rolling stones

Uh-uh, uh-uh. I no calia dir res més. Poc després de les nou les llums i el fum vermell van cobrir el cel de Barcelona i van recrear la porta de Dante per la qual Mick Jagger encara insistia a passar. El frontman va encarar Sympathy for the devil assaborint cada paraula, sabent-se amo i senyor del xou. Amb el primer acord de guitarra, un llampec il·luminava les siluetes de Keith Richards i Ronnie Wood, ben còmodes en el paper de genets de l’Apocalipsi. Ja ho deien Los Zigarros abans de la seva actuació com a teloners de Ses Majestats Satàniques: “Avui és el millor dia de la nostra vida… i de la vostra!”

“Hola, Barcelona! Estem contents de ser aquí”, va dir Jagger agafant aire entre It’s only rock’n’roll (But I like it) i Tumbling dice. Un xou de rock de vella escola, musculós, firmat per quatre paios arrugats però de peus lleugers, portat al segle XXI gràcies a un desplegament sonor i visual aclaparador. L’escenari, sobri i amb un punt que recordava l’entrada d’un centre comercial, estava flanquejat per quatre monòlits de 22 metres, pantalles led i una passarel·la en forma de C. Pantalles que ben aviat es van tenyir de blau -valgui la contradicció- mentre Keith Richards dibuixava els acords de Paint it black i el públic tremolava. Cançons que, com l’escollida pel públic Rocks off, es van convertir en karaokes de 50.000 persones que il·luminaven l’estadi mòbil en mà.

On ha quedat el romanticisme dels encenedors? El rock’n’roll ja no és el que era, diran alguns. Però ahir a la nit era fàcil formar part de l’eufòria i la nostàlgia col·lectiva, aquella que havia desenterrat una jaqueta texana amb pegats o uns pantalons de cuir que potser anaven massa entallats. Mares, pares, fills, amics, rockers de sempre i nous fans estiraven les cordes vocals fins a tornar als 70 i tants; un moment en l’univers Stones on l’edat era només un detall que apareixia al DNI de tothom.

Que fàcil deixar-se endur pels ecos del Mississipí de Midnight rambler, pel final gospel de You can’t always get what you want i pels xiuxiuejos culpables de Miss you enquadrats en llums de neó.

“Com esteu, malparits?”, demanava de nou l’incombustible Mick Jagger, mentre amb l’harmònica s’abraonava als orígens pantanosos dels Stones i sonaven les versions de Just your fool i Ride ’em on down, del seu disc més recent, Blue & lonesome. Amb Honky tonk women es va poder comprovar que els genolls de Jagger, cinquanta anys després, continuen cosits en una posa impossible i que la seva empremta sexual encara no fa vergonya aliena; així com el paper de rockstar maleït de Keith Richards, que va interpretar Happy i Slipping away.

Rolling Stones, santa devoció

Més aviat al contrari, els britànics van aconseguir que des de primera hora de la tarda a la plaça Espanya s’iniciés una processó en què els devots dels Rolling Stones treien a passejar les imatges venerades del grup mentre enfilaven cap a l’Estadi Olímpic. Amb pas agermanat, la confraria de fans lluïa les samarretes de la icònica llengua que mutava segons l’època i el disc; d’altres portaven les de les gires antigues dels 90 i fins i tot alguna de més vella. Alguns seguidors alçaven banderes, braçalets del club de fans i dessuadores amb missatges com “Qui collons és Mick Jagger?”, mentre repetien un mantra entre dents: “Havíem de venir, podria ser l’últim concert que fan aquí”.

Fans que, per cert, van aguantar estoicament les cues dels controls de seguretat. Hi havia moments que semblava més fàcil aconseguir seure al tron de Joc de trons que no pas accedir a l’estadi. Fins a vuit controls on s’havia d’ensenyar l’entrada, on es revisaven les bosses i es demanava el DNI o el passaport. En un dels últims controls, quan ja s’albirava a l’horitzó la desitjada porta d’accés, una parella no va poder entrar perquè no eren els titulars de les entrades.

Un parèntesi festiu

Múrcia, Mallorca i Galícia, però també els Estats Units, l’Argentina, Indonèsia i Alemanya eren algunes de les procedències que corrien pels voltants del concert. En general es va viure un ambient atlètic, festiu i que va tenir alguna picada d’ullet al Procés, com els globus amb la llengua i la paraula votarem.

Brown sugar, Jumping Jack Flash, Gimme shelter i Satisfaction -els últims acords de la qual van encendre un castell de focs- van ser la traca final amb la qual potser Barcelona enterra els Rolling Stones definitivament. Però com ja van demostrar els malucs nerviosos de Jagger, mala herba mai no mor.

la fiscalia

El pols entre el Govern i l’Estat té un instant clau: l’1 d’octubre a les nou del matí. Si aquella hora hi ha una majoria de col·legis electorals oberts, el Govern veurà a prop el seu objectiu. Si, en canvi, els centres estan tancats i el referèndum no es pot celebrar, l’executiu espanyol podrà cantar victòria. Conscients d’això, i que fins ara la repressió no ha aconseguit aturar la logística de l’1-O, les institucions de l’Estat van moure ahir peça: la Fiscalia Superior de Catalunya va ordenar als Mossos que precintin els col·legis electorals abans de dissabte. El Govern, per la seva banda, es va mantenir inalterable: res frenarà l’1-O.

La instrucció del fiscal José María Romero de Tejada exigeix que els agents identifiquin i desallotgin qualsevol persona que s’oposi a la tancada dels centres, i els locals hauran de mantenir inaccessibles fins les nou de la nit de l’1 d’octubre. La instrucció està feta pensant que el sobiranisme es mobilitzarà per garantir l’obertura dels col·legis electorals. Per si no n’hi hagués prou amb el precinte, el fiscal vol que hi hagi agents a tots els centres el matí del dia 1 per identificar els responsables de conformar les meses del referèndum. “S’ha de disposar d’un ampli dispositiu, amb la necessària assignació de recursos humans i materials, per impedir l’entrada al punt de votació, així com la conformació de la mesa i les tasques prèvies”, apunta l’escrit. La fiscalia fins i tot preveu “un radi de seguretat de 100 metres” en el cas dels col·legis electorals situats en edificis on hi hagi altres serveis.

Si el 9-N el fiscal es va abstenir d’actuar, Romero de Tejada estarà actiu aquest diumenge: demana tenir, a les nou del matí, un informe detallat amb els col·legis tancats. L’ordre va dirigida als Mossos, però el fiscal recomana a la policia catalana que compti amb agents de les policies locals, de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil per complir amb la seva missió.

Què faran els Mossos? La instrucció de la fiscalia es va rebre ahir amb molta preocupació i alarma a la cúpula del cos, que la va analitzar a la tarda, segons ha pogut saber l’ARA. Si fins ara els Mossos sempre han dit que complirien totes les resolucions de la fiscalia i dels jutges, aquesta vegada no han comunicat el contrari, però la cúpula dels cos tem que se’ls estigui empenyent a participar o fins i tot fomentar un problema d’ordre públic enfrontant-lo amb els ciutadans que volen votar. Ho va explicitar el conseller d’Interior, Joaquim Forn, en un míting a Banyoles. L’ordre de la fiscalia, va afirmar, “respon a la voluntat que aquí es produeixin actes violents”.

El dubte és què faran els Mossos en cas d’una mobilització massiva a tots els col·legis. El mateix president, Carles Puigdemont, va apuntar aquesta possibilitat diumenge al programa Salvados : “Si els Mossos reben una ordre judicial per retirar les urnes, hauran de complir el mandat. Ara bé, dubto que amb milers de persones mobilitzades sigui lògic fer-ho”. Ahir, en un míting a l’Hospitalet, va deixar clar que “res impedirà” el referèndum, un missatge que també va repetir el vicepresident Oriol Junqueras. Va ser més explícit l’exdiputat de la CUP David Fernàndez en un acte a Tarragona: “Si intenten precintar els col·legis els ciutadans ho impediran amb dos milions de cossos”.

