Sebastia Alzamora

Ha presentat un llibre de poesies, "La netedad".A través del seu tortuós ministre de Justícia (quin sarcasme de càrrec), Rafael Catalá, el PP proposa ara una modificació del Codi Penal perquè els delictes de sedició i rebel·lió, que són els que pesen damunt els presos polítics catalans i els polítics exiliats a Brussel·les, no puguin rebre indults. Falta formalitzar-hi, com ja està succeint, que la presó provisional per aquests delictes es pugui imposar a caprici del jutge (a les ordres del mateix PP) sense cap més motiu que la ideologia política del reu. Així és com ha actuat recentment el magistrat Llarena amb Joaquim Forn i Jordi Sànchez, tal com ara denuncia Amnistia Internacional.

El ministre Catalá argumenta la idoneïtat de suprimir l’indult per a la sedició i la rebel·lió perquè el govern espanyol (i els partits que haurien de donar suport a la mesura, Cs i el PSOE) tindria en aquest cas “la força moral” de donar satisfacció “a una verdadera demanda social”. Traduït, vol dir que, a Espanya, hi ha molta gent a qui li agradaria que els independentistes catalans es podrissin a la presó, si pot ser per la resta de la seva vida. No tenim cap dubte que, en això, té raó el ministre, perquè tant el seu govern com els mitjans de comunicació que li fan costat s’han esforçat al màxim, un dia sí l’altre també, i amb tanta intensitat i tantes mentides com calgués, per crear un estat d’opinió favorable a aquesta idea que ve a pervertir encara una mica més l’estat de dret a Espanya. ¿Presó per als catalans? Sí, sisplau, i per sempre i sense perdó ni gràcia de cap tipus. Fins fa uns tres mesos la immensa majoria de la ciutadania espanyola ni tan sols coneixia l’existència dels delictes de sedició i rebel·lió, però ara que els han desenterrat i s’han posat a aplicar-los (de qualsevol manera i via un 155 inventat per a l’ocasió, però això sí: contra els odiosos independentistes catalans) han agradat tant que han creat “demanda social”, per repetir les cíniques paraules del ministre.

¿Presó per als catalans? Sí, sisplau, i per sempre i sense perdó ni gràcia de cap tipus

Es veu que tothom es concentra en la pujada de Cs al recent baròmetre del CIS, però el que de veritat crida l’atenció és que, d’acord amb aquest sondeig, ara com ara un total d’un 47% de l’electorat espanyol votaria opcions d’extrema dreta (Cs o PP), més un 23,1% que es decantaria pel nacionalisme espanyol de dreta o centredreta (segons de quin tema es tracti) del PSOE. Això suma un 70,1% d’electorat nacionalista o ultranacionalista, que en el cas d’Espanya no té com a enemic prioritari els immigrants ni els refugiats (tot i que també són absolutament malvinguts) sinó els catalans, sobretot -però no únicament- els que són independentistes. Hi ha una verdadera demanda social d’enfortir arbitràriament les més que possibles condemnes contra ells perquè hi ha també, aquí sí, un fort adoctrinament de l’opinió pública en aquest sentit.

Mentrestant, Pablo Iglesias li pregunta a Rajoy com és que no suprimeixen l’indult per a les condemnes per corrupció. De vegades, el líder d’Units Podem té sortides gracioses.

barraquisme

Els assentaments irregulars de Barcelona ja no són tan grans com el que es va desallotjar, el 2013, al carrer Puigcerdà, però el problema de l'infrahabitatge persisteix i, de fet, s'ha estès pel conjunt de la ciutat i ja no es concentra només al districte de Sant Martí. A finals de l'any passat, segons les xifres oficials de l'Ajuntament hi havia 473 persones malvivint en 72 assentaments irregulars. El grup municipal del PDECat s'ha agafat avui a aquestes xifres per criticar que, durant el mandat d'Ada Colau, la problemàtica està "augmentat". En relació al 2015, ara hi ha 22 assentaments més i hi viuen una seixantena de persones més. Els números que ha presentat el grup de Xavier Trias, però, comparen la situació que hi havia  el maig del 2015, quan Colau va guanyar les eleccions, i l'octubre del 2017. En aquest període detecta 25 assentaments nous i 59 persones més vivint-hi.

