Cares de satisfacció en uns dies estranys. Després de golejar la Juve, Josep Maria Bartomeu sortia a parlar intentant capitalitzar l’èxit esportiu ara que Benedito vol tirar endavant una moció de censura. El president, que a diferència del dia de l’Espanyol no va haver de sentir càntics en contra però sí que va veure dues pancartes, va afirmar que el soci “vol unió”, tot i que va admetre que possiblement els pròxims canvis els farà en una àrea esportiva amb més caps que barrets. “L’autocrítica és bona i farem alguns retocs internament. Hem detectat on són les coses, ho parlarem”, va dir a Televisió de Catalunya.
Bartomeu també va voler penjar medalles al coll d’un Ernesto Valverde que va admetre que “cal mantenir la calma, ja que a aquest club les coses poden ser complicades”. Bartomeu va dir del tècnic que se l’ha escollit “per la seva manera de treballar i el seu caràcter”. “Està fent una gran feina”, va afegir. I Valverde li donava la raó amb el seu discurs pausat, sense exagerar, ni les coses bones ni les dolentes. L’entrenador, però, va admetre que “és difícil en partits així que els nostres davanters tinguin molta participació”, ja que Luis Suárez i Dembélé van ser els dos jugadors de camp amb menys intervencions.
Per a Dembélé, va ser el primer partit com a titular amb el Barça, però la Juve no li va posar les coses fàcils. Malgrat que va recuperar una pilota a l’àrea rival que gairebé acaba en gol, no va xutar a porta i a la segona part va ser substituït. “Encara necessita adaptar-se a l’estil del Barça, millorar tàcticament, però té velocitat i treballa bé”, va dir Valverde. Si Dembélé encara busca un lloc, deixant detalls, el partit sí que va permetre a Semedo guanyar adeptes a la graderia. El portuguès, més tímid en atac que Jordi Alba, ja que al davant hi tenia precisament Dembélé -el lateral portuguès va intervenir 52 vegades, i el català, 96-, va aconseguir guanyar el duel amb un futbolista tan dur com Douglas Costa. “No era un partit fàcil, ja que teníem un rival fort davant. Tot l’equip ho ha fet bé, també Semedo, demostrant caràcter”, va dir Valverde sobre el portuguès.
Iniesta, prudent
I mentre Valverde parlava, Andrés Iniesta també hi deia la seva, i va admetre que no té cap novetat sobre la seva renovació: “Ara el que em preocupa és el que passa al camp, que les coses surtin bé, ja veurem què passa”. Bartomeu, abans, havia dit que “Iniesta i Messi jugaran tant com vulguin al Barça”. Iniesta, però, estava content. “La temporada passada vaig tenir algun contratemps en forma de lesió que et talla el ritme”, va explicar. Amb Luis Enrique ho gestionaven de manera compartida. “L’entrenador vol el millor per al jugador, i ara m’he d’entrenar bé i no tenir contratemps”, va dir Iniesta.
L’Espanya immediatament posterior a la mort de Franco va néixer perdent ni més ni menys que un terç del seu territori. Des de la perspectiva del dret internacional, però, els 266.000 quilòmetres quadrats del Sàhara Occidental encara pertanyen de iure a Espanya des del 10 de gener del 1958, quan el Sàhara deixa de ser una colònia i es transforma en una província amb representació a les Corts franquistes. D’una manera gens honorable, Espanya va abandonar el territori i els seus habitants, la majoria ciutadans espanyols de ple dret, amb DNI i tot. La llei promulgada el 19 abril del 1961 deia en l’article quart: “ La provincia del Sahara gozará de los derechos de representación en Cortes y demás organismos públicos correspondientes a las provincias españolas ”. Crec que més clar que això només hi ha l’aigua -molt escassa, per cert, en aquell pedregar desolat-. La llei del 18 de novembre del 1975, dos dies abans de la mort de Franco, feia referència a aquell territori, en canvi, com a “... un régimen peculiar con analogías al provincial y que nunca ha formado parte del territorio nacional”. La transició espanyola arrenca amb aquesta ruboritzadora, enorme, miserable falsificació històrica, que implicava abandonar a la seva sort milers de persones que van acabar vegetant a Tindouf. El fet que la suposada “superació” del franquisme comencés justament amb un Joan Carles I jurant els Principios Fundamentales del Movimiento porta la farsa a nivells difícils de superar.
