lottizzazione

Recentment The Economist va posar Espanya al caire de perdre la condició de “democràcia plena” i esdevenir, segons el barem del setmanari, una “democràcia defectuosa”, i tot a causa, sembla ser, de la crisi catalana i de la resposta que el govern central ha donat a aquest problema. I això que The Economist no ha tingut en compte altres esdeveniments més propers, com l’informe del Consell d’Estat i la decisió del Tribunal Constitucional sobre la investidura de Puigdemont.

És evident que el procés independentista ha tensat les costures institucionals a Espanya, com també ho ha fet a Catalunya. La divisió de poders, sobretot pel que fa a la relació d’independència del poder judicial envers l’executiu, i el paper arbitral del Tribunal Constitucional, han quedat seriosament tocats en tot l’episodi. Ara bé, faríem malament de pensar que tot ve d’aquí, o que tot ha començat aquí. Només cal recordar la utilització partidista del Constitucional al llarg del procés de discussió sobre l’Estatut de Catalunya, entre el 2006 i el 2010. El Partit Popular va utilitzar totes les argúcies per assegurar-

barbacoa

Fa uns dies el rotatiu The Times destapava, a través d’una investigació pròpia, que de manera habitual alguns treballadors d’Oxfam, destinats en missió humanitària a Haití, pagaven a noies haitianes per tenir relacions sexuals en allotjaments de la mateixa organització, a la zona de Port-au-Prince.

Segons testimonis, algunes d’aquestes noies, que eren prostituïdes regularment, eren menors d’edat.

Els personatges en qüestió anomenaven “barbacoes de carn jove” les orgies que celebraven amb aquestes noies, provinents d’entorns d’extrema pobresa i necessitat.

La majoria de vegades els que proveeixen el suport logístic necessari per a crisis humanitàries com la d’Haití de l’any 2010 són organitzacions d’ajuda humanitària, a les quals sovint s’uneixen les forces de pau de l’ONU.

Això genera una vinculació, generalment positiva, entre les persones que reben aquesta ajuda i les persones que la faciliten. Però és cert que en situacions tan extremes, en què la guerra, la fam o els desastres naturals arrasen cada segon i cada racó de la vida de les persones, els treballadors de les missions humanitàries disposen d’una posició de poder que, si no es gestiona de manera extremadament curosa i ètica, pot arribar a ser utilitzada de manera perversa i abusiva.

Part de les missions de pau a Haití van acabar la seva intervenció després que alguns dels seus membres es veiessin implicats en una xarxa d’explotació sexual infantil

És en aquests entorns que els assetjadors sexuals troben el clima perfecte per cometre l’abús, ja que se senten lliures del control social, no existeix la por a les conseqüències legals dels seus actes i gaudeixen del poder que la situació de vulnerabilitat dels altres els atorga.

“L’oportunitat” marca sovint l’execució de la violència sexual. Sense una reflexió del dany en l’altre ni un rebuig frontal a aquest abús tan extrem, es normalitzen determinades conductes (fins i tot se socialitzen, com en el cas de les orgies). És des d’aquesta posició de privilegi que decideixen disposar del cos d’aquelles dones o nenes en el moment en què la situació ho permet.

De nou, no parlem de fets aïllats o de persones amb trastorns, parlem de la conjugació de la cultura de la violació amb la cultura de la impunitat, una combinació que esdevé l’adob perfecte per a una violència sexual que esquitxa tots els àmbits, nivells socials i culturals.

Oxfam no és l’única institució que s’ha vist esquitxada per aquests abusos comesos pels seus treballadors. Save the Children ja recollia en un informe (2008) que treballadors humanitaris i de manteniment de la pau intercanviaven menjar, diners i articles d’higiene personal a canvi de sexe amb criatures. L’ economia extrema de la supervivència facilita que els que disposen de capital i poder trobin en la transacció sexual la seva coartada ideal.

