can Batllo

L’11 del juny del 2011 les columnes veïnals van entrar a l’antic recinte fabril de Can Batlló, a la Bordeta –la barriada obrera i solidària del barceloní barri de Sants–. Amb dècades de reivindicacions, el teixit comunitari arribava a un punt de no retorn. Primer, per la crisi global, que va situar en un impàs la urbanització del recinte. Segon, per les places indignades –el 15-M del 2011!–, que van impugnar la classe política i la mercantilització de la vida. I tercer, pels moviments populars locals, que van enfilar històricament cicles de lluita (moviment urbà dels 70, ateneus llibertaris dels 70-80, okupacions dels 90, antiglobalització dels 2000...) i els van cosir espacialment en una contrageografia barrial de llocs de vida, dissidència i alternativa. Aquella juxtaposició va significar passar d’una lluita 'reivindicativa', per convertir més d’una desena d’hectàrees de sòl industrial en equipaments socials i zones verdes (Pla General Metropolità de 1976), a una acció 'constituent': col·lectivització del sòl urbà, transformació i usos autogovernats, urbanisme autogestionari, producció comunal de la ciutat.

Per què és tan important el conveni de cessió de Can Batlló? Quin tipus de ciutat possibilita?

Set anys després, l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat provisionalment un conveni amb l’Espai Comunitari i Veïnal Autogestionat de Can Batlló per la cessió i gestió veïnal de 13.000 m2 per un mínim de 30 anys. Per Laia Forné, de la regidoria de Participació, s’ha valoritzat la rehabilitació i dinamització autogestionada de Can Batlló: “Un retorn social que permet comptabilitzar econòmicament el valor del projecte, considerant el que hauria costat si la construcció d’espais i la provisió de serveis l'hagués feta l’Ajuntament”. Per què és tan important el conveni de cessió de Can Batlló? Quin tipus de ciutat possibilita?

La ciutat com a espai de democràcia social. L’acció col·lectiva autogestionada permet una nova tipologia de béns socials de la ciutat: 'els béns comuns urbans'. Mentre que el règim turístico-immobiliari privatitza diàriament la ciutat, els béns comuns permeten seguir-la pensant des de la noció 'espai públic'. És més: sense l’expansió de béns comuns, l’espai públic urbà corre el risc de ser empassat per la mercantilització. Per tant, per conjurar la ciutat privatitzada, afavoridora de la segregació classista i racista, calen béns gestionats per 'institucions del comú', que actuïn amb autonomia, retorn social, transparència i arrelament, que generin vincle social, trobada intergeneracional i intercultural. La 'comunalització' de la ciutat, creant “reserves de valor d’ús urbà”, permet a les classes populars locals –enfront del mercantilisme especulador– seguir apropiant-se de la ciutat i gaudir d’espais comunitaris i naturalitzats.

La ciutat com a espai de democratització política. Inspirant-se en Nàpols o Bolonya, el reconeixement barceloní dels comuns urbans ha generat un nou marc normatiu –“el patrimoni ciutadà”– que permet que el patrimoni públic pugui ser gestionat per les comunitats locals en benefici col·lectiu. Normativitza la 'gestió comunitària del que és públic': reconeix que 'públic' no és únicament 'estatal', sinó 'comú'. Municipal, però també comunitari. No només preserva la ciutat com a espai públic, sinó que la transforma en l’espai del comú. Permet una altra concepció de política pública, a partir de la 'concertació público-comunitària'. Tot un avenç en la democratització política de la ciutat.

La ciutat com a espai per a la democràcia econòmica. El reconeixement dels comuns urbans promou una economia social i solidària, al servei del comú, no lucrativa i amb retorn social. A Can Batlló, per exemple, s’hi despleguen recursos compartits basats en l’excedent social mancomunat, universals en l’accés i de gestió democràtica. I s’hi fa activitat econòmica: des de cooperatives d’habitatge com La Borda, fins a Coòpolis, l’ateneu cooperatiu de Barcelona, passant per horts urbans, grups de criança i tallers productius. La simbiosi dels equipaments de gestió comunitària amb l’economia social i solidària promou 'ecosistemes cooperatius locals', circuits d’intercooperació socioeconòmica que fomenten la diversificació, relocalització i democratització de l’economia.

Cal ara que el conjunt de la ciutat doni suport al reconeixement dels béns comuns urbans i la seva gestió com a patrimoni ciutadà, i que es reconegui la gestió comunitària del que és públic en el marc d’una llei catalana d’economia social i solidària. Pels barris cooperatius i comunitaris; per la democratització social, política i econòmica dels municipis i del conjunt del país.

saber hlo i no passar res

El estado español dice que clausurará definitivamente el almacén de gas Castor. Lo que no dice es quien se responsabiliza de otra infraestructura quebrada. Y ya van unas cuantas. Las infraestructuras las conocemos y a los responsables de aprobar despropósitos también, pero finalmente siempre sale perdiendo sólo el dinero público. Es decir, la mayoría de personas. Supongo que tenemos que esperar que el gobierno haga un ministerio de Ecología y no de Transición Ecológica, como se dice ahora. Qué manía tienen con esto de la transición. Como si hubiera dado buen resultado. Aunque, ya que nos ponemos honestos, a la ley de Igualdad también la podrían llamar ley de Transición hacia la Igualdad, porque ni se cumple ni se ha llegado a ella. Las mujeres somos como el medio ambiente. Un tema menor.

A la ley de Igualdad también la podrían llamar ley de Transición hacia la Igualdad, porque ni se cumple ni se ha llegado a ella

La responsabilidad no está de moda. Hace unos días, el ex gobernador del Banco de España dijo que el coste público del rescate bancario era calderilla. Los 40.000 millones que ya se dan por perdidos, como quien pierde una moneda en el hueco del ascensor, "son una peladilla", según Miguel Ángel Fernández Ordóñez. Yo hace siglos que no como estos confites porque uno de los últimos bautizos a los que asistí fue el mío, pero dudo que una "peladilla" tenga el mismo gusto que 40.000 millones de euros. Aunque lo que quería decir este señor con responsabilidades es que al lado al aumento de la deuda pública, que ya alcanza los 600.000 millones de euros, el coste de salvar la banca es miseria. Así que si lo entiendo bien, y siempre dudo de entender nada sobre economía, debemos celebrar con "peladillas" haber perdido los 40.000 millones de euros que deben los bancos. Ya he avisado que no sé nunca si entiendo nada.

