un nen de santos

"Hem de tenir molta possessió de pilota. Defensar en zona i tenir la defensa alta. Aconseguir trobar l'home lliure. Si tens la pilota i ets tu l'home lliure, conduir i dividir. Si et pressionen has de jugar amb el porter. La pilotada, només en cas de no tenir cap més opció". No es tracta de les directrius de Luis Enrique als seus jugadors abans d'un partit. Ni tampoc el cos teòric del joc blaugrana explicat per Joan Vilà, l'encarregat d'evolucionar l'estil del Barça a la Ciutat Esportiva. És la definició del joc que fa l' Arthur Miani, un nen brasiler de 12 anys que juga a la FCB Escola que el club català té a Saõ Paulo. 

L'Arthur és un dels gairebé 1.600 futbolistes que ha estat aquesta Setmana Santa -de dilluns a dijous- a Barcelona per jugar el torneig entre les escoles que el Barça té repartides per tot el món. Més de 450 partits. Nou camps funcionant alhora. Mai la Ciutat Esportiva i els camps annexos al Miniestadi havien tingut tant de moviment. El torneig ha suposat l'arribada a la capital catalana de prop de 4.000 persones entre jugadors, tècnics i familiars. Un impacte econòmic important en temporada alta per a la ciutat.

1.600FUTBOLISTES

Durant quatre dies s'han jugat més de 450 partits, amb 1.600 jugadors de tot el món

Per a l'Arthur és un somni estar a Barcelona, i més, jugant aquest dijous la final del torneig de la seva categoria. Ha vingut acompanyat de la seva família, allotjats en un hotel a prop de plaça Espanya. Llueix el 4 a l'esquena, jugant amb jerarquia per davant de la defensa, amb Piqué de referent, sempre atent a la seva posició sobre la gespa per equilibrar l'equip. En el quart partit del torneig van tornar a deixar la porteria a 0 –l'únic gol en contra en sis partits va arribar contra Itàlia–, tot i que van patir per guanyar per 1 a 0 un conjunt polonès molt més fort físicament. Va marxar plorant, visiblement coix, recolzat en un company després d'anar a terra en l'últim sospir per evitar l'empat. Quan l'àrbitre va xiular el final, els seus companys van embogir celebrant el triomf, mentre l'Arthur, amb ulls plorosos i arrossegant la cama adolorida, es dirigia als futbolistes rivals per saludar-los un per un i felicitar-los pel partit.

Quatre dies a la setmana l’Arthur es passa tres hores tancat en un cotxeque recorre la distància entre Santos, on viu, i Saõ Paulo, on hi ha l’escola del Barça. Fa tres anys que dorm i menja al seient del darrere del vehicle mentre va i torna dels entrenaments. "No és pesat, és cansat", reconeix amb timidesa, sense apartar la mirada del partit entre el Katsushika japonès i un combinat de jugadors egipcis que es disputa en un dels camps de la Ciutat Esportiva. Viu per la pilota, tot i que li agradaria ser enginyer mecànic si no pot fer realitat el seu somni. Al camp és jerarquia. Mana, corregeix, ajuda i aplica la consigna que li repeteix sempre el seu entrenador, l'Amilson, abans dels partits: "Ser humils i jugar amb raça". També fora del camp té un discurs madur, una mirada al món del futbol poc habitual a la seva edat. " Neymar és molt bon jugador, però a vegades no escull bé, busca massa l'u contra u quan té millors opcions de passada", explica sense deixar-se enlluernar pel seu compatriota, ídol de masses al seu país.

L'Arthur és un dels 1.050 jugadors (tres noies) que té l'escola més gran del club blaugrana a tot el món. La dirigeix l'Agustín Peraita que, l'any passat, amb 28 anys, va marxar cap al Brasil per encarregar-se de la direcció d'aquest centre gegantí, amb 24 entrenadors locals, 3 fisioterapeutes, 2 coordinadors i una persona d'administració. Una mina per al Barça, que ingressa gairebé 10 milions d'euros gràcies a la trentena d'escoles que té per tot el planeta.

• 

Un dels partits del torneig / MANOLO GARCÍA

¿Qui decideix apuntar-se a l'escola del Barça en el país del futbol? Gent de classe mitjana i alta, explica l'Agustín. Com el cas de l'Arthur: el seu pare és advocat i la seva mare és una professora que ha aparcat la docència per estar a casa. "Al Brasil, la formació és dolenta, hi ha un gran buit. Per als que no tenen nivell per arribar a ser professionals, som la gran solució", argumenta. La marca Barça. El segell de joc inconfusible que atrau moltes famílies. "Em sento un missioner, evangelitzant. Representes el Barça al país del futbol", defensa l'Agustín, que assegura que cada vegada s'està "més a prop" dels clubs brasilers capdavanters com el mateix Saõ Paulo, el Santos o el Corinthians. Tot i que no competeixen directament amb ells a la Lliga, han començat a guanyar algun dels amistosos que juguen contra ells. "Els nostres jugadors són molt intel·ligents, creem els més llestos, mentre que ells fitxen físic. Creem Xavis, i ells Neymars", sentencia. I una dada ho confirma: l'any 2014, 3 jugadors van saltar als planters dels grans clubs de la zona; el 2015 en van ser 6 i l'any passat, 30.

