un clam

Caddy Adzuba (Bukavu, 1981) treballa a Ràdio Okapi, una iniciativa de l'ONU a la República Democràtica del Congo que s'ha convertit en un altaveu contra la violència sexual a l'est del país.

Què es mou a l'est del seu país?

El moviment rebel continua sembrant el terror i la desolació, i la situació humanitària és cada vegada més preocupant. Un milió de persones s'han vist obligades a deixar casa seva. La situació de seguretat és catastròfica i els mitjans miren a una altra banda.

Quins interessos hi ha en joc?

Veiem la mà llarga d'Occident, de les multinacionals que financen aquests grups rebels i perpetuen la guerra a l'est de la RD Congo. Per què? Per les primeres matèries, les grans mines de coltan sobretot. Només al meu país n'hi ha el 80% de les reserves mundials. La nostra lluita de cada dia és perquè aquesta dimensió internacional del conflicte desaparegui i puguem ocupar-nos d'endreçar el país.

Però també esteu atents a Ruanda.

Evidentment. Ruanda vol balcanitzar el Congo. Es tracta d'un país petit amb una forta densitat de població que no té primeres matèries per finançar-se. Però al mercat mundial és el primer productor de coltan del món! D'on ve, doncs? Del Congo! Ruanda se n'ha apropiat amb el silenci de la comunitat internacional. Hi ha una complicitat terrible. Veuen amb Ruanda un aliat potencial per als seus interessos econòmics.

I mentrestant continua la guerra silenciosa contra les dones...

La violència sexual és una arma de guerra al Congo, una arma de destrucció massiva. Els grups armats han utilitzat aquesta estratègia per controlar comunitats senceres. Els Kalàixnikov són introduïts dins del sexe de les dones. Conec el cas d'una dona a qui van violar davant de la família, van obligar el seu fill que també la violés, després van decapitar el seu marit, se la van endur al bosc com a esclava sexual i van donar-li de menjar els seus fills.

¿Les violacions encara són un tabú en la societat congolesa?

Això no ha canviat. Les dones que són violades són rebutjades per la societat. Es veuen obligades a refugiar-se en un altre poble i es converteixen eternament en desplaçades. Això explica la dislocació de la família i la fragilitat de la cohesió social. És un genocidi oblidat.

¿Denunciar aquesta situació ha complicat la teva vida?

He rebut amenaces de mort, però ja sabia que era una situació que en qualsevol moment arribaria com a periodista i que calia fer-hi front.

Tot i les dificultats, diu que continuen sent un poble feliç. ¿D'on treuen aquesta empenta?

És el misteri africà. Passa a tot el continent i no sé com explicar-ho. És potser pel sol i la calor, però tenim ganes de viure.Tot i els nostres problemes, sempre tenim un somriure als llavis i alegria de viure. Imagina't que no hi hagués guerra, que tot anés bé; seríem els més feliços del planeta.

jasper cillessen

Em sap greu dir-ho, però crec que les hores de Jasper Cillessen al Barça estan comptades. El problema és la qualitat. Concretament, tenir massa qualitat. Viure a l’ombra de Marc-André ter Stegen no ha de ser fàcil, sobretot si el dia que surts a jugar demostres a tot el món que ets capaç de fer les coses igual de bé que l’alemany. L’empat dels blaugranes contra el Tottenham, que entre altres coses serveix per allargar la ratxa d’imbatibilitat al Camp Nou en partit de Champions, no s’entendria sense l’exhibició de l’holandès.

I és que Cillessen seria titular indiscutible a qualsevol equip que aspiri a guanyar la Champions. És àgil de reflexos, segur en les centrades, hàbil en l’un contra un i amb sortida de pilota amb els peus, una sortida, per cert, en què destaca un xut potent i ben col·locat que ha servit en alguna ocasió -penso en la final de Copa d’aquest estiu- perquè l’equip agafi el rival en calces i acabi marcant un gol.

El porter holandès va demostrar tots els seus registres davant del Tottenham, incloent-hi una aturada sobre la línia de gol quan Lucas Moura ja gairebé l’estava celebrant. El dia que el Barça podia estar sota sospita perquè no s’hi jugava res i havia fet moltes rotacions, el porter va acabar amb les especulacions.

