Tomás José Guitarte (Cutanda, Terol, 1961) s’ha convertit en un dels protagonistes de la sessió d’investidura per les pressions que va denunciar haver rebut com a conseqüència del seu vot favorable a la candidatura de Pedro Sánchez.
S’esperava aquest protagonisme?
No era el nostre objectiu. No busquem protagonisme sinó que volem solucionar els problemes de la província. Però potser és cert que hem tingut el focus.
Per què l’ase dels cops de la dreta ha estat Terol Existeix?
Pot semblar que les circumstàncies facin que Terol Existeix sigui més decisiu, però en realitat tenim un vot dels 167 que hi ha a favor de la investidura. Potser, com que som una formació jove, pensen que ens poden influir més, però és la posició que vam anunciar en campanya electoral. Vam dir que donaríem suport a la governabilitat de qui fos capaç d’aglutinar més suports.
Ha rebut pressions personalment?
A mi directament de diputats al Congrés no me n’ha arribat cap. Ha estat a les xarxes socials i via correus electrònics. En tinc 3.500 d’acumulats en el mateix sentit, demanant-me que canviï de vot. També trucades per telèfon de persones desconegudes, d’altres que coneixes però amb qui no tens gaire relació... També va haver-hi el cas de les pintades al poble. Hi ha gent que em diu que també n’ha sofert, però cal entendre que no ens deixi de sorprendre.
Als passadissos ha rebut mostres de suport, també.
Sí. De la mateixa manera que hem rebut pressió, també hi ha hagut molts missatges de suport a la província. I al Congrés també me n’han manifestat. Alguns m’han explicat que també han passat per situacions així, i que cal sobreposar-se i tenir precaució.
Hi haurà tamayazo ?
Crec que es repetirà la votació d’avui [ahir per al lector]. Per part nostra la posició és clara. Nosaltres defensarem les mesures que hem pactat amb el PSOE, que són les que teníem al programa.
Què li sembla aquesta estratègia de la dreta?
No em sembla lògica. Tots els diputats tenen la mateixa representativitat. La situació es mereix una mica més de seriositat. La crida a revertir el vot no em sembla coherent, com si algú pogués canviar d’un dia per l’altre...
I el nivell de crispació?
Em va sorprendre el llenguatge. Les primeres intervencions van ser de molta duresa, amb un posicionament que no em sembla idoni per a algú amb qui has de negociar, transaccionar i arribar a pactes d’estat.
¿Creu que aquest to es mantindrà durant la legislatura?
El debat d’investidura pot accentuar els extrems, però confio que, quan s’entri en continguts i mesures, el to i la crispació baixin.
Espera una legislatura llarga?
No ho sé, depèn de moltes coses. Espero que sí, perquè els períodes interins perjudiquen i ajornen les decisions. Espanya necessita una legislatura completa.
¿Com valora els pactes del PSOE amb ERC, PNB i BNG?
A l’hora de negociar amb el PSOE, l’única condició que vam posar és que tot es desenvolupi dins del marc constitucional. Se’ns ha ratificat que serà així perquè no pot ser d’una altra manera. Dins la Constitució hi ha molt marge per seure i consensuar.
Aleshores, ¿aprova la taula de negociació, la consulta als catalans i l’adaptació del model d’estat a les identitats territorials?
Són principis generals que poden estar dins del marc constitucional. Quan vegem com es desenvolupen serà una altra cosa.
¿Que hi hagi tants partits regionals es deu a un problema comú?
Nosaltres denunciem, a partir d’un problema local, un dèficit global de l’Estat. En el nostre plantejament no hi veig coses semblants a un regionalisme clàssic. Ho exigim a Terol perquè som d’allà, però no deixem de dir que els desequilibris territorials són generalitzats. En el fons tots els territoris tenen en comú l’abandonament de l’administració central.
La solució és una Espanya federal?
M’és igual el nom. M’importa el contingut. Per a molts estudiosos el model de les autonomies és similar al de l’Espanya federal. El que cal és atendre totes les parts.
