el dividend

Si haguéssim pogut mirar per l’espiell de la porta de la sala del ministeri d’Hisenda durant alguna de les cinc sessions en què sis negociadors han pactat l’objectiu del 3,1% de dèficit el 2017, què ens trobaríem? Dues persones -el diputat socialista Pedro Saura i l’exministre Valeriano Gómez- que fan un assaig general del que poden ser les relacions del PSOE i el PP en l’etapa parlamentària que acaba de començar.

“Tenim dues vies teòriques possibles. La primera és exercir d’oposició sense buscar acords i observar com un govern de majoria dèbil troba dificultats per tirar endavant, cosa que acabaria en eleccions anticipades. L’altra opció és utilitzar els nostres escons per aconseguir el que en un escenari de majoria absoluta no seria possible”, diu un dels interlocutors del pacte a l’ARA.

Les reunions van començar quan també tenia lloc la taula que ha obert el “diàleg social” entre govern i sindicats, el passat 24 de novembre. Els dos negociadors del PSOE apuntats van ser informats de les vaguetats intercanviades entre els líders sindicals, el president de la CEOE, Rajoy i la ministra Fátima Báñez. Va ser llavors quan els negociadors del PSOE van veure que era necessari fer de brokers per aconseguir una cosa que no estava plantejada i que difícilment sortiria a la taula de diàleg: la pujada del salari mínim com a condició prioritària si el govern volia l’aval socialista a l’objectiu de dèficit.

Les altres condicions eren que l’ajust per arribar al dèficit del 3,1% del PIB el 2017 es fes via ingressos i no despeses -això vol dir retallades- i que aquesta via dels ingressos exclogués, com havia promès públicament el PP, apujar l’IRPF i l’IVA, i augmentar altres impostos (tabac, alcohol i begudes ensucrades) i donar un respir a les comunitats autònomes.

Ajustos sense retallades?

La reunió de l’equip governamental (Cristóbal Montoro, Luis de Guindos, Fátima Báñez i Álvaro Nadal) amb Saura i Gómez comptava amb un fet que facilitava el pacte: l’acord entre les dues parts que la pujada de l’impost de societats a través de deduccions havia de ser el motor. Si es respecta la lletra i l’esperit del que es va acordar, els ajustos per complir l’objectiu de dèficit no haurien de suposar noves retallades. Massa bo per ser veritat.

El PSOE està interessat a fer d’aquest pacte una experiència pilot immediata perquè sap que el PP necessita el PNB per aconseguir aprovar els pressupostos generals de l’Estat, i va voler anticipar el seu propi acord com a principal partit de l’oposició. El PP, per la seva banda, ja té el 3,1% per portar a Brussel·les com a evidència de la seva “responsabilitat”.

L’operació ha suposat un petit terratrèmol polític, perquè el principal soci del PP, Ciutadans, n’ha quedat al marge, i per la reacció simètrica de Podem i la CEOE. Els primers consideren que la pujada del salari mínim -52,4 euros mensuals o 1,7 diaris- són “engrunes” i la patronal estima que “s’han passat”, per l’efecte a l’alça que això tindrà sobre la negociació de tots els sous.

¿Es repetirà aquesta experiència pilot? Al PSOE creuen que sí. Ara tots estan a l’espera dels sondejos per veure com s’ha rebut el pacte. El PP vol fer creure que la recuperació econòmica ja té impacte sobre els més desfavorits. I el PSOE va a la caça del dividend de l’oposició.

refugiats d'hivern grec

Ningú ens escolta. Per això hem sortit del camp, per dir als europeus: «Esteu d’acord que ens tractin així? Vam deixar Síria per fugir de la guerra i de la mort, però aquí morim cada dia»”, explicava el Mohssen, que viu amb la seva dona i els seus quatre fills en una tenda al camp de refugiats de Softex, a prop de la població grega de Diavata, mentre es manifestaven dilluns pel centre de Tessalònica. El Mohamed, un nen d’onze anys que vol ser mecànic, també es queixava: “A Síria vaig estar cinc anys sense poder anar a l’escola, i durant els sis mesos que fa que sóc a Grècia tampoc hi he pogut anar. Al camp hi estem molt malament i no m’agrada el menjar que ens donen”.

