Misses

Trenta-nou dies. Són 936 hores sense parar. L’Església protestant de l’Haia ha trobat una manera particular de protegir una família originària d’Armènia amenaçada de deportació. Des del 26 d’octubre fan culte permanent, perquè la llei holandesa prohibeix a la policia entrar en un temple quan s’està celebrant el servei religiós. Així, per torns, 400 pastors fan torns les 24 hores de manera ininterrompuda a l’església de Bethel, on s’han refugiat els Tamrayzan, una família d’armenis amb tres fills que es van exiliar a Holanda fa nou anys fugint de la repressió política.

“És una situació dura, però estem emocionats per l’enorme resposta de les esglésies holandeses. Nosaltres vivim i actuem per l’esperança i aquesta és la nostra força”, explica a l’ARA Theo Hettema, el pastor que va impulsar la iniciativa, que també és el que va dirigir el primer ofici i alhora és president del consell general de Ministres Protestants. “Estem en la cinquena setmana i encara necessitem més voluntaris. Potser haurem de continuar una temporada més”, afegeix. Ha fet una crida a Facebook per animals els noctàmbuls a arribar-se a l’església. El pastor detalla que els diumenges al migdia hi ha un centenar de fidels, però de matinada amb prou feines són un parell de feligresos.

Els Tamrazyan -una parella amb tres fills de 21, 19 i 15 anys- van arribar a Holanda el 2009 perquè el pare havia patit amenaces pel seu activisme polític. Inicialment els van concedir el permís de residència, però el govern va apel·lar tres vegades fins que va aconseguir que el permís fos revocat. La família va recórrer aleshores a l’anomenat perdó dels nens, una figura legal que protegeix de la deportació els nens refugiats que han viscut al país durant més de cinc anys. Paradoxalment, la llei preveu que el “perdó” s’apliqui només a les famílies que han “col·laborat en la seva sortida” del país, cosa que els Tamrazyan no van fer, perquè consideren que si tornen la seva seguretat encara està amenaçada.

El ‘perdó dels nens’, denegat

Vista la situació política al país, amb els partits antiimmigració amb el 18% d’escons al Parlament, més de nou de cada deu de les sol·licituds són denegades. I la seva també ho va ser. Al setembre la família, que vivia en un centre d’acollida a Katwikj, al nord de l’Haia, va rebre l’ordre de deportació. Inicialment es van refugiar a l’església del poble. “Hi havia una mena de pacte entre cavallers segons el qual la policia no entrava a les esglésies, però quan la família ja feia un mes que vivia dins l’edifici van avisar que no el respectarien més temps -apunta Hettema-. L’església ens va comunicar el cas i vam decidir acollir-los i posar en marxa les misses ininterrompudes”.

L’objectiu és “crear un espai de temps i diàleg” per a aquesta família i per a les 400 criatures que hi ha a Holanda en la mateixa situació. La comunitat reclama al secretari d’estat, Mark Harbers, que faci servir la seva autoritat discrecional per congelar les ordres de deportació de famílies amb menors. Per ara la família viu dins l’església, en una habitació on poden dormir i dutxar-se sense trepitjar el carrer sota l’amenaça de ser detinguts.

Anja van Heelsum, professora de ciències polítiques a la Universitat d’Amsterdam, recorda que “la immigració és un tema molt sensible i que divideix el país”. “Els partits antiimmigració estan molt lluny de tenir una majoria al Parlament, però les formacions de centre tenen por de la retòrica antiimmigrant i crec que s’estan adaptant massa a aquest discurs”, diu.

Lobi antiimmigració

No obstant això, l’Església protestant de l’Haia no és l’única que s’ha mostrat solidària. “Durant l’anomenada crisi de refugiats [el 2015], la meitat dels holandesos es van mobilitzar per recollir roba, donar classes de neerlandès, organitzar activitats o fer àpats comunitaris... I moltes d’aquestes iniciatives encara funcionen. Però el petit lobi antiimmigració fa molt soroll: a les xarxes, en manifestacions i fins i tot protagonitzant amenaces. És preocupant, i els partits holandesos de centre no volen que creixin i pensen que si assumeixen el seu discurs podran neutralitzar-los”, afegeix la investigadora.

La solidaritat amb les criatures amenaçades de deportació és especialment rellevant, com explica Van Heelsum: “Cada cop que tenim un cas, normalment comença a l’escola, entre els pares que coneixen directament la família. I sempre es polaritza el debat entre els que senten compassió per les criatures i els sectors antiimmigració, que diuen que no s’hauria de donar permisos quan les peticions d’asil han sigut rebutjades”. Mentrestant, a l’església continua la missa ininterrompuda. “No sabem fins quan. Nadal seria un bon moment perquè el govern canviés d’idea”, diu el pastor.

vaga de fam

“No pretenem posar en risc les nostres vides, no ens hem begut l’enteniment”. Així es va expressar Jordi Sànchez en una conversa amb El Nacional aquest dissabte, el primer dia de la vaga de fam que ell i Jordi Turull van iniciar a Lledoners. De moment, però, els dos líders independentistes mantenen que la seva acció de protesta serà indefinida. El deteriorament de la seva salut anirà en augment a mesura que passin els dies, i el doctor Josep Terés explica a l’ARA que a partir d’un mes i mig de dejuni hi hauria un “seriós risc per a la vida” de Sànchez i Turull.

President de la comissió de deontologia del Col·legi de Metges de Barcelona, Terés liderarà la comissió d’experts que monitoritzarà la vaga de fam a Lledoners i que, explica, es constituirà demà. El doctor deixa clar que, “afortunadament, hi ha poca experiència” en casos com el dels diputats de JxCat, però també que hi ha certeses de quina serà l’afectació de la seva protesta en la seva salut. A l’inici de la vaga, per començar, calcula que perdran mig quilo cada dia.

Tant ell com la doctora Nancy Babio, presidenta del Col·legi de Dietistes-Nutricionistes de Catalunya, coincideixen que els marejos, principalment per la falta de sucre a la sang, el mal de cap i el cansament són alguns dels primers símptomes que experimentaran Sànchez i Turull, juntament amb la pèrdua de força que provoca, entre altres coses, el consum del glucogen que hi ha al fetge i els músculs.

A mesura que avancen els dies sense ingerir aliments, afegeixen els experts, el cos ha de buscar energia a les reserves de greix, si bé això acostuma a comportar canvis metabòlics que poden generar substàncies “tòxiques” per a l’organisme, apunta Terés. Aquestes subtàncies “no són adequades sobretot per al cervell”, afegeix Babio, que també explica que en aquesta fase, durant la primera setmana de dejuni, poden apareixer ja danys als ronyons.

