No ens enganyem, a Pedro Sánchez encara no li han perdonat que arribés a la Moncloa per una moció de censura que ni Rajoy s’havia pres gaire seriosament. Que els 17 vots dels partits independentistes catalans permetessin aquell relleu històric –mai cap moció havia canviat un govern espanyol– ha estat un mal de panxa que mig Espanya no ha paït, just dos anys després. Després van venir unes eleccions i l’extrema dreta més desvergonyida va irrompre amb força al Congrés, però ni així van poder tornar a l’ordre previ. Els reca que ni sumant els vots de PP, Ciutadans i Vox no aconsegueixen apartar Pedro Sánchez del poder. Ni sumant-hi el gruix de l’aparell mediàtic espanyol, que potser s’està demostrant que té més ressonància que influència. No entenen que se’ls hagi arrabassat Espanya i no la puguin tornar a dominar. Cada matí, quan es lleven, es miren al mirall i s’esgarrifen que el PSOE conformés un govern amb Unides Podem i que encara duri, malgrat les constants desavinences públiques dins de l’executiu. I, de cop i volta, arriba l’inesperat. Un virus nou que confina el món sencer, que mata 30.000 persones a Espanya, que devasta famílies, que ensorra l’economia i que posa el sistema sanitari més enllà del col·lapse. Una catàstrofe sense pal·liatius. I què fa l’oposició? Després de quinze dies de suport a un Pedro Sánchez que agafa les regnes, recentralitza i es posa greu, la dreta veu la seva oportunitat. El moment. És la tempesta perfecta i convé aprofitar-la, sigui com sigui. S’utilitza el tricorni per intentar l’estocada definitiva al govern, però són tan maldestres que ni el cop d’estat no saben fer. L’Espanya progressista està obrint els ulls. A bona hora. Ara noten, en pell pròpia, què passa quan les clavegueres de l’Estat s’arremanguen i decideixen garbellar la realitat segons el seu sedàs. L'única bona notícia és que no se’n surten. De moment.
Cayetanos i Cayetana
Marine Le Pen, a França, fa una pausa lògica del pim-pam-pum contra Macron. A Itàlia fins i tot Salvini, el bocamoll, s’aguanta per no desgastar Conte mentre gestiona la desgràcia. Aquí, en canvi, el sentit comú de la carcúndia va més escàs. Els Cayetanos de tot Espanya han arribat a creure que el confinament era excessiu, que la distància física és propaganda i que tampoc n’hi havia per tant, amb la covid-19, perquè d’alguna cosa o altra ens hem de morir. Les manifestacions d’aquests dies no fan por per la bandera sinó per la ignorància. No ens esgarrifen els descapotables sinó la manca de sensibilitat en el moment més delicat dels últims 80 anys. En aquesta crisi vírica, la solidaritat a l’Espanya del “ande yo caliente” s’ha esmicolat. Tothom queda retratat. Pablo Casado no és que hagi perdut el rumb, és que li han robat el timó. Per una banda, veu com Inés Arrimadas puja a les enquestes pel seu suport al govern en temps difícils. Per l’altra, Vox demostra que la té més grossa que ningú –la bandera i l’àliga–. I, mentrestant, Aznar no calla. I, en aquest món de Cayetanos i fatxendes, apareix l’autèntica Cayetana. Álvarez de Toledo va al Congrés i li diu “terrorista” al pare de Pablo Iglesias. És la política ancorada a la postguerra. No és una relliscada, és una manera de sentir Espanya, la seva història i la seva circumstància. S’atorguen la raó i la puresa. I tota la resta són uns culs d’olla o uns traïdors. La seva és una política de manual. Quan no sàpigues a què apel·lar, parla de pàtria. I a això s’aferren, amb arguments que fan vergonya. A Catalunya, el discurs de Cayetana Álvarez de Toledo va aconseguir el que semblava molt difícil: que els resultats del Partit Popular baixessin encara més. A l’Espanya embolicada amb la tela verda de la Guàrdia Civil té la il·lusió que li funcionarà. Ara mateix, no és una dona que s’hagi equivocat de partit, s’ha equivocat de règim.
Quan Jean Monnet, un dels pares fundadors de la Unió Europea, va avisar fa dècades que Europa es forjaria en les seves crisis i "seria la suma de les solucions adoptades en aquestes crisis", poc es podia imaginar que un dia un virus posaria a prova el seu vaticini. Dilluns de la setmana passada, en una conferència de premsa conjunta per via telemàtica des de les seves respectives capitals, la cancellera Angela Merkel, d'Alemanya, i el president Emmanuel Macron, de França, van anunciar, en el context del que la cancellera va definir com "la crisi més greu de la història de la UE", que hi havien trobat una solució.
Per primera vegada en la seva història, la Comissió Europea estaria autoritzada a demanar préstecs als mercats financers
Ens podríem preguntar fins a quin punt és audaç aquesta proposta en un moment que a tot el món s'adopten gegantins plans de rescat. L'audàcia no consisteix tant en el volum del fons proposat, que, sumat als plans de rescat dels governs nacionals i de la Comissió Europea, posarà a disposició de tot el bloc un total de 3 bilions d'euros. El que és audaç és el mètode de finançament: per primera vegada en la seva història, la Comissió Europea estaria autoritzada a demanar préstecs als mercats financers. No Alemanya o França, no Alemanya i França, sinó la UE com a tal. El fons de reconstrucció s'assignaria, almenys en part, en forma de subvencions a les regions més colpejades per la pandèmia del coronavirus i a sectors, com ara el turisme, directament afectats per la crisi econòmica. Subvencions, no préstecs: els diners prestats pels mercats financers els reemborsaria la UE, no els països que se'n beneficiïn.
