nomes eren nens

NOMÉS EREN NENS! Era un concert de música! Tots els arguments que fem servir per dir-nos a nosaltres mateixos que l’atemptat de Manchester és absolutament inexplicable, absolutament il·lògic, són de fet els mateixos arguments que el converteixen en més lògic per als qui l’han fet. La nostra lògica i la seva van creuades, com el positiu i el negatiu d’una fotografia. La nostra lògica neix del nostre sistema de valors, de la nostra mirada occidental, i la seva lògica és simètricament contrària a aquest sistema de valors i a aquesta mirada. Segurament, l’autor o els autors de l’atemptat ni venen de fora ni tenen una biografia particularment religiosa. Segurament són gent nascuda o crescuda en aquest món occidental amb aquests valors que han acabat odiant. I després han buscat una bandera sota la qual col·locar aquest rebuig, aquest odi. Per entendre’ns, si es confirma la hipòtesi islamista, no és que els autors odiïn Occident perquè són islamistes. Més aviat s’han fet islamistes perquè odien Occident. Com es podrien haver fet de qualsevol altre totalitarisme nihilista que donés cobertura ideològica a aquest odi previ. A hores d’ara, aquest els ha semblat el més eficaç i més atractiu. En altres èpoques potser n’haurien triat un altre.

degradacio democratica

Ahir mateix vam saber que la jutge d’instrucció ha tornat a arxivar la causa de l’accident de metro de València del 2006. És una galleda d’aigua freda a l’esperança de les famílies d’obtenir respostes sobre les responsabilitats en la seva desgràcia.

Precisament aquests dies es projecta en algunes sales de cinema el documental L’estratègia del silenci, de la productora valenciana Barret Films. El documental tracta de l’accident del metro de València, que, uns dies abans de la visita del Papa a la capital valenciana, va acabar amb la vida de 43 persones. El documental reconstrueix la història que hi ha darrere de la desgràcia, dels intents ignominiosos per tapar-la i de la resistència, gairebé titànica, d’un grup de familiars que mai no van defallir a l’hora de demanar respostes i responsabilitats.

Conté històries humanes de gran potència, com la de la xiqueta que va ocupar portades els dies de l’accident quan la treien inconscient i ennegrida pel fum. Hi va perdre la mare, i al documental la veiem onze anys més tard, el 2015, fent d’interventora de Compromís, plorant d’emoció en veure que finalment els responsables de tanta ignomínia perden les eleccions i s’obre un temps nou al País Valencià.

Però més enllà del cas que narra, L’estratègia del silenci ens convida a pensar sobre alguns problemes més generals del nostre sistema polític. És un retrat cru, bèstia fins i tot, de com una àmplia i llarga hegemonia política, combinada amb uns nivells elevats de corrupció, pot acabar amb els contrapesos i degradar profundament la democràcia.

És el retrat d’un poder que en alguns moments semblava omniscient, gairebé asfixiant

A la pel·lícula hi surt gairebé tot: el control ferri d’uns mitjans de comunicació públics posats al servei dels interessos particulars dels líders del moment. La influència del poder polític sobre els mitjans privats, i el menyspreu prepotent als pocs periodistes que qüestionen la versió oficial. Les amenaces i coaccions a qui s’atreveix a dissentir des de dins de l’administració. L’ús discrecional de l’administració i els recursos públics. La confusió entre les empreses privades i les públiques. El menyspreu al Parlament, on la majoria absoluta s’utilitza per apagar els debats. Les interferències polítiques en els processos judicials, de la mà de la fiscalia i, de vegades, dels mateixos jutges i tribunals. Però també la col·laboració necessària de treballadors públics, de periodistes còmplices i d’un gruix de gent que es troba més còmoda mirant cap a una altra banda que no pas qüestionant el relat oficial.

