dia mundial de l'aigua

En el context del 150è aniversari d’Aigües de Barcelona, el president executiu d’Agbar, Àngel Simon, ha destacat que “la voluntat de la companyia és estar al costat de la ciutadania i les administracions, com ho hem estat al llarg d’aquests últims 150 anys, i que per tant comptin amb el nostre suport a l’hora de fer front als reptes de la ciutat i del país”. Aquest ha estat el missatge de fons de la conferència que ha ofert avui al migdia Àngel Simon durant un dinar col·loqui a la Casa Llotja de Mar organitzat per la Cambra de Comerç de Barcelona. “Garantir el subministrament d’aigua sostenible i el sanejament són dos dels grans reptes clau de la ciutat de Barcelona, la solució dels quals passa per invertir en reutilització i depuració d’aigües residuals”, ha afirmat.

Per assolir-ho, la companyia continuarà pel camí de l’excel·lència pel que fa a la gestió de l’aigua i l’aplicació de tecnologia puntera. Així mateix, dins el seu compromís contra l’exclusió social, seguirà garantint que ningú no es quedi sense aigua perquè no la pot pagar. “Ja estem donant veu al ciutadà per implicar-lo en aquest dividend social i, a més, seguirem avançant en la constitució de consells socials de barri”, ha afegit Àngel Simon. En aquest sentit, ha assenyalat que, des del 2012, unes 16.400 famílies (més de 50.000 persones) s’han beneficiat de les bonificacions per pagar el subministrament de l’aigua, cosa que ha suposat destinar més de 5,7 milions d’euros al Fons de Solidaritat per garantir el dret a l’aigua per a les persones en risc d’exclusió social.

Durant la seva intervenció, Àngel Simon també ha afirmat que “Aigües de Barcelona sempre ha estat present per donar resposta als moments més difícils de la història de Barcelona –epidèmies, episodis de sequera, multiplicació de la població–, invertint en infraestructures, innovant i posant el seu coneixement al servei de la ciutat i de la ciutadania. I tot això perquè hi ha hagut històricament un compromís mutu entre la companyia i les administracions a llarg termini, i també gràcies al talent de les persones que han dedicat la seva vida professional a aquest compromís amb Barcelona i l’aigua. És un projecte possible gràcies a l’esforç, tenacitat i professionalitat de molts. Al llarg d’aquests 150 anys hi han passat sis generacions de treballadors, 100.000 persones que han dedicat la seva vida professional al servei de l’aigua”. Així mateix, ha afirmat que “una companyia en què el core business sigui gestionar l’aigua i que dediqui tots els seus esforços a fer-ho, segur que ho farà fregant l’excel·lència”.

Igualment, s’ha posat de manifest que Aigües de Barcelona és l’única empresa d’aigua urbana que ha aconseguit la certificació ISO 22000, que acredita que l’aigua subministrada té la mateixa qualitat sanitària que qualsevol aliment; que any rere any la companyia redueix el consum d’energia del cicle integral de l’aigua, i que, en l’àmbit de la indústria, aposta per avançar cap a l’economia circular, l’objectiu de la qual és arribar al residu zero. “El desenvolupament sostenible és un dels nostres pilars estratègics. Innovem cada dia per fer-ho realitat”, ha assegurat Àngel Simon. Un exemple és que la companyia actualment desenvolupa tecnologia de detecció de fuites d’aigua per satèl·lit juntament amb empreses dels Estats Units i Israel. Un altre exemple és CitySensia, un dispositiu que, incorporat a la flota de vehicles d’Aigües de Barcelona, permet conèixer en temps real la qualitat ambiental de la ciutat.

Impacte econòmic d’Agbar a Catalunya
Durant el dinar col·loqui també s’han destacat les conclusions d’un estudi elaborat per la Cambra de Comerç de Barcelona que quantifica l’impacte global de la presència d’Agbar a Catalunya. Així doncs, el 2015 Agbar va generar un impacte econòmic de 1.960 milions d’euros a Catalunya, cosa que significa un impacte econòmic de 5 milions d’euros al dia. També ha contribuït al PIB de Catalunya en 904 milions d’euros, és a dir, un 0,42%; ha creat 10.202 llocs de treball a temps complet, i ha generat gairebé 235 milions d’euros de recaptació fiscal.

Pel que fa a l’impacte econòmic d’Agbar en l’àrea metropolitana de Barcelona és la meitat de la xifra de Catalunya, és a dir, Agbar va tenir un impacte econòmic de 980 milions d’euros en l’àrea metropolitana. En relació amb els llocs de treball a temps complet, en va generar gairebé quatre mil a l’àrea metropolitana, és a dir, el 40% del total català. “El més important és que els beneficis s’estenen a tots els sectors i a tot Catalunya, i que més del 92% dels proveïdors de la companyia són de l’àrea metropolitana de Barcelona”, diu Àngel Simon.

En el dinar col·loqui també hi han participat el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, i el subdirector de La Vanguardia, Manel Pérez, el qual després de la ponència ha moderat un col·loqui obert als assistents.

Els dinars col·loqui de la Cambra de Comerç són fòrums permanents de debat amb personalitats destacades de l’àmbit de la política, l’empresa i l’economia. Se celebren mensualment a la Casa Llotja de Mar, seu d’aquesta associació, i tenen com a objectiu debatre les necessitats, les inquietuds i els interessos de l’empresariat català, així com tractar l’actualitat econòmica i social del país

temporals a Peru

Parlant de la bellesa dels capvespres a Lima amb la Patricia i les noies. ha sortit aixo; Un nou front de pluges amenaça d’agreujar la situació al Perú, on, per les inundacions de les últimes setmanes, provocades per greus temporals, ja han mort 75 persones i hi ha 263 ferits, 20 desapareguts, uns 100.000 damnificats (que han perdut casa i pertinences) i 630.000 afectats, segons l’últim balanç oficial. El servei meteorològic nacional va avisar ahir que les precipitacions s’intensificaran durant aquesta setmana, especialment a les regions de la costa nord del país, que ja són les que més han patit les conseqüències de les pluges dels últims dies. “Ens espera una setmana complicada. És molt probable que seguim patint esllavissades de terra”, va advertir ahir el primer ministre, Fernando Zavala.

