el tuit

L’Aràbia Saudita no havia reaccionat mai de manera tan dràstica a una crítica de la comunitat internacional sobre la violació dels drets humans al país àrab: un simple tuit -250 caràcters de res!- ha desfermat una crisi diplomàtica que ja es pot considerar que no té precedents. La ministra d’Afers Exteriors del Canadà, Chrystia Freeland, va expressar dijous passat a Twitter la seva preocupació per la detenció d’una activista saudita. I la resposta de la monarquia de Riad ha sigut cremar les naus. Directament i sense contemplacions.

Chrystia Freeland

✔@cafreeland

Canada deeply concerned by Saudi Arabia’s expulsion of Canadian ambassador. More information: https://www.canada.ca/en/global-affairs/news/2018/08/canada-deeply-concerned-by-saudi-arabias-expulsion-of-canadian-ambassador.html …

22:33 - 6 d’ag. de 2018

• 3.386
• 2.554 persones estan parlant sobre això

Informació i privacitat dels Anuncis del Twitter

Diumenge el govern saudita va expulsar l’ambaixador del Canadà a Riad, Dennis Horak, al·legant que el polèmic tuit suposava “una ingerència flagrant en els afers interns del regne”. Però és que en les últimes hores ha convocat a consultes el seu representant diplomàtic a Ottawa i ha ordenat que tots els universitaris saudites que cursen estudis al Canadà -uns 15.000- tornin al país àrab. A més, la companyia aèria Saudia ha anunciat que suspèn els vols directes entre Riad i la ciutat canadenca de Toronto a partir del 13 d’agost, i la monarquia petroliera també ha congelat totes les seves relacions comercials amb Ottawa, cosa que, sens dubte, és el que farà més mal al govern del primer ministre Justin Trudeau.

Un 10% del cru que el Canadà importa prové de l’Aràbia Saudita, i el país nord-americà també havia signat acords milionaris per vendre tancs i carros de combat al regne de Saud. De fet, l’any passat les exportacions de vehicles des del Canadà a l’Aràbia Saudita ja havien augmentat un 27,2%, segons dades de l’informe oficial 2018 Canada’s state of trade(L’estat del comerç al Canadà el 2018), que es pot trobar a la mateixa web de l’ambaixada del Canadà a Riad.

La directora executiva de l’organització Human Rights Watch al Pròxim Orient, Sarah Leah Whitson, considera que la reacció saudita és un clar avís per a navegants. “El nou govern de l’Aràbia Saudita -el príncep hereu, Mohamed bin Salman, porta de facto les regnes del país des del juny de l’any passat- vol deixar ben clar que no acceptarà cap mena de crítica contra el seu país”, declara a l’ARA Leah Whitson. “I a més, com que el príncep hereu té el suport de Donald Trump, es pensa que pot fer el que vulgui”, afegeix. Si de crítiques a l’Aràbia Saudita, doncs, ja n’hi havia poques, ¿ara qui gosarà obrir la boca?

Poques denúncies

L’experta de Human Rights Watch recorda que el govern alemany i el Parlament Europeu han denunciat altres vegades la violació dels drets humans al país àrab, i que els Estats Units també ho van fer ocasionalment amb l’adminitració de Barack Obama. Per la seva banda, el periodista Javier Martín, autor del llibre La Casa de Saud (editorial Catarata), apunta que Suècia va reduir les relacions comercials amb Riad precisament per la deplorable reputació en drets humans de la monarquia petroliera. “Les crítiques acostumen a venir d’organitzacions civils. Els governs difícilment diuen res sobre la situació dels drets humans al país àrab”, destaca el periodista. “¡Però si l’Aràbia Saudita fins i tot forma part del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides! És un despropòsit!”, exclama.

