estigues per mi

"La teva vida, amor, ha valgut molt la pena"

L'acte de comiat de Carles Capdevila ha estat com era ell: emotiu, tendre, sincer, brillant

ANTONI BASSAS Hostalets de Balenyà ACTUALITZADA EL 03/06/2017 20:34

• 
  987x555La sala d'Hostalets de Balenyà on s'ha fet la cerimònia de comiat de Carles Capdevila, plena de gom a gom

La sala d'Hostalets de Balenyà on s'ha fet la cerimònia de comiat de Carles Capdevila, plena de gom a gom / FRANCESC MELCION

  24K

52  

"La teva vida, amor, ha valgut molt la pena". La frase l'ha pronunciat l'Eva Piquer, la dona del Carles, en mig del silenci emocionat dels centenars de familiars, amics i companys que han fet cap a Hostalets de Balenyà (Osona), on Carles Capdevila ha estat enterrat avui.

Dir-ne funeral és massa greu i solemne. El comiat ha estat com va ser el Carles: emotiu, tendre, ordenat per punts, eficaç, pedagògic, musical i amb moments entre sorprenents i divertits, que han deixat molta pau, sobretot al final, quan el dol s'ha donat per acomiadat als acords de l''Always look at the bright side of life' .

L'acte ha tingut lloc a l'edifici municipal de La Pista, que havia estat el punt de reunió dels adolescents de la generació del Carles, allà on ballaven sardanes a la colla Els Ocells Primerencs ("el Carles no era gaire bon ballador, però com que no hi havia gaires nois, ballaven tots", deia una amiga) i on més tard hi va haver la redacció de la revista del poble 'Tots per a Tots' ("amb una bola per a la màquina d'escriure diferent per a cada tipografia") i les instal·lacions de Ràdio Pista, la ràdio d'Hostalets de Balenyà, on el Carles va fer els primers passos en el món de la comunicació.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el conseller de Justícia, Carlés Mundó, han estat entre els assistents (literalment) perquè no han volgut ocupar cap cadira preferent, així com altres personalitats del món polític com Marta Rovira, amiga personal dels Capdevila, Jordi Sànchez o David Fernández, juntament amb nombrosos col·legues de la ràdio i la televisió entre els quals hi havia Gemma Nierga, Jordi Évole, Xavier Sardà, Mònica Terribas, Miquel Calçada, Saül Gordillo, David Bassa, Guillem Sans, Màrius Serra i Xavier Graset. Encapçalant la representació de l'ARA hi havia el president, Ferran Rodés, i la directora, Esther Vera.

Un cop el taüt de fusta clara ha estat entrat a la sala, l'Albert Om ha saludat els presents i ha anat ordenant amb una escaleta escrita amb bolígraf, l'anar i venir dels qui s'han acostat al micròfon per parlar, per cantar, per plorar.

El director adjunt de l'ARA, Ignasi Aragay, s'ha sumat al discurs per punts: "Gràcies per obligar-me a confiar en mi, gràcies per convertir el meu optimisme ingenu en un optimisme lluitador i lúcid, i gràcies per riure tant i tant".

Si el Carles va ser el del programa 'Eduqueu les criatures', no hi ha cap dubte que va predicar amb l'exemple, perquè els seus fills han demostrat la mateixa categoria humana i la mateixa capacitat de connectar amb el cor que tenia el seu pare. L'Aina ha definit el Carles com "la intensitat en persona", el pare que engegava els seus fills pels passadissos d'un súper, a veure qui trobava la caixa de cereals amb el regal més inútil. "No hem pogut parlar de la mort amb tu perquè aquest projecte no t'interessava, i ens deies que 'al cap i la fi, tothom es mor'".El Nil ha explicat amb desarmadora sinceritat fins a quin punt haver tingut un pare tan enlluernador el va portar a voler fer el mateix que ell, quan més endavant s'ha adonat que, en realitat, "jo t'estimava a tu, no a la teva feina". I, per temps que passi, mai no oblidarem la determinació amb què l'Aniol, mig amagat darrere el faristol, ha explicat com el Carles el despertava cada matí: "Espavila, Capdevila!", i com s'ha acomiadat: "Quan la gent em pregunti com me'n sortiré sense tu, diré que és amb tu que me'n sortiré". L'Eva Piquer ha explicat que la conversa de "la tarda més trista del món" va començar amb un "estigues per mi, aquesta tarda". I ha afegit: "No sé pas com viuré, sense poder-te explicar que l'Aniol està maquíssim i diu que el que més greu li sap és que quan sigui gran s'haurà descobert el remei per al càncer, o sense poder-te explicar que t'has mort"

