xoriços

Han passat una setmana i dos dies de l’alerta sanitària pel brot de listeriosi de carn contaminada i tot just aquest dissabte s'ha confirmat que una partida comercialitzada amb una marca blanca també té el bacteri de la listèria. I no només això, sinó que el nou producte afectat està mal etiquetat perquè s’ha comercialitzat “sense marca” de fabricació. El brot continua sortint de la carn de La Mechá, fabricada per l’empresa Magrudis. Però una part de la carn la va distribuir Comercial Martínez León, que la va comercialitzar com a marca blanca. Aquesta partida, que no es va immobilitzar fins divendres, ja forma part de l’alerta de listeriosi originada en la carn entatxonada de La Mechá.

Tres possibles casos nous de listeriosi a Catalunya

Fins ara el brot ha afectat més de 200 persones –amb cinc possibles casos a Catalunya– i ha causat almenys una mort –se n’investiga una segona–. Però aquest dissabte s'ha fet més gran i la Junta d’Andalusia ha denunciat davant la Fiscalia de Sevilla l’empresa Comercial Martínez León perquè s’investigui si, efectivament, va comercialitzar la carn de Magrudis reenvasant-la i sense indicar el proveïdor en el producte que ha arribat als consumidors. L’últim informe de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (Aesan) explica que la carn de La Mechá venuda com a marca blanca tenia la mateixa presentació que la que comercialitza Magrudis, però a l’etiquetatge no hi apareixia cap marca de fabricació i només es feia referència a la informació nutricional.

L’Aesan, que depèn del ministeri de Sanitat, apunta que s’ha comès “una gravíssima deficiència amb un etiquetatge incorrecte que no permetria comercialitzar-se”. El mal etiquetatge impedeix que els consumidors que tenen la carn de marca blanca puguin vincular-la amb el producte de Magrudis, “tot i ser el mateix de l’alerta”. En declaracions a Efe, la viceconsellera de Salut i Famílies de la Junta, Catalina García Carrasco, ha explicat que fins a aquest dimecres –l’alerta sanitària es va activar el 15 d’agost, gairebé una setmana abans– no es va saber que Comercial Martínez León, ubicada a Sevilla, també havia distribuït la carn de Magrudis però sense la marca de La Mechá. “Sabíem que teníem un problema i vam començar a treballar amb l’Ajuntament de Sevilla, que té la competència en matèria inspectora”, ha afegit.

Però “la comercialitzadora estava tancada i no es localitzava l’empresari”. No va ser fins divendres que es va obrir l’empresa, es va immobilitzar la partida –“una quantitat petita”– i es va lliurar la llista de distribució. Les autoritats sanitàries andaluses han informat el ministeri que han contactat amb els clients destinataris del producte.

johan Cruyff encanara

Tothom que estima el futbol, quan sent les frases cèlebres de Johan Cruyff ràpidament les identifica amb la filosofia que l’holandès, valent, atrevit i, a vegades, una mica irreverent, va importar d’Holanda per cedir-la al Barça i capgirar de dalt a baix la història d’una entitat que sempre li estarà en deute. Frases, algunes, de poques paraules, senzilles però, alhora, definitives i eternes. Cites com l’emotiu “Sortiu i disfruteu”, que formen part de l’imaginari col·lectiu blaugrana però també de la història del futbol. És difícil explicar el llegat de Cruyff només amb paraules, però, a partir d’ara, tothom que passi pel nou estadi Johan Cruyff les recordarà quan vegi el mural que decora el mur que separa la ciutat esportiva de la casa nova del femení, del filial blaugrana i del juvenil.

