les patronals

Extremadament preocupant". Així veu Roger Gaspa, president de Foment Comerç, la possibilitat que la ciutat de Barcelona i l'àrea metropolitana no entrin dilluns que ve en la fase 1 del desconfinament i quedin en la denominada fase 0. La diferència econòmica és clara. A la fase 1 ja podran obrir els comerços de menys de 400 metres quadrats sense que calgui cita prèvia, limitant l'aforament al 30%, i els bars i restaurants podran posar en marxa les terrasses, tot i que a un 50% de la seva capacitat.

La possibilitat d'allargar la fase 0 "no crea alarma, sinó el següent", explica Gaspa, que considera que es poden buscar mesures sanitàries per evitar el contagi però "que siguin menys lesives per a l'economia". "Anar a comprar no és perillós", assegura el responsable de comerç de la patronal Foment, que argumenta que durant el confinament s'ha pogut anar a les botigues d'alimentació, supermercats i les farmàcies, prenent mesures de seguretat que es poden seguir també a la resta del comerç.

Àlex Goñi, president de Pimec Comerç és una mica més contingut, però no amaga la seva decepció davant la possibilitat d'haver de mantenir la cita prèvia al comerç encara un temps si no es passa a la fase 1. Goñi recorda que fins ara els supermercats, botigues d'alimentació, estancs i farmàcies han estat oberts sense cita prèvia, però controlant l'accés per evitar aglomeracions. "M'indigna que es retardi la reobertura", explica Goñi, que també es queixa que no s'hagin destinat més diners a ajudar un sector que representa el 16% del PIB català.

Les patronals Foment i Pimec Comerç ja van dir que un 70% del teixit comercial està en risc. Gaspa està convençut que almenys un 20% del comerç ja no tornarà a obrir després del confinament, i cada setmana que s'allarga el tancament aquest percentatge pujarà. Recorda que el sector no factura res des de fa 52 dies, quan es calcula que tenia liquiditat per aguantar entre 20 i 25 dies de mitjana, i apunta que al sector del comerç el 65% de la despesa és fixa i correspon a sous i lloguers. Si es passa a la fase 1 i el comerç obre, no facturarà el mateix que abans, però "hi haurà certa relaxació a les tensions de tresoreria", apunta.

El petit comerç tem que els descomptes postconfinament agreugin la seva crisi

residencies

516,76 euros. Això és el que la residència d’avis Centre Residencial CDM, de Canet de Mar, vol cobrar a cada resident per les despeses extres que ha tingut per fer front a l’emergència del coronavirus. Al centre no s’hi ha detectat ni un sol cas. Per sort, tots els avis estan lliures del virus o almenys cap n’ha tingut símptomes fins ara. Això sí, la residència ha desemborsat un dineral per fer reformes de pes en la seva estructura. Qui paga aquesta factura?

Alguns familiars s’han revoltat: ho consideren un abús. El departament de Benestar Social de la Generalitat també ha advertit a CDM que obrirà un “expedient sancionador” en cas que cobri aquests diners. I, per la seva banda, la patronal de les residències privades, ACRA, ha admès que es tracta del primer cas que es troba d’aquest tipus. Malgrat això, la seva presidenta, Cinta Pascual, ha recordat que tard o d’hora s’haurà de posar sobre la taula el cost que els centres estan tenint per adaptar-se a la pandèmia. “Qui ho ha d’assumir és l’administració”, opina. De moment la Generalitat manté el silenci. No ha contestat a l’ARA si té previst fer algun reemborsament als centres.

La residència CDM és en un lloc privilegiat. Està a tocar de l’imponent santuari de la Misericòrdia, al capdamunt del poble de Canet de Mar. Les seves instal·lacions també són impressionants. Ocupa un edifici rehabilitat que era un antic convent i disposa d’un jardí enorme. El que semblava gairebé el paradís es va convertir en un infern amb el coronavirus.

