masculinitat

El comediant noruec Ørjan Burøe va penjar fa unes setmanes un vídeo a les xarxes socials en què ballava amb el seu fill Dexter, de 4 anys, la famosa cançó Let it go del film Frozen. Ho feien disfressats tots dos com la princesa de la pel·lícula, amb espectaculars vestits blaus amb transparències i corona, donant voltes i cantant. El vídeo es fa fer viral en poques hores i va rebre aplaudiments d’arreu del món. Burøe va explicar que l’havia fet perquè el seu fill adora l’Elsa, el personatge del film, i vol que creixi en un món lliure de prejudicis on els nens es puguin vestir de princeses.

I és que Burøe, com molts pares, sap que els nens pateixen crítiques, comentaris burletes i fins i tot insults si surten dels referents que es consideren tradicionalment masculins. Una realitat que no ha canviat gaire els últims anys.

“Ara mateix la nostra assignatura pendent són els nens, en masculí”. Ho diu Marina Subirats, sociòloga, fent referència a la necessitat de començar a fer canvis importants en l’educació dels nens -en masculí- per alliberar-los dels estereotips masclistes “que els castiguen a ells també”. Subirats diu que avui en dia, en ple segle XXI, seguim transmetent als nens “uns models de gènere molt tradicionals. Són els models vinculats a ser fort, valent, no plorar, ser actiu, imposar-se... Uns valors que tenen unes conseqüències molt negatives per a ells, perquè si no aconsegueixen encaixar en aquestes categories se senten molt frustrats i infeliços i el grup els margina”. L’antropòleg Ritxar Bacete, autor del llibre Nuevos hombres buenos (Península), que acaba de publicar El poder dels nois (Destino), hi està d’acord. Ell apunta que en els últims anys s’ha fet molta feina en el terreny educatiu per empoderar les nenes. “Ara elles tenen cada cop identitats més poderoses, estan ocupant espais que fins ara només havien ocupat els nens, reivindiquen els seus drets... Però i els nens? Hem oblidat que els estereotips de gènere també afecten, limiten i perjudiquen els nens, i ara hem de dedicar esforços a treballar amb la mateixa energia per alliberar-los a ells d’aquests estereotips”, explica. Per demostrar que els nens segueixen sotmesos a la tirania dels estereotips, posa un exemple molt quotidià: “Una nena avui en dia pot anar vestida a l’escola com vulgui, del color que vulgui, amb els dibuixos que vulgui al jersei, però un nen també? Què passa quan un nen va vestit de rosa, o porta un jersei de cors?” La resposta la saben molt bé tots els que tenen fills petits, com Bacete mateix. “El nen que vagi vestit de rosa rebrà una resposta tremenda i agressiva del grup de nois de la seva edat”. Per a aquest antropòleg aquest exemple és una demostració que els nens “tenen prohibits colors, formes, esports i sentiments que tradicionalment han estat vinculats a les nenes, i això encara està molt arrelat a la societat”.

Marina Subirats creu que aquests estereotips tan presents encara fan que als nens se’ls neguin capacitats “com la d’emocionar-se i entendre les emocions, que són fonamentals per a la vida. Els nens no entenen les seves emocions ni les dels altres perquè els hi hem tallat la capacitat d’estar atents al que els hi passa, a ajudar, a compadir-se, a empatitzar. Només coneixen les emocions tradicionalment masculines: les de baralla, les de guerra, les de força, però no saben res de tendresa, d’empatia, d’afecte... I creixen així”. Bacete posa un nom a l’estereotip de gènere que pesa sobre els nens des de ben petits: es tracta de la masculinitat tòxica, que, diu, “ens indueix a desconnectar de les nostres emocions”. Per això reclama “nous referents masculins, homes que siguin sensibles, que lluitin contra les desigualtats i que no segueixin els cànons hegemònics del que és tradicionalment masculí perquè els nens tinguin altres figures en qui emmirallar-se”. “Hem de dur a terme una intervenció activa perquè els nens i els nois puguin ser el que vulguin, ja sigui encaixar en un model tradicional masculí o sortir-ne i optar per un altre model, sense que passi res”. I Marina Subirats va més enllà: “Ara que les nenes estan conquerint els espais que tradicionalment eren masculins, des del futbol fins a la ciència, cal que els nens entrin en els espais tradicionalment considerats femenins, com són les emocions o les cures”.