“El seu nom és segurament on ell voldria que fos, a l’estadi on es fa el pas definitiu, a l’últim esglaó abans del primer equip”, recorda Jordi Cruyff, emocionat i agraït amb els homenatges que el Barça està dedicant al seu pare, en plena reconciliació entre els actuals dirigents blaugranes i la figura de Johan Cruyff. “Un dels seus últims desitjos va ser voler recuperar el contacte i l’entesa entre les dues fundacions, la seva i la del Barça”, explica el seu fill Jordi.

it

quest estiu, si aneu de viatge a alguna ciutat, us podeu posar la mítica 'Streets of London', de Ralph McTell, com a banda sonora. Parla de l’alienació, del desassossegament de sobreviure en una ciutat sense recursos i de la por de viure sols, sense importar a ningú. I de com, precisament pel poder de les ciutats, el carrer també pot ser un lloc de salvació si hi ha empatia, un lloc on, malgrat tot, qualsevol nit surti el sol i canti Sisa. Té una tonada preciosa, i la veu sedosa de McTell la fa irresistible. La virtuosíssima guitarra és aquella veu de la consciència que ens acompanya al metro de París, als 'high streets' de Londres, als jardins de Sant Pau del Camp o als manters de la Barceloneta. Li devem a Manuel Valls la paranoia sobre el tema de la seguretat a Barcelona i a la política rància el desplegament de mitjans per fer fora els manters, però és escandalós que a aquestes altures es destinin diners públics a operacions electoralistes en lloc d’invertir-los a reduir la misèria. “Operacions de saturació”, en diuen, però és una campanya intencionada per associar manters a inseguretat i és necessària per a aquells que fomenten la por i la repressió, incapaços de construir alternatives. 

L’actuació policial amb els manters em sembla una regressió. Perquè vol dir perseguir la baula més feble d’una cadena molt més articulada. És com quan es desnonen famílies que no poden pagar uns lloguers cada cop més desorbitats. O com quan es criminalitzen les prostitutes o es denega l’atracament al vaixell d’Open Arms. La cultura del 'weekend', com l’anomena Yayo Herrero, és implacable amb els que no encaixen amb el sistema i molt indulgent amb qui realment el crea.

L’actuació policial amb els manters em sembla una regressió. Perquè vol dir perseguir la baula més feble d’una cadena molt més articulada

Però sobretot em sembla una reculada quilomètrica perquè fa anys que les ciutats com Barcelona havien après a treballar per crear espais per a la informalitat. Van ser els mateixos socialistes els qui van habilitar un nou Mercat dels Encants a les Glòries. Reservar una cantonada al Parc de les Glòries i construir un edifici obert (50 milions d’euros) per vendre calces, teles, bombetes, timbres o tamborets i productes de brocanter d’enèsima mà va ser una encertada declaració de principis. També ho va ser rehabilitar Sant Antoni i mantenir l’espai cobert per al mercat dominical. Hi ha altres encants metropolitans com el de Badalona, al pont de sota l’autopista C-31, que acull un mercat setmanal cada dimarts, amb gairebé mil parades en actiu. El va documentar perfectament Manuel Huerga a 'Barcelona, la rosa de foc', i és un lloc per perdre-s’hi amb les criatures buscant oportunitats o productes que no es vendrien mai als centres comercials. Sovint s’hi acaba comprant alguna cosa, potser innecessària, pel compromís i les ganes que aquests espectacles vitals amb esperit d’intercanvi no s’extingeixin. 

Entenc i celebro la lluita contra les falsificacions, però a les ciutats hi falten aparadors per als productes comercials alternatius. Perquè malgrat els 'instagrams' de torn, hi ha molta gent que no segueix les tendències i es fidelitzaria amb el comerç alternatiu: el que és capaç d’aglutinar gent jove que importa camises de Tailàndia amb àvies que fan ganxet o vells que reciclen mobles amb l’ajuda de fusters oficiosos. El comerç (i la construcció, per cert, però això serà material del pròxim article) és una de les activitats fundacionals de les ciutats. Els venedors de parades no enganyen, no tenen costos financers, i acostumen a guanyar molt poc marge; conscients que el seu és un comprador informat i té un gran coneixement de la competència perquè ha recorregut moltes parades abans de fer la despesa. 