Obres d’adaptació

“Hem dividit la residència en cinc sectors”, explica Mireia Ruiz, la responsable de comunicació, mentre mostra les instal·lacions des del jardí. L’interior es pot veure perfectament des de fora perquè hi ha grans finestrals. El que era abans un espai diàfan grandiós s’ha reconvertit ara en quatre sales dividides per envans de fusta. A cada sala s’hi ha col·locat un lavabo químic adaptat -que són llogats, precisa Ruiz, i, per tant, la residència ha de pagar una quota cada mes-, un rentamans i un televisor.

Tot amb l’objectiu de dividir en grups de 15 els 70 avis que hi ha ara a la residència i evitar que comparteixin un mateix espai. Així, si un es contagia, només n’infectaria uns quants. A la capella s’han habilitat 10 llits per aïllar possibles casos i, lògicament, la residència ha hagut de contractar més personal, a més de fer mans i mànigues per aconseguir material de protecció.

El 22 d’abril CDM va enviar un comunicat als familiars dels residents per informar que a final de mes cobraria un rebut extraordinari de 516,76 euros per cobrir totes aquestes despeses i que la quota mensual augmentaria uns 300 euros a partir d’aleshores. Va obrir la capsa de Pandora. Va rebre tantes queixes que sis dies més tard va enviar un altre comunicat rectificant: la quota extraordinària ja no seria obligatòria sinó optativa -segons les possibilitats de cadascú- i l’augment mensual queda de moment en suspens. Malgrat això, el comunicat adverteix: “Si tots ens dieu que no col·laboreu, CDM no podrà mantenir les mesures preses fins ara de prevenció i protecció en aquesta guerra contra el covid-19”.

Queixes dels familiars

“Jo no tinc capacitat de pagar i les coses no es fan així”, diu indignada per telèfon Elena Navarro, que és l’única familiar que està disposada a donar la cara públicament, tot i que admet que tem que això tingui conseqüències per a la seva mare, de 77 anys, que està ingressada a la residència. “Jo m’ofereixo a organitzar una assemblea de familiars de residents per buscar una solució entre tots. Però qui hauria de pagar és la Generalitat, no nosaltres”, es queixa.

Un altre familiar que té el seu pare de 90 anys a la CDM i que prefereix mantenir l’anonimat pel mateix, per por que el seu pare en surti malparat, explica que s’ha queixat al Síndic de Greuges, a Benestar Social, a Salut i al Consell Comarcal del Maresme. Ha mogut cel i terra perquè ho considera un abús. El seu pare ocupa una plaça pública a la residència i paga 1.400 euros al mes. “No podem pagar més”, assegura. Ell també creu que qui hauria d’assumir la despesa és el Govern.

“¿De debò creuen que prendrem represàlies?”, diu amb cara d’incredulitat Joaquim Rovira, el gerent de CDM, quan s’assabenta que els familiars tenen por pels seus éssers estimats que són al centre. “Aquí no ha marxat mai ningú per problemes econòmics”, assegura. Té aspecte de cansat i diumenge anava d’un lloc a un altre organitzant-ho tot, perquè l’ONG Open Arms va visitar la residència per fer les proves del coronavirus als avis. “Per descomptat que hem demanat ajut a la Generalitat i això ha sigut un campi qui pugui. Si haguéssim esperat el Govern, aquí hauríem tingut vint morts”, afegeix. “Des de CatSalut ens han dit que ens pagaran les despeses sanitàries, però la meva esperança que l’administració ens pregunti quant ens hem gastat és mínima”.

Fonts de Benestar Social van informar ahir que l’increment que vol aplicar CDM és “abusiu”, que no ha estat autoritzat per l’esmentat departament i que obrirà un expedient sancionador si el centre fa el cobrament. Sobre el pagament de les despeses extres, no van dir res.