El 'barón' Alfonso Guerra es el responsable de haber dicho esta semana que hay dictaduras que "al menos son eficaces", no como la de Maduro. Y pone de ejemplo de dictadura 'eficaz' la de Pinochet. Guerra dice que con el dictador chileno la economía no cayó. Cayeron, sólo, las personas asesinadas, las desaparecidas, las torturadas y exiliadas. Esto no lo dice Guerra, lo digo yo. Y en cuanto a las cifras, la Universidad de Chile concluyó que Pinochet había acumulado una riqueza de más de 20 millones de dólares. Casi 18 de estos millones sin origen justificado. Es evidente que la dictadura chilena no fue un fracaso económico. Especialmente para el dictador. Y el 'barón' se levanta de la silla, ahora que se ha quedado descansado, y vuelve a hacer sus cosas de 'barón'. Que no les falte el trabajo. Que son necesarios.

Guerra dice que con Pinochet la economía no cayó. Cayeron, sólo, las personas asesinadas, las desaparecidas, las torturadas. Esto no lo dice Guerra, lo digo yo

Cuando sólo hacía una semana que se había inaugurado el centro LGTBI de Barcelona, el fascismo decidió que ya era suficiente, rompió los cristales de la puerta e hizo unas pintadas amenazando de muerte. De madrugada. Cuando nadie los veía. La ciudadanía, responsable, se manifestó en la calle en contra del odio. Eran muchos y eran muy visibles. Somos mayoría quienes respetamos las personas en toda su diversidad. ¡Afortunada diversidad! Pero hay una irresponsabilidad inmensa en la impunidad. Estos actos deben ser castigados con rotundidad. Y sobre todo se debe parar categóricamente la ideología del odio que se ríe, desde su ignorancia, del fracaso de un sistema lleno de grietas. No son cristales, lo que rompen. Lo que quieren romper no se puede permitir.

Espero que los observadores internacionales del juicio del Procés tengan tele, porque según la fiscal general María José Segarra, como se hará una transmisión en directo, no hace falta que vayan. Les ahorra el viaje. Ya puestos, les podría ahorrar el viaje a los presos políticos y hacer un poco de justicia. O esperamos que cada uno cumpla con su responsabilidad. O no.

• Etiquetes

michel legrand

"Des que era un nen, la meva ambició ha sigut viure completament envoltat de música. El meu somni és no perdre'm res. Per això mai m'he limitat a una sola disciplina musical. M'apassiona tocar, dirigir, cantar i escriure en tots els estils", afirmava el compositor francès Michel Legrand, creador dels clàssics de 'Les parapluis de Cherbourg' [Els paraigües de Cherbourg] i 'Les demoiselles de Rochefort' [Les senyoretes de Rochefort], que va morir ahir a la nit als 86 anys d'edat. Amb una carrera de més de mig segle, les seves composicions van rebre desenes de distincions, entre d'altres, tres premis Oscar.

A Legrand se’l coneix sobretot com a compositor de bandes sonores; va firmar més de 200 pel·lícules però va tocar moltes més tecles. Gran talent del jazz, va gravar amb Miles Davis, Bill Evans i Aretha Franklin. Amb Boris Vian va escriure els primers temes de rock'n'roll francès i les seves composicions han sigut cantades per artistes com Frank Sinatra, Ray Charles, Tony Bennett, Liza Minnelli i Barbra Streissand.

Explicar el drama des de la música

El gran talent de Legrand, com destaca Conrado Xalabarder, especialista en música de cine i creador de MundoBSO, va ser explicar el drama des de la música: "El qualifico de cineasta, perquè la seva música era molt explicativa, tenia la gran capacitat de fer música no només bonica sinó amb molt de significat". Legrand era un home molt curiós al qual l'avorria la rutina, sempre va defensar que a ell li agradava anar més enllà, investigar: "Va crear una manera de fer cine única", destaca Xalabarder.

Cantant i pianista, Legrand, nascut a París el 24 de febrer del 1932, va treballar per a grans noms de la cinematografia internacional, des d'Orson Welles fins a Jean-Luc Godard. La cançó 'The windmills of your mind', que va formar part de la banda sonora d''El secret de Thomas Crown', li va valer la seva primera estàtua de Hollywood, el 1969. Després en va obtenir dues més, per la banda sonora d''Estiu del 42', de Robert Mulligan (1971), i per 'Yentl' (1984), de Barbra Streisand. El compositor va estar nominat, a més, 27 vegades als premis Grammy, dels quals en va aconseguir cinc.

'Els paraigües de Cherbourg', un film mític

Legrand era fill del músic Raymond Legrand i nebot d'un altre músic, Jacques Hélian. Als deu anys va entrar al Conservatori de París i, quan en va sortir, va treballar amb l'intèrpret francès Maurice Chevalier, amb qui va actuar a Europa i als Estats Units, on el seu LP instrumental 'I love Paris' va arribar a encapçalar les llistes d'èxit el 1954. Tenia només 22 anys. Un any després va escriure la música de 'Les amants du Tage' i va començar a col·laborar amb grans cineastes com Jean-Luc Godard, Agnès Varda, François Reichenbach i, sobretot, Jacques Demy. No va ser fàcil convèncer els productors perquè tiressin endavant 'Els paraigües de Cherbourg': "Sou bons nois, però ¿com podeu pensar que el públic es passarà una hora i mitja a les fosques escolant cantar banalitats?" Va ser un projecte, recordava el músic, que es va fer contra l'opinió de tothom. No obstant això, el film que explica la història d'amor entre una noia i el treballador d'una gasolinera, amb Cahterine Denueve i Nino Castelnuovo, va tenir un gran èxit. "És una pel·lícula única i existeix gràcies a la música. Han passat 54 anys però continua sent actual, perquè no coneix fronteres ni físiques ni temporals", diu Xalabarder.

El 1964, el músic va decidir començar a interpretar les seves pròpies cançons perquè volia actuar de cara al públic i superar la seva timidesa. Per superar la por a volar, es va treure la llicència de pilot. Entre els seus últims treballs hi ha la partitura de 'Al otro lado del viento' (2018), la recuperació d'una pel·lícula inacabada de Welles. Era una home extremadament versàtil. Seva també és la música de la famosa sèrie d'animació 'Érase una vez el hombre'. El 2016, el compositor va actuar al Palau de la Música dins del Festival de Jazz de Barcelona.

lluis miñarro

La crisi del cinema va afectar molt Lluís Miñarro. De treballar en una oficina pròpia amb un equip de sis persones ha passat a un espai compartit i un únic treballador. Però aprimar l’estructura té el seu costat positiu: “Ja no faig publicitat, no tinc la pressió de pagar sis nòmines mensuals”. El Miñarro productor que va impulsar tantes carreres del cinema d’autor nacional també ha deixat una mica de pas al Miñarro cineasta. “Vaig cap als 70 anys i tot s’acaba”, diu amb un somriure agredolç. “Si no faig les meves pel·lícules ara, quan les faré?”