En la majoria de països no hi ha lleis per protegir dones i criatures d’aquests atacs. En la majoria d’episodis no hi ha hagut ni tan sols conseqüències proporcionals per a aquests depredadors sexuals que abusen i agredeixen, quan la seva tasca és la recuperació del país i de la gent que viu als territoris on són destinats. Un clar exemple és el d’Haití o el de Libèria, on, segons informes de supervisió interna sobre les forces de pau de l’ONU (2015), es constata una conducta d’abús sexual reiterat, i es destaca que un terç de les víctimes són menors d’edat.

De fet, part d’aquestes missions de pau destinades a Haití van acabar la seva intervenció després que alguns dels seus membres es veiessin implicats en una autèntica xarxa d’explotació sexual infantil.

Arribats a aquest punt, el paper de les institucions i organitzacions és clau. La majoria disposen de polítiques de protecció, codis d’ètica i disciplinaris, que són exemplars sobre el paper però poc efectius en l’execució.

És indigne que les conseqüències d’aquestes agressions se situïn només en l’àmbit laboral: acomiadaments o renúncies voluntàries per facilitar sortides “progressives i dignes”, com la que es va proposar al director de la missió a Haití per haver col·laborat en la investigació i haver-se reconegut autor dels fets. És indigne, no només per la falta de respostes davant els fets delictius, sinó també pel menyspreu al dolor i a l’afectació de les víctimes.

La política de transparència és la que ens enforteix com a societat i és el camí per poder confiar en les organitzacions i institucions. Desenfocar els fets per preservar el prestigi de la institució és la pitjor recepta per construir credibilitats. La institució o organització que persegueixi, denunciï i treballi per reparar els danys provocats en les supervivents d’aquesta violència sexual, tot i haver de confrontar-se amb situacions crítiques, serà la que es guanyarà el respecte social a través de la seva maduresa i honestedat

llenguatge

Mentre preparava un article sobre la repressió franquista de postguerra a Catalunya, a partir del llibre de Paul Preston L’holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després (2011), vaig anar a raure a un altre llibre excel·lent, El Estado criminal. Los genocidios en el siglo XX (1995), de l’especialista Yves Ternon. En aquest treball, el professor Ternon remarcava la gran importància del que anomenava “llenguatge genocida”. La historiografia espanyola ha tractat molt poc, o gens, aquesta mena de discursos d’odi i crides a l’acció violenta contra un col·lectiu determinat, sobretot nacional, però caldria començar-ho a analitzar amb un cert detall. Endinsar-se en els textos francofalangistes dels anys 1936-1939 és un exercici que hauria d’obligar a una certa reflexió acadèmica (per no dir política).

Llegir, una darrere l’altra, afirmacions del tipus que la guerra imposava la “idea de exterminio y expulsión” (José M. Pemán); el conegut “ ¡Perros catalanes! No sois dignos del sol que os alumbra”, del canonge José Artero; el “ castigo bíblico... termocauterio implacable” (Victor Ruiz Albéniz); el “proceso de putrefacción que acabamos de extirpar quirúrgicamente” (Wenceslao González Oliveros); el “ separatismo infame y parricida” (Cuadrado); “ el crimen imperdonable que es el separatismo” (Antonio Nero Campelo); la unitat nacional d’Espanya “ se rehace a sangre y fuego”; les invocacions a “ nuestra violencia permanente” contra el separatisme i el recordatori que “ para el separatista no podemos sentir piedad. Es la bestia negra del drama español”, o “ la venganza ejemplar que hemos de rendirles” als màrtirs falangistes (Maximiano García Venero); l’avís que “ luchamos no sólo para exterminar el marxismo y la masonería de nuestro suelo, sino para la unidad y elevación de España” (Luis Hurtado Álvarez); la gran notícia que “ya está exterminado el separatismo criminal” ( El Heraldo de Aragón, 15 febrer 1939); la “ definitiva e irrevocable liquidación de cuentas” (José M. del Moral); l’inevitable Queipo de Llano afirmant que “ los falangistas acabarán con la peste de estos nacionalistas que no son otros que unos bandoleros, asesinos y antipatriotas que no pararemos hasta verlos arrastrados por un caballo o pudriéndose en una cárcel”; o el cèlebre Francisco de Cossío assenyalant que “ el estigma de la traición” dels separatistes (catalans i bascos) “ queda sellado por la vi olencia arrolladora de una conquista”. Són expressions que haurien de facilitar la reflexió a la historiografia espanyola interessada en aquestes qüestions. El professor Xosé M. Núñez Seixas escrivia, en una conclusió provisional d’aquesta mena de literatura: “ Para el conjunto de sectores sociopolíticos identificados con los rebeldes, el discurso nacionalista se reveló desde un principio como su instrumento movilizador más efici ente, así como su instrumento movilizador más extendido”. I Yves Ternon fa una advertència que, en els debats sobre aquestes qüestions a Espanya, no he vist mai comentada: “ La agresión verbal hace sonar la alarma. El uso de ciertas palabras, de ciertas fórmulas, la creación de ciertas asociaciones de ideas, son ya los instrumentos de una práctica criminal”.