Potenciar altres masculinitats

La pedagoga i educadora Sílvia Valle alerta que la pressió d’aquesta masculinitat tòxica sobre els nens “acaba petant”, sobretot quan es van fent més grans. Per tant, té clar que la solució passa “per ensenyar-los que hi ha moltes masculinitats, trencar amb l’hegemònica i potenciar les altres”, i això, segons aquesta experta, tindrà una derivada molt important en l’adolescència. “Si trenquem això aconseguirem acabar amb el desig de les noies pel noi dolent, rebel, passota”. D’aquesta manera, diu Valle, “potenciant altres masculinitats s’ajudaria a trencar amb relacions tòxiques i de dominació” que ella veu en adolescents en els molts tallers que imparteix a nois i noies.

Ella explica que avui en dia “encara es premia aquesta masculinitat tòxica que pot arribar a ser violenta. Els nois que tenen aquests trets normalment es converteixen en els líders i els més admirats, les noies els volen de parella i la resta de nois volen ser com ells, i per aconseguir-ho molts cops adopten actituds tòxiques amb les noies”. Per això, diu, el seu primer objecte de treball amb joves adolescents és aquesta masculinitat mal entesa. “A aquestes edats encara es pot fer molta feina, poden canviar, però cal que hi hagi referents d’altres masculinitats, cal que hi hagi homes que representin valors positius per a aquests nois, diferents dels que ofereixen la publicitat, el cinema o les sèries. Homes que no tinguin por de mostrar els seus sentiments, que tractin bé les dones, que siguin empàtics...”.

Més problemes a l’adolescència

Alba Alfageme, psicòloga especialitzada en violències masclistes, denuncia que “actualment hi ha un buit molt important en l’educació dels nens (en masculí). No s’està fent feina per ajudar-los a sortir d’aquesta masculinitat normativa que els castiga des de la primera infància”. Per això ella reclama que es comenci a introduir l’educació afectivo-sexual des de P3 i que “s’ensenyi als infants que no hi ha emocions de nens i de nenes, a desconstruir elements i estereotips per ajudar a desmitificar, i que s’ofereixi als nens altres referents que siguin atractius socialment però que signifiquin una masculinitat diferent”. Ella alerta que si tot això no es fa els problemes es magnifiquen en l’adolescència, “que és el moment en què els nanos volen integrar-se al grup i el grup castiga molt les masculinitats diferents”. I aquí poden néixer situacions d’abús o violència. Avui en dia, a Catalunya, recorda Alfageme, més d’un 55% de denúncies de violència de gènere són de menors de 30 anys. Ella no creu que hi hagi un augment de casos sinó un augment de denúncies perquè “les noies joves s’atreveixen a denunciar abans perquè en tenen més consciència”, assegura.

Així, explica que “els models que s’estan repetint de violència masclista són molt transversals i es deuen a diversos elements: en primer lloc, a la falta d’educació afectivo-sexual, que no els dona un criteri per saber el que és normal i el que no”. I en segon lloc, apunta aquesta experta, “al consum de pornografia que comença cada cop abans, al voltant dels 11 anys, que és un porno masclista i violent”. Alfageme diu que això fa que els nens naturalitzin moltes situacions de violència envers les dones que veuen a la pantalla i construeixin un imaginari a partir de situacions que són delictives. Per tot plegat, aquesta experta deixa ben clar que “tenim un problema” i que “ens hem de posar les piles per solucionar-lo”. I això passa, indubtablement, per començar a lluitar contra els estereotips que limiten els nens. En masculí.

Iniciatives a les escoles

Cada cop són més les escoles catalanes que s’estan dotant de comissions de gènere. Aquest òrgan participatiu, format per pares, mares i en alguns casos professors, pretén fomentar la coeducació i la igualtat i incorporar la perspectiva de gènere a tots els àmbits i projectes de l’escola. És una mostra més de la sensibilització de la societat sobre la igualtat. A Barcelona, a més, el Consorci d’Educació ha posat en marxa el projecte Escoles per la Igualtat i la Diversitat, en què actualment participen 20 centres. L’objectiu del programa és “treballar la diversitat afectiva i sexual, erradicar les violències de gènere i ensenyar a les criatures actituds i comportaments que facin efectius els valors d’igualtat”. Ho explica Dolors Vique, referent d’igualtat i coeducació del programa Escoles per la Igualtat i la Diversitat, que detalla que el projecte es concreta en un programa de 3 anys en què tot el claustre està compromès.

