L'independencia de l'Emma

diumenge, 18 de febrer del 2018

Meritxell collell

Villamartín de Villadiego és un municipi al nord de Burgos on ja només hi viuen sis persones. No és un poblet de postal: l’hivern és despietat i el vent bufa com si volgués enderrocar les cases. D’allà ve la família per part de mare de Meritxell Colell (Barcelona, 1983), i allà ha tornat ella per rodar el seu primer llarg de ficció després d’una trajectòria orientada al documental i el diari fílmic. “La pel·lícula neix de l’impuls de retratar un poble, el meu poble, i una generació amb una forma de vida molt lligada a la terra”, explica Colell, que presentava ahir Con el viento a la secció més cinèfila de la Berlinale, Forum, consagrada al cinema d’autor més trencador.

La pel·lícula també representa el debut com a actriu de la coreògrafa i ballarina Mónica García (Avilés, 1970), que interpreta una ballarina professional que després d’uns anys lluny de la seva terra es veu obligada a tornar-hi quan una trucada la informa de la imminent mort del pare. Al poble es retroba amb les arrels i la família que va abandonar d’adolescent; l’embarga una teranyina de culpa, retrets i afectes que de vegades només pot expressar amb el llenguatge que més domina, el de la dansa i el moviment.

Con el viento és un film que treballa a partir de sensacions i del teixit emocional dels personatges. “No és tant una pel·lícula basada en històries reals com en emocions reals de les actrius i també meves”, explica Colell, que recorda “el buit” que va sentir el 2015 quan el seu avi va morir i ella va marxar a estudiar a Buenos Aires. La seva experiència està filtrada a través del personatge de la Mónica, que alhora beu de la trajectòria vital de la ballarina, que va marxar de casa als 15 anys per estudiar dansa i ha fet carrera a Europa. I també l’actriu que encarna l’àvia, Concha Canal, que debuta als 89 anys en el cinema, és una viuda que viu sola en una casa gran de poble, com el seu personatge. “El guió està escrit en diàleg amb les actrius perquè en els personatges hi hagués molta veritat”, diu Colell.

La directora va conèixer García el 2014 i, després de veure-la ballar, va saber que havia trobat la seva protagonista. Per a Colell, el cinema es limita massa sovint a utilitzar la dansa de manera “il·lustrativa”, però ella vol anar més enllà. “La dansa m’interessa com a vehicle per donar forma a una transformació emocional a través del cos i el moviment, que és l’essència del cinema -explica-. Volia que, d’alguna manera, la càmera ballés amb el cos dividit de la protagonista, que jugués amb els personatges i generés coses”.

En la transformació de la Mónica hi juga un paper clau el vent, catalitzador emocional que, com el paisatge de la zona, va perdent la seva hostilitat a mesura que la Mónica accepta el seu passat. A Con el viento la natura és tan important com el repartiment, que completen Ana Fernández i Elena Martín, en el seu primer paper significatiu després de Júlia Ist. Berlín és el primer pas d’una pel·lícula que té al davant un llarg recorregut de festivals. Colell, però, ja prepara un altre projecte, Dúo, que la tornarà a reunir amb Mónica García a l’Argentina

Pompeu Fabra

El provincianisme engavanyat ens estava portant a l’extinció. Però una generació va alçar-se senzillament perquè volia ser més lliure, més civilitzada, més moderna. I sense una llengua ordenada, còmoda, neta i culta (i feliç, també), res no s’hauria aconseguit. Gràcies a Fabra, s’obria la porta a la modernitat per la via de la normalitat. Estrenàvem una llengua i la seves possibilitats van fer el miracle. El món sencer era nostre, perquè nosaltres ja podíem escriure sobre el món sencer.

Però la seva obra encalça el mite, i tendeix a deixar en un segon pla l’home, el ciutadà compromès republicanament amb el seu país.

L’ auctoritas de Fabra en aquells anys és immensa i indiscutible. El seu prestigi s’alça per damunt de qualsevol altre. Però no és tan sols per la seva feina com a orfebre de la llengua, no és Fabra un acadèmic asèptic i equidistant de les palpitacions polítiques i socials del seu temps, ni la seva és una recerca d’una excel·lència buida i amanyagada, sinó que, com tota la seva generació, viu arrelat a la terra i el mena una vocació apassionada de servei al país. Aspirava, aspiraven, senzillament, a ser ciutadans lliures -començant per la llibertat d’esperit- d’una futura pàtria lliure. Ells porten a terme l’intent més audaç -i més sòlid- de construir un imaginari col·lectiu, el relat d’un país que es volia civilitzat i cosmopolita, liberal i democràtic. Assenyat.