El nacionalconstitucionalisme radical espanyol no s’aturarà aquí i mantindrà l’ofensiva durant anys

Totes aquestes referències m’han vingut al cap en llegir les cites que el periodista Enric Juliana (diumenge, 18 de febrer) fa d’un article de José Luis Álvarez (acadèmic passat per Harvard i Esade i, pel que sembla, home prominent en el bloc intel·lectual del nacionalconstitucionalisme radical espanyol) en què fa una crida a obrir, definitivament, la guerra contra la immersió lingüística..., però no només això. Després d’escriure sobre el fet que els independentistes (suposo que de tota mena i condició) “ no soportan la herida narcisista de haber perdido, otra vez” (en referència, suposo també, al desastre d’octubre, l’aplicació del 155, etc.), afegeix: “ Existe una batalla que sorprenderá a los soberanistas, que piensan que el constitucionalismo no se atreverá a ello. Se aplica a su centro de gravedad. Es tan decisiva que los independentistas no tendrán más remedio que acudir al envite, emplear todos sus recursos, luchar hasta el final, unidos, contando con un PNV que se pondrá “estupendo”. Pueden ganar, pero si pierden agotarán su voluntad y sus recursos. Es la confrontación máxima, concentrada, final. Esta batalla es llevar una reforma constitucional que cancele la inmersión lingüística educativa en una sola lengua. Si el constitucionalismo no se atreve a plantearla, ahora, Cataluña será independiente, cuando ‘toque’, que diría Pujol”. Al costat d’afirmacions tan acadèmiques, l’última sentència del Tribunal Constitucional, que anul·la les sinistres “beques Wert” (la Generalitat havia de pagar 6.000 euros a cada família que exigís l’escolarització dels seus fills en castellà), és una simple nota a peu de pàgina en el llibre universal de la infàmia del nacionalisme espanyol més radical (i més contemporani).

“ Batalla”, “ confrontación máxima, concentrada, final”. D’això, Yves Ternon en diria “ llenguatge genocida”, aplicat a una pràctica repressiva derivada del crim de genocidi, que va definir Raphael Lemkin l’any 1944, com és el “genocidi cultural”, que les Nacions Unides no van recollir en la convenció de 1948 però que Lemkin va defensar fins al final dels seus dies que s’inclogués en els textos canònics del dret internacional.

Tots els responsables polítics catalans enfangats en la qüestió de qui ha de ser president de la Generalitat, han de saber que som al mig d’un conflicte d’enormes proporcions, que està començant a lliscar per viaranys extraordinàriament perillosos. El nacionalconstitucionalisme radical espanyol ja ha mobilitzat els seus blocs hegemònics: el polític, el judicial, l’intel·lectual-acadèmic, i ha obert tots els fronts possibles, des de l’institucional fins al lingüístic. No s’aturarà aquí i mantindrà l’ofensiva durant anys. Com més temps passem mirant al nord, més hi anirem perdent al sud

futbol regal

“Aquest vespre anem a veure el Barça a un bar, vols venir?” La pregunta sorprèn el jove Hussein, que no s’atreveix a donar una resposta. “Anirem fora del camp. Amb la furgoneta. I quan s’acabi el partit, tornarem a venir. Què et sembla?” I llavors li canvia l’expressió. Dona el sí. “Ho comentes als teus pares. Quedem aquí a les nou”.