D’altra banda, diverses escoles estan treballant també per canviar les dinàmiques al pati, perquè molts experts apunten que en la majoria dels casos els nois ocupen la part central, on es juga a futbol, mentre que les nenes i els nens a qui no agrada el futbol queden arraconats a la perifèria. Per trencar amb això s’estan duent a terme iniciatives per dinamitzar els patis de manera més igualitària.

Karina Fulladosa

Fulladosa va arribar de l’Uruguai per fer un màster i ha acabat doctorada en psicologia social. Ara és una “alliberada sense sou” de Sindillar, un sindicat independent de treballadores de la llar i la cura de persones que lluita per visibilitzar la seva feina i per millorar les seves condicions. “No ens diem treballadores domèstiques perquè creiem que té un component de servilisme”, matisa. La precarietat és molt alta entre les treballadores, amb excés de càrrega, pagues extres sense cobrar o dificultats de conciliació. “Hi ha una lluita que no és només de classe ni de gènere, sinó també de racisme institucional”, diu.

Lolita Chávez

Aquesta activista guatemalenca ha plantat cara a les multinacionals que es fan riques fent negoci amb els recursos naturals, i contra el masclisme d’una societat que tradicionalment ha deixat les dones tancades a casa. Ni les amenaces de mort ni els atemptats que l’han obligat a exiliar-se al País Basc la fan desistir de l’intent d’aturar la tala indiscriminada d’arbres del seu departament d’El Quiché. Com a líder quitxé, una branca dels maies, vol sumar els esforços d’un centenar de comunitats indígenes que pateixen l’extracció dels boscos en nom d’un progrés que les deixa sense recursos per subsistir.

Emma Gonzalez

L’Emma Gonzalez va estar amagada dues hores al seu institut, a Parkland, Florida, el 14 de febrer del 2018, quan un exalumne va irrompre amb un fusell i va matar 17 persones. Ella ha liderat de manera espontània la rebel·lió dels joves nord-americans contra l’accés quasi il·limitat a les armes als EUA. Allà va néixer el moviment Never Again, que avui suma milers de joves i que fa uns dies va aconseguir que la Cambra de Representants dels EUA -ara en mans dels demòcrates- aprovés una reforma legislativa per obligar a revisar els antecedents de tothom qui compra una arma.

Sonita Alizadeh

Sonita Alizadeh tenia 10 anys quan li van dir que la casarien. Va aconseguir salvar-se d’aquell destí perquè amb la família van haver de marxar de l’Afganistan i es van instal·lar a l’Iran. Allà la Sonita va descobrir el raper iranià Yaz i el nord-americà Emimem i, inspirada per la música, va començar a escriure les seves cançons. El 2014, i gràcies a la directora de cinema Rokhsareh Ghaemmaghami, van gravarBrides for sale, un videoclip contra els matrimonis forçosos que va ser un èxit mundial. Gràcies a això, va obtenir una beca per als EUA, on viu i segueix fent cançons.

masclisme

LARA BONILLA

 8 

Comparteix

 Guarda

Fa tres anys aquest mateix reportatge amb motiu del Dia Internacional de les Dones, que se celebra divendres, començava de la manera següent: “Que aixequin la mà els masclistes de la sala. Ningú, oi? Proclamar-se masclista és políticament incorrecte”. Em temo que ara la pregunta retòrica ha deixat de tenir sentit. L’auge dels partits polítics d’extrema dreta ha comportat, de retruc, que el masclisme s’hagi tret la careta i ara es verbalitzin coses que abans potser només es pensaven. “Amb l’onada conservadora a Europa i Espanya s’han fet forts i han sortit veus en contra de la ideologia de gènere. I això és una ofensiva molt gran contra el feminisme”, denuncia Sara Berbel, doctora en psicologia social. Si abans, almenys, el discurs era igualitari, ara ja ni això. “Abans ens queixàvem d’aquest doble discurs, però ara el problema és que s’ha traspassat la barrera del que és políticament incorrecte i el masclisme s’ha incorporat al discurs públic”, denuncia Júlia Vega, cofundadora d’Almena Cooperativa Feminista. Ja no parlem de neomasclisme, sinó de masclisme a seques.

Vox va entrar al Parlament andalús amb un programa electoral que va en contra de les dones; el líder del PP, Pablo Casado, es mostra favorable a derogar l’actual llei de l’avortament; l’Església i partits de dretes parlen d’ideologia de gènere per desacreditar el feminisme, i l’autobús d’Hazte Oír ha tornat al carrer amb l’eslògan #StopFeminazis per demanar al PP, Ciutadans i Vox que deroguin les lleis de gènere.