Fabra és, doncs, un dels engranatges de la generació republicana que fan possible el segle d’or de les lletres catalanes. I encara més, és un referent ètic i un model de ciutadania indiscutible. Fabra mateix n’era ben conscient. Quan va rebutjar la invitació per entrar a la Real Academia Española, va confessar: “Si a mi se’m considerava una mena de símbol de la llengua catalana, em va semblar molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m’era evident que si la llengua fallava, fallava tot”. I no, ni la llengua ni Fabra no van fallar.

És gairebé impossible trobar un contemporani seu que en malparli (exclosos alguns dels seus furibunds adversaris lingüistes). Tot encaixa: el seu aspecte físic, prim, atlètic, sempre amb la pipa a la boca, corbata, vestit fosc i els cabells platejats. Elegant, antisentimental, insubornable, la perfecta combinació entre la discreció personal i la distinció intel·lectual. Ungentleman que només podia jugar a tenis i nedar tan impecablement com escrivia les seves converses filològiques. Assidu a la tertúlia de la Penya Borralleras i al bonhomiós tramvia de Badalona. El cunyat de la Ben Plantada (i, de rebot, de Josep Pijoan) i l’infatigable excursionista que trepitja mig país. Membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança, president de l’Ateneu, president de Palestra, president de la Unió Catalana de Federacions Esportives, president del Patronat de la Universitat Autònoma. En definitiva, el refinat exemple d’una burgesia catalana -professionals liberals i menestrals- que volia liderar una nació per la força de la intel·ligència, la cultura i l’exemplaritat. Un humanista del nostre món d’ahir.

Fill d’alcalde republicà de Gràcia, Pompeu Fabra s’involucra en el debat polític des de sempre i es mantindrà fidel al republicanisme i a les esquerres liberals, la qual cosa no és cap impediment perquè Prat de la Riba el cridi a col·laborar al seu costat. I això que es presenta el 1913 per la Unió Federal Nacionalista Republicana. Perd. I torna a perdre el 1932, quan és el candidat d’Acció Catalana enfront d’un capità de l’exèrcit espanyol que presenta ERC. Però és ell qui entrega les firmes de milions de catalans per l’Estatut al president Macià i és ell qui -amb tants d’altres-és detingut arran dels Fets del Sis d’Octubre i traslladat al vapor presó Uruguay unes setmanes.

La fidelitat de Fabra al país assoleix el seu punt més alt a l’exili. En el seu últim dia en terra catalana sud li confessa a Xavier Benguerel: “Vaig a morir a França”. Té 70 anys. I sí, mor a Prada el 1948, però abans encara té temps de seguir treballant, de no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança i de ser membre de tots els consells i governs que formen els presidents Companys i Irla (honor només compartit amb Rovira i Virgili).

El 30 de novembre de 1930, al Palau de la Música, el president de Palestra es dirigia als joves que omplien la sala. Mestre Fabra digué: “Només tindrem el que nosaltres sapiguem guanyar. Cal reconèixer tots els nostres recursos i estudiar llurs possibilitats. No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat”. Mai cap ciutadà de Catalunya no ha expressat millor qui som i per què hi som.

divendres, 16 de febrer del 2018

menjar ultraprocessat

El consum d'aliments ultraprocessats, com refrescos, cereals i pastissos industrials, pot augmentar el risc de patir càncer, segons un estudi publicat aquest dijous a la revista 'British Medical Journal' (BMJ). En alguns països desenvolupats, aquest tipus d'aliments suposen el 50% de la dieta d'una persona, afegeix la investigació, que ha estat feta per experts de la Universitat de la Sorbona i de la Universitat de São Paulo.

Aquests investigadors van observar que un augment del 10% en el consum d'aliments molt processats estava associat amb un 12% d'increment en el risc de càncer global i amb un 11% d'increment en el risc de càncer de mama, afegeix la investigació. Altres estudis ja havien relacionat el consum d'aliments molt processats amb l'augment del risc d'obesitat i d'hipertensió arterial, però cap estudi epidemiològic havia avaluat abans l'associació entre aliments processats i risc de càncer.