L’estiu passat Cillessen ja va estar pensant en deixar el club. És normal que ho mediti, perquè mig Europa es barallaria per aconseguir els seus serveis. Es pot fer el debat sobre si Ter Stegen és millor que Cillessen, i segurament s’arribaria a la conclusió que l’alemany supera l’holandès, però només per petits detalls. Per tant, no és una qüestió de justícia o injustícia. Ni tampoc es tracta tant d’una qüestió econòmica, tot i que també són importants en aquest món cada vegada més inflacionat del futbol, sinó de trobar el reconeixement que no està tenint al Camp Nou.

Fa uns anys, amb Ter Stegen i Claudio Bravo, Luis Enrique repartia les competicions: Lliga per a Bravo i Copa i Champions per a l’alemany. Una manera de dir que no hi ha ni titulars ni suplents. És difícil que Valverde apliqui també aquesta fórmula -fins ara no ho ha fet-. I, segurament, fa bé de deixar les coses com fins ara, donant a Cillessen els minuts fixos de la Copa. Però si l’holandès acaba dient prou, no només hi tindrà dret. També tindrà tota la raó del món. I no serà pas culpa de ningú. Simplement, que és molt bo i vol més protagonisme. Lògic.

politica de partits

Hi ha una famosa cita de Winston Churchill que diu: “La política és gairebé tan apassionant com la guerra, i igual de perillosa. En la guerra només et poden matar una vegada, però en la política moltes”. A Catalunya l’han matat moltes vegades durant la història recent: la derrota republicana contra Franco, la derrota política en la qüestió de la independència davant dels governs de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Però Catalunya es manté dempeus. Potser perquè tot i que els catalans no sempre actuen col·lectivament, saben viure i crear políticament junts. És a dir, sense un sentit polític, Catalunya està abocada al desordre i, probablement, al caos. Però tot i que la política pressuposa el desacord i la discrepància, no implica, en canvi, la guerra irresoluble del tots contra tots. Per això la política és la gestió no-violenta de tots els conflictes. La política, per tant, comença allà on s’acaba la violència.

Aquí no estem davant de la qüestió de la practicabilitat de l’ètica, sinó de la dels límits de la política. Però parlar dels límits de la política no significa necessàriament assenyalar-ne el final. Per la senzilla raó que el final de la política és el final de la història, i més concretament el final de tota lluita humana per la llibertat. Ni la història ni la lluita per la llibertat han arribat al final a Catalunya. De fet, la lluita per la llibertat a Catalunya és el principi d’acció del fet polític. Perquè, com Hannah Arendt assenyala correctament, el fet polític "és el món de relacions que sorgeix a partir de l’activitat política essencial de l’home d’acció”. Però com que la major part de l’experiència catalana amb la política s’expressa en el terreny de la política de partits, és necessari distingir entre els conceptes de “fet polític” i “política de partits”.

Tot qüestionament sobre l’essència de la política entesa com l’art d’organitzar una societat implica 'a fortiori' qüestionar el significat de la política com l’espai d’interacció entre poders conflictius que intenten governar la societat. Com a tal, el fet (o el moviment) polític és l’espai de l’acció autònoma dels éssers humans en un context històric, mentre que la política de partits és l’espai de la competència i la impugnació com a base del poder i l’autoritat. Malgrat el que molts podrien pensar, als que lluiten per la independència de Catalunya no els preocupa l’estratègia del poder. Els preocupa salvaguardar l’existència col·lectiva dels catalans o, més concretament, preservar el que podríem anomenar “la catalanitat” per promoure l’intercanvi i l’harmonia en la societat espanyola. Com a tal, el fet polític a Catalunya és l’àmbit de la convivència i el debat, a diferència de la política espanyola, entesa com a espai de dominació dels altres. Així, tot i que cada iniciativa política de la societat espanyola es presenta com una forma acabada, la política pròpiament dita és una realitat en evolució que requereix en essència un intercanvi entre els ciutadans i una reavaluació i una transformació mútues. La veritat és que Catalunya continua vivint més en clau de moviment polític que de política de partits. Potser perquè el moviment polític encara és la realitat contínua de la vida transformadora de Catalunya.

