reciclem be

¿Sabíeu que reciclar és un dels gestos més senzills i més poderosos per combatre l’emergència climàtica? La recollida selectiva dels residus domèstics va evitar l’any passat l’emissió de 500.000 tones de gasos contaminants, l’equivalent al CO2 que produeixen 500.000 vehicles que recorrin 10.000 quilòmetres durant un any. Saber separar els residus i reciclar-los al punt corresponent és essencial per aprofitar els recursos i reduir la contaminació. De fet, és un dels gestos més senzills i més poderosos per combatre l'emergència climàtica. Vosaltres, sabeu separar i reciclar bé?

El contenidor de la fracció resta només és per als residus que no es poden reciclar: pols d'escombrar, tovalloletes humides, compreses, burilles i cendra de tabac, entre altres

Actualment a Catalunya el 42% dels residus es recullen de forma selectiva, mentre que el 58% va a parar a la fracció resta. De tots aquells residus que es queden sense reciclar, el 35% van a abocadors, el 18% es valoritzen energèticament i el 5% es perden.

Europa exigeix de cara al 2020 arribar a un objectiu de reciclatge del 50%. Per arribar-hi cal incrementar la recollida selectiva i reduir la quantitat de residus que van a parar a la fracció resta.

• 

QUÈ IMPLICA EL TEU GEST?

• La recollida selectiva dels residus forma part de les accions davant l’emergència climàtica declarada pel Govern aquest any 2019.
• Els residus recollits selectivament a Catalunya durant l’any 2018 van generar 190.383 tones de CO2 equivalent.
• Si els residus d’aquestes quatre fraccions no s’haguessin recollit selectivament s’haurien generat 692.597 tones de CO2 equivalent.
• Es van estalviar, per tant, 502.214 tones de CO2 equivalent.
• Tenint en compte que un cotxe que circuli 10.000 km/any equival a 1 tona de CO 2 equivalent, s’ha estalviat el CO2 produït per 502.214 cotxes.

Els grans productors de residus, com ara els restaurants, els hotels o els càmpings, també poden ajudar molt a millorar la recollida selectiva, sobretot la de la fracció orgànica. En el cas dels envasos de vidre, per exemple, es calcula que més de la meitat provenen del sector de la restauració. Com més bé separin i reciclin els grans productors, més estalvi en tones de CO2.

• 

• 

• 

BENEFICIS DE SEPARAR ELS RESIDUS ORGÀNICS

• Aire i aigua més purs: Evitar que els residus orgànics es destinin a dipòsits o incineradores redueix l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i contribueix a la conservació dels recursos que contenen els residus orgànics (matèria orgànica i nutrients).
• Millorar la qualitat de la terra: Els residus orgànics són fàcilment convertibles en compost, un adob orgànic amb valor fertilitzant per als nostres camps, conreus i jardins. Gràcies a això es redueix l’ús de fertilitzants sintètics, més cars i amb més impacte ambiental. A més, es millora la qualitat del sòl i, per tant, dels ecosistemes.
• Generar electricitat: Al reciclar els residus orgànics, mitjançant processos de digestió anaeròbica, també facilitem l’obtenció de biogàs que es pot aprofitar per a la producció d’energia a través de les plantes de biogàs, un recurs renovable que redueix la dependència energètica de l’exterior i dona una segona vida als deixalles orgàniques.
• Multiplicar el reciclatge: Separar correctament la brossa orgànica també permet que altres elements reciclables, com el paper i el cartró, no s’embrutin i es puguin reciclar adequadament.

jordi delas

¿Li va costar trobar personal mèdic que vingués a l’hospital de campanya de Santa Anna?

Miri, això és molt fàcil de contestar: la gent vol ajudar, la gent veu com està el carrer i si li demanes que doni un cop de mà fent alguna cosa que sap fer, respon. Aquí feia falta podologia, arreglar problemes de la visió, odontologia, medicina interna, infermeria... i no va ser difícil: “Escolta, ens faria falta un metge de les teves característiques”. I han aparegut metges, personal d’infermeria, administratius, logístics... De veritat, molt fàcil.

Com han estructurat l’hospital?

Amb metodologia hospitalària. A la porta hi ha una recepció, on fem el triatge i es deriva el pacient a la consulta que li correspon. Molts van a medicina interna, on els fan una segona exploració, i d’allà a l’especialista. Alguns, a més, passen per l’àrea de salut mental on psicòlegs del màster de psicologia de l’Abat Oliba, en col·laboració amb psiquiatria de Sant Joan de Déu, tracten els casos més complicats.

Els pacients sempre són nous?

Tots no, però sempre n’hi ha de nous. És una població molt itinerant. Els fabriquem una història clínica, que ajuda a fer-los entendre què els passa. Estudiem l’opció de crear una història clínica en línia que amb un codi i una contrasenya puguin recuperar en qualsevol hospital dient que tenen una història clínica a Barcelona.

Què caracteritza les persones que passen per aquest hospital?

