regim autoritari

És juliol del 1938 i som a Lisboa. Un home abúlic, de caràcter pacífic, porta una vida rutinària. Es diu Pereira. Va de la redacció del diari on treballa a casa seva, i d'allí a la redacció del diari, dia rere dia, invariablement. No es preocupa per la situació política de la veïna Espanya, que es troba en el moment àlgid de la Guerra Civil, ni tampoc de la de Portugal, on mana Salazar des del 1932. Pereira va fent. Beu llimonades, menja truites a les fines herbes, llegeix els escriptors francesos del XIX, redacta les seves ressenyes per al diari, desgrana monòlegs davant del retrat de la seva difunta esposa. Amb això en té prou. En tot cas, no és idiota: per molt que vulgui evitar-ho, la realitat s'interposa en el seu camí. Un bon dia, inesperadament, s'adona que viu en el si d'una dictadura. Es tracta d'un règim autoritari gens ostentós, discret, com moltes altres coses que han fet els portuguesos, inclòs un gran imperi. Aquesta constatació, per descomptat, canvia la seva vida. Heus aquí un resumet d'una novel·la de l'italià Antonio Tabucchi, 'Afirma Pereira', que va tenir un enorme èxit literari a mitjans de la dècada del 1990.

Estic convençut que una bona part dels catalans –i també molts espanyols– s'estan 'pereiritzant', si em permeten el neologisme. Ara mateix, els tres poders de l'Estat –l'executiu, el legislatiu i, de manera molt especial, el judicial– s'estan endinsant en una inèrcia que mena sense remei a la desnaturalització de la democràcia. Convé subratllar que d'exemples de democràcies autoritàries n'hi ha a cabassos. La França de De Gaulle fou, en determinats moments, una indiscutible democràcia autoritària. Avui, Turquia i la Federació Russa entren plenament dins d'aquesta categoria. Hi ha partits polítics, hi ha eleccions periòdiques, etc., però en el si d'una situació tensa i sempre insegura, en què aspectes com la llibertat d'expressió i la discrepància política pacífica es troben amenaçades.

Si convé falsificar un document es falsifica, si cal prevaricar es prevarica, i la vulneració de determinats preceptes constitucionals es fa en nom de la Constitució

No descobreixo res de nou –ho ha dit molta gent abans que jo– si dic que a Espanya els drets fonamentals passen per un moment d'excepcionalitat. L'argument tàcit –o, de vegades, descarnadament explícit– és la situació de Catalunya. Tot serveix per neutralitzar la voluntat pacífica, i expressada democràticament, del pèrfid separatisme. Si convé falsificar un document es falsifica, i tal dia farà un any. I si cal prevaricar, doncs es prevarica. El més interessant, però, consisteix en la vulneració de determinats preceptes constitucionals... en nom de la Constitució.

En circumstàncies –diguem-ne– 'normals', la democràcia liberal té recursos per corregir aquesta inèrcia. A nivell parlamentari, hi ha la figura tipificada legalment de l'oposició, que serveix per fer de contrapès a les decisions governamentals. Però aquí no hi ha cap oposició, sinó tres partits –PP, PSOE i Cs– que, contenint el riure, escenifiquen discrepàncies imaginàries només per quedar bé amb els seus respectius electors. A l'hora de la veritat, l'oposició no existeix. Tampoc no hi ha cap diferència substancial entre el programa polític del ministre Catalá i unes accions judicials que hi encaixen d'una manera sospitosament perfecta. Amb honorabilíssimes excepcions –en general, de la premsa digital– la premsa espanyola no sembla gaire interessada en el dret constitucional recollit amb claredat a l'article 20, sinó només a no molestar la vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría.

En el si de la societat espanyola, i molt especialment entre determinats intel·lectuals i artistes que s'autoproclamen progressistes, s'hi ha instal·lat un malentès important. Creuen que el que està fent el bloc del 155 –PP, PSOE i Cs– en relació a Catalunya no els afectarà gens. Estan convençuts, fins i tot, que la manifesta desproporcionalitat de les mesures cautelars, o l'actitud obertament venjativa cap a tot el que avui representa la majoria del Parlament, enfortirà Espanya. Els més lúcids, però, ja tenen la mosca al nas: ¿i si aquest clima d'excepcionalitat es gira contra ells mateixos? "Lo jodido del conflicto catalán es que la otra cara de la moneda sean tres ministros cantando 'El novio de la muerte'", deia fa poc l'actor madrileny José Sacristán en una entrevista al diari 'Público'. Bingo! Els has vist venir, company, però això només és el començament. Heus aquí un cas de 'pereirització' de manual. I que consti que això de cantar 'El novio de la muerte' és anecdòtic al costat de coses que comprometen la viabilitat de drets fonamentals, inclosa la llibertat d'expressió. Se n'adonaran, sí, però llavors ja serà massa tard

larepressio

Avui fa 35 anys que el diari 'Abc' publicava un editorial de pàgina sencera contra l'emissió, un dissabte al migdia, de la cançó 'Me gusta ser una zorra', del grup punk Vulpes. L'escàndol es va saldar amb la dimissió de Carlos Tena, director del programa 'La caja de ritmos', i la clausura d'aquest espai musical. La lletra era una provocació, tal com corresponia a l'època en què triomfaven grups com Siniestro Total i Parálisis Permanente. Es tractava d'una versió lliure de 'I wanna be your dog' dels Stooges d'Iggy Pop, amb una lletra incendiària: "Prefiero masturbarme yo sola en mi cama antes que acostarme con quien me hable del mañana". I també: "Prefiero joder con ejecutivos que te dan la pasta y luego vas al olvido". Inadequada? Probablement. Però si som capaços de veure-hi a través de la capa provocadora inherent al punk, el missatge que emergeix és inequívocament feminista i d'empoderament.

El cas m'interessa per alguns mecanismes que es van posar en marxa. L''Abc' va publicar la lletra íntegra, amb un text previ demanant perdó: "Ho publiquem perquè, si no ho fem, el lector no creuria que les coses han arribat a aquest extrem". Era un cas de descontextualització de manual: no és el mateix la lletra sobre el paper esgrogueït de l''Abc' que cantada per quatre noies de 18 a 21 anys, en plena explosió punkie. El diari, a més, va publicar el seu text el 24 d'abril, quan ja havien passat vuit dies de l'emissió: més d'una setmana sense que ningú posés el crit al cel. És més, la cançó d'aquestes noies –tenien entre 18 i 21 anys– feia mesos que s'havia publicat i sonava per la ràdio. Va ser, doncs, una polèmica manipulada i fabricada, en el sentit que no era present al carrer. Com han fet més d'un cop, i de dos, amb TV3.