L’any 1975 totes aquestes coses, i un parell de dotzenes més, no van passar desapercebudes a la comunitat internacional. Durant els actes que van anar de la proclamació del rei el 22 de novembre fins a la seva exaltació el dia 27, passant per l’enterrament de Franco el 23, la representació internacional va ser irrisòria. Ningú no en volia saber res, de tot allò. Ningú no hi confiava. Ni tan sols hi van assistir les principals monarquies europees: la reina d’Anglaterra, cosina del rei, va delegar la seva presència en Felip d’Edimburg (consort de la reina, però no pas rei). Els únics mandataris destacats van ser el president de la República Francesa, Valéry Giscard d’Estaing, i el president de la desapareguda República Federal Alemanya, Walter Scheel. La seva presència era ben interessada, però: en aquell moment, 1975, hi havia centenars de milers de treballadors espanyols als seus respectius països, i convenia tenir unes relacions ben fluïdes.
¿La República Catalana resultarà interessant als americans o als alemanys? La resposta és evident
Si fins ara la pressió diplomàtica espanyola ha fregat en molts casos la il·legalitat -recordem els enigmàtics “favors” de Margallo-, a partir del dia 1 la compra de voluntats a les ambaixades esdevindrà una sorollosa subhasta de peix. Valdrà tot. Que ningú s’esperi, doncs, que la comunitat internacional piqui de mans, ni res per l’estil. Hi ha poques coses més sòrdides que els interessos econòmics dels estats, i el dia 2, o 3, o 20 d’octubre continuaran lligats a la legalitat internacional, que fa que el Regne d’Espanya tingui un seient a l’ONU i la República Catalana no. Els convidats a la proclamació de la nova República seran molts; els assistents de luxe, pocs. Amb l’excepció dels processos de descolonització consensuats, com ara el de Hong Kong fa dues dècades, aquestes coses solen ser escènicament deslluïdes, i fins i tot un xic tristotes. És el que li va passar també al “ sucesor de Franco a título de rey”: el va ignorar tothom, en aquest cas per la seva continuïtat simbòlica amb una sanguinolenta dictadura militar.
Al cap d’uns mesos, però, no gaires, aquella monarquia mancada de qualsevol indici de legitimitat va deixar de penjar d’un fil. Per què? Doncs per la prosaica i elemental raó que interessava a la comunitat internacional. Aquesta és justament la pregunta que ens hem de fer: ¿la República Catalana resultarà interessant als americans o als alemanys? La resposta és evident, i el flux incessant d’empreses que aposten per Barcelona i no per Orense o Badajoz, posem per cas, n’és la prova. Juraria que no ho fan perquè siguin catalanistes, o perquè tinguin alguna cosa contra Espanya, sinó perquè s’han fixat en un país que, amb tots els seus variats defectes, encara conserva la dèria d’innovar i de fer les coses bé. Els nostres convidats no vindran el primer dia, d’això en poden estar ben segurs, però sí més endavant. Ara: si fem el dropo i ens posem a tocar la flauteta a la vora del gos sense desparasitar, això no passarà mai. Podem fer una república o podem fer el hippy. Això hauria de quedar clar ara, no fos cas que després ens alarmem hipòcritament per l’absència d’amiguets.
Amb dos referèndums d’autodeterminació a la vista, el del Kurdistan meridional, previst per al 25 de setembre, i el de Catalunya, l’1 d’octubre, demà fa mig segle d’un altre plebiscit històric. El 10 de setembre del 1967, 12.138 gibraltarencs van votar a favor de “conservar el vincle amb el Regne Unit, amb institucions locals democràtiques”, i sols 44 van optar per “passar sota sobirania espanyola”, d’acord amb els termes proposats pel règim de Franco.