Un 15% són dones amb alguna necessitat específica, i per això hem portat un ecògraf. Malgrat que la nostra mitjana d’edat és de 50 anys, hi ha molts nois joves del nord d’Àfrica, per sota de 21 anys, i hem cridat pediatres. Gairebé tots, sobretot els més grans, tenen problemes de vista. Al principi l’optometrista els graduava la vista, però en sortien amb un paper, i amb aquest paper no hi veien millor. I vam crear una cosa tan senzilla com un banc d’ulleres que la gent ens ha portat, les hem classificat, i amb un fons -que en bona part és de la beca Carles Capdevila del diari ARA- comprem ulleres. Per salut mental hi passa el 17%. Aquí ens va molt bé l’aparició dels serveis municipals d’atenció a gent del carrer, que venen cap al migdia i els nostres psicòlegs poden compartir amb ells els casos més complicats.

¿El que fan aquí no ho haurien d’anar a fer en hospitals o ambulatoris?

Sí, però el 50% no tenen targeta sanitària i, evidentment, no hi poden anar si no és una urgència. D’altres sí que en tenen però no són al seu municipi o comunitat autònoma; són desplaçats i no tenen on anar. Entre que no els atengui ningú o que vinguin aquí, millor que vinguin.

Quines són les principals diferències entre visitar persones que viuen al carrer i la resta de pacients?

Hi ha dues diferències: l’inici i el final. L’inici és que a aquesta gent no ve, ens l’ha de portar la parròquia de Santa Anna, la Creu Roja, Arrels... I el final, això sí que canvia molt, perquè, esclar, no podem fer una recepta, perquè o no tenen targeta o no tenen diners. O no els pots donar el típic consell de “mira, no et passa gran cosa però hauries de fer una mica de repòs al llit”. No ens atrevim a dir-ho, perquè sabem que aquests senyors i senyores no tenen llit. Quan et ve una persona i et diu que li fa mal l’esquena i resulta que dorm en un caixer, li pots donar un paracetamol però la prevenció seria que dormís al llit, com vostè i jo.

En quin estat d’ànim venen?

Bastant positiu, fins i tot amb un cert entusiasme. Ens agradaria pensar que quan venen aquí els passa com a qualsevol persona que va al massatgista, al metge, al sastre o al perruquer. Ara hi ha molta molta tristor al darrere, molta amargura.

Què en fan amb les històries que hi ha al darrere?

El que estem pensant és reforçar el suport psicològic. Tenim una broma: la nostra psicòloga es diu Ester, i diem «més Ester i menys Rivotril». El Rivotril és un medicament recompensa, que et fa sentir una miqueta més bé i treure’t alguns problemes de sobre. Si aquestes persones parlessin més amb persones tan simpàtiques i eficients com l’Ester, moltes coses desapareixerien.

A partir del que estan veient, com està la societat?

La societat està àvida d’ajudar però no sap com canalitzar-ho. Dius: «Ens falten ulleres», i arriben ulleres. Estem rebent gent que vol col·laborar: “Soc otorrino, puc fer alguna cosa?”. Esclar que sí, vingui. I li asseguro que quan es veu una persona de prop, desapareixen les fòbies. Quan la tinc al davant i començo a parlar-hi, acabo posant-me en la seva situació.

I pel que fa als pacients?

Un 10% existeixen i existiran, són persones que trien continuar al carrer. Però la immensa majoria no hi volen estar. Hi ha un grup de persones molt preocupant, que són joves, que estan preparats, que parlen idiomes, però no tenen futur perquè no tenen papers. La pregunta és: què fa aquesta gent per menjar i vestir-se? Faci servir la imaginació i trobarà la resposta. Encara que només fos per egoisme, perquè acabaran tenint problemes de salut que ens costaran diners, hauríem d’intentar solucionar-ho.

¿De quins projectes de futur parlen, aquests joves?

Acaben d’arribar al nostre país amb una salut forta, alguns parlen diferents idiomes, i podríem dir que són el millor dels seus països, i són aquí i estem malbaratant tant de talent. Si no tenen una resposta adequada i perden la salut, perden l’autoestima. Nosaltres diem que l’autoestima té un metre setanta-cinc, que és el que hi ha de viure estirat a terra a aixecar-se i començar a caminar. Veure la vida des de terra i que els altres estan caminant és molt deteriorant. Em preocupen, molt aquests nois joves. Arriben animats per la família i aquí fracassen. Els agraden les sabatilles esportives, els mòbils, les festes, i no tenen aquests recursos. D’on ho treuen? Amb tantes hores al dia, poden acabar prenent, per aquest ordre, pastilles, cola, haixix, heroïna i cocaïna. I alcohol entremig.

Què fan amb tota aquesta experiència que estan acumulant?

Intentem compartir-ho amb les autoritats sanitàries. I estem fent tímides crides a professionals de l’educació: “Per a nosaltres ha sigut relativament senzill muntar un hospital aquí. ¿Els pedagogs no dissenyaríeu una cosa semblant?” Aprendre català, castellà, informàtica, encara que només sigui per comunicar-se, arreglar algun mòbil, art... encara que siguin persones que haurien d’estar escolaritzades. Però com que no ho estan, alguna cosa cal inventar-se. I la segona és que a la nit, quan aquesta gent dorm al carrer, hi ha moltes entitats tancades, gimnasos, poliesportius, sindicats, associacions culturals... Sabem que la gent vol portar mantes i que podria anar-hi. Tenim banc d’aliments, de medicaments, de roba. Ara estem creant un banc sanitari. Faltaria un banc de sostre.