Són només alguns dels exemples del masclisme desacomplexat que ha arribat a l’esfera pública. “El masclisme s’està legitimant políticament a través de la ultradreta i la dreta més rància”, sosté la periodista i professora de la UOC Ana Bernal-Triviño, que, d’un temps ençà, ha percebut un intent de desprestigiar el feminisme des de diversos altaveus mediàtics. “El masclista autèntic ja no es mossega la llengua perquè el seu discurs també s’està reproduint en la política”, sosté.

Bernal-Triviño considera, a més, que la situació amb què ens trobem aquest 8-M és “pitjor” que l’any passat perquè ara, diu, “l’amenaça és més real”. “La situació és més tensa i els nostres drets estan molt més exposats”, afegeix. “S’estan tocant qüestions que pensàvem que estaven superades, com les denúncies falses, la síndrome d’alienació parental i el qüestionament de les víctimes de violència masclista. La careta ha caigut”, constata. Drets que semblaven consolidats s’han de tornar a defensar. “I és molt preocupant, francament”, admet Vega, que aposta per anar més enllà de la mobilització del 8-M: “Les dones tenim molt de poder a les urnes i hem d’utilitzar aquest poder en les eleccions que vindran”, apunta. Bernal-Triviño augura que en el moment en què els partits del bloc de la dreta arribin al poder tindran carta blanca per “fer el que vulguin” amb els drets de les dones. “Es triga molt a aconseguir els drets, però es poden derrocar ràpidament a cop de BOE”, diu. Sara Berbel recorda que el feminisme és un moviment “subversiu” per a l’extrema dreta perquè altera els seus valors. “I les dones som la cara més visible d’aquest enfrontament contra uns valors que ens transporta a fa molts anys”, argumenta.

Reptes: violències i paritat

El feminisme s’ha organitzat per plantar cara a l’amenaça de retrocés de drets i el divendres 8 de març sortirà al carrer en una altra manifestació que es preveu multitudinària. Com l’any passat, també s’ha convocat una vaga. Sobren els motius. Els homes continuen guanyant més de 6.000 euros anuals més que les dones. Això suposa una bretxa salarial del 23,4% i es dispara en la població estrangera. La taxa d’atur és més alta en les dones que en els homes, la majoria de llocs de treball parcial els ocupen dones, l’excedència per tenir cura de fills o familiars dependents és també, clarament, una opció de dones i elles dediquen el doble de temps a la llar i la família (4 hores) que els homes.

La que es considera ja la quarta onada del feminisme -impulsada per les xarxes socials i el #MeToo- posa l’accent en les violències sexuals. Les dones hem normalitzat rutines com tornar a casa amb les claus o el mòbil a la mà. I amb raó. Les denúncies per agressions i abusos sexuals han arribat a Catalunya a un màxim històric: 2.333 -sis denúncies al dia-, un 20% més que el 2017. I només l’any passat es van interposar 12.977 denúncies per violència masclista en l’àmbit de la parella.

El germen de les violències contra les dones es troba en l’educació diferent que reben nens i nenes. “Hem fet una escola mixta però no una escola coeducativa”, sentencia Sara Berbel. En la mateixa línia, Paco Abril, president d’Homes Igualitaris, constata que, mentre que s’ha fet un esforç per incorporar nous referents femenins entre les nenes més enllà de les princeses, els nens s’han quedat estancats en els mateixos referents obsolets de fa trenta anys. “Si hem de construir una societat igualitària s’ha de treballar des de ben petits tots els mandats de gènere, especialment amb els nois, que són els que provoquen les relacions de desigualtat que tenim a la nostra societat”. Tots coincideixen que la clau és l’educació entesa en un sentit ampli: escola, família o mitjans de comunicació.

No és només cosa de dones

Un altre dels reptes és sumar-hi els homes. Tot i que el moviment feminista fa una crida a una vaga només de dones per posar en valor la seva feina en tots els àmbits, la crida dels sindicats és formalment per a homes i dones. “El feminisme no és un moviment de dones ni per a les dones, sinó que és un moviment que sorgeix de les dones per canviar el món per a tots els éssers humans, i els homes s’hi han de sumar així com se sumen a altres aspectes de millora de la vida”, argumenta Berbel. Aquesta doctora en psicologia social recorda que la declaració de Seneca Falls -on es van posar les bases del sufragisme i el feminisme nord-americà- la van signar 68 dones i 32 homes. Un 30% d’homes hi van donar suport. “I crec que ara continuem en nivells similars”, apunta. Per això, cal sumar-hi més homes. “Tots els homes que consideren que estan a favor de la igualtat han de ser feministes perquè, si no, és una incoherència, han de considerar la lluita feminista com a pròpia, però sempre costa repartir poder i perdre poder”, afegeix Berbel.

