més important el missatge polític que la pròpia realitat, i això per a mi no reflecteix el vertader esperit revolucionari. No el reflecteix tampoc que existeixi la censura, que es redueixi el flux d’idees a una sola idea, que es cregui que les idees són una instrucció que, com el catecisme, cal aprendre de memòria. Jo no vull fer un cinema contestatari, però sí un cinema que constati que les coses poden ser d’una altra manera.

Encara que faci mal?

Encara que faci mal. A mi m’ha passat fa poc. Ara porto dos mesos a Espanya per motius familiars, i feia temps que no veia la pel·lícula, i ahir, quan la vaig tornar a veure, les imatges em van colpejar. Però precisament d’això es tracta. Perquè d’això no es parla a Cuba, i quan se’n parla no és primordial. És el paper que li correspon al discurs artístic, fer que faci mal

estigues per mi

"La teva vida, amor, ha valgut molt la pena"

L'acte de comiat de Carles Capdevila ha estat com era ell: emotiu, tendre, sincer, brillant

ANTONI BASSAS Hostalets de Balenyà ACTUALITZADA EL 03/06/2017 20:34

• 
  987x555La sala d'Hostalets de Balenyà on s'ha fet la cerimònia de comiat de Carles Capdevila, plena de gom a gom

La sala d'Hostalets de Balenyà on s'ha fet la cerimònia de comiat de Carles Capdevila, plena de gom a gom / FRANCESC MELCION

  24K

52  

"La teva vida, amor, ha valgut molt la pena". La frase l'ha pronunciat l'Eva Piquer, la dona del Carles, en mig del silenci emocionat dels centenars de familiars, amics i companys que han fet cap a Hostalets de Balenyà (Osona), on Carles Capdevila ha estat enterrat avui.

Dir-ne funeral és massa greu i solemne. El comiat ha estat com va ser el Carles: emotiu, tendre, ordenat per punts, eficaç, pedagògic, musical i amb moments entre sorprenents i divertits, que han deixat molta pau, sobretot al final, quan el dol s'ha donat per acomiadat als acords de l''Always look at the bright side of life' .

L'acte ha tingut lloc a l'edifici municipal de La Pista, que havia estat el punt de reunió dels adolescents de la generació del Carles, allà on ballaven sardanes a la colla Els Ocells Primerencs ("el Carles no era gaire bon ballador, però com que no hi havia gaires nois, ballaven tots", deia una amiga) i on més tard hi va haver la redacció de la revista del poble 'Tots per a Tots' ("amb una bola per a la màquina d'escriure diferent per a cada tipografia") i les instal·lacions de Ràdio Pista, la ràdio d'Hostalets de Balenyà, on el Carles va fer els primers passos en el món de la comunicació.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el conseller de Justícia, Carlés Mundó, han estat entre els assistents (literalment) perquè no han volgut ocupar cap cadira preferent, així com altres personalitats del món polític com Marta Rovira, amiga personal dels Capdevila, Jordi Sànchez o David Fernández, juntament amb nombrosos col·legues de la ràdio i la televisió entre els quals hi havia Gemma Nierga, Jordi Évole, Xavier Sardà, Mònica Terribas, Miquel Calçada, Saül Gordillo, David Bassa, Guillem Sans, Màrius Serra i Xavier Graset. Encapçalant la representació de l'ARA hi havia el president, Ferran Rodés, i la directora, Esther Vera.

Un cop el taüt de fusta clara ha estat entrat a la sala, l'Albert Om ha saludat els presents i ha anat ordenant amb una escaleta escrita amb bolígraf, l'anar i venir dels qui s'han acostat al micròfon per parlar, per cantar, per plorar.

El director adjunt de l'ARA, Ignasi Aragay, s'ha sumat al discurs per punts: "Gràcies per obligar-me a confiar en mi, gràcies per convertir el meu optimisme ingenu en un optimisme lluitador i lúcid, i gràcies per riure tant i tant".

Si el Carles va ser el del programa 'Eduqueu les criatures', no hi ha cap dubte que va predicar amb l'exemple, perquè els seus fills han demostrat la mateixa categoria humana i la mateixa capacitat de connectar amb el cor que tenia el seu pare. L'Aina ha definit el Carles com "la intensitat en persona", el pare que engegava els seus fills pels passadissos d'un súper, a veure qui trobava la caixa de cereals amb el regal més inútil. "No hem pogut parlar de la mort amb tu perquè aquest projecte no t'interessava, i ens deies que 'al cap i la fi, tothom es mor'".El Nil ha explicat amb desarmadora sinceritat fins a quin punt haver tingut un pare tan enlluernador el va portar a voler fer el mateix que ell, quan més endavant s'ha adonat que, en realitat, "jo t'estimava a tu, no a la teva feina". I, per temps que passi, mai no oblidarem la determinació amb què l'Aniol, mig amagat darrere el faristol, ha explicat com el Carles el despertava cada matí: "Espavila, Capdevila!", i com s'ha acomiadat: "Quan la gent em pregunti com me'n sortiré sense tu, diré que és amb tu que me'n sortiré". L'Eva Piquer ha explicat que la conversa de "la tarda més trista del món" va començar amb un "estigues per mi, aquesta tarda". I ha afegit: "No sé pas com viuré, sense poder-te explicar que l'Aniol està maquíssim i diu que el que més greu li sap és que quan sigui gran s'haurà descobert el remei per al càncer, o sense poder-te explicar que t'has mort"

