L'independencia de l'Emma: d’agost 2018

dijous, 16 d’agost del 2018

relacions virtuals

Té un currículum que provoca enveja admirativa. Forma part d’una generació que va créixer enganxada a la tele. Segurament d’aquí neix el seu interès per la imatge, element central i comú denominador de les seves obres i reflexions. “Per entendre la nostra cultura actual és interessant utilitzar les imatges com a eines antropològiques, més enllà de ser mecanismes de distracció”. Aquesta tardor es publica el seu primer assaig,L’ull i la navalla (Arcàdia), en què parla del paper de les imatges al segle XX i de com l’excessiva virtualització de les nostres relacions acaba afectant les nocions que tenim d’espai, de comunitat i d’esfera pública.

Des de fa tres anys coordina el projecte d’assaig documental Soy Cámara, del CCCB. Guardiola explica que, amb la voluntat d’aplicar un principi ecològic de les imatges, a cada capítol reflexionen “sobre algunes de les urgències del present: temes de gènere, la barbàrie, la falta de llibertat i de drets humans”. Sobre el règim de l’aparença al qual estem sotmesos, considera: “Les xarxes socials, i fins i tot la feina, són àmbits de visibilitat, però què passa quan deixem de ser visibles? ¿I com és d’urgent la necessitat de desaparèixer en un món que ens obliga a ser visibles?” Parlem dels grans empresaris, com Mark Zuckerberg, que “en una deriva dels liberals de fa un segle, desapareixen rere les seves interfícies i han personificat el poder d’una manera bestial”. Pel que fa a les xarxes socials, creu que “el problema és delegar la nostra vida a l’espai virtual amb interfícies absolutament programades i controlades i on les relacions socials venen determinades per algoritmes que determinen les nostres futures memòries, afectes i relacions personals”. Interactuem amb moltíssimes persones virtualment, però “amb la majoria mai ens hi creuarem físicament”. “A les xarxes trobem perfils molt similars als nostres -el món segons nosaltres mateixos-, cosa que ens porta a ignorar el món real amb la seva diversitat i complexitat. Reforcem les nostres posicions, ens acabem radicalitzant i perdem la necessitat d’argumentar els nostres preceptes ideològics davant qui no pensa com nosaltres”.

A Casa de ningú, el seu primer llargmetratge, a través de l’observació d’un geriàtric urbà i una excolònia minera intenta entendre què passa quan deixem de ser productius. “A la classe treballadora de la generació dels nostres avis els han suplantat la vida”. Han viscut per treballar i quan la feina desapareix “tenen actituds d’acceptació i gratitud, però volen morir perquè ja no els queda res i tenen la certesa que vivim massa i malament per la medicalització de la mort i la vellesa”. Li sembla bonic parlar obertament de la mort amb aquests avis i àvies perquè “la falta de relació amb la nostra pròpia mort ens fa tornar uns éssers molt menys ètics i conscients. Saber que som finits ens fa obrar amb certa responsabilitat”.

Ingrid Guardiola és doctora en humanitats, realitzadora, productora i assagista. Treballa de professora a la Universitat de Girona i al setembre publicarà el seu primer assaig.

Què t’agradaria que hi hagués dins la capsa? “Un rellotge per aturar el temps; per guanyar-lo”, em respon. M’emplaça a entrevistar Jaume Ripoll.

dimarts, 14 d’agost del 2018

Carmanyoles

Així que entrem li diem aquella frase que no vol sentir: “Mira, el cuiner de l’any 2017!”; “Ostres, nois, no m’ho digueu, que em poseu pressió a sobre”, diu sorneguer l’Albert.

Albert Mendiola dirigeix des del 2012 el Marimorena a Sant Boi. “Jo volia obrir un bar de poble amb la meva dona, ser només dos treballadors. Ara ja som setze i n’acabo d’obrir un a Barcelona”. Deixeble de Martín Berasategui, l’Albert practica una cuina depurada amb productes de proximitat i de temporada que converteix en plats creatius.

“Tinc uns quants plats intocables, els clients no volen que els tregui”. Per exemple, el carpaccio d’ou ferrat, herència del seu pas pel Bar Mut, que porta oli de xoriço, oli de pebre vermell, gambes, pinyons i patates cruixents. Evidentment, ens en demanem tres, un per a cadascú.

Però el plat més sol·licitat al Marimorena és l’ou a la romana. “La gent se sorprèn de trobar-se un ou enmig del calamar ”. Es nota que l’Albert gaudeix de la seva feina, però també que li ha costat arribar fins aquí. “He tingut moments d’estar a punt de tirar la tovallola, però ara sé quin és el camí a seguir”. I després de tastar l’arròs socarrat amb colomí sabem que l’ha trobat. L’Ivan, xafarder de mena, el fa venir fins a la taula perquè ens expliqui com el fa. “No és fàcil, la clau és trobar un bon colomí. El rosteixo i faig el brou amb les carcasses”, explica. La cosa no acaba aquí. “Ho poso tot a fregir i deixo que es faci. Tot això forma una crosteta, el tombo com una truita i així està tot torrat”.