De moment, les entitats sobiranistes s’han limitat a dir que hi haurà mobilitzacions per assegurar l’obertura de col·legis. De moment, però, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van demanar ahir en una entrevista a l’ARA no precipitar-se en la resposta.

Els Mossos respondran oficialment avui en una nova reunió de l’equip de coordinació de l’1-O, dirigit pel coronel Diego Pérez de los Cobos. Més enllà dels mítings, el Govern va exigir per escrit a la magistrada que instrueix el cas contra l’1-O que freni les accions de la fiscalia, perquè considera que s’està extralimitant.

De moment, els Mossos compleixen les instruccions: tal com els va ordenar la fiscalia, agents del cos van acudir ahir als centres electorals (escoles, instituts, CAPs...) per identificar i interrogar els responsables i advertir-los de les conseqüències d’entregar les claus per a l’1-O. En l’acta de requeriment, els Mossos van preguntar als responsables si han rebut alguna sol·licitud sobre l’1-O i, en cas afirmatiu, la forma i l’autor. També se’ls requereix l’entrega, en cas que l’hagin rebut, del material per a la celebració del referèndum. “Ens sentim seriosament advertits”, va expressar un directiu d’un col·legi ahir a l’ARA, que va afegir que fins i tot “un punt amenaçats”. Per exigir “garanties jurídiques, cobertura i assessorament” per a les direccions de centres escolars -la majoria de col·legis de l’1-O són instal·lacions educatives-, CCOO, la UGT i la IAC es van reunir ahir amb la consellera de Governació, Meritxell Borràs, i la d’Ensenyament, Clara Ponsatí. Segons el portaveu de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), Ramon Font, les conselleres els van explicar que hi ha un acord de govern que dona cobertura jurídica als treballadors, que enviaran un escrit a les persones afectades pels interrogatoris de la fiscalia i que posaran telèfons d’atenció a la seva disposició.

Les meses electorals, activades

A quatre dies del referèndum, tot segueix igual: l’Estat avança en els passos per frenar-lo i el Govern manté que la votació segueix endavant. Ahir es van enviar les primeres notificacions als membres de les meses -tot i que la Guàrdia Civil n’havia requisat una remesa la setmana passada- i l’executiu promet que l’1-O es votarà. El Govern, però, no explica què farà per esquivar la nova ordre de la fiscalia ni si els Mossos desobeiran per no donar pistes a l’Estat.

Rajoy s’ho mirava ahir des dels Estats Units -on Donald Trump va afirmar que els catalans “s’oposaran” a un bloqueig de l’1-O-, però tornarà de seguida a l’Estat per assegurar-se que el mantra que repeteix des de fa un any -“el referèndum no es farà”- es compleix. L’1 d’octubre a les nou del matí començarà a saber la resposta.

avalar

Amb el focus posat en l’ofensiva financera i judicial contra el referèndum de l’1 d’octubre, tornen a l’ordre del dia els encausats pel procés participatiu del 9 de novembre de 2014, que avui a les 10.30 hores coneixeran l’import de la fiança que el Tribunal de Comptes els imposarà per haver facilitat la consulta. Tot apunta que l’ens fiscalitzador reclamarà una mica més de cinc milions d’euros, que és la quantitat màxima que calcula que va costar a l’erari públic, entre els ordinadors portàtils, el suport informàtic, l’assegurança per als voluntaris i la publicitat institucional. Els afectats tindran quinze dies per avalar aquesta xifra abans que els embarguin els béns personals i, paral·lelament, deu per presentar al·legacions.

Arran d’una denúncia de Societat Civil Catalana i l’associació Abogados Catalanes por la Constitución, a la qual després es va sumar la fiscalia, el Tribunal de Comptes va començar a investigar els delictes econòmics en què haurien pogut incórrer l’expresident de la Generalitat Artur Mas i els exconsellers Francesc Homs, Joana Ortega i Irene Rigau per l’organització del 9-N. Una crida no vinculant a les urnes per la qual ja han rebut penes d’inhabilitació, i en un dels casos ja s’ha executat, com és el cas de l’exdiputat del PDECat al Congrés, Francesc Homs, que va ser jutjat al Tribunal Suprem. El 5 de setembre, però, un dia abans que el Parlament debatés la llei del referèndum i Carles Puigdemont signés el decret de convocatòria de l’1-O, l’òrgan va fer saber als encausats la data de la declaració provisional -avui- i que ampliava la causa a set alts càrrecs del Govern de l’anterior legislatura: el secretari general de Presidència, Jordi Vilajoana; el secretari general i la directora de serveis de Governació, Lluís Bertran i Josefina Valls; el director general de Difusió, Ignasi Genovès; el director general del Diari Oficial de la Generalitat, Jaume Domingo, i la interventora i el cap de sistemes d’informació del Consorci d’Educació de Barcelona, Carolina Pardo i Jordi Serra. Un fet imprevist i que pot desestabilitzar l’estratègia de defensa que tenien pactada Mas, Ortega, Rigau i Homs, tal com admet a l’ARA una de les persones investigades.

Resposta solidària o individual?

Francesc Homs va assegurar fa unes setmanes que els implicats havien de “revisar” el seu posicionament i meditar si s’havia de “legitimar òrgans judicials de part” com, va considerar, és el cas del Tribunal de Comptes. Una de les claus de la decisió que prengui la consellera encarregada del cas, Margarita Mariscal de Gante, ministra de Justícia de José María Aznar del 1996 al 2008, és la responsabilitat que assigni a cadascú, que pot ser individual -l’afectat respon per ell mateix- o solidària -l’acusat respon per tot el conjunt-. Què pot passar, doncs? Que un dels implicats amb atribució solidària hagi d’avalar per algú altre amb responsabilitat individual que es negui a dipositar la fiança, o que directament no ho pugui assumir. Un dels implicats no descarta que als encausats originals se’ls apliqui la responsabilitat solidària, i als altres set, la individual.

Davant els processos judicials oberts contra polítics sobiranistes, l’ANC i Òmnium tenen oberta la caixa de solidaritat, que ha de servir per afrontar col·lectivament les multes del Procés. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van fer una crida per augmentar el fons, que ara se situa als dos milions d’euros. Fonts de la defensa assenyalen la prioritat de “protegir els béns personals”, però reconeixen que és una situació “complicada”.

Rebut el primer cop, els encausats presentaran al·legacions i, en últim terme, podrien acabar portant el cas al Suprem. A més, apunten a la possibilitat que la sentència final sigui inferior a la fiança reclamada inicialment. “Es fa per raons polítiques, per impressionar”, conclou un dels afectats.

responsabilitat

Joan Carles I, a tots els que la present vegeu i entengueu, sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la següent llei orgànica.

Aquesta fórmula ritual a través de la qual es produeix simultàniament la sanció i promulgació de la LO 6/2006, del 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, és la millor expressió pràctica de la Constitució territorial aprovada el 1978. Les Corts Generals, després de la negociació entre el Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats, defineixen el contingut i abast del dret a l’autonomia “reconegut” a l’article 2 de la Constitució, i aquesta definició és ratificada en referèndum pels destinataris de la norma.

Perquè aquesta és la forma de concreció de la Constitució territorial de 1978, al constituent no li va passar pel cap que pogués haver-se de celebrar en algun moment un referèndum per decidir sobre la integració de Catalunya, o de qualsevol altra “nacionalitat”, a l’Estat. El referèndum que la Constitució del 78 preveu és sempre el punt d’arribada en la definició del dret a l’autonomia. El punt de partida és el pacte entre els dos Parlaments. El punt d’arribada, el referèndum de ratificació de l’esmentat pacte.