El Chelsea-Barça comença tard per a l’horari d’Atenes, però no prou perquè un petit grup d’afortunats gaudeixin amb una experiència que, per a ells, és del tot nova. És la primera vegada que veuran en directe un partit del Barça des d’una pantalla gran de televisió. Fins ara s’han hagut de conformar, o bé amb repeticions al telenotícies o bé mirant-s’ho des del mòbil.

Participen en el programa de refugiats de la Fundació Barça, que utilitza la metodologia FutbolNet i compta amb el suport de la Fundació Stavros Niarkos. Al matí han fet l’activitat amb els monitors, a la tarda han anat a l’escola, i al vespre, cap al centre del Pireu, a uns minuts del camp de Skaramagas, on viuen amb els seus pares després de veure’s obligats a anar-se’n de països com Síria i l’Iraq. En total són sis nens, acompanyats de dos educadors. També s’afegeixen al grup tres jugadors del Hope Refugees FC, l’equip que va formar-se amb futbolistes que vivien al camp.

Inicialment el partit s’havia de veure des de Skaramagas, però al final no van arribar els permisos. El mal menor era que la televisió de la cafeteria no tenia el canal per veure el futbol, de pagament a Grècia. El principal handicap era la seguretat. Tots els visitants han de deixar el camp a partir de les cinc de la tarda. És una manera, expliquen, de protegir els mateixos refugiats de possibles robatoris o atacs vandàlics.

Ja és negra nit a Grècia, i a les 21.45, hora local, comença el partit. Només amb els visitants, el bar ja ha quedat gairebé ple. A primera fila, sense perdre detall, s’asseuen els més petits, gairebé amorrats a la pantalla. Al fons, en una espècie de tarima, se situen els més grans, gaudint d’una comoditat notable. Se serveixen cerveses i refrescs i s’encarrega el sopar per a la mitja part. De sobte l’ambient s’impregna de l’olor de tabac, i una boira fina entela el local. A Grècia no es pot fumar als bars, teòricament, però sembla que a ningú li importi la norma i que ningú tingui gaire interès per fer-la complir. Desenes de cigarretes i fins i tot una catximba.

La primera part és tensa. El Chelsea remata dos cops al pal. “Qui vols que guanyi?”, pregunten als nens. “El Barça, el Barça”, responen sense pensar-s’ho. Al descans tothom aprofita per omplir l’estómac i, un quart d’hora després, es reprèn la tensió. Sembla que el Barça va millor, però de cop i volta el Chelsea marca. “Gol!”, canten un parell dels nens, i riuen. Com si els més indiferents tinguessin ganes de fer broma amb els altres. O potser és que tant se’ls en dona i que l’únic que volen és passar-ho bé. Segueix el joc. Nervis i tensió fins que Iniesta la cedeix a Messi. “Goool!”, crida el bar, ara a l’uníson.

I l’àrbitre xiula el final. El bar es buida de cop i tothom torna al seu refugi amb la satisfacció, ni que sigui momentània, d’haver gaudit de noranta minuts d’evasió.

el paraigües

Charlie Connelly, escriptor de no ficció i personatge prou popular de la televisió i la ràdio britàniques, va publicar l’any 2012 el llibre Bring me sunshine [Porteu-me sol], una desenfadada guia sobre el canviant clima de les illes britàniques, capaç de travessar totes les estacions de l’any en només unes hores i, encara té més mèrit, en qualsevol punt de la seva geografia. Constatada la força del vent, la pluja, el sol (però menys) i la neu (sobretot a Escòcia i al País de Gal·les), Connelly va deixar anar una frase que, tot i ser òbvia, i fins i tot ximple, és inqüestionable: “No pots baixar-te cap aplicació al mòbil per substituir un paraigua”.

