els rohingyes

Amitja tarda el sol encara impera a la frondosa illa de Sandwip. Està situada a una hora en barca de motor a l’oest de Chittagong, la segona ciutat més important de Bangladesh. Desenes de barcasses de fusta descansen a la sorra fangosa de la costa. Els pescadors cusen les xarxes i reposen després d’una llarga jornada de feina.

De sobte, reben una visita inesperada. Muktader Rahman, un jove de vint-i-pocs anys, vestit a l’estil occidental, necessita transport. “¿Com puc arribar a l’illa de Bashan Char?”, els interroga decidit. “És a uns set quilòmetres. Per l’estat del mar, avui, són unes dues hores en barca”, li respon Mohamed Hokchar, que sembla que és qui lidera el gremi. “Fa uns anys no hi vivia ningú, només unes quantes persones que cuidaven búfals”, afegeix el pescador.

El nom de l’enclavament, Bashan Char, vol dir literalment “illa flotant”. No és casual. Expliquen els autòctons que l’illa va aparèixer cap al 2005 per l’acumulació de sediments, i que durant molts mesos queda inundada per les marees. “Ni tan sols nosaltres ens hi podem acostar durant l’època del monsó”, aclareix Hokchar. Un informe difós pel diari Dhaka Tribune decreta l’espai com a “no habitable” perquè no disposa d’aigua potable ni d’espai cultivable, i és vulnerable a les tempestes.

Fins fa dos anys ningú hi posava els peus perquè era terra de pirates. Feien servir l’illa per portar-hi els ostatges mentre negociaven els rescats. I ara les autoritats de Bangladesh han decidit que és el lloc idoni per traslladar 100.000 dels 700.000 rohingyes que han arribat al país des de finals d’agost de l’any passat fugint de la neteja ètnica a Birmània, i que sobreviuen amuntegats a les tendes que han aixecat dalt dels turons de Cox’s Bazar.

Muktader Rahman hi vol arribar abans que es faci de nit per reunir-se amb el seu pare, que treballa a l’illa construint habitatges per al gegantí centre d’acollida dels refugiats rohingyes. Finalment aconsegueix que els pescadors acceptin transportar-lo fins a Bashan Char amb una precària barcassa. Les ones la gronxen amb força i els tripulants han d’anar traient amb galledes l’aigua que s’acumula dins l’embarcació, però de mica en mica es va endinsant a la badia de Bengala.

Els càlculs dels pescadors no fallen, i al cap d’unes dues hores de travessia la costa de Bashan Char es dibuixa a l’horitzó. El terreny només s’eleva uns quants metres per sobre de l’oceà durant la marea baixa i pràcticament tot el litoral està format per fangars que s’endinsen cap a l’interior d’un illot que no fa més de vuit quilòmetres de llarg per quatre d’ample. Només s’intueixen alguns matolls, fins que de cop i volta comencen a aparèixer desenes d’enormes vaixells atracats a la costa. Un helicòpter sobrevola la zona.

A mesura que la barca s’acosta a l’illa es distingeixen fileres i fileres de treballadors descalços que traginen grans paquets damunt del cap. Surten dels vaixells i descarreguen els paquets a la zona estable, on els camions, els tractors i les excavadores feinegen sense parar. Ni tan sols de nit s’aturen.

Les autoritats treballen a contrarellotge perquè el monsó està a punt d’arribar. “Aquest mes hem de tenir enllestides les carreteres, 1.440 cases i 120 refugis contra els ciclons”, explica Sharif Uddin Basie, un dels encarregats d’una de les 30 empreses contractades a l’illa amb un pressupost total de 235 milions d’euros. “Tindran una casa millor que la meva, i les estem alçant uns metres de terra per si hi ha inundacions”, exclama ja dalt d’un vaixell a punt de tornar al continent.

De fet, el govern de Bangladesh ja ha reconegut els últims mesos que els rohingyes que vagin a viure a l’illa només en podran marxar si tornen al seu país d’origen, Birmània, o si els acull un tercer país. “No és un camp de concentració però existiran restriccions, i mai podran tenir un passaport de Bangladesh”, admetia al febrer Hossain Toufique Imam, assessor de la primera ministra, Sheikh Hasina.

noies de F1

Des d’aquesta temporada, les noies que abans de cada Gran Premi de Fórmula 1 acostumaven a ocupar la graella han desaparegut per decisió dels nous gestors del campionat, els nord-americans de Liberty Media. Ara, en comptes de dones, són nens procedents del kàrting de cada país que acull la cursa els que aguanten el dorsal amb el número del pilot que ha d’ocupar cada lloc. Però això serà així a totes les curses excepte a la de Mònaco, que es disputa aquest cap de setmana.

L’Automòbil Club de Mònaco ha pressionat per poder mantenir una tradició que, des del Principat, diuen que s’associa al glamur. A principis d’abril, Michel Boeri, president de l’Automòbil Club monegasc, va anunciar que les noies de la graella tornarien a la F1. I ho fan gràcies al fet que han trobat un forat per saltar-se la normativa de Liberty Media: aquest diumenge hi haurà models nois i noies a la graella, però no només sortiran amb un paraigua o aguantaran el dorsal de cada pilot, sinó que també faran fotos per a les xarxes socials d’una coneguda marca de rellotges suïssa.

“Les dones són el més bonic d’aquest món. A les curses, en el passat, hi vam tenir homes, i altres vegades hi ha hagut homes i dones. Mònaco és un Gran Premi molt elegant”, va dir sobre el tema Lewis Hamilton, l’actual líder del Mundial de Fórmula 1. El britànic de Mercedes va afegir: “No sé com se senten aquestes dones, no puc parlar sobre això. Tot i que és cert que quan veig aquestes dones penso en Mònaco, crec que nosaltres, els pilots, no hem de donar suport a una cosa que posi les dones en una situació compromesa. Si elles estan incòmodes, és millor que no ho facin”. Sebastian Vettel, el seu principal rival en la lluita pel títol, es va referir al tema amb unes paraules similars. “M’agraden les dones, però si hi hagués homes no tindria res contra ells, simplement no m’importaria”, va apuntar. Per a l’alemany de Ferrari, d’un gra de sorra se n’ha fet una muntanya: “Crec que s’ha generat un enrenou innecessari, perquè no crec que cap de les noies es veiés obligada a fer-ho; gaudien del que són. En aquesta època es genera molt de soroll per no res”. Charles Leclerc, un pilot que aquest cap de setmana corre a casa -viu al costat de la línia d’arribada-, assegura que era “positiu” tenir dones a la graella, però que aquest cap de setmana viurà un moment especial: “El meu cosí ha estat triat com un dels nens de la graella i estarà amb mi, estem molt contents. És genial, és molt bona idea tenir nens a la graella”, indica. Romain Grosjean, per la seva banda, opina que “som al segle XXI” i es pregunta: “Mònaco sempre és especial. Per què no fem alguna cosa diferent?”

Segueixen havent-hi models

Malgrat que les noies han desaparegut de la graella, les models femenines continuen presents a la Fórmula 1. Al Circuit de Barcelona-Catalunya, durant el cap de setmana que es va celebrar la F1 hi va haver dones vestides d’hostesses d’Emirates, l’aerolínia que patrocina el Gran Premi d’Espanya de F1. Les models no van estar presents al podi ni a la graella, però sí al pàdoc i acompanyant els pilots just abans de la drivers parade, la volta que els pilots fan al traçat en un camió descobert abans de començar la cursa.

la bifurcacio

La situació que ha emergit de la investidura del president Torra sembla molt inestable, i se’m fa difícil preveure què passarà en els propers mesos. En canvi, és fàcil veure les opcions a uns anys vista. Abans d’examinar-les, però, cal explicar com hem arribat fins aquí.