És, en definitiva, el retrat d’un poder que en alguns moments semblava omniscient, gairebé asfixiant, que només és possible en democràcies de molt baixa qualitat. Com fou possible això? Certament, una llarga hegemonia d’un sol partit, que controlava pràcticament totes les institucions amb còmodes majories absolutes, és una condició necessària. De fet, segurament les coses que s’expliquen al documental sobre el País Valencià no haurien sigut gaire diferents en altres territoris amb majories absolutes duradores. La feblesa de la societat civil i la dependència de la premsa del poder polític són també condicions necessàries, segurament, perquè es produeixi aquesta degradació democràtica.

La corrupció amplia enormement l’espai de discrecionalitat del poder executiu i fa molt més poderosos els governants

Però possiblement l’element clau en aquesta història és la corrupció generalitzada. Perquè la corrupció política no serveix només per a l’enriquiment personal dels qui la practiquen. També és una eina fonamental d’assentament del poder polític, ja que permet exercir-lo amb plena discrecionalitat i, de facto, posar les institucions al servei dels interessos personals i polítics dels governants. Gràcies a la corrupció generalitzada es poden comprar silencis amb diners públics, es pot instaurar un règim de terror dins de l’administració i de les empreses públiques (sigui la televisió o els ferrocarrils), es poden estendre els tentacles del poder executiu cap als mitjans privats, les empreses privades, la societat civil i fins i tot el poder judicial. La corrupció, per tant, amplia enormement l’espai de discrecionalitat del poder executiu i fa molt més poderosos els governants.

Per això, el reforçament dels mecanismes institucionals de control de la corrupció, els contrapesos, les unitats de vigilància interna a l’administració i les lleis de protecció dels funcionaris i privats que denuncien la corrupció són elements clau per preservar una mínima qualitat democràtica. Sense un ecosistema profundament corrupte, els intents dels governs del PP per tapar l’accident del metro no haurien prosperat. Hi ha, encara, una finestra d’oportunitat per introduir reformes profundes que evitin que es tornin a produir casos semblants, però no sabem quant de temps durarà. Valdria més aprofitar-la.

julian assange

Renata Ávila forma part de l’equip legal de Baltasar Garzón, l’advocat principal de Julian Assange. També va ser l’advocada de la premi Nobel Rigoberta Menchú i és consultora en drets digitals. Era a Barcelona la setmana passada per presentar al Festival DocsBarcelona el documental G arzón/Assange, el juez y el rebelde, de Clara López Rubio i Juan Pancorbo. L’atzar va voler que el passat 19 de maig, mentre era a la ciutat, la fiscalia sueca arxivés la investigació sobre el cas Assange.

Quina és la situació legal de Julian Assange, ara mateix?

Per a nosaltres, el Julian està vivint una situació de presó preventiva sense cap dels drets que inclou la presó preventiva. No està detingut, però tampoc està en llibertat. Ara, més que mai, ja no hi ha cap raó per retenir-lo. Fins al moment, l’argument del Regne Unit era la causa oberta a Suècia. Però això s’ha acabat: ja no hi ha cas, no hi ha càrrecs, no hi ha ordre de detenció. El cas Assange és un cas estrictament polític i el Regne Unit té la paella pel mànec. La llibertat d’Assange depèn de Londres.

Si ja no hi ha càrrecs, ¿per què no pot sortir de l’ambaixada de l’Equador on està reclòs?

Julian Assange tem una extradició als EUA. Londres no ens dona les garanties que permetrien que Assange pogués sortir de l’ambaixada per viatjar a l’Equador. De moment, el Regne Unit es nega a facilitar-li un salconduit diplomàtic perquè diu que va violar la llibertat condicional en el moment que va presentar-se a l’ambaixada equatoriana per demanar asil. Londres no entén que l’estatus de refugiat polític, un dret humà, està per sobre de la violació de la condicional, sobretot quan ja no hi ha cap investigació oberta.

¿L’acusació de violació va ser una maquinació?