Atrapats a Grècia des que al març es va tancar la ruta dels Balcans i mentre els països de la UE no compleixen els seus compromisos d’acollida, els manifestants exigien saber fins quan hauran d’estar al campament, i reclamaven atenció mèdica per als malalts, una millora de les condicions de vida i diners per cobrir algunes de les seves necessitats. “Hem tingut una reunió amb la policia, l’exèrcit i un representant de les Nacions Unides, ens han dit que el 15 d’agost tindrem resposta”, deia el Mohssen. El menjar també ha creat malestar entre els refugiats: “Feia vuit dies que no acceptàvem menjar de l’exèrcit a causa de la mala qualitat i la poca varietat i ara el tornem a acceptar a l’espera de la pròxima reunió”, afegia.

El 28 de juliol la Raghda, una dona siriana de 28 anys, va morir a Softex poc després que arribés l’ambulància al campament. El Khamal, el seu marit, denuncia que l’ajuda va trigar una hora i quart. “Feia uns dies que la Raghda no es trobava del tot bé, es va anar a dutxar i es va desplomar, la vam portar fins a la tenda embolicada amb un llençol però l’ambulància va tardar molt”, lamenta el Khamal.

El César, voluntari de la ONG espanyola Rowing Together, que es dedica a l’atenció ginecològica, assegura que a partir de les cinc de la tarda la Creu Roja deixa el camp i que no hi ha cap tipus d’assistència mèdica oficial fins a l’endemà al matí. Aquesta ONG intenta cobrir les mancances des de primera hora de la tarda fins ben entrada la nit.

Calor sufocant i falta d’higiene

Una de les principals reivindicacions dels refugiats és la pèssima qualitat del menjar que reben de l’exèrcit. A Vasilika és habitual la imatge dels contenidors plens de menjar envasat en unes reduïdes porcions individuals que els refugiats prefereixen llençar malgrat l’escassetat d’aliments. També són habituals els problemes amb les altes temperatures, que dins les tendes poden superar els 40 graus, la falta de ventilació i d’espais amb ombra, la falta d’aigua calenta i greus problemes d’higiene. El Rakan, un noi de 21 anys que viu al camp de Cherso, denuncia que hi ha moltes deficiències: “La gent està enfadada perquè hi ha molts malalts i nens acabats de néixer, fa molta calor i no tenim diners per comprar res del que necessitem. L’hivern no tardarà a arribar i volem un lloc decent on viure”.

Dones i seguretat

Els voluntaris independents i les oenagés intenten solucionar algunes d’aquestes necessitats bàsiques. El Bernat, voluntari del camp de Lagkadikia, assegura que “la manca d’espais per a dones fa que no surtin de la tenda per relacionar-se, i alguns joves arriben a autolesionar-se a causa de la frustració, els refugiats consideren que són tractats com animals”.

Voluntaris de l’Equip de Rescat en Emergències de Catalunya (EREC), que treballa juntament amb Help Nafarroa, s’encarreguen d’instal·lar extintors en alguns camps, a més de repartir fruita i verdura fresca. Un dels bombers que col·labora amb l’EREC valora negativament la seguretat als camps: “La gent cuina a dins les tendes, que són inflamables, i no hem trobat cap camp amb un pla d’evacuació. En qualsevol moment hi pot haver un accident, amb el risc que hi hagi moltes víctimes”.

reforma o ruptura

EL NOSTRE MÓN, el món occidental, està enmig d’un canvi d’època. El model que va sortir de la Segona Guerra Mundial, el projecte europeu, l’estat del benestar, la consolidació de la democràcia liberal, tenen problemes: la crisi econòmica els va posar dramàticament damunt la taula i en alguns llocs és clara la sensació d’esgotament i de corrupció del sistema. En un cert sentit recorda el que es va viure aquí a finals dels setanta, després de la mort de Franco, amb totes les distàncies perquè ara el que s’acaba no és una dictadura. Però hi ha la mateixa sensació que la continuïtat no és una opció. Llavors la pregunta va ser: reforma o ruptura? Ara també ho és. ¿Es tracta de reformar allò que no va bé del sistema o es tracta de fer-li una sacsejada prou forta per anar cap a una altra cosa? Clinton, Cameron, Fillon o Renzi són apostes reformistes. Trump, el Brexit, Le Pen o el front del no a Itàlia, apostes de ruptura. Ja es veu que hi ha reformismes prou diferents. I ja es veu també que hi ha projectes de ruptura en extrems aparentment oposats. Les societats occidentals, espantades i ressentides, estan triant entre reforma i ruptura. Fins ara han anat triant més aviat ruptura. A veure què passa diumenge a Itàlia. És importantíssim.