Aquella va ser la primera vegada que la població civil de Gibraltar, subalterna de la fortalesa militar des de l’ocupació anglesa del Penyal al principi del segle XVIII, va poder expressar a les urnes el seu estatus polític, amb una dictadura just a l’altra banda de la frontera. Una frontera, val a dir, que no trigaria a tancar-se, en represàlia justament per aquell referèndum, aprovat per Londres el 14 de juny del 1967 i supervisat pel primer ministre gibraltarenc, l’advocat Sir Joshua Hassan, la gran figura política de Gibraltar del segle XX i que reivindicava el seu origen sefardita i menorquí. El tall de les comunicacions terrestres, marítimes i aèries amb Espanya, del 1969 al 1985 (la frontera va estar tancada més anys en democràcia que no pas en dictadura), va augmentar el sentiment nacional gibraltareny i l’orgull britànic, que es van materialitzar en l’establiment, a partir del 10 de setembre del 1992, del dia nacional de Gibraltar.
La diada del Penyal
“Mai abans s’havia pensat que calgués una diada nacional”, afirma Denis Matthews, un dels ideòlegs de la celebració i cofundador del Self Determination for Gibraltar Group (SDGG) juntament amb John Gomez. “Des que es va crear l’SDGG es va instal·lar la idea d’escollir un dia específic per a la celebració: el 25è aniversari del referèndum del 1967 es va considerar el més idoni”, afegeix Gomez, casat des de fa dues dècades amb una catalana.
“El primer referèndum -continua Matthews- va tenir una importància transcendental, perquè va ser el primer reconeixement del govern britànic que els ciutadans de Gibraltar teníem el dret de decidir el nostre futur”. Parla del primer referèndum perquè el 2002, just després que els ministres d’Exteriors dels executius de Blair i Aznar anunciessin a Barcelona que s’avançaria cap a una sobirania compartida a l’estil de Hong Kong, el govern de Gibraltar va convocar un nou plebiscit llampec, amb un resultat pràcticament calcat al del 1967: 17.900 vots en contra de la cosobirania i 187 a favor.
Demà, patint més per Londres i el Brexit (rebutjat al Penyal pel 95,91% de la població) que no per Madrid, el govern en ple i milers de gibraltarenys tornaran a sortir al carrer vestits de blanc i vermell -els colors de la bandera- per continuar fent sentir la seva veu en el ja secular conflicte diplomàtic hispano-britànic per la sobirania d’aquests sis quilòmetres quadrats de territori.
Durant l’etapa en què un infant assisteix a l’escola bressol, el seu cervell evoluciona a un ritme molt més accelerat del que ho farà posteriorment. En aquest període l’aprenentatge emocional dels infants és clau i el seu impacte és molt profund. En aquesta etapa es posen els fonaments de les altres, ja que es viuen les primeres experiències en la manera de relacionar-nos, d’estimar i ser estimats, de tractar l’altre i de sentir-nos segurs i importants. Els nadons són com esponges, aprenen de nosaltres només amb la manera d’agafar-los, de mirar-los o de parlar-los. Aquesta primera vivència fora de l’entorn familiar és cabdal en el seu creixement posterior i serà un dels millors elements de resiliència per a futures etapes de la vida.
Partim que l’índex d’escolarització dels nens menors de 3 anys a Catalunya, tenint en compte infants escolaritzats en centres públics i privats, és del 44,2%. Tanmateix, segons l’informe de la Fundació Jaume Bofill 'De l’escola bressol a les polítiques de petita infància', aquest índex d’escolarització disminueix en el cas d’aquells infants amb un entorn familiar de baix nivell educatiu i/o baix nivell econòmic. En el cas dels infants amb necessitats educatives especials, tot i que compten amb places específiques a les escoles bressol de titularitat pública, es fa palesa una dificultat real per atendre amb qualitat casos de pluridiscapacitat o de determinades malalties cròniques. En tots els casos és imprescindible assegurar una bona experiència d’escola bressol perquè esdevingui un fonament sòlid del posterior procés d’escolarització.
