dilluns, 17 de setembre del 2018

inventarse la vida

La vida idíl·lica de Jean-Claude Romand era en realitat la d’un “mentider patològic” que, atrapat en la seva pròpia ficció, no va trobar altra escapatòria que assassinar tota la seva família. En tan sols un dia, l’home va deixar de ser un metge respectat per convertir-se en un monstre. La policia el va localitzar inconscient a casa seva i no va ser fins que es va recuperar després d’estar diversos dies en coma que es va descobrir la seva història de falsedats, una doble vida que el va convertir en un dels criminals més cruels de la crònica negra francesa. Ha passat 22 anys a la presó i als 64 anys ha demanat la revisió de la sentència que el va condemnar per la resta de la vida entre reixes. El dimarts 18 de setembre tindrà lloc l’audiència judicial, a manera d’epíleg de la seva història que va captivar els francesos i va inspirar, entre d’altres, L’Adversari d’Emmanuel Carrère i la pel·lícula espanyola protagonitzada per José Coronado La vida de nadie.
La fascinació col·lectiva s’explica perquè l’impuls assassí de Romand va ser el tràgic capítol final d’una vida que era bàsicament una mentida, un engany que va mantenir durant 18 anys fent creure a la família i les amistats que era un metge amb una bona feina a la seu de Ginebra de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Un triomfador que actuava com a tal. La família (ell, la seva dona i dos fills) mantenia un bon tren de vida en una tranquil·la comunitat al costat de Suïssa. Una vida de pel·lícula que en realitat era una simulació, perquè el jove estudiant Romand no es va presentar als exàmens de la carrera i mai va ser el doctor que deia ser. Potser no volia decebre els pares i va ser llavors quan es va inventar una carrera professional. El cas és que, en realitat, sortia de casa per no anar enlloc, més enllà de badar per carrers i carreteres sense cap altra motivació que passar les hores. Es passava el que se suposava que era una jornada laboral voltant i matant el temps com podia. Quan arribava a casa actuava com a bon marit i pare afectuós: el que se’n podria dir un home familiar, que s’oferia com a broker casolà per invertir els estalvis dels seus íntims.
Els primers problemes van sorgir quan familiars i amics van començar a demanar-li el fruit de les inversions o a voler recuperar els diners. Es calcula que va estafar uns 400.000 euros, al canvi de l’antic franc francès. La seva capacitat de seducció, el carisma que li havia servit per evitar que la dona el truqués directament a l’oficina, per exemple, es va anar apagant a mesura que s’adonava que la mentida es feia difícil d’empassar i estava a punt de ser descobert. Atrapat, el 9 de gener del 1993 es va llevar en una aparent normalitat i, segons la sentència, va matar la seva esposa, de 37 anys, a cops mentre dormia plàcidament. Posteriorment va fer creure a la seva filla de set anys que jugava per fer-li posar el cap sota el coixí. Cinc trets van acabar amb la vida de la nena, el mateix mètode que va fer servir amb el nen, de cinc anys, que prèviament havia sedat. Poc després va anar a casa dels seus pares, en un poble veí, i també els va assassinar. Els agents se’l van trobar a casa seva dos dies després, inconscient. Havia pres barbitúrics i havia calat foc a la casa.
Al judici els forenses el van definir com un “mentider patològic” i “narcisista”, però sense cap alteració psicològica que li impedís ser conscient en tot moment del que havia fet. Romand era responsable dels seus crims i el juliol del 1996 va ser condemnat a cadena perpètua revisable a partir del 2015. És ara, però, que ha reclamat una revisió de la sentència que el podria deixar en llibertat condicional si els jutges consideren que compleix els requisits de tenir feina, ingressos per mantenir-se i un allotjament que li permetin reintegrar-se a la societat. Els serveis socials de la presó, segons avançava en exclusiva France Bleu, han fet l’informe de bona conducta que assegura que en els anys de reclusió Romand “no ha donat cap problema”. La pregunta és si l’ adversari fingeix o surt net de mentides.

