Sí, ja sé que no és un títol gaire original, però és que, francament, un 25 de desembre al matí el que em ve de gust és començar dient: bon Nadal a tothom.
Semblava que el Nadal aquest any no arribaria mai. Aquest últim trimestre, l’últim mes, les darreres dues setmanes han marcat de tal manera el curs polític que es feia difícil pensar que ens en podríem desfer, que seríem capaços d’abstreure’ns-en per cantar nadales, escoltar els versos dels petits a dalt de la cadira o fer cagar el tió. Però quan va començar aquesta setmana i moltes dones -també alguns homes- ens vam anar recloent a la cuina per preparar l’escudella i carn d’olla o el paó farcit, ens vam poder anar abstraient de totes aquelles qüestions que ens han preocupat durant tot el 2014.
Jo sóc de les persones que gaudeixen del Nadal. És cert que el consumisme s’ha endut part del seu encant i que la crisi galopant que estem patint l’ha acabat de condicionar. Però, per a mi, mai no ha deixat de ser un moment especial; les festes són dels infants, que són alegres per naturalesa, de manera que compartir-les amb ells sempre fa il·lusió. Malgrat això, no podem evitar que justament en aquestes dates ens deixem portar per la nostàlgia. I és que a gairebé totes les llars -i especialment en les més nombroses- quan es para taula i es distribueixen els llocs hi sol haver una o més d’una cadira buides, i les absències més recents són les més doloroses. A la meva família l’absència d’aquest any es diu Javier; a la del diari ARA, Ignasi i Tatiana.
Aquest any hi ha l’afegit que algunes famílies molt significatives del país tampoc no passaran els seus millors dies, si bé per raons sens dubte molt diferents de les anteriors. No és que me n’alegri, ben al contrari, preferiria que no hagués passat, però el cert és que temps enrere hauria estat impensable que s’obrís un procés judicial a determinades persones o grups que semblaven intocables. Possiblement un dels errors principals va ser creure que en ser sotmesos a la llei no serien jutjats de la mateixa manera que la resta de la societat. En aquest sentit, és una gran lliçó saber que no ha estat així, un bon avís per a navegants.
D’altra banda, més d’un cop he dit que els temps de la justícia són molt diferents de la realitat quotidiana. La maquinària judicial, un cop es posa en marxa, és imparable; mirin, si no, els fets de les darreres setmanes. Però no hem d’oblidar que la justícia hi és per als fets més greus, per resoldre allò que no es pot solucionar per una altra via. Sens dubte, no és bo judicialitzar la política, però encara ho és menys fer-ho amb la vida quotidiana. Són tants els casos que han arribat als tribunals, que la justícia corre el risc de ser concebuda com un instrument polític. El nou 9-N, impugnat també davant del Tribunal Constitucional, n’és un clar exemple, i la consegüent querella contra el president Mas, una autèntica aberració jurídica i social.
¿Recorden aquella expressió que diu que el millor de tots els plets no val un ajust mal fet? A hores d’ara sembla destinada al bagul dels records... I és que no tan sols passa en el terreny polític: també en les nostres vides particulars acudim excessivament als jutjats. Per exemple, en temes de família, divorci o custòdia dels fills, difícilment un jutge adoptarà una solució millor solució que la que haurien pres les parts si s’haguessin posat d’acord.
L’esperat 2014 no ens ha decebut, ha estat un any que passarà a la història i que es tanca amb grans incògnites però també amb grans esperances. Tampoc ho ha fet en l’àmbit privat, que per a mi (i crec que és una cosa força femenina) és evidentment més pròxim, més real, més meu. Em permetran que acabi l’article amb dues referències personals, cosa que no acostumo a fer. D’una banda, vull transmetre el meu agraïment a aquest diari per la feina esplèndida que ha fet al llarg d’aquest any crucial i decisiu. Com que no el puc personalitzar en tothom més enllà de la figura del director, permetin-me que ho faci a títol personal en la persona que em resulta més pròxima, a qui més faig patir setmana rere setmana enviant-li el meu article last minute, sovint a punt de tancar l’edició. Em refereixo al coordinador de Debat, Toni Güell, sempre amable, sempre eficaç, sempre disposat. D’altra banda, el meu sincer agraïment als lectors, sens dubte! Tant a aquells que ens critiquen com als que ens alaben, tant als que estan a favor de les nostres opinions com als que hi estan en contra i, molt especialment, a aquells que ens fan pensar.