L’escola bressol, la primera vivència fora de l’entorn familiar, és un dels millors elements de resiliència per a futures etapes de la vida
Per donar resposta a aquesta realitat, experts de l’Hospital Sant Joan de Déu, de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL i la Fundació Pere Tarrés, a través de l’expertesa en intervenció del departament de petita infància i el coneixement acadèmic de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL, hem dissenyat les bases d’un nou model d’escola bressol inclusiva capaç de garantir l’educació integral i la convivència de tots els infants i famílies atenent les seves diversitats i necessitats específiques.
Plantegem un model d’escola bressol centrat en l’infant, que garanteixi el seu desenvolupament saludable a través d’un abordatge interdisciplinari, corresponsable i global que s’adapti a les particularitats de l’infant i la seva família, i que aprengui de l’entorn. La proposta integra tres perspectives: la sanitària de promoció de la salut, l’educativa i psicològica de desenvolupament de l’infant i la social, que promou el desenvolupament de la sociabilitat, la integració i la creació de teixit social.
Els principis de la Convenció dels Drets dels Infants són la base de l’escola inclusiva, que ha de vetllar perquè els infants puguin exercir-los. L’escola ha de tenir cura de les singularitats i integrar la diferència en el dia a dia.
Es planteja un treball centrat en el desenvolupament harmònic de cada infant que doni el mateix valor al que fa, al que pensa i al que sent. L’escola ha d’incorporar de manera significativa la família i adaptar-se a les seves necessitats. Actualment hi ha una gran diversitat de formes familiars, de manera que ens estem referint a incloure en la dinàmica de l’escola bressol els referents significatius de cada infant, sigui avi, germà, tiet o cangur.
Considerem que totes les persones que participen dins i fora de l’escola bressol eduquen: les que fan l’acollida, els cuiners, els monitors, els responsables d’infermeria, els educadors socials, els treballadors socials i els mestres. Per tant, compromet tots els recursos i actors del territori per, col·laborativament, construir un projecte comú centrat en l’infant, des de l’escola bressol. L’objectiu comú de tots els agents implicats ha de ser crear les millors condicions i oportunitats per al desenvolupament dels infants, sigui quina sigui la seva situació personal, familiar i social.
El nomenament de Lluís Puig com a conseller de Cultura, el juliol passat, va provocar reaccions curioses. Opinadors professionals van airejar la seva activitat com a sardanista com si això el desacredités per al càrrec! Va ser l’enèsim símptoma que la sardana, potser més encara que altres expressions de la cultura popular, ha de carregar amb un sac de tòpics. Carrinclona, antiquada, avorrida... Però, com passa amb tot, només fa falta gratar una mica per fer caure la crosta dels tòpics. Com deia Antonio Baños en aquestes mateixes pàgines fa unes setmanes, la sardana té un origen més incendiari del que sembla.
És cert, avui la sardana té un munt de connotacions adherides per uns i altres al llarg de segle i mig. La musicòloga Anna Costal, que ha fet una tesi sobre Pep Ventura i la música popular a Catalunya entre el 1859 i el 1874, explica que cada generació ha fet la seva lectura simbòlica de la sardana. “Aquesta gent que salta quan es nomena un «conseller sardanista» no fa altra cosa que projectar el seu imaginari, parcial i subjectiu com tots. En realitat les músiques no s’han de veure com un objecte estàtic tancat en una vitrina, sinó que tenen evolucions i valors simbòlics canviants”. Trasplantada des de les viles empordaneses, la burgesia va instaurar la sardana a Barcelona com un emblema del catalanisme; el Noucentisme hi va veure una connexió amb antics rituals solars arribats de Grècia a través d’Empúries; el franquisme la va usar com a eina de folklorització i control ideològic en el marc dels coros y danzas i molts antifranquistes la van ballar com a forma de resistència.