En bona part, el camí recorregut pot explicar-se com una successió de males jugades cadascuna de les quals ha fet bona l’anterior. L’estat espanyol va desvirtuar l’Estatut del 2006 violentant la legalitat (forçant una composició del Constitucional favorable al nacionalisme espanyol), cosa que va desprestigiar-lo davant molts catalans, que per primera vegada van considerar l’independentisme com una opció seriosa. Els líders independentistes van plantejar unes eleccions autonòmiques en clau plebiscitària; van obtenir un resultat que, tot i ser excel·lent, era insuficient per atorgar el necessari mandat popular, però, no obstant això, van preferir llegir-lo com si ho fos; van reescriure el full de ruta amb què s’havien presentat a les eleccions, i van construir un projecte de fantasia basat en la creació d’estructures d’estat que permetrien una independització unilateral previ referèndum també unilateral. L’Estat, que podia haver-se quedat quiet després d’haver il·legalitzat aquell referèndum i de neutralitzar-ne els observadors, va preferir reprimir-lo brutalment. Amb aquesta repressió l’Estat va atorgar a la jornada de l’1-O un valor polític incalculable. Aquest capital, tanmateix, va ser malbaratat pels líders independentistes al llarg de les següents setmanes, en què van posar de manifest que no havien cregut mai en la independització unilateral tantes vegades proclamada. L’Estat, que un cop més es podia haver quedat quiet esperant esdeveniments, va pretendre esclafar definitivament l’independentisme mitjançant el processament dels seus líders amb càrrecs fonamentalment imaginaris, amb la qual cosa els ha rehabilitat i s’ha desprestigiat encara més, i aquesta vegada davant els seus socis internacionals. Pel que fa a la investidura del president Torra sense haver neutralitzat prèviament les seves declaracions més antipàtiques (algunes de les quals ho són només en aparença) constitueix un nou error que ha permès un torpede al punt més sensible de la credibilitat internacional de l’independentisme.

El més probable és que l'Estat se senti temptat a degradar més i més la democràcia espanyola per mirar d’erradicar l'independentisme d’una vegada

La polseguera és espessa, però més enllà s’albiren dos camins.

El més probable és que l’independentisme continuï mantenint la iniciativa perquè és qui té un projecte. Es tracta d’un independentisme menys ingenu: ja no creu en la independització unilateral, i sap que necessita ocupar les institucions (cap dels tres partits va deixar de participar en les eleccions del 21-D, malgrat la seva dubtosíssima legalitat) per eixamplar la base independentista i obtenir el mandat popular que no ha tingut mai. També sap que, un cop dins de les institucions, no es podrà separar de la legalitat. ERC ho sap i ho diu, el PDECat ho sap i no ho diu, la CUP fa veure que no ho sap. Ara bé, per més bondat que faci l’independentisme (i ERC és qui millor ha entès que aquest ha de ser ara el full de ruta), no deixarà de constituir, pel sol fet d’existir, però també per la seva retòrica, una ferida insuportable per al nacionalisme espanyol, que el més probable és que se senti temptat a degradar més i més la democràcia espanyola per mirar d’erradicar-lo d’una vegada. Estem parlant, doncs, d’un procés de desgast mutu i, per tant, llarg. Si l’independentisme manté la calma, el suport intern pujarà i es consolidarà un corrent de simpatia popular a Europa. Aquests dos factors faran que el dilema entre 'statu quo' i democràcia acabi resultant irresistible, i l’Estat cedirà. Haurà de proposar alguna cosa que els catalans puguin votar, i els independentistes hauran d’acceptar el resultat de la votació, que s’assemblarà més a la independència com més trigui a realitzar-se.

El camí alternatiu és el de mantenir l’autonomisme. És del que més es va parlar a les sessions d’investidura, els uns per comprometre’s a no seguir-lo, els altres per exigir-ne el retorn. No és un camí practicable per la senzilla raó que ningú hi creu. Els uns no hi han cregut mai: el PSOE ho va demostrar amb la Loapa, el PP amb la seva oposició al títol 8è de la Constitució, Cs amb la seva actitud quotidiana. Els altres –la major part del catalanisme– hi han deixat de creure. Aquest camí se seguiria si fossin els constitucionalistes els que guanyessin les successives eleccions, i no consistiria a mantenir l’autonomisme sinó a liquidar-lo progressivament.

Ara per ara no es distingeix cap tercer camí: ni en forma de tercera via, ni de desenllaç ràpid.

Deriva

A petita escala passa. Veus algú que està de mal humor. I li dius: “Estàs de molt mal humor”. I es posa de més mal humor. I et contesta: “Sí! Estic de molt mal humor, i què?” I llavors tu te'l mires amb prevenció, perquè saps que està de mal humor, i procures no dir-li res i seguir amb la teva vida alegre (l'alegria, quan res dolent no et passa, esdevé deure). I com que te'l mires amb prevenció perquè saps que està de mal humor, ell no deixa el mal humor, agreujat per la teva mirada de prevenció. I se'n va a dormir i es desperta, però ja es desperta de mal humor. I el mal humor es torna un hàbit i ja no sap canviar, de manera que tothom del seu voltant se n'aparta. I com que tothom se n'aparta, perquè ser amb ell és una murga, encara es posa de més mal humor.

A gran escala passa. L'Estat se sent atacat en el complex més gran que té: la unitat. N'hi ha uns que reclamen el dret a l'autodeterminació. N'hi ha uns altres que també. I, per sufocar això, tanca a la presó preventiva uns quants dels polítics que van organitzar el referèndum (il·legal). Uns altres, d'aquests polítics, marxen a l'exili per evitar aquesta presó. D'aquesta manera, a Europa els uns estan lliures. A Espanya, tancats. Com que això demostra que Espanya s'està comportant de manera autoritària, Espanya es mostra més autoritària. Determina que un músic anirà a la presó per les lletres de les cançons. El delicte? Injúries al rei i enaltiment del terrorisme. Llavors, el músic, que no vol anar a la presó, s'escapa a Europa. Llavors, potser l'Estat pensa que en les properes actuacions policials no s'ha de deixar temps als acusats perquè s'escapen. Llavors els futuribles acusats (que a hores d’ara ja pot ser qualsevol) viuen alerta per marxar a la mínima. I tothom a Europa diu que Espanya és un estat autoritari. I se'n va a dormir i quan es lleva segueix sent un estat autoritari. I com que tothom se n'aparta, perquè un estat autoritari és una murga, encara es posa més autoritari

dones igual a revolucio

Gener del 2015. La gran esperança de l'esquerra europea, Alexis Tsipras, forma un govern sense cap dona a Grècia. A la segona línia, als viceministeris, de 26 càrrecs només n'hi ha 6. Sembla que les mesures d'austeritat s'apliquen d'una forma severa amb les dones. Llàstima. Perquè sense dones no hi ha revolució. I per demostrar-ho, Grècia.

