la treva

Han arrivat el Pau i la Jacqueline. Hi els poders es donen un treva. Aquesta. La compareixença de Carles Puigdemont al Parlament dimarts vinent ha suposat una treva entre el govern de la Generalitat i el govern espanyol. Una mostra d’això ha sigut la decisió de la Fiscalia de l’Audiència Nacional d’abstenir-se de tirar llenya al foc i demanar, fins i tot, un ajornament de les declaracions de Trapero, Laplana, Sánchez i Cuixart en la denúncia per sedició. Si han anat a declarar ha sigut per la insistència de Trapero, que va ser acollida per la magistrada Carmen Lamela, amb l’anunci de la fiscalia que els tornarà a citar a declarar aviat.

Tot i que la Guàrdia Civil ha presentat a última hora un informe de 300 pàgines, això ha permès maquillar la situació. El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, va aconsellar aprofitar l’informe per obrir un parèntesi fins després de la declaració de Puigdemont.

Les disculpes per la repressió de l’1-O del delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, tot i que fetes de cara a la galeria i arran de la protesta internacional, suposen apartar-se dels discursos de Rajoy i del rei: el primer va justificar l’actuació policial i el segon va ignorar els ferits.

El govern de Rajoy, doncs, sembla treure conseqüències de l’error garrafal -que la premsa de tot el món no deixa de subratllar- que va suposar l’ús de porres i pilotes de goma, i que no va servir per avortar el referèndum de l’1-O -invalidat amb anterioritat-, i ha decidit ajornar un nou enfrontament.

Aquest enfrontament s’hauria pogut produir ahir en dos àmbits: a l’Audiència Nacional, amb el pretext d’estudiar el nou informe de la Guàrdia Civil; i, també, al consell de ministres, en no decidir -com van sol·licitar en els seus missatges el rei Felip VI i l’expresident José María Aznar- presentar el decret llei de l’article 155 de la Constitució davant el Senat per intervenir, d’una manera o altra, l’autonomia catalana. En canvi, qui va tenir protagonisme al consell de ministres va ser Luis de Guindos, que va informar sobre la situació econòmica del conflicte. Parlant clar: la proposta del decret llei per facilitar a les empreses que vulguin traslladar la seva seu social sense haver de passar per les juntes d’accionistes.

De la mateixa manera que en la jurisprudència penal hi va haver una sentència Botín, potser el decret, segons la informació recollida per l’ARA, s’hauria de dir, en dret mercantil, el decret Fainé, tenint en compte les gestions florentines del president de la Fundació Bancària La Caixa amb el ministre d’Economia.

Tres escenaris

Una treva fràgil en el terreny jurídico-penal -després que el TC hagi suspès el ple de dilluns i la decisió de Puigdemont de comparèixer dimarts- que va acompanyada, però, d’una artilleria a la independència potencial sota la forma d’anuncis de trasllats de seus socials d’empreses. El govern de Rajoy treballa amb tres escenaris teòrics: DUI directa; DUI en un termini de sis mesos; eleccions autonòmiques plebiscitàries en un període de tres mesos.

Ahir el govern espanyol va descartar la primera, però no va ocultar la seva preocupació per la incertesa econòmica que podria plantejar la segona. La tercera, eleccions, permetria guanyar més temps.

Si es declara la independència a termini fix, ¿el govern mantindria fora del tauler el decret llei del 155 de “mesures necessàries”? La resposta de fonts governamentals és: caldria tornar-ho a reconsiderar.

the economist

Quan una democràcia envia la policia antidisturbis a apallissar velletes amb bastó perquè no votin, alguna cosa s’ha fet molt malament. Els catalans diuen que prop de 900 persones van resultar ferides per la policia en el referèndum d’independència de l’1 d’octubre. Per greu que fos la provocació dels dirigents catalans organitzant una votació inconstitucional, la reacció del primer ministre, Mariano Rajoy, ha sumit Espanya en la crisi constitucional més greu des de l’intent de cop d’estat del 1981.

Si Rajoy es pensava que repartir garrotades frenaria el secessionisme, s’equivocava de mig a mig. S’ha ficat en un carreró sense sortida que ha donat ales als seus enemics i ha sorprès desagradablement els seus amics. El 3 d’octubre Catalunya, una de les regions més riques d’Espanya, va quedar paralitzada per una vaga per protestar contra aquests fets. Centenars de milers de persones es van manifestar per expressar la seva indignació.

La secessió seria un desastre per a Espanya. El país perdria la seva segona ciutat i s’arriscaria a perdre després el País Basc. La secessió també perjudicaria els catalans, i potser per això una majoria hi estan en contra. I la independència catalana probablement atiaria el separatisme en altres llocs d’Europa: un altre cop a Escòcia, sens dubte, però també al nord d’Itàlia, a Còrsega i, fins i tot, tal vegada a Baviera. Per evitar que s’agreugi la crisi, totes dues parts han de buscar un nou pacte constitucional. Però ni els uns ni els altres afluixen, i Catalunya està a punt de declarar la independència d’una manera unilateral i il·legal.

Després de Franco

Espanya té una por històrica al desmembrament. El secessionisme català va ser un dels factors que van provocar la Guerra Civil Espanyola. No hi ha dubte que molts espanyols comparteixen la indignació del rei, que en un discurs televisiu poc habitual va acusar els dirigents catalans d’haver vulnerat la Constitució del 1978 amb greu irresponsabilitat i deslleialtat. Al cap i a la fi, els catalans van votar massivament el pacte constitucional que ha consolidat la democràcia, ha promogut la prosperitat i ha donat un elevat grau d’autonomia a les regions espanyoles, inclosa Catalunya.

