Berlin

Merkel i Erdogan han optat per la realpolitik. La necessitat mútua s’ha imposat a la tensió dels últims anys. La malmesa economia turca, el xoc polític amb els Estats Units i una oposició interna que ja s’estén als feus tradicionals d’Erdogan obliguen el president turc a buscar noves maneres de marcar perfil. Erdogan va aterrar ahir a Alemanya per intentar refer línies de contacte amb Berlín i, de passada, amb la Unió Europea. Per a la cancellera Merkel tampoc és fàcil. Europa va lligar el seu destí a Turquia quan li va donar la clau de la crisi migratòria del 2015.

És la primera visita oficial de Recep Tayyip Erdogan a Berlín des del 2014 -tot i que n’hi ha hagut d’altres pel mig, que el govern alemany va viure com un acte de desafiament-. Els turcs són la comunitat immigrant més gran d’Alemanya, i gairebé la meitat dels 3 milions de turcs censats tenen la ciutadania d’aquest país. Però la campanya electoral pel referèndum constitucional que va investir Erdogan de poder absolut va ser el cop de tensió definitiu entre els dos països. La gira europea del president turc per mobilitzar la diàspora, les seves crítiques a la UE i l’atac contra el govern de Berlín, amb referències al nazisme, van ser el cop de gràcia definitiu. Tot i això, més del 60% dels turcs d’Alemanya van votar a favor de les reformes d’Erdogan i això va agreujar els dubtes del govern alemany sobre la seva política d’integració. Tal com planteja Marc Pierini, analista del Carnegie Europe, ¿com podia ser que els turcs que vivien en una democràcia liberal desitgessin que els seus compatriotes visquessin en una autocràcia?

Una transformació profunda

Aquella por continua present. Els últims episodis de protestes a Chemnitz, amb exhibicions xenòfobes i grups neonazis campant per aquesta ciutat de Saxònia, furguen encara més en la ferida de la transformació profunda que viu la societat alemanya. La mateixa cancellera ho reconeixia fa pocs dies: Alemanya i la UE tenen molt a perdre si l’economia turca s’enfonsa. De moment, la lira ha perdut un terç del seu valor i la inflació ja arriba al 18%. Les empreses alemanyes -Bosch, Mercedes, Siemens- presents a Turquia tremolen. Però fins avui el govern de Berlín es nega a plantejar cap ajuda financera a Turquia.

A mesura que l’autoritarisme d’Erdogan ha anat creixent, el govern alemany ha apujat el to de la denúncia contra la repressió policial i judicial a l’oposició política turca i els mitjans de comunicació crítics. Hores abans de començar aquesta visita de tres dies, amb tot, Erdogan reclamava en un article publicat a la premsa alemanya la col·laboració de Berlín en la persecució de la secta gulenista, a qui el president turc acusa d’estar al darrere de l’intent de cop d’estat del 2016. Ara Merkel i Erdogan s’han de veure les cares. El president turc sap que l’hostilitat retòrica i la confrontació l’enforteixen internament. Merkel és conscient que la carta del futur comunitari de Turquia, en aquests moments, està morta i enterrada. Però amb Trump jugant en contra, Erdogan necessita refer ponts a Europa, i el primer intent passa per Alemanya.

Carles Canut

Carles Canut anava cada dia a la seva oficina: el Teatre Romea. Hi tenia un despatx on llegia teatre, estudiava i organitzava els actes de la Fundació Romea, que dirigia amb entusiasme des del 2006. La seva vida és indissociable de la història d’aquest teatre. Solia dir que fins i tot coneixia el fantasma de Margarida Xirgu, una aparició que els teatrers veuen passejar de nit per la sala. L’esperit de Carles Canut (Gerri de la Sal, 1944) també hi perviurà. L’actor va morir ahir, quatre dies després de fer 74 anys, vençut per una batalla de dos anys i mig contra el càncer. Va lluitar contra la malaltia treballant: volia arribar a Nadal per tornar a l’escenari amb Adossats, el seu últim paper teatral, i abans, a principis del 2017, havia assumit l’encàrrec de Focus de dirigir el Teatre Romea, una proposta inesperada que va entomar amb la mateixa humilitat, il·lusió i passió amb què encarava cada nova obra.

El sector teatral lamentava ahir la pèrdua d’un gran actor però, sobretot, d’un gran company que s’estimava el teatre. “No he conegut un home de teatre amb més vocació que el Carles. Les 24 hores del dia pensava en el teatre. Hauria fet quatre obres a la vegada, volia tots els personatges, era desmesurat. Tenia una passió brutal pel teatre i tenia una gran cultura teatral”, explicava ahir un dels seus millors amics, Josep Maria Pou, amb qui es coneixia des de feia 50 anys quan tots dos van aterrar a Madrid per fer carrera teatral. Havia debutat el 1963, i el 1970 Canut va entrar al Teatro Español. Tres anys més tard se’n va anar a Veneçuela, on es va integrar a la companyia Rajatabla, de la qual va ser subdirector i amb la qual va recórrer una vintena de països.

• 

Josep Maria Pou i Carles Canut a 'Sócrates' / FOCUS

Va passar-hi una dècada i va tornar per treballar amb Núria Espert a La tempesta. Al final es va acabar quedant aquí, per actuar a L’òpera de tres rals, de Mario Gas, perquè va conèixer la seva dona i perquè li van oferir interpretar el jutge Rafecas televisiu. La feina a Vostè jutja(1985) i les tertúlies com a aficionat de l’Espanyol el van fer molt popular, així com altres papers televisius.

