el Prat

El Prat és el 25è aeroport d’Europa en passatgers intercontinentals

TOPICS:25èAeroportD'EuropaIntercontinentalsPassatgersPrat

POSTED BY: @ARACAT 11/10/2016

Valora aquest article

El primer semestre del 2017 l’aeroport del Prat celebrarà dues fites històriques: l’inici dels primers vols directes a Califòrnia i la Xina, com va avançar ahir l’ARA. Tot i això, Barcelona segueix molt lluny de ser un pol de vols intercontinentals. En concret, el Prat ocupa la 25a posició en el rànquing dels aeroports europeus amb més passatgers procedents de vols extracomunitaris.

Andreu MIsse

Es un periodiste força conegut de l'avi. L'havia tingut de cap en l'economia del periodico i teniem aquests si unamic comu a la caixa, el Jaume. Avui li fan una entrevista i te la poso perque esquerra com es es molt interesant. Andreu Missé (Barcelona, 1947) és periodista i dirigeix Alternativas Económicas. Ha dedicat les vacances i caps de setmana dels dos últims anys a escriure La gran estafa de las preferentes, amb què mira d’explicar la crisi: “No la pots explicar sense parlar de qui l’ha pagat”. D’aquest escàndol en treu dues lliçons positives: que les protestes socials són un motor de canvi i que els jutjats han mostrat la seva independència. Missé insisteix que no ha fet un llibre contra la banca, però al llarg de l’entrevista no amaga la seva indignació. “¿Tu creus que això és normal?”, repeteix.

Quin cas l’ha escandalitzat més?

Aquí als 80 hi va haver un cas molt dramàtic que és el de la colza. Milers de persones van morir enverinades. Vam entrevistar una persona que havia sigut víctima de la colza, una persona de Madrid, d’una família de pobres de veritat, desemparats, malalts... I el van indemnitzar per això i es va poder comprar un piset que després es va vendre. I aquests diners els va posar en preferents. És una família que s’ha passat tota la seva vida sent víctima d’enganys.

¿Les preferents van ser una operació d’Estat o cosa de les entitats?

Si mirem les institucions, el Banc d’Espanya té una gran responsabilitat perquè va modificar la legislació perquè les preferents poguessin servir per recapitalitzar els bancs. I fins i tot va dir als bancs que fessin preferents per recapitalitzar-se. Ho va dir Narcís Serra al Parlament.

Se’l creu?

Sí. Està contrastat per més gent. Un altre directiu d’una antiga caixa em deia l’altre dia que el Banc d’Espanya li va fotre una bronca perquè no havia fet preferents. Amb la gravetat que el banc sabia que els inversors havien fugit d’aquest producte, perquè en coneixien els riscos. I sabien que es col·locava a petits estalviadors. La CNMV va ser qui va fer que es descobrís tot. El 2011 va dir “Vostès no poden continuar”. Va fer la seva feina, però té poca força davant dels bancs. Ha de reforçar-se amb més competències, més gent i més capacitat sancionadora. Als EUA les multes són de 15.000 milions, aquí el màxim són deu milions.

Als preferentistes se’ls va tractar com a inversors, no com a estalviadors.

Sí. A la legislació espanyola no estava previst fer això. I a la legislació europea Espanya va ser un conillet d’Índies. Alemanya diu que una part del rescat la posa Europa però l’altra l’han de posar els inversors, els preferentistes. D’això no hi havia cap llei. La legislació que ho permet és del gener d’aquest any.

I ara s’aplicarà a Itàlia.

I el govern italià, ara que hi ha llei, s’hi resisteix! Nosaltres sense llei ho vam aplicar. L’OCDE va dir “D’acord, però quitances petites”. Home, van ser del 70%.

Vostè veu les preferents com un símbol del poder dels bancs.