Hi ha alternatives reals, esclar. I és indecent utilitzar els recursos públics per a dispositius policials que no tindran cap efecte ni capacitat per treure ningú de la misèria. És urgent investigar el circuit de les màfies. Trencar la lògica dels deutes amb els traficants de persones. Detectar els magatzems des d’on es carreguen les mantes; a quines hores i amb quina infraestructura. Traçar els itineraris quotidians de la mercaderia. Entendre qui compra i per què ho fa. Detenir els cabdills. Comprendre que la competència del comerç local són les plataformes d’internet i no els manters. Que arribar a una ciutat sense papers ni xarxes és dolorós, i que la solidaritat entre manters no la desfaran les porres ni les sirenes. Cal buscar llocs per a construir-hi més mercats dels encants i fires que revitalitzin espais morts. Vol dir habilitar espais per al comerç alternatiu a tots els barris i estendre el model del Mercat de Sant Antoni als barris afluents, barrejant gent de tota mena. Ser considerat amb turistes, manters, veïns i compradors i, com canta Ralph McTell, acompanyar-los pels carrers de la ciutat per construir alternatives i canviar mentalitats. Requereix tenir principis, i seguir-los.

dies insegurs d'agost

Doncs sí, defecte de fàbrica, el primer que vaig pensar quan ho vaig llegir a la portada d’uns quants diaris –"més lladres, més violents"– és que parlaven del G-7, que aquests dies es reunirà a Biarritz. No exactament els amos del món –això es creuen– sinó els gestors que els fan la feina bruta. I vaig pensar que sí: que les elits globals de la cobdícia cada cop roben més i cada cop són més violentes, certament. Gairebé el mateix que em va passar pel cap quan vaig sentir "crisi de seguretat": la neurona va enfilar directament cap a la fossa comuna que és el Mediterrani –839 ofegaments durant el 2019– mentre RTVE parlava d'" el buque catalán" i una portaveu de govern escopia que no hi ha "permís per rescatar". Llegit inversament per provar d’entendre què vol dir, significa, missatge necropolític traduït, que l’únic permís disponible és per morir. Quanta violència –totes les violències del món– condensada en tres paraules, ha piulat amb breu lucidesa la Marina Garcés.

I no, ja ho saben. Els titulars no parlaven de la crisi humanitària que fa aigües –és a dir, la salvatge crisi humanista que viu Europa i la seva radical indiferència, que ves a saber on ens durà– ni parlaven de la militarització del nord del País Basc per blindar amb tanques i metralletes la cimera del G-7. Potser creia que sí, ingènuament. Reconec que també per estricta subjectivitat material: suposo que hi contribuïa d’alguna manera el fet d’anar en tren cap a la contracimera alternativa al G-7 –feminista, ecologista, social, altermundista, solidària– i adonar-me que dúiem indissimulada escorta policial entre Saragossa i Pamplona. Ombres al tren, un amable viatger em va avisar que tres agents feien assemblea entre vagons –" Es el de la CUP, es el de la CUP"– i per un moment em vaig sentir Al Capone enxampat in fraganti, com si fos culpable d’alguna cosa. Així funcionen també els dispositius de la por però, per sort, de seguida vaig pensar com de bèstia és la neurosi securitària que pretenen que interioritzem: ens volen culpables, ja no som innocents. El mateix viatger anònim –gràcies– em va informar que havien sol·licitat per 'walkie' redoblar la vigilància entre Pamplona i Donosti. I així va ser: una nova parella d’agents uniformats van prendre el relleu i em van acompanyar escortat fins al final del trajecte. No ho escric pas amb voluntat de denúncia de l’absurd ni per dir que em sentia insegur, sinó i sobretot amb ànim modernitzador, voluntat innovadora i recomanació estalviadora: que ho facin millor, carai, que se’ls veu d’una hora lluny i, a més, perden temps i diners. Tot just abans de pujar al tren a Sants ja havia piulat que anava a les protestes contra el G-7.

