racisme

Fins a aquesta setmana, Megyn Kelly era una de les cares més conegudes de la cadena nord-americana NBC, però un comentari considerat racista ha posat fi a la seva carrera professional, almenys temporalment. Dimarts passat, en el seu programa matinal Megyn Kelly Today, la periodista va assegurar que no entenia per què es considerava racista que un blanc es maquillés la cara de negre per disfressar-se per Halloween i va recordar que quan ella era petita no suposava un problema. Poques hores després, Kelly publicava una disculpa, que va reiterar l’endemà en directe. Cap d’aquestes mostres de penediment ha evitat que la NBC cancel·li el seu programa, una acció que segueix la línia adoptada per altres cadenes nord-americanes que recentment s’han trobat en situacions similars.

La decisió de la NBC va ser forçada per la forta reacció adversa de les xarxes socials i les queixes de companys afroamericans de Kelly, descontents pels seus comentaris en defensa del blackface, terme que fa referència al maquillatge teatral per representar una persona negra. Enmig de la polèmica, l’activista Cornell William Brooks rebatia les opinions de Kelly explicant que “quan intèrprets blancs s’enfosqueixen la pell i s’exageren el nas i la boca, literalment és redueix la humanitat d’un cos negre”. De fet, aquest debat és una de les principals trames de Queridos blancos, ficció de Netflix que arrenca quan un grup d’estudiants blancs fan una festa en què simulen ser afroamericans.

La punta de l’iceberg

Kelly era una de les apostes més importants i arriscades de la cadena NBC, ja que la periodista va ser durant més de dotze anys una de les presentadores estrella de la competència més conservadora, el canal Fox. A principis del 2017 Kelly es va deixar seduir per la NBC, tot i que la Fox li oferia més de 20 milions anuals per renovar el seu contracte, i va fer el salt a la cadena progressista. Els comentaris suposadament racistes de Kelly no haurien d’haver sorprès la NBC, ja que la periodista té un llarg historial de declaracions controvertides -va assegurar que no tenia cap mena de sentit que existissin representacions negres del Pare Noel-, malgrat que fins ara no havien tingut conseqüències. L’experiment de la NBC no ha sortit bé: no només s’ha quedat sense presentadora sinó que, a més, haurà de pagar a Kelly els 69 milions de dòlars que havia de percebre pel seu contracte de tres anys.

El cas de la presentadora podria semblar una anècdota aïllada si no fos perquè és l’últim exemple de com, després de temps mostrant-se tolerant, la televisió nord-americana està començant a no acceptar els comentaris o les representacions que poden ser considerats racistes. L’acomiadament de Kelly coincideix amb la més que probable desaparició del personatge Apu Nahasapeemapetilon d’ Els Simpson després que el documental El problema de l’Apu assenyalés que el propietari del Badulaque representava tots els estereotips negatius que s’associen amb la comunitat índia dels Estats Units. El productor Adi Shankar, que tot i no treballar ni per a Els Simpson ni per a la cadena Fox (que emet la sèrie als Estats Units) lluitava des de feia mesos per salvar el personatge, ha assegurat a la publicació IndieWire que l’Apu deixarà de formar part de la sèrie. “No ho convertiran en un esdeveniment important, sinó que simplement desapareixerà per evitar la controvèrsia”, ha assegurat Shankar, que és d’origen indi. No ha servit de res que els creadors d’ Els Simpsoninvoquessin la llibertat d’expressió.

El racisme també ha sigut el motiu de la defenestració televisiva de Roseanne Barr, que fa uns mesos ressuscitava amb èxit de Roseanne (ABC). Just quan s’estava acabant la nova temporada, Barr escrivia un tuit racista en al·lusió a una de les assessores de Barack Obama quan aquest era president. En la publicació, Barr deia que Valerie Jarrett era descendent de la “germandat musulmana i el planeta dels simis”, en referència al fet que l’assessora és afroamericana i va néixer a l’Iran.

L’escàndol pel tuit va fer que l’ABC decidís acabar amb la sèrie de manera fulminant, encara que això deixés sense feina la resta de l’equip creatiu (finalment no ha sigut així perquè han creat un reboot sense Barr, Los Conner ). Tot i la ràpida reacció, l’assagista i activista Roxane Gay argumentava al New York Times que el problema de fons és que la cultura que considerava acceptable que Barr tingués una sèrie -tot i que el seu caràcter racista i islamòfob era conegut- segueix viva, tal com demostra la tensió racial que es viu als Estats Units.

Per a Gay, el moviment de l’ABC és només un “miratge” que no respon a un compromís autèntic, i recorda que es tracta de la mateixa cadena que va descartar un capítol deBlackish perquè parlava del cas de Colin Kaepernick, que, quan jugava als San Francisco 49rs, de la lliga estatal de futbol americà (NFL), va decidir no aixecar-se durant l’himne que sona abans de cada partit com a senyal de protesta pel racisme que es viu als Estats Units. Ell va continuar amb un genoll clavat a terra i poc temps després es quedava sense equips per jugar.

La depuració d’actituds considerades racistes no només afecta les cares conegudes, sinó que també té conseqüències en les altes esferes. Aquest juliol la presidenta de Paramount Television, Amy Powell, responsable d’èxits com Por 13 razones,va perdre la feina després de ser acusada per “múltiples persones” d’haver fet comentaris racistes durant una reunió de l’adaptació televisiva d’ El club de las primeras esposas, que tindrà un repartiment majoritàriament afroamericà.

La televisió nord-americana intenta demostrar la seva tolerància zero contra el racisme mentre encara ha d’afrontar la seva assignatura pendent: la representació equitativa de les comunitats afroamericana, asiàtica i llatina.

Contradiccions

RETÒRICA. L’Europa del doble llenguatge va acumulant contradiccions. El president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, assegurava fa uns dies, en un mitjà italià, que la renda bàsica de 780 euros mensuals, pressupostada pel govern populista dels Cinc Estrelles i la Lliga, acabarà a les butxaques dels “gitanos o els estrangers”. Tajani és un president en campanya permanent a la política italiana i la mateixa comissària de Justícia, Vera Jourová, li ha hagut d’advertir que les seves declaracions “juguen amb foc”. És part de l’esquizofrènia que arrossega la Unió Europea. L’home de Berlusconi a les institucions comunitàries pretén atacar un govern xenòfob amb l’estigmatització dels immigrants i les minories. El primer ministre txec, Andrej Babis, un dels líders del partit liberal, ha declarat a The Guardian que els 700.000 immigrants sense papers que hi ha a la UE (un territori de més de 500 milions d’habitants) haurien de ser expulsats.