Davant el pronòstic, el ministeri d’Educació ha cancel·lat les classes a Lima fins, com a mínim, demà. A la capital peruana hi ha districtes que fa més de tres dies que estan sense subministrament d’aigua, ja que la caiguda d’allaus de fang sobre el riu Rímac, la principal font d’abastiment d’aigua de la zona, n’impedeix la potabilització. Passa el mateix a Trujillo, la capital de la regió de La Libertad: el centre de la ciutat es va inundar dissabte i des de llavors unes 350.000 persones, més de la meitat de la població, no tenen accés a aigua potable. El govern ha repartit 2.000 tones d’ajuda humanitària entre els més afectats, mentre les víctimes i els danys segueixen augmentant a tot el país i ja hi ha més de 12.000 cases que s’han ensorrat.

Ajuda dels països veïns

Els països veïns s’han mobilitzat aquests dies per ajudar els peruans. L’Equador va repartir ahir 3.000 racions d’aliments per cobrir esmorzars, dinars i sopars, i el president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, va anunciar que hi enviarà 30 tones d’ajuda i quatre helicòpters.

Les inundacions són conseqüència d’una situació atípica derivada del fenomen climatològic del Niño, que es dona quan s’escalfa la superfície marina del litoral peruà i provoca el desbordament de rius i esllavissades. La temperatura de l’aigua del mar és tan elevada, que a la ciutat de Trujillo, per exemple, acumulen aquests dies deu graus per sobre de la mitjana habitual.

la Volta

La Volta. La ciclista. A Catalunya- Deu anys hi vaig participar com a cap de premsa, portant al Fede, que cobrava 125000 pessetes per la setmana, i que tantes enveges em va portar. Amistat amb les hostesses, acompanyar  alguns dels millors corredors del mon, paisatges y esforços increïbles i èpics, el viatge d'estranquis a l'Alger, la ouija adivinant el guanyador de l'endema, la ballada de B-52 al Pacha de Platja d'aro, els nous models de seats, un mon antic que ja començava evolucionar, les falques gravades per el Jaume Fina, els sopar amb marisc però sense hostesses (estaven amb el Fede i mi) del Pere, i aquell campió que no havent pogut classificar se be en arribar a Viella, va dir a les 5 de la tarda, va dir, plego, m'en vaig a casa, i amb bicicleta se'n va anar cap a casa a les 5 de la tarda, que era a Tarragona. També la roda rebentada a l'arribada de Lleida. I l'alegria del Pau i el Blai, treien els caps i cossos perla finestreta del cotxe, quan els varem anar a buscar a Aiguafreda per seguir una etapa tranquil·la. Avui ha passat per Bigues i Riells mentres  jo, estava rentant el cotxe. Crec ja ho ajustaré menys de memòria que jo vaig anar hi del 1980, amb la volta 60ena, que es quan hi va entrar la Caixa amb el Gran premi fins el 86 o 87. El Indurain ja no el vaig veure quedar el 22 la primera vegada que hi va anar. Jo recordo guanyadors Marino Lejarreta, Alberto Fernadez,Alvaro PIno i potser Sean Kelly i Raul Millar. La caixa, ja amb menys intensitat i va ser hi fins els 2003, uns 23 o 25 anys de  voltes que es diu ben aviat.

És ben sabut que la Volta Ciclista a Catalunya dels últims anys s’ha convertit en un referent pels millors escaladors del món, que troben a finals de març la millor ocasió per tenir els primers grans enfrontaments a l’alta muntanya. I en aquesta línia segueix la cursa a la seva 97a edició, que, a més, afegeix nous ingredients amb una contrarellotge per equips de més de 40 quilòmetres a Banyoles i la recuperació de la pujada al Port, a Tortosa, present en les edicions del 1985 i el 1991 amb la denominació de Mont Caro, molt més selectiva. Aquest any es combinarà amb l’habitual arribada en altura dels últims anys a l’estació d’esquí de la Molina.

Un any més, el triple vencedor del Tour de França, Chris Froome (Team Sky), farà les seves primeres pedalades per Europa per carreteres catalanes, amb la incògnita de l’estat de forma, ja que no competeix des del gener a Austràlia. Amb tot, el britànic aspira a tot acompanyat d’un equip de luxe amb Geraint Thomas, Mikel Landa, Mikel Nieve i l’excampió del món de contrarellotge Vasil Kiryienka, entre d’altres. Davant seu hi tindrà un Alberto Contador (Trek-Segafredo) que després de quedar-se a dos segons de guanyar la París-Niça arriba a Catalunya amb el bloc que l’acompanyarà al Tour de França: Bauke Mollema, Jarlinson Pantano i Haimar Zubeldia. A més, també hi serà un Alejandro Valverde (Movistar) que porta un mes sense competir des de la Volta a Andalusia, però que ha estat concentrat en altura a Andorra, fet poc habitual en ell.

El murcià tindrà al seu costat al vilanoví Marc Soler (1993), que segueix la seva progressió lenta però constant que per poc no li fa guanyar una etapa a la recent París-Niça. Qui finalment es va endur aquella etapa va ser el sabadellenc David de la Cruz (Quick Step), el ciclista català més en forma i lamentable absència a la cursa, ja que descansarà després d’un principi de temporada intens. Completaran la participació catalana un Alberto Losada(Katusha-Alpecin) que ja sense el Purito estarà al servei del rus Ilnur Zakarin, Eduard Prades (Caja Rural-Seguros RGA) i Jordi Simón (Brasil Pro Cycling).

A més dels grans favorits citats, esclar, com és habitual en els últims anys, se citen a Catalunya altres grans escaladors del moment: 2n i 4t classificat de l’últim Tour de França, el francès Romain Bardet (Ag2r La Mondiale) i el britànic Adam Yates (Orica-Scott); l’ex vencedor de la cursa Dan Martin (Quick Step); Steven Kruijswijk (LottoNL-Jumbo), i el polonès Rafal Majka (Bora-Hansgrohe). I també cal sumar-hi equips molt interessats en la contrarellotge per equips de Banyoles, com el campió del món de l’especialitat, un BMC amb Tejay van Garderen, el segon classificat recent de la Tirrena-Adriàtica Rohan Dennis i Samuel Sánchez. Aquest any no participarà en la Volta el colombià Nairo Quintana(Movistar), vigent campió de la carrera i un dels ciclistes que millor ha començat la temporada, amb dos triomfs en la general de la Volta a la Comunitat Valenciana i la Tirrena-Adriàtica. El ciclista de Cómbita, un habitual de la Volta, ha preferit guardar forces abans d’afrontar els seus dos grans reptes d’aquest curs: el Giro d’Itàlia i el Tour de França.