Una democràcia com cal s’ha d’atenir a l’imperi de la llei. És el que protegeix les llibertats democràtiques, però també la llibertat de les minories per expressar el seu descontentament. Fins al dia del referèndum ningú que hagués vist la vitalitat de Barcelona podia afirmar seriosament que Catalunya era víctima de cap opressió. Amb poques excepcions -quan cauen els imperis, sobretot-, el món en general prefereix la unitat nacional a l’autodeterminació de les minories nacionals. Molts dels estats que van aconseguir la independència arran de la caiguda de l’Imperi Soviètic es van incorporar a la Unió Europea, però ara la UE es mostra cautelosa i avisa els secessionistes que els nous estats no tenen dret a formar-ne part automàticament. Sense el suport d’Espanya, Catalunya es trobaria a l’altra banda d’una nova barrera de duanes.

Per tot això, el president català, Carles Puigdemont, no té prou arguments sòlids per la independència. Ni tampoc té prou suport. Va portar les lleis del referèndum al Parlament català, que les va aprovar per una estreta majoria i sense un debat com calia. Aquestes lleis no tenen una base legal sòlida. Abans del referèndum les enquestes apuntaven que només el 40%-45% dels catalans volien trencar amb Espanya. El 90% de vots favorables a la independència són el 90% d’una participació inferior a la meitat del cens, perquè la majoria dels que no se’n volen anar no han volgut votar-hi. Igual que els populistes d’altres països, Puigdemont ha ofert una visió simplista de la independència sense explicar-ne el cost ni com s’hi arribaria.

Però aquí no s’acaba la història. La democràcia es basa en el consentiment dels governats. Fins i tot alguns dels que no estan d’acord amb els mètodes de Puigdemont creuen que Catalunya reuneix les condicions per esdevenir un estat. Podria sobreviure econòmicament. Molts pensen que és una nació. Durant el règim autonòmic els dirigents catalans han promogut la llengua del país i la ideologia nacionalista.

El patiment d’Espanya

Sigui quina sigui la legalitat del separatisme, tan bon punt el desig d’independència arriba a un punt crític els governs poden abordar-lo de tres maneres: esclafar-lo, sotmetre-s’hi o negociar-hi de bona fe, sabent que el resultat final pot ser la separació.

Rajoy no ha sigut capaç d’entendre la naturalesa d’aquestes opcions. Primer va aturar els nacionalistes a través dels tribunals i, el cap de setmana passat, va recórrer a la força. El seu desplegament de policies per reprimir el referèndum català no era només un regal de propaganda sinó que, encara més important, va creuar una línia vermella. L’agressió contra multituds de ciutadans pacífics pot funcionar al Tibet però no es pot sostenir en una democràcia occidental. En la lluita entre la justícia formal i la justícia natural, la justícia natural sempre acaba guanyant. Les constitucions hi són per servir els ciutadans, no al revés. En lloc de defensar l’estat de dret com pretenia, el senyor Rajoy ha acabat entelant la legitimitat de l’estat espanyol.

¿Declararà la independència el senyor Puigdemont? Seria imprudent i irresponsable, però si ho fa el senyor Rajoy hauria de resistir la temptació de detenir líders catalans i, de moment, hauria d’evitar utilitzar la seva capacitat per suspendre l’autonomia. Ara mateix, qualsevol de les dues mesures no faria sinó agreujar els seus errors.

Només una negociació pot restablir la calma, i hauria de començar de manera immediata. Probablement encara es pot convèncer la majoria dels catalans amb l’oferta d’una autonomia més àmplia, incloent-hi la capacitat per conservar i augmentar els seus impostos propis, una protecció més gran de la llengua catalana i un cert reconeixement dels catalans com a “nació”. Rajoy fins i tot podria reprendre la idea de l’oposició socialista de convertir Espanya en un estat federal.

Tot acord, però, ha d’incloure l’opció d’un referèndum sobre la independència. La separació seria un canvi dolorós per a Catalunya i la resta d’Espanya, i per tant no s’ha de fer a la lleugera. El llindar mínim per a la independència hauria de ser una majoria dels catalans amb dret a vot. També seria sensat celebrar una votació de consulta sobre els termes d’una separació.

Tot i les mancances, David Cameron, ex primer ministre britànic, va permetre encertadament un referèndum sobre la independència escocesa el 2014. Va defensar que Escòcia es quedés i va guanyar la votació de manera convincent. Rajoy hauria de fer el mateix. Les raons per donar suport a la unitat d’Espanya són sòlides, però s’han de promoure amb la força dels arguments. Utilitzant només la força, el senyor Rajoy no evita la ruptura d’Espanya sinó que l’accelera.

el discurs

La missió no és fàcil: fer de mediador entre un Estat que acaba d’utilitzar la violència contra els pacífics votants d’un referèndum i una autonomia que es disposa a declarar unilateralment la independència. De fet, suposa fer-se càrrec d’un plet que fa set anys que sembla irresoluble i del qual, si anem més lluny, Ortega y Gasset ja va dir fa 80 anys que “mai es podria resoldre, com a molt conllevarse ”: el de Catalunya i Espanya. El Govern busca mediador i, de moment, hi ha una figura a qui ja no dona cap crèdit: el rei d’Espanya, autodescartat després d’un discurs en què es va alinear amb les tesis de Rajoy i va obrir la porta a l’article 155 de la Constitució.