rodalies y metro

Les dades que oferim avui a l’ARA confirmen el maltractament històric al transport ferroviari de Rodalies i mitjana distància, i també als Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), és a dir, el metro i l'autobús de la ciutat. L’aportació de l’Estat no només fa anys que és deficitària en inversió en infraestructures ferroviàries (Adif), sinó també pel que fa a l’explotació del servei, tant de trens (Renfe) com de metro i autobús (TMB). Concretament pel que fa a Renfe, el servei aquí és clarament pitjor, i per tant suposa menys costos, fet que provoca que amb una subvenció inferior –a Catalunya, l’Estat paga el 61% del bitllet, mentre que a la resta d’Espanya en paga el 84%– Renfe sigui més rendible a Catalunya que a la resta de l’Estat. A costa dels usuaris, esclar. Aquesta diferència en la subvenció del bitllet es manté des de fa anys.
En el cas de TMB, l’aportació de l’Estat ha caigut gairebé un 37% en 10 anys (36,9%), cosa que ha obligat la Generalitat i els ajuntaments de l’entorn barceloní a augmentar més d'un 50% la seva aportació precisament per no perjudicar el servei, i per evitar així la degradació que afecta Rodalies i mitjana distància, amb línies que s’han convertit en autèntics calvaris per als usuaris, com la que va a l’Ebre (R15) o la de Vic i Puigcerdà (R3). La percepció dels usuaris catalans de rebre un tracte de segona no és en cap cas subjectiva: el tracte diferencial respon a una clara discriminació econòmica, tal com es desprèn dels números.
De fet, la queixa ve de lluny. La Plataforma pel Dret de Decidir, més enllà de les convocatòries inicials per la retallada de l’Estatut, va tenir precisament un dels seus primers grans èxits de convocatòria amb una gran manifestació a Barcelona el desembre del 2007 que, sota el lema “Som una nació i diem prou: tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures”, va desbordar totes les previsions. Es va fer pel caos viscut els mesos anteriors a Rodalies a causa de les obres de l’alta velocitat a l’Hospitalet de Llobregat. Des d’aleshores, i malgrat les successives promeses i pedaços, no hi ha hagut una rectificació pressupostària de l’Estat, ni en inversió (Adif) ni en servei (Renfe). I tampoc a TMB. En aquest últim cas, els pressupostos per al 2018 aprovats pel PP i que ara el PSOE es proposa tirar endavant perpetuen la caiguda de l’aportació estatal en el transport metropolità barceloní, ara prevista en 109,3 milions davant els 126,8 per al transport metropolità de Madrid. El mateix PSC –i també Cs– va firmar a finals de l’any passat una petició a l’aleshores ministre Montoro de 48 milions més per al 2018 per a TMB.
I aquesta sostinguda discriminació pressupostària es produeix, a més, dins un estat que està a la cua en serveis subvencionats de transports. Segons dades de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, Espanya és el segon estat europeu amb menys oferta de serveis de transport subvencionats, amb la qual cosa els ciutadans catalans de ben segur que se situen entre els europeus més mal atesos a l'hora de desplaçar-se.

el PSV

Amb la feina feta fins ara a la Lliga (quatre victòries en quatre jornades), el Barça d’Ernesto Valverde enceta una setmana en què, aquest dimarts, entrarà a jugar a la Lliga de Campions 2018-2019. Amb el record encara recent de l’eliminació el curs passat als quarts de final a mans de la Roma i la ferida d’haver de veure com el Reial Madrid ha alçat consecutivament els trofeus de les tres últimes lligues de campions, el Barça, amb Messi al capdavant, està decidit a no repetir els errors del passat més pròxim a la màxima competició europea de clubs.
El PSV holandès, que entrena l’exjugador blaugrana Mark van Bommel, serà la primera pedra en el camí cap a la consecució de la sisena Lliga de Campions de l’equip blaugrana. A priori, el conjunt holandès és el rival més dèbil d’un grup on també hi ha el Tottenham de Mauricio Pochettino i l’Inter de Milà. Però els holandesos arribaran molt endollats a Barcelona, ja que, com el Barça, lideren en solitari la seva respectiva lliga i han firmat un ple de cinc victòries. L’última va venir després d’una golejada escandalosa (0-7) al camp de l’ADO Den Haag, a la Haia.
En cinc partits disputats fins ara a l’Erividise, el PSV acumula 21 gols a favor i només tres en contra. Set gols més que el segon classificat, l’Ajax. Vuit d’aquestes dianes són d’accent llatí, ja que el migcampista uruguaià Gastón Pereiro i el davanter mexicà Hirving Lozano han firmat quatre gols cadascun, a més de repartir, també, dues assistències cadascun. De fet, Lozano, a qui el Barça va temptejar tímidament d’incorporar a l’equip aquest estiu, va contribuir amb dos gols a l’eliminatòria prèvia que els holandesos van haver de passar contra el Bate Borisov bielorús. Pereiro en va marcar un.
El mexicà i l’uruguaià, company de selecció del blaugrana Luis Suárez i amb qui va compartir titularitat en l’últim amistós de l’Uruguai contra Mèxic del 8 de setembre, són els principals puntals ofensius del PSV, juntament amb el jove holandès (té 20 anys) que juga com a extrem del planter, Steven Bergwijn, autor també de quatre gols a la lliga i d’un contra el Bate Borisov. Qui també hi voldrà dir la seva és el mexicà Erick Gutiérrez, fitxat pel conjunt holandès a les portes del tancament del mercat de fitxatges i que va debutar dissabte amb una assistència al seu compatriota Lozano (amb qui es va formar a les categories inferiors del Pachuca mexicà) i un gol. Tant Lozano com Gutiérrez tenen 23 anys: són talents joves al servei d’un PSV que sortirà molt motivat al Camp Nou, conscient de l’aparador que suposa jugar en aquest escenari.
Per la seva banda, Ernesto Valverde segurament alinearà el seu onze de gala després de donar descans (d’inici) a Sergio Busquets i Philippe Coutinho contra la Reial Societat dissabte. En el grup d’alt voltatge en què està immers el Barça, començar amb bon peu a casa és necessari

