biennal venecia

Si els artistes governessin el món i les obres d’art fossin tan vinculants com una llei, el món seria millor. Si l’art, sense perdre la seva essència, regulés la vida política, econòmica i social, es tindria més cura del medi ambient i hi hauria més solidaritat. Aquest és el missatge que sembla llançar al món la directora de la 57a Biennal de Venècia d’art, Christine Macel, conservadora del Centre Georges Pompidou, amb les obres dels 120 artistes d’arreu del món que ha seleccionat per a l’exposició central del certamen, Viva Arte Viva, dividida entre l’Arsenale i el pavelló central dels Giardini. “L’art és l’últim bastió, un jardí que s’ha de cultivar per sobre de tendències i interessos personals. Apareix com una alternativa inequívoca a l’individualisme i la indiferència”, afirma la comissària al catàleg de la mostra.

Malgrat tot, no peca d’innocent: si proposa un missatge esperançador és perquè és urgent pensar nous futurs. Hi ha un noi que camina per les sales d’exposició de la Biennal vestit amb una armilla fluorescent amb el lema “Future? ” escrit a l’esquena. A cada sala on entra, com si estigués castigat, es posa de cara a la paret. Un vídeo del japonès Shimabuku critica la dependència dels ginys tecnològics: es pot veure, com si fos un d’aquells documentals sobre com els primers homínids feien les seves eines, un home que treballa en un objecte per poder tallar una poma. Però no és una pedra, sinó la pantalla d’un Macbook Air.

Olafur Eliasson, conegut per les seves grans instal·lacions lumíniques, dona un bon exemple de com un artista es pot involucrar en qüestions socials: participa a la Biennal amb una rèplica del seu estudi destinada a ajudar els immigrants i refugiats. “ El projecte neix de la frustració de no poder fer res davant del drama migratori”, diu una membre del seu equip, Camille Kragelund. “Abans de Venècia, el vam portar a Viena i a Boston, i en cada context és diferent -afegeix-. A Viena eren prioritaris l’assessorament legal i les classes d’idiomes, i a Boston, com que els immigrants ja tenen papers, el més urgent era trobar una feina per poder-s’hi quedar. També fem altres activitats, com tallers de cuina per enfortir les comunitats i programes de formació”. El projecte porta per títol Green light, i fa referència a una làmpara de fusta que també està exposada. Els visitants poden seure i muntar-ne un exemplar, però per emportar-se-la han de fer una donació al projecte. Els beneficis van destinats a dues ONG.

Difuminar la presència de l’Estat

El projecte del barceloní Jordi Colomer al pavelló espanyol, comissariat pel director del centre d’art madrileny CA2M, Manuel Segade, no és de caire humanitari però sí que investiga com es forma una comunitat i el potencial que té la unió de les persones. També té graderies on es poden fer diferents activitats. Però el més radical d’aquest treball és que difumina la càrrega de representació de l’Estat que té el pavelló. “La idea que l’arquitectura representa un país és una mica còmica”, diu l’artista. Els pavellons nacionals dels Giardini no només són espais de representació, també són ambaixades del país en qüestió. Per tant, el pavelló espanyol és territori espanyol. Però dins l’exposició de Colomer, titulada ¡Únete! Join us!,hi ha una bandera apàtrida feta amb teles de colors. De fet, aquesta exposició és a l’altre extrem de la que Santiago Sierra va presentar l’any 2003, que va aixecar molta polseguera perquè l’artista només va voler que hi poguessin accedir ciutadans espanyols després d’ensenyar el DNI a l’entrada.