Mendoza de Cervantes

Eduardo Mendoza (Barcelona,1943) va saber que guanyava el premi Cervantes 2016 com si fos un dels personatges -distrets i desvagats- de les seves novel·les. “Caminava per un carrer de Londres i de cop he vist que em trucava un número desconegut -deia ahir a la tarda-. Sort que els carrers londinencs són tranquils i he sentit la trucada. Era el ministre! El primer que he pensat ha sigut: «Mare meva, quin embolic. I a sobre Carmen Balcells, la meva agent i amiga, ja no hi és!»” En una de les seves novel·les, la notícia que li acabava de comunicar el ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, hauria donat lloc a malentesos, persecucions i embolics de tota mena. El món real, però, no es regeix pels codis de la ficció, i la concessió del premi Cervantes, dotat amb 125.000 euros i considerat el premi Nobel dels autors en llengua castellana, només va tenir com a conseqüència la convocatòria d’una roda de premsa d’urgència a Londres, ciutat on viu Mendoza durant gran part de l’any.

“ Aquest premi tanca el cicle, és un final de trajecte feliç -va explicar l’escriptor-. Quan vaig debutar amb La verdad sobre el caso Savolta el 1975 vaig guanyar el Premio Nacional de la crítica. En aquells moments jo era totalment desconegut, i em vaig veure catapultat del no res al reconeixement. De cop i volta s’esperaven coses de mi. He passat aquestes últimes quatre dècades intentant que aquelles primeres esperances no quedessin frustrades”. Quan va publicar la seva primera novel·la, Mendoza vivia a Nova York, on feia de traductor per a l’ONU. Tenia 32 anys. La seva següent novel·la va ser El misterio de la cripta embrujada (1979): estava protagonitzada pel detectiu anònim que de moment ha aparegut en quatre novel·les més. Al llibre hi abundava la ironia -eficaç, tendra i puntualment inflamable-, que l’autor ha continuat treballant en gran part de la seva producció literària.

“L’humor és natural i forma part del meu ADN -diu-. De vegades penso que és una manera molt fàcil d’afrontar realitats contra les quals s’ha de lluitar”. Entre els motius per donar el premi a Mendoza el jurat del Cervantes va citar que “posseeix una llengua literària plena de subtileses i ironia, cosa que el gran públic i la crítica sempre han reconegut, a més de la seva extraordinària projecció internacional”. També se li reconeixia ser hereu “de la millor tradició cervantina”.

El bon rotllo de Cervantes

“Cervantes va tenir una gran influència en mi com a persona i com a escriptor -recorda Mendoza-. Vaig fer un curs preuniversitari sobre El Quixot. La història i els personatges em van abduir i em van fer veure que es pot escriure literatura sense perdre el somriure. No cal ser crític, lluitador, combatiu ni marginal. Quan vaig començar tothom volia ser maleït i aconseguien que se’ls maleís. El que em va semblar que caracteritzava Cervantes era la senzillesa, l’elegància i el bon rotllo”.

Mendoza és un dels grans cronistes de Barcelona gràcies a La ciudad de los prodigios (1986), Sin noticias de Gurb (1995) i la sèrie del detectiu anònim: l’última entrega va ser E l secreto de la modelo extraviada, publicada fa tot just un any. També s’ha atrevit amb la Palestina del segle I ( El asombroso viaje de Pomponio Flato, 2008) i la ciutat de Madrid el 1936 (Riña de gatos, 2010). I ha escrit teatre en català ( Restauració, 1990).

“Personalment, a Catalunya mai he tingut cap problema per escriure en castellà. Ni tan sols oficialment: el 2013 vaig rebre el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat -recorda-. S óc bilingüe, i escriure en castellà no és cap raresa. Si es donés el Cervantes a tots els autors que escriuen en castellà des de Catalunya s’esgotaria el pressupost del ministeri”.

