EGM

Bona onada per a la ràdio en català. Tant RAC1 i com Catalunya Ràdio creixen respecte de fa un any. L'emissora del Grupo Godó torna a ser líder, en aquest cas, amb 814.000 seguidors, mentre que la pública retalla 3.000 oients de la distància que mantenia amb la seva rival – i és l'emissora que més creix respecte de l'any passat– i se situa en 575.000. La SER és tercera, amb 346.000, i la Cope quarta, amb 180.000.

Pel que fa a programes, Jordi Basté marxarà de vacances de nou com a líder i amb la seva segona millor dada històrica. Aquest curs l'acaba amb 614.000 oients, que són 50.000 més que els que tenia a aquestes altures el curs anterior. I aconsegueix l'hora més escoltada: de 8 a 9 del matí, amb 377.000 seguidors. Mònica Terribas signa el creixement més important per a un magazín matinal: 472.000 fidels, que són 55.000 més dels que tenia el juliol passat.

També serà un estiu dolç per als Òscars i 'La competència', ja que el programa bat el seu propi rècord i aconsegueix 229.000 seguidors. 'La segona hora', amb 177.000, millora resultats respecte dels 144.000 de fa un any. També creix el '14/15', fins als 71.000. El 'Tot és possible', d'Elisenda Camps, en canvi, baixa fins als 60.000, en un dels pocs programes de RAC1 que acaba la temporada en vermell.

A les tardes, Toni Clapés segueix intractable i aporta 233.000 oients a l'emissora. El segueix a la graella Albert Om, que acaba el seu primer curs a 'Islàndia' amb la millor dada dels tres EGM que ja ha viscut: 158.000 seguidors. I, si Om debutava, Pou s'acomiada. El 'No ho sé' arriba al final sota la seva direcció amb 87.000 incondicionals. Finalment, el 'Tu diràs' es converteix en el programa esportiu de matinada més escoltat mai, amb 136.000 oients.

Mentrestant, a Catalunya Ràdio es van consolidant els programes que debutaven a la nova graella. El 'Popap' de Mariola Dinarès, per exemple, puja fins als 64.000 seguidors i fa la seva millor dada. I l'emissora aconsegueix trencar l'hegemonia diürna de RAC1 amb el 'Catalunya migdia', d'Óscar Fernández i Empar Moliner, que aconsegueix 112.000 oients. Roger de Gràcia, per part seva, tanca el curs amb 75.000 seguidors, amb la qual cosa millora els resultats que obtenia 'La tribu' un any enrere (67.000). El 'Tot costa' fa 75.000 oients i el 'Catalunya vespre', 46.000, la seva dada més discreta del curs. 'El club de la mitjanit' suma 57.000 seguidors, 4.000 menys que fa un any. I Catalunya Ràdio té, de matinada, un altre moment de lideratge, amb 'La nit dels ignorants' (27.000) i 'Les mil i una nits' (8.000).

La batalla dels caps de setmana també es resol en favor de la privada. Xavier Bundó aconsegueix amb el 'Via lliure' 438.000 seguidors el dissabte i 359.000 el diumenge (mentre que fa un any en tenia 337.000 i 187.000). Supera així 'El suplement' de Ricard Ustrell, que –amb una hora menys– marca 331.000 i 243.000 oients, respectivament, per sota dels 403.000 i 251.000 seguidors de l'EGM de juliol del 2016.

Quant als programes esportius, el 'RAC1ncentrat' fa 215.000 oients dissabte i 221.000 diumenge, pels 167.000 i 151.000 que té el seu rival, el 'Tot gira' de Catalunya Ràdio

Monarquia?