Qualsevol debat sobre el tema de la independència de Catalunya és una qüestió de consciència política inclusiva, i no només d’un sentit de pertinença

A diferència de la política de partits, que sempre està tancada en un determinat marc ideològic o idealista, el moviment polític fa que els ciutadans transitin per nous camins i obrin noves portes. Aquests camins transformadors converteixen els individus egoistes en ciutadans conscients i compromesos que tenen la capacitat d’actuar i de crear col·lectivament. Els ciutadans catalans que es dediquen a la tasca política ja no esperen canvis socials miraculosos derivats de les revolucions ni de l’economia de mercat. Tot i aquest qüestionament, es neguen a entregar l’ànima als profetes de l’apocalipsi i als heralds de la falsa felicitat. El moviment polític manté units els catalans allà on la política de partits els divideix. Com a tal, a diferència de la política de partits a Espanya, el moviment polític a Catalunya és sempre col·lectiu i solidari. La solidaritat és un sentit recíproc d’empatia i una consciència del compromís dels altres per arribar a fins compartits. És l’afirmació de la dignitat de cada persona en una relació d’intercanvi harmònic. D’aquesta manera, el compromís individual dels catalans amb l’harmonització de la seva societat és el principal objectiu a l’hora d’organitzar la vida política a Catalunya.

Per tant, el moviment polític està construït a Catalunya sobre la base de la funció quotidiana d’una esfera pública dinàmica, que alliberaria o hauria d’alliberar tots els catalans dels constrenyiments i les limitacions del poder i les estructures tradicionals. És precisament aquest compromís explícit dels ciutadans catalans en l’espai públic el que pot fer que la política a Catalunya sigui dialogant i inclusiva. Entenguem-ho bé: l’esfera pública catalana no és només un espai on els individus particulars tenen un paper públic i per tant transcendeixen la seva individualitat per assumir el seu caràcter col·lectiu. També és un espai on comunitats divergents de Catalunya es veuen obligades a unir-se i superar la seva insularitat i exclusivitat i reconèixer la necessitat d’actuar públicament.

En realitat, la dimensió del fet polític a Catalunya (a diferència de la del poder polític) deriva del fet que és accessible a tothom. Aquesta dimensió del fet polític es manté en la mesura que hi hagi un debat i una discussió permanents sobre temes de valors i significació compartits. Finalment, el repte del fet polític a Catalunya és reemplaçar l’homogeneïtat de la política de partits, encara que es presenti en múltiples capes, per l’heterogeneïtat existent en l’àmbit públic crític. El dret a aquest àmbit públic crític és un dret de la política en sentit ampli, no pas del poder polític. Cap ciutadania activa pot funcionar sense una veritable consciència d’aquest dret. Per això, qualsevol debat sobre el tema de la independència de Catalunya és una qüestió de consciència política inclusiva, i no només d’un sentit de pertinença.

Ramin Jahabengloo és director del Centre Mahatma Gandhi per la Pau de la Universitat 

tiroteig

Tres persones van morir i tretze més van quedar ferides –vuit estan greus– ahir, dimarts, en un tiroteig al centre de la ciutat francesa d'Estrasburg, segons el balanç provisional i oficial. L'atac es va produir poc abans de les vuit del vespre al costat de l'emblemàtic mercat nadalenc de la ciutat, seu del Parlament Europeu, que justament ahir celebrava sessió plenària. L'autor dels trets va cridar  "Al·lahu-àkbar" [Al·là és el més gran], segons els testimonis recollits pel fiscal antiterrorista, Rémi Heitz, que també ha dit que la policia francesa ha detingut quatre persones del seu entorn. La fiscalia antiterrorista s'ha fet càrrec de la investigació i el govern francès ha augmentat l'alerta antiterrorista fins al nivell d'"urgència".

El secretari d'estat de l'Interior, Laurent Núñez, no ha descartat la possibilitat que l'atacant hagi fugit del país i ha anunciat que s'han reforçat els controls a les fronteres amb França i Alemanya. Al llarg del matí, el dispositiu policial s'ha estès fins a la Jonquera (Alt Empordà), on l a policia espanyola i la Gendarmeria treballen plegades. Des de la policia espanyola han confirmat que estan "alerta" i que s'han intensificat els controls, tot i que s'estan fent amb els efectius que habitualment hi ha a la zona. Ara mateix s'estan aturant vehicles a la sortida de l'AP-7 a la Jonquera, al Pertús i també en altres punts de la N-II, a l'altura de Pont de Molins.

El pistoler, identificat com un home nascut a Estrasburg fa 29 anys, té antecedents per delictes comuns no relacionats amb el terrorisme i, en una de les seves estades a la presó, se'l va fitxar per radicalització islamista, tot i que no es van detectar senyals que indiquessin que podia "passar a l'acció". Segons el ministeri de l'Interior, la policia havia anat a buscar-lo a casa seva ahir al matí per una investigació per robatori però no el van localitzar. Al domicili hi van trobar granades. Una de les hipòtesis de la motivació de l'atac és que fos una reacció de l'home a l'operatiu policial.

