dia de la constitucio

Ara fa un mes, la decisió de l’Ajuntament de Badalona d’obrir el 12 d’Octubre va provocar una polèmica que va acabar als tribunals, ja que el PP va portar l’equip de govern als jutjats. Allò va ser per un sol ajuntament, el de Badalona, que va decidir desobeir la justícia espanyola el mateix dia 12. Doncs bé, això pot quedar en una anècdota al costat del que es prepara per al 6 de desembre, Dia de la Constitució.

Segons llegim al Nació Digital, els tres principals partits independentistes, el Partit Demòcrata, Esquerra i la CUP, estan preparant una obertura coordinada dels ajuntaments per al 6 de desembre. L’objectiu d’aquesta mesura és visualitzar “normalitat” en un dia festiu. Això sí, no volen comprometre els funcionaris i per això estudien la manera legal de fer-ho.

L’objectiu és visualitzar la normalitat en un dia festiu sense comprometre funcionaris

La convocatòria l’estan liderant aquests tres partits, però també volen implicar els comuns, especialment l’Ajuntament de Barcelona. Segons el digital, els tres partits ja s’haurien posat d’acord per tirar endavant la proposta als ajuntaments en què governen.

Això significa que la immensa majoria dels consistoris obririen de manera simbòlica el Dia de la Constitució. Però el repte seria que els comuns també s’hi sumessin. Per aquests partits, això permetria “fer la convocatòria més transversal i arrelada a ciutats metropolitanes”. En concret, estan pendents de si Barcelona en Comú abraça la iniciativa. Si és així, el ressò de l’acció, diuen, seria molt superior. Si aquesta mesura té èxit viurem un nou episodi de desafiament d’algunes institucions catalanes, en aquest cas de la majoria dels ajuntaments cap a la legislació espanyola

debat del referendum

Aquest mes de desembre s'esgota el termini fixat en el denominat “Pacte de la Llibertat”, rubricat per CiU i ERC, per fer públiques la data i la pregunta de la consulta. Els partits han estat distrets durant les darreres setmanes donant voltes a la formulació de la qüestió: que si ha de ser inclusiva, clara, de consens, oberta, de resposta inequívoca, que si estat propi, que si independència, que si sobirania... Tot aquest debat, però, és relativament poc important. Perquè al marge de quina sigui la formulació i quina sigui la data, tots els actors en joc, començant per CiU i ERC, tenen coll avall que la consulta no es farà. Aquesta és la consigna que deixen anar periòdicament els opinadors afins en articles a la premsa o xarxes socials, i és el que es comenta off the record als passadissos del Parlament. Tanmateix, que la consulta no es faci no serà conseqüència d'algun imperatiu de caràcter diví que ho impedeixi, sinó per la decisió expressa del Govern de la Generalitat.

Analitzem la situació dels dos principals actors en joc. CiU porta un any mirant de cavalcar una situació molt complexa. La seva aspiració d'obtenir una gran majoria per gestionar políticament el cicle de mobilitzacions sobiranistes va quedar estroncada la nit del 25 de novembre de 2012. El pacte amb ERC, que incomoda a l'establishment català i als sectors més dretanosos de la coalició, era l'única opció per evitar la defenestració immediata de Mas. Durant el darrer any el Govern ha mirat de marcar el tempo a base de declaracions patriòtiques i cimeres d'unitat nacional. Però si ens atenem als fets, la realitat és que el president ha deixat clar que si l'Estat no autoritza la consulta no pensa desobeir la llei espanyola convocant-la unilateralment. Així ho va explicitar pocs dies abans del darrer Onze de Setembre davant dels micròfons de Catalunya Ràdio. L'alternativa de Mas serien unes eleccions que l'entorn convergent ha batejat com a “plebiscitàries”, a poder ser el 2016.