‘Els dies que vindran’, el cant a la vida de Carlos Marqués-Marcet

Love me not, que ahir es presentava al Festival de Rotterdam, és la segona que fa de ficció i, com l’anterior, Stella cadente, desprèn una llibertat absoluta i contagiosa. Miñarro actualitza el mite bíblic de Salomé i Joan Baptista traslladant-lo a un campament militar enmig del desert de l’Iraq en què Salomé (Ingrid García-Jonsson) és la filla del comandant, i Joan Baptista és un presoner que per a alguns és un profeta i per a d’altres un terrorista. Un escenari literal i alhora al·legòric en què es juga amb els grans temes del relat, que dos mil·lennis després segueixen igual de vigents: el sexe, la política i la religió. “La societat no ha canviat gaire des d’aleshores, segueix marcada per l’imperialisme, el fanatisme i l’agressivitat que va lligada al sexe”, apunta Miñarro, que en la seva revisió del mite volia jugar a l’ambigüitat pel que fa al gènere, un punt determinant en l’elecció de García-Johnson, poderosa i magnètica, que va captivar el director per la seva “androgínia”: “Funcionava igual de bé com a dona seductora i com a soldat”, diu.

Començant de zero

Miñarro ha rodat Love me not sense cap suport del ministeri de Cultura, coproduint-la amb Mèxic. “La part catalana de la producció només té ajuts de l’ICEC, TV3 i aportacions pròpies”, explica resignat. Tot i la Palma d’Or guanyada amb Oncle Boonmee i haver produït Albert Serra, José Luis Guerin, Manuel de Oliveira, Lisandro Alonso i Naomi Kawase, Miñarro es veu obligat a “començar de zero” amb cada projecte. “Respecten més la meva trajectòria a Mèxic que aquí”, afirma.

En un desert de Chihuahua convertit en l’Iraq militaritzat, Miñarro desplega les passions extremes del mite de Salomé: l’atracció irresistible de la protagonista pel profeta, l’anhel de venjança... Tot barrejat en un brou sensual de desig, violència i mort que Miñarro serveix amb brots de surrealisme i transgressió. Sergi Belbel col·labora en el guió, però Miñarro fuig de l’ortodòxia introduint cites literals de la versió teatral d’Oscar Wilde i tot de flash-backsal·legòrics. A la dualitat de García-Jonsson, Love me not confronta l’ascetisme i sobrietat del director gallec Oliver Laxe, a qui Miñarro fa interpretar el profeta. “D’ell no me n’interessava només el físic, sinó el coneixement que té del sufisme”, apunta Miñarro, que també ha comptat amb Lola Dueñas i Francesc Orella, entre d’altres.

El resultat és un còctel extravagant d’espiritualitat i baixes passions, amanit de símbols “que van directes al subconscient” i banyat en iconografia pop, sobretot en un final musical en què no podia faltar el Vivo cantando de Salomé. “Doncs m’he controlat! -diu Miñarro-. Si hagués pogut comprar els drets hauria sonat These boots are made for walkin’ ”. Estrenar el film a Rotterdam és, per al director, com “tornar a casa”. “Allà entenen el que faig millor que aquí”, assegura. No li falta raó, perquè Love me not encara no té distribuïdor a Espanya. “A Rotterdam no van amb romanços. Si els agrada una pel·lícula, la programen i prou, no han de complir quotes”. El que sí que està confirmat és la première a Catalunya: serà el 27 d’abril a la Filmoteca.

els menors

NATÀLIA VILA

 4 

Comparteix

“La inestabilitat és absoluta. Així es fa molt complicat treballar; els equips es fan i es desfan. Al juliol vam tenir reunions amb l’anterior directora en què es van acordar coses que encara s’han d’implementar, i cada cop comencem de zero”. És la queixa que fan a l’ARA fonts sindicals que treballen en centres de menors. En plena crisi per l’arribada de menors estrangers sense referents a Catalunya, els menes, el lideratge de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) ja ha canviat de mans quatre vegades en tres anys.

Uns relleus que, segons una part del sector, compliquen encara més la gestió d’aquesta crisi, “delicada” en si mateixa: des del 2015 més de 5.000 menors estrangers han arribat a Catalunya. I, tal com aquest diari va avançar divendres, internament, el Govern calcula que aquest 2019 n’arribaran 5.500 més: són gairebé 1.900 menors més dels que van venir a Catalunya l’any 2018.

L’última persona en assumir la direcció de la DGAIA va ser Ester Cabanes. Abans, entre el 2016 i el 2018, aquesta direcció també va passar per les mans de Georgina Oliva, Ricard Calvo i Mercè Santmartí. Tots ells van acabar deixant el càrrec, per motius molt diferents.

El 2016 l’arribada de la consellera Dolors Bassa al departament va provocar el canvi de l’aleshores directora de la DGAIA, Mercè Santmartí -llicenciada en veterinària i vinculada a CiU-, per Ricard Calvo, regidor d’Esquerra Republicana a l’Ajuntament de Girona. Un any i mig després, però, Calvo va dimitir enmig d’acusacions d’haver afavorit adjudicacions a empreses del sector social en les quals havia treballat i estava en excedència.

Quan va marxar, però, l’agost del 2017, Calvo va al·legar que estava “cansat” pel fet d’haver de compaginar els dos càrrecs i per la “intensitat” de la feina. El va succeir Georgina Oliva, que només va ocupar el càrrec durant catorze mesos, fins que l’octubre passat va ascendir i va passar a dirigir la nova secretaria d’Infància, Adolescència i Joventut: un òrgan creat expressament per gestionar la crisi dels menes. Al seu lloc va arribar Cabanes.

Ara l’actual directora s’enfronta al repte de liderar, aquest any, un organisme sensible i complicat amb saturació i falta de centres per atendre tots els menors, un pressupost prorrogat i bona part dels educadors “al límit” per les seves condicions laborals.

Cabanes no amaga el repte: “Cal repensar el sistema de protecció i ampliar les mires de quina és la nostra tasca; aquest és l’encàrrec que em va fer el conseller El Homrani”, explica, alhora que també admet que, per ara, “no hi ha més pressupost” i això “complica” les coses. Cabanes assegura que, malgrat els canvis a la direcció, “ja hi ha molta feina feta”. “No anem perduts -replica Cabanes-. Jo he recollit el que feia la directora anterior i hi ha un equip amb anys que ha establert unes bases potents. Ara el que cal és desenvolupar-ho tot”, contesta.