“Doncs a mi no m’importa pagar. Ho han fet molt bé, ningú s’ha infectat i els estic molt agraït”, diu amb la veu trencada Ramon Riera. La seva dona està ingressada a la residència i ell sí que es pot permetre pagar els 516,76 euros.

mascaretes

Bon dia des de l’ARA. És dilluns, 4 de maig de 2020. I sembla que farà calor. Al migdia el termòmetre arribarà fins als 30 graus a Ponent, però en canvi a la costa l'ambient podria ser més fresc que els últims dies, sobretot a les Terres de l'Ebre i a la Costa Daurada. Sol, núvols prims i alguna possible boira costanera al sud.

1. Avui és el primer dia de la fase zero. A partir d’avui és obligatori l’ús de mascaretes al transport públic, i també cal dur mascareta al taxi. L’ocupació es limita a la meitat dels seients disponibles. 

Els establiments de menys de 400 metres quadrats poden tornar a obrir, però han de treballar amb un sistema de cita prèvia, i a l’interior del local només pot haver-hi un client per cada treballador. 

Tens un comerç? Aquestes són les condicions per reobrir a partir de demà

L’hostaleria només pot preparar menjar si els clients el compren per emportar-se’l, sense consumir dins del bar o el restaurant. L’horari de recollida s’ha de fixar abans per telèfon.  

L’ús del cotxe continua sent el mateix que fins ara, limitat a un sol passatger, màxim dos del mateix nucli familiar, i anant un al davant i l’altre al darrere. 

A partir d’avui es reprenen les reformes als edificis, pisos i locals tancats en què no hi hagi cap contacte amb persones que no estiguin relacionades amb l’obra. 

De cara a la setmana que ve:

Podrem reunir-nos en grups d’un màxim de 10 persones a casa d’amics i familiars. 

Podrem visitar els avis a casa però amb mascaretes i respectant una distància de seguretat de dos metres. ( Els avis en residències podrien no rebre visites fins al juny, per això està per concretar.)

Els avis en residències podrien no rebre visites fins al juny

Podran obrir les terrasses interiors i exteriors de bars, restaurants i hotels amb un 50% de la seva capacitat. 

Ja no caldrà cita prèvia i reobriran les botigues de menys de 400 metres quadrats. 

Es podrà acompanyar els morts fins al final, cosa que no ha sigut possible fins ara. 

Tot això serà possible sempre que no hi hagi un rebrot.

Quan podré visitar la família i els amics? A partir de mitjans de maig es permetran reunions de fins a 10 persones

2. Com se sap, Catalunya proposa 9 regions per fer el desconfinament. Ahir a la nit el departament de Salut donava per fet que es faria per regions, però el ministeri de Sanitat no ho va confirmar. Si, com sembla, les unitat de desconfinament acaben sent les regions sanitàries catalanes, el mapa seria aquest: Terres de l’Ebre, Tarragona, Barcelona Ciutat, Metropolitana Nord, Metropolitana Sud, Catalunya Central, Lleida, Alt Pirineu i Aran i Girona. Ara mateix Catalunya té 7 regions sanitàries, però com que a l’àrea metropolitana hi viu molta gent, es dividiria la regió de Barcelona en tres àrees: Metropolitana Nord (Badalona, Santa Coloma de Gramenet, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental), Metropolitana Sud (l’Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Garraf i el Barcelonès Sud) i Barcelona Ciutat.

Salut proposa dividir Catalunya en nou regions per fer el desconfinament

3. A Catalunya, en les últimes 24 hores hi han mort 56 persones, i això ens porta a un total de 10.508 persones.

Cau el nombre de nous contagis i es confirma la tendència a la baixa de morts.  

Catalunya registra 143 contagis, la xifra més baixa des del 12 de març

4. Donald Trump ha estat entrevistat aquesta matinada al Mall de Washington, al Memorial de Lincoln, i ha dit que els morts als Estats Units podrien enfilar-se fins al 100.000, però que si no arriba a ser per les mesures que ell ha pres potser haurien arribat als dos milions. I ha admès que la primera vegada que li van parlar del coronavirus va ser el 23 de gener, a la reunió de cada matí, però que per la manera com n'hi van parlar no semblava gran cosa.