Les xifres, això sí, eren molt més elevades el 2012 quan es calculava que 737 persones vivien en assentaments o nuclis de barraques a la ciutat. Fonts municipals atribueixen l'increment d'aquest últim any a l'arribada de famílies de l'Europa de l'Est. Un fenomen que, asseguren, es dona a escala europea, però que a Barcelona s'incrementa a causa de les expulsions a països veïns com Itàlia o França.

Segons la regidora del PDECat Maite Fandos, que durant el govern de Xavier Trias es va encarregar de la gestió d'aquesta problemàtica, la gestió social de Barcelona en Comú és un "fracàs absolut".  "Són xifres molt preocupants", assegura Fandos.

El govern municipal remarca que l'evolució numèrica del fenomen ha sigut força estable i que s'observa, però, que ara els nuclis són més petits i estan més dispersos -tot i que el gruix continua al districte de Sant Martí. També ha canviat la procedència de les persones que hi viuen, que ara són majoritàriament de l'Europa de l'Est en comptes de subsaharians. 

El gener del 2013, vista la problemàtica, es va crear l'Oficina del Pla d'Assentaments Irregulars (OPAI), que inicialment gestionava la Creu Roja i que el 2015 va sortir a concurs públic. El servei se'l va adjudicar Progess per un valor aproximat de 275.000 euros l'any. Progess ha guanyat també el nou concurs, que ara pretén reforçar les polítiques socials que acompanyen aquest servei: s'hi destinaran uns 660.000 euros anuals. L'octubre del 2017, l'OPAI atenia 192 persones i, des de la seva creació, n'ha atès 789, segons les xifres de l'Ajuntament. L'oficina ha ajudat 190 persones a trobar feina. 

presidencia doble?

Junts per Catalunya i ERC segueixen negociant per trobar una fórmula que permeti desencallar la investidura del nou president de la Generalitat. JxCat manté que Carles Puigdemont és el seu únic candidat tot i el veto del Tribunal Constitucional, i ERC, per la seva banda, condiciona el seu suport al fet que la investidura sigui “efectiva” i no tingui conseqüències penals per als membres de la mesa i el president del Parlament, Roger Torrent. Un debat en què entra directament el paper que ha de tenir Puigdemont: per a la llista del president, ha de tenir rang executiu; ERC, en canvi, veu bé una restitució simbòlica. Ahir, però, les dues formacions insistien que l’acord és possible i que les converses avancen a bon ritme.

Quina és la fórmula, doncs, que es plantegen els independentistes per arribar a un pacte? Fonts de la negociació asseguren que una de les opcions que explora Junts per Catalunya és introduir un canvi a la llei de la Presidència i del Govern per introduir la possibilitat d’investir el president a distància. Probablement, apunten algunes fonts, de manera delegada -és a dir, que pugui ser un altre diputat qui llegeixi el discurs-. Altres fonts expliquen que aquest canvi serviria per introduir una “doble presidència”: Puigdemont presidiria el Govern des de Brussel·les i hi hauria un executiu a Catalunya que s’encarregaria de la gestió. Segons La Vanguardia, el Govern a Brussel·les rebria el nom de “Consell de la República”. El doble executiu, però, segons les fonts consultades per l’ARA, seria un pas complicat perquè col•lisionaria amb l’Estatut.

Fonts jurídiques consultades afirmen que, en cas que s’opti per canviar la llei, la modificació legal es podria fer abans del debat d’investidura i a través de lectura única al Parlament, tot i ser legislació bàsica que desenvolupa l’Estatut.

Qui seria el president a Catalunya? Malgrat que fonts de JxCat insisteixen que el seu pla passa per investir Puigdemont al ple de manera legal i sense conseqüències penals, no descarten que si tira endavant el seu pla pugui tornar a intervenir el TC. En aquest escenari, admeten que “buscarien altres vies”, sense concretar llavors quin paper li reservarien a Puigdemont -que ja hauria sigut votat al Parlament-. Els noms que hi ha sobre la taula són el de Jordi Sànchez -que tampoc podria liderar un executiu de gestió, ja que està empresonat a Soto del Real- o el d’Elsa Artadi.

Tanmateix, públicament ni JxCat ni ERC van voler entrar en detalls sobre com es faria la investidura. El que sí que van descartar des de JxCat, però, és investir Puigdemont de manera simbòlica a través de l’assemblea de càrrecs electes. “De presidència n’hi ha una, i serà la del president Puigdemont”, va assegurar ahir el portaveu adjunt del grup, Eduard Pujol, després de la trobada dels diputats amb Puigdemont a Brussel·les. Per al portaveu d’ERC, Sergi Sabrià, el que és primordial és que es compleixin tres condicions: “Restituir Puigdemont, formar Govern i acabar amb el 155”. Tanmateix, i a diferència de JxCat, sí que va considerar que “sonava bé” la proposta d’investir Puigdemont a través de l’assemblea.