La situació d'ERC és diferent. Els independentistes haurien de ser els més interessats en què es faci el referèndum. Tanmateix, són poques les veus en l'entorn de Junqueras que defensin realitzar una consulta desobeint l'estat. Els ideòlegs republicans es cuiden molt de deixar obertes totes les portes, i veuen amb bons ulls les anomenades “eleccions plebiscitàries”. Això sí: sense immolar-se en una gran coalició com es planteja des de l'entorn transversalista. I és que des d'un punt de vista estrictament polític el que més li convé a ERC no és un referèndum sinó un avançament electoral que, segons indiquen totes les enquestes, li donaria la victòria per primer cop en vuitanta anys. A partir d'aquí entraríem en una nova fase. Si el resultat és aclaparador, a alguns republicans els fa trempar l'opció de “fer un Macià”, és a dir, proclamar l'estat català des del balcó de la Generalitat com feu l'Avi l'any 31. Si la victòria no és tan rotunda però hi ha majoria CiU-ERC el més probable és que es reprodueixi un escenari com l'actual amb els papers invertits. Tanmateix, això obre moltes incògnites que ara ningú planteja: mantindrà CiU l'actual tremp sobiranista essent segona força, amb Mas definitivament decapitat i havent de fer president Junqueras? I en cas que el gir moderat no es produeixi, acceptaran els nacionalistes prendre part o donar suport a un Govern que impulsi una declaració unilateral, tenint en compte que ara com ara ni tan sols estan disposats a desobeir l'ordenament jurídic vigent per convocar una consulta?
 
Així doncs, la gran incògnita dels pròxims mesos no és ni la pregunta ni la data, sinó saber què passarà quan l'Estat impugni el referèndum i el president (si no canvia d'opinió) no impulsi cap consulta unilateral i tampoc convoqui eleccions. Si CiU vol seguir governant així fins a 2016 és poc probable que ERC li doni suport. O busca un nou aliat o no arribarà a 2015, i més si l'ANC decideix, com ja han suggerit algunes veus, d'ocupar la plaça Sant Jaume a l'estil egipci fins que el president no dimiteixi i dissolgui el Parlament. De tot plegat en podem extreure tres conclusions: 1) la gran majoria d'escenaris són nefastos per Artur Mas 2) Passi el que passi és probable que Junqueras hi surti guanyant, però no ho tindrà fàcil per governar i seguir endavant amb el procés. I 3) L'única salvació de CiU és un acord amb Espanya. I aquí és on la cosa es posa interessant, perquè si ho mirem amb fredor, el millor escenari per Espanya també és un acord amb CiU. Un pacte Rajoy-Mas per fer una consulta legal –ja veurem sobre què i en quin moment dels pròxims anys–- mataria diversos pardals d'un tret: permetria guanyar temps –i ja se sap que el temps és el que més valoren els polítics-, evitaria un govern d'ERC a Catalunya –per Junqueras seria difícil retirar el suport a Mas sabent que la consulta està en joc-, permetria a CiU i PP habilitar-se mútuament per pactar de nou –garantint l'imperi de l'austeritat- i facilitaria la digestió del resultat d'un hipotètic referèndum en clau no rupturista. Improbable? Potser sí. Impossible? En política, res

advocats d l'estat

Els serveis jurídics de l’Estat i la Generalitat es reuneixen de manera periòdica amb tota normalitat des de fa anys, aliens al soroll polític actual que els envolta. Ells són tècnics i només entenen de lleis i reglaments. Entre el 2011 i el 2016 -el temps que fa que no es reuneix la comissió bilateral Estat-Generalitat- van resoldre 17 dels 50 conflictes legals o competencials que s’han produït entre les dues administracions sense haver d’arribar al Tribunal Constitucional. És a dir, un 34% dels temes s’han solucionat sense la intervenció dels polítics dins la subcomissió de seguiment normatiu de prevenció i solució de conflictes, formada només per advocats, que penja de la comissió bilateral, integrada per polítics.