Sobre el lloc del referèndum en la construcció de l’estat de les autonomies, el constituent no va tenir el més mínim dubte. En va tenir molts sobre altres punts. Però sobre aquest no en va tenir cap. El referèndum de ratificació de l’Estatut d’Autonomia aprovat per les Corts Generals ja figura al primer Projecte de Constitució, el que es publica al Butlletí Oficial de les Corts el 5 de gener de 1978 i no desapareix al llarg de tot l’ iter constituent. El referèndum com a punt final al procés de negociació entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals evitaria que es pogués plantejar com a punt de partida per decidir sobre la integració o no de Catalunya a l’Estat. Aquesta és la Constitució territorial de 1978.

Això no ho podien no saber els magistrats del Tribunal Constitucional que van dictar la STC 31/2010, mitjançant la qual van resoldre el recurs d’inconstitucionalitat interposat per cinquanta diputats del PP contra la LO 6/2006. La connexió entre el pacte interparlamentari i el referèndum en la definició del contingut i abast del dret a l’autonomia de les “nacionalitats” és tan diàfana i inequívoca que és impossible que els magistrats del TC no ho tinguessin present a l’hora de dictar la sentència. I, malgrat això, la van dictar en els termes en què ho van fer.

Aquí hi ha l’origen de l’amenaça a la integritat territorial de l’Estat que estem travessant. Cap amenaça estaria gravitant sobre la nostra integritat territorial si el TC no hagués vulnerat la Constitució i hagués respectat el pacte tancat entre el Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats, confirmat a continuació per les dues cambres constitutives de les Corts Generals i ratificat finalment pels ciutadans de Catalunya en referèndum.

La decisió del TC és encara més inexplicable si es pren en consideració que la LO 6/2006 havia estat en vigor durant quatre anys abans que es dictés la STC 31/2010 i que al llarg d’aquests quatre anys no s’havia produït la més mínima pertorbació en el funcionament de l’estat de les autonomies en general i en el de les relacions entre l’Estat i la comunitat autònoma de Catalunya en particular. A què venia desautoritzar el pacte entre els dos Parlaments i desconèixer el resultat del referèndum de ratificació? Quin problema es resolia actuant d’aquesta manera?

Crec que és oportú fer memòria en aquest moment, en què s’estan començant a exigir responsabilitats penals per les conseqüències derivades d’aquella sentència. Els que van atacar greument la integritat territorial de l’Estat tal com estava reconeguda a la Constitució van ser els magistrats del Tribunal Constitucional que van aprovar la STC 31/2010. És d’una injustícia manifesta que aquests magistrats no n’hagin pagat els plats trencats, com col·loquialment es diu, mentre que estan sent perseguits penalment els que estan protestant amb tota la raó constitucional del món contra l’abús que els magistrats van cometre.

Exigir un referèndum pactat és més coherent amb la Constitució que la STC 31/2010. És l’única manera raonable de sortir del carreró sense sortida al qual ens ha portat el TC amb la seva decisió del 2010.

mama...i el cancer

A l’Emma només li preocupava que li caiguessin els cabells. Tenia una cabellera llarga, que li arribava fins al cul, i li agradava lluir-la. Per això, quan per culpa de la quimioteràpia va quedar-se calba, va plorar com mai: per què li havia de passar això a ella? Al final va ser menys dramàtic del que es pensava: no sabia que hi havia tantes alternatives, com les perruques, els barrets i els mocadors. “No em preocupava la malaltia perquè sabia que guanyaria. En canvi els cabells...”, lamenta Emma Jiménez, a qui amb 13 anys van detectar-li un limfoma de Hodgkin des del pit fins al coll, un càncer del sistema limfàtic, que és una part fonamental del sistema immunitari. Ara, en plena adolescència i un any després d’haver acabat el tractament, està curada i torna a pentinar-se la mitja cabellera.

Com l’Emma, a Catalunya cada any es diagnostiquen entre 170 i 200 casos nous de càncer en infants de 0 a 14 anys. Tot i així, en els últims 5 anys la supervivència ha arribat al 77%. El càncer infantil és, però, una malaltia que afecta tota la família. En el cas de l’Emma, el van patir els pares i els dos germans. “Al principi tenia por que la meva germana es morís, però la mama em va dir que càncer no sempre vol dir morir-se”, explica la germana de l’Emma, la Míriam, de 12 anys. Per entendre què li passava a la seva germana, tant a la Míriam com a l’Eloi, els dos germans de la noia, va ajudar-los molt la sèrie de TV3 Polseres vermelles, que explica les vivències i aventures d’uns nens amb càncer. “Gràcies a la sèrie va ser més fàcil explicar-los què era el càncer”, assegura la mare, Estela Balaguer.

Estades llargues a l’hospital

Per als dos germans el més dur va ser haver de passar tants dies sense els pares ni la germana, ja que per rebre la quimioteràpia havia de passar quatre dies sencers ingressada a l’hospital. “Els trobàvem molt a faltar”, diu la Míriam.

El mateix li passa a Nerea García, la germana de l’Iker, un nen de 10 anys que està a punt d’acabar el tractament per superar la leucèmia. “La Nerea és molt reservada i tot s’ho queda dins. Però durant el temps que nosaltres gairebé no podíem estar per ella, perquè l’Iker estava ingressat, quan ens veia no parava de parlar i d’explicar-nos coses. Es notava que ens trobava a faltar i que els pocs moments que teníem els intentava esprémer al màxim”, relata Jorge García, el pare de l’Iker i la Nerea.

“Sobretot en les famílies de fora de Barcelona [com és el cas de les dues famílies entrevistades per aquest diari] hi ha un trencament del nucli familiar i els germans han de passar moltes hores sense els pares -exposa la psicòloga infantil de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Eugènia Bustelo-. Els pares estan en situacions límit i no poden estar tan pendents dels germans, encara que aquests viuen igual el patiment”.

Per això, els hospitals ofereixen als malalts i familiars atenció psicològica, per pair la malaltia i acceptar el canvi de rutina familiar. A més, en el cas dels infants, l’AECC-Catalunya Contra el Càncer organitza unes colònies per a nens amb càncer i unes altres per als germans perquè els nens tinguin un espai lúdic fora de la rutina i del nucli familiar on trobar-se i compartir emocions i experiències. “Els meus amics de l’escola m’escolten, però no ho han viscut i no ho entenen tan bé com els nens de les colònies”, argumenta la Míriam.

“Els relaxa veure que no són els únics que viuen una situació tan dura i que és normal que puguin sentir més ràbia o gelosia. Conèixer altres nens és una manera d’ajudar-los a gestionar millor les emocions”, afegeix Bustelo. Aquest setembre, per primera vegada, també hi ha colònies per als nens amb pares amb càncer.

Fer-se gran abans d’hora

El càncer també obliga a madurar abans d’hora. L’Iker tenia només 8 anys quan van detectar-li la malaltia que l’ha obligat a passar llargues jornades aïllat a l’hospital. “Estava dolgut perquè no podia sortir d’allà. La malaltia li ha robat una part de la infància i del temps de joc que tenen la resta de nens de la seva edat”, reflexiona la mare de l’Iker, Pilar Anguix.

Encara que està a punt d’acabar el tractament, la forta medicació li ha deixat seqüeles: ha perdut molta massa òssia i, de moment, no pot aguantar-se dret. Per això ha d’anar en cadira de rodes. A poc a poc els ossos es poden recuperar i l’Iker només espera que això passi per poder jugar a futbol amb els seus amics, que de moment es barallen per traginar-lo amunt i avall amb la cadira. A més, en tot moment pregunta als pares què li passarà. “No li hem explicat l’última conseqüència de la malaltia, però segur que intueix quina pot ser”, diu el pare, que destaca el paper de l’equip de l’hospital, no només en l’àmbit mèdic sinó també en l’ajuda psicològica: “Les infermeres del Parc Taulí de Sabadell han sigut un suport imprescindible”. En el cas de la família de l’Emma, el càncer també els ha fet canviar el xip. La prioritat ja no és ara la feina ni el futur, sinó la família i el present. “A mi, el càncer m’ha fet madurar moltíssim, ja no soc una pàmfila com abans”, afirma l’Emma. I reconeix que al principi va costar-li molt acceptar el que li passava.