En els últims temps, estudis acadèmics han documentat els orígens de la sardana i han desmuntat molt tòpics essencialistes. El llibre Córrer la sardana, dirigit per Jaume Ayats, o la tesi de Costal sobre el músic seminal Pep Ventura, donen una visió de la sardana llarga com un ball de moda que es va configurant a l’Empordà a mitjans del segle XIX, amb el contrapàs i la sardana curta com a precedents i una influència determinant de l’òpera italiana que triomfava a l’època. I, molt important, la sardana llarga va ser abans de res un nou ball lligat als ambients liberals, republicans i federals i un marcador identitari de la joventut a les places. Una mica com el rock als discos del segle passat i com el trap als mòbils dels instituts d’avui.
Com tots els corrents musicals, la sardana ha tingut molts episodis de tensió entre grups que, simplificant, podríem descriure com a puristes i revolucionaris. En l’àmbit mediàtic, un de curiós es va viure l’estiu del 1954. Xavier Cugat, arribat d’Amèrica per actuar a la Monumental de Barcelona, va declarar que tenia pensat introduir la sardana en el mercat nord-americà. Fent-hi, això sí, algunes modificacions per adequar la dansa al gust ianqui. A la premsa van ploure les cartes plenes d’indignació i insults per l’atreviment. També hi va haver hostilitat explícita i nassos arrufats quan el projecte Sardanova de Santi Arisa va trencar esquemes, agermanant sardana i jazz-rock.
Avui està més acceptat que amb la sardana i amb la formació instrumental que acostuma a interpretar-la, la cobla, es pot experimentar com amb qualsevol altre gènere. Roger Mas i la Cobla Sant Jordi s’han cansat de recollir ovacions interpretant La Santa Espina al costat de versions de Barbara o Fabrizio de André. I ha nascut un festival, Amb So de Cobla, pensat per lligar la tradició sardanista de Palamós amb noves expressions coblístiques. Però encara hi ha molta estigmatització latent. El 2010, a l’escenari de Luz de Gas, Carles Flavià va exclamar: “Això de la sardana no es pot aguantar. Menys sardana i més rumba catalana!” En un costat, els urbanites, moderns i cosmopolites; en l’altre, els de les espardenyes i la barretina.
Va ser aquesta estigmatització la que va propiciar el documentalSardana, dansa nacional de Catalunya? La seva directora, la periodista Ester Plana, explica que amb aquest documental van intentar donar resposta a “una visió generalitzada de la sardana com una manifestació antiga, carrinclona i desprestigiada”. Una visió que, al seu parer, “no està basada en fonaments ni en coneixements, sinó en prejudicis: una cosa et pot agradar o no, però l’has de conèixer per tenir un criteri”. El documental es va produir en un moment en què des d’àmbits sardanistes es demanava la declaració institucional de la sardana com a dansa nacional de Catalunya. “Per això vam posar l’interrogant al títol del documental -comenta Plana-, les declaracions institucionals poden dur a crear realitats paral·leles; potser el més important és que es conegui, que es visqui i que es vegi quins valors pot aportar la sardana avui”. Ester Plana també creu que s’ha d’anar més enllà de debats estèrils que es queden en l’àmbit intel·lectual i viure més la cultura a peu de carrer. Per això al documental es recullen dos exemples eloqüents: els joves que ballen sardanes per fer festa a les matinades de la Patum de Berga i la revifalla que han experimentat la jota i les rondalles al sud de Catalunya, unint la festa i la reivindicació social i territorial.
El 1999, el tenorista Jordi Molina va deixar les ballades i la cobla per dur el seu instrument per nous camins. En paral·lel al vessant creatiu, a més de coordinar un projecte sobre la memòria dels músics de les cobles-orquestra al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, prepara una exposició sobre el centenari de Ricard Viladesau, el Príncep de la Tenora. “He de dir que la situació fa vint anys era més dura -explica Molina-, no només pels clixés al voltant de la sardana i de la cobla sinó perquè des del sector professional tampoc no s’acabaven de veure clares les innovacions. La tenora portava una motxilla a sobre de cosa poc moderna. Aquesta visió carrinclona s’ha anat revertint a base de feina, però queda molt de camí perquè, com a país, diria que ens falta una mica de paritat a l’hora de valorar totes les músiques”.
