marques

“No trobava el meu forat i, tot i que els agradava el que feia, em costava molt que acceptessin la meva roba”, recorda Marta Huerta dels seus inicis com a emprenedora. La seva firma de disseny homònima fa quatre anys que navega pel mar de marques de petit format que intenten fer-se un lloc al mercat. “No desistia. Anava amb la maleta en mà parlant amb proveïdors i botiguers per saber què buscaven, què no tenien o què els faltava... fins que vaig veure la solució”, argumenta la jove dissenyadora lleidatana. Va ser a partir d’una necessitat patent que va decidir ara fa dos anys enfocar el seu negoci al disseny de pantalons femenins. “Els pantalons sempre han sigut una peça de roba que complementa, però jo he decidit donar-los una volta perquè guanyin protagonisme”, explica Huerta. La dissenyadora crea ara peces innovadores de patrons estructurats i línies suaus, i posa especial èmfasi en els teixits per aconseguir pantalons versàtils que s’adapten a més d’una ocasió. “Busco l’elegància més natural amb pantalons que siguin còmodes i funcionals perquè es puguin portar cada dia o bé que esdevinguin un comodí per als looks més sofisticats”, assegura. La producció és artesana i Marta Huerta treballa amb proveïdors i tallers de proximitat que garanteixen un segell de qualitat que es reforça amb una revisió meticulosa de cadascuna de les peces. “Ara és més fàcil d’explicar què faig i el producte entra molt fàcilment pels ulls, i això m’ha obert portes”, assegura la jove emprenedora. Actualment la firma es concentra a Catalunya, però ja mou fils per donar-se a conèixer de portes enfora. “Ens estem movent a Madrid i més enllà amb dos contractes amb compradors externs. Un prové de Londres, i l’altre, de Singapur”, diu entusiasmada. I conclou somrient: “Els pantalons han sigut la meva salvació”.

Qui també ha especialitzat la seva marca en un producte ha estat Fabiola Jaquero, impulsora de Dumanto. Concretament la firma barcelonina se centra en el disseny de capes, ponxos i mantells en clau contemporània per a la dona més urbana. “Volia recuperar la tradició d’aquestes peces de vestir amb dissenys actualitzats perquè considero que són un símbol de feminitat i donen personalitat a qualsevol look”, explica la dissenyadora. Dumanto acaba de néixer amb una primera col·lecció d’hivern elaborada amb teixits de qualitat, patrons amb vocació de sastreria i una confecció ben acurada. Una aposta per fer-se visibles. “Hi ha molta competència amb marques consolidades que fan de tot, per això intento que les meves peces de roba siguin específiques, originals i amb un punt diferenciador», diu Jaquero. La roba d’abric de Dumanto vol seduir el mercat espanyol abans de fer un salt més enllà. Ara per ara intenta trobar el seu lloc. “Estem en fase d’obertura en tots els sentits”, afegeix.

Motxilles amb visió de futur

De vegades la clau de l’èxit d’una marca resideix a impulsar un complement que torna a colonitzar les ciutats després d’haver-se vinculat exclusivament a la muntanya: la motxilla, que reivindica el seu vessant aventurer dins la jungla d’asfalt. I ho fa en un moment oportú, en plena crisi econòmica en un mercat encara per explorar a casa nostra. Així és Ölend, una firma barcelonina creada el 2012 “gairebé per casualitat” per Adriana Dumon, Fran Ríos i Antonio Longás. Els tres fundadors, que provenen del món audiovisual, compartien una mateixa passió: “La nostra inspiració prové del nord d’Europa en les motxilles que utilitzaven els alpinistes als anys 50”, explica Dumon. Partint d’aquest imaginari van aprendre a cosir per elaborar les seves creacions d’estètica urbana i minimalista, des del seu taller situat al Poblenou. D’aquesta primera fase en guarden bons records perquè actualment Ölend ha fet un pas més endavant. “Ara ja venem a 18 països a través de la botiga online, però el nostre repte és obrir espais físics a les principals ciutats europees perquè els clients les volen veure, tocar i emprovar en directe”, argumenta Elisabeth Forroll, directora comercial de la marca. Amb aquest objectiu d’expansió, Ölend no descarta diversificar-se: “Volem fer altres complements com ara gorres o, fins i tot, roba d’abric que mantingui la mateixa essència”, avança Adriana Dumon. I conclou: “Pas a pas, quan no hi hagi cap risc”.

L’especialització també sedueix altres àmbits com ara la indumentària laboral. “Fa més de deu anys que soc cuiner i mai m’havia quedat bé l’uniforme. No n’hi havia cap que s’adaptés al meu cos i em dificultava les tasques”, recorda Iván Guil. D’aquesta experiència personal n’ha fet un negoci centrat en els uniformes laborals del món de l’hostaleria. Juntament amb el dissenyador Antolier van impulsar fa un any Clothink, amb peces personalitzades molt adaptables. “Busquem dissenys funcionals i ergonòmics perquè els professionals estiguin còmodes i puguin desenvolupar la seva feina sense que la roba els representi un obstacle”, afirma el cuiner. La firma posa especial èmfasi en els teixits i els components tècnics amb materials de qualitat que duren en el temps. “Són teixits hidròfils que són permanents i estan preparats pel rentat industrial. Conec de primera mà les necessitats del col·lectiu i els vull facilitar la feina”, explica Guil, que ha deixat la cuina per centrar-se en el seu projecte personal. Clothink ja ha cridat l’atenció d’alguns grans noms dels fogons que s’han interessat en la proposta. “Estem fent comandes i aviat tancarem una col·laboració molt important, però això encara no t’ho puc dir perquè és un secret”, conclou cautelosament Iván Guil.