Després arriba la cua de bou, l’altre incunable del restaurant. Ens la serveix desossada, cuinada amb vi negre i glacejada amb el seu propi suc, que està regat amb mistela (un licor de raïm). El plat es completa amb un Parmentier i un cruixent de patata. Són d’aquelles cues de bou que recordes temps i temps.

FORMAT ENTRE ELS MILLORS DEL MÓN

“Cada dia entro a treballar a les vuit, necessito les hores per millorar i fer millorar els cuiners. Cada dia els pregunto què podem millorar”. L’Albert és meticulós i exigent, i té necessitat de demostrar encara més el seu talent, per això ha obert un nou Marimorena a Barcelona. “Estic molt motivat i il·lusionat. Tinc unes ganes enormes d’ensenyar a més gent la meva manera d’entendre la cuina”.

Volem saber d’on surt aquest talent. Als vint-i-un anys, el guardonat xef Martín Berasategui el fa cap de cuina del Restaurant Kursaal a Sant Sebastià. “No m’ho creia”, ens confessa l’Albert. Però no en tenia prou, i va tornar a Barcelona per començar al Negro. Allà va conèixer la seva parella i junts practicaven la cuina fusió. Però el salt de qualitat el fa al Bar Mut. S’hi va estar cinc anys. “Em va permetre cuinar amb llibertat i crear i crear”. Com que ell no treu el tema, l’hi traiem nosaltres. ¿És veritat que vas cuinar per a Robert De Niro? “Durant deu dies seguits l’actor va dinar i sopar al Bar Mut, fins i tot li vaig fer unes carmanyoles per al viatge de tornada als Estats Units”

dilluns, 13 d’agost del 2018

5 series

Per a la meva última columna televisiva del curs, cinc sèries que m’han agradat -no necessàriament noves- i de les quals no he acabat de trobar fins ara el moment o l’ocasió de parlar-ne.

1. La casa de papel. Un bon mecanisme narratiu, a l’estil de Homeland o els films de la saga Ocean’s Eleven. Antena 3 ha sigut molt hàbil a l’hora de combinar un ritme trepidant amb conflictes amorosos i familiars que li asseguraven el públic generalista transversal. Bones interpretacions en general i una Alba Flores d’ulls negríssims que brilla per sobre de la resta. Això sí, com al 90% de les sèries espanyoles, hi ha efecte dos palets. És a dir, cal apujar el televisor dos palets per poder entendre tots els diàlegs, a vegades per vocalització insuficient, a vegades per sonorització espessa.

2. Wild, wild country. No en vaig parlar perquè ja ho va fer, i magníficament, la Mònica Planas. Però quin tros d’història. És un bon retrat dels Estats Units i aconsegueix no ser maniqueu. Ni els pobletans són uns incultes australopitecs ni els hippies que van muntar el culte en un ranxo gegant de la regió són els il·luminats babaus que mana el clixé. El personatge de Ma Anand Sheela és un dels més fascinants que he vist a la pantalla. Em vaig passar la sèrie intentant dilucidar si era una sàvia o un monstre. Encara no m’he decidit.

3. The affair. Entenc que molta gent li tingui ràbia, però aquest fulletó amb pretensions culturetes sempre m’atrapa, temporada rere temporada. I, en aquest curs, deixa bones reflexions sobre la relació amb la pròpia mortalitat, el moment en què les renuncies esdevenen frustracions o les motxilles emocionals que els nostres pares i mares carreguen sobre les nostres espatlles, sovint amb la millor de les intencions. Els secundaris han acabat de fer gran aquesta sèrie.

4. West World. No crec que mai m’hagi avorrit amb tant de delit i satisfacció en una sèrie. La trama no avança ni a trets -i això que estem en un western!- però la interrogació sobre què ens fa humans i si existeix alguna cosa similar al lliure albir té un nivell de maduresa com poques vegades algú s’ha atrevit a plantejar amb llenguatge audiovisual. I, al capdavall, que la sèrie sigui morosa en el seu desenvolupament acaba resultant coherent amb les vides d’aquests robots que desperten un i altre cop sense saber si el passat que creuen tenir existeix o són només unes línies de codi inserides per un desaprensiu.

5. The girlfriend experience. Els assumptes del fornici fan de mal posar en pantalla, perquè les escenes sexuals acaben sent massa vegades ridícules. Però l’estètica glacial d’aquesta sèrie, especialment a la segona temporada, captura bé en què consisteix allò que en podríem dir desig malaltís. I, a més, la sèrie en realitat va d’una altra cosa: de la capacitat corruptora dels diners, capaç de marcir-ho tot.

un formiguer

Les mines de sal poloneses de Wieliczka, el primer element industrial que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1978, reben cada any 1,7 milions de visitants. A Catalunya no hi ha cap element del nostre patrimoni industrial que s’acosti a aquests registres, ni tan sols els més espectaculars, com, per exemple, el Parc Cultural de la Muntanya de Sal de Cardona, que rep unes 70.000 visites anuals.

