desmarcarse

La declaració de ruptura del 9 de novembre del 2015 marcava "l'inici del procés de creació d'un estat català independent en forma de república", amb un procés constituent que preparés les bases de la futura Constitució i sense supeditar les decisions al Tribunal Constitucional ni a cap altra institució de l'Estat. Un document, acordat per JxSí i la CUP i ratificat un any després pels mateixos protagonistes, que els anticapitalistes tornaran a sotmetre a votació la setmana que ve al Parlament. La CUP vol que JxCat i ERC donin suport a una nova moció que defensa la vigència de la declaració del 9-N, declarada inconstitucional pel TC.

En el document, que s'ha registrat aquest dilluns a la cambra catalana, els cupaires també insten el Govern a recuperar les lleis socials suspeses pel Constitucional –la de pobresa energètica; la d'emergència habitacional; la d'igualtat efectiva entre homes i dones; la d'universalització de l'assistència sanitària; la que crea l'Agència Catalana de Protecció Social; la que regula les associacions de consumidors de cànnabls; la del canvi climàtic; les que creen diversos impostos com el de begudes ensucrades o el de les emissions de diòxid de carboni; la de voluntats digitals; la que crea l'Agència de Ciberseguretat de Catalunya, i la de comerç, serveis i fires.

traslat i llibertat

El trasllat dels presos polítics, que ja està en marxa i que de moment afecta sis dels nou reclusos independentistes – Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart–, no pot ser moneda de canvi. És el mínim que es podia esperar d'un govern espanyol que assegura que vol treballar per obrir una nova etapa de diàleg. Un diàleg que –cal deixar-ho clar d'entrada– no serà realment efectiu fins que tots els presos polítics estiguin en llibertat. Fins aleshores no es podrà començar a normalitzar res. Per una simple raó: hi haurà dos milions de ciutadans de Catalunya que se sentiran agredits en els seus drets, en el seu vot, en la seva llibertat. No es pot oblidar la situació de partida d'aquesta judicialització com a resposta a un problema de naturalesa política: la presó provisional és abusiva, igual com ho són les acusacions de rebel·lió i sedició basades en una violència inexistent, inventada. L'única violència que va existir va ser la de les forces policials en el referèndum de l'1-O contra ciutadans pacífics. Ni els votants d'aquell dia ni els manifestants de la concentració del 20 de setembre davant la conselleria d'Economia, no van ser violents en cap moment. Així ho ha provat el documental de Mediapro, posant imatges i veu contra el relat d'una justícia que ha actuat escandalosament de part, al servei d'una raó d'estat que té la unitat d'Espanya com a valor absolut. 

Dit això, és obvi que el trasllat dels presos permet una certa distensió i sobretot un necessari i humanitari alleujament a les famílies. Fruit d'una decisió ministerial, sens dubte l'acostament respon a un gest d'intenció política. Però no és ni pot comportar cap pretensió de solució política: el govern de Sánchez no pot esperar els aplaudiments del sobiranisme. La ignomínia de fons és massa greu. La indignació massa profunda. Segur que rebrà, en canvi, una pluja de crítiques de la caverna política i mediàtica espanyola. És en la resposta a aquest nacionalisme espanyol més radical que la Moncloa ha de ser valenta, és aquí on políticament se la juga amb aquesta decisió, que ha de ser defensada per raons humanitàries, polítiques i de justícia.

És evident que, més a prop de casa, els presos polítics seran una mica menys vulnerables. Que estiguin lluny de casa, en un ambient hostil, en un buscat aïllament social, forma part de l'abús punitiu al qual han estat sotmesos els últims mesos. A les presons catalanes sens dubte seguiran sent presos polítics –absurdament o, pitjor encara, venjativament– entre reixes. Però no només per a les famílies, com hem dit, sinó també per a ells, i per a tots els que clamem pel seu imprescindible alliberament, aquest trasllat suposarà una petita victòria que, tanmateix, no celebrarem. Sánchez fa un primer pas però queda un llarg camí per recórrer.