Totes aquestes propostes innovadores s’emparen dins del projecte Futurmod, una iniciativa empresarial presentada la passada edició del 080 Barcelona Fashion, que connecta els emprenedors.

Yerry MIna

Yerry Mina no deixa de somriure. El colombià va entrar a la llista de convocats del Barça per rebre l’Athletic Club sense esperar-ho, després de la baixa d’última hora de Thomas Vermaelen. El central belga va caure de la llista per una contusió que el va deixar sense poder-se entrenar ahir. “En un primer moment ens vam espantar molt. Després de les proves hem vist que només era una contusió i ens hem quedat més tranquils”, va dir Valverde sobre la lesió de Vermaelen. El belga, de fet, viatjarà amb la seva selecció, on es farà proves per veure si pot jugar a les ordres de Robert Martínez, que va ser dimecres al Camp Nou per veure el Barça-Chelsea i, de passada, xerrar tant amb Vermaelen com amb Eden Hazard.

La baixa de Vermaelen va obrir la porta de la convocatòria a un Yerry Mina que normalment queda fora de la llista. “Cal temps, venia amb menys ritme i s’haurà d’adaptar a l’estil Barça”, afirmen des de dins del club, intentant amagar el debat que va existir quan es va fitxar el futbolista aquest gener provinent del Palmeiras brasiler, ja que alguns membres de la direcció esportiva consideraven que per la seva manera de jugar potser no s’adaptaria. De moment, Mina creix de mica en mica, tot i que Valverde té clar quin és el seu rol: adaptar-se fins a l’estiu i després començar fort la pretemporada per intentar guanyar minuts. Un rol secundari que ha sorprès negativament a Colòmbia. “El Barça era potser l’últim gran club europeu sense un colombià. Hem vist colombians a la Juve, el Madrid, el Bayern... feia il·lusió tenir Yerry Mina al Barça, però tanta eufòria ha fet que molts no entenguessin que cal paciència amb Mina”, admet el periodista Carlos Alemán.

Somiant en el Mundial

Mina, en canvi, no pateix. Des que ha arribat a Barcelona, al barri de Pedralbes, ja que prefereix viure a prop del centre, i no pas de la platja, s’ha trobat força cops amb José Néstor Pékerman, el seleccionador argentí de Colòmbia, que l’ha inclòs a la llista de 26 convocats per als amistosos de la setmana vin ent contra França a París el dia 23 i davant Austràlia a Londres el dia 27, que serveixen de preparació per al Mundial de Rússia. L’excentral del Santa Fe de Bogotà, que somia poder ser al Mundial, després d’haver aconseguit la titularitat, marcant algun gol clau, just durant les eliminatòries de classificació, en veure que Pékerman segueix apostant per ell malgrat que al Barça no jugui, s’ha quedat tranquil.

“És una persona molt positiva que no dona problemes, que sempre veu la part bona de les coses”, admeten des de dins del Barça. Els mateixos companys feien broma en veure com va viure la Supercopa Catalana, quan va demanar fer-se una foto amb el trofeu i va celebrar el penal que va marcar durant la tanda de penals amb un ball. Malgrat que Ernesto Valverde no va acabar del tot satisfet amb l’actuació de la major part de titulars aquell dia a Lleida, ja que va considerar que no s’hi havien esforçat prou, Mina va viure l’experiència amb un somriure. El mateix que passeja per Barcelona, on ha sopat algunes vegades amb Carlos Sánchez, el colombià de l’Espanyol, i Bernardo i Mojica, del Girona. Mina, de fet, ja coneix uns quants restaurants colombians de la ciutat.

Mina, que també ha rebut la visita de diferents familiars i amics, de moment accepta amb naturalitat el seu paper secundari. I quan li pregunten per aquest fet, sempre respon de la mateixa manera: “És la voluntat de Déu”. Home molt religiós, Mina s’ha guanyat el cor del seus companys, però afronta un repte més gran: convèncer Valverde que pot ser titular al Camp Nou.

Txell Bonet

No et podies imaginar que la notorietat pública et vindria per una altra banda.

Sí. És curiós. Portava d’una manera discreta qui era la meva parella. Qui ho havia de saber, ho sabia. Jo no vaig estudiar periodisme. Igual que la Mònica Planas i l’Òscar Dalmau, hem fet audiovisuals i tenim un gran amor per tot el que és el cinema, que representa una altra manera d’explicar les coses, que no acostuma a ser aquell periodisme pur i dur de l’actualitat. A vegades ens miràvem els estudiants de periodisme, perdoneu, com uns mercenaris de les notícies, perquè la urgència matava una mica la manera com s’expliquen les coses. Quan malauradament fa cinc mesos va passar tot el que va passar, vaig començar a rebre una allau de missatges de gent que em coneixia, amb qui havia fet documentals, que se sorprenia i em donava escalf per la situació.