Va ser, en definitiva, un assaig de tot el que havia de venir.

les osmies

En ple procés de reconversió de l’agricultura convencional lleidatana cap a tècniques més sostenibles i respectuoses amb el medi ambient, cada cop més a prop de l’horitzó d’una agricultura 100% ecològica, investigadors del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) i pagesos del Segrià sumen esforços per solucionar un problema cabdal per al procés de producció: la pol·linització de les flors dels arbres fruiters.

Fins ara s’han utilitzat productes químics amb l’objectiu d’atreure les abelles de la mel ( Apis mellifera ), quotidianament anomenades també borinots, en determinats camps de fruiters de la plana de Lleida per intentar suplir el dèficit en la pol·linització. De fet, ara s’està investigant per aconseguir que una abella autòctona, l’òsmia, pugui complir les funcions reproductores de les flors amb la mateixa eficiència que ho fan aquests productes sintètics, amb el valor afegit que no contaminen l’entorn. Les òsmies, anomenades convencionalment abelles primavera, són insectes solitaris que no piquen, de la família de les obreres, no fan ruscos ni colònies, sinó que construeixen els seu nius generalment en unes petites canyes que van preparant per al benestar de les seves cries fins que taponen les sortides amb fang. A més, només volen durant l’estació de la primavera, que coincideix amb el temps de pol·linització dels arbres fruiters, i estan repartides per tota la geografia catalana, excepte en certes zones fredes i d’alta muntanya.

Els avantatges d’aquests insectes en la pol·linització dels arbres fruiters són immensos, segons explica Jordi Bosch, doctor en biologia i investigador del CREAF, que en els últims vint anys ha anat experimentant sobre l’aplicació agrícola efectiva de les òsmies. “La primera característica d’aquest insecte és que se centra sempre en el pol·len dels fruiters, li agrada molt, i pràcticament no s’acosta a cap altra flor. A més, vola a temperatures més baixes que les abelles de la mel; així, en un temps canviant, on un dia baixen les temperatures i en el següent es dispara el termòmetre, clima típic d’aquesta època de l’any, l’òsmia pot ser molt més efectiva. Un altra característica, i potser la més important, és que l’índex de pol·linització de la flor amb una visita d’una òsmia és gairebé del cent per cent, fet que no passa amb les abelles de la mel”.

Millora de la producció

Bosch explica que els productes químics no tenen una incidència notable en la pol·linització, com sí que passa amb les abelles: “Els productors estan veient que, amb les òsmies, els resultats de la producció milloren, i confiem que a poc a poc s’hi sumin més pagesos, per poder fer una pol·linització més efectiva i respectuosa amb el medi ambient”

David Torrelles és un productor de pera ecològica que té els seus camps a la localitat de Vilanova de Segrià, justament una de les poblacions, amb Maials (Baix Segrià), on el CREAF està duent a terme el projecte pilot amb les òsmies. Torrelles coincideix amb la valoració positiva pel que fa a la pol·linització dels arbres fruiters de les òsmies:“Fa quatre anys que formo part del programa del CREAF i he de reconèixer que la millora en la pol·linització dels arbres és evident, sobretot pel que fa a les flors de les pereres, que les abelles de la mel sempre acostumen a deixar de banda”. El David reconeix que és difícil trobar empreses que ofereixin òsmies, com sí que n’hi ha d’abelles de la mel, ja que no hi ha cap apicultor a Catalunya que es dediqui a criar-ne. “He optat per instal·lar els meus propis nius, juntament amb la col·laboració dels investigadors, així posem les condicions favorables per capturar les òsmies, i quan acaba el procés de pol·linització guardem els nius en capses als magatzems, on neixen i es desenvolupen les cries; i la primavera següent les tornem a alliberar perquè es compleixi el mateix cicle”.

Una ‘eina’ de la natura

Així doncs, el projecte pilot està agafant certa volada, i ja són molts els pagesos que s’interessen per l’avantatge productiu i qualitatiu que ofereixen les òsmies enfront de les abelles de la mel. D’aquesta manera, tant els investigadors del CREAF com els pagesos que participen en el projecte pilot treballen per aconseguir uns resultats que puguin afavorir l’establiment d’aquesta espècie com una eina quotidiana per als pagesos cada cop més nombroses que aposten per la producció cent per cent ecològica dels seus productes. D’altra banda, el departament d’Agricultura està donant suport al projecte finançant-ne una part.

Gràcies a l’esforç dels investigadors i la col·laboració dels pagesos s’albira una conjunció perfecta per dotar l’agricultura ecològica d’eines que puguin millorar la rendibilitat de les produccions sense afectar el medi ambient, per reduir el greuge i alhora lluitar contra els problemes derivats, que l’agricultura convencional supleix amb l’ús de productes químics. L’exemple de la utilització de les òsmies en la pol·linització dels arbres fruiters ens recorda el que sovint tendim a oblidar: que la natura no ens és hostil, sinó que ens dota de les eines necessàries per viure en harmonia amb el nostre entorn. Només és qüestió de fixar-nos-hi i, sobretot, de saber-ho aprofitar.

Ginebra, Suissa

El viatge a Suïssa del president del Parlament, Roger Torrent, va donar ahir els primers fruits visibles. L’alcalde de Ginebra, Rémy Pagani, va oferir la seva ciutat i el país sencer per mediar entre Catalunya i l’Estat. “Suïssa i Ginebra en particular resten a disposició de les dues parts per intentar trobar un acord”, va dir Pagani després d’una reunió de poc més de mitja hora amb Torrent. L’alcalde va destacar la necessitat que la sortida del conflicte passi per una solució “política” i un “veritable diàleg” entre Catalunya i el govern espanyol.

“Hi ha solució. Aquí, a Suïssa, hi ha per exemple quatre llengües, i vivim tots junts correctament, més que correctament. No sé per què Espanya no pot fer el mateix”, va lamentar Pagani, que es va comprometre a traslladar la seva oferta de mediació a l’ambaixador espanyol a Suïssa, amb qui té una reunió prevista la setmana vinent. La seva intenció és que el missatge arribi “als representants del govern a Madrid”.