Les conclusions es van basar en un sondeig fet entre 104.980 adults francesos sans, d'una edat mitjana de 43 anys, als quals es va analitzar el consum de fins a 3.300 tipus diferents d'aliments des del 2009. Els aliments van ser agrupats d'acord amb el nivell en què s'havien processat i es va demanar als adults que indiquessin si alguna vegada els havien diagnosticat càncer. Els investigadors també van tenir en compte factors de risc com l'edat, el gènere, si eren fumadors i si tenien antecedents familiars de càncer, entre d'altres. Nancy Babio, presidenta del Col·legi de Dietistes-Nutricionistes de Catalunya, destaca la importància de l’estudi ja que s’ha analitzat una mostra molt gran i durant anys. “El càncer necessita molt de temps per veure els efectes”, diu.

Si bé es va trobar una associació entre l'alimentació ultraprocessada i el càncer, no hi va haver un vincle significatiu en el cas de menjars menys processats, com ara verdures enllaunades, formatges o pa fresc. El consum d'aliments frescos i mínimament processats, com verdures, fruites, arròs, pasta i carn fresca, es va associar amb un menor risc general de contraure càncer, segons els experts.

“El fet de processar aquests aliments fa que les vitamines i els minerals, que són els components bioactius dels aliments frescos, desapareguin. Si recomanem productes frescos és perquè tenen vitamines i minerals", explica Nancy Babio. I els processats el que tenen són additius, que tot i estar aprovats per les autoritats, no se sap quina repercussió tenen sobre la salut menjar-ne durant molt de temps. “El que sí se sap a nivell experimental és que en ratolins, el cúmul d’alguns additius produeix càncer”, assegura.

Sopes instantànies, refrescos i menjar congelat

"Pel que sabem, aquest estudi és el primer que investiga i destaca l'increment del risc general de càncer -i específicament de mama- associat amb el consum d'alimentació ultraprocessada", assenyalen els autors. Els investigadors puntualitzen, no obstant això, que es tracta d'un estudi únic d'observació i no hi ha conclusions definitives sobre el vincle entre aquesta alimentació i el càncer. Aquest tipus d'alimentació acostuma a contenir alts nivells de greixos saturats, sucre i sal i menys quantitat de fibra.

No obstant, Nancy Babio deixar ben clar que no passa res per menjar aliments ultraprocessats "de tant en tant". “Si tens una alimentació saludable, no passa res per menjar un ultraprocessat de tant en tant, el problema és que la teva alimentació es basi en ultraprocessats que no aporten ni vitamines, ni minerals, ni fibra”, raona.

El grup d'aliments ultraprocessats que cita l'estudi inclou aperitius dolços i salats empaquetats, refrescos i begudes edulcorades, productes carnis transformats amb conservants diferents de la sal (com ara nitrats), fideus i sopes instantànies, menjar congelat i plats preparats, i altres productes alimentaris fets a partir de sucre, olis i greixos i altres substàncies, com ara olis hidrogenats i midons modificats. Els processos industrials inclouen, entre d'altres, la hidrogenació, la hidròlisi i el processament per fregir. A aquests productes s'hi afegeixen productes químics, colorants, emulsionants, humectants, edulcorants i altres additius per imitar les propietats sensorials dels aliments no elaborats o mínimament processats i les seves preparacions culinàries o per disfressar les qualitats no desitjades del producte final, segons assegura la investigació.

dijous, 15 de febrer del 2018

de llibres i tele

Potser no ho recordeu, però en el vostre comandament a distància hi teniu un botó que us connecta amb el canal 33. És aquesta segona cadena que té Televisió de Catalunya i que ha quedat trinxada, invisible i sense personalitat definida. Pel que delaten les xifres d’audiència del 33 és molt possible que faci temps que no premeu el botó. Heu de saber, però, que des de dilluns passat a les deu del vespre hi ha una molt bona excusa setmanal per fer-ho: teniu Tot el temps del món.