Hi ha noies joves?

Sí, i hi ha noies menors de divuit anys que volen quedar-se embarassades. Per què? “Vull tenir algú que m’estimi, algú que sigui meu, vull ser important, canviar d’estatus, passar a ser mare”. Això ens va preocupar moltíssim, no sabíem com reaccionar, i el nostre equip de psicòlogues els ha sabut crear algunes inquietuds sobre el fet de si és bo ser mare als quinze o setze anys. Vostè imagini-s’ho, dues jovenetes que van dient que volen quedar-se embarassades. Pràcticament totes les noies que dormen al carrer ens expliquen, amb una fredor que esgarrifa, que han sigut violades. Entre els nois, sabem que n’hi ha que tenen sexe a canvi de diners, però al noi li costa explicar que ha tingut relacions homosexuals.

M’ensenya els serveis de l’Hospital?

[Voltem el claustre de Santa Anna]. Aquest és el Carles, el nostre odontòleg, amb la Lucía, infermera.

Carles: Hem adaptat un sofà de podòleg per al dentista, però funciona. Tothom ve a treure’s el queixal del seny. En tres minuts, fet.

Per què us hi vau apuntar, vosaltres?

C.: Perquè m’agrada poder fer coses fora del comú, la feina de carrer, treballar en unes condicions una mica més difícils. M’agrada, perquè ajudar la gent sempre va bé.

Lucía: La professió d’infermera ja és això. I ara veus els problemes al carrer. Hi ha gent jove al carrer que està molt malament.

C.: M’afecta la gent gran, que no tenen gaire temps per redreçar el seu futur. Ahir va venir un senyor que em va dir que viu a l’aeroport i que per sortir va a les biblioteques.

Jordi Delàs: Aquí tenim la Maite Serrano. optometrista.

Maite: En aquesta taula posem les ulleres que han arribat per donacions des de l’hospital i des de la parròquia. Aquí en mirem la graduació, les classifiquem en funció si eren de miopia, hipermetropia, estigmatisme o progressives, i llavors les graduem amb els mitjans que tenim aquí amb els pacients i, dintre del que tenim, solucionem la seva patologia. També ens aniria molt bé que les botigues d’òptica que tinguin vidres fora d’estoc ens els enviessin, si no els han de fer servir. I si ens els poden enviar indicant quina graduació tenen, millor.

Deu ser molt gratificant poder ajudar algú que no s’hi veu i que marxi veient-s’hi.

M.: Ahir em vaig trobar amb una noia que em va voler regalar l’únic llibre que tenia, i em va dir: “ ¿Crees en los ángeles? ”. I jo vaig dir: “ ¿Por qué? ”. “ Porque tú eres mi ángel, me has devuelto la visión ”. I diu: “ Lo único que tengo es este libro, aunque sea reciclado, pero quiero que lo tengas tú ”. Ara ha vingut una noia molt miop amb unes lentilles que se les renta amb aigua. Esclar, això és una infecció rere l’altra, però em deia: “És que, si no, no hi veig, vull dir que prefereixo la infecció a no veure-hi”. A aquesta noia li buscarem unes ulleres.

Perfil Si volen tenir una experiència única, aquí en tenen una de molt cèntrica: a pocs metres de la plaça Catalunya de Barcelona trobaran la parròquia de Santa Anna, una església gòtica, amb un claustre de dos pisos, encaixada entre la Rambla i el Portal de l’Àngel. De dia, a l’església, hi trobaran tot de sensesostre esmorzant, passant-se el fred, carregant el mòbil i buscant l’orientació de les assistències socials. Al claustre s’hi ha posat en marxa un “hospital de campanya”, terme creat pel papa Francesc per referir-se al que hauria de ser el paper de l’Església a les grans ciutats. A Santa Anna, la sol·licitud papal va ser adoptada de manera literal. Un grup de professionals sanitaris voluntaris de l’Hospital Sagrat Cor de Barcelona atenen regularment persones que viuen al carrer. Al capdavant hi ha el doctor Jordi Delàs, un internista que ja tenia experiència en el sector, treballant amb las Hermanitas de los Pobres i amb la Creu Roja de Barcelona, atenent consumidors de drogues. Si volen donar-los un cop de ma, llegeixin, sisplau.

ferroviaris

Ni l’esperit de Nadal ha entendrit els treballadors dels ferrocarrils i dels transports públics francesos, decidits a continuar protestant contra la reforma de les pensions. Ja fa més de dues setmanes que fan vaga. Mentrestant, els qui ho pateixen directament són els ciutadans. Després que  el govern i els sindicats fossin incapaços d’arribar a un acord en les negociacions per trobar una sortida a la crisi social que viu el país, aquest cap de setmana s’anunciava crucial amb la sortida de les vacances de Nadal. Fins a 850.000 persones tenien previst agafar el tren entre divendres i diumenge, i mentre que alguns encara esperen transport i no saben si podran passar aquestes festes amb la família, n'hi ha uns altres que han fet mans i mànigues per aconseguir-ho.