Més que una maquinació, el dossier suec va representar una oportunitat d’or per silenciar el que realment és important: la llibertat d’informar. Sabem -perquè hi ha documents que ho demostren- que des del 2009 la CIA dissenya una estratègia contra Julian Assange i Wikileaks. El Julian va tenir sexe amb dues noies a Suècia, sí, i les dues noies van anar a la policia: volien un test. No hi va haver acusació de violació en aquell moment. La primera fiscal va arxivar el cas: no hi ha criminalitat en això, va venir a dir. Al cap d’un temps, la mateixa fiscal que l’ha tancat va reobrir el cas. És evident que el procés és el càstig.

I Assange torna a ser un heroi.

A mi no m’agrada parlar d’herois. A més, Wikileaks no és només Julian Assange: ell n’és la cara visible, l’ase de tots els cops. Per a mi, Julian Assange és un home de principis, un home valent que ha posat l’interès públic de tots nosaltres, el dret a saber, al davant, fins i tot, dels seus fills i la seva salut. Se’l demonitza perquè els seus principis no van canviar malgrat un canvi de l’escenari polític. Ell podria estar guanyant milions a Silicon Valley o venent la informació als governs, però viu en un espai reduït, sense llum natural, i se li nega l’assistència mèdica que necessita.

Què ha canviat amb Wikileaks?

Usualment, quan els casos que es vol denunciar són d’impacte públic, la gent va als periodistes. Però, ¿què passa amb la font? És perseguida o acomiadada. Els mitjans amb prou feines poden protegir el periodista. Wikileaks treu pressió a la font perquè li garanteix seguretat: rep la informació anònimament i neteja el document rebut de qualsevol empremta digital. Wikileaks també ha fet que prenguem consciència sobre la importància de la privacitat: la teva empremta digital no només et fa transparent, et fa predictible i, per tant, manipulable.

¿Ens dona un consell per protegir la nostra privacitat?

Les dades que no donaries al teu veí ni a l’estat, no les donis a les xarxes socials. Jo, si tingués Facebook, no hi penjaria ni la foto del meu gos.

renault zoe

Hi ha constància documental que acredita que el 1935 hi va haver un intent de fer un cotxe propulsat per un motor elèctric. La iniciativa no va reeixir perquè aquell motor no era capaç d’acumular prou energia i, per tant, tenia una autonomia molt baixa. El que aleshores era un problema avui continua sent el principal repte per a tots els fabricants d’automòbils elèctrics. Fins que no van aparèixer les bateries de ió-liti, aquest propòsit no va agafar volada.

L’any 2008, al Fòrum de Davos, Carlos Ghosn -president de l’aliança Nissan-Renault- va anunciar la voluntat de disposar d’una gamma completa de vehicles cent per cent elèctrics; una fita que les dues marques feien realitat només quatre anys més tard. Des del 2012, Renault -que signa un de cada quatre cotxes elèctrics que hi ha a Europa- ja ha venut cent mil d’aquests automòbils al continent, dels quals la meitat corresponen al model Zoe.

Els responsables de la marca del rombe han tret una segona generació d’aquest cotxe, que es diferencia de l’anterior perquè disposa d’una bateria nova, la ZE 40, que duplica l’autonomia, fins a arribar als 300 quilòmetres, i que es pot carregar en menys temps (entre una hora i mitja i vint-i-cinc hores, segons la classe de càrrega que fem i la connexió a la xarxa elèctrica emprada).

Aquesta bateria, que substitueix l’anterior de 22 kWh, l’han feta amb LG i ofereix una rendibilitat superior perquè millora la densitat energètica gràcies a la reacció química de la combinació de níquel, liti, manganesa i un cobalt que, segons el fabricant, en cap cas prové del Congo.

La nova bateria és un deu per cent més gruixuda, i pesa vint-i-tres quilos més que l’anterior, fins a arribar als 300, ja que conté 192 cel·les. Perquè aquest pes important no afecti la conducció, el conjunt d’acumuladors va situat a la part inferior del cotxe per abaixar al màxim el centre de gravetat del vehicle.