Però casa seva era el teatre. El seu primer muntatge va ser La hermosa gente de William Saroyan, que va fer en l’època del Gogo Teatre Experimental que l’actor va fundar amb Santiago Sans a l’Institut d’Estudis Nord-Americans i on es van incorporar després Gas, Carles Velat i Emma Cohen. Al llarg dels anys treballaria amb els principals directors escènics del país (Xavier Albertí, Joan Ollé, Esteve Polls, Magda Puyo...), però no va deixar de defensar també el talent més jove i les sales petites ( Burundanga, 1984, La Sra. Oliver ). Mario Gas li va donar un dels seus últims papers a Sócrates, on demostrava que era un gran actor que estava sempre al servei de l’obra i del personatge. “Tot i la seva qualitat, acceptava fer de suport del protagonista”, exalçava Josep Maria Pou. Un dels entreteniments preferits de les llargues gires compartides (perquè Pou el va dirigir també a La vida por delante i Truca un inspector ) era jugar a posar a prova els seus coneixements teatrals enciclopèdics. El 2016 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Pinyol de la companyia Romea

Carles Canut va actuar per primera vegada al Romea el 1968 amb El deseo cogido por la cola, de Pablo Picasso, i sobretot hi arrelaria gràcies a la productora Focus, que el gestiona des del 1999. “Tenia dues dèries, el teatre i la família, i no sé en quin ordre. Ell volia dedicació plena al teatre, i nosaltres també”, recorda Daniel Martínez, president del grup Focus, que li va oferir un contracte fix el 1993. D’aquesta llarga relació amb Focus en destaca creativament una època prodigiosa, del 2000 al 2010, en què va ser el nucli dur de la companyia Romea. Abans ja havia treballat amb Calixto Bieito (en obres com Galileo Galilei de Brecht i El rei Joan, de Shakespeare) i l’arribaria a dirigir en una quinzena de muntatges mítics, com El rei Lear,Macbeth, Peer Gynt, Tirant lo Blanc i Plataforma, que li va valer un premi Max.

• 

Carles Canut a 'Adossats' / FOCUS

“Era pura passió, com un nen enjogassat. Sempre estava de bon humor, amb aquella ironia fina, aquella murrieria tendra. Podia fer broma abans de sortir a escena però alhora tenia un rigor i una professionalitat increïbles. Era seriós i entregat”, recorda l’actriu Àngels Bassas, que va formar part de la companyia Romea. “Vam viatjar per tot el món durant molts anys. Vam passar moltes hores junts -recorda Bieito-. Sempre apassionat i entusiasmat amb cada nou projecte. Era una persona directa, sincera, emocional i entranyable que es feia estimar per tothom. El Carles era un enamorat de la vida i el teatre”. Se’n va la vida, però queda el seu teatre.

dimissio?

Dolores Delgado continua sent, de moment, ministra de Justícia. Malgrat les múltiples pressions -la reprovació de la ministra per part de la majoria del PP al Senat i la crida a dimitir de Podem-, el govern espanyol va tancar files i va mantenir Delgado. Pedro Sánchez va guardar silenci des dels Estats Units, on continua de gira, però va llançar tot el seu gabinet a donar missatges de suport a la ministra de Justícia, acorralada per les gravacions difoses pel nou digital Moncloa.com, que demostren la familiaritat de tracte en la relació entre ella i l’excomissari José Manuel Villarejo, en presó preventiva. Una estratègia similar a la que fa dues setmanes va seguir amb la titular de Sanitat, Carmen Montón, que hores després del suport de Sánchez va haver de dimitir per les noves evidències.

Tant al PSOE com a l’executiu espanyol estan convençuts que Delgado és víctima d’una caça de bruixes, i ahir van treure ferro als comentaris masclistes i homòfobs que hauria fet en un dinar amistós amb Villarejo i el jutge inhabilitat Baltasar Garzón, el 2009. Fins i tot va donar-li suport el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, a qui Delgado va titllar en to de burla de “maricon”. “L’important són els fets, no les paraules”, va dir des del Senat abans de fondre’s en una abraçada amb Delgado durant la sessió de control.

La ministra va negar la setmana passada que hagués mantingut una relació estreta amb el comissari. Dilluns, en resposta a unes noves filtracions, va haver d’admetre que s’havien vist en tres àpats, però va assegurar que estava sent víctima d’un “xantatge” de Villarejo igual que havia intentat fer-n’hi al rei emèrit amb les gravacions de Corinna. I ahir el ministeri va donar fins a dues versions de la trobada, després que se la sentís parlant de sexe enmig dels policies amb molta camaraderia i com Villarejo la tractava de Lola. Primer Delgado va assegurar durant un esmorzar informatiu que no es referia a Grande-Marlaska quan es burlava de la seva homosexualitat. Després fonts del ministeri van aclarir que sí que parlava del ministre però que no feia escarni de la seva condició sexual.

Sigui com sigui, Delgado es va defensar en tot moment de les pressions. Primer en l’esmorzar informatiu, i després al Senat, en què no va voler respondre a una parlamentària del PP perquè “no s’ho mereixia”. Però no va quedar-se a la cambra alta per esperar a la seva reprovació. La reprovació és una marca simbòlica que persegueix els últims ministres de Justícia. El Congrés ja va fer-ho amb Rafael Catalá i ara el PP ha portat el cas de Delgado al Senat, després també de les contradiccions en la defensa del jutge Pablo Llarena en la demanda civil a Bèlgica.

Els membres de l’executiu van tancar files: la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, va assegurar que es pot mantenir “perfectament” Delgado; la ministra portaveu de l’executiu, Isabel Celaá, va posar en qüestió la credibilitat de les gravacions; i el ministre de Foment, José Luis Ábalos, va anar un pas més enllà i va assegurar que amb aquest debat s’està “buscant la impunitat d’il·legals” com Villarejo. Tant ERC com el PDECat i Compromís van evitar demanar la dimissió de la ministra a l’espera de la seva compareixença al Congrés. Iglesias, però, va assenyalar que “no és acceptable que hi hagi ministres amics de personatges com Villarejo”. La pressió seguirà: el PP ha aconseguit que en la sessió d’avui se’n torni a parlar. Delgado, de moment, aguanta al càrrec.

Les contradiccions de Justícia
17 de setembre

Justícia desmenteix de manera taxativa que Delgado es reunís amb José Manuel Villarejo per fer de mitjancera en una extradició. La ministra diu que no ha tingut cap relació professional ni personal amb l’excomissari.