Malgrat que depèn de cada organisme, al voltant dels vint dies de vaga de fam els presos veurien consumides les seves reserves de proteïnes, que Babio assimila als “maons del nostre cos”. En aquest punt la nutricionista considera que ja existiria “perill per a la vida” de Sànchez i Turull, amb possible atrofiament dels músculs respiratoris, disminució del bombejament del cor i risc de “tot tipus d’infeccions” a causa de la baixada de defenses. El procés de recuperació a partir d’aquí, segons conclou, ja seria més “llarg i complex”. Terés, per la seva banda, situa en més de dues o tres setmanes de vaga de fam els eventuals problemes neurològics, i entre les quatre i sis setmanes de dejuni la disminució del nivell de consciència i, fins i tot, la possibilitat d’un coma. Arribats a aquest extrem, explica el doctor, la situació requeriria l’ingrés hospitalari dels presos, que -segons el protocol dels serveis penitenciaris- serien traslladats a la Unitat Hospitalària Penitenciària de Terrassa.

Terés recorda que hi ha “pocs casos” en què una persona en vaga de fam s’hagi mantingut en vida més de seixanta dies, un extrem al qual els dos experts consultats confien que no s’arribi. El protocol de presons, de fet, preveu en última instància la possibilitat que un jutge autoritzi l’alimentació forçosa via sèrum. Un escenari que el doctor Jaume Padrós, metge personal de Sànchez i Turull, ja va mencionar aquest dissabte com a obligació deontològica en cas d’arribar a un perill irreversible. Els dos presos ja han signat un document de voluntats sobre què cal fer en aquest cas, el contingut del qual Padrós no va revelar per secret professional.

els tigres son de dretes

És el gran debat entre les formacions conservadores d’Europa: com es pot aturar l’extrema dreta? ¿Pactant-hi i involucrant-la en les tasques de govern o aplicant-li un cordó sanitari i mirar cap als adversaris tradicionals, la socialdemocràcia, per frenar l’auge del populisme? A partir d’avui aquesta és la pregunta a la qual han de respondre el PP i Cs, que ahir van voler celebrar una victòria de la dreta que és històrica però que és una arma de doble tall.

Els pròxims dies, i a mesura que Vox posi sobre la taula les seves condicions, s’anirà aclarint el panorama. Però l’experiència europea sí que pot ensenyar algunes coses. La gran victòria de partits com el UKIP a la Gran Bretanya o el Front Nacional a França no ha sigut tant el seu poder institucional com la seva capacitat per condicionar la resta d’actors polítics des de fora. El Brexit és la seva gran victòria d’aquest segle. I en el cas de les formacions que arriben al poder, com ara la Lliga Nord de Matteo Salvini, destaca la seva habilitat per fer servir la demagògia i arrabassar certes banderes a l’esquerra, com ara la lluita contra les polítiques d’austeritat o la regeneració democràtica.

La conclusió és clara: l’extrema dreta no és un cavall fàcil de conduir perquè no respon als mateixos paràmetres que la resta. És més aviat un tigre. És esmunyedissa, no té límits morals i compta amb poderosos think tanks internacionals com el de Steve Bannon. Vox no vol cadires, com Ciutadans, sinó influència sense desgast. No són comprables ni integrables en un sistema que rebutgen i al qual culpen de tots els mals. No pretenen governar la Junta, sinó destruir-la. I tots els seus passos els faran pensant en l’impacte en les eleccions espanyoles, que són el seu veritable objectiu.

Per la seva banda, l’estratègia de l’esquerra, del PSOE i de Podem, a partir d’ara serà convertir la irrupció de Vox al Parlament andalús en una vacuna, un revulsiu per mobilitzar el seu electorat davant una amenaça que des d’ahir ja és ben real. Si el PP i Cs pacten amb Vox, Pedro Sánchez i, atenció, també l’independentisme català ja tindran la campanya feta. ¿Com podrà lluir Inés Arrimadas la bandera europea del seu logo després de pactar amb els euroescèptics? ¿Com justificarà les expulsions d’immigrants que reclamarà Abascal?

Sánchez no avançarà eleccions

Per descomptat que el PSOE ja no té des d’ahir cap incentiu per avançar les eleccions espanyoles. Els pròxims dies a Ferraz hauran de discernir quina part del fracàs correspon a Susana Díaz i quina a Pedro Sánchez. A més, ahir també va quedar tocada la credibilitat d’un CIS que va preveure una victòria folgada de l’esquerra a Andalusia. ¿És cert l’avantatge de 10 punts que el CIS dona a Pedro Sánchez a les generals o són fum com els que tenia Díaz?

Per si de cas, Sánchez preferirà mantenir-se a la Moncloa i enfortir la seva imatge presidencial. I encara millor si no ha de pactar els pressupostos amb els independentistes. Això sí, a les eleccions del maig és previsible que hi hagi un efecte Vox a les municipals i les autonòmiques. Tot fa pensar que l’extrema dreta ha arribat per quedar-se. Un tigre que pot devorar Casado i Rivera.

a que et vols dedicar?

L’anunci aquesta setmana del naixement a la Xina de dues nenes bessones modificades genèticament per fer-les resistents a la infecció pel virus de la sida, del qual el pare era portador, ha posat en estat d’alerta la comunitat científica. La modificació genètica duta a terme per l’equip de l’investigador He Jiankui de la Universitat de Ciència i Tecnologia del Sud, a Shenzhen, introduïda amb la tècnica anomenada CRISPR/Cas9, encara no s’ha pogut verificar de manera independent, però diverses veus de la comunitat científica mundial ja hi han manifestat el desacord i han recordat les nombroses implicacions ètiques i de seguretat que acompanyen aquesta mena d’edició genètica.

La major part de científics afirmen que, si els resultats es confirmen, aquesta mena d’edició genètica duta a terme en embrions humans podria obrir la porta a l’eugenèsia, la millora de les característiques físiques dels humans mitjançant modificacions dels nostres gens. L’investigador Lluís Montoliu, que al seu laboratori del Centre Nacional de Biotecnologia a Madrid utilitza la tècnica de CRISPR/Cas9 per obtenir ratolins modificats com a models d’estudi de malalties humanes, afirma que “s’han creuat dues línies vermelles: la primera, perquè es tracta d’un experiment de millora genètica, i la segona, perquè han implantat els embrions”. Als països del nostre entorn la modificació d’embrions mitjançant una tècnica com el CRISPR/Cas9 i la seva posterior implantació en una mare, per donar lloc al naixement d’un ésser humà genèticament modificat, no és legal.

A la recerca d’un marc mundial

La comunitat científica internacional en general és cauta amb l’ús d’aquestes tecnologies i sobretot amb la introducció de modificacions genètiques en embrions humans. Montoliu menciona la iniciativa ARRIGE -sigla en anglès de l’Associació Internacional per a la Investigació i la Innovació Responsable en l’Edició del Genoma-, que ell coordina i que s’ha presentat enguany per promoure una governança mundial de l’edició del genoma amb l’establiment d’un marc integral per a tots els grups d’interès implicats: acadèmics, investigadors, responsables clínics, empreses privades, organitzacions de pacients, ciutadans i administracions públiques, entre d’altres.

