internacional

Els advocats de Carles Puigdemont han anunciat aquest divendres una ofensiva internacional per denunciar la violació dels seus drets polítics i pressionar el govern espanyol perquè alliberi els Jordis i els consellers que encara són a la presó.

El primer pas és la denúncia que van presentar dijous al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides. "Això només és el començament", ha assegurat l'advocat britànic Ben Emmerson, el cap de l'equip jurídic que representarà Puigdemont a l'ONU.

Emmerson, que té una àmplia experiència en tribunals internacionals i en drets humans, ha avançat que d'aquí uns dies s'anunciarà un segon pas. "Serà un esdeveniment significatiu en aquesta campanya", ha assegurat.

Puigdemont té previst, segons els seus advocats, fer una acció davant d'organismes internacionals cada mes "fins que el govern espanyol estigui convençut que cal un diàleg real" amb el Govern. Com a condició per obrir el diàleg, el cap de Junts per Catalunya exigeix l'alliberament dels consellers. "Ningú pot dialogar mentre hi hagi presos polítics", ha advertit Emmerson.

Puigdemont versus Espanya

L'equip d'avocats liderat per Emmerson va presentar dijous la denúncia al Comitè de Drets Humans de l'ONU en nom de Carles Puigdemont contra Espanya per violació de dos convenis internacionals: el Conveni Internacional de Drets Civils i Polítics i la Declaració Universal de Drets Humans. "El primer recull el dret d'expressar opinions polítiques encara que no agradin o que siguin minoritàries i també la llibertat de reunió política", ha explicat l'advocada Rachel Lindon. 

Ara el Comitè de l'ONU estudiarà si l'admet a tràmit -els advocats de Puigdemont no tenen cap dubte que no serà rebutjada perquè les violacions dels drets polítics del seu client "són claríssimes"- i després s'haurà de pronunciar, procés que pot durar un o dos anys. Emmerson ha explicat que hi ha procediments per accelerar el termini en casos urgents "com el de Puigdemont".

Quan el Comitè de Drets Humans es pronunciï, si ho fa a favor de Puigdemont, Espanya haurà d'acatar les recomanacions que imposi l'ONU per reparar els danys. "No demanem que es restitueixi Puigdemont com a president", ha precisat l'advocada Neus Torbisco.

pas al costat

Carles Puigdemont farà un pas al costat la setmana vinent i proposarà el nom de Jordi Sànchez com a nou president de la Generalitat. Aquest és l’acord més destacat de les negociacions entre Junts per Catalunyai Esquerra Republicana, que avancen a bon ritme, per bé que en alguns àmbits hi ha aspectes molt encallats.

A hores d’ara les coses estan així: Carles Pu igdemontestà a punt de cedir la candidatura a la presidència de la Generalitat. Això sí, Puigdemont es quedaria dues prerrogatives: un càrrec simbòlic i, més important, el lideratge executiu i estratègic del nou Govern. Dit d’una altra manera: les grans decisions hauran de tenir el seu vistiplau.

Sànchez, l’escollit; Turull i Artadi, alternatives

Després d’aquest gest de Puigdemont, el nou candidat a la presidència de la Generalitat serà Jordi Sànchez. Les formacions independentistes busquen d’aquesta manera un nou pols amb l’Estat perquè la justícia s’haurà de pronunciar sobre si deixa que una persona empresonada es pugui presentar a la investidura.

En cas que finalment Jordi Sànchez tampoc pugui assumir aquest càrrec, el tercer nom de la cadena serà el de Jordi Turull, que ara per ara té tots els números per tornar a ser conseller de la Presidència. Puigdemont, Sànchez i Turull estan encausats i, per tant, tard o d’hora podrien quedar inhabilitats. És aquí, a mitjà termini, on torna a cobrar força el nom d’Elsa Artadi.

Les reivindicacions d’ERC

La presidència a l’exili és per a Puigdemont, la presidència de la Generalitat per a Jordi Sánchez i el conseller de la Presidència seria Jordi Turull. Junts per Catalunya tindria, a la pràctica, el control de la cúpula del Govern i especialment la comunicació interna i externa de l’executiu. Per això, Esquerra Republicanareclama tenir el portaveu del Govern i també el càrrec de director general de comunicació, que és qui coordina la comunicació de tots els departaments.