enginyer gestor

Un enginyer és, per definició, algú que es dedica a aplicar els seus coneixements científics i tècnics per millorar les necessitats de les persones. Però si es busca la màxima eficiència, hi ha un factor fonamental: fer-ho amb el menor cost possible. Amb la idea de formar enginyers especialitzats en gestió que puguin adaptar-se a una indústria en plena transformació, la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) s’han aliat amb un grup d’empreses per impulsar un grau universitari nou, que combina les matèries pròpies de l’enginyeria industrial amb els fonaments de l’economia.
Només hi ha 40 places, però el nou grau en tecnologies industrials i anàlisi econòmica ha rebut una allau de sol·licituds. Fins a 139 persones van demanar cursar el grau, de manera que només tres de cada deu aspirants han començat la carrera, que té una nota de tall d’un 11,9 sobre 14 i que s’impartirà en anglès. Amb el nom d’ Industrial Engineering and Economic Analysis, el nou grau forma part de la cinquantena de títols de les universitats catalanes que tenen l’anglès com a llengua principal.
La titulació, de quatre anys de durada, s’impartirà als campus de les dues universitats, cosa que permetrà que els alumnes interactuïn amb estudiants d’enginyeria industrial (a la UPC) i d’economia (a la UPF). Malgrat que és un grau públic i l’accés és igual que a la resta de carreres, el format de la titulació és força inèdit, donada la forta importància del teixit empresarial que l’impulsa. Es finançarà a través de la fundació privada Best -formada per la UPC, la UPF, Barcelona Global i Femcat-, que canalitzarà les aportacions d’un grup d’empreses que participaran directament en el grau perquè el preu de la matrícula sigui igual que el cost d’uns estudis en una universitat pública. Entre d’altres, hi ha Repsol, Cellnex, Agrolimen, HP, Banc Sabadell, Acciona o Doga. “Demostrarem que la universitat pública i l’empresa poden parlar i col·laborar”, afirma Teresa Navarro, directora general de Femcat.

Una demanda de les empreses

Segons explica Navarro, la idea va sorgir perquè les mateixes empreses reclamaven un perfil d’enginyers “menys tècnic”. “De tecnologia en saben molt, però no prou de la part d’economia”, apunta Navarro, que lamenta que a vegades falta “maduresa laboral” i coneixements sobre el món de l’empresa. L’objectiu és donar valor afegit a l’enginyeria industrial, però també oferir un perfil més tècnic als estudiants que en principi només pensaven fer economia. “Sabran perfectament què vol dir ser enginyer i què vol dir ser economista”, resumeix Navarro.
Això és, precisament, el que va convèncer Isabel Zaldua per apuntar-s’hi. “Volia fer enginyeria, però a les jornades de portes obertes de la UPC ens van explicar aquesta possibilitat i vaig pensar que eren estudis complementaris”, explica. Uns dies abans de la selectivitat, una professora la va acabar d’animar: “Em va dir que tenia el perfil per estudiar això”. La Isabel compaginarà els estudis amb la seva carrera com a jugadora d’hoquei herba -té una plaça reservada a la universitat com a esportista d’elit-. “Els dos estudis són una bona combinació i això em pot garantir un bon futur”, explica. Tot i portar només tres dies de classe, la Isabel creu que serà “una mica dur”. “Alguns professors no són natius i n’hi ha que es fan entendre molt bé i d’altres no tant”, lamenta.
Els impulsors del projecte creuen que incloure la part d’economia ha estat clau per atraure noies al grau, com la Isabel o Rita Martí, que al juny va treure la millor nota de la selectivitat a Barcelona. “No tenia gaire clar què volia estudiar i vaig veure que el grau combinava els dos estudis i tenia bona pinta”, explica. Si de mitjana hi ha un 25% de dones a les carreres d’enginyeria, a Industrial Engineering and Economic Analysis són el 36%.
El pròxim pas és incorporar al projecte una tercera universitat estrangera, per poder fer estades fora de Catalunya.