La generalització de la tecnologia CRISPR/Cas9 ja havia motivat el 2015 que un grup de científics internacional proposessin una moratòria en l’ús de les tecnologies d’edició genètica en humans per a totes aquelles modificacions que podien ser heretables. Segons David Baltimore, president de la reunió organitzada per l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, l’Acadèmia de Ciències de la Xina i la Royal Society de Londres, la participació de l’acadèmia xinesa en la trobada va representar un èxit notable, atès que a principis d’aquell any científics xinesos havien anunciat la modificació dels primers embrions humans, tot i que no els van arribar a implantar.

Gemma Marfany, professora de genètica de la Universitat de Barcelona i membre de l’Observatori de Bioètica i Dret, explica que “al Regne Unit sí que es permet modificar embrions humans per a investigació, però en cap cas implantar-los; i a Espanya, ni una cosa ni l’altra”. En canvi, a la Xina la regulació és més laxa. “La Xina no ha signat el Conveni d’Astúries de Bioètica”, indica Montoliu. Aquest conveni per protegir els drets humans respecte a les aplicacions de la biologia i la medicina data del 1997, i va servir per harmonitzar les legislacions de diferents països en aquesta matèria, molt abans de l’aparició del CRISPR.

Tot i que segons l’investigador xinès aquesta aplicació de la tècnica s’ha dut a terme per evitar la transmissió del virus de la sida, Marfany diu que no es pot considerar una aplicació terapèutica perquè la tècnica no anava encaminada a corregir una alteració genètica responsable d’una malaltia. I, a banda d’això, l’investigador s’ha saltat tots els protocols de bioètica. “No ha demostrat que els pares de les nenes hagin signat un consentiment informat com déu mana”, afirma Marfany.

Marc Güell, cap del grup de biologia sintètica aplicada de la Universitat Pompeu Fabra, destaca que el fet que s’hagi produït a la Xina és perquè la ciència en aquell país està creixent molt de pressa pels nombrosos recursos que s’hi destinen en comparació amb Occident. “Sabem que hi ha molta activitat científica i no sempre tenim accés a tot el que s’hi està fent”. Com a exemple cita el nombre d’estudis en curs d’un tipus de teràpia cel·lular, coneguda com a CAR-T, per tractar determinats tipus de càncer: “Mentre que a Espanya n’hi ha tres i als Estats Units més de 140, a la Xina n’hi ha gairebé 250”. En aquest sentit, Güell és crític amb la regulació europea perquè creu que és ultraconservadora en alguns aspectes. En especial esmenta la decisió, aquest mes de juliol, del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que va considerar que els riscos lligats a l’ús de les noves tècniques d’edició gènica podrien ser semblants als que resulten de la producció i l’alliberament d’un organisme genèticament modificat amb l’addició d’un gen d’una altra espècie: un transgènic. Güell indica que “ha sigut una sentència devastadora, plena d’errors tècnics molt greus, que penalitza el mètode més controlat i més ràpid -CRISPR- i no permet fer-lo servir en plantes”. I indica que, per exemple, els organismes obtinguts mitjançant tècniques convencionals de mutagènesi aleatòria (molt menys precisos que CRISPR), que ja existien abans de la directiva europea sobre transgènics, sí que estan permesos.

Què s’ha fet a les nenes xineses?

En el cas de les bessones xineses, el que se’ls ha modificat és un gen -CCR5- que codifica per una proteïna receptora que es troba a la membrana dels limfòcits, i que és una de les portes d’entrada del virus de la sida en aquestes cèl·lules. Hi ha persones que presenten de manera natural la mutació del gen CCR5, anomenada CCR5 delta32, que n’elimina un fragment, i si tenen les dues còpies del gen mutades això les fa resistents a la infecció per VIH. En aquest cas, sembla que una de les bessones té inactivades les dues còpies del gen CCR5, mentre que l’altra, com indica Gemma Marfany, “és clarament un mosaic -no totes les seves cèl·lules contenen la modificació- i, per tant, sí que es podria infectar amb el VIH”.

Això ja s’havia vist en estudis duts a terme per altres investigadors a la Xina, en què CRISPR introduïa errors d’edició i la modificació desitjada no s’incorporava a totes les cèl·lules dels embrions. En aquella investigació, amb tot, els científics no tenien cap intenció d’implantar-los. “Hi ha molts investigadors a la Xina que fan les coses bé”, indica Montoliu, i explica també que les eines CRISPR continuen sent actives en les primeres divisions de l’embrió i per això es generen organismes mosaics que tenen cèl·lules amb modificacions diferents, com observen en els ratolins del seu laboratori.

La tècnica CRISPR/Cas9 comporta riscos que potser no s’han valorat del tot, com ara que es produeixin modificacions en zones no desitjades del genoma. “Han transferit aquesta incertesa a les nenes. No se sap si d’aquí uns anys desenvoluparan una insuficiència hepàtica o renal a conseqüència d’aquesta intervenció”, diu Montoliu. En aquesta mateixa línia, Gemma Marfany remarca: “No sabem quin pot ser el resultat final, perquè no controlem encara què ha passat a l’embrió”. I afegeix: “Encara és més reprovable si tenim en compte la relació entre riscos i beneficis, perquè amb aquesta modificació no s’ha curat cap malaltia. Aquestes nenes ja eren sanes i els han eliminat un gen que té altres funcions”.

Inapropiat per combatre el VIH

Des del punt de vista de la sida, Roger Paredes, investigador en VIH a IrsiCaixa, no veu cap situació en què una aproximació d’edició genètica com aquesta pugui ser indicada per evitar la transmissió del virus. “En el nostre entorn, les alternatives de què disposem per evitar la transmissió del VIH són molt més senzilles i efectives. Gràcies al tractament antiretroviral, una persona que té una càrrega de virus indetectable no transmet la malaltia”, diu Paredes.

Els nombrosos estudis duts a terme en els últims vint anys així ho corroboren. És el cas, per exemple, de l’estudi PARTNER, en el qual van participar unes 900 parelles amb un dels membres seropositiu i en tractament amb antiretrovirals. En aquest estudi, tot i que les parelles van mantenir més de 58.000 relacions sexuals sense preservatiu, en cap cas es va detectar la transmissió del VIH. Perquè, en les mares seropositives, el risc de transmissió del VIH al nadó sigui també nul, Roger Paredes apunta que “n’hi ha prou diagnosticant-les i tractant-les amb antiretrovirals”. En aquests casos, els parts es duen a terme per cesària perquè el risc de transmissió vertical disminueix enormement i això, juntament amb el tractament de la mare, evita la transmissió vertical del virus al fill.

Els investigadors coincideixen que aquesta aplicació ha sigut prematura. Marc Güell indica que “una qüestió preventiva com aquesta no hauria de ser una de les aplicacions d’entrada de CRISPR”. Les primeres aplicacions que li venen al cap no són en embrions, sinó en pacients fins ara incurables. “Primer s’hauria d’utilitzar per tractar malalties greus com en els estudis que hi ha en curs per a l’anèmia de cèl·lules falciformes o per combatre determinats càncers en pacients molt greus i en fases avançades de la malaltia”.

