l Regne Unit no se'n surt. No se'n surt per marxar d'Europa. Ni per anar endavant, ni per fer caure May, rellevar-la i tornar a començar. Ni per replantejar la negociació amb la Unió Europea. Ni la 'premiere' ha sigut capaç de conduir el país a un Brexit pactat ni el laborisme encapçalat per Jeremy Corbyn ha sigut prou seriós i prou fort per fer caure May. El bloqueig paralitzador és encara més complex, perquè sobretot dins els 'tories', però també en el laborisme, hi ha faccions a favor i en contra del Brexit. La divisió, doncs, no és entre partits. I, encara, en el bloc majoritari dels 'brexiters' hi ha divisió sobre si cal tirar pel dret o no. A mesura que passava el temps la sortida del laberint s'ha fet més complicada, i l'ambient s'ha enrarit. Hi ha hagut grans dosis d'irresponsabilitat.
Malgrat que el seu lideratge al partit estigui molt discutit, May està demostrant una gran capacitat de resistència. Està disposada a encapçalar la recerca d'un consens britànic. Molt difícil. Malgrat que el seu lideratge no sigui indiscutible, Corbyn està demostrant una gran capacitat d'insistència: no descarta una segona moció de censura (la primera s'ha decidit amb només un marge de 19 vots a favor de May) que porti a noves eleccions. Però cap de les dues vies, ni la de May ni la de Corbyn, no garanteix arribar a una solució. ¿Pot realment May liderar un acord de la societat britànica després de tot el que ha passat? ¿Poden unes eleccions donar peu a un govern cohesionat sobre el Brexit quan els dos grans partits estan mig partits sobre aquesta qüestió? La tercera via, que cada cop compta amb més padrins, seria celebrar un nou referèndum, al qual se suposa que s'arribaria amb la lliçó apresa del desgavell polític i econòmic que ha comportat el primer resultat favorable i sobretot amb informació fiable. Aquest cop els ciutadans no podrien al·legar desconeixement. Segurament és l'opció més sensata. Però la sensatesa no ha caracteritzat fins ara el procés. L'agonia es pot allargar.
El pessimisme de Brussel·les, on fa temps que es té el convenciment que el problema no és entre la UE i el Regne Unit sinó entre britànics, és comprensible. A les eleccions europees del maig ja no hi haurà escons per a un Regne Unit que, tanmateix, podria encara no haver marxat. Un contrasentit. En tot cas, encara que qui hi tingui més a perdre amb el Brexit, sobretot si és no pactat, sigui el Regne Unit, la preocupació europea està justificada. Al continent ningú no amaga les conseqüències indesitjables que el no acord pot tenir per a ciutadans, empreses i universitats. A Catalunya mateix, el món acadèmic té estrets lligams amb el britànic, tant en programes de recerca com en intercanvi d'estudiants. També en el terreny comercial i empresarial les relacions són més que notables: les patronals catalanes ja han recomanat fer plans de contingència. I ja no diguem en el camp turístic o en el de les aerolínies: Vueling i Ibèria, amb capital britànic majoritari, podrien quedar-se sense llicència per volar. L'aeroport del Prat ho pagaria car.
El Regne Unit hauria de trobar una via de sortida com més aviat millor. Per deixar de fer el ridícul. Per no seguir perdent aliats, credibilitat i pes econòmic.
Frenkie De Jong. L’holandès és el nom del dia de l’actualitat del Barça, que neda entre la prèvia del partit de Copa del Rei contra el Llevant, una operació sortida encallada i la necessitat d’incorporar ja un davanter centre. La premsa francesa ha reactivat la seva carpeta fent pública una informació que el situa a un pas del París Saint-Germain. Segons els rotatius, el club del xec Nasser al-Khelaifi hauria encarrilat un acord amb el jugador de l’Ajax, que finalment descartaria la possibilitat de signar aquest pròxim estiu pel Barça. Els blaugranes veurien així frustrada la principal operació de l’estiu vinent. Com en el capítol de Neymar o el de Marco Verratti, entre París i el Camp Nou, un altre jugador que escolliria la vidableu.