No volia parlar-ne amb ningú i mirava tan malament com podia les infermeres. Ara, en canvi, vol trencar qualsevol tabú: “Em fa ràbia que la gent no s’atreveixi a preguntar-me què m’ha passat!” I és que el càncer fa respecte: “Sabem que la por ja no la perdrem mai més”, reconeix el pare de l’Iker

lo votar

Me l’hauria imaginat, senyor Iceta, ocupant aquests dies la posició política que li ha pres Pablo Iglesias: la defensa de les llibertats democràtiques i d’un referèndum per a Catalunya. Me l’hauria imaginat, també, liderant amb orgull els catalans que volen votar i que volen votar que no.

En canvi, potser no me l’hauria imaginat, enmig d’un mar d’estelades, denunciant als carrers de Barcelona l’atropellament democràtic, però sí anant dimecres a la plaça Sant Jaume, al costat, per exemple, de Camil Ros, de la UGT, o de Javier Pacheco, de CCOO. Allà hi eren les entitats socials amb qui treballen habitualment els socialistes catalans. Esclar que, fa un temps, tampoc no me l’hauria imaginat repiulant i aplaudint els articles de Duran i Lleida. Sap com sí que me l’hauria imaginat? Denunciant, amb la seva retòrica brillant, la paradoxa en què ens trobem: que el referèndum és il·legal perquè no s’ha pactat i que no es pot pactar perquè és il·legal.

Me l’hauria imaginat (o potser hauria de dir que me l’hauria volgut imaginar) encarregant la campanya del no a José Zaragoza, i aconsellant-li que només canviés una paraula d’aquell eslògan que tants bons resultats li va donar al PSC: “Si no hi vas, ells voten”. No m’hauria imaginat que fes tan mal a les orelles sentir-lo, a la Festa de la Rosa, proclamant enèrgicament davant dels militants socialistes: “ No vayáis, no voteu, no hi aneu”. M’hauria imaginat que la mateixa espontaneïtat amb què vostè balla el Don’t stop me now la deixaria als alcaldes socialistes perquè poguessin decidir si faciliten el mambo de l’1 d’octubre.

Després de sentir-lo al Parlament cridar desbocat contra la presidenta Forcadell, també m’hauria imaginat que s’hauria guardat una mica d’indignació per tot el que ha passat aquesta setmana. No m’hauria imaginat que Pedro Sánchez no liderés una reacció a la deriva autoritària del PP. Tampoc que fos el PSOE qui prohibís una assemblea de parlamentaris espanyols a Saragossa, i tot això encara m’ho hauria imaginat menys sense que vostè alcés la veu per denunciar-ho. No em negarà, senyor Iceta, que la presidenta socialista de les Illes Balears, Francina Armengol, condemni la macrooperació policial a Catalunya i no ho faci vostè era bastant difícil d’imaginar. A Catalunya hi ha molts socialistes que creuen honestament en el dret a decidir, en el referèndum com a única solució del problema, i que no s’haurien imaginat no poder-ho defensar a dins del PSC.

P.D . Encara que només sigui per màrqueting electoral, si com diuen les enquestes un 80% de catalans estan a favor d’un referèndum pactat, ¿quin futur s’imagina per al PSC havent-se de repartir el 20% restant de vots entre el PP, Ciutadans i vostès?

a Europa...no

Per als conflictes territorials dins de la península Ibèrica, el context internacional en què els estats i els imperis s’han desfet i s’han reconstruït ha estat determinant. Ara que la sobirania real dels estats està sentenciada, en particular per la integració creixent de la Unió Europea, cal preguntar-se quins desenvolupaments a l’exterior podrien permetre una revisió de fronteres dins d’Espanya.

La Comissió Europea ha deixat clar en repetides ocasions que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea i hauria de demanar novament la seva adhesió. La paradoxa és que la UE va permetre el Brexit, però, seguint Espanya, no permet el Catexit. Una explicació senzilla seria que la UE està menys integrada que Espanya.

Pot ser, però, que les coses no siguin tan nítides. De fet, la UE va estar fortament en contra del Brexit, i la Comissió Europea ha adoptat una posició molt dura en la ulterior negociació, fins al punt que molts britànics pensen en la possibilitat de revertir la seva decisió.

A més, la UE va acceptar el referèndum sobre la independència d’Escòcia, que havia estat acordat amb el govern britànic. La UE ja havia supervisat el referèndum d’independència de Montenegro, que també s’havia acordat amb el govern de Sèrbia, establint els requisits del 50% de participació i el 55% de vots del sí (que es van complir). Per tant, la pregunta pot ser com es podrien flexibilitzar les actuals restriccions legals i institucionals per redibuixar fronteres dins de la UE.

Una integració més gran de la Unió Europea hauria d’evitar més Brexits i, alhora, facilitar el redisseny intern de les fronteres

Pot resultar útil comparar l’evolució de la UE sobre la qüestió amb l’experiència històrica dels Estats Units. Aproximadament set dècades després de l’aprovació de la Constitució, el govern dels Estats Units no acceptava la secessió. L’intent d’abandonar la Unió per part d’onze estats al sud va ser respost amb l’exèrcit i va desencadenar una guerra civil extremadament letal.

Alhora, moltes fronteres interiors van ser redibuixades. La Constitució dels Estats Units havia establert que un nou estat podia ser “erigit dins de la jurisdicció de qualsevol altre estat” amb “el consentiment dels Parlaments dels estats involucrats, així com del Congrés”. Així, durant la guerra civil, Virgínia de l’Oest es va separar de Virgínia, Nevada es va separar de Utah, i Montana va ser creat mitjançant la reunió de diverses terres d’Oregon, Washington, Idaho i Dakota; totes les noves entitats van ser admeses com a estats membres de la Unió.

A la llum d’això, podria semblar que els Estats Units estaven més integrats a mitjan segle XIX del que la Unió Europea ho està actualment. Això no és cert en altres qüestions, ja que la UE està ara més integrada en qüestions monetàries, financeres i algunes qüestions polítiques del que ho estaven els Estats Units llavors. Però a través de la guerra civil, la Unió Americana es va enfortir prou per no admetre les sortides de la Unió, mentre acceptava la revisió de les fronteres interiors entre els seus estats membres. La qüestió crucial és que es va deixar de reconèixer la sobirania dels estats membres, tant per sortir com per fixar les seves pròpies fronteres.

Què podria canviar, per tant, a Europa perquè s’obrís una situació diferent pel que fa a les contorsions actuals a Catalunya? Si tractem d’inspirar-nos en l’experiència dels Estats Units, una integració més gran de la Unió Europea hauria d’evitar més Brexits i, alhora, facilitar el redisseny intern de les fronteres. Més concretament:

• La integració de la Unió Europea hauria d’arribar a un nivell en què la Unió no reconegués la sobirania dels estats membres.

• El referèndum hauria de ser aprovat no només pels Parlaments de Catalunya i d’Espanya, sinó també pel Parlament Europeu.

• Perquè sorgeixi una oportunitat, hi hauria d’haver una crisi política important, com va ser el cas de la guerra civil als Estats Units, la dissolució de Iugoslàvia o l’enfonsament de la Unió Soviètica, entre altres casos. A Espanya, això implicaria un gran naufragi nacional.

Res de tot això passa avui. Potser passarà algun dia. O potser no.

les dades

Avui és el primer dia després de tres dècades que Catalunya no controla ni un bocí de les seves finances. El govern espanyol ha deixat la Generalitat en un carreró sense sortida. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va executar ahir definitivament la seva ordre d’intervenció i la mantindrà “indefinidament”. Davant aquesta situació i malgrat que l’executiu català havia sostingut fins ahir que tenia prou tresoreria per fer front amb normalitat a tots els pagaments, el Govern ha decidit cedir i enviar tota la informació que Hisenda requereix. És a dir, que enviarà la llista de tots els pagaments que tenia previst fer (inclosos els salaris dels treballadors públics) amb els 4.500 milions d’euros pressupostats d’aquí a finals d’any i que ara ja no gestiona.