L’1-O ha esperonat el republicanisme en diversos sectors de l’Estat. Seguint l’estela de la votació a Catalunya, gairebé un milió d’universitaris i una desena de barris i municipis de Madrid estan cridats a votar les pròximes setmanes en una onada de referèndums simbòlics sobre el model d’Estat. El que va ser la idea d’un grupet d’estudiants de l’Autònoma de Madrid (UAM) porta camí de convertir-se en un moviment en el conjunt d’Espanya. Associacions d’estudiants de més de la meitat de les universitats públiques de l’Estat -un total de 26 de les 50 que hi ha- ja s’han apuntat a celebrar una consulta no vinculant amb una pregunta en forma de paraigua com la del 9-N: “¿Estàs a favor d’abolir la monarquia com a model d’Estat? I, en cas afirmatiu, ¿estàs a favor de realitzar processos constituents per decidir el tipus de república?”

La primera cita és avui mateix a la UAM, i continuarà diumenge -només quatre dies abans del 40è aniversari de la Constitució- amb la votació d’un total de vuit districtes de Madrid, inclòs el del centre, i cinc ciutats de la rodalia de la capital espanyola -Alcobendas, Leganés, San Sebastián de los Reyes, Parla i Rivas Vaciamadrid. Està previst que s’estengui fins al gener, tot i que la coordinadora d’universitats no descarta que s’hi sumin més centres. A Catalunya hi participaran la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on algunes de les organitzacions adherides ja havien constituït una plataforma sota el lema Fora el Borbó de les universitats catalanes. Consideren que l’objectiu de la consulta és que els joves puguin expressar l’opinió sobre “una institució arcaica, corrupta i vinculada al règim franquista, i que en el cas de Catalunya va beneir la repressió de l’1-O”.

A la UAM les meses s’obriran a les portes de cada facultat. No hi haurà cap cens, com tampoc n’hi ha haurà en les dels municipis, per evitar-se problemes amb la llei de protecció de dades. “Vam pensar en aquest projecte a principis de curs per intentar revifar el debat sobre la monarquia i la república. I veient la repercussió i la potència que està començant a tenir, crec que pot derivar en una cosa molt important i estem convençuts que acabarem fent història”, explica a l’ARA Marta Casanova. Aquesta estudiant de 20 anys de la Facultat de Filosofia assegura que l’1-O ha sigut un dels referents de la iniciativa perquè va posar “una mica” en evidència “el sistema monàrquic i autoritari revestit d’un caràcter democràtic només en superfície”.

A la iniciativa també s’hi han sumat la Universidad Complutense de Madrid, la Rey Juan Carlos, la Carlos III, la Politècnica d’Alacant i la de Saragossa, entre d’altres, que van presentar la iniciativa en roda de premsa dimarts al Teatro del Barrio, a Madrid. “Som la joventut que no vol seguir acceptant una monarquia i un règim imposats i tancats amb cadenat durant 40 anys que ni nosaltres ni els nostres pares van votar”, van proclamar. Si bé l’1-O és un referent, la majoria d’ells desconeixen la consulta d’Arenys de Munt del 2009 que -com les que estan organitzant- es va reproduir per milers de municipis catalans i va ser un catalitzador del Procés.

“Puntada de peu” a la Constitució

L’1-O també va portar Luis Gimeno i desenes de persones més a crear les assemblees de la Consulta Popular Monarquia o República, que celebraran diumenge la consulta en diferents districtes de Madrid, en paral·lel a la que ja va celebrar Vallecas al juny, en què 7.000 veïns van votar i en què es va imposar la república amb un 89%. Gimeno assegura que el referèndum català va ser una “puntada de peu a la Constitució del 1978”. “Si a Catalunya havien fet el pas, a Madrid calia aprofundir en aquesta puntada de peu”, assenyala. En una conversa telefònica apunta que s’està davant d’un “canvi de cicle” i que un referèndum real està cada dia més a prop.