De fet, malgrat la reacció radical de Riad al tuit de la titular d’Afers Estrangers canadenca, els únics països que s’han pronunciat de moment i obertament sobre aquest tema són dos: els Estats Units i el Regne Unit. “Hem demanat informació addicional al govern de l’Aràbia Saudita sobre la detenció de diversos activistes”, va informar el departament d’Estat nord-americà a través d’un asèptic comunicat. Un portaveu del ministeri d’Afers Exteriors britànic es va limitar a declarar ahir: “El Regne Unit és un gran defensor dels drets humans. Regularment plantegem al govern saudita la nostra preocupació sobre qüestions relatives als drets humans, incloent-hi les recents detencions de defensors dels drets humans”. Res més.

Línies vermelles

La representant de Human Rights Watch Sarah Leah Whitson admet que la majoria de països tenen interessos econòmics a l’Aràbia Saudita, però recorda que “hi ha línies vermelles que no es poden creuar”. A més, opina que tot el rebombori que s’ha format està clarament vinculat amb les noves sancions que els Estats Units han imposat a l’Iran, que és l’etern rival de Riad. “El Canadà es va negar a donar suport a aquestes sancions, i l’Aràbia Saudita l’hi està fent pagar”, comenta. Potser això explicaria que el tuit de la ministra canadenca hagi aixecat tanta polseguera. La titular d’Afers Estrangers va escriure, exactament: “Molt alarmada de saber que Samar Badawi, germana de Raif Badawi, ha sigut empresonada a l’Aràbia Saudita. El Canadà dona suport a la família Badawi en aquestes moments tan difícils i continua demanant amb contundència l’alliberament de Raif i Samar Badawi”. Raif Badawi és un escriptor saudita que va ser detingut el 2012 i condemnat a 10 anys de presó per, presumptament, haver insultat l’islam. La seva dona, Ensaf Haidar, viu al Quebec amb els seus tres fills i fa poc va obtenir la nacionalitat canadenca.

La ministraChrystia Freeland s’ha refermat en les seves paraules i fins i tot ha anat més enllà. Dilluns va declarar que “el Canadà sempre defensarà la protecció dels drets humans, incloent-hi els drets de les dones i la llibertat d’expressió a tot el món”. I, a més, el Canadà es resisteix a marxar de l’Aràbia Saudita. Ahir aquest diari va trucar a l’ambaixada canadenca a Riad. Una oficinista va contestar: “L’ambaixada continua oberta i completament operativa

assassinat televisiu

El 4 de desembre del 1997, Ana Orantes, una senyora de Granada de seixanta anys, va anar a Canal Sur, al programa ‘De tarde en tarde’, que presentava Irma Soriano. Era l’època en què estaven en auge els programes de testimonis. També era l’època del ‘Lo que necesitas es amor’, en què Jesús Puente intentava convèncer les dones maltractades perquè tornessin amb els seus marits penedits. L’època en què Martes y Trece feia humor amb el ‘Mi marido me pega’ i la gent reia.

Ana Orantes es va passar quaranta minuts explicant els seus quaranta anys de matrimoni amb un home que la va maltractar, li va pegar i la va amenaçar cada dia durant tot aquest temps. Els seus sogres també la van agredir i explotar com una esclava. El programa no era una denúncia. Irma Soriano posava tant d’èmfasi en les estomacades com a saber si el seu home era treballador. Es van recrear en els detalls de les seves misèries. Recuperar ara aquell fragment televisiu és colpidor.

Ana Orantes feia poc que s’havia intentat separar. No havien servit de res la desena de denúncies que havia interposat. El jutge va dictaminar que havien de compartir casa. I el marit li va continuar pegant.

Ana Orantes devia veure com cada tarda moltes dones explicaven desgràcies com la seva a la tele i va trucar per anar-hi. Amb els anys, s’ha reinterpretat com un desig de demanar ajuda. No ho va semblar. Més aviat necessitava desfogar-se. Segurament Orantes va percebre la realitat: la televisió era l’únic lloc del món on interessaven aquelles històries i la gent t’escoltava. Asseguda en una cadira d’un plató de Canal Sur, amb la mirada trista de la seva filla Raquel asseguda entre el públic, va explicar un munt d’humiliacions i agressions. Irma Soriano, amb to fleuma, li anava fent preguntes i, fins i tot, la va fer parar per donar pas als anuncis quan anava a detallar com va descobrir que el seu home abusava de la filla petita.