Un recorregut renovat

Aquest any s’han inclòs 20 passos de muntanya durant tota la cursa, un de categoria especial, al qual se sumaran sis ports de primera, quatre de segona i nou de tercera. Tot i les trampes de les etapes més favorables als velocistes (abans de Calella, a la jornada inicial, s’hauran de pujar els tradicionals Collformic i Collsacreu, mentre que a 12 quilòmetres de la meta d’Igualada se superarà el turó del Puig, i la sisena etapa, a Reus, inclou el selectiu alt de la Mussara) el nivell d’esprintadors també pujarà. Al dominador dels esprints de l’any passat, el francès Nacer Bouhanni (Cofidis), s’hi sumaran l’alemany André Greipel (Lotto-Soudal) i perfils més polivalents, com l’australià Nathan Haas (Dimension Data), que poden sorprendre més d’un dia en una Volta que es tancarà de nou a Barcelona al circuit de Montjuïc, allà on hi ha un petit monument dedicat a Miquel Poblet, el gran ciclista català.

La tercera carrera per etapes més antiga, després del Tour de França i el Giro d’Itàlia segueix creixent i aquest any promet emocions fortes.

l'altre incerta gloria

A més de 900 metres de profunditat -6,25 vegades l’alçària de la Torre Agbar-, el minador grata la paret de la galeria per treure un mineral, la potassa, un producte que s’utilitza bàsicament com a fertilitzant. Però la potassa no surt sola. De cada tona del que s’extreu, aproximadament un terç és potassa i dos terços són sal. El que surt de la galeria es puja a la superfície en un skip, una mena de gran ascensor, i es trasllada en camió a les instal·lacions industrials, on se separa la potassa que es ven a tot el món. Part de la sal (1,4 milions de tones anuals, diu l’empresa) es ven a la indústria química o per desfer el gel de carreteres, però una altra part va a parar als runams, autèntiques muntanyes de sal.

Tot això ho fa Iberpotash, filial propietat al 100% de la companyia química israeliana ICL, a Súria i Sallent. L’empresa té la concessió per explotar les mines, però, a més de l’activitat mineroindustrial, s’enfronta a diversos plets i procediments -juntament amb l’administració estatal i la Generalitat- davant la Unió Europea i de diferents òrgans de la justícia espanyola.

Organitzacions ecologistes i veïnals, com Prousal o Montsalat, partits com la CUP i altres indústries salineres competidores han obert diversos fronts contra l’activitat d’Iberpotash. L’acusació principal és la de salinitzar la conca dels rius Cardener i Llobregat. L’empresa diu que no es poden atribuir els nivells de clorurs de la conca únicament a l’activitat de la companyia i argumenta que des del 1998, quan va crear-se Iberpotash, “els nivells de clorurs sempre s’han anat reduint”. Fonts de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) asseguren que les concentracions de clorurs al Llobregat han baixat dels 500 mil·ligrams per litre a estar entre els 250 i els 300, una xifra “pròxima als objectius de qualitat”, malgrat reconèixer que hi ha increments sobtats, bàsicament després d’intenses pluges o quan hi ha trencaments al col·lector de salmorres.

Comarca minera / Idoia Vallverdú

Però a l’altre plat de la balança hi ha una empresa que dona feina directa a més de 1.200 persones -més de 4.000 si se suma l’ocupació indirecta i induïda- i té un impacte econòmic a la comarca del Bages d’uns 276 milions d’euros anuals, segons un estudi de PwC, que la converteix en la primera indústria de la Catalunya Central. Segons els últims comptes auditats i dipositats al Registre Mercantil, Iberpotash va obtenir el 2015 un benefici net de 39 milions d’euros (33 milions un any abans), amb unes vendes de 301 milions.

Malgrat els bons resultats, la companyia viu una revolució a la seva cúpula, amb dos canvis en menys de mig any en la figura de màxim executiu. L’octubre del 2016, José Antonio Martínez Álamo, factotum de la companyia durant anys, anunciava que deixava la presidència d’ICL Iberia i ICL Europe. I fa un mes s’anunciava que Pablo de Lastresdeixaria de ser conseller delegat el 30 d’abril i seria substituït per Pablo Alemán, fins ara director d’operacions. Un canvi que no va sol, ja que també deixen Iberpotash Joan Güell, secretari del consell i assessor jurídic, i Encarna Baras, directora de sostenibilitat.

Iberpotash emmarca aquests relleus en els canvis a la multinacional, que va substituir el seu màxim executiu l’estiu passat. Aquests relleus han provocat neguit entre els treballadors i fins i tot al Govern, ja que coincideixen amb un moment clau. I és que, d’una banda, s’està tramitant el Pla Director Urbanístic de l’activitat minera del Bages, i de l’altra, la companyia està en ple procés de desenvolupament del denominat pla Phoenix.

EL PLA PHOENIX

L’explotació de les mines del Bages comença el 1918. El 1982 van passar a mans públiques, a l’antic INI, fins que el 1998 es van privatitzar. ICL, el nou propietari, va presentar el 2011 el pla Phoenix, que preveia més de 400 milions d’inversió, dels quals ja se n’han invertit uns 290. Bàsicament, el pla consisteix a concentrar la producció a Súria, dotar-se d’unes noves instal·lacions portuàries per embarcar la potassa i la sal i obrir plantes de sal vacuum (sal d’alta qualitat). Però la rendibilitat passaria per produir un mínim d’un milió de tones de potassa anuals, i per fer-ho només a Súria la companyia està obrint una rampa d’accés a la mina, de cinc quilòmetres de llarg i que baixa fins a 900 metres de profunditat.