L’enginy humà té uns límits, admetia. O, dit d’una altra manera, durant més de 150 anys, des de la creació del paraigua modern per Samuel Fox, de Fox Umbrellas -que va dissenyar el llavors innovador marc interior d’acer, i no pas d’os de costella de balena per a les qualitats més exquisides, o de canya de bambú, per a les més barates-, els avenços tecnològics de l’aparell han sigut més aviat modestos. I així ha sigut fins fa molt poc temps, de fet. Fins a la introducció, el 2015, pel fabricant novaiorquès Davek Kahng, de materials encara més lleugers i resistents: l’alumini que s’utilitza per als avions i una fibra de vidre ultraflexible.

Alguns dels grans fabricants clàssics de Londres són James Smith & Sons, el ja esmentat Fox Umbrellas, Swaine Adeney Brigg i Lockwood. El mestre italià Francesco Maglia és considerat el millor del món en un sector que de vegades vol emmirallar-se en el dels luthiers. “Fer un bon paraigua és un art”, diu a l’ARA Phil Naisbitt, el director de James Smith & Sons. Però Kahng ha aconseguit fer-ne un pràcticament indestructible. Fins i tot en les condicions climàtiques més adverses. El paraigua no quedarà gens rebregat per més vent que faci. I, si hi ha una tempesta o un huracà, abans sortirà volant màgicament, però amb el propietari enganxat al mànec, com volava Mary Poppins per sobre de la City de Londres, que no pas quedarà inutilitzat.

Un xip contra l’oblit

Kahng encara ha anat una mica més enllà. I si bé ha acceptat l’evidència que una aplicació de mòbil no pot substituir un paraigua, ha demostrat que la tecnologia de les aplicacions i els mòbils, i en concret la del Bluetooth, pot evitar el destí més comú d’aquest objecte quotidià: l’oblit en una cafeteria, al banc d’un parc o al metro.

Segons les dades de Transport for London, l’entitat que regula el sistema de mobilitat metropolitana de la capital del Regne Unit, al departament d’objectes perduts s’acumulaven a finals del 2017 uns 35.000 paraigües, una xifra que es manté més aviat estable, ja que a mesura que se’n van destruint -molt pocs es recuperen, no paga la pena l’esforç-, se’n perd un nombre semblant.

La immensa majoria són el típic paraigua plegable, negre, que s’adquireix impulsivament per protegir-se d’un xàfec, i que no costa més de 10 euros, un producte de quiosc o de botiga de cantonada que a la primera ventolera acabarà als contenidors de les d’escombraries.

En canvi, per un preu acceptable en un paraigua que dura tota la vida, Davek en comercialitza un (105 euros) que incorpora un xip que es connecta per Bluetooth al mòbil. Quan el mecanisme està activat, de seguida que la distància entre el mòbil i el paraigua supera els 9 metres, l’alerta es dispara. Esclar, si l’oblit és al metro, nou metres potser ja són molts. Però en altres contextos la innovació resultaria útil. ¿El xip és un element sobrer, quasi fetitxista, quan el que es vol es deixar de mullar-se sota la pluja? Qüestió d’opinions.

Però un paraigua és o pot ser molt més que un paraigua: de vegades esdevé un element d’attrezzo personal que aporta distinció, classe i estatus social. O senzillament personalitat. En aquest cas, doncs, és important saber triar l’exemplar correcte. I a Londres se’n troben alguns dels millors, els més clàssics i de vegades també d’extravagants, com el de la il·lustració a sobre d’aquestes línies (a cavall entre aquesta pàgina i la següent), que té gravada a l’interior de la cúpula l’àrea central del mapa de la ciutat. De fet, la possibilitat de personalitzar els paraigües és un dels atractius de la firma London Undercover. Permet posar les pròpies inicials i triar el disseny, tant interior com exterior. Els preus? A partir de 80 euros els models més senzills, plegables i de previsible color negre.