milicianes

 Mañana saldrán de viaje para Barcelona cerca de 20 mujeres que ha traído y que no nos hacen ninguna falta ”. Amb aquesta contundència s’expressava José del Barrio, ex secretari general del sindicat UGT a Catalunya i home fort del PSUC al front d’Aragó, en un informe escrit el 23 de desembre del 1936. Amb la militarització de les milícies i la creació de l’exèrcit català, a principis del 1937, pràcticament totes les milicianes van ser expulsades. Van passar d’heroïnes a repudiades. La imatge d’una dona amb fusell era massa transgressora fins i tot per als revolucionaris, perquè qüestionava els models establerts sobre masculinitat i feminitat. “Sovint s’ha dit que al front hi van anar poques dones i que van voler marxar de seguida: no és cert”, assegura l’historiador Gonzalo Berger, autor de Les milícies antifeixistes de Catalunya. Voluntaris per la llibertat (Eumo Editorial). “N’hi van anar moltes -a Catalunya van ser més de 1.200, un 3% de les milícies-, hi van participar activament i van tornar perquè les van obligar a fer-ho”, afegeix Berger.
Els dirigents masculins de les milícies antifeixistes van fer fora les dones amb diferents arguments. Primer van assegurar que exercien la prostitució i eren una font de transmissió de malalties venèries. No és cert. “En realitat aquest rebuig responia a altres motivacions, perquè hi havia moltes més prostitutes a la rereguarda que al front. I, tot i que hi va haver algunes prostitutes entres les milicianes, no es pot associar amb aquesta activitat tot un col·lectiu de dones combatents, de la mateixa manera que no s’acusa tots els homes de delinqüents encara que alguns fossin expresidaris”, assegura Ana Martínez Rus, autora de Milicianas. Mujeres republicanas combatientes (Catarata).
Després l’excusa va ser que eren dèbils i incapaces. Però el cert és que les milicianes van ocupar els mateixos llocs i van fer les mateixes tasques que els seus companys, des de formar part de les unitats de xoc fins a l’artilleria, passant per l’aviació. Algunes fins i tot van tenir càrrecs de responsabilitat. AMilicianas. Mujeres republicanas combatientes, Martínezrepassa les vides d’algunes d’aquestes dones, com ara Mika Etchebéhère, Ana Carrillo, Casilda Hernáez, Aurora Arnáiz i Enriqueta Otero. Etchebéhère, miliciana del POUM, explica a les seves memòries, Mi guerra de España, que una vegada dues dones li van comentar que a les seves columnes no els havien volgut donar cap fusell: “Només servíem per rentar els plats i la roba. He sentit a dir que a la vostra columna les milicianes tenien els mateixos drets que els homes, que no rentaven ni la roba ni els plats”. L’escriptora argentina Elsa Osorio va reconstruir la vida d’Etchebéhère a La capitana (Ediciones Siruela).
Les dones es van unir a les columnes de voluntaris perquè eren conscients que si guanyava l’exèrcit de Franco perdrien tot el que havien aconseguit. “Identificaven el feixisme amb l’enemic, havien guanyat quotes de llibertat importants i no volien tornar al rol de mare i esposa -assegura Berger-. Hi ha la imatge que principalment les milicianes van ser anarquistes, però hi havia dones d’ERC, del PSUC, d’Estat Català, del POUM...”