Entre aquests 17 temes resolts pels serveis jurídics espanyols i catalans hi ha un conflicte de competències amb les adopcions internacionals, la modificació de la Carta de Barcelona, el règim especial de la Vall d’Aran o la modificació de la llei del sistema de protecció de la infància. En canvi, un dels conflictes que no s’han aconseguit resoldre és el de la llei de seguretat nacional, aprovada el juliol del 2015, que permet a l’Estat mobilitzar les policies autonòmiques per “garantir la defensa d’Espanya”. La Generalitat -i també el govern basc- consideren que aquesta llei envaeix clarament les competències policials transferides, però el govern espanyol no cedeix en aquest cas. Fonts del Govern expliquen a l’ARA que el més habitual és que en aquests conflictes entre Estat i Generalitat el recurs el posi el govern català perquè “l’executiu espanyol envaeix moltes competències”.

Reduir els litigis

Dins l’ operació diàleg del nou govern de Mariano Rajoy -ara sense majoria absoluta-, el gabinet del PP ha posat molt l’accent a reduir el nivell de litigis entre les dues administracions. Dijous passat va ser la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría qui va dir que entre tots havien d’aconseguir incrementar el 34% -ella ho va arrodonir al 40%- fins al 60% de litigis resolts parlant. I aquest divendres, després de la primera reunió formal amb el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el nou delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, va afirmar que s’esforçarà per “reduir litigis i conflictivitat amb Catalunya”. El delegat de Moncloa va explicar que no poden, ni volen, retirar cap de les demandes que ja són als jutjats, però que “hi ha instruments que poden evitar en el futur que els litigis siguin els que marquin la relació política entre els governs”. Entre aquests instruments, Millo va destacar les comissions sectorials dels ministeris, i la comissió bilateral Estat-Generalitat no s’ha convocat mai des que el PP va tornar al govern de l’Estat amb Mariano Rajoy. Això no ha frenat, però, la feina dels tècnics.

Santamaría-Romeva

Sáenz de Santamaría va insinuar que aquesta comissió bilateral es podria tornar a activar per mirar de resoldre els conflictes polítics quan els serveis jurídics no se’n surtin. Des d’aquesta legislatura, l’interlocutor de Santamaría per part del Govern en aquesta comissió bilateral és el conseller d’Afers i Relacions Internacionals i Exteriors i Transparència, Raül Romeva. Els dos dirigents van coincidir en l’acte de presa de possessió del càrrec d’Enric Millo, on van parlar cordialment uns minuts. Segons el govern espanyol, la trobada es podria repetir aviat amb carpetes i informes jurídics pel mig

el dividend

Si haguéssim pogut mirar per l’espiell de la porta de la sala del ministeri d’Hisenda durant alguna de les cinc sessions en què sis negociadors han pactat l’objectiu del 3,1% de dèficit el 2017, què ens trobaríem? Dues persones -el diputat socialista Pedro Saura i l’exministre Valeriano Gómez- que fan un assaig general del que poden ser les relacions del PSOE i el PP en l’etapa parlamentària que acaba de començar.

“Tenim dues vies teòriques possibles. La primera és exercir d’oposició sense buscar acords i observar com un govern de majoria dèbil troba dificultats per tirar endavant, cosa que acabaria en eleccions anticipades. L’altra opció és utilitzar els nostres escons per aconseguir el que en un escenari de majoria absoluta no seria possible”, diu un dels interlocutors del pacte a l’ARA.

Les reunions van començar quan també tenia lloc la taula que ha obert el “diàleg social” entre govern i sindicats, el passat 24 de novembre. Els dos negociadors del PSOE apuntats van ser informats de les vaguetats intercanviades entre els líders sindicals, el president de la CEOE, Rajoy i la ministra Fátima Báñez. Va ser llavors quan els negociadors del PSOE van veure que era necessari fer de brokers per aconseguir una cosa que no estava plantejada i que difícilment sortiria a la taula de diàleg: la pujada del salari mínim com a condició prioritària si el govern volia l’aval socialista a l’objectiu de dèficit.