Maig del 2018. Quim Torra, el nou president de la Generalitat, forma un govern de 14 persones. 11 homes i 3 dones. Amb l'excusa de la restitució dels consellers empresonats i exiliats, les dones, casualment, són les que en queden al marge. Diu el president que molta gent li ha ensenyat una targeta groga. Però s'equivoca el president, amb tot el meu respecte. No és groga. És vermella. Directa. No es pot fer pinya amb aquesta pròrroga indefinida. La llei 17/2015 d'igualtat efectiva de dones i homes diu en un dels seus articles: "Representació paritària: la situació que garanteix una presència de dones i homes segons la qual cap sexe no supera el 60% de persones a què es refereix ni és inferior al 40% i que ha de tendir a assolir el 50% de persones de cada sexe". Si per aconseguir la paritat cal una llei, ja hauríem de pensar que tenim el problema més gran del món. Perquè les dones formem part de la societat i volem participar activament del nostre destí, que fins ara ens ve limitat per una qüestió exclusivament de sexe. Per què es fan lleis si no es pretén aplicar-les? Quantes més raons es necessiten per demostrar que el patriarcat s'ha d'acabar ja, ara, avui, perquè sense dones no hi ha revolució possible? Que no hem repetit prou la mateixa història, el mateix error? Quina persistència a buscar la mateixa pedra una vegada i una altra!

Jo soc una dona, com tantes altres dones, que he defensat, també físicament, la República. Però no ens hi estem deixant la pell ni la veu per obtenir aquestes engrunes ni aquesta sentència mil·lenària que no ens fa mai una prioritat encara que siguem majoria. Soc dona i estic molt emprenyada perquè n'hi ha massa que s'apunten al discurs feminista per pur postureig i a la pràctica ens menyspreen com de costum. El ritual de mirar-nos amb condescendència mentre ens pregunten amb els ulls "¿Creieu, de debò, que ara és el moment de parlar-ne?" ja ens el coneixem massa. I tant que és el moment. És el moment de fer-ho bé. És el masclisme inherent el que hem d'arrencar d'arrel. El mateix que li fa dir al president "Aviat des de l'Estat trucaran a la meva dona per dir-li què he de sopar". Quina edat té? Jo tampoc sé cuinar! El problema és tractar aquests comentaris com ensopegades. És el mateix que va passar amb García Albiol quan va dir, parlant de les urnes de l'1 d'octubre, que la seva dona en tenia una d'igual per a la roba bruta. La impossibilitat de dir "A casa en tenim una d'igual per a la roba bruta" o "Em trucaran per veure què m'he de fer per sopar" és preocupant perquè demostra com ens estem organitzant a aquestes altures i, encara pitjor, sota quins valors viuen els nostres governants.

Volem una república feminista perquè volem un estat nou i modern de veritat, no una còpia en català del que veiem arreu. Volem aquesta justícia històrica que no ens arriba ni en els moments més decisius, en els quals la nostra participació, com sempre, és determinant. Ho exigim com a ciutadanes de ple dret. Estem cansades d'aquests ulls miops que no veuen les dones en el present ni en el futur. De l'arrogància dels que pensen que ells són més capaços, quan només cal veure com va el món. Capaços de què? I continuaria. Però s'acaba l'espai i he d'anar a fer el sopar. Jo. Una dona que no sap cuinar.

Fabra

La primera referència relacionada amb l’exili de Mestre Fabra, la devem al llibre Els darrers dies de la Catalunya Republicana d’A. Rovira i Virgili. En aquesta obra subtitulada “Memòries sobre l’èxode català”, l’il·lustre historiador i plorat amic explica que la mateixa tarda (la del 31 de gener de 1939) en què ell, juntament amb la seva família i altres fugitius, van passar la frontera francesa, pel Pertús, en un autocar vell i atrotinat, foren deturats, poc abans d’arribar al Voló, per uns gendarmes que els volien portar en un camp de concentració. “I mentre deliberem -escriu Rovira- sobre la manera de sortir del mal pas, veiem venir cap a nosaltres, en la claror minvant del capvespre, Mestre Pompeu Fabra, que encara no s’ha assabentat del nou perill que correm, i content com un infant alça amb aire triomfal dos grossos pans de barra, un a cada mà...”. “Les rodanxes d’aquell pa -afegeix una mica més endavant- van tenir un gust de glòria i foren el primer senyal de bon averany.” Durant l’èxode, el gramàtic, gran coneixedor del Pirineu, havia estat el capdavanter d’una expedició d’intel·lectuals que no feia pas moltes hores que acabaven de passar també la frontera. [...] Quant als centres d’acolliment, el primer de constituir -en raó de diverses circumstàncies favorables- fou l’anomenada, oficialment, “Résidence des Intellectuels Catalans”, sostinguda pels felibres, regida per un Patronat, i administrada per Manuel Alcántara i Gusart, felibre català, també exiliat. [...] L’estatge social i administratiu de la Residència -legalitzat amb la denominació de “Centre Cultural Català”- ocupava dos pisos de la casa número 7 del carrer “du Petit-Saint-Jean”, en el vell Montpeller. [...] A Montpeller, Pompeu Fabra va viure sempre amb la seva família (esposa i filles) en un pis d’una casa del carrer de “Bouisa rolles”, a quatre passes de la plaça de la “Comédie” -“l’Oeut” que també en deien-, lloc de cafès, bars i establiments de tota mena, el centre vital de la ciutat. [...] Les meves notes recorden encara una conversa amb el Mestre en el curs de la qual va dir-me que treballava en una revisió del seu Diccionari general, en vista a la segona edició, i que pensava començar un diccionari català-francès. [...] Ara, en recordar tot això, em sembla comprendre en tota la seva significació la divisa del Mestre: “treballar i esperar”, així com el qualificatiu de “gramàtic idealista” que li donava l’il·lustre autor de la Història Nacional de Catalunya, el qual va deixar també escrit que “per a Pompeu Fabra ésser gramàtic era la forma d’ésser patriota”.

Tiroteig a l'escola

El jove de 17 anys Dimitrios Pagourtzis ha estat identificat per les autoritats nord-americanes com el responsable de matar a trets nou estudiants i un professor a l'institut nord-americà de Santa Fe, a Texas, i ha estat imputat pel càrrec d'assassinat.

Davant la policia de Texas, Pagourtzis "va confessar haver disparat múltiples persones amb la intenció de matar-les", segons el document judicial recollit per Fox News. Deu persones més han resultat ferides, diverses en estat crític, pels trets efectuats per Pagourtzis. Es tracta de la quarta massacre més important en la història recent del país.

Segons el governador de Texas, Greg Abbott, Pagourtzis va agafar les dues armes amb les quals va cometre els crims –una escopeta Remington 870 i una pistola calibre 38– de la casa del seu pare, que les va adquirir legalment, i també va col·locar artefactes explosius a l'escola. "Volia suïcidar-se després de cometre els assassinats però li va fallar el valor", ha indicat el governador.

olor de paper

El senyor Albert ve cada dia a les 9 del matí, seu a la cadira i observa com la parada va prenent forma. Ni se sap els anys que fa que compleix amb el mateix ritual. Col·lecciona tota mena de paperassa de cinema. El seu arxiu és immens, inabastable. Ja compra per rutina, del que no pot prescindir és de venir cada diumenge. Ni de seure a la seva cadira. Després de vuit anys d’obres, aquesta setmana el Mercat de Sant Antoni tornarà on havia estat. També ho farà el dominical de llibres, cromos, còmics i paper vell, al qual han concedit la gràcia de la supervivència sota unes estructures metàl·liques de sostre retràctil, fora del perímetre de l’edifici central.