El Butlletí Oficial de l’Estat publica avui l’ordre ministerial que el mateix Montoro va enviar ahir al migdia al vicepresident i conseller d’Economia de la Generalitat, Oriol Junqueras, i que suposa la intervenció total de les finances catalanes. Amb aquesta ordre, Hisenda retira totalment la gestió de la caixa a la Generalitat i “agraeix per avançat la col·laboració” de Junqueras perquè li faciliti la informació i sigui l’Estat qui pugui pagar nòmines i proveïdors. Fins ahir, el govern català no es mostrava disposat a cedir aquestes dades perquè, assegurava, el recurs que havia presentat davant del Suprem comportava la suspensió de l’ordre d’Hisenda. La Generalitat, però, considera que el ministeri “s’ha saltat vint-i-cinc anys de jurisprudència” i reconeix ja que ha perdut l’autonomia financera. Tal com ha pogut saber l’ARA, cedirà tota la informació que Hisenda li demana. Montoro ahir estava convençut que així passaria, encara que presumia de tenir “fórmules” alternatives per garantir els pagaments, en part, gràcies al control dels bancs.

• 

Captura impugnació de l'autonomia al BOE / ARA

La interventora rectifica

De fet, ahir mateix Montoro -que va comparèixer al Congrés a petició pròpia per donar explicacions sobre la intervenció- va revelar que la interventora de la Generalitat els havia tornat a fer arribar tots els certificats que van fer esclatar aquest conflicte. La setmana passada el vicepresident Junqueras assegurava a Hisenda que no informaria més si gastava diners en el referèndum o no, una tasca que feia la interventora Rosa Vidal i que anava acompanyada d’una notificació signada per cada conselleria. Com que es va deixar d’enviar aquesta informació al·legant que era contrària a les noves lleis del referèndum, Montoro va anunciar les mesures de control financer -intervenció de facto - que ahir van entrar totalment en vigor.

Tot seguit, l’Estat sol·licitava a fiscalia que investigués la interventora per possibles irregularitats, i la convertia així en la primera funcionària assenyalada judicialment. Per això, i en veure que el Tribunal Suprem no suspenia la intervenció, dilluns Rosa Vidal va tornar a enviar els certificats. El primer el va enviar dilluns, i ahir mateix en va enviar un altre. Això sí, sense anar acompanyats de la signatura del vicepresident ni dels informes de cada conselleria. Per a Montoro, però, aquesta va ser la prova que els funcionaris estan espantats i que el Govern els posa contra les cordes.

L’estabilitat financera, en risc

Però que la interventora tornés a certificar que la Generalitat no ha pagat el referèndum amb tots els pagaments actualitzats fins a 18 de setembre no és suficient perquè Hisenda es replantegi la intervenció. Segons Montoro, ja no només cal garantir que la Generalitat no pagui el referèndum sinó que la situació política a Catalunya no posi en risc l’estabilitat financera del conjunt d’Espanya, i per garantir els serveis públics. “No mesurem els riscos en funció de l’estabilitat de Catalunya”, va argumentar ahir Montoro en una intervenció de prop de quatre hores en què només va fer servir la paraula intervenció per negar que aquestes iniciatives ho fossin.

Però la Generalitat sí que dona l’autonomia financera per suspesa i cedirà tota la informació perquè a partir d’avui mateix sigui l’Estat qui, per primer cop des de fa 30 anys, controli les seves finances.

Les claus

1. Per què es pot afirmar que la intervenció a les finances catalanes és total?

Perquè la Generalitat ja no disposa dels recursos financers que tenia previst gestionar d’aquí a finals d’any. Són uns 4.500 milions d’euros (1.400 milions d’aquest octubre a més del que queda fins al desembre) que li corresponen pel sistema de finançament i que a partir d’ara ja no gestiona directament.

2. Com ho gestionarà l’Estat?

A través d’un sistema de factures certificades similar al del fons de liquiditat autonòmic (FLA). La Generalitat notificarà quins pagaments vol fer i certificarà que no són pel referèndum. Aleshores serà Hisenda qui els faci directament amb els diners que corresponen als recursos de la Generalitat.

3. Quines altres mesures de control ha impulsat?

A més, Hisenda ha impedit que la Generalitat pugui endeutar-se més, és a dir, demanar cap crèdit, a través del control dels bancs. Ha sol·licitat a les entitats financeres que no permetin cap moviment bancari al Govern sense el seu permís i que si en detecten algun relacionat amb l’1-O ho notifiquin directament a Fiscalia. A més, també ha posat en el punt de mira entitats diverses com hospitals o instituts perquè les considera sospitoses de finançar el referèndum.

4. Per què la interventora ha tornat a certificar els pagaments setmanals?

Perquè el Tribunal Suprem no va suspendre el procediment de control a les finances catalanes com esperava el govern de la Generalitat i l’Estat havia sol·licitat a Hisenda que la investigués per possibles irregularitats, de manera que la deixava com la primera funcionària assenyalada judicialment. Per quedar protegida, torna a enviar els certificats però sense la signatura del Govern.

5. Per què Montoro manté la intervenció?

Argumenta que el risc ja no és que la Generalitat financi un referèndum il·legal sinó que la situació a Catalunya fa perillar l’estabilitat financera del conjunt de les administracions públiques i, per això, pot fer servir la llei d’estabilitat pressupostària i assumir el control de les finances.

exercit.... perque?

El debat sobre la possibilitat que una Catalunya independent tingui exèrcit ha sigut un dels més espinosos en el Procés. La falta d’acord entre els partidaris de la independència, amb posicions molt enfrontades, ha fet que els partits no l’assumeixin en profunditat. Per als contraris a la secessió, la simple referència a la possibilitat d’un exèrcit català ha sigut motiu de befa. No cal anar gaire lluny per veure’n un exemple, ja que a finals del mes d’agost, quan el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va assegurar en un xat amb ciutadans que una nova República Catalana hauria de tenir un exèrcit, partits com el PSC i Ciutadans van acusar-lo d’obrir un fals debat que no portava enlloc. Però el dilema que va encetar Puigdemont no era nou, sinó que l’independentisme ja havia obert el meló feia temps, i l’expresident de la Generalitat Artur Mas havia apostat públicament en diverses ocasions que una Catalunya independent necessitaria un exèrcit. A les files d’ERC i la CUP, però, la postura del PDECat no convenç i volen que aquest debat es tingui en el moment en què s’hauria de constituir una nova República. Així doncs, quina política de defensa li cal a Catalunya?

SENSE CONSENS

Carles Puigdemont va assegurar fa unes setmanes que era “absolutament indispensable” que una Catalunya independent tingués un exèrcit propi amb una política de defensa “moderna”, i ho va justificar per la necessitat d’afrontar l’amenaça del terrorisme jihadista, just després dels atemptats de Barcelona i Cambrils.

“No tinguem complexos, Catalunya ha de poder tenir una política de defensa moderna, democràtica i molt homologable als esforços que fan nacions que considerem aliades”, va demanar Puigdemont. És la mateixa postura que han expressat diversos dirigents del PDECat, com Marta Pascal, i també el mateix expresident de la Generalitat Artur Mas, que ho vinculava al reconeixement internacional de Catalunya. Això sí, tots els dirigents del PDECat especifiquen que hauria de ser un exèrcit modern i amb una “tecnificació més alta”, explicava Pascal públicament a principis d’aquest any. Per al PDECat, la seguretat “és la primera de les llibertats” per bastir l’estat del benestar.