Quin és l’últim dia que has parlat amb en Jordi?

Ahir diumenge [11 de març], a la tarda. Són cinc dies a la setmana, cinc trucades de cinc minuts. Una cosa que passa molt ràpid. Esperes la trucada com si fos una cita. Ell pot fer deu trucades. En fa cinc a la seva mare als matins, i cinc a les tardes a mi. Quan un dia no em pot trucar, després en fem dues de seguides i ens sembla festa major.

Com està?

Ell està molt fort. Té molta empatia amb l’entorn, i quan veus la vida dels altres et treus importància, les coses són més fàcils de portar. Té molta capacitat de concentració mental i de lluitar si mai té un pensament fragilitzador, com per exemple que tenim un fill tan petit i que no el pot veure. Sap controlar molt bé la ment i està molt fort, superagraït pels suports.

Aquest divendres 16 fa cinc mesos que és a la presó.

Això vol dir que el nen i jo haurem fet per 22a vegada els 650 quilòmetres d’anar i els 650 de tornar. Cada setmana hem fet aquest ritual per poder fer ús del dret a la visita perquè, esclar, hi ha una cosa pitjor que fer el viatge, que és no fer-lo, però tot això s’està convertint ja en un atemptat contra els drets dels menors, recollits en la Convenció dels Drets dels Infants, i que no es tenen en compte. L’interès superior del meu fill obligaria a buscar mesures alternatives (una presó més a la vora de casa, per començar) per no repetir aquest ritual, que és una pèrdua d’energia molt bèstia: visita darrere un vidre, que se sent fatal, amb el nen fas el que pots, i arribes tardíssim a casa perquè no et quedaràs a dormir a Madrid per quaranta minuts.

¿Tu entens que als partits els estigui costant tant posar-se d’acord en la investidura?

Seré prudent amb les meves paraules, perquè són meves i no són del meu company. A vegades, per molt que se’m conegui com la dona de Jordi Cuixart, no tinc problemes d’identitat. Sé qui soc i ho porto bé. Quan parlo ara mateix, parlo per boca meva i no per boca d’ell. Humilment, us he de confessar que estic en una altra pantalla. Ells van entrar a la presó el 16 d’octubre. Com si fos un videojoc, jo estic a la pantalla de la presó. Tots els moviments que faig són on m’he quedat jo. Tinc un gran respecte pels polítics en el sentit que la feina dels altres sempre la veiem molt fàcil. Els problemes de les cases dels altres, vistos de lluny, els solucionaríem en cinc minuts. Quan som a dins, ho veiem tot més complex. Per tant, les intrigues de Palau que deuen estar vivint ells no les conec, i coses que estic movent per ajudar el meu home també van molt lentes. Entenc que a vegades les coses des de fora sembli que van lentes. Hi ha hagut una agressió de l’Estat molt forta, que si una cosa volia era el “ divide y vencerás ”. S’han atacat lideratges molt forts, estan a l’exili o la presó. Amb això, fins i tot a les persones que són número dos els costa liderar per un respecte cap al número u. Ara sí que parlo per boca del Jordi, ell sempre em diu que tot això ha passat perquè no s’ha sabut resoldre políticament un problema, s’ha fet de manera policial, amb violència cap a la població, i de manera judicial contra ells. I ara, per molt que potser hi hagi certs gestos a Catalunya, res és garantia de res. Volem a vegades crear Govern, i els efectes del 155 ens perjudiquen a tots i a les polítiques socials, però amb el tema dels presos polítics ara ja res és moneda de canvi de res. Que hi hagi una possible estabilitat al Govern potser no voldrà dir que se solucionin les mesures cautelars. Tot el que ens està passant és tan gros que no és fàcil ni ràpid veure com es recol·loca tothom en aquest mapa, ni els d’aquí, ni els de la presó ni els de l’exili, com ara com queda reconeguda i legitimada la figura de Puigdemont.

¿T’impressiona o et molesta sentir la veu d’en Jordi en entrevistes de fa mesos?

No, al contrari. Jo que vinc d’aquest món audiovisual una mica més artístic, a vegades em dic que d’en Forn, en Junqueras, en Sànchez i en Cuixart les últimes imatges que tenim són de fa cinc mesos, entrant a l’Audiència. I ja no els veiem més. Per això, les dones, si ens convideu, venim per no silenciar la seva veu. Però realment sentir la seva veu no em molesta, la trobo a faltar.

T’ho he preguntat perquè he anat a buscar una entrevista que li vam fer a l’ARA el juliol del 2017. Tres mesos abans d’entrar a la presó, quan hi havia d’haver canvis al Govern, justament perquè potser alguns consellers no aguantarien la pressió judicial de les responsabilitats que es podrien derivar a partir d’aquell moment. Avui, repassant aquesta entrevista, he sentit algunes paraules que semblaven premonitòries.