La resposta del president de la Generalitat a les paraules de Felip VI va ser d’una duresa inhabitual en les relacions amb el cap de l’estat espanyol. “Així no”, li va etzibar, després d’haver-lo acusat de posar-se al costat de les polítiques “catastròfiques” del PP i d’“aplanar les decisions de Rajoy per tal de liquidar les aspiracions de sobirania del poble català”, en referència a la possible suspensió de l’autonomia. Puigdemont va dir al rei que havia decebut “gent que esperava un altre to” i va acusar-lo d’“ignorar deliberadament els catalans que no pensem com ell”. I va recordar que totes les apel·lacions que ha fet a l’arbitri del rei han caigut en l’oblit: “No ha tingut interès a conèixer l’opinió i la visió del govern de la Generalitat en cap moment”.

Puigdemont va equilibrar el seu discurs enviant diversos missatges. La duresa la va reservar per al rei. La simpatia, per als ciutadans de l’estat espanyol que s’han solidaritzat amb Catalunya, a qui va oferir un gest de concòrdia. El president ho va fer en castellà -un fet pràcticament inèdit en una declaració institucional-: “Agraeixo l’esforç que ens consta directament de molta gent per acompanyar el poble català en les seves reivindicacions. Som un sol poble [...] que vol continuar contribuint al desenvolupament de l’estat espanyol”.

El missatge d’esperança va ser per als ciutadans que van sortir al carrer per votar el dia 1 i per protestar contra la repressió policial el dia3: el Govern “no es desviarà” ni un mil·límetre dels seus plans. De fet, el Parlament ja avança cap a la DUI: ha convocat un ple per dilluns en què, sota l’empara d’una compareixença per explicar el resultat de l’1-O, el president o el Parlament activaran la declaració unilateral.

La fórmula encara s’està debatent però inclourà una apel·lació a la mediació per superar el conflicte. Un concepte que Puigdemont ja va introduir la nit del referèndum i en què ahir va insistir: “Aquest moment demana mediació. Hem rebut diverses propostes en les darreres hores, i en rebrem més: totes elles coneixen de primera mà la meva disposició a emprendre un procés de mediació”.

D’ofertes, en van aparèixer unes quantes: en públic, Podem va fer-ne una que va ser immediatament rebutjada pel govern espanyol; el PSC va oferir-s’hi sempre que el Govern renunciés a la DUI i l’Estat a aplicar l’article 155; el lehendakari Íñigo Urkullu també es va postular com a mediador; i fora de l’àmbit dels partits, el Col·legi d’Advocats encapçala la Comissió per a la Mediació, el Diàleg i la Conciliació, formada per diverses entitats, universitats, patronals i sindicats. Fonts del Govern expliquen que, més enllà dels plantejaments públics, l’executiu treballa en altres opcions per forçar l’Estat a asseure’s en una taula. Una d’elles, segons va avançar TV3, poden ser els bisbes i, de fet, Junqueras es va veure ahir amb el cardenal de Barcelona, amb qui conversa sovint.

Qui segur que no apostarà per aquest paper serà la Unió Europea. Després que ja dilluns la Comissió rebutgés la violència però insistís a parlar del Procés com un “afer intern” d’Espanya, ahir el vicepresident europeu, Frans Timmermans, va rebutjar mediar-hi i va mantenir-se al costat del govern espanyol. Menys escorat cap a les tesis de Rajoy, però igualment sense inquietar l’executiu de l’Estat, va quedar el Parlament Europeu, que va votar contra la repressió policial i va demanar diàleg en el primer debat a la cambra europea sobre el Procés.

El Govern no es cansarà de reclamar una mediació amb l’executiu espanyol. A Palau creuen que, si triomfa, la Generalitat podrà afrontar una negociació amb possibilitat de sortir-ne airosa; i si fracassa per la negativa de l’Estat, servirà per carregar més de raó el Govern.

A Madrid, la simple possibilitat d’asseure’s a la mateixa taula que Puigdemont genera repulsió. La Moncloa considera el president un interlocutor invàlid i l’únic que acceptarà serà la seva renúncia. Ho va deixar clar la vicepresidenta espanyola ahir, en un dur al·legat en què no es va moure ni un mil·límetre i va parlar de Puigdemont com el president que “ha portat els catalans a la fractura més gran de la història”, i el va definir com “un dirigent contra la llei, contra les institucions i contra Europa”.

La Moncloa manté la policia a Barcelona i l’hostilitat verbal contra el Govern. Amb la Generalitat preparada per a la DUI, l’executiu espanyol ja espera per activar l’article 155 de la Constitució. El Govern, tot i mantenir inalterable el rumb i ser ferm en la crítica, s’ofereix un dia i un altre a negociar amb algú que garanteixi que les converses seran d’igual a igual. La plaça de mediador, de moment, continua vacant.

missatge caixa mediacio

L’acceleració dels esdeveniments a causa del frenètic ritme en què ha entrat el Procés ha agafat amb el peu canviat més d’un i més de dos. I no només a Madrid o Brussel·les, sinó també aquí mateix, a Barcelona. Mentre centenars de milers de ciutadans s’apuntaven ahir a l’aturada general i omplien els carrers de ciutats i pobles en protesta per les agressions policials de l’1-O, algunes entitats històriques de la societat civil catalana es movien per buscar un acostament, ara mateix realment difícil, entre els governs d’Espanya i de Catalunya.