L’entorn del club dona informacions contradictòries. Admet que De Jong pot estar allunyant-se de Barcelona només unes setmanes després d’assegurar que la seva arribada estava pràcticament tancada. “No em consta que hagi decidit anar al PSG. L’última paraula la té ell. Jo li he donat un consell, però no diré quin és”, va comentar ahir Ronald Koeman en la inauguració d’una Cruyff Court a Sant Vicenç dels Horts. La de l’exjugador és segurament la radiografia més sincera d’una situació que té en compte diferents termes i que encara no està resolta. De Jong valora les aspiracions monetàries i el futur esportiu. És conscient que és una peça molt cotitzada del mercat i que es col·locarà a la part alta de la piràmide salarial sigui quin sigui el seu destí. Les variables entren en l’escenari futbolístic. Cada club té el seu ecosistema, amb estils, entrenadors i plantilles molt particulars. Les comparacions sempre són complicades. Per aquí s’accentuen els dubtes de l’encara esportista de l’Ajax.
Excés de migcampistes
El principal argument del PSG és el protagonisme sobre la gespa, deixant sempre de banda els milions, un atractiu -sense excepció- de totes les opcions que té De Jong sobre la taula. Els francesos li ofereixen el timó del mig del camp. Si les vol, les claus del joc, més o menys alegre, són seves. És una promesa electoral més real del que acostuma a ser, perquè les necessitats són exagerades. Thomas Tuchel no ha amagat aquest curs la seva preocupació amb elroosterde jugadors de tall creatiu. La marxa d’Adrien Rabiot accentuarà l’empenta de l’entitat per aconseguir un jugador de primer nivell per equilibrar la plantilla. El Barça podrà vendre la carta de l’ADN combinatiu i l’atractiu de jugar al costat de Leo Messi -que no és poc-, però no podrà assegurar a De Jong un lloc a l’onze titular.
A falta d’un terratrèmol de baixes, Sergio Busquets i Ivan Rakitic són fixos per a Ernesto Valverde. Entre Arturo Vidal, Coutinho i Arthur Melo completen la sala de màquines. El tècnic tria en funció del rendiment i del rival. L’opció de Carles Aleñá i el futur de Riqui Puig o Oriol Busquets amplien un ventall d’opcions que podria coronar-se amb el ja esmentat Rabiot. Molts jugadors per garantir la competitivitat. El bloc hi surt guanyant. Les individualitats, una mica menys. El club ha de treballar per fer entendre a De Jong que si treballa serà un home important a Can Barça. Aconseguir-ho pot ser clau per fer bona la predisposició del seu agent.
1. Carta. El president Macron ha escrit una carta als francesos per invitar-los a un gran debat nacional “per construir un nou contracte per a la nació” i per transformar “les còleres en solucions”. Còlera: “Irritació violenta contra algú que ens ha inferit o creiem que ens ha inferit un insult, una injúria, un dany”, diu el diccionari.
Insòlit és el procediment de convocatòria (només dos presidents s’havien dirigit per carta als francesos, Mitterrand i Chirac, per anunciar que es presentaven a la reelecció), insòlit és el projecte, del qual no se sap ni tan sols com ha de culminar, encara que no es descarta la hipòtesi d’un referèndum, i insòlita és la gosadia d’un president que volent salvar el mandat s’arrisca a arruïnar-lo definitivament. (Alguns recordaran el referèndum que el 1969 va provocar la dimissió del general De Gaulle.) Les primeres línies de la carta de Macron són una sobredosi d’antidepressius patriòtics: França “no és un país com els altres” (mania obsessiva de tots els nacionalismes del món), “és una de les nacions més fraternals i més igualitàries”. Des de dalt, doncs, es convoca un simulacre de refundació de la democràcia, responent al clima d'irritació i d’humiliació que els 'armilles grogues' han aconseguit fer arribar a palau.
2. Diagnòstic. Veurem si França és capaç d’inventar una via de sortida de la crisi de les democràcies liberals. Evidentment Macron no és cap revolucionari i el seu objectiu és la defensa de l''statu quo', fer les reformes necessàries perquè res essencial es posi en perill. I per si algú ho dubtava, a la seva convocatòria ja deixa clar que no tocarà els beneficis fiscals acordats a les grans fortunes i al capital. Un pacte de refundació democràtica per ser convincent hauria de venir acompanyat d’un pacte social que no s’albira en aquest debat, per nul·la voluntat d’una part.