24 de setembre

Després de la difusió dels primers àudios d’un dinar, la ministra admet que va reunir-se tres cops amb Villarejo durant 25 anys de carrera com a fiscal de l’Audiència Nacional.

25 de setembre

La ministra de Justícia nega que es referís al titular d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, quan diu que és “maricon” en la gravació del dinar del 2009 amb Villarejo i el jutge inhabilitat Baltasar Garzón. Poc després Justícia matisa que sí que parlava del ministre però que no feia escarni de la seva condició sexual.

capital risc

És la nova gasolina del món empresarial. En els últims anys, el capital risc s’ha convertit en una de les eines recurrents per a companyies joves amb projectes que necessiten finançament per poder créixer de pressa. Ara un estudi ha analitzat quin és l’impacte real delventure capital en les empreses que hi recorren i l’ha comparat amb més de 15.000 companyies de característiques similars que mai han accedit al capital risc. La conclusió és que les vendes de les primeres creixen 20 cops més ràpid que les vendes de les segones després de rebre una injecció de diners d’aquest tipus.

El catedràtic d’economia financera de la Universidad Complutense de Madrid José Martín Pellón és qui ha elaborat l’informe Valoració de l’impacte econòmic i social de les inversions de ‘venture capital’ realitzades entre el 2005 i el 2013, encarregat per la Fundació ICO amb la col·laboració de la patronal del sector Ascri i la consultora de negocis Axis. “Les empreses joves no tenen accés al sistema de finançament tradicional i sense una inversió així difícilment poden arribar a materialitzar la seva explosió”, apunta l’acadèmic. Segons l’estudi, més de 1.000 empreses amb fons de capital risc van aconseguir facturar de mitjana prop d’1,9 milions d’euros en el seu tercer any des de la inversió, en comparació amb els 89.000 euros anuals registrats a la mostra de companyies alienes al fenomen.

Aquest efecte també es va repetir en el cas de les plantilles. Mentre que les empreses sense inversió del venture capital amb prou feines van incorporar un treballador en els primers tres anys, les que sí que en van captar van contractar de mitjana nou empleats més. “Hi ha dues raons intrínsecament lligades: l’aportació de finançament i, sobretot, que l’inversor acostuma a donar valor afegit i acompanyament a l’empresa durant aquest primer període”, explica Martín. La diferència també es nota en el resultat net de l’empresa, encara que el catedràtic creu que és l’indicador menys rellevant, perquè els projectes que sedueixen el capital risc mantenen un ritme inversor alt i retarden el break-even.

L’any passat el volum total d’inversió del capital risc a Espanya es va situar al voltant dels 5.000 milions i no ha aturat el seu creixement en els últims anys. De fet, l’estudi apunta que aquesta via de finançament per a empreses ha resistit millor la crisi. Malgrat que el nombre d’operacions es va reduir, les companyies que havien rebut suport del capital risc abans que comencés la recessió van mantenir una plantilla més nombrosa i un nivell de vendes més elevat que la resta de la mostra. Concretament, les empreses en què el venture capital va invertir van registrar una facturació mitjana de 2,7 milions d’euros en comparació amb els 276.000 de l’altre grup.

Alta mortalitat

Malgrat que aquestes xifres han despertat l’interès per invertir en fons de venture capital, Martín també adverteix que aquests resultats positius “no són generalitzables a totes les empreses”. “És un percentatge molt petit el que funciona, no és la panacea que resol tots els problemes”, explica l’acadèmic. Així doncs, afirma que aquestes inversions poden ser molt rendibles, però que s’han de fer amb una estratègia de diversificació, ja que la ràtio de mortalitat de les companyies és força elevada. “De cada deu projectes, cinc moren, tres malviuen i potser només dos triomfen”, afegeix.

A més, l’èxit també arriba abans en aquells llocs on es construeix un ecosistema que ho afavoreix. En el conjunt d’Espanya, Catalunya és la comunitat autònoma on l’impacte del capital risc en les empreses en què inverteix és més evident, seguida del País Valencià. Durant el 2016, Catalunya va concentrar pràcticament una tercera part de les operacions, encara que Madrid va sumar un volum d’inversió superior.

LES CLAUS

1. Quin impacte té la inversió del capital risc en les empreses?

Segons l’estudi de la Fundació ICO elaborat pel catedràtic José Martín, les empreses que reben suport del capital risc creixen a un ritme superior que les que opten pel finançament tradicional. De mitjana, les primeres multipliquen per vint el volum de vendes de les segones. A més, mentre que unes contracten de mitjana nou persones més fins al tercer any de la inversió, les segones només incorporen un empleat.

2. Com s’explica aquest impuls?

L’estudi no entra en les variables qualitatives que expliquen la millora de resultats de les empreses que acudeixen al venture capital. No obstant això, Martín apunta que sovint aquest tipus d’inversions va acompanyat d’un assessorament a l’empresa, ja que les firmes també prenen una posició rellevant dins els consells de direcció de les companyies després d’invertir-hi. Tenir la seu en comunitats com Catalunya també és un factor favorable.

3. Quina ha sigut l’evolució del sector en els últims anys?

En l’ultima dècada, el capital risc s’ha ratificat com una font de finançament per a empreses alternativa a les entitats bancàries. Així, el nombre d’operacions registrades des del 2005 s’ha més que duplicat fins a 485 inversions durant el 2016. Pel que fa al volum d’inversió -que ja es concentra sobretot a les fases més madures de l’empresa-, pràcticament s’ha triplicat fins als 416 milions d’euros.

Dependencia

Poques normatives exemplifiquen tan bé com funciona la relació entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat com la llei de la dependència. Des que va entrar en vigor el 2007, cada vegada que se n’ha fet balanç numèric la conclusió és la mateixa: l’incompliment i la deslleialtat de l’Estat i la penalització que pateix la Generalitat van a pitjor. La penalització és sobretot econòmica, esclar, però també social perquè l’administració catalana és qui es desgasta havent de respondre davant els afectats, un col·lectiu que, per meres raons demogràfiques, no para d’augmentar. El text (llei 12/2007) preveu que el finançament públic del servei sigui paritari entre els dos governs, però l’Estat mai, mai en els 11 anys de vigència, ha satisfet el 50% que li pertoca. De fet, ni s'hi acosta, fins a l’extrem que en l’últim exercici es va quedar en el 15,7%, un trist rècord.