El punt de partida de l’exposició es troba en una sèrie de taules plenes de reproduccions d’edificis anodins construïts al litoral espanyol entre els anys 1968 i 2008 fetes amb planxes metàl·liques. A partir d’aquest “punt de trobada”, com explica el mateix Colomer, els vídeos exposats proposen un viatge que passa per la superilla del Poblenou; l’autòdrom Terramar, a Sitges, que ara és un lloc abandonat; un garatge de caravanes a Viladamat (Empordà); i fins i tot els carrers de Nashville i d’Atenes. La selecció de Nashville no és casual: Colomer la va triar perquè hi ha una rèplica del Partenó i li serveix per parlar de la mobilitat de l’arquitectura. En totes aquestes localitzacions es pot veure com es forma una comunitat i com fan alguna activitat plegats guiats per l’actriu Laura Weissmahr, l’escriptora i cantant Lydia Lunch i Anita Deb, que treballa en un banc i és ballarina. A Barcelona, per exemple, Anita imparteix sense música una classe de dansa hindú, com si fos una escena improvisada de Bollywood. “També hem volgut reflexionar sobre els desplaçaments, què vol dir viure en un lloc i el sentiment de pertinença -explicava ahir Colomer en la presentació del pavelló-. Vam treballar en llocs que no són de ningú. Quan vam anar a la superilla, acabaven de crear-la i els veïns encara no sabien què fer-ne. Es tracta d’ocupar aquests llocs i donar-los una nova vida temporalment”.

Un àpat de colors per evocar els ‘Cerimonials’ de Miralda i Rabascall

Política traduïda en poesia

De tornada a l’exposició principal, es pot escollir una de les nou seccions en què Christine Macel ha dividit el recorregut. Són seccions temàtiques de caràcter més aviat insòlit: n’hi ha de dedicades a Dionís; al temps; a la dona; a reivindicar la vida, la sexualitat i el plaer; al taller dels artistes, i a les alegries i les pors. En aquesta edició de la Biennal potser hi ha menys política que en altres edicions, però sí que la poesia apareix com un element destacat indispensable. Fa dos anys hi havia exposat un reguitzell de motoserres penjades del sostre de la sala i pintades amb quitrà, i enguany hi ha un mur cobert de pompons de llana gegants, de Sheila Hicks. Pel que fa a la llista d’artistes, crida l’atenció que hi ha pocs grans noms. A més de la macroinstal·lació d’Olafur Eliasson, hi ha dues peces menors del cineasta John Waters, instal·lacions de Philippe Parreno, Franz West i Gabriel Orozco i una sèrie de dibuixos feministes de Kiki Smith.

De la selecció de peces també es pot deduir que fer obres d’art amb fil i agulla ja no és només una crítica feminista al domini masculí del món de l’art, perquè s’està convertint en una pràctica molt estesa. Potser és una crida a no fer un ús abusiu de la tecnologia i a recuperar l’ànima de treball artesanal. O una moda. Ian McConville recull al projecte The mender peces de roba que s’han fet malbé, escolta la història que li explica el propietari i les acaba unint amb un fil de seda a les parets de la sala. “Per a mi la seva història és un regal”, diu l’artista. Entre un conjunt de peces de la desapareguda Maria Lai també hi ha alguns brodats, però destaquen sobretot les fotografies que documenten una acció que va fer en un petit poble italià, Ulassai, l’any 1981, consistent a unir totes les cases de la localitat amb una cinta blava en un esdeveniment que acaba tenint un punt festiu.

Empoderar la comunitat

Maria Lai no és l’únic cas d’un artista que cedeix el protagonisme als membres de la comunitat on treballa. Els vídeos de Juan Downey inclouen fragments filmats per membres de la tribu ianomami, que estava estudiant. I un altre vídeo de Marcos Ávila Forero mostra com els habitants de dos poblets a l’entorn del riu colombià Atrato recuperen la tradició ancestral de comunicar-se picant amb les mans damunt l’aigua. “Projectes com aquest existeixen per la capacitat d’implicar-se que té la gent, perquè creuen que val la pena fer-ho”, explica Ávila Forero. També explora el transvasament cultural entre l’Àfrica i l’Amèrica Llatina i els efectes de la guerra en la cultura. “Mai havien tocat amb l’aigua. Vam treballar amb un musicòleg i vam practicar fins que va sortir -afegeix l’artista-. Però jo no els he retornat res, només els vaig proposar que ells mateixos es tornessin a apropiar de la seva història”.