Sota el lideratge del Col·legi d’Advocats de Barcelona, encapçalat per la degana, Eugènia Gay, i del Consell de l’Advocacia Catalana (que agrupa els catorze col·legis territorials), presidit pel gironí Carles McCragh, que ahir va encapçalar una concentració d’advocats a Girona on es va agrair l’actuació dels Mossos d’Esquadra tots aquests dies, s’ha donat forma a una Comissió Independent per al Diàleg i la Mediació. L’organisme pretén aconseguir asseure en una mateixa taula, sense condicions, els governs català i espanyol, els quals la degana dels advocats barcelonins, Eugènia Gay, creu que s’han de comprometre a “la retirada de les forces i cossos de seguretat de Catalunya, per part de l’executiu de Rajoy, i la renúncia a qualsevol mesura unilateral, en el cas del de Puigdemont”.

Els rectors de la Universitat de Barcelona (UB) i de l’Autònoma (UAB), els presidents del col·legi d’economistes i del de periodistes, l’Associació Nacions Unides d’Espanya -amb seu a Barcelona-, els sindicats UGT i CCOO, la Cambra de Comerç i la Pimec també formen part d’aquest grup, creat per intentar rebaixar una tensió creixent. “Com a mínim que no ens diguin que no ho hem intentat”, diu Gay, preocupada perquè les postures no han fet més que allunyar-se i endurir-se.

Avui, presentació pública

La primera reunió es produirà avui mateix al matí, i al migdia es presentaran els acords públicament. D’entrada, però, ja s’han fet contactes informals amb els partits catalans, en principi proclius a obrir una via de diàleg, i amb els dos executius, que en canvi estan lluny d’entrar en cap mena de negociació. De fet, des del Govern es manté la via prioritària d’una hipotètica mediació internacional, sobre la qual de moment no hi ha indicis concrets. Per la seva banda, segons Gay, l’executiu de Rajoy ara com ara ni es planteja asseure’s en una taula, una posició implacable que ahir el discurs de rei Felip VI va refermar.

D’altra banda, per tenir més proximitat amb Madrid també s’està instant les entitats homòlogues de la capital espanyola a constituir-se en una comissió semblant, de manera que es pugui treballar en paral·lel. La iniciativa, sens dubte, juga a contrarellotge. Hi ha poc marge per frenar el xoc.

illles que desapareixen

“Encara que demà mateix frenéssim totes les emissions de CO 2, el meu país desapareixerà igualment”. Sorprèn com Ashwa Faheem, fotògrafa i activista de les illes Maldives, pot fer una afirmació tan greu sense que li tremoli la veu. Només hi ha una certa indignació continguda i una clara determinació de seguir lluitant, malgrat tot. El mateix que transmetien els seus companys de les illes Marshall, Fiji i Kiribati. Alguns d’ells tot just han abandonat l’adolescència, però són conscients que quan siguin vells els països on van néixer ja no existiran. El mar els haurà esborrat del mapa.

Són els Joves Ambaixadors del Clima i els Oceans, set nois i noies de 19 a 26 anys nascuts en illes petites del Pacífic, l’Índic i el Carib que van ser a Barcelona, convidats per l’ONG japonesa Peace Boat, per explicar l’efecte del canvi climàtic a alumnes de secundària catalans.

“¿Algú sap la importància dels 1,5 graus?”, preguntava Selina Leem, de les illes Marshall, al grup d’alumnes de l’institut Oak House que l’escoltaven atentament, asseguts al voltant seu. Amb només 19 anys, aquesta noia acabada de graduar a secundària és una veu autoritzada en matèria d’escalfament planetari. Va parlar davant dels líders mundials que van pactar l’Acord de París contra el Canvi Climàtic com la delegada més jove de les illes Marshall en aquella cimera de l’ONU, la COP21, el desembre del 2015. A Barcelona relatava als estudiants el paper clau del seu país per aconseguir que aquell acord inclogui el compromís de no superar un escalfament global d’1,5 graus respecte de l’era preindustrial. “No és suficient però és l’únic acord que podíem aconseguir”, els va dir.

Agafant-se a l’esperança

“¿Hi ha alguna possibilitat que el teu país no desaparegui?”, li demanava un alumne. “¿És possible que d’aquí molt temps l’oceà es retiri i les illes Marshall tornin a existir?”, preguntava un altre. Es resistien a abandonar tota esperança. Però la Selina va ser molt clara: no.

Segons els científics de l’ONU, quan els termòmetres de tot el planeta pugin per sobre d’1,5 graus, probablement cap al 2050, el nivell del mar augmentarà més de mig metre (un càlcul que es va fer el 2007 sense tenir en compte l’acceleració recent del desgel a l’Antàrtida, que hi afegiria mig metre més). Illes petites com les Marshall, on “el lloc més alt és la muntanya de deixalles de l’abocador”, diu la Selina, o com les Maldives, que són l’estat més baix de la Terra respecte al nivell del mar, quedaran enfonsades. Com recordava la Selina, “a dia d’avui ja hem pujat 1 grau” respecte de l’era preindustrial, sense que s’hagi posat en marxa la dràstica reducció de CO 2 que cal per aturar-ho.