[Entra el vídeo de l’entrevista a Jordi Cuixart.]

“Quan algú diu que no vol respondre amb el seu patrimoni, ¿està trencant la unitat?”

“Jo crec que no [...]. Com a president d’Òmnium, ara se’ns pot acusar. Arribarà el dia que l’estat espanyol ens intentarà acusar de sedició. I si jo aquell dia, o en Jordi Sánchez, amb qui tenim la unitat d’acció granítica amb l’ANC, o qualsevol altre representant d’institucions, si per la nostra situació personal veiéssim que s’altera la decisió col·lectiva [hauríem de prendre una decisió]. Jo en aquest sentit crec que tots estem sent molt responsables. I també ho és qui diu que per una qüestió personal, familiar o conjuntural no pot assumir aquest grau de responsabilitat. Aquest no serà el meu adversari. Jo no en tinc, d’adversaris, al costat de la democràcia. Tothom que lluita per la democràcia aporta el seu granet de sorra, paga una quota de 70 € a Òmnium o se’n va a formar part del Govern... Això va del conjunt, no va d’individus que són heroics. Ens hem d’adonar que això no va d’individus, va de col·lectius.”

“Permeti’m una pregunta personal. Vostè és empresari?”

“Sí.”

“¿S’està jugant el patrimoni fent el que està fent?”

“Penso que és possible que l’Estat també ens vingui a buscar com a individus. Jo tinc una concepció de la vida frugal i bàsica. He après a casa els valors que un és més el que sent a dintre el cor que no allò més material. Soc fill de treballadors i, si bé també estic molt orgullós de ser empresari, tinc la sensació que el moment que estem vivint és únic, històric i irrepetible. Tinc el plaer de lluitar per una societat més justa i cohesionada i d’esperar que tots plegats sabrem sortir-nos-en del gran embat de l’Estat, més que no pas per defensar el patrimoni d’en Jordi Cuixart, que no és gaire.”

[Les cinc-centes persones que omplen l’auditori es posen dretes i ovacionen aquestes paraules.]

Ell continua sent així, o encara més. Ha dit tres conceptes. “Jo no tinc cap adversari”. Nosaltres ho veiem així tots dos. Estem molt bé perquè estem molt units en les coses essencials. Una és que nosaltres no tenim adversari. Sempre voldré que el meu discurs sigui positiu. Han posat una bomba a la creació de la meva família, però jo tinc ràbia ni odi contra res ni ningú. “Això és col·lectiu, no va d’herois”. Ell és a la presó, i crec que la solidaritat que tenim és perquè tots sentim que una part de nosaltres és allà. Sobretot en el cas dels Jordis, que Amnistia Internacional denuncia la seva situació. Crec que és com haver posat el poble que es manifesta a la presó. Després, sobre el tema econòmic, sempre fa de mal parlar. Aquestes coses poden ser malinterpretades. Fins i tot ell, que té l’empresa, que continua funcionant, la seva preocupació màxima és que les desenes de treballadors que hi ha allà puguin tenir una bona vida guanyant-se la feina i el sou.

Com us podem ajudar?

Ja ho esteu fent. Ara diré una cosa potser una mica bèstia, que no se’m malinterpreti. No vinc de cap retir espiritual ni soc professora de ioga. Volíem la democràcia per a la independència, i ara voldrem la independència per a la democràcia. Al final, l’objectiu últim de tot això és fer una societat millor. Parlant en aquests termes bonistes, per què ens passa el que ens passa?, reflexiono. Per què Europa no ens ha ajudat més? Pels interessos econòmics, els interessos de les empreses de l’Íbex. Qui té el poder no sé quin problema té, però necessita mantenir-lo. A vegades sembla que són esclaus d’aquest poder. Hi ha un establishment al món que intenta controlar les coses i no li va bé que nosaltres ens descontrolem. Quan nosaltres ara solucionem el problema de recuperar les nostres llibertats i institucions, seguirà havent-hi gent que es mor al Mediterrani. Sempre hi haurà una causa per la qual lluitar. Això no s’acaba mai, de feina en tenim sempre. Al final, la veritable revolució és una cosa tan tonta com mirar cap endins. Estar en pau amb nosaltres mateixos. Aquesta gent que necessita conquerir altres territoris, sotmetre altra gent amb sous molt baixos per tenir empreses molt grans amb molts beneficis. Aquest tipus de món no m’interessa. Si cadascú de nosaltres educa bé els seus fills, tracta bé els que té al voltant, això és com una taca d’oli que s’escampa. Les empreses on consumim podem mirar que siguin responsables, pròximes, ètiques, cooperatives. Tot això és molt lent. Perquè, per més que consumeixi diferent, el meu home no sortirà ràpidament de la presó. El capitalisme ens té endollats a la maquinària de la productivitat, de manera que no podem pensar què estem fent. Si entre tots nosaltres ens tractem una mica millor, potser amb la veïna, el cosí, l’avi a qui no truquem, i intentem cadascú amb si mateix pensar què podem fer per fer la nostra vida més amable i justa amb els altres, indirectament, aquesta energia positiva acabarà arribant. Potser d’aquí 20, 30 o 40 anys, però que arribi, no? Que arribi. Així ens podeu ajudar