Victor Jara

11 de setembre del 1973. Les tropes colpistes pinochetistes avancen sobre el Palau de la Moneda a Santiago de Xile. El cop d’estat contra el president Salvador Allende va camí de ser un èxit. Les bombes cauen sobre la seu del poder executiu. L’aviació colpista ataca sense pietat. Casc al cap i fusell a la mà, Allende fa front amb un grup de lleials des de la Moneda a la sublevació del cap de l’exèrcit, el general Augusto Pinochet, que feia pocs dies havia assumit el comandament de les forces armades xilenes. Mitja seu presidencial està ja destruïda i queden poques hores per al fatal desenllaç: el suïcidi del president xilè al seu despatx d’un tret amb l’AK-47 que en el seu dia li va regalar Fidel Castro.

Amb el cop d’estat d’aquell 11 de setembre del 1973, Xile començaria a viure una de les dictadures més llargues a l’Amèrica Llatina, concretament fins al dia 11 de març del 1990, quan un referèndum pactat va posar fi a 17 anys de repressió. Una gran repressió que es va viure especialment i de manera dramàtica durant els primers mesos del govern de facto de Pinochet a l’Estadi Nacional de futbol de Santiago de Xile.

L’Estadi Nacional va ser el més gran camp de detenció, tortura i assassinat d’opositors al règim del país sud-americà. Per les seves instal·lacions, i en especial pel seus sinistres soterranis, hi van passar unes 5.000 persones. I aquí es on va perdre la vida, afusellat el 15 de setembre del 1973, el cantautor Víctor Jara. Els soldats colpistes van ser especialment agressius i sanguinaris amb Jara per les seves cançons revolucionàries socialistes. Un crim que ha estat 45 anys impune.

Ara, en una sentència històrica de 350 pàgines, la justícia xilena ha condemnat a 15 anys de presó vuit exsoldats per la seva mort i a 5 anys un altre militar per haver encobert l’homicidi. Els autors del crim són Hugo Hernán Sánchez Marmonti, Raúl Aníbal Jofré González, Edwin Armando Roger Dimter Bianchi, Nelson Edgardo Haase Mazzei, Ernesto Luis Bethke Wulf, Juan Renán Jara Quintana, Hernán Carlos Chacón Soto i Patricio Manuel Vásquez Donoso. L’estat xilè haurà de pagar una indemnització d’1,8 milions d’euros als familiars de Jara i d’una segona víctima, el llavors cap de presons xilè, Littré Quiroga.

Segons les conclusions a les quals ha arribat la justícia xilena, durant les tortures que va patir Víctor Jara aquells fatídics dies de setembre del 1973 els repressors li van trencar els dits de les mans. “Tu ets Víctor Jara, el cantant marxista comunista, cantautor de merda!”, va cridar un soldat a Jara quan el va reconèixer, per després començar a torturar-lo. Algunes versions reconstruïdes a partir del testimoni de supervivents de l’horror de l’Estadi Nacional també asseguren que a Víctor Jara li van tallar la llengua. Va ser executat de 44 trets. El seu cos va ser trobat dies després en un descampat al costat dels cossos d’altres detinguts a l’Estadi Nacional, com Quiroga.

Soldat fugit als Estats Units

L’any 2009, 36 anys després de la mort de Víctor Jara, la justícia xilena va ordenar l’exhumació de les restes mortals del cantautor. El cantant va ser enterrat en una cerimònia oficial a la qual va assistir la llavors presidenta de Xile, la socialista Michelle Bachelet. “Finalment, després de 36 anys, Víctor pot descansar en pau, però també hi ha moltes altres famílies que volen poder descansar en pau. Per això és important que continuem avançant en la recerca de la veritat i la justícia, perquè Xile pugui descansar en pau”, va dir llavors Bachelet, emocionada.

Tot i aquesta sentència històrica, encara queden culpables fugits de la justícia. Com l’exsoldat Pedro Pablo Barrientos, el militar acusat de disparar contra el músic. Està en tràmit la petició de Xile als Estats Units per extradir-lo al país sud-americà.