En un sentit estricte és un programa de llibres i literatura, on es comença amb unes quantes recomanacions i es continua amb una entrevista a un autor. En realitat, és molt més que això: és un espai de conversa. El títol del programa és tan bonic i suggeridor com el contingut. És una paradoxa que a la televisió, on mai hi ha prou temps per a res, un espai de llibres reivindiqui que té tot el temps del món. I aquesta és la sensació que transmet: d’una serenor reconfortant sense límits ni presses.

La presentadora és l’Anna Guitart, la periodista que millor comunica la sensibilitat literària i el plaer de la lectura a la tele. Només amb les àgils recomanacions del principi del programa et venen ganes immediates d’anar a comprar, amb pijama si cal, tots els llibres que et proposa. Després ens va obsequiar amb una excel·lent entrevista a l’escriptor nord-americà Paul Auster. L’autor va ser insòlitament generós en les respostes. Es feia evident que va establir una molt bona connexió amb la interlocutora. I és que Guitart, més que entrevistar, fa una cosa més difícil de trobar: escoltar. No pateix per preguntar ni completar una bateria de qüestions. No se sent, tampoc, amb la necessitat d’exhibir que porta la lliçó ben apresa i documentada. Ni mostra la preocupació per estimular l’interès de l’audiència. Ella fa el més important: amb discreció, construir amb l’autor un espai de reflexió impecable, propi de dues persones intel·ligents. La resta ho deixa en mans del desig de l’espectador. El seu nivell de coneixement de l’autor, de l’obra i de la trajectòria li permeten conduir amb subtilitat la conversa. Hi ha una intencionalitat clau en l’edició: ens mostren la primera resposta de l’escriptor, no cal ni la pregunta inicial d’ella. I el programa no necessita comiat. Es fon en negre deixant que l’entrevistadora i el convidat mantinguin la conversa perquè, ells sí, tenen tot el temps del món. Prescindim de la tirania escènica del mitjà. Guitart va anar estirant el fil de la conversa amb una precisió refinada i Auster va gaudir explicant: de la cortina invisible de superar l’edat del pare mort, de l’esgotament d’escriure, de les sensacions d’acabar un llibre, de política, de les inquietuds que et porten a voler explicar alguna cosa...

Tot el temps del món és allò que més desitges tenir davant d’un bon llibre i ara, si voleu, també davant de la televisió.

dimecres, 14 de febrer del 2018

la FP

Investigadors del Programa de Recerca en Neurociències de l'Institut Hospital del Mar d'Investigacions Mèdiques (IMIM) han creat el primer banc de cèl·lules proneuronals de l'Estat per facilitar la recerca en les malalties mentals. El recurs està a disposició de la comunitat científica i permet tenir informació bioquímica i molecular del que passa al cervell mitjançant les úniques cèl·lules proneuronals accessibles, que estan localitzades al neuroepiteli olfactiu, que es troba a la part superior de la fossa nasal.

Les cèl·lules proneuronals s'obtenen de manera no invasiva mitjançant un raspat de mucosa. Per als investigadors, amb aquest banc es podrà disposar d'informació de biomarcadors cerebrals i proteïnes. Els investigadors han extret cèl·lules olfactives de més de 50 malalts amb depressió, esquizofrènia, consumidors crònics de cànnabis i altres patologies mentals. Les cèl·lules es troben al biobanc de l'IMIM i poden estar a disposició dels investigadors que busquin nous tractaments o marcadors per a aquestes patologies.

Les cèl·lules del neuroepiteli olfactiu tenen la característica que són proneuronals, és a dir, que es transformaran en neurones sensorials i seran les encarregades de fer arribar la informació de l’olfacte al cervell. Es troben molt a prop del cervell i permeten accedir de forma subrogada a la informació molecular i bioquímica del cervell.

Les malalties mentals afecten el 25% de la població. Les proneurones extretes mitjançant aquesta tècnica permeten accedir de manera fàcil i còmoda per als pacients a cèl·lules a les quals fins aquest moment només s'hi podia accedir mitjançant una biòpsia cerebral. Així ho explica Víctor Pérez, director de l'Institut de Psquiatria i Addiccions de l'Hospital del Mar i un dels signants del treball, que considera que només es podrà avançar en el coneixement de les causes d'aquestes malalties mentals amb nous models cel·lulars.