Aquest debat per la comunicació s’estén a la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals, tant a l’ens en si com a la direcció dels tres mitjans públics: TV3, Catalunya Ràdio i l’Agència Catalana de Notícies. Les negociacions en aquest macroàmbit són un autèntic sudoku, plenes de moviments de peces que fan endarrerir la signatura final de tot l’acord.

Els nous consellers

Com ja s’havia publicat, el nou Govern tindrà 14 departaments que es partiran a mitges Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. La intenció és que, llevat el nus comunicatiu explicat abans, les carteres siguin el més pròxim a la restitució del govern anterior. Això vol dir, per exemple, que Esquerra Republicana mantindrà la vicepresidència i la conselleria d’Economia. La presència o no d’Oriol Junquerascontinua sent una incògnita: assumirà les carteres en funció de la situació política i personal.

Mentrestant, Pere Aragonès serà el conseller d’Economia i home fort dels republicans a l’executiu. També, com abans, controlaran Treball i Salut. El número 2 de Toni Comín en aquest departament, David Elvira, té tots els números per substituir-lo. Raül Romeva també seria els dimarts al consell executiu, exactament igual que Josep Rull, que repetirà com a titular de Territori. De fet, Junts per Catalunya tindrà gairebé les mateixes carteres: Interior, Ensenyament i Cultura, on sona molt el nom de Laura Borràs. En aquest dibuix del Govern hi és, evidentment, Elsa Artadi, que seria consellera d’Empresa, amb competències sobre les oficines comercials a l’exterior.

camions

EM MALFIO de les prohibicions. Molt sovint, les autoritats es dediquen a prohibir-nos coses des del paternalisme: com si el ciutadà fos menor d’edat, se li impedeix fer una cosa pel seu bé. Prefereixo, en general, que les autoritats informin bé i que cadascú prengui les seves decisions amb responsabilitat. Tot i això, em sembla que la decisió de prohibir la circulació de camions per Catalunya i d’imposar el rigor als automobilistes en l’obligació de dur cadenes durant la nevada ha estat una bona decisió, a la qual cal donar suport. Perquè no era paternalista, era posar el bé comú per damunt del criteri dels particulars. No era només perquè no prenguessin mal ells mateixos, era perquè no col·lapsessin la via pública de tots i provoquessin situacions de perill als altres. I això sí que és responsabilitat de les autoritats. Exagerat? La previsió de nevades ja s’ha vist que no ho era pas, d’exagerada. I si estem parlant de seguretat i d’evitar el caos, val més exagerar que quedar-se curt. Certament, mai no sabrem què hauria passat si no s’haguessin adoptat aquestes mesures. No podrem fer mai la comparació. Però sabem que, adoptant-les, un episodi meteorològic complicat es va salvar d’una manera molt correcta i sense desgràcies. Felicitats.

el frescos

Carnisseries i peixateries dins els supermercats, seccions de fruites i verdures cada vegada més grans i cridaneres, cadenes que es posen cognoms com Fresh (de Caprabo) o La Plaça (de Día)... Tots aquests són exemples dels esforços que els supermercats han fet els últims anys per impulsar la venda de productes frescos, un sector clau per al consumidor espanyol que explica la supervivència del petit comerç de proximitat i dels mercats. Però aquests esforços han donat fruit. Segons un informe presentat aquest dimarts per la consultora Nielsen, el 61% de les fruites i verdures que compren els espanyols són de supermercats o hipermercats, igual que el 58% de la carn i el 53% del peix. La quota de mercat de súpers i hípers en productes frescos  –insígnia i valor afegit del comerç de proximitat– ha passat del 51% el 2008 al 56,7% el 2017, un creixement que ha accentuat el ritme els dos últims anys.

Els últims anys, doncs, han anat augmentant les persones que van més habitualment al supermercat i l'hipermercat i es redueixen les que van a comerços petits especialitzats com el forn de pa o la fruiteria, mentre que la carnisseria i la peixateria s'estanquen. I tot això en un any en què el consum de productes frescos va augmentar un 3,5%. 

• 

Els súpers guanyen la guerra dels frescos i continuen robant espai al petit comerç / NIELSEN

L'informe d'aquesta consultora posa de manifest que un 92% de les persones enquestades havien anat a un supermercat a comprar en els últims set dies, un punt més que el 2016. Un 65% (+2) havien anat a un hipermercat i un 61% (-2) i un 57% (-1) al forn de pa o la fruiteria. Altres comerços especialitzats com la carnisseria o la peixateria es queden en un 41% i un 33% respectivament. 