La principal diferència de la modificació genètica de les nenes xineses amb les altres investigacions en curs de CRISPR en humans és que, en el cas de les bessones, el que s’ha modificat són embrions i, per tant, els canvis introduïts es transmetran a la descendència. Si es confirma que el que ha presentat He Jiankui aquesta setmana és cert, s’haurà obert de bat a bat la capsa de Pandora de l’edició genètica.

EGM

Bona onada per a la ràdio en català. Tant RAC1 i com Catalunya Ràdio creixen respecte de fa un any. L'emissora del Grupo Godó torna a ser líder, en aquest cas, amb 814.000 seguidors, mentre que la pública retalla 3.000 oients de la distància que mantenia amb la seva rival – i és l'emissora que més creix respecte de l'any passat– i se situa en 575.000. La SER és tercera, amb 346.000, i la Cope quarta, amb 180.000.

Pel que fa a programes, Jordi Basté marxarà de vacances de nou com a líder i amb la seva segona millor dada històrica. Aquest curs l'acaba amb 614.000 oients, que són 50.000 més que els que tenia a aquestes altures el curs anterior. I aconsegueix l'hora més escoltada: de 8 a 9 del matí, amb 377.000 seguidors. Mònica Terribas signa el creixement més important per a un magazín matinal: 472.000 fidels, que són 55.000 més dels que tenia el juliol passat.

També serà un estiu dolç per als Òscars i 'La competència', ja que el programa bat el seu propi rècord i aconsegueix 229.000 seguidors. 'La segona hora', amb 177.000, millora resultats respecte dels 144.000 de fa un any. També creix el '14/15', fins als 71.000. El 'Tot és possible', d'Elisenda Camps, en canvi, baixa fins als 60.000, en un dels pocs programes de RAC1 que acaba la temporada en vermell.

A les tardes, Toni Clapés segueix intractable i aporta 233.000 oients a l'emissora. El segueix a la graella Albert Om, que acaba el seu primer curs a 'Islàndia' amb la millor dada dels tres EGM que ja ha viscut: 158.000 seguidors. I, si Om debutava, Pou s'acomiada. El 'No ho sé' arriba al final sota la seva direcció amb 87.000 incondicionals. Finalment, el 'Tu diràs' es converteix en el programa esportiu de matinada més escoltat mai, amb 136.000 oients.

Mentrestant, a Catalunya Ràdio es van consolidant els programes que debutaven a la nova graella. El 'Popap' de Mariola Dinarès, per exemple, puja fins als 64.000 seguidors i fa la seva millor dada. I l'emissora aconsegueix trencar l'hegemonia diürna de RAC1 amb el 'Catalunya migdia', d'Óscar Fernández i Empar Moliner, que aconsegueix 112.000 oients. Roger de Gràcia, per part seva, tanca el curs amb 75.000 seguidors, amb la qual cosa millora els resultats que obtenia 'La tribu' un any enrere (67.000). El 'Tot costa' fa 75.000 oients i el 'Catalunya vespre', 46.000, la seva dada més discreta del curs. 'El club de la mitjanit' suma 57.000 seguidors, 4.000 menys que fa un any. I Catalunya Ràdio té, de matinada, un altre moment de lideratge, amb 'La nit dels ignorants' (27.000) i 'Les mil i una nits' (8.000).

La batalla dels caps de setmana també es resol en favor de la privada. Xavier Bundó aconsegueix amb el 'Via lliure' 438.000 seguidors el dissabte i 359.000 el diumenge (mentre que fa un any en tenia 337.000 i 187.000). Supera així 'El suplement' de Ricard Ustrell, que –amb una hora menys– marca 331.000 i 243.000 oients, respectivament, per sota dels 403.000 i 251.000 seguidors de l'EGM de juliol del 2016.

Quant als programes esportius, el 'RAC1ncentrat' fa 215.000 oients dissabte i 221.000 diumenge, pels 167.000 i 151.000 que té el seu rival, el 'Tot gira' de Catalunya Ràdio

Monarquia?

L’1-O ha esperonat el republicanisme en diversos sectors de l’Estat. Seguint l’estela de la votació a Catalunya, gairebé un milió d’universitaris i una desena de barris i municipis de Madrid estan cridats a votar les pròximes setmanes en una onada de referèndums simbòlics sobre el model d’Estat. El que va ser la idea d’un grupet d’estudiants de l’Autònoma de Madrid (UAM) porta camí de convertir-se en un moviment en el conjunt d’Espanya. Associacions d’estudiants de més de la meitat de les universitats públiques de l’Estat -un total de 26 de les 50 que hi ha- ja s’han apuntat a celebrar una consulta no vinculant amb una pregunta en forma de paraigua com la del 9-N: “¿Estàs a favor d’abolir la monarquia com a model d’Estat? I, en cas afirmatiu, ¿estàs a favor de realitzar processos constituents per decidir el tipus de república?”

La primera cita és avui mateix a la UAM, i continuarà diumenge -només quatre dies abans del 40è aniversari de la Constitució- amb la votació d’un total de vuit districtes de Madrid, inclòs el del centre, i cinc ciutats de la rodalia de la capital espanyola -Alcobendas, Leganés, San Sebastián de los Reyes, Parla i Rivas Vaciamadrid. Està previst que s’estengui fins al gener, tot i que la coordinadora d’universitats no descarta que s’hi sumin més centres. A Catalunya hi participaran la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on algunes de les organitzacions adherides ja havien constituït una plataforma sota el lema Fora el Borbó de les universitats catalanes. Consideren que l’objectiu de la consulta és que els joves puguin expressar l’opinió sobre “una institució arcaica, corrupta i vinculada al règim franquista, i que en el cas de Catalunya va beneir la repressió de l’1-O”.

A la UAM les meses s’obriran a les portes de cada facultat. No hi haurà cap cens, com tampoc n’hi ha haurà en les dels municipis, per evitar-se problemes amb la llei de protecció de dades. “Vam pensar en aquest projecte a principis de curs per intentar revifar el debat sobre la monarquia i la república. I veient la repercussió i la potència que està començant a tenir, crec que pot derivar en una cosa molt important i estem convençuts que acabarem fent història”, explica a l’ARA Marta Casanova. Aquesta estudiant de 20 anys de la Facultat de Filosofia assegura que l’1-O ha sigut un dels referents de la iniciativa perquè va posar “una mica” en evidència “el sistema monàrquic i autoritari revestit d’un caràcter democràtic només en superfície”.

A la iniciativa també s’hi han sumat la Universidad Complutense de Madrid, la Rey Juan Carlos, la Carlos III, la Politècnica d’Alacant i la de Saragossa, entre d’altres, que van presentar la iniciativa en roda de premsa dimarts al Teatro del Barrio, a Madrid. “Som la joventut que no vol seguir acceptant una monarquia i un règim imposats i tancats amb cadenat durant 40 anys que ni nosaltres ni els nostres pares van votar”, van proclamar. Si bé l’1-O és un referent, la majoria d’ells desconeixen la consulta d’Arenys de Munt del 2009 que -com les que estan organitzant- es va reproduir per milers de municipis catalans i va ser un catalitzador del Procés.