Tretze dies després, el 17 de desembre del 1997, José Parejo la va ruixar amb benzina i li va calar foc a la porta de casa seva. L’espectacle televisiu va culminar amb l’assassinat de la dona indefensa. I va provocar un trasbals social. L’escàndol mediàtic, la desprotecció de les víctimes, la desídia judicial, van quedar al descobert. Irma Soriano ha recordat anys després que la cadena no va voler que es parlés gaire del cas perquè s’acostaven dates nadalenques i era poc adequat. A Espanya es va començar a prendre consciència de la violència contra les dones i dels crims masclistes. Va ser el sacseig social definitiu que va culminar, el 2004, amb la llei contra la violència de gènere. Fins aleshores, les històries de les dones maltractades com la d’Ana Orantes només servien per entretenir les tardes televisives. La seva la recordem perquè la van assassinar poc després d’explicar-la, però n’hi va haver moltes altres que han quedat en l’oblit.

ANDRE NIN

De fa mesos, el partit stalinista d’Espanya denunciava mecànicament, cada dia, en totes les seves publicacions de gran tirada, sense la més mínima preocupació de versemblança, que el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), format per comunistes antitotalitaris, era un partit “d’agents de Hitler-Franco-Mussolini”. [...] El passat mes de maig queia el govern Largo Caballero -quan s’anava a desplegar una gran ofensiva al sud de Madrid, per tal de distreure el setge de Bilbao-, derrocat pels stalinistes que exigien que el POUM fos declarat il·legal i que fossin executats els seus líders: Andreu Nin, Gorkin, Andrade, detinguts i conduïts, no se sap per qui, a un lloc ignorat. El diari del partit, La Batalla, prohibit. El ministre de Justícia del govern Negrin, en rebre una delegació estrangera formada per Fenner Brockway (Independent Labour Party), Robert Louzon i Wolf (Comité pour la révolution espagnole, París), reconeixia que eren falsos els documents publicats per l’agència España per justificar contra els del POUM una acusació d’espionatge; reconeixia que eren socialistes, es comprometia a garantir les seves vides i es comprometia a treure’ls de les presons clandestines del partit stalinista a Madrid, i oferir-los a València totes les garanties de la justícia ordinària. Varen passar encara quinze dies. Una horrible, una horrorosa notícia es va filtrar a través de les consignes del silenci, les ansietats, les esperances que s’entestaven en preservar: Andreu Nin ha estat assassinat. L’escàndol va esclatar a Barcelona el 21 de juliol, quan Frederica Montseny va exigir un desmentit al govern, desmentit que no va arribar mai. Nin va ser assassinat en una presó, a Madrid; una presó privada del partit stalinista, és a dir, per la GPU. Passen uns dies. El ministre de Justícia, el senyor Irujo, declara a camarades de la CNT “que no té possibilitats de trobar Nin...” Està clar. Però de totes maneres hi ha culpables. No n’hi ha prou amb fer dimitir el coronel Ortega, cap de la Seguretat. Hi ha carcellers que han matat o han deixat matar un important militant empresonat. Hi ha el partit que ha fet això. [...] Nin, encara jove, orador seriós, ànima intrèpida, havia passat per la CNT, la Internacional Comunista, el trotskisme, abans d’esdevenir líder d’un gran partit de l’extrema esquerra i conseller de Justícia en el primer govern Companys. Va crear els tribunals populars. Havia viscut deu anys a Moscou, a l’exili, i col·laborava com a secretari de la Internacional amb els sindicats rojos, amb el Comitè Central Bolxevic. El seu coneixement profund del rus i dels afers soviètics resultava particularment odiós per als agents secrets de Stalin. Era per aquest motiu el cap més amenaçat: el més alt també, que no tardarien a capturar. [...]