Però el que és rellevant de la iniciativa del president Macron és la interpretació de la crisi que hi ha al darrere. Si el president convoca tota la ciutadania a debatre, no només a votar quan toqui, és perquè és conscient que els francesos estan deixant de sentir-se ciutadans perquè es veuen menystinguts i humiliats pels que haurien de ser els seus representants i s’obliden d’ells des del moment en què són elegits. Una democràcia sense ciutadans no existeix, és una forma d’aristocràcia. La gent ha aixecat la veu i el president ha entès que volien reconeixement: per això es dirigeix a ells. I per això busca salvar els mobles, els personals i els institucionals, convocant-los i fent-los partícips d’un debat articulat sobre quatre temes: impostos i despesa pública, organització de l’estat, transició ecològica, i democràcia i ciutadania.
Macron constata, doncs, que la ciutadania se sent despenjada de les institucions i que això afebleix irremeiablement la democràcia, però també assenyala un altre gran problema d’aquest moment: les institucions intermèdies, les que han articulat els diàlegs de dalt a baix i de baix a dalt, organitzacions de la societat civil, mitjans de comunicació, teixit associatiu, estan molt debilitades, desbordades per la comunicació digital. I opta per encarregar als alcaldes, representants de la República al territori elegits pels ciutadans, l’organització dels debats.
Hi haurà temps per veure què dona tot plegat, però és una bona notícia que un alt dirigent polític reconegui obertament la crisi de representació de la democràcia. I se la jugui, en l’intent de recuperar el carrer. Macron no es limita a apel·lar a l’imperi de la llei (que també: els excessos policials han estat notoris les últimes setmanes, com s'ha denunciat amb l'ús de l'“Allô, Place Beauvau”) sinó que ofereix renovar i reformar les institucions. Aquí, en canvi, es premia l’extrema dreta i s’estigmatitza o es castiga els que pretenen donar la paraula a la ciutadania i introduir canvis democràtics.
Per cert, ¿i la política? Doncs la política també hauria de canviar radicalment per adaptar-se al nou món. Per desgràcia, va tard. Així ho cantava Dylan: "Veniu, ministres, diputats, escolteu-me de grat, deixeu lliures les portes, no detureu pas ningú. Atenció! Els endarrerits són els que ho perdran tot. Deixeu el vostre vell camí, ja no serveix; ¿no sentiu aquest vent que us trenca els vidres i fa trontollar les parets? És que els temps estan canviant".
Quan tastem un vi acostumem a saber al primer glop si ens agrada o no ens agrada, però difícilment tanquem els ulls i fem un viatge fins als orígens que l’han fet possible. Costa molt que ens vingui al cap que per poder arribar a la taula ha hagut de passar per unes quantes vicissituds. L’elaboració que tenim a les mans és el resultat d’un raïm que han modelat els viticultors i enòlegs. A més, parteix d’una vinya amb una genètica seleccionada i que creix en un terreny subjecte a uns canvis de temps constants que en molts cellers vinculen també als efectes del canvi climàtic. Ara hi ha sequera i ara plou molt, amb la qual cosa el vi de cada anyada és diferent.
El 2018 s’ha acomiadat com un any molt plujós, fins al punt que s’han batut rècords històrics de precipitació. La qüestió és com es pot arribar a notar tota aquesta aigua en una copa de vi. Des de fa uns anys la meteoròloga de RAC1, Mònica Usart, s’ha interessat per la interacció entre el temps atmosfèric i els vins, i s’ha aliat amb alguns cellers per organitzar tastos en què aquesta relació queda ben acreditada. “M’ha sorprès que en el gust dels vins hi puguis veure tan clarament reflectida la meteorologia”, admet. Una de les millors maneres de comprovar-ho és participant en un tast vertical en què es poden degustar diverses anyades d’un mateix vi. Les diferències es noten especialment en les elaboracions més artesanals. Són molt evidents en un escumós de llarga criança que elabora l’enòloga Blanca Ozcáriz al Penedès amb el seu segell propi, El Jardí dels Sentits, i que és un cupatge clàssic del cava amb les varietats xarel·lo, macabeu i parellada. En el de l’anyada del 2007 es percep clarament l’envelliment, mentre que el del 2008 es conserva fresc i amb bona acidesa, malgrat que en tots dos casos ja ha transcorregut almenys una dècada. Ozcáriz detalla que el primer es va originar en un any amb un temps “mediterrani clàssic” i plujós, cosa que va fer que el raïm estigués “més diluït” i baixés l’acidesa. El segon va ser fresc i sec, amb trets més propis d’“una anyada del nord”.