Pel que fa als aplecs i els balladors, Molina constata: “Avui hi ha menys participació que anys enrere, hi ha una davallada continua i inqüestionable. Però també és cert que actualment funcionen cent cobles i hi ha moltes iniciatives. Musicalment és el millor moment, sens dubte. Com comentàvem una vegada amb Marcel Casellas, tot evoluciona i les coses comencen i s’acaben...”
EL CÀSTIG DE LA MORENETA
Marcel Casellas és un personatge important en el panorama de la música d’arrel catalana. Els seus projectes deixen un solatge que altres aprofiten. Amb La Principal de la Nit va imaginar una cobla que animava locals nocturns i discoteques, i ara lidera la Cobla Catalana dels Sons Essencials, que situa la cobla i la sardana en un context de rumbes, ball plans, jotes, rebatuts, cúmbies, seguidilles... Una de les seves peces emblemàtiques és Ara arriba la cobla, una rumba en què s’explica una història curiosa: la cobla no tenia percussions com a càstig de la Moreneta pel tràfic esclavista d’alguns catalans a les Amèriques. Però de la mà de la rumba catalana, la cobla es redimeix en aquesta cançó amb una fusió “quotidiana i natural”. Els músics de la Cobla Catalana dels Sons Essencials són ara mateix a Xangai, actuant en un festival. Potser allà s’escolten la sardana sense tantes crostes ni connotacions
El SIAD, el Servei d’Informació i Atenció a les Dones de l’Ajuntament de Girona, va detectar fa un any que calia oferir un servei per als fills de les dones maltractades perquè “els menors que conviuen amb violència a la llar pateixen molt i no es disposava d’un servei específic per atendre’ls”, segons detalla la regidora de Serveis Socials, Sílvia Paneque. I és que les dones que pateixen maltractaments sí que compten des de fa anys amb un programa que les ajuda i assessora, però als fills només se’ls podia oferir acompanyament.
Per aquesta raó, l’Ajuntament engega aquest any un nou servei per atendre aquests infants amb un doble objectiu. Per una banda, evitar que els menors segueixin els passos dels pares perquè, segons Paneque, “hi ha estudis que demostren que els infants reprodueixen els comportaments que han viscut a la llar quan són adults”. I, a més, també volen evitar que els afecti en el seu desenvolupament personal i escolar. “Quan hi ha maltractaments els menors baixen el seu rendiment escolar i canvia el seu comportament”, assenyala Paneque, que especifica que “no es tornen violents, però sí que s’aïllen de la resta de companys i presenten problemes per relacionar-se a classe”.
Un cop detectada aquesta necessitat, l’Ajuntament va fer una prova pilot amb sis unitats familiars que va donar molt bons resultats. Tant és així, que han decidit incorporar el nou programa a la cartera de serveis del SIAD. Els tècnics calculen que entre l’octubre i el març atendran una quinzena de famílies. “Hem incorporat una psicòloga especialitzada que s’encarregarà de l’atenció als nens que han vist com la mare patia violència”, destaca Paneque.
Les sessions seran individuals o grupals en funció de la situació de cada menor i de les seves necessitats, i es treballaran tant les seqüeles que puguin tenir com les actituds i comportaments que han vist a casa. “S’ha de treballar amb aquests nanos per veure com els ha afectat i com evitar que tinguin traumes”, indica la cap de Serveis Socials, Gemma Clapés, que afegeix que és molt important que “verbalitzin el que han viscut i siguin conscients del que significa haver passat per aquesta situació”. “Encara que no hagin rebut directament els maltractaments, els fills també són víctimes”, recorda Clapés. Les sessions no tenen un temps de durada preestablert, sinó que s’allarguen més o menys en funció de cada cas.