A les illes Marshall, de fet, l’èxode ja ha començat. “Però també hi ha gent que m’ha dit: «Quan vingui el mar no em mouré, vull enfonsar-me amb el meu país»”, relatava la Selina. Al seu país, afegia, la prioritat ja no és frenar un futur sens dubte inevitable, sinó buscar la forma de “marxar-ne amb dignitat”.

Això vol dir, per exemple, lluitar pel reconeixement internacional del concepte de refugiats climàtics, que encara avui es debat tot i que estudis científics calculen que n’hi haurà 200 milions cap al 2050. Les illes Marshall batallen ara també pels drets futurs sobre les aigües territorials que envolten l’arxipèlag. “Volem que quan desaparegui una illa, aquella part de l’oceà on era encara sigui nostra”, explicava la jove marshallesa.

En canvi, Ashwa Faheem denunciava que el canvi climàtic és avui “un tema silenciat” al seu país. El govern que va pujar al poder el 2013 “a punta de pistola”, diu la jove fotògrafa (el llavors president Mohamed Nasheed va dir que havia dimitit perquè li havien posat una arma al cap), ha fet del creixement econòmic la seva prioritat absoluta, “amb un model de desenvolupament gens sostenible” i obviant els esforços que havia fet Nasheed per aconseguir l’estatus de refugiats climàtics per als seus ciutadans. De fet, la majoria de les petites illes-estat amenaçades són països en procés de desenvolupament, que han d’afrontar un problema que requereix molts recursos i que, no ho oblidem, ells no han causat. Per això reclamen també ajuda econòmica als països rics, els grans emissors de CO 2.

El vaixell de la pau

La xerrada dels Joves Ambaixadors del Clima i els Oceans amb els escolars catalans va ser el primer acte del seu periple diplomàtic a bord del Peace Boat, el creuer noliejat per una ONG japonesa que, durant tres setmanes, els portarà des de Barcelona a Nova York passant per més ciutats del món.

Amb mil passatgers, 700 dels quals japonesos, el Peace Boat fa tres voltes al món cada any, d’uns 3,5 mesos cadascuna. Amb els bitllets del creuer que paguen sobretot jubilats japonesos i asiàtics es financen programes d’ajuda humanitària en alguns dels ports on para i la nau esdevé “una universitat flotant” que també fa accions de conscienciació i denúncia com la dels ambaixadors pel clima. Li faltaria, això sí, deixar de contaminar l’atmosfera: encara funciona amb combustibles fòssils. Per això l’ONG ja ha encarregat la construcció d’un nou transatlàntic que es mourà amb energia solar i eòlica, i estarà llest el 2020.

Els alumnes catalans que van pujar al vaixell ja en sabien moltes coses, del canvi climàtic, pequrè formen part del programa Escola Verda. Però no van desaprofitar el privilegi de “poder parlar amb les persones que el viuen en el seu dia a dia”, com deia Andrea Quevedo, de l’institut Can Mas del Ripollet. Ella i les altres delegades verdes faran accions al seu institut per posar en comú tot el que hi han après.

“Pobrets!”, exclamava un noi del centre Betània Patmos quan el representant de Kiribati, Matea Nauto, de 23 anys, els explicava que la seva illa s’inunda de 4 a 6 cops l’any. “Totes les cases queden inundades perquè no hi ha muntanyes o turons on pujar”, deia. La curiositat anava des de com és la vida en illes tan petites (a mig camí entre Austràlia i Hawaii) fins a què representava el barret de vímet que duia, del vestit tradicional de Kiribati.

“En l’amenaça del canvi climàtic, som a primera línia i per a nosaltres no hi ha esperança. Però tenim esperança pel món. Perquè la línia és molt llarga i Barcelona també és en algun punt d’aquesta línia”, deia el Nauto: “Sabem que si fem tot el possible per salvar Kiribati, almenys podríem salvar el món”.

oktoberfest

Dir que l’Oktoberfest de Munic és el somni eròtic de Homer Simpson tenint lloc en la mansió que es construiria la Heidi no és mentir. Tot i això, aquesta definició sí que implica no dir tota la veritat, ja que aquest megaesdeveniment és tan gran que tant pot satisfer persones enamorades de la cervesa com persones enamorades de passar-s’ho bé en general, abstemis i vegans inclosos.

L’Oktoberfest muniquesa, que no té lloc a l’octubre sinó al setembre -es va avançar per tenir més bon temps-, s’ha convertit els últims anys en la festa popular més visitada del món, al nivell del Carnaval de Rio de Janeiro, amb uns sis milions de visitants el 2015. A l’esplanada de Theresienwiese -que significa “el prat de la Teresa”-, situada a uns 25 minuts a peu de la plaça central de Munic, la Marienplatz, és on té lloc la festa, que és d’accés gratuït i que ocupa 34 hectàrees. La cita és tan exitosa que actualment ja ha decidit deixar de fer-ne promoció turística. Tot i això, no han renunciat a donar-se a conèixer en llocs com Barcelona, que tindrà la seva pròpia -i molt completa!- Oktoberfest entre els dies 11 i 22 d’octubre a la plaça de l’Univers.

Entre els assistents hi destaquen els bavaresos, que viuen aquesta setmana com els valencians les Falles o els andalusos la Feria de Abril. Però també hi té un enorme impacte el turisme intern del país, ja que cinc dels sis milions de visitants són alemanys que provenen d’altres lands. L’últim lloc en el podi l’ocupen els estrangers, que només representen un dels sis milions de visitants.