Resignats, molts s’han espavilat per canviar els bitllets de tren com més aviat millor o bé han optat per desplaçar-se amb vehicle, ja sigui propi o compartit. Aquells que finalment han pogut viatjar amb tren s’ho han pres amb filosofia i amb la previsió d’haver d’acceptar transbords per aconseguir arribar a la destinació final o bé viatjar en hores que, d’entrada, no els convenien. És el cas de la Caroline, una noia originària del departament de Charente que tenia un bitllet París-Angulema per dijous a les nou del vespre i li van anul·lar. Explica a l’ARA que va poder canviar el bitllet sense haver de pagar la diferència de preu, una condició a la qual s’havia compromès la companyia ferroviària SNCF. Per contra, la Caroline es va haver de demanar festa a la feina per poder agafar el tren divendres a les deu del matí.

Agents voluntaris

Precisament, a partir de divendres es va començar a notar l'efervescència de passatgers a l’estació de Lió. Cues de gent davant les taquilles a l’espera de poder trobar un bitllet. Als vestíbuls, el tràfec de maletes es barrejava amb els remolins de viatgers que es formaven al voltant dels agents d’atenció al públic que la companyia ferroviària ha posat a la seva disposició. “Soc aquí des de les vuit del matí”, explica a aquest diari un dels agents, voluntari, que treballa d’enginyer a la SNCF i, veient que la vaga continua, ni ell té clar com s’ho farà per traslladar-se durant aquests dies. “És probable que ho fem amb cotxe”, admet.

No és la primera ni la segona vegada que els francesos viuen al ritme d’un país segrestat per les vagues ferroviàries. El sentiment de resignació que predomina entre els passatgers potser és perquè cada any, des del 1947, hi ha alguna vaga dels treballadors d’aquesta empresa, més o menys secundada a escala estatal o bé local, segons les xifres de la base de dades de lliure accés de la SNCF. El 1956 és l’any en què hi va haver menys dies de vaga a l'empresa, mentre que el 1968 es va batre el rècord.

No hi ha dubte que els ferroviaris, els anomenats cheminots, són un dels sectors que sortiran més mal parats de la reforma d'Emmanuel Macron, en part perquè el seu règim especial amb què es calcula la pensió avui els és molt avantatjós. A banda de tenir una feina per a tota la vida i de disposar de bitllets de tren gratuïts o molt barats per a ells i els seus familiars, els maquinistes que hagin nascut abans del 1967 i que hagin treballat un mínim de disset anys tenen la possibilitat de jubilar-se als 50. La resta d’agents nascuts abans del 1962 ho poden fer als 55. Però des de fa alguns anys aquesta edat de jubilació augmenta en quatre mesos cada any per als nascuts més tard. Per tant, els maquinistes nascuts després del 1973 i la resta d’agents nascuts després del 1968 no es podran jubilar fins als 52 i 57 anys, respectivament, una edat que continua sent força allunyada dels 62, l’edat de jubilació legal a França.

Macron planteja ara negociar l’augment de l’edat de jubilació

A més, la retribució que cobren els ferroviaris una vegada jubilats també és més elevada que la mitjana a França. Segons les xifres del govern, la pensió mitjana era de 1.376 euros el 2015, mentre que un informe de la SNCF xifrava la dels seus treballadors en 2.063 euros el 2016.

mal pagat

COMENTA0

GUARDA

Italo Svevo, pseudònim d’Ettore Schmitz (1861-1928), va titular una novel·la breu La història del bon vell i la bonica joveneta (Adesiara, amb traducció de Marina Laboreo Roig). Un segle després, aquest títol tan blanc i amable és del tot políticament incorrecte per explicar la relació que s’hi conta: la d’un influent home de negocis vidu que troba feina a una jove i, a canvi, ella es converteix en la seva amant i s’ho cobra bé, de feix de bitllets en feix de bitllets. El vell pretén que és un bon filantrop enamorat, i se sent deliciosament culpable i deliciosament jove. La jove riu, xerra pels descosits i té altres aventures. Tot això passa a Trieste durant la Primera Guerra Mundial.

Svevo es va haver de dedicar als negocis bona part de la vida, però sempre el va acompanyar la vocació literària. A Trieste, la seva ciutat, va conèixer i va travar una profunda amistat i col·laboració literària amb James Joyce. Interessat per Freud, va traduir La interpretació dels somnis conjuntament amb un nebot seu que era metge. Això darrer ja va ser durant la Primera Guerra Mundial, quan la família va fugir de la ciutat i ell s’hi va quedar sol per vetllar pels negocis. És l’època en què se situa la nouvelle que comentem, escrita el 1923.

La influència freudiana s’hi deixa notar, igual que a la seva novel·la més coneguda, La consciència de Zeno. Quan el vell protagonista cau malalt, s’instal·la en una mena d’estat d’endormiscament propici a barrejar somnis i realitat: “Ara sabia que estimava la noieta de les robes de colors i que l’estimava com una filla. L’havia posseïda a la realitat i l’havia posseïda al somni o, més ben dit, a dos somnis. A tots dos somnis, es deia el vell a si mateix, sense saber que els somnis es tenen de nit i es completen de dia”.