El paper de l’assemblea d’electes

Després que el cap de setmana una delegació d’ERC aterrés a Bèlgica per reprendre les negociacions amb Puigdemont, ahir el grup parlamentari de JxCat va desplaçar-se a la capital belga per reunir-se amb el president. “Per a nosaltres és fonamental investir Puigdemont. Restituir al Parlament el president de la Generalitat”, afirmaven ahir a l’ARA fonts de JxCat, que també insistien que l’assemblea d’electes no ha de tenir cap paper en el procés d’investidura.

Tanmateix, les mateixes fonts sí que admetien que “més endavant” aquest organisme -impulsat per l’AMI i que reuneix uns 3.000 càrrecs electes- pot ser útil. En la mateixa línia, ahir la CUP -que també es va reunir amb Puigdemont a Brussel·les- va allunyar la possibilitat d’una presidència simbòlica. En un comunicat, va avisar que els acords d’investidura “no seran vàlids si es presenten un ple i un candidat fets a mida per al Constitucional”. Després de trobar-se amb Puigdemont, els cupaires van anunciar que traslladarien la proposta a les seves bases.

Sigui quin sigui l’acord d’investidura, però, el pla està condicionat al calendari: avui els lletrats del Parlament lliuraran a la mesa l’informe en què interpreten si corren o no els terminis des de la sessió fallida i se sabrà si ha començat el compte enrere cap a les noves eleccions.

a Italia

És una postal habitual quan arriba el Nadal als pobles de Catalunya. Els tres Reis d’Orient apareixen enfilats als seus carruatges i Baltasar, el rei negre, no és negre, sinó que és un blanc amb la cara plena de pintura fosca i els llavis vermells. “És una falta de respecte. A més, ¿és que no hi ha negres que puguin fer de Baltasar?”, qüestiona la periodista i presentadora de televisió Lucía Mbomío, autora de Las que se atrevieron, un llibre sobre sis dones espanyoles blanques que es van casar amb negres i van tenir fills quan el franquisme tot just havia expirat.
Des d’aleshores, lamenta que les coses tampoc no han canviat gaire, i que la representació de les persones negres a la societat segueix sent o bé residual o una caricatura. “On són els negres a la televisió? Quan els veiem se’ls lliga sempre a la delinqüència, a la pobresa”, critica Mbomío, que lamenta que “la construcció identitària de la població afro als mitjans de comunicació té un gran impacte sobre la comunitat”. “Quan estàs tan exposat a la difusió d’estereotips de les persones com tu, arriba un moment que els interioritzes i no els qüestiones. Són estereotips que et fan pensar que tu no pots arribar més lluny”, reflexiona l’escriptora, que afegeix: “També pot passar una cosa perversa. Jo, quan era petita, pensava que no era com els altres negres. Però, què vol dir, això d’«els altres negres»? ¿Els dels estereotips que surten als mitjans?”, reflexiona.

Ser negre a l’escola

Però el problema no és només als mitjans de comunicació, sinó també a les escoles, segons denuncia Montse Félez, membre de l’Associació de Mares amb Fills Negres. “La visió que es dona dels països dels nostres fills a les escoles és molt limitada. Notes que mai es parla de l’Àfrica com un continent amb moltes realitats diferents. Se’n parla només des de la misèria”, reflexiona, i afegeix: “Una mestra de la meva filla va dir als alumnes que tenien sort de no venir de l’Àfrica, «on no poden estudiar». Sempre hi ha una visió molt estereotipada, en la qual es veu l’Àfrica com un lloc que necessita ajuda”. I això els nens ho perceben: “Després a classe deixen anar comentaris com ara «ets un negre de merda», o «calla, que al teu país hi havia lleons i vivies en una cabana»”.
A l’adolescència, els referents tampoc són prou diversos. El novembre passat, la polèmica va saltar pel tractament de la multiculturalitat a la sèrie Merlí. La comissionada d’Immigració de l’Ajuntament de Barcelona, Lola López, va enviar una carta a TV3 per queixar-se que la sèrie “invisibilitza la diversitat cultural i religiosa, també a les aules”. López assenyalava específicament el capítol titulat Karl Marx, en el qual convergien dues trames que tenien en comú el fet que presentaven com a violents dos grups de personatges d’origen estranger: una banda llatina i una màfia xinesa. A més, va criticar que pràcticament tots els alumnes que apareixen a la sèrie són blancs. L’única excepció és una noia negra a qui “no li coneixem el nom, ni tampoc què pensa sobre cap qüestió”, ja que “senzillament apareix amb un rol merament estètic, sense veu”. Ara, TV3 ha incorporat un noi negre, fill d’una dona blanca, a la sèrie Benvinguts a la família.
Cari McCay, treballadora social negra i amb pares blancs, afirma que el que a ella li molesta és que cada vegada que als mitjans surt una persona negra, ja sigui en uns informatius o a la ficció, és “en clau negativa”. “Són persones que o bé necessiten ajuda o bé no estan arrelades al territori. Per què a la televisió i a les sèries no puc ser una persona normalitzada sense estar ridiculitzada?”, es pregunta.