Tenen un poder desproporcionat a Espanya. Les preferents, durant sis anys, es van fer de forma il·legal: entre el 1998 i el 2003 els bancs es recapitalitzaven a través de les illes Caiman. Això per què era així? Perquè als bancs ningú s’atrevia a dir-los que no. Després surt la llei europea i diu “Vostès han de fer tests”. No els fan. El Santander va fer una captació de capital de 7.000 milions per comprar l’Amro Bank. Va guanyar 3.000 milions. Els que van invertir en bons del Santander van perdre’n el 45%. O el 60%, segons els càlculs. I ningú va dir res. Els van fotre una multa de 600 milions, l’Audiència la va rebaixar a sis i ho tenen recorregut. Els bancs tenen controlats el legislatiu, el supervisor i els mitjans. Fa tres dies set diaris van sortir embolicats amb anuncis del Santander. Fa uns dies El País va sortir embolicat amb un del Sabadell... Això no ho ha fet mai The Economist, ni el Herald Tribune, ni el New York Times. És una ofensa, una exhibició de poder.

És un sector ben connectat.

Recordo el Zapatero amb trajo i el Botín amb xandall, com qui rep un empleat. Espanya no té unes relacions normals amb la banca.

Els preferentistes ho van patir?

Hi ha un poblet a Còrdova on un zelador tenia els pares amb preferents. I comença a lluitar. Al poble van estar lluitant dos anys amb CaixaBank. Van aconseguir que els tornessin la majoria dels diners, 13 milions a 300 afectats. I em deia: “Fixa’t tu: hem estat dos anys lluitant, fent manifestacions pel poble, i al final ens han tornat els 13 milions, que és la indemnització que li van donar a Nin. I què hem guanyat? El que ja era nostre”.

Vostè ha dit: “Se’ns ha fet creure que si un banc fa fallida és la fi del món”. I li demano: no ho és?

No. La fi del món és un desnonat. Que una família hagi d’anar a dormir al carrer amb nens petits. Jo estic d’acord que el Banc d’Espanya i el BCE tinguin com a prioritat salvar els bancs: que no caiguin, que això pot provocar un desastre. Però cal equilibrar-ho en una balança on hi hagi una altra autoritat que defensi les persones. Si només miro els bancs... Hi ha gent que perd els estalvis de tota una vida, gent que no ha fet vacances, que ha sigut prudent i amb les preferents ho ha perdut tot. I això els ha posat malalts, hi ha gent que s’ha mort... S’ha enfonsat un banc com Lehman Brothers, que ha creat una gran catàstrofe, però no és la fi del món. La fi del món són les famílies desnonades, que continuen sent milers.

Hi ha més control a la banca?

Una mica s’ha millorat. Però els bancs estan en una situació impossible amb els tipus a zero. És un grandíssim problema a tot arreu i a Espanya més perquè tens 200.000 milions d’actius improductius, una morositat del 9%... Fa anys els experts deien que amb la morositat al 6% no es pot fer banca. El cost del capital dels bancs és del 8% i el seu rendiment és del 4,4%. Això què vol dir? Que els bancs es poden salvar fent productes tòxics, col·locant una altra vegada estructurats...

¿Hi ha entre els sis grans banquers d’Espanya un altre Rodrigo Rato?

No els conec tots. Són els responsables de la crisi però ho són perquè hi ha hagut un marc que els ha permès fer tot això. El primer que hauríem de fer és acabar amb el marc que els dóna aquest poder.

Quines tres coses canviaria si tingués una vareta màgica?

Primer: les exigències de capital encara són petites. Si els bancs estan molt capitalitzats és difícil que facin grans estralls. Segon: la gran falla és la informació. Hi ha una regla d’or senzilla. La pregunta és: ¿els diners que he deixat aquí estan garantits per l’Estat? Si ho estan, puc dormir tranquil. I tercer: donar poder de veritat al supervisor. Que puguin posar multes proporcionals als guanys dels bancs

el coneixement

Hi ha unanimitat entre els científics consultats per l’ARA: la recerca que es fa a Catalunya és d’excel·lència i molt competitiva. “Hem acabat amb el mite que al sud dels Pirineus no es pot fer recerca”, diu Antonio Huerta, director d’Icrea. Per la seva banda, Montse Daban, assessora de la secretaria d’Universitats i Recerca, afegeix que el sistema va ser ideat per l’exconseller Andreu Mas-Colell i que no s’ha fet mai de pedaços: “Ha sigut un sistema molt meditat i ideat en comparació amb el que es feia en altres països, sempre aprofitant les poques escletxes que deixava l’estat espanyol”.