Les altres condicions eren que l’ajust per arribar al dèficit del 3,1% del PIB el 2017 es fes via ingressos i no despeses -això vol dir retallades- i que aquesta via dels ingressos exclogués, com havia promès públicament el PP, apujar l’IRPF i l’IVA, i augmentar altres impostos (tabac, alcohol i begudes ensucrades) i donar un respir a les comunitats autònomes.

Ajustos sense retallades?

La reunió de l’equip governamental (Cristóbal Montoro, Luis de Guindos, Fátima Báñez i Álvaro Nadal) amb Saura i Gómez comptava amb un fet que facilitava el pacte: l’acord entre les dues parts que la pujada de l’impost de societats a través de deduccions havia de ser el motor. Si es respecta la lletra i l’esperit del que es va acordar, els ajustos per complir l’objectiu de dèficit no haurien de suposar noves retallades. Massa bo per ser veritat.

El PSOE està interessat a fer d’aquest pacte una experiència pilot immediata perquè sap que el PP necessita el PNB per aconseguir aprovar els pressupostos generals de l’Estat, i va voler anticipar el seu propi acord com a principal partit de l’oposició. El PP, per la seva banda, ja té el 3,1% per portar a Brussel·les com a evidència de la seva “responsabilitat”.

L’operació ha suposat un petit terratrèmol polític, perquè el principal soci del PP, Ciutadans, n’ha quedat al marge, i per la reacció simètrica de Podem i la CEOE. Els primers consideren que la pujada del salari mínim -52,4 euros mensuals o 1,7 diaris- són “engrunes” i la patronal estima que “s’han passat”, per l’efecte a l’alça que això tindrà sobre la negociació de tots els sous.

¿Es repetirà aquesta experiència pilot? Al PSOE creuen que sí. Ara tots estan a l’espera dels sondejos per veure com s’ha rebut el pacte. El PP vol fer creure que la recuperació econòmica ja té impacte sobre els més desfavorits. I el PSOE va a la caça del dividend de l’oposició.

refugiats d'hivern grec

Ningú ens escolta. Per això hem sortit del camp, per dir als europeus: «Esteu d’acord que ens tractin així? Vam deixar Síria per fugir de la guerra i de la mort, però aquí morim cada dia»”, explicava el Mohssen, que viu amb la seva dona i els seus quatre fills en una tenda al camp de refugiats de Softex, a prop de la població grega de Diavata, mentre es manifestaven dilluns pel centre de Tessalònica. El Mohamed, un nen d’onze anys que vol ser mecànic, també es queixava: “A Síria vaig estar cinc anys sense poder anar a l’escola, i durant els sis mesos que fa que sóc a Grècia tampoc hi he pogut anar. Al camp hi estem molt malament i no m’agrada el menjar que ens donen”.

Atrapats a Grècia des que al març es va tancar la ruta dels Balcans i mentre els països de la UE no compleixen els seus compromisos d’acollida, els manifestants exigien saber fins quan hauran d’estar al campament, i reclamaven atenció mèdica per als malalts, una millora de les condicions de vida i diners per cobrir algunes de les seves necessitats. “Hem tingut una reunió amb la policia, l’exèrcit i un representant de les Nacions Unides, ens han dit que el 15 d’agost tindrem resposta”, deia el Mohssen. El menjar també ha creat malestar entre els refugiats: “Feia vuit dies que no acceptàvem menjar de l’exèrcit a causa de la mala qualitat i la poca varietat i ara el tornem a acceptar a l’espera de la pròxima reunió”, afegia.

