El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.El coronavirus ha sacsejat l’ statu quo actual, estament per estament. Susila Cruyff veu la inestabilitat de l’escenari com una oportunitat per reordenar prioritats elementals. Vol mantenir una lectura dolça del leitmotiv social des de la presidència de la Fundació Johan Cruyff que va crear el seu pare ara fa 25 anys, centrada en ajudar nens en situació d’exclusió a través del magnetisme de l’esport.
Com està?
Tota la família està bé, cadascú a casa seva, com ens passa a tots. Jo tinc una empresa de cavalls i haig de seguir treballant. Els animals no entenen de covid-19 ni de cansament.
¿Viu amb més preocupació la realitat de la Fundació?
He de dir que el neguit és compartit. Hi ha moltes coses de l’oficina que podem seguir fent gràcies a les noves tecnologies. Hem aplicat un ERTO amb la directora i jo mateixa, però seguim fent feina per via telemàtica. Tenim tots els projectes aturats. Bé, l’amenaça de contagi afecta l’activitat en sí, els nens, que no poden sortir de casa i fer esport. No hi ha nens al carrer. Nosaltres ens dediquem a generar espais públics perquè puguin fer esport i moure’s amb llibertat.
¿Es planteja canviar l’estratègia d’acció?
Ara estem focalitzats en generar continguts i en millorar coses. Segons com avanci el virus, si hi ha més control, potser tornem a tenir esport a l’aire lliure, qui sap. Haurem d’anar veient com evoluciona la cosa, com al camp de refugiats. Ara estàvem a punt d’acabar dues pistes a Lesbos i no podem construir ni fer res. Hem de tenir paciència. Són coses que s’escapen del nostre control.
¿Costa ser solidari en un escenari de crisi global?
Si dic la veritat, la gent viu en la generació selfie des de l’última dècada. Jo i jo, anar a la seva i oblidar-se dels altres. Ara sabem que hi ha gent que ho està passant malament. Espero que aquesta situació faci que reflexionem i tornem a les arrels com a societat. M’agradaria que els canvis no duressin un o dos mesos. Seria una pena que tot acabés igual. Estaria bé pensar en qui té problemes, no en l’últim model de l’iPhone. Fa falta que siguem una mica més generosos. Hem de tractar la gent que ens envolta com ens agradaria que ens tractessin.
Què pensaria el seu pare?
Ell era una persona molt positiva. Sempre deia que no hi ha bé que per mal no vingui, o potser es diu a la inversa, que jo soc com el meu pare [riu]. Ell diria que sí, que estem confinats i no podem sortir al carrer, però, mira, ara torna la vida familiar. No arribes a casa de treballar tard, et dutxes i t’adorms. Ara passes temps de qualitat amb els teus fills, segurament hi ha menys pol·lució a les ciutats... Hem de pensar d’aquesta manera, que no tot es negatiu. Jo també soc així.
¿Com es preserva un llegat tan genuí com el de Johan?
Jo estic molt orgullosa especialment del seu llegat social, també del futbolístic, eh, que és innegable. S’ha dit moltes vegades que Cruyff era molt garrepa, però era una de les persones més generoses que he conegut mai. No sé com dir-t’ho. Jo puc pensar cada dia que el trobo a faltar o fer el que faig, que és sentir-me molt a prop seu quan m’esforço amb els temes de la Fundació, el projecte que va cuidar tant.
¿Pesa la responsabilitat de gestionar-lo?
Haig de dir que quan va morir el meu pare vaig tenir por, perquè pensava que em costaria tirar endavant la Fundació. Amb ell viu ja costava recollir diners. Era qui més aportava a les iniciatives. Al final les coses han estat totalment diferents. Moltes persones que se l’estimen com Pep Guardiola, Xavi Hernández o Carles Puyol (per citar noms coneguts entre moltes persones) han donat un pas endavant, de voler tornar el que el meu pare els havia donat.
¿Per què va enfocar la Fundació en ajudar concretament els nens?
Ell va veure tot el que pot fer l’esport amb un nen discapacitat quan vivíem als Estats Units. Creia que amb un esforç molt petit pots canviar una vida. Aquests nens són els més autèntics, el seu somriure és especial. El pare no entenia com els altres no s’adonaven que amb l’esport pots aconseguir grans coses. Sempre explicava que és molt més que jugar i divertir-se. Fins i tot ho veus amb persones que discriminen per raça o religió. ¿Veritat que si algú és bo jugant a futbol, el voldran al seu equip?
¿Creu que el circuit d’elit professional s’allunya d’aquests valors?
No ho crec. Penso que els esportistes, en general, són molt generosos. N’hi ha pocs que ens diuen que no quan els proposem una col·laboració, i hem de tenir en compte que no tots els professionals són multimilionaris. Crec que els problemes venen de l’entorn. Hi ha un contrast. Ho veiem amb el Barça. Quan perd un partit és un drama, o quan queda segon a la Lliga.
¿Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.Per què ha arribat a tenir una transcendència tan particular el futbol?
No ho sé. Potser és per distraure’s dels problemes reals. Jo tinc una altra manera de ser. No sé per què hem d’anar buscant drames. L’esport hi és per solucionar problemes, no per generar-ne més.