Elisenda Paluzie

S’obre una setmana de moltes converses a l’ANC. Elisenda Paluzie ha guanyat per golejada les eleccions al secretariat nacional de l’entitat independentista, per sobre dels tres aspirants que ja han expressat la seva intenció de postular-se a la presidència. Tal com es preveia, les majories que han quedat són complicades. La professora titular d’economia de la Universitat de Barcelona es va endur una sorpresa ahir en conèixer que, d’entre els 54 candidats a entrar al secretariat per representació nacional, va sortir la més votada i amb gairebé 2.000 vots més que el segon, el cofundador del Cercle Català de Negocis (CCN) Joan Canadell. En principi Paluzie no vol ser presidenta, però algunes veus la veuen com una figura de consens que pot cosir les diferències entre els dos bàndols que han polaritzat la campanya electoral.

L’acadèmica va obtenir 5.062 suports, per sobre dels 3.152 vots de Canadell i els 3.026 del president del CIEMEN, David Minoves. El quart lloc és per al portaveu de la Comissió de la Dignitat, Pep Cruanyes, i en cinquena i sisena posició, i amb només vuit vots de diferència entre ells, hi ha dos dels aspirants a la presidència: el vicepresident del CCN, David Fernàndez, i el fins ara cap de premsa de l’ANC, Adrià Alsina. En total, 13dones i 12 homes completen la llista dels 25 secretaris de representació nacional. Els 77 membres totals s’assoleixen amb les dues persones de l’exterior, Eva Riera i Jaume Bardolet, i amb les 50 de les assemblees territorials. Dels més de 30.000 socis censats van participar a les eleccions un 19,51%, 7.155 votants.

Una ANC dividida decideix el seu lloc en la nova etapa del Procés

Resultats endimoniats

Tal com van coincidir diversos escollits en saber els resultats, l’àmplia victòria de Paluzie li atorga la iniciativa a l’hora d’optar a la presidència. Dissabte que ve a l’Hospitalet de Llobregat el nou secretariat nacional es constituirà i decidirà els quatre càrrecs orgànics: la presidència, la vicepresidència, la tresoreria i la secretaria. “Cal esperar a saber què vol fer l’Elisenda”, resumien els principals aspirants a liderar l’entitat. Minoves, Fernàndez i Alsina ja s’han postulat, per bé que els dos principals escollits han sigut uns altres. Fonts pròximes a Canadell asseguraven ahir a l’ARA que de moment no tenia previst aspirar al màxim càrrec de l’entitat.

La decisió queda en mans de Paluzie, que ha optat per fer una campanya discreta, en consonància amb la seva voluntat de mantenir-se en segona fila. Consultada per aquest diari, afirmava ahir que la “dedicació exclusiva” que requereix el càrrec de presidenta li complicaria continuar amb la docència, però no va descartar escenaris en funció de quins fossin els resultats.

El següent més ben posicionat en cas que Paluzie i Canadell no vulguin ser presidents és Minoves, que ahir no amagava que estava “molt content”. A l’espera d’iniciar converses durant la setmana amb tots els escollits, alguns dels aspirants ja començaven a fer números per saber cap a quin costat es pot decantar la balança quan es triï el president, que ha de sortir escollit per una majoria de dos terços. “Caldrà arribar a acords”, subratllaven a la seu de l’entitat amb els resultats en mà.

Els últims dies han estat marcats per la publicació de dues llistes que suposadament reflectien dos blocs enfrontats en el si de l’ANC. Una d’elles elaborada pel cofundador de l’ANC Pere Pugès seguint el paràmetre d’independència respecte als partits, i de la qual excloïa Minoves pel seu passat destacat a ERC, Cruanyes i la mateixa Paluzie. D’entre els noms preferits de Pugès destacaven el d’Alsina i el de Fernàndez. L’altra, atribuïda al sector liderat per Minoves, ha obtingut més suports, tot i que per poc, que la de Pugès.

Alsina, que confiava que tindria el suport de l’aparell de l’entitat, és dels candidats que queda més afeblit, i, tenint en compte el context de polarització que ha caracteritzat la campanya, difícilment pot aconseguir prou suports per ser el successor de Jordi Sànchez a la presidència. Ahir els escollits s’emplaçaven a la reunió de dissabte que ve, però els dies previs s’esperen carregats de debat i negociacions.

Rise

Quan un personatge es converteix en icònic, l’actor que l’interpreta corre el risc de quedar-hi associat per sempre. Aquest és un dels reptes als quals es va enfrontar Josh Radnor quan va haver acabat Como conocí a vuestra madre, on ell era Ted Mosby, el protagonista obsessionat per trobar l’amor. Quatre anys després del final, Radnor torna a primera línia de la ficció televisiva amb Rise, la sèrie que estrena avui Movistar+ i en la qual dona vida a un professor d’institut que vol contagiar l’amor pel teatre musical a un grup d’adolescents.