valls vs macrin

Amb el vot d’ultradreta ja consolidat, Marine Le Pen intenta ara seduir la classe obrera, castigada per la globalització, els 7 milions de lectors d’esquerres de Jean-Luc Mélenchon, i per això ha contraprogramat Macron plantant-se per sorpresa a la seva ciutat, a Amiens, i robant-li protagonisme en una fàbrica d’electrodomèstics que Whirlpool vol deslocalitzar a Polònia.

Per això sóc aquí, fent costat al milió de treballadors que es resisteixen a aquest model econòmic salvatge mentre Macron està menjant canapès

 

Le Pen passa la mà per la cara a Macron

00:0000:13

Macron, que estava mantenint una reunió en una localitat propera amb representants sindicals de la mateixa companyia, ha acusat d’excés de confiança i de triomfalisme, de donar per fet que guanyarà. Ha reaccionat tard i quan hi ha anat els treballadors l’han rebut amb crits de “Marine presidenta”.

Le Pen ha presentat aquest dimecres el seu nou cartell electoral inspirant-se en Trump, s’hi pot llegir “elegiu França” mentre que Macron ha triat el lema “junts”.

Valls vol ser ministre del futur govern de Macron

El socialista francès Manuel Valls vol ser ministre del futur govern de Macron. També la mà dreta de Sarkozy, Baroin, s’ofereix per ser el seu número dos, tot i que el candidat centrista encara ha de guanyar Marine Le Pen en la segona volta de les presidencials.

Ja s’estan repartint les cadires del futur govern socialistes i conservadors, tot i l’esfondrament, la humiliació dels dos grans partits tradicionals, eliminats per primer cop en la primera volta. El seu suport a Macron no és de franc. Manuel Valls ja s’ha demanat un ministeri i Macron respon que no, gràcies, perquè no l’etiquetin com a successor del govern socialista.

François Baroin, que liderarà la dreta del dimitit Fillon, s’ofereix directament per ser el primer ministre.

Si guanyem la batalla de les presidencials i jo soc la persona que genera consens per dirigir el govern que hagin validat els francesos, evidentment jo estaré disponible

 

La plataforma homòfoba contra els matrimonis homosexuals prefereix Le Pen i estan fent campanya contra Macron.

Ciberatac rus a Macron

Emmanuel Macron denuncia que ha rebut un ciberatac rus, en una situació que s’assembla força a la que van viure els demòcrates durant la campanya electoral dels Estats Units.

Segons l’equip de campanya del candidat centrista a les eleccions franceses i guanyador de la primera volta, un informe de la consultora de seguretat cibernètica Trend Micro, la seva candidatura hauria rebut atacs cibernètics aquestes últimes setmanes.

Macron

La França de Macron no és gaire diferent de la que es va trobar Hollande, econòmicament parlant: dèficit públic i exterior i força atur. Es tracta de l’escenari ideal per a la recepta Schäuble: disminuir salaris i despesa pública per tal de guanyar competitivitat, generar ocupació i acabar amb el doble dèficit. És la recepta que Hollande es va negar a aplicar i que ha acabat amb ell, malgrat que hagi pogut compensar l’alt atur amb un generós sistema de subsidis que li ha permès tenir un nivell de pobresa per sota de l’alemany.

Què pot fer Macron? Si segueix el camí d’Hollande, cavarà la seva pròpia tomba; si fa el que demana Schäuble, donarà la raó a lepenistes i mélenchonistes. La tercera via, que tot sovint es demostra impossible, consistiria a convèncer Schäuble de canviar la seva política i, de passada, l’europea. D’arguments no en falten: el colossal superàvit exterior alemany genera pobresa a casa seva i atur a la dels altres. Per acabar-ho d’adobar, el flux de capital prestat o invertit allà on es donen dèficits simètrics pot acabar ofegant aquests països i que Alemanya ni tan sols el recuperi, per molts canvis de Constitució i rescats condicionats que els imposi.