L’anàlisi numèrica ja és prou escandalosa, però hi ha un altre aspecte, notori en l’últim lustre, que empitjora la situació. El 2013 l’executiu del PP, en el context de les polítiques d’austeritat marcades per la Unió Europea, va decidir aplicar-les a aquest servei pel broc gros i va punxar la partida més important: la destinada als cuidadors familiars. Això castiga aquelles comunitats que superen la mitjana estatal en despesa per aquests cuidadors no professionals. En l’últim exercici, per exemple, i tenint en compte que l’Estat ja no satisfà la part que li toca, va deixar de pagar 30 milions d’euros a la Generalitat. El Govern defensa aquest model –cuidadors familiars– perquè és el que es considera més adequat i és el que apliquen els països del nord d’Europa. En definitiva, el que facilita que les persones dependents puguin estar al màxim de temps a casa seva cuidats pels seus familiars. Per tant, l’actitud del govern espanyol situa el servei en un cul de sac: no et dono prou diners, però t’obligo a augmentar la despesa per generar més places de residències o més cuidadors professionals, i fins i tot et castigo si continues seguint la tendència dels països més avançats. Des de la Generalitat es qualifica el model espanyol d'“antiquat i pervers”.

Pervers sobretot perquè en la llei de la dependència hi ha copagament, i la desatenció de l’Estat ha obligat la Generalitat a pagar més, però també han de pagar més els particulars. “Hem de generar més places de residència, que surten més cares que altres serveis”, addueixen des de Treball i Afers Socials. El 2017 la Generalitat va assumir un 84,3% del finançament públic del servei i l'Estat només un 15,7%. I pel que fa al finançament complet, un 65% va anar a càrrec de la Generalitat; un 23%, del copagament, i un 12%, de l’Estat.

Malgrat que Ciutadans i el PP insisteixen a circumscriure les seves crítiques només en la gestió de la dependència que fa la Generalitat, el cert és que estem parlant d’un ofegament financer sistemàtic durant 11 anys, tots els de vigència de la llei, que té com a conseqüència un col·lapse en la gestió d’un aspecte molt delicat i que, per tant, genera un desgast social difícilment justificable.

barcelonins

Com va dir l’hondurenya Carmen Juárez divendres durant el pregó, la diversitat de Barcelona és una realitat, no un projecte, i per això tots els ciutadans que hi viuen han de tenir presència en tots els àmbits i se’ls ha de reconèixer la veu. Avui hem posat el focus en els barcelonins que hi van arribar de fora. Els hem demanat com veuen la ciutat i, sobretot, com la voldrien.

Les tres preguntes

1. Com ha canviat Barcelona des que va arribar?
2. Què li agrada de la ciutat?
3. Què li demana a la Barcelona del futur?

Ole Thorson

Dinamarca, expert en mobilitat (jubilat)

1.Als 70, els cotxes s’havien apropiat de massa espai, tant per circular com a l’hora d’aparcar. Feien molt de soroll i produïen molta contaminació. I ara ja hi ha un sentir generalitzat que això ha de canviar. Això sí, encara que els vehicles són menys sorollosos i produeixen menys contaminació, encara maten.

2.Ara hi ha menys cotxes i s’està retornant l’espai al vianant, però hi ha molt a fer. El 55% dels trajectes de la ciutat són a peu. Però moltes voreres estan ocupades per terrasses, anuncis, ciclistes, patinets... I hi ha gent gran que se sent insegura. Jo començo a notar-ho! [Riu]

3.Els polítics han de donar prioritat als usuaris més vulnerables: els vianants. Com? Reduint la velocitat màxima dels cotxes a 30 km/h, que és una demanda a moltes ciutats europees; canviant el sistema de regulació dels semàfors perquè els vianants i els autobusos no s’hagin d’esperar tant; millorant la qualitat de l’aire...

Hannah Pennell

Regne Unit, periodista

1.A finals dels 90 hi havia turistes sobretot a l’estiu. I avui en veus tot l’any! També la quantitat de bicis s’ha disparat. I hi ha botigues i restaurants de tot arreu del món. Això sí, la vida de periodistes i editors és molt més precària ara mateix. Internet també ha tingut impactes negatius per a tots els que treballem en mitjans impresos.

2.M’encanta anar a una terrassa a prendre’m un cafè amb llet i llegir. Barcelona no és gaire gran, però té de tot. Bé, trobo a faltar grans espais verds al centre...

3.M’encantaria que es controlés millor l’expansió de les grans marques i cadenes. I que hi hagués més horts urbans per a la gent a qui li agradaria tenir un jardí però no pot. També m’agradaria que hi hagués més verd perquè respiraríem millor. I, sobretot, que Barcelona oferís més ajudes als ciutadans que som autònoms.

Camille Stephan Otto

Mèxic, investigadora

1.Cada vegada és més difícil viure al centre. Quan vaig arribar, Ciutat Vella era un barri molt barri. Però molts pisos es van acabar reconvertint per als turistes. També ha canviat el món de la investigació. Al principi hi havia molt moviment, però amb la crisi el finançament públic va caure en picat i molts centres d’investigació van desaparèixer.

2.Viure-hi m’encanta. Té tot el que busco en una ciutat: qualitat de vida, connexió amb el món... I un ambient bastant cosmopolita: molta gent d’arreu del món que, com jo, s’involucren en la quotidianitat. Després hi ha el tema de la seguretat. Aquí m’hi sento segura, sí, no hi ha la inseguretat de Mèxic, però sent dona a Barcelona també vius amb cert risc cada dia.

3.Que es controli més el preu del lloguer. Cal cuidar la població més enllà d’oferir Barcelona com un producte turístic. Que es treballi perquè hi hagi més igualtat entre homes i dones en el món de la ciència. Es podria, per exemple, vincular més la tasca de les investigadores amb les escoles. Ja hi ha iniciatives, però necessiten ajudes públiques.