l'hort

Última estació de l’any del nostre calendari de l’horticultor. Encara que, de fet, hauria de ser la primera, ja que arriben els mesos en què haureu de fer més feina! Amb l’ abril arriben les plantades de les solanàcies (tomàquet, pebrot, cogombre, albergínia) i serà important que tingueu en compte el clima de la vostra zona abans de plantar aquests cultius més sensibles a les glaçades. Recordeu que tant la carbassa com el carbassó, i també la mongeta tendra, les podeu fer amb sembra directa. Pel que fa als fruiters, haureu d’esclarissar presseguers, pruneres i albercoquers i fer una ullada als arbres per evitar que tinguin insectes xucladors.

• De cara al maig, les reines de l’hort són les faves i els pèsols. Podeu plantar moltes varietats, com porros, carbasses i api, mentre colliu ja les albergínies, els carbassons o les mongetes tendres més primerenques. Amb l’arribada de les primeres calors també començaran les plagues. Podeu prevenir les malalties fúngiques de les plantes amb remeis naturals que podeu fer a casa. Una opció és l’aigua d’ortigues, que podeu aplicar directament a les plantes. També serà el moment de desherbar els cultius que teniu i de podar i relligar les tomaqueres.

• I arribem a l’últim mes del nostre calendari: el juny. Un mes per treballar a ple rendiment. És l’hora de sembrar i plantar carbassons, cebes, espinacs, tomàquets tardans, mongetes, enciams o moniatos. Si en teniu, podreu començar a collir albercocs i peres. Com que la calor comença a ser forta, serà bo que faciliteu una mica d’ombra a varietats com les tomaqueres i les pebroteres. Posar algunes teles d’ombrejat que deixen passar el sol i les protegeixen de la pluja pot ser una bona idea. I no oblideu de treure les aixelles o cavallers a les tomaqueres! Pel que fa als fruiters, cal esclarissar pereres i pomeres i anar recollint els primers préssecs, prunes o les petites i saboroses peres de Sant Joan.

El consell

Per evitar que els cargols s’acostin als vostres cultius, podeu traçar-hi al voltant una línia amb cendra, o guix, que no podran travessar. També podeu fer servir closques d’ou esmicolades.

les esglesies

Al gimnàs Saint Jude, al barri burgès Plateau-Mont-Royal de Mont-real, els socis fan músculs a l’antiga capella de l’església del mateix nom, s’agenollen però per fer postures de ioga, i poden disfrutar de banys de vapor a l’ombra de l’antic campanar del temple. Olivier Pratte, de 31 anys, explica que la seva àvia era catòlica practicant, però els seus pares i ell mateix ja no. “A la meva àvia li agrada que passi temps a l’església, tot i que sap que hi exercito els bíceps i no pas l’ànima”, admet.

bruticia marina

El plàstic pot trigar fins a mil anys a descompondre's. Una immensa part del que s'ha produït s'ha convertit en residu, mentre que només un 9% s'ha reciclat

TEXT: SÒNIA SÁNCHEZ / INFOGRAFIA: MARIONA ASIN 04/08/2018 22:49

  32

 

0  

• 

• 

• 

Una brutícia marina que mata

Als oceans del món hi ha 5,2 bilions de peces de plàstic i la majoria hi arriben dels rius asiàtics

Xarxes de pesca, ampolles de detergent, trossos d'envàs, però sobretot engrunes microscòpiques. Als oceans del món hi suren, o s'enfonsen, més de 5,2 bilions de peces de plàstic: 268.940 tones d'un material que en alguns casos pot arribar a trigar mil anys a descompondre's. Des del gel de l'Àrtic fins al fons marí més profund, a tots els indrets oceànics on s'ha indagat s'hi han trobat microplàstics (menys de 5 mil·límetres), que acaben engolits pels peixos barrejats amb el plàncton i entren a la nostra cadena alimentària.