L’home es tortura, passa de l’eufòria inicial, en què pretén justificar el seu plaer com una relació “autèntica”, a la confusió, la mala consciència i el dubte culpable. És com si Svevo el psicoanalitzés: “En el fons, el remordiment no és res més que el resultat d’una determinada manera de mirar-se al mirall. I ell es va veure miserable i petit”. Però no es va menysprear per haver prostituït la relació amb el diner, sinó tot al contrari, moralitat burgesa en essència: “Sempre havia pagat massa poc a aquella joveneta. Per certs plaers, els homes generosos assumeixen compromisos equivalents (...) Havia estat dèbil amb ella perquè havia seguit preocupat pel desig insensat de semblar pur”. Pagar bé, això és el que compta.

concorde

A les 17.40 el fort rugit dels neumàtics d’un Concorde impactant contra l’asfalt de la pista va conquerir l’aeroport Kennedy de Nova York. Dins seu, el centenar de passatgers que hi anaven van esclatar a aplaudir. Però aquell 24 d’octubre del 2003, l’escena que tants cops s’havia repetit al llarg de 34 anys era diferent: els pilots, la tripulació i els passatgers sabien que acabaven d’assistir a l’últim aterratge d’un vol comercial d’aquell mític model d’avió supersònic. L’aparell que havia revolucionat el món de l’aeronàutica s’acomiadava per sempre més del cel.

“Va ser un dels últims fracassos produïts per l’anomenat model lineal d’innovació tecnològica”, apunta Walter Garcia-Fontes, degà de la Facultat d’Economia de la UPF. Als anys 50 el Regne Unit i França s’havien entestat en desenvolupar un transport supersònic. L’empresa britànica Bristol Aeroplane Company i la francesa Sud Aviation havien rebut nombroses ajudes per posar en marxa els seus laboratoris. Però la butxaca se’ls havia fet petita i, el novembre del 1962, els dos països van signar un tractat internacional. Junts van comercialitzar el Concorde. Havien aconseguit bastir una bèstia: amb un cost d’uns 23 milions de lliures per aparell, era capaç de volar a una velocitat dues vegades superior a la del so. Podia travessar l’oceà Atlàntic en menys de tres hores i mitja. Era l’avió del futur.

Els vols regulars van començar el 21 de gener del 1967 i ràpidament el Concorde es va convertir en tota una icona del progrés. “Era el fill d’un model d’innovació tecnològica basat en la capacitat d’intentar crear productes d’èxit a partir d’investigacions científiques sorgides en l’àmbit purament industrial”, exposa Garcia-Fontes. Per a l’expert, va ser una pràctica habitual als anys 50, en un clima d’expansió econòmica. Però l’estancament de l’economia va obligar els governs a començar a pensar-ne un ús comercial per rendibilitzar la inversió. I d’allà en van sorgir els primers vols amb passatgers.

Els Concorde van conquerir el cel i els diaris, que durant anys en van lloar la seguretat. Fins que el 25 de juliol del 2000 tot va canviar. L’aparell que havia de volar entre París i Nova York mai va arribar a la ciutat dels gratacels. Quan feia un minut i mig que havia arrencat, va xocar contra un hotel. El balanç va ser demolidor: 113 morts. Una peça metàl·lica havia rebentat els neumàtics del Concorde, s’havien incendiat i havien arribat fins als tancs del combustible en pocs segons. L’endemà la premsa de tot el planeta va disparar contra el Concorde.

L’allau de desconfiança de la societat cap a l’aparell, que encara era vist com a futurista, va contribuir a extingir-lo. Però Air France i British Airways, les dues companyies que operaven vols amb aquests aparells, ja feia temps que volien desfer-se’n, segons uns quants mitjans especialitzats: els avions s’havien dissenyat en una època de vaques grasses, però des de la crisi del petroli als anys 70 els alts preus del combustible ja feien molt difícil rendibilitzar-ne els trajectes.

+ DETALLS

La lliçó

Que ha desaparegut dels radars “El Concorde va fracassar perquè no s’ajustava a les necessitats comercials que requeria el sector del transport aeri de passatgers”, explica Walter Garcia-Fontes, degà de la Facultat d’Economia de la UPF. Per a l’expert, el Concorde és un dels últims fracassos del “model lineal d’innovació tecnològica” típic dels anys 50.

contractes

Cada cop que es fan públiques les dades de l’atur és una de les protagonistes. Cada cop que els sindicats fan una valoració sobre com està el mercat laboral, torna a aparèixer. Fins i tot el conseller d’Economia, Pere Aragonès, durant la roda de premsa sobre el salari mínim interprofessional català dijous passat, la va assenyalar com una de les causes de la precarietat laboral. Parlem de la temporalitat, que, juntament amb els baixos salaris, s’ha convertit en el peatge que han de pagar els treballadors per ajudar Espanya a sortir de l’última crisi. Segons les dades de l’atur del novembre del ministeri de Treball, dels més de 17.000 contractes que es van firmar a Catalunya, un 85% eren temporals, un percentatge que persisteix mes rere mes. D’altra banda, un terç dels contractes laborals que es van signar al Principat l’any passat van ser d’una durada d’una setmana o menys.