Benedetta Tagliabue

Itàlia, arquitecta

1.A finals dels 80 hi havia molta feina per als arquitectes. La Barcelona olímpica s’estava construint i no s’entenia res! Però quan van acabar les obres vam descobrir espais que no existien. Com aquests últims anys, que hem conquerit la línia de la costa i ja podem anar en bicicleta de Barcelona fins a les ciutats veïnes.

2.Tinc la sensació que és una ciutat que ha venut l’espai públic al turisme, quan hauria de ser per al plaer de tothom. Però al mateix temps m’agrada perquè és una ciutat admirada. Venen persones d’arreu del món, hi ha places per tot arreu...

3.M’agradaria que el turisme no es concentrés en certes zones, que es dispersés per la ciutat i el territori. I també que el sector públic donés més ajudes als professionals de la ciutat i, en particular, als arquitectes, que des de la crisi tenen pocs clients, sobretot privats. Jo treballo més fora d’Espanya que dins.

Natalia Borovkova

Rússia, directora d’escoles infantils

1.La ciutat em va enamorar des del primer moment. Venia de Madrid i la vaig trobar molt moderna. En el sector de l’educació, per exemple, les noves propostes s’acollien molt bé. Amb tot, l’any 2008 les escoles bressol que incorporaven l’anglès eren una raresa; ara moltes ja l’ofereixen i es treballa molt més per projectes.

2.Barcelona és una ciutat molt fàcil per viure-hi, sobretot si la compares amb altres ciutats europees. A Moscou, per exemple, t’has d’empassar tres hores i mitja d’embussos per creuar la ciutat!

3.Demanaria que no pugessin tant els preus dels immobles i que s’agilitzessin els tràmits que hem de passar els estrangers. També m’agradaria que, com en altres capitals europees, hi hagués una ajuda econòmica per tenir fills.

Mohamed Soulimane

Marroc, director d’orquestra i músic

1.Als 90 es va voler modernitzar la ciutat, però es va fer a costa de matar la vida de barri. Quan venien els meus pares a veure’m sempre em deien: “Al Marroc la gent treballa per viure, i aquí vius per treballar!” La vida aquí és cada vegada més difícil: han pujat els preus, però no el sou de la gent.

2.Les infraestructures culturals són brutals, encara que tothom hi hauria de tenir accés. És una ciutat meravellosa! Em va agradar especialment la resposta al terrorisme, que va fer que molta gent obrís la ment i anés més enllà. Que la gent es qüestioni els seus prejudicis és el primer pas per millorar.

3.El racisme contra els musulmans està augmentant molt. Que un home d’extrema dreta em digui “ moro de mierda ” no em sorprèn. Però ara ha aflorat un racisme que prové de sectors que no t’esperaries. Cal oferir més varietat cultural en el món de la cultura: els infants i els joves haurien de veure espectacles que expliquessin la cultura de l’islam. Un dia em va venir un nen després d’un espectacle i em va tocar les mans: “Si és igual que nosaltres!”, em va dir, com si fos un extraterrestre. I aquí és on veus l’efecte de la cultura. La cultura no és un luxe, sinó una necessitat. Com el pa. També trobo a faltar un centre islàmic amb una mesquita que es pogués visitar per desmuntar les barreres que encara existeixen.

Monika Zgustova

República Txeca, escriptora i traductora

1.Als 80 vaig trobar una Barcelona molt efervescent que encara vibrava amb la novetat de la democràcia. Hi havia molta il·lusió per tot: sobretot pel català, per llegir-lo i escriure’l. I ara veig la gent més cansada... De fet, molts dels que estan entusiasmats amb el Procés compren llibres en castellà. I està molt bé! Però també haurien de comprar-ne en la seva llengua perquè l’idioma pateix.

2.La cultura es mou als barris! S’obren places, hi ha noves llibreries independents, nous espais per passejar... I hi ha gent de tot arreu, de totes les religions i totes les cultures. Això sí, el trànsit és molt pesat: hi ha carrers que semblen autopistes, i s’haurien de controlar una mica més els ciclistes.

3.També hi hauria d’haver més programes públics per promocionar els clàssics catalans. Xavier Benguerel, Pere Calders, Amat-Piniella... No n’hi ha prou amb iniciatives com l’Any Fabra. Cal que la gent conegui els seus clàssics, que no compri tants bestsellers a les llibreries barcelonines. La literatura avorrida no passa a la història!

Sergio Minong

Camerun, metge de família

1.S’ha encarit tot: els pisos, els productes de necessitat bàsica, el bitllet de metro. I els sous, en comptes d’adequar-s’hi, han baixat! Ara els pobres són més pobres i els rics són més rics. En matèria de sanitat, Espanya era un dels líders mundials, però les retallades l’han fet caure en picat. Hi ha menys personal, menys plantes obertes. I es discrimina més els que menys tenen.

2.M’agrada que la sanitat, malgrat tot, segueix tenint prestigi. Però és perquè el personal sanitari hi lluita nit i dia. També m’agrada que els més joves s’hagin involucrat en qüestions polítiques i que hagin sorgit partits amb funcionament assembleari que aposten per la no discriminació d’origen, gènere i orientació sexual.

3.És urgent crear una comissió de la tercera edat per fer front a un dels tabús més durs d’una societat envellida com la nostra: la soledat de la gent gran. També eliminaria el copagament farmacèutic a tota la gent sense recursos i també als immigrants i als refugiats, que són vulnerables fins que no es digui el contrari. Invertiria més en recerca i educació sanitària, perquè hi ha gent que va a l’hospital i no hauria de fer-ho. I desmantellaria els partits que escampen odi cap a l’altre, el diferent.

Nicola Padovan

Itàlia, empresari del món tèxtil (fa un any va tornar a Venècia)

1. Als 90 hi havia moltes oportunitats econòmiques. Però la ciutat es va internacionalitzar i, pel camí, va perdre la seva essència. A la marca Barcelona li agrada massa l’estètica! Jo crec que una família no viu millor ara que fa vint anys... Pot menjar a restaurants de tot tipus, sí, però tot és caríssim. A més, les botigues noves són totes iguals.