Si Macron convencés Merkel, i ella, al seu torn, convencés Schäuble, França podria recuperar ocupació sense tanta retallada o fins i tot sense fer-ne, i Alemanya disminuiria la pobresa interna i la pressió immigratòria que ara s’autogenera. I, de passada, la resta de països europeus recuperarien competitivitat sense haver d’abaixar salaris. No només tots hi guanyaríem sinó que, a més, el projecte europeu en sortiria reforçat i deixaria de veure’s sotmès a referèndum amb cada elecció nacional.

Si la UE és incapaç de fer possibles els jocs en què tothom hi surt guanyant, veurà com fugen els membres fins a dissoldre’s

I si hi guanya tothom, per què no ho fan? A Catalunya ens és fàcil d’entendre: qui votaria a favor de res que anés contra les exportacions i el superàvit exterior de què ens vantem? Paradoxalment, fins i tot els més directament perjudicats potser hi votarien en contra, enlluernats pel miratge de prosperitat que prometen les exportacions. Si més no, mentre aquest miratge no s’esquerdi. I potser ha començat a fer-ho... Encara que tímidament, la UE va repetint a Alemanya que ha de reduir el seu superàvit. També ho deia Obama, i ara ho crida Trump amb amenaces. I, potser més significatiu, el think tank europeu per excel·lència, Bruegel, molt recentment difonia la idea que el superàvit alemany és un suïcidi econòmic, ja que, en exportar capitals en comptes d’invertir-los a casa, acabaria perdent prosperitat en relació als receptors.

Tot i que agafat pels pèls, potser aquest darrer argument farà forat a la paret germana. I per ser justos cal dir que alguna cosa ja han fet, els alemanys: establir un salari mínim que no tenien, augmentar pensions i permetre que la participació salarial en la distribució de la renda, que avui és el 50,8% i uns tres punts més que el 2007, recuperi la meitat del que va perdre des de la reunificació, quan era el 54%. Per tant, alguna cosa han anat fent en la bona direcció; però no és prou. Un superàvit exterior del 8% del PIB com han tingut enguany encara és un 50% superior al límit que la prudent UE fixa. La llàstima és que el fet de saltar-se’l no li representi a Alemanya l’amenaça de sanció que té la mateixa França per unes dècimes de més de dèficit públic.

Amb aquestes diferents vares de mesura, ¿estranya a Europa que s’estengui el desencís? Si hi ha una cosa que ha de fer la UE és impedir qualsevol dúmping entre els seus membres, ja sigui fiscal o social laboral; és a dir, ha d’evitar els sistemes de suma zero, en què uns guanyen a costa dels altres, i encara més els de suma negativa, en què el conjunt hi surt perdent a causa de l’estratègia per guanyar d’un dels seus membres. De fet, si la UE és incapaç de fer possibles els jocs de suma positiva, en què tothom hi surt guanyant, veurà com fugen els membres fins a dissoldre’s.

Ni la UE ni l’euro són culpables de res, com tampoc ho és la globalització; en tots tres casos està fallant la seva governança. I si això no millora, la temptació del replegament nacional no deixarà de créixer. No serà la solució, seria la pitjor resposta, però no ha d’estranyar que s’imposi quan no es veu alternativa. Diumenge França va resistir la temptació tot creient que el canvi és possible a Europa. Tant de bo no s’hagin equivocat!

efecte acordio

L’efecte acordió és un fenomen produït per una interrupció de la marxa o disminució sobtada de la velocitat dels vehicles que circulen per una via, que alhora provoca que els vehicles que els segueixen també hagin de disminuir la seva velocitat, o fins i tot aturar-se.