"Com que és una crisi inèdita, seguim un camí inèdit", ha comentat Angela Merkel parlant d'aquesta iniciativa, que trenca amb la pràctica europea i representa un important canvi ideològic per a Alemanya. Aquest país, el més ric de la UE, sempre s'ha resistit a la idea d'una "unió de transferències" que l'obligaria a donar diners a estats membres no gaire ben gestionats. Aquesta resistència i les estrictes condicions imposades a les ajudes concedides a diversos països del sud d'Europa ara fa 10 anys, durant la crisi de l'euro, han deixat una profunda cicatriu en la unitat europea.
El president Macron va al·ludir a aquest episodi dilluns de la setmana passada i va recordar que aquests plans d'austeritat van empènyer els països vulnerables a vendre importants infraestructures a potències no europees, com per exemple els ports grecs adquirits per empreses estatals xineses. Aquestes vendes han debilitat la sobirania europea i, com va dir, van ser "un error estratègic". Per la seva banda, Angela Merkel, amb la vista posada ja en les noves prioritats previstes per a un món post-covid, ha assenyalat que la política europea de competència ha deixat el camp lliure a la Xina, els Estats Units i Corea del Sud per crear "campions industrials" mundials. Ara ha arribat el moment, diu, de crear "campions industrials" europeus.
Fa temps que aquest és el somni geopolític del president Macron, però la incorporació de Berlín ha comportat grans esforços polítics per a totes dues parts. Durant aquestes últimes setmanes, Macron i Merkel han mantingut llargues videoconferències per superar les seves diferències. També es va demanar que intervingués en el procés Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, que, com se sap, té la confiança de la cancellera alemanya.
Està per veure si els 27 estats membres aprofitaran aquesta oportunitat i aconseguiran salvar el seu ideal comú dels dimonis de la divisió i l'egoisme. Sens dubte, farà falta un gran esforç per convèncer els anomenats països "frugals" del nord que "ells també hi sortiran guanyant si a la UE li van be les coses", com va dir Merkel parlant d'Alemanya.
Pot ser que la violència d'aquesta crisi i l'abast de les seves conseqüències hagin donat pas a un nou sentiment europeista
Hi ha moltes coses en joc. Europa s'ha vist sacsejada fins als fonaments per una crisi que ha deixat al descobert els seus punts febles i –segons una altra figura mítica, Jacques Delors, de 94 anys– ha arribat a amenaçar-ne fins i tot l'existència. Aquest hivern, sota el brutal impacte inicial de la pandèmia, la unitat europea es va trencar. Els estats membres van reimplantar les fronteres dintre de l'espai Schengen i es van barallar per aconseguir remeses de mascaretes. Al començament, a falta d'una política sanitària comuna, Europa va fallar estrepitosament en l'àmbit de la salut, fins que de mica en mica la solidaritat va propiciar l'enviament d'ajuda als països més afectats.
Quan Brussel·les va recuperar el seny i les institucions de la UE van començar a organitzar una resposta econòmica ja imprescindible, els europeus es van despertar cautelosos després de llargs confinaments; es van adonar aleshores de l'aspecte que té un continent desmembrat i de l'alt preu que han pagat per la falta de coordinació de les seves polítiques sanitàries. Aleshores van mirar al seu voltant. Els que al començament estaven enlluernats per l'eficàcia de la Xina en la lluita contra la malaltia –¿en quin altre lloc construeixen hospitals en deu dies?– han hagut de callar davant la barroera ofensiva propagandística de Pequín i la seva negativa a aclarir l'origen del virus. De fet, pot ser que la violència d'aquesta crisi i l'abast de les seves conseqüències hagin donat pas a un nou sentiment europeista.
Paradoxalment, els Estats Units potser hi han contribuït. Les reaccions davant la devastació econòmica causada pel coronavirus han posat en evidència les profundes diferències entre les dues bandes de l'Atlàntic i han ressuscitat la idea d'un "model europeu". Mentre milions de treballadors nord-americans sol·licitaven la prestació de l'atur, les cinc grans economies europees –Alemanya, França, la Gran Bretanya, Itàlia i Espanya– de seguida van prendre mesures per protegir els treballadors dels acomiadaments mitjançant l'adopció d'un procediment que –significativament– els alemanys anomenen activitat parcial i els francesos atur parcial. Els governs han pagat els salaris dels treballadors del sector privat, amb la qual cosa s'ha evitat la pèrdua d'ocupació, si més no durant un temps. França té un pla especialment generós en virtut del qual els treballadors en atur parcial cobren el 84% del sou. "L'Estat pagarà", va prometre el president Macron quan va declarar la guerra al virus. Des d'aquest punt de vista, l'estat ha complert.
El big government, l'intervencionisme governamental, ha tornat, i els europeus no hi posen objeccions. Aquesta crisi ha fet trontollar moltes creences i ha obert molts camins per a la recerca d'un món millor, però també ha reforçat la fe en un element essencial de la identitat europea: la xarxa de seguretat que un estat ha d'oferir als seus ciutadans. Els governs d'alguns països greument afectats, com ara França i Espanya, han sigut objecte de fortes crítiques per falta de preparació i demora en la presa de decisions en l'àmbit sanitari, però l'objectiu de la frustració han sigut els dirigents, no el sistema. Els francesos s'han desfet en elogis als hospitals públics, que, tot i les advertències inicials carregades de preocupació, han resistit molt bé sota una enorme pressió. S'ha demostrat que el cost de l'estat del benestar està més que justificat: la majoria d'economistes esperen que en el futur els governs europeus aboquin encara més diners als sistemes de salut pública.