Ho diuen els experts i ho demostren les dades. Catalunya és un gran pol científic del sud d’Europa. Per exemple, Catalunya representa aproximadament l’1,2% de la població del que es coneix com a espai europeu de recerca (ERA), però la seva aportació en tots els indicadors de productivitat científica de l’ERA supera el 2%. Pel que fa a la competitivitat internacional, se situa al mateix nivell que països com Dinamarca, Finlàndia i Àustria. I en relació a la captació de recursos competitius de la UE i per habitant, Catalunya, amb 7,5 milions d’habitants, rep 226,77 milions d’euros, per sobre del que reben Israel -que amb 7,8 milions d’habitants capta 154,91 milions d’euros- o Suïssa -amb 8 milions d’habitants i 108,67 milions d’euros de finançament.

Amb aquestes i altres dades objectives sobre la taula, i amb la situació política actual, la pregunta que s’imposa és òbvia: què passaria amb el sistema català de recerca si Catalunya esdevingués un estat independent? Montse Daban, que a part d’assessora del Govern també és membre del secretariat de l’ANC, no ho dubta: “La independència impulsaria el sistema català de recerca”.

• 

Més finançament

Daban assegura que Catalunya tindria més accés al finançament. “Catalunya té el 20% d’investigadors de l’Estat i rep el 20% de fons estatals, estem segurs que hi ha un repartiment territorial, per molt que ens diguin que el Pla Nacional funciona sota criteris de competitivitat. En canvi, representem un 1,5% dels investigadors europeus i rebem el 3% dels fons de la UE, cosa que t’indica que a Europa sí que primen els criteris objectius de competitivitat, per tant, tindríem més accés a finançament”, rebla.

La Califòrnia d’Europa

Sobre la permanència de les institucions catalanes a les agències europees en cas d’independència, el científic de la UB i de l’Idibell Manel Esteller ha escrit: “Catalunya, en l’actualitat, per cada euro que rep d’Europa per fer recerca en retorna dos. Evidentment, Europa no es pot permetre perdre això i el que vol és retenir Catalunya de manera activa”. Esteller va més enllà i afegeix que “Catalunya es podria convertir en la Califòrnia d’Europa”.

Daban assegura que a les institucions de recerca de la UE s’hi pot participar com a estat membre de la Unió, per ser països associats com Suïssa i Israel o bé amb acords específics bilaterals. “Ja s’està pensant en quins organismes hem d’estar i se n’analitzen els mecanismes d’accés, però en molts ja hi estem participant; per tant, seria molt estrany de sobte no ser-hi. A la recerca no s’hi poden posar portes, ni al coneixement, tallafocs”, afirma.

Per a aquesta assessora del Govern, el debat sobiranista no ha afectat la recerca catalana a Europa, com ho demostra que durant els dos primers anys (2014-2016) del programa marc de la UE, conegut com a Horitzó 2020, la captació de fons a Catalunya ha crescut un 73% respecte als dos primers anys de l’anterior programa marc, l’FP7 (2007-2013).

Un altre dels avantatges, segons Daban, seria poder desenvolupar una política fiscal que permetés incentivar la inversió privada en recerca per facilitar que el coneixement arribi a les empreses i al mercat, “una matèria en què encara hi ha molta feina a fer

abusos a nens

Una nena de 8 anys ha estat hospitalitzada aquesta setmana a l’hospital mallorquí de Son Espases, després que 12 alumnes del seu mateix col·legi l’agredissin perquè els havia agafat la pilota. La Policia Nacional ha obert una investigació i la família de la víctima ha exigit que «es faci justícia». L’incident es va produir a l’interior de l’escola Son Roca, en una barriada dels afores de Palma de Mallorca.