Podem s’ha sumat l’últim any a aquesta onada de republicanisme. Pablo Iglesias es preguntava dijous passat en un article a El País “per a què serveix la monarquia”. Però avui encara no ha demanat obertament la celebració d’un referèndum en aquest sentit.

l'iliada

Viu la bellesa condemnada a la mirada estètica. Potser per això és tan estimulant quan algú s’hi refereix des de l’ètica, que és el que va fer ahir l’escriptor italià Alessandro Baricco (Torí, 1958) en la conferència del festival Clàssics, promogut per La Casa dels Clàssics i Focus. És la bellesa associada a “l’esforç per trobar una vibració del món en què no calguin ni la guerra ni la violència”. I l’arrel d’aquesta bellesa es troba en les pàgines subalternes de la Ilíada que tan bé coneix Baricco perquè en va fer una interpretació, Homer, Ilíada (2004), que aquí va publicar La Magrana amb traducció d’Anna Casassas i de la qual ahir van llegir dos fragments l’actriu Clara de Ramon i l’actor Marc Rius. Aquestes pàgines subalternes són aquelles en què se senten les veus de les dones.

Atès que el festival vol reflexionar a partir dels clàssics, era lògic convidar Baricco a protagonitzar-ne l’arrancada que es va celebrar a la seu de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), al barri del Poblenou de Barcelona. Aparentment l’espai s’adiu poc amb el món homèric, però ja es tracta d’això, de lligar passats i futurs. “La Ilíada és un monument a la guerra, un cant a la bellesa de la guerra. Es veu l’esplendor de les armes, de la sang, dels cossos joves que cauen a terra quan són morts. La llum de la mort en combat és el destí més alt, fins i tot més alt que la victòria”, va explicar Baricco per situar conceptualment el gran relat d’Homer. Com diu l’autor de Seda, és “un missatge bastant estrany per a nosaltres”. O potser no tant: “La generació del meu avi va lluitar en dues guerres mundials. Si van aconseguir que el meu avi amb 19 anys anés a la trinxera és perquè hi havia aquesta esplendor”. Tanmateix, Baricco admet que avui “ja no pensem que la guerra és l’única llum, ja no som en un món tan obstinadament masclista com el de la Ilíada ”. I així i tot, ahir, 25 de novembre, era el Dia Mundial per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. És obstinada la lentitud masculina, que porta 2.800 anys sabent que cal desempallegar-se de la violència.

Les custòdies de la utopia

Quan Baricco demana mirar els clàssics no ho fa com qui brinda al sol de la correcció estètica, sinó perquè sap que Homer, a la seva manera, ja estava suplicant l’arribada d’una nova bellesa. “A la Ilíada la necessitat d’una altra bellesa va cosida a la part secreta de la història, quan algú diu que tard o d’hora ens trobarem que ja no podrem viure així. És un missatge que Homer posa en boca de les dones, personatges perifèrics en una història de guerra. Elles són les custòdies de la utopia”, recorda l’escriptor italià.

“Tot va començar un dia de violència”, va declamar l’actriu Clara de Ramon just abans de la conferència. És el monòleg de Criseida de l’inici de la Ilíada, quan Homer engega el motor de la narració amb la còlera d’Aquil·leu, l’heroi que, segons Baricco, era a la guerra el que Roger Federer és al tenis: “L’invencible, el valent, la presència del qual al camp de batalla foragitava els troians”. I a partir d’aquí, violència, les bèsties de la guerra disputant-se les despulles de Pàtrocle (que ahir va narrar l’actor Marc Rius), l’aflicció d’Aquil·leu... i totes les situacions dramàtiques que han alimentat la ficció occidental des d’aleshores.

Dins del prodigi posat en marxa per Homer també hi ha la creació dels arquetips tòxics amb què l’home ha reduït la seva relació amb les dones: mare, amant, esposa. “Això diu molt de la misèria del nostre imaginari com a homes; és el món d’on venim”, recorda Baricco. Però fins i tot a la Ilíada, quan la societat masclista no tenia ni la petita “sofisticació un pèl més refinada” de l’ Odissea, es pot advertir qui assenyala el camí cap a l’altra bellesa.