"Els nostres jugadors són molt intel·ligents, creem els més llestos, mentre que ells fitxen físic. Creem Xavis, i ells Neymars"

AGUSTÍN PERAITADIRECTOR DE LA FCB ESCOLA DE SAÕ PAULO

Ni l'escola de Saõ Paulo ni cap de les internacionals serà un viver de jugadors per al Barça. La normativa de la FIFA, que no permet fitxar futbolistes de fora la Unió Europea fins als 18 anys, ho impedeix. Per això, es tracta d'un projecte per fer marca i trobar una nova línia de negoci que aporti més recursos al club. Tot i això, tots els jugadors estan classificats, amb informes d'ells que alimenten el COR – coneixement, organització i rendiment–, una gran eina que va implementar Andoni Zubizarreta per tenir informació detallada de tots els futbolistes del mateix Barça i dels que interessen al club de cara al futur. Informes que l'Agustín també fa dels futbolistes que juguen en altres clubs, ja que a banda de dirigir l'escola de Saõ Paulo ajuda en la tasca de 'scouting' de nois de menys de 18 anys.

No es tracta només de guanyar

A l'altra punta de la Ciutat Esportiva, lluny del caminar dificultós de l’Arthur, un centenar d'americans –desenes de banderes penjades a l'esquena– miraven estupefactes com el seu equip es quedava quietmentre el rival marcava sense oposició. El seu entrenador, Marc Pinyol, havia reunit els nens de 7 i 8 anys per explicar-los el que havien de fer. Tots en rotllana al voltant seu després d'haver marcat un gol que els posava en avantatge. "¿Heu vist el gol que hem marcat? No l'havíem de fer perquè l'àrbitre s'ha equivocat", els va explicar. Dit i fet. Els nens immòbils, mentre el combinat de Catalunya avançava fins a empatar i marcar el definitiu 2 a 2.

"Es nota el més que un club", admetia després del partit el Giovanni, un americà d'arrels colombianes i italianes que acompanyava el seu fill Lucas, de 7 anys, al torneig. Com tants altres, han convertit la trobada mundial de les FCB Escoles en unes vacances a Barcelona. Dues setmanes tota la família junta per amarar-se "de Gaudí" i fer realitat el somni del fill de conèixer el Barça de prop. Com ho resumia l'Agustín, un projecte entre els sentiments i el negoci per convertir els nens en futurs "ambaixadors de la nostra marca".  

lluis domenech i montaner

L'Hospital de Sant Pau és el conjunt modernista més gran, però Lluís Domènech i Montaner s’hauria fet la competència a ell mateix si el seu pla de reforma urbanística de Barcelona hagués prosperat. De fet, aquest projecte, que correspon a una proposta del concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona, data d’uns anys - del 1905 fins al 1914- en què les obres de l’hospital estaven en curs. Els autors del catàleg raonat de l’obra de Domènech i Montaner han identificat la mitja dotzena d’edificis singulars que s’havien d’ubicar a banda i banda del carrer de Pere el Gran, un dels dos que no es va realitzar quan es va obrir la Via Laietana: hi havia un gran basar amb habitatges de luxe a les plantes superiors, un hotel també luxós, la seu per a una societat científica, un mercat, una fàbrica i una cambra de diputats. El carrer de Pere el Gran transcorria de manera perpendicular a la Via Laietana, passava per davant la catedral i hauria arribat fins on hi ha el mercat de la Boqueria, que s’hauria esbocat.

• 

Plaça de Santa Maria del Mar / CEDIM

“Com que enderroca alguns d’aquests edificis, els recrea de nou adaptant-los a la nova ubicació del pla urbanístic. No es limitava a fer l’urbanisme, sinó que també decidia quins edificis s’hi havien de construir perquè la ciutat funcionés”, afirma explica Sergi Alcalde, arquitecte tècnic i membre del Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner. A més d’Alcalde, en el catàleg raonat de Domènech -és el primer gran arquitecte del Modernisme que en té- hi han col·laborat Maite Carbonell, Gemma Martí, Xavier Mas, Carles Sàiz, Pilar Salmerón i Miquel Terreu, i en aquest cas han treballat amb els materials conservats a l’arxiu històric del COAC i a la Casa Museu Domènech i Montaner. “No es conserva el projecte complet, sinó plànols solts. Vam treballar com si muntéssim un trencaclosques, comparant les plantes dels edificis amb la forma de les parcel·les. És la primera vegada que es presenta tot el plantejament urbanístic”, explica Alcalde.

• 

Planta general del projecte de reforma de Barcelona, Gran Via de Pere el Gran / AHDAC. FONS DOMÈNECH I MONTANER

La Rambla, lloc d’oci burgès

La realització del pla de Domènech i Montaner hauria sigut econòmicament molt costosa. “L’Ajuntament hauria hagut de fer una inversió descomunal: les expropiacions, les obertures dels carrers, els enderrocs... I la despesa de construir tots els edificis que proposava Domènech hauria sigut considerable”, explica Alcalde. Dos edificis emblemàtics més que s’haurien enderrocat per construir-hi un teatre són el Palau Pignatelli, l’actual seu del Reial Cercle Artístic de Sant Lluc, i la Casa Bassols. Per adaptar-se a la forma triangular del solar, el teatre hauria tingut una forma circular. “En aquest projecte ja aplicava el que després utilitzaria al Palau de la Música: el mur cortina format per grans vitralls que deixen passar la llum a l’interior de l’edifici i protegits per les galeries obertes que ressegueixen el primer pis”, diu el catàleg. A més, els autors troben semblances entre el volum més alt del teatre i el Castell dels Tres Dragons, al Parc de la Ciutadella.