Destinada a ser el relleu natural de Glee, Rise arriba amb l’impuls de ser un projecte dels productors de Hamilton, el musical que ha rebentat les taquilles de Broadway, i del creador de Friday night lights i Parenthood, Jason Katims, que també exerceix de showrunner. En aquest drama adolescent, Katims agafa com a punt de partida el llibre Drama High, un relat sobre un professor real, Lou Volpe, que va revolucionar el programa de teatre de l’institut Harry S. Truman, de Levittown (Pennsilvània). Amb tot, en l’adaptació del llibre a la sèrie s’han fet canvis, i alguns són polèmics. És el cas de la decisió que el protagonista, que a la sèrie es diu Lou Mazzuchelli, sigui heterosexual mentre que a la vida real Volpe era homosexual. Katims s’ha defensat de les crítiques assegurant que la sèrie no s’avergonyeix de tractar la sexualitat, tot i que hagin optat per aquesta modificació. De fet, ha assenyalat que una part de les trames de Rise giren al voltant d’aquesta qüestió i de la comunitat LGTBI, especialment a través del Michael (Ellie Desautels), un noi transsexual que troba el seu lloc al grup de teatre, on ningú el jutja.

Una nova generació d’actors

El Michael no és l’únic estudiant de l’institut de Stanton -un poble típic del cinturó industrial nord-americà- que es deixarà endur per l’entusiasme del seu professor. La Lilette, interpretada per la jove actriu Auli’i Cravalho, que va posar veu al personatge principal deVaiana, intentarà trobar en el teatre la seguretat que li falta. Ella serà l’elegida per protagonitzar Spring awakening, el musical amb què el Lou vol revolucionar el grup, que està acostumat a produccions més convencionals com Grease, l’aposta de la Tracy (Rosie Perez), la predecessora del professor al capdavant del departament. Tot i la desconfiança inicial, els dos mestres acabaran unint-se per tirar endavant el projecte, que comptarà amb la participació d’un dels alumnes més populars de l’institut: el Robbie (Damon J. Gillespie), el jugador estrella de l’equip de futbol americà, que tot i el seu èxit pateix les conseqüències d’haver de fer-se càrrec de la seva mare malalta. Aquesta responsabilitat el farà connectar de forma especial amb la Lilette, que també té una situació familiar complicada. Gillespie defineix el seu personatge com un noi a qui sempre li han dit el que ha de fer, especialment el seu pare. Participar en el musical serà la seva oportunitat de fer una cosa que realment l’apassiona.

Per a Josh Radnor la combinació dels elements musicals amb les històries personals dels alumnes i dels professors -el Lou té un fill gran amb problemes d’alcoholisme- converteix la sèrie en un tapís que permet conèixer el poble i el paper que cadascun dels personatges juga en les seves famílies. “Permet explorar temes individuals però també col·lectius: hi ha tensió entre el programa de teatre i el de futbol americà i es tracten qüestions racials, de desigualtat de classe i d’identitat de gènere”, explica l’actor, que precisament va desenvolupar el seu interès inicial per la interpretació en un grup de teatre semblant al que apareix a la sèrie.

El precedent de ‘Smash’

Tot i que aquí es veurà a través de Movistar+, Rise és una producció de la cadena NBC. No és la primera vegada que el canal intenta reproduir la màgia del món dels musicals a la petita pantalla. La seva última incursió va ser Smash, una sèrie que es va emetre entre el 2012 i el 2013 que explicava la creació de Bombshell, un musical que repassava la vida de Marilyn Monroe. Tot i que només va tenir dues temporades, aquest estiu es va anunciar que els productors de la sèrie planejaven portar el musical a Broadway.

Un musical contra els tabús de la sexualitat

A l’inici de la primera temporada, Lou Mazzuchelli convida els seus alumnes a deixar-se endur per Spring awakening ( El despertar de la primavera), un musical que es va estrenar l’any 2006 a l’Off-Broadway amb Lea Michele i Jonathan Groff, que després es van fer famosos gràcies a Glee. El muntatge, que adapta un text teatral del 1891, va rebre vuit premis Tony, entre els quals el de millor musical de l’any.

Ambientat a l’Alemanya de finals del segle XIX, aquest musical pop-rock explica la història d’un grup de joves immersos en la descoberta de la seva sexualitat en un ambient purità i asfixiant. Alguns dels tabús als quals han de fer front els protagonistes de la proposta de Duncan Sheik i Steven Sater, com l’avortament i el suïcidi, s’assemblen als que dominen la comunitat de Stanton. Els pares dels alumnes de Rise no veuran amb bons ulls l’obra amb què el Lou vol revitalitzar el grup de teatre i s’hi oposaran frontalment.

A Barcelona, El despertar de la primavera es va poder veure al Teatre Gaudí, on es va estrenar a finals del 2016. El muntatge, que es va endur el premi de la crítica al millor espectacle per a joves, tornarà del 5 al 29 d’abril, aquest cop al Teatre Victòria.