El 28 de juliol la Raghda, una dona siriana de 28 anys, va morir a Softex poc després que arribés l’ambulància al campament. El Khamal, el seu marit, denuncia que l’ajuda va trigar una hora i quart. “Feia uns dies que la Raghda no es trobava del tot bé, es va anar a dutxar i es va desplomar, la vam portar fins a la tenda embolicada amb un llençol però l’ambulància va tardar molt”, lamenta el Khamal.

El César, voluntari de la ONG espanyola Rowing Together, que es dedica a l’atenció ginecològica, assegura que a partir de les cinc de la tarda la Creu Roja deixa el camp i que no hi ha cap tipus d’assistència mèdica oficial fins a l’endemà al matí. Aquesta ONG intenta cobrir les mancances des de primera hora de la tarda fins ben entrada la nit.

Calor sufocant i falta d’higiene

Una de les principals reivindicacions dels refugiats és la pèssima qualitat del menjar que reben de l’exèrcit. A Vasilika és habitual la imatge dels contenidors plens de menjar envasat en unes reduïdes porcions individuals que els refugiats prefereixen llençar malgrat l’escassetat d’aliments. També són habituals els problemes amb les altes temperatures, que dins les tendes poden superar els 40 graus, la falta de ventilació i d’espais amb ombra, la falta d’aigua calenta i greus problemes d’higiene. El Rakan, un noi de 21 anys que viu al camp de Cherso, denuncia que hi ha moltes deficiències: “La gent està enfadada perquè hi ha molts malalts i nens acabats de néixer, fa molta calor i no tenim diners per comprar res del que necessitem. L’hivern no tardarà a arribar i volem un lloc decent on viure”.

Dones i seguretat

Els voluntaris independents i les oenagés intenten solucionar algunes d’aquestes necessitats bàsiques. El Bernat, voluntari del camp de Lagkadikia, assegura que “la manca d’espais per a dones fa que no surtin de la tenda per relacionar-se, i alguns joves arriben a autolesionar-se a causa de la frustració, els refugiats consideren que són tractats com animals”.

Voluntaris de l’Equip de Rescat en Emergències de Catalunya (EREC), que treballa juntament amb Help Nafarroa, s’encarreguen d’instal·lar extintors en alguns camps, a més de repartir fruita i verdura fresca. Un dels bombers que col·labora amb l’EREC valora negativament la seguretat als camps: “La gent cuina a dins les tendes, que són inflamables, i no hem trobat cap camp amb un pla d’evacuació. En qualsevol moment hi pot haver un accident, amb el risc que hi hagi moltes víctimes”.

reforma o ruptura

EL NOSTRE MÓN, el món occidental, està enmig d’un canvi d’època. El model que va sortir de la Segona Guerra Mundial, el projecte europeu, l’estat del benestar, la consolidació de la democràcia liberal, tenen problemes: la crisi econòmica els va posar dramàticament damunt la taula i en alguns llocs és clara la sensació d’esgotament i de corrupció del sistema. En un cert sentit recorda el que es va viure aquí a finals dels setanta, després de la mort de Franco, amb totes les distàncies perquè ara el que s’acaba no és una dictadura. Però hi ha la mateixa sensació que la continuïtat no és una opció. Llavors la pregunta va ser: reforma o ruptura? Ara també ho és. ¿Es tracta de reformar allò que no va bé del sistema o es tracta de fer-li una sacsejada prou forta per anar cap a una altra cosa? Clinton, Cameron, Fillon o Renzi són apostes reformistes. Trump, el Brexit, Le Pen o el front del no a Itàlia, apostes de ruptura. Ja es veu que hi ha reformismes prou diferents. I ja es veu també que hi ha projectes de ruptura en extrems aparentment oposats. Les societats occidentals, espantades i ressentides, estan triant entre reforma i ruptura. Fins ara han anat triant més aviat ruptura. A veure què passa diumenge a Itàlia. És importantíssim.