Raïm del celler Rubió de Sòls. Foto Judit Sogas
En l’elaboració d’un vi hi intervenen una infinitat de condicionants que poden passar inadvertits fàcilment. “No hi ha un cep igual que un altre”, remarca Delfí Sanahuja, cap d’enologia del Grup Peralada (que es pilota des de l’Alt Empordà). Supervisa l’elaboració d’uns 215 vins diferents cada any i ha constatat com dos ceps plantats alhora de costat poden créixer amb uns quants centímetres d’altura de diferència. Entre els elements que impacten a la vinya, Usart identifica “molts factors” meteorològics. “El que pot fer més mal és la pedra, que ho pot destrossar tot. Una glaçada en mal moment també afecta molt. Molta calor pot fer molt mal, aigua continuada que no deixi eixugar també, i el vent és positiu però en la mesura adequada”, sintetitza. El millor any és que sigui temperat i humit, conclou.
L’ANY DE LA PLUJA
La protagonista del 2018 ha sigut la pluja. Si cau molta aigua, els ceps creixen amb més vigor i el raïm és més gros. Però aigua abundant també suposa que s’ha d’estar molt a sobre de la vinya perquè hi ha el risc de tenir efectes indesitjats, com els fongs. “Quan plou, el raïm s’infla i, si no té espai per sortir, rebenta i es podreix”, il·lustra Sanahuja. En general convé que els gotims no estiguin atapeïts. “En un raïm ben cuidat ja pot ploure tant com vulgui”, sosté l’enòleg. Detalla que a l’Empordà els ha plogut a la primavera, i que no ho ha tornat a fer fins que la verema ja ha estat gairebé finalitzada. “La qualitat del 2018 ha sigut molt bona”, subratlla, però no a tot arreu han tingut la mateixa sort amb la pluja.
En algunes zones ha fet disminuir el pol·len a la primavera, cosa que dificulta la transició de flor a raïm, i ha retardat la verema, explica la professora de l’àrea de viticultura de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Assumpta Mateos, que també assessora el celler Clos Barenys de Vila-seca (Tarragonès). Tot i així, pronostica que en els vins de gamma mitjana augmentarà la qualitat perquè s’ha sigut més selectiu a l’hora d’escollir el raïm per als més bons, que fins i tot poden millorar. L’ideal és, segons Mateos, que la vinya pateixi “cert estrès hídric” per concentrar els sucres que després han de transformar-se en alcohol, si bé amb mesura. Ho sap bé Judit Sogas, enòloga i viticultora del celler Rubió de Sòls (Noguera). Es defineix com “una fan del clima” i en fa un seguiment exhaustiu a la vinya. Creu que el 2018 ha sigut “un molt bon any” i espera que enguany “encara pugui ser millor”. Celebra que les pluges han deixat enrere “tres anys molt extrems de calor i sequera” que van culminar el 2017 amb la mort de més d’un 20% dels ceps de la seva finca. La vinya ha acumulat reserves per brotar amb força a la primavera.
A l’Empordà també saben bé què és patir una ventada quan bufa la tramuntana. “Fa estressar molt els ceps”, recalca Sanahuja. Es trenquen els sarments i es perd el raïm, i la pol·linització també es pot veure dificultada, de manera que els gotims poden acabar reduïts a la meitat. Ara bé, el vent també facilita que les vinyes s’assequin ràpidament després de la pluja i evitin la proliferació dels fongs.
Celler Rubió de Sòls. Foto: Judit Sogas
Un altre problema són les pedregades, que poden causar grans estralls en indrets com el Pallars Jussà, on han tingut “una incidència important”, explica Raül Bobet, del celler Castell d’Encús, que té unes xarxes per evitar que la pedra malmeti el raïm. Les gelades són un perill especialment a l’inici de la primavera amb la brotada ja en marxa o a finals de setembre quan no s’ha culminat encara la verema, mentre que la neu és benvinguda per l’aportació d’aigua però dificulta els treballs en el camp.