900 metres de profunditat / Idoia Vallverdú

Aquesta obra clau havia d’estar acabada l’any passat, però durant la construcció van sorgir problemes. Alguns de físics, com una veta d’aigua, i d’altres de jurídics, com els litigis pels permisos. Dels 5.000 metres ja se n’han construït 3.440. L’empresa posa ara com a data probable d’obertura de la rampa el 2018, un retard que inquieta els treballadors de Sallent, que havien d’anar a Súria. El pla preveia tancar la mina i les instal·lacions de Sallent quan estigués feta la rampa, cosa que es retarda ara fins al 2019 o 2020. “Hem demanat a l’empresa que asseguri l’activitat a Sallent fins aleshores”, diu Rubén Noe, del comitè d’empresa. Els treballadors han mantingut els últims dies contactes amb el Govern i els grups parlamentaris per expressar aquest neguit. “Ens preocupa la situació, tenim molts dubtes”, explica aquest representant sindical, que a més reconeix que el canvi de direcció a Iberpotash ha alentit la interlocució. Fonts del Govern confirmen aquest punt. Noe assegura que el pla Phoenix “va amb un retard enorme” i, malgrat que no ho vincula directament amb el canvi de direcció, fa una observació: “Dels que hi havia quan es va presentar el pla, no en queda ni un”.

ELS RUNAMS SALINS

Un segle d’explotació de les mines ha provocat un problema mediambiental: els runams salins. No tota la sal que surt amb la potassa es pot comercialitzar i durant anys s’ha anat acumulant en autèntiques muntanyes de sal. La més gran és la del Cogulló, a Sallent, on es calcula que hi ha 45 milions de tones de sal i que fa uns 500 metres d’alçària.

Grups ecologistes i plataformes locals abanderen la lluita contra aquest dipòsit salí perquè consideren que salinitza la conca del Llobregat. Liderava el moviment l’advocat Sebastià Estradé, traspassat l’any passat, que va portar el cas fins a la Comissió Europea. I una sentència penal de Manresa, ratificada per l’Audiència i ja ferma, decretava la supressió del runam. A més, l’execució de la resolució posava una data: el 30 de juny d’aquest any han de finalitzar els abocaments. El dilema és com deixar de portar sal al runam sense aturar la producció a Sallent, on es generen unes 7.500 tones de sal diàries.

L’empresa va reunir-se dijous amb els representants dels treballadors per calmar-los i transmetre’ls que s’estan buscant solucions. També estudia alternatives amb el Govern . Evacuar la sal fins a Abrera no sembla factible, ja que caldria fer una planta en aquesta localitat per abocar-la al col·lector de salmorres, i suposaria posar un camió a la ja col·lapsada C-55 cada tres minuts.

Així, la solució passarà per una combinació d’accions diferents, indiquen fonts d’ICL. Iberpotash no creu que pugui tancar Sallent abans d’hora, perquè necessita produir un milió de tones anuals per mantenir la rendibilitat i fer front a les inversions del pla Phoenix en un moment en què el preu de la potassa va a la baixa: està al voltant dels 200 euros la tona, mentre que el 2012 estava a 377 euros i el 2009 a 689. La producció actual a Súria és de 475.000 tones anuals, segons CCOO, que tem, després de la reunió amb els representants de la direcció, que l’empresa entri en pèrdues, una situació que segons els sindicat es repetirà fins que acabi l’ampliació de Súria. El sindicat critica “l’opacitat” de la direcció a l’hora d’exposar les solucions.

Un element clau per resoldre el problema és el Pla de Desenvolupament Urbanístic de la zona minera del Bages. Amb una segona planta de sal vacuum -la primera, a Súria, ja funciona en període de proves- i un nou col·lector de salmorres fins a Abrera (una infraestructura llargament esperada i que depèn de l’Agència Catalana de l’Aigua), l’abocament de sal seria zero. L’actual col·lector està renovat des d’Abrera fins al mar, però la part alta està obsoleta i en cal un de nou o bé refer l’actual per augmentar la capacitat i evitar els cada cop més freqüents trencaments. Fonts de l’ACA asseguren que amb el nou col·lector es podrien restaurar els runams en menys de 50 anys. Aquest col·lector, segons l’ACA, l’haurien de finançar la mateixa Agència i les empreses que se’n puguin beneficiar, i la seva explotació la pagarien les empreses beneficiaries segons l’ús que en facin. L’obra estava planificada per al període 2016-2021, amb una inversió prevista per als pròxims cinc anys de 23,5 milions.

Per primer cop, el 2016 la matriu ICL Ltd. ha fet una provisió important, de 48 milions d’euros, per a la restauració dels runams. “Ben gastats, poden donar per a molt”, explica Jordi Badia, de Montsalat. Badia també veu “correcte” l’esforç per fer sal vacuum però matisa que la seva sortida “va lligada a condicions de mercat que l’empresa no controla”. Per vendre aquesta sal, bàsicament a la indústria química, Iberpotash va signar un acord de comercialització amb la multinacional holandesa Akzo per fer una societat conjunta, de la qual té la majoria Akzo.

Però encara que en un futur s’aconsegueixi arribar a la fita del residu zero, els runams actuals s’hauran de restaurar. La companyia creu quenecessita uns 50 anys per restaurar el Cogulló. Fins aleshores, cal que no hi hagi filtracions. Badia proposa “impermeabilitzar tota la superfície del runam”, com es va fer a Vilafruns (Bages), amb làmines de polietilè. Badia proposa injectar compostos de poliuretà al Cogulló. “Té un cost assumible, no desorbitat”, afirma, i això permetria evitar fins a un 90% les filtracions.

LA UE, PENDENT

La Unió Europea pot tenir un paper decisiu en la solució final. La Comissió té oberts dos procediments que poden acabar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El primer litigi és clau, ja que pot aclarir si la sal és un residu miner -i no un recurs-, si hi ha salinització de l’aqüífer imputable a l’empresa i, sobretot, si s’ha d’aplicar el principi de qui contamina paga, cosa que faria recaure sobre l’empresa el cost de desalinització i restauració, indiquen fonts coneixedores del procediment. L’altre cas a Europa, que va amb més retard, analitza possibles ajuts il·legals per assumir el cost que va suposar per a la Generalitat segellar el runam de Vilafruns.