Paco Abril considera que el feminisme “allibera” els homes de certs estereotips i mandats de gènere. Ell es declara feminista: “Comparteixo l’anàlisi de desigualtat i discriminació i considero que hem d’anar cap a la igualtat, i això passa perquè els homes reconeguem els privilegis que tenim en la societat patriarcal i renunciem als poders que ens atorga el sistema”. Aquest professor de la UdG explica que a principi de curs sempre pregunta a les seves classes qui es considera feminista. Fa quatre anys només aixecaven la mà deu dones. En els últims dos anys, ja ho fa més de la meitat de la classe, també homes. “La visibilització del #MeToo i la mobilització del 8-M passat han calat en la societat”, raona.

No obstant, aquesta visibilització també ha provocat una contrareacció d’homes que es consideren “atacats” pel feminisme, que el qualifiquen d’ideologia de gènere i que neguen la violència de gènere. Abril els equipara amb els angry white men dels quals parla el sociòleg nord-americà Michael Kimmel “i que van posar Trump i el seu discurs misogin en el poder”. “Tot això està convivint amb el feminisme i hem d’estar ben organitzats per contrarestar-ho”: calen també “homes feministes” que interpel·lin “homes masclistes”, conclou.

8-M: vaga de cures de 24 hores o aturades parcials

La convocatòria oficial de vaga surt dels centenars d’organitzacions feministes de l’Estat. CCOO ha convocat el 8 de març aturades parcials de dues hores per torn, mentre que UGT, la CGT i la Intersindical, han convocat una vaga de 24 hores. En el sector de l’educació, però, CCOO ha cridat a una vaga de 24 hores. Tot i que formalment a la vaga s’hi poden sumar homes i dones, una part del moviment feminista considera que ha de ser només de dones per deixar patent el pes de les dones en el treball remunerat i en el no remunerat, sobretot, que continua recaient en elles: “Si nosaltres parem, es para el món”. I es fa una crida que els homes hi participin fent-se càrrec de les cures que les dones deixaran desateses. També hi ha convocada vaga estudiantil i de consum.

Ana Bella

L’Ana es nega a ser víctima. Es declara supervivent dels maltractaments físics i psicològics als quals la va sotmetre el seu marit durant onze anys. Ha canalitzat la seva experiència a través de l’activisme pels drets de les dones. Va crear la seva pròpia fundació, que ja ha ajudat 23.000 dones a sortir de l’espiral de violència masclista, així com una escola per a l’empoderament de la dona per millorar la inserció laboral i accedir a feines qualificades, ja que reivindica el treball remunerat com a plataforma per superar el rol de víctima.

Nesrin Abdullah

És la comandant general i portaveu de les Unitats de Protecció de les Dones (YPG), les milícies femenines del moviment kurd del nord de Síria que es van organitzar el 2013 per lluitar contra l’Estat Islàmic. Se la considera una de les heroïnes en la guerra contra els jihadistes. Abans de la guerra era periodista freelance. “Vivim amb el nostre poble, seguim una filosofia i tenim un projecte polític. I alhora duem a terme la nostra lluita de gènere contra el sistema patriarcal”, explicava el 2017 en una de les poques entrevistes a la premsa internacional.

Oby Ezekwesili

Quan ningú feia gaire cas de les atrocitats de Boko Haram, Oby Ezekwesili, economista de formació, va tenir clar que el drama de les 276 noies cristianes segrestades d’un internat de Chibok el 2014 havia de ser l’oportunitat perquè el món desviés la mirada cap a una regió pobra assetjada pels jihadistes. Ezekwesili va fundar el moviment Bring Back Our Girls [Torneu-nos les nostres noies], un clam que es va fer viral a les xarxes i va aconseguir que fins i tot Michelle Obama s’hi sumés.

Paqui Jiménez

Darrere de la barra on treballa entre 12 i 14 hores diàries, Paqui Jiménez els llegeix cartes als veïns, els interpreta factures, els emplena documentació i, sobretot, posa veu a les seves reivindicacions. “La meva feina al barri consisteix en ajudar la gent”, diu. Tothom coneix la Paqui a la Mina. És un referent. Porta anys lluitant per l’enderrocament del malmès edifici Venus i ara batalla per acabar amb els continus talls de llum que pateixen. La seva pitjor batalla, però, és la dels narcopisos.