EL CLIMA “ESTÀ MOLT ALTERAT”
Els cellers tenen assumit que han de conviure amb la incertesa que genera el canvi climàtic. “La variabilitat dels vins es pot veure molt més tocada”, manté Antoni Falcón, de Vins de Taller (Alt Empordà), ja que “el clima està molt alterat”. Ho exemplifica amb el fet que poden patir una gelada i després la temperatura pot pujar a 25 graus i ploure. Els viticultors tenen clar que en aquest context han d’aplicar tècniques que garanteixin un raïm de qualitat si volen que el vi també ho sigui. “El viticultor agafa un paper molt protagonista”, ressalta Falcón, que veu el futur “més en la viticultura que en l’enologia”, o sigui en posar molt d’èmfasi a tenir molta cura del camp.
Creu que les varietats de raïm que tindran continuïtat seran capaces d’adaptar-se tant en episodis de sequera com d’aigua abundant. Mateos ressalta que un dels efectes de l’increment de temperatures és que “el raïm madura abans”, i admet que al Tarragonès ja els costa collir-lo a una graduació alcohòlica inferior a 15 graus. “Per sobre de 15 graus no es considera vi, sinó licor”, recorda, i apunta que caldrà apostar per varietats que maduren tard. També destaca que els canvis han permès plantar vinyes en zones més elevades, com al Pirineu.
ELS SENGLARS TAMBÉ FAN DE LES SEVES
Els fenòmens atmosfèrics no són els únics que fan tremolar els viticultors. Ocells, insectes i senglars poden resultar un autèntic maldecap i causar pèrdues importants. “Al voltant del 30% del raïm de la finca de Garbet és a la panxa dels senglars”, detalla Delfí Sanahuja, enòleg del Grup Peralada. Es tracta d’un indret davant del mar a Colera d’on Peralada obté els vins de gamma més alta
El jutjat de Guàrdia d'Arenys de Mar ha acordat llibertat provisional amb mesures cautelars per a l'home de 21 anys acusat de maltractar el seu fill de dos mesos, que continua ingressat a l'UCI de l'Hospital de la Vall d'Hebron.
El jutge l'obliga a comparèixer setmanalment al jutjat, li ha retirat el passaport i li ha prohibit sortir del país i acostar-se al seu fill a una distància inferior a 500 metres.
Segons fonts del centre hospitalari, el nadó continua estable dins la gravetat.
Va ser el centre hospitalari el que va activar el protocol per maltractament i va donar l'alarma als Mossos, que van detenir el pare del nen en un municipi del Maresme dijous a la tarda.
A l'arrestat se l'acusa d'un delicte de violència física i psíquica habitual a la llar i un altre de lesions, uns delictes que podrien canviar si el nadó acaba morint a causa de les lesions. Dijous la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) va anunciar que havia obert un expedient de desemparament i va assumir la tutela del nadó.
En paral·lel, el departament de Salut, a través de la Direcció General d'Ordenació i Regulació Sanitària, ha obert un expedient per investigar l'assistència prèvia que ha rebut el nadó en diferents centres les últimes setmanes, segons informa el Govern.
A més, Afers Socials està analitzant l'actuació dels serveis socials municipals. D'altra banda, la conselleria s'ha personat com a acusació particular en el cas en defensa dels drets de l'infant.
Pineda de Mar es personarà com a acusació particular
L'Ajuntament de Pineda de Mar també es personarà com a acusació particular. L'alcalde del municipi maresmenc on està empadronada la família, Xavier Amor, ha explicat en declaracions a Ràdio Pineda que dilluns s'ha convocat una Junta de Portaveus extraordinària al migdia per tractar la situació. Alhora, ha posat el consistori "a disposició de la Generalitat per col·laborar" i ha expressat que "ara el més important és la recuperació del nadó i que es faci justícia"
Asseure al banc dels acusats del Tribunal Suprem el vicepresident del govern de Catalunya i vuit consellers, la presidenta del Parlament i els líders d’Òmnium i de l’Assemblea és, per si mateix, un fet amb una càrrega política innegable. I que la principal acusació sigui pel delicte de rebel·lió, basant-se en una violència imaginada, subratlla encara més que la vocació no és buscar la justícia sinó castigar les persones que posen cara a un moviment polític que l’Estat combat amb el Codi Penal en lloc de fer-ho amb arguments polítics, amb urnes i amb vots.