“Puntada de peu” a la Constitució

L’1-O també va portar Luis Gimeno i desenes de persones més a crear les assemblees de la Consulta Popular Monarquia o República, que celebraran diumenge la consulta en diferents districtes de Madrid, en paral·lel a la que ja va celebrar Vallecas al juny, en què 7.000 veïns van votar i en què es va imposar la república amb un 89%. Gimeno assegura que el referèndum català va ser una “puntada de peu a la Constitució del 1978”. “Si a Catalunya havien fet el pas, a Madrid calia aprofundir en aquesta puntada de peu”, assenyala. En una conversa telefònica apunta que s’està davant d’un “canvi de cicle” i que un referèndum real està cada dia més a prop.

Podem s’ha sumat l’últim any a aquesta onada de republicanisme. Pablo Iglesias es preguntava dijous passat en un article a El País “per a què serveix la monarquia”. Però avui encara no ha demanat obertament la celebració d’un referèndum en aquest sentit.

l'iliada

Viu la bellesa condemnada a la mirada estètica. Potser per això és tan estimulant quan algú s’hi refereix des de l’ètica, que és el que va fer ahir l’escriptor italià Alessandro Baricco (Torí, 1958) en la conferència del festival Clàssics, promogut per La Casa dels Clàssics i Focus. És la bellesa associada a “l’esforç per trobar una vibració del món en què no calguin ni la guerra ni la violència”. I l’arrel d’aquesta bellesa es troba en les pàgines subalternes de la Ilíada que tan bé coneix Baricco perquè en va fer una interpretació, Homer, Ilíada (2004), que aquí va publicar La Magrana amb traducció d’Anna Casassas i de la qual ahir van llegir dos fragments l’actriu Clara de Ramon i l’actor Marc Rius. Aquestes pàgines subalternes són aquelles en què se senten les veus de les dones.

Atès que el festival vol reflexionar a partir dels clàssics, era lògic convidar Baricco a protagonitzar-ne l’arrancada que es va celebrar a la seu de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), al barri del Poblenou de Barcelona. Aparentment l’espai s’adiu poc amb el món homèric, però ja es tracta d’això, de lligar passats i futurs. “La Ilíada és un monument a la guerra, un cant a la bellesa de la guerra. Es veu l’esplendor de les armes, de la sang, dels cossos joves que cauen a terra quan són morts. La llum de la mort en combat és el destí més alt, fins i tot més alt que la victòria”, va explicar Baricco per situar conceptualment el gran relat d’Homer. Com diu l’autor de Seda, és “un missatge bastant estrany per a nosaltres”. O potser no tant: “La generació del meu avi va lluitar en dues guerres mundials. Si van aconseguir que el meu avi amb 19 anys anés a la trinxera és perquè hi havia aquesta esplendor”. Tanmateix, Baricco admet que avui “ja no pensem que la guerra és l’única llum, ja no som en un món tan obstinadament masclista com el de la Ilíada ”. I així i tot, ahir, 25 de novembre, era el Dia Mundial per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. És obstinada la lentitud masculina, que porta 2.800 anys sabent que cal desempallegar-se de la violència.

Les custòdies de la utopia

Quan Baricco demana mirar els clàssics no ho fa com qui brinda al sol de la correcció estètica, sinó perquè sap que Homer, a la seva manera, ja estava suplicant l’arribada d’una nova bellesa. “A la Ilíada la necessitat d’una altra bellesa va cosida a la part secreta de la història, quan algú diu que tard o d’hora ens trobarem que ja no podrem viure així. És un missatge que Homer posa en boca de les dones, personatges perifèrics en una història de guerra. Elles són les custòdies de la utopia”, recorda l’escriptor italià.

“Tot va començar un dia de violència”, va declamar l’actriu Clara de Ramon just abans de la conferència. És el monòleg de Criseida de l’inici de la Ilíada, quan Homer engega el motor de la narració amb la còlera d’Aquil·leu, l’heroi que, segons Baricco, era a la guerra el que Roger Federer és al tenis: “L’invencible, el valent, la presència del qual al camp de batalla foragitava els troians”. I a partir d’aquí, violència, les bèsties de la guerra disputant-se les despulles de Pàtrocle (que ahir va narrar l’actor Marc Rius), l’aflicció d’Aquil·leu... i totes les situacions dramàtiques que han alimentat la ficció occidental des d’aleshores.

Dins del prodigi posat en marxa per Homer també hi ha la creació dels arquetips tòxics amb què l’home ha reduït la seva relació amb les dones: mare, amant, esposa. “Això diu molt de la misèria del nostre imaginari com a homes; és el món d’on venim”, recorda Baricco. Però fins i tot a la Ilíada, quan la societat masclista no tenia ni la petita “sofisticació un pèl més refinada” de l’ Odissea, es pot advertir qui assenyala el camí cap a l’altra bellesa.

Segons Baricco, la revelació es produeix quan Hèctor arriba a Troia per encarregar a les dones que preguin als déus per una victòria que l’heroi troià sap impossible. “Hèctor entra a la ciutat i troba el món de les dones. Aquí Homer fa una síntesi molt típica, també, delwestern i del cinema de gàngsters”, diu. La mare li demana que descansi i el conforta amb vi. Helena, l’amant, “la dona més maca del món, una Scarlett Johansson”, vol que faci l’amor amb ella. Finalment, Andròmaca, l’esposa, li diu: “¿Esteu tots bojos? ¿Us n’adoneu de tot el patiment que esteu provocant?” Hèctor no pot lluitar contra la seva naturalesa, contra “la bellesa de la guerra”, però en veure el seu fill plorant “fa un gest simbòlic i quotidià alhora: es treu el casc i el nen deixa de plorar”. “Hèctor torna a la guerra, però nosaltres ens emportem aquest gest. Fa 2.800 anys que intentem treure’ns el casc”, diu. A partir d’ara, les paraules de Baricco han de servir també perquè Josep Maria Pou, Àlex Rigola, Paula Bonet, Josep Pedrals, Albert Moya i Les Impuxibles treballin en les creacions que presentaran al festival Clàssics la tardor del 2019.

l'executu

El “govern efectiu” va ser l’expressió de Junts per Catalunya i Esquerra per justificar que, tot i la promesa de restitució amb què van concórrer a les eleccions del 21-D, el nou consell executiu no comptaria amb cap dels consellers que hi havia a l’anterior. Era aquesta mania (clàssica del Procés) de posar un adjectiu a tot perquè no sembli que és el mateix de sempre. Però en el cas de l’executiu de Quim Torra, ni l’adjectiu funciona: de moment aquest Govern ha demostrat que no se’l pot qualificar d’efectiu.

La situació d’excepcionalitat ha de ser un asterisc en qualsevol anàlisi, òbviament: amb presos i exiliats i l’amenaça constant del retorn al 155 qualsevol mesura es porta amb peus de plom. Però la realitat és que el principal motiu del fre és la batalla fratricida entre JxCat i ERC. La unitat penja d’un fil, les probables eleccions anticipades que s’ensumen per als pròxims mesos fan que els partits es bloquegin en la dinàmica preelectoral i qualsevol debat prescindible s’aparca sine die.