Pedro Sánchez serà investit gràcies a l’abstenció d’ERC i, tot i que el bon ritme de les negociacions amb el PSOE feia presagiar que tard o d’hora s’arribaria a un acord, l’anunci que van fer dilluns els republicans ha provocat un nou terratrèmol en la relació amb els seus socis a la Generalitat. Encara cal determinar-ne la intensitat, perquè si inicialment semblava que fins i tot amenaçaria l’estabilitat de l’executiu, el pas de les hores ha anat refredant la tensió inicial. El president de la Generalitat, Quim Torra, i el seu vicepresident, Pere Aragonès, es reuniran dijous cara a cara per continuar la tibant conversa que van mantenir dilluns a través de diversos missatges creuats. Segons fonts consultades per l’ARA, Torra, que es va assabentar de l’acord entre ERC i el PSOE per la premsa, va retreure a Aragonès la “deslleialtat” d’Esquerra en una negociació que entenia que havia d’haver apel·lat al conjunt del Govern. Fonts republicanes asseguren que van intentar posar-se en contacte amb Torra abans de confirmar l’acord d’investidura -Josep Maria Jové, un dels membres de l’equip negociador, li va telefonar sense obtenir resposta- i que va ser més tard quan Aragonès va rebre els missatges del president. El vicepresident sí que va aconseguir parlar-hi dimarts al matí, quan JxCat ja havia fet una roda de premsa molt crítica amb els republicans, i davant la impossibilitat per trobar-se aquell mateix dia van quedar per dijous.
Fonts pròximes al president confirmen el seu enuig amb els republicans, no tant per investir un president del PSOE -“un partit del 155”-, sinó per haver negociat en nom de la Generalitat sense interpel·lar en cap moment JxCat. Des d’ERC, en canvi, reivindiquen el seu paper des de la primera reunió formal amb els socialistes, a finals de novembre. Dilluns la portaveu dels republicans, Marta Vilalta, subratllava que la taula de diàleg que han aconseguit treure-li al PSOE serà una eina al servei de Catalunya i no al servei del partit. De fet, ella mateixa va explicar que la liderarien els respectius presidents, és a dir, Quim Torra d’una banda i Pedro Sánchez de l’altra. I, malgrat la reacció aïrada inicial, fonts de JxCat descarten que Torra acabi deixant de banda la possibilitat de trobar-se amb Sánchez.
Ara bé, aquest fet no va restar crítiques en la compareixença de la portaveu de JxCat a Madrid, Laura Borràs, que aquest dimarts no s'ha mossegat la llengua a l’hora de carregar contra els republicans. El pacte amb el PSOE ni els “vincula” ni els “compromet” i, a més, “afebleix” el conjunt de l’independentisme, va exclamar. De fet, fonts de l’espai que lidera l’expresident Carles Puigdemont assenyalen que, malgrat que Pedro Sánchez hagi acceptat la taula de negociació amb Esquerra, en l’acord de govern amb Podem ha deixat clar que defensarà “una Espanya forta i cohesionada a partir de la Constitució i dels estatuts d’autonomia”.
Crítiques dins el sobiranisme La reunió entre Aragonès i Torra servirà perquè el president conegui de primera mà què ha aconseguit ERC a canvi d’apuntalar el govern espanyol. L’estratègia de Torra i JxCat continua, però, instal·lada en el no a Sánchez. “No hi ha cap solució real per a Catalunya que no impliqui reconèixer el dret d’autodeterminació i el seu exercici”, deia el president en el missatge de Cap d’Any com a dard cap als seus socis a l’executiu: “El diàleg sense autodeterminació implica tapar forats amb pedaços caducs”.
El no al PSOE també és el terreny de joc de la CUP. “Tota negociació amb l’Estat que no passi per l’autodeterminació, la llibertat de totes les persones represaliades i la garantia de tots els drets forma part del problema i cal combatre-la”, va expressar dimarts el diputat anticapitalista Carles Riera a Twitter. Les crítiques als republicans també els arriben des de dins del seu grup parlamentari a Catalunya: Demòcrates debatrà el pròxim dia 11 si abandona el grup per les enormes discrepàncies estratègiques.
I des de l’ANC, a qui ERC també comunicarà dijous els detalls del pacte d’investidura, fins i tot es fa una crida a les bases d’Esquerra a “reflexionar” per tombar l’acord al qual ha arribat la direcció del partit. Precisament dijous a partir de les cinc de la tarda es reuneix el consell nacional d’Esquerra, per validar o refutar les negociacions que s’han fet amb el PSOE. Una votació que, a hores d’ara, sembla un pur tràmit.