Homes

L’onada conservadora està perdent complexos i avança disposada a fer trontollar alguns dels principals avenços socials de les últimes dècades. La lenta millora de la situació tradicional de desavantatge de les dones a Europa i els EUA, conquerida amb l’esforç de moltes generacions, està amenaçada avui per nous lideratges que podríem anomenar de masculinitat tòxica. Lideratges masculins durs que davant dels canvis intenten tornar al passat que protegeix els seus privilegis. Assistim a la reivindicació d’una manera de fer desfasada que es basa en el domini i l’agressivitat i que no comprèn que en l’aire dels temps flota la idea que la força ja no és un avantatge competitiu en un món fet d’idees i comunicacions instantànies i no de la cacera de l’antílop.

En ple canvi d’era digital, econòmica, fins i tot canvi de la percepció i el valor de l’espai i el temps, les forces de la reacció intenten frenar el futur. Però troben al davant l’oposició creixent de noves generacions de dones que han entès que el seu gènere i la realitat amb què es troben les converteix en feministes sense que ni tan sols ho hagin de decidir o ni tan sols els agradi la paraula mateixa. La partida que juguen al llarg de la seva vida professional i personal és tan desigual que un dia es troben defensant un discurs de reivindicació dels seus drets naturals que algú els dirà que és feminista o, amb poca vergonya, feminazi.

On són les dones?

Simone de Beauvoir deia que “no es neix dona; s’arriba a ser-ho”, i aquest és el procés encara de moltes dones joves que creuen que tenen els mateixos drets que els seus companys i a poc a poc descobreixen amargament que els cal desaprendre moltes coses i explicar-ne moltes als homes que les envolten i veuen el món des d’un altre punt de vista que s’identifica amb allò que és normal. Elles van guanyant el seu espai, expandint la seva fortalesa, i cada dia tenen més oportunitats, però continuen topant amb el mur de la maternitat. Una idea de la maternitat idealitzada i irreal i amb unes conseqüències professionals que majoritàriament encara assumeixen elles, que acostumen a ser les que redueixen jornada o dupliquen la pressió, amb els costos d’oportunitat i les conseqüències salarials i personals corresponents.

Una masculinitat amenaçada?

L’onada feminista compta cada cop amb més homes que estan disposats a repensar els seus estereotips, que s’obliguen a mirar i mirar-se a ells mateixos d’una altra manera. El canvi de mentalitat personal, social i política que impliquen els objectius d’igualtat permet també a molts homes d’alliberar-se i no veure aquesta nova onada feminista com una onada que cal surfejar sinó com una transformació social en la qual submergir-se amb convicció.

Als homes disposats a sumar-se a una nova mirada d’una vida compartida i no imposada els envolten els que consideren que la seva masculinitat, pilosa i testosterònica, està amenaçada. Homes acompanyats de dones tan masclistes com ells i que conjuntament perpetuen una educació dels nens que no els permet alliberar moltes de les seves capacitats i embridar algunes de les seves pulsions més primitives.

Repasso els últims mesos i veig molts homes que demanen ser rescatats tot i que no ho saben i molts apriorismes que cal canviar també en moltes dones.

Un amic escriptor que publica una reflexió sobre la mort del seu pare i la seva dificultat per afrontar-la emocionalment es lamenta de les dificultats d’expressar sentiments: “Si no saps dir «T’estimo» com has de dir «Em moro»?” I em pregunto quants homes han hagut de capar-se sentimentalment.

Esmorzo amb una amiga. Professional liberal reconeguda, independent. El cafè s’allarga i amb les hores lentes de diumenge acaba explicant el seu secret. Com la seva parella la va escanyar, com va pensar que no se’n sortiria, com va fugir i com va haver de tornar a fer-hi front. No va denunciar-lo. Per què? Pensa que públicament per sempre més seria la dona maltractada i no la professional valuosa i respectada. Coneix bé la hipocresia de la vida pública. S’empassa amb angoixa haver posat paraules al seu nus com si no parlar-ne permetés fer-lo desaparèixer.