“Els catalans són blancs”

“La percepció que continua present a la societat és que els catalans som blancs -afegeix Alba Cuevas, portaveu de SOS Racisme-. A les persones no blanques se les vincula a moviments migratoris, i part de la responsabilitat prové de la manera com són representades. Si en els diferents espais d’una societat t’estan dient contínuament que tu no formes part d’allò, alguna cosa a dins se’t trenca, i es fa difícil que realment sentis que formes part d’aquella societat”, argumenta Cuevas, que demana un esforç de tothom per revertir la situació. McCay demana el mateix, i ho fa amb un toc d’humor: “Sembla mentida que puguem tenir la pell tan fosca i ser tan invisibles”.

Ernest Maragall

Ernest Maragall arriba a l’ARA enganxat al seu iPad, on acumula articles per llegir. Parla amb la llibertat de qui porta tres quarts de segle practicant l’heterodòxia.

L’altre dia, a la sessió de constitució del Parlament, a la mesa d’edat, vostè va fer un discurs molt polític.

N’hi ha que van dir gairebé tot el contrari. M’han criticat duríssimament per no saber ser vell...

Què representava que havia de fer?

Suposo que callar. Observar, contemplar l’espectacle. Em sembla exactament el contrari. Ara toca exercir la llibertat i no perdre el compromís amb la societat a la qual pertanys i a la qual deus tot el que tens.

En aquell discurs va fer una constatació de l“Adeu a Espanya”, i alhora va constatar la dificultat de dir adeu a Espanya.

Sí, es pot explicar així. La dificultat de dir adeu a Espanya aquests dies la veiem concretada en les decisions de l’Estat. Intento no dir mai Espanyaperquè és un terme que hauríem de respectar i fer nostre.

El pols és amb l’Estat i el govern?

El fons del conflicte que vivim és el que hi ha entre un Estat que abusa del seu poder legítim i una societat que vol construir un poder democràtic alternatiu. Amb aquest abús de poder, l’Estat està destruint la seva pròpia norma. Per tant, està legitimant que la considerem inaplicable, obsoleta. És l’Estat qui està destruint la Constitució, la llei d’enjudiciament criminal, qui abusa del Codi Penal. Hi ha una majoria de la societat catalana molt significativa que vol construir alguna cosa digna i millor que això. Sense abús de poder i amb respecte per a tothom.

¿Es pensava que després de la Transició veuria polítics catalans com a presos polítics?

És obvi que no. Fa pocs anys era impensable. Tot el recorregut que hem fet des del 2010 fins ara partia de la hipòtesi de formular un projecte polític d’emancipació, que exigia respecte i era una nova oferta d’entesa amb l’estat espanyol, que ja havia rebutjat l’Estatut del 2006. I l’ha rebutjat amb molta més contundència, fins al punt de convertir-se en aquesta màquina de destrucció democràtica. Això no ens ha de fer oblidar que darrere l’Estat hi ha una ciutadania i una societat. A Espanya i Europa hi ha demòcrates. Hem de fer valer aquesta convicció democràtica.

¿L’independentisme ha menystingut la força de l’Estat?

No havíem calculat que l’Estat podria arribar a aquests extrems, fins al punt d’utilitzar la violència institucional i anul·lar la separació de poders. El més interessant d’aquesta constatació és veure com es pot convertir aquest aprenentatge en encert en l’estratègia que hem de desenvolupar en aquesta nova etapa.