Segons han declarat fonts de la família de la menor al diari 'Última Hora', la brutal agressió es va produir dimecres passat, quan els estudiants «la van tirar a terra a l’hora de l’esbarjo, la van immobilitzar i van començar a donar-li puntades per tot el cos». Com a conseqüència dels cops, la menuda «té despreniment de ronyó, fissura de costelles i contusions al peu i el colze», ha assenyalat la germana de la víctima.

NO ÉS LA PRIMERA VEGADA

La família assegura que no és la primera vegada que la nena té problemes al col·legi. «Moltes vegades la insulten i hem demanat explicacions a la direcció, però tot segueix igual», ha indicat la germana, que ha confirmat que la menor va ser donada d’alta dijous i continua la seva recuperació a casa.

Tots els alumnes que van participar en la pallissa han sigut identificats. Els agressors tenen entre 12 i 14 anys. En el moment de l’atac no hi havia cap professor al pati, ja que se n’havien absentat per una urgència amb una altra alumna, va explicar la familiar. La víctima va explicar el que havia passat a la tutora, i quan la mare va anar a buscar-la, una professora li va explicar l’incident: «No t’espantis, però hi ha hagut una picabaralla al pati i han pegat a la teva filla. Però jo la veig bé», li va dir.

INVESTIGACIÓ DE LA CONSELLERIA

Dos inspectors de la Conselleria d’Educació i Universitat estan investigant l’agressió, va confirmar ahir la portaveu adjunta del Govern balear, Fina Santiago. La portaveu va condemnar aquest acte «absolutament inacceptable i sense excusa» i ha mostrat el suport del Govern autonòmic a la víctima. Educació estudia també si hi va haver altres agressions o assetjament anteriorment per determinar si es tracta d’un cas de 'bullying'.

L’Ajuntament de Palma també s’ha posat al servei de la família de la nena i del centre per poder intervenir en el cas. En un comunicat, el consistori ha insistit que «la convivència i la igualtat són valors que no es poden deixar perdre» i que és necessari seguir fomentant-los

educacio vella

l'exministre Joan Majo en ho explica: Amb poques setmanes de diferència, la Fundació J. Bofill ha presentat el seuAnuari 2015. Reptes de l’educació a Catalunya i, en col·laboració amb la Unesco i altres socis, ha engegat el programa Escola Nova 21, que s’està llançant en aquests moments.

He pensat sovint que, si s’està parlant seriosament de bastir un país nou, independentment de quina sigui la fórmula constitucional, i de quina sigui la relació amb l’Estat, cal que sigui un país nou i millor en aspectes relacionats amb l’organització i el funcionament tant de l’àmbit econòmic com del social. És a dir, un país amb més benestar, amb menys desigualtats i amb més oportunitats per a tothom de descobrir i desplegar totes les seves capacitats, i d’aconseguir una vida digna i una participació en les tasques col·lectives.

Crec que en aquests moments no podem estar satisfets de com van les coses. He arribat a escriure, potser de manera exagerada però amb ganes de fer-nos reflexionar, que potser estem desaprofitant i condemnant una part important d’una generació (la dels meus néts). El nostre sistema econòmic s’està convertint a poc a poc en una màquina d’expulsar joves molt ben formats, i de generar, i atreure, joves amb poca formació.

Les conseqüències de les polítiques d’austeritat dels darrers anys en el sistema educatiu són molt preocupants

La responsabilitat de tot això és tant del sector econòmic com del sector educatiu. És per això que em sembla adient comentar alguns continguts de l’Anuari, que recullen l’estat actual del sector educatiu català i els seus reptes de futur. Trio aquells en què em semblen més urgents actuacions renovadores, que permetin desmentir la pregunta del títol de l’article, amb el ple convenciment que la dinàmica dels anys recents no és suficient. Hem vist avenços, però estem encallats en molts aspectes, i fins i tot hem vist retrocessos.