A primera hora del matí, amb una furgoneta descendim per un terreny fet d’escòria extreta de les mines de sal de Cardona. “Es calcula que aquí hi ha més de cinc milions de tones d’escòria i runam”, em diu el guia, Àlex Tripiana, molt vinculat a aquest indret: el seu pare va treballar en aquestes mines i posteriorment a les de Sallent.

A mà dreta tinc una gran muntanya de sal i a l’esquerra el castell de Cardona, que s’alça imponent des de l’any 880. Els vescomtes, comtes i ducs de Cardona eren els propietaris de la sal. Portaven la sal a triturar als molins i la venien. Van ser precisament els beneficis de l’explotació de la sal el que va convertir els senyors de Cardona en una nissaga poderosa, en “reis sense corona”.

Localització del Parc Cultural de la Muntanya de Sal de Cardona.

Tot baixant amb la furgoneta, l’Àlex m’explica com va començar tot... fa milions d’anys: “Aquí arribava l’Atlàntic, que entrava pel golf de Biscaia i baixava per Aragó. Es va formar un mar interior que es va anar assecant, i les diferents sals van anar sedimentant. Aleshores la pressió tectònica va anar plegant i deformant les capes de sals, i les roques del voltant van fer emergir la sal (cosa que es coneix científicament com un diapir)”.

Tradicionalment, la sal comuna de Cardona sempre s’havia extret a cel obert. “Des del neolític i fins al segle XX la sal de Cardona s’utilitzava com a conservant en l’alimentació i per al bestiar”, m’explica l’Àlex. “No com a condiment. Això de la sal com a condiment és cosa de fa quatre dies”, precisa.

“L’any 1912, l’enginyer industrial Emili Viadé va comprar uns terrenys a un pagès a la població veïna de Súria i va descobrir que, a més de sal comuna, hi havia clorur de potassi”, diu. “No va ser fins al 1929 quan es va començar a explotar el clorur de potassi de l’interior del jaciment”.

Els ducs de Cardona van tenir la propietat de la mina fins al 1923, quan van vendre la muntanya de sal (per 3.300.000 pessetes, un import que fa un segle era monumental) a Unión Española de Explosivos. El 1929 es va inaugurar la gran mina Nieves, on ara ens dirigim. La sal potàssica que se n’ha extret s’ha utilitzat sobretot com a fertilitzant, al camp, i en menor mesura per fer-ne pólvora.

Sortim de la furgoneta, entrem per una galeria i de seguida ens posem un casc miner. Fem un petit recorregut, en relació a la longitud de galeries que hi ha. Les mines de sal de Cardona són un formiguer fet per l’home. Si ens hi endinséssim seria impossible orientar-se. Hi passaven camions, hi havia un taller mecànic, i fins i tot una benzinera! “És fàcil arrencar la sal, i això permetia foradar molt ràpidament. Es van obrir uns 300 quilòmetres de galeries”, m’explica Àlex Tripiana. Si els poséssim tots en línia recta, arribaríem a Saragossa!

Tinc la sensació d’estar dins d’una gruta natural. Algun visitant desconfiat ha arribat a dir a més d’un guia que tot això dels miners i de l’extracció de la sal, dels 3 milions i escaig de pessetes, dels 300 quilòmetres... és una història de ficció que aquí s’han inventat per mostrar aquesta bellesa. L’espai convida a fer-hi concerts, tastos de vins, activitats culturals i fins i tot casaments... Sí, sí, tot això s’hi ha fet!

La dura rutina dels miners

Ens aturem davant d’una foto d’uns miners. “Com és que van amb pantalons curts?” Som al pic de l’agost però dins hi fa fresqueta. “Els últims anys es treballava molt avall. El 1990, l’any que va tancar la mina, es treballava a 1.308 metres de profunditat, i la temperatura arribava als 50 graus. A més, no hi havia bona ventilació”, diu l’Àlex. Però per als miners el pitjor era entrar a la mina: baixaven amb una mena de gàbia -l’ascensor-, 50 persones com sardines, a 5 metres per segon, fins a 1.000 metres de profunditat. Tot i fer-ho cada dia, molts no s’hi acostumaven pas.

Avancem pel túnel i anem passant per parets rogenques -fetes de sal que conté ferro- i d’altres de blanques com la neu -fetes de sal nova fruit de filtracions d’aigua-. Com més ens endinsem, més abunden les estalactites i les estalagmites de sal. Algunes s’han abraçat per sempre formant una columna de sal. Hi veig estalactites primissímes tortes a causa dels habituals corrents d’aire. L’Àlex n’agafa un petit fragment de terra. “Ho veus? Aquesta és buida per dins, com un macarró”.

Amb el dit índex agafo una gota que és a punt de caure d’una estalactita. És ben salada, esclar, per això té una densitat alta. Es queda sobre del dit i no llisca avall. “Això és la salmorra”, diu l’Àlex.