El 2020 arrenca amb una mesura inèdita per atacar el problema de salut que comporta la contaminació atmosfèrica a l’àrea de Barcelona. Per primer cop, es posa en marxa una restricció per als cotxes i motocicletes més antics i contaminants que els barra el pas de dilluns a divendres no festius per tot un perímetre delimitat per les rondes de Barcelona, que inclou també l’Hospitalet i una part de Sant Adrià de Besòs, Esplugues i Cornellà de Llobregat. L’anomenada zona de baixes emissions (ZBE) es posa en marxa el 2 de gener -primer dia laborable de l’any- com una primera resposta al problema ambiental que ha d’anar acompanyada de més mesures per garantir que els nivells de contaminants com el diòxid de nitrogen (NO2 ) i les partícules PM10 es redueixen prou com per complir els límits de la UE i els límits encara més exigents de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
“Amb la ZBE no n’hi ha prou. És una mesura molt important però que s’haurà de complementar amb d’altres”, reconeix a l’ARA el conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet. De fet, el mateix estudi de l’impacte ambiental de les restriccions que va fer públic l’Ajuntament de Barcelona ja admetia que seria insuficient per aconseguir un descens de la contaminació prou important i sostingut en el temps. És per això que el govern d’Ada Colau s’ha donat uns sis mesos per fer una primera avaluació i traçar més mesures, com un peatge urbà d’accés a Barcelona, similar als que ja funcionen en altres capitals europees, per combatre la contaminació. Aquesta taxa anticontaminació, però, no convenç a altres administracions com a la pròpia Generalitat, que de moment no l’ha volgut valorar. “El nostre model de peatges és la vinyeta, que no és incompatible amb un peatge urbà d’accés a l’àrea de Barcelona. Però això és, en tot cas, un debat a fer un cop veiem com funciona la zona de baixes emissions”, apunta Calvet.
El conseller defensa que l’estratègia per fer front a la crisi climàtica que ha engegat el Govern preveu que part del futur impost al CO 2 que es recapti serveixi per afavorir la transformació de flotes de transport i reduir així també els gasos contaminants.
Les entitats volen més mesures
Entitats ecologistes com la Plataforma per la Qualitat de l’Aire a Barcelona són partidàries d’avançar “ràpidament” cap a una taxa anticontaminació “que disminueixi de manera més dràstica el nombre de vehicles circulants i la contaminació atmosfèrica”. Per tal que sigui “més just socialment” proposen, per exemple, que sigui una taxa gradual que s’abarateixi com més plens d’ocupants vagin els vehicles que accedeixin a la ciutat.
“La ZBE és una mesura de mínims, que necessita mesures addicionals, perquè temem que acabi servint de pla Renove per fases, cosa que seria una dinàmica molt perversa des del punt de vista ecològic”, adverteix el portaveu de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) i membre de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire Albert Recio. També critica que el criteri amb el qual funcionarà la zona de baixes emissions sigui l’etiquetatge de la DGT i no “la contaminació real dels vehicles”. “El que està creixent a la ciutat són justament totterrenys urbans que emeten molta contaminació i tenen etiqueta”, subratlla.
Els usuaris afronten amb divisió d’opinions la posada en marxa de la zona de baixes emissions. “Treballo a Barcelona i hi arribo amb Renfe, però espero veure’m beneficiat de respirar un aire més net a la ciutat”, escrivia Francesc Roma responent a la crida als lectors de l’ARA. D’altres conductors són crítics amb el criteri de vetar segons la data de matriculació: “Tinc un Seat Altea del 2004 que compleix normativa Euro 4 i li tocaria etiqueta groga, però com que han tallat per data de matriculació i no mirant el que realment s’ha de mirar, doncs no podré entrar”, es queixava un altre usuari, Carmelo Cruz, afectat per la normativa. Per a Ignasi Tort el que cal és actuar de manera prioritària en vehicles de repartiment, busos i taxis, “que són els que més quilòmetres fan i amb els quals es pot reduir més radicalment la contaminació”.
La Clàudia, en canvi, ha decidit donar de baixa el seu vehicle vell del 1999 i no comprar-se’n cap altre -l’AMB ofereix transport públic gratuït durant tres anys a canvi de desballestar un vehicle vell-. “M’organitzaré per anar sempre amb transport públic o, si no, compartir cotxe. Prefereixo respirar aire més net que anar amb cotxe”, conclou. De fet, les demandes dels usuaris afectats per les restriccions se centren, en bona part, a assenyalar que cal millorar la quantitat i la qualitat de l’oferta de transport públic com a alternativa real de mobilitat. “Visc a Sant Adrià de Besòs i treballo a la Zona Franca, un trajecte de 15 minuts amb cotxe que amb transport públic és més d’una hora i mitja, perquè entro a les sis. ¿A quina hora hauré de sortir de casa?”, es pregunta el Fernando. El Miquel, que entra a Barcelona amb la R3 de Rodalies des de fa 20 anys augura el col·lapse: “La xarxa no està preparada per a un augment d’usuaris”.