Increment de vendes

A Renault podien haver electrificat un model d’èxit com el Clio, però amb el Zoe s’han estimat més fer un cotxe totalment nou, partint d’un full en blanc, tot i que aprofita la plataforma d’aquest bestseller. El fabricant del rombe ha col·locat més de quatre mil vehicles elèctrics a l’Estat dels seus diferents models, entre els quals el Twizzy, que fabriquen a la factoria de Valladolid. L’any passat es van vendre 5.000 cotxes elèctrics a Espanya, un 51% més que el 2015.

El comportament del Zoe ens ha agradat molt, ja que no evidencia cap mancança dinàmica en comparació amb un cotxe amb motor tèrmic. Conduir-lo és fins i tot divertit, sobretot si intentem aprofitar al màxim l’energia, que no únicament prové del motor -completament fet per Renault i que és un 25% més lleuger que l’anterior.

Part d’aquesta energia ve de la frenada regenerativa, que carrega la bateria a les frenades -com en els KERS de la Fórmula 1- i de les desacceleracions. La utilització d’una bomba de calor també contribueix a millorar l’autonomia, així com els neumàtics, els Michelin EV, fabricats expressament per a aquest cotxe, amb unes ranures horitzontals que disminueixen moltíssim el soroll del rodament, amb la millora de confort acústic que això suposa.

Més enllà de tot això, el que de debò condiciona l’autonomia és la suma de diversos factors: la velocitat a què anem, l’orografia dels llocs per on circulem, la temperatura ambient i, sobretot, l’estil de la nostra conducció.

Això fa que, en realitat, els 403 quilòmetres d’autonomia que s’anuncien (en la generació anterior eren 240) quedin en uns 300 de mitjana, molt més reals.

El Zoe té un comportament semblant al d’un Clio, d’una potència equivalent als 92 CV, que -traduïts al llenguatge elèctric -és el que vindria a oferir aquest cotxe respectuós, tecnològic, i agradable de conduir.

De 0 a 100 en 13 segons

I, en part, si és així d’interessant és per la seva capacitat d’acceleració (fa els 0 a 100 en 13 segons). Renault ha aprofitat tota l’experiència acumulada amb l’equip e-Dams, que ha guanyat els dos primers campionats de la Fórmula-e i lideren l’actual. Els monoplaces d’aquesta categoria són capaços de fer aquesta mateixa acceleració en només 4 segons, i fan servir bateries de 360 kW.

Segons Renault, si tenim l’habilitat de carregar les bateries a les hores que l’electricitat és més barata, el cost per cada 100 quilòmetres és d’1,5 €, és a dir sis vegades menys que amb un motor de gasolina. A més, cal tenir en compte que un cotxe elèctric té un cost de manteniment que acostuma a ser un 20% més econòmic que un homòleg amb motor de combustió interna, perquè no porta segons quins consumibles i en conseqüència no els hem de canviar

la norma

m dic Sílvia i soc una supervivent. Entestada a circular a peu pel centre de Barcelona, fa anys que la sort m’acompanya i no m’ha envestit cap de les moltes bicicletes i els estúpids segways que envaeixen les voreres, especialment a Ciutat Vella. L’incident més greu que puc relatar -té poca èpica, ho admeto- és un de protagonitzat per un ciclista fent eslàlom per la vorera de l’avinguda de les Drassanes, a l’altura del CAP Raval Sud. El magnífic carril bici que hi ha en aquesta via -fet sobre la vorera però separat clarament de l’espai per als vianants- no devia ser prou bo per a aquest mascle. Quan li vaig fer veure que tenia aquest carril per a ell i podia evitar els ensurts a iaies amb bastó que sortien de l’ambulatori, em va respondre amb claredat: “ Voy por donde me sale de los cojones”. I va continuar a tota velocitat.

Amb els usuaris dels segways ja no cal ni intentar comunicar-s’hi: normalment són manades de joves fornits que podrien descobrir la ciutat caminant -la millor manera de gaudir-ne- però que prefereixen una opció que els obliga a anar mirant a terra.

Ahir l’Ajuntament va aprovar prohibir -un joc de paraules curiós- la circulació de segways i de patinets per les voreres. Es podran multar les empreses que lloguen aquests vehicles, que deuen ser l’origen del 99% dels trajectes, en lloc de sancionar els conductors, normalment turistes sense cap mena de vincle amb la ciutat.