La violència no hi entén d’edats
El 2016 el SIAD va atendre 224 dones, en el 90% dels casos, per temes relacionats directament amb violència de gènere. Una de les dades més preocupants, segons Paneque, és que “el 70% de les ateses tenien entre 18 i 45 anys, cosa que trenca amb el mite que la violència de gènere entre els joves és un tema superat”. El maltractament en la parella no hi entén d’edats, barris ni cultures. Segons es desprèn de la memòria dels serveis socials del 2016, la procedència sociocultural i territorial de les dones ateses és molt variada: la violència masclista no està relacionada amb el nivell econòmic, social o cultural, ni amb el país d’origen de les persones. De fet, el 60% de les dones eren de nacionalitat espanyola i els barris que concentren més ateses són Palau (23%), el Barri Vell (20%), Santa Eugènia (17%) i Sant Narcís (13%).
La llei del silenci
I, malgrat les campanyes de conscienciació que les institucions duen a terme des de fa anys, encara hi ha dones que amaguen els maltractaments o que no són conscients que estan patint agressions, ja siguin físiques o psicològiques. “La majoria de dones, quan venen, fa anys que pateixen diferents tipus de violència, i moltes vegades no són conscients que són víctimes. Al contrari, creuen que elles tenen la culpa perquè han fet malament les coses”, lamenta Clapés, que explica que el procés de recuperació “no és lineal”. “Les dones entren i surten del servei, de vegades venen un dia i després no tornen fins al cap de sis mesos perquè creuen que la situació a la llar canviarà”.
Els principals esculls a l’hora de denunciar són la dependència econòmica respecte a la parella, la vergonya social o els fills. “Continua imperant la llei del silenci, la majoria de vegades no ho expliquen ni a l’àmbit familiar o més pròxim”, afegeix Paneque, que assegura que la tendència de la majoria d’usuàries és “amagar-ho i esperar que amb el temps se solucioni”. Les víctimes de violència de gènere tenen prioritat per accedir a la resta de serveis municipals com, per exemple, l’accés a l’habitatge i als plans ocupacionals, i reben una ajuda econòmica per refer la seva vida. En tot el procés, que sol durar mesos, reben l’acompanyament i assessorament de tècnics municipals especialitzats
Victor Matellano seguidor empedernido de Jess Franco, toca todos los generos escabrosos. Y sino los convierte como es el caso, un western en una de zombies.Sadismo mirado con estupor por los Enzo que tienen presencia y presencian la pelicula, explosiones a camara lenta,sin ser ni de lejos Pêckinpah. Para definirla en dos palabras, mientras suena la musica de banjo en el repusculo del cielo de Almeria, seria un "gaspacho western. " El viejo Ernest y su compañero regentan una parada de diligencias de la compañía Black Hell. Allí la gente llega tan pronto como se va y nada altera la tranquilidad del lugar. Pero un día aparece El Coronel, el sádico líder de una banda de salvajes que sólo se rigen por sus propias leyes, basadas en la tortura y la muerte. Mientras esperan la llegada de un cargamento de oro, El Coronel hará que los habitantes de la parada participen en un juego macabro con pocas probabilidades de sobrevivir. Los tiempos del spaguetti western vuelven a la gran pantalla de la mano de Víctor Matellano (Vampyres), que en su tercer largometraje recupera los paisajes de la Península Ibérica que sirvieron a directores como Sergio Leone o Sergio Corbucci para ambientar clásicos. Matellano, sin embargo, actualiza los viejos elementos del género en una historia tensa y asfixiante, que no escatima en acción y violencia, en torno a una inhóspita parada de diligencias en la que sus esporádicos habitantes se convertirán en rehenes y participantes de un macabro juego con el que un sádico grupo de forajidos se entretendrá hasta la llegada de un importante cargamento de oro. Rodada íntegramente en inglés, cuenta con intérpretes como la nominada al Goya Nadia de Santiago (Musarañas), Ramón Langa (El hombre que quiso ser Segundo) o Guillermo Montesinos (Cuéntame cómo pasó), a los que se une toda una leyenda de los años dorados del eurowestern: el actor y director Enzo G. Castellari (Keoma).