Això explica que els pressupostos no semblin una prioritat, i que la majoria del Parlament doni per fet que no n’hi haurà, un any més. Negar-se d’entrada a plantejar les principals peticions dels comuns pot ser una estratègia negociadora -sortir de mínims per no acabar cedint més del compte-, però també és una prova que JxCat i ERC volen evitar obrir un meló que en el passat ha estat a punt de fer saltar el Govern: el dels impostos. Tot i que ara la divisió en aquest aspecte és molt menor -curiosament, el principal defecte que s’atribuïa el PDECat, la indefinició ideològica, és la virtut de què presumeix part de JxCat-, l’executiu no es pot permetre que la lluita fratricida també es traslladi aquí. La carta que va funcionar el 2016 per salvar els mobles, una reunió al màxim nivell entre el president i el conseller d’Economia, ja s’ha gastat aquesta legislatura en les divisions al Parlament.

En aquest ambient, moure’s un mil·límetre i establir un projecte compartit a mitjà termini que vagi més enllà de llocs comuns s’intueix difícil. Un altre exemple: la política exterior. El departament ha sigut ràpid en la reobertura de les delegacions, però la coordinació amb Brussel·les i el Consell per la República és encara una incògnita. Per què Ernest Maragall, en l’etapa de conseller, no ha fet ni una sola visita a Carles Puigdemont? Ell mateix ho explicava ahir en l’entrevista a l’ARA: “En nom del debat [entre JxCat i ERC] no he pogut anar a veure Puigdemont a Waterloo amb la llibertat amb què hauria volgut. Hem anat passant per circumstàncies que semblava que no ho aconsellaven”.

La inacció no és només una sensació: l’avalen les xifres. Si bé hi ha l’excusa que no hi havia Govern fins a finals de maig, tampoc l’arribada dels consellers ha tingut com a conseqüència una activitat legislativa frenètica: ara al Parlament només hi ha set projectes de llei en tràmit, i de les tres normes aprovades per la cambra aquest any, cap surt de l’executiu.

Certament, no és el primer cop que passa, però fins ara l’horitzó del Procés ho tapava tot: els 18 mesos cap a la independència, i després el referèndum i la declaració, servien per justificar la concentració de tots els esforços en un sol punt. Però ara, a part de protestar per la repressió, no hi ha estratègia i l’horitzó és difús: es fixa en el judici als presos, però més enllà de dir que “la ciutadania respondrà” no hi ha cap pla. I si respon, què passarà? ¿De què serveix voler repetir l’octubre si ni JxCat ni ERC han explicat què s’hauria d’haver fet diferent llavors perquè la situació no fos la d’ara? El Govern governa, però sembla en funcions. Almenys, fins al judici

universitats lliures

El 30 de setembre, quan aterrava a Budapest amb una beca de la Universitat Central Europea (CEU), no em pensava pas que viuria en directe un moment únic i excepcional, insòlit a les democràcies occidentals: el tancament d’una universitat per ordre governamental.

Pel que sembla, a la “democràcia il·liberal” de Viktor Orbán li fan nosa les universitats. Des que va arribar al poder, la coalició populista Fidesz s’ha fet una Constitució i un sistema electoral a mida i ja controla el 90% dels mitjans de comunicació (sí, tot això ha passat en un país de la UE). I enmig d’aquesta ofensiva per imposar el discurs únic, la CEU, la universitat privada més prestigiosa d’Hongria i una de les més ben valorades del continent, s’havia convertit en l’objectiu a abatre.

Per tancar-la, Orbán s’ha inventat una llei ad hoc, que farà que a partir d’aquest 1 de desembre la universitat no pugui matricular nous estudiants i hagi de marxar del país, en l’enèsim capítol d’una guerra per terra, mar i aire contra la llibertat acadèmica. No cal anar gaire enrere per trobar més episodis de censura governamental: a mitjans d’octubre, Orbán prohibia els estudis de gènere al seu sistema universitari, i uns dies més tard se censurava un debat sobre discriminació salarial en un festival de pensament.

La Universitat Central Europea i el seu campus al cor de Budapest són una metàfora de moltes coses. En primer lloc, del poder de la filantropia. La CEU va ser fundada el 1991 pel multimilionari George Soros, amb una donació extraordinària de 880 milions de dòlars, que la va convertir en una de les universitats més riques d’Europa des del seu naixement. De fet, George Soros -nascut a Budapest- ha invertit milers de milions des de la fi de l’URSS per promoure que a l’Europa de l’Est es fes la transició cap a l’economia de mercat i s’evitessin les temptacions autoritàries, però només se n’ha sortit a mitges: el mateix Viktor Orbán va poder estudiar a Oxford gràcies a una beca de Soros, però el líder de Fidesz sembla haver-ho oblidat, i des de fa uns anys ha convertit el seu mecenes de joventut en l’enemic públic número u del país.

Fins ara, aquests recursos econòmics pràcticament il·limitats blindaven la Universitat Central Europea de les ingerències governamentals. El centre ja va dir que no acceptava la supressió dels estudis de gènere, per exemple, i els continuarà oferint. Per això el govern vol tancar-la del tot: mort el gos, morta la ràbia.

Però a banda de ser un símbol d’independència, i per tant de llibertat de pensament, la Universitat Central Europea també és un oasi de multiculturalitat, perquè acull uns 1.500 alumnes de més de 120 països diferents, que converteixen el campus en una mena de Nacions Unides del coneixement, amb programes de beques i ajudes per als estudiants refugiats. Tot plegat als antípodes de la línia oficial del partit Fidesz, que promou una Hongria racialment pura i culpabilitza la immigració de tots els problemes d’Europa. Aquest mateix juny, mesos després de tornar a guanyar les eleccions amb majoria absoluta, el govern impulsava les lleis Stop Soros, que imposen penes de presó a qualsevol que s’atreveixi a ajudar els immigrants. En aquest sentit, la purga de la universitat s’ha d’entendre dins aquest procés de des-Sorosització d’Hongria.

A les assemblees estudiantils l’ambient és fúnebre, d’extrema preocupació. Tant és que als carrers de Budapest les manifestacions de suport siguin massives, o que un bon nombre de comerços s’hagin adherit a la campanya I stand with CEU i llueixin aquest lema de suport a l’aparador. A la sensació de derrota de l’alumnat s’hi afegeix la perplexitat, perquè molts creien que això no podria passar mai dins la UE. Des de la Segona Guerra Mundial que no es clausurava una universitat per motius polítics a Europa. Perquè aquí tothom té clar que si el govern vol cobrar-se aquesta peça, ho farà amb aquesta llei o amb qualsevol altra argúcia legal.