Les causes que expliquen l’efecte acordió poden ser diverses: l’excés de trànsit en un mateix sentit, l’efecte badoc a causa d’un accident o incidència viària o les aturades en la marxa que provoquen els peatges, sobretot quan es troben situats a la mateixa autopista i no a les sortides o entrades.

A aquests condicionats cal sumar-hi el fet que la mida del parc mòbil de l’Estat i el volum de trànsit internacional que passa pel nostre país han crescut de manera exponencial els últims trenta anys, però les autopistes de pagament (que representen el 67% de les autopistes i autovies catalanes) no han crescut ni han adequat les seves instal·lacions -entre les quals hi ha els peatges- al mateix ritme.

El parany dels peatges

Aquesta realitat provoca que els peatges esdevinguin autèntics colls d’ampolla on centenars i fins i tot milers de vehicles queden atrapats a causa de l’efecte acordió, és a dir, quan els vehicles han de reduir la velocitat, i fins i tot aturar-se, a causa de la marxa dels vehicles precedents.

El sol fet d’interrompre una velocitat constant i haver d’aturar el cotxe completament per després haver de reiniciar la marxa (sovint amb acceleracions a fons per no ser engolits per la resta de vehicles) genera un augment de les emissions dels vehicles i del consum de carburant, per no parlar del desgast de frens i de les suspensions dels vehicles en passar pels sots i guals que anuncien la proximitat d’un peatge. Però si a més hi sumem les típiques retencions que es generen als peatges, on milers de vehicles han d’aturar-se i iniciar la marxa en diverses ocasions en poc temps, la factura mediambiental s’accentua de manera proporcional al consum i emissions dels motors de combustió interna.

Un exercici pràctic

Imaginem un peatge convencional amb deu cabines o barreres per sentit. Quin seria el límit a partir del qual es crearia una retenció? Si posem un cas hipotètic en què tots els vehicles fossin turismes de quatre metres de llarg i triguessin uns trenta segons de mitjana a superar la barrera, el peatge seria capaç de suportar uns vuitanta vehicles alhora (deu fileres de vuit cotxes, que ocuparien una llargada de 32 metres) abans de saturar el trànsit i crear una retenció (hem fixat un topall de quatre minuts fent cua com a llindar d’un embussament o, cosa que és el mateix, el que dura una cançó: és a dir, estar aturat durant la reproducció de més d’una cançó suposa ja una retenció).

Seguint aquest exercici, la capacitat màxima d’un peatge de deu barreres seria de 250 cotxes alhora (deu fileres de 25 cotxes, que ocuparien una llargada de 100 metres, i no comptem ni camions ni autocars ni vehicles industrials), això comportaria un temps d’espera superior als dotze minuts i mig. Però, a més, cal tenir en compte que aquest temps tampoc seria gratuït, ja que un vehicle convencional podria consumir entre un quart de litre i mig litre de carburant per recórrer 100 metres amb intermitències, i generaria també un volum d’emissions superior al que s’homologa en cicles de conducció normals.

autopistes del futur

El futur de les vies ràpides està vinculat a dues de les grans tendències de la indústria de l’automoció: l’electrificació i la connectivitat dels vehicles, amb l’ull posat en la conducció autònoma. En el primer aspecte, els més agosarats especulen amb autopistes que incloguin en una capa sota l’asfalt instal·lacions d’inducció magnètica per alimentar de manera continuada els cotxes elèctrics que hi circulin. Però amb tota seguretat abans veurem com les actuals benzineres s’amplien amb punts de càrrega ràpida per a cotxes elèctrics. I alguns d’aquests punts estacionaris sí que podrien ser sense fils, com els que ja proven Ford, Volkswagen i altres marques.

També relacionat amb l’electricitat, però la que consumeix la mateixa infraestructura, s’especula amb paviments piezoelèctrics que generin energia a partir de la vibració que produeix la circulació, i fins i tot amb vies amb tota la superfície formada per captadors solars. Semblen més viables a curt termini els asfaltatges fosforescents com els que proposa la petroliera Shell, que farien innecessaris els fanals per il·luminar el trajecte i podrien canviar segons les condicions de circulació.