ATLL

La sentència del Tribunal Suprem sobre els recursos de la Generalitat i d’Agbar en relació a ATLL (Aigües Ter Llobregat) posa sobre la taula la decisió sobre què s’ha de fer amb la concessió d’ATLL. És cert que encara falta la sentència sobre els recursos d’Acciona i d’Aigües de Catalunya, però el TS ha marcat molt clarament la seva decisió. Les opcions per a la Generalitat són dues: o torna a obrir un concurs per concessionar ATLL o n’assumeix la gestió directa. En tots dos casos ha d’indemnitzar l’actual empresa concessionària. La xifra de la qual estaríem parlant serà de centenars de milions, i és molt probable que doni lloc a recursos i contrarecursos que acabaran als tribunals. Imaginem que siguin els 400 milions d’euros dels quals han parlat molts mitjans -i que Acciona s’ha afanyat a corregir anunciant que també demanaria la compensació per danys i perjudicis-. Per posar les xifres en context tinguem present que l’aplicació de la regla de despesa limitarà la capacitat de creixement de l’import pressupostat per la Generalitat a uns 600 M€ per a l’any 2018 i a poc més per al 2019. Dit altrament, l’obligació de compensar Acciona es pot endur la major part de l’increment de despesa de tot un exercici pressupostari.

Si es recupera la gestió directa hem de ser conscients que la demanda política que generarà la unanimitat dels grups parlamentaris serà rebaixar el preu de l’aigua. Ho demanaran tots els grups per satisfer els usuaris. Els grups unionistes ho demanaran també per reduir la capacitat de despesa alternativa de la Generalitat. Serà un debat que potser oblidarà que ATLL serveix l’aigua com a majorista, i que el preu el fixa el minorista, sota regulació pública. Què pot costar rebaixar el preu en alta (de majorista) de l’aigua? No ho sabem. Podria ser una caiguda forta en un any, o un seguit de caigudes al llarg de diversos anys. En tot cas voldrà dir que, a més de compensar els actuals concessionaris d’ATLL, l’aigua en alta costarà més diners a la Generalitat en lloc de representar un ingrés anual que cobra de l’actual concessionari. En poques paraules: si es recupera la gestió directa d’ATLL estarem prenent implícitament la decisió de dedicar la major part de la nova capacitat de despesa d’un any (l’any en què es compensi els actuals concessionaris) a l’aigua i dedicar més recursos públics a l’aigua en tots els anys següents. És una opció, però cal ser-ne molt conscients. ¿És la prioritat de la ciutadania de Catalunya? Per valorar bé aquesta decisió cal comparar-la amb les alternatives de despesa.

Concessionar implicaria protegir la capacitat de despesa i la llibertat de la Generalitat

La primera alternativa que s’ha de considerar és tornar a concessionar. Si el desembre del 2012, en el pitjor moment de la crisi, els guanyadors de la concessió oferien 300 M€ al comptat i 700 M€ més al llarg de 50 anys, actualment es pot esperar que uns potencials interessats ofereixin molt més. En la hipòtesi de concessionar, i tenint en compte la millora general de l’economia, el pagament a compte que es podria demanar a qui guanyés la concessió hauria de ser superior al cost de compensar el concessionari anterior, de manera que s’obtinguessin els recursos necessaris per neutralitzar una despesa extraordinària. L’òptim seria que el que s’obtingués en el moment inicial cobrís exactament el cost de la indemnització i que es maximitzés el cànon que ha de rebre la Generalitat durant la durada de la concessió (actualment era de cinquanta anys), de manera que s’ampliés la futura capacitat de despesa ordinària de la Generalitat. Ara la Generalitat no busca ingressos extraordinaris, perquè no els podrà gastar (per l’aplicació de la regla de despesa), sinó que li interessa que els ingressos ordinaris i recurrents siguin més grans.

Des del meu punt de vista, aquesta solució -concessionar- és la millor perquè deixa intacta la capacitat de fer nova despesa, cosa que implica protegir la llibertat de decisió de la Generalitat i del Parlament. Contra aquest punt de vista hi pot haver la coalició dels grups enfadats amb les mesures de caràcter privatitzador de la gestió que es van prendre durant els anys de les retallades per tapar els forats enormes, i de finançament impossible, del dèficit de la Generalitat, i dels grups delerosos que la Generalitat no tingui discrecionalitat de despesa amb finalitats “identitàries” o d’eixamplament de la base social de l’independentisme.

Convindria mantenir el cap fred i protegir al màxim la llibertat de decidir de la Generalitat sobre la poca nova despesa que podrà fer en els anys vinents. Val la pena seguir reflexionant sobre altres alternatives de despesa pública que poden ser més prioritàries.

Eslovaquia

Victòria de l’uribisme, el sector de la dreta més dura contra l’acord de pau, i derrota sense pal·liatius de la Força Alternativa Revolucionària del Comú, l’antiga guerrilla de les FARC, a les eleccions legislatives de diumenge a Colòmbia. El resultat a les dues cambres evidencia, sobretot, fragmentació de partits i una enorme polarització de la societat en la primera cita electoral després de la firma de l’acord de pau que va acabar amb un conflicte de 52 anys. El gran triomfador va ser l’expresident Álvaro Uribe, reelegit senador amb més de 860.000 vots i que se situa com el representant de la cambra alta amb més suport de la història del país.