5. Per acabar, tres entrevistes més que han sigut notícia: 

La vicepresidenta quarta espanyola, Teresa Ribera, en una entrevista a El País, ha dit: “Espanya és a la gamma alta d’èxit, d’altres han recomanat beure lleixiu”. Espanya és el tercer país del món amb més morts en xifres absolutes, o el segon en xifres relatives. Quan li pregunten per Portugal diu que “està més a l’oest”, i que ho van veure venir. Com diu l’Àlex Gutiérrez, fa venir ganes de córrer (cap a l’oest o cap on sigui). 

Nacionalisme de diumenge (i la que ens espera)

Javier Cercas, entrevistat per Núria Navarro a El Periódico: “Aquesta crisi és terrible, però em va afectar més la tardor del 2017”. Ja ho va dir Margallo fa quatre anys: “Un atac terrorista se supera, la dissolució d’Espanya és irreversible”. 

Sandro Rosell, quan Jordi Évole li pregunta a La Sexta si és independentista, contesta amb una evasiva: diu que votaria que sí en un referèndum d’independència, però que si guanyés el sí, se n’aniria de Catalunya.

Sandro Rosell: "Dos anys de presó no tenen preu, no es paguen amb res"

desconfinament

A la pista de l'INEFC on el Lluc Fernández s'havia de graduar en ciències de l'activitat física i l'esport el dia 5 de juny ara hi ha 252 llits d'un hospital de campanya preparat per fer front a la pandèmia. S'havia imaginat un comiat dels quatre anys de carrera molt diferent: preparant el vestit, recollint l'orla, celebrant amb la família el final d'una etapa clau de la seva vida, sortint de festa amb els companys de classe. Però el maleït coronavirus també s'ha endut les petites celebracions quotidianes que, al capdavall, són les que donen sentit a la vida. "És una llàstima que una etapa de quatre anys tan important, que suposa el pas cap al món professional, no la puguem acabar amb la festa de graduació", diu el Lluc.

"Em sap greu no passar els últims dies d'universitat allà. Valoraríem el fet d'estar acabant algunes classes i assignatures o de fer l'últim examen de la carrera", admet aquest estudiant. Tampoc podran marxar de viatge a finals de maig els que tenien previst celebrar el final de l'etapa universitària a Tenerife ni els que havien de travessar l'oceà per brindar amb caipirinhes a la Riviera Maya.

• 

El Lluc Fernández i la resta d'alumnes de CAFE de la UB / ARA

La Daia Vidal, que estudia segon de batxillerat a l'Institut Bisbe Sivilla de Calella, també s'ha quedat sense viatge d'un final de curs especialment complicat. Ho tenia tot planificat per celebrar haver fet la selectivitat com es mereix l'ocasió: "Teníem les PAU el 9, 10 i 11 de juny; el 12 ens graduàvem i el 13 marxàvem a Menorca de viatge". Però tot se n'ha anat en orris: la selectivitat s'ha ajornat fins al 7, 8 i 9 de juliol (per ara), la graduació ha quedat en l'aire i estan a punt d'anul·lar el viatge. "És el que em fa més pena. Portava tot l'any esperant per marxar. Havia de ser l'estiu de la meva vida i no tindrem ni viatge, ni Canet Rock, ni res", lamenta.

Tot i que admeten que quedar-se sense graduació o viatge són els efectes col·laterals d'una pandèmia global gravíssima, ningú els estalvia la sensació de buidor i tristesa per uns comiats mal tancats i pel fet de quedar-se sense aquests actes que, al capdavall, són un reconeixement a l'esforç fet durant els anys d'estudis. Però el coronavirus no entén ni de rituals ni de tradicions. "Molts portem 15 anys a l'escola i era un comiat final. A mi em sap greu que no ens graduem", diu l'Ona Mas, estudiant de segon de batxillerat a l'Escola Freta de Calella.