Les mines de sal de Cardona van tancar l’any 1990, però a Cardona es continua treballant la sal. Salinera de Cardona prepara sal, extreta de la mateixa vall salina de Cardona, per al desgel de carreteres, per a l’alimentació del bestiar i per a processos de fabricació de pell, entre d’altres.

“Anàvem tots els nens dins el tren, com polissons”

“El tren anava ple de gent, els seients eren negres, i allà sota anàvem tots els nens ficats, com polissons. Molts revisors ja ho sabien i no deien res, perquè molta gent viatjava així; no es podia anar d’una altra manera”, explica la Rosario, que va emigrar a Catalunya amb la família per venir a les mines de Cardona. L’explotació de les mines va transformar aquest tranquil indret de la Catalunya Central. Un any després de l’obertura de les mines, el padró municipal de Cardona va registrar un increment d’un 16% (4.820 habitants). Van venir treballadors d’Andalusia, Extremadura, Múrcia... Per a ells era una bona oportunitat laboral, tot i el risc (van deixar-hi la vida més de 80 treballadors). Els directius també eren de fora: alemanys, francesos i bascos. Amb l’aixecament militar del 1936, la mina de potassa, propietat de la Unión Española de Explosivos, va ser col·lectivitzada i les instal·lacions es van utilitzar per fabricar primeres matèries de la indústria de guerra

Ecovila

“Es tracta de tornar a viure com s’ha viscut durant tres mil anys al camp català abans que tot quedés despoblat i anés tothom a Barcelona per no tenir casa, no tenir feina i no tenir sentit a la teva vida -en la majoria de casos-”. Ho diu Dídac Costa, un barceloní que el 2015 va comprar el Puig de l’Amat, a Sant Privat d’en Bas (Garrotxa), per obrir-hi un projecte de cooperativa d’habitatge i de treball que engloba diferents àmbits com la gestió forestal sostenible i la recuperació d’antics usos dels camps. I amb aquest objectiu està intentant convertir les runes d’una finca de l’any 1190 i d’un paller del 1756 -que feia més de mig segle que estaven abandonats-, en la nova Ecovila l’Amat.

En total són 70 hectàrees de muntanya amb boscos verges i dos rius que travessen la propietat formant petites cascades i gorges, aïllats de tot rastre de civilització. Unes terres, segons Costa, “idònies per fer-hi una ecovila plenament autònoma i autosuficient de la civilització -o més aviat de la barbàrie- que ens envolta”. I per fer-ho sostenible, en tots els sentits, proposa que els habitants puguin generar espais de producció de renda ja sigui a través de l’aprofitament de la fusta, obrint un servei de bar, restaurant i allotjament; o amb l’excedent dels cultius. “En un projecte com aquest amb 500 euros al mes ets ric, mentre que a les ciutats amb 1.500 ets pobre i depenent de grans corporacions que et subministren els serveis més bàsics: aigua, gas, llum…”, assenyala el barceloní que, amb un grup de col·laboradors, està acabant d’idear com dissenyaran l’espai perquè sigui autosuficient energèticament. “L’aigua l’agafarem de la font, l’electricitat provindrà de plaques solars i la caldera serà de biomassa”. I és que tota activitat que s’hi faci estarà basada en mètodes ecològics i sostenibles mediambientalment.

Aquest any han començat a reconstruir l’antic paller, que volen convertir en dos pisos amb tres habitacions, menjador, banys, bar i restaurant; i que calcula que tindran enllestit abans del novembre. Però un dels principals esculls que s’estan trobant són les normatives “massa restrictives” segons l’impulsor. “No té sentit que no ens deixin construir una turbina que aprofiti la força de l’aigua del riu per generar electricitat. Al riu no l’afectaria i nosaltres obtindríem energia neta”, critica, i posa un altre exemple: “Només ens deixen restaurar els edificis, no fer-ne de nous, i s’han de fer tal com eren antigament, no podem fer una finestra si abans no la tenia allà mateix, i no hi ha gaires imatges de com era l’antic mas”.

Costa serà un dels habitants de l’ecovila, i segurament s’hi afegiran dos col·laboradors més del projecte. La seva idea és tenir diferents “nivells d’habitants”. “Per una banda, els visitants o amics, que venen quan volen; després els col·laboradors, que ajuden en alguna tasca; i els habitants permanents”. Aquests últims, abans de ser permanents, han de ser aspirants durant un any, “perquè la persona pugui comprovar si realment és l’estil de vida que vol i si la convivència funciona amb la resta d’habitants”. I quan passa a ser permanent, fa una aportació de 300 euros al mes, que li dona dret a l’adquisició del dret d’ús de l’habitatge. “Quan, a través de les mensualitats, els habitants permanents arribin a l’aportació de 50.000 euros, passaran a ser copropietaris del Puig”, juntament amb Costa.