Torrent va dir que la proposta “s’ha de treballar”, però va deixar clar que és positiva: “Agraïm moltíssim l’oferiment de l’alcalde, l’apreciem molt. És un posicionament polític molt important”, va dir, convençut que això demostra que el cas català “és un repte per a tot Europa”. “Per això reclamem el monitoratge de la situació. A escala europea s’han de defensar els principis que estan en risc a l’Estat. No és una qüestió interna catalana [...], és europea. I per això demanem més implicació”, va insistir.

Torrent, de fet, va destacar que el seu viatge a Suïssa –que va començar dimecres i s’acabava ahir– ha servit per “obrir vies i canals de diàleg i contacte que ara estaran oberts”. “Esperem que això es tradueixi en una defensa irrenunciable dels drets i llibertats a Catalunya”, va sentenciar. La major part de les trobades que ha tingut el president de la cambra a Suïssa han sigut discretes o fins i tot secretes. Sense donar cap nom, fonts del seu equip van explicar ahir que s’ha reunit amb diversos relators independents de l’ONU, a qui ha explicat la seva visió sobre la situació política a Catalunya i els ha traslladat la seva preocupació per la vulneració de drets fonamentals que assegura que pateixen els catalans i el Parlament.

Aquest mateix missatge el va compartir també ahir amb el representant permanent de l’Organització Internacional de la Francofonia a les Nacions Unides, Henri Eli Monceau, a qui va traslladar la necessitat de “donar sortida política als conflictes polítics”. Tot i l’agenda atapeïda, Torrent va aprofitar dimecres a la nit per trobar-se amb catalans residents a Suïssa.

Rull

El canvi d’estratègia dels presos polítics al Tribunal Suprem ja és una realitat. Han passat de dir el que creien més convenient a “dir el que pensen”, com apuntava ahir una font present en les declaracions davant del jutge Llarena. Els consellers Josep Rull i Raül Romeva van seguir el mateix camí que el líder d’ERC, Oriol Junqueras, el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i el diputat de JxCat i candidat a la investidura, Jordi Sànchez. Tots van aprofitar que l’instructor els comunicava formalment l’ordre de processament per rebel·lió per denunciar la falta d’independència judicial. Joaquim Forn, en canvi, se’n va desmarcar i va tornar a demanar que se’l deixi en llibertat després d’haver acatat l’article 155, deixat l’escó i abandonat completament la política. Això sí, va retreure a Llarena que anés canviant les condicions per revisar les mesures cautelars.

El més dur de tots ahir va ser el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull. Fins i tot va apujar el to respecte a la compareixença de dilluns de l’exlíder de l’ANC, que va acusar l’instructor de ser jutge i part del procés. Rull va denunciar la falta de divisió de poders a Espanya. “No seríem aquí si no haguéssim guanyat les eleccions”, va assenyalar, segons fonts presents en la declaració. En aquest sentit, va fer una dura crítica als membres del Suprem i del Consell General del Poder Judicial per defensar en públic el mateix que el ministre de Justícia, Rafael Catalá, que ja ha anat vaticinant els passos policials: tant les possibles suspensions com la sentència. Considera que Llarena era abans un instructor de prestigi, però que ja no ho és, perquè ara sembla que prengui les decisions seguint el full de ruta de Catalá. I va afegir que té la impressió que el judici serà només un “tràmit”.

El conseller de Territori va acabar la declaració fent una comparació entre el funcionament de la justícia del Tribunal Suprem i el que passa a Europa. I ho va fer citant Salvador Espriu: va assegurar que en la justícia europea hi veuen un “alçament de llum en la tenebra”. Mirant Llarena a la cara, Rull va assegurar que ell seguirà sent independentista pels seus fills, perquè no visquin en un país on vas a la presó per les teves idees, segons expliquen fonts presents en la declaració al Suprem.

Estratègies calcades

En sortir de les declaracions, l’advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva va assenyalar que el resultat dels últims dos dies de compareixences és “molt positiu” perquè finalment “el debat ja és sobre democràcia i drets fonamentals”. “Es revela que el procediment és una causa contra la democràcia”, va afegir Andreu Van den Eynde. Avui serà el torn del també candidat de JxCat a la presidència de la Generalitat, Jordi Turull, empresonat a Estremera l’endemà del debat d’investidura; de la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, i de l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, totes dues empresonades a Alcalá-Meco.

Ahir Rull va seguir una línia de defensa molt similar a la de Jordi Sànchez, i Romeva va fer el mateix que Junqueras denunciant la “criminalització” de l’independentisme. A més, va assegurar que és un home de “pau”, que Catalunya té legitimitat per exercir el dret a l’autodeterminació, que convocar un referèndum no és “cap delicte” i que cal “voluntat política” per resoldre el conflicte. A més, va criticar que sigui el Suprem qui el jutgi i no el TSJC, i va dir que està tenint problemes per defensar-se. Finalment, va assegurar que també s’estan vulnerant els drets de les seves filles, que han de fer 1.400 km per anar-lo a veure.

L’estratègia de defensa de Forn va ser completament diferent, si bé va retreure a Llarena que en la primera interlocutòria que va fer apuntés que si renunciava a la via unilateral i deixava la política podria sortir en llibertat. “Demanarem la seva llibertat sempre que es pugui”, va assenyalar el seu nou advocat, Xavier Melero. Segons la seva defensa, ahir no tocava apujar el to de crítica contra el jutge. “Això funciona a les tertúlies”, va dir

l'Ebre

Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya ha informat aquest dissabte que es faran noves maniobres de regulació dels embassaments de Mequinensa, Riba-roja i Flix per poder rebre els cabals elevats del riu Ebre aigües amunt, a conseqüència de les pluges d'aquests dies. De moment, no s'han registrat incidències greus derivades del creixement del cabal del riu Ebre, i les autoritats han indicat se n'està fent un seguiment exhaustiu.

La crescuda del riu Ebre a causa de les precipitacions dels últims dies ja ha provocat les primeres inundacions en poblacions pròximes a la ciutat de Saragossa. Les afectacions han començat des de la ribera alta, a la zona de Navarra, i aquest dissabte han arribat a l'Aragó, on algunes zones al voltant de nuclis urbans han quedat cobertes d'aigua.
 
La Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE) indica que basant-se en les últimes estimacions dels cabals s'està anticipant el desembassament per permetre absorbir el volum de crescuda als embassaments. Per tant, i com a resposta a aquesta demanda, l'embassament de Mequinensa ha passat a desembassar 1.350 m³/s, el de Flix 1.750 m³/s i el de Riba-roja 1.720 m³/s.