El més important és que fins ara ha prevalgut la unitat social. Fins i tot en països fracturats, com ara França –marcada per la cicatriu de dos anys de descontentament i aldarulls– o la Gran Bretanya del Brexit, els europeus han acceptat majoritàriament les enormes limitacions imposades pel combat contra la malaltia, sense perdre mai de vista la protecció de les llibertats públiques. Ara saben que no estem ni de bon tros al final de la crisi; ens amenaça ja un atur massiu i les tensions socials tornaran a esclatar.
Hi haurà més moments decisius per a Europa. Però com a mínim ha sobreviscut, de moment.
El vicepresident segon del govern espanyol, Pablo Iglesias, durant la sessió de control al govern espanyol d'aquest dimecres al Congrés dels Diputats. / CHEMA MOYA / EFE
La guerra oberta entre el ministre de l'Interior i la Guàrdia Civil s'ha traslladat aquest dimecres a la sessió de control al Congrés en un clar enfrontament entre el govern espanyol i la dreta. El vicepresident segon i líder d'Unides Podem, Pablo Iglesias, ha acabat acusant el PP de promoure la "insubordinació" de la Guàrdia Civil després que el número dos dels populars, Teodoro García Egea, hagi lloat la dimissió del número dos de l'institut armat, Laurentino Ceña. El secretari general del PP ha recordat que el fundador de la Guàrdia Civil, fa més de 100 anys, es va "negar a complir una ordre injusta del general Narváez" i va dimitir. "Més d'un segle després, el general Laurentino Ceña ha fet el mateix amb el seu govern: ha preferit marxar abans de prendre una decisió injusta. Si [Luis] Roldán no va aconseguir acabar amb la Guàrdia Civil, vostès tampoc ho faran", ha dit sobre el director general de la Guàrdia Civil de Felipe González que es fa fugar d'Espanya després de descobrir-se l'increment exponencial del seu patrimoni, un dels escàndols més sonats de la democràcia espanyola. "¿Estan fent una crida a la insubordinació de les forces i cossos de seguretat de l'Estat? Siguin prudents, que ens hi estem jugant la democràcia!", li ha contestat Pablo Iglesias.
"Estan fent una crida a la insubordinació de les forces i cossos de seguretat de l'Estat? Siguin prudents, que ens hi estem jugant la democràcia"
PABLO IGLESIASVICEPRESIDENT SEGON DEL GOVERN ESPANYOL
Pocs minuts abans, el president del PP, Pablo Casado, ha demanat la dimissió de Fernando Grande-Marlaska, i el president espanyol, Pedro Sánchez, ha acusat els populars de "començar a semblar el mateix" que Vox. "Qui sobra en aquesta farsa no és un coronel, és el seu ministre", ha dit Casado sobre Pérez de los Cobos. "L'únic que ha fet en deu setmanes és fer posats. Davant del mirall, al costat d'ovelles... Vostè competeix amb Isabel Díaz Ayuso [la presidenta madrilenya] en posat, i apareix molt al costat de la ultradreta. Si parla com Vox, actua com Vox i vota com Vox, podem inferir que, si no és el mateix, comença a semblar el mateix que la ultradreta, i això comença a ser un problema per a la democràcia espanyola", ha respost Sánchez. Casado també ha esmentat Roldán i ha assegurat que des de llavors "ningú havia tacat tant la Guàrdia Civil".
Marlaska no ha estat tan directe com Iglesias, però sí que ha apuntat que estava notant "ingerències" dels populars en la Guàrdia Civil, que proposen "nomenaments i destitucions". Ha defensat la lliure designació d'equips dins del ministeri de l'Interior i ha denunciat que els populars ho censurin ja augurant un "futur força gris" al successor de Pérez de los Cobos. "Nosaltres no fem cap ingerència", ha insistit, en la mateixa línia del que va defensar dimarts en la roda de premsa posterior al consell de ministres. El ministre de l'Interior ha hagut de respondre a una allau de preguntes sobre el tema però no ha sortit del guió exposat des de la Moncloa, que nega que la destitució de Pérez de los Cobos fos pel polèmic informe sobre el 8-M. Ha reiterat que no sap res del polèmic informe sobre el 8-M però, en canvi, ha demanat la necessitat de "neutralitat" dins de la Guàrdia Civil. Els populars han volgut incidir en el perfil de jutge de Marlaska i el seu paper en la lluita antiterrorista.
Vox ha llançat preguntes en paral·lel al PP però ha fet un pas més enllà i ha anunciat una querella en contra de la directora de la Guàrdia Civil, María Gámez Gámez, i el secretari d'estat de Seguretat, Rafael Pérez Ruiz. "Vostè caurà pels seus subordinats", ha advertit a Marlaska la portaveu adjunta de Vox, Macarena Olona. El ministre ha retret al partit d'extrema dreta que vulgui "patrimonialitzar" institucions de l'estat i ha recordat que l'informe de Pérez de los Cobos sobre el 8-M ara mateix és davant de l'autoritat judicial. "On hi ha hagut ingerències? Altres vegades no hi havia informes perquè es canviava la ge
En aquests moments de desconfinament ens enfrontem a sorpreses de tota mena. Les regulacions de les autoritats estatals no sempre semblen adequades, però segur que sempre responen a alguna voluntat o a algun interès. Sorprèn la preocupació del govern central per regular i facilitar el retorn a la normalitat de l’activitat esportiva, o de l’accés a les platges, però també el silenci profundíssim pel que fa a les activitats formatives, des de l’educació preescolar fins a la universitària i altres. En el decret que regulava la fase 1 s’autoritzava tots els centres formatius a obrir les portes per a tasques de desinfecció i manteniment. S’hauria pogut esperar que en el moment de regular la fase 2 es fes un pas endavant i es permetessin més activitats. Això, afortunadament, ha tornat a ser competència de les comunitats autònomes. El País Basc ha obert les escoles. Galícia ho ha fet a menor escala. Sembla que la fase 2 permet fer passes endavant. A Catalunya s’anuncien canvis tan bon punt comenci la fase 2.