El barceloní, que té una llarga experiència en projectes cooperatius, anarquistes i socials, calcula que entre la compra i l’inici de la reconstrucció ha invertit uns 450.000 euros que va heretar quan es va morir el seu pare.“Volia fer una ecovila diferent, amb uns principis polítics molt clars, que oferís una alternativa al sistema actual”, diu, convençut, abans de posar-se a debatre amb els seus col·laboradors com serà l’estufa de biomassa que donarà escalfor al primer habitatge de la futura ecovila, que abans de finals d’any s’hauria de convertir en una realitat.

dijous, 9 d’agost del 2018

el tuit

L’Aràbia Saudita no havia reaccionat mai de manera tan dràstica a una crítica de la comunitat internacional sobre la violació dels drets humans al país àrab: un simple tuit -250 caràcters de res!- ha desfermat una crisi diplomàtica que ja es pot considerar que no té precedents. La ministra d’Afers Exteriors del Canadà, Chrystia Freeland, va expressar dijous passat a Twitter la seva preocupació per la detenció d’una activista saudita. I la resposta de la monarquia de Riad ha sigut cremar les naus. Directament i sense contemplacions.

Diumenge el govern saudita va expulsar l’ambaixador del Canadà a Riad, Dennis Horak, al·legant que el polèmic tuit suposava “una ingerència flagrant en els afers interns del regne”. Però és que en les últimes hores ha convocat a consultes el seu representant diplomàtic a Ottawa i ha ordenat que tots els universitaris saudites que cursen estudis al Canadà -uns 15.000- tornin al país àrab. A més, la companyia aèria Saudia ha anunciat que suspèn els vols directes entre Riad i la ciutat canadenca de Toronto a partir del 13 d’agost, i la monarquia petroliera també ha congelat totes les seves relacions comercials amb Ottawa, cosa que, sens dubte, és el que farà més mal al govern del primer ministre Justin Trudeau.

Un 10% del cru que el Canadà importa prové de l’Aràbia Saudita, i el país nord-americà també havia signat acords milionaris per vendre tancs i carros de combat al regne de Saud. De fet, l’any passat les exportacions de vehicles des del Canadà a l’Aràbia Saudita ja havien augmentat un 27,2%, segons dades de l’informe oficial 2018 Canada’s state of trade(L’estat del comerç al Canadà el 2018), que es pot trobar a la mateixa web de l’ambaixada del Canadà a Riad.

La directora executiva de l’organització Human Rights Watch al Pròxim Orient, Sarah Leah Whitson, considera que la reacció saudita és un clar avís per a navegants. “El nou govern de l’Aràbia Saudita -el príncep hereu, Mohamed bin Salman, porta de facto les regnes del país des del juny de l’any passat- vol deixar ben clar que no acceptarà cap mena de crítica contra el seu país”, declara a l’ARA Leah Whitson. “I a més, com que el príncep hereu té el suport de Donald Trump, es pensa que pot fer el que vulgui”, afegeix. Si de crítiques a l’Aràbia Saudita, doncs, ja n’hi havia poques, ¿ara qui gosarà obrir la boca?

Poques denúncies

L’experta de Human Rights Watch recorda que el govern alemany i el Parlament Europeu han denunciat altres vegades la violació dels drets humans al país àrab, i que els Estats Units també ho van fer ocasionalment amb l’adminitració de Barack Obama. Per la seva banda, el periodista Javier Martín, autor del llibre La Casa de Saud (editorial Catarata), apunta que Suècia va reduir les relacions comercials amb Riad precisament per la deplorable reputació en drets humans de la monarquia petroliera. “Les crítiques acostumen a venir d’organitzacions civils. Els governs difícilment diuen res sobre la situació dels drets humans al país àrab”, destaca el periodista. “¡Però si l’Aràbia Saudita fins i tot forma part del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides! És un despropòsit!”, exclama.

De fet, malgrat la reacció radical de Riad al tuit de la titular d’Afers Estrangers canadenca, els únics països que s’han pronunciat de moment i obertament sobre aquest tema són dos: els Estats Units i el Regne Unit. “Hem demanat informació addicional al govern de l’Aràbia Saudita sobre la detenció de diversos activistes”, va informar el departament d’Estat nord-americà a través d’un asèptic comunicat. Un portaveu del ministeri d’Afers Exteriors britànic es va limitar a declarar ahir: “El Regne Unit és un gran defensor dels drets humans. Regularment plantegem al govern saudita la nostra preocupació sobre qüestions relatives als drets humans, incloent-hi les recents detencions de defensors dels drets humans”. Res més.