Estimada Greta Thunberg, vaig llegir a l'ARA que el teu pare està amoïnat. No m’estranya. Ets a l’adolescència, que és l’etapa de la vida que la natura ha dissenyat perquè els pares puguin pensar que sí, que sisplau heu de fotre el camp, perquè ja no sou gens adorables, i tu et passes el dia fora de casa amb coartada, a sobre. De les adolescents públiques que conec (tu i la princesa Elionor, filla de Felip VI) em caus més bé tu, que almenys fas campana per una causa justa suposo que una mica voluntària i no per fer treball infantil. L’Elionor és com la nena dels del bar de sota de casa, que, ho vulgui o no, ha de servir cafès i fer els deures en una taula de l’establiment.
D’això, Greta. Dimarts van venir a sopar a casa, per acomiadar l’any, la sogra, els cunyats i els amics de l’ànima. Un dels amics va dur això que en diem sinècdoquement cotilló. (Si tornes a classe un dia, Greta, ja entendràs què és la sinècdoque: agafar, com en aquest cas, la part pel tot.) El cotilló és una “dansa amb figures” que s’executava al final d’un ball de societat. D’aquí que, agafant la part pel tot, anomenem cotilló a les serpentines, barrets i antifaços que ens posem per Cap d’Any. En alguns restaurants ja t’ho diuen: “Sopar de gal·la i cotilló”.
Greta, al sopar els comensals van portar plàstic per parar un tren de vapor. Barrets de colors que van durar deu minuts, antifaços que no van arribar a ser col·locats perquè la goma ja es va trencar, serpentines, espanta-sogres, collarets de hawaiana i envasos per als grans de raïm. Estic a favor de no contaminar, em semblen odiosos i prescindibles aquests plàstics ridículs i caducifolis, diria que no pot ser que per una celebració aboquem tones de plàstic al Garraf, però, Greta (que ja t’he dit que em caus més bé que l’Elionor, que és treballadora infantil), si te’ls envio et puc provocar un atac de cor. I això m’espanta.
Que nosaltres sabem que han nascut per ser milionaris. Però en petons, no pas en bitllets de cent. Ara bé: com diu la lletra d’aquella altra diva pop 35 anys menys jove, vivim en un món material, i això vol dir que els nostres fills entraran en contacte, tard o d’hora, amb els diners (els pèmpins) i amb l’economia en general. En bona mesura, els pares són -som- responsables que no creixin amb el signe del dòlar a la ment, sinó amb el convenciment que, a la vida, el que compta de debò no té preu. I que no es pot comprar tot el que es ven a totes les botigues per on es passa, i que les coses tenen un valor, i que aconseguir-les requereix treball i voluntat, i que no fer-ho comporta frustració, que cal pair. Que, normalment, no es pot viure com si plogués, llançant els bitllets enlaire. Enmig de l’eufòria nadalenca, consum responsable, cultura de l’esforç, educació financera, estalvi precoç... Tot plegat per a la petita infància, però, també, per a les etapes següents.
“Els nens d’avui, les noves generacions, es mouen en un entorn molt digital, que també els porta a un entorn de la immediatesa. «Vull les coses i les vull ja», que és el que permeten les tecnologies. Ho comprem per internet i ens ho porten a casa. Si volem, el mateix dia o l’endemà”, exposa Elisabet Ruiz-Dotras, professora de finances dels estudis d’economia i empresa de la UOC, experta en educació financera i mare des del juny. I continua: “Això ens porta a una altra perspectiva. Perdem la consciència del que estem gastant i del que estem comprant perquè ja no toquem les compres ni toquem els diners. Llavors, aquí, l’estalvi desapareix completament. Per això, amb els petits, aconsello molt que toquin les coses i els diners perquè encara no donen un valor als objectes. I, a la llarga, i no gaire llarga, d’aquí pocs anys, tot es pagarà amb targeta o amb el mòbil, i desapareixerà allò típic que portàvem: un moneder amb diners a dintre”. Tocar, palpar.
