A les unitats de cures intensives continuen treballant a marxes forçades per atendre els pacients crítics de covid-19. Els professionals estan cada cop més esgotats després d’un mes de pandèmia i han de funcionar amb material escàs. Però malgrat totes les dificultats no han abandonat la tecnologia mèdica més avançada i que requereix de més recursos humans i materials per tirar endavant pacients que no tenen cap altra alternativa. És el cas de l’oxigenació per membrana extracorpòria (ECMO per les seves sigles en anglès), una tècnica puntera i molt complexa que s’està utilitzant més que mai a causa del coronavirus.
“És l’última opció que tenim”, explica l’intensivista Jordi Riera, director del programa ECMO de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona i membre del comitè de direcció de la societat internacional EuroELSO. La tècnica consisteix en connectar el malalt a una màquina per la qual es fa circular la sang i que fa la funció que farien els pulmons: l’aparell succiona la sang, que extreu d’una vena, la passa a través d’una membrana que l’oxigena i la retorna al cos. En condicions normals es fa servir de manera extraordinària, perquè la majoria de pacients responen al tractament ordinari amb respiradors.
També s'ha utilitzat per mantenir vius pacients crítics que esperen un trasplantament de pulmó, mentre apareix un òrgan compatible. Alguns casos que sonen a pel·lícula de ciència ficció han sigut carn de titular, com el de l’excursionista que van reanimar el novembre passat gràcies a aquesta tècnica després d’estar sis hores en aturada cardíaca per hipotèrmia. L’ECMO s’utilitzava abans només en pediatria i es va començar a generalitzar justament arran d’una altra pandèmia, la de la grip A del 2009.
El SARS-CoV-2 provoca una pneumònia tan severa que l’ECMO es converteix en l’últim recurs per a alguns pacients: “Tenim malalts amb els pulmons superinflamats que literalment s’estan morint i als quals podem rescatar gràcies a aquesta màquina”, apunta Riera. En tot l’any passat es van posar en ECMO 33 malalts a la Vall d’Hebron i només en aquestes últimes quatres setmanes en aquest hospital ja l’han fet servir en 16 pacients.
A més de les màquines, aquesta tecnologia requereix un control permanent del pacient per part d’infermeres especialitzades: tots els pacients de l’UCI són crítics, però en aquest cas porten molts més dispositius i estan connectats a una màquina per on passen quatre litres de sang per minut. “La màquina no es pot deixar mai sola, perquè el pacient en depèn totalment i hem d’estar sempre preparats: qualsevol petita complicació s’ha de resoldre ràpid. El pacient porta molts anticoagulants i un petit sagnat és molt important”, apunta la infermera Bet Gallart, coordinadora del programa al mateix centre. “Cada hora hem de controlar la coagulació i el funcionament de la bomba. Revisem totes les parts de la màquina amb una llum per localitzar coàguls o restes de fibrina”, afegeix. “Com que amb els equips de protecció els professionals no poden aguantar tot el torn dins el box, sempre tenim una infermera preparada amb l’equip posat, sense les ulleres, que vigila des de l’altre costat de la porta”, afegeix. A més, en un context d’augment mundial de la demanda, els hospitals s’han d’esforçar a trobar els materials d’un sol ús que requereix la màquina.
Pacients joves i sense altres patologies
La tècnica, però, serveix només per als pacients prou forts com per suportar un tractament tan invasiu i arriscat. Els criteris són molt estrictes, seguint les indicacions de l’Organització de Suport Vital Extracorpori (ELSO), que agrupa els especialistes en aquesta tècnica d’arreu del món. Per protocol, els pacients han de ser menors de 65 anys i no tenir altres problemes de salut associats, i s’ha de valorar en cada cas l’estat dels pulmons: “No es pot posar un pacient en ECMO massa aviat, perquè és una tècnica amb molts riscos, i tampoc quan el procés ja és irreversible”, resumeix l’intensivista.
Els hospitals de Bellvitge, la Vall d’Hebron, Sant Pau i el Clínic són els centres de referència a Catalunya per tractar amb ECMO malalts del coronavirus. Quan l’equip d’UCI d’un altre centre creu que té un malalt candidat a aquesta tècnica els consulta. “Valorem junts si es pot canviar alguna cosa del tractament, i és impressionant la feina que estan fent els companys dels hospitals més petits, que no estan tan equipats com nosaltres”, apunta Riera. Si el pacient no respon al tractament convencional, des dels hospitals de referència es desplaça una ambulància del Servei d’Emergències Mèdiques amb un equip format per un intensivista, un cirurgià, i dues infermeres amb formació específica. Connecten el pacient a la màquina d’ECMO i el traslladen al centre de referència.
Estudis en temps real
La tècnica s'està fent servir amb els malalts que compleixen els criteris, perquè no poden esperar, mentre els metges intenten aprendre en temps real de les experiències amb aquest virus a nivell mundial, començant per les dades i les publicacions de la Xina i dels països europeus, com Itàlia i França, on s’està utilitzant més. Riera és un dels coordinadors espanyols de l'estudi ECMOCard, que s'està fent a escala mundial per estudiar la utilitat de la tècnica en aquests pacients i sobretot en quins casos és útil. Una de les preguntes obertes és per a quins pacients la tècnica pot ser realment útil i a partir de quina edat deixa de ser indicada. Riera reconeix que encara no tenen totes les respostes: "És aviat per treure conclusions, perquè després de retirar la màquina els pacients necessiten encara setmanes per recuperar-se i l'èxit no és que l'oxigenació hagi funcionat, sinó que el malalt pugui tornar a casa". Set dels malalts que van ser tractats amb ECMO la Vall d'Hebron continuen l'evolució amb els mitjans ordinaris de l'UCI. Per a ells ara hi ha llum al final del túne