Tanmateix, sorprèn la reacció de l’opinió pública. Les enquestes que interroguen els ciutadans sobre la reobertura dels centres educatius, i encara més de les universitats, no detecten cap interès majoritari per obrir els centres de formació. Es pensava que pares i mares estarien delerosos d'enviar filles i fills a escola, però no sembla que sigui el cas. A les universitats tampoc hi ha un clam per aprofitar les últimes oportunitats d’activitat docent presencial, ni per fer exàmens presencials. És cert que en aquests casos el que compta no és la voluntat de pares i mares sinó la voluntat dels estudiants que són majors d’edat. Però la reacció és semblant. Es troben bé, en general, amb l’ensenyament en línia i es troben bé examinant-se en línia. Això són bones i males notícies.
Pel que fa a les escoles i l’ensenyament preuniversitari, és un reconeixement que la formació en línia ha funcionat. Però també és un senyal d’adaptació al confinament. Ve de gust anar a fer esport o mirar activitats esportives, anar a la platja, anar a comprar a les botigues o seure a les terrasses, però no tant anar a escola. Tampoc anar a la universitat. És raonable? En els països del nostre entorn europeu veiem que el retorn a l’escola ha estat una de les màximes prioritats i un element vistós del retorn a la normalitat, encara que sigui amb mascaretes i respectant distàncies. Sembla respondre a una demanda social que no es detecta a casa nostra, ni a Catalunya ni al conjunt de l’Estat.
Hauríem de saber que estem obligats a dedicar més temps a l’estudi si volem acostar-nos a la prosperitat nòrdica
Em costa no observar un perill en aquesta manca de demanda social. El progrés de les societats i dels individus en les societats ha estat associat sempre, no exclusivament però sí indiscutiblement, a la millora de la formació. ¿Estem segurs que la formació en línia satisfà completament les nostres necessitats de formació? ¿No hi ha valor afegit en la docència presencial? Costa creure-ho. En els països més avançats econòmicament i socialment la prioritat de la formació a totes les edats és indiscutible i els desconfinaments així ho reflecteixen. ¿Som molt mediterranis i preferim l’activitat a l’aire lliure i el gaudi de la nostra natura, sempre atractiva i plaent? Seria normal que els turistes que venen de climes pitjors estiguessin adelerats pel nostre bon temps, però nosaltres, que tenim la bona vida mediterrània sempre a l’abast, hauríem de saber que ens toca dedicar més temps a l’estudi si volem acostar-nos a la prosperitat nòrdica.
Ens agradaria trobar les barreres que ens impedeixen ser més virtuosos, més aficionats a millorar les capacitats dels nostres nens, adolescents i joves. Però no és el cas. Les enquestes, com la recent de TV3, apunten que no es vol que hi hagi activitat formativa presencial fins al setembre. Hi ha tolerància sobre molts riscos, però no sobre aquest, quan està ben demostrat que els petits i els joves estan més ben protegits davant el coronavirus, a diferència dels més grans. ¿És potser sobreprotecció dels pares? ¿Pot ser mandra de tornar al ritme fatigós d’anar i tornar de l’escola, que implica embussos si es va en cotxe i perilloses aglomeracions (per perill de contagi) en els transports públics?
Sortir de casa, sí, però quan vulguem. Crec que podem exigir-nos més, per respecte a nosaltres mateixos i a tota la infància i la joventut. No donem la formació per descomptada. Seguim-la cultivant. ¿És la prioritat que hauria de ser? ¿Som conscients que ens hi juguem el futur personal i col·lectiu?
Portava mesos caminant per la corda fluixa sense acabar de caure, però la pandèmia provocada pel covid-19 ha suposat el cop definitiu: Alemanya ha entrat oficialment en recessió. El producte interior brut (PIB) de l'economia més important de la Unió Europea va contraure's un 2,2% el primer trimestre de l'any en comparació amb els tres mesos anteriors, quan l'economia del país ja s'havia frenat un 0,1%. Sumar dos trimestres consecutius amb números negatius és el que indica oficialment que un país està en recessió. És, a més, la caiguda de PIB més accentuada des de la crisi del 2008, i el segon sotrac més important des de la unificació alemanya, segons ha informat la Oficina Federal d'Estadística (Destatis) del país i ha recollit Europa Press.
"Malgrat que la propagació del nou coronavirus no va tenir un efecte important en l'economia al gener i al febrer, l'impacte de la pandèmia va ser bastant greu en el primer trimestre del 2020", especifica l'organisme. De fet, només la caiguda del 4,7% del PIB del primer trimestre viscuda el 2009 supera el 2,2% d'aquests primers tres mesos de l'any. Comparant-ho amb el mateix període del 2019, l'economia alemanya també cau un 1,9%, mentre que entre l'octubre i el desembre havia registrat un creixement interanual del 0,2%.