Ella i els seus companys també es quedaran sense graduació. "Normalment ens reparteixen els diplomes, hi ha gent que fa un discurs i fem vídeos amb les fotos dels viatges, les excursions... Després anem a sopar amb els professors, perquè a batxillerat es genera molt bon rotllo. Són anys molt intensos i nosaltres volem que hi siguin. Després se surt de festa a Calella o a Mataró", explica. Res de tot això passarà. Ara bé, malgrat que la fa posar una mica trista no fer la festa de final de curs, l'Ona està més pendent i preocupada per estudiar la selectivitat. "Tinc dos pensaments: una part em diu que he de treballar molt des d'ara i fins al juliol, i l'altra em diu que potser ni farem la selectivitat o que potser la farem al setembre", expliu.

"Necessiten plorar i emocionar-se"

I si els alumnes més grans viuen una nostàlgia anticipada aquest en abrupte final de curs, els pares dels més petits tampoc se'n saben avenir. La Mireia formava part de la comissió que preparava la graduació de la classe de 6è d'una escola de Sarrià. Van reservar el local amb un any d'antelació, havien recopilat fotos i vídeos des que eren petits i esperaven amb il·lusió el 13 de juny, un dia especial per tancar una etapa escolar amb els companys, els mestres i les famílies. "Potser ens fa més il·lusió als pares", admet la Mireia, sobretot perquè al mateix centre es pot fer l'ESO i la majoria dels alumnes es veuen l'any següent.

Precisament perquè la seva filla Laia no podrà fer primer d'ESO a la mateixa escola, l'Albert està una mica decebut perquè la nena no tindrà el comiat que esperava. Les famílies de sisè de l'Escola Decroly de Barcelona feia mesos que preparaven la festa i el viatge de final de curs, recollint fons, fent manualitats, paneres o roses per Sant Jordi. Una esquiada que no es va fer ni es farà. "Tenim tots els diners, i per tant alguna cosa mirarem. No per esquiar, esclar, però sí per fer algun comiat, perquè si no serà molt desangelat", diu l'Albert.

"Ells necessiten plorar i emocionar-se, pintar les samarretes i dir-se adeu", afirma, i assegura que quan la Laia va saber que no calia fer la bossa per anar a esquiar li va saber greu. "Però la situació del confinament ha acabat sobrepassant el disgust. I crec que el que ha passat sí que ho recordarà tota la vida, més que l'esquiada", afegeix amb un mig somriure. 

Comiats definitius

Als àlbums de fotos de les filles de la Carolina, de 9 i 11 anys, hi faltaran els d'un comiat més definitiu. La família es trasllada a França i deixen a Barcelona els amics, companys de classe i d'extraescolars. "Tenim la incertesa de si finalment es tornaran a veure algun dia abans de marxar per acomiadar-se, fer-se abraçades i petons després d'estar tants anys junts", afirma. La pandèmia, que ens ha capgirat la vida a tots d'un dia per l'altre, revaloritza cerimònies i tradicions com els comiats de curs, amb les seves abraçades i llàgrimes incloses, que ara prenen una importància catàrtica que cap pantalla podrà substituir

TREBALL

És el Primer de Maig més estrany que han viscut, admeten els sindicats. “Faltarà la pell per poder escenificar la força col·lectiva laboral que representa aquest dia”, reconeix el secretari general de Comissions Obreres, Javier Pacheco. El sentiment és estrany perquè la població està confinada i, per tant, no hi haurà manifestacions als carrers i, sobretot, perquè se celebra el Dia del Treball quan un 29% de la població activa -és a dir, els catalans majors d’edat que estan en disposició de treballar- està a l’atur o bé sotmesa a un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO).

Si s’hi sumen els 411.600 desocupats de l’EPA del primer trimestre feta pública aquest dimarts i els prop de 700.000 afectats per ERTOs, actualment estan cobrant un subsidi d’atur 1,11 milions de treballadors (una xifra mai assolida des que es comptabilitzen les dades) del total de 3,8 milions que hi ha de població activa.