Havia sonat la idea d’enviar els paradistes al Raval o a la Gran Via, però per sort no ha sigut així. És a en Joan Mateu, venedor de llibres romàntics, a qui li ha tocat batallar com a president dels paradistes dominicals per aconseguir que el resultat final, el que aquesta setmana serà una realitat, sigui satisfactori per a la setantena de comerciants que han decidit continuar llevant-se molt aviat cada diumenge al matí. Només ell sap la dura batalla que ha hagut de lliurar: “La infraestructura del nou edifici no estava pensada per tenir en compte el mercat dominical”.

En Ferran, irreductible venedor de còmics, tenia quatre parades, i al nou emplaçament es queda només amb dues. Les altres se les ha venut i viu amb certa incertesa la nova etapa, amb menys espai i no gaire trempera. És això el que destaca a l’ambient: la provisionalitat, una il·lusió temperada, sense grans entusiasmes. Fer-hi un tomb aquest últim diumenge és descobrir estampes ben curioses, com ara els paradistes del mercat de roba d’entre setmana anant amunt i avall pel carrer Tamarit per transportar les seves mercaderies amb carretons des del mercat provisional de la ronda Sant Antoni fins al nou edifici a punt de solfa. És quasi una imatge antiga, una fotografia de Miserachs en blanc i negre.

Arriba el dia de la jubilació

El Manel Aisa està content. Bé, de fet, ell sempre està content. Després de vuit anys vivint a l’extrem nord del mercat, a la frontera de la pluja i les caques de colom, li ha arribat el dia de la jubilació definitiva. Trenta anys al peu del canó venent llibres de política, d’esquerres, anarquistes, revolucionaris. El seu millor testimoni és el seu carro, que té més de cent anys i que va heretar de no se’n recorda qui. Ara l’heretarà una llibretera d’unes quantes parades més enllà. I heretarà tots els adhesius que hi ha enganxats. “Aquest és d’una immobiliària especuladora que pretén vendre pisos del Poble-sec per un milió d’euros”, m’explica el Manel. Amb una riallada, esclar. Durant vuit anys li ha fet ombra La Carboneria, l’edifici ocupat de Floridablanca amb Urgell. No el tiraran a terra, però ves a saber la sort que tindrà, qui l’habitarà i amb quin propòsit.

El Plácido Sierra, venedor de revistes antigues, empolsegades d’històries i resistència vintage, també seguirà, però també amb una pàtina de certa melancolia: “El col·leccionisme de tu a tu està morint, internet s’ho emporta tot”. Els cromos, imprescindibles per molt que passi el temps, continuen canviant de mans a la cantonada. Pares que havien sigut fills, avis que havien sigut pares. El gran Joan Safont, periodista, historiador i veí recent, ho té clar: “Sant Antoni és el diumenge!” També ho sap l’Albert Magret, artista, cantant, transformista. Es va oferir per interpretar la Monyos en la inauguració del nou mercat. Les idees de bomber sempre són benvingudes.

La senyora gran de les postals i les publicitats velles també continua. Ella fa només quinze anys que se’n fa càrrec. Abans ho feia el seu fill, abans el seu marit i abans el seu sogre. Quin trajecte tan poc cronològic, el de la que potser és la parada amb més solera. Alguns amics i coneguts passen a saludar per la parada Vall, que acaba avui el seu llarg trajecte. El Mago Félix, per exemple, fa setanta-cinc anys que difícilment es perd cap diumenge. Era un marrec quan va començar a venir i ara casa seva està empaperada amb milers de velles novel·letes populars de quiosc. El Mago continuarà igual, sens dubte. També el senyor que passeja amb un vell transistor encès i escolta pasdobles a tota castanya. Continuarem també, perquè Sant Antoni, els diumenges, és una escola de vida.

la wikipedia

El penúltim mantra unionista, que sosté que Quim Torra no és el 131è president de la Generalitat sinó només el desè, ha tingut aquests dies la seva plasmació al món digital quan internautes anònims han esborrat de la llista d’ocupants del càrrec que apareix a l’edició espanyola de la Wikipedia tots els noms anteriors al de Francesc Macià. L’historial de modificacions de la pàgina mostra que el tema és objecte de controvèrsia, i quan algú intenta restituir-hi les referències fins a Berenguer de Cruïlles (1359-1362) tornen a ser eliminades. Si bé les versions en català i anglès de la mateixa pàgina s’han mantingut per ara al marge d’aquestes anades i vingudes, el cas és un bon exemple de les “guerres d’edició” que es lliuren cada dia per determinar el contingut de l’enciclopèdia lliure, que només l’any passat va registrar 407 milions de modificacions. El català Quim Gil, responsable de col·laboració tècnica de la Fundació Wikimedia, reconeix que aquesta mena d’incidents són el pa de cada dia: “Passa sovint amb articles com el de la frontera entre l’Índia i el Pakistan”. Tot i així, Gil assegura que la comunitat sempre acaba posant les coses al seu lloc en els temes de més actualitat, perquè són els que tenen més gent pendent.

En canvi, els responsables de les diverses edicions -que funcionen de manera independent- tenen molta més feina detectant el contingut inadequat menys visible, com insults o referències comercials que algun trol amb poca feina inclou, posem per cas, en un article poc visitat sobre un obscur escriptor del segle XVI. Per això fa uns mesos que la plataforma tecnològica de Wikimedia disposa de l’ORES (Objective Revision Evaluation System), una aplicació d’aprenentatge automàtic que -previ entrenament manual- ajuda els editors a “patrullar” el contingut, assignant a cada modificació feta pels usuaris una puntuació de qualitat que depèn de si s’ha esborrat de cop la meitat de l’article, s’han eliminat referències o s’hi han afegit només paraules malsonants. L’ús d’ORES, que es de codi obert i es va activar al gener a l’edició en català, redueix fins al 90% la càrrega de treball dels editors, explica a l’ARA l’iranià Amir Sarabadani, un dels seus creadors.

Aquesta aplicació de la intel·ligència artificial a la millora del contingut de la Wikipedia és un dels temes que s’han tractat aquest cap de setmana a la Wikimedia Hackathon, una trobada internacional que ha reunit a la Facultat d’Enginyeria de la Universitat Autònoma de Barcelona 250 especialistes tècnics de 48 països vinculats al desenvolupament i al manteniment dels 280 projectes de la fundació Wikimedia, sigui perquè formen part de la seva modesta plantilla de 270 empleats o perquè col·laboren voluntàriament en algun dels projectes. El protagonista és el software lliure MediaWiki d’edició col·laborativa, que no impulsa només les múltiples edicions de l’enciclopèdia, sinó també publicacions digitals d’empreses i organismes tan diversos com Amazon i la NASA: tenen comptades més de 57.000 instal·lacions a tot el món.

Tot i ser la cinquena web més visitada d’internet, amb 16.000 milions de pàgines vistes cada mes (la meitat corresponen a l’edició en anglès), la Wikipedia i els seus projectes complementaris -la biblioteca multimèdia Commons, el diccionari Wiktionary, la guia de viatges Wikivoyage, el repositori de cites Wikiquote i la base de dades d’espècies vives i fòssils Wikispecies, entre d’altres- reposen sobre una estructura tecnològica força senzilla: 1.200 servidors comercials, repartits entre dos centres de dades principals als Estats Units (Ashburn i Dallas) i tres de distribució (Amsterdam, Singapur i San Francisco), atenen una mitjana de 150.000 peticions per segon. La seva capacitat total d’emmagatzematge és de l’ordre dels petabytes. Faidon Liambotis, director d’enginyeria, aclareix que la majoria corresponen al contingut multimèdia de Commons, majoritàriament imatges i sons; el text de les enciclopèdies no representa més del 10% de les dades.