Quan va veure el 1989 que a la dictadura pinochetista se li acabava el temps, Barrientos va decidir fugir als Estats Units, concretament a l’estat de Florida. Pocs anys després, i sense que se sabés res d’ell a Xile, va demanar la nacionalitat nord-americana, que se li va concedir. Ja com a ciutadà nord-americà de ple dret, Barrientos va començar una nova vida i es va dedicar a la compra i venda de cotxes. L’exmilitar sempre ha negat la seva relació amb la mort de Jara, i durant el judici tampoc va reconèixer la seva culpabilitat.

La família Jara sempre s’ha mantingut en lluita per sentenciar els culpables de la mort del cantautor. Tant es així que en saber de la presència de l’extinent Pablo Barrientos als Estats Units el van denunciar als tribunals de Florida. El 2016 un jurat popular va trobar culpable Barrientos per l’assassinat i tortures del cantautor xilè i el va condemnar a pagar 28 milions de dòlars a la família Jara, que llavors va declarar que començava a fer-se justícia

la dona i la corrupcio

Queden molts anys encara de corrupció. Molts, tot i les millores dels últims anys a escala espanyola per combatre-la. Mentre hi hagi desigualtat social hi haurà corrupció, i a Espanya la desigualtat ha crescut durant els últims anys. Com gairebé a tot arreu: 7 de cada 10 persones viuen en un país on la desigualtat ha augmentat l’última dècada. Són conceptes que van íntimament lligats: països com Suècia, Noruega i Dinamarca, amb els índexs de desigualtat més baixos, són menys corruptes.

L’Oficina Antifrau de Catalunya va organitzar aquest dimecres al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona una jornada per debatre sobre corrupció, desigualtat i confiança. Els deu ponents van coincidir en el fet que més transparència i educació, més bones condicions laborals i l’accés de les dones als òrgans de govern són les respostes a les xarxes clientelars i a les corrupteles polítiques. “Quan les institucions estan més feminitzades hi ha menys corrupció”. Una constatació que va anunciar la politòloga Tània Verge, i que va reforçar l’activista social i expolític David Fernàndez, que va posar damunt la taula exemples de figures que s’hi han rebel·lat com l’exregidora de Ciutat Vella Itziar González, l’activista Simona Levi i l’exregidora d’ERC Montse Gasull.

Amb xifres a la mà, segons Verge, les dones tenen menys tolerància a les diferents formes de corrupció, que han arribat a provocar que durant la crisi s’hagi malversat a Espanya el 20% de la despesa pública. I l’argument de les dones com a solució per acabar amb aquesta plaga no és essencialista. Elles denuncien més, però també estan excloses molts cops de la corrupció pels estereotips: se les associa a una aversió al risc i, per tant, a tenir més por de participar en corrupteles. Per això se les percep com a “sòcies menys fiables” i en els espais de poder informal -aquella reunió posterior a una junta d’administració o aquella trobada en un bar sense necessitat d’aixecar-ne acta...- les dones no hi són. És cosa d’homes.

La sociòloga Marina Subirats va aportar solucions més dràstiques. “Hem posat el focus en els polítics i no en les empreses: empresa que es demostra que ha corromput, empresa que no hauria de tenir cap contracte públic. I, fins i tot, caldria boicotejar-ne els productes si es pot”. L’exministre Joan Majó, en canvi, assumia que a Espanya hi ha por de denunciar -s’ha de protegir més els denunciants- i molta impunitat. Un terreny en què es va esplaiar Fernàndez citant fins i tot Adam Smith i enumerant la doctrina Botín, l’amnistia fiscal de Montoro i les portes giratòries: “Què en sap Eduardo Zaplana de telefonia mòbil?”