Projecte pioner

Hi ha tres o quatre grups de recerca al món que han extret aquest tipus de cèl·lules però tots ho han fet mitjançant una biòpsia que pot requerir quiròfan i fins i tot anestèsia i, per tant, en limita l’extracció de forma reiterada. La nova tècnica desenvolupada a l’IMIM extreu les cèl·lules amb l’ajuda d’un petit raspall dissenyat a tal efecte i no requereix mesures quirúrgiques, i permet extreure aquestes cèl·lules periòdicament si calgués fer-ne un seguiment pronòstic.

Un estudi recent publicat a la revista 'Molecular Neurobiology', liderat per Patricia Robledo, investigadora del Programa de Recerca en Neurociències de l'IMIM, s'ha analitzat per primera vegada a l'estat espanyol la formació d'heteròmers, unitats de dos receptors diferents, en les proneurones del neuroepiteli olfactiu humà com a indicadors de malaltia mental. En l'estudi es va comprovar que la formació d'aquests heteròmers estava relacionada amb el consum de cànnabis, i a més dels problemes cognitius del pacient, tenia quantitats altes d'heteròmers a les proneurones del neuroepiteli olfactiu.

Aquest estudi, que s’havia fet prèviament en models animals amb el mateix resultat, permet afirmar que la formació d’heteròmers a les cèl·lules olfactives és un bon model per monitoritzar les malalties mentals que cursen amb alteracions cognitives.

dimarts, 13 de febrer del 2018

Queralt Castellet

Amb la taula de snowboard als peus, la catalana Queralt Castellet ha après moltes coses de la vida. Si les primeres vegades era un joc, una manera de disfrutar, després va passar a ser una manera de viure. I, finalment, una manera d’aixecar-se dels cops rebuts a la vida. Castellet, una de les millors atletes en esports d’hivern de la història de Catalunya, ha competit aquesta matinada a la final de la prova olímpica de halfpipe dels Jocs Olímpics de Pyeongchang després d’acabar cinquena en la classificació al Phoenix Park, unes eliminatòries de classificació dominades per la nord-americana Chloe Kim. “Soc optimista. Sempre ho soc: cal ser positiva”, va indicar la ridervallesana.

"M’ha ajudat dir-ho. Havia de treure-ho i no portar tant pes a sobre. Havia de tornar a trobar-me a mi mateixa i sense explicar la veritat del que va passar no hauria sigut possible"

QUERALT CASTELLETESPORTISTA OLÍMPICA

Una declaració d’intencions després d’uns anys complicats en què ha patit la mort de qui era el seu tècnic i parella, el neozelandès Ben Jolly. Castellet, però, va trobar la força per seguir competint i arriba als Jocs en un dels millors moments de la seva carrera. Castellet va conèixer Jolly quan, amb 18 anys, va anar amb la Federació Espanyola d’Esports d’Hivern a Nova Zelanda, país que es convertiria en la seva nova llar. Durant molt de temps, Castellet i Jolly passaven la meitat de l’any a Nova Zelanda i la meitat als Estats Units, entrenant de valent. Castellet ha explicat en diverses ocasions que, amb Jolly, la diferència va ser que va fer-li veure que podia guanyar. “Abans competir ja era un èxit”, va afegir. I van arribar els primers triomfs, com el subcampionat mundial del 2015. Va ser llavors quan a Jolly li van diagnosticar un tumor de cervell. Castellet va afrontar-ho sense rendir-se, tal com va explicar en un documental produït per la marca Red Bull, un dels patrocinadors de la catalana, que va utilitzar el documental per treure tot el que portava dins, i on va explicar que un dia, mentre s’entrenava, va rebre la trucada en què li deien que el seu xicot, veient que la malaltia era massa forta, es va treure la vida. “M’ha ajudat dir-ho. Havia de treure-ho i no portar tant pes a sobre. Havia de tornar a trobar-me a mi mateixa i sense explicar la veritat del que va passar no hauria sigut possible”, va explicar.