Ficció del ‘gentleman’

Però si voleu sentir per un moment la ficció del gentleman, o simplement per satisfer la curiositat, tant mundana com cultural, és d’obligada visita la botiga de James Smith & Sons, al número 53 de New Oxford Street. Aquest corresponsal en dona fe, també com a client ocasional. Comprar-hi un paraigua -n’hi ha a partir de 60 euros, i es poden enfilar fins als 1.500 quan es fa un disseny estrictament a mida del gust estètic- suposa l’experiència de descobrir un món molt sofisticat en què la paraula del fabricant és el millor segell de durabilitat. James Smith & Sons els garanteix de per vida. I si cal, que no caldrà, els repara sense càrrec. Perquè, com diu Phil Naisbitt, “un paraigua és o pot ser un element per a tota la vida; defineix la personalitat, encara que la immensa majoria de la gent no combregui amb aquesta visió”.

Més enllà dels diners o la classe o l’aparença que pugui donar un paraigua exclusiu, la veritat és que també són elements simbòlics. Tant, que un novel·lista com E.M. Forster desencadena tota la trama de Howards End a partir del moment en què una noia de casa bona agafa sense adonar-se’n el paraigua trinxat d’una altra persona. També ho ha demostrat l’historiador David Cannadine, que l’any passat va fer tot un brillant programa de ràdio parlant del paraigua del primer ministre britànic Neville Chamberlain, l’objecte que el va definir durant la conferència de Munic del 1938, quan intentava apaivagar el bel·licisme d’Aldolf Hitler. Però, sens dubte, com diu l’autora teatral Sarah Ruhl, és damunt d’un escenari on un paraigua desferma tot el seu poder simbòlic. Perquè un objecte real crea la il·lusió de la pluja

el crim organitzat

Titular a cinc columnes: “La Guàrdia Civil assimila l’1-O al crim organitzat”. El llegeixo, hipnotitzat, una vegada i una altra, incapaç d’assimilar -jo també- la frase i la indignació que em provoca. Despropòsit?, frivolitat?, perversió?

Després de trenta anys investigant la qüestió criminal, algunes coses he après. Una és que si hi ha un cos policial a Espanya que conegui bé el fenomen de la criminalitat organitzada aquest és, precisament, la Guàrdia Civil, que per la seva experiència i eficàcia en la matèria gaudeix del reconeixement nacional i internacional. Per això em resulta del tot impossible imaginar els agents operatius de l’UCO que conec, bregats en la lluita diària contra les màfies, equiparant des de l’honestedat professional un episodi com l’1-O als objectius i mètodes de les organitzacions criminals, i menys encara els seus protagonistes. O avalant el deliri que suposa de fet igualar plurihomicides com Totò Riina i Pablo Escobar, caps de la màfia russa com Tariel Oniani i Andrei Petrov, camorristes com Giuseppe Polverino o narcotraficants com el Chapo Guzmán a figures com Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, els Jordis i tants altres representants polítics d’un independentisme legitimat democràticament el passat 21 de desembre quan va concórrer a les urnes.

El crim organitzat mata. Dos-cents mil morts a Mèxic des del 2006, milers a Colòmbia, milers d’assassinats més a Itàlia en els últims trenta anys, milions de víctimes d’abusos, explotació de tot tipus, extorsió i violència a tot el planeta. Això és el crim organitzat. Això i un munt de diners tacats de sang. Ho sap la Guàrdia Civil i ho haurien de saber les institucions de l’Estat. Ho sap, per descomptat, el major Trapero, dedicat durant anys a combatre la presència de la criminalitat a Catalunya des del seu anterior càrrec d’intendent cap de la Divisió d’Investigació Criminal (DIC) dels Mossos d’Esquadra.

¿És lícit equiparar l’1-O, un episodi de mobilització civil, pacífica, en defensa dels drets fonamentals dels ciutadans, com ho és el dret a votar, amb el crim organitzat? ¿És raonable, per meres lògiques polítiques, proposar aquesta absurditat per criminalitzar uns representants polítics avalats per més de dos milions de pacífics i honestos ciutadans? ¿En qué momento se j odió España?, cal preguntar-se. I em refereixo a la seva classe política, a les seves institucions, a la premsa, a bona part de la societat, apàtica o connivent davant la cada vegada més delirant deriva col·lectiva.