Segons Destatis, el consum ha caigut un 2,2% en comparació amb el trimestre anterior, la despesa a les famílies un 3,2%, i la inversió empresarial un 0,2%. La industria també va mantenir la línia dels mesos anteriors, amb les exportacions i les importacions baixant un 3,1% i un 1,6% respectivament. La despesa pública, en canvi, va créixer un 0,2%.
Alemanya va estar gairebé tot l'any passat esquivant la recessió pels pèls. A meitat d'any l'oficina estadística del país assenyalava com a raons principals que les exportacions retrocedien a un ritme més alt que les importacions pel context de guerra comercial entre els EUA i la Xina i un Brexit cada vegada més a prop de resoldre's sense acord. Finalment, el motor econòmic europeu va aconseguir tancar l'any creixent, encara que només fos a un discret 0,6%. Així, no ha estat difícil que el covid-19 accelerés els esdeveniments, i ara la previsió és que el PIB caigui un 6,3% el 2020, quan amb l'última crisi la caiguda va aturar-se al 5,7%. De fet, el ministre d'economia alemany, Peter Altmaier, calcula que fins al 2022 el país no recuperarà el PIB que tenia abans de l'expansió del virus.
Més complicacions per a Europa
L'anunci que Alemanya està oficialment en recessió arriba, a més, en ple debat sobre la millor manera d'ajudar l'economia de la Unió Europea davant els reptes que haurà d'afrontar en els propers mesos. I, especialment, en plena discussió sobre si els països del nord d'Europa han de fer esforços extra per socórrer unes conseqüències que es preveuen més pronunciades en els països del sud. De fet, fins fa tot just una setmana, Alemanya estava més a prop de la postura dels Països Baixos i Àustria (i, en segon terme, de Dinamarca i Suècia, que no tenen l'euro), que es negaven a compartir costos i riscos econòmics d'unes hipotètiques ajudes comunitàries de les quals es beneficiarien especialment països com Espanya o Itàlia.
"Som 27 socis, però si Alemanya i França donen un impuls serà més fàcil per a tots prendre una decisió per sortir reforçats de la crisi", defensava Merkel. Sembla, doncs, que la dirigent alemanya és conscient que deixar que el sud d'Europa s'enfonsi seria una complicació extra per a un país que ja està oficialment en recessió. Sobretot perquè un dels problemes que arrossega Alemanya és la caiguda de les exportacions industrials, i tot el sud europeu –especialment Itàlia i Espanya– és, en aquest sentit, un soci clau. El fet que les economies de l'Europa meridional perdin múscul pot allargar molt més el camí d'Alemanya cap a la seva recuperació.
S’ha fet més consum d’internet amb el confinament. Ens falta saber a què ens hem exposat, però ens preocupen les xarxes socials i els videojocs”. Els Mossos d’Esquadra tenen clar que l’aïllament a casa ha propiciat una comunicació més virtual en què es poden produir activitats que no són noves, encara que fàcilment es poden convertir en un assetjament i derivar en un delicte. El caporal del grup central de proximitat dels Mossos, Guillem Goset, enumera tres perills: elsexting, elgriefingi elchild grooming. Tot i que les denúncies no han crescut, Goset alerta que l’assetjament virtual “forma part d’un procés” en què les víctimes, d’entrada, poden “no ser-ne conscients” fins que veuen “que es perllonga”. Per això pensa que l’impacte en les denúncies es podria notar d’aquí un temps.
“Molts delictes se’ns escapen perquè ni les mateixes víctimes se n’assabenten”
HELENA MULEROCRIMINÒLOGA ESPECIALITZADA EN PREVENCIÓ I SEGURETAT
L’assetjament virtual s’ha vist agreujat pel confinament i el Col·legi de Criminòlegs de Catalunya avisa que la delinqüència “s’ha modificat” per l’estat d’alarma. “Molts delictes se’ns escapen perquè ni les mateixes víctimes se n’assabenten”, valora la criminòloga especialitzada en prevenció i seguretat, Helena Mulero, sobre les activitats vinculades a internet, no només d’assetjament. “Poden creure que no és un delicte o que no val la pena denunciar-ho”, apunta. En aquesta línia, Mulero posa en dubte que s’hagi dit “tan agosaradament que la criminalitat ha baixat” perquè s’ha fet una mitjana dels diversos tipus de delictes, quan hi ha la possibilitat que hagi crescut la xifra negra. El pronòstic és que, si ha augmentat el nombre de connexions a internet durant el confinament, també és probable que s’hagin incrementat -almenys en el mateix percentatge- els delictes en l’àmbit virtual.
Per als Mossos, el primer dels perills és elsexting, perquè tot i que compartir imatges o vídeos de caire sexual amb el consentiment dels implicats “no és un delicte [si són majors d’edat], alimenta el risc de patir una conducta que ho sigui”, explica Goset. En els menors de 16 anys, com que no poden donar el consentiment sexual, és una pràctica “no permesa” que pot suposar la tinença o la distribució de pornografia infantil. Si les imatges, també entre majors d’edat, es comparteixen amb terceres persones sense el consentiment, passa a ser un delicte de revelació de secrets. El caporal afegeix que “és fàcil” que elsextinges converteixi “ràpid” en un delicte, com unsexpreding-per revelació de secrets quan es trenca la confiança-, un ciberassetjament -quan s’utilitzen les imatges per fer mal- o unasextorsió-quan s’amenaça de compartir el contingut.