Fa dues setmanes el Suprem feia pública la cara més extrema d’aquesta temporalitat. Va declarar improcedent l’acomiadament d’una empleada de la neteja de l’Hospital Clínic que va encadenar en només vuit anys 242 contractes. Dit d’una altra manera, la netejadora va signar una mitjana de 30 contractes a l’any o 2,5 al mes.

“El sector empresarial no està utilitzant amb racionalitat els contractes temporals: no pot recórrer a una eina per cobrir una necessitat concreta com una manera d’actuar cronificada”, denuncia l’economista Ernest Poveda. L’única manera de capgirar aquesta situació, segons l’economista, és que les empreses analitzin quin és l’índex de temporalitat que tenen i quines són les seves necessitats reals de personal. Segons Poveda, però, no només han de fer els deures les empreses: també hauria d’haver-hi un canvi legislatiu que “impossibilités aquest tipus de pràctica de manera reiterada”.

Un terç dels contractes signats a Catalunya el 2018 van ser de menys d'una setmana

Les grans companyies són les que recorren més a aquesta pràctica. Pel que fa als sectors, el que en fa un “ús més pervers”, en paraules de l’economista, són el dels serveis, sobretot el sector sanitari i el de la neteja, i l’industrial. L’ARA ha parlat amb dos treballadors que porten anys convivint amb la temporalitat.

“Un funcionari del SOC em va dir que agafant el pitjor advocat laboralista guanyaria el cas”

“Porto 16 anys treballant a l’Hospital del Mar i al març se m’acaba el que deu ser el meu 150è contracte. Tinc tres fills i una hipoteca”. El Jordi, nom fictici perquè prefereix mantenir l’anonimat, és una de les víctimes de la temporalitat laboral. Diplomat en infermeria, després d’exercir durant uns mesos en un hospital comarcal, l’any 2003 va començar a treballar al centre hospitalari barceloní, que forma part del consorci sanitari públic Parc de la Salut Mar, gestionat per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.

Els primers quatre anys va encadenar tota mena de contractes: la majoria diaris i, si hi havia sort, setmanals. “Eren contractes a cop de telèfon: et podien trucar qualsevol dia a qualsevol hora i havies d’anar-hi al moment”, recorda. No es plantejava refusar-ho, afegeix, perquè li deien: “Val més que no diguis que no”.

El 2007 la situació va millorar. Els contractes de dies van passar a ser d’un mes i, posteriorment, d’èpoques (tot l’estiu, a l’hivern...). Enmig d’aquesta incertesa laboral, el Jordi i la seva parella van decidir fer un pas en la seva vida personal i firmar una hipoteca “amb avals de totes les famílies” perquè els la concedissin i començar a formar una família. Actualment tenen tres fills. “La meva parella, que també treballava a la sanitat pública, va anar a una empresa privada del sector perquè com a mínim entrés un sou fix a casa”, explica. El 2011 es va presentar a unes oposicions però no les va superar i ara espera que se’n convoquin unes de noves amb el seu torn laboral i tipus de feina. “M’he plantejat denunciar-ho, però la por de deixar de portar un salari a casa em frena”, reconeix. El Jordi recorda les paraules que li va adreçar un funcionari del SOC una vegada que hi va anar per renovar el contracte: “Agafant el pitjor advocat laboralista, aquest cas el guanyaries”.

Actualment és “un eventual” que, paradoxalment, es dedica a formar els nous infermers mentre espera veure per escrit la nova oferta laboral. “Serà un contracte d’interinatge”, diu. Si trobés una altra feina estable, però, marxaria: “Deixaria una professió que m’agrada sense mirar enrere”.

“Calculo que en un període de cinc a deu anys tindré la meva plaça estructural”

Sergio Lachica tenia 26anys quan va canviar el sector de la construcció pel sanitari i va començar a treballar d’auxiliar sanitari a l’Hospital Clínic. Era l’any 2007 i el seu primer contracte va ser per obra i serveis amb una durada de dues setmanes. La firma de contractes temporals es va convertir en una rutina més de la seva vida durant els primers quatre anys. “Primer hi treus ferro perquè penses: «Soc jove i tinc feina». I, en aquell moment, no tenia responsabilitats familiars”, explica. En aquest període va arribar a encadenar més de 200 contractes, la majoria d’un sol dia. “Vivia enganxat al telèfon. Recordo especialment un dissabte a la nit que estàvem fent una celebració familiar i a les onze de la nit em van trucar perquè anés directe a l’hospital. Ho vaig haver de fer, perquè dir que no estava mal vist”, lamenta.

Tip d’aquest situació i en ple encadenament de contractes, l’any 2010 va decidir denunciar el centre hospitalari per frau de llei. A la seva denúncia la van seguir les de 300 companys més que estaven en la mateixa situació, entre els quals, a més d’auxiliars sanitaris, també hi havia personal d’infermeria.