Al llarg dels seus quaranta anys d’història, el premi Cervantes l’han guanyat quatre autors catalans: a Mendoza l’han precedit Juan Marsé (2008), Ana María Matute (2010) i Juan Goytisolo (2014).

a li a nça

Des de finals de juliol de 1936, Franco va comptar amb l’ajuda italiana. Al principi de la Guerra Civil, els militars sortien d’Itàlia amb documentació falsa i vestits de paisà. Però aviat l’aliança entre Franco i Mussolini va ser força ostentosa. Des de la Itàlia feixista van arribar assessors militars, tècnics, pilots, conductors de tancs, artillers... En total, més de 80.000 homes i una notable dotació bèl·lica que es va mantenir fins a l’1 d’abril de 1939. La col·laboració dels feixistes italians es pot resseguir a través de les fotografies: hi ha les imatges que van captar els soldats rasos amb les seves Leica i Contax, les que es van publicar als mitjans de comunicació o les que sol·licitaven, amb finalitats documentals, l’estat major de les forces armades i les oficines polítiques vinculades al ministeri d’Afers Exteriors italià. Totes aquestes fotografies nodreixen l’exposició Fu la Spagna! La mirada feixista sobre la Guerra Civil Espanyola, que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya fins al 19 de febrer.

• 

Tropes posant a la rodalia d'Haro el 1938 (Archivio Provinciale di Bolzano. Fons Sandri) / APB. FONS SANDRI 

L a mostra, doncs, entrecreua diferents mirades i constata fins a quin punt les imatges poden ser manipulades i utilitzades per un bàndol o l’altre. El 14 de març de 1937 va aparèixer la fotografia d’una dona a la Tribuna Illustrata amb aquest peu: “Un bon exemple de bruixa al servei dels rojos”. En realitat era una fotografia de l’agència Keystone publicada al setmanari francès Vu el 29 de juliol de 1936 amb una descripció força diferent: “El somriure satisfet d’una catalana que ha lluitat de valent”. “Les diferents imatges reflecteixen el punt de vista del règim i també les relacions conflictives entre Mussolini i Franco”, explica Daniela Aronica, que ha comissionat l’exposició amb Andrea Di Michele.

Les contradiccions entre Franco i Mussolini

Mussolini volia accelerar el final del conflicte en contra dels interessos de Franco i exaltar en tot moment el protagonisme de les seves forces. Hi havia cops de colze per veure qui sortia a la fotografia.

Després de la batalla de Santander i fins a l’ofensiva d’Aragó, als legionaris italians se’ls va deixar en reserva. Una decisió que va enfurismar Mussolini. La seva reacció va ser desfermar e l terror a la rereguarda i intensificar els atacs de l’aviació italiana sobre objectius civils. La premsa italiana no va informar dels efectes devastadors de les operacions aèries, però els pilots de l’Aviazione Legionaria van documentar minuciosament la pluja de bombes. “ Són molt eloqüents les imatges dels bombardejos a les cases privades”, destaca Aronica. “Les persones, si hi apareixen per accident o perquè no poden ser allunyades prèviament, s’ignoren completament”, detalla. És un dels punts àlgids de la despersonalització de la guerra. Tampoc s’informa de les víctimes dels bombardejos.

El deliri estètic de les bombes

L es imatges aèries van impactar molt perquè era la primera vegada que s’obtenien: “És un deliri estètic, es fan comentaris exaltats”, destaca Aronica. Els aviadors presumien de les seves bombes: impressiona veure com una bomba de 250 quilos cau sobre la Fatarella durant la Batalla de l’Ebre o les bombes “dedicades”, entre d’altres, a Manuel Azaña, Dolores Ibárruri o Largo Caballero.

• 

Bombes dedicades a punt de ser carregades a un Savoia-Marchetti a l'aeròdrom de Sòria la primavera de 1937 (Archivio Centrale dello Stato, Mostra della Rivoluzione Fascista) 

La premsa oferia una imatge heroica i esbiaixada de l’aviació: explicava que els aviadors llançaven les bombes amb precisió quirúrgica i només atacaven objectius militars. La realitat, però, era molt diferent. No era l’única manipulació. Els diaris italians asseguraven que la població rebia amb entusiasme “l’alliberament”. Les fotografies dels legionaris, però, deixen constància que, durant l’últim any de la guerra, no hi havia tanta eufòria i no tota la població rebia amb els braços oberts els aliats de Franco. Els legionaris Sandri i Lucchi, mentre recorrien els carrers de Tarragona, van captar una pintada: “ España para los españoles! Fuera el invasor! ”. La fotografia es va localitzar a l'arxiu de l'estat major de l'exèrcit italià.

La guerra il·lustrada amb còmics

“Es publicaven fotografies de ciutats caigudes que encara no havien caigut”, explica Aronica. I si no es podien manipular les fotografies, la guerra s’il·lustrava amb dibuixos. És el cas de l’ofensiva de Madrid. “Es tractava d’una guerra estàtica, de trinxeres i de desgast, i aquesta no era la imatge que volien donar els italians”, diu Aronica. El dinamisme dels còmics permetia oferir la versió que preferia Mussolini: escenes de lluita aferrissada que omplien les portades de la premsa italiana.