La moda saludable engreixa els súpers

En termes de superfície també es fa palès el domini del supermercat. El 2017 el sector de la distribució va ampliar un 1,4% la superfície en metres quadrats. Qui més terreny va guanyar van ser els supermercats, amb un 2,7% més. A més, els hipermercats,  que feia anys que retrocedien, van tornar a guanyar pes, amb un 0,5% més de superfície, 9 noves obertures i cap tancament. En canvi, els supermercats petits (els que creixen a base de franquícies i que acostumen a ser regionals) van perdre un 0,4% de superfície amb 203 tancaments i 162 obertures.

Els grans súpers van obrir 138 noves botigues i només en van tancar 50, mentre que els petits en van obrir 163 però en van tancar 203

"És cert que els hipermercats que han obert ja no són de les mateixes dimensions que els que es veien fa 10 anys, però per primera vegada han tornat a haver-hi obertures", ha explicat Alfonso Delgado, responsable de l'estudi de Nielsen.

• 

Els súpers guanyen la guerra dels frescos i continuen robant espai al petit comerç

Tot plegat en un context en què el consum de productes frescos ha aconseguit augmentar el pes en el cistell de la compra malgrat haver incrementat un 2,8% els preus. Productes com la carn, la fruita i la verdura han disparat els preus entre un 4,3% i un 3,5% entre 2016 i 2017 i, tot i això, es van vendre entre un 0,4% i un 1,9% més en volum. En canvi, en el cas del peix l'increment considerable del preu (5,8%) va provocar un transvasament   als congelats  que es va notar en una caiguda del 5,4% en volum de vendes. També va caure el consum de pa i va créixer el d'ou.

Un creixement que també es va mantenir és el del sector dels envasats, que va incrementar un 3,8% en valor i un 1,8% en preu. Així, el consum de verdures va repuntar un 4,7% i el de refrigerats un 5%, uns augments que els autors de l'informe han relacionat amb el clima "excepcional" de l'any passat. 

Els preus augmenten més que la demanda

En una població amb baixes taxes de natalitat i cada vegada més envellida, sense grans onades d'immigració i escarmentada en l'estalvi després de la crisi, els supermercats s'han hagut d'acostumar a un consumidor més intel·ligent, preocupat pel preu del cistell. Una tendència que es reflecteix en l'evolució del sector l'últim any. El sector del gran consum, segons Nielsen, va créixer un 3,7% però la millora va venir donada principalment per l'augment de preus. Els productes es van encarir un 2,1% mentre que la demanda (és a dir el volum de vendes) només va avançar un 1,5%. 

Quatre de cada deu consumidors admeten tenir un "pressupost ajustat" per fer la compra

En tot això no només hi té a veure una població estancada en nombre sinó una recuperació econòmica que no ha arribat del tot a totes les butxaques. Els mateixos autors de l'informe reconeixen que les rendes del treball encara són un 8% inferiors a les del 2008 i que l'atur encara és molt més elevat. Per això, quatre de cada deu persones admeten que tenen un pressupost "ajustat" per fer la compra i més de set de cada deu tenen molt en compte les promocions. 

En aquest context, quins són els motors de creixement de les vendes dels súpers? Com han explicat aquests dimarts els experts de Nielsen, nous valors que guanyen pes en una societat cada vegada més envellida, més preocupada per la salut i la sostenibilitat, però també per un consum raonable i econòmic. Per això, creixen les opcions saludables, les promocions es tornen més eficients i es té en compte que cada vegada hi ha llars més petites amb menys espai. 

Sau

Els músics que van participar en la formació de Sau es reuneixen per tirar endavant Sau30, una gira que commemora el trentè aniversari del naixement de la banda osonenca. El grup, que es va mantenir en actiu fins a la mort de Carles Sabater el 1999, reviurà el repertori de Sau en una sèrie de concerts que començaran el 13 d’abril a l’Auditori de Girona dins del Festival Strenes i que acabarà l’1 de març de l’any que ve al Gran Teatre del Liceu. No hi haurà disc nou ni cançons noves, sinó un espectacle pensat des del record de les gires de Sau.