Vostès han passat en un temps rècord de defensar la unilateralitat a canviar l’estratègia.

La via dita unilateral, de fet, no ho era. Era prendre les decisions amb base democràtica suficient, i a partir d’aquí seure a discutir amb l’altra part com ho concretem institucionalment, en quin període de temps, etc. Sabíem que era un punt d’inflexió, i que aquella decisió havia d’anar acompanyada d’un procés democràtic llarg, complex.

Quan es pren la decisió de fer la DUI se sabia que no seria efectiva.

Es volia que fos efectiva per obrir la porta a un diàleg institucional que la reconegués. Teníem una evidència democràtica suficient amb el 9-N, el 27-S i l’1-O, i també amb les eleccions del 21-D. Però encara hi ha un camí per recórrer de verificació democràtica de la nostra voluntat. Ni per relació de forces amb l’Estat, ni per la materialització d’una majoria democràtica a la nostra societat estem en condicions de prendre decisions amb una simple victòria parlamentària. Això no fa disminuir la legitimitat de l’1-O ni fa abandonar la convicció republicana de la majoria.

Però sí que demostra que en aquest moment s’ha de començar a pensar i actuar d’una altra manera.

Em sembla que ara per ara el debat ja no és decisió unilateral sí o no, sinó saber què significa fer un desafiament a l’Estat.

I què significa?

Que ha de ser amb intel·ligència, amb la màxima ambició, i anteposant la construcció dels instruments bàsics per fer República. No confiant simplement en la capacitat de desafiament, mobilització i enfrontament directe amb les institucions de l’Estat. És possible que hi hàgim de tornar, però fem-ho amb les eines i els instruments adequats. Des de l’enfortiment i l’ampliació d’aquesta majoria social que volem tenir. La recuperació de les institucions és un objectiu prioritari. L’anul·lació del 155 és la mateixa cosa. Al mateix temps, anar decidint els moments, temps i continguts dels desafiaments amb l’Estat. Haurà de ser des d’aquesta concepció de poder democràtic davant un abús de poder que seguirà sent el que és.

El 26 d’octubre Puigdemont va ser titllat de traïdor per haver sospesat convocar eleccions. Aquesta mateixa paraula se’ls aplica ara quan parlen d’una nova estratègia. Què ha canviat?

És un dels errors dels quals hem d’aprendre. Hem de saber que la diversitat és imprescindible, però gairebé tant com la unitat. Unitat vol dir també acceptar que cadascú exerceixi la seva responsabilitat des de la seva millor convicció. La paraula traïdoria l’eliminaria del diccionari aplicada a aquestes qüestions. Aquí anem tots a la mateixa nau, i el que hem de fer és construir un vaixell que avanci.

La societat reclama que se li diguin les coses clares. ¿Puigdemont ha de ser president? Pot ser president?

Tots volem que sigui president. A partir d’aquí és obvi que hi ha unes determinades condicions que formen part de l’abús de poder de l’Estat. Els rols de Puigdemont, de Junqueras, del Govern, estan sotmesos a una evident alteració, una intervenció des de l’Estat. És aquí on hem de saber prendre les decisions, i on el mateix Puigdemont ha d’acabar veient quin és el seu millor rol. No podem prescindir de l’actiu Puigdemont. Si ara trobem una via perquè pugui culminar la investidura, fantàstic. Treballem en això. Però no ha de ser simplement un gest, ha de voler dir la concreció real en una institució. Amb un Govern que funcioni, amb un president que pugui constituir govern.

Quina és la fórmula?

No crec que ens interessi un espectacle d’afirmació pròpia buit de contingut. Que per unes hores signifiqués una nominació que deixés de ser efectiva després. I que impliqués que molta gent hagi d’assumir responsabilitats. Quants presoners valen un no president? Quants processos judicials més hem d’obrir sabent com és l’Estat?

Quants presoners valen un no president?

Cap. No en vull cap més. No crec que Puigdemont en vulgui, tampoc. Segur que no. Ni que JxCat ni ERC en vulguin, ni la CUP. ¿Com combatem millor l’abús de poder? ¿Oferint-li més víctimes? ¿Per amor a un gest sublim, simbòlic i heroic sense continuïtat ni possibilitats de convertir-se en eina útil? ¿O per una altra via que hem de saber trobar?

Un reconeixement simbòlic?