Pel que fa al nou mercat, com que aleshores la Rambla es consolidava com a lloc d’oci burgès amb el Liceu i el Teatre Principal, l’objectiu de Domènech era enderrocar la Boqueria per treure-la de primera línia i construir un altre mercat a la part posterior de la Rambla. El que projecta té una coberta espectacular amb forma d’arc diafragmàtic. Al solar que quedés estava previst que hi hagués dos edificis de botigues amb habitatges. Per als autors aquests dos edificis són evolucions de l’Hotel Internacional de l’Exposició Universal del 1888.

• 

Projecte d'un mercat central / CEDIM

“El 1905, en què l’obra de Domènech s’emmarca dins l’estil floral plenament modernista, l’arquitecte va adaptar el model d’aquell primer hotel i hi va incorporar elements típicament domenequians: capitells esculturats, cornises treballades, ornamentació a les façanes i llindes de les finestres i coronaments imponents que confereixen una monumentalitat excepcional a l’obra arquitectònica”, afirmen els autors. A més de fer-ho a través dels edificis, Domènech també connectava el seu pla amb l’urbanisme existent ambla creació de diverses places, entre les quals destaquen la plaça Nova i una altra davant la basílica de Santa Maria del Mar.

Amb tot, Domènech i Montaner sí que va veure realitzada la seva intervenció al tram baix de la Via Laietana, a l’entorn del carrer Princesa. Aquella reforma va ser controvertida perquè va suposar la destrucció de palaus medievals.

Una farmàcia,  un castell,  un teatre...  Cinc curiositats entre les obres de l’autor del Palau de la Música

1. Una farmàcia mossàrab

L’única farmàcia que va dissenyar Domènech està ubicada al número 278 del carrer València de Barcelona i actualment porta el seu nom. Inclou detalls, com els dracs, que va fer servir més endavant en altres obres. Segons Gemma Martí, l’encàrrec és fruit de l’anomenada que va guanyar l’arquitecte arran de les obres que va fer amb motiu de l’Exposició Universal del 1888.

2. Una acadèmia eclèctica

Neoegípcia, clàssica i renaixentista: la façana de l’Acadèmia de Medicina que va imaginar Domènech crida l’atenció perquè combinava diferents estils. Aquest projecte data de l’any 1914, quan l’arquitecte es dedicava més a la política i l’escriptura que a l’arquitectura. És el seu l’últim projecte conegut ubicat a la ciutat de Barcelona.

3. Evocació de l’Edat Mitjana

Al castell de Santa Florentina, Domènech va destacar com enginyer a més d’arquitecte, perquè va convertir una torre antiga en un gran castell neomedieval. Tot i que era defensor dels postulats de Violet-le-Duc i Elies Rogent, però, no va crear un fals històric. La portalada prové d’un dels palaus enderrocats durant la reforma de l’actual Via Laietana.

4. L’home del president

El MNAC exposa una llar de foc d’Eusebi Arnau que pertanyia al xalet, ara desaparegut, que Francesc Macià tenia a Alcarràs. Els autors del catàleg van estirar el fil d’aquesta peça i van trobar que el president li havia encarregat a Domènech la decoració del saló i l’entrada de l’habitatge. L’enteixinat està instal·lat en unes dependències de l’Ajuntament de Lleida.

5. Un assaig del Palau

Si hagués prosperat, el teatre circ que El Círcol de Reus va encarregar a Domènech l’any 1899 hauria sigut una altra gran fita de la seva obra. A través dels plànols conservats, els autors del catàleg raonat de l’arquitecte mostren com en aquest projecte ja s’hi poden observar els 0estudis d’il·luminació i acústica que desemboquen en el Palau.

Els catàlegs raonats: l’hora d’abordar una qüestió difícil

“Ara és el moment dels catàlegs raonats, perquè hi ha massa crítica i diverses opinionssobre un mateix arquitecte -afirma l’arquitecte i professor de la Universitat Rovira i Virgili Roger Miralles-. Són necessaris, perquè cal barrejar l’obra i les lectures crítiques que se n’han fet. També aconseguirien portar els arquitectes modernistes a l’actualitat, els faria útils”. El Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner ja ha publicat el catàleg d’aquest arquitecte, però encara hi ha molta feina per fer amb altres grans noms com Gaudí, Jujol, Masó i Sagnier. “Crec que és una de les tasques que hauria de desenvolupar el futur Museu de l’Arquitectura”, subratlla. Pel que fa a Puig i Cadafalch, l’elaboració d’ un cens de les seves obres construïdes és un dels objectius dels actes commemoratius del 150è aniversari del seu naixement. “La seva obra és molt extensa i la seva vida va ser problemàtica. Durant la postguerra se li va retirar la titulació i altres arquitectes van signar projectes seus per ell”, explica Eduard Riu, un dels comissaris de l’Any Puig i Cadafalch. A més, va ser molt prolífic: només a Barcelona se li atribueixen una setantena d’obres, des de la reforma d’un pis fins a l’urbanisme de l’Exposició Universal del 1929. “Les grans obres són conegudes i no deixen lloc a dubte, però en altres casos cal determinar el seu grau de participació en l’obra”, subratlla Riu.