Que l’empresa corri amb tots els costos és el que demanen de manera insistent la competència salinera (en el seu dia va denunciar sense èxit Iberpotash a l’antiga Comissió Nacional de la Competència ) i la CUP, que ha acusat el Govern de permetre a l’empresa actuar amb “impunitat” i ha arribat a plantejar-ne la nacionalització per part de la Generalitat, perquè és un negoci que podria donar guanys “sense tenir un cost per al medi ambient”.

LA BATALLA JUDICIAL

A banda dels procediments a la UE i la sentència penal, la batalla judicial d’Iberpotash té altres fronts. El 2015 el Tribunal Suprem ratificava l’anul·lació de l’autorització ambiental que la Generalitat havia donat a la mina de Sallent el 2008, en època del tripartit, quan Medi Ambient depenia d’ICV. El contenciós, impulsat per l’advocat Climent Fernández en nom de l’Associació de Veïns Sant Antoni del Barri de la Rampinya de Sallent, va deixar en fals l’explotació al municipi. L’empresa recorda que el que pretén és fer un “tancament endreçat” de Sallent.

Però aquest no és l’únic front obert. També hi ha dues querelles en instrucció als jutjats de Manresa, una d’elles contra l’equip de govern de l’Ajuntament de Súria, per diversos aspectes relacionats amb les llicències per construir la rampa de la mina. L’altra, impulsada per la CUP, denuncia un cas de presumpta prevaricació mediambiental contra tres ex alts càrrecs de la Generalitat i dos directius de l’empresa. L’atestat dels Mossos, al qual ha tingut accés l’ARA, no és concloent, però constata un augment de conductivitat a les aigües -que podria significar salinització- i es pregunta amb quina autorització ambiental actua ara l’empresa, després de l’anul·lació pel Suprem, o per què va assumir inversions milionàries la Generalitat per corregir afectacions mediambientals provocades per l’empresa. És als jutjats, doncs, més que a 900 metres sota terra, on es decidirà el futur d’Iberpotash.

oriol junqueras

Oriol Junqueras ens rep a la seva ciutat. Ens mostra la plaça de l’Església mentre en Xavier Bertral fa les fotografies, i també la bacallaneria per on passa amb els nens a saludar camí cap a l’escola. Està tranquil i segur que ERC està més a prop que mai de la independència. Manté un equilibri entre transmetre seguretat i la dimensió de la incertesa dels pròxims mesos.

Vostè va dir-me en l’última entrevista: “Jo estic independentista però soc europeista”. Holanda ha posat el dic a la ultradreta però el pròxim desafiament és França...

Holanda té una llarguíssima tradició de democràcia parlamentària i molt sovint ha sigut considerada com una mena de prototip de la modernitat. I, per tant, és molt important que els resultats de les eleccions holandeses limitin les expectatives dels partits d’extrema dreta. Ara, sense dubte, el pròxim gran repte, per la proximitat, per la magnitud demogràfica, econòmica, cultural i política que representa és França. Malauradament som conscients dels enormes problemes que viu la política francesa vinculats a casos de corrupció, i on gairebé tots els candidats presidencials tenen causes pendents amb la justícia.

A Holanda han guanyat els liberals dretitzant el seu discurs i s’ha enfonsat la socialdemocràcia. A França els socialistes tampoc no estan en el millor moment...

Quan vaig arribar al Parlament Europeu semblava que els partits liberals arreu d’Europa estaven en ple ascens, amb bons resultats al Regne Unit, a Alemanya, a Holanda, etcètera. I al cap de dos anys en vam veure gairebé la desaparició. Al Regne Unit i Alemanya han passat a ser irrellevants. Veiem que això també està subjecte a les oscil·lacions d’un món que canvia molt de pressa.

A França Le Pen i un candidat liberal i exministre socialista, Emmanuel Macron, lideren els sondejos. ¿Cal repensar la socialdemocràcia?

És bo repensar-ho tot. Aquests partits, als quals ERC s’assembla molt, estan vinculats a la defensa de l’economia de lliure mercat, són favorables a la competència i contraris als oligopolis, monopolis i privilegis. Al mateix temps són garants de la justícia social, dels serveis públics, etc. També estan convençuts que ambdues coses no només són compatibles sinó que en el fons es necessiten. Sense creixement econòmic és molt difícil tenir uns serveis públics de qualitat, i sense aquests serveis és impossible garantir la igualtat d’oportunitats, que és un element estimulant del creixement econòmic tant a curt com a llarg termini.

¿És partidari d’una Europa reforçada amb un nucli dur i despenjar-ne, si cal, els països de l’Est?

Potser ara més que mai hi ha elements que ajudarien o farien més factible una Europa a dues velocitats amb un nucli dur reforçat, probablement vinculat a la zona euro, amb uns compromisos més ferms i uns vincles polítics més clars.

I més integració fiscal?

Una moneda única hauria de tenir un Tresor únic que la pogués sustentar. I s’hauria d’alimentar d’una política fiscal més concertada i, fins i tot, seríem partidaris que alguna de les grans figures fiscals sigui gestionada en comú. Segurament la més lògica seria l’impost de societats. Entre altres coses perquè permetria que deixés de ser un mecanisme que altera les condicions de competència entre els estats.

La mutualització del deute no es va produir ni amb l’euro a la corda fluixa...

És un tema d’immensa complexitat, però és segur que els deutes públics i sobirans en el seu conjunt seran una qüestió central durant molts anys. Això ho notarem especialment quan els tipus d’interès pugin. Ningú sap exactament quan ni a quin ritme, però tothom sap que acabaran pujant.

El deute és un instrument del govern de Catalunya per negociar.

El principal instrument és la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya. La qüestió del deute serà central en totes les economies del món occidental. Serà central en qualsevol gestió política.

¿En una situació de confrontació pagaria el deute?

Sempre som partidaris de complir amb les nostres obligacions. També és evident que en el procés d’independència i la creació de la nova República hi haurà la qüestió central de la divisió d’actius i passius amb el Regne d’Espanya. En aquesta divisió, un dels passius sobre el qual seria adient posar-se d’acord és el deute. Tenim tota la intenció d’arribar a acords, i estem convençuts que l’estat espanyol estarà interessadíssim a arribar a un acord. De la mateixa manera que en aquests moments que no som independents té interès a encarir els costos de transició, dient que no pensa negociar res de cap manera. Per la mateixa raó, i amb més intensitat, voldrà negociar un cop siguem independents. Qui més es pot beneficiar d’una negociació en aquell moment serà l’estat espanyol. Dirà que no hi ha negociació possible fins al final, i just immediatament després serà el més interessat que hi hagi una negociació fructífera i ben encaminada. Nosaltres sempre hem sigut partidaris d’estendre la mà.