“És molt important que ensenyem als petits què és el diner, què representa i per a què serveix"
ELISABET RUIZ-DOTRAS - PROFESSORA DE FINANCES UOC
La paraula clau -sosté Ruiz-Dotras- és valor. “És molt important que ensenyem als petits què és el diner, què representa i per a què serveix. Perquè, quan perdem la consciència de les coses, no sabem què estem fent. Hem de prendre consciència dels diners i del valor dels diners. Un altre factor molt important que demano que les famílies i les escoles traslladin als infants -apunta l’experta-és que les coses tenen un valor: és un número que els posem i és el valor del diner. Al final, el diner no és més que un mitjà de pagament, un intercanvi. Abans, molt antigament, hi havia el bescanvi (entregues una cosa per una altra). Després vam passar a un patró or i, finalment, tenim una moneda. Aquesta moneda és el mitjà de pagament, és l’intercanvi que fem. Per la feina que fem ens donen uns diners, i aquests diners ens serveixen per comprar serveis o béns. Al final tot és un intercanvi que passa a usar un mitjà de pagament o un mitjà d’intercanvi comú, que és el diner”.
I per Nadal, Elisabet? “Si el nen no s’ha portat bé, potser no es mereix cobrir-lo de regals fins a dalt. O podem explicar-li que hi ha un esforç al darrere. Quan els nens són més innocents és difícil, però quan ja són més grans ja saben qui són els Reis i el tió i es continuen fent regals, i quan hi ha tantes famílies que ja fan tió, Pare Noel, Reis... Potser podem ser més moderats i coherents. Potser el tió és el que caga detalls més petits o foteses, i els Reis ja fan regals més grans. Tinc 13 nebots, i les meves germanes em diuen: «No els compris res perquè tenen de tot». Se’ls acumulen tants regals que no els acaben ni mirant. Llavors dius: «Jo em gasto uns diners i aquest nen està fart de regals»”. Per què tant de dispendi? “Hi ha una part de mala consciència dels pares”. Dels que han viscut l’escassetat i dels que no paren gaire per casa: “La felicitat dels fills és que els seus pares siguin a prop i visquin experiències amb ells. No t’estimaràs més el fill perquè li regalis més coses, ni ell t’estimarà més”.
PAUTES EDUCATIVES
Com es pot dosificar l’educació financera en família? Ruiz-Dotras: “Els pots ensenyar a comptar, ja, amb monedes. Una guardiola és un bon regal per al tió. Si diuen el vers de Nadal, es posa una monedeta dintre de la guardiola. Ells ja entenen que els diners no cauen del cel, que ells fan una cosa i en reben una altra. Més endavant, als vuit o nou anys, els pots ensenyar el tema de l’estalvi. Quan arriba un moment que també volen fer regals als seus pares, tenen aquests diners. Si volen comprar-se una cosa que els pares consideren que no els cal, doncs també”. Si s’ho han de pagar ells mateixos, sorpresa!, potser no s’ho compraran. I un tema controvertit: la setmanada. Aconsella: “En això, cada família que faci el que vulgui. Però si es fa, que s’expliqui bé. És a dir, que aquells diners els han de saber administrar correctament, i els hi hem d’ensenyar. «No et dono aquests diners perquè te’ls gastis tots, sinó perquè te’n sobrin. I el que sobra ho podem posar a la guardiola, ho pots tornar als pares...»”.
L’exemple que pares i mares donen a casa és el que copiaran els fills. És l’entorn que més afecta el seu comportament
En qualsevol cas, a l’hora de gastar -de consumir-, cada casa també és un món, i en un mateix grup hi haurà progenitors pròdigs i altres de garrepes. “L’exemple que tu donis a casa com a pare és el que copiaran els teus fills. És l’entorn que més afecta el seu comportament. I, amb els pares, la relació amb els diners és exactament la mateixa. Si tens uns pares que es gasten més del que tenen i per als quals és molt normal anar als bancs i demanar crèdits i estar endeutats fins a les celles, és molt fàcil que els fills repliquin aquest comportament”. Copiar i enganxar. “El gran problema és que, normalment, els progenitors no en són conscients. La cultura financera d’uns pares és molt inferior a la d’uns altres, i un coneixement que no es té en una família és difícil traslladar-lo”. Per això, l’entesa insisteix: “Les escoles haurien d’introduir temes financers. La principal limitació és que no s’ha format financerament els mestres enlloc, i difícilment un pot ensenyar el que no sap”.