• 

Un agent vigila el perímetre de la plaça del mercat de Nadal d'Estrasburg. / SEBASTIEN BOZON / AFP

Els militars de l'operació Sentinelle, desplegats als carrers de França des dels atemptats del 2015, van disparar contra l'autor de l'atemptat, segons el ministre, que ha confirmat que hi va haver un "intercanvi de trets" durant la fugida. La policia va ordenar el confinament de tothom que era a la zona fins a quarts de dues de la matinada. Avui les escoles i els establiments públics funcionen amb normalitat. 

• 

El ministre de l'Interior francès, Cristophe Castaner, compareix després de l'atemptat. / SEBASTIEN BOZON / AFP

El cas ha fet tornar la por a França i al centre d'Europa, i recorda els pitjors malsons, com quan ara fa dos anys un terrorista va tenyir de negre la vigília de Nadal en estavellar una furgoneta contra els que visitaven el mercat de Nadal de Berlín.

premi barnils

Per quart any consecutiu la comunitat periodística de Catalunya es reunia ahir per celebrar la professió i entregar els premis Ramon Barnils, que reconeixen els millors reportatges d’investigació de l’any, tant inèdits com ja publicats. Enguany el guardó a la millor obra publicada, que s’entrega per segon any, ha anat a parar a l’ARA i a la seva sèrie de quatre reportatges sobre la guerra econòmica contra el Procés. L’equip d’Economia va assistir a la cerimònia celebrada al Born Centre de Cultura i Memòria per recollir el guardó. Durant la gala, presentada per Candela Figueras i Xavi Cazorla, també es van premiar dues peces periodístiques més. Pedro Javier Armengou, periodista del Diari de Sabadell, va recollir el guardó a la millor obra publicada en un mitjà local i comarcal, dotat amb 800 euros, per Els empleats de Caixa Sabadell, a l’‘exili’ o al carrer, un reportatge que explica quines conseqüències va tenir per als treballadors de l’entitat que el BBVA absorbís Unnim (la fusió de Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu). També va haver-hi reconeixement per al millor treball inèdit, que va recaure en Carles Xavier Senso i la peça César Orquín, un heroi sense matisos a Mauthausen, que, com a part del premi -que té una dotació econòmica de 1.400 euros-, es publicarà aviat a l’ARA.

La guerra econòmica post 1-O

El treball de l’ARA guardonat amb el premi Ramon Barnils, dotat amb 800 euros, consisteix en una sèrie de quatre reportatges que demostraven com l’Estat, en la seva campanya de pressió contra l’independentisme, va castigar CaixaBank i el Sabadell després de l’1-O retirant milers de milions dels dipòsits de l’administració i les empreses públiques. Era una crònica detallada d’una repressió molt més subtil que la de les porres policials durant el dia de la votació. L’operació econòmica va comportar que les dues entitats patissin una setmana negra, que va acabar amb el trasllat de les seves seus fora de Catalunya.

El relat d’aquesta fuga de capitals com a mesura política es va poder fer gràcies a un profund treball amb fonts del sector i empresaris. És així com es va poder detallar de quina manera, en un sol dia, l’Estat va retirar 2.000 milions del Sabadell en fons de Renfe, Adif, Ports i RTVE. I es consignava com el ministre d’Economia, Luis de Guindos, va asserenar les entitats dient que si havien canviat la seu no havien de patir. Al cap de poques hores de la conversa, els diners tornaven a ser al compte del banc. En total, es va calcular que l’Estat podria haver mogut fins a 35.000 milions d’euros, molts més dels 9.000 milions que fins aleshores s’havien dit en altres publicacions.

Una entrega posterior recollia dotzenes de veus de directius catalans, algunes protegides per l’anonimat, per mostrar com va fer l’Estat la guerra econòmica contra Catalunya. S’evidenciava l’aliança entre la Zarzuela i la Moncloa per pressionar les empreses conjuntament i provocar el màxim canvi de seus possibles. La sèrie de reportatges també incidia en aquest efecte bola de neu i la diferència entre realitat i relat, ja que 80 de les 100 empreses més grans de Catalunya van mantenir la seva seu al país.