La generalització dels cotxes connectats, segons Christian Ress, del centre de recerca de Ford a Aachen, permetrà transmetre al conductor informació dels senyals de trànsit, com els límits de velocitat, les condicions meteorològiques i possibles desviaments. Els operadors d’autopistes d’Alemanya, Holanda i Àustria ja han establert un corredor entre Amsterdam i Viena que avisa de les obres en curs. I al Regne Unit proven un sistema que aconsella la velocitat òptima per trobar en verd tots els semàfors. Tampoc no costaria gaire portar un pas més enllà els sistemes de reconeixement de senyals de trànsit que ja porten alguns cotxes, fent que limitin la velocitat sense intervenció del conductor. I els senyals podran acabar sent electrònics i enviar dades als vehicles. Però Jordi Caus, el director d’innovació de Seat, creu que mentre hi hagi una persona al volant, la decisió última sobre si frena o no ha de ser seva.

En sentit invers, els vehicles podran ser aprofitats com a sensors que recullen i transmeten la seva posició, velocitat mitjana i condicions meteorològiques. Aquestes dades, que s’obtindran de les escombretes netejavidres, dels sensors tèrmics i del control de la direcció, podran ser transmeses per xarxa mòbil o wifi als vehicles propers o al centre de gestió del trànsit, prèvia supressió de les dades que identifiquen l’usuari per preservar-ne la intimitat i seguretat.

El que està en vies d’extinció són les barreres dels peatges, tan familiars per als conductors catalans. I no és perquè circular per les autopistes tendeixi a ser gratuït -més aviat el contrari: el cost de construir i mantenir vies ràpides es repercutirà cada vegada més en els seus usuaris-, sinó perquè es generalitzarà el telepeatge buscant la comoditat dels usuaris a l’hora de pagar.

Jordi Caus creu que en aquest futur sense barreres no hi haurà lloc per als dispositius addicionals com el ViaT, sinó que les seves funcions aniran incorporades al mateix vehicle mitjançant les tres tecnologies que preveuen els estàndards europeus: l’actual DRSC, la localització via satèl·lit i la identificació per mòbil vinculada a una targeta SIM virtual integrada en el cotxe. Sigui com sigui, l’evolució de les autopistes estarà determinada per la necessitat d’atendre simultàniament vehicles amb sistemes de tracció diversos i procedents de diferents països.

joaquin estefania

Joaquín Estefanía no amaga una certa incomoditat amb el viratge ideològic del seu diari de tota la vida, El País, del qual va ser director entre el 1988 i el 1996. Està convençut que l’esquerra ha comès molts dels errors que han portat a la victòria de Trump als Estats Units i a l’auge de l’extrema dreta. I ho intenta explicar a les seves netes, en to de disculpa, a Abuelo, ¿cómo habéis consentido esto? (Planeta).

Com va ser la nit de la victòria de Trump?

Dolenta. Des de la Segona Guerra Mundial no havien coincidit mai en el món una conjunció de forces conservadores com les que hi ha ara. El problema no és Trump o Marine Le Pen. I més enllà de si guanyen o no guanyen, el que em preocupa és que les idees que defensen estan contagiant els programes de la resta de forces. A vegades és difícil trobar-hi diferències substancials.

¿Som prou conscients del que ha significat la crisi?

El balanç de la Gran Recessió, que encara no s’ha fet, es pot mesurar en termes d’empobriment, de desigualtat, d’enorme precarització, de menys protecció social, i dos elements nous. Primer la desconfiança. Tots ens hem tornat molt desconfiats, sobretot els joves, que no volen saber res dels partits tradicionals. I en segon lloc, ens hem fet menys demòcrates, perquè hem vist que la democràcia no arregla els problemes. Els joves d’avui no tenen la sensació que cal defensar la democràcia.