Però, sigui quina sigui la procedència dels assistents, l’uniforme majoritari és el vestit tradicional bavarès. Una confecció tan popular aquí com el kilt a Escòcia, que pot arribar a costar fins a 2.000 euros als homes -en bona part pels pantalons de pell de cérvol amb tirants que inclou- i fins a 800 a les dones, que per adaptar-se a la moda sense morir en l’intent es van renovant el davantal cada any.

Cerveses ‘ad hoc’

Però, folklore a banda, l’eix vertebrador de la festa és la cervesa. O, més ben dit, les cerveses muniqueses. I és que a l’Oktoberfest només es poden vendre les cerveses de les empreses de la zona. Però no totes tenen la mateixa acceptació, les més esperades són les que els mestres cervesers creen per a aquestes dues setmanes, creacions de vida curta que l’any següent no es reeditaran. Així ho explica Christian Dahncke, mestre cerveser de Paulaner, la cervesa més venuda de la fira. “Cada any creem una nova cervesa per a l’Oktoberfest, per a la qual intentem aportar alguna cosa nova. Tot i això, sempre partim de la mateixa recepta bàsica. Per exemple, la cervesa que creem és de sis graus [1,2 més de l’habitual] i és més dolça. A més, també és millor perquè porta poques setmanes emmagatzemada”, explica l’expert, que assegura que “no hi ha truc per fer-la bona, sinó molts d’anys d’entrenament”. “Tots diuen que fan la millor, però en el nostre cas és la veritat”, assegura el mestre mentre cambreres passen carregades de gerres de cervesa per dins de la caseta de l’empresa Käfer, amb una capacitat per a unes 2.000 persones.

L’espai, tot i les seves grans dimensions, s’ha convertit en un lloc de difícil accés per l’èxit que li dona l’assistència de celebritats locals com els jugadors del Bayern Munic. O les treballadores de Mercedes, que durant la visita d’aquest redactor hi havien acudit sense els seus companys de feina homes. “Estrenen cada any el vestit, elles”, deia una dona que no formava part del grup.

Però aquí la cervesa no hi entén de classes socials i costa el mateix a tothom. Un litre, la mida més petita en què es ven la cervesa feta ad hoc per a la festa, costa a tot arreu al voltant dels 10 euros. Un preu que cada any resulta polèmic per massa car però que, finalment, no aconsegueix que se’n vengui poca. En total, se’n venen set milions de litres. Una quantitat que és elevada però que si es té en compte que hi ha sis milions de visitants vol dir que toca a poc més d’un litre per cap de mitjana. Tot i això, la visita al lloc dels fets indica que hi ha molta gent que no en deu beure gens, ja que hi ha molts assistents que en beuen molt més d’un litre.

Per cert, explica Dahncke, que porta 25 anys al càrrec, que la gent vol la cervesa daurada i que “des del 1965 que no es fa cap cervesa negra” específicament per a l’Oktoberfest. Això sí, en podran trobar en altres bandes de la ciutat, que viu els seus 15 dies de glòria. També en trobaran de blat, que Paulaner comercialitza habitualment. Aquesta, per cert, la venen en gerres de només mig litre, perquè no és l’específica de la fira. Si quan els hi serveixen els posen dos dits d’escuma espessa dalt de tot de la gerra, que no es queixin: “Aquí no fem com els anglesos, que se l’aparten. Aquí l’escuma ens agrada”, explica el mestre cerveser.

Tones de carn

L’altra gran pota de la festa és el menjar. Concretament, la carn, base indiscutible de la cuina tradicional bavaresa. Ho explica perfectament el xef principal de la carpa de Paulaner, un espai on caben 8.000 persones i que costa 1,6 milions d’euros muntar-la. “Servim de sis a vuit tones de carn cada dia. Només de pollastres, en fem entre tres mil i cinc mil cada dia. D’ànec, per exemple, en servim mitja tona”, enumera Andreas Gietl. El veterà, que fa 14 anys que hi treballa, lidera una cuina on hi ha “100 treballadors” i on es renten “60.000 plats cada dia i 1,3 tones de coberts”.

L’equip de Gietl aplica el fordisme a la cuina. Com a les emblemàtiques fàbriques d’automòbils de Baviera, treballen en cadena. Un ajudant de cuina, per exemple, es dedica només a posar espècies durant la seva jornada. En el cas dels pollastres, fins i tot han desenvolupat una tècnica pròpia per fer-los a l’ast que permet treure’ls del punxó que els sosté més ràpidament. Ells i el mestre Dahncke són la R+D+I de l’Oktoberfest.

Entre els plats més demanats d’aquesta fira destaca molt especialment el pollastre rostit, que planta cara a les salsitxes de Nuremberg -especiades amb majorana- i als típics tòpics frankfurt i bratwurst. Tampoc es queden enrere el cruixentíssim garró de porc o la vedella estofada. Una sèrie de plats que se serveixen sempre amb acompanyaments no gaire més lleugers. Per exemple, els brètzels o les mandonguilles de pa i les de patata, anomenades semmelknödel i kartoffelknödel, respectivament. També són imprescindibles els embotits, formatges i patés de la zona, que esperen els comensals a la taula “perquè no es posin de mal humor mentre esperen el menjar que hagin demanat”, tal com explica Gietl. I, per postres, el més esperat és el kaiserschmarrn -a la imatge circular-, l’anticrist d’un diabètic. Són pancakes fets a miques barrejats amb fruits vermells, coberts de sucre de llustre i acompanyats de melmelades i compotes variades. “En els últims anys -explica el xef- ha crescut la demanda de plats vegetarians, com l’struddel de patata, pasta amb xucrut i els nyoquis amb llet de coco”. “Són només el 5% del que servim”, admet.