uigurs

Tot i estar coronades de cabells blancs, les dues llargues trenes que baixen més enllà dels malucs donen a Rebiyaa Kadeer un aspecte encara més jove del que ja té. Ningú diria que aviat farà 70 anys o que té 11 fills i desenes de nets. Ni que va estar a punt de morir malalta en una presó xinesa, on va passar cinc anys. En va sortir el 2005 gràcies a la pressió internacional i es va exiliar a Washington. Des de llavors segueix la lluita pels drets del seu poble com a presidenta del Congrés Mundial Uigur. Aquesta dona musulmana de somriure afable és un dels principals enemics del Partit Comunista Xinès. Empresària d’èxit convertida en activista política, fa dècades que denuncia la repressió i l’aniquilació cultural de la seva ètnia, els uigurs, a la regió del nord-oest de la Xina que Pequín anomena Xinjiang (nova frontera ) i que per als uigurs és el Turquestan Oriental.

Qui són els uigurs?

Els uigurs som una de les 56 minories ètniques reconegudes pel govern xinès. Habitem la regió autònoma de Xinjiang, al nord-oest de la Xina, en la frontera amb els tans (Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan). De fet, abans de ser sotmesos per la República Popular Xinesa el 1950, els uigurs ja havíem intentat crear la república del Turquestan Oriental. Som de religió musulmana. Però el govern comunista xinès ha explotat els nostres recursos i n’ha deixat al marge la comunitat uigur. Això mentre duia a terme una política d’assimilació cultural que ha inundat la regió de població xinesa han.

¿Des dels disturbis del 2009, que van fer la volta al món, la problemàtica dels uigurs ha sigut silenciada?

La nostra causa es va donar a conèixer el 1997 amb una repressió xinesa que va arribar als mitjans internacionals. Fins llavors ningú en sabia res. La lluita del Tibet, annexionat a la Xina un any després que el Turquestan Oriental, és molt més coneguda perquè el Dalai-lama va fugir i s’ha dedicat a promoure la seva causa. Però els nostres líders van ser cridats a Pequín per negociar i quan hi van arribar van ser assassinats en un sospitós accident d’avió.

Ara bé, el rostre visible de la causa uigur al món és el seu. Hi ha qui l’anomena la Dalai-lama de Xinjiang. Però l’expresident Barack Obama va rebre el líder tibetà i no a vostè. ¿Aquella visita frustrada va ser una victòria de la Xina?

Quan el govern dels EUA treu el tema uigur Pequín reacciona amb fúria, i aquesta és una de les raons per les quals Obama va decidir no rebre’m a la Casa Blanca, quan George Bush m’hi va rebre dos cops. Però estem en contacte constant amb el departament d’Estat, que defensa els drets dels uigurs. Admeto que ha tingut un cert èxit la política del govern xinès de presentar els uigurs com a terroristes i convèncer el món que lluita contra el mateix extremisme islamista que Occident. És una gran mentida.

¿La lluita internacional contra l’Estat Islàmic perjudica la causa uigur?