Davant el “cansament” manifestat per l’anterior director, Ricard Calvo, Cabanes es mostra ferma: “Assumir aquesta direcció no és fàcil, afecta molt de manera emocional, passa factura, i és cert que hi ha hagut molts canvis. Potser em falta posar-me al dia en alguns protocols, però jo porto tota la vida treballant amb aquests casos i malauradament ja no em sorprèn el que em trobo”.

Després de tants canvis, però, els educadors desconfien: “Amb els menes, per exemple, no tenim una emergència sinó un sistema inoperant, perquè la DGAIA no estava pensada per atendre una crisi migratòria i si l’hem d’atendre, perquè evidentment també són menors, cal modificar l’estructura i la manera de treballar”, es queixen, i afegeixen que amb obertures de centres tan ràpides “no hi ha projectes educatius al darrere”.

“Certament donar-los un llit no és suficient”, admet Cabanes. Per això divendres el Govern va presentar una estratègia d’acollida que inclou un centenar de mesures per superar la situació actual. Un pas endavant que les entitats del sector van rebre positivament, tot i que van “trobar a faltar” que no es quantifiqués el cost de tot plegat. “Ni una paraula d’on sortiran els diners si no hi ha pressupost”, apuntava una assistent a la presentació. “De condicions laborals i de com estem els educadors tampoc n’han dit gaire cosa”, es queixava un altre.

Superar l’emergència

El director de la càtedra d’immigració, drets i ciutadania de la Universitat de Girona, Ferran Camas, coincideix en el fet que “els canvis constants no ajuden a elaborar polítiques a llarg termini”. Per a aquest expert, superar la fase d’emergència en la crisi dels menes vol dir “començar a pensar a molt llarg termini” i entendre que “la migració de menors pot convertir-se en un dels trets característics de la immigració a Catalunya”. En aquest sentit, la Generalitat ja ha anunciat que començaran a treballar per facilitar la burocràcia judicial a aquests menors i per “posar el focus” no tant en les arribades com en els pisos per a majors de 18 anys, per garantir una inclusió “òptima” a la societat.

Georgina Oliva i Ester Cabanes

Oliva va ser directora de la DGAIA des de mitjans del 2017 fins a l’octubre del 2018. Des d’aleshores dirigeix la secretaria d’Infància, Adolescència i Joventut, de nova creació. En el seu lloc va entrar Ester Cabanes, que dirigeix la DGAIA des de finals de l’octubre passat.

Ricard Calvo

Va dirigir l’organisme entre el gener del 2016 i l’estiu del 2017. Va dimitir al·legant “cansament” i enmig d’acusacions per haver afavorit adjudicacions a empreses amb les quals havia estat vinculat.

Mercè Sanmartí

Llicenciada en veterinària i vinculada a CiU, va dirigir la DGAIA des del 2013 fins al gener del 2016. Ara és la delegada a Barcelona del departament de Territori i Sostenibilitat.

diferents maneres d'escalfarse

Fa fred i hi ha persones que en passen molt. Sobretot la gent gran. Les persones amb menys recursos. La gent gran amb menys recursos. No passar fred és un privilegi. L'escalf és un privilegi. Hi ha persones que descobreixen la caloreta agermanada del metro a una edat avançada. Hi ha persones que mai no passen fred. I que sempre el generen. La diversitat és considerable. La desigualtat és inadmissible.

A Davos hi fa molt de fred aquests dies. I hi ha molta neu. Parlar de l'economia mundial als Alps suïssos em sembla una declaració de principis totalment inequívoca. Però el món és molt bonic i els Alps no en tenen la culpa. Els del Fòrum han tingut com a convidat d'honor el president del Brasil, Jair Bolsonaro. A mi em sembla un honor com a mínim dubtós, però jo estic tan lluny de l'honor que em perdo en qualsevol dels seus paràmetres. El Brasil és una potència mundial. I Bolsonaro ja s'ha encarregat de tranquil·litzar els inversors assegurant que el "socialisme" al seu país està acabat i que "la preservació mediambiental" no és incompatible amb "el desenvolupament econòmic". Suposo que algun dels il·lustres de Davos li deu haver explicat que sí que ho és. Fins ara, el desenvolupament econòmic consisteix a carregar-se el medi ambient. De sobre m'he imaginat l'Amazònia nevada. És pel fred que sento quan es fan aquestes sentències i penso en el futur immediat. Com si calgués espatllar-ho tot més.  

Parlar de l'economia mundial als Alps suïssos em sembla una declaració de principis totalment inequívoca

Una de les maneres de combatre el fred és el contacte humà. Però per a això cal acostar-se. Al bloc independentista sembla que corre tant l'aire que no es toquen ni per casualitat. A Espanya, Podem també deixa sense escalf el PSOE mentre acomiaden un altre fundador desitjant-li "molta sort". Jo no crec que li desitgin "molta sort" de veritat. M'estic tornant molt freda en això de la política. O millor, digueu-me perspicaç. Tot i que tampoc voldria fardar massa perquè quan el ministre Borrell ha dit a Brussel·les que moltes de les imatges de l'1-O eren 'fake' i que en realitat corresponien a actuacions de l'època del Pinochet a Xile he dubtat molt. ¿Podria ser que ens estiguéssim confonent i amb tantes coses al cap passéssim pel Xile de Pinochet sense adonar-nos-en? 'Policia' s'escriu igual aquí que allà. I un cop de porra és un cop de porra. Rebel·lió i sedició a Catalunya, hòsties de la policia a Xile amb túnel del temps inclòs. S'ha de ser molt fred per parlar de "desinformació" i donar aquesta. La tardor no ha estat calenta però aquest hivern està esdevenint molt cru.

No desistim. Encara queda algun refugi. Al cos de bombers, per exemple. No és literal. O sí. Una periodista anglesa va explicar en un tuit el comentari de la seva filla de 4 anys. Li va dir que "desitjava ser un noi per poder ser bombera". En els llibres que llegeix aquesta nena només hi apareixen bombers. La mare va fer una crida i van començar a arribar missatges de bomberes que li deien que una nena podia ser qualsevol cosa que es proposés. També bombera. Ara només cal que tots els llibres infantils se n'assabentin. I que la societat no deixi d'avançar en la direcció de donar un món nou a les nenes de 4 anys. Que no siguin elles, sempre, les que passin més fred.

"Alguns fruits maduren i es cullen i són deliciosos. / Alguns cauen i les formigues s'hi deleixen. / Alguns s'amaguen en la neu i els cérvols famolencs se salven". Mary Oliver és una poeta nord-americana que va morir recentment als 83 anys. La seva veu té una calma profunda. Estem coberts de fred. La poesia és el que s'amaga en la neu i sempre escalfa.