Mendoza de Cervantes

Eduardo Mendoza (Barcelona,1943) va saber que guanyava el premi Cervantes 2016 com si fos un dels personatges -distrets i desvagats- de les seves novel·les. “Caminava per un carrer de Londres i de cop he vist que em trucava un número desconegut -deia ahir a la tarda-. Sort que els carrers londinencs són tranquils i he sentit la trucada. Era el ministre! El primer que he pensat ha sigut: «Mare meva, quin embolic. I a sobre Carmen Balcells, la meva agent i amiga, ja no hi és!»” En una de les seves novel·les, la notícia que li acabava de comunicar el ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, hauria donat lloc a malentesos, persecucions i embolics de tota mena. El món real, però, no es regeix pels codis de la ficció, i la concessió del premi Cervantes, dotat amb 125.000 euros i considerat el premi Nobel dels autors en llengua castellana, només va tenir com a conseqüència la convocatòria d’una roda de premsa d’urgència a Londres, ciutat on viu Mendoza durant gran part de l’any.

“ Aquest premi tanca el cicle, és un final de trajecte feliç -va explicar l’escriptor-. Quan vaig debutar amb La verdad sobre el caso Savolta el 1975 vaig guanyar el Premio Nacional de la crítica. En aquells moments jo era totalment desconegut, i em vaig veure catapultat del no res al reconeixement. De cop i volta s’esperaven coses de mi. He passat aquestes últimes quatre dècades intentant que aquelles primeres esperances no quedessin frustrades”. Quan va publicar la seva primera novel·la, Mendoza vivia a Nova York, on feia de traductor per a l’ONU. Tenia 32 anys. La seva següent novel·la va ser El misterio de la cripta embrujada (1979): estava protagonitzada pel detectiu anònim que de moment ha aparegut en quatre novel·les més. Al llibre hi abundava la ironia -eficaç, tendra i puntualment inflamable-, que l’autor ha continuat treballant en gran part de la seva producció literària.

“L’humor és natural i forma part del meu ADN -diu-. De vegades penso que és una manera molt fàcil d’afrontar realitats contra les quals s’ha de lluitar”. Entre els motius per donar el premi a Mendoza el jurat del Cervantes va citar que “posseeix una llengua literària plena de subtileses i ironia, cosa que el gran públic i la crítica sempre han reconegut, a més de la seva extraordinària projecció internacional”. També se li reconeixia ser hereu “de la millor tradició cervantina”.

El bon rotllo de Cervantes

“Cervantes va tenir una gran influència en mi com a persona i com a escriptor -recorda Mendoza-. Vaig fer un curs preuniversitari sobre El Quixot. La història i els personatges em van abduir i em van fer veure que es pot escriure literatura sense perdre el somriure. No cal ser crític, lluitador, combatiu ni marginal. Quan vaig començar tothom volia ser maleït i aconseguien que se’ls maleís. El que em va semblar que caracteritzava Cervantes era la senzillesa, l’elegància i el bon rotllo”.

Mendoza és un dels grans cronistes de Barcelona gràcies a La ciudad de los prodigios (1986), Sin noticias de Gurb (1995) i la sèrie del detectiu anònim: l’última entrega va ser E l secreto de la modelo extraviada, publicada fa tot just un any. També s’ha atrevit amb la Palestina del segle I ( El asombroso viaje de Pomponio Flato, 2008) i la ciutat de Madrid el 1936 (Riña de gatos, 2010). I ha escrit teatre en català ( Restauració, 1990).

“Personalment, a Catalunya mai he tingut cap problema per escriure en castellà. Ni tan sols oficialment: el 2013 vaig rebre el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat -recorda-. S óc bilingüe, i escriure en castellà no és cap raresa. Si es donés el Cervantes a tots els autors que escriuen en castellà des de Catalunya s’esgotaria el pressupost del ministeri”.

Al llarg dels seus quaranta anys d’història, el premi Cervantes l’han guanyat quatre autors catalans: a Mendoza l’han precedit Juan Marsé (2008), Ana María Matute (2010) i Juan Goytisolo (2014).