“En tota comunitat hi ha dos tipus de llestos, els tirans que ho volen manar tot i els lladres que ho volen tot”, va sentenciar Fernàndez. Corruptes que aprofiten les desigualtats d’una societat patriarcal.

presos a catalunya

La majoria de presos polítics ja són a Catalunya. L’arribada ahir d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a la presó de Lledoners (Bages) i de Carme Forcadell i Dolors Bassa a Puig de les Basses (Alt Empordà) consuma el primer moviment del govern de Pedro Sánchez respecte a la judicialització del Procés poc abans de la reunió que tindrà amb Quim Torra. “S’acaba el tracte discriminatori però no el compromís vital amb la seva llibertat”, advertia el president de la Generalitat. Aquesta és la denúncia que centenars de persones també van expressar a les portes dels centres penitenciaris, plenes de llaços grocs per acolorir l’arribada dels presos.

Les dones, fins ara recluses a Alcalá-Meco, van sortir ahir de Madrid i van anar directament a Figueres, on van arribar cap a dos quarts de cinc de la tarda. En els últims metres van rebre l’escalf de desenes de persones convocades pels CDR que van pintar a l’asfalt missatges de “Llibertat”i “Us volem a casa”. “Estic molt contenta de ser a Catalunya. Amb les persones que estimo i que m’estimen. Amb la meva gent i al meu país. Però continuo injustament a la presó. A prop de casa no és a casa”, va piular Carme Forcadell. Els homes, en canvi, ja havien passat una nit a la presó de Valdemoroi una altra a Zuera (Saragossa); la de Lledoners és la quarta presó on dormiran des que la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela els va privar de llibertat arran dels fets del 20 de setembre i l’1 d’octubre.

Junqueras, Romeva, Sànchez i Cuixart sortien al matí en vehicles de la Guàrdia Civil en direcció a Brians II, on es va fer el canvi de custòdia, i els Mossos d’Esquadra es van encarregar de conduir-los fins a Lledoners. Un cop passada una revisió mèdica i psicològica van ingressar al mateix mòdul, on continuaran complint la mesura cautelar de presó provisional ratificada en diverses ocasions per Pablo Llarena i la sala d’apel·lacions del Tribunal Suprem. Ara, però, prop de casa. “Molt content de tornar a ser a Catalunya. La llum, al Mediterrani, té un altre color, sembla més groga. El relat amb què ens acusen és fals, la llibertat arribarà”, piulava l’exlíder de l’ANC, Jordi Sànchez. “Malgrat el gruix dels murs, ara us sento amb més claredat. Sou imparables. No us rendiu perquè nosaltres no ho farem mai”, agraïa Junqueras. A la presó de Lledoners hi entraran en els pròxims dies Joaquim Forn, Josep Rull i Jordi Turull, que dimarts ja van rebre el vistiplau de Llarena per abandonar Estremera. Un “dret”, tal com va apuntar l’exportaveu de l’executiu en una entrevista a l’ACN, i no pas una “concessió” del govern del PSOE.

Tot i la lleugera satisfacció i les facilitats per a familiars i advocats que representa l’acostament, les principals institucions catalanes -la Generalitat i el Parlament- van expressar ahir la seva determinació perquè s’arxivi la causa penal contra els líders independentistes. El president de la cambra catalana, Roger Torrent, va comparèixer juntament amb Torra davant la façana del Parlament -flanquejats pels diputats de JxCat, ERC, Catalunya en Comú - Podem, la CUP i entitats socials- per exigir “llibertat i justícia”. “No ens conformarem amb menys”, manifestava Torrent, seguit del cap de l’executiu, que va asseverar que l’exili i la presó “injusta” són un “càstig i un motiu de vergonya per a catalans, espanyols i europeus”. Torra va insistir que l’acostament no és cap “gest polític” ni és fruit d’una “negociació”. Corroborava aquesta versió la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, que va destacar “l’obligació” de fer aquest tràmit.

Sota les ordres de la Generalitat

En canvi, diferents veus del PP reiteraven que Pedro Sánchez està donant “victòries morals” a l’independentisme. L’exvicepresidenta de l’executiu espanyol i candidata a presidir el PP, Soraya Sáenz de Santamaría, va avisar que la primera mesura del PSOE després d’haver guanyat la moció de censura gràcies als vots de PDECat i ERC ha sigut atorgar la gestió dels presos a la Generalitat. “Amb això ja ho dic tot”, va apuntar en una entrevista a Onda Cero.