Lolo Rico

Aquest cap de setmana ha mort Lolo Rico, una peça clau en la història de la televisió a Espanya no només pels formats que va produir sinó per la seva convicció que el mitjà era una eina cultural i transmissora de valors molt potent que calia aprofitar. Rico va ser la creadora de La bola de cristal, l’espai de televisió infantil que va triomfar als anys 80 i que s’ha convertit en un símbol d’una generació. La bola de cristal era un programa transgressor dels dissabtes al matí a TVE que s’allunyava del llenguatge infantiloide, de les lliçons morals i del relat naïf per endinsar-se en l’experimentació visual, el desig d’estimular i fascinar els més joves. La primera part, dedicada als més petits, tenia com a protagonista un ninot animat, La Bruja Avería, i els seus electroduendes, que creaven històries que intentaven familiaritzar els més petits amb el llenguatge audiovisual. La cançó de presentació la podrien cantar gairebé tots els que ara estan a la quarantena: “No se ría, no se ría, de la Bruja Avería. Si se ríe usted, señora, romperá la lavadora. Si se ríe usted, señor, romperá el televisor”. Malgrat l’evident sexisme de la lletra, Lolo Rico ja en aquella època era conscient que calia trencar els estereotips de gènere. L’espai, molt connectat a laMovida Madrileña, tenia com a protagonistes els cantants Alaska, Pablo Carbonell, Kiko Veneno o l’humorista Pedro Reyes. Parlaven d’història i feien esquetxos televisius que convidaven a reflexionar. Al final, pensant en els més grans, Lolo Rico feia entrevistes en què s’abordaven temes d’actualitat o tendències. Era partidària de tractar els nens com a éssers intel·ligents.

La bola de cristal va ser, possiblement, l’únic programa que va convidar-nos a veure menys tele i a explicar-nos el perill d’aquell aparell: “ Tienes quince segundos para imaginar. Si no se te ha ocurrido nada, a lo mejor deberías ver menos la tele ”, deia un dels eslògans.

L’any 1992, després d’algun fracàs televisiu i d’algunes decepcions professionals, Lolo Rico va publicar TV. Fábrica de mentiras. La manipulación de nuestros hijos. Un llibre excel·lent sobre teoria televisiva que resulta vigent en molts aspectes. Rico alertava sobre com influïen els continguts mediàtics. Per a ella, parlar de televisió era parlar de responsabilitat professional, de criteri i de compromís personal. Aspirava a una revolució televisiva que no se sotmetés als imperatius de les xifres, al rendiment econòmic i de les estadístiques sobre la uniformització dels gustos televisius. Estava convençuda de la capacitat estimulant i enriquidora de la tele. Detestava veure com s’utilitzava la tele per fabricar incultura: “El gran públic, sense altres opcions que incideixin en la seva capacitat de coneixement, es troba desposseït, progressivament, [...] de la possibilitat de pensar fins a doblegar-se, fer-se dòcil i deixar-se manipular”, escrivia. Tant de bo que el seu llegat i les seves conviccions perdurin, perquè continuen sent igual de revolucionaris.

VTC

No hi ha cap taxi que circuli aquest dilluns pels carrers de Madrid. Els taxistes de la capital espanyola s'han sumat a la vaga de Catalunya contra els VTC i reclamen al govern de la Comunitat de Madrid que reguli el sector. "El seguiment de la vaga és del cent per cent. No hi ha ni un taxi lliure", ha assegurat José Miguel Fúnez, directiu de la Federació Professional del Taxi de Madrid.

A diferència de Catalunya, on la Generalitat ha proposat un decret per establir un temps mínim d'espera de precontractació, a Madrid encara no hi ha una regulació específica dels VTC. Els taxistes exigeixen al govern regional que reguli el sector i limiti els VTC. Segons el sector del taxi, a Madrid hi ha 6.300 llicències de plataformes com Uber i Cabify i mentre que de taxis n'hi ha 16.000. 

La reunió que han mantingut aquest dilluns al matí els taxistes i el president de la Comunitat de Madrid, Ángel Garrido (PP), ha acabat sense cap acord que permeti desconvocar les mobilitzacions. Garrido ha proposat una petita reforma legislativa que inclogui una diferenciació clara entre els taxis i els VTC però sense establir cap temps mínim d'espera. A més, vol que siguin els ajuntaments de la Comunitat els qui regulin més àmpliament els VTC. 

Protestes abans de Fitur

La vaga indefinida convocada pels taxistes afecta també l'aeroport de Barajas, on no hi ha taxis per transportar els viatgers. Tampoc a Atocha ni a la Puerta del Sol. La situació es pot complicar les properes hores perquè dimecres s'inaugura a Madrid la fira de turisme Fitur, un dels esdeveniments més importants que acull anualment la ciutat, amb una gran afluència de visitants.

De fet, la principal protesta dels taxistes es produeix a Ifema, on se celebrarà Fitur. També hi ha hagut una manifestació al centre amb la presència de 3.000 taxis que han recorregut la Gran Via madrilenya. La Comunitat té previst reforçar en un 50% el servei de metro a partir de dimecres si continua la vaga.

la bola de cristal

La realitzadora i directora del programa ‘La bola de cristal’, María Dolores Rico Oliver, ha mort aquest dissabte a Sant Sebastià a causa d’una parada cardíaca. Més coneguda com a Lolo Rico, la periodista, que tenia 84 anys, és considerada com un dels grans referents dels programes infantils i juvenils, gràcies a la seva feina a la televisió pública espanyola.

Nascuda a Madrid el 1935, Lolo Rico havia rebut molts reconeixements per ‘La bola de cristal’, un programa emès a TVE entre el 1984 i el 1988 que va saber encarnar l’edat d’or del pop espanyol i on van ser molt presents l’estètica i la música dels vuitanta. Aquest espai, que es va fer molt popular entre els adolescents de l’època, s’oferia els dissabtes al matí i va acollir molts personatges de la Movida Madrileña, així com la famosa marioneta la Bruja Avería.

El programa estava dividit en tres parts: ‘Electroduendes’, que comptava amb personatges com la Bruja Avería’, amb la veu de Matilde Conesa, la Hada Truca i la Hada Vídeo’; el ‘Librovisor’, on el programa s’acostava als més petits a través de la lectura, i ‘La cuarta parte’, secció per on van passar personatges com Alaska, Pedro Reyes, Javier Gurruchaga, Pablo Carbonell i Anabel Alonso.