És la política del contrasentit. Com es pot, des de Brussel·les, defensar el dret a la lliure circulació i alhora maltractar o estigmatitzar la immigració? Com es pot sancionar governs comunitaris per les seves polítiques il·liberals i alhora comprar la retòrica xenòfoba des del lideratge de les institucions de la UE? Aquesta és una Europa on els drets no són iguals per a tothom, ni els valors es corresponen sempre amb les paraules d’aquells que diuen defensar-los.

SANCIONS. L’altra gran contradicció dels últims dies té a veure amb la condemna política pel cruel assassinat de Jamal Khashoggi i el cost real d’aquesta indignació. De moment, més enllà de les condemnes retòriques, res de res. Alemanya s’ha quedat sola demanant l’aplicació conjunta d’un embargament de la venda d’armes europees al règim saudita. Els britànics han sigut directes. Diuen que el Regne Unit necessita el comerç amb l’Aràbia Saudita.

Emmanuel Macron, que va parlar ràpidament de demagògia, apuntava amb la seva resposta més cap a Berlín que cap a Riad. “Si hem d’aplicar sancions haurà de ser en tots els àmbits. També haurem de deixar de vendre cotxes”, etzibava el president francès.

Espanya ja havia tingut aquest debat molt abans, quan es va fer enrere en el seu intent de paralitzar la venda de 400 bombes de precisió per a l’Aràbia Saudita, tot i tenir el convenciment que aquest armament acabaria sent utilitzat en la guerra del Iemen. A més, el gendre d’Aznar, Alejandro Agag, es va plantar la setmana passada en l’anomenat Davos del desert per lloar “l’evolució fantàstica” del règim i el seu polèmic successor, aliè al boicot que desenes d’empreses i directius van decidir fer a aquest fòrum d’inversió econòmica.

La indignació europea té uns límits molt clars. Condemna per l’assassinat de Khashoggi i silenci pels 10.000 morts i la catàstrofe humanitària al Iemen. És el pes de la gran coartada compartida per amagar els interessos financers d’un comerç construït a cop de suborns i comissions, intermediacions polítiques al més alt nivell i, sobretot, tota la connivència possible amb les violacions que comet el règim saudita.

HIPOCRESIA. L’historiador i arabista Jean-Pierre Filiu escriu a Le Monde que Recep Tayyip Erdogan ha aconseguit sortir amb el cap ben alt del truculent episodi de l’assassinat perquè la policia turca ha pogut investigar i convertir-se en font d’informació del que realment va passar a l’interior del consolat saudita a Istanbul. Però no hi ha res més hipòcrita que Erdogan posant el crit al cel per l’assassinat d’un periodista dissident com Khashoggi, quan ell persegueix els mitjans opositors, tanca webs i limita l’accés a xarxes socials cada cop que ho necessita, i empresona les veus periodístiques més crítiques o independents. A l’índex mundial de la llibertat de premsa, Turquia ha caigut aquest any fins al lloc 157 dels 180 països analitzats.

La fragilitat democràtica d’aquesta Europa està feta d’un cúmul de contradiccions cada cop més difícils de suportar.

khashoggi

Hetice Cengiz, parella del periodista saudita Jamal Khashoggi, ha assegurat que la implicació dels Estats Units en la investigació sobre l'assassinat del periodista no és sincera i està esbiaixada per interessos del govern nord-americà. Així ho ha expressat Hatice Cengiz en una entrevista al canal de televisió turc Haberturk TV: "No sé fins a quin punt el govern dels Estats Units és sincer [en relació a la investigació] o fins a quin punt actua sota la influència dels mitjans i de l'opinió pública".

Cengiz, que va ser qui va alertar la policia turca perquè Khashoggi no sortia del consolat saudita, ha rebutjat viatjar als Estats Units tot i la invitació que li ha fet Donald Trump. Segons la dona, els Estats Units no estan contribuint a una investigació transparent i aclaridora dels fets, en què està implicat l'aliat de Trump, el príncep hereu de l'Aràbia Saudita, Mohamed bin Salman. Per això ha demanat específicament a Donald Trump que faci una "aportació genuïna" a la investigació i deixi de banda els interessos diplomàtics del país. 

La Casa Blanca va trucar directament a la promesa de Khashoggi per fer-li arribar el seu condol i informar-la que "Washington estava seguint l'afer" del periodista saudita. Cengiz també ha precisat a l'entrevista que la trucada la va fer el secretari d'Estat dels Estats Units, Mike Pompeo. El polític li va donar "salutacions de Trump" i li va transmetre un sentiment de "tristesa" per la mort de Jamal Khashoggi.

Tot i les reaccions diplomàtiques i internacionals, la professora i acadèmica turca ha assegurat que cap de les autoritats de l'Aràbia Saudita s'han posat en contacte amb ella, i que de moment no ha rebut cap amenaça, encara que des de l'assassinat del periodista està sota vigilància policial les 24 hores del dia, a petició del govern turc

audi 08

Cada vegada hi ha més vehicles de la tipologia SUV. Els fabricants són conscients del que vol el mercat, i per no desaprofitar ni una engruna de les vendes fan models de tota mena per cobrir els diferents gustos i necessitats dels compradors, però també per ocupar els màxims espais abans no els acapari la competència. Dins d’aquestes porcions del pastís, una de les més noves és la dels totcamí amb aspecte de cupès. Com que Mercedes, BMW i Porsche ja tenen productes amb aquestes característiques, Audi no podia quedar-se enrere en la batalla.

El Q8 te una línia bastant diferent del que la marca dels anells havia fet fins ara, i presenta un aspecte molt més estilitzat del que podem trobar en els seus rivals més pròxims en un camp bastant nou que, a Espanya, de moment representa un volum d’unes dues mil unitats anuals, a repartir entre els aspirants.

Tenint en compte l’èxit del Q7, per a alguns observadors aquest cotxe pot semblar una proposta una mica redundant. Però la veritat és que estem parlant de dos models força diferents. D’entrada, el Q8 és més curt i més baixet que el seu cosí; també és, això sí, una mica més ample. I el seu enfocament s’orienta sobretot a compradors que busquin un dinamisme superior al del SUV gran d’Audi.

L’aspecte d’aquest cotxe imposa, i la visió al natural impacta molt més del que transmeten les fotografies. El Q8 és molt bonic, més que el Q7, tot i que això és una qüestió de gustos. El frontal presenta la nova cara que marcarà la fisonomia de la família Q. Derivat del Q8 Concept que vam veure primer al saló de Detroit i del Q8 Sport Concept mostrat més tard a Ginebra, el disseny d’aquest crossover ofereix alguns trets que provenen dels llegendaris Quattro de ral·lis dels anys vuitanta que van conduir pilots mítics. Per si la seva personalitat no sembla prou acusada, la marca ofereix als seus usuaris la possibilitat de personalitzar-lo una mica més a base de col·locar-hi petits detalls opcionals per guarnir la carrosseria.