“Per a qualsevol investigador és molt important que hi hagi un catàleg raonat que estableixi una unicitat i que intenti arribar al màxim possible de referències”, afirma Andreu Carrascal, tècnic de l’Arxiu Històric del COAC. “Com més estudiada està l’obra d’un arquitecte més fàcil és organitzar tasques d’investigació i conservació”, subratlla. Els catàlegs raonats són més habituals en el món de les arts plàstiques. Els d’arquitectura, com diu Roger Miralles, encara són una qüestió “difícil” i impliquen recollir i elaborar informació disseminada en molts arxius, des de l’Arxiu Nacional de Catalunya fins a l’Arxiu històric del COAC, els arxius municipals, centres especialitzats com la Càtedra Gaudí i col·leccions i arxius particulars.

el teatrre

TEC, 2017”. Així rubrica el Vicenç Olivares la dedicatòria que m’ha escrit al llibre El TEC. Teatre Experimental Català, que recull la seva vivència com a impulsor i director d’una realitat important però potser poc explicada del teatre català dels anys seixanta. El llibre, escrit per Sebastià Bennasar i publicat per Meteora, està relatat per la veu del Vicenç i recorre les interioritats d’un grup de bojos pel teatre que des de l’amateurisme van decidir portar a escena obres de Joan Brossa, Baltasar Porcel, Manuel de Pedrolo, Albert Camus, Harold Pinter, Racine i Txékhov. Des del Centre Artístic de Sant Lluc, amb el català per bandera en temps difícils, fins al Palau de la Música i el Teatre Romea, el TEC va viure només menys d’un dècada (1962-1969), però va ser un temps intens i profitós, quan el teatre era una vocació, una postura irreductible davant la vida i l’art, quan s’estaven construint els fonaments que a la dècada posterior aguantarien el robust edifici del Lliure, el festival Grec, les companyies mítiques (Comediants, Joglars, Dagoll Dagom...) i els teatres de repertori. A Vicenç Olivares li agrada explicar que sempre ha sigut partidari d’organitzar coses, de muntar saraus entusiastes, de comandar naus de propòsit incert. Escoltar-lo relatar les seves vivències fa venir ganes d’haver-les viscut també. No m’ho diu tan clarament, però la rúbrica de la dedicatòria el delata: el TEC fa cinquanta anys que va esdevenir-se però el 2017 continua viu.

La història del Vicenç té capes i vicissituds que són etapes d’una aventura que va començar el dia que, sentint-ho molt, no podia anar a fer la mili. Ens situem al 1955. Als vint i pocs anys ja ho tenia tot preparat per agafar rumb a Cartagena a complir amb aquelles obligacions militars que l’Estat demandava, però el van declarar excedent i a última hora se’n va lliurar. Ja tenia fetes les maletes i volia aprofitar-ho. Gràcies a un anunci del diari, descobreix que es busquen persones per anar a treballar a una factoria de cafè de Guinea Equatorial, llavors colònia espanyola. Va ser una estada de cinc anys distribuïts en dues campanyes diferents. La primera, a la ciutat de Bata, va ser l’encarregat d’engegar una emissora de ràdio. D’aquí li ve, sospita, la seva fal·lera per la producció de tota mena. La segona campanya, vinculada a una cooperativa “de protecció de l’indígena”, li va permetre, per exemple, conèixer bé Jordi Sabaté Pi, que uns anys després portaria el Floquet de Neu a Barcelona. En un país africà immers en un moment crucial de la seva història, va testimoniar de prop les primeres reunions per la independència, que s’esdevindria uns anys després encapçalada per Francisco Macías, que va comandar el país durant deu anys i va ser derrocat pel seu propi nebot, Teodoro Obiang, actual president. Després de viure-hi cinc anys, el Vicenç va tornar de vacances a Barcelona. Volia tornar a anar-se’n, però una inoportuna malaltia del seu pare el va fer quedar a casa.

Com que venia de família teatrera i ja ha quedat clar que li agradava arremangar-se el primer, semblava una boníssima idea la formació d’un nou grup teatral que continués el rastre deixat pel Teatre Viu de Ricard Salvat i Miquel Porter i Moix i el Teatre Espanyol Universitari (TEU). I així va néixer el TEC, amb ganes d’injectar aire nou a un panorama llavors dominat per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, que feia un teatre d’arrel “massa burgesa”. “Hi havia un forat on podíem fer molta feina”, recorda. Van ser coetanis de la mítica escola Adrià Gual, encapçalada per Ricard Salvat (figura omnipresent del teatre de l’època) i Maria Aurèlia Capmany. Tenien ganes de trencar esquemes, d’emprendre camins nous, d’estrenar autors inèdits... I tot des del teatre d’aficionats, sense diners, sense subvencions, només pel gust de la vivència intensa del fet teatral i amb vocació, això sí, de la màxima professionalitat. El Vicenç recorda que, malgrat algunes suspicàcies i bastons a les rodes, el TEC va posar dempeus trenta-nou muntatges teatrals que, per descomptat, tenen tots la seva història particular. Se’n recorda especialment dels muntatges de Pedrolo, que també va traduir les obres de Beckett i Pinter, de la Història d’una guerra, de Baltasar Porcel, que incloïa una caricatura de Franco i els va comportar un dur enfrontament amb la censura. Entre els repartiments començaven a destacar noms com Alfred Lucchetti, Nadala Batiste i Jordi Torras, que després serien professionals, i també d’una jove Núria Feliu, que aixecava el vol en paral·lel a la seva carrera musical. “Jo era molt mal actor”, reconeix amb humor. El seu fort era ser a l’altre cantó de l’escenari.