Abans es necessitaria el control sobre les bases fiscals. Quan podrà exercir plenament la Hisenda catalana les competències tributàries?

Com sabeu, a partir de l’1 de juliol estarà gestionant el primer impost de caràcter massiu i periòdic. I ens prepararem per assumir les competències que tenim en aquest moment, i per posar els fonaments per assumir les competències que ens corresponguin en cada moment. Per a l’1 de setembre preveiem la plenitud del desplegament territorial i informàtic.

L’economia catalana ha crescut al 3,5% i la previsió de creixement de l’any que ve és del 2,7%. La recuperació és desigual però hi és.

Sí, i les primeres dades avançades per l’Airef que tenim ens conviden a un cert optimisme. Ha fet una previsió de creixement per al primer i segon trimestre del 0,79% i el 0,77%. Si seguís així ens mantindríem per sobre del 3%. L’any passat, la previsió oficial era de 2,9% i ha acabat sent de 3,5%. L’any 2013 vam tenir el PIB mínim del període de crisi, amb 200.000 milions. És un volum de PIB que es va repetir pràcticament durant tres anys. Si es compleix la previsió, a finals del 2017 estarem sobre els 234.000 milions.

¿La situació del Govern ve afavorida per la conjuntura de creixement i per la contenció pressupostària imposada per la CUP?

La no aprovació del pressupost ens ha impedit posar els recursos que volíem posar al servei de la societat catalana. Una part d’aquests recursos els podrem posar en l’exercici del 2017, i aquests 1.355 milions de més en les polítiques socials, ensenyament, salut, afers socials, etc. són una grandiosa notícia per a la nostra societat.

I també s’ha començat a reduir deute...

El 2016 hi ha hagut una reducció petita, del 0,4%. Aquest descens es repetirà l’any 2017.

Avui fa 86 anys de la fundació d’ERC. Vostè busca la centralitat i fer-la més transversal, ¿però també corre el risc de diluir-la ideològicament?

Si el catalanisme ha sobreviscut com a moviment polític d’èxit que s’ha adaptat als canvis és perquè és molt transversal. En aquests moments ERC i altres espais polítics compleixen amb aquesta tradició. També perquè som conscients que necessitem construir projectes que mobilitzin grans majories de la societat catalana. Els reptes i dificultats que ens planteja l’estat espanyol ho demanen.

¿Aquesta transversalitat va des del comunisme fins als true liberals ,que diu vostè?

Ho explica molt bé en Gabriel Rufián. Ell i en Joan Capdevila venen de tradicions polítiques diferents, un de la democràcia cristiana i l’altre de posicions més esquerranes. La cosa que els uneix és la més important de totes: la ideologia de la honestedat.

¿Aquesta menció a l’honestedat és una referència per passiva a la presumpta corrupció de CDC?

És una menció a l’honestedat, que és una peça fonamental. El republicanisme, des del segle XIX i la Il·lustració francesa al segle XVIII, ha sigut l’expressió del compromís cívic dels ciutadans amb el bé comú i les institucions perquè són les garants dels drets i llibertats.

L’incomoden els socis de viatge?

Jo, personalment, he fet servir una expressió més contundent que la d’incomoditat, que ha sigut la de fàstic. Fàstic davant de tot allò que afecta la confiança mútua, la confiança dels ciutadans entre ells i les institucions. I també he sentit dirigents de molts altres partits polítics, com per exemple la Marta Pascal, del PDECat, que utilitzava exactament el mateix concepte de fàstic davant la corrupció i qualsevol element de deshonestedat.

¿Convocaran un referèndum per al setembre?

Aquest és el compromís. El president l’altre dia també ho va explicar així en públic a la compareixença sobre la sentència del 9-N. Aviat veurem decisions rellevants en aquest sentit. No només en l’objectiu estricte del referèndum, sinó en tot el moviment democràtic de la nostra societat i institucions.

¿S’ha avançat en l’elaboració dels passos administratius necessaris per a la convocatòria?

Està tot preparat.

Es podria convocar demà?

Està tot preparat per fer la tramitació que era necessària i imprescindible.

Es treballa però no s’explica?

Està tot a punt per fer aquesta tramitació que deia. I és evident que ho explicarem. De res serviria que ens poséssim medalles ara. Es tracta de fer la República.

¿Canviar el reglament del Parlament per introduir l’aprovació de lleis per lectura única és la millor de les opcions?

El que fem és dotar-nos d’eines útils per fer tot allò que entenem que la societat catalana vol fer. Proposem una reforma del reglament no perquè sigui l’únic camí possible, sinó perquè ens sembla útil que els grups parlamentaris tinguin la possibilitat d’accelerar la tramitació de certes iniciatives que a vegades són innecessàriament lentes. De fet, aquest instrument el tenen la majoria d’administracions. I el Congrés de Diputats l’ha fet servir per a coses tan importants com decidir qui és el cap d’estat o reformar la Constitució espanyola.

¿Però s’estan retorçant els procediments?

Som conscients que quan hàgim de donar explicacions al món també se’ns valorarà en la mesura que hem complert la nostra pròpia legalitat. És un dels criteris fonamentals que preveu el Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia. Ho farem escrupolosament, seguint els instruments legals que hi ha en cada moment. En el cas que en algun aspecte hagin de ser modificats, serà tal com preveu el marc legal.

¿Entén les crítiques a la falta de debat transparent sobre la llei de transitorietat?

Si tot el dia estem debatent! Serà molt important quan es produeixi, en el marc que sigui. I serà tan públic com ho és tot cada dia en aquest país, que deu ser el més transparent dels països del nostre entorn.

Una altra de les eines, en aquest moment la principal, és la pregunta. Quina voldria vostè?

La direm tan aviat com correspongui. No hi haurà cap sorpresa en això. Serà la que ha de ser.

Quina?