A Catalunya, Protecció Civil manté activada la prealerta del pla Inuncat davant la previsió de creixement del riu. En funció de l'evolució de les pluges i de l'Ebre, es valoraran nous increments controlats del cabal de desembassament. Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya recomana que durant les maniobres de desembassament es mantingui el tancament de punts baixos, guals i accessos a la llera. Tanmateix, també és important que les persones adaptin les activitats a la llera del riu a la situació de risc pels cabals elevats

cinisme

MISSATGES. Donald Trump canta victòria davant l’espectacle de la seva debilitat. La dels Estats Units, la de la Unió Europea i la d’una comunitat internacional espectadora passiva de la capacitat destructora de Baixar al-Assad. Disparar míssils nord-americans, francesos o britànics, des de 500 quilòmetres de distància, contra uns objectius militars comptats i concrets és un missatge: som aquí, de tant en tant ho hem de recordar; hi ha unes “línies vermelles”, uns límits simbòlics (gairebé arbitraris) que hem de dir que fem respectar. I per si en quedava cap dubte, després d’aquesta breu exhibició, dones la teva responsabilitat per acabada i fas un tuit anunciant la “missió complerta”.

Bombardejar població civil -homes, dones i nens- com fa Baixar al-Assad amb barrils plens de clor també és un missatge: menyspreu total i absolut per les normes de la guerra; menyspreu pels advertiments discrecionals de la comunitat internacional, mentre recordes a la població rebel que la teva voluntat de derrotar-la i aniquilar-la no té límits. No cal clor ni sarín per a això. Al-Assad porta anys atacant la seva població amb bombes de fragmentació -també prohibides internacionalment- i, si no, els ha matat de gana en una guerra que ja s’ha convertit en la pitjor crisi humanitària al Pròxim Orient des del genocidi armeni.

GESTOS. La resposta occidental són uns breus atacs de represàlia limitats. Gestos simbòlics que no pretenen acabar amb una guerra, ni derrotar Al-Assad. No és una intervenció en favor de la població siriana sinó la resposta mesurada a una altra guerra -molt més freda i molt més híbrida- que es desplega entre Washington i Moscou. Cinisme per a consum intern. Atacs mil·limetrats des de l’aire quan, fins i tot, has abandonat les guerrilles kurdes que vas utilitzar com a primera línia de front sobre el terreny.

Ningú a Washington o a Brussel·les té un pla per a Síria. Ni en volen tenir. Després de set anys, s’han acostumat a conviure amb una guerra de la qual ja fa temps que van optar per desentendre’s (fins i tot de la gran majoria de refugiats que han aconseguit arribar a les portes d’Europa). “Això no va d’intervenir en una guerra civil. No busca un canvi de règim”, va dir clarament la primera ministra britànica, Theresa May.

La Unió Europea té previst organitzar el 24 i 25 d’abril a Brussel·les una cimera per a la reconstrucció siriana. Com si la guerra hagués acabat i ja només fos qüestió de pensar en l’endemà. Com si buscar i oferir diners fos avui una resposta vàlida.

COARTADES. L’Iraq va fer despertar els falcons nord-americans de la seva il·lusió d’imposar canvis de règim per la força. Després de les intervencions militars contra Saddam Hussein i Muammar al-Gaddafi va venir el caos. La implosió del buit que deixen els avions de les aliances internacionals en retirada. Missions incomplertes perquè ningú va explicar amb sinceritat en què consistia realment la missió. Fracassos hereus del gran fracàs que va ser l’Iraq.

Els 105 míssils llançats sobre objectius -poc estratègics- del règim sirià són, sobretot, una coartada. Trump es justifica davant el seu electorat. Ell sí que compleix -a diferència d’Obama- amb les seves línies vermelles. Rússia sap que els seus interessos i els d’Al-Assad continuen intactes i ho aprofita per penjar-se la medalla d’evitar, davant el món, una escalada militar. Vladímir Putin sap que els Estats Units són un poder cada cop més dèbil a la regió. I Baixar al-Assad es retrata, l’endemà dels atacs, al seu despatx i ho penja a Twitter amb un desafiant “ business as usual ”. Res ha canviat. La seva feina continua.

Vittorio Taviani

Vittorio Taviani, un dels cineastes clau del cinema italià de l’últim mig segle, va morir ahir a Roma als 88 anys. Ell i el seu germà petit Paolo van formar un tàndem com a directors responsable de més de vint títols. L’últim, Una questione privata, el va presentar el Paolo fa pocs dies a la Filmoteca de Catalunya, que justament dedica actualment un cicle als directors. Allà, Paolo Taviani va explicar que la salut del seu germà era molt fràgil a conseqüència de les seqüeles d’un atropellament i que, amb “gran dolor”, havia hagut de dirigir Una questione privata tot sol.

Paolo Taviani: "Vull fer tantes pel·lícules com Manoel de Oliveira"

El cinema dels Taviani sempre va tenir un fort compromís amb la realitat, potser arran d’una projecció de Paisà de Rossellini que els va commoure i els va despertar les ganes de fer pel·lícules. El Vittorio va estudiar dret a la universitat però la crida del cinema va ser més forta. Els Taviani es van iniciar en el documental ( L’Italia non è un paese povero ) i no van trigar a dirigir la seva primera ficció, Hem de cremar un home, sobre el conflicte entre un treballador sicilià i la Màfia. Els Taviani no van perdre mai de vista la classe obrera, una de les preocupacions constants del seu cinema.

Als 70 van llegir la notícia d’un pastor d’ovelles que havia après a llegir de gran i s’havia acabat convertint en professor de lingüística. Aquell retall de diari va ser la llavor d’una de les seves millors pel·lícules, Padre padrone, la colpidora història d’un pastor analfabet tiranitzat que el 1977 va guanyar la Palma d’Or. A Canes també va triomfar el 1982 La nit de Sant Llorenç, que evoca uns fets històrics del seu poble natal, San Miniato, on el 1944 una part dels veïns van fugir de les bombes alemanyes mentre la resta s’aixoplugaven a l’església.