La potència estètica de l’exterior contrasta amb la sobrietat de l’interior, que destil·la un cert minimalisme en el qual la tecnologia agafa el màxim protagonisme: pràcticament no hi ha botons, i la majoria dels comandaments els ordenarem de manera tàctil a la gran pantalla central que presideix la consola.

A la prova dinàmica que vam fer per carreteres d’Alacant, en alguns trams dels molts ral·lis que es fan per la zona, vam tenir algunes sensacions semblants a les que vam experimentar al volant del Volkswagen Touareg, amb el qual coincideix en algunes solucions mecàniques tot i que hi ha notables diferències entre els dos SUV. Les mides i el pes del cotxe conviden a pensar que poden condicionar-ne la conducció, sobretot a les carreteres amb més revolts. Fins que el posem en marxa.

L’agilitat del Q8 és tan impactant que provoca addicció. No emvull imaginar com serà l’experiència de conduir-lo quan arribin les versions S o RS, que de moment no estan previstes oficialment. Per ara només hi ha una sola versió, amb un nivell d’equipament que no genera la necessitat de més complements a banda dels de sèrie.

Això és possible gràcies a diversos factors. D’una banda, per l’ús del ja conegut Audi Space Frame per a la carrosseria i el bastidor, i dels 7 programes de conducció del sistema Select Drive. Però sobretot per l’opció de comptar amb tres suspensions diferents, o amb l’eix posterior direccional, assistit per una bateria de 48 volts que permet una millor maniobrabilitat en zones estretes i cargolades gràcies a les opcions d’angle de gir de les rodes del darrere en funció de la velocitat de circulació. Ho vam experimentar en revolts molt tancats en pistes de terra, i l’assistència a la conducció fa les coses molt fàcils.

El sistema Mild-Hybrid de propulsió electrificada permet que el Q8 estigui catalogat amb l’etiqueta Eco. Tota una sorpresa, i més si tenim en compte que l’única motorització disponible de moment és una dièsel de 3 litres, de 286 cavalls de potència. Tota una declaració de principis per part d’Audi al voltant dels criticats dièsel. L’any vinent hi haurà dos motors més: un TDI de 231 CV i un V6 gasolina de 340.

brexit

És gairebé segur que el Brexit suposarà, a curt termini, un greu problema per als habitants del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. És també molt probable, però, que a mitjà o a llarg termini aquell racó del món s'adapti a les circumstàncies i recuperi la influència internacional que ha tingut sempre. No estem parlant de certs països que algun ingenu va batejar, de manera un pèl precipitada, com a "economies emergents", sinó d'una realitat socialment estable i econòmicament seriosa. Sigui com sigui, la incertesa que viu el Regne Unit –i que comparteix, per raons òbvies, la resta d'Europa– és realment important. El cap de setmana passat, per exemple, hi va haver una important manifestació a favor d'un segon referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Què passaria si se celebrés aquest segon referèndum? Als qui es vegin amb cor d'anticipar-ne el resultat, els recordo la immensa errada de les prospeccions demoscòpiques relacionades amb la consulta del Brexit.

Darrerament, s'ha posat de moda qüestionar la legitimitat democràtica dels referèndums. De tots els referèndums? No, esclar! El referèndum amb què es va aprovar la Constitució espanyola l'any 1978 no tan sols era legítim i exquisidament democràtic, sinó gairebé sagrat i vàlid fins a la fi dels temps. En canvi, si se'n fes un a Catalunya –fins i tot consensuat i legal des de la perspectiva de l'Estat– no valdria res. Aquesta frivolitat argumentativa en relació als referèndums podria arribar al paroxisme en cas que al Regne Unit se'n celebrés un altre a curt termini per corregir el resultat de l'anterior. Si ho contemplem com un simple cas concret, la qüestió resulta, al capdavall, anecdòtica; si l'avaluem, en canvi, com l'inici d'una nova disfunció en el si de les democràcies representatives, l'assumpte adquireix una altra dimensió. En efecte, ¿quines possibles conseqüències tindria fer una consulta vinculant d'aquí –posem per cas– un any, o fins i tot menys?

Crec que la situació en què es troba ara mateix el Brexit va més enllà d'un cas local

La primera, i més òbvia, una crisi de legitimitat dels mecanismes reglats de representació, que segurament serien percebuts des de la perspectiva de la fragilitat, no de la flexibilitat. En efecte, tot i que hi va haver moltíssimes persones implicades en la permanència del Regne Unit en el si de la Unió, és ara, quan les coses venen molt mal encarades, quan se'n mobilitzen moltes més. Què hauria passat si, en comptes de la ruptura expeditiva que, 'de facto', planteja la Unió Europea, el procés s'hagués resolt per mitjà d'un comiat lent i amistós? Algú creu, de debò, que ara hi hauria tanta gent disposada a repetir el referèndum? És aquest fet el que pot desposseir de legitimitat la segona consulta i, de passada, la mateixa idea de referèndum en relació als mecanismes de representació. Llavors, la cançoneta que els referèndums desacrediten la democràcia perquè són molt manipulables, etc., acabaria imposant-se.

En segon lloc, i relacionat de manera molt estreta amb el que acabem de dir, se subratllaria perillosament la volubilitat i inconsciència dels votants. Aquest no és un tema qualsevol: és el que va presidir la política europea a l'època d'entreguerres. Poca broma. També podria ser, per descomptat, que la rectificació fos llegida com una mostra de maduresa democràtica, però em sembla més aviat improbable.

L'única sortida per al Brexit que em sembla raonable és la d'una negociació possibilista, de mínims

En tercer lloc, i finalment, la simple perspectiva d'un segon referèndum donaria lloc –i crec que no exagero– a un dels moments àlgids en la història de l'especulació borsària i de totes les martingales econòmiques imaginables. No es vendria com una capitulació forçada per les circumstàncies sinó com una truculenta "segona oportunitat". Indirectament, aquest assumpte, que no és de cap manera secundari, afectaria també la credibilitat de les institucions democràtiques: associar el diner fàcil amb una rectificació política és una de les pitjors combinacions que es puguin imaginar...