Salaris lluny del nivell precrisi: el sou real dels treballadors encara és un 6,5% inferior al 2008

La llei no permetia encadenar contractes temporals durant més de 2 anys i mig. Un any després la justícia els va donar la raó i l’hospital va anar col·locant-los en els llocs estructurals que s’anaven quedant buits. L’any 2012, però, el centre hospitalari, d’acord amb el que era el comitè d’empresa, va decidir que als empleats que s’havien quedat sense plaça estructural, com era el cas de Lachica, se’ls faria un contracte indefinit amb “cadència flexible”. “Entre altres condicions, en lloc de tenir dos caps de setmana lliures al mes en tenim només un. A més, cada tres mesos ens poden canviar de torn -denuncia-. Sorprèn com un hospital que està valorat com el segon millor d’Espanya té treballadors de primera i de segona”.

Una espera llarga

A diferència del Jordi, però, l’ara portaveu sindical de Lluitem no s’ha plantejat canviar de professió. “La gent que treballem en aquest àmbit és per vocació; si no, no ho aguantaries. M’agrada la meva feina”, explica. Lachica calcula que en un període d’entre cinc i deu anys podrà tenir finalment la seva plaça estructural. “La categoria d’auxiliar sanitari és més limitada pel que fa a llocs de treball que la d’infermeria, i això explica que els tempos s’allarguin”, puntualitza. Contactat per aquest diari, l’hospital no ha volgut fer declaracions.

carme forcadell

la marato

a Marató de TV3 va néixer fa gairebé tres dècades com una gala plena de glamur amb convidats i estrelles de luxe. Amb els anys, l’acció solidària es va anar consolidant en el país però l’espectacle televisiu es va anar atrotinant. Mai ha perdut el rigor mèdic i científic, també ha mantingut el prestigi de la gestió econòmica, però l’espectacle mediàtic anava decaient. Després de vint-i-vuit edicions, per fi, han decidit que calia canviar el format televisiu. Ja era hora. I el plantejament ha sigut un encert: primer, per sortir d’aquella mena de déjà vu etern, un espectacle al qual ja se li notaven les inèrcies i la feina feta d’esma en l’estructura i el guió. La versió renovada d’enguany ha aconseguit les millors audiències dels últims cinc anys. El desplegament humà i tècnic per tot el territori ha sigut admirable, sobretot tenint en compte que tot es desenvolupava en espais no condicionats expressament per fer-hi televisió. La Marató s’ha convertit en itinerant: Quim Masferrer fent de presentador en moviment, recorrent més de cinc-cents quilòmetres en un autocar que conduïa el Martí, un home que no es volia jubilar sense fer aquest trajecte. “Ha sigut el millor viatge de la meva vida”, deia el xofer emocionat. Aquestes emocions són les que ha de despertar La Marató. L’espectacle va fer honor al seu nom: una autèntica marató dins La Marató. Barcelona-Olot-Tàrrega-Reus-Barcelona. Desapareix el plató convencional com a epicentre de la festa i s’ocupen els espais públics: teatres, casinos, carrers, rambles, camps de futbol i pavellons. A cada localització, un presentador estrella: Jordi Basté, Mònica Terribas i Josep Cuní. La festa de la solidaritat s’ha demostrat, fins i tot, destruint les rivalitats empresarials i radiofòniques matinals.
Fins ara, La Marató utilitzava el plató de TV3 com la seu central privilegiada, tot i que cada vegada tot era més avorrit i el públic del plató semblava una mica endormiscat. I les connexions amb l’exterior eren una mena de concessió a la gent, tot i que se’ls veia participar amb una devoció extraordinària. La manera com aquest any han capgirat l’espectacle és més just amb qui de veritat té ganes de donar-ho tot: els ciutadans. El nou format ha prioritzat la il·lusió participativa dels pobles, ha acceptat i integrat el folklore com a ingredient inevitable i ha sigut més just a nivell territorial. També ha motivat una participació més transversal i natural dels professionals de la ràdio i la televisió, tant els d’informatius com els de programes. I tot, sense perdre un bri d’emoció i mantenint el tacte i el rigor en les entrevistes als testimonis. Enguany, La Marató ha semblat un espectacle molt més fluid, ha guanyat en espontaneïtat i, sobretot, ha tingut, de manera més clara, una participació molt coral i sincera de professionals, voluntaris i ciutadans. S’ha trobat la nova essència de l’espectacle. La Marató ha passat a ser de qui se la treballa: la gent del país.

els escenaris

A falta d'un parell de dies per al clàssic, al Barça es respira un ambient de calma tensa. Si bé hi ha optimisme de cara a un desplegament de seguretat massiu i extraordinari, hi ha recel sobre les actuacions que pugui intentar dur a terme Tsunami Democràtic tant dins com fora de l'estadi. I és que, tot i que els incidents els protagonitzi una persona, la responsabilitat final recau en el club. Conscient d'això, des de fa setmanes el club treballa d'acord amb un informe tècnic que contempla els diferents escenaris que puguin tenir lloc i les hipotètiques sancions que podria rebre l'entitat al qual ha tingut accés l'ARA. Des de les menors, de caire econòmic, fins a les que poden suposar perdre el partit o clausurar el Camp Nou.