Però el problema no són només els plàstics que no es veuen. Els colors dels taps d'ampolla que suren a l'aigua atreuen l'atenció d'ocells marins, que els confonen amb menjar. El documental Albatross, del nord-americà Chris Jordan, ha fet la volta al món amb imatges d'aquests ocells donant de menjar taps de plàstic a les seves cries i animals morts i degradats amb tot de taps de colors a l'estómac. Els plàstics que l'home llença als oceans tenen efectes nocius en 700 espècies animals, tal com va deixar clar el catxalot que va aparèixer mort al febrer en una platja de Múrcia amb 29 quilos d'escombraries a l'estómac, entre bosses de plàstic, sacs de fil sintètic, trossos de xarxa de pescar i fins i tot un bidó.

Els corrents marins arrosseguen les peces més grans i els conglomerats compactes, que des de fa anys s'acumulen en cinc punts de l'oceà. Són illes de plàstics que els científics han batejat com a "zones de deixalles". La més gran és la del Pacífic Nord, ubicada entre Hawaii i Califòrnia: 1,6 milions de quilòmetres quadrats de plàstics, una superfície equivalent a la suma de França, Alemanya i tota la península Ibèrica.

"Hem enllestit l'esforç més gran que s'ha fet mai per mapar la gran zona de deixalles del Pacífic, amb una expedició aèria i una altra de marina, i hem descobert que la contaminació per plàstics en aquella zona és entre quatre i setze cops pitjor del que es pensava", explica a l'ARA Boyan Slat, el jove inventor holandès que ha fundat –a l'inici per micromecenatge– Ocean Cleanup, que ha desenvolupat un sistema innovador per netejar el plàstic dels oceans. La seva investigació va constatar també que "el 92% de la massa" de l'illa de plàstics del Pacífic "són objectes grans", i per tant, diu Slat, "és urgent sortir a netejar-ho de seguida, abans que es converteixin en microplàstics". Ocean Cleanup ha iniciat aquest estiu les tasques de neteja amb el sistema inventat per Slat i el seu equip de científics, i confia poder netejar el 50% de la gran illa de plàstics del Pacífic en els primers cinc anys.

• 

Imatges de l'organització 'Parley for the Oceans' que mostra l'arribada de quantitats enormes de plàstic a la costa del Carib / GREENPEACE

8,7 milions de tones cada any

Però d'on ve tot aquest plàstic? Més de la meitat de tot el plàstic que acaba als oceans ve de només cinc països: la Xina, Indonèsia, Tailàndia, les Filipines i el Vietnam, segons un estudi d'Ocean Conservancy. Són països on es recol·lecta menys del 40% del plàstic. La resta acaba llençat en qualsevol racó i una bona part és arrossegat pel vent fins als rius. De fet, el 86% dels residus marins del món hi arriben a través de rius del continent asiàtic, i el Iangtsé, que desemboca a Xangai, és el més contaminant de tots.

El nostre Mediterrani no se salva de la plaga. Considerat la sisena gran acumulació de residus marins del món, representa un 1% de l'aigua del planeta però concentra el 7% dels microplàstics de tot el món, segons WWF. Espanya és el segon país que llença més plàstics al Mediterrani, 126 tones al dia, només superada per Turquia (144) i seguida per Itàlia (90), Egipte (77) i França (66).

Però les xifres globals són encara més esgarrifoses. Cada any es llencen a l'oceà una mitjana de 8,7 milions de tones de plàstic (entre 4,8 i 12,7 milions, segons un estudi de la Universitat de Geòrgia del 2015). És només un 3% dels residus plàstics que es generen al món anualment (la majoria acaben en abocadors o embrutant la terra), però és prou volum per haver trasbalsat un ecosistema tan cabdal i tan preciós per al planeta. Certament no és l'única amenaça, ni potser la pitjor, que afronten els nostres oceans –la sobreexplotació pesquera o l'acidificació de l'aigua per l'escalfament global són també catàstrofes monumentals per a l'entorn marí–, però la creixent dependència del plàstic en les nostres vides i un sistema de reciclatge global que no dona l'abast per absorbir tant de material fa pensar que, tal com alertava l'ONU en una cimera sobre el tema el 2017, el plàstic es pot acabar convertint en un "Harmagedon oceànic".