Crec que la situació en què es troba ara mateix el Brexit va més enllà d'un cas local. Totes les opcions són dolentes. Si els resultats del referèndum segueixen endavant i el Regne Unit queda estancat econòmicament ni que sigui un parell d'anys, la culpa serà dels defectes de la democràcia: "Som aquí per culpa de les mentides de Nigel Farage", etc. Si es fa una altra consulta, també: "Repetir un referèndum mostra la feblesa i precarietat del sistema", etc. La veritat és que l'única sortida que em sembla raonable és la d'una negociació possibilista, de mínims. Els referèndums són una eina més de la participació democràtica, i s'han d'utilitzar quan calgui... però 'només' quan calgui.

rita segato

Poques vegades tenim ocasió de seure al costat d’una de les referents internacionals del camp professional al qual ens dediquem, amb temps per parlar, consultar o debatre i nodrir-nos de glopades d’aire fresc que ens permetin seguir treballant amb més profunditat.

En el marc de Ciutat Oberta, la Biennal del Pensament organitzada per l’Ajuntament de Barcelona, he tingut l'oportunitat de copresentar al CCCB un seminari on s’analitzava l’obra de Rita Segato amb la pròpia autora. Escoltar-la permet veure-hi clar, sobretot en moments en què determinats crims i agressions masclistes poden arribar a semblar inintel·ligibles.

“Desxifra’m o et devoro”. Aquesta frase, atribuïda a l’Esfinx, és una de les cites que Rita Segato utilitza en els seves obres i que defineix clarament el que l’antropòloga ha fet en el camp de la violència contra les dones: desxifrar i posar llum als aspectes més invisibilitzats que alimenten un patriarcat massa confós, endinsat en la genètica de la nostra societat i en els poders que la sustenten. De fet, les seves tesis passen per definir la qüestió de gènere com la pedra angular de tots els poders, la base de totes les opressions i, al mateix temps, el termòmetre de la societat. Disseccionar el patriarcat per comprendre’n la gènesi i els elements nuclears ha fet d’aquesta autora una referència indiscutible en aquesta àrea.

Segons Segato, la història del patriarcat és la història de la humanitat, una història dels homes que ha emmudit i amagat la història de les dones. Per això l’estat és clarament patriarcal, perquè qui l’ha construït té l’encàrrec de protegir aquest sistema de dominació i opressió dels uns contra les altres. De manera natural, l'estat ha anat definint les seves institucions sota aquesta perspectiva androcèntrica. Per això la pensadora argentina crida a una altra forma de fer política: la política en clau feminista, trencant la diferenciació entre el que és domèstic i el que és públic, recuperant el valor del que és relacional, en l'àmbit dels afectes, i posant el “cos al carrer”, perquè tot és polític. Una política que situï el que és comunitari en el centre.

La feminista argentina lluita per elevar el feminicidi a la categoria jurídica de genocidi de les dones

L'obra de Segato, doncs, és també una crítica clara a un dret que no recull ni significa el que ens passa a les dones, a una justícia que, si en algun cas comença a interessar-se per determinades violències masclistes, no construeix definicions operatives ni dota d’eficàcia real ni simbòlica les seves respostes. De fet, Segato arriba a la conclusió que la justícia que ens empara considera aquests crims com a menors, discurs que pren sentit davant les ja tan normalitzades injustícies patriarcals de què hem estat testimonis.

Un altre element clau de la seva proposta és l’aproximació que fa a la violència sexual. Segons l’antropòloga, la violència sexual és expressiva i no tan sols instrumental, perquè s’utilitza per emetre un missatge social, per expressar el poder, i s’exhibeix davant la mirada pública. Rita Segato ha estudiat la violència sexual en entorns bèl·lics i l'ha redefinit com una nova forma de guerra, com una nova forma d’estratègia militar, com a part de l’entrenament militar i com una forma de neteja ètnica per dissoldre comunitats. El cos de les dones, doncs, s’inscriu com a territori sota una pedagogia patriarcal que contamina la sexualitat de dany i crueltat. Segons Segato, la violació no és un fet aïllat ni l’anomalia d’un subjecte, sinó un missatge pronunciat en societat com a expressió de la dominació de l’altre, a nivell físic i moral.

Segato també ha analitzat una de les mostres de poder més extremes del patriarcat, els feminicidis, un àmbit en el qual els seus estudis sobre crims com els de Ciudad Juárez han aportat grans dosis d’intel·ligibilitat. En aquest sentit ha construït conceptes com la letalitat del gènere, i ha parlat del sistema de comunicació que aquests crims acaben esdevenint: missatges directes a les dones per part d’un sistema que vol exemplaritzar i que, alhora, segella un pacte viril mafiós sota l’empara del règim patriarcal. La feminista argentina lluita per elevar el feminicidi a la categoria jurídica de genocidi de les dones, perquè el mateix concepte ni tan sols és pres en consideració per la legislació actual, tot i ser cada cop més reconegut per la població i els mitjans.

Les agressions contra les dones són part de l’aire que respirem. Moltes situacions mai seran enteses com a delictes perquè l’atmosfera en què ens movem dilueix, emmascara i naturalitza una desigualtat massa genetitzada i acceptada. Quan realment tenim el valor de diseccionar-la, com fa Rita Segato, tot el nostre sistema es posa en crisi perquè es fa palès que descansa sobre una base de dominació patriarcal.

El camí està obert i les pistes han estat plantejades. Ara només toca decidir si volem seguir caminant per la senda del colonialisme patriarcal, o optar per una forma de vida i d'organització en clau feminista que passi per un canvi individual de cara a aconseguir un canvi col·lectiu fonamentat en el respecte, la diversitat i la igualtat. Ara que el diagnòstic està servit, la decisió és a les nostres mans.

Revenja

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida?

Era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida?

Sabíem que la independència no seria possible fins que no hi hagués qui estigués disposat a anar a la presó. I segueixo pensant que el llarg empresonament de Forcadell i Bassas, de Junqueras i Romeva, de Forn, Rull i Turull, més els empresonaments no menys injustos de Borràs i Mundó, a més de tots els exilis, són realment el mur que no permetrà que el sobiranisme reculi. La dignitat amb què han assumit la injustícia del seu empresonament és admirable. I avui cal destacar especialment el paper ferm, serè i íntegre de Sànchez i Cuixart. Si mai el poder judicial espanyol fa altra cosa que no sigui declarar-los innocents, aquesta serà l’empenta final que necessita l’independentisme i serà el darrer espeternec del Regne d’Espanya tal com se’l coneix avui dia.

El sacrifici dels nostres represaliats polítics ha posat en evidència davant nostre i del món sencer la greu feblesa democràtica del Regne d’Espanya. Però molta atenció: allò que ara veiem tant a les clares –en el tarannà profundament colonial de la nació espanyola, descaradament en el PP i Cs quan somien arrasar tot el que queda d’autonomia amb un 155 permanent, o amb pell de xai en el PSOE quan ofereix tornar a allò de què fugim– no és conseqüència del desafiament independentista. Just al contrari, el sobiranisme és la resposta a un pla que va començar a treure el nas ben al principi de la Transició; que es va anar materialitzant discretament fins que ja era un disseny precís que Aznar no va dissimular, i que ara es manifesta sense embuts en l’odi congriat contra tot allò que sigui català: de la llengua als castells, de l’escola i la sanitat als Mossos, dels símbols propis a l’economia del país.