Quan el TEC es va acabar el 1969, el Vicenç va decidir continuar amb el negoci familiar d’administració de finques fundat pel seu pare. Un negoci que avui té noranta-set anys de vida. Em parla de la bombolla immobiliària, dels preus desorbitats, de la borratxera de la construcció, dels despropòsits hipotecaris... Aquesta, però, com deia aquell, és una altra història.

Carme Forcadell

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell (Xerta, 1957) s’enfronta a dues causes judicials pel procés i a unes sessions parlamentàries cada vegada més tenses.

Com porta la pressió de la justícia?

Amb tranquil·litat. Faig el que he de fer com a presidenta del Parlament. Ni les amenaces ni les intimidacions faran que m’aparti un mil·límetre de defensar la llibertat d’expressió dels diputats.

Quan creu que hi haurà sentència?

No controlo els temps, però s’han acumulat els dos casos i em perjudica. En el meu cas han anat més de pressa del normal.

El Parlament viu plens molt tensos i se l’ha acusat de parcial.

Estic molt tranquil·la. A una presidenta del Parlament no se li pot demanar que renunciï a la seva ideologia, però sí que sigui equànime. Jo ho soc, no afavoriré mai un determinat grup. El meu objectiu és que al Parlament s’hi pugui parlar de tot.

Fins i tot quan el TC ho prohibeix?

No podem permetre que la censura entri al Parlament, posaríem en qüestió els fonaments de la democràcia i la separació de poders. No podem fer que la mesa es converteixi en un òrgan censor, ha d’admetre a tràmit les iniciatives si es compleix el reglament. No podem decidir de què es parla i de què no es parla.

Creu que està desobeint?

Compleixo escrupolosament el reglament i les meves funcions com a presidenta. Fem el que toca fer: permetre que es pugui parlar de tot. Si en qualsevol racó es pot parlar de la independència, ¿per què no al Parlament?

Però quan els juristes adverteixen que s’està desobeint si es tiren endavant algunes votacions...

Els juristes no ens han dit que no es pot votar. Saben que l’únic òrgan sobirà és el ple. Sí que van demanar que llegíssim una nota perquè el ple sigui conscient de què farà. Al ple la funció de la mesa és ordenar el debat, no decidir què es vota.

No és la tesi del TC.

El TC vol que la mesa faci d’òrgan censor, però la mesa no pot entrar en el contingut del que es vota: ho diu fins i tot el mateix TC. S’ha d’entendre que estan substituint un diàleg polític que no té el govern espanyol. Per què s’intenta resoldre judicialment un problema polític?

L’amenaça també pot ser per als funcionaris del Parlament i el Govern.

Al Parlament només afecta la mesa, no els funcionaris.

¿L’estratègia del govern espanyol és atemorir polítics i funcionaris?

Ho és, però saben que no funciona. Al Parlament no ha funcionat.

El secretari general, Pere Sol, va plegar.

Ho va fer per raons estrictament personals i va desmentir que fos pel procés. Els lletrats fan la seva feina.

¿Darrere la nota al ple per recordar el que diu el TC no hi pot haver por que els situïn com a còmplices?

No, compleixen la seva feina i han de complir-la. Salvaguardar els funcionaris és una preocupació nostra, dels polítics. Compleixen amb la seva funció de lletrats i ho fan molt bé.

Diu que el TC atempta contra la sobirania del Parlament. ¿També ho fan els grups que demanen que s’acatin les sentències?

Defensen les seves posicions polítiques, i és molt legítim. Als plens hi ha crispació, i som tan diferents que és normal.

S’esperava ser tan protagonista?

Esperava que fos complicat i difícil, però no que el Parlament fos tan protagonista. No era un lloc ni una situació fàcil. Però estic molt tranquil·la. He fet el que em pertoca.

Si la condemnen, ¿vindrà al Parlament a fer les seves funcions?

No fem futuribles. No sabem què passarà. Però no m’apartaré ni un mil·límetre de la defensa de la llibertat d’expressió. El meu procés no és jurídic sinó polític.

Quan es votin les lleis de desconnexió, hi haurà un doble marc legal? La llei és decisió dels grups, i a la mesa actuarem d’acord amb el reglament. El Govern ja ha dit, però, que no hi haurà dues legalitats.

Com creu que acabarà el procés?

Va començar a les urnes i acabarà a les urnes. Hi ha un Govern compromès amb el referèndum. I quan el Govern que es va comprometre amb el referèndum ja sabia que no seria fàcil. És molt complicat, i tant. I hi ha dificultats. Però no són insalvables. Estic convençuda que s’arribaran a posar les urnes. S’arribarà a votar? Ja veurem què passa aquell dia.

