Fins a quin punt la pandèmia del covid-19 farà canviar el món? ¿Canviaran les relacions socials i personals? Viatjarem menys? ¿Ens relacionarem menys físicament? ¿Tindrem, en canvi, més consciència de comunitat, d’humanitat? ¿Deixarà de tenir prioritat absoluta el paradigma econòmic? ¿Canviarà el món laboral? ¿S’implantarà de manera més generalitzada el teletreball? ¿Es reduirà el comerç mundial? Hi haurà més km 0? ¿Creixeran encara més les desigualtats? O al contrari, ¿hi ha una oportunitat redistributiva? ¿El coronavirus ha deixat al descobert el capitalisme financer i ha tornat a empoderar el poder polític per sobre del mercat? ¿Pot donar pas a un nou keynesianisme? ¿Passarà finalment a primer pla el respecte al medi ambient un cop constatada, dramàticament, la vigència de la fragilitat de la naturalesa humana? ¿La ciència i la medicina guanyaran pes en la governança pública i en els pressupostos dels estats i les institucions transnacionals? ¿La democràcia corre perill? ¿Els autoritarismes i els populismes aprofitaran aquesta nova crisi per fer encara un pas més endavant? Què passarà amb Europa? ¿Sobreviurà la UE a aquesta crisi sanitària i econòmica? ¿La Xina sortirà reforçada en la geopolítica mundial? Quina nova deriva prendran els EUA de Trump?
Aquestes i altres preguntes són les que avui dominen l’escena global, trastocada per la irrupció d’un virus que ha sotragat la convivència humana planetària. Un tipus de pandèmia que, tot i que els científics ja deien que podia venir, cap país ha demostrat estar del tot preparat per afrontar. Alguns, esclar, clarament gens. Entre els més afectats hi ha Itàlia i Espanya, amb Catalunya, al costat de Madrid, com una de les àrees més colpides.
Tretze experts consultats per l’ARA aventuren algunes respostes a aquests interrogants d’urgència enmig d’una crisi de dimensions i contorns desconeguts. No es pot dir que domini l’optimisme. Entre altres raons perquè amb el covid-19 plou sobre mullat. No en va, aquesta crisi tan sobtada i tan diferent s’afegeix al daltabaix econòmic global del 2008, que ha deixat un rastre de desigualtat encara visible, i arriba, també, després d’una dècada del procés polític català, que, en termes democràtics, també ha portat un clar deteriorament.
Realitat i desig
La majoria d’experts consultats basculen entre l’anàlisi del que ha passat i podria venir i el desig que la pandèmia porti a un canvi substancial, a un aprenentatge col·lectiu. Però els perills d’involució hi són: per al mateix règim democràtic, que veu com l’autoritarisme pot aprofitar el virus per inocular encara més anticossos a un ja debilitat sistema representatiu liberal. I el mateix es pot dir de la UE, que no sembla estar reaccionant amb valentia a aquesta crisi, que s’afegeix a l’econòmica, la dels refugiats i la del Brexit.
En termes econòmics, el mateix: l’aparent reforçament de les polítiques públiques davant el mercat no és clar que només es quedi en un gest d’urgència, en un miratge. El fet que avui la sanitat i la recerca públiques hagin agafat el lideratge en la resposta no els assegura cap preeminència futura. Des del sector privat, les grans corporacions comunicatives tenen la millor posició per aprofitar l’avinentesa. El combat per una millor redistribució de la riquesa no està ni molt menys assegurat.
La petició àmpliament compartida d’empoderar la ciència i l’educació en el seu conjunt per assegurar un futur i una governança basats en el coneixement és això: només una petició. Caldrà veure si esdevé una realitat, és a dir, si es transforma en pressupostos i en uns mecanismes d’intervenció reals en la vida pública. I caldrà veure, finalment, si el respecte a la natura es converteix, aquest cop sí, en una resposta decidida i contundent en la lluita contra el canvi climàtic i, per tant, i de manera indestriable, a favor també de la salut humana.
El covid-19 ens posa de nou davant una crisi global i multilateral.
Ingrid Guardiola, comunicòloga
“Guanyaran terreny les empreses del capitalisme plataforma”
El sector cultural més ric i divers, aquell que té més en compte la qualitat en la ideació, producció i execució del projecte que no pas l’impacte econòmic, està molt tocat des de la crisi del 2008, i de la pandèmia no en sortirà indemne. No n’hi haurà prou amb reforçar les polítiques culturals, que demanen a crits i des de fa temps una implicació política que sovint és més d’ordre simbòlic que d’ordre executiu. A nivell de consum cultural, les que guanyaran terreny són les empreses del capitalisme de plataforma; ja ho estan fent ara: Amazon copant el comerç online, Google-Microsoft-Facebook-Zoom la comunicació telemàtica, Netflix l’entreteniment online, Google el paquet educatiu virtual… És un model altament opac i jeràrquic en què el producte, els projectes o els creadors importen menys que la imatge de marca de la plataforma, en què el hype invisibilitza algorítimicament la resta de productes, en què cada experiència és un pretext per a l’acumulació de dades. Però, com tot mercat, depèn de la demanda. N’hi hauria prou que la gent passés a una altra banda.
M’agradaria pensar que els esdeveniments massius són cosa del segle XX i que per fi s’ha vist que són insostenibles a tots els nivells (ecològic, econòmic, cultural, comunitari, sanitari…) i, per tant, que la cultura que busca interpel·lar comunitats específiques des de la reciprocitat creixerà. La gent necessitarà socialitzar aquest malestar, accedir a llocs que convidin a la reflexió i al vincle, catarsis menys dissenyades pels departaments de màrqueting; també perllongar l’esperit comunitari que ha anat gestant-se des del confinament. Tot i que també s’ha inculcat en excés un esperit sociòpata en què l’altre és una amenaça i l’aïllament i la profilaxi s’han venut com l’única sortida al problema. Però potser, com em deia el meu amic Andrés Hispano, passarà com després de la Primera Guerra Mundial i vindrà una nova República de Weimar, un retorn a l’hedonisme i al carpe diem. Si és així, l’esgotament del planeta farà la seva feina per nosaltres.
Daniel Innerarity, filòsof
“La democràcia afronta un repte sense precedents”
La crisi sanitària no ha posat en valor l’estat sinó la solidesa del sistema de salut, la capacitat organitzativa dels governs en una situació de crisi i tot el sistema d’alertes i capacitat estratègica de les institucions. El moment d’abordatge de la crisi és en clau neokeynesiana, però no ens hauríem de deix