Mai he sabut què carai tenia al cap qui legislava que una persona sense llar podria pagar una multa tan cara pel delicte de no tenir on viure

Però no, sant tornem-hi on volia anar a parar: els titulars estiuencs en boga no parlaven ni de la desigualtat accelerada que surt de cada cimera del poder ni de la fossa comuna –uns, platja; d'altres, mort– del Mediterrani. Parlaven de Barcelona i els pispes multireincidents, adobada tristament pel vessant més sòrdid –baralles, morts, violacions i atacs contra les dones– de la crònica negra local, més quotidiana i amagada del que ens pensem. El 'déjà-vu' va esdevenir antològic. Cantarella estiuenca i cada any igual. A l'agost, la mateixa 'Hill Street Blues'. Portades alarmistes, hemeroteca gastada, titulars i declaracions intercanviables fa anys, dia de la marmota i 'old times' revisitats. Si fan una cerca a Google s’ho trobaran, gairebé de manera ininterrompuda. Al tren i des del mòbil anava buscant. 2010: "Barcelona no és insegura, això d’aquesta setmana és excepcional". 2012: "La policia persegueix els deu ‘estrebadors’ més actius de Barcelona". 2014: "Ofensiva contra els carteristes multireincidents", "Els Mossos actuen contra els lladres i atracadors més violents de Barcelona". Que l’hemeroteca demostri que el temps sembla que no passi mereixeria unes quantes lectures, començant per la incapacitat política, passant per la nul·la aproximació criminològica i acabant per la brutal desigualtat centre-perifèria –protegeixen el centre per al turisme i poca cosa més–. En tot cas, gairebé dues dècades amb la mateixa cantarella estiuenca. Pot ser, Einstein 'reloaded', perquè fer el mateix i esperar resultats diferents és el més inútil que es pot fer.

Tot va començar fa massa, al tombant de segle a la ciutat que ja no és dels prodigis, i, aleshores, des de l’esquerra formal i exhausta es va invocar una esbiaixada i singular declinació del civisme que va acabar en aquella ordenança barcelonina decimonònica que multava kafkianament qui dormia al ras als carrers de Barcelona o qui jugava a pilota a plaça. La importada tolerància zero de Giuliani no només va fer mal a Nova York, i mai he sabut què carai tenia al cap qui legislava que una persona sense llar podria pagar una multa tan cara pel delicte de no tenir on viure. A l’escola pública em van ensenyar que l’autoritat –'La cançó de les balances'– es demostrava defensant el feble davant el fort i no a la inversa. En fi. Aquella ordenança classista no ha estat mai del tot derogada –tampoc aplicada– perquè la seva funció bàsica continua sent la de calaix de sastre autoritari. Serveix només quan toca i, per si de cas, està guardada a la dispensa repressiva. Pel que fa a la resta, cada estiu igual. Escalada de declaracions en espiral, feta a base de fogots primaris en el camp predilecte del discurs ultra i retroalimentada per l’escalada geomètrica de titulars –"l’estiu més violent"–. Després no hi ha qui freni l’incendi –mosques a canonades– i no hi manera d’aturar-se a pensar o de reflexionar col·lectivament. I així fins a l’estiu vinent.

Haver de sentir que la intempèrie dels menors o la venda ambulant dels manters són alhora problema i crisi de seguretat de Barcelona no només em sembla una provocació. És un insult

I sí i també, perquè el rerefons és el que és. Si mentre llegeix aquest article li pispen la cartera, la sensació de fragilitat, desconfiança i vulnerabilitat es multiplicarà. No tinc tan clar que tinguem la mateixa sensació humana quan la banca ens va pispar la cartera –50.000 milions d’euros que mai tornaran i generen una dràstica inseguretat–. També aquest estiu, de puntetes, hem conegut la dada sobre el temps que el departament d’Interior dedica enguany a desnonar: 533.428 hores. Set al dia mentre el preu del lloguer s'enfila un 40% i no hi ha polític que ho aturi. Al juny el macabre comptador de les dones assassinades des del 2003 va superar el miler. Ningú sap –ningú les comptava– quantes van morir abans. Per inseguretat jurídica també em surt passar 60 dies tancat en un CIE pel fet d’anar indocumentat –que no és cap delicte, és una simple falta administrativa–. Per impunitat, em surt saber del cert que tot el quadre de comandament de les hòsties de l’1 d’Octubre ha estat ascendit, guardonat i premiat. La llista és infinitament llarga i quan s’erra la punteria sempre s’erra el tret. No, els més vulnerables no són mai els més perillosos. Els més poderosos, sí, massa sovint.