La filmografia dels Taviani va anar creixent amb regularitat al llarg de les dècades següents, amb una nova pel·lícula cada dos, tres o quatre anys. Paolo Taviani explicava a la Filmoteca que les idees sorgien mentre passejaven els seus gossos cada matí per un parc de Roma pròxim a casa seva. “També hi passegem els cervells -deia-. Parlem de tot: la gent del nostre voltant, els llibres que llegim, les pel·lícules que veiem… Fa uns anys parlàvem de dones. I així van sorgint les idees”. Una d’elles va ser la de Kaos, que adapta cinc dels contes del recull Contes per a un any de Luigi Pirandello.

Dirigint a la presó

Un dels seus últims triomfs cinematogràfics va ser Cèsar ha de morir, que el 2012 va obtenir l’Os d’Or de la Berlinale. El documental va seguir el muntatge teatral que feien els reclusos de la presó de màxima seguretat de Rebibbia del Juli Cèsar de William Shakespeare. Els Taviani van passar sis mesos rodant la pel·lícula amb la complicitat del director escènic Fabio Cavalli, seguint proves de selecció, els primers assajos i la representació final, entrelligant ficció i realitat de manera poderosa i concisa.

Amb la mort de Vittorio Taviani desapareix una part important de l’última gran generació de cineastes italians, que també és la de Bernardo Bertolucci i Marco Bellocchio. Una generació que va rebre la pesada càrrega del neorealisme i el va fer anar més enllà amb una visió del cinema compromesa amb la realitat, filla de la Itàlia convulsa i polititzada dels anys 60 i 70

esnifar

Fer-se fotos en llocs arriscats o alterar els hàbits de menjar i dormir, sigui amb excessos -com ara ingerir càpsules de detergent- o limitacions -com deixar d’alimentar-se-, són alguns dels reptes virals de les xarxes socials. Però n’hi ha d’altres que arriben a ser molt extrems i impliquen posar la vida encara més en perill, com ara ficar-se un preservatiu pel nas, esnifar-lo i treure’l per la boca -un repte que va sortir fa un temps i que ha tornat a circular les últimes setmanes-, o els mètodes que inciten al suïcidi, com el perillós joc de la balena blava. Els reptes i les tendències que sorgeixen de les xarxes influeixen en els joves (i no tan joves), i això pot ser un problema. “Aquesta necessitat de demostrar, de ser més que l’altre, afecta les persones amb l’autoestima baixa o, en el sentit contrari, repercuteix en les que tenen una tendència narcisista o fins i tot psicopàtica”, assegura el psicòleg Manuel Armayones.

“Hi ha un perill, però no el senten. De fet, un repte ho és perquè comporta un perill”, destaca Armayones. I a vegades la situació de risc es descontrola. Fa un mes la policia va haver de rescatar una noia de 14 anys que es feia fotos penjada de la biga d’un terrat d’un edifici de vuit plantes de l’Eixample de Barcelona. “Els casos que acaben en tragèdia són pocs”, explica el subinspector dels Mossos Jordi Santacatalina, que és el cap de la Unitat Regional de Proximitat i Atenció al Ciutadà (URPAC) del cos a la regió policial metropolitana nord. Però quan es detecta que en algun centre educatiu hi ha hagut alguna situació extrema, la policia catalana s’hi trasllada per parlar amb els alumnes i evitar “un efecte crida”. “Els joves cada vegada estan més conscienciats. Quan veuen que un company ha assumit riscos, acostumen a informar-ne les famílies o els professors”, diu Santacatalina.

Els Mossos, que ja treballen els perills de les xarxes amb els alumnes amb el programa Internet Segura, adapten el contingut de les seves xerrades en funció del problema que s’hagi detectat. “Un dels aspectes que tractem és que hi ha moltes webs, youtubers i influencers, i n’hi ha de positius i negatius. Però han de saber distingir els continguts i han d’anar alerta amb els reptes que es plantegen”, apunta el subinspector. “La majoria dels menors ho tenen clar i ho saben distingir -afegeix-, però també n’hi ha que poden arribar a una situació extrema per una manca de referents a casa seva. És fonamental el paper dels pares”. Armayones va més enllà perquè considera que la conducta dels joves va lligada a la norma social. “El repte és que siguem capaços de ser crítics”, diu el psicòleg, que també és el director de desenvolupament de l’eHealth Center de la UOC.

“Tota la societat ha de transmetre el missatge que no te l’has de jugar per una ximpleria. Els joves no han de veure els reptes de les xarxes com a model de res”, explica Armayones, i subratlla: “El problema no és només que puguis morir, sinó que pots patir complicacions per haver-ho intentat”. “Si tu penges un vídeo a YouTube, que és propietat de la plataforma, on surts fent un repte, d’aquí uns anys una empresa et contractarà quan vegi les imatges?”, reflexiona el psicòleg.

No facis ‘like’

“Sempre es busca l’acceptació, el reconeixement i la popularitat, i es pengen continguts extrems que siguin innovadors”, adverteix Santacatalina. Però el subinspector dels Mossos admet que hi haurà altres casos com el rescat de la noia en un terrat de Barcelona, perquè els reptes de les xarxes són “un fenomen mundial”. Ho exemplifica amb el fet que els mòbils permeten fer fotos que, amb la implicació d’un risc, poden arribar a ser espectaculars i es poden difondre per tot el món. “La finalitat és la mateixa de sempre: ser reconegut. Però ara els menors tenen una tecnologia que els dona més repercussió”, avisa Santacatalina. I Armayones afegeix: “Si vols ajudar, no facis like. Així no hi tires benzina”.

“El problema no el tenen només les persones que protagonitzen els reptes perillosos, sinó també els que els hi animen i ho volen veure”, remarca el professor de la UOC. Malgrat tot, apunta que hi ha altres reptes i vídeos que promouen missatges positius. En la mateixa línia, el subinspector destaca les iniciatives solidàries que també sorgeixen de les xarxes. “Els reptes per ajudar un col·lectiu o donar suport a la lluita contra una malaltia són bons referents per als menors”, conclou.

barbacoas primaverals

Pido seriedad ya que tengo que confirmar reserva .Las personas que no se presenten o se borren a última hora se les darán de baja de este grupo.Gracias

Cogeremos el tren(R4,dirección st.viçens de calders por vilafranca) que pasa por renfe catalunya a las 11.20h y nos pondremos en el segundo vagón empezando por el principio.Por sants pasa a las 11.25h y por sagrera 11.12h para las personas que les vaya mejor esas estaciones.

Se puede comprar un bono de renfe para que salga más barato el viaje.