Fa ben pocs dies el rector, Michael Ignatieff, ens feia saber que els plans per habilitar un campus satèl·lit a Viena estan molt avançats. La proximitat de la capital austríaca (a dues hores i mitja en tren des de Budapest) permetrà al professorat anar i venir, i els alumnes nous de la CEU ja es matricularan allà, mentre que els que ja són a Hongria finalitzaran els estudis aquí. Però en acabar el discurs, algunes veus ja van fer sonar les alarmes: “Què passarà si, d’aquí uns anys, la ultradreta guanya les properes eleccions a Àustria? Ens haurem de tornar a exiliar?”

Clara Taltavull

La Clara sempre té un somriure a punt. És alegre, divertida i empàtica, però voldries no ser-hi a prop quan s’enfada. “Té mal geni”, diu la seva germana. “Quan em fan enfadar”, respon ella. La Clara Taltavull és la petita de dues germanes, i ara que la seva germana gran, l’Anna, viu a Barcelona, és com si fos filla única. De petites es barallaven i ara s’enyoren. La Clara viu a Ciutadella (Menorca), una “ciutat fantasma a l’hivern”, com ella la descriu. La majoria de les seves amigues han marxat per estudiar, i també les enyora. Ella ha decidit quedar-se. Ha descartat fer estudis universitaris. Va fer un cicle de formació professional bàsica i ara busca feina. Mentre no en troba, estudia anglès als matins. Té clar que el seu futur passa per alguna cosa relacionada amb el món de la moda. Segueix marques d’alta costura i ‘influencers’ a Instagram, la seva xarxa preferida, on ha conegut tant el seu millor amic com el seu xicot.

EL PRESENT

Per què vas decidir no estudiar a la universitat?

Perquè l'escola sempre m'ha costat una mica i no m’agrada gaire, però vaig fer un FPB d’activitats comercials i després vaig decidir cercar feina

De què has treballat?

Quan vaig acabar l'FPB vaig fer pràctiques en una botiga de roba i em van agafar per a tot l'estiu. Em va encantar 

Parlen els pares

No l’hem forçat a estudiar una carrera. Hi ha d’haver gent per a tot, gent que estudiï i gent que no

Josep Taltavull, 51 anys

I ara per què estudiaràs anglès?

Barcelona poderosa?

Amb la política catalana bloquejada fins que se celebri el judici als presos polítics, amb el govern de Pedro Sánchez pendent d’uns pressupostos que no sap ni tan sols si podrà tramitar al Congrés, i amb Casado i Rivera competint amb Vox per l’electorat nostàlgic del franquisme, l’ambient de la cosa pública es va degradant a Espanya i a Catalunya. Mirant el Congrés de Diputats i també el Parlament es pot sentir nostàlgia de grans oradors, d’aquells que utilitzaven la ironia i es posaven els guants de la retòrica per no quedar enfangats a cops de garrotada. Però eren altres temps i el pacte constitucional que va néixer gràcies a la voluntat i a la por que van governar la Transició encara no s’havia trencat. La vilesa s’ha apoderat de l’espai polític i molts mitjans animen a crits els gladiadors a l’arena televisiva. Potser inexorablement, la política es va transformant en un espectacle en què el diàleg, el matís i la recerca de l’espai per al pacte es perceben com instruments propis d’una certa ingenuïtat. En què la gestió no és prioritària i les decisions a mitjà i llarg termini que afecten els serveis que l’administració ha de prestar als ciutadans tampoc no són prioritàries en l’acció de govern.

El poder legislatiu fa bromera en comptes de fer política i la resta de pilars de l’Estat, com la justícia, no actuen precisament com a estabilitzadors sinó que naveguen en el descrèdit per haver-se deixat arrossegar o haver participat entusiàsticament en la manipulació política. Els valors a preservar no sembla que siguin els de la democràcia i el progrés de la convivència, sinó els d’una determinada visió de la unitat d’Espanya i la d’un Estat que es resisteix a qualsevol preu al canvi i d’aquesta manera va enfonsant-se en la seva pròpia degradació.

La política està empantanegada, pendent de les eleccions andaluses i d’un avançament electoral que podria afegir a la cita de les municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig una convocatòria de generals el mateix dia o, potser, abans. En aquest ambient, els partits comencen a escalfar motors electorals.

Amb aquest escenari la prioritat electoral a Catalunya es trasllada a Barcelona i la ciutat es converteix en el camp de batalla que partits i paracaigudistes estudien com una plaça imprescindible. El problema per als barcelonins és que controlar la ciutat sembla per a tots els candidats un pas important en alguna altra direcció.

Qui pensa en Barcelona?

Les municipals a la Ciutat Comtal ja atrauen un bon nombre de candidats sorprenents. En aquests moments, l’actual alcaldessa, Ada Colau, seria l’única candidata que haurà passat la legislatura a la Casa Gran, juntament -si es confirma la seva candidatura- amb el candidat del PSC, Jaume Collboni. Manuel Valls, exalcalde d’Évry i ex primer ministre francès, compta amb suports econòmics i empresarials importants que greixaran una maquinària que és la de Ciutadans i Societat Civil Catalana.

La candidatura de Valls té els fonaments de molts anys de gestió amb llums i ombres. Valls es presenta amb les credencials de superpoli i orientat a la seguretat i la reactivació econòmica, uns objectius que poden atraure classes mitjanes i també els barcelonins farts del segrest de l’espai públic. El seu gran enemic és ell mateix i una mirada cortesana de la política. Si estudia, Valls s’aprendrà els temes, però difícilment haurà fet la pràctica i Ciutat Vella no es coneix visitant tres hores la Boqueria. Valls ha demostrat que ho tindrà molt difícil per empatitzar amb els barcelonins quan no sap o menysté el preu del transport públic, ignorant la importància de l’Ajuntament en la negociació per fixar-ne la tarifa, que penja indirectament dels pressupostos generals de l’Estat. Un Estat amb qui, en canvi, diu que està en una situació privilegiada per negociar. Basant-se en què? Des del seu punt de vista, en el seu passat a França i la seva connexió amb l’alta política d’estat.

L’altre nou candidat és Ernest Maragall, que ambiciona actualitzar el “llegat col·lectiu” del maragallisme, del gran alcalde que va ser el seu germà Pasqual. Coneix Barcelona i s’hi presenta per la situació que viu el país i la petició expressa formulada per Oriol Junqueras a la presó de Lledoners. En condicions de normalitat, Maragall no seria candidat.

La resta de partits encara poden donar sorpreses. Al PSC, Jaume Collboni seria el candidat natural, però els rumors parlen d’una possible candidatura sorpresa de la ministra Meritxell Batet. De la mateixa manera, a les files del PDECat es dona per fet que la guanyadora de les primàries, Neus Munté, anirà en una llista on hi haurà Ferran Mascarell però que podrien encapçalar Quim Forn o, potser, Elsa Artadi.