Aquesta mateixa setmana l’Ajuntament ha anunciat una revisió de les normes per obrir bars i altres establiments a Ciutat Vella. Amb el nou sistema es tindrà en compte el soroll. No s’ha concretat en què consistirà el nou pla d’usos, però la intenció és limitar l’obertura de nous locals en zones ja saturades on els veïns tenen problemes per dormir.

Són anuncis -benintencionats- que recorden la (en una altra època) famosa ordenança de civisme que va fer aprovar Joan Clos amb el vot en contra d’ICV, tot i formar part del mateix equip de govern. Onze anys després, quin efecte ha tingut? L’incivisme continua més vigent que la mateixa norma.

La convivència no importa, el civisme no és un valor apreciat, fins al punt que quan l’exigeixes obtens respostes agressives

Les normes que van produint els equips de govern successius en l’àmbit del civisme s’amunteguen una sobre l’altra i aprofundeixen el laberint legal. I no hi ha, ni hi haurà mai, prou recursos per aplicar-les. És impossible que la Guàrdia Urbana pugui detectar els milions d’infraccions que es deuen produir si es tenen en compte tots els reglaments que es van superposant per capes en una enorme ceba legal que només distreu del problema real: la convivència no importa, el civisme no és un valor apreciat, fins al punt que quan l’exigeixes obtens respostes agressives. Mentre això no canviï, normes i anuncis de normes no faran cap efecte. Només serveixen per generar una retòrica reglamentista que ja molt poca gent s’empassa.

alçar la veu

“A primera vista, la relació entre el món i l’escriptura és un prisma senzill amb tres cares: hi ha escriptors que contemplen el món tal com és, d’altres que s’il·lusionen i el veuen com l’haurien desitjat i d’altres que l’intenten canviar”, escriu Ana Blandiana al petit però imprescindible recull d’articles i conferències La por de la literatura (el segon volum de la col·lecció Ferida Oberta, que coediten Cafè Central i AdiA Edicions). Nascuda a Timisoara el 1942, Blandiana va créixer en ple comunisme, i abans de publicar els seus primers poemes era conscient dels perills que implicava la paraula en un règim com el romanès.

“El meu pare era sacerdot ortodox i va estar tancat a la presó en diverses ocasions -recorda l’autora, que ha visitat Barcelona recentment per participar en el festival de poesia que anualment se celebra a la ciutat al mes de maig-. Amb 17 anys vaig debutar en una revista de Transsilvània i vaig haver de pensar un pseudònim. Se’m va acudir homenatjar el poble on va néixer la mare, Blandiana, i vaig buscar un nom que hi rimés, Ana”. Així va néixer la identitat que l’ha acompanyat des de llavors. Una trentena de llibres després, són pocs els que recorden que rere la màscara d’Ana Blandiana hi ha Otilia Valeria Coman.

ELS “ENEMICS” DEL POBLE

Abans de publicar el seu primer volum de poemes, Primera persona del plural (1964), es rumorejava que rere el pseudònim s’hi amagava “un enemic del poble”. “S’havien decidit a perseguir-me fins i tot abans de debutar”, admet l’autora. Aquest element la va “beneficiar”, perquè l’expectació pels seus versos va créixer i el seu primer llibre va ser un èxit. La poeta no oblida el dia que va rebre els exemplars de Primera persona del plural a casa: “Em vaig posar a plorar perquè la censura l’havia destrossat. Des de llavors no he deixat que em toquessin ni una coma, encara que no era fàcil publicar, perquè els censors llegien meticulosament qualsevol text per detectar-hi elements inadequats”. Blandiana va poder publicar amb certa normalitat durant la dècada dels 60 i dels 70. “Va haver-hi uns anys de llibertat relativa. El problema va ser quan Ceausescu va anar a Corea del Nord i la Xina i es va proposar ser com Mao -diu-. A partir del 1975 tot va començar a enfosquir-se i les prohibicions van tornar. En aquells moments ja era coneguda a l’estranger i no era tan fàcil aturar-me”. Blandiana va evitar ser prohibida el 1985 gràcies al suport internacional. Tres anys després el govern hi va tornar: durant l’últim any del règim, la poeta va ser una autora proscrita. “Durant aquell temps vaig escriure la meva única novel·la, El calaix amb aplaudiments -fa memòria-. Hi escrivia totes les atrocitats que em tocava viure. Si no ho hagués fet probablement no ho hauria resistit”. Novel·listes com Norman Manea es van exiliar i ja no van tornar al seu país. Poetes com Nichita Stanescu i Leonid Dimov van morir abans de la caiguda del règim comunista a finals del 1989.