Aprovechando que ha llegado la primavera,haremos un fantástica barbacoa bajo carpa cubierta y rodeado de tierras de cultivo en las cavas Giro i Giro(una de las cavas históricas de Sant Sadurní d´Anoia) para lo cual cada uno se trae su propia comida para cocinarla,si se quiere bebida(agua,fanta etc) y postres.También algo para compartir con los demás.

Por la tarde se puede visitar el pueblo con sus edificios modernistas.

Cada uno vuelve a Barna cuando quiera.

Esta actividad tiene un coste de 11€ e incluye: la barbacoa con la leña, reserva de mesa,una botella de cava reserva brut nature o vino(blanco o rosado)por persona.

josep ferrater mora

COMPARTEIX20

COMENTA0

Filòsof, novel·lista i cinèfil, Josep Ferrater Mora (1912-1991)és l’autor d’una obra de referència per a la filosofia mundial, el Diccionario de filosofía, que va anar ampliant fins a conformar, en l’última edició de 1979, un vast conjunt de 3.589 pàgines. Des de l’exili americà va mantenir el contacte i l’interès pel propi país, al qual va dedicar el popular assaig Les formes de la vida catalana (1944), basat en quatre eixos: seny, mesura, ironia i continuïtat. Els que acusen l’independentisme de violència haurien de llegir Ferrater Mora.

El seu coneixement de la pròpia gent no es correspon, tanmateix, amb el que els catalans han tingut i tenen d’ell. La seva figura polièdrica i la llunyania física expliquen, en part, aquesta mancança, malgrat els esforços de la càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani de la Universitat de Girona, creada el 1989 i que sota la batuta de Josep M. Terricabras primer i ara de Joan Vergés ha dut a terme una constant feina tant erudita com divulgativa al voltant del corpus ferraterià.

Gràcies a la seva feina, en el terreny divulgatiu acaba d’aparèixer el còmicFerrater Mora, filòsof, d’Iván García (dibuix) i Josep Pastells (text). A partir d’una entrevista de ficció d’un jove periodista a Ferrater Mora dos anys abans de morir, es fa en primera persona un repàs de la seva vida i obra, passant amb agilitat narrativa de l’anècdota a la categoria. Descobrim que després de ser criat a dida a Amer i d’estudiar intern al Collell, fa d’oficinista de banca, de venedor de cotxes, de traductor... Tenia una gran facilitat per a les llengües. Descobrim, també, que l’afició al cinema li ve de jove, de quan estudiava a la universitat, gràcies al seu amic Herminio Almendros, pare del qui seria un gran director de fotografia, Néstor Almendros. Una afició que sempre va combinar amb la passió per la lectura.

Amb la carrera de filosofia acabada -Joaquim Xirau va ser el seu mestre de referència-, va lluitar al bàndol republicà i al final de la guerra va creuar la frontera amb l’Herminio pel coll d’Ares. Aquí comença tot un nou periple humà i intel·lectual: París -on coneix la seva primera dona, Renée-, l’Havana -on comença a donar classes de filosofia i a escriure el diccionari-, Xile -on rep de mans de Margarida Xirgu un premi als Jocs Florals per Les formes... -, Nova York -on arriba amb una beca Guggenheim apadrinat per Pedro Salinas-, Princeton i, finalment, el Bryn Mawr College, a tocar de Filadèlfia, on desenvolupa la seva carrera i s’uneix a la seva segona parella, Priscilla Cohn, alumna seva.

Si Joan OliverPere Quart el va qualificar d’“optimista escèptic”, com a filòsof és un antidogmàtic i dialèctic incessant, amb un sistema que va batejar com a “integracionista” -no eclèctic- i que va desenvolupar en una trilogia de títols que culmina amb De la materia a la razón (1979). Un cop jubilat, va passar-se a la literatura, amb novel·les com la finalista del premi Nadal de 1987, El juego de la verdad, i, influït per Priscilla, a la defensa dels animals.

impacte

El president de CaixaBank, Jordi Gual, ha declarat aquesta setmana en una entrevista a la CNBC que l'entitat va pensar que els fets polítics d'octubre (amb la violenta repressió policial del referèndum de l'1-O, la vaga posterior i el polèmic discurs del rei Felip VI) tindrien una afectació econòmica que posteriorment no s'ha donat.

"Hi va haver alguna incertesa a l'octubre, ens vam moure de pressa perquè en qualsevol moment la nostra obligació amb els accionistes i amb els clients és assegurar la continuïtat del negoci, i això va estar garantit pel canvi de domicili", va fer, en referència a la decisió de canviar la seu de Barcelona a València.

"Després dels fets d'octubre, les coses ràpidament van tornar a la normalitat i, de fet, inicialment vam pensar que hi podia haver alguna desacceleració en el creixement econòmic a Catalunya i al conjunt d'Espanya —va exposar—, però no veiem que estigui passant i el 2018 serà un any remarcablement bo en termes de creixement econòmic".

El cert és que, malgrat el discurs catastrofista de les diferents instàncies de l'Estat, Catalunya va mantenir l'any passat un creixement econòmic del 3,3% del PIB

America llatina

No hi haurà ni encaixades de mans incòmodes ni somriures forçats. El president dels Estats Units, Donald Trump, va cancel·lar dimarts la seva assistència a la Cimera de les Amèriques d’avui a Lima, al Perú, per fer front a la crisi internacional de Síria. Amb la seva absència, doncs, estalvia als dirigents de l’Amèrica Llatina una situació tensa, però també perd l’oportunitat de millorar la relació amb els països de la regió.

Des que va arribar a la Casa Blanca, Trump no ha viatjat a cap país llatinoamericà -els seus dos antecessors, George W. Bush i Barack Obama, van visitar Mèxic en el seu primer any de govern-. A més, la seva retòrica antiimmigració, el seu proteccionisme i el seu menysteniment respecte als veïns del sud han deteriorat els lligams de Washington amb l’Amèrica Llatina, que en els últims anys ha començat a mirar cap a la Xina.

Trump “no només perd l’oportunitat” d’establir una bona relació amb “socis estratègics i econòmics clau”, sinó que “cedeix l’oportunitat als xinesos”, segons Jason Marczk, director del centre d’Amèrica Llatina del laboratori d’idees Consell Atlàntic. Marczk creu que l’absència de Trump a Lima “envia un missatge equivocat als països llatinoamericans amics”, que continuen nerviosos amb la seva política de “primer Amèrica”.