inmigrants

Un grup de pares immigrants que fa poc van ser reunificats amb els seus fills i estan detinguts a Texas s’han declarat en vaga. Demanen que se’ls alliberi perquè “no són criminals”. Es desconeix el nombre exacte de persones que s’han unit aquesta protesta. Raices, un associació defensora dels drets dels immigrants, va assegurar la nit de dijous que eren unes 500, però el govern nord-americà va desmentir ahir aquesta informació.

“El 2 d’agost un petit grup de pares i els seus fills (menys de 50 en total) van protagonitzar una breu asseguda i van expressar les seves preocupacions sobre els seus casos”, va dir el Servei d’Immigració i Control de Duanes dels Estats Units (ICE, per les sigles en anglès). Els immigrants estan detinguts al centre de migrants de Karnes, a uns 50 quilòmetres de San Antonio, Texas.

Raices, en resposta a aquest comunicat, va insistir que pares immigrants estaven fent vaga de fam, tot i que van admetre que eren menys dels que primer havien dit -i que la xifra s’acostava més als 50-. “Estem desesperats”, va afirmar un dels pares immigrants, que es va identificar amb el nom de Jorge, segons una gravació que va publicar Raices. “Només volem que facin alguna cosa: o ens deporten o ens deixen lliures per demanar els nostres visats [d’asil]”.

Atrapats en uns llimbs legals

“El meu fill plora cada dia, no vol menjar, està molt preocupat i només té 6 anys. El que em preocupa és que estem privats de la nostra llibertat com a éssers humans”, va dir un altre pare no identificat. Els immigrants estan frustrats, ja que se senten atrapats en uns llimbs legals. “Estan detinguts indefinidament. I [la seva vaga de fam] és un acte de desesperació”, va explicar Jennifer Falcon, la portaveu de Raices.

D’altra banda, molts d’aquests immigrants denuncien que els funcionaris dels centres els van enganyar perquè acceptessin la deportació com una condició per tornar a veure els seus fills. I altres van dir que no se’ls havia donat l’oportunitat de sol·licitar asil.

L’Olivio, un immigrant de Guatemala, va assegurar que un funcionari li va dir que havia de signar un document que no entenia si volia tornar a veure el seu fill. El que va signar, però, va ser la seva deportació voluntària.

Uns 2.500 nens van ser separats dels seus pares el maig passat després que el govern de Trump comencés la seva política de “tolerància zero” cap a la immigració il·legal. Molts dels detinguts, que van creuar la frontera entre els Estats Units i Mèxic, van sol·licitar asil. Un tribunal federal va declarar “il·legal” aquesta separació de famílies i va obligar el govern nord-americà a començar la seva reunificació. De moment, més de 600 menors continuen separats dels seus pares -i en la gran majoria de casos és així perquè els seus progenitors han sigut deportats.

Més de 400 pares deportats

El magistrat d’aquesta cort, de San Diego, Califòrnia, va demanar ahir al govern de Trump que centrés els seus recursos a localitzar els 410 pares o mares immigrants que no s’han reunit amb els seus fills perquè van ser deportats.

Els advocats del departament de Justícia van assenyalar que estan en contacte amb el departament d’Estats i amb funcionaris dels països on van repatriar aquests immigrants per completar la reunificació de totes les famílies. També van demanar ajuda a la Unió Americana de Llibertats Civils (ACLU, per les sigles en anglès), que és l’associació que va posar la demanda contra la separació de menors immigrants dels seus pares. Si bé els seus advocats es van mostrar disposats a col·laborar en aquesta tasca, van insistir que la responsabilitat recau en el govern de Trump. “El govern dels EUA té molts més recursos que qualsevol organització no governamental”