A partir de llavors, els escriptors de Romania van poder tornar a expressar-se lliurement. “Quan vam descobrir la llibertat de la paraula, paradoxalment la importància de la paraula va disminuir -diu-. Després del 1989, l’eco d’un poema no ha arribat mai més a la intensitat que havia tingut durant el comunisme. Els poemes havien reemplaçat la religió i la filosofia: les metàfores eren l’última reserva de llibertat”.

RECUPERAR LA VEU ÍNTIMA

Durant els primers anys de democràcia, Ana Blandiana es va implicar políticament “per estimular el retorn de la democràcia”. El seu compromís va fer que deixés de banda la seva obra literària. “A la dècada dels 90 vaig ser extremadament popular, però ningú em reconeixia com a poeta -diu-. A vegades, caminant pel carrer, se m’acostava algú i m’abraçava. El meu home em deia que una dona normal no es deixaria abraçar així com així... No ho feien amb malícia, sinó com si jo fos una icona religiosa”. Va tornar a publicar amb Collita d’àngels (1997) i El sol del més enllà (2000) i des de llavors no ha deixat d’escriure llibres de poemes i d’articles. El penúltim poemari -l’únic que es pot trobar en català- és La meva pàtria A4 (Cafè Central, 2015), traduït magníficament per Corina Oproae, que també s’ha ocupat de versionar dos poetes més que van patir problemes amb la censura, Lucian Blaga i Marin Sorescu: del primer ha publicat Els poemes de la llum (Cafè Central / Llibres del Segle, 2016); del segon, l’antologia Per entre els dies (Lleonard Muntaner, 2013 i 2016).

“En els meus últims reculls ja no em sento obligada a anar a favor ni en contra de ningú -explica Blandiana-. El meu objectiu és davallar fins al fons de mi mateixa”. Una de les seves preocupacions principals a La meva pàtria A4 és el pas del temps. “Desitgem no envellir però avancem cap a la mort”, diu. A més de mostrar-se com una excel·lent observadora de la natura, Blandiana també exhibeix de tant en tant un saludable sentit de l’humor. “No s’ha de perdre mai! Cal rebaixar el patetisme de tant en tant i sense que el lector s’ho esperi”, comenta.

LA PERILLOSITAT DE LA LITERATURA

El 1945 naixia Denise Desautels a Mont-real. La novel·la autobiogràfica Una felicitat imposada -traduïda ara per Antoni Clapés a LaBreu, però publicada en francès el 1998- recrea els anys previs a la Revolució Tranquil·la. “El Quebec no existia, era una província del Canadà petita i tancada -diu-. La cultura que es permetia en aquells moments era folklòrica. Qualsevol que pensés en l’art d’una manera ambiciosa havia d’exiliar-se o suïcidar-se. En aquells moments parlar amb llibertat no era possible”. Si el 1948 el manifest Refus global [Rebuig global] que Paul-Émile Borduas i quinze artistes van signar acabaria implicant represàlies per a tots ells per criticar l’immobilisme quebequès, una dècada més tard la situació començava a canviar. “Calia prendre la paraula -diu-. Ja no pensàvem en guanyar-nos el cel, sinó el present”.