El segon dels perills és elgriefing, “que en nombre de casos no té tant volum i la gent gairebé ni coneix, més enllà de la que el pateix i no li sap posar nom”, assegura Goset. És una pràctica que es fa en els videojocs i en què l’assetjador vol molestar la víctima, una figura similar als trols de les xarxes socials. “Els videojocs mouen molts diners entre els adolescents i els adults. S’hi tenen vinculats comptes corrents o targetes de crèdit i s’hi acumulen premis que s’obtenen després de jugar-hi hores”, explica el caporal dels Mossos, però quan apareix algú que “pots conèixer o no i que et fa la vida impossible, pots arribar a abandonar-ho”. Goset subratlla que també “és fàcil” que elgriefinges converteixi en un delicte -en una extorsió- si l’assetjador demana diners o recompenses dels videojocs per deixar de molestar.
“Com que saben que internet els ofereix l’anonimat i una possibilitat enorme, miren quines aplis utilitzen més els adolescents que els interessen"
GUILLEM GOSETCAPORAL DEL GRUP CENTRAL DE PROXIMITAT DELS MOSSOS
Pel que fa al tercer dels perills, és elchild grooming, el ciberassetjament pedòfil. En aquest cas, d’entrada ja es tracta d’un delicte. L’autor és un adult que busca menors per obtenir un contingut de caire sexual. “Com que saben que internet els ofereix l’anonimat i una possibilitat enorme, miren quines aplis utilitzen més els adolescents que els interessen. Fan un enviament massiu de peticions d’amistat i es suplanten la identitat amb imatges atractives”, alerta el caporal. Tot i que només acostumen a respondre una minoria de les víctimes, Goset explica que elchildgroomingcomença quan, després d’hores de conversa, es reclama activar la càmera o enviar imatges, a vegades a canvi d’alguna cosa. “Elchild groomingés un delicte des que es demana contingut sexual als menors de 16 anys quan l’adult coneix la seva edat”, remarca.
Una afectació mundial
Elgriefing“és residual” i elchildgrooming“tampoc és massiu”, apunta el caporal dels Mossos, encara que afegeix que els depredadors sexuals són “un problema mundial, amb xarxes de persones que s’hi dediquen i que poden ser d’altres països”, perquè només necessiten parlar la mateixa llengua si no volen fer cap trobada física. Sobre elsexting, Goset diu que abans del confinament “ja s’havia vist que és una pràctica, entre els adolescents i no només els més joves, bastant de moda”.
La criminòloga Helena Mulero subratlla que durant el confinament “té tota la lògica i la seva coherència” que els delictes de l’àmbit cibernètic, en termes generals, hagin pogut créixer mentre les denúncies “a l’esfera del carrer” han caigut. Però Mulero recorda que quan es fan enquestes a la població es comprova que el 70% dels delictes no acostumen a denunciar-se. És per això que qüestiona que es facin servir com a sinònims la criminalitat i les dades policials, perquè es cometria “un greu error” si només es tenen en compte els casos que han conegut els cossos de seguretat. Per acabar, remarca que, en canvi, al març -quan va començar l’estat d’alarma- les denúncies que recullen els Mossos per internet es van mantenir o fins i tot van pujar.
Segons un informe que va fer públic el departament d’Empresa i Coneixement abans del començament de l’estat d’alarma, la indústria de l’automoció representa un 10,2% del PIB català (un 10,3% de l’espanyol i un 7% de l’europeu). Això suposa feina per 143.000 persones distribuïdes en 10.900 empreses localitzades a Catalunya, que sumen una facturació de gairebé 24.000 milions d’euros.
Per això, notícies com les de la vaga a la factoria de Nissan a la Zona Franca i respecte als seus gairebé 4.000 treballadors, així com també als milers més vinculats a les empreses proveïdores dels seus components, tenen un pes tan específic. Per aquest motiu, declaracions per demanar que "la crisi del covid-19 eviti la reactivació del sector de l’automòbil", com les que fa unes setmanes va fer Janet Sanz –tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona–, han tingut un impacte tan transcendent.
A partir de dimecres sabrem amb més precisió quin pot ser el futur d’aquesta fàbrica i dels seus treballadors.
Ús aconsellat dels vehicles segons la distància/ARA
L’activitat als concessionaris comença a bategar a mesura que aquests van rebent els seus clients, encara de manera tímida i a un ritme molt lent, però tot i això superior al de les vendes online, un sistema que no acaba de reeixir en aquest sector.
L’observatori Cetelem del grup bancari PNB-Paribas ha fet una enquesta segons la qual el 62% dels consumidors espanyols enquestats han augmentat o pensen fer compres que no feien a través d’internet. Però el 90% dels entrevistats diuen que no comprarien cap cotxe per aquesta via.
Les marques comencen a fer ofertes interessants per donar sortida a l’estoc immobilitzat als seus concessionaris. Malgrat aquesta estratègia, encara costa trobar gangues, perquè fins i tot abans de la crisi actual, els marges amb els quals operen són limitats.
Per aquest motiu, els fabricants d’automòbils espanyols reclamen al govern plans d’ajudes per incentivar les vendes, però els diners –els esperats 300 milions d’euros– no acaben de concretar-se.
El 80% de la producció de les disset fàbriques de cotxes que hi ha a l’Estat està destinat a l’exportació. Espanya continua sent el segon fabricant europeu –això sí, sense arribar als tres milions d’unitats fabricades a què va arribar per primer cop l’any 2000– i ara és la novena productora mundial de cotxes després de veure’s superada pel Brasil a finals del 2019.