Sabíem que la independència no seria possible fins que no hi hagués qui estigués disposat a anar a la presó

En l’empresonament de Cuixart i Sànchez i de la resta hi ha rancúnia per una derrota democràtica, la de l'1-O, que el Regne d’Espanya i el seu coronat no suporten. Però que el dolor pels empresonats i exiliats no ens faci perdre la perspectiva: en aquesta revenja hi ha un llarg pla d’anorreament de la nació catalana, de profundes arrels històriques, però que ni abans, ni ara, ni mai no veuran acomplert.

planeta plantat

Als photocalls amb pedigrí, els autogestionats, els orgànics i estupendíssims, sempre s’hi atura gent que no és famosa però que li agradaria ser-ho. I si un photocall té pedigrí de veritat és el del premi Planeta. En efecte, un matrimoni gran que ningú sap identificar s’hi atura i està contentíssim de fer-ho. També un senyor amb vestit de diumenge que, evidentment, no és ningú. Són sensacionals, aquests espècimens que somien guanyar algun dia el premi literari més ben dotat de l’Estat. També ho somien molts periodistes estrella, sempre convidadíssims. Risto Mejide potser és el més paradigmàtic de tots. Enguany s’ha deixat barba llarga i costa una mica de reconèixer. Es trobarà amb Manel Fuentes -un fotògraf amb sentit de l’humor li crida “Ei, Bruce Springsteen!”- i Xavier Sardà, i tant de bo facin un aquelarre de futurs guanyadors. Esclar que hauria sigut ideal premiar Màxim Huerta. Penseu-ho bé. Ministre de Cultura, ministre cessat i guanyador del Planeta el mateix any.

Veig Javier Sierra, guanyador de l’any passat, i Pere Gimferrer, sempre atent, sempre correcte, sempre amb la semàntica exacta. Li pregunten pel Planeta: “Forma part de la meva biografia”. Impecable. Hi ha el gran Miguel Durán, que a més de ser l’advocat de Pablo Crespo (cas Gürtel) li encanten aquests saraus. Va ser president de l’ONCE i en el seu temps l’anomenaven “el cec amb més vista d’Espanya”. Una altra de les espècies preferides de la nit d’avui són els jutges i fiscals estrella. La presència de Pedro Horrach alphotocall ho confirma.

L’any passat el president de la Generalitat ja no va comparèixer al premi, però és que aquest any, per primera vegada a la història, tot el Govern planta el Grupo Planeta. El 2017, en ple impàs entre l’1 d’Octubre i la DUI de fireta, hi va assistir Santi Vila, que més que conseller era vers lliure, i el van asseure al costat d’Enric Millo. Avui el màxim representant institucional, a falta de reis i presidents, és el ministre de Cultura, José Guirao. “Això no és un escenari polític”, sento que li diu Artur Mas a Josep Creuheras, president de Planeta. Com dient que aquí s’hi ha de venir i prou. Caram, perquè després diguin que el PDECat i Junts per Catalunya no es poden veure ni en pintura.

Ja és un clàssic la presència de dos prohoms de la política i la societat civil com Xavier García Albiol i Josep Ramon Bosch. I arriba l’estrella de la nit. Un expert coneixedor de Barcelona com Manuel Valls no pot deixar-se perdre la vetllada. Deu ser el seu primer Planeta. Serà l’últim? Passa a prop d’Ada Colau. “Ens veurem a les urnes”, m’agradaria que es diguessin. Deliris de cronista tronat. Valls seurà a la millor taula, a tocar de l’escenari, al costat d’Inés Arrimadas. Fins allà no va a les palpentes. Té el savi consell de Miquel Roca, amb qui coincideix recollint la invitació. El que faci falta, Manuel.

el temporal

esprés de sotmetre’s a un trasplantament de cèl·lules mare, cinc pacients amb VIH es van quedar amb un reservori del virus indetectable i un d’ells ni tan sols presenta anticossos contra el virus a la sang, cosa que indica que el virus podria haver sigut eliminat definitivament del seu cos. Ho va publicar ahir la revista Annals of Internal Medicine, que donava ressò a una investigació conjunta entre l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa, el departament de Salut de la Generalitat i l’Hospital Universitari Gregorio Marañón de Madrid.

El cas del pacient en què el virus podria haver desaparegut obre la porta a anar més enllà d’on arriben els tractaments antiretrovirals, perquè en un reservori viral les cèl·lules infectades queden en estat latent i no les detecta ni destrueix el sistema immunitari. Les noves troballes gràcies a l’experimentació amb aquests nous pacients podrien servir “per al disseny d’estratègies de curació del VIH menys invasives, perquè el trasplantament de cèl·lules mare es recomana exclusivament per tractar malalties hematològiques greus”, segons explica el comunicat emès ahir per IrsiCaixa. El següent pas serà fer un assaig clínic per interrompre la medicació antiretroviral en alguns d’aquests pacients i subministrar-los noves immunoteràpies. D’aquesta manera els investigadors podran confirmar si el virus ha sigut erradicat o no de l’organisme.

El conegut com a pacient de Berlín, de fet, que va servir com a precedent per a l’estudi, va ser tractat d’una leucèmia l’any 2008 amb un trasplantament de cèl·lules mare que va destruir també el seu VIH. A Timothy Brown, com es deia el pacient, se’l considera fins ara la primera i única persona al món curada del VIH. El donant tenia una mutació anomenada CCR5 Delta 31 que immunitzava les seves cèl·lules contra el VIH impedint l’entrada del virus. Onze anys després que es deixés de prendre la medicació, el virus continua sense aparèixer a la sang de Brown.

El consorci d’investigació IciStem, format per IrsiCaixa i nou investigadors de diversos centres d’Europa, ha unit per a l’estudi actual persones infectades pel VIH que s’han sotmès a un trasplantament de cèl·lules mare per curar una malaltia hematològica.

“La nostra hipòtesi era que, a més de la mutació CCR5 Delta 32, altres mecanismes associats amb el trasplantament havien influït en l’erradicació del VIH en Timothy Brown”, explica en el comunicat la doctora Maria Salgado, investigadora d’IrsiCaixa i coautora de l’article. L’estudi inclou sis participants que havien sobreviscut almenys dos anys després de rebre el trasplantament. Cap dels donants tenia la mutació CCR5 Delta 32 a les cèl·lules. Després del trasplantament, tots els participants van mantenir el tractament antiretroviral i van aconseguir la remissió de la malaltia hematològica després de retirar-los els fàrmacs immunosupressors. Després de diverses anàlisis, els investigadors van veure que cinc d’ells presentaven un reservori indetectable en sang i teixits. Fins ara sempre era detectable, encara que els pacients prenguessin la medicació antiretroviral.