1. Finançament. Ja sé que els diners no ho són tot, però sense diners és difícil fer coses. Les conseqüències de les polítiques d’austeritat dels darrers anys en el sistema educatiu són molt preocupants. La retallada en els pressupostos entre el 2009 i el 2013 ha sigut de 1.264 milions, cosa que representa un 16,7%, mentre que la demografia ha augmentat en 98.000 alumnes no universitaris, i 2.700 en les universitats. Catalunya seria el 6è país de la UE que més ha retallat en educació, juntament amb Romania, Letònia, Lituània, Bulgària i Portugal.

La retallada a Espanya ha suposat un 14, 6%, i en el conjunt de la UE ha sigut d’un 3,4%. Per tant, Espanya ha retallat quatre vegades més que el conjunt de la UE, i Catalunya cinc cops més.

La despesa pública educativa del 2013 (incloent-hi els concerts) representa a Catalunya un 2,8% del nostre PIB. És la més baixa de tot Europa i és comparable amb la de països tercers com Perú, Laos i Guatemala. La mitjana dels països de la OCDE és del 5,6%, i la llei d’educació catalana fixava un objectiu del 6% per al 2017. No entro en més detalls. Ja es veu que un país nou necessita un gran esforç de finançament en l’educació, superior a l’anunciat abans-d’ahir, la solidesa i materialització del qual és difícil de jutjar ara.

2. Renovació. Hi ha altres coses a més dels diners. L’ Anuari assenyala reptes per eliminar mancances presents en el nostre sistema. En trio cinc i me’n deixo moltes:

-Superar la inèrcia d’un sistema educatiu estandarditzat i adoptar models d’aprenentatge centrats en les característiques de qui aprèn, amb l’objectiu de desenvolupar totes les habilitats que permetin les seves potencialitats personals.

-Evitar la segregació dels alumnes amb necessitats especials anant a un model d’escola inclusiva, on els mestres i professors disposin dels recursos suficients per adaptar-se a la singularitat de cada alumne.

-Disminuir la segregació, oferint a les persones d’origen immigrant oportunitats reals de reduir, també ells, la taxa de fracàs escolar i d’abandonament prematur, augmentant la seva participació en la creació de riquesa.

-Respondre a la velocitat del canvi social, fent sistemàtic l’aprenentatge al llarg de la vida, cosa que implica que la família, l’empresa, els mitjans de comunicació i les organitzacions han de tenir, en moments concrets, un paper tant o més important que l’escola.

-Actualitzar les funcions del professorat, complementant la seva formació, elevant la seva consideració social i augmentant l’autonomia dels seus equips.

Cal un gran esforç, no només financer sinó polític. Val la pena, ja que l’educació és l’estructura d’estat que més necessitem, i que ens valdrà en qualsevol escenari futur. El moment és oportú ja que hi ha una revifalla de la consciència del repte.

fer pa

Fer pa a casa és atrapar la felicitat amb les mans. El professor de psicologia Mihály Csíkszentmihályi, de la Universitat de Claremont, als EUA, ho ha descrit així, i ho raona: “Els canvis neurològics que es produeixen al cervell amb l’estat de fluïdesa, és a dir, quan es fa una activitat absorbent -com ara fer pa-, activen el sistema de recompensa i plaer del cervell”. Ho ha recollit el periodista Adam Martín en el llibre Mans. Una reivindicació de la vida normal (Pòrtic).

I a més d’aportar felicitat, el pa de veritat “és un aliment que aporta hidrats de carboni, que ens donaran energia a totes les cèl·lules del cos”, tal com explica el nutricionista David Gasol. Així que es convertirà en combustible per a l’organisme. Malgrat aquesta afirmació contundent, el nutricionista matisa que “la millor font d’energia són els anomenats hidrats de carboni complexos: els cereals integrals de gra sencer; en segon, lloc, els flocs; després, el pa, i, per acabar, les pastes i sèmoles”.