2.És segura, hi ha molta activitat cultural i la gent és molt acollidora. Per exemple, aquí el botiguer parla amb la gent. Jo he viscut a ciutats en què, després d’anys d’anar a la mateixa botiga, ni et saluden. I aquí no passa: tothom parla amb tothom. Són gent de mar!

3.La ciutat no ha sabut defensar el comerç de tota la vida. Estaria bé crear una xarxa d’establiments locals de tota mena per fer-los un seguiment i poder-los ajudar abans que sigui massa tard. I, pel que fa al turisme, també penso que es podria copiar el model de Venècia: que els residents paguin menys transport, tinguin alguns museus gratis...

Kavly 

Cambodja, xef i empresària 

1. Mamma mia! Quan vaig arribar, a finals dels 70, Barcelona semblava un poblet... La comunitat oriental ho teníem més difícil per integrar-nos perquè els veïns eren més tancats que ara. Jo vaig començar a vendre rotlles de primavera i, no només no sabien què eren, sinó que ni els tastaven! I ara tothom coneix tots els tipus de menjar oriental que hi ha...

2.M’agrada tot! La tranquil·litat del Guinardó, l’ambient de Gràcia... A més, el barceloní és molt obert i va molt als restaurants orientals. És cert que hi va haver un boom de la restauració asiàtica i això va afectar negativament el sector, però ara ja hem recuperat el nom.

3.No m’hi poso, jo, en això; vaig fugir d’un país per qüestions polítiques. Encara que sí que m’agradaria que hi hagués més ajudes per als negocis que obren i que, entre altres problemes, han de fer front a lloguers molt cars. Ah! I també voldria que el Guinardó estigués més ben connectat, que fa molta pujada i ja ho començo a notar.

Salah Hamal

Palestina, metge

1.Quan vaig arribar a principis dels setanta, la ciutat s'apuntava a tota modernitat sense renunciar a la seva personalitat. Era molt grisa... M'agradava perquè em recordava a la ciutat palestina on vaig néixer: Nablus. Ara, amb l'aposta per un turisme de baix cost, Barcelona s'ha deixat anar i angoixa molt. Ara, per exemple, les festes de Gràcia ho tenen tot menys gràcia. Em sap greu... A nivell sanitari; recordo que abans els ambulatoris eren vells, però hi havia més respecte entre el pacient i el metge. Avui en dia, molt ordinador i molt de vidre, però la relació és més freda. A banda de la precarització del sector: cada vegada hi ha més pacients i menys metges. 

2.De Barcelona, m'agrada l'esperit de lluita d'alguns veïns que s'esforcen perquè la tradició es mantingui. També que la investigació avança: el personal sanitari cada vegada sabem més.  La medicina de Catalunya està al màxim nivell! Hi ha anglesos que vénen aquí a operar-se... Però les institucions no se n'adonen i, com paguen més a d'altres llocs, ens trobem que formem molt bons metges, però marxen a l'estranger. 

3.Augmentaria els recursos que es destinen a la ciència i dignificaria els sous dels metges. Primer cal millorar l'atenció a les consultes, després ja vindran els carrils bici. I, d'alguna manera, intentaria recuperar els nostres metges que estan per tot arreu. Intentaria fer que se sentissin valorats per retenir-los! 

l'ebre

La rasa de reg estava plena d’una munió de granotes d’enguany, i a mesura que un hi fanguejava, es dispersaven, saltant com boges. Una filera de nois jeia rere una via de tren, després de cavar-se cadascun d’ells una petita trinxera en la grava, al costat dels rails; les seves baionetes traspuntaven sobre uns rails lluents que ben aviat es rovellarien. A les seves cares es veien les diverses expressions dels homes -xicots convertits en homes en una sola tarda- que esperen el combat. [...] Sobrevolaven la carretera de Tortosa avions que davallaven en picat i metrallaven. Els avions alemanys, però, són absolutament metòdics. Fan la seva feina. Si un forma part del seu treball, no té sort. En canvi, si un no està inclòs en el seu pla de treball, pot atansar-se molt a ells i observar-los com s’observa com mengen els lleons. Si les ordres que reben són metrallar la carretera quan retornen a la base, llavors un està perdut. Però si han enllestit la seva tasca contra un objectiu determinat, volen cap a casa com empleats de banca. [...] Finalment hi ha contacte entre els dos exèrcits i s’entaularà una nova batalla per conquerir l’Ebre; però després de la incertesa, el contacte era un consol. Ara, mentre observava, he vist un home que s’esmunyia entre l’arbreda verdal de l’altra banda del riu, i després a tres més. Llavors, tan bon punt es van fer fonedissos va retronar el sobtat, agut i proper espetec reiterat de les metralladores. Amb aquest so s’acaben les passejades, tota la sensació d’assaig general d’abans de la batalla. Els nois que havien cavat refugis per protegir els seus caps rere el terraplè de la via de tren tenien raó, i a partir d´ara allò és assumpte d’ells. Des d’on jo era podia veure’ls ben protegits, esperant amb impaciència. Demà serà el seu torn. Vaig observar la notòria inclinació de les baionetes damunt les vies. L’artilleria prenia una certa embranzida. En dues ocasions encertaren objectius útils, i quan el fum es va esvair i es va rinxolar entre els arbres, vaig arrapar un manat de cebes primerenques d’un camp que era a l’espona de la drecera que em portava cap a la carretera principal de Tortosa. Eren les primeres cebes d’aquesta primavera, i al pelar-ne una vaig descobrir que eren blanques i no massa fortes. El Delta de l’Ebre té una terra bona i rica, i on creixen les cebes, demà serà l’escenari d’una batalla. ernest hemingway.