Una felicitat imposada dedica un capítol a la visita de la narradora a una retrospectiva de Van Gogh al Museu de Belles Arts de Mont-real el 1960. “En uns quants anys es passarà de l’ombra a la llum com un miracle. Esdevindrem éssers vivents”, escriu Denise Desautels al llibre, on apareixen alguns dels noms decisius de la cultura quebequesa que van irrompre amb força a partir del 1959, moment en què arrenca la Revolució Tranquil·la. Hi ha, entre d’altres, Anne Hébert, Réjean Ducharme i Nicole Brossard. “Em vaig fer dona en un context de modernització de la nostra cultura, anys en què els autors en llengua francesa començaven a aparèixer i es va crear un ministeri d’Educació i un altre de Cultura, procés que va culminar amb l’Exposició Universal [1967], que ens va col·locar de sobte al món”. Fins llavors el món anglòfon ho havia dominat tot: “La classe obrera parlava francès. Els empresaris, en canvi, parlaven anglès. També els dirigents -diu l’autora-. Sense la Revolució Tranquil·la i tot el que va comportar segurament ja no existiríem”.

ENTRE LA TENDRESA I EL DOLOR

Desautels va debutar amb el llibre de poemes Comme miroirs en feuilles el 1975 i des de llavors ha publicat una trentena llarga de títols més. És una de les veus més reconegudes del Quebec, i en català se’n pot llegir Tomba de Lou (2000) i Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt (2013). “A Una felicitat imposada el meu alter ego té més de 50 anys quan recorda la seva infantesa i primera adolescència -explica-. Al seu voltant diversos familiars van morint, però ella està obligada a ser feliç, perquè viu envoltada de tendresa i de dolçor. No és fins que té 14 anys que descobreix que carrega una llosa de dolor i de patiment”. No era el primer cop que Desautels rememorava “els crits íntims” que s’anaven acumulant dins seu. A La Promeneuse et l’oiseau (1980) ja en va parlar en forma de poemes: “La veu lírica puja a un arbre i dubta entre llançar-se al buit o arrencar a volar”.

La novel·la reconstrueix el món on l’autora va créixer. “La mare em va animar a estudiar perquè ella no ho havia pogut fer -diu-. Creia que escriure era una professió bonica i ornamental. No entenia que la literatura és jugar amb el foc, i que de vegades el poeta també posa la gent que l’envolta entre les flames”. Desautels es va casar i va tenir un fill amb la intenció de viure amb la normalitat que s’esperava d’ella. “Tenia una por terrible d’obrir l’habitació de Barbablava on s’amagaven els perills de la literatura”, recorda. Quan es va atrevir a fer-ho va ser tota sola, deixant enrere el marit. En paral·lel a l’autoexploració van començar a arribar els llibres. L’autora ja no s’ha aturat mai més. “Escriure és un gest de vida -diu-. Pot voler canviar el món o transformar-te a tu mateix. Et dona la possibilitat de somiar, encara que el somni sigui sovint un malson”.

CAFÈ CENTRAL: 25 ANYS DE PERSISTÈNCIA

Tot i que Antoni Clapés i Víctor Sunyol van fundar Cafè Central el 1989, no va ser fins al 1992 que van arribar els primers títols de la seva col·lecció més emblemàtica, Jardins de Samarcanda. “La nostra idea inicial era fer catàleg -diu Clapés-. Vam començar amb dos títols que exemplifiquen el que hem fet després. Hi havia S’ha rebentat l’hospici, de Carles Hac Mor, un poeta llavors poc reconegut i d’una tendència gens dominant, i El visitant, de David H. Rosenthal”. Dels 84 títols que han publicat fins ara -quatre cada any- la meitat són traduïts, i l’altra han sigut escrits en català. Samarcanda compta amb un centenar de subscriptors que asseguren “cobrir despeses” -els seus títols també es troben a les llibreries-, tot i que Clapés reconeix que “publicar poesia no és un negoci”. “Els llibres que publiquem han de tenir una inquietud lingüística i moral”, explica. Entre els molts encerts del catàleg hi ha antologies d’Emily Dickinson i John Burnside, i llibres d’Anise Koltz, Margarita Ballester, Roger Costa-Pau, Jordi Larios, Giuseppe Ungaretti i Lucia Pietrelli. “Vint-i-cinc anys després ens trobem amb un panorama amb moltes editorials de poesia -diu Clapés-. Hi ha LaBreu, AdiA, Terrícola, Edicions del Buc, Godall... Això dona visibilitat a poetes que abans no podien publicar, però actualment l’oferta és superior a la demanda”. Des de fa un any el poeta Jaume C. Pons Alorda s’ha afegit a l’equip de Cafè Central amb la intenció d’assegurar el futur del projecte.