Però anem a pams. Com es fa el pa de veritat? Els ingredients bàsics són farines de bona qualitat -sigui quin sigui el tipus de cereal-, massa mare, aigua, sal i temps. “Quan es respecta el temps de fermentació de la massa del pa, que pot ser vint-i-quatre o quaranta-vuit hores segons els tipus, estem fent pa saludable”, continua Gasol.

Dit això, la fornera Anna Bellsolà, del Forn Baluard de Barcelona, i el forner casolà Jordi Dalmau, expliquen quins són els passos:

1. Llevat o massa mare

Cal començar pesant amb exactitud tots els ingredients: farina, aigua, llevat i sal. 500 g de farina de força mitjana, 310 g d’aigua mineral, 8 g de llevat i 10 g de sal, segons la recepta de Bellsolà, que al principi aconsella treballar amb llevat de forner. Els més veterans o els atrevits poden treballar amb massa mare. Jordi Dalmau explica com es fa: el primer dia es barregen una cullerada de farina de sègol i una cullerada d’aigua. Ha de quedar com un puré. Es posa en un pot de vidre i es deixa tapat sobre el marbre de la cuina. El segon dia només cal remenar-ho. El tercer es retira la meitat del contingut i s’hi afegeix una cullerada de sègol i una altra d’aigua. I així fins al 5è o 6è dia, que s’observa que el volum de la mescla s’ha doblat. En aquest moment ja està activa i es pot guardar a la nevera. A partir d’ara quan es vulgui fer servir només caldrà que es tregui una cullerada de la que es té a la nevera i s’hi afegeixin uns 80 g de farina i d’aigua. Una vegada s’hagi doblat, si se’n té prou, es pot fer servir, i si no, es torna a alimentar amb més quantitat d’aigua i farina.

2. Fer la massa

Si s’aposta per fer servir el llevat, el següent pas serà dissoldre’l amb aigua mineral, que no sigui calenta, que estigui entre 20 ºC i 22 ºC. Fet aquest pas, es posa la farina en un bol i s’hi fa forma de volcà. És aquí dins on s’ha d’anar ficant a poc a poc l’aigua amb el llevat dissolt. La farina l’anirà absorbint, i s’ha d’anar amassant fins que en quedi una massa mal feta. Llavors serà el moment de posar-hi sal.

Per als que treballeu amb massa mare el procediment és molt semblant. Caldrà barrejar la farina i l’aigua i deixar-ho reposar 30 minuts. Després cal afegir-hi la massa mare i barrejar-ho de nou. Llavors serà el moment de posar-hi la sal. Ho podeu fer amb les mans a dins del bol. I després, un repòs de 15 minuts.

3. Treballar amb les mans

Amb tots els ingredients aglutinats (la farina, l’aigua, la sal i el llevat o bé la massa mare), es pot treure la massa del bol i començar-la a treballar damunt d’una taula. Treballar-la amb les mans vol dir amassar-la, afinar-la perquè s’hi creï el gluten. Sabrem que està ben feta quan la massa es pugui estirar. Si costa molt d’estirar, el truc és deixar-la reposar dos o tres minuts. Es para l’acció d’amassar i s’hi torna al cap de pocs minuts. És així com la massa queda elàstica i fina, i serà el moment d’acabar l’acció d’amassar.

4. Reposar

Fem que la massa agafi forma de bola i la deixem reposar dues hores a dins del bol tapada amb un drap de cuina o un paper film. Passades les dues hores la massa haurà doblat el seu volum, perquè haurà fermentat. Caldrà tornar-la a posar damunt de la taula per partir-la segons la quantitat de pa que vulguem fer. Si volem fer un pa de 300 grams, llavors partirem la bola amb l’ajut d’un ganivet en peces de 300 grams. És important que siguem exactes amb la quantitat.