Coincideixo en un debat amb una de les primeres jutgesses de Catalunya. Diu que té fama de seca. Amb un somriure acollidor explica que haver-se mostrat “distant” era l’única manera d’aconseguir administrar justícia en una Espanya on els jutges eren homes amb cabells blancs i punyetes i no una joveneta de cabellera llarga a la qual no reconeixien ni les parts del judici. Recorda que el seu pare la va impulsar i que la seva mare no volia que es fes jutgessa perquè no es casaria.

Visito les urgències d’un gran hospital amb la meva mare, que té 88 anys i ens va educar per estudiar i anar en moto. Feina tinc perquè reconegui que la metgessa ja ha passat, que era aquella noia jove i competent que mereix ser reconeguda. Continuem amb tots els aliats, que hi ha molta feina a fer.

cor petit

El cor d'un fetus de 20 setmanes de gestació sol bategar unes 150 vegades per minut en condicions normals. La freqüència cardíaca de la filla de la Raquel, però, doblava aquesta xifra: les pulsacions de la María es disparaven fins a 300 per minut. Un ritme cardíac anormal que també presentava després de néixer i que posava en perill la seva vida.

L'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, l'únic centre de referència a l'Estat per a les arrítmies pediàtriques més complexes, li va fer el mes de gener passat una ablació cardíaca, un procediment que busca destruir el teixit del cor que provoca l'alteració en les pulsacions. En el moment de la intervenció la María tan sols pesava 1.310 grams i, per tant, és el nadó més petit del món sotmès a aquest mètode. 

"Amb l'ablació cardíaca, una vegada s'elimina l'origen del problema i no se'n deriven seqüeles en la mateixa intervenció, podem parlar de curació completa", explica Geòrgia Sarquella, cardiòloga pediàtrica de l'Hospital Sant Joan de Déu i una de les professionals que va operar el bebè. Això significa que a la María no li caldrà cap tractament específic o farmacològic al llarg de la seva vida per pal·liar l'afecció cardíaca, però sí que es preveuen revisions puntuals per comprovar que no pateix cap altra alteració. "És un cas d'èxit", puntualitzen els responsables del centre.

La María tenia, des que era un fetus, una taquicàrdia incessant causada per una malformació congènita de l'aïllament elèctric del cor. Aquesta alteració afectava el seu sistema de conducció elèctrica, que és l'encarregat d'estimular el miocardi per contraure l'òrgan i bombejar sang a tot el cos. 

L'Hospital Universitari Miguel Servet de Saragossa –ciutat on resideix la família– va detectar a la setmana 20 de gestació que el ritme cardíac de la nena era anormal, i van intentar administrar-li tractaments farmacològics a través de la mare. L'objectiu era que la nena rebés a la placenta els fàrmacs per evitar que hagués de néixer de forma molt prematura. El tractament va permetre retardar el part, però no curar la malaltia, i deu dies després del naixement la família va ser traslladada a Barcelona. 

"El gran repte era la mida: era una nena extremadament prematura que pesava només 1.310 grams", resumeix Josep Brugada, cap de la unitat d’arrítmies de Sant Joan de Déu. L'ablació cardíaca en infants és una obra d'orfebreria, perquè no existeixen estris pediàtrics adaptats per a cors amb una mida tan petita, ja que aproximadament fa uns 2 mil·límetres. I és que, a l'any, el centre només opera una desena d'infants amb aquesta tècnica, que consisteix en la introducció d'un catèter per l'engonal del pacient i l'aplicació de radiofreqüència a través de la vena femoral, que en el cas de la Marí feia menys d'un mil·límetre. 

codorniu

Poques setmanes després de la marxa de Corpinnat de la DO Cava, el sector torna a viure una nova sacsejada. Segons ha pogut saber l’ARA, Codorníu -la cavista més antiga i des de fa uns mesos propietat del fons d’inversió Carlyle- vol inscriure a la DO Catalunya un nou vi escumós i, per tant, desmarcar-se per primer cop de la DO Cava.

Per fer-ho, el nou director general de Codorníu, Ramón Raventós Basagoiti, ja ha demanat a la DO Catalunya que permeti la inscripció de vins escumosos, perquè actualment només es preveu l’entrada de vins tranquils. Cordorníu ho justifica assegurant que les vinyes on es vol produir el vi escumós no compleixen els requisits de la DO Cava.

El president de la DO Catalunya, Xavier Pié, admet a aquest diari que “ja estan estudiant la proposta”. Però el procediment serà llarg. Primer s’ha de fer un estudi tècnic (que ja s’ha començat); posteriorment caldrà aprovar-lo al ple del consell regulador i, finalment, haurà de rebre el vistiplau de la Generalitat, del govern espanyol i d’Europa. “És un producte nou i, per tant, el que s’ha de fer és una modificació de l’actual plec de condicions de la DO”, concreta el president.