Segons la investigadora Salgado, el fet que en un dels pacients desapareguessin totalment els anticossos “podria ser una prova que ja no té el VIH a la sang, però això només es pot confirmar parant el tractament i comprovant si el virus reapareix o no”. Si es repetissin els patrons que va seguir el pacient de Berlín, podríem estar més a prop de l’eliminació del virus, tot i que la idea és fer servir el trasplantament per imitar-lo amb estratègies més segures i menys agressives.

autonomies

Decepció. Tristesa. Snif, snif. Injustícia. Impotència. Aissss. Diguem-ho clar. Un any més el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges no programa un dels clàssics mai reconeguts del gènere: Las autonosuyas (1983). Obra mestra del cinema espanyol al·lucinogen intravenós xeringa decret llei. Pel·lícula creadora d’un terror genèticament esfereïdor que ha ressuscitat morts i animals de rebaixes a les carnisseries. Obra amb uns efectes especials mai vistos, vius, reals, carnals, sagnants i que continuen vigents 40 anys després. Guió de ciment aluminós amb personatges monstruosos que no ens han deixat dormir ni amb ansiolítics narcotitzats, ni amb esparadraps cimentats als ulls: les autonomies.

Fantasia i terror. D’això va Las autonosuyas : de l’invent imaginari de la transició-pansició de crear diabòliques autonomies a tota la pell de brau-frau. Whisky infernal per a tothom: per alcoholitzar tot Déu amb el mam socialitzador, piconador, anivellador. Per això, a la pel·li, en un poble de lameseta castellana, Rebollar de la Mata, decideixen construir una autonomia. Ho volen tot: càrrecs, cotxes oficials, dietes, sous, bistecs, coets... S’ho inventen tot: himne, bandera, escut, mascota, destil·leria... Llengua pròpia: elfarfullo. Idioma amb un valuós tret diferencial a tota la galàxia: les p es converteixen en f. El farfullo és fàcil: película és felícula ; placenta, flacenta ;papá, fafá... Per això, l’alcalde del poble, l’autoproclamat President Súper Mega Hiper Autonòmic, el Molt Honorable Senyor Austrasigildo (Alfredo Landa), visita Catalunya: perquè li facin un tutorialper a dummies d’emancipacions fantàstiques. I passa/fassa el que ha de passar/fassar. Se senten crits terrífics.

Nit. Interior. Palau de la Generalitat. Sopen els representants del govern català i el de Rebollar de la Mata. El president Austrasigildo té a la vora una autònoma, autòctona, formosa, encisadora, dona catalana. Al castellà se li’n van les òrbites, les fosses nasals, els bigotis... La rosta amb la mirada, l’escura amb desig ancestral... I, de sobte, un conseller català, mentre s’enduen el primer plat, li pregunta a l’ Homo erectus : “ ¿Y ahora qué le apete? ” I el castellà, sense treure l’imant corporal de sobre de la bella catalana, baveja per la boca escuma: “ Yo ahora, follo ”. Aquest és el resum del pollo : a prendre tots pel sac. Bum!

La veritable arma nuclear de destrucció massiva de la ficció de l’estat espanyol és aquesta pel·lícula fantàstica, horrorosa, monstruosa de les autonomies. L’Espanya de les autonomies és un camp de mines. Els autogoverns, els autoenganys, l’autofarsa, els autos de xoc són nitroglicerina real. S’ha vist. Es veu. Es veurà. Esclatarà. Per una raó. Només per una raó. L’escrivia el novembre del 1997 el periodista Ramon Barnils: “Tarradellas era la demostració que el govern de Catalunya durava més que no pas el franquisme. Que la Generalitat, que quan Franco la va desfer tenia president actuant, continuava tenint-ne després que la mort havia desfet Franco. La Generalitat de Catalunya, a diferència dels governs democràtics espanyol, basc o gallec, no havia tingut solució de continuïtat”. Tot dit. I això pica.

Aquest és el problema: que Catalunya existeix. Abans de les autonomies, la Constitució, Franco, la monarquia... Les autonomies són el franquisme, l’absolutisme borbònic, la pel·lícula de fantàstic terror de ciment infernal letal. Espanya no és una nació: només és una Constitució. I aquest és el merder a la cassola: que existim. I aquest és el pollo i serà sempre el pollo. Elpollo i si cal me’l follo. Per això, un 15 d’octubre del 1940 el franquisme autònom assassina el president Lluís Companys. Per això a la democràcia de les autonomies el president Carles Puigdemont és a l’exili. Per això: per existir. I no hi ha més solució, ni recepta. O Catalunya viva o Rebollar de la Mata que Remata.

chris carnie

Chris Carnie sorprèn d’entrada pel seu bon català. Se’n va anar d’Anglaterra per donar als seus fills l’experiència de viure a l’estranger i la família es va enamorar del Montseny. Fa 20 anys que viu a Sant Esteve de Palautordera, des d’on defensa que estem vivint una revolució filantròpica. Carnie és fundador de Factary, una consultora especialista en filantropia i captació de fons.

Comencem per la definició de filantrop: la persona que estima els seus semblants.

La paraula ve del grec i significa “amor a l’ésser humà”. Però hi ha molt debat sobre què és la filantropia. Jo en tinc una visió molt àmplia: és un acte que ajuda una altra persona, i pot ser directe (fer-se voluntari de la Creu Roja) o indirecte (posar un milió d’euros a una ONG cultural).

Què es considera avui filantropia?

Abans només hi havia una filantropia caritativa, que no demanava gaire a canvi. Ara hi ha més opcions: des de la donació caritativa fins a la inversió en una empresa social que generi 200 llocs de treball per a discapacitats i que impliqui un petit retorn econòmic per a l’inversor.

Qui són els principals filantrops al segle XXI?

La idea que són les empreses no és certa. Les empreses en fan, però en realitat són les persones la font més important de diners. En la llista primer hi ha les persones, després les fundacions i finalment les empreses.

¿Les empreses opten més pel patrocini, que busca un retorn per a la marca?

Qualsevol acte filantròpic té un retorn. Si dono 1 euro a un senyor sense sostre rebo un bon feeling. El que passa amb les empreses és que estan més interessades a valorar aquest retorn i enquadrar-lo amb els seus beneficis. Els empresaris ja pensen d’una forma diferent dels seus avis, i n’hi ha que volen tenir una empresa que obtingui beneficis però també que impliqui retorn social. Han après que fent un bé a la societat, fas un bé a la teva empresa. No es tracta de comprar barat i vendre car, sinó de cuidar totes les persones vinculades a l’empresa.