Ja des de l’11-S de Nova York, com que els uigurs som musulmans, va ser fàcil per al govern xinès atacar la nostra gent. Van impulsar una política de repressió i assimilació cultural, i van portar milions de hans [ètnia xinesa] a la regió. El 80% de uigurs són grangers: se’ls va prendre la terra per donar-la als hans i van haver d’emigrar a les ciutats, on no troben feina. Es va prohibir la nostra llengua i la nostra religió i es va iniciar la política de traslladar les dones joves uigurs a altres províncies xineses. Tot era una provocació per generar una resposta violenta i tenir excusa per a la repressió.

Com ha canviat la situació amb l’arribada al poder de Xi Jinping?

Xi Jinping ha ordenat a les forces de seguretat a la regió disparar i matar primer i preguntar després. El pitjor ha arribat en l’era de Xi Jinping: molts incidents sagnants i més discriminació quotidiana. La vinculació amb el terrorisme permet a la Xina desacreditar el moviment uigur als ulls del món i alhora detenir milers de persones a Xinjiang dient que tenen connexions terroristes.

Existeixen connexions?

En absolut. No hi ha cap grup terrorista al Turquestan Oriental, però la brutalitat policial fa que algunes persones responguin amb violència. Els últims anys milers de uigurs han fugit del país i ara són refugiats a Tailàndia o Malàisia. Alguns d’ells, 300 segons el govern xinès, han acabat unint-se a l’EI a Síria. Una xifra poc representativa, com la de qualsevol altre país que ha enviat combatents a l’EI.

Amb aquest panorama, ¿l’objectiu de la independència queda lluny?

Tot això ha fet créixer l’aspiració del nostre poble a aconseguir la independència. Queda clar que no podem conviure pacíficament. I l’objectiu del Congrés Mundial Uigur és l’autodeterminació.

El seu pas per la presó i el fet de tenir fills encara a Xinjiang, ¿ han fet que es plantegés alguna vegada desistir de defensar la seva causa?

Mai. Tota la meva família a la Xina està sota arrest domiciliari, sense accés a diners ni a passaport. Els meus nets no es poden casar perquè el servei secret amenaça a tothom que s’hi acosta. Però això no afectarà la meva lluita: no tinc més opció

nomes eren nens

NOMÉS EREN NENS! Era un concert de música! Tots els arguments que fem servir per dir-nos a nosaltres mateixos que l’atemptat de Manchester és absolutament inexplicable, absolutament il·lògic, són de fet els mateixos arguments que el converteixen en més lògic per als qui l’han fet. La nostra lògica i la seva van creuades, com el positiu i el negatiu d’una fotografia. La nostra lògica neix del nostre sistema de valors, de la nostra mirada occidental, i la seva lògica és simètricament contrària a aquest sistema de valors i a aquesta mirada. Segurament, l’autor o els autors de l’atemptat ni venen de fora ni tenen una biografia particularment religiosa. Segurament són gent nascuda o crescuda en aquest món occidental amb aquests valors que han acabat odiant. I després han buscat una bandera sota la qual col·locar aquest rebuig, aquest odi. Per entendre’ns, si es confirma la hipòtesi islamista, no és que els autors odiïn Occident perquè són islamistes. Més aviat s’han fet islamistes perquè odien Occident. Com es podrien haver fet de qualsevol altre totalitarisme nihilista que donés cobertura ideològica a aquest odi previ. A hores d’ara, aquest els ha semblat el més eficaç i més atractiu. En altres èpoques potser n’haurien triat un altre.

degradacio democratica

Ahir mateix vam saber que la jutge d’instrucció ha tornat a arxivar la causa de l’accident de metro de València del 2006. És una galleda d’aigua freda a l’esperança de les famílies d’obtenir respostes sobre les responsabilitats en la seva desgràcia.

Precisament aquests dies es projecta en algunes sales de cinema el documental L’estratègia del silenci, de la productora valenciana Barret Films. El documental tracta de l’accident del metro de València, que, uns dies abans de la visita del Papa a la capital valenciana, va acabar amb la vida de 43 persones. El documental reconstrueix la història que hi ha darrere de la desgràcia, dels intents ignominiosos per tapar-la i de la resistència, gairebé titànica, d’un grup de familiars que mai no van defallir a l’hora de demanar respostes i responsabilitats.