Segons Baricco, la revelació es produeix quan Hèctor arriba a Troia per encarregar a les dones que preguin als déus per una victòria que l’heroi troià sap impossible. “Hèctor entra a la ciutat i troba el món de les dones. Aquí Homer fa una síntesi molt típica, també, delwestern i del cinema de gàngsters”, diu. La mare li demana que descansi i el conforta amb vi. Helena, l’amant, “la dona més maca del món, una Scarlett Johansson”, vol que faci l’amor amb ella. Finalment, Andròmaca, l’esposa, li diu: “¿Esteu tots bojos? ¿Us n’adoneu de tot el patiment que esteu provocant?” Hèctor no pot lluitar contra la seva naturalesa, contra “la bellesa de la guerra”, però en veure el seu fill plorant “fa un gest simbòlic i quotidià alhora: es treu el casc i el nen deixa de plorar”. “Hèctor torna a la guerra, però nosaltres ens emportem aquest gest. Fa 2.800 anys que intentem treure’ns el casc”, diu. A partir d’ara, les paraules de Baricco han de servir també perquè Josep Maria Pou, Àlex Rigola, Paula Bonet, Josep Pedrals, Albert Moya i Les Impuxibles treballin en les creacions que presentaran al festival Clàssics la tardor del 2019.

l'executu

El “govern efectiu” va ser l’expressió de Junts per Catalunya i Esquerra per justificar que, tot i la promesa de restitució amb què van concórrer a les eleccions del 21-D, el nou consell executiu no comptaria amb cap dels consellers que hi havia a l’anterior. Era aquesta mania (clàssica del Procés) de posar un adjectiu a tot perquè no sembli que és el mateix de sempre. Però en el cas de l’executiu de Quim Torra, ni l’adjectiu funciona: de moment aquest Govern ha demostrat que no se’l pot qualificar d’efectiu.

La situació d’excepcionalitat ha de ser un asterisc en qualsevol anàlisi, òbviament: amb presos i exiliats i l’amenaça constant del retorn al 155 qualsevol mesura es porta amb peus de plom. Però la realitat és que el principal motiu del fre és la batalla fratricida entre JxCat i ERC. La unitat penja d’un fil, les probables eleccions anticipades que s’ensumen per als pròxims mesos fan que els partits es bloquegin en la dinàmica preelectoral i qualsevol debat prescindible s’aparca sine die.

Això explica que els pressupostos no semblin una prioritat, i que la majoria del Parlament doni per fet que no n’hi haurà, un any més. Negar-se d’entrada a plantejar les principals peticions dels comuns pot ser una estratègia negociadora -sortir de mínims per no acabar cedint més del compte-, però també és una prova que JxCat i ERC volen evitar obrir un meló que en el passat ha estat a punt de fer saltar el Govern: el dels impostos. Tot i que ara la divisió en aquest aspecte és molt menor -curiosament, el principal defecte que s’atribuïa el PDECat, la indefinició ideològica, és la virtut de què presumeix part de JxCat-, l’executiu no es pot permetre que la lluita fratricida també es traslladi aquí. La carta que va funcionar el 2016 per salvar els mobles, una reunió al màxim nivell entre el president i el conseller d’Economia, ja s’ha gastat aquesta legislatura en les divisions al Parlament.

En aquest ambient, moure’s un mil·límetre i establir un projecte compartit a mitjà termini que vagi més enllà de llocs comuns s’intueix difícil. Un altre exemple: la política exterior. El departament ha sigut ràpid en la reobertura de les delegacions, però la coordinació amb Brussel·les i el Consell per la República és encara una incògnita. Per què Ernest Maragall, en l’etapa de conseller, no ha fet ni una sola visita a Carles Puigdemont? Ell mateix ho explicava ahir en l’entrevista a l’ARA: “En nom del debat [entre JxCat i ERC] no he pogut anar a veure Puigdemont a Waterloo amb la llibertat amb què hauria volgut. Hem anat passant per circumstàncies que semblava que no ho aconsellaven”.

La inacció no és només una sensació: l’avalen les xifres. Si bé hi ha l’excusa que no hi havia Govern fins a finals de maig, tampoc l’arribada dels consellers ha tingut com a conseqüència una activitat legislativa frenètica: ara al Parlament només hi ha set projectes de llei en tràmit, i de les tres normes aprovades per la cambra aquest any, cap surt de l’executiu.