L’auge de les relacions entre la Xina i l’Amèrica Llatina ha reduït l’hegemonia econòmica dels Estats Units a la regió. El gegant xinès ha invertit en els últims dos anys més de 40.000 milions de dòlars en diversos països llatinoamericans, ha multiplicat per 22 els intercanvis comercials en aquesta zona -segons l’OCDE- i s’ha convertit en el soci comercial principal del Brasil, el Perú, Xile i l’Argentina. Les importacions xineses són sobretot de primeres matèries, soja i blat de moro.

“El govern de Trump, literalment i figurativament, està construint murs contra l’Amèrica Llatina”, va assegurar Keving Gallagher, expert en les relacions entre la Xina i l’Amèrica Llatina de la Universitat de Boston, el mes passat a l’agència Bloomberg. “Els xinesos, en canvi, proposen ponts i, de fet, els estan construint”.

Serà el primer cop que el president dels Estats Units no assistirà a la cimera americana, que se celebra cada tres anys i que va ser impulsada pel president nord-americà Bill Clinton el 1994 per assegurar la influència econòmica i política del seu país a la zona. La decisió de Trump, a més, mantindrà el ressentiment i la desconfiança de la regió amb el seu govern. De fet, només un 16% dels llatinoamericans aproven el president nord-americà, segons una enquesta de Gallup.

La seva impopularitat s’explica no només per la seva política migratòria sinó sobretot per les seves declaracions xenòfobes. Al començament de la campanya presidencial, el juny del 2015, va qualificar els immigrants mexicans de violadors, contrabandistes i criminals. I, ja com a president, ha qualificat els països de l’Àfrica i de Centreamèrica com el Salvador i Haití de “països de merda”, i ha enviat tropes a la frontera amb Mèxic.

“És una renúncia escandalosa del lideratge dels Estats Units al nostre propi hemisferi -afirma Richard Feinberg, un analista de l’Institut Brookings, que va treballar per al govern de Clinton-. No hi ha dubte que Trump té por d’estar en una sala amb persones a qui ha insultat contínuament els últims tres anys”.

Tanmateix, la decisió de no assistir a la cimera, segons els analistes, es justifica per la greu situació de Síria i la possibilitat que ordeni un atac contra el règim de Baixar al-Assad. A més, l’Amèrica Llatina fa temps que ha deixat de ser una prioritat dels EUA. Obama també va ser criticat pel seu desinterès per la regió, tot i que va millorar la seva imatge després d’iniciar el desgel amb Cuba. Amb Trump -que ha aprovat mesures per capgirar l’obertura del seu país amb el govern de Raúl Castro i s’ha mostrat a favor d’una intervenció militar a Veneçuela-, les relacions entre Washington i l’Amèrica Llatina viuen un dels moments més baixos de la història recent. Però els seus assessors insisteixen que el seu govern manté el compromís amb la regió i subratllen que els Estats Units són el principal soci comercial de més de la meitat dels països de l’hemisferi.

el popular

El governador del Banc d'Espanya, Luis María Linde, ha tornat a comparèixer aquest dimarts a la comissió del Congrés que investiga la crisi financera. Linde ha dedicat bona part de les seves respostes a la resolució del Banc Popular. L'actual governador ha detallat tot el procés i ha recordat que el 2015, justament quan va començar a estar sota la supervisió europea, ja presentava símptomes de deteriorament pel que fa a la seva taxa de cobertura i als seus actius. Més endavant encara ha reconegut que, tenint en compte la situació del Popular, potser va ser "una mala decisió" no haver-hi injectat diners públics el 2012, com va fer amb altres entitats. El governador del Banc d'Espanya ha explicat que va ser una decisió presa aleshores però que, vist després, podria haver estat la decisió equivocada. 

"El 2015 no hi va haver cap fet rellevant, però es va començar a apreciar un deteriorament d'actius, la taxa de cobertura es va començar a notar que estava per sota de la mitjana europea [...], es va apreciar un problema de dotació de provisions", ha afirmat Linde, que ha recordat que davant aquesta situació les autoritats europees van instar-lo a presentar una ampliació de capital de 2.500 milions d'euros que, posteriorment, va "complicar" l'estructura del seu consell. Linde ha insistit que aquest augment de capital social "no requereix autorització prèvia del supervisor (en aquell cas el BCE) sinó que només havia de "marcar l'estratègia i aconsellar l'ampliació". 

Això sí, Linde ha insistit que, més tard, a principis del 2017, el Popular complia totes els "ràtios de solvència", malgrat que poc després es constatés que l'evolució de la seva liquiditat "empitjorava clarament". En la seva segona intervenció, però, davant les preguntes dels diputats, el governador del Banc d'Espanya ha reconegut que tot i ser útils, els tests d'estrès bancari "no són garantia de res" perquè es basen en hipòtesis. 

"Es van donar totes les garanties possibles"

Assegura que el paper del Banc d'Espanya era només "opinar" sobre la venda al Santander

Però els buits d'informació se situen principalment en els dies previs a la resolució que va acabar amb la venda del Popular al Santander per un euro. Després que el subgovernador del Banc d'Espanya, Javier Alonso, insinués que el Popular va precipitar la seva pròpiacaiguda presentant garanties insuficients a l'hora de demanar la injecció de capital d'emergència, ara el governador ha insistit que el Banc d'Espanya va concedir tot el capital que va poder però no el màxim sol·licitat perquè l'entitat no havia presentat prou garanties. "Es va presentar la sol·licitud a les 8.33 hores del matí del dia 6 de juny i a les 9 hores ja estàvem reunits amb el consell de govern del BCE per estudiar-ho", ha insistit. 

A més, ha deixat clar que la quantitat demanada era superior als 2.000 M€ perquè en sol·licituds superiors a aquesta xifra cal la supervisió i aprovació del BCE, per via del MUR. Linde ha recordat que no pot donar les xifres reals perquè el BCE no ho ha autoritzat. 

En tot aquest procés, un cop ja es va declarar el Banc Popular en fallida, Linde ha defensat que el paper del Banc d'Espanya va ser només "opinar" sobre si el Santander era una entitat amb prou potència per absorbir el Popular. 