El Govern diu que la mobilització popular serà important.

No estaríem aquí sense la mobilització popular, és importantíssima.

Ara fa falta més compromís, amb una manifestació no n’hi ha prou.

No tinc cap dubte de la voluntat dels ciutadans. Recordo que cada Diada deien que la gent no sortiria, i any rere any sortia. Els ciutadans volen decidir el seu futur.

¿Pot haver-hi un cert desgast cinc anys després de l’inici del procés?

El desgast no s’ha notat mai. Som a la vora de decidir el futur i això esperona la gent.

¿Fins on creu que està disposat el govern espanyol per aturar el referèndum? Més enllà dels tribunals?

Crec que sí, però no em feu concretar perquè no ho sabria dir. Però la voluntat del Govern i els ciutadans és molt forta.

precarietat

Combatiu i honest. Són les dues paraules que defineixen millor Javier Pacheco, segons el seu entorn laboral més proper. Pacheco és, des d’aquest dimecres, el nou secretari general de CCOO de Catalunya, en substitució de Joan Carles Gallego, que ha dirigit el sindicat els últims vuit anys. Ha sigut un candidat de consens; tant, que no ha tingut rivals ni cap vot en contra. Aquest dijous comunicarà a totes les institucions i entitats les decisions que han sorgit de l’11è congrés de CCOO de Catalunya i el seu objectiu principal serà retrobar el pols de la reivindicació i “passar de la resistència a l’ofensiva”.

La seva arribada se suma als diversos canvis en les direccions dels principals sindicats aquest últim any. ¿Tot plegat marca l’inici d’una nova etapa?

Sí, el moviment sindical ha de renovar la seva manera de fer i els seus dirigents. És moment de trencar amb el caràcter dels nostres herois sindicals, que van lluitar per la llibertat i contra el franquisme, i entomar una nova etapa: la dels que hem nascut o crescut en democràcia. I repensar-nos vol dir fer autocrítica.

¿Es considera més combatiu que Joan Carles Gallego, tal com diu una part del seu entorn?

No. Joan Carles Gallego ha demostrat la seva capacitat de manera intensa aquests anys. El model educatiu que ara es vol recuperar, per exemple, és el que va proposar ell quan era responsable de la federació d’ensenyament. És un home que ha conquerit drets. Jo crec que un treballador ha de complir les seves obligacions per reclamar drets. A mi m’agrada treballar i això em dona dret a reivindicar el que és just.

Estem deixant enrere la crisi?

Sí, tot i que alguns no ho volen. Les nostres contraparts volen seguir acumulant riquesa a costa dels drets dels treballadors. Per això volem passar a l’ofensiva, per trencar-los aquesta hegemonia, disputar-los el discurs i la correlació de forces i reconstruir drets, perquè estem instal·lats en la precarietat i hi ha el risc que les desigualtats es cronifiquin. La precarietat no es negocia, la precarietat s’erradica.

¿I això passa, inevitablement, per derogar la reforma laboral?

Per descomptat, però no només això: hem de ser capaços de construir un nou marc de drets laborals. No ens val restablir el que teníem perquè l’entorn ha canviat. Calen eines noves. Per exemple, per als treballadors que estan cada cop més aïllats, en empreses petites, els autònoms o els que treballen en nous models d’empreses que abans no existien.

Estem en plena negociació pels salaris. ¿Fins on creu realment que podran incidir sobre la patronal i el govern espanyol?

De moment el diàleg no és positiu. El govern espanyol ha trobat en el salari mínim una via paral·lela per empobrir la proposta i plantejar increments que estan per sota de la devaluació real que hem patit. D’altra banda, les patronals han d’acabar amb el doble discurs: diuen que cal créixer fomentant la demanda interna, i després plantegen augments de salaris del 0,5%.

Els salaris ens porten a un altre front obert: les pensions.

Les tensions amb les pensions són un problema conjuntural però provocat pel mateix govern de l’Estat, perquè han abaixat salaris i empitjorat els contractes i, per tant, també les cotitzacions i el que es recapta per sostenir el sistema. Cal restablir el que teníem abans i aconseguir més ingressos perquè no recaigui tot sobre els treballadors.

Quin dels fronts oberts ens portaria abans a una vaga general?

Hi ha motius de sobres per convocar-ne una. El que cal és capacitat per fer-la, passar a l’ofensiva, mobilitzar la gent, fer que surti de la resignació i no vegi normalitat en el que està passant ara.

¿Està dividida CCOO a Catalunya pel que fa a l’independentisme?

Igual que la societat. El que diu la nostra enquesta és que el mapa sociològic de CCOO és pràcticament igual que el del conjunt de la societat catalana. Per tant, som representatius, l’estem encertant: hi ha pluralitat i nosaltres hem trobat la centralitat.

Però no es posicionen.

Hem signat el Pacte pel Referèndum i estem a favor que la consulta sigui vinculant. El país necessita una solució: hem de poder decidir i que la decisió sigui reconeguda per les institucions i a nivell internacional. L’endemà nosaltres seguirem defensant els treballadors davant dels empresaris i el capital.