Pié, que ja ha fet arribar la sol·licitud de Raventós Basagoiti als 12 vocals que formen la DO Catalunya, assegura que crear la categoria de vi escumós tindria “tot el sentit del món”, i recorda que denominacions d’origen com la de la Rioja ja la va incorporar l’any passat en el seu plec de condicions.

L’informe tècnic hauria de definir aspectes com per exemple els mesos de criança, les varietats de raïm que es podrien fer servir i la limitació de l’origen geogràfic, entre altres coses.

La petició torna a esquitxar la DO Cava perquè Codorníu té la resta dels seus vins escumosos sota aquesta denominació i, juntament amb Freixenet, és la gran cavista del sector. A més, l’actual president d’aquest consell regulador és Javier Pagés, conseller delegat de Codorníu fins l’any passat.

La possibilitat que la DO Catalunya comenci a admetre marques de vins escumosos podria suposar una nova competència per al cava, que ja ha tingut fugues de diversos cellers els últims mesos. El president de la DO Catalunya manté que “no tenen cap intenció de competir” amb el cava, tot i que afegeix que una petició d’aquestes característiques “s’ha d’estudiar”. A més, admet que si finalment tira endavant seria un cas semblant al de la DO Clàssic Penedès, que també té categoria de vi escumós i que va marxar de la DO Cava fa més de quatre anys.

No ha sigut l’única escissió que ha patit la DO Cava. Encara no fa ni un mes nou productors, sota la marca Corpinnat, la van abandonar després de llargues negociacions per mirar d’evitar-ho. Corpinnat començarà a comercialitzar les ampolles amb la seva pròpia marca a l’etiqueta a partir d’aquesta primavera.

Segons Codorníu, la sol·licitud a la DO Catalunya la va fer Raventós Basagoiti quan encara era conseller delegat del grup Gleva Cellars (propietari de marques com Parxet). El novembre passat, Gleva Cellars va ser absorbit per Codorníu i Raventós Basagoiti va ser ascendit a director general del grup. La DO Catalunya, però, manté que la sol·licitud la va rebre el 30 de gener passat.

Els canvis de Codorníu

Codorníu va deixar d’estar controlat per la família Raventós l’any passat després que el fons nord-americà The Carlyle Group es convertís en el màxim accionista, amb el 68% del capital.

La DO Catalunya es va formar l’any 1999. Actualment hi ha inscrits 226 cellers de vins tranquils. La formen vins blancs, rosats i negres, i licors. Ven 60 milions d’ampolles a l’any i entre els seus principals mercats hi ha els països que formen la Unió Europea, sobretot el Regne Unit, Alemanya i els Països Baixos. Fora del Vell Continent els seus mercats són els EUA, el Japó, el Canadà i Mèxic.

LES CLAUS

1. Quines conseqüències tindria la creació de la categoria de vi escumós a la DO Catalunya?

Tot i que el president d’aquesta DO assegura que, si finalment tirés endavant, la categoria seria un complement del cava, la veritat és que la seva creació podria comportar un nou terratrèmol a la DO Cava, que els últims temps ja ha patit tres escissions: la de Raventós i Blanc, la de Clàssic Penedès i la de Corpinnat.

2. Quant trigaria a crear-se aquesta nova categoria?

El procés és llarg. De fet, la DO Catalunya no s’ha fixat terminis. El primer pas clau és que l’informe tècnic, que ja s’està elaborant, avali la creació d’aquesta categoria. Aquest estudi ha de determinar els requisits que haurien de complir els vins escumosos que entrin a la DO, com el temps de criança i les varietats de raïm que es podrien utilitzar. Després l’hauria d’aprovar el consell regulador -que encara no s’ha convocat per parlar del tema- i també la Generalitat, el govern espanyol i la UE.

3. Quins productes té Gleva Cellars i per què la va comprar Codorníu?

Gleva Cellars era propietat de l’actual director general de Codorníu, Ramón Raventós Basagoiti. A banda de Parxet, té altres productes enfocats a un segment prèmium del mercat, com Mont-Ferrant, Titiana, Tionio, Basagoiti, Portal del Montsant i Raventós d’Alella. Quan Carlyle, actual propietari de Codorníu, va fusionar la cavista amb Gleva Cellars, també va situar Raventós Basagoiti com a director general de tot el grup.