A diferència d’altres serveis d’internet que operen des de núvols públics com el d’Amazon, el de Google o el de Microsoft, Wikipedia insisteix a limitar-se a servidors propis. Liambotis explica que ho fan per motius de cost, d’agilitat i sobretot per mantenir el control sobre el contingut i la privadesa dels usuaris. En aquest sentit, no rastregen els usuaris ni capturen dades sobre ells. Les estadístiques de trànsit només recullen xifres de dispositius visitants: el mes passat, tres milions a l’edició en català (amb igualtat entre ordinadors i mòbils) i 792 milions a l’edició en anglès (amb gairebé el doble de mòbils que d’ordinadors).

A més de l’ús d’intel·ligència artificial per optimitzar el contingut, l’altre tema destacat de la Wikimedia Hackathon ha sigut la gestió de les dades que genera la plataforma. D’una banda, es pretén millorar-ne l’explotació sota la direcció de la madrilenya Nuria Ruiz, responsable d’analítica -abans a Amazon i a Tuenti-: tenen pàgines que mostren les modificacions de contingut en temps real sobre una bola del món, i mapes que alerten del possible biaix geogràfic en la informació. I, de l’altra, Wikimedia també està evolucionant d’una plataforma basada en el text cap a una altra de centrada en les dades: Wikidata.org és una mena de Wikipedia per a informació estructurada que pot ser consultada directament o referenciada externament. Per exemple, una consulta sobre Pablo Picasso a la Wikipedia ofereix l’article textual, mentre que a Wikidata apareixen només les dades disponibles sobre el pintor. Un dels projectes en curs aspira a etiquetar automàticament els milions d’imatges que hi ha a Wikimedia Commons més enllà de les descripcions que han introduït manualment els usuaris, amb l’objectiu de facilitar-ne la cerca.

Amb aquesta transformació del model de contingut de text al de dades, la Fundació Wikimedia -que obté ingressos exclusivament de donacions- aborda el seu pla estratègic de cara a l’any 2030, quan vol ser la infraestructura essencial de l’ecosistema del coneixement lliure, accessible externament en forma de servei i incorporant contingut que fins ara no hi és, com la tradició oral de comunitats remotes. Uns objectius tan ambiciosos com admirables.

Deliveroo

El debat sobre la relació laboral que existeix entre les plataformes digitals i els autònoms que hi ofereixen serveis podria tenir aviat una resposta més clara. Els judicis entre la plataforma de menjar a domicili Deliveroo i els seus missatgers ja han arribat a Catalunya, i dimecres es produirà el primer enfrontament en un jutjat a Barcelona. Es tracta de la primera de les 16 demandes en què diferents exrepartidors demanen que se’ls reconegui com a assalariats i afirmen que les condicions de la plataforma els feien treballar com a “falsos autònoms”. També denuncien que la plataforma va acomiadar-los com a represàlia per haver participat en la vaga convocada l’estiu passat per protestar contra les condicions que imposava un nou contracte.

El conflicte no és diferent al que ja s’ha viscut en altres països com el Regne Unit, Bèlgica o els Països Baixos, on els repartidors també han protagonitzat aturades i mobilitzacions. De fet, a Espanya ja hi ha hagut dos judicis per intentar resoldre aquest enfrontament. El primer va ser a Madrid i es va tancar amb un acord econòmic amb el missatger abans d’arribar als tribunals. En canvi, el segon judici a València sí que es va produir, ja que l’extreballadador no va acceptar la compensació. Ara el repartidor espera el mateix que els seus companys de Barcelona, una sentència que aclareixi si se’ls ha de considerar empleats o autònoms que escullen quan i com treballar a través de la plataforma.

“Han evitat la comunicació amb el sindicat i no han volgut participar en les taules de conciliació amb l’administració”, explica a l’ARA l’Oriol, el primer rider de Barcelona que dimecres s’enfrontarà a la multinacional britànica. En la seva opinió, una sentència a favor dels repartidors podria forçar Deliveroo a pagar les quotes de la Seguretat Social pendents i els salaris corresponents fins al dia de la decisió judicial. A més, creu que els hauria de readmetre com a assalariats.

Coincidint amb el judici, alguns dels exrepartidors també presentaran la cooperativa amb què volen engegar la seva pròpia aplicació d’entregues que, segons afirmen, contractarà com a empleats els missatgers. La iniciativa pretén “lluitar contra la precarietat” al sector a través de l’autoorganització per crear “llocs de treball dignes”. Demà presentaran una campanya de micromecenatge a la plataforma Goteo per finançar l’aplicació.

Fonts del sector tecnològic insisteixen, però, que cal avançar en “solucions jurídiques” per adaptar-se als models de treball de les plataformes digitals. En aquest sentit, destaquen que hi ha beneficis en el sistema d’autònoms de Deliveroo, ja que és més flexible que els contractes laborals tradicionals. Tot i així, les mateixes fonts reconeixen que caldria buscar solucions intermèdies com ara l’autònom econòmicament depenent.

Cuidar se

“S’ha de donar importància al menjar, tot i que no hem d’oblidar que és un factor més dels molts que envolten un esportista: la preparació física, el descans, el treball dels fisioterapeutes i readaptadors, l’anàlisi, l’estil de vida...”, explica Sergi Mateo (Olot, 1986), nutricionista del Girona, un dels clubs que aposten fermament per uns hàbits d’alimentació saludables que beneficiïn primer la persona i, en conseqüència, el jugador. “Darrerament està agafant molta força, però m’agrada explicar-ho tenint en compte que és part d’un tot. Quan el futbolista atén tots els aspectes el seu rendiment millora, malgrat que la genètica i l’actitud també hi tenen molt a dir”. D’adolescent va començar a mostrar inquietuds per un estil de vida sa que contribuís a esprémer les seves capacitats. Ara ha publicat la primera guia il·lustrativa dedicada exclusivament als futbolistes ( Se juega como se come, amb la paraula entrena ratllada), juntament amb els dietistes Aritz Urdampilleta, de qui va ser alumne, i Anna Sauló, per resoldre els dubtes que li passen pel cap al jugador. “Fa 10 anys, quan vaig començar a estudiar la carrera, la gent em deia si estava boig. Pocs es fixaven en la dietètica”, assegura Mateo, que va acabar aconseguint el que es proposava. “Era la meva tria, sempre m’he volgut cuidar. Encara que el nivell no tingués res a veure amb l’elit, quan jugava tenia les mateixes pautes de conducta. Abans els clubs no tenien en compte aquests aspectes. Jo tenia limitacions futbolístiques, carències que m’obligaven a preguntar-me què podia fer per rendir més. La resposta era clara: ser estricte amb mi mateix”.

“No s’exclou res”

A l’hora de trobar una excel·lència que doni un rendiment immediat, l’alt nivell no queda al marge dels canvis. El cos és l’eina principal de l’esportista, cuidar-lo és una prioritat i una exigència. “El futbolista s’ha adonat que cada vegada té més professionals al seu voltant. Rep ajuda per créixer i n’és conscient, es deixa portar, s’ha obert de mentalitat”. Incorporat a la dinàmica del Girona des de l’estiu passat, malgrat que ja hi havia col·laborat fa dues temporades -en l’àmbit individual amb alguns jugadors- i el curs passat -dues o tres vegades per setmana-, ha creat un model propi. “Prioritzem els vegetals (verdures, fruita seca, cereals, llegums, fruites, hortalisses), ho combinem amb les proteïnes i els derivats dels llegums, i reduïm la quantitat de productes càrnics”.