Amb l’arribada dels presos a Lledoners en furgonetes escortades per vehicles dels Mossos d’Esquadra es visualitzava la paradoxa que suposa que ara sigui la Generalitat la responsable de la seva situació penitenciària, i el Govern de Torra és conscient d’aquest complex escenari. En els últims dies la consellera de Justícia, Ester Capella, ha insistit en múltiples declaracions als mitjans que el tracte que rebran els reclusos no serà diferenciat del dels presos comuns, per bé que els primers gestos ja evidenciaven algunes diferències: ahir Torra va poder accedir a Lledoners per conversar amb els Jordis, Junqueras i Romeva, mentre que Torrent ho va fer amb Bassa i Forcadell. “Us vull dir que estan bé, estan forts. Tenen el coratge de sempre”, va afirmar Torra després de veure’ls.

Tanmateix, el règim de visites és concret i semblant al que tenien a les presons madrilenyes: 40 minuts a la setmana, que es poden distribuir en dues trobades de vint minuts, dissabte i diumenge, o una, també el cap de setmana. Els interns que tinguin fills de menys de deu anys podran mantenir comunicacions de convivència, a la qual assisteixen acompanyats per un adult, en visites de 90 minuts al mes.

El caliu de l’exterior

El que segur que percebran els presos és el suport de la societat catalana uns metres més enllà de les cel·les. Una prova són les marxes lentes que les entitats sobiranistes van organitzar ahir a les portes dels dos centres i a les quals la ciutadania va respondre amb escreix. La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, van encapçalar una comitiva de persones a Lledoners que alçaven pancartes en què es podia llegir “Us volem a casa” amb la fórmula “a prop” tatxada. “Obriu la porta”, demanaven alguns manifestants al Govern.

Davant dels centres es va llegir un manifest dels familiars en què subratllaven el “debat absurd sobre l’acostament” i afegien: “No és el mateix dret que justícia ”. Paluzie va agrair l’aportació per la fiança “igominiosa” imposada per Llarena, i Mauri va criticar un “Estat que només imparteix revenja”. “L’acostament nou mesos després només indica que sou presos polítics”, va reblar. El Govern afronta ja la contradicció de mantenir sota la seva custòdia uns empresonaments que considera injustos.

guerra comercial

Els intensos esforços diplomàtics de la Unió Europea per evitar una guerra comercial de conseqüències imprevisibles han fracassat. El president dels Estats Units, Donald Trump, ha decidit aquest dijous posar fi a qualsevol intent de negociació i ha tirat pel dret: aquesta mitjanit entraran en vigor els nous aranzels a les importacions d’acer (25%) i d’alumini (10%) procedents de la Unió Europea.

Fins ara, Europa gaudia d’una exempció temporal dels aranzels. Brussel·les confiava que aquest marge de temps servís per negociar una exempció definitiva. Trump també ha decidit imposar els mateixos aranzels a Mèxic i al Canadà. Amb aquesta decisió, els EUA inicien una guerra comercial que no només tindrà impacte en els països exportadors. Els experts adverteixen que l’economia nord-americana també se’n ressentirà.

La decisió ha caigut com una galleda d’aigua freda a Brussel·les, que ha qualificat “d’inacceptable” la mesura. “És proteccionisme, purament i simplement”, ha assegurat el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. “Avui és un mal dia per al món del comerç. Ho hem intentat tot per evitar-ho”, ha dit la comissària europea de Comerç, Cecilia Malmström.

Europa prepara també nous aranzels

La Unió Europea ha avançat que respondrà a Trump amb la mateixa moneda: imposant nous aranzels a la importació d’alguns productes nord-americans, tal com havia advertit. "És totalment inacceptable que un país estigui imposant mesures unilaterals pel que fa al comerç mundial", ha reblat Juncker.