“Vol que Catalunya sigui un país independent?” o “Vol que Catalunya esdevingui una república independent?”, etc, etc. Una pregunta clara i precisa que es contestarà amb un sí o un no. Nosaltres, en aquest moment, ens hem compromès a intentar la negociació d’un referèndum pactat. Sabem que això és tan difícil que és gairebé impossible perquè el govern espanyol cada dia ens diu que de cap manera ho vol. Però al mateix temps també és veritat que el compromís col·lectiu del Parlament de Catalunya ens permet explicar-nos al món.

¿Cal explicar-se també internament per ampliar majories?

Un referèndum no es guanya per la intensitat de l’entusiasme d’aquells que voten en una determinada direcció, es guanya per nombre de vots. El que hem de fer és explicar-nos a aquella part de la societat catalana que no ho comparteix, i aprofitar el màxim d’oportunitats per explicar-nos al món que ens mira i ens observa, i amb qui ens haurem d’entendre i tenir les millors relacions bilaterals possibles.

Com s’explica vostè al món?

Quan parlo amb els representants de cossos diplomàtics de molts països del món els dic si a ells els agradaria viure en un estat on sabés que el ministeri d’Interior es dedica a falsificar proves contra vostè o els representants polítics que vostè ha escollit democràticament. El nostre objectiu és fer la República, i això es fa amb majoria a la societat catalana i amb el reconeixement internacional. I ambdues coses són imprescindibles.

Posem que es fa el referèndum, i que es guanya. ¿L’endemà creu que hi hauria un reconeixement internacional immediat?

L’endemà estarem en molt millors condicions de les que tenim en aquest moment. Estem treballant perquè aquest reconeixement es produeixi, i sigui en la magnitud que nosaltres esperem i volem. És una feina que ve de lluny, dels que fa dècades que treballem per la independència, i que sens dubte ens exigirà durant molt de temps.

¿Espera que hi hagi algun moviment de l’Estat?

Tot el que fem ho fem perquè el món ens entengui millor, però sabem que el govern espanyol no vol negociar res. Les relacions, però, han de ser al màxim de fluides possibles, encara que no serveixi de res. Si deixen de ser-ho no hi guanyarem res. La meva vocació és ser educat i cordial, i no és només compatible, sinó que reforça la claredat amb què ens expressem. Com més escrupolosos som davant d’un punt de vista formal, més educats, més profundament penetrarà la nostra explicació. I la millor manera d’explicar això és la màxima ignasiana jesuítica de suaviter in modo, fortiter in re. I som gent molt educada, molt amable, molt pedagògica, molt ferma, molt treballadora i molt eficient.

¿I la resposta del PP la preveu ferma, amable i eficient?

Fins ara no ha sigut gaire amable. La màxima ignasiana no l’han aplicat, més aviat al contrari. Tenim declaracions constants sobre l’article 155 [suspensió de l’autonomia], l’estat d’excepció...

Quin nivell de mobilització ciutadana creu que hi pot haver?

El nivell de mobilització és imprescindible, és clau. I també el nombre de vots. Hem de tendir a maximitzar la mobilització i el compromís social i també el nombre de vots que fan possible la nova República.

Quin tipus de mobilització s’està pensant? Constant, permanent al carrer, durant mesos?

Una que sigui prou flexible per respondre de la manera més adequada a les decisions que prengui l’Estat.

Com es calibra la resposta quan es parla de protesta al carrer?

La nostra missió és que sapiguem donar una resposta com toca. Sense aquesta mobilització ni compromís cívic és un projecte que no se’n sortirà. També és evident que sense una majoria democràtica no només no se’n sortirà, és que no es podrà justificar. Hem de ser capaços de construir les dues coses simultàniament. No és que una sigui incompatible amb l’altra. Tendeix a reforçar-la. La consciència democràtica augmenta el convenciment de la mobilització, i el convenciment de la mobilització convenç més persones per construir la majoria democràtica. Haurem d’anar gestionant la resposta. I això és una feina que no és de ningú en concret, és de tots nosaltres alhora. Les entitats, el món del treball, el cívic, el cultural.

En política és molt important el control del temps. ¿Tenir sempre una nova fita com ara la del setembre és positiu de cara a ampliar les majories del procés?

La gestió del temps no només és important políticament. Ho és en l’amor, en el futbol i en l’educació dels fills. És evident que molt sovint, en la nostra experiència vital, és imprescindible ser flexibles, però també sabem que hi ha moments que són decisius. Aspirem a saber combinar la flexibilitat amb la fermesa.

¿Seria més partidari de la resistència passiva, d’una vaga general...?

Les respostes les trobarem entre tots i hi seran en funció del que faci l’Estat. Nosaltres no som ni volem actuar com el govern espanyol, que constantment llança amenaces i globus sonda. Nosaltres no som així. Trobarem les respostes necessàries entre tots, les que siguin.

La vaga general també?

No renunciarem a cap dret democràtic i serà el conjunt de la societat catalana la que decidirà com s’exerceixen aquests drets democràtics.

estupida erikah

Per a Lluís Bòria el passat és tant aliment per a les cançons com fulls que cal girar per no veure’ls mai més. Totes dues coses són evidents en el disc 300 mil·lisegons per crear un record (Petits Miracles, 2016), un treball que trenca estèticament amb Fora les cendres (2013). De l’electricitat de l’àlbum anterior ha passat a una proposta més acústica, que encara accentua més en uns concerts en format trio en què l’acompanyen la violoncel·lista Núria Maynou i el violinista Joan Gerard, com es podrà comprovar avui a La Capsa de Música de Tarragona.

“Això és el present i el futur d’Estúpida Erikah. Tinc molt clar que anem cap aquí -diu Bòria-. Fora les cendres era un disc creat més per necessitats de la resta de la banda que meves. L’escolto i m’hi reconec, però se’m fa molt estrany, i volia fugir-ne. No som un grup superconegut, ni vivim del grup [Bòria és tècnic de llums]; per tant, vull fer només el que realment m’agrada. De fet, no toquem cap tema de Fora les cendres en directe”.

La roda d’acords del blues i l’influx de Bob Dylan amaren les composicions del disc nou, en què les cordes fugen del rol decoratiu i reforcen un cançoner més aviat melancòlic, que no necessàriament trist, perquè hi ha cançons musicalment “més animades” com Cau la nit i d’altres en què preval una sobrietat gens afectada, com Les ones del desig, en què col·labora el teclista de Mishima, Marc Lloret.