La música va ser un altre dels elements més destacats del programa, que retratava amb encert la generació de l’època. La sintonia del programa, titulada ‘Abracadabra’, va ser creada per José María Cano, de Mecano, i era interpretada per Alaska. L’altra cançó mítica era ‘Vacaciones infernales’, cantada per l’actual líder de Fangoria, i ‘Los Electroduendes’, que era interpretada per les marionetes. Tot i això, la banda sonora del programa comptava amb música molt variada, com el flamenc de Pepe de Lucía i temes clàssics com ‘No se ría’ de Santiago Auserón.

Un treball reconegut

Amb el pas del temps, la feina feta per Lola Rico al capdavant del programa va ser reconeguda per diferents institucions i organismes, com la Societat General d’Autors i Editors (SGAE), que li va retre un homenatge el 2003, quan es complia el vintè aniversari del programa. Aquell mateix any Lolo Rico va publicar el llibre ‘La bola de cristal’ (Plaza & Janés), moment en què la realitzadora va manifestar en una entrevista a Efe com, juntament amb alguns integrants de l’equip, estaven en desacord amb els programes de televisió que s’emetien en aquell moment. Rico defensava que es tornés a fer una "televisió ètica" que afavorís "el coneixement, la convivència, la intel·ligència creadora i la curiositat del saber". A més, argumentava que vint anys més tard ja no existia "el nivell de llibertat que es va viure en aquell moment", fet que impedia la creació de programes dirigits a joves amb les mateixes característiques que als anys 80. "En aquella època es va votar el socialisme, s’acabava de viure una transició i hi havia una aposta clara per la cultura", afirmava.

El 2011 Lolo Rico també va rebre un homenatge del ministeri de Cultura, que va reconèixer la seva trajectòria professional, creativa i artística en l’àmbit televisiu. Encara que Rico també va ser coneguda com a escriptora, sobretot per al públic infantil. Entre les seves obres destaca ‘Cartas de una madre de izquierdas a una hija de derechas’ (2004). Són moltes les persones que han enviat mostres de condol i reconeixement a la creadora d’un dels programes que han passat a formar part de la memòria de tota una generació.

el temps

Com deia un conegut concurs televisiu presentat per l’enyorat Constantino Romero, “el temps és or”. Una frase que té tot el sentit en una societat com la nostra, en què les presses empenyen el dia a dia i el nivell d’exigència en relació a tot el que fem és màxim. Cal fer-ho bé i ràpid. Per afrontar aquesta realitat tenim dues opcions: ens sumem al moviment slow i relativitzem el temps per gaudir del moment i del que fem, o bé intentem pujar al tren de la immediatesa sense parar bojos, organitzant-nos i planificant-nos el temps.

Carla Casals, membre de l’equip de desenvolupament del lideratge corporatiu de l’Institut Gomà, alerta que “hi ha la percepció que com menys temps tinguis i més coses facis, més productiu i feliç seràs”. “Però el que és veritablement important és valorar si dediques el teu temps al que és important per a tu, no al que és obligatori i urgent”. En aquest sentit, diu que “optimitzar el temps de manera efectiva és important per construir una vida plena i que tingui en compte totes les parts que et fan ser la persona que vols ser: família, amics, feina, aficions...” I és que quan tenim la sensació que per més coses que fem no estem complint els objectius, vol dir que alguna cosa no la fem bé. Així doncs, la pregunta és: com ho aconseguim? El primer pas, diu Casals, és “tenir molt clar què és important per a nosaltres i quin temps requereix i volem dedicar-hi”. “A partir d’aquí, respectar uns espais diaris per connectar amb nosaltres mateixos i amb els nostres objectius, i no deixar-nos endur per les urgències i les presses”.

Més satisfacció

Montserrat Sánchez Aguirre, docent del curs La gestió del temps: tècniques i instruments, que ofereixen a Serveis Formatius L’Om de Girona, afegeix que “quan veiem el nostre temps ben gestionat, creix la satisfacció, cosa que incrementa el nivell de serotonina, clau en la regulació de l’estat d’ànim”. Per tant, queda clar que paga la pena intentar-ho.

Per començar, és necessari aprofundir en alguns aspectes que ajudaran a conèixer millor el nostre ritme de treball i que serviran per identificar la tècnica que funcionarà millor per a cadascú.

Així, per treure el màxim profit d’un dia caldria analitzar tres aspectes: quines són les hores en què estem més actius i concentrats, de manera que les puguem destinar a les tasques més complicades de la jornada. També haurem de marcar en quin moment cal reduir al mínim les distraccions per evitar que aquestes hores de productivitat es vegin minimitzades. Un altre aspecte fonamental és fixar-se en l’entorn de treball, que és un element clau en la productivitat. I, finalment, valorar la nostra capacitat de concentració, un factor important si volem afrontar una tasca de manera efectiva. Cal recordar que la multitasca és un dels principals enemics de la productivitat!

Temps i productivitat

Un dels àmbits vitals en què s’aposta més per aconseguir un ús correcte del temps és l’àmbit laboral (i també el dels estudis), però cal tenir present que totes les estratègies sobre la gestió del temps que fem servir per millorar a la feina repercutiran en l’àmbit personal i familiar.

El pedagog Joan Castellsaguer assegura: “És important administrar bé el temps per simple salut mental: no crear estrès, tenir prou temps d’oci, relacionar-se amb gent de diferents àmbits socials, culturals, etc.” Administrar bé el temps farà que sentim menys pressió, menys estrès, i que, per tant, ens concentrem millor, però com avisa Castellsaguer, “més que treballar la concentració és convenient tenir un espai i una organització que la facilitin. Si ja és prou complex concentrar-se només falta que hi hagi aspectes físics que ho dificultin”.

Montserrat Sánchez Aguirre, experta en gestió del temps, afegeix que “hi ha diverses accions que faciliten la concentració, com ara reduir els elements de distracció, que en la nostra societat, basada en la immediatesa, són abundants: whatsapps, trucades, correus electrònics, interrupcions no planificades... Altres lladres del temps també són claus, com la planificació de les reunions, per exemple. En aquest sentit, cal tenir una acta perquè tots els participants ja coneguin els temes a tractar i vinguin preparats, acotar la durada de la trobada, concretar per escrit els acords presos, etc”.

Un cop tenim clar que cal reduir al màxim els elements de distracció, necessitem aprendre, diu la docent dels Serveis Formatius L’Om, “a planificar el nostre dia a dia: quines tasques són urgents i quines importants, ser realistes amb el temps que haurem de dedicar a cadascuna, determinar els temps de descans, definir un temps d’oci i dedicació a un mateix i calendaritzar els esdeveniments que es poden planificar (vacances, festes d’aniversari, celebracions, etc.) per poder avançar-nos a tot el que això implica: regals, indumentària, bitllets de transport...”, destaca aquesta experta.