La UE també denunciarà la mesura davant l’Organització Mundial del Comerç (OMC). "Així que immediatament presentarem un acord de solució amb l'OMC i anunciarem mesures de compensació en les pròximes hores", ha afegit Juncker. Brussel·les confiava fins a l’últim moment que podria evitar la decisió. Líders europeus com Emmanuel Macron i Angela Merkel havien intentat intercedir i convèncer el president dels Estats Units de fer-se enrere, però sense èxit.

la residencia

Els avis de Sant Andreu que volen una plaça a la residència pública del barri han de tenir molta paciència. De mitjana, l’espera és de quatre anys i mig. A la resta de districtes barcelonins el temps d’espera és una mica inferior, però fins i tot a Ciutat Vella -que és on es triga menys a tenir places disponibles- cal demanar tanda, almenys, amb un any de previsió. La mitjana d’espera que han d’afrontar els avis barcelonins és de 30,4 mesos. Aquestes dades demostren, segons va denunciar ahir la tinent d’alcalde de Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona, Laia Ortiz, que la Generalitat “està vulnerant els drets de les persones grans”. L’Ajuntament de Barcelona ha redactat un informe després de mirar-se amb lupa totes les llistes d’espera a la ciutat i ha arribat a la conclusió que a la capital catalana calen 2.780 places més en residències públiques per a gent gran per complir amb l’objectiu que es va marcar el govern català per al 2008-2012. “Les xifres són alarmants”, va denunciar ahir Ortiz.

Les residències són responsabilitat de la Generalitat, que és qui les ha de construir i gestionar després que l’Ajuntament cedeixi els solars. El 2005 la Generalitat i l’Ajuntament van firmar un conveni que comprometia les dues administracions a construir 10 residències amb 1.200 places. L’Ajuntament va cedir els 10 solars, però alguns encara esperen que el departament de Treball, Afers Socials i Famílies hi porti les excavadores per començar les obres. I és que 13 anys després d’aquell compromís només se n’han fet quatre que ofereixen 384 places. La setmana vinent, la tinent d’alcalde es reunirà amb el conseller Chakir El Homrani i, a més d’ensenyar-li l’informe que ahir va presentar als periodistes, li demanarà també la creació d’una “taula bilateral per afrontar l’envelliment” de la població, així com l’aplicació immediata d’un “pla de xoc”.

Tendència a l’envelliment

Les dades del padró de Barcelona adverteixen que el nombre de persones grans no para de créixer. Actualment hi ha 349.433 persones de 65 anys o més, cosa que representa el 21,5% del total, i la previsió és que cada any aquest percentatge creixi una dècima.

Actualment a Barcelona hi ha 13.051 places a les residències per a gent gran. D’aquestes, 5.507 (42%) són públiques o concertades; 5.982 (46%) són privades, tot i que els residents reben una ajuda econòmica, i, finalment, 1.562 són del tot privades.

El secretari d’Afers Socials i Família, Francesc Iglesies, va explicar que la previsió que es va fer des de la Generalitat per al període 2008-2012 ja no és vàlida perquè el programa 2015-2018 va rebaixar les expectatives, a causa de la situació econòmica. Si anteriorment es preveia que la Generalitat havia de fer 2.299 places només a Barcelona, el nou pla parla de fer-ne entre 1.115 i 2.000. “L’octubre del 2016 feia vuit anys que no es feia ni una sola plaça i, des d’aquell mes fins a finals del 2017, n’hem fet 535”, va explicar ahir Iglesies. Pel que fa al compromís del 2005, va reconèixer que de les 10 residències pendents només se n’han construït quatre (Bon Pastor, Molí-Via Favència, Alchemika i Mercat del Guinardó) però va assegurar que si les altres no estan obertes és per “afectacions urbanístiques”, és a dir, que són responsabilitat de l’Ajuntament. El secretari del departament també va dir que n’hi ha dues (Sant Ramon-Maternitat, a les Corts, i Can Ferrero, a la Marina) que ja tenen el projecte acabat i només cal licitar les obres. A diferència de l’Ajuntament, que demana més places públiques en residència, des de la Generalitat creuen que cal reforçar més els centres de dia i l’atenció domiciliària.

El criteri territorial no computa a l’hora de trobar plaça. Cal apuntar-se a la llista d’espera i tenir paciència. “Hi ha barcelonins que acaben trobant plaça a Berga”