Certament, no és el primer cop que passa, però fins ara l’horitzó del Procés ho tapava tot: els 18 mesos cap a la independència, i després el referèndum i la declaració, servien per justificar la concentració de tots els esforços en un sol punt. Però ara, a part de protestar per la repressió, no hi ha estratègia i l’horitzó és difús: es fixa en el judici als presos, però més enllà de dir que “la ciutadania respondrà” no hi ha cap pla. I si respon, què passarà? ¿De què serveix voler repetir l’octubre si ni JxCat ni ERC han explicat què s’hauria d’haver fet diferent llavors perquè la situació no fos la d’ara? El Govern governa, però sembla en funcions. Almenys, fins al judici

universitats lliures

El 30 de setembre, quan aterrava a Budapest amb una beca de la Universitat Central Europea (CEU), no em pensava pas que viuria en directe un moment únic i excepcional, insòlit a les democràcies occidentals: el tancament d’una universitat per ordre governamental.

Pel que sembla, a la “democràcia il·liberal” de Viktor Orbán li fan nosa les universitats. Des que va arribar al poder, la coalició populista Fidesz s’ha fet una Constitució i un sistema electoral a mida i ja controla el 90% dels mitjans de comunicació (sí, tot això ha passat en un país de la UE). I enmig d’aquesta ofensiva per imposar el discurs únic, la CEU, la universitat privada més prestigiosa d’Hongria i una de les més ben valorades del continent, s’havia convertit en l’objectiu a abatre.

Per tancar-la, Orbán s’ha inventat una llei ad hoc, que farà que a partir d’aquest 1 de desembre la universitat no pugui matricular nous estudiants i hagi de marxar del país, en l’enèsim capítol d’una guerra per terra, mar i aire contra la llibertat acadèmica. No cal anar gaire enrere per trobar més episodis de censura governamental: a mitjans d’octubre, Orbán prohibia els estudis de gènere al seu sistema universitari, i uns dies més tard se censurava un debat sobre discriminació salarial en un festival de pensament.

La Universitat Central Europea i el seu campus al cor de Budapest són una metàfora de moltes coses. En primer lloc, del poder de la filantropia. La CEU va ser fundada el 1991 pel multimilionari George Soros, amb una donació extraordinària de 880 milions de dòlars, que la va convertir en una de les universitats més riques d’Europa des del seu naixement. De fet, George Soros -nascut a Budapest- ha invertit milers de milions des de la fi de l’URSS per promoure que a l’Europa de l’Est es fes la transició cap a l’economia de mercat i s’evitessin les temptacions autoritàries, però només se n’ha sortit a mitges: el mateix Viktor Orbán va poder estudiar a Oxford gràcies a una beca de Soros, però el líder de Fidesz sembla haver-ho oblidat, i des de fa uns anys ha convertit el seu mecenes de joventut en l’enemic públic número u del país.

Fins ara, aquests recursos econòmics pràcticament il·limitats blindaven la Universitat Central Europea de les ingerències governamentals. El centre ja va dir que no acceptava la supressió dels estudis de gènere, per exemple, i els continuarà oferint. Per això el govern vol tancar-la del tot: mort el gos, morta la ràbia.

Però a banda de ser un símbol d’independència, i per tant de llibertat de pensament, la Universitat Central Europea també és un oasi de multiculturalitat, perquè acull uns 1.500 alumnes de més de 120 països diferents, que converteixen el campus en una mena de Nacions Unides del coneixement, amb programes de beques i ajudes per als estudiants refugiats. Tot plegat als antípodes de la línia oficial del partit Fidesz, que promou una Hongria racialment pura i culpabilitza la immigració de tots els problemes d’Europa. Aquest mateix juny, mesos després de tornar a guanyar les eleccions amb majoria absoluta, el govern impulsava les lleis Stop Soros, que imposen penes de presó a qualsevol que s’atreveixi a ajudar els immigrants. En aquest sentit, la purga de la universitat s’ha d’entendre dins aquest procés de des-Sorosització d’Hongria.