Els reportatges els van signar els periodistes de l’ARA Àlex Font Manté, Albert Martín, Natàlia Vila i Albert Cadanet. Però l’equip de la secció d’Economia del diari creu que cal ampliar el perímetre del mèrit d’aquest guardó. “Hem de parlar també dels grans mereixedors d’aquest premi”, explica Martín. “Parlem de les fonts, dels empresaris, dels directius i dels empleats que decideixen trencar els codis de silenci. Ho fan únicament perquè es coneguin nous fets o per qüestionar relats interessats o falsos. Aquestes veus es juguen sovint la feina. No sabem si el periodisme pot arribar a transformar el món, però sí que estem segurs que callar el que saps no millora res. Gràcies, per tant, als que confien en el periodisme i alcen la veu”.

En el mateix sentit es va expressar el president del Grup Barnils, Ferran Casas, durant el seu discurs, en el qual va assegurar que la limitació de les llibertats “ha de ser revertida amb més periodisme, amb valentia dels periodistes i les empreses i, en el cas del nostre país, amb la complicitat de les institucions que envien, per exemple, un missatge negatiu quan es resignen al repartiment partidari del govern dels nostres mitjans públics”. Casas va afegir que el Grup Barnils vol premiar “treballs que ens connecten molt amb el moment, amb la sortida desigual de la crisi i les seves conseqüències, amb el debat sobre la memòria històrica i la necessitat de revisar algunes veritats ”.

El premi Ramon Barnils s’entrega des del 2015, any en què el Grup Barnils va recuperar el guardó que tradicionalment impulsava la revista El Temps i que va desaparèixer el 2008. Enguany el jurat dels premis ha estat format, a més de pel president del Grup Barnils; per Mònica Lablanca, directora dels mitjans públics de Sant Cugat del Vallès; Joan Maria Morros, vicedegà del Col·legi de Periodistes de Catalunya; Carles Pont, professor de la UPF; Montse Eras, professional de SomMollet i SomGranollers, i Antoni Bassas (ARA).

consum

Els bancs estan abaixant la guàrdia. El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, va advertir ahir el sector bancari que s’està observant una “indeguda relaxació” dels criteris a l’hora de concedir crèdits al consum, un dels productes més rendibles per a les entitats. Hernández de Cos va explicar que la concessió d’aquest tipus de crèdits s’està accelerant a un ritme elevat –està creixent entre un 15% i un 20% respecte a l’any passat– i també augmenta, va assegurar, la morositat associada a aquest producte.

“No podem oblidar que la recerca de negocis rendibles no es pot fer a costa de la necessària vigilància de la concessió de crèdits”, va avisar Hernández de Cos durant la 14a Trobada del Sector Bancari que va organitzar l’Iese. Segons el governador, la situació suggereix “una certa relaxació” dels criteris de risc en els crèdits al consum. Tot i això, aquest producte només representa un 5% del balanç de les entitats.

El màxim dirigent del Banc d’Espanya va subratllar que la relaxació de les pràctiques de concessió de crèdits s’acaba traduint en augments “notables” de la morositat en un futur. “És essencial aquí no oblidar les lliçons de la crisi”, va advertir, en al·lusió a la crisi financera del 2008, que va acabar amb el rescat de la banca espanyola.

Amb la crisi, les exigències de capital per a les entitats han augmentat considerablement i avui els bancs estan més ben preparats per afrontar una nova crisi. Tanmateix, el governador del Banc d’Espanya va recordar que les entitats encara han de fer front “a reptes importants”, com ara accelerar la venda d’actius improductius i reforçar encara més el capital. En clau positiva, Hernández de Cos també va apuntar com a repte destacat la digitalització de les entitats. “Les noves tecnologies, tot i que representen un repte per al sector, alhora suposen una oportunitat per a les entitats que sàpiguen aprofitar-les”, va apuntar. La jornada organitzada per l’Iese, que es fa anualment, es va dedicar aquest any a la digitalització del sector bancari. Els consellers delegats de les grans entitats bancàries de l’Estat van coincidir en la idea que la digitalització dels bancs ja és una realitat i s’anirà desenvolupant en els pròxims anys.

La digitalització, una oportunitat

“La tecnologia ens ofereix oportunitats. És el camí que hem de seguir”, va afirmar Carlos Torres, conseller delegat del BBVA. Torres també va defensar la nova directiva europea de dades, que facilita que tercers puguin accedir a les dades dels clients bancaris si aquests hi donen el consentiment. Lluny de veure-ho com una amenaça, el conseller delegat ho considera una “oportunitat gegant”: “Encara que aparentment pugui semblar que perjudica la nostra posició competitiva”.