Conté històries humanes de gran potència, com la de la xiqueta que va ocupar portades els dies de l’accident quan la treien inconscient i ennegrida pel fum. Hi va perdre la mare, i al documental la veiem onze anys més tard, el 2015, fent d’interventora de Compromís, plorant d’emoció en veure que finalment els responsables de tanta ignomínia perden les eleccions i s’obre un temps nou al País Valencià.

Però més enllà del cas que narra, L’estratègia del silenci ens convida a pensar sobre alguns problemes més generals del nostre sistema polític. És un retrat cru, bèstia fins i tot, de com una àmplia i llarga hegemonia política, combinada amb uns nivells elevats de corrupció, pot acabar amb els contrapesos i degradar profundament la democràcia.

És el retrat d’un poder que en alguns moments semblava omniscient, gairebé asfixiant

A la pel·lícula hi surt gairebé tot: el control ferri d’uns mitjans de comunicació públics posats al servei dels interessos particulars dels líders del moment. La influència del poder polític sobre els mitjans privats, i el menyspreu prepotent als pocs periodistes que qüestionen la versió oficial. Les amenaces i coaccions a qui s’atreveix a dissentir des de dins de l’administració. L’ús discrecional de l’administració i els recursos públics. La confusió entre les empreses privades i les públiques. El menyspreu al Parlament, on la majoria absoluta s’utilitza per apagar els debats. Les interferències polítiques en els processos judicials, de la mà de la fiscalia i, de vegades, dels mateixos jutges i tribunals. Però també la col·laboració necessària de treballadors públics, de periodistes còmplices i d’un gruix de gent que es troba més còmoda mirant cap a una altra banda que no pas qüestionant el relat oficial.

És, en definitiva, el retrat d’un poder que en alguns moments semblava omniscient, gairebé asfixiant, que només és possible en democràcies de molt baixa qualitat. Com fou possible això? Certament, una llarga hegemonia d’un sol partit, que controlava pràcticament totes les institucions amb còmodes majories absolutes, és una condició necessària. De fet, segurament les coses que s’expliquen al documental sobre el País Valencià no haurien sigut gaire diferents en altres territoris amb majories absolutes duradores. La feblesa de la societat civil i la dependència de la premsa del poder polític són també condicions necessàries, segurament, perquè es produeixi aquesta degradació democràtica.

La corrupció amplia enormement l’espai de discrecionalitat del poder executiu i fa molt més poderosos els governants

Però possiblement l’element clau en aquesta història és la corrupció generalitzada. Perquè la corrupció política no serveix només per a l’enriquiment personal dels qui la practiquen. També és una eina fonamental d’assentament del poder polític, ja que permet exercir-lo amb plena discrecionalitat i, de facto, posar les institucions al servei dels interessos personals i polítics dels governants. Gràcies a la corrupció generalitzada es poden comprar silencis amb diners públics, es pot instaurar un règim de terror dins de l’administració i de les empreses públiques (sigui la televisió o els ferrocarrils), es poden estendre els tentacles del poder executiu cap als mitjans privats, les empreses privades, la societat civil i fins i tot el poder judicial. La corrupció, per tant, amplia enormement l’espai de discrecionalitat del poder executiu i fa molt més poderosos els governants.

Per això, el reforçament dels mecanismes institucionals de control de la corrupció, els contrapesos, les unitats de vigilància interna a l’administració i les lleis de protecció dels funcionaris i privats que denuncien la corrupció són elements clau per preservar una mínima qualitat democràtica. Sense un ecosistema profundament corrupte, els intents dels governs del PP per tapar l’accident del metro no haurien prosperat. Hi ha, encara, una finestra d’oportunitat per introduir reformes profundes que evitin que es tornin a produir casos semblants, però no sabem quant de temps durarà. Valdria més aprofitar-la.

julian assange

Renata Ávila forma part de l’equip legal de Baltasar Garzón, l’advocat principal de Julian Assange. També va ser l’advocada de la premi Nobel Rigoberta Menchú i és consultora en drets digitals. Era a Barcelona la setmana passada per presentar al Festival DocsBarcelona el documental G arzón/Assange, el juez y el rebelde, de Clara López Rubio i Juan Pancorbo. L’atzar va voler que el passat 19 de maig, mentre era a la ciutat, la fiscalia sueca arxivés la investigació sobre el cas Assange.