El batalló femení de Catalunya

El juliol del 1936, després que Manuel Goded Llopis, general de l’exèrcit i líder de la sublevació militar a Barcelona, fos derrotat, tot era possible a la capital catalana. Les dones del PSUC van constituir les milícies femenines el 30 de juliol. Tenien la seu a l’antic local del Círculo Ecuestre i de la Lliga Catalana, al passeig de Gràcia número 34. Allà va ser on es va formar el primer batalló femení de Catalunya. Hi havia des de fuselleres fins a personal d’aviació, passant per portalliteres, instructores de tir i tramviaires.
Les dones eren instruïdes o a la caserna del Camp de la Bota o a la Lenin, al carrer Tarragona, assignades a una columna i enviades al front. El dia 16 d’agost les primeres milicianes del batalló, la majoria militants del PSUC i la UGT, van sortir en direcció al front de Mallorca. Berger destaca en el llibre el nom de la primera dona de qui es té constància que va morir al front mallorquí: Amàlia Lobato Rosique. El 8 de setembre altres dones van sortir cap al front d’Aragó i es van integrar a la Centúria Rosa Luxemburg.
Berger, que per escriure Les milícies antifeixistes de Catalunya ha consultat prop de 200.000 documents dels fons de subsidis, fa un estudi exhaustiu de com es van organitzar i finançar les milícies antifeixistes, la seva composició ideològica, el paper dels militars, el nombre de columnes o el sistema de pagament de subsidis, els fronts de combat i els voluntaris estrangers. Per a Berger, ni els milicians representen l’encarnació dels valors i de l’idealisme pur ni van ser una turba violenta, desorganitzada i poc efectiva. La indisciplina es va castigar amb severitat. Berger afirma que els que van aplicar els càstigs més durs van ser els anarquistes, fins i tot moltes vegades es va aplicar la pena de mort. Jaume Boguñà, delegat de la secció d’estadística de la Columna Durruti, per exemple, va ser executat per haver-se apropiat de subsidis dels milicians.
“El control el tenia la Generalitat, que és qui les finançava”, explica l’autor. “El Comitè Central de Milícies Antifeixistes va ser l’eina utilitzada, de comú acord entre les organitzacions polítiques i sindicals i el Govern, per articular la resposta als militars sollevats”. Va ser una solució improvisada, hi havia diversitat ideològica i falta de mitjans, però es van obtenir èxits militars importants. “Es va aconseguir mobilitzar i equipar una força de combatents operativa, que es va articular en un total de 151 columnes i un nombre de combatents que va anar creixent”, afirma Berger. A l’agost eren 20.000 milicians a Catalunya, al setembre van arribar als 35.000 i al novembre als 45.000. I almenys durant els primers mesos les dones van combatre en igualtat de condicions. Després, però, fins i tot les més irreductibles van ser foragitades i enviades a la rereguarda.

Les milicianes de Mallorca ja tenen nom i cognom

El 5 de setembre del 1936 a la matinada, cinc milicianes van ser executades pels feixistes a Manacor. Fins ara només es tenia un diari –suposadament escrit per una d’elles, però que després va ser manipulat pels feixistes italians i franquistes– i una foto del grup feta poc després de ser detingudes. Se sabia que dues de les milicianes eren les germanes Daria i Mercè Buxadé, i que una tercera es deia Maria Garcia i tenia 53 anys. Amb aquests elements, Gonzalo Berger, Tània Balló i Jaume Miró –ja va portar la història d’aquestes cinc milicianes al teatre amb l’espectacle Diari d’una miliciana– van iniciar una recerca de dos anys que ha culminat amb el documental Milicianes. “Hem esbrinat el nom de les cinc dones i les seves històries i hem pogut contactar amb els familiars, i sabem també on van ser enterrades”, diu Berger. El documental s’estrenarà a Palma el 27 de setembre i s’emetrà a IB3 l’1 d’octubre. També es podrà veure a TV3, però encara no hi ha data d’emissió.

A la recerca de totes les milicianes de l'estat espanyol

Moltes històries de les milicianes que van combatre van ser enterrades. Gonzalo Berger i Tània Balló volen recuperar les vides d’aquestes combatents i canviar la visió que es té sobre la seva participació en la guerra. “De moment tenim 4.000 dones d’arreu d’Espanya amb biografia, però és una fase inicial”, diu Berger. L’objectiu és explicar les seves vides en un gran contenidor web amb documentació com ara cartes i fotografies. “Hem contactat amb les seves famílies i moltes desconeixien que aquestes dones havien combatut –explica Berger–. Algunes van marxar a l’exili i van continuar lluitant, però d’altres van tornar i no en van tornar a parlar, no els va quedar més alternativa que acceptar el rol de dona que els va atorgar el franquisme”. Berger col·labora amb l’Arxiu Nacional de Catalunya en una base de dades que permetrà cercar online –actualment només es pot consultar enviant-hi un correu electrònic– els noms de les persones que van formar part de les milícies.