Les altres diversions

Però no només hi ha persones interessades a menjar i beure -i ballar i lligar!- dins la carpa d’alguna empresa cervesera. La fira que hi ha al voltant les carpes també és un reclam enorme. Sense anar més lluny, la nòria que hi ha -de 50 metres d’alçada-és la desmuntable més gran del món. De fet, només és superada per la de Londres, que és fixa. És la mateixa des del 1979, una institució dins l’Oktoberfest, en la qual és millor pujar tot just arribar, ja que potser no resulta convenient combinar-la amb gaire cervesa.

I per als més nostàlgics, l’Oide Wiesn. La fira tradicional, que van muntar el 2010 per commemorar els 200 anys de la primera Oktoberfest i que va agradar tant que s’ha quedat. És un recinte dins del recinte en el qual, per només tres euros, es pot rememorar com era la festa abans de la globalització. Hi ha carpes on la música és més tradicional i atraccions menys mastodòntiques. Un lloc amb més calma que s’ha convertit en un espai melancòlic per als muniquesos de més edat i en un espai ideal per als joves que ja han tingut fills i els porten a la fira. Les atraccions d’allà dins són més barates. Una dada que cal valorar si tenim en compte que entre una cosa i l’altra passar el dia a la fira pot sortir mínim per uns 80-100 euros.

En total, aquest any hi havia 14 carpes considerades grans i 21 considerades petites. Cadascuna amb les seves particularitats però totes amb la festa i el plaer com a modus vivendi. Gent de totes les edats, gent de tot el món, música que pot anar des d’una versió bavaritzada de Sweet Caroline fins al Despacito amb accent teutó passant per clàssics folk de la regió, taules i bancs on es pot menjar però també pujar a ballar, vestits tradicionals combinats amb Nike Air Max d’última generació, estones de sol, estones de pluja... Tot és possible a l’Oktoberfest. Tot menys quedar-s’hi després de les 23 h. Per més cervesa que hagin begut, no deixen de ser alemanys. L’endemà tothom treballa.

El que heu de saber de l’Oktoberfest abans d’anar-hi

Sense taula no és el mateix

L’entrada al recinte és gratuïta i està oberta a persones de totes les edats. No obstant, la gràcia és entrar en una de les carpes i poder viure allà dins l’èxtasi musical ballant sobre algun banc, després d’haver-se cruspit un bon tall de carn i d’haver-se begut algunes cerveses. Per poder-ho fer cal reservar taula en alguna de les carpes, cosa que s’ha de fer amb molta antelació perquè desapareixen. Si sou uns improvisadors nats, l’alternativa és anar-hi ben aviat al matí (obren cap a les 10) per trobar-ne alguna de buida. Reservar és gratuït però us faran comprar un tiquet de menjar i beure per a les 10 persones que caben a cada taula. Si hi aneu amb nens, sapigueu que us faran abandonar la festa abans d’hora per protegir els infants.

L’Oktobermantra

La música en directe és omnipresent, ja que a totes les carpes hi ha escenari. Sigui quin sigui l’estil del grup que trobeu amenitzant la festa, heu de saber que, com un mantra, sonarà sense parar l’himne de l’Oktoberfest, una cançó anomenada Ein prosit. La tornada del tema inclou comptar fins a tres en bavarès -oans, zwoa, drei - mentre la gent aixeca tres cops la gerra de cervesa. Quan arriba el número quatre tothom crida: “G’suffa ”, que seria la versió del nostre “A sant Hilari”, i fan un bon glop. Sentireu uns quants milions de cops la cançó si passeu un dia aquí. Si sempre fan un bon glop... ja us ho podeu imaginar.

La muntanya del vòmit i objectes perduts

Diu la frase popular que una retirada a temps és una victòria. Això és el que fan molts cops els visitants de la Kotz-Hügel, l’espai que més va sorprendre de tota la fira al cambrer Mihael Japelj, que fa dos anys que va deixar Eslovènia per anar a treballar a Munic. “Em vaig quedar molt parat quan vaig saber que tenien un lloc anomenat muntanya per vomitar [és la traducció deKotz-Hügel ]”, recorda Japelj.

Com podeu imaginar, les històries de l’oficina d’objectes perduts de l’Oktoberfest donen molt de si. Entre aquests objectes, destaquen una canya de pescar, una ordre judicial, una escombreta de lavabo, un Playboysignat i el més cèlebre de tots: una cadira de rodes. Mòbils, claus de casa i carteres són els més habituals. D’anells de casament, roba i instruments també se n’han trobat en diverses ocasions.

record turistic

Catalunya no ha trobat encara el seu límit com a receptora de turisme internacional. L’agost, malgrat els atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils, va marcar un altre rècord en registrar-se més de 2,55 milions de pernoctacions d’estrangers, un 2,3% més. I l’evolució dels primers vuit mesos de l’any és encara més espectacular: un creixement del 8%, fins als 13,75 milions de turistes. El Principat capta un de cada quatre ciutadans estrangers que visiten Espanya, i hi passen almenys una nit. I Catalunya segueix sent la comunitat autònoma més receptora, a molta distància de les Balears (10,24 milions de turistes).