A les assemblees estudiantils l’ambient és fúnebre, d’extrema preocupació. Tant és que als carrers de Budapest les manifestacions de suport siguin massives, o que un bon nombre de comerços s’hagin adherit a la campanya I stand with CEU i llueixin aquest lema de suport a l’aparador. A la sensació de derrota de l’alumnat s’hi afegeix la perplexitat, perquè molts creien que això no podria passar mai dins la UE. Des de la Segona Guerra Mundial que no es clausurava una universitat per motius polítics a Europa. Perquè aquí tothom té clar que si el govern vol cobrar-se aquesta peça, ho farà amb aquesta llei o amb qualsevol altra argúcia legal.

Fa ben pocs dies el rector, Michael Ignatieff, ens feia saber que els plans per habilitar un campus satèl·lit a Viena estan molt avançats. La proximitat de la capital austríaca (a dues hores i mitja en tren des de Budapest) permetrà al professorat anar i venir, i els alumnes nous de la CEU ja es matricularan allà, mentre que els que ja són a Hongria finalitzaran els estudis aquí. Però en acabar el discurs, algunes veus ja van fer sonar les alarmes: “Què passarà si, d’aquí uns anys, la ultradreta guanya les properes eleccions a Àustria? Ens haurem de tornar a exiliar?”

Clara Taltavull

La Clara sempre té un somriure a punt. És alegre, divertida i empàtica, però voldries no ser-hi a prop quan s’enfada. “Té mal geni”, diu la seva germana. “Quan em fan enfadar”, respon ella. La Clara Taltavull és la petita de dues germanes, i ara que la seva germana gran, l’Anna, viu a Barcelona, és com si fos filla única. De petites es barallaven i ara s’enyoren. La Clara viu a Ciutadella (Menorca), una “ciutat fantasma a l’hivern”, com ella la descriu. La majoria de les seves amigues han marxat per estudiar, i també les enyora. Ella ha decidit quedar-se. Ha descartat fer estudis universitaris. Va fer un cicle de formació professional bàsica i ara busca feina. Mentre no en troba, estudia anglès als matins. Té clar que el seu futur passa per alguna cosa relacionada amb el món de la moda. Segueix marques d’alta costura i ‘influencers’ a Instagram, la seva xarxa preferida, on ha conegut tant el seu millor amic com el seu xicot.

EL PRESENT

Per què vas decidir no estudiar a la universitat?

Perquè l'escola sempre m'ha costat una mica i no m’agrada gaire, però vaig fer un FPB d’activitats comercials i després vaig decidir cercar feina

De què has treballat?

Quan vaig acabar l'FPB vaig fer pràctiques en una botiga de roba i em van agafar per a tot l'estiu. Em va encantar 

Parlen els pares

No l’hem forçat a estudiar una carrera. Hi ha d’haver gent per a tot, gent que estudiï i gent que no

Josep Taltavull, 51 anys

I ara per què estudiaràs anglès?

Barcelona poderosa?

Amb la política catalana bloquejada fins que se celebri el judici als presos polítics, amb el govern de Pedro Sánchez pendent d’uns pressupostos que no sap ni tan sols si podrà tramitar al Congrés, i amb Casado i Rivera competint amb Vox per l’electorat nostàlgic del franquisme, l’ambient de la cosa pública es va degradant a Espanya i a Catalunya. Mirant el Congrés de Diputats i també el Parlament es pot sentir nostàlgia de grans oradors, d’aquells que utilitzaven la ironia i es posaven els guants de la retòrica per no quedar enfangats a cops de garrotada. Però eren altres temps i el pacte constitucional que va néixer gràcies a la voluntat i a la por que van governar la Transició encara no s’havia trencat. La vilesa s’ha apoderat de l’espai polític i molts mitjans animen a crits els gladiadors a l’arena televisiva. Potser inexorablement, la política es va transformant en un espectacle en què el diàleg, el matís i la recerca de l’espai per al pacte es perceben com instruments propis d’una certa ingenuïtat. En què la gestió no és prioritària i les decisions a mitjà i llarg termini que afecten els serveis que l’administració ha de prestar als ciutadans tampoc no són prioritàries en l’acció de govern.