Bòria escriu sobre “el dia a dia, les relacions entre amics, l’amor i la pèrdua”, però també lliga versos per parlar de la violència masclista, que és el que fa a El monstre posant-se a la pell d’una dona que diu prou. Sigui quina sigui la temàtica, el músic terrassenc l’aborda amb serenitat, fins i tot quan regira sexe i desig a Cau la nit o quan a Col·lisió, l’única peça elèctrica del disc, recorda “anys salvatges”.

“Potser és perquè ara m’atreveixo més a parlar-ne”, diu Bòria sobre el to d’unes cançons que miren el passat sense ira. D’alguna manera, els discos d’Estúpida Erikah són un relat construït en flash-back. “Estúpida Erikah va néixer en un moment una mica convuls -recorda Bòria-. El nom del grup no el poso jo sinó una amiga que al cap de dos mesos va suïcidar-se. La princesa alegre -del disc Decorant interiors, decorant exteriors (2010)- parla d’ella. Van ser anys salvatges, i el desig de viure i de gaudir era molt important. Suposo que els discos han anat des del moment que hi ha aquell daltabaix, que és la pèrdua d’aquella persona, cap enrere. Han anat enrere en comptes d’anar endavant, i hem arribat fins a aquest disc, en què hi ha temes que parlen de bones vivències”.

Convençut d’haver trobat el camí estètic que buscava, ara com ara Bòria assegura que no pensa fer cap concessió. “Miro de fingir com menys millor”, diu.

immersio beethoven

l cicle de les simfonies de Beethoven que Gustavo Dudamel ha dirigit al Palau de la Música ha estat un esdeveniment excepcional basat en una paradoxa: l’element més curiós ha estat comprovar com un director aclamat abans d’arribar a la quarantena i una orquestra, la Simfònica Simón Bolívar, que, tot i ja no dur l’epítet al nom, segueix sent jove, han adoptat una òptica que entronca amb una tradició interpretativa de fa un grapat de lustres enrere. Va sonar vell? No ben bé, i tampoc va sonar nou, però almenys va sonar (força) bé.

Ha estat, simplificant molt, un Beethoven més expositiu que inquisitiu, més afirmatiu que revelador, servit per un so generós que no impedia l’atenció a les veus intermèdies, facilitada per la col·locació de violins primers i segons a banda i banda del podi (circumstància que van aprofitar de valent les violes), i uns temps que, malgrat puntuals cops d’accelerador, van ser assenyats. Un Beethoven convencional, si és que el geni de Bonn pot ser convencional, o, per què no, consensual, servit per un director d’un gest d’una elegància admirable, sense escarafalls, i una orquestra reactiva que practica amb fruïció l’art de l’escolta mútua.

Un salt amb l’'Heroica'

L’acord inicial, arrodonit i equilibrat, de la 'Simfonia núm. 1' ja va deixar palès un dels atots de la formació veneçolana: una fusta càlida que oferia un bon contrapunt a una corda de notable amplitud, tot i el so, més metàl·lic que sedós, dels violins, i uns metalls menys encertats, tots esperonats sovint per uns timbalers emfàtics. Les dues primeres mostres del corpus simfònic beethovenià van pecar d’un discurs gruixut que no lligava amb l’herència clàssica de les partitures.

Amb l’'Heroica' el cicle va fer un salt, no només perquè l’obra suposi un gir copernicà respecte de tot el simfonisme anterior, també perquè Dudamel va bastir el vast edifici amb gran seguretat (nota textual al marge: la 'Tercera' va ser, amb la 'Novena', l’única simfonia on el director veneçolà no va incloure la repetició de l’exposició del primer moviment). La marxa fúnebre va albirar, encara que fos a certa distància, els abismes sondejats per Beethoven, mentre que en el final batuta i orquestra van gaudir de valent amb l’enginy contrapuntístic del compositor. Paràmetres similars van marcar una imperiosa 'Cinquena', en especial un final al límit del desbordament. La sospita de certa fatiga en l’orquestra (era el tercer concert en menys de 48 hores) va ser més evident en la 'Pastoral', una pàgina transparent on és difícil amagar-se, i on, malgrat les bonhomioses intencions de la batuta, la corda va sonar agra.

L’equilibri més reeixit entre forma i fons de tots els concerts es va donar en la sovint arraconada 'Quarta', amb una lectura vitalista, d’una articulació nítida, on Dudamel va saber aprofitar un tret ben beethovenià: les cèl·lules rítmiques com a impulsores del discurs. No va ser cap sorpresa, per tant, que per la mateixa regla de tres la 'Setena' fos un dels punts àlgids del cicle, amb una pulsació rítmica ben menada: el final va ser un cicló imparable, i no només per una velocitat de vertigen. Una afable 'Vuitena' va ser la postil·la ideal.

Compendi de virtuts

La 'Novena' va ser un compendi de les virtuts (i algunes limitacions) del cicle:l’ajustada llegibilitat del discurs; la tensió rítmica que s’alternava amb passatges balsàmics (l’arrencada del temps lent, més desdibuixat a mesura que avançava), i l’exuberància expressiva que va dur en alguns moments al límit les forces combinades de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra. Malgrat uns solistes mediocres, la coda de la simfonia va ser el catàrtic punt final que tothom anhelava.

Aquesta anàlisi no desdibuixa, en absolut, el caràcter de fita d’aquests concerts en una ciutat avesada a ser mera importadora de bolos de luxe, una fita disponible per a molts melòmans gràcies a la transmissió 'online' (el preu, veure les evolucions felines d’un càmera per mig escenari, va ser assumible). Si la memòria no falla, ens hem de remuntar a la visita de Daniel Barenboim i l’Orquestra de París el 1981 per trobar un cicle concentrat com l’actual, mentre que Lawrence Foster i l’OBC oferien al nounat Auditori les nou simfonies del compositor alemany al llarg del curs 1999-2000. És possible que aquest Beethoven que acabem de viure, segur de les seves certeses, reconfortant fins i tot, sigui el que convé a una època desorientada com la nostra. En tot cas, una versió no és cap arribada, sinó una etapa més en un camí sense fi. Serà apassionant poder seguir acompanyant Dudamel en aquest periple