Tot i aquestes xifres de rècord, els percentatges de creixement de Catalunya se situen per sota de la mitjana del conjunt espanyol, on la Comunitat de Madrid (18%), el País Valencià (15%) i Andalusia (9%) es van convertir en els territoris on més va créixer l’arribada de turistes en el període gener-agost. Espanya va rebre 10,4 milions de turistes (un 2,3% més) a l’agost i un total de 57,3 milions els primers vuit mesos de l’any (un 9,9% més).

“Les dades són espectaculars i la qüestió és que es repeteixen cada any”, afirmava ahir Joan Antoni Duro, director de la Càtedra d’Economia Local i Regional de la Universitat Rovira i Virgili. José Antonio Donaire, professor a l’Escola de Turisme de la Universitat de Girona, corroborava la tesi: “Des del 2011 creixem a un ritme anual d’un milió de nous turistes i segur que aquest any arribarem als 19 milions. Això situa Catalunya en el top 20 del món. Grècia, que és una destinació de primer ordre, té 22 milions de turistes”.

Problemes al nord de l’Àfrica

Els experts destaquen que la conjuntura està acompanyant l’empenta del sector turístic català i esmenten dos elements com a determinants de l’èxit actual: els problemes que estan tenint els competidors naturals de Catalunya -els països del nord de l’Àfrica i Turquia- i els mateixos elements interns de Catalunya.

França continua sent el principal país emissor de turistes cap a Catalunya (el 29% del total), malgrat que aquest agost n’hi va aportar un 4% menys. En canvi, el Regne Unit, segon mercat (13%), va registrar un creixement espectacular, del 15%. Segons l’Idescat, els països nòrdics, Rússia i els Estats Units van mostrar els augments més significatius (52%, 21% i 12%, respectivament). En el cas dels dos últims països, hi ha un doble punt positiu. No només perquè hi aporten més turistes, sinó perquè la seva capacitat de despesa acostuma a ser molt superior a la mitjana.

La bona notícia de les estadístiques presentades ahir és que els atacs terroristes no han deixat marca, almenys encara, en les estadístiques. “Alguns operadors amb qui he parlat m’han indicat que només els primers dies després dels atemptats es van produir cancel·lacions”, explicava ahir Duro. La seva tesi coincidiria amb la que va oferir ahir el president de l’Associació d’Agències de Viatges Especialitzades (Acave), Martí Sarrate, quan es va referir a la capital catalana. “Certifico, amb informació real, que no hi ha cap enrenou, ni cap baixada, sinó al contrari. Estem en rendiments òptims i aquestes coses no han afectat”, va explicar. També va subratllar que la celebració del referèndum no ha tingut cap efecte en l’activitat turística a la capital catalana: “Barcelona està plena, el preu mitjà dels hotels està en xifres rècord, les atraccions turístiques estan plenes i la gent hi està participant sense entrar en temes polítics”.

Menys contundent és Donaire, que considerava molt difícil arribar a conclusions sobre l’efecte del terrorisme. Però a primera vista donava per fet que “els símptomes són que no hi ha hagut afectació o, almenys, ha sigut molt més baixa del que s’esperava”. En altres territoris europeus afectats pel terrorisme s’hi han produït caigudes d’entre el 10% i el 20% de visitants. I quedar per sota d’una caiguda del 5% es considerava molt difícil.

Recepta antiterrorista

Malgrat els informes que asseguren que després d’atemptats terroristes la indústria turística se’n ressent amb una baixada de l’arribada de turistes, un informe de CaixaBank Research considera que el fatídic 17-A no tindrà efectes nocius. Ho explica per tres fortaleses del sector: la qualitat de l’oferta, que l’efectivitat policial després dels atacs pot ajudar a aturar-ne els efectes negatius i l’alt percentatge de turistes europeus que arriben a Espanya. Segons aquest informe, el 2016 a la regió de París -després dels atemptats del novembre del 2015- es va constatar una gran caiguda dels turistes japonesos (41%), russos (28%) i xinesos (13%), nacionalitats que representen el 12% del turisme arribat a la capital francesa. A Espanya tenen un pes del 2,6%.

LES CLAUS

1. Com s’explica la distribució territorial de l’augment del turisme?

Tot i que encara no n’hi ha dades, els experts asseguren que Barcelona encapçala la captació de turistes. La Costa Brava és el segon mercat amb més força. La Costa Daurada és el tercer, tot i la davallada que va patir el turisme rus. Aquest mercat ja està tornant a créixer i impulsa la millora.

2. Com és que el terrorisme no ha afectat en les xifres?

Tot i que les estadístiques no donen pistes que hi hagi hagut afectació, els experts demanen cautela i disposar de les dades dels mesos vinents. El fort pes del turisme europeu, menys procliu a reduir viatges a Europa per por dels atemptats, podria jugar a favor del sector turístic de Catalunya.

3. I el debat al voltant de la turismofòbia?

És una tasca que queda pendent. Els experts demanen fer un balanç que permeti deixar clars els actius i passius de l’activitat turística, i així poder fer-ne un balanç per esvair la polèmica. El problema radica en la manera d’acotar per territoris el problema i apaivagar les crítiques en zones calentes com Barcelona.