La criminalització de la política independentista té -hauria de tenir- un recorregut curt. La impostura i la màscara dels impostors cauen pel mateix pes de la literatura judicial. On, per exemple, per criminalitat greu, és a dir, la del crim organitzat, s’entén aquella que es caracteritza per la seva trasnacionalitat, el seu alt índex de nocivitat per a béns jurídics fonamentals i per l’existència de noves formes de criminalitat, entre les quals cal esmentar el terrorisme i el tràfic d’òrgans i d’armes. Té ben poc a veure, en sentit estricte, amb els pressupòsits que identifiquen l’independentisme i els seus dirigents.

Segons l’article 570 bis del Codi Penal espanyol reformat, per a l’existència d’una organització criminal es requereixen els següents requisits: 1) una pluralitat de persones, que ha de ser superior a dos; 2) una acció concertada dels components de l’organització criminal; 3) un repartiment de tasques o funcions entre els diferents membres; 4) que l’organització es constitueixi amb la finalitat de cometre delictes o de dur a terme la perpetració reiterada de faltes. Es tracta d’un text ambigu, obert a tota mena d’interpretacions, discutit per prestigiosos experts en qüestions jurídiques, pel qual, aplicant-lo també en sentit estricte i a la vista de la recent crònica espanyola, podrien ser acusats bancs, caixes d’estalvis i altres entitats financeres, empreses, institucions, partits polítics -independentistes o no-, i fins i tot els mateixos governs. Llegeixin atentament els requisits, apliquint-los als casos de corrupció i desviament de fons públics, intentin recordar els procediments judicials oberts a uns i altres i treguin les seves conclusions.

Per cert, els complien escrupolosament els 21 membres del clan Polverino de la Camorra italiana, entre ells Giuseppe Polverino, cap de l’organització, acusats de blanquejar a Espanya els diners del narcotràfic i de conformar una associació il·lícita, absolts per l’Audiència Nacional el maig del 2016. I també molts dels detinguts el juny del 2009 en l’operació Wei, el dispositiu policial dirigit a desentranyar la complexa trama criminal dedicada a l’explotació i el tràfic de persones de nacionalitat xinesa, absolts igualment per la justicia.

Judicialitzar la política, es repeteix, comporta enormes riscos. Es corre el perill de forçar les lleis fins a desnaturalitzar-les, violentant les bases fonamentals de l’estat de dret. Per desgràcia, tot sembla indicar que l’estat espanyol -amb el govern al capdavant i els partits constitucionalistes formant part del seguici-, abans d’afrontar políticament el repte independentista, està disposat a dur a terme aquest despropòsit i assumir així la seva total incapacitat per governar; la seva condició de reis absolutament nus.

Assimilar l’independentisme català al crim organitzat no només és una manipulació obscena de la veritat. Significa la violació de línies divisòries per part d’una política sense límits morals ni ètics. Suposa, en termes socials i culturals, la destrucció de tots aquells principis que ens permeten identificar i respectar les diferències entre legalitat i criminalitat, és a dir, entre convivència pacífica i violència, entre una existència amb drets o una forma de vida sotmesa a la llei de la selva.

¿Tan cec està el constitucionalisme espanyol que és capaç de tipificar amb els mateixos fonaments les activitats polítiques d’Oriol Junqueras, poso per cas, i aquelles pràctiques criminals que portarien al banc dels acusats als sicaris de la Cosa Nostra?

plans privats

“Si vostè té 25 anys i estalvia dos euros cada mes, i quan tingui un salari més alt va estalviant més, tindrà més diners per a la jubilació”. Amb algun entrebanc, aquesta va ser la recomanació que va fer Celia Villalobos, diputada del Partit Popular i presidenta del Pacte de Toledo, ara fa un mes als joves espanyols que vulguin tenir garantida la seva jubilació. Encara més recentment, el també diputat popular Gerardo Camps s’asseia al costat d’una de les patronals dels fons d’inversió a Espanya, Inverco, per presentar un informe de l’OCDE que conclou que l’estat espanyol ha d’incentivar més els plans privats. Entremig d’aquests missatges, el govern de Mariano Rajoy ha legislat recentment per incentivar l’estalvi entre els joves. L’objectiu: estimular els plans de pensions privats. Però la realitat és crua: de moment aquests plans són molt poc rendibles.