la cuina de Barcelona

Artemi Nolla va abandonar el bar de l’estació del metro del Clot que tenia el seu pare per obrir el seu propi restaurant al carrer Casp de Barcelona. Era el 1978. Quinze anys després, en plena crisi postolímpica però també en plena eclosió de la Barcelona cool, va fer un altre pas: obrir un local TapaTapa al passeig de Gràcia. Avui dia, aquest carrer és un dels epicentres del turisme, però llavors era una avinguda on es concentraven moltes -però moltes- seus d’entitats financeres. El màxim exponent de les grans marques de moda era la luxosa Loewe, de la mateixa manera que els japonesos a la recerca de Gaudí eren els principals visitants de la ciutat. Nolla és avui el president d’AN Grup, un conglomerat empresarial amb 25 establiments que operen sota diferents marques i uns 60 milions d’euros de facturació. Diluït el turisme nipó, avui turistes russos esperen per poder sopar al costat dels finestrals del seu restaurant Citrus, al mateix passeig de Gràcia. El públic local, tot i que també n’hi ha d’estranger, és més present en algun dels seus restaurants El Mussol. El grup gestiona sis marques més.
L’evolució d’AN Grup serveix per explicar el boom del gastronegoci barceloní en els últims anys. Els exclusius Adrià, Roca o Jubany han situat l’alta cuina catalana en el mapa mundial, però les cadenes de restauració local -a més dels petits propietaris- que han crescut en l’últim quart de segle s’han encarregat de servir els plats a una majoria de barcelonins i de turistes que no poden seguir el ritme que marca Michelin. L’èxit d’aquesta oferta gastronòmica local explica en part que les grans cadenes internacionals no tinguin el mateix protagonisme en la restauració barcelonina que tenen en altres països europeus. De fet, lacuina BCN s’ha convertit en un dels factors de l’èxit turístic de la ciutat. Però també a l’inrevés: el creixement de més d’una desena de cadenes de restaurants locals no es pot entendre sense el vertiginós augment de l’arribada de turistes a Catalunya.
“Quin percentatge de població catalana surt a sopar entre setmana? Comparat amb altres grans ciutats, és escàs. Sense el turisme, la restauració no hauria crescut ni la meitat. És un simple tema de demografia i de demanda”, diu un contundent Jordi Barri, conseller delegat del Grup Teresa Carles, nascut a Lleida i que va desembarcar el 2011 a Barcelona amb la cuina vegetariana, una de les noves tendències de la gastronomia dels últims anys, com a marca. L’oferta barcelonina és eclèctica: ha acabat adoptant totes les modes, sovint en fusió amb el producte local. Barri reconeix que la capital catalana, pel seu impuls internacional, era el millor lloc on anar a parar quan van decidir donar un impuls al negoci. I l’estratègia va funcionar bé. Tot i que adverteix, com molts altres, que la tendència ha canviat en els últims mesos i ha anat a pitjor. El turisme barceloní, la mare dels ous de l’economia catalana durant la crisi juntament amb les exportacions, va patir al juliol una caiguda del 4% dels visitants estrangers, segons l’estadística de pernoctacions hoteleres de l’INE. I els restauradors asseguren que la seva facturació, dependent del tipus de local, ha pogut caure entre un 10% i un 15% des de l’any passat. Tot i que les estadístiques oficials mostren que la despesa dels turistes segueix creixent (encara que n’hi hagi menys), els restaurants asseguren que els està baixant tant el nombre de clients com el que gasten.
Aquesta setmana el restaurant Caballa Canalla, propietat de la família Guitart i d’Isabel Galobardes, ex directora general de Turisme, ha presentat concurs de creditors després de patir una caiguda de la facturació del 25%, segons Expansión. Els tancaments, com les obertures, estan a l’ordre del dia, diuen al sector.