PLANIFICAR LA MOBILITAT ÉS COSA DE TOTS
Dimarts el RACC va fer un prec a les administracions a la recerca d’una estratègia de mobilitat consensuada entre tots els agents i institucions implicats. Segons aquesta entitat, abans de la pandèmia cada dia entraven i sortien de Barcelona més de 900.000 persones, de les quals més de la meitat ho feien en transport públic.
Un estudi del RACE –l’equivalent estatal del club català d’automobilistes– apunta que el 20% dels usuaris d’aquests mètodes de mobilitat col·lectiva d'ara endavant passaran a utilitzar el seu cotxe particular, mentre que una de cada quatre persones que fins ara anaven a treballar a peu ho faran en automòbil. La recessió del transport públic és evident, per la por al contagi als llocs tancats, on no sempre és fàcil mantenir la distància sanitària recomanable. Per això en alguns països, com la Xina, una vegada acabat el confinament s’està produint un (lleuger) repunt de les vendes de cotxes.
“Cal que l’usuari recuperi la confiança en el transport públic perquè aquest creixement de la mobilitat privada que estem veient només sigui una mesura provisional”, comentava Rosa Alarcón, regidora de Mobilitat i presidenta de Transports Metropolitans de Barcelona, un ens que, amb el confinament, ha deixat de recaptar 30 milions d’euros al mes.
Per afrontar la mobilitat amb eficiència durant les diferents fases de la desescalada, el RACC proposa una “estratègia de mobilitat multipersonal i amb una visió metropolitana”. Així, proposen mesures com flexibilitzar els horaris d’entrada i sortida a les empreses i escoles o fomentar el teletreball, com a mínim un dia a la setmana.
En el conjunt de les diferents aportacions, tant pel que fa al transport públic com al privat, hi ha el propòsit que l’usuari dugui a terme una “mobilitat intel·ligent, basada en la intermodalitat, recomanant un sistema o altre de transport en funció de la distància, el recorregut, els horaris i les freqüències, i fins i tot combinant les diferents opcions: tren, metro i autobús; cotxe o moto, i, evidentment, també els més sostenibles: patinet, bicicleta o anar a peu.
Amb relació a l’ús de la bicicleta, el reputat analista de mobilitat Alfons Perona escriu al seu blog: “No es pot centrar la mobilitat urbana en un sol mitjà de transport. Per molt que alguns dels nostres dirigents locals només parlin de la bicicleta com a alternativa de futur, és una valoració molt ideològica que no mira més enllà dels propis criteris”.
I sobre aquesta focalització en la bicicleta de l'Ajuntament de Barcelona, l’estudi del RACC documenta que “els més grans de 65 anys representen el 21% de la població de la ciutat”, fet que suposa que difícilment faran servir vehicles de mobilitat personal com les bicicletes o els patinets. Per no parlar de la falta d'idoneïtat d’aquest vehicle segons l'orografia dels espais per on transitem.
A començaments de maig Teresa Ribera, ministra per a la Transició Ecològica i Repte Demogràfic, va enviar una carta a la Federació Espanyola de Municipis i Províncies perquè des dels ajuntaments es potenciï la bicicleta com a alternativa de transport net i sostenible.
José Vicente de los Mozos, president d’Anfac –l’associació que agrupa les empreses de l’automoció– i director general de Renault, va reaccionar afirmant que “promoure la bicicleta i ampliar voreres pensant en els vianants no ajuda la indústria de l’automòbil en un moment en el qual no toca creativitat sinó implementació”.
Aquesta setmana l’ajuntament barceloní ha adjudicat per als pròxims tres anys un total de 3.975 llicències de bicicleta i 6.958 de moto a les 12 empreses demotosharingi les 7 de bicicleta compartida que van superar el procés de selecció. Fa poc la mateixa Alarcón va comentar que l’adjudicació no es podria fer fins a finals d'any, però l’emergència sanitària ha accelerat un procés que no ha satisfet les companyies que ja tenien força vehicles en circulació, ja que en alguns casos hauran de reduir les seves flotes actuals per ajustar-se a la nova normativa.
MENYS SALUDABLES, MENYS SEGURS
En paral·lel, el govern espanyol ja ha enllestit l’esperat projecte de llei de canvi climàtic perquè l’aprovi el Congrés aviat. De moment sembla que el seu contingut, del qual destaquen que prohibeix la venda de vehicles a motor a partir del 2040 i veta que circulin una dècada més tard, ha satisfet els fabricants d’automòbils, que ja porten temps treballant amb aquest horitzó a la vista.
Amb la desescalada han repuntat els índexs d’emissions contaminants als carrers i també la sinistralitat. A Catalunya els primers dies d’aquesta setmana han sigut molt negatius en aquest sentit, amb diversos accidents que han afectat sobretot els col·lectius més vulnerables i en els quals, una vegada més, la velocitat excessiva i les distraccions han sigut els principals factors desencadenants.
Durant el confinament, segons la DGT, els accidents en carretera van reduir-se en un 47% al març i en un 62% a l’abril, amb una caiguda de la mortalitat d’un 45% i un 59%, respectivament, a tot l’Estat. Però si analitzem la relació entre les infraccions per excés de velocitat detectades per la xarxa de radars i el volum de cotxes en circulació durant aquests dos mesos, veurem que les sancions han crescut. Menys cotxes a la carretera, cert, però també més velocitat (potser pel poc trànsit que hi ha hagut) i, per tant, més multes.
Aquesta setmana també s’han accelerat les accions per guanyar més espai per als vianants a Barcelona, amb la recuperació d’uns 12 quilòmetres de carrils a la via (uns 30.000 metres quadrats), el tall de 51 carrers al trànsit rodat, la creació de 21 quilòmetres nous de carril bici i la retirada de les motos aparcades a les voreres més estretes en determinades zones.