L'ASCENSOR

La Sagrada Família ha posat l'accelerador en vertical amb l'objectiu de tenir acabades, el 2022, totes les seves torres. També la central, la de Jesucrist, que amb els seus 172,5 metres d'alçada convertirà el temple en l'edifici més alt de Barcelona. Molt per sobre de la Torre Mapfre i l'Hotel Arts, que en fan 154. Però sense superar la muntanya de Montjuïc, que era el límit fixat per Gaudí. La visita anual que es fa per a la premsa poc abans de la Mercè ja s'ha fet avui sobre la base d'on s'ha d'aixecar la torre de Jesucrist, a 85 metres d'alçada i envoltada de les torres dels evangelistes i la Mare de Déu. L'espai, que ja és un mirador impressionant sobre la ciutat, ha de créixer en els pròxims anys fins a més del doble de la seva mida actual. L'arquitecte director del temple, Jordi Faulí, ha explicat que aquesta torre, que representarà l'Univers i la Creació –a la base hi haurà 12 imatges de l'Evangeli i a l'últim tram una representació de l'Univers–, tindrà en el seu interior unes escales de pedra i un ascensor, que es vol que sigui el màxim transparent i minimalista possible i que servirà per arribar fins a la base de la creu, de 17 metres d'alçada, que coronarà l'estructura.  

Aquest ascensor tindrà la seva parada a uns 138 metres d'alçada i l'accés a la creu, que es preveu per a grups d'unes vuit o deu persones, serà a peu. De fet, qui vulgui accedir fins a les finestres d'aquest punt per contemplar les vistes –a una alçada insòlita per a una ciutat que, com Barcelona, està poc avesada als edificis alts– haurà d'agafar tres ascensors diferents. Les quatre torres dels evangelistes assoliran els 135 metres i la de la Mare de Déu ha d'arribar als 138 i acabar amb una estrella. Actualment el punt més alt del temple se situa en els 112 metres i Esteve Camps, president de la junta constructora, reitera que el termini del 2026 per tenir tota l'obra del temple acabada es complirà si es manté el nivell d'ingressos actual, ja que les obres es financen amb les entrades que abonen els turistes.

De moment, aquest 2018 s'hi destinaran 50 milions d'euros i la junta confia acabar l'any havent revertit la lleu caiguda de visites que va patir després dels atemptats del 17 d'agost. Va tancar l'any amb uns 4,5 milions de visitants. Tot i així, el termini del 2026 no inclou totes les decoracions previstes i, en el cas d'elements com la façana de la Glòria, aquests treballs es poden allargar durant anys. De fet, es treballa amb una comissió de teòlegs i artistes per interpretar els documents que va deixar Gaudí i tenir una proposta per a aquestes decoracions.

A l'espera de la llicència

El conjunt del projecte, però, encara té per resoldre dues complicacions, que no són menors. D'una banda, la falta de llicència d'obres, per la qual l'Ajuntament i el temple ja fa dos anys que mantenen reunions regulars per acordar un pla especial. Les converses van començar després que el govern de Colau anunciés que volia acabar amb l'anomalia que, des prés de més de 130 anys d'obres, el projecte no tingui llicència i no pagui cap impost de construcció a l’Ajuntament. I l'acord, segons les dues parts, s'ha de produir a curt termini –Camps aventura que podria ser abans que acabi l'any–. De l'altra, el pla encara ha de resoldre un tema més espinós: el de les expropiacions necessàries per culminar la façana de la Glòria tal com la va projectar Gaudí, que implica una escalinata al carrer Mallorca i obrir un gran vial d'espai lliure. Amb el planejament actual a la mà, aquesta part de l'obra amenaça d'enderrocar uns 400 habitatges (l'afectació màxima podria arribar, però, als 1.000 pisos i locals comercials). I, de moment, en aquest àmbit, que també s'ha d'incloure en el pla en negociació, ningú no es mulla.

Si la junta defensa que vol acabar el projecte tal com el va dissenyar Gaudí –és a dir, amb l'escalinata– i situa les possibles expropiacions dins l'àmbit d'actuació del consistori, fonts municipals es limiten a dir que les dues parts treballen des "d'un diàleg obert i transparent i amb la voluntat de garantir l'encaix del projecte en el seu entorn més immediat i tenir en compte els efectes que genera l'activitat del temple". "Som hereus de Gaudí", ha reiterat Camps per deixar clar que es vol culminar el projecte original. 

• 

L'hort de la Sagrada Família

De moment, i a l'espera que es coneguin els detalls del pla especial, el temple avança en les obres en vertical. I espera que, aquest any, la torre central ja pugi cinc metres. Al juliol ja va donar per acabats els treballs de la façana de la Passió, que té elements com el conjunt escultòric del lleó i l'anyell per simbolitzar la Resurrecció i està coronada per la gran creu que s'hi va col·locar a l'estiu. La façana amaga a la part posterior un espai que de moment no és visitable i que es concep com un racó de reflexió: el conegut com a 'hort'. Representa l'espai on hi havia la sepultura de Jesús i s'hi poden veure les escultures de les tres maries en el moment que l'àngel els anuncia la resurrecció. 

Barcelona i Palma

Els barcelonins viatgen poc a Palma, però els palmesans viatgen molt a Barcelona. Les ciutats grans tendeixen a ignorar què els passa a les més petites. Barcelona es fixa sempre en Madrid, però acostuma a ignorar València i Palma, que són ben properes i s’assemblen molt a Barcelona. Una de les conseqüències és que les ciutats menys grans aprenen dels encerts i dels errors de les més grans, mentre que les més grans no aprenen d’allò que fan les més petites.

Barcelona i Palma comparteixen de fa anys el fet de ser ciutats altament turístiques fins al punt d’estar saturades i desbordades per les onades de visitants que els arriben. A Barcelona se’n parla molt, d’aquest fenomen, però s’ha reeixit poc a administrar-lo millor. A Palma també se’n parla molt, però fa la impressió que han fet força més. Tot i que l’una i l’altra reben milions i milions de visitants cada any, els volums de turisme urbà són semblants. Barcelona en té més que Palma en xifres absolutes, però Palma pateix un impacte més concentrat, ja que la població i l’espai visitat són menors.