Deixem que treballin els que ho estan negociant. Que el mateix Puigdemont hi digui la seva. Des del respecte absolut a la seva situació. El necessitem absolutament. El concepte de president Puigdemont no pot desaparèixer. Hem de tornar a recordar que han sigut unes eleccions en el marc del 155, que no li poden esborrar la condició de president.

¿El risc del president, vistos els missatges d’aquesta setmana, és que es pugui debilitar la seva posició?

L’hem de protegir, acompanyar institucionalment. Per això necessitem un Govern aquí, i un Parlament. Que Roger Torrent hagués d’assumir ara responsabilitats penals, que haguéssim d’acceptar que continuï el 155, seria la pitjor manera de protegir Puigdemont en la seva posició imprescindible en el terreny internacional. Hi ha un element de responsabilitat col·lectiva en saber que Puigdemont és la representació activa i no pot veure’s deteriorada, humiliada ni degradada de cap manera.

¿Vostè veu un futur amb les institucions recuperades?

Hi ha l’argument legítim dels que diuen que per molt que acceptem la legalitat això no implicaria la desaparició del 155. Però hi ha una decisió formal del Senat que diu que el 155 s’aixeca en el mateix moment que hi hagi nou Govern constituït. ¿Que després d’això hi ha el risc que tornin a aparèixer tensions? Naturalment. I hem d’estar disposats a afrontar-les. L’abús de poder sistemàtic, repetit i multiplicat ens ha de legitimar perquè tots els demòcrates d’aquest país, sigui quina sigui la seva convicció respecte al projecte republicà, s’aixequin. El seu silenci comença a ser una mostra de complicitat inacceptable. Això val per a tots els catalanistes. No es tracta de posar-se a defensar la República, sinó de defensar la democràcia. El mateix val per a tots els demòcrates espanyols. L’actuació de l’Estat els està humiliant.

A aquesta crítica que vostè espera dels demòcrates espanyols al seu estat sobre el deteriorament de la seva pròpia democràcia es respon a les eleccions a Catalunya amb una victòria de Cs.

No estic gens d’acord amb l’actitud dels que van escridassar la líder de Cs quan sortia del Parlament. Em sembla un error profund. Hem de fer tot el contrari. Només des del respecte als ciutadans que els han triat com a representants podrem avançar.

Quina opinió li mereix el paper del rei en aquesta crisi?

El rei ha aconseguit que deixem de considerar-lo com un referent. En un moment determinat podríem haver pensat que el rei hauria pogut ser un interlocutor moderador, com a mínim. En la mateixa mesura que s’ha convertit en un hooligan de l’abús de poder, deixa de ser referent per a tots nosaltres. M’està dient que no és el meu rei. M’està negant la condició de ciutadà.

Ha visitat els presos polítics?

Encara no he pogut, en part per aquesta crueltat gratuïta afegida de l’Estat en aquest terreny que tracta els presoners catalans pitjor que en altres situacions que hem viscut, per exemple durant el conflicte al País Basc. Se’ls ha escapat de les mans.

Hi ha una involució democràtica?

El pitjor és que hi ha aquesta coherència entre les decisions del govern i el poder judicial. Expressa no només una involució democràtica per pèrdua de qualitat dels procediments, garanties i drets bàsics, sinó del conjunt de l’establishment de l’estat espanyol, més enllà de partits o institucions. Espero veure-ho aviat als tribunals europeus i a les Nacions Unides. Les grans empreses haurien de saber que acceptar l’abús de poder va contra els seus interessos. Està més que demostrat que hi ha una correlació entre qualitat de vida i qualitat democràtica L’absolutisme s’ha convertit en la cultura dominant a l’Estat. Ells volen convèncer Europa que és un conflicte identitari o insolidari. Em sembla que tot el que està passant diu el contrari.

Els estats europeus es defensen.

Hi ha una omertà entre els estats europeus que actualment s’aplica per protegir els interessos de l’estat espanyol. Al mateix temps hi ha un desvetllament de les societats europees, d’organitzacions polítiques, culturals, think tanks. Qualsevol que tingui una mica d’independència o perspectiva contempla o observa el que passa amb una barreja d’estupefacció i progressiva indignació.

¿Dintre del mateix Procés hi ha hagut un cert silenci, gregarisme?

Hi ha hagut una excessiva focalització en la independència. Estem fent bé de parlar ara de República, perquè vol dir més coses. Ara estem pagant, en part, el preu de no haver fet prou en el terreny d’anar a guanyar-nos el país en tota la seva dimensió. És una part del que ens toca fer ara.