Vivim en un sistema econòmic determinat (capitalisme), que no és l’únic. Des de l’esquerra més esquerrana s’ha criticat l’educació financera a l’escola perquè la consideren adoctrinament. La professora de finances ho rebat: “Els diners no són dolents. Hi ha la creença limitadora segons la qual una persona que té molts diners és avariciosa, s’ha aprofitat de la gent. Hi ha bones i males persones, pobres i riques. Si tens una bona cultura financera i una bona formació, el fet de ser ric no necessàriament significa que explotaràs la gent. S’han d’arreglar altres coses com els contractes laborals, els salaris, els impostos...” La llista seria tan llarga!
Benvolgut 2020 que estàs a punt d'arribar, sàpigues que ja ens posseeix el tradicional pensament màgic de finals de desembre, gràcies al qual sembla que, canviant l'any, ens hagi de canviar la vida. Si a més, com és el cas, hi ha un salt de dècada les esperances d'un futur immediat millor es multipliquen ingènuament.
Estemdavant d'un número únic: 2020, dos dígits que es repeteixen, vint vint, l'omnipresent twenty twenty dels països anglosaxons. Queden molt pocs catalans que fa 101 anys haguessin viscut el 1919 i només uns quants que acaben d'arribar potser també coneixeran el 2121. Un número bonic, el 2020, que quedarà perfectament simètric a les ulleres amb què alguns assistiran eufòrics al teu naixement, dimarts a les dotze de la nit. Dos dígits a l'ull esquerre, dos al dret, una copa de cava i un petó de benvinguda. Feliç 2020! Un any de ressonàncies futuristes en què havíem arribat a pensar que els cotxes ja volarien i els humans ens podríem teletransportar.
Per únic, per bonic, per simètric, per futurista, pel canvi de dècada i perquè ens remets als feliços anys 20 d'ara fa un segle, moltes persones escriuen, a hores d'ara, la seva llista de desitjos d'allò que volen que els passi durant el teu any de vida. Els propòsits d'any nou són la carta als Reis dels adults. I el temps que tu tens per complir-los és limitat. Els anys, a diferència de les persones, neixen sabent el dia que moriran. No n'hi ha cap que s'hagi acabat abans d'hora ni tampoc cap que hagi anat més enllà del 31 de desembre. Tu ets any de traspàs, per tant, tindràs 366 dies per respondre a les expectatives que involuntàriament has generat i als incompliments sistemàtics de tots els anys que t'han precedit i que s'havien compromès a no sé quantes coses abans de l'horitzó 2020.
Ara mateix el 2020 és una incògnita. ¿Com celebrarem els 90 anys de Jordi Pujol i el quarantè aniversari de la seva arribada a la presidència de la Generalitat? ¿I els 50 de la separació dels Beatles o els 10 de la primera gran manifestació independentista a Barcelona? Potser algú que ara llegeix aquesta carta serà el nou president de la Generalitat durant el 2020, i ell encara no ho sap. Desconeixem a quina ronda de la Champions eliminaran el Barça i si l'Espanyol celebrarà els seus 120 anys d'història a Segona Divisió. Potser veurem els primers permisos dels presos polítics, l'esclat definitiu dels cotxes elèctrics, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea i quatre anys més de Donald Trump a la Casa Blanca. Veurem què passa, doncs. Veurem què ens passa. Estem a les teves mans, 2020.
P.D. Ja s'han tornat a sentir veus que neguen el canvi de dècada. Diuen que serà l'1 de gener de 2021, cosa que em sembla fora de tota lògica. ¿Com li poden dir a un any que té dos vints al seu nom que no forma part de la dècada dels vint? I tot pel pecat original d'haver saltat de l'any 1 abans de Crist a l'any 1 després de Crist.
El 2019 ha estat, vist des de l’òptica teatral, l’any del feminisme, la diversitat, l’autoficció i les realitats socials exposades –i qüestionades– a escena. A la memòria col·lectiva quedaran espectacles com Falaise, però també fets que han marcat el panorama teatral català com el canvi de mans del Teatre Victòria i l'anunci del tancament del Club Capitol.
El ferotge monòleg de Clara Segura
Clara Segura s’enfrontava, a principis del 2019, a un dels reptes teatrals més llaminers: convertir-se en Xen Te i, alhora, en Xui Ta, la protagonista i el seu alter ego a La bona persona de Sezuan. L’espectacle és un clàssic de Bertold Brecht que a Catalunya s’ha pogut veure en diverses ocasions, amb grans actrius com Anna Lizaran i Núria Espert com a protagonistes. El llistó era alt per a Segura, que va saber trobar el seu propi personatge i portar a escena una protagonista polifacètica amb un ferotge monòleg final.