Està preocupat pels joves?

He volgut parlar dels joves perquè ningú en parla. La principal prioritat dels governs són les pensions, no l’atur juvenil o les dificultats per a l’emancipació. Són joves perdedors materials però també perdedors emocionals. Ara hi ha una generació de joves que no poden estudiar per l’alça de les matrícules, no poden treballar, no tenen cap expectativa i s’han convertit en nihilistes. Què fem amb ells?

Molts depenen dels pares...

En aquesta estafa que ha significat la crisi s’ha perdut la igualtat d’oportunitats, de tal manera que la vida dels nostres fills ara depèn de la nostra renda, de la riquesa dels pares. Depenen menys de la seva formació i l’esforç que de la família.

¿L’Estat ha dimitit d’aquest paper igualador?

Sí, perquè la idea força que s’ha imposat és que l’Estat era el problema i el mercat la solució. I s’ha demostrat que això és fals, perquè l’Estat ha hagut de sortir al rescat dels mercats amb diners de tots.

L’extrema dreta actual s’ha fet proteccionista, curiosament.

Veurem quin recorregut té. El que sí que podem fer ja és un balanç d’aquesta primera globalització. I es confirmen dues coses: ens ha beneficiat com a consumidors i ens ha perjudicat com a ciutadans. La democràcia ha perdut molta qualitat. Cada cop hi ha una disfunció més notable entre els sistemes econòmics i els sistemes polítics, és a dir, entre capitalisme i democràcia. Ara hi ha un desequilibri brutal a favor del capitalisme.

I el paper de l’esquerra?

És hora de fer balanç del que va significar la tercera via de Blair, Clinton i Schröder, que en el seu moment es va veure com una modernització de la democràcia, i el balanç que deixa és terrible.

La gent ara accepta sacrificar els valors democràtics a la recerca de la seguretat.

Els grans canvis són tan enormes que ara la principal fractura social és entre estabilitat i canvi, no entre dreta i esquerra, o casta i poble, o joves i grans. Estem tan perplexos que quan anem a votar és més la gent que diu “ Virgencita, virgencita, que me quede como estoy ” que els que volen el canvi. I, tot i que els joves són majoria al món, com que els que més voten són la gent gran, guanyen les opcions conservadores.

Això explica el fenomen Rajoy.

Completament. Rajoy tranquil·litza el seu electorat, i és capaç de perdonar tots els abusos.

Què ha passat amb el 15-M? ¿Ha quedat truncat el canvi a Espanya?

Parcialment. Podem ha après que no es pot estar sempre al carrer, perquè la gent es cansa, i que, per tant, has de prendre les institucions. La meva preocupació és: si Podem no funciona, ¿aquests 5 milions de vots on aniran? És molt difícil pensar que tornaran als partits tradicionals. Se n’aniran a l’abstenció o votaran coses estranyes...

L’electorat també ha girat l’esquena als mitjans de comunicació.

El concepte de postveritat ha penetrat fortíssimament, de tal manera que els fets són menys importants que les emocions i els sentiments. La postveritat ha derrotat els mitjans de comunicació. Una part de la nostra competència és a les xarxes i no és periodisme, és una altra cosa. Vam ser molt ingenus quan vam pensar que les xarxes, encara que ens perjudiquessin com a periodistes, ens milloraven com a ciutadans.

Els diaris estem perdent els joves?

Manuel Vicent em comentava l’altre dia que fa anys a cada taula de Lavapiés hi havia un diari, i ara no n’hi ha cap. És un mur cultural que sembla infranquejable.

catells inflables

Una nena de sis anys va morir a Caldes de Malavella quan el castell inflable on jugava, juntament amb altres menors, va sortir volant i va quedar penjat en la teulada del restaurant. L’incident va passar al restaurant Mas Oller, on els menors jugaven mentre els seus familiars dinaven. La menor, traslladada en helicòpter a la Vall d’Hebron, no va poder superar els politraumatismes que va patir després de sortir disparada quan l’inflable va aixecar el vol per causes que encara no estan clares.