Quina és la situació legal de Julian Assange, ara mateix?

Per a nosaltres, el Julian està vivint una situació de presó preventiva sense cap dels drets que inclou la presó preventiva. No està detingut, però tampoc està en llibertat. Ara, més que mai, ja no hi ha cap raó per retenir-lo. Fins al moment, l’argument del Regne Unit era la causa oberta a Suècia. Però això s’ha acabat: ja no hi ha cas, no hi ha càrrecs, no hi ha ordre de detenció. El cas Assange és un cas estrictament polític i el Regne Unit té la paella pel mànec. La llibertat d’Assange depèn de Londres.

Si ja no hi ha càrrecs, ¿per què no pot sortir de l’ambaixada de l’Equador on està reclòs?

Julian Assange tem una extradició als EUA. Londres no ens dona les garanties que permetrien que Assange pogués sortir de l’ambaixada per viatjar a l’Equador. De moment, el Regne Unit es nega a facilitar-li un salconduit diplomàtic perquè diu que va violar la llibertat condicional en el moment que va presentar-se a l’ambaixada equatoriana per demanar asil. Londres no entén que l’estatus de refugiat polític, un dret humà, està per sobre de la violació de la condicional, sobretot quan ja no hi ha cap investigació oberta.

¿L’acusació de violació va ser una maquinació?

Més que una maquinació, el dossier suec va representar una oportunitat d’or per silenciar el que realment és important: la llibertat d’informar. Sabem -perquè hi ha documents que ho demostren- que des del 2009 la CIA dissenya una estratègia contra Julian Assange i Wikileaks. El Julian va tenir sexe amb dues noies a Suècia, sí, i les dues noies van anar a la policia: volien un test. No hi va haver acusació de violació en aquell moment. La primera fiscal va arxivar el cas: no hi ha criminalitat en això, va venir a dir. Al cap d’un temps, la mateixa fiscal que l’ha tancat va reobrir el cas. És evident que el procés és el càstig.

I Assange torna a ser un heroi.

A mi no m’agrada parlar d’herois. A més, Wikileaks no és només Julian Assange: ell n’és la cara visible, l’ase de tots els cops. Per a mi, Julian Assange és un home de principis, un home valent que ha posat l’interès públic de tots nosaltres, el dret a saber, al davant, fins i tot, dels seus fills i la seva salut. Se’l demonitza perquè els seus principis no van canviar malgrat un canvi de l’escenari polític. Ell podria estar guanyant milions a Silicon Valley o venent la informació als governs, però viu en un espai reduït, sense llum natural, i se li nega l’assistència mèdica que necessita.

Què ha canviat amb Wikileaks?

Usualment, quan els casos que es vol denunciar són d’impacte públic, la gent va als periodistes. Però, ¿què passa amb la font? És perseguida o acomiadada. Els mitjans amb prou feines poden protegir el periodista. Wikileaks treu pressió a la font perquè li garanteix seguretat: rep la informació anònimament i neteja el document rebut de qualsevol empremta digital. Wikileaks també ha fet que prenguem consciència sobre la importància de la privacitat: la teva empremta digital no només et fa transparent, et fa predictible i, per tant, manipulable.

¿Ens dona un consell per protegir la nostra privacitat?