El muntatge, dirigit per Oriol Broggi, va brillar també per tot el repartiment que acompanyava l’actriu principal a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. La música de Joan Garriga i les interpretacions d’actors de La Perla 29 com Màrcia Cisteró, Toni Gomila, Clara de Ramon i Marc Rius van captivar el públic català amb un treball excel·lent que també va agradar a la crítica.
La Calòrica alça el vol amb ‘Els ocells’
La realitat no es podia conjurar millor per a La Calòrica. Mentre la companyia feia temporada a la Sala Beckett amb Els ocells, l’auge de Vox i els populismes els donaven encara més la raó de tot el que ells portaven a escena. L’obra, una revisió del clàssic d'Aristòfanes, reflexionava sobre la democràcia des d’una mirada irònica i punyent que van traslladar al segle XXI. Amb dramatúrgia de Joan Yago i direcció d’Israel Solà, Els ocells ha sigut una de les propostes més interessants de l’any a l’hora d’abordar les esquerdes del sistema democràtic i les pors polítiques contemporànies. Les plomes i els pantalons lluents del vestuari, a càrrec d’Albert Pascual, ja són inoblidables.
Una escena d''Els ocells' / SALA BECKETT
La nova etapa del Teatre Lliure
Juan Carlos Martel agafava l’1 de febrer les regnes del Teatre Lliure i inaugurava una nova etapa. Després de la marxa sobtada de Lluís Pasqual, Martel va entomar el rumb del teatre per refundar-lo. Els últims onze mesos el director i el seu equip han treballat per rejovenir els espectadors del Lliure, donar a conèixer nous artistes, buscar la màxima paritat i potenciar els serveis educatius. Ho han fet amb muntatges com Paisajes para no colorear, Tierras del Sud i Posaré el meu cor en una safata, amb Carla Rovira de creadora resident. Entre les decisions de Martel hi ha hagut la cancel·lació de Mount Olympus, de Jan Fabre, programat per Pasqual i que havia de representar-se al juny.
El 2019 ha sigut un any de comiats. El Tricicle va anunciar al març que deixarà els escenaris el 2020, mentre que Dagoll Dagom està còmode en el mitjà format –encara segueix recollint els fruits sembrats amb Maremar– i ja no es planteja fer musicals de grans dimensions. En aquest context, les dues companyies, juntament amb Annexa –amb la qual formen part de l’empresa Tres per 3– van vendre’s al març el Teatre Victòria, que va passar a mans d’Antonio Díaz, conegut artísticament com el Mago Pop.
Després d’un any i mig omplint el Teatro Rialto de Madrid, Díaz va estrenar al setembre a Barcelona Nada es imposible, i des d’aleshores l’espectacle de màgia s’ha situat com un dels més vistos de la cartellera barcelonina. Sense més programació que aquest muntatge, el Victòria s’ha convertit els últims mesos en la casa dels seguidors del Mago Pop, que veu com el seu triomf avança sense aturador.
El gran salt de Baró d’Evel amb ‘Falaise’
L’estrena de Là el 2018 ja ho deixava entreveure: la companyia Baró d’Evel, formada per Blaï Mateu i Camille Decourtye, es troba en un dels moments més àlgids de la seva trajectòria. La capacitat creativa d’aquest duet artístic va assolir un dels seus cims al Festival Grec d’aquest any, en què van estrenar Falaise. El muntatge, que després va fer temporada al Teatre Lliure amb totes les entrades exhaurides des dels primers dies, ha sigut una de les propostes escèniques més impactants i potents de l’any.
Amb dotze coloms i un cavall acompanyant-los a l’escenari –coneguts sobretot per a aquells que van veure Bèsties–, Mateu i Decourtye van construir un espectacle que s’embolcalla de poesia per parlar del buit, de la vida i del futur. La força onírica del muntatge, que oscil·la entre el circ i la dansa, ha consolidat Baró d’Evel com una companyia imprescindible i de referència en l’escena internacional.
La polèmica d’’Àngels a Amèrica’
A finals del 2018, un col·lectiu d’actors i actrius negres van situar a primera línia mediàtica el debat sobre la diversitat al teatre. El col·lectiu es queixava del fet que el Belize d’ Àngels a Amèrica estava interpretat per un actor blanc (Quim Àvila), quan a l’obra original aquest personatge és negre. En una carta oberta al director de l’espectacle, David Selvas, els intèrprets van denunciar que això “els invisibilitza” i que “implica blanquejar un personatge i privar de referents la nova generació de nens i nenes negres”.