“Han sigut deu anys d’investigació als arxius. Els últims tres anys han sigut molt intensos”, destaca Aronica. S’han recuperat moltes fotografies privades que acabada la guerra van passar a estar en mans de la censura militar i que “han aparegut” a les fototeques dels Arxius Històrics de les Forces Armades italianes. La majoria no estaven catalogades. “Hem hagut de parlar amb moltes famílies de legionaris perquè ens deixessin les fotografies. Algunes han col·laborat i d’altres no han volgut”, destaca la comissària. “Hem tingut sempre les portes obertes dels arxius militars italians”, afegeix. L’exposició recorrerà diferents poblacions de l’estat espanyol i viatjarà a Itàlia: “És important que viatgi a Itàlia perquè la participació italiana en la Guerra Civil és poc coneguda. No és present en la memòria col·lectiva italiana”, diu Di Michele.

• 

Cerimònia dels legionaris en honor als caiguts / Dibuix d'Achille Beltrame publicat a 'La Domenica del Corriere' 

La guerra filmada

A la Filmoteca també s’exhibiran, fins a l’1 de desembre, documentals de la Itàlia feixista sobre la Guerra Civil. Aquest dilluns es va estrenar mundialment el recuperat documental Il legionari italiani in Catalogna, que mostra l’acció de les tropes de Mussolini a Catalunya durant l’última etapa de la Guerra Civil. Els serveis de propaganda feixista, càmera en mà, es van situar en la línia de foc. Els documentals exalten l’heroisme dels soldats italians però també deixen entreveure algunes de les contradiccions entre Mussolini i Franco.

La investigació d’Aronica i  el centre que dirigeix, Centro di Studi sul Cinema Italiano, culminarà el març del 2019 amb el congrés internacional Iconografía fascista y Guerra Civil Española: fotografía, cine, cómics, ilustraciones.

adeu comandante

Cuba és sens dubte un país imprevisible i sempre sorprenent. Quan tothom s’esperava aglomeracions i cues desendreçades com les que acostuma a haver-hi a l’Havana, el memorial oficial per acomiadar-se de Fidel Castro va transcórrer ahir amb una inusual tranquil·litat i civisme. Res a veure amb el ritme de salsa i Carib que tenyeix el paisatge cubà. Paciència i molta calma en una plaça de la Revolució on regnava el silenci i que estava coronada per una fotografia gegant d’un jove Castro amb fusell a l’esquena, la mateixa que reproduïa l’oficialista Granma quan va anunciar la seva mort.

“Caldran mil anys perquè neixi un altre Fidel”, deia José García, un cubà de 76 anys que assegurava que havia lluitat a la mateixa columna de l’expresident amb 16 anys a la Sierra Maestra, abans del triomf de la Revolució, i a qui es veia emocionat per la desaparició de Castro. La seva cara reflectia bé l’ambient i el sentiment dels milers de persones que durant tot el dia van fer cua, en alguns moments de fins a tres hores, en silenci i amb mostres de tristesa. Alguns sortien eixugant-se les llàgrimes, i això que no hi havia ni taüt ni cadàver perquè el cos del Comandante ha estat incinerat.

Amb l’obertura del memorial, Cuba inicia els homenatges populars a Fidel, després d’un cap de setmana amb concentracions improvisades. Al matí les Forces Armades Revolucionàries van començar a disparar 21 salves de canó, simultàniament a l’Havana i a Santiago de Cuba. L’eco dels canons ressonava en el silenci de la gegantina plaça de la Revolució, un espai sense edificis residencials on normalment els cotxes passen a gran velocitat.

La imatge a l’exterior

El sol colpejava amb força els assistents, que intentaven protegir-se’n amb paraigües de colors llampants, tot i que alguns van acabar a terra marejats. Tot estava tan minuciosament calculat i planificat que sorprenia en un país que gaudeix de la improvisació i la porta fins al límit. “Pensa que porten deu anys preparant aquest moment”, comentava un periodista britànic que es queixava d’algunes limitacions a la premsa per accedir dins del memorial. Les visites s’organitzaven en grups de dotze per evitar aglomeracions i la sensació d’espectacle.