No hi ha una tècnica de gestió del temps que sigui millor o pitjor, sinó que cal avaluar la manera pròpia de treballar i el tipus de tasca a fer, per decidir quina és la que funciona millor per a cada persona.

Per començar, però, podem aplicar set hàbits per organitzar-nos millor el temps, i que són: planificar les tasques, marcar-nos un horari, fixar prioritats, utilitzar una agenda setmanal, agrupar tasques que siguin similars, evitar saltar d’una tasca a l’altra i premiar-nos quan s’assoleixen objectius. Joan Castellsaguer hi afegeix algunes idees: deixar el més fàcil per al final, per a quan s’estigui més cansat; no estar massa estona seguida fent el mateix tipus de feina, perquè el cansament arriba abans; en acabar una feina, procurar fer-ne una altra com més diferent millor; si es té molta feina d’una tasca determinada, partir-la en diverses parts i entremig fer-ne d’altres de ben contrastades; evitar interrupcions innecessàries, però fer petits descansos que ens permetin carregar piles. ¿Ens hi posem?

1. Llistes de tasques

Ajuden a organitzar el treball i establir prioritats. A part de fer llistes de tot el que cal fer, hi ha diverses tècniques per organitzar-les. La primera és la Caixa d’Eisenhower, que permet classificar les tasques segons les prioritats i el temps que cal invertir-hi. La llista inclourà les tasques importants i no importants i, en cada categoria, les urgents i les no urgents. Una altra tècnica és crear un Tauler Kanban, on s’analitza el progrés de cada tasca. Només cal crear columnes que representin les diferents etapes d’un projecte (recerca, per fer, fent i acabat) i moure les activitats a les diferents columnes per avaluar com avancen.

2. La tècnica Pomodoro

La tècnica més popular, que es fa servir molt sovint entre estudiants. Consisteix en dividir la jornada en porcions de 25 minuts. Durant aquest temps cal fer les tasques sense distraccions i, un cop han passat aquests minuts, es pot fer un descans de 3 a 5 minuts. Durant el dia s’ha de seguir el procés i cada quatre pomodoros (blocs de 25 minuts) es pot agafar un descans més llarg de 15 a 20 minuts.

3. La tècnica dels 5 minuts

Una tècnica ideal per a les persones que es dispersen fàcilment. L’objectiu és eliminar les pèrdues de temps, i l’aposta és marcar-se el repte de resoldre cada tasca en 5 minuts, de manera que el temps empeny i s’eliminen els temps de dubte. Òbviament, moltes tasques no es resolen en 5 minuts, però ja estàs en marxa!

4. Tècnica Seinfeld

Es tracta de crear un calendari gros i traçar-hi un cronograma amb les rutines o tasques diàries. Es van marcant a mesura que es fan i sembla que anar assolint reptes fa que no vulguis trencar la cadena.

Tècniques per organitzar-te millor

5 eines per gestionar el temps de manera eficient

Tomato Timer

Una senzilla pàgina web inspirada en el mètode Pomodoro, que consisteix en treballar en porcions de 25 minuts. És un cronòmetre que cada 25 minuts ens avisa que hem de descansar durant 5 minuts.

Team Viz

Una eina que permet a l’usuari registrar tot el temps que dedica als seus projectes. També utilitza la tècnica Pomodoro, però aporta moltes més solucions. Es poden gestionar projectes, veure la planificació de resolució de tasques, configurar els registres mitjançant etiquetes i veure informes i estadístiques.

Be Focused - Focus Timer

Una apli que no deixa de ser un temporitzador per gestionar millor el temps i poder concentrar-se més bé en les tasques que cal afrontar. Permet gestionar les tasques per conservar la motivació i l’objectiu marcat.

Wunderlist

Una apli que ajuda a gestionar tasques i temps, per exemple, planificant un viatge, compartint la llista de la compra amb la parella o administrant diversos projectes de feina.

Clockit: The Pomodoro Timer

Una altra apli que es fixa en el mètode Pomodoro per aconseguir ser més productius i treure més partit al temps que dediquem a fer cada cosa.

Jutge...de llibres

Són un dels engranatges fonamentals de la maquinària editorial i, malgrat tot, la seva figura és pràcticament invisible. Els lectors editorials analitzen i jutgen els manuscrits que arriben als segells buscant algú que els publiqui. El seu veredicte marca el destí de centenars de novel·les cada any, que veuran la llum o quedaran descartades en funció de l’informe d’aquests lectors professionals. Si bé la fórmula per detectar un èxit i rebutjar un fracàs no és infal·lible, els informadors literaris tenen els ulls entrenats per separar el gra de la palla i per pescar les veus narratives més prometedores.

CLAUS PER PASSAR L’EXAMEN

Els lectors valoren la qualitat dels textos i si s’ajusten al segell

“Llegeixo entre dos i tres manuscrits per setmana i sempre els acabo, encara que siguin molt dolents”, explica Elena Aranda, que és lectora editorial del Grup 62 i d’una agència literària. Amb prop de deu anys d’experiència, Aranda fa temps que ha après com detectar un bon llibre. “Em fixo en els diàlegs, el ritme, la veu narrativa, els personatges i si l’estructura és clara o no. També en quins referents té cada text i si s’hi ajusten”, diu la lectora. A ella, com a la majoria d’informadors, li arriben textos que han passat per un primer filtre, ja sigui el mateix editor o bé l’encarregat de gestionar la bústia de manuscrits. La tasca dels lectors consisteix en fer-ne un examen precís per decidir si s’haurien de publicar o no. Per determinar-ho, no només han d’esbrinar si es tracta d’una bona obra literària, sinó també si encaixa amb el catàleg del segell en qüestió. “A vegades un llibre no m’agrada però sé que pot convenir a l’editorial, o al revés. Les conclusions de l’informe han de tenir en compte el catàleg del segell per al qual treballes”, assenyala Abel Ramon, que fa informes per a L’Altra Editorial i per al Grup 62. Gonzalo Torné, que ha treballat com a lector editorial per a Anagrama i Salamandra, subratlla que aquesta feina “es basa en la confiança i en la confidència” i que, a l’hora d’avaluar un text, la clau és fixar-se “en l’editor al qual va dirigit, que és la personificació del seu segell”.

BONS I/O COMERCIALS

Els informes busquen públic i avaluen riscos

El terror dels lectors editorials és universal: que passi per les seves mans una obra mestra i no siguin capaços de detectar-la. El cas de Harry Potter, que va ser descartada per més de deu editorials abans d’arribar a les llibreries, va marcar un precedent. “En general els textos no són Harry Potter, són més dubtosos”, assenyala Ramon. Tot i que habitualment llegeixen els manuscrits de dalt a baix, no necessiten arribar al final per saber si faran un informe a favor o en contra del llibre. “Si un llibre és dolent, ho pots saber amb una o dues pàgines. Però si és adequat per al segell no ho saps fins a l’última pàgina”, afirma Torné.