Un cop s’ha dividit la massa, caldrà deixar-la reposar de nou 15 o 20 minuts, també tapada i sense corrents d’aire que l’assequin. Passat aquest repòs, es dóna forma a la bola: allargada, com una barra, rodona... Aquí depèn dels gustos i també de l’habilitat de cadascú a l’hora de donar forma a la massa. El cas és que quan ja hem escollit quina forma tindrà el pa s’ha de tornar a deixar reposar una vegada més. Aquest últim repòs serà d’una hora i a sobre d’una safata enfarinada, i tapat amb un drap per resguardar-lo de corrents d’aire.

En canvi, el pa fet amb massa mare necessitarà que a la massa en lloc de boles hi anem fent plecs: cal agafar-la per un dels extrems, estirar-la i portar-la al centre. Com si féssiu una flor i sense que es trenqui. Torneu-ho a deixar reposar 15 minuts més, tapat amb un drap de cuina. (El procés de plecs i repòs l’heu de repetir unes 3 o 4 vegades.) Després feu-hi cinc plecs nous, però ara ja tocarà tapar el bol amb paper film i deixar-ho reposar a la nevera entre 12 i 24 hores.

5. Enfornar

L’últim pas, en el pa fet amb llevat, és posar-lo al forn perquè es cogui. Per a un pa de 300 grams el temps d’enfornat serà de 20 minuts, aproximadament, però és important que abans d’introduir-l’hi li fem dos o tres talls a sobre amb un ganivet o unes tisores, perquè per aquest tall és per on el pa grenyarà. Si el forn té vaporador, s’aconseguirà un efecte que fa que el pa brilli. Si no en té, el pa quedarà amb un to més aviat mat.

En el cas del pa fet amb massa mare, quan es treu de la nevera cal donar-li forma de pa de pagès, cosa que es pot aconseguir aplicant-hi la tècnica dels plecs i després donant-li forma de bola. Després només cal posar la massa dins un bol amb un drap enfarinat. Preescalfeu el forn a 250 ºC amb la safata de forn a dins. Bolqueu el pa sobre paper de forn i feu-li un tall. Introduïu-lo a dins del forn. Passats els primers 10 minuts, abaixeu la temperatura a 200 ºC i coeu-ho encara 45 minuts més. Traieu-lo del forn i deixeu-lo refredar sobre una reixeta. Ja teniu el vostre pa, com el del forn, llest.

bolquers

Aquest any al Japó el nombre de bolquers venuts per a gent gran ha superat per primera vegada els venuts per a nadons.

L’envelliment de la població en molts països, i especialment a Europa, és una realitat imparable. Ens parlen de la vella Europa per fer referència a un continent on tot està construït i on mirem de conservar la nostra història amb monuments i edificis històrics. Però la veritat és que Europa és vella també en població.

L’envelliment de la població a Catalunya és una realitat, un problema i un repte de futur.

Com a economista, us haig de dir que la situació és insòlita. Es dóna una paradoxa poc freqüent: la demanda augmenta, però no els recursos. No només hi haurà cada vegada més gent gran sinó que viuran més anys. Persones jubilades als 65 anys hauran de tenir recursos, públics i privats, per viure uns 20 anys més de mitjana. És a dir, una quarta part de la vida serà infantesa i joventut; dues quartes parts, vida professional, i una quarta part, jubilació. La meitat de la vida ha de generar estalvi, públic i privat, per a una quarta part de la vida. És insostenible.

Amb l’endeutament públic actual, el sostre de dèficit i la crisi econòmica, a hores d’ara ja sabem que l’equació no té solució.

Com ho farem, doncs?

No és gens senzill. L’Associació Catalana de Recursos Assistencials debatrà aquesta setmana sobre aquest repte social. Al Japó els joves i la societat veneren els ancians. Per a ells, el problema no és econòmic, no és una qüestió de quant costen els bolquers, sinó de quant ens els estimem. Amb aquest valor com a prioritat, l’equació canvia. I molt.