Dos menors més van quedar ferits de gravetat, especialment un nen de 9 anys que va ser traslladat també en helicòpter a l’Hospital Parc Taulí. A tancament d’aquesta edició, no es tenien detalls de la seva evolució. La tercera menor ferida greu, una nena de 7 anys, es trobava ingressada a l’Hospital Josep Trueta de Girona. Quatre menors més, d’edats d’entre 3 i 11 anys, van resultar ferits lleus.

La investigació oberta pels Mossos d’Esquadra haurà de determinar què va provocar el fatídic accident. Una de les hipòtesis és que el castell inflable va desprendre’s dels ancoratges i una ventada va fer que s’enlairés. Alguns testimonis dels fets, però, van assegurar ahir haver sentit com explotava el castell abans de sortir disparat. Aquest i altres detalls, com l’estat de la instal·lació i si el restaurant tenia les llicències pertinents, seran punts que haurà d’aclarir la investigació.

El cert és que el castell va sortir volant “uns 40 o 50 metres” i que els set menors que hi havia van patir caigudes i traumatismes de diversa consideració, segons va explicar a l’ARA el director de serveis territorials d’Interior a Girona, Albert Ballesta. “Els nens van sortir disparats entre 10 i 20 metres”, va afegir.

L’alcalde de Caldes de Malavella, Salvador Balliu, va mostrar-se prudent a l’hora de parlar de les causes: “Hi ha informacions diferents, caldrà esperar el resultat de la investigació”. Va assegurar que, tot i que el restaurant és en un petit turó on sempre corre “una mica d’aire”, les condicions de vent d’ahir no eren “ni de bon tros tan dolentes per provocar això”.

Una instal·lació nova

El propietari del restaurant Mas Oller, Jaume Matas, va certificar que el castell inflable era nou. L’havien instal·lat al restaurant fa dos mesos escassos i l’anunciaven a les xarxes socials com una atracció per a les famílies que hi anessin a dinar amb criatures. Visiblement afectat, Matas va relatar que ell no era a l’establiment quan va tenir lloc l’incident i que desconeixia què podia haver-lo provocat.

Els serveis d’emergències van desplegar un ampli dispositiu per atendre els ferits, però també per prestar atenció psicològica als testimonis. El president del Govern, Carles Puigdemont, va enviar ahir un missatge de condol a la família de la menor morta.

Episodis tràgics en inflables infantils:

Tres ferits en un club esportiu a Saragossa

Una forta ratxa de vent va aixecar un castell inflable a Saragossa i va ferir tres nens durant una celebració en un club esportiu l’any passat. Els infants van sortir-ne amb contusions i van ser hospitalitzats, un d’ells amb una fractura de clavícula. En total hi havia 15 nens jugant-hi en el moment de l’incident.

Un castell sense llicència surt volant a Leganés amb quatre menors a dins

El municipi madrileny de Leganés va vorejar la tragèdia fa tres anys, quan una instal·lació inflable situada als afores d’un centre comercial va sortir volant amb quatre menors a dins. Dos dels nens van ser rescatats a la coberta d’un edifici annex al centre comercial, a 8 metres d’alçada, mentre que un tercer va sortir disparat fins a 20 metres més enllà, en aquella mateixa coberta. El quart dels menors ferits va quedar atrapat dins del castell inflable, que va aterrar a 100 metres de distància d’on estava instal·lat.

Mor una menor de cinc anys a Gran Canària

Una menor de cinc anys va morir el 2003 mentre jugava en una instal·lació inflable d’un centre comercial a Mogán, un municipi de Gran Canària. La nena va patir una fractura al coll, el que es coneix com a desnucament, mentre es trobava a la instal·lació amb el seu germà de set anys