Línies vermelles

La representant de Human Rights Watch Sarah Leah Whitson admet que la majoria de països tenen interessos econòmics a l’Aràbia Saudita, però recorda que “hi ha línies vermelles que no es poden creuar”. A més, opina que tot el rebombori que s’ha format està clarament vinculat amb les noves sancions que els Estats Units han imposat a l’Iran, que és l’etern rival de Riad. “El Canadà es va negar a donar suport a aquestes sancions, i l’Aràbia Saudita l’hi està fent pagar”, comenta. Potser això explicaria que el tuit de la ministra canadenca hagi aixecat tanta polseguera. La titular d’Afers Estrangers va escriure, exactament: “Molt alarmada de saber que Samar Badawi, germana de Raif Badawi, ha sigut empresonada a l’Aràbia Saudita. El Canadà dona suport a la família Badawi en aquestes moments tan difícils i continua demanant amb contundència l’alliberament de Raif i Samar Badawi”. Raif Badawi és un escriptor saudita que va ser detingut el 2012 i condemnat a 10 anys de presó per, presumptament, haver insultat l’islam. La seva dona, Ensaf Haidar, viu al Quebec amb els seus tres fills i fa poc va obtenir la nacionalitat canadenca.

La ministraChrystia Freeland s’ha refermat en les seves paraules i fins i tot ha anat més enllà. Dilluns va declarar que “el Canadà sempre defensarà la protecció dels drets humans, incloent-hi els drets de les dones i la llibertat d’expressió a tot el món”. I, a més, el Canadà es resisteix a marxar de l’Aràbia Saudita. Ahir aquest diari va trucar a l’ambaixada canadenca a Riad. Una oficinista va contestar: “L’ambaixada continua oberta i completament operativa

assassinat televisiu

El 4 de desembre del 1997, Ana Orantes, una senyora de Granada de seixanta anys, va anar a Canal Sur, al programa ‘De tarde en tarde’, que presentava Irma Soriano. Era l’època en què estaven en auge els programes de testimonis. També era l’època del ‘Lo que necesitas es amor’, en què Jesús Puente intentava convèncer les dones maltractades perquè tornessin amb els seus marits penedits. L’època en què Martes y Trece feia humor amb el ‘Mi marido me pega’ i la gent reia.

Ana Orantes es va passar quaranta minuts explicant els seus quaranta anys de matrimoni amb un home que la va maltractar, li va pegar i la va amenaçar cada dia durant tot aquest temps. Els seus sogres també la van agredir i explotar com una esclava. El programa no era una denúncia. Irma Soriano posava tant d’èmfasi en les estomacades com a saber si el seu home era treballador. Es van recrear en els detalls de les seves misèries. Recuperar ara aquell fragment televisiu és colpidor.

Ana Orantes feia poc que s’havia intentat separar. No havien servit de res la desena de denúncies que havia interposat. El jutge va dictaminar que havien de compartir casa. I el marit li va continuar pegant.

Ana Orantes devia veure com cada tarda moltes dones explicaven desgràcies com la seva a la tele i va trucar per anar-hi. Amb els anys, s’ha reinterpretat com un desig de demanar ajuda. No ho va semblar. Més aviat necessitava desfogar-se. Segurament Orantes va percebre la realitat: la televisió era l’únic lloc del món on interessaven aquelles històries i la gent t’escoltava. Asseguda en una cadira d’un plató de Canal Sur, amb la mirada trista de la seva filla Raquel asseguda entre el públic, va explicar un munt d’humiliacions i agressions. Irma Soriano, amb to fleuma, li anava fent preguntes i, fins i tot, la va fer parar per donar pas als anuncis quan anava a detallar com va descobrir que el seu home abusava de la filla petita.

Tretze dies després, el 17 de desembre del 1997, José Parejo la va ruixar amb benzina i li va calar foc a la porta de casa seva. L’espectacle televisiu va culminar amb l’assassinat de la dona indefensa. I va provocar un trasbals social. L’escàndol mediàtic, la desprotecció de les víctimes, la desídia judicial, van quedar al descobert. Irma Soriano ha recordat anys després que la cadena no va voler que es parlés gaire del cas perquè s’acostaven dates nadalenques i era poc adequat. A Espanya es va començar a prendre consciència de la violència contra les dones i dels crims masclistes. Va ser el sacseig social definitiu que va culminar, el 2004, amb la llei contra la violència de gènere. Fins aleshores, les històries de les dones maltractades com la d’Ana Orantes només servien per entretenir les tardes televisives. La seva la recordem perquè la van assassinar poc després d’explicar-la, però n’hi va haver moltes altres que han quedat en l’oblit.