La defensa d’un exèrcit català, però, no la comparteix tot l’independentisme, ja que la CUP i ERC es van desmarcar del posicionament de Puigdemont. Els republicans van demanar que el debat es posposés per a més endavant si s’arribava a la constitució d’una nova República, i els cupaires s’han posicionat totalment en contra de crear un exèrcit a Catalunya en diverses ocasions. Així, la CUP defensa que cal buscar alternatives per a una política de seguretat que no passi per crear unes forces armades, però que doni resposta a les situacions conflictives. D’aquesta manera, també demana debatre aquest assumpte més endavant, però sempre anteposant “la promoció de la pau, la no-violència, la seguretat humana, la solidaritat i la cooperació”. No volen aliances amb països que també tenen exèrcits que participen en guerres arreu del món, perquè consideren que amb els cossos armats tampoc se solucionen possibles atacs al propi país. El debat, amb partidaris i detractors, encara està pendent.

L’ÚNIC EXÈRCIT, L’ESPANYOL

El debat sobre quin exèrcit tindria Catalunya en cas d’independència no l’accepten els partidaris de continuar a l’estat espanyol. Així com en altres aspectes es dibuixa un escenari negatiu, en el cas de les forces armades no hi ha més discurs que menystenir el tema en si. De fet, quan Carles Puigdemont va parlar-ne fa poques setmanes, el PSC va acusar-lo d’estar fomentant un “fals debat” dins “l’engany” en què el Govern “vol situar la ciutadania”. Més enllà va anar el portaveu de Cs al Parlament, Carlos Carrizosa, que va riure-se’n. “Hem de jutjar si està pensant en els problemes reals dels catalans en lloc d’estar jugant al Risk”, va afirmar.

Els partits que defensen la permanència a l’Estat no qüestionen l’existència de l’exèrcit espanyol ni el seu paper com a garant de la seguretat. Segons les últimes dades publicades per l’OTAN, Espanya destina un 0,92% del seu PIB a la despesa militar, el tercer país que menys recursos hi aporta dels 28 que formen part de l’Aliança Atlàntica. Tot i això, és el país que ha augmentat més aquesta xifra en l’últim any, fins a un 17,5% més. En total, el 2016 es van pressupostar uns 5.700 milions d’euros, mentre que per a aquest 2017 la xifra puja fins als 7.600 milions d’euros. Aquests són els números oficials, però diverses associacions com el Centre Delàs han calculat que la despesa real en defensa sempre acaba sent més alta per les partides que estan repartides en altres ministeris però que estan relacionades amb defensa. El 2015, per exemple, va ser de gairebé un 30% superior al que estava previst, segons dades d’aquesta entitat.

Al marge d’això, les diverses maniobres militars que s’han fet en diferents punts del territori català sempre han generat polèmica. De fet, l’any passat l’exèrcit va fer-ne a Collserola i tots els partits del consistori barceloní excepte el PP i Ciutadans van fer una declaració conjunta per demanar que no es fessin “maniobres militars en zones pròximes als centres educatius de la ciutat”. El debat, en el cas dels partidaris de mantenir l’ statu quo, està tancat

places dures

Les places han de ser de formigó o de sauló? I s’han de dissenyar pensant en l’estètica o en la seva funcionalitat? La resposta a aquestes preguntes ha dividit històricament els professionals i també els polítics, tot i que durant les darreres dècades el debat ha quedat enterrat sota les tones de formigó amb què s’han fet la gran majoria de places de Barcelona. Durant els últims 30 anys, les places que s’han construït o remodelat a Barcelona i en bona part de pobles i municipis de la resta del país eren de formigó. Els ciutadans, majoritàriament partidaris del sauló i la gespa, les van anomenar places dures, un concepte que no agradava gens als governs socialistes que durant els anys 80 les van propagar per tot arreu. Barcelona -com més ciutats- es troba ara en un punt d’inflexió. “Ha canviat molt la sensibilitat en 30 anys. Ara hi ha una voluntat de renaturalitzar les ciutats, de fer-les amb el màxim de verd possible”, explica l’arquitecte Josep Llinàs. Les places dures han començat a estovar-se.

“Hem donat la instrucció a tots els districtes d’aprofitar les diferents obres per verdejar al màxim la ciutat”, destaca la tinent d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, Janet Sanz. L’objectiu de verdejar la ciutat, segons Sanz, és doble: “Ho fem per la lluita contra el canvi climàtic i perquè volem que la ciutat sigui menys dura”, aclareix. I destaca: “El sauló absorbeix més la calor i volem espais que siguin com més permeables millor”. Un dels exemples més ambiciosos en aquesta línia serà l’avinguda Meridiana, que segons la tinent d’alcalde “s’assemblarà més al passeig de Sant Joan que a la C-33”. Hi ha més projectes per verdejar la ciutat, com la reforma de la plaça Folch i Torres, al Raval; la plaça Dolors Piera, al Poblenou, i el futur espai del carrer Sotstinent Navarro, entre la Via Laietana i la muralla romana. El projecte de les superilles “també vol desasfaltar la ciutat”, destaca Sanz.

La presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, Anna Menéndez, va explicar a l’ARA que les entitats veuen amb bons ulls l’opció de fer més verda la ciutat però consideren que encara cal una aposta més decidida. “Ens amoïna que en alguns llocs la instal·lació de verd no és suficient”, denuncia. I afegeix: “Cal més verd per guanyar en qualitat ambiental”. L’actual posicionament de Menéndez coincideix amb el que han mantingut la majoria dels veïns sempre que s’ha plantejat aquest debat, que va ser especialment intens a partir de l’any 1983, quan es va inaugurar la plaça dels Països Catalans, el símbol de les places dures.

Urbanisme a contrarellotge

Amb la mirada fixada en els Jocs Olímpics del 1992, Barcelona va començar a principis dels 80 un procés per urbanitzar com més ràpidament millor alguns barris de la ciutat que estaven completament abandonats. Els arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana van rebre l’encàrrec d’Oriol Bohigas, arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, de dissenyar la plaça dels Països Catalans. Entre els reptes, n’hi havia un que tenia molt de pes: calia adaptar el projecte al veí de baix, és a dir, a les vies del tren de l’estació de Sants. La nova plaça va sorprendre tothom i va indignar els veïns. “Ja ho vam dir en el seu moment: és una plaça massa dura. I ara està absolutament degradada”, denuncia Jordi Clausell, de l’Associació de Veïns d’Hostafrancs. Els partits de l’oposició també la van criticar durament. CiU en va fer l’eix de les seves crítiques al govern, mentre que el PP va arribar a dir que si guanyava les eleccions la tiraria a terra i la refaria.

Entre els arquitectes, però, va rebre molts elogis i fins i tot un premi FAD. “És una obra abstracta, per ser vista, de difícil ús, que va aixecar els aplaudiments de la professió nacional i internacional. El seu atreviment formal va donar noves armes als nostres enemics. Però a mi em sembla una obra mestra”, va dir Bohigas segons recull el llibre La ciutat dels arquitectes de Llàtzer Moix. El mateix llibre inclou un dels arguments de Bohigas, que explica per què les places dures es van estendre per tota la ciutat ràpidament: “Poden inaugurar-se en poc temps, mentre que el jardí necessita anys i anys i ni així. Allò tou no s’acaba mai. Quan es tracta de recuperar el temps perdut durant dècades, cal actuar amb rapidesa”. Les places dures es van convertir en part del model Barcelona.

“Bohigas pensava en un espai públic per ser admirat però no utilitzat”, valora l’antropòleg urbà José Mansilla. “La plaça dels Països Catalans és hostil, no té ombres... Els únics beneficiats han sigut els skaters ”, afegeix. Des del seu punt de vista, la manera de fer les places, és a dir, la resposta a les preguntes de l’inici de l’article, “depenen molt de la ideologia”, i en posa un exemple: “Les places dures són perfectes per a les terrasses dels bars i faciliten el procés de privatització de l’espai públic”. També són un espai més de pas que no d’estada.