Linde va comparèixer el juliol passat. De fet, va ser el primer de tots els que han anat desfilant davant el micròfon d'aquesta comissió des que es va crear. En aquella primera compareixença, el governador del Banc d'Espanya (que deixarà el càrrec aquest juny) va assegurar que s'havia estat massa optimista a l'hora de preveure i gestionar la crisi financera i va apuntar a l'antiga cúpula del Banc d'Espanya.  Ho va fer a través d'un informe que va ser durament criticat per tots els partits presents per falta d'autocrítica. La responsabilitat del Banc d'Espanya a l'hora d'anticipar-se a la crisi, en la sortida a borsa de Bankia o en la resolució del Popular per la seva tasca de supervisió ha aparegut al llarg de diferents compareixences, però sobretot després de les acusacions de l'associació d'inspectors del Banc d'Espanya.

Sobre Bankia: "Ja no sé què més explicar, està tot dit"

Linde ha passat de puntetes sobre el cas Bankia en la seva primera intervenció. El governador de Banc d'Espanya ha etzibat que "ja no sap què més explicar, està tot dit", respecte a Bankia i s'ha remès als seus anteriors discursos, malgrat que un inspector del supervisor va assegurar haver advertit de les conseqüències de la sortida a borsa. A més, un exdirector de supervisió del banc encara públic va admetre que es van injectar 6.000 milions d'euros públics de més per rescatar-la. 

el circ

Les rulots i la carpa de la companyia Baró d’Evel ocupen la plaça Margarida Xirgu, davant del Mercat de les Flors, on actuen fins diumenge dins el cicleCirc d’ara mateix. Fa tres anys que Blai Mateu (Barcelona, 1979) viatja amb la troupe de Bèsties, un espectacle meravellós que mescla circ, moviment, música, bellesa, proesa i animals. Hi viatgen 25 persones, incloses mestra, cangur i cuinera, i dos cavalls, cinc cotorres i una garsa. L’any 2000 va començar la seva aventura creativa amb Camille Decourtye, que també és la seva parella. El públic català va descobrir el Baró d’Evel amb Le sort du dedans el 2009 (Premi Nacional i Ciutat de Barcelona) i des de llavors cada nou muntatge ha sigut un èxit. Ara viuen un moment dolç: els grans teatres francesos també se’ls rifen. “Els projectes que hi estem muntant, aquí no els hauríem pogut fer”, diu.

Sent fill de Jaume Mateu i Montse Trias (Tortell Poltrona i la Senyoreta Titat), ¿no podies ser altra cosa que artista de circ?

Espero que sí. És una pregunta que em faig, de fins a quin punt soc jo com a artista o soc una continuació. Tot i que de petit no volia fer circ, fins a l’adolescència no ho vaig dir.

¿I marxar a estudiar a França va ser la teva manera de matar el pare?

No. Perquè el clown i la comicitat és la motxilla que porto de casa. Però sí que el fet que allà el meu pare no fos conegut em va donar una lleugeresa que aquí m’hauria costat tenir.

Al final has reproduït el model familiar de treballar amb parella i fills. Una estrena deu ser atòmica.

Sí, és com un part. Són moments de vibració extrema que et descobreixen qui hi ha al darrere de la persona. Amb la Camille som molt diferents però complementaris. I és intens, però ens agrada. Que la Taïs [la seva filla] comencés a actuar al Circ Cric va ser casualitat i després va tenir ganes de fer l’espectacle.

Com és una infantesa nòmada?

Jo només ho vaig ser fins als dos anys, i els caps de setmana i estius, però tenia una casa. En canvi els nostres fills sí que ho són: vivim sis o set mesos a l’any en caravana i de gira [el seu camp base és a Gençac de Garona, prop de Tolosa]. La Taïs tenia 8 anys quan vam començar Bèsties i amb 12 té clar que vol parar i anar a l’escola. I ho farem. Els pròxims projectes no seran de carpa.

Aneu amb carpa i feu circ però aquí us acull un teatre de dansa. No hi ha manera de posar-vos etiquetes.

No volem que se’ns catalogui enlloc, sinó que ens defineixi ser el Baró d’Evel. Penso que estem més a prop de la creació i la performance que del circ, però el background de generositat amb el públic i la comicitat que tenim ens fa diferents. Nosaltres ens prenem les obres com a obres d’art, perquè les etiquetes poden ser molt diferents per a cadascú. Quan dius circ, no sé què pensa la gent. Hi ha imatges de circ que nosaltres no representem. Nosaltres volem convidar el públic a veure una cosa que no coneix: la sensació de descobrir un artista és brutal.

El Cirque du Soleil ara és a Barcelona. T’agrada?

La primera vegada que el vaig veure vaig pensar: “Quin nivell!” És el que em va motivar per formar-me i descobrir l’escola de Châlons. No puc dir que el detesti, perquè em va obrir una finestra. Però el relaciono tant amb la societat de consum que em costa dir-ne coses bones.

És el circ de l’encara més difícil, a diferència del que feu vosaltres.

Nosaltres, encara que fem proeses, no és que intentem que sembli fàcil però sí que tingui sensibilitat. El Cirque du Soleil només juga a fer coses difícils amb el cos humà, que està molt bé, però no ens interessa tant. Nosaltres juguem amb els límits com a nocions filosòfiques, no cal estar a molta alçada.

Fa pocs dies va morir un acròbata d’aquest circ en escena.

A la nostra escola hem tingut amics que s’han mort en un accident. Això ens va fer tocar de peus a terra. Jo he viscut moltes escenes en què ha anat d’un pèl que no ens hi quedem. El risc forma part de la professió, però no tens por perquè prens precaucions. Has d’estar preparat i tenir confiança, però hi pot haver errors humans.

Utilitzeu animals en escena i els tracteu com a actors.

Nosaltres vivim amb ells, formen part de la troupe. I fem amb ells el que saben i el que els agrada, com amb tots els intèrprets. Tenim moltes coses a aprendre’n, observant-los. A l’escenari, la seva justesa actoral ens motiva i ens posa l’espectacle en un lloc fràgil, únic i imprevisible. Això el fa extraordinari.

A Ï parlàveu de l’exili, però partiu poc de la realitat. Per què?

Parlar de la situació catalana seria un temàs. Però els nostres espectacles generen una esperança que en certs temes d’actualitat no hi és. A mi, vivint a França, el tema de la identitat m’interessa molt. Tan sols tornant a fer Ï ara ja prendria una nova lectura. No ho descarto.

En què esteu treballant ara?

El pròxim projecte és un díptic per a sala, Là, sur la falaise, que situem en un temps remot, en una primera societat abans de Bèsties. Là és un duet amb la Camille i el corb i vindrem aquest Grec que ve. L’any següent estrenarem una obra gran amb la companyia de Bèsties.