Les dades que no donaries al teu veí ni a l’estat, no les donis a les xarxes socials. Jo, si tingués Facebook, no hi penjaria ni la foto del meu gos.

renault zoe

Hi ha constància documental que acredita que el 1935 hi va haver un intent de fer un cotxe propulsat per un motor elèctric. La iniciativa no va reeixir perquè aquell motor no era capaç d’acumular prou energia i, per tant, tenia una autonomia molt baixa. El que aleshores era un problema avui continua sent el principal repte per a tots els fabricants d’automòbils elèctrics. Fins que no van aparèixer les bateries de ió-liti, aquest propòsit no va agafar volada.

L’any 2008, al Fòrum de Davos, Carlos Ghosn -president de l’aliança Nissan-Renault- va anunciar la voluntat de disposar d’una gamma completa de vehicles cent per cent elèctrics; una fita que les dues marques feien realitat només quatre anys més tard. Des del 2012, Renault -que signa un de cada quatre cotxes elèctrics que hi ha a Europa- ja ha venut cent mil d’aquests automòbils al continent, dels quals la meitat corresponen al model Zoe.

Els responsables de la marca del rombe han tret una segona generació d’aquest cotxe, que es diferencia de l’anterior perquè disposa d’una bateria nova, la ZE 40, que duplica l’autonomia, fins a arribar als 300 quilòmetres, i que es pot carregar en menys temps (entre una hora i mitja i vint-i-cinc hores, segons la classe de càrrega que fem i la connexió a la xarxa elèctrica emprada).

Aquesta bateria, que substitueix l’anterior de 22 kWh, l’han feta amb LG i ofereix una rendibilitat superior perquè millora la densitat energètica gràcies a la reacció química de la combinació de níquel, liti, manganesa i un cobalt que, segons el fabricant, en cap cas prové del Congo.

La nova bateria és un deu per cent més gruixuda, i pesa vint-i-tres quilos més que l’anterior, fins a arribar als 300, ja que conté 192 cel·les. Perquè aquest pes important no afecti la conducció, el conjunt d’acumuladors va situat a la part inferior del cotxe per abaixar al màxim el centre de gravetat del vehicle.

Increment de vendes

A Renault podien haver electrificat un model d’èxit com el Clio, però amb el Zoe s’han estimat més fer un cotxe totalment nou, partint d’un full en blanc, tot i que aprofita la plataforma d’aquest bestseller. El fabricant del rombe ha col·locat més de quatre mil vehicles elèctrics a l’Estat dels seus diferents models, entre els quals el Twizzy, que fabriquen a la factoria de Valladolid. L’any passat es van vendre 5.000 cotxes elèctrics a Espanya, un 51% més que el 2015.

El comportament del Zoe ens ha agradat molt, ja que no evidencia cap mancança dinàmica en comparació amb un cotxe amb motor tèrmic. Conduir-lo és fins i tot divertit, sobretot si intentem aprofitar al màxim l’energia, que no únicament prové del motor -completament fet per Renault i que és un 25% més lleuger que l’anterior.

Part d’aquesta energia ve de la frenada regenerativa, que carrega la bateria a les frenades -com en els KERS de la Fórmula 1- i de les desacceleracions. La utilització d’una bomba de calor també contribueix a millorar l’autonomia, així com els neumàtics, els Michelin EV, fabricats expressament per a aquest cotxe, amb unes ranures horitzontals que disminueixen moltíssim el soroll del rodament, amb la millora de confort acústic que això suposa.

Més enllà de tot això, el que de debò condiciona l’autonomia és la suma de diversos factors: la velocitat a què anem, l’orografia dels llocs per on circulem, la temperatura ambient i, sobretot, l’estil de la nostra conducció.

Això fa que, en realitat, els 403 quilòmetres d’autonomia que s’anuncien (en la generació anterior eren 240) quedin en uns 300 de mitjana, molt més reals.

El Zoe té un comportament semblant al d’un Clio, d’una potència equivalent als 92 CV, que -traduïts al llenguatge elèctric -és el que vindria a oferir aquest cotxe respectuós, tecnològic, i agradable de conduir.