Aquests dies els cubans se saben observats i es mostren molt interessats i preocupats pel que es pensa i es diu a l’exterior sobre la mort del Comandante. “Aquí tothom hi ve voluntàriament, ningú hi ve obligat. Les cares de llàstima no es poden fingir”, assegurava un home amoïnat per la imatge que els periodistes estrangers projecten de Fidel.

Escolars amb uniforme i treballadors sanitaris amb les bates blanques esperaven el seu torn per dir adéu al Comandante. “Fidel era el nostre pare. No hem viscut mai sense ell”, exclamava el David, de 54 anys, que no es declarava “ni fidelista ni antifidelista”, però que reconeixia el llegat del líder revolucionari. “És l’avi rondinaire que ens sembla pesat i antic, però que ens entristeix quan se’n va”, deia. De fet, per a molts cubans, la desaparició de Castro és tan sols “física” i coincidien a afirmar que la seva presència es mantenia a Cuba a través dels ideals revolucionaris i els principis que va transmetre a la societat durant les cinc dècades al poder.

Mentre a la plaça de la Revolució hi regnava el dol i la tristesa, la resta de la capital vivia la jornada de commemoració amb certa tranquil·litat, tot i que per seguretat s’havien tallat al trànsit 19 carrers. Una sensació de diumenge recorria els diferents barris de l’Havana i els veïns es justificaven dient que anirien més tard al memorial. El dol durarà fins diumenge.

Rosberg

Nico Rosberg ja és per fi campió del món de Fórmula 1. Després d’haver-se quedat a les portes del trofeu en els últims anys, l’alemany ha aconseguit el seu objectiu aquest 2016. Per fi ha deixat de ser el pilot que més triomfs tenia sense haver sumat cap títol. No ha sigut fàcil i l’ha hagut de lluitar fins al final. Patint. Però finalment un alemany ha sigut campió amb Mercedes, un equip alemany. Des que va treure la calculadora i va veure que sent segon en les últimes curses de la temporada seria campió, independentment del que fes Lewis Hamilton, l’alemany ha calcat els resultats. Ahir, de nou, va ser segon. “Estic molt i molt content. Ha sigut una cursa horrible, molt difícil”, va dir Rosberg. Va ser una cursa molt tàctica. Molt. Hamilton va fer l’impossible per intentar evitar que el seu company guanyés el Mundial i li pispés la corona que ell defensava: va alentir al màxim el ritme de la cursa, amb la intenció que els Red Bull i els Ferrari, que venien per darrere, contactessin amb Rosberg i lluitessin amb ell pel podi. Necessitava guanyar i que l’alemany fos com a màxim quart per ser campió i, per tant, li calia un cop de mà de Vettel, Räikkönen, Ricciardo o Verstappen. “Per què vas tan lent?”, li preguntaven a Hamilton des del mur, i ell no contestava. “Necessitem que apugis el ritme si vols guanyar la cursa”, li insistien. Però ell, impassible, continuava a la seva. “Us suggereixo que ens deixeu competir”, replicava. Estava seguint el seu pla, la seva estratègia, l’única amb què podia tenir alguna remota opció d’aconseguir un títol que segurament havia perdut curses enrere.

Rosberg, per darrere, començava a posar-se nerviós, ja que pel retrovisor veia que s’acostaven primer Verstappen i després Vettel. I quedaven cinc voltes que podien ser una eternitat. Al final, Rosberg va evitar prendre riscos innecessaris. Ja havia arriscat al principi de la cursa quan va superar Max Verstappen amb un avançament que bé valia un Mundial. “Ha sigut espectacular. Mai havia sentit una cosa així dins del cotxe”, va reconèixer, ja que pensava que després d’avançar l’holandès ja ho tenia fet. Una lluita cos a cos de l’alemany amb un Verstappen que aquesta temporada s’ha doctorat i que l’any vinent aspira a estar lluitant pels triomfs entre els grans. “ Verstappen sortia sisè i pensava que no me’l trobaria, però en unes quantes voltes allà el tenia!”, deia el ja campió del món, amb cara d’incredulitat. Rosberg va celebrar el títol fent girar el seu Mercedes i cremant neumàtics. “He aconseguit el mateix que va aconseguir el meu pare. És molt emocionant”, va dir al podi, amb llàgrimes als ulls, després de dedicar-li el títol a la seva dona i a la seva filla. La festa, a Mercedes, va ser llarga. Un títol, el primer de Rosberg, bé s’ho val.