És per això que els actes convocats per avui giren entorn de tres paraules, salut, treball i justícia social, i van dirigits a un col·lectiu: els treballadors essencials, entre els quals hi ha el personal mèdic, empleats de supermercats, neteja, etc. “Aquest Primer de Maig és tan important com els altres”, va assegurar el secretari general de la UGT, Camil Ros, en la presentació dels actes. Per retre homenatge a aquest col·lectiu, Pacheco i Ros faran avui al matí una intervenció davant de l’Hospital del Mar de Barcelona.

Entres les principals reclamacions dels sindicats hi haurà, de nou, la derogació de la reforma laboral del 2012 per “evitar els mateixos errors” que es van cometre durant la sortida de la crisi del 2008. “No es pot reactivar l’economia retallant pressupostos públics i drets dels treballadors”, alerta el portaveu de la UGT. A més, també demanaran el retorn de l’autorització administrativa a l’hora de donar llum verda als processos d’acomiadaments col·lectius.

El gran temor dels sindicats, però, és que els actuals ERTO s’acabin convertint en EROs, és a dir, en acomiadaments definitius, cosa que faria disparar la taxa d’atur en un moment en què no hi ha ofertes de feina. És per això que CCOO i la UGT també reclamen “mecanismes de control” per evitar que es destrueixin llocs de treball a les empreses que s’han beneficiat de les mesures excepcionals durant aquest estat d’alarma, com l’exoneració de les cotitzacions a la Seguretat Social dels ERTO.

Davant de la impossibilitat de fer la tradicional mobilització, els dos sindicats majoritaris han organitzat una manifestació virtual a les xarxes a partir de les 13.30 hores. Es donarà als usuaris un hashtag per compartir fotos o vídeos amb les seves reivindicacions laborals. Els que sí que han intentat organitzar una manifestació, que va ser denegada ahir pel ministeri d’Interior argumentant que pot provocar risc de contagi del covid-19, han estat la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) i Lluita Internacionalista.

El seu objectiu era fer una concentració, que complís totes les mesures de seguretat, d’un màxim de 50 persones aquest migdia a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Per a Lluita Internacionalista el que ha fet el ministeri és “negar un dret fonamental en un estat d’excepció encobert”. El sindicat afegeix que la prohibició de la manifestació és “insultant” si es té en compte que “s’envia cada dia un milió de treballadors no essencials a la feina sense les garanties de seguretat adients”.

La crisi del covid-19, però, no només s’està acarnissant amb les empreses i els autònoms sinó també amb els mateixos sindicats. Tal com va avançar l’ARA, la UGT ha presentat un ERTO que finalment afectarà 119 treballadors dels 244 que té a Catalunya i que s’allargarà fins al juny. Cent d’aquests treballadors tindran una reducció de jornada del 50%, nou d’entre el 25% i el 40% i la resta altres opcions. El sindicat compensarà el salari dels treballadors afectats fins a arribar al 100%.

El TC prohibeix les manifestacions

El Tribunal Constitucional va rebutjar ahir la celebració de manifestacions del Primer de Maig. Considera que en plena pandèmia “no es donen les circumstàncies” que permetin l’exercici del dret de reunió. Per al TC, davant de la falta de garanties de seguretat en una situació de màxim contagi, passa per davant el dret a la vida.

Actes virtuals del Primer de Maig

Manifest

Els secretaris generals de Comissions Obreres i la UGT a Catalunya, Javier Pacheco i Camil Ros, respectivament, tenen previst fer una intervenció davant de l’Hospital del Mar de Barcelona a les 11.00. S’ha escollit aquest lloc per retre homenatge als col·lectius essencials que han estat treballant durant tot l’estat d’alarma, entre els quals hi ha el personal mèdic.

Manifestació

Començarà a les 13.30 hores. L’objectiu dels sindicats majoritaris és que a través de les xarxes, sobretot Twitter, els treballadors pengin fotografies i vídeos en què reclamin els seus drets laborals utilitzant els hashtags #JoSocPrimerDeMaig i #1deMaig, tant en català o castellà. Comptabilitzaran la participació a través de la utilització d’aquests hashtags.