En tot cas, haver de sentir a aquestes altures i amb el xàfec que cau que la intempèrie dels menors o la venda ambulant dels manters –¿quan parlarem del que de debò es carrega el comerç de proximitat?– són alhora problema i crisi de seguretat de Barcelona no només em sembla una provocació, una alarmant demostració d’ignorància i un insult a la intel·ligència i a la ciutat. M’ho prenc ja com un insult personal. Que ens deixin d’insultar d’una vegada, tu.

la solucio peruana

Les autoritats peruanes volen construir un gran aeroport al costat del jaciment inca del Machu Picchu, en plena Vall Sagrada dels Inques. “L’agència de les Nacions Unides per a la cultura ha enviat una carta al govern peruà exigint explicacions per aquesta obra faraònica”, deia l’ARA. I aquesta és la paraula clau! Faraònica.

Com a persona que s’ha casat a Las Vegas, els aconsello el següent: el que han de fer és dissenyar l’aeroport en forma de piràmide inca. Al control de passaports, una zona dedicada a Inti, i passat el duty free, el Barri dels Sacerdots. La sala vip, en forma trapezoidal i murs vermellosos, evocaria l’espai de les ñustas (princeses). Els bars, restaurants i botigues serien com els de Port Aventura amb el personal vestit segons la categoria. Les dones amb capes de vicunya i els homes amb wara cicoy. Jo posaria l’altar per a sacrificis al costat de les cadires de massatges, per veure’ls de manera relaxada. Tot es construiria, naturalment, sense fer servir la roda. I, de fet, durant les obres haurien de popularitzar els hashtags #RodaNo #NomésPlaInclinat i #EnsAjudenElsExtraterrestres.

Això faria -us ho ben asseguro- que la majoria de turistes ja no es moguessin de l’aeroport per anar a veure les ruïnes de veritat. Alguns, perquè trobarien que, un cop vist allò, ja no val la pena cansar-se pujant escales. D’altres, perquè es pensarien que ja hi són, al Machu Picchu, com quan a Florència s’emocionen davant la còpia del David de Miquel Àngel, a la plaça de la Signoria. ¿Aquella emoció davant l’estàtua falsa és també falsa? No. És autèntica. ¿Per què has d’anar a Egipte quan a Las Vegas tens l’Hotel Luxor, amb l’esfinx just al costat de la piràmide? ¿Que potser no anirien els nostres estimats turistes a una Montserrat de cartró pedra, amb uns monjos actors fent de sàtirs, si la tinguessin al costat del port, sortint del creuer?

Agost 2019

Torna la Catalunya gatillop
Diccionari de la lluita pel relat; de trifachito a la banda
El retorn del creador  de l'estafa de Gowex
Protestes el Pakistan d' islamistes arran de la situacio al caixmir
SEAT  va a contracorrent del sector i ne un 7,8% mes
Centre mediterrani per J.V.FOIX
Salvini dona per trencada la coalicio de govern a Italia
Mango retarda la seva crisis
Aprovar lleis per controlar les armes una missio impossible
Prohibit sortir de l'armari (monica Plamas)

Trump paga anuncis a Facebooksobre una invasio d'immigrants
el germa d'un nen amb cancer tambe pateix les secuelas de la malaltia
mort Toni Morrison veu literaria de la america negre
La fosca claretat canadenca de ferran requejo
Els toreros de GAudi per Antonio BAños