A Montilivi no es pronuncia la paraula prohibició. “No s’exclou res, només s’ha de saber quan es pot fer”. Des de Manchester, on la triatleta Sílvia Tremoleda s’encarrega de l’aspecte alimentari, s’aprova i es dona consell si fa falta. “Tenim comunicació constant i sempre està disposada a ajudar, sigui per correu electrònic o per telèfon”.

Un exemple per a noves generacions

Cada dia els homes de Pablo Machín passen controls que permeten avaluar com els respon el cos. La dieta, a títol individual, és rígida però fàcil de portar gràcies a les innovacions de Mateo, que dibuixa cada àpat evitant entrar en la rutina. “Me’ls haig de guanyar, el jugador ha de creure que li aniran bé les coses que li dic. Forma part d’un joc: jo els dono i ells em donen. S’ha d’evitar caure en la monotonia”. La resposta del vestidor ha sigut molt positiva. Esmorzen i dinen junts a les instal·lacions del PGA, a Caldes de Malavella, quan entrenen a Riudarenes. Si ho fan a Montilivi, els àpats són al Restaurant Siloc. També tenen l’opció d’endur-se el sopar a casa, no es deixa res a l’atzar. Intenten ser precisos amb els elements que es poden controlar, que depenen d’un mateix. “Si van a un restaurant, em poden trucar o m’envien una fotografia de la carta per WhatsApp i ho consensuem. Fins i tot hores abans truco per avisar de quin jugador anirà a sopar i ho deixo demanat”. Els resultats no s’han fet esperar: les lesions musculars s’han esvaït en gran mesura i, quan el rival comença a defallir, el to físic dels gironins encara té reserves al dipòsit. Se senten forts gràcies a la suma de tots els factors.

La tasca del Girona traspassa la frontera del primer equip per arribar als conjunts de base. “Els nois saben què han de menjar abans, durant i després dels partits. Ni refrescos, ni brioixeria, ni patates de bossa. Creiem convenient posar normes saludables perquè ja creixin amb aquest estil. Tenen un control de composició i massa corporals, greixos, etc.” Les famílies adquireixen una importància cabdal. “El fet que el primer equip cregui en una sèrie de models arrossega i facilita que també els practiqui tot el futbol formatiu. Ens hem reunit i els preparadors físics de cada equip em traslladen preguntes sobre diverses gestions”. I el futur? “Sempre es pot millorar. Actualment les persones tenim un nivell de salut molt baix. La pressió de la indústria alimentària sobre els nens és molt directa. Veiem que en edat infantil i juvenil la taxa d’obesitat ha pujat massa. Hem de lluitar contra tot això, informar-ne els pares, parlar-ne. Crear consciència”, acaba.

altsasu

Tram final del judici pel cas Altsasu, i la fiscalia no canvia de parer. Tampoc després de l’aportació d’un vídeo que desmentiria el relat acusatori, ja que s’hi veu com, després de la baralla, un dels guàrdies civils suposadament agredits apareix amb una camisa blanca en bon estat, tot i haver denunciat que els presumptes agressors li havien trencat la vestimenta i que duia múltiples trepitjades i marques de botes. En l’exposició de conclusions definitives, el fiscal considera “feixisme en estat pur” la baralla de bar que va tenir lloc la matinada del 15 d’octubre del 2016 al bar Koxka de la localitat navarresa d’Altsasu, i manté la petició d’entre 12 i 62 anys de presó per agressions i amenaces terroristes.

El tribunal que jutja el cas va acceptar definitivament com a prova per a les defenses que es visualitzés una gravació feta amb el mòbil d’Iñaki Abad, un dels acusats, on es veuen moments posteriors a la baralla a l’exterior del local, ja amb la presència de la policia foral de Navarra al lloc dels fets. Segons les famílies dels joves, en el vídeo, difós per ETB, es pot comprovar que no es van produir “manifestacions de fustigació a les forces de seguretat, ni crits d’“ alde hemendik ” [que se’n vagin], ni res semblant a tumults agressius”.

“Les imatges mostren uns esdeveniments més compatibles amb un context festiu amb persones èbries -van assegurar les famílies en un comunicat-. El sergent es creua o es mou entre la gent, entre ells diversos encausats, mantenint contacte visual amb ells, sense reconèixer-ne cap com a suposat agressor, i en instants posteriors s’observa com es dirigeix amb la policia foral a un bar a la recerca de suposats participants en els fets”, fan notar les famílies en el comunicat, en què també es destaca que el sergent tira a terra d’un cop el mòbil d’un dels implicats.

La clau de volta de la defensa és demostrar que els joves no van planificar cap batussa ni molt menys que al darrere hi hagués la voluntat d’expulsar els cossos i forces de seguretat de l’Estat de territori navarrès. Aquesta és la versió que la fiscalia sosté per atribuir el delicte de terrorisme, i es remunta als objectius d’ETA per justificar l’acusació.

“Xenofòbia, racisme i feixisme”

Malgrat el vídeo, el fiscal que porta el cas, José Perals, va decidir ahir mantenir les acusacions perquè considera que els presumptes agressors van respondre amb “feixisme en estat pur”. “És el pitjor de la naturalesa humana i el que desgraciadament va portar l’Europa del segle passat a una de les pitjors atrocitats. I això és el que estem veient aquí a Espanya el segle XXI, amb gent que demana que d’altres se’n vagin del seu poble; és la xenofòbia, el racisme i el feixisme en estat pur, tal com hem vist en aquest judici”, apunta en les conclusions.

En el seu escrit, el fiscal abunda en opinions polítiques i considera que els “supremacistes abertzales defensen un nacionalisme passat de moda que vol l’expulsió d’unes persones perquè fan una feina que a ells no els agrada i únicament no volen forces de seguretat al seu poble”. Així, creu que en les sessions del judici “s’ha provat que no va ser una baralla de bar ni una discussió, sinó una acció planificada per agredir els guàrdies civils amb una finalitat terrorista d’expulsar-los d’Altsasu i de Navarra”.

Els arguments del fiscal van causar indignació en les famílies, que van assegurar sentir “vertigen i por” per les acusacions. En declaracions als mitjans a les portes de la seu judicial de San Fernando de Henares, Isabel Pozueta, mare d’un dels acusats, va afirmar que no haurien d’estar davant un “tribunal excepcional com l’Audiència Nacional” i que senten “moltíssima por perquè les conseqüències de les peticions de la fiscalia són altíssimes”.