dimarts, 7 d’agost del 2018

ANDRE NIN

De fa mesos, el partit stalinista d’Espanya denunciava mecànicament, cada dia, en totes les seves publicacions de gran tirada, sense la més mínima preocupació de versemblança, que el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), format per comunistes antitotalitaris, era un partit “d’agents de Hitler-Franco-Mussolini”. [...] El passat mes de maig queia el govern Largo Caballero -quan s’anava a desplegar una gran ofensiva al sud de Madrid, per tal de distreure el setge de Bilbao-, derrocat pels stalinistes que exigien que el POUM fos declarat il·legal i que fossin executats els seus líders: Andreu Nin, Gorkin, Andrade, detinguts i conduïts, no se sap per qui, a un lloc ignorat. El diari del partit, La Batalla, prohibit. El ministre de Justícia del govern Negrin, en rebre una delegació estrangera formada per Fenner Brockway (Independent Labour Party), Robert Louzon i Wolf (Comité pour la révolution espagnole, París), reconeixia que eren falsos els documents publicats per l’agència España per justificar contra els del POUM una acusació d’espionatge; reconeixia que eren socialistes, es comprometia a garantir les seves vides i es comprometia a treure’ls de les presons clandestines del partit stalinista a Madrid, i oferir-los a València totes les garanties de la justícia ordinària. Varen passar encara quinze dies. Una horrible, una horrorosa notícia es va filtrar a través de les consignes del silenci, les ansietats, les esperances que s’entestaven en preservar: Andreu Nin ha estat assassinat. L’escàndol va esclatar a Barcelona el 21 de juliol, quan Frederica Montseny va exigir un desmentit al govern, desmentit que no va arribar mai. Nin va ser assassinat en una presó, a Madrid; una presó privada del partit stalinista, és a dir, per la GPU. Passen uns dies. El ministre de Justícia, el senyor Irujo, declara a camarades de la CNT “que no té possibilitats de trobar Nin...” Està clar. Però de totes maneres hi ha culpables. No n’hi ha prou amb fer dimitir el coronel Ortega, cap de la Seguretat. Hi ha carcellers que han matat o han deixat matar un important militant empresonat. Hi ha el partit que ha fet això. [...] Nin, encara jove, orador seriós, ànima intrèpida, havia passat per la CNT, la Internacional Comunista, el trotskisme, abans d’esdevenir líder d’un gran partit de l’extrema esquerra i conseller de Justícia en el primer govern Companys. Va crear els tribunals populars. Havia viscut deu anys a Moscou, a l’exili, i col·laborava com a secretari de la Internacional amb els sindicats rojos, amb el Comitè Central Bolxevic. El seu coneixement profund del rus i dels afers soviètics resultava particularment odiós per als agents secrets de Stalin. Era per aquest motiu el cap més amenaçat: el més alt també, que no tardarien a capturar. [...]

l'hort

Última estació de l’any del nostre calendari de l’horticultor. Encara que, de fet, hauria de ser la primera, ja que arriben els mesos en què haureu de fer més feina! Amb l’ abril arriben les plantades de les solanàcies (tomàquet, pebrot, cogombre, albergínia) i serà important que tingueu en compte el clima de la vostra zona abans de plantar aquests cultius més sensibles a les glaçades. Recordeu que tant la carbassa com el carbassó, i també la mongeta tendra, les podeu fer amb sembra directa. Pel que fa als fruiters, haureu d’esclarissar presseguers, pruneres i albercoquers i fer una ullada als arbres per evitar que tinguin insectes xucladors.

De cara al maig, les reines de l’hort són les faves i els pèsols. Podeu plantar moltes varietats, com porros, carbasses i api, mentre colliu ja les albergínies, els carbassons o les mongetes tendres més primerenques. Amb l’arribada de les primeres calors també començaran les plagues. Podeu prevenir les malalties fúngiques de les plantes amb remeis naturals que podeu fer a casa. Una opció és l’aigua d’ortigues, que podeu aplicar directament a les plantes. També serà el moment de desherbar els cultius que teniu i de podar i relligar les tomaqueres.

I arribem a l’últim mes del nostre calendari: el juny. Un mes per treballar a ple rendiment. És l’hora de sembrar i plantar carbassons, cebes, espinacs, tomàquets tardans, mongetes, enciams o moniatos. Si en teniu, podreu començar a collir albercocs i peres. Com que la calor comença a ser forta, serà bo que faciliteu una mica d’ombra a varietats com les tomaqueres i les pebroteres. Posar algunes teles d’ombrejat que deixen passar el sol i les protegeixen de la pluja pot ser una bona idea. I no oblideu de treure les aixelles o cavallers a les tomaqueres! Pel que fa als fruiters, cal esclarissar pereres i pomeres i anar recollint els primers préssecs, prunes o les petites i saboroses peres de Sant Joan.

El consell

Per evitar que els cargols s’acostin als vostres cultius, podeu traçar-hi al voltant una línia amb cendra, o guix, que no podran travessar. També podeu fer servir closques d’ou esmicolades.

les esglesies

Al gimnàs Saint Jude, al barri burgès Plateau-Mont-Royal de Mont-real, els socis fan músculs a l’antiga capella de l’església del mateix nom, s’agenollen però per fer postures de ioga, i poden disfrutar de banys de vapor a l’ombra de l’antic campanar del temple. Olivier Pratte, de 31 anys, explica que la seva àvia era catòlica practicant, però els seus pares i ell mateix ja no. “A la meva àvia li agrada que passi temps a l’església, tot i que sap que hi exercito els bíceps i no pas l’ànima”, admet.

diumenge, 5 d’agost del 2018

bruticia marina

El plàstic pot trigar fins a mil anys a descompondre's. Una immensa part del que s'ha produït s'ha convertit en residu, mentre que només un 9% s'ha reciclat

TEXT: SÒNIA SÁNCHEZ / INFOGRAFIA: MARIONA ASIN 04/08/2018 22:49

Una brutícia marina que mata

Als oceans del món hi ha 5,2 bilions de peces de plàstic i la majoria hi arriben dels rius asiàtics

Xarxes de pesca, ampolles de detergent, trossos d'envàs, però sobretot engrunes microscòpiques. Als oceans del món hi suren, o s'enfonsen, més de 5,2 bilions de peces de plàstic: 268.940 tones d'un material que en alguns casos pot arribar a trigar mil anys a descompondre's. Des del gel de l'Àrtic fins al fons marí més profund, a tots els indrets oceànics on s'ha indagat s'hi han trobat microplàstics (menys de 5 mil·límetres), que acaben engolits pels peixos barrejats amb el plàncton i entren a la nostra cadena alimentària.