Es pot repetir una mentida mil vegades, però això no la convertirà en veritat. El procés judicial que s'ha articulat contra els líders independentistes té l’epicentre en la convocatòria i la celebració del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Però, amb el Codi Penal a la mà, des de l’any 2005 aquesta conducta no és cap delicte perquè expressament es va derogar del Codi Penal. De fet, la mateixa exposició de motius de la llei orgànica 2/2005 que eliminava aquests delictes deia, textualment, que aquests fets es refereixen a conductes que no tenen prou entitat per ser una infracció penal, i menys encara si la pena és de presó. Destacava que el dret penal es regeix pels principis d’intervenció mínima i proporcionalitat i que el Tribunal Constitucional ha reiterat que no es pot privar una persona del dret a la llibertat si no és estrictament imprescindible. I afegia que l’ordenament jurídic té altres formes de control de la legalitat diferents del dret penal.
La voluntat de perseguir per la via penal una qüestió de naturalesa política va portar l’acusació a construir un decorat jurídic
No cal ser cap eminent jurista per entendre que si uns fets concrets com són convocar i organitzar un referèndum han deixat de ser delicte, és jurídicament impossible que si fas això mateix et puguin imputar un delicte. La voluntat de perseguir per la via penal una qüestió de naturalesa política va portar l’acusació a construir un decorat jurídic, adornat amb delictes com la desobediència, la malversació o la rebel·lió, per convertir en delicte una conducta que expressament s’havia despenalitzat. Això suposa un frau perquè torna a convertir en delicte allò que ja no ho era.
Aquest és un dels múltiples exemples que ens ofereix la causa judicial contra l’independentisme. En el conjunt de causes obertes als jutjats d’instrucció, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a l’Audiència Nacional i al Tribunal Suprem hi ha una llista llarga d’irregularitats que permeten acreditar que en aquest assumpte els acusats no veuen respectats els drets fonamentals al jutge imparcial i al jutge predeterminat per la llei. Com és possible, per exemple, que per uns mateixos fets, que estan innegablement connectats entre ells, es divideixi la causa en quatre tribunals diferents?
Aquesta mateixa setmana hem llegit en aquestes pàgines que s’ha qüestionat la legalitat de la instrucció de la causa de l’1-O al jutjat número 13 de Barcelona. Després de conèixer tres versions diferents, es va confirmar l’explicació de l’advocat de la defensa que sostenia que les normes de repartiment dels assumptes als jutjats d’instrucció no s’estan aplicant correctament, perquè tot i que la norma vigent diu explícitament que cal eliminar del repartiment el jutjat que està de guàrdia el dia que es registra una denúncia i també el de l’endemà, a la pràctica això no s’aplica. En altres paraules: la norma diu una cosa, però a la pràctica es fa la contrària. S’han generat interrogants que no tenen resposta sobre la transparència en l’assignació del jutge instructor i cal poder verificar si el programa informàtic que s’utilitza garanteix un repartiment aleatori en què sigui impossible fer alteracions.
Que la justícia espanyola tanqui els ulls davant la realitat no la converteix en una justícia cega per actuar de forma imparcial
Garantir que la justícia és cega, que es fixa en els fets i no pas en les persones, és un principi sagrat. El respecte al dret fonamental a ser jutjat per un jutge imparcial serà observat amb lupa pel Tribunal Europeu de Drets Humans quan el tema arribi a Estrasburg. Qui els farà entendre que saltar-se la norma vigent per decidir el jutge instructor no vulnera els drets fonamentals?
Posats a no entendre certes coses, que en una causa amb tanta càrrega política vegin que qui exerceix d’acusació popular, al costat de la Fiscalia i de l’advocacia de l’Estat, és un partit polític d’ultradreta que vol expulsar els immigrants i que nega la violència contra les dones és una pèssima carta de presentació per a un sistema judicial que es vulgui homologar a les democràcies més avançades. Que la justícia espanyola tanqui els ulls davant la realitat no la converteix en una justícia cega per actuar de forma imparcial.