¿Ara no tenim pressa i cal ampliar la base social?

Tenim pressa i tenim feina. No ens deixem imposar confrontacions que ens portin al desastre. Triem la nostra manera de confrontar-nos democràticament tan obertament com convingui quan convingui, sense perdre la convicció ni la decisió concreta de millorar el nostre país. Compartir-lo, oferir aquesta perspectiva europea. Serà la millor manera de guanyar-nos aquest 50% que voldríem. Que veiés que no va contra ningú.

¿No va voler ser president del Parlament?

Em sembla que algú a les xarxes ho va dir i es va anar fent gran. Res més. Estic encantat que ho sigui Roger Torrent. Avui ja podem dir que va ser un encert total.

Si li proposessin ser conseller, ¿ho acceptaria?

Tinc tres quarts de segle. Hauríem de tenir Govern, institucions, Parlament de Catalunya treballant al 100%. Dit això, allà on calgui.

Madrid s'alimenta

La transcendència pública d'una informació és sempre el barem a partir del qual s'ha de mesurar qualsevol violació d'intimitat que s'operi, o es perpetri, en nom del periodisme. Són aquests els platets de la balança. La publicació de missatges entre Puigdemont i Comín és una evident transgressió de la intimitat, però l'interès informatiu és evident. I es pot argüir que una de les parts no va tenir la prudència necessària: hi ha filtres de pantalla que eviten les mirades indiscretes. A més, la presència de càmeres hauria d'haver previngut Comín d'exposar tan sensibles missatges als zooms dels informadors. (A partir d'aquí, penjar-se medalles per televisió com si haguessis destapat el Watergate és tirant a patètic.) També hi ha els diaris que suggereixen no pas una badada del d'Esquerra, sinó una traïció. No ho poden demostrar, però com que casa amb el seu guió no es resisteixen a seguir empeltant el periodisme de brots novel·lescos. En aquest sentit, 'El Mundo' publicava l'article: "Els missatges de Puigdemont a Comín: ¿posat o robat?". I un subtítol de 'La Razón' era: "Tardà marcava el camí per prescindir del candidat. Dimarts, Torrent, beneït per Junqueras, suspenia el Ple. Un indiscret Comín tancava l'estratègia".

La jornada deixa també una portada alcoiana: cal tenir moral, com feia 'El Punt Avui', per titular "No m'arronsaré, no em faré enrere". S'entén la intenció, però certament no sembla la frase més rellevant de les revelades.

Deixo per a un altre article, quan disposi de més espai, l'anàlisi de la prosa de la humiliació que supura als diaris de Madrid. Però qualsevol consideració sobre les sortides polítiques al conflicte hauria de tenir en compte que la Gran Amalgama Estatal fa temps que ha decidit que l'únic final possible és el de l'esclafament i la submissió

la graella

Liberty Media, l'empresa de la Fórmula 1, ha decidit prescindir de les 'grid girls', les models que abans de cada cursa es col·loquen al costat dels monoplaces mentre els pilots acaben de rebre les últimes indicacions dels seus equips. Així doncs, a Melbourne, en la primera cita de la temporada 2018, que arrenca el 25 de març, ja no hi haurà models al costat dels cotxes.

"Durant l'últim any hem examinat una sèrie d'àrees en les quals creiem necessari una actualització per estar més en sintonia amb la nostra visió d'aquest gran esport", ha indicat en un comunicat Sean Bratches, director gerent d'operacions comercials de la Fórmula 1. "La pràctica de tenir noies a la graella ha estat un element fonamental dels Grans Premis de F1 durant dècades, però creiem que aquest costum no va en consonància amb els nostres valors de marca i que està clarament en contradicció amb les normes socials actuals. No creiem que aquesta pràctica sigui adequada ni rellevant per a la F1 i per als seus fans -antics i nous- de tot el món", ha afegit Bratches.

• 

Diverses models, a la graella de sortida d'un Gran Premi de F1 / RED BULL CONTENT POOL

Els primers que van decidir fer el pas van ser els organitzadors del Mundial de resistència. L'any 2015 el promotor d'aquest Mundial, Gérard Neveu, va explicar que comptar amb noies a la graella era "una cosa del passat". "La situació de la dona és una mica diferent, avui en dia", va afegir Neveu. Més tard, la Fórmula E també va decidir prescindir de les noies de la graella de sortida.