Interès en tornar al “tot és ETA”

Pozueta va expressar la seva preocupació pel fet que el fiscal mostri un “interès per emmarcar els fets en el terrorisme” i va denunciar que, en lloc de basar-se en la possible baralla, es fixi en la procedència del moviment Alde Hemendik. Segons la seva opinió, “han volgut justificar les acusacions amb fets polítics que no tenen a veure amb el cas”, i hi ha un interès concret a tornar a plantejar el “tot és ETA”. El judici s’acosta a la seva fi i ja només queda la presentació dels informes finals i l’última paraula dels acusats, en què negaran les acusacions de terrorisme, tal com han fet al llarg del judici

la regressio

La inacceptable sentència d'avui sobre la Manada ens diu en quina mena de país vivim, i s'ha de llegir també, em temo, en un marc més ampli. A Occident, les dones com a grup es troben entre dues conjuntures ideològiques que amenacen amb revertir els seus drets i llibertats: el liberalisme patriarcal i els moviments antigènere. A Europa, aquests moviments s’ubiquen, en gran part, en països absolutistes com Rússia, Polònia, Turquia i Hongria, que rebutgen el discurs dels drets humans i redefineixen els diferents valors fundacionals d’Europa. Ataquen el valor de la igualtat de gènere, els moviments LGTBI i l’educació sexual. Difonen que la immigració, les polítiques i els estudis de gènere com a disciplina científica en les universitats són qüestions abominables. Els grups cristians més conservadors, jueus ortodoxos, fonamentalistes islàmics, ultraconservadors, partits de dretes radicals i, en alguns països, fins i tot 'hooligans' del futbol, formen una perversa aliança.

Els ultraconservadors reprenen el sexisme explícit sense manies quan afirmen que les dones són inferiors als homes. Les posen en el pedestal de mares i esposes i no les mouen d'allà. Solemnitzen la família tradicional. Aquest és tot el “poder” de les dones en les “democràcies il·liberals” (quin oxímoron més flagrant!) “Les dones són bones per cuinar, la seva funció és tenir cura de la casa i fer fills”, ha dit Orbán. Tant és així que en el Comitè per a l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones (CEDAW) de les Nacions Unides, països com Hongria i Polònia les esmenten només com a part de la família. Els llibres de text i els mitjans de comunicació consoliden que l’intel·lecte de nens i nenes no és el mateix o que tenir sexe fora del matrimoni és un pecat ominós. No existeixen ministres hongareses i amb prou feines hi ha dones al Parlament i el govern: un 10,1% són diputades i un 13% són secretàries d’estat (Infome 2018 del Lobi de Dones Hongareses i les ONG NANE i Patent; tant el lobi com les dues ONG són a la llista negra dels enemics perillosos del govern). I, esclar, en la política es creen situacions brutals que "les dones no poden suportar". I el mateix passa a Polònia, Turquia o Rússia, on també trepitgen la llibertat d’expressió i la independència de la justícia. Per als ultres, Europa constitueix un món degenerat a causa del liberalisme.

Prenc com a coordenada comparativa l'Hongria actual, un país on hi ha una gran acceptació de l’autoritarisme

Com és que les ultradretes sorgeixen com bolets (verinosos)? Fer-ne una anàlisi ultrapassa tant l’objectiu d’aquest article com els meus coneixements. Només vull oferir una perspectiva des de la psicologia social. Prenc com a coordenada comparativa el context de l'Hongria actual. Aquest país prové d’un estat comunista de més de cinquanta anys i això vol dir que la distància respecte al poder és encara molt gran i que, per tant, hi ha una gran acceptació de l’autoritarisme. Ras i curt, Hongria és un país amb molt poca tradició democràtica i les figures de poder tenen molta força. La clau és insuflar pànic a la classe “perdedora”: el món rural i els sectors menys afavorits (l’antiga classe mitjana i el precarietat), que, en general, estan compostos per gent jove que guanya més diners que els seus pares durant el comunisme, però que també viuen el malson de la inestabilitat laboral i un futur incert.

Tot aquest adob fa créixer la por a l’ogre de la immigració i la globalització. El missatge adequat per a la majoria “perdedora” és que les hordes migratòries es menjaran crua la cultura hongaresa i l’herència cristiana. L’objectiu és expandir el pànic a la pèrdua de la identitat hongaresa de tradició catòlica, si no s’hi posa remei. Orbán, el líder necessari pel seu autoritarisme, té el coratge i la força moral per enfrontar-s’hi. La procreació és un mantra clau per a la supervivència de la nació, amenaçada pel seu baix índex de natalitat i el gran i greu reemplaçament immigrant. Per tant, el model de dona alliberada que treballa i no té fills és un perill existencial. Tot aquest panorama sobre la immigració i el gènere té com objectiu augmentar la sensació d’inseguretat per tal que l’estat pugui intervenir i posicionar-se com a salvador del poble. No és estrany, doncs, que als barris obrers i a les zones rurals els votin.

Resulta paradoxal que la UE toleri aquests règims, als antípodes dels valors fundacionals d’Europa. Val a dir que la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere del Parlament Europeu ha alertat recentment: "Estem molt amoïnats pel fet que el compromís cívic de la dona sigui minat deliberadament, fins i tot penalitzat". Estic convençuda que molt poques dones europees es negarien a exigir a la UE que resolgui aquesta paradoxa que perjudica tan greument el pluralisme i els drets humans, especialment els de les dones. Sentències com la que esmentava al principi de l'article ens conviden a preguntar-nos a quins països europeus volem assemblar-nos més i de quins volem estar culturalment més a prop.

per la pau

La primera trobada de la història en territori sud-coreà entre els líders de Pyongyang i Seül va finalitzar ahir amb una declaració conjunta que també es pot considerar històrica. Els dos mandataris es van comprometre a treballar per la completa desnuclearització de la península coreana, reduir l’armament convencional i promoure una pau duradora. La declaració no podia incloure millors intencions. I Kim Jong-un i Moon Jae-in no es van poder mostrar més afables davant les càmeres: semblaven amics de tota la vida. La seva imatge junts també quedarà per a la història.

La reunió d’ahir va ser tot un recital de gestos planificats per mostrar el principi d’una nova etapa i la bona sintonia entre els dos líders. A primera hora del matí, Kim Jong-un es va convertir en el primer líder nord-coreà a creuar la línia de l’armistici, la frontera militar que divideix les dues Corees. Feia la seva aparició en una limusina envoltada de guardaespatlles corrent a pas lleuger, una imatge que evocava la del seguici de seguretat del president Donald Trump.

Amb pas decidit, Kim Jong-un es va dirigir a la línia que separa els dos països, on l’esperava un somrient Moon Jae-in. Els dos mandataris es van donar la mà i van intercanviar unes quantes paraules abans que Kim fes història i trepitgés sòl sud-coreà. Els dos líders van posar davant de les càmeres un instant i després, en un aparent gest informal i fora del protocol, Kim també va convidar Moon a creuar la frontera i trepitjar sòl nord-coreà. I així ho va fer Moon, agafat de la mà de Kim.

Es pot dir que en pocs mesos s’ha passat d’estar a la vora d’una guerra nuclear a aconseguir un suposat enteniment entre els dos països i, el que és més important, un compromís conjunt. Els dos mandataris es van comprometre a treballar per construir “una pau permanent” i escriure un nou capítol en la història de la península de Corea. Les conclusions de la trobada es van plasmar en el que s’ha batejat com la Declaració de Panmunjom, en referència al poble sud-coreà on es va celebrar la trobada. La declaració està plena de promeses ben intencionades, encara que de poques precisions.

Els líders de Corea del Sud i del Nord van acordar que treballaran conjuntament per aconseguir la desnuclearització “completa” de la península coreana. Els dos països reconeixen que les mesures anunciades per Pyongyang de suspendre les proves nuclears i de míssils “són molt significatives i crucials”, però no avancen com es concretarà l’eliminació de les armes nuclears, ni en quin termini. Aquesta part és la que caldrà negociar en la futura reunió entre Kim Jong-un i Trump.