uigurs

Tot i estar coronades de cabells blancs, les dues llargues trenes que baixen més enllà dels malucs donen a Rebiyaa Kadeer un aspecte encara més jove del que ja té. Ningú diria que aviat farà 70 anys o que té 11 fills i desenes de nets. Ni que va estar a punt de morir malalta en una presó xinesa, on va passar cinc anys. En va sortir el 2005 gràcies a la pressió internacional i es va exiliar a Washington. Des de llavors segueix la lluita pels drets del seu poble com a presidenta del Congrés Mundial Uigur. Aquesta dona musulmana de somriure afable és un dels principals enemics del Partit Comunista Xinès. Empresària d’èxit convertida en activista política, fa dècades que denuncia la repressió i l’aniquilació cultural de la seva ètnia, els uigurs, a la regió del nord-oest de la Xina que Pequín anomena Xinjiang (nova frontera ) i que per als uigurs és el Turquestan Oriental.

Qui són els uigurs?

Els uigurs som una de les 56 minories ètniques reconegudes pel govern xinès. Habitem la regió autònoma de Xinjiang, al nord-oest de la Xina, en la frontera amb els tans (Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan). De fet, abans de ser sotmesos per la República Popular Xinesa el 1950, els uigurs ja havíem intentat crear la república del Turquestan Oriental. Som de religió musulmana. Però el govern comunista xinès ha explotat els nostres recursos i n’ha deixat al marge la comunitat uigur. Això mentre duia a terme una política d’assimilació cultural que ha inundat la regió de població xinesa han.

¿Des dels disturbis del 2009, que van fer la volta al món, la problemàtica dels uigurs ha sigut silenciada?

La nostra causa es va donar a conèixer el 1997 amb una repressió xinesa que va arribar als mitjans internacionals. Fins llavors ningú en sabia res. La lluita del Tibet, annexionat a la Xina un any després que el Turquestan Oriental, és molt més coneguda perquè el Dalai-lama va fugir i s’ha dedicat a promoure la seva causa. Però els nostres líders van ser cridats a Pequín per negociar i quan hi van arribar van ser assassinats en un sospitós accident d’avió.

Ara bé, el rostre visible de la causa uigur al món és el seu. Hi ha qui l’anomena la Dalai-lama de Xinjiang. Però l’expresident Barack Obama va rebre el líder tibetà i no a vostè. ¿Aquella visita frustrada va ser una victòria de la Xina?

Quan el govern dels EUA treu el tema uigur Pequín reacciona amb fúria, i aquesta és una de les raons per les quals Obama va decidir no rebre’m a la Casa Blanca, quan George Bush m’hi va rebre dos cops. Però estem en contacte constant amb el departament d’Estat, que defensa els drets dels uigurs. Admeto que ha tingut un cert èxit la política del govern xinès de presentar els uigurs com a terroristes i convèncer el món que lluita contra el mateix extremisme islamista que Occident. És una gran mentida.

¿La lluita internacional contra l’Estat Islàmic perjudica la causa uigur?

Ja des de l’11-S de Nova York, com que els uigurs som musulmans, va ser fàcil per al govern xinès atacar la nostra gent. Van impulsar una política de repressió i assimilació cultural, i van portar milions de hans [ètnia xinesa] a la regió. El 80% de uigurs són grangers: se’ls va prendre la terra per donar-la als hans i van haver d’emigrar a les ciutats, on no troben feina. Es va prohibir la nostra llengua i la nostra religió i es va iniciar la política de traslladar les dones joves uigurs a altres províncies xineses. Tot era una provocació per generar una resposta violenta i tenir excusa per a la repressió.

Com ha canviat la situació amb l’arribada al poder de Xi Jinping?

Xi Jinping ha ordenat a les forces de seguretat a la regió disparar i matar primer i preguntar després. El pitjor ha arribat en l’era de Xi Jinping: molts incidents sagnants i més discriminació quotidiana. La vinculació amb el terrorisme permet a la Xina desacreditar el moviment uigur als ulls del món i alhora detenir milers de persones a Xinjiang dient que tenen connexions terroristes.

Existeixen connexions?

En absolut. No hi ha cap grup terrorista al Turquestan Oriental, però la brutalitat policial fa que algunes persones responguin amb violència. Els últims anys milers de uigurs han fugit del país i ara són refugiats a Tailàndia o Malàisia. Alguns d’ells, 300 segons el govern xinès, han acabat unint-se a l’EI a Síria. Una xifra poc representativa, com la de qualsevol altre país que ha enviat combatents a l’EI.

Amb aquest panorama, ¿l’objectiu de la independència queda lluny?

Tot això ha fet créixer l’aspiració del nostre poble a aconseguir la independència. Queda clar que no podem conviure pacíficament. I l’objectiu del Congrés Mundial Uigur és l’autodeterminació.

El seu pas per la presó i el fet de tenir fills encara a Xinjiang, ¿ han fet que es plantegés alguna vegada desistir de defensar la seva causa?

Mai. Tota la meva família a la Xina està sota arrest domiciliari, sense accés a diners ni a passaport. Els meus nets no es poden casar perquè el servei secret amenaça a tothom que s’hi acosta. Però això no afectarà la meva lluita: no tinc més opció