En aquesta aventura hi participaran músics que van ser als inicis de la banda i d’altres que s’hi van incorporar en altres etapes del grup. Hi seran Pep Sala (guitarra i veu), Carles 'Xarli' Oliver (bateria del 1987 al 1990), Quim 'Benítez' Vilaplana (bateria del 1990 al 1998), Pep Sánchez (baixista del 1987 al 1996), Ramon Altimir (teclista del 1987 al 1999), Jordi Mena (guitarrista del 1991 al 1997), Josep Lluís Pérez (guitarrista del 1997 al 1999), Gerry Duffy i (percussionista del 1988 al 1999). Joan Capdevila, lletrista i mànager de Sau, també acompanyarà el projecte precisament com a mànager. A més, s’hi afegirà com a cantant el mataroní Jonathan Argüelles, que durant dos anys va ser el vocalista de la banda de tribut 'Tornem a Sau'. Finalment, Sau30 tindrà el reforç del multiinstrumentista Joan Antonell.

L’equip tècnic de Sau

El concepte de Sau30 va més enllà dels músics que seran a l’escenari perquè també implica l’equip tècnic que va acompanyar la banda durant diferents etapes de la seva història. Concretament, el tècnic de so Pedri González, el tècnic de llums Lluís Martí, el tècnic de monitors Arcel Novell i els tècnics d’escenari Ferran Jurado, Miquel de Paz i Jan Puig. A més, de la imatge gràfica se n’encarregaran Ignasi Pla (membre del 'management' de Sau del 1994 al 1996) i Martí E. Berenguer, que va ser el fotògraf oficial de la banda de Carles Sabater i Pep Sala.

Stalin

Estudia Stalin. Aprèn de Stalin. Lluita amb Stalin”. Berlín, desembre del 1949. La recentment fundada República Democràtica Alemanya (RDA) celebra l’aniversari de Ióssif Vissarionóvitx Stalin. La seu del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED), situada al mateix centre d’una capital alemanya que encara es recupera dels estralls de la Segona Guerra Mundial, apareix engalanada amb frases propagandístiques i ortodòxia comunista. Un enorme mural amb el rostre de Stalin presideix l’edifici. Al més pur estil del Gran Germà imaginat per George Orwell, “el líder i mestre de la humanitat” clava la seva dura i freda mirada en l’objectiu de la càmera que immortalitza el moment.

L’estalinisme va tenir una versió alemanya durant un període de la història poc estudiat i que encara avui continua sent incòmode per a alguns en un país ja molt marcat pels dotze anys de nacionalsocialisme. L’exposició Der rote Gott. Stalin und die Deutschen [El déu roig. Stalin i els alemanys] intenta ara omplir aquest buit.

“Pràcticament cap altre polític estranger del segle XX va exercir una influència tan persistent sobre Alemanya com el polític georgià, que, sota el nom de guerra de Stalin, va estar gairebé trenta anys al capdavant de la Unió Soviètica”, escriu Hubertus Knabe, director acadèmic del Centre Commemoratiu Berlín-Hohenschönhausen. Aquest complex d’edificis grisos, situat al profund Berlín Est, va ser un centre de repressió política durant pràcticament tota l’existència de la RDA. Per les seves cel·les hi van passar víctimes de les purgues que va posar en marxa l’estat socialista els primers anys després de la guerra. Avui, una de les seves sales, situada just damunt d’una presó secreta de la policia soviètica, acull l’exposició El déu roig fins al 30 de juny. És una decisió simbòlica per honrar les víctimes de l’estalinisme alemany.

“Aquells que van ocupar les posicions de poder més altes fins al final de la RDA, com ara Erich Honecker i la seva dona, Margot Honecker, eren estalinistes de primera hora. Honecker, com a cap de la Joventut Lliure d’Alemanya [FDJ, joventuts socialistes de la RDA], va ser, per exemple, un dels principals protagonistes del culte a Stalin”, explica a l’ARA Andreas Engwert, comissari de l’exposició. L’autoritarisme va ser “el fil conductor” de l’estat oriental alemany de principi a fi, considera Engwert.

Deïtats seculars

La Unió Soviètica i els seus estats satèl·lit van posar fi a la rellevància social de la religió, però, al seu lloc, van crear noves deïtats del marxisme-leninisme, la infal·libilitat de les quals estava fora de tota discussió. El culte a la figura de Stalin n’és una prova. “El geni més gran de la nostra època”, “El creador del socialisme”, “Genial estrateg” o “El millor amic del poble alemany” van ser alguns dels noms que el dictador soviètic va rebre a l’Alemanya Oriental.