Uribe ha sabut treure rèdit dels seus vuit anys al banc de l’oposició del president Juan Manuel Santos -antic aliat i el seu ministre d’Interior-i, sobretot, de ser la bèstia negra del diàleg i l’acord signat amb la vella guerrilla. Amb tot, el seu Centre Democràtic queda com la primera força del legislatiu però amb menys suport del previst. A Uribe la sort el va acompanyar en les eleccions internes -a manera de primàries- que la dreta va organitzar coincidint amb la jornada electoral, per situar el seu candidat, Iván Duque, com el número u de cara a les presidencials de finals de maig, amb el 67% dels electors registrats. Duque es va imposar a altres aspirants més moderats en la Gran Consulta per Colòmbia, la coalició de dretes creada específicament per a les presidencials. Juan Carlos Rodríguez Raga, codirector de l’Observatori de la Democràcia de la Universitat de Los Andes, apunta que no hi ha una “majoria clara de congressistes contra l’acord” i estima que “la inèrcia i la seva implementació poden fer políticament costós, encara que no impossible, qualsevol retrocés”. De fet, ni Duque s’ha mostrat partidari de desfer-lo.

D’exalcalde a presidenciable

A l’altre extrem, l’esquerra també va tenir les seves primàries particulars per dirimir el nom del candidat en la coalició Inclusió Social per la Pau. En aquest cas, l’exalcalde de Bogotà Gustavo Petro va resultar vencedor en aquestes eleccions internes, amb el 85% dels suports. A Petro, que va ser guerriller de l’M-19 en la seva joventut, l’ha perseguit l’acusació de defensar un règim “castrochavista” a l’estil de Cuba i Veneçuela, en una societat extremadament conservadora.

Petro i Duque són els dos candidats amb més possibilitats, segons les enquestes, però en la primera volta del 27 de maig hauran d’enfrontar-se amb Germán Vargas Lleras, exministre d’Interior i Justícia amb Santos; Humberto de la Calle, cap de la delegació governamental en les negociacions de l’Havana amb les FARC; l’exalcalde de Medellín Sergio Fajardo, i l’exministre Juan Carlos Pinzón.

Les enquestes prèvies a les eleccions es van quedar curtes en vaticinar el fracàs del primer intent de la vella guerrilla de presentar-se al joc polític, un cop desarmada. En les dues cambres legislatives van sumar poc més de 80.000 vots, que no representen ni el 0,3% del total de sufragis i els deixen en el penúltim lloc. La xifra és ínfima i, després del plebiscit del 2016, suposa un segon càstig de la ciutadania a la FARC, que es va presentar amb la cúpula militar reconvertida en dirigents polítics i amb les mateixes sigles amb què van practicar la lluita armada durant mig segle. La formació, però, té cinc escons al Senat i cinc més a la Cambra de Representants garantits en els acords de pau per als vuit pròxims anys. Part de la societat ha denunciat aquesta sobrerepresentació, vista més com un premi immerescut per a criminals, tot i que per al codirector de l’Observatori és “un preu inevitable” que el país ha de pagar per la pau.

La nova legislatura colombiana permetrà la fotografia de l’exguerriller Iván Márquez, cap de la FARC al Senat, en el mateix hemicicle que Álvaro Uribe. Una de les bones notícies de la jornada per a la FARC és la presència més gran d’altres partits de sectors esquerrans.

Absència a les presidencials

La FARC serà la gran absent a les presidencials de maig, ja que la setmana passada va decidir retirar la llista per l’estat de salut del seu candidat, Rodrigo Londoño, Timochenko, i per la falta de seguretat en la campanya, després d’haver patit atacs físics i verbals en alguns dels actes. Per a Rodríguez Raga, de la Universitat de Los Andes, aquesta renúncia deixa al descobert també que “la FARC no sap encara molt bé què implica fer política”, així com el seu desconeixement del país.

Segons aquest analista, l’absència no tindrà impacte pel mínim suport que han demostrat que tenen, però, per contra, sí que creu que “el fet que ja no siguin una guerrilla armada amplia el marge de maniobra a l’esquerra democràtica tradicional”, ja que els grups més favorables al diàleg -per exemple, Petro- eren un “blanc fàcil de l’estigmatització per part de la dreta”.

Cuba prepara el relleu de Castro

Marxa enrere per a la fi de l’era castrista a Cuba, amb l’elecció diumenge dels nous diputats que conformaran l’Assemblea Nacional, l’òrgan encarregat d’escollir un nou president, en substitució de Raúl Castro. El relleu està previst per al 19 d’abril. El més ben situat per liderar el país és el vicepresident de l’illa, Miguel Díaz-Canel, que fa anys que està a totes les travesses d’aspirants. Díaz-Canel és un enginyer de 57 anys i si es confirmés la rumorologia seria el primer civil que presidiria el govern des de la revolució comunista de Fidel Castro