Queralt Castellet, en acció als Jocs Olímpics / DYLAN MARTÍNEZ / REUTERS

Durant uns mesos, Castellet va tornar a la casa familiar de Sabadell per recuperar-se. Ara sempre parla de “renaixement”, ja que no es va entrenar ni va tocar la neu durant gairebé mig any. Finalment, va atrevir-se a tornar a entrenar amb el suport de la seva família. Primer al Pirineu. Després a Suïssa. I finalment, va viatjar a Nova Zelanda per trobar-se amb els pares d’en Ben, viatge en què va trobar-se amb el seu actual entrenador, l’australià Benjamin Benny Bright, que l’ha ajudat per arribar amb opcions als Jocs. Bright confiava a la prèvia a repetir l’èxit que va poder viure quan entrenava la seva germana Torah Bright, que va guanyar l’or i la plata en els Jocs de Vancouver 2010 (Canadà) i Sotxi 2014 (Rússia), després de mesos en què Castellet ha reformulat la seva manera d’esquiar, com si fos una manera de tornar a començar.

Als 28 anys, Castellet viu els seus quarts Jocs Olímpics en un bon moment, ja que ve de guanyar, el 13 de gener, just abans de viatjar a Corea del Sud, la prova de la Copa del Món disputada a Snowmass (Estats Units), on va tornar a pujar a un podi per primer cop des del novembre del 2011. Amb uns bons resultats i amb optimisme, Castellet ha completat el seu renaixement amb una actitud positiva que l’ha dut a demanar als seus seguidors que li fessin arribar per les xarxes missatges de suport. I els que més li han agradat, se’ls ha dibuixat al casc.

els Lara

La mort de José Manuel Lara Bosch l’any 2015 va generar una profunda reestructuració en la cúpula de Planeta que va ser vista com un veritable enigma, primer, i com un èxit de la prudència, els acords familiars i la bona gestió d’una successió ordenada, després. Al llarg del febrer d’aquell any es va pactar que Josep Creuheras, representant de part de la família, fos el nou president, mentre que José Manuel Lara García, primer fill del difunt patriarca, passaria a ser conseller delegat per preparar-se de cara a fer el pas en un futur. Menys de tres anys després d’aquell acord, tot plegat ha saltat fet a miques.

El gegant de la comunicació va anunciar ahir en un comunicat que Lara García abandonava el càrrec de conseller delegat “a proposta” de Creuheras. La decisió es va prendre “per consens” al consell. És a dir: Lara ha sigut acomiadat del principal càrrec executiu de l’empresa de la qual la seva família és propietària. La mateixa nota explicava que Carlos Fernández, fins ara vicepresident, es queda amb les funcions del conseller delegat. Amb el moviment, Planeta vol “donar un nou impuls a la companyia en un context global de gran transformació dels models de negoci en l’àmbit del llibre, la informació, la formació i l’entreteniment audiovisual”.

La decisió és molt sorprenent perquè amb la mort de Lara Bosch es va donar per fet que la presidència de Creuheras serviria per fer de pont de cara a l’arribada a la presidència de Lara García, que tenia aleshores 38 anys.

Guerra de poder

Fonts del sector van explicar que la decisió s’ha pres “per raons estrictament professionals” i que l’acord suposa que Lara García segueix al consell de la companyia però perd totes les seves atribucions executives. També es descarta la tesi que aquest acomiadament fulminant respongui als resultats de l’empresa: Planeta ha tingut un bon 2017 i els resultats seran “molt bons”.

Per què, doncs, un cop de timó tan radical? Les fonts consultades expliquen que hi havia una lluita pel poder entre Creuheras -representant de dues de les filles del fundador de Planeta (que equival a un 48% del capital) i dels fills del difunt Fernando Lara (26%)- i Lara García, que es reparteix amb els seus germans un 26%. Segons aquestes veus, la destitució del conseller delegat ha sigut la resposta fulminant de Creuheras després de conèixer un intent de Lara García d’obtenir el seu càrrec, el de president, al qual ja va aspirar el 2015.

Les accions de Planeta, cinquena empresa familiar catalana per darrere de Cobega, Catalana Occidente, Grifols i Celsa, estan repartides entre les dues filles del fundador (24% cadascuna) i sis dels seus nets (52%), que pertanyen a dues branques diferents.

Un consell de només quatre persones

Josep Creuheras

President de la companyia des de la mort de Lara Bosch. Fins aleshores n’havia sigut vicepresident.

Carlos Fernández

Conseller delegat fins al 2015, va convertir-se en vicepresident amb la mort de Lara Bosch. Ara assumirà les funcions de Lara García.

José Manuel Lara García

L’exconseller delegat serà conseller.

Luis Elías

Secretari del consell i conseller.