La declaració confirma la voluntat de Seül i Pyongyang de girar full i tancar el capítol de la Guerra Freda. Per això s’han compromès a treballar per signar un tractat de pau aquest mateix any que substitueixi l’armistici present. En l’actualitat les dues Corees continuen tècnicament en guerra. Per aconseguir-ho impulsaran el diàleg entre els dos països, els Estats Units i la Xina, ja que l’armistici que va posar fi al conflicte de Corea el van signar Corea del Nord, la Xina i els Estats Units, en representació de les Nacions Unides. En conseqüència, l’acord de pau també l’han de signar aquests països.

La reunió entre els dos líders coreans es va celebrar a la Casa de la Pau de Panmunjom. Kim i Moon van plantar un arbre i van passejar plegats, i no van mostrar cap inconvenient a deixar-se fotografiar. El dia va finalitzar amb un banquet de gala.

La Xina va qualificar la històrica reunió com un gran pas per aconseguir la pau i l’estabilitat a llarg termini a la península de Corea. El ministeri d’Exteriors xinès fins i tot es va mostrar poètic en afirmar que “els desastres mai són prou poderosos per separar els germans reals, i un somriure és tot el que necessiten per eliminar el ressentiment”. Des dels Estats Units també es va valorar la trobada com un progrés cap a una pau futura. L’únic actor que de moment queda descol·locat del tauler de joc és el Japó. Un portaveu del govern insistia que qualsevol acord ha d’incloure la qüestió del segrest de ciutadans japonesos, a més del programa nuclear i de míssils que amenaça el seu territori.

Els principals punts de l’acord

Oficina d’enllaç

Seül i Pyongyang establiran una oficina d’enllaç conjunta a la regió de Kaesong, a Corea del Nord, per garantir la cooperació entre els dos països.

Participació conjunta

Tots dos països participaran conjuntament en els Jocs d’Àsia d’aquest any i en altres esdeveniments significatius.

Retrobament de famílies

Famílies separades per la guerra es podran retrobar el 15 d’agost, que es commemora el Dia de l’Alliberament.

Connexió ferroviària

Corea del Nord i del Sud restabliran la connexió per tren i per carretera entre els dos països, en especial entre les ciutats de Sinuiju i Seül, respectivament.

Cessament de les hostilitats

Pyongyang i Seül posaran fi a les hostilitats mútues i no emetran missatges de propaganda amb altaveus a la zona desmilitaritzada. Es convertirà en una zona de pau.

Zona marítima

Els dos països acorden una zona de pau marítima per evitar possibles accidents militars i garantir les seves respectives activitats pesqueres.

Reunions freqüents

Les autoritats militars de Corea del Nord i del Sud mantindran reunions amb freqüència. La primera es farà al maig.

Desarmament gradual

Tots dos països iniciaran un procés de desarmament gradual.

Fi oficial de la guerra

Coincidint amb el 65è aniversari de la firma de l’armistici entre els dos països, Pyongyang i Seül mantindran reunions amb els Estats Units i la Xina amb l’objectiu de posar fi oficialment a la guerra entre les dues Corees.

Desnuclearització

Els dos mandataris coreans acorden “desnuclearitzar” completament la península de Corea

Cromos

“Per a elles era difícil d’entendre per què no hi havia cromos de la Lliga Iberdrola”. María Vázquez relata per a l’ARA l’escena familiar que la va portar a passar-se hores i hores davant de l’ordinador, retallant fotografies i dissenyant amb Photoshop una col·lecció de cromos casolana de la màxima competició de futbol femení a Espanya, idèntica a la que es pot comprar als quioscos de la Lliga Santander. La Rocío (8 anys), la María (5) i la Sofía (2) són aficionades del Barça i del Sevilla i volien poder jugar amb els companys de l’escola a intercanviar-se cromos repetits. Però desitjaven poder buscar un cromo de Carmen Menayo o Alba Merino igual que feien amb el de Sergio Busquets o Jesús Navas. Completar la col·lecció no va ser fàcil. “No tots els clubs tenen imatges de les jugadores a la seva pàgina web”, lamenta Vázquez. I, si en tenen, no sempre les hi van facilitar. Va comptar, això sí, amb la col·laboració de molts fotògrafs, que desinteressadament van enviar-li imatges perquè pogués tancar totes les plantilles. “No era res que volgués comercialitzar i va ser fàcil rebre la seva ajuda”, apunta.

De fet, la idea de fer l’àlbum de cromos havia de ser un assumpte familiar, però s’ha fet viral. La María ha rebut trucades de mitjans d’arreu del món i de gairebé una desena d’empreses de cromos, interessades en treure l’àlbum a la venda. “Però jo no en tinc els drets, ni és la meva intenció”. També hi ha un munt de famílies que l’hi demanen, però sempre respon el mateix: “El mateix que he fet jo, ho poden fer altres mares i pares. Jo vaig compartint la meva feina a les xarxes”, els emplaça. La repercussió mediàtica ha agitat els habituals debats de gènere i ha acabat amb una experiència màgica per a les protagonistes. Iberdrola va pagar a la família un viatge a Barcelona aprofitant que la jornada passada es disputava un Barça-Sevilla. La Rocío, la María i la Sofía van marxar cap a casa amb pilotes, pòsters i samarretes signades i amb un grapat de fotografies amb les seves ídols.

Una d’elles és Marta Unzué. La capitana del Barça ja havia sentit a parlar d’aquests cromos en alguns dels partits en territori andalús i extremeny, i diumenge passat va poder saludar en persona la Rocío. “És un orgull que les nenes ens tinguin com a referents”, diu. Quan era petita, ella i la seva bessona Elba també feien col·lecció. Amb aquesta història, reflexiona, et planteges “com és que encara no hi ha cap empresa que n’hagi fet una”. Panini, el gran segell de cromos de futbol a Espanya, admet a l’ARA que està “valorant la col·lecció” i que prendrà una decisió de cara a la temporada que ve, quan passin els àlbums més urgents, del Mundial i de l’estiu. L’empresa ja ha tret col·leccions de futbol femení a la venda durant els grans tornejos de seleccions.

Però els aficionats del futbol femení no volen jugar només cada quatre anys i aprofiten l’impacte del cas de la María Vázquez per reivindicar-ho. Paloma Fernández, la capitana de l’Espanyol, també creu que ha de ser el següent pas. “El més bonic d’aquest creixement que estem tenint és que algú, algun cop, et reconegui i apreciï la feina que fas”. Humilment, reconeix que li passa en comptades ocasions, però un sol autògraf ja la il·lusiona. “Jo anava al pati de l’escola amb el meu feix de cromos buscant còmplices amb qui intercanviar-me els repetits”. El curs que ve potser es veurà en un d’aquests cromos. Si no pot ser comprat, serà plastificat.

Un Espanyol alliberat vol frustrar la Lliga al Barça

“No tenim pressió i elles es juguen la Lliga”. Paloma Fernández apunta “a la pressió” com a element clau de l’Espanyol-Barça que es jugarà dissabte a Sant Adrià de Besòs (20.30 h, Gol). El conjunt blanc-i-blau arriba al xoc amb baixes en defensa, però les blaugranes no se’n refien. “Elles ja gairebé estan salvades i voldran que punxem. I un derbi, al seu camp, sempre és perillós”, diu Marta Unzué. “No encaixar un gol aviat” és l’altra clau, segons Palo. A la primera volta el derbi va acabar en golejada.