Però el problema no són només els plàstics que no es veuen. Els colors dels taps d'ampolla que suren a l'aigua atreuen l'atenció d'ocells marins, que els confonen amb menjar. El documental Albatross, del nord-americà Chris Jordan, ha fet la volta al món amb imatges d'aquests ocells donant de menjar taps de plàstic a les seves cries i animals morts i degradats amb tot de taps de colors a l'estómac. Els plàstics que l'home llença als oceans tenen efectes nocius en 700 espècies animals, tal com va deixar clar el catxalot que va aparèixer mort al febrer en una platja de Múrcia amb 29 quilos d'escombraries a l'estómac, entre bosses de plàstic, sacs de fil sintètic, trossos de xarxa de pescar i fins i tot un bidó.

Els corrents marins arrosseguen les peces més grans i els conglomerats compactes, que des de fa anys s'acumulen en cinc punts de l'oceà. Són illes de plàstics que els científics han batejat com a "zones de deixalles". La més gran és la del Pacífic Nord, ubicada entre Hawaii i Califòrnia: 1,6 milions de quilòmetres quadrats de plàstics, una superfície equivalent a la suma de França, Alemanya i tota la península Ibèrica.

"Hem enllestit l'esforç més gran que s'ha fet mai per mapar la gran zona de deixalles del Pacífic, amb una expedició aèria i una altra de marina, i hem descobert que la contaminació per plàstics en aquella zona és entre quatre i setze cops pitjor del que es pensava", explica a l'ARA Boyan Slat, el jove inventor holandès que ha fundat –a l'inici per micromecenatge– Ocean Cleanup, que ha desenvolupat un sistema innovador per netejar el plàstic dels oceans. La seva investigació va constatar també que "el 92% de la massa" de l'illa de plàstics del Pacífic "són objectes grans", i per tant, diu Slat, "és urgent sortir a netejar-ho de seguida, abans que es converteixin en microplàstics". Ocean Cleanup ha iniciat aquest estiu les tasques de neteja amb el sistema inventat per Slat i el seu equip de científics, i confia poder netejar el 50% de la gran illa de plàstics del Pacífic en els primers cinc anys.

Imatges de l'organització 'Parley for the Oceans' que mostra l'arribada de quantitats enormes de plàstic a la costa del Carib / GREENPEACE

8,7 milions de tones cada any

Però d'on ve tot aquest plàstic? Més de la meitat de tot el plàstic que acaba als oceans ve de només cinc països: la Xina, Indonèsia, Tailàndia, les Filipines i el Vietnam, segons un estudi d'Ocean Conservancy. Són països on es recol·lecta menys del 40% del plàstic. La resta acaba llençat en qualsevol racó i una bona part és arrossegat pel vent fins als rius. De fet, el 86% dels residus marins del món hi arriben a través de rius del continent asiàtic, i el Iangtsé, que desemboca a Xangai, és el més contaminant de tots.

El nostre Mediterrani no se salva de la plaga. Considerat la sisena gran acumulació de residus marins del món, representa un 1% de l'aigua del planeta però concentra el 7% dels microplàstics de tot el món, segons WWF. Espanya és el segon país que llença més plàstics al Mediterrani, 126 tones al dia, només superada per Turquia (144) i seguida per Itàlia (90), Egipte (77) i França (66).

Però les xifres globals són encara més esgarrifoses. Cada any es llencen a l'oceà una mitjana de 8,7 milions de tones de plàstic (entre 4,8 i 12,7 milions, segons un estudi de la Universitat de Geòrgia del 2015). És només un 3% dels residus plàstics que es generen al món anualment (la majoria acaben en abocadors o embrutant la terra), però és prou volum per haver trasbalsat un ecosistema tan cabdal i tan preciós per al planeta. Certament no és l'única amenaça, ni potser la pitjor, que afronten els nostres oceans –la sobreexplotació pesquera o l'acidificació de l'aigua per l'escalfament global són també catàstrofes monumentals per a l'entorn marí–, però la creixent dependència del plàstic en les nostres vides i un sistema de reciclatge global que no dona l'abast per absorbir tant de material fa pensar que, tal com alertava l'ONU en una cimera sobre el tema el 2017, el plàstic es pot acabar convertint en un "Harmagedon oceànic".