Rusia /Siria

Rússia va vetar ahir la condemna de les Nacions Unides a l’atac químic a Síria per defensar el seu aliat, el president sirià Baixar al-Assad. Les morts, 72 persones, entre les quals uns 30 nens, quedaran sense una resposta unànime de la comunitat internacional. L’acció de Moscou va provocar les crítiques de diferents països, com els Estats Units. El govern de Donald Trump va acusar Al-Assad de la massacre a Idlib -tot i que sense demanar la seva dimissió- i no va descartar una intervenció militar unilateral.

“Quants nens més han de morir perquè a Rússia li importi?”, va assegurar l’ambaixadora nord-americana a l’ONU, Nikki Haley, durant la reunió d’emergència del Consell de Seguretat. L’alta funcionària, dreta, va mostrar les fotografies d’algunes de les víctimes i va subratllar: “No podem tancar els ulls a aquestes imatges. No podem tancar les ments de la nostra responsabilitat d’actuar”.

El Kremlin va culpar els rebels sirians de la matança en una localitat de la regió d’Idlib. Segons la seva versió, l’aviació del règim sirià hauria bombardejat un dipòsit d’armes dels insurgents que contenia un taller per a la producció d’armes “tòxiques” destinades a l’Iraq. Els EUA, el Regne Unit i França, en canvi, consideren que Al-Assad va bombardejar la població amb armes químiques, amb agents nerviosos, segons l’ONU.

Des de la Casa Blanca, el president nord-americà, Donald Trump, va condemnar amb molta duresa el bombardeig i va dir que aquest “acte atroç” ha canviat la seva actitud cap al conflicte sirià i cap al seu líder. “Aquestes morts són una ofensa a la humanitat -va assegurar al costat del rei de Jordània, Abdal·lahII, amb qui s’havia reunit prèviament-. Quan mates nadons innocents amb gas letal estàs creuant moltes línies”.

“Més enllà de la línia vermella”

Trump va afirmar que amb l’atac el president sirià “ha creuat moltes línies, més enllà de la vermella”. El president nord-americà, però, també considera el seu antecessor, Barack Obama, responsable indirecte de la matança. Segons la seva opinió, Obama va perdre “una oportunitat” per resoldre el conflicte sirià quan el 2013 va incomplir la seva promesa que respondria en cas que el règim d’Al-Assad utilitzés armes químiques -la “línia vermella” que va traçar el mateix Obama-. El seu govern va preferir llavors no respondre amb una acció militar a l’atac químic del règim sirià contra la seva població i va optar per donar suport a la proposta diplomàtica de Rússia. Moscou va negociar un acord amb Al-Assad amb el qual el líder sirià es comprometia a destruir totes les seves armes químiques.

Trump va ser contundent amb la seva condemna, però evasiu a l’hora d’explicar com respondrà al nou atac químic a Síria. “Faré el que hagi de fer”, va afirmar i va afegir que no li agrada avançar la seva estratègia. Això sí, no va descartar una intervenció militar.

Les imatges de l’atac químic contra nens sirians, segons el mandatari nord-americà, van tenir “un gran impacte” sobre ell. De fet, va arribar a dir que havien canviat la seva visió del conflicte i que “no podien ser tolerades”. Trump, però, es va negar a explicar què significa o quines conseqüències tindrà aquest canvi d’actitud. De moment, ni va exigir la retirada d’Al-Assad -com ho va fer el seu antecessor, Barack Obama- ni tampoc va criticar el principal aliat del líder sirià, Rússia.

La guerra de Síria fa més de sis anys que dura i no s’hi veu un final. El conflicte, iniciat durant la Primavera Àrab, s’ha cobrat més de 300.000 morts i ha creat 10 milions de refugiats.

L’horror del nou atac químic va capitalitzar la conferència sobre el futur de Síria que es va celebrar ahir a Brussel·les. Hi van participar una setantena de països i organitzacions internacionals, però països clau com els Estats Units o Rússia no van enviar-hi cap representant.

El futur de Síria

“Les imatges ens han colpit. No ho dic només com a política, ho dic sobretot com a mare”, va dir la cap de la diplomàcia europea, Federica Mogherini, que va afegir que les víctimes recorden al món la seva “responsabilitat” d’actuar. Per la seva banda, el secretari de les Nacions Unides, António Guterres, va lamentar que “els crims de guerra” continuïn a Síria. “Crec que cal una investigació clara per eliminar tots els dubtes [sobre l’autoria de la massacre] i que s’han d’exigir responsabilitats”.

En una resolució, els països presents a Brussel·les van condemnar l’atac i van exigir que es posi fi a l’ús d’armes químiques a Síria, prohibides per una convenció de l’ONU que Síria havia signat. Més enllà de l’atac, la conferència sobre el futur de Síria havia de servir per impulsar la pau al país i començar a traçar un pla per a la reconstrucció. La prioritat és posar fi al conflicte, i ahir els països participants van fer una crida a una transició política sense Al-Assad.