L’entorn de l’estació de Sants

L’aposta per renaturalitzar la ciutat també arribarà a l’entorn de l’estació de Sants i afectarà la plaça dels Països Catalans, segons les negociacions que mantenen l’Ajuntament de Barcelona i Adif. Però encara no se sap com. El 25 de novembre de l’any passat, a petició del PSC, el ple va aprovar “refermar el compromís amb la recuperació de la plaça dels Països Catalans, premi FAD del 1983 i exemple d’intervenció urbana dels anys 80 a la ciutat, amb l’objectiu de garantir-ne l’ús ciutadà i potenciar-la com a espai cívic per als veïns”. També es va decidir “protegir” la plaça, de manera que no queda clar si es vol reurbanitzar o si només seran alguns arranjaments. Les peticions veïnals, que demanen la transformació de la plaça, passen per fer un espai “que afavoreixi l’estada de les persones”. Per ara, només se sap que Adif substituirà les aparatoses sortides d’emergència que hi ha al mig de la plaça per portes metàl·liques abatibles. També hi ha previst reurbanitzar la cantonada on es troben els carrers Provença i Numància.

Cicero

Una campanya electoral tan atípica com la de l’1-O bé mereix un Manual de campanya electoral com el que acaba de publicar Adesiara en edició bilingüe llatí-català, escrit l’any 64 aC pel germà petit d’un dels grans clàssics llatins, el filòsof, advocat i polític Ciceró, l’autor, entre moltes altres obres, de les Catilinàries i les Filípiques. Era un orador brillant, un jove de classe mitjana de províncies que va formar-se i triomfar a Roma.

El llibre de Quint Ciceró -la traducció i edició l’han fet Ignasi X. Adiego i Alejandra de Riquer-és un text breu escrit per ajudar el germà gran a guanyar la campanya electoral per esdevenir cònsol. A la República romana cada any se n’escollien dos, de cònsols, i en aquella ocasió hi havia set candidats, entre ells el perillós Luci Sergi Catilina, violent, disbauxat i arruïnat membre d’una família noble. No sabem si Ciceró va seguir els consells del seu germà, però va sortir elegit i Catilina no, com tampoc l’any següent, fet que el portaria a tramar un cop d’estat denunciat precisament per Ciceró a les Catilinàries, quatre discursos que aconseguiren avortar la conjura i condemnar a mort Catilina i els seus còmplices. Sí, a Roma la política era sovint a vida o mort. A l’Espanya actual, també és bèstia -inhabilitacions, amenaces de presó, censura preventiva, multes milionàries...-, però no tant.

Què li suggeria Quint Ciceró al seu germà respecte dels seus principals oponents? “Un home emprenedor, honrat, eloqüent i que gaudeix del favor dels jutges ha de desitjar tenir uns rivals com aquests [es refereix a Catilina i a Gai Antoni Híbrida], tots dos assassins des de la infantesa, tots dos disbauxats, tots dos arruïnats [...]. No et serà difícil lluitar amb uns rivals molt més coneguts pels seus vicis que no pas il·lustres pel seu llinatge”.

Per aconseguir els vots, li aconsella no tenir gaires escrúpols alhora de cultivar amistats interessades: “Tot i que una campanya és en general empipadora, té, si més no, un avantatge: pots acceptar, sense faltar al decòrum, l’amistat de qui et vingui de gust, cosa que no series capaç de fer en la vida normal”. Li diu que ha de procurar estar “sempre envoltat d’una multitud”, l’avisa que en campanya “és necessària l’adulació”, l’adverteix que és bàsica “l’expressió del rostre i la manera de parlar”, li recomana fer promeses encara que no tingui clar que pugui complir-les -“una promesa resta subjecta a l’atzar, és per a un temps futur i afecta molt poca gent. En canvi, una negativa segur que t’enemista tot d’una i amb molta gent”- i, en fi, li fa notar que cal atendre “amb la màxima cura” l’opinió pública. I finalment: “Procura que tota la campanya desprengui un gran aparat, que sigui brillant, esplèndida, popular, que tingui la més gran aparença de dignitat, i fins i tot, si d’alguna manera és possible, que circulin, sobre els teus rivals, rumors d’assassinats, d’escàndols sexuals o de corrupció, molt escaients amb les seves formes de vida”.

Segur que els assessors de Trump i Clinton se’l van llegir, aquest manual. A la República Catalana estaria bé fer poc cas a Quint Ciceró i més aviat llegir el seu germà, el gran Marc Tul·li Ciceró.

decisions

Vaig decidir que m’agradava el color groc perquè és vital i alegre i per això sempre triava les fitxes grogues al parxís. Vaig decidir fer-me amiga de la Montse perquè m’ensenyava a jugar a nines –jo hi tenia poca traça– i de l’Ester perquè fèiem bestieses pel carrer, com ara caminar amb els ulls tancats, i ens petàvem de riure. Vaig decidir que volia escriure històries com les que m’agradaven tant de l’Enid Blyton i em vaig comprar una llibreta d’espiral per quan arribés la inspiració. Vaig decidir que per la primera revetlla de Sant Joan que sortia de nit em compraria un brusa blanca que havia vist en un aparador i vaig estalviar durant setmanes. Vaig decidir que m’apuntava al MUEC (Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians) perquè m’agradava la gent que hi havia. Després vaig decidir marxar-ne perquè la meva fe trontollava tant que m’hi sentia incòmoda. Vaig decidir estudiar ciències de la informació perquè no hi havia una carrera per ser escriptora i el periodisme m’havia de permetre, d’alguna manera, viure d’escriure. Vaig decidir deixar la meva primera relació sentimental per poder-ne guardar un bon record. Vaig decidir ajudar a fundar Ràdio Ciutat de Badalona perquè creia fermament en la informació de proximitat. Vaig decidir deixar-la, al cap d’uns anys, amb gran recança, perquè la possibilitat de treballar a Catalunya Ràdio em semblava una gran oportunitat. Vaig decidir lluitar per un amor que semblava difícil que sortís bé. Vaig decidir casar-me per l’Església per no disgustar la meva mare. Vaig decidir que no em privaria de segons què per estalviar. Vaig decidir tenir un fill, tot i que fins ben gran havia dit que no en tindria. Vaig decidir tenir-ne un altre, tot i que els metges m’ho desaconsellaven, perquè volia donar-li un germà. Vaig decidir, tot aquest temps, continuar escrivint novel·les, malgrat l’esforç que això suposava. Vaig decidir, finalment, i amb molts dubtes, deixar una feina segura per dedicar-me de ple a la literatura. Fa poc vaig decidir apuntar-me a una coral perquè em vaig adonar que cantar amb altres persones em fa feliç. Vaig decidir que sempre recordaria les meves arrels empordaneses i que, a la vegada, em sentiria badalonina.

Decideixo coses cada dia, des de les més anecdòtiques fins a les més transcendentals. Vaig néixer amb la capacitat de decidir. I el dia 1 d’octubre, com cada dia, l’exerciré.

l premsa i la patria

“Y o no soy patriota de mi medio ”. Aquesta frase, tal qual i respectant l’idioma original, me la va dir Manuel Vázquez Montalbán a tomb d’una conversa sobre la relació dels periodistes amb el mitjà per al qual treballen. Aquests dies, quan la situació de conflicte fa aflorar totes les contradiccions i encara més, la sentència d’en Manolo em torna a fer rumiar.

Ens vam conèixer fent premsa clandestina del PSUC. Ens reuníem en espais amb banda sonora de multicopistes o en pisos francs als quals accedien dirigents en wanted : “Tants anys, molts anys, massa anys et demanaven”, oh, Raimon! Sabíem que per una cosa o per l’altra, si la policia ens enxampava, ens caurien moltes hòsties i molta trena. També he incorporat aquella vivència en contemplar la regressió a la qual el PP està sotmetent les llibertats, la de premsa entre elles. El test d’ADN no perdona.

Una de les revistes en les quals coincidíem era Universitat, en la qual en Manolo signava “Grimau” com a homenatge a l’últim dirigent comunista executat. Joan Crexell, al seu llibre Premsa catalana clandestina, ens honorava considerant Universitat “el millor butlletí universitari de tot l’estat espanyol”. He recuperat l’amic Crexell, independentista de pedra picada, sobretot per l’actualíssima dedicatòria del llibre: “Als catalans que hauran de tornar a les catacumbes i fer novament premsa clandestina”.