La batalla per Barcelona serà apassionant. Esperem que uns i altres la vegin com la lluita per la recuperació de la ciutat i no com un instrument per a altres objectius.

actriu i mare

insults

No saps netejar ni cuinar. No serveixes per a res”. Són insults que l’agressor de la Mercè, la seva exparella, li etzibava. “Els meus fills els repetien i no em deien mare, m’anomenaven pel meu nom”, recorda. La violència masclista que pateixen les dones que tenen fills afecta les criatures, que també reben cops físics i arrosseguen seqüeles psicològiques. Encara que no hagin vist o viscut la violència, “això no vol dir que desconeguin què ha passat: els nens ho perceben”, afegeix una educadora que ha atès la Mercè.

• 

Aquest és un dels quatre testimonis de dones amb fills -tres catalanes i una balear- que han patit la violència masclista i amb qui l’ARA ha pogut parlar. Del gener a l’octubre, les víctimes menors d’edat de fins a 11 anys han augmentat un 22% a Catalunya -respecte a l’any passat-, i en la franja d’entre 6 i 11 anys la xifra s’ha disparat un 39%, segons les dades dels Mossos d’Esquadra.

Viure amagada amb els fills

No es diu Mercè. És un nom fictici per protegir la seva identitat. Després que els veïns avisessin els Mossos fa més d’un any pels cops i els crits que sentien, la Mercè -que estava embarassada- i els seus dos fills van passar els següents quinze dies en una comissaria -on es garantia la seva seguretat- fins que els van poder oferir un pis d’urgència en què havien de passar un màxim de dues setmanes però que es van convertir en dos mesos. Posteriorment van anar a una casa d’acollida gestionada per la Fundació Intress, on van conviure un any amb altres dones i fills que també havien patit la violència masclista. Tots els canvis de domicili els va fer per amagar-se de l’home que la maltractava. “Quan vam arribar a la casa no teníem una relació de mare i fills”, recorda la Mercè. L’educadora explica que la Mercè havia perdut l’autoritat sobre els seus fills, que repetien el model de l’agressor a l’hora de dirigir-s’hi. Ell no la deixava sortir de casa, ni trucar, ni posar-se la roba que volia: “No podia decidir”.

“La relació de la mare amb els fills estava deteriorada, penjava d’un fil”, subratlla l’educadora que va atendre la Mercè i els menors a la casa d’acollida, on van poder reconstruir el seu vincle. “Ara he recuperat la relació amb els fills, però no vull haver de tornar a canviar de vida per l’agressor”, assegura la Mercè, que recorda que ha passat per una comissaria i tres domicilis diferents des que es refugia de l’home. “Les víctimes són les que han de marxar”, lamenta l’educadora. Fa uns mesos -després de donar a llum- que la Mercè s’ha traslladat a un pis on finalment viu amb els tres fills. La Mercè admet que encara té por perquè ha rebut al mòbil missatges amenaçants de l’agressor, que continua lliure -amb una ordre d’allunyament- a l’espera del judici penal.

Tensió per la custòdia

La Mercè no ha de passar per un procediment civil per determinar la custòdia i la pàtria potestat dels nens perquè tots tres porten els seus dos cognoms -per tant, formalment la Mercè és mare soltera-, tot i que el seu cas és una excepció. La Vera, de 34 anys, té la custòdia del seu fill de quatre anys, però no la pàtria potestat. La comparteix amb el pare, que, segons va dictar el jutge, pot veure el seu fill cada dos caps de setmana en horari diürn. L’home no sempre es presenta a les visites i acostuma a pagar la pensió esgotant l’últim dia del termini. “El pare objectiva el fill per afectar el meu dia a dia”, assegura la Vera, que afegeix que això genera “un joc d’estratègia molt cansat”. Ho exemplifica amb el passaport del nen: ella ha posat facilitats perquè en tingui, però l’home només busca excuses per no sol·licitar el document.

La Vera i el seu fill van patir la violència masclista quan el nen tenia pocs mesos. L’home va arribar a bolcar el cotxet del nen. Després de denunciar-lo, va desaparèixer. Quan el jutge va fixar les visites de cap de setmana, les primeres trobades no van ser fàcils per a la Vera i el nen: “No es preveia la protecció del menor perquè les visites no es feien en un punt de trobada [en espais sota la supervisió d’educadors]”. Segons les dades del poder judicial, només en un 10% dels casos denunciats a Catalunya s’ordena una protecció per als fills, que pot ser una restricció de les visites o, tot i que és poc habitual, una suspensió de la custòdia o de la pàtria potestat.

Cops i insults als nens

“Que no se’ns perpetuï com a víctimes”, demana la Vera sobre la violència masclista. Ara fa de mentora a la Fundació Surt, de Barcelona, on la directora de l’entitat, Sira Vilardell, recorda que els processos de violència contra dones amb nens “fan que la situació sigui més complexa”. Hi coincideix la responsable dels projectes de dones de la Creu Roja a Catalunya, Gemma Roces, que afegeix que els nens “necessiten recuperar el model maternofilial”.

És el cas de l’Odilia, de 50 anys, que va denunciar l’exparella fa tres anys, quan l’home va estar a punt de tirar-la pel balcó d’un cinquè. “M’havia pegat molt i no sé per què aguantava”, recorda. I no l’havia denunciat abans perquè l’amenaçava. L’home també havia pegat o insultat els dos fills, que ara tenen 12 i 7 anys. Tot i que hi ha una llei per protegir les dones de la violència masclista, no n’hi ha cap d’específica per als fills.

Davant la situació de violència, els nens sempre la van defensar, i l’Odilia diu que ara no volen veure el pare. La mare i els nens han rebut suport psicològic de la Creu Roja. El jutge va dictar que l’home havia de passar una pensió i havia d’assistir a unes visites amb els nens en un punt de trobada, malgrat que mai ha passat els diners de la pensió ni s’ha presentat a les trobades. La custòdia i la pàtria potestat dels fills ara són exclusives de l’Odilia. “Encara tinc por, però la prioritat són els nens”, assegura. Amb el nou projecte vital, que va comportar un trasllat de domicili, també ha canviat de feina i ara fa de monitora: “Era la meva il·lusió”.

Por de les visites

Un altre canvi de vida va ser el de l’Eva, que es va establir a Mallorca després de divorciar-se de l’home que la va maltractar durant més de 20 anys: “Havia sigut maltractada des del principi i no me n’adonava”. El pitjor va ser l’any passat: “Vaig aconseguir una feina en una fàbrica i vaig ascendir. I ell va començar a dir que era perquè em tirava algú”. La va començar a espiar, li va col·locar un telèfon al cotxe per gravar-la, li controlava les factures del mòbil i va instal·lar una càmera dins de casa.

Els fills van ser el factor clau perquè l’Eva el denunciés després d’un intent d’agressió física al carrer. Les reaccions dels fills han sigut diferents. La més gran, de 22 anys, “evita afrontar el que ha passat”. El mitjà, que tenia 16 anys, “va madurar de cop”. I el petit, que ara té 9 anys, és “qui ho ha passat pitjor, amb menys eines per expressar-se”. L’Eva ara lluita contra el maltractament econòmic: l’exmarit utilitza la pensió com a arma. També té por de deixar el fill petit amb el pare, que el pot visitar cada dos mesos.