Una regulació i inspecció més rigorosa als sectors de serveis al turisme és una part integral de la millora de la qualitat de la ciutat

Què observem? Palma és més neta. Molt més neta. Palma és més segura. Molt més segura. La petita criminalitat no sembla que sigui un problema. La droga no és de fàcil accés. Els espais públics no estan plens de manters. Els carrers i les voreres no estan plens de vehicles de rodes grans o petites. El palaus i els edificis amb més antiguitat fan molt de goig. Les façanes estan netes, fins i tot als carrers més estrets. Contínuament s’obren nous hotels urbans que recuperen i revaloritzen edificis que havien estat abandonats o en decadència. El turisme que envaeix Palma té, de mitjana, un nivell adquisitiu netament superior. Al centre de la ciutat hi ha poc turisme sense recursos. Palma controla més els seus apartaments turístics. En tots els edificis on es veuen turistes que entren amb maletes hi ha les plaques, molt visibles, que identifiquen que hi ha o hotels o apartaments turístics. De fet, la diversitat de categories d’establiments turístics és més gran i matisada que a Catalunya. La seva taxa turística es cobra a tot arreu, i els mínims són més alts que a Barcelona. L’activitat al carrer –terrasses– acaba força més aviat. Passades les dotze de la nit costa trobar algun lloc obert i els més cèntrics estan tancant. Palma està més endreçada.

Barcelona tendeix a pensar que està morint d’èxit sense parar atenció que els fonaments del seu èxit es poden esvair, per fracàs propi o per l’èxit dels potencials competidors. Vaig tenir intensament aquesta impressió la darrera vegada que vaig viatjar a Roma. La Roma bruta i deixada de fa anys ara és resplendent i més seductora que mai. Va ser inevitable pensar que Barcelona tenia una competidora molt més potent que abans. Palma enamora, per qualitat estètica i bon ordre. Els dirigents de la ciutat de Barcelona, els actuals i els que puguin venir, ho haurien de tenir molt present. Existeix el perill de morir d’èxit, però també existeix el perill de deixar-lo de tenir. Morir d’èxit seria una mala notícia amb múltiples implicacions negatives. Però deixar de tenir èxit, no ho dubtem, seria encara pitjor perquè implicaria que hauria existit un deteriorament previ d’aspectes de la nostra vida ciutadana, de la convivència i de la riquesa que genera el turisme.

La llista de factors que cal controlar és ben coneguda, però impressiona veure que altres –en aquest cas els palmesans– l’estan administrant bé i el resultat es percep. Finalment, parlem de neteja, de seguretat ciutadana, de tolerància zero amb les activitats comercials il·legals, de cap tolerància amb els apartaments no legalitzats, d’impedir que el soroll al carrer s’allargui fins a altes hores de la nit, d’evitar que els patinets, les bicicletes i altres vehicles de dues rodes assetgin els vianants a les voreres, i de compartir una visió segons la qual combatre la massificació turística no és sinònim de desanimar el turisme ric, sinó més aviat desanimar el turisme que no aporta res, que consumeix sense pagar i que incomoda els ciutadans. Una regulació i inspecció més rigorosa del treball il·legal i de l’explotació del treball als sectors de serveis al turisme és una part integral de la millora de la qualitat de la ciutat. L’agenda és llarga, però els nostres germans palmesans la porten molt millor que nosaltres. No dubtem a copiar tot allò que ja estan fent bé. Que no passi que tot i que ens agrada molt Menorca, només ens acabem assemblant a Eivissa.

metges

No es pot tibar més la corda. Això és el que pensen professionals sanitaris i usuaris que en els últims mesos han alçat la veu per denunciar que la professió sanitària està tensionada. Els efectes de les retallades no s’han arribat a revertir, la pressió assistencial es combat a hores d’ara amb l’esforç i les hores extres dels professionals sanitaris -que ja no amaguen que treballen al límit-, falten substituts i hi ha metges que cobren 1.500 euros o menys. “Necessitem mecanismes per reduir la sobrecàrrega assistencial que pateixen els metges, sobretot els de primària, i millorar les condicions de treball”, assegurava ahir el president de Metges de Catalunya, Jordi Cruz. El president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, també adverteix d’un “còctel explosiu” amb “professionals sènior cremats” i “joves en situació de temporalitat o precarietat”. Situació que se suma a un problema de futur: en els pròxims deu anys es jubilaran un terç dels metges. “Si no s’hi posen recursos i no fem canvis en el model assistencial i d’organització, el sistema pot no ser sostenible”, adverteix Padrós.

Aquest és un dels temes que es posaran avui sobre la taula en la cimera per abordar les necessitats dels professionals que ha convocat el departament de Salut. En la trobada hi participen col·legis professionals, sindicats, organitzacions sanitàries, entitats ciutadanes, societats científiques i universitats, ja que un tema clau són els canvis en la formació dels metges. D’aquí n’haurien de sortir les línies mestres per redefinir la sanitat del futur i el perfil del professional sanitari. “Calen metges organitzats d’una altra manera i amb més autonomia de gestió”, assenyala Padrós. Durant la trobada també s’han d’abordar les noves necessitats dels pacients, que cada cop són més vells, tenen més patologia crònica i estan més ben informats. I això requereix també un perfil de professional diferent.

Salut demana “confiança”

Metges de Catalunya veu “amb bons ulls” aquest diàleg “transversal i participatiu”, però reclama resoldre abans els problemes “que ara mateix ofeguen la sanitat catalana”, que són: la manca de finançament, la precarietat laboral i la sobrecàrrega assistencial. El sindicat recorda que encara no s’ha recuperat el pressupost d’abans de les retallades: 9.875 milions d’euros el 2010 enfront els 8.876 del 2017.

Fonts del departament asseguren que les dues qüestions “no són incompatibles”. “No som on volem ser, però l’objectiu avui és parlar de com ha de canviar la formació dels metges i com s’ha de garantir la presència d’especialitats en tot el territori”. El departament que encapçala Alba Vergés demana als professionals un vot “de confiança”: “Vam dir que revertiríem la precarietat i ho estem fent”.