La comunitat internacional considera també decisiu per impulsar el procés de pau tenir un pla per reconstruir el país i que puguin tornar a casa seva els 6,3 milions de sirians desplaçats pel conflicte bèl·lic. Sense pau no hi haurà diners per a la reconstrucció, van advertir ahir els socis europeus, principals contribuents a les ajudes a Síria. “L’alto al foc és una obligació. Només una solució política permetrà que els sirians puguin tornar a casa”, va dir Mogherini. I el ministre d’Exteriors britànic, Boris Johnson, va deixar clar que és “absolutament vital que hi hagi una transició lluny del règim d’Al-Assad per donar suport a la reconstrucció del país”. La Unió Europea va anunciar, en el marc de la conferència, que aportarà 560 milions d’euros el 2018 en ajuda humanitària a Síria i també als països veïns que acullen milions de refugiats, com el Líban i Jordània. Els socis europeus també es van comprometre a mantenir el nivell d’ajudes per al 2019.

puigdemont

Després d'una setmana de viatge oficial als Estats Units, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha tornat a sotmetre's aquest dimecres a una sessió de control al Parlament. Els primers a prendre la paraula han estat els diputats de la CUP, que ahir iniciaven una campanya al carrer i a les xarxes socials per exigir al Govern que fixi ja data i pregunta per al referèndum i avui ha traslladat aquesta pressió al ple del Parlament.

Davant de la petició d' Anna Gabriel, Puigdemont ha respost que "ja hi haurà el moment de fixar data i pregunta", i ha subratllat que això no ha de ser fruit d'un "caprici" del president, el Govern o un grup, sinó de l'acord ampli entre tots els agents que defensen el dret a l'autodeterminació. Sí que ha concedit que ha de ser una pregunta "com més clara millor" i que tingui una resposta binària de 'sí' o 'no'.

Tot i la reclamació de la CUP de fixar ja data i pregunta i no utilitzar un hipotètic pacte amb l'Estat per fer el referèndum com "un escull", Puigdemont ha defensat que el sobiranisme ha de recórrer "fins al final i una mica més" el camí de la via pactada, perquè, segons ha dit, que el govern espanyol no "tingui voluntat política" de buscar una solució acordada no vol dir que aquesta no sigui possible. El president de la Generalitat ha argumentat que cal esgotar aquesta via per carregar-se de raons a nivell internacional.

Aquest argument no ha convençut la diputada de la CUP, que ha apuntat que amb decisions com la de suspendre les partides per al referèndum als pressupostos l'Estat "respon amb repressió a la demanda de democràcia i elimina de l'imaginari de tots el referèndum pactat".

La suspensió de les referències que el pressupost de la Generalitat fa al referèndum també ha marcat la disputa dialèctica de Puigdemont amb Xavier García Albiol. El president de la Generalitat ha subratllat que garantiran que tant els partidaris com els contraris a la independència es puguin expressar en llibertat, malgrat el que digui el Tribunal Constitucional. Albiol l'ha acusat "d'abandonar" la "majoria" de catalans que també se senten espanyols i de posar en perill la "convivència" a Catalunya. Per això li ha reclamat que convoqui eleccions autonòmiques de forma immediata.

"Qui defensa més la societat? Els que impedeixen que una part important es pugui expressar o els que garantirem que ho faci?", li ha preguntat Puigdemont. Segons ell, qui està "incomplint reiteradament" amb Catalunya és el govern espanyol. "El seu govern, el seu president, a qui les promeses no li aguanten ni una setmana. Va prometre una pluja de milions i ha arribat una riuada que s'ha emportat totes les promeses, els titulars dels diaris i l''operació diàleg'", ha conclòs.

També la cap de l'oposició, Inés Arrimadas, ha retret a Puigdemont la inclusió de les partides per al referèndum als pressupostos del 2017, i li ha demanat que convoqui eleccions com més aviat millor perquè els catalans puguin decidir si volen "un govern obsessionat amb la independència" o un govern que es preocupi pels ciutadans. Puigdemont ha respost amb ironia afirmant que no pot convocar eleccions perquè el Tribunal Constitucional ha suspès la partida per a processos electorals tot i que havia estat avalada pel Consell de Garanties Estatutàries.

Cas Palau

Canviant de tema, el líder de Catalunya Sí que es Pot (CSQP), Lluís Rabell, s'ha referit al judici del cas Palau i el presumpte finançament irregular de CDC, i ha qüestionat que la Generalitat renunciés a presentar-se com a acusació particular, cosa que ha impedit que pugui reclamar compensació a CDC si es demostra que va rebre diners del Palau de la Música de forma il·lícita.

Puigdemont ha assegurat que el Govern sempre ha defensat els seus interessos davant d'aquest cas i d'altres, però ha reclamat esperar a la sentència abans de caure en"prejudicis". "El Govern ha estat sempre contundent i ho serà davant d'aquest cas i els que li pertoquin. No se li pot retreure res i no se li podrà retreure res en el futur", ha afegit.

La discussió entre Puigdemont i Rabell ha derivat en una topada entre el Govern i Catalunya Sí que es Pot. Després que Rabell demanés a Puigdemont desmarcar-se de l'expresident Artur Mas, el president de la Generalitat ha criticat que els comuns parlin des del "prejudici" en funció del que pensa Mas amb independència de si va ser un "bon o mal president".

Aquesta crítica l'ha fet extensiva al fet que CSQP hagi impulsat una proposta per reprovar el nou director de TV3, Vicent Sanchis. "Vostès estan fent llistes de periodistes en funció de la seva ideologia", ha arribat a etzibar Puigdemont, en unes declaracions que han indignat el portaveu de CSQP, Joan Coscubiela, que ha exigit al president que retirés les seves paraules.