El socialisme autoritari de la RDA també necessitava divinitats seculars per combatre els dubtes sobre els dogmes marxistes-leninistes. Tot i que el règim va intentar establir cultes a la personalitat de líders comunistes locals, com ara Ernst Thälmann, Wilhelm Pieck o Walter Ulbricht, cap d’ells es va ni tan sols acostar a la propaganda construïda sobre la figura de Stalin. Això comença a canviar l’any 1953: a la Unió Soviètica, la mort de Stalin dona pas, a partir del 1956, a un procés públic batejat com a desestalinització, que el govern de l’RDA executa molt més tard i de manera més silenciosa. Els bustos i les estàtues, així com els noms de carrers i places dedicats a Stalin, desapareixen de la quotidianitat de la RDA a partir del 1961. El simbolisme estalinista s’esfuma de sobte de l’espai públic, però la repressió contra ciutadans i rivals polítics no cessa, només se sofistica.

El déu roig rastreja, recopila i ofereix d’una manera un pèl caòtica les restes d’una doctrina absolutista que, incomprensiblement, va seduir importants segments de l’esquerra emancipadora mundial i va deixar la seva empremta a Alemanya. La RDA, que es va autoconsiderar fins al seu enfonsament l’únic estat alemany veritablement antifeixista, va conservar fins a l’any 1989 un caràcter inequívocament autoritari, com demostren les fotografies, els vídeos, els retalls de diaris i els documents oficials de l’exposició.

“A l’Alemanya de l’Est només va ser possible fer una anàlisi oberta de l’experiment soviètic, les relacions entre Alemanya i la Unió Soviètica i les experiències de la guerra d’extermini, l’ocupació i l’estalinisme a partir de la tardor del 1989”, opina Jan C. Behrends, historiador del Centre d’Investigació d’Història Contemporània (ZZF) de Potsdam. “Al llarg de quatre dècades, parlar amb llibertat sobre la Unió Soviètica, Rússia i Stalin va ser impossible a la RDA. I això és també una herència del comunisme que segueix influint el nostre present”, afegeix Behrends.

L’antifeixisme cosmopolita, objectiu de purgues estalinistes

“Els funcionaris comunistes que van ser empresonats a l’Alemanya Oriental eren, en general, els que havien fugit de Hitler a l’exili occidental i no a la Unió Soviètica. És a dir, comunistes que van viure a França, Espanya o Mèxic”, apunta l’historiador Andreas Engwert, comissari de l’exposició El déu roig. Stalin i els alemanys.

L’estalinisme erigit per la Unió Soviètica va mostrar una desconfiança sistemàtica cap a aquells militants antifeixistes que havien lluitat contra el hitlerisme a l’Europa Occidental o contra el franquisme durant la Guerra Civil Espanyola. És el que Andreas Engwert descriu com “l’odi a l’antifeixisme cosmopolita” que, en ocasions, podia desembocar també en antisemitisme.

Militants comunistes i antifeixistes que, fins i tot, havien demostrat en públic admiració per Stalin van ser víctimes de les seves purgues polítiques. La ràbia generada per aquest autoritarisme paranoic es va deixar notar pocs mesos després de la mort del dictador: el 17 de juny del 1953, la RDA va viure la seva revolta popular més gran contra la influència soviètica. Va ser, però, durament reprimida.

el rei envoltat

L’última vegada que va ser a Catalunya, a l’agost en la multitudinària manifestació de rebuig als atemptats jihadistes, Felip VI va acabar escridassat per bona part dels assistents, que l’acusaven de connivència amb el mercat armamentístic. Sis mesos després, el rei ha tornat a Catalunya per donar suport al Mobile World Congress (MWC) i la incipient indignació del mes d’agost es va desfermar ahir als carrers del centre de Barcelona. “Fora el Borbó” i “Som gent de pau” són consignes que cridaven des de primera hora de la tarda centenars de persones que no obliden el paper del monarca en el referèndum de l’1 d’octubre. Felip VI va preferir esquivar la polèmica -que el govern espanyol havia atiat durant el matí- i el seu discurs no va fer referència a la situació política, més enllà d’una apel·lació indirecta a la col·laboració entre la Generalitat i l’Estat: “La cooperació institucional amb objectius clars i en benefici de tots és una clau evident de l’èxit [del MWC]”.