llet crua

Fa 26 anys que està prohibit, però d’aquí pocs mesos qualsevol consumidor podrà tornar a comprar la llet de vaca directament al ramader. Així ho preveu un decret que el Govern vol aprovar a l’octubre i que concretarà també que la llet s’haurà de vendre freda, bullir-la i consumir-la en un màxim de tres dies. Els ramaders lamenten que Catalunya vagi tard però celebren que es facin passos per donar visibilitat a un col·lectiu que ha perdut més de 400 explotacions en els anys de crisi.

Ara bé, al sector avisen que aquesta mesura no solucionarà la crisi. “No tindrà un impacte econòmic gaire gran”, admet Marc Xifra, responsable del sector lleter del sindicat Unió de Pagesos. En un estudi previ per elaborar el decret, el Govern calcula que de les 31 explotacions registrades que venen llet pasteuritzada de manera directa, només 16 han indicat la intenció de vendre llet crua. Un d’ells és el Pep Alsina, que també forma part d’Unió de Pagesos. Ha hagut d’esperar fins a set anys per poder utilitzar la màquina expenedora de llet que va col·locar a la granja que té a Calldetenes, pensant que el decret del Govern seria ràpid. “Llàstima que arribi tant tard”, diu. De fet, el sector fa molts anys que demana imitar països com França, Anglaterra o Alemanya i poder vendre llet sense pasteuritzar. És a dir, munyida directament de la vaca, sense haver estat escalfada a 40 graus. Alsina reivindica que les millores tecnològiques ja no són cap impediment per vendre directament un producte que en els últims anys ha vist caure el seu consum prop d’un 20%.

Remuntar el consum de llet

Els ramaders confien que la mesura els obri noves perspectives empresarials. “És una nova oportunitat per a les explotacions i pot ser bo per revifar el consum”, apunta Xifra. Sobretot per a granges que estan a prop dels nuclis urbans, fan turisme rural o treballen amb minoristes o petits establiments, com forns o empreses de menjars preparats. “No salvarà tot el sector, però sí que pot donar ales a un determinat perfil de granja”, afegeixen des de la Federació Frisona de Catalunya. L’estudi del Govern calcula que la inversió mínima per una màquina expenedora de llet és de 15.000 euros.

Les fonts consultades asseguren que també és una nova oportunitat per als consumidors. “S’està fent un producte de gran qualitat i qui vulgui podrà comprovar-ho”, explica Roser Serret, cap del sector lleter de l’associació Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC). Serret recorda els controls de seguretat que han de passar les granges. En fan un de diari, a través de la llet que munyen de les vaques, un de mensual per grups i una prova europea de sanejament anual. “És impossible que surti un litre de llet amb risc per a la salut”, assegura, davant les veus dels que dubten de la mesura.

Fins i tot les grans comercialitzadores celebren la iniciativa. Llet Nostra, la cooperativa impulsada per 190 petits i mitjans ramaders, creu que les vendes a granel no afectaran el negoci. “Com a marca ja tenim els nostres clients i no crec que es moguin gaires litres amb aquest sistema”, assegura el president, Jordi Riembau. Com les associacions de ramaders i sindicats, Llet Nostra celebra “qualsevol iniciativa que doni a conèixer el món de la llet”. En tot cas, és una mesura que, encara que tothom aplaudeix, arriba tard i no sembla que solucioni la crisi del sector ramader