En les últimes hores s'han anat retocant els preparatius del dispositiu de seguretat, que fa referència als espectadors però també als jugadors i àrbitres. Les últimes informacions publicades asseguraven que el Barça canviarà la seva rutina dels partits a casa i també es concentrarà en un hotel, per garantir que els jugadors puguin ser a l'hora indicada a l'estadi. Aquest hotel seria el Sofia, situat a pocs metres del Camp Nou, que és el mateix on tenen previst allotjar-se els jugadors del Madrid. Això sí, no compartirien espais comuns. Els equips es traslladarien a l'estadi al voltant de les sis de la tarda en autocar. Des del Barça, al·legant la recomanació dels Mossos d'Esquadra, no confirmen ni desmenteixen cap dels detalls d'aquest dispositiu extraordinari.

Els Mossos faran un cordó al voltant del Camp Nou per al Barça-Madrid

En la directiva i en l'estructura del club en general són conscients que el moment polític i social que viu el país pot condicionar la lectura del que passi dimecres, tant dins com fora de l'estadi. Per això des de fa dies s'estan enviant missatges de màxima prudència. No són casuals, tenint en compte les normatives. I és que, segons disposa el codi disciplinari de la Federació Espanyola, en cas de sanció, si es pot acreditar que el club ha contribuït a resoldre l'aldarull o, en general, al bon desenvolupament de l'esdeveniment esportiu, s'apliquen circumstàncies atenuants.

Tres normatives

El Barça treballa amb tres normatives. A banda del codi disciplinari, té en compte el que estableix la llei 19/2007 contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l'esport; a més del reial decret 1591/1992, que desenvolupa algunes disposicions disciplinàries de la llei de l'esport (del 1990) que en el seu moment no van ser revocades pel Tribunal Constitucional. En paral·lel, l'entitat blaugrana recorda que també pot recórrer als seus estatuts per aplicar sancions, que van des de la prohibició d'entrar al Camp Nou fins a perdre la condició de soci. A més, el club es reserva el dret de demanar responsabilitats a aquests aficionats. L'estadi, tal com fixa la llei 19/2007, disposa d'un circuit tancat de càmeres per tenir un seguiment de tots els assistents i poder detectar conductes inapropiades.

Les converses amb els Mossos d'Esquadra han sigut constants. Ha sigut la policia qui ha dissenyat el dispositiu a l'exterior de l'estadi i també qui ha enviat recomanacions a l'entitat, ja que a l'interior del Camp Nou hi haurà contractada seguretat privada i la policia només intervindrà en casos d'extrema necessitat. El dispositiu total és de 3.000 efectius i es posarà en marxa al matí. La incertesa sobre l'acció que prepara Tsunami Democràtic a l'interior de l'estadi genera nerviosisme, tot i que les últimes declaracions del col·lectiu, assegurant que no volien boicotejar el clàssic sinó només utilitzar-lo com a mitjà per expressar les seves reivindicacions, han calmat una mica els ànims.

La setmana del clàssic més polèmic dels últims anys

La invasió de camp

Sigui com sigui, un dels escenaris que més preocupa el Barça és la possible invasió de camp, que en el cas que fos d'un únic espontani i no tingués més conseqüències implicaria una sanció econòmica al club de 150 a 3.000 euros. Ara bé, si es tractés d'una invasió massiva que forcés a suspendre temporalment el partit s'obriria un escenari més delicat. El protocol és que l'àrbitre i els jugadors s'han de refugiar als vestidors. A partir d'aquí comencen les converses entre el col·legiat, el representant de la competició i almenys un membre de seguretat del club. Perquè el partit es reprengui s'hauria d'evacuar una part de la graderia –d'on haurien saltat els aficionats– o, en el pitjor dels casos, tot l'estadi. Però si s'arriba a la conclusió que això és impossible "en un temps prudencial", l'àrbitre pot suspendre definitivament el partit. Aleshores la Federació podria declarar el partit perdut pel Barça o forçar que es reprengués a porta tancada. A més, el club s'exposaria a sancions que van des de la clausura del Camp Nou un partit fins a, en casos extrems, el tancament la temporada. Ara bé, la normativa no és explícita i deixa oberta la sanció en funció de les interpretacions que en facin els diferents actors implicats, des de l'acta arbitral fins als informes policials.

Les normatives vigents sobre l'esport també autoritzen els cossos policials a fer escorcolls aleatoris als seguidors per, entre altres coses, comprovar si porten alguna pancarta. A priori poden entrar a no ser que portin missatges amb contingut xenòfob, racista o que inciti a la violència, tot i que en els redactats es dona un ampli marge interpretatiu als cossos de seguretat. Una altra cosa són les pancartes que habitualment es mostren al lateral de segona graderia del Camp Nou, que van a càrrec d'Òmnium i l'ANC. Al tractar-se de lones prèviament instal·lades, el club, les entitats i la policia hauran de validar el missatge abans de mostrar-les públicament.