També el conseller delegat del Banc Sabadell, Jaime Guardiola, considera una oportunitat per als bancs la “revolució tecnològica”. Per a Guardiola, amb la digitalització “la manera d’operar canvia radicalment”. Tot i això, el conseller delegat del Sabadell va alertar contra un dels reptes més importants als quals han de fer front les entitats: la ciberseguretat. “És un dels riscos més grans”, va assegurar.

Per al conseller delegat de Bankia, José Sevilla, la digitalització ha de ser una “palanca” per donar un millor servei als clients. “És un fenomen que ja és aquí i ha arribat per quedar-se. L’important és com es fa el procés d’adaptació”. Sevilla va explicar que hi ha clients de Bankia que ja tenen assessors digitals, sense veure’s mai físicament. “Molts clients ho veuen com un avantatge”, va explicar.

Una jornada financera sense cap dona entre els ponents

L’escola de negocis Iese i la consultora EY van organitzar ahir la 14a edició de la Trobada del Sector Bancari, una conferència anual que reuneix directius dels grans bancs i experts en finances. Tot i que el món financer està dominat per homes, sorprèn que entre els més de 20 ponents i moderadors que hi van participar no hi hagués cap dona. Al programa hi havia professors d’economia, consultors i directius bancaris. Tots homes. Entre ells, els consellers delegats de CaixaBank, el Banc Sabadell, Bankia i el Santander. També hi va pronunciar un discurs el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos. Entre el professorat de l’Iese, en canvi, hi ha algunes dones, tot i que són minoria. Cap d’elles va ser ponent ahir.

condemnes

Michael Cohen, l’exadvocat personal de Donald Trump -conegut com el fixer que va rentar els draps bruts del magnat novaiorquès durant una dècada-, va rebre ahir una condemna de tres anys de presó per haver evadit impostos, mentit al Congrés dels Estats Units i violat la llei de finançament electoral per tapar dos presumptes adulteris de Trump durant la campanya presidencial del 2016. La sentència, especialment pel que fa a l’últim delicte, estreny el setge sobre el president Trump. Durant el judici Cohen va acusar el mandatari nord-americà d’ordenar els pagaments il·lícits per comprar el silenci de dues suposades amants seves.

Acompanyat per la seva família, Cohen, de 52 anys, va assumir “tota la responsabilitat” pels seus crims, pels quals es va declarar culpable a l’agost, incloent-hi els que impliquen Trump. “Avui torno a recuperar la llibertat”, va dir a l’inici del seu testimoni final. Va demanar perdó i va assegurar que el president nord-americà tenia raó quan fa poc el va titllar de “feble” en un tuit, tot i que “per un motiu molt diferent del que va insinuar”. “La meva debilitat -va afegir- va ser una lleialtat cega a Trump. Una vegada i una altra vaig sentir que era el meu deure tapar-li els draps bruts”.

Cooperació en el Russiagate

El jutge encarregat del cas, William Pauley III, va valorar la cooperació de Cohen amb la policia i amb la investigació del fiscal especial, Robert Mueller, sobre la ingerència de Rússia en les presidencials del 2016, però va recordar que l’acusat, com a advocat que és, hauria d’haver sigut més conscient dels seus actes. Per això, al final, va decidir condemnar-lo a tres anys de presó pels crims que va cometre a Nova York i a dos mesos per haver mentit al Congrés. A més, haurà de pagar multes per valor de gairebé dos milions de dòlars.

Cohen, que ingressarà a la presó el 6 de març, i la seva família van reaccionar sorpresos perquè s’esperaven una sentència més lleu. “Es va oferir a presentar proves contra la persona més poderosa del nostre país”, va recordar Guy Petrillo, advocat de Cohen, en la seva declaració al tribunal poc abans que el jutge anunciés la sentència.

L’exlletrat de Trump va confessar durant el judici que va fer pagaments de 130.000 i 150.000 dòlars a l’exactriu porno Stormy Daniels i a la model de Playboy Karen McDougal, respectivament, per evitar un escàndol sexual al seu client setmanes abans de les eleccions presidencials del novembre del 2016. I va afegir que Trump va ser qui li va demanar que ho fes.

D’altra banda, va cooperar amb l’oficina de Mueller sobre els seus contactes amb ciutadans russos per negocis de Trump. I a finals del mes passat es va declarar culpable de mentir a la comissió d’intel·ligència del Senat sobre les negociacions que va mantenir amb persones pròximes al Kremlin durant la campanya, sobre un projecte immobiliari per construir una Torre Trump a Moscou. Ho va fer per no desviar-se del “missatge polític” que llavors estava donant el president nord-americà i per “lleialtat”.