El poder legislatiu fa bromera en comptes de fer política i la resta de pilars de l’Estat, com la justícia, no actuen precisament com a estabilitzadors sinó que naveguen en el descrèdit per haver-se deixat arrossegar o haver participat entusiàsticament en la manipulació política. Els valors a preservar no sembla que siguin els de la democràcia i el progrés de la convivència, sinó els d’una determinada visió de la unitat d’Espanya i la d’un Estat que es resisteix a qualsevol preu al canvi i d’aquesta manera va enfonsant-se en la seva pròpia degradació.

La política està empantanegada, pendent de les eleccions andaluses i d’un avançament electoral que podria afegir a la cita de les municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig una convocatòria de generals el mateix dia o, potser, abans. En aquest ambient, els partits comencen a escalfar motors electorals.

Amb aquest escenari la prioritat electoral a Catalunya es trasllada a Barcelona i la ciutat es converteix en el camp de batalla que partits i paracaigudistes estudien com una plaça imprescindible. El problema per als barcelonins és que controlar la ciutat sembla per a tots els candidats un pas important en alguna altra direcció.

Qui pensa en Barcelona?

Les municipals a la Ciutat Comtal ja atrauen un bon nombre de candidats sorprenents. En aquests moments, l’actual alcaldessa, Ada Colau, seria l’única candidata que haurà passat la legislatura a la Casa Gran, juntament -si es confirma la seva candidatura- amb el candidat del PSC, Jaume Collboni. Manuel Valls, exalcalde d’Évry i ex primer ministre francès, compta amb suports econòmics i empresarials importants que greixaran una maquinària que és la de Ciutadans i Societat Civil Catalana.

La candidatura de Valls té els fonaments de molts anys de gestió amb llums i ombres. Valls es presenta amb les credencials de superpoli i orientat a la seguretat i la reactivació econòmica, uns objectius que poden atraure classes mitjanes i també els barcelonins farts del segrest de l’espai públic. El seu gran enemic és ell mateix i una mirada cortesana de la política. Si estudia, Valls s’aprendrà els temes, però difícilment haurà fet la pràctica i Ciutat Vella no es coneix visitant tres hores la Boqueria. Valls ha demostrat que ho tindrà molt difícil per empatitzar amb els barcelonins quan no sap o menysté el preu del transport públic, ignorant la importància de l’Ajuntament en la negociació per fixar-ne la tarifa, que penja indirectament dels pressupostos generals de l’Estat. Un Estat amb qui, en canvi, diu que està en una situació privilegiada per negociar. Basant-se en què? Des del seu punt de vista, en el seu passat a França i la seva connexió amb l’alta política d’estat.

L’altre nou candidat és Ernest Maragall, que ambiciona actualitzar el “llegat col·lectiu” del maragallisme, del gran alcalde que va ser el seu germà Pasqual. Coneix Barcelona i s’hi presenta per la situació que viu el país i la petició expressa formulada per Oriol Junqueras a la presó de Lledoners. En condicions de normalitat, Maragall no seria candidat.

La resta de partits encara poden donar sorpreses. Al PSC, Jaume Collboni seria el candidat natural, però els rumors parlen d’una possible candidatura sorpresa de la ministra Meritxell Batet. De la mateixa manera, a les files del PDECat es dona per fet que la guanyadora de les primàries, Neus Munté, anirà en una llista on hi haurà Ferran Mascarell però que podrien encapçalar Quim Forn o, potser, Elsa Artadi.

La batalla per Barcelona serà apassionant. Esperem que uns i altres la vegin com la lluita per la recuperació de la ciutat i no com un instrument per a altres objectius.