Els manifestants -la majoria, sobiranistes- s’aplegaven al voltant de la Via Laietana i als carrers adjacents al Palau de la Música, on es podien sentir nítidament els crits contra la monarquia i a favor de la llibertat dels presos polítics. Esperaven Felip VI, tot i que només el van veure passar fugaçment en el comboi reial, format per mitja dotzena de vehicles flanquejats a banda i banda per furgons dels Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia Urbana. Els carrers s’havien blindat feia hores -amb alguns incidents entre la policia i els manifestants- preveient la protesta massiva que havien convocat els Comitès de Defensa de la República. A les 21 h se’ls va sumar una sonora cassolada arreu del país.

Precisament pel carrer Comtal es van incorporar a la mobilització un centenar de persones amb banderes d’Espanya i pancartes a favor de la monarquia, convocats per la Plataforma por Tabarnia. La tensió entre els uns i els altres es va allargar durant alguns minuts davant l’atenta mirada dels cossos policials.

Sense autoritats catalanes

Era la segona vegada que el sopar d’inauguració del MWC es feia al Palau de la Música i la primera sense representació institucional de la Generalitat. Amb el president, Carles Puigdemont, a l’exili i el vicepresident, Oriol Junqueras, a la presó, els alts càrrecs de l’executiu català es van negar a compartir el sopar amb el rei, a qui consideren avalador de la repressió contra les institucions catalanes i contra els votants de l’1-O. Fa tot just un any Puigdemont i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau van ser els primers a rebre el monarca. Ahir aquest paper va ser per al cap dels Mossos, Ferran López, que va precedir la salutació del rei -que arribava acompanyat per la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría- al ministre d’Energia i Agenda Digital, Álvaro Nadal; al delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo; al president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls; a l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín; al conseller delegat de GSMA, John Hoffman, i al president del Banc Mundial, Jim Yong Kim.

El president del Parlament, Roger Torrent, i l’alcaldessa de la capital catalana es van negar a participar en el besamans i no es van trobar amb Felip VI fins que el monarca ja va ser fora dels focus de les càmeres. “És un vassallatge impropi d’una democràcia del segle XXI”, explicava Colau, que feia èmfasi en el fet que no es tracta “d’un càrrec elegit democràticament, sinó hereditari”. Ella havia justificat divendres la seva absència en la recepció al rei tot lamentant que no es mantingués neutral en la disputa entre governs per l’1-O i no mostrés empatia per les víctimes de la repressió. També va preferir allunyar-se de la polèmica en el discurs i es va limitar a dir que Barcelona “és una ciutat de futur, plural, d’oportunitats per a tots i que defensa els drets humans”. A diferència de les 13 edicions anteriors que s’han fet a Barcelona, no hi va participar el president de la Generalitat. Puigdemont, però, va penjar un missatge a les xarxes socials en què afirmava que “el rei Felip VI serà benvingut a la República de Catalunya com a màxima autoritat d’Espanya quan demani perdó pel seu paper inconstitucional el passat mes d’octubre”.

Torrent -que no va prendre la paraula durant l’acte- va ser la màxima autoritat del país en la inauguració i l’únic de la taula presidencial que no va aplaudir el discurs del monarca. De fet, algunes fonts expliquen a l’ARA que ni tan sols es van saludar. En les jornades prèvies ja havia criticat l’actitud del rei, especialment pel missatge televisiu del 3 d’octubre i pel fet que “no hagi dirigit ni una sola paraula al miler de ferits de l’1 d’octubre per l’actuació de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional”.

La Moncloa veu perillar el MWC

Els organitzadors del Mobile calculen que aquest any hi haurà 2.300 expositors i més de 170 delegacions internacionals, i que el congrés tindrà un impacte de 471 milions d’euros sobre l’economia catalana. Unes xifres que la Moncloa considera que perillen per actituds com les del president del Parlament i l’alcaldessa de Barcelona. “Posen en risc que Barcelona pugui seguir acollint un esdeveniment global de tanta importància”, apuntaven al migdia fonts del govern espanyol, que consideraven “deplorable, irresponsable i sectària” la posició de Torrent i Colau.

També feien seves les crítiques des de Ciutadans. El president de la formació, Albert Rivera, deia ahir que “els colpistes [en referència a Puigdemont i el seu Govern] són els que haurien de demanar perdó” i agraïa al rei el suport a Barcelona i als “demòcrates catalans”.

La visita del rei a Catalunya encara no ha acabat, ja que avui visita les exposicions del MWC a la Fira de l’Hospitalet amb noves protestes convocades.