Al costat d’aquest compromís, teníem ben clar que ens calia una premsa legal forta, perquè seria ella la màxima transmissora de missatges. S’hi havia d’escriure, fossin qui fossin els propietaris i tinguessin la línia editorial que tinguessin. D’aquí la frase que encapçala aquest article: escrivim en un mitjà i no per això ens hi hem d’empadronar ideològicament. El pacte no escrit era i continua sent: l’empresa és lliure d’expressar-se en editorials i contractar anunciants, i el periodista és lliure en els seus articles. La suma de llibertats es potencia recíprocament en un ecosistema sostenible de comunicació.

L’actual moment polític, com en general qualsevol moment polític en situació de conflicte, incentiva el periodisme de tendència, i el periodisme tensat acaba transgredint-se a ell mateix perquè en comptes d’informar del que passa elucubra sobre el que desitja que passarà, angelitza el propi i demonitza el contrari, i fins i tot diu, a voltes en imperatiu, què és el que s’ha de fer. Apropa els propers i distancia els distants.

Quan la pàtria està en perill, aleshores n’hi ha que entren en el tot s’hi val, fins i tot en la mendacium officiosum, la mentida útil ja defensada per Plató en interès de la ciutadania. Ni el rei d’Anglaterra va escapar a aquesta circumstància. Eugeni Xammar, corresponsal a la I Guerra Mundial, explica aSeixanta anys d’anar pel món que el rei anglès Jordi V va elogiar el mariscal Foch en una compareixença pública, però els seus generals, descontents que el màxim comandament aliat recaigués en mans d’un estranger, ho van censurar; van censurar el seu propi rei tot i que eren monàrquics.

Està molt bé que hi hagi una premsa ideologitzada que entri en el combat des de la primera línia. És el que fèiem nosaltres en la clandestinitat, però l’estratègia ens aconsellava que no pretenguéssim enviar tota la premsa al front. En nom de la difusió dels nostres missatges, però també per respecte democràtic als qui se la jugaven econòmicament en un mitjà que admetés la pluralitat, i per tant, a nosaltres i les nostres idees.

Qualsevol rebel·lió necessita la generositat d’una força capaç d’arriscar-se, però cap rebel·lió triomfa, i encara menys quan és democràtica i pacífica i li cal eixamplar la majoria, si només té avantguarda i desprotegeix la rereguarda, i amb ella la gent que molt legítimament està disposada, posem per cas, a votar en condicions però no a lluitar.

Arribar a la gent on és la gent, una massa crítica àmplia, plural i variada, només es pot assolir des de la legalitat, legítima o no. Per això els sindicalistes d’esquerres van copar el sindicat vertical franquista, per això hi va haver candidatures del nacionalisme català “ por el tercio familiar ” a procuradors a Corts i a eleccions municipals. En Vázquez Montalbán va començar a fer periodisme a La Soli, que els falangistes havien confiscat a la CNT, i jo al Diario de Barcelona, que manejaven els fraguistes.

Des de la tranquil·litat de consciència del risc de la militància, que a ell li va costar presó i a mi una pallissa amb tots els ets i uts, vam aprendre, i la democràcia ens ho va facilitar, a no ser patriotes dels nostres diaris, però hi escrivíem i ens respectàvem des d’interessos diversos.

Quan en Manolo em va dir “ Yo no soy patriota de mi medio ” escrivia a El Paísi jo a La Vanguardia, no teníem cap pressió dictatorial al damunt, i, per posar dos exemples al límit, ell va poder escriure sobre la revolució zapatista i jo sobre l’esquerra abertzale, donant veu als proscrits per la llei. Els seus punts de vista van arribar així a molta més gent que a la que arribaven des dels seus mitjans .

FOTOGRAFIES

La majoria dels protagonistes d’ Estàs igual! no fan honor al títol del programa. Després de 15, 20, 30 o fins i tot 40 anys, tothom, qui més, qui menys, ha canviat però continua tenint en el record alguns moments del passat que per algun motiu van marcar la seva vida i que, en ocasions, van quedar immortalitzats en una fotografia. Aquests instants, aquestes imatges i les emocions que desperten en els seus protagonistes són la matèria primera d’aquest nou programa, que TV3 estrena aquest dijous a les 22.35 h.

Formalment, Estàs igual! es dedica a reproduir, en el mateix lloc i amb els mateixos protagonistes, fotografies que retraten moments clau en la vida de les persones que hi apareixen. En realitat, però, això és poc més que una excusa per descobrir les històries vitals d’aquestes persones i per provocar-los un esclat de nostàlgia a través d’un retrobament amb amics i coneguts amb qui, en molts casos, havien perdut el contacte des de feia anys. “Per a molts són moments de les seves vides que ja havien passat i no pensaven que mai ningú els tornés a preguntar sobre allò”, explica Cristina Brondo, la presentadora de l’espai. “Descobrirem l’abans i l’ara, quins somnis tenien i si els han acomplert”, diu el director del programa, Manu Menéndez, que assegura que en alguns moments “la nostàlgia es desboca”, tot i que “en un sentit molt positiu”.

TV3 juga a la nostàlgia fotogràfica

L’elecció de Brondo com a conductora entronca amb la idea de fons d’ Estàs igual!, ja que és una persona que forma part del passat de TV3 però que feia més d’una dècada que no tenia relació amb la cadena. L’actriu va fer el seu debut televisiu quan tenia 16 anys, el 1994, interpretant la Clàudia de Poblenou, i des del 2003, quan va participar a la sèrie 16 dobles, no havia tornat a treballar per a la televisió pública.

Tot i ser la primera vegada que condueix un format d’entreteniment, Brondo assegura que s’ha sentit “al seu lloc”, perquè li agraden “les històries personals i les emocions”. Per potenciar el vessant emocional, el programa no sempre dona tota la informació als protagonistes, de manera que en alguns casos no saben exactament amb qui es retrobaran, ni per quin motiu.

Producció complexa

Més enllà de presentar el programa, Cristina Brondo ha col·laborat amb l’equip de documentació, que s’ha encarregat de localitzar els protagonistes de cadascuna de les dotze imatges que s’han reconstruït. En total, com explica el productor executiu del format, Ignasi Marcet, s’ha seguit el rastre de 86 persones en una recerca que els ha dut a 42 poblacions catalanes i 10 més de la resta de l’Estat. A més, dues de les fotografies s’han fet a l’estranger. Ha sigut un procés lent i que anava evolucionant sobre la marxa, ja que en algunes ocasions s’han aconseguit noves pistes sobre algun dels personatges ja durant el rodatge, a través de les entrevistes que Brondo feia a algun dels seus excompanys.

Segons Menéndez, de totes les persones a qui s’ha intentat localitzar perquè participessin en algun dels capítols només n’hi ha hagut “una o dues” a qui no han sigut capaços de trobar. “Estem expectants per si quan s’emeti el capítol en tindrem notícies”, diu Brondo. A part d’aquestes baixes, també hi ha hagut persones que han preferit no sortir al programa. “Ens hem trobat de tot: alguns estaven entusiasmats, altres eren curiosos, alguns més aviat recelosos i també hem trobat gent reticent, que no ha volgut o no ha pogut participar-hi”, reconeix el director del programa.

La majoria de persones que apareixeran a Estàs igual! són ciutadans sense projecció pública: una colla d’amics de la mili, un equip de voleibol que va ser campió d’Espanya, un grup de voluntaris olímpics o uns excompanys d’escola. Hi ha, però, un capítol especial en què el protagonista és el xef Jordi Cruz, la germana del qual intentarà que es retrobi amb els companys de feina del primer restaurant on va treballar, amb només 14 anys.

El programa, produït per TV3 i Lavinia, és una adaptació del format britànic Get the picture.