Parles d’una revolució filantròpica. Quina revolució és?

¿Recordes la teva àvia fent donacions?

Sí, a l’església, quan passaven la panera. O el sobret pel Domund.

Ho feia en silenci, sense parlar-ne ni buscar res a canvi. Doncs en dues generacions hem passat d’aquella visió de la filantropia a una altra que parla d’inversions, estratègia, indicadors d’efectivitat, impacte. El que està passant és fruit del canvi en les empreses.

Posem-nos prosaics. Molta gent deu pensar: ho fan per desgravar.

No. Hi ha molts estudis que demostren que la desgravació no és la motivació principal. Ajuda que una persona que volia donar 10.000 euros en doni 14.000, però fins i tot en les societats on fins fa poc no hi havia desgravació, o ben poca, hi havia filantropia, com a Suècia, Noruega i Dinamarca. La desgravació és la manera que té l’estat de pronunciar-se a favor de la filantropia. És un petit premi.

Per ser filantrop s’ha de ser ric?

Moltes vegades quan parlem de donacions ens referim a 10 o 20 euros i quan parlem de filantropia parlem de xifres més grans. Crec que donar 1 euro ja és filantropia. Però és veritat que hi ha un segment de gent adinerada -els high-net-worth individuals (HNWI), gent que té més d’1 milió de dòlars de capacitat d’inversió- que són un laboratori per estudiar la filantropia i entendre’n les motivacions, perquè són pocs i són identificables. També és el segment en què hi ha més experimentació, amb les donacions, els préstecs, els bons d’impacte social...

Quins motius els mouen?

No hi ha un filantrop estàndard, tots són diferents. N’hi ha que tenen motivacions religioses o ètiques, gent que ve d’una família adinerada i sempre han ajudat els altres i continuen la tradició familiar. Hi ha gent potser més jove que tenen una idea política de la filantropia, pensen en la justícia social. N’hi ha d’altres que estan motivats per veure l’impacte social directe que resulta de la seva filantropia.

El micromecenatge és filantropia?

Sí. El crowdfunding ha obert un nou canal molt més directe entre donant i beneficiari. En el model tradicional d’ONG fas una donació a una entitat que subvenciona una altra entitat a l’Àfrica; és una cadena llarga. El micromecenatge se salta intermediaris.

S’evita la falta de transparència?

Les ONG grans són molt transparents, i cada vegada més. Sí que hi ha una falta de transparència a les fundacions. Només el 7,4% de les fundacions espanyoles publiquen els comptes anuals a la web.

I això que des del cas Palau s’han qüestionat molt.

La base de la filantropia és la confiança. Si estic pensant a posar 10.000 euros en una entitat és perquè tinc confiança en la gent que la gestiona. Si no hi ha transparència no es pot crear aquesta confiança. Tenim un problema molt greu a l’Estat. A Holanda van condicionar les desgravacions fiscals a la publicació dels números de les fundacions i ara la gran majoria ho fan.

violencia masclista

Em carregaré el que més estimes. Ja pots anar-te acomiadant de les nenes”. Aquesta és una de les amenaces del pare que va matar les dues filles a Castelló cap a la mare de les petites. Les dues frases es van incloure en una denúncia que la dona va portar als jutjats per demanar que es protegissin les menors i se suspengués el règim de visites. La jutge ho va desestimar perquè els informes policials del cas assenyalaven un risc baix cap a la víctima i perquè va apreciar contradiccions en el relat de la mare.

No és una decisió infreqüent. Segons les últimes dades disponibles del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), entre gener i març es van presentar 5.740 denúncies per violència masclista a Catalunya. Només en un 10% dels casos es va dictar una mesura civil per garantir els drets dels fills de les denunciants. En la majoria de casos es tractava de l’establiment d’una pensió alimentària. Només en 66 -un 1% del total- es va acordar suspendre el règim de visites o la pàtria potestat del presumpte agressor cap als menors.

“Els agressors han descobert una manera de fer més mal a les dones. O es fan canvis en les ordres civils per protegir els menors o el degoteig de casos anirà a més”, pronostica l’advocada penalista i experta en violència masclista Carla Vall. A Catalunya, l’últim cas de violència masclista que ha acabat amb la mort del fill de la víctima és el d’un nen de Sabadell. El seu pare va precipitar expressament el cotxe amb què viatjava amb el nen per un penya-segat a França. A l’escena del crim, la policia va trobar-hi un document d’últimes voluntats de l’home que evidenciava que el parricida -que també va morir- havia estimbat el vehicle expressament.

Suspensió preventiva

L’organització Save The Children fa temps que demana una llei integral de protecció de la infància, similar a la que s’ha aprovat en el cas de la violència masclista però aplicada des de la perspectiva de protegir els menors -no només en situacions de maltractament, sinó en tots els tipus de violència exercida sobre els infants, des de ciberassetjament fins a agressions sexuals-. La responsable de polítiques de la infància de l’organització, Emilie Rivas, considera que un dels punts essencials passa per la “suspensió sistemàtica de manera preventiva” del règim de visites o de custòdia als agressors des del moment que les mares presenten una denúncia de maltractament, encara que després es revisi la mesura.

El ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va assegurar just després de prendre possessió del càrrec que les valoracions de risc policials s’estendrien també als menors que pateixen una situació de maltractament -fins ara aquestes avaluacions es fan només en el cas de la dona denunciant-. “Cal entendre què és la violència masclista. Encara es pensa que és la que exerceix un home sobre una dona, però la realitat és que les maneres de fer mal són múltiples”, explica Vall, que considera que actualment “no se saben llegir les situacions de risc”. Rivas afegeix que també cal entendre què és la violència sobre els menors. “Fins ara s’ha tractat de manera fragmentada, s’ha abordat la violència escolar o a les xarxes socials, però calen mesures integrals”, assegura. Tant Valls com Rivas insisteixen que també cal més “prevenció” i més “pedagogia” en tots els àmbits, especialment en el judicial.

Posar el menor al centre

Els actors judicials han començat a fer autocrítica sobre la necessitat d’extremar les mesures per protegir els menors en una situació de maltractament. En la seva memòria corresponent al 2017 -l’última disponible-, els representants del ministeri públic especialitzats en violència masclista admeten que “encara no s’ha aconseguit visualitzar i protegir prou els menors que pateixen violència a casa, determinant els règims de visites, guàrdia i custòdia o la seva suspensió”, i aposten per “atorgar el protagonisme que la llei concedeix als menors a ser escoltats”.