“La situació és crítica, sobretot per com actua el govern de la ciutat”, critica Ivan Salvadó, director general del Grupo Tragaluz, una de les tres grans cadenes barcelonines. El sector està en guerra des de fa temps amb l’alcaldessa Ada Colau, a qui acusa d’haver paralitzat l’obertura de nous restaurants amb una moratòria de llicències en alguns districtes, d’haver frenat en sec les terrasses -una font important d’ingressos- i d’aplicar una política que, afirmen, ha convertit Barcelona en una ciutat més bruta i insegura. Però Colau no és l’únic motiu, reconeixen. La competència turística d’altres destinacions, l’enrenou polític de l’últim any i els recels que desperta el turisme massiu entre la població també hi juguen un paper. Fins i tot les pluges que han caigut sobre Barcelona en múltiples caps de setmana d’aquest any hi han tingut un efecte. Sigui quin sigui l’origen, els operadors reconeixen que la sotragada ha repercutit en la recaptació de les seves caixes.
El 2016, el cens de l’Ajuntament, Barcelona comptava amb més de 10.000 bars i restaurants. Daniel Jiménez, director de retail de Savills Aguirre Newman a Barcelona, afirma que en els últims tres anys és un sector que està generant molta demanda d’establiments comercials. De fet, els interessats a obrir nous restaurants superen l’oferta disponible de locals que la ciutat pot aportar. Aquesta saturació del mercat està fent pujar la factura dels lloguers, que ja està passant factura a alguns grups, que veuen que els costos pugen però la facturació baixa.
Cinc exemples de cadenes amb multitud de locals
Cinc exemples de cadenes amb multitud de locals
Isidre Marqués, propietari del Grupo San Telmo i restaurador des que va obrir el Tantarantana al Born fa 25 anys, explica: “Cada setmana m’arriben ofertes de restaurants en traspàs i són traspassos que no es poden pagar amb el que poden donar aquells restaurants. Potser seria millor que els lloguers baixessin i que els restaurants i els contractes d’arrendament poguessin durar una mica més”. De fet, AN Grup va tancar recentment un dels seus locals emblemàtics, el Mussol de la Diagonal, perquè li demanaven un lloguer inassumible per a un restaurant. L’espai l’ocuparà una botiga de mobles que fins ara només opera a internet. “A les zones prime en els últims deu anys no hi ha hagut operacions de nous restaurants. De fet, només cadenes internacionals poden acostar-se als lloguers que demanen els propietaris de locals en les millors localitzacions de Barcelona”, diu Jiménez.
“No tinc previsió de fer res de nou perquè no veig una Barcelona potent. Els números encara són bons, però aquesta ciutat necessita calma”, sosté Marqués. “Ara estic mirant més cap a Madrid, on hi ha més demanda interna que turística”, s’hi afegeix Barri. “Observem molt més dinamisme a Madrid, on l’oferta de tiquet més alt era superior a la de Barcelona, però que ara estan provant clients amb menys poder adquisitiu”, diu Artemi Nolla.
“Molta gent es queixa i jo no em vull queixar. Però és cert que sembla que passem per moments convulsos i això també genera oportunitats”, explica Oriol Olivé, segona generació i conseller delegat del Grup Olivé. Els sis restaurants de la seva família són una mostra de la diversitat d’oferta que pot tenir cada grup de restauració, fins i tot seleccionant el client en funció de la seva butxaca. En alguns dels seus restaurants el tiquet mitjà per persona és de 31 euros, i en els més cars la despesa arriba als 53 euros. Aquest executiu, que encara va fent visites a les taules de L’Olivé interessant-se pel servei, és dels que consideren que, arribats a una possible punta de la demanda, potser ha arribat el moment de fer un “filtre en el sector, perquè potser no hi ha lloc per a tothom”. “Segur que hi ha sobreoferta”, pensa. I no és l’únic.
La qüestió és com, havent superat una etapa d’or del food BCN,els grans grups no han sigut capaços d’exportar la seva fórmula a l’exteriorcom sí que ha fet, per exemple, el sector de l’alimentació italiana amb el projecte Eataly, un grup de grans superfícies repartides per tot el món on només se serveixen productes gastronòmics italians. “Quan ets a fora i parles de gastronomia a Espanya de seguida t’identifiquen amb Barcelona, així que la marca sí que té prou força. La qüestió és que perquè un projecte com aquest funcioni, empresaris i polítics han d’anar de bracet. I ara no es dona aquesta situació”, diu Salvadó. I Barri subratlla: “Aquests projectes necessiten pau social i un visionari, Mario Farinetti en el cas d’Eataly, i aquí ens estem fent la guerra entre nosaltres mateixos”.