De 0 a 100 en 13 segons

I, en part, si és així d’interessant és per la seva capacitat d’acceleració (fa els 0 a 100 en 13 segons). Renault ha aprofitat tota l’experiència acumulada amb l’equip e-Dams, que ha guanyat els dos primers campionats de la Fórmula-e i lideren l’actual. Els monoplaces d’aquesta categoria són capaços de fer aquesta mateixa acceleració en només 4 segons, i fan servir bateries de 360 kW.

Segons Renault, si tenim l’habilitat de carregar les bateries a les hores que l’electricitat és més barata, el cost per cada 100 quilòmetres és d’1,5 €, és a dir sis vegades menys que amb un motor de gasolina. A més, cal tenir en compte que un cotxe elèctric té un cost de manteniment que acostuma a ser un 20% més econòmic que un homòleg amb motor de combustió interna, perquè no porta segons quins consumibles i en conseqüència no els hem de canviar

la norma

m dic Sílvia i soc una supervivent. Entestada a circular a peu pel centre de Barcelona, fa anys que la sort m’acompanya i no m’ha envestit cap de les moltes bicicletes i els estúpids segways que envaeixen les voreres, especialment a Ciutat Vella. L’incident més greu que puc relatar -té poca èpica, ho admeto- és un de protagonitzat per un ciclista fent eslàlom per la vorera de l’avinguda de les Drassanes, a l’altura del CAP Raval Sud. El magnífic carril bici que hi ha en aquesta via -fet sobre la vorera però separat clarament de l’espai per als vianants- no devia ser prou bo per a aquest mascle. Quan li vaig fer veure que tenia aquest carril per a ell i podia evitar els ensurts a iaies amb bastó que sortien de l’ambulatori, em va respondre amb claredat: “ Voy por donde me sale de los cojones”. I va continuar a tota velocitat.

Amb els usuaris dels segways ja no cal ni intentar comunicar-s’hi: normalment són manades de joves fornits que podrien descobrir la ciutat caminant -la millor manera de gaudir-ne- però que prefereixen una opció que els obliga a anar mirant a terra.

Ahir l’Ajuntament va aprovar prohibir -un joc de paraules curiós- la circulació de segways i de patinets per les voreres. Es podran multar les empreses que lloguen aquests vehicles, que deuen ser l’origen del 99% dels trajectes, en lloc de sancionar els conductors, normalment turistes sense cap mena de vincle amb la ciutat.

Aquesta mateixa setmana l’Ajuntament ha anunciat una revisió de les normes per obrir bars i altres establiments a Ciutat Vella. Amb el nou sistema es tindrà en compte el soroll. No s’ha concretat en què consistirà el nou pla d’usos, però la intenció és limitar l’obertura de nous locals en zones ja saturades on els veïns tenen problemes per dormir.

Són anuncis -benintencionats- que recorden la (en una altra època) famosa ordenança de civisme que va fer aprovar Joan Clos amb el vot en contra d’ICV, tot i formar part del mateix equip de govern. Onze anys després, quin efecte ha tingut? L’incivisme continua més vigent que la mateixa norma.

La convivència no importa, el civisme no és un valor apreciat, fins al punt que quan l’exigeixes obtens respostes agressives

Les normes que van produint els equips de govern successius en l’àmbit del civisme s’amunteguen una sobre l’altra i aprofundeixen el laberint legal. I no hi ha, ni hi haurà mai, prou recursos per aplicar-les. És impossible que la Guàrdia Urbana pugui detectar els milions d’infraccions que es deuen produir si es tenen en compte tots els reglaments que es van superposant per capes en una enorme ceba legal que només distreu del problema real: la convivència no importa, el civisme no és un valor apreciat, fins al punt que quan l’exigeixes obtens respostes agressives. Mentre això no canviï, normes i anuncis de normes no faran cap efecte. Només serveixen per generar una retòrica reglamentista que ja molt poca gent s’empassa.