De fet, l’Estatut de la Víctima, del 2015, estableix mesures de protecció extra per als menors, però pensades únicament pel seu paper com a testimonis d’un cas de violència masclista, com ara que declarin sense confrontació visual amb el presumpte agressor o que se’ls eviti fins i tot el tràngol d’haver d’anar a judici. Segons Rivas, però, el problema és que els menors “encara no són considerats com a víctimes sinó com a testimonis, quan en realitat són les primeríssimes víctimes d’aquest tipus de situacions”.

En aquest sentit, la Fiscalia General de l’Estat considera que cal reforçar la coordinació entre tots els fiscals que participen en un cas de violència masclista -des dels especialistes en la jurisdicció de menors fins a la fiscalia civil- perquè quan s’adoptin mesures civils “hi hagi un coneixement ple de totes les circumstàncies i mesures cautelars” d’un mateix cas. L’objectiu, diu la fiscalia en la seva memòria, és “evitar que es produeixin resolucions judicials contradictòries o difícils de compatibilitzar amb les mesures penals acordades”.

A nivell judicial, la penalista Carla Vall també reclama canviar la llei processal -la que regula el funcionament d’un procés judicial-, per exemple, perquè les ordres de protecció o les presons preventives acordades en un cas de violència masclista no quedin sense efecte des del moment que acaba un judici i fins que es dicta sentència, com ha passat en alguns casos.

La falta de mesures de protecció no és exclusiva únicament de l’àmbit dels menors, sinó que es fa evident també en el cas de les dones. Segons les dades del CGPJ, durant el primer trimestre de l’any es van sol·licitar a Catalunya 1.287 ordres de protecció, però el jutge només en va acordar 654, un 50,8%. Tot i així, la dada millora la registrada en períodes anteriors, quan el nombre de denegacions era superior, fins i tot, al de concessions. Un dels problemes és que es tracta d’un sistema garantista. La realitat és que “es pensa molt en els drets dels processats i no tant en el de les víctimes, que acaben sent convidades de pedra del seu propi procediment judicial”, assegura Vall.

col.leccio

La nova presentació de la col·lecció permanent del Macba s’ha construït sobre la noció que és el seu fonament estratègic. I és així. Fins i tot els que només s’interessen per les exposicions temporals saben que, a través de col·laboracions i intercanvis, és la col·lecció la que permet disposar de bones exposicions temporals a un cost raonable.

Què cal fer per enfortir una col·lecció? Primer de tot, obtenir recursos. També cal gestionar-los bé, esclar. Ara, però, em concentraré en els recursos. Les grans col·leccions europees s’han format amb diner públic, incloent-hi les col·leccions reials, però també amb contribucions privades incentivades per via fiscal. Les americanes essencialment amb diner privat similarment incentivat. [Nota. És una llegenda que las donacions als EUA es desgraven al 100%. La confusió ve del fet que allà la donació es desgrava tota, però de la base, mentre que aquí, o a França, es desgrava un percentatge -superior a França-, però de la quota.]

A Catalunya hem patit de la migradesa del sector públic propi i de la falta d’interès i compromís de l’estatal. Hem d’intentar corregir totes dues coses. Però, ho aconseguim o no, és prou evident que a Catalunya, com ha estat fins ara, el sector privat haurà de tenir, com ha tingut al Macba, un paper protagonista en la constitució de les col·leccions dels nostres museus. Voldria fer dues observacions sobre com aconseguir-ho.

La primera parteix d’una anècdota personal. L’any acadèmic 82-83 jo vivia a Cambridge, Massachusetts, a poques cases de la residència de Josep Lluís Sert. No el coneixia. Vaig planejar aprofitar el Halloween i el trick or treat del meu fill per trucar a la seva porta i presentar-me. No va poder ser: en Sert ja no hi vivia i ens va deixar el març del 83. No vaig fer, doncs, la seva coneixença ni vaig ser mai a casa seva. Uns mesos més tard vaig rebre una trucada molt estranya i que vaig interioritzar com de mal gust: algú de l’Ajuntament de Barcelona es va posar en contacte amb mi per preguntar-me què sabia dels Miró de Sert. Si m’ho preguntaven a mi, que no coneixia Sert, vaig deduir, potser injustament, que ells estaven in albis sobre el tema. En tot cas, per una publicació del Museu de Harvard (el Fogg) vaig saber, més endavant, que Sert havia llegat al Fogg algunes pintures, incloent-hi algun Miró, i que durant 30 anys els curadors del Fogg el visitaven cada any, com suposo que feien amb molts altres col·leccionistes. És la norma dels museus americans. No és sorprenent que Sert, d’altra banda molt generós amb Catalunya, correspongués a l’atenció que el Fogg li havia dedicat. I aquesta és la primera observació: als col·leccionistes se’ls ha d’estimar, tractar bé i implicar durant molts anys. És una tasca a llarg termini però que dona fruits. És indispensable.

La segona observació és sobre tractament fiscal. Cal millorar la llei de mecenatge per aproximar-la a la francesa. Sobre aquesta competència estatal només hi podem influir. ¿Podem actuar via incentius des de Catalunya? Certament. En posaré un exemple, ja utilitzat, que ofereix moltes possibilitats: les donacions-dacions. Un col·leccionista contribueix amb obra a un museu. En part és una donació i en part un pagament d’impostos, o a compte d’impostos futurs (podria ser el de successions). És, doncs, un esquema público-privat. El privat hi contribueix, en espècie, amb la donació i l’avançament del pagament d’impostos; i el públic, amb la dedicació de recursos fiscals a l’adquisició d’obres. També s’han practicat fórmules público-privades més directes, com la compra d’una col·lecció per sota del seu valor de mercat.

En referència a aquest darrer punt retorno a la presentació de la col·lecció del Macba. Em va alegrar que inclogui una clara posada en valor de la col·lecció Salvador Riera, comprada per la Generalitat l’any 93 per 2.000 milions de pessetes, és a dir, 12 millions d’euros. El valor de mercat es va estimar en una quantitat superior. Com és habitual, hi va haver controvèrsia i no va faltar qui va dir que se n’havia pagat massa. Doncs ves per on la col·lecció Salvador Riera incloïa tres pintures de J.M. Basquiat ara prominentment exhibides al Macba. Basquiat, que va morir l’any 1988 als 27 anys, és un dels pintors que més han augmentat la seva cotització des del seu traspàs. El maig del 2017 una obra seva es va vendre per 110,5 milions de dòlars. En termes de preu, Basquiat viu a l’estratosfera on viu Picasso. Sens dubte, qui va decidir l’any 1993 adquirir la col·lecció Riera la va encertar, i també s’ha de dir que Salvador Riera va ser generós i li hem d’estar ben agraïts.