"Donar més espai als vianants és demagògia pura. És una cosa amb la qual ningú podria estar en desacord. És com quan li pregunten a Miss Amèrica quin és el seu somni i diu:«La pau al món»", escrivia fa poc el psicòleg Pep Font com a resum per desaprovar algunes d’aquestes mesures, que han despertat força dubtes i incomoditats.
La pandèmia ha suposat una prova d’esforç gegantina per a les infraestructures de telecomunicacions i les plataformes digitals. L’han superada amb una contundència espectacular. També, amb el recurs de la tecnologia, ha propiciat experiments massius d’organització social que tenen el potencial de transformar molts aspectes de la nostra vida col·lectiva. En contrastaré dos: el treball a l’empresa i l’educació.
Pel que fa al primer l’impacte serà profund. El teletreball, s’ha vist, funciona molt bé. Fins ara la pregunta era: quines tasques es poden fer teletreballant? A partir d’ara serà: quines tasques no es poden fer teletreballant? Els treballadors voldran estalviar temps de transport. Les empreses voldran estalviar espai d’oficines i disposar del màxim talent possible. Tot portarà a la virtualització d’una munió d’empreses. Explorar les implicacions d’aquest fenomen és un repte per a la imaginació. Penseu en les ciutats. Els seus habitants ja no seran tant els que hi viuen perquè hi tenen el lloc de treball com els que s’hi senten vinculats, o atrets, com a lloc de residència: perquè té mar, verdor, bon clima, és segura, té bones escoles, bona sanitat, molta cultura, etc. Hi ha qui triarà poblacions petites, tranquil·les i amb molt de verd, d’altres preferiran ciutats més grans i intenses. Podran escollir perquè el treball no els lliga a cap lloc concret. Una enquesta de fa pocs dies indica que més del 50% dels treballadors tecnològics de San Francisco considerarien deixar Califòrnia (16% per l’estranger) si poguessin. Podran. Per retenir o atreure els teletreballadors, la ciutat haurà de desplegar molts dels atractius esmentats. Però llavors els impostos no podran ser baixos. ¿Com ho encaixarem tot plegat si, per exemple, un segment dels teletreballadors (potser els que ja no necessiten escoles) trien residència en funció de les taxes? Amb empreses que són a tot arreu però no tenen una seu física de pes enlloc, i amb treballadors que poden canviar de ciutat sense canviar de feina, les finances municipals patiran. Una regulació fiscal d’àmbit com a mínim europeu seria molt desitjable.
La generalització del teletreball no significa que la gent deixi de trobar-se. El viatge de negocis persistirà. Els que ara es veuen diàriament hauran de viatjar per veure’s, els que ara viatgen sovint, fins i tot frenèticament, no tindran tanta necessitat de fer-ho: s’ha vist que ho poden fer per Zoom. L’efecte net? Incert. Potser es podria intuir que, de mitjana, el nombre de dies fora de casa d’una persona, per any, no variarà gaire, però el nombre de viatges disminuirà: menys sortides, més llargues.
En educació les lliçons de l’experiència del confinament no són tan trencadores. L’empresa virtual guanya força però no em puc imaginar que ho faci l’escola virtual. Penso que amb la normalitat (vacuna) tornarem a la plena presencialitat. Mesos sense classe a l’aula només poden tenir conseqüències negatives per a la immensa majoria d’alumnes. Comprovarem ara com és d’essencial per a l’educació la interacció contínua professor-alumne i alumne-alumne. I com ho és més com més jove és l’alumne. Enteneu-me bé: no propugno que el mestre prescindeixi de la tecnologia. Ans al contrari, penso que li obre una porta que ha de creuar per fer molt més i millor.
L’educació superior es troba en una situació intermèdia. La presencialitat és un plus important però no és indispensable. Les universitats 100% virtuals orientades al que abans se’n deia formació d’adults -com la UOC, que va ser pionera d’aquest model-, tenen futur. Ara bé, al bell mig de tanta incertesa una cosa és segura: l’experiència d’aquests dies condemna a mort la classe magistral, entesa com la recitació d’uns continguts per part d’un professor davant una audiència amb la qual no interactua. A la Universitat de Pàdua hi ha una gran púlpit des d’on Galileu dictava lliçons. Així el podien escoltar centenars d’alumnes. Era la tecnologia del moment. Però avui Galileu podria adreçar-se a milions d’alumnes per internet. La classe magistral presencial és redundant. Encara que també subjectes al repte de la virtualització, no ho són, en canvi, els seminaris, els tallers de treball, els laboratoris de pràctiques, els exàmens o les activitats socials, culturals i esportives. Un component presencial és, doncs, al meu entendre, així mateix necessari en l’educació superior, sobretot en la inicial (la de joves que venen de l’educació mitjana postobligatòria). Com ho és en les activitats creadores de coneixement. Al final serà probablement això darrer el que marcarà l’impacte i la reputació de cada institució d’educació superior.
La noche en que seprohibio el cant dela senyera en el Palau
consolidada la oposicion total a sanchez per l'alarma
llibertats regalades de monica garcia-prieto
pares buscant catala per als seus fills
oriol junqueras: exigim a sanchez codirigir l'operatiu del desconfinament
nuria pruneda: I li vaig dr "adeu mare"
mes ganes de fer sport que mai
frança i espanya les grans economies de l'euro mes afectades
es millor tenir un gat o un gos? si es pels costos tria un feli
Kabul: han vingut a matar les mares
el enfermo nuevo y la patologia que nace (1963)