A més de detectar la qualitat literària, els lectors no poden desentendre’s de la viabilitat del llibre. “Hem de pensar si hi ha un públic objectiu més enllà dels propis gustos. Quan fas un informe a favor has d’argumentar per què i buscar el públic”, assenyala Joan Todó, que ha treballat com a lector editorial per a Godall Edicions i per Anagrama. “Fem una valoració literària i, alhora, una valoració comercial. Aquesta última no es pot obviar, perquè els editors també necessiten aquests llibres”, indica Aranda, que afegeix que és indispensable “fer una lectura objectiva”. És per això que, quan un lector editorial comença, el segell sol proporcionar-li un manual i diversos informes d’exemple perquè li serveixin de guia.

PRECARIS I INVISIBLES

Sobreviure només amb les lectures editorials és impossible

Tots estan formats en literatura i els apassionen els llibres, però cap d’ells pot viure només de les lectures editorials. La precarietat afecta la professió fins al punt que els lectors la conceben com una feina addicional i no creuen que puguin viure mai només dels informes. “És impossible dedicar-s’hi a temps complet”, lamenta Ramon, que fa més de quinze anys que s’hi dedica i ho combina amb una feina com a docent.

La poca visibilitat dels lectors professionals fora del sector editorial tampoc ajuda a posar-hi remei. “Som freelances, treballem des de casa i tenim un perfil baix”, diu Aranda. Ramon compara aquesta situació amb la dels correctors editorials, que “també són molt invisibles”. La poca presència pública dels lectors també és fruit, segons Torné, del “seu caràcter confidencial i de mitjancer”. Però des del seu punt de vista la visibilitat és qüestionable. “No crec que sigui sempre un avantatge; se m’hauria omplert el correu electrònic de propostes -adverteix Torné-. Els lectors també són invisibles perquè, en la cadena tròfica de l’edició, l’informant ocupa un graó simbòlic inferior. És una tonteria, però sempre m’he sentit un conseller sofisticadíssim”.

Potser per la passió literària, en alguns lectors es dona la curiosa confluència que, en paral·lel, són escriptors -i tenen els seus propis informadors editorials-. Torné ha publicat tres novel·les i Todó és autor de sis llibres. “La lectura de manuscrits és una escola fantàstica per escriure novel·les -diu Torné-. L’escriptura de l’informe permet donar molta via lliure a l’estil, i la lectura de mals llibres és fonamental per formar-se un mapa d’estratègies desafortunades, de camins que no s’han de seguir”. Todó, que ja no fa informes de lectura però és crític literari, creu que els judicis d’una feina i de l’altra no són equiparables. “El crític llança una opinió pública amb un marge d’error. Amb els informes tens més responsabilitat, però és un text que es mantindrà confidencial. Són terrenys de joc diferents”, assegura. La confidencialitat dels informadors és inviolable, treballin amb textos d’escriptors anònims o coneguts. “A vegades em toca llegir llibres de personatges mediàtics, tot i que molts cops no sé qui són els autors”, diu Aranda.

UNA PORTA EDITORIAL DIFÍCIL

Els lectors rebutgen entre un 40% i un 60% dels manuscrits

L’aparició de l’autoedició no ha fet disminuir l’enviament de manuscrits a les editorials, més aviat al contrari. “Els segells en reben molts, perquè hi ha molts escriptors novells”, assegura Ramon. Aranda afegeix que als lectors se’ls deriven “un 10% del total de manuscrits rebuts”. A Edicions 62, per exemple, hi arriben més de 150 manuscrits cada any per via directa i prop de 200 a través dels premis, que tenen els seus informadors particulars. Todó va ser-ne una temporada i diu que “era molt més desagraït”. Els percentatges d’aprovació entre una via i l’altra són significativament diferents. Torné, que al llarg de deu anys s’ha encarregat del filtre de diversos premis literaris, calcula que es descartaven un 99% dels originals. “El sant patró dels lectors editorials, T.S. Eliot, ja ho va deixar molt clar: «La meva feina consisteix en fer que es publiquin el menor nombre de llibres possible»”, diu Torné.

Entre els lectors editorials el percentatge de rebutjos no és tan dràstic: parlen d’entre un 60% i un 40% de llibres que passen el filtre. “Al principi tendia més a aprovar-los tots. Vaig haver d’aprendre a frenar i a buscar-los més les pessigolles”, afirma Todó, que ha fet informes d’assaig i de poesia. Al cap i a la fi, l’última paraula és sempre de l’editor, i la bústia de manuscrits és una porta estreta per entrar al món literari. Per als escriptors primerencs, Torné rescata un dels consells que donava l’editor de Penguin Random House Mondadori Claudio López Lamadrid, que va morir la setmana passada. “Busca’t un padrí -diu Torné-. No té res a veure amb els endolls. Si el llibre és dolent tampoc te’l publicaran. Però la lectura mai és objectiva, i si has seduït un lector que l’editor aprecia et serà més senzill seduir-lo també a ell”.

LLIBRES QUE VAN REBRE UN BON INFORME

‘Els homes que no estimaven les dones’ Per les mans de Gonzalo Torné va passar un dels grans hits de la novel·la negra nòrdica abans que fos un bestseller a l’Estat, Els homes que no estimaven les dones. Entre els llibres examinats, Torné també recorda amb especial il·lusió la novel·la sobre el desencant Vidas perfectas, d’Antonio J. Rodríguez.

‘El safareig dels morts’ Elena Aranda té un ampli ventall de títols publicats que, abans, han format part dels seus informes. Un és El safareig dels morts, debut de Marta Banús. Per les mans d’Aranda també han passat Los niños del mañana, de Lóan Poulet Fernández, i El que susurra, de Malenka Ramos.

‘Llum’ Després de llegir la història d’amor de Llum, Abel Ramon va tenir claríssim que s’havia de publicar. “Vaig fer-ne un informe molt positiu”, diu satisfet. Ramon també va ser un gran defensor de les obres de Maggie O’Farrell, de la qual L’Altra ha publicat Aquest deu ser el lloc i La mà que prenia la meva.

‘Ropa, música, chicos’ “És un llibre molt divertit, sorprenent i ben escrit”, diu Joan Todó de Ropa, música, chicos, de Viv Albertine. Todó va descobrir aquesta autora a través del manuscrit de l’obra, unes memòries sobre la seva trajectòria com a guitarrista de grups com els Sex Pistols i The Clash.