Sis mesos després d’aquella controvèrsia, Selvas va entomar un mea culpa. Ho va fer al juliol a la gala dels premis Butaca, on es va guardonar Àngels a Amèrica amb el reconeixement a millor muntatge. A l’hora de recollir el premi, Selvas va declinar-lo. “Amb aquest guardó hi ha un col·lectiu que se sent insultat. Hem de lluitar contra allò que no vol que tinguem veu”, va assegurar el director.
L’èxit fulgurant d’’Esperant Godot’
Res fa més respecte a la Sala Beckett que muntar-hi una obra de l’autor que li dona nom. Ferran Utzet va entomar el repte de portar-hi el clàssic per excel·lència, Esperant Godot, amb una nova traducció a càrrec de Josep Pedrals. L’espectacle, que protagonitzen Nao Albet i Pol López, encara està en cartellera i ha tingut un èxit fulgurant: en pocs dies ha esgotat les entrades per a totes les funcions i ha rebut una allau de bones crítiques. Aquest Esperant Godot brilla sobretot per les extraordinàries interpretacions del repartiment, que també compta amb Aitor Galisteo-Rocher i Blai Juanet. Una revisió del clàssic ineludible aquest 2019.
La presència de Sergio Blanco
El 2018 el dramaturg i director uruguaià Sergio Blanco va fer-se present a l’escena catalana amb obres com Kassandra i El bramido de Dusseldorf. Aquest any l’empremta creativa de Blanco s’ha fet encara més profunda i ha reforçat el pes de l’autoficció. El director va impartir a l’octubre a la Sala Beckett la conferència autoficcional Memento mori o la celebración de la muerte, i al desembre va cloure el Temporada Alta amb Ostia, una peça llegida amb la seva germana i que va fer ple absolut. La figura de Blanco a la programació catalana va lligada a un creixement de l’autoficció a escena i marca una tendència que pren cada vegada més força també entre els creadors locals.
Sergio i Roxana Blanco protagonitzen 'Ostia' / NICOLAS BATISTA / TEMPORADA ALTA
El canvi de rumb de l’escena de Madrid
En poques setmanes, Madrid ha vist aquest any com dos dels seus teatres emblema es canviaven sobtadament de directors artístics. El nou govern del PP va cessar primer Carme Portaceli com a directora del Teatro Español i, poc després, va fer el mateix amb Mateo Feijoó, que fins aleshores capitanejava les Naves Matadero. Les dues destitucions van ser decisió de la nova regidora de Cultura, Andrea Levy, que va impulsar així una estratègia per esborrar el llegat cultural de l’executiu de Manuela Carmena.
“Em pensava que després de la Revolució Francesa ja no es tallaven caps, però ara veig que sí”, va dir Carme Portaceli unes setmanes després, en una visita a Barcelona. La Comunitat de Madrid va viure una situació similar amb la irrupció de Ciutadans a la conselleria de Cultura. Arran del canvi polític, el partit taronja va fulminar del seu càrrec la directora artística dels Teatros del Canal, Natalia Álvarez.
El Club Capitol anuncia que tanca
El 2019 es va torçar per al Club Capitol a l’estiu, quan una inundació va obligar el Grup Balañá (que gestiona el teatre) a tancar-lo perquè no s’hi podia actuar. Després de reformar-lo per habilitar-lo de nou, Balañá va reobrir-lo al setembre. Però al cap de dos mesos van tornar les males notícies: el propietari els va anunciar que no els renovaria el contracte de lloguer. Sense marge per a la negociació, Balañá deixarà el Club Capitol a finals de juny i amb la incògnita de saber què es farà del local, que no té limitacions urbanístiques. Aquest any també ha tancat La Vilella, la sala de la companyia Sargantana al Poble-sec, arran de les dificultats per garantir-ne la viabilitat.
Ofegat pels deutes, el Teatre Apolo va deixar de funcionar al maig. L’empresa gestora va assegurar aleshores que tornaria a obrir, però de moment la sala no té programació i el seu futur és una incògnita.
Qui serà el nou director del Teatre Goya?
Josep Maria Pou va assumir al febrer la direcció del Teatre Romea. Amb la seva marxa, va quedar buida la cadira del director del Goya, que ocupava des del 2008. Focus encara no ha anunciat qui substituirà Pou al càrrec.
Quin serà el futur del Teatre Principal?
El Teatre Principal va tancar el 2017. Un grup inversor va anunciar al novembre que té un projecte perquè torni a funcionar, però està pendent d’un acord amb l’Ajuntament.