cas atutxa

Fins ara Pedro Sánchez ha dit per activa i per passiva que el govern espanyol no influirà en la Fiscalia General de l’Estat perquè rebaixi o retiri les acusacions de rebel·lió als líders independentistes, empresonats o a l’exili. “Respectarem la seva autonomia”, va assegurar recentment el líder del PSOE, que va rebutjar fer qualsevol indicació de cara al judici de l’1-O. Ara bé, hi ha un precedent al País Basc que deixa en entredit l’argumentació de l’actual inquilí de la Moncloa: el cas Atutxa. El procés judicial contra la mesa del Parlament basc per no dissoldre Batasuna va iniciar-se amb una querella durant el govern del PP de José María Aznar el 2003, però el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va propiciar un canvi en la Fiscalia General de l’Estat que, en el primer judici el 2005, en va demanar l’absolució. En una mateixa causa judicial, després d’un canvi de govern, la fiscalia va mantenir criteris oposats.
“No és veritat que el PSOE no pugui fer res. [El cas Atutxa] Va ser complicat i tot i així hi va haver un canvi de criteri”, assegura en declaracions a l’ARA Gorka Knörr, llavors vicepresident del Parlament basc com a membre d’Eusko Alkartasuna i encausat per desobediència juntament amb el president, Juan María Atutxa (PNB), i la secretària primera, Kontxi Bilbao (IU). Knörr recorda una instrucció del cas “molt dura” i una actitud “virulenta” de la fiscalia -en aquell moment pilotada per Jesús Cardenal- que, després, va canviar al llarg de la causa. Afirma que no hi havia un procediment en el reglament per dissoldre els grups parlamentaris i que, en el cas dels ajuntaments, Batasuna només va ser dissolta on tenien majoria el PSOE i el PP. “No tenia cap sentit”, afirma Knörr, que posa de relleu la diferència entre dissoldre orgànicament un partit i un grup parlamentari sorgit de les eleccions locals o autonòmiques.

Les diferents fases de la causa

Segons expliquen fonts del Parlament basc, la tesi de la querella, instruïda pel Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPB), era que la mesa i la junta de portaveus havien actuat de manera conxorxada per evitar complir la resolució judicial. Aclareixen que la mesa va portar una proposta per dissoldre Batasuna a la junta de portaveus però que aquesta la va tombar. En aquest punt, expliquen les mateixes fonts, s’acusava aquests òrgans d’actuar de “manera acordada perquè la proposta fos derrotada i així justificar que no es podia donar compliment a la dissolució del grup”.
En el marc d’aquesta instrucció es produeix el canvi de govern a Espanya i assumeix el comandament de la fiscalia Cándido Conde-Pumpido, nomenat pel PSOE. És aquí on el ministeri públic canvia el criteri: quan la magistrada que instruïa el cas va decidir arxivar la causa perquè no hi veia delicte, el nou fiscal no va impugnar la resolució malgrat que el procés s’havia iniciat amb una querella del seu antecessor.
Qui sí que va impugnar la decisió, però, va ser el sindicat d’ultradreta Manos Limpias, que estava personat en la causa. El TSJPB va acceptar la petició i llavors el cas va arribar a judici. Allà, segons relata el recurs que anys més tard es va presentar a Estrasburg, Manos Limpias va sol·licitar la condemna per desobediència mentre que “el ministeri fiscal i la defensa advocaven per la lliure absolució”. El TSJPB va absoldre Atutxa, Knörr i Bilbao.
Però el viacrucis no es va acabar aquí: Manos Limpias va recórrer la sentència al Tribunal Suprem. L’alt tribunal va obligar el TSJPB a revisar el cas, que va tornar a dictaminar el mateix (2006). El sindicat d’ultradreta tampoc es va donar per vençut i va tornar a portar l’absolució al Suprem, ara ja amb un recurs de cassació, perquè fos la màxima instància judicial a Espanya qui examinés el cas. La fiscalia es va mantenir al marge d’aquest estira-i-arronsa i no va recórrer en cap ocasió la sentència absolutòria contra la mesa del Parlament.
Davant el Suprem, de fet, la defensa i el ministeri públic van mantenir que no hi havia hagut desobediència. L’alt tribunal, però, va alinear-se amb Manos Limpias i va condemnar -sense escoltar-los com a part- Atutxa, Knörr i Bilbao per desobediència amb una multa i inhabilitació. El 2017, després que el Tribunal Constitucional donés la raó al Suprem, Estrasburg va condemnar Espanya per no haver garantit un judici just a la mesa.