Morningstar, una de les principals firmes de qualificació de fons, indica que la majoria de plans de pensions privats donen menys rendibilitat que els fons d’inversió, segons dades de l’octubre passat presentades la setmana passada. Generalment, els plans de pensions només donen millors resultats que els fons quan inverteixen en plans mixtos (que combinen renda fixa i variable). En canvi, quan inverteixen només en renda fixa o només en renda variable hi surten perdent. En tot cas, només 7 dels 36 tipus de plans de pensions són més rendibles que els seus equivalents en fons d’inversió.

A més, un estudi anual de Pablo Fernández, professor de finances de l’Iese, posa de manifest que entre el 2002 i el desembre del 2017 la rendibilitat mitjana dels fons de pensions va ser d’un 3,03% anual, molt per sota del 8,19% anual de l’Íbex-35 o del 4,61% dels bons de l’Estat a 15anys. L’informe detecta que dels 356 fons de pensions amb 15 anys d’història que hi ha disponibles a Espanya només quatre van superar la rendibilitat dels valors de l’Íbex i 47 la dels bons de l’Estat. Un d’ells va tenir rendiments negatius.

Ara bé, els que van donar més rendibilitat van superar-los amb escreix. Van ser Bestinver i Futurespanya amb un 9,7% i un 8,8%, respectivament. Segons l’estudi, si s’hagués invertit un euro a Bestinver el 2002, el desembre del 2017 s’hagués convertit en quatre euros. El cas de Bestinver, però, és especial: durant bona part d’aquest període va estar gestionat per Francisco García Paramés, considerat el millor gestor espanyol.

El problema de les comissions

Un dels motius pels quals els fons de pensions són poc rendibles és perquè històricament sempre han cobrat comissions més elevades que la resta de productes d’estalvi. Si les comissions s’han anat reduint recentment ha sigut per imperatiu legal. El 2014 el govern espanyol ja va rebaixar la comissió màxima a l’1,5%. A més, amb l’última reforma aprovada fa unes setmanes es rebaixa l’interès màxim fins al 0,85% en el cas de la renda fixa i a l’1,3% en el cas de la renda fixa mixta. Després del canvi, el 2015 la comissió mitjana va baixar a l’1,14%. Pablo Fernández considera que les elevades comissions expliquen la “pobra” rendibilitat d’aquests plans d’estalvi i creu que els gestors “no es mereixen” aquests guanys. En la seva opinió, com que s’enduen uns ingressos elevats, els gestors opten per la gestió passiva. És a dir, tenen poc interès per moure els diners i generar més rendibilitat.

En canvi, José Luis Manrique, director d’estudis d’Inverco, creu que aquesta anàlisi és poc rigorosa perquè el càlcul varia en funció del període temporal que es pren. En els estudis anteriors, però, els resultats han sigut similars. Això sí, Manrique admet que el sector a Espanya “no acaba d’arrencar”. L’estalvi acumulat en pensions no arriba al 10% del PIB, diu, i recorda que l’OCDE estima com un 25% “un sistema mínimament desenvolupat”.

Per què és així? Segons Manrique hi ha dos motius. D’una banda, perquè els espanyols tenen tendència a “estalviar en totxo”, cosa que resta molt poder a l’estalvi financer; i de l’altra, perquè “s’ha aconseguit un sistema públic de pensions dels millors del món i la seva generositat desincentiva l’estalvi”.

El director d’estudis d’Inverco nega que aquests siguin productes de baixa rendibilitat. Segons les seves dades, els plans de pensions privats van tancar el 2017 amb una rendibilitat mitjana del 2,8%, per sobre del 2,6% dels d’inversió. Descarta que el sector en tingui la culpa i considera que s’ha de continuar incentivant des del govern, sobretot amb plans d’empresa, una mesura que ja està sobre la taula dels diputats que estudien la reforma del sistema de pensions.