Protestes al balcó

Els autodenominats sindicats combatius de Catalunya, formats per la CGT, CNT, COS , IAC, SO i Cobas, han fet una crida perquè a les 18.00 hores la gent surti als balcons amb altaveus i connectin una emissió en directe via YouTube en què els sindicats faran un acte conjunt. “La resposta a aquesta crisi ha de ser sindical i no des del bàndol del col·laboracionisme amb la patronal”, asseguren en un comunicat en referència als sindicats majoritaris. “Cal evitar que facin pagar aquesta crisi als treballadors”, afegeix aquest grup sindical.

Concert

També a les sis de la tarda hi ha previst un concert virtual a nivell estatal, organitzat per Comissions Obreres i la UGT, que es podrà seguir per les pàgines web dels dos sindicats. Està previst que el concert s’acabi just a les vuit de la tarda, per fer l’aplaudiment d’homenatge als empleats dels serveis essencials que s’ha estat fent durant tot l’estat d’alarma.

el crac

A l'Atenes del segle V aC, mentre els més vells recitaven un vers que afirmaven haver sentit anys enrere –"Vindrà una guerra dòria i amb ella una pesta"–, Pèricles, el líder del partit democràtic atenenc i en aquell temps estrateg, es va dirigir a l'assemblea de la ciutat: "Tinc per a mi, en efecte, que una ciutat que progressi col·lectivament resulta més útil als particulars que una altra que tingui prosperitat en cada un dels seus ciutadans, però que s'estigui arruïnant com a estat". Disjuntiva que, més de 1.500 anys després, torna a ser, si és que en algun moment ho ha deixat de ser, la nostra.

No hi ha precedents en les nostres societats d'una aturada econòmica abrupta sense planificació prèvia –que afecta, a més, pols clau de la demanda i la producció a escala mundial– de la magnitud que estem vivint. Merkel ha portat a col·lació fins i tot la Segona Guerra Mundial com a referent. Les distàncies amb aquell conflicte són encara siderals, més de 50 milions de morts ho testifiquen, però la veritat és que la caiguda econòmica en aquests moments és molt superior a la que es va produir amb la crisi del 2008 i fins i tot amb el Crac del 29. Del desastre de la Segona Guerra Mundial se'n va sortir –després del dur hivern 1946-1947, que va paralitzar completament les economies europees i especialment la britànica– amb un ampli procés de nacionalitzacions, una ampliació dels serveis públics i un augment del poder dels treballadors i les treballadores, que es va iniciar precisament a la Gran Bretanya. Del Crac del 29, que havia fet caure un 46% la producció industrial als EUA i un 40% a tot el món, se'n va començar a sortir –en el cas dels Estats Units– amb un ambiciós pla de recuperació econòmica a curt termini i un programa de transformació social a llarg termini.

Va haver-hi veus en contra d'aquest tipus de mesures. El grup financer JP Morgan, al cor de la crisi del 2008, o l'economista pare del neoliberalisme Von Hayek es van declarar clarament en contra de la New Deal de Roosevelt, per exemple, però la veritat és que el liberalisme econòmic va quedar fora de combat pràcticament durant quaranta anys. Per cert, els quaranta anys de més creixement i estabilitat de les economies capitalistes.

La crisi actual ha deixat clar que, davant de tots els profetes de la globalització i de la fi de les sobiranies, l'estat torna a emergir com a element central

2. Hi ha certa perplexitat, i en alguns comentaristes satisfacció indissimulada, veient tants neoliberals de l'ahir convertits en keynesians del demà a partir del que estem vivint. Però en realitat això no és nou, va passar exactament el mateix a inicis de la crisi del 2008, quan es tractava de salvar precisament els grans poders financers. En aquell moment no hi va haver cap problema entre els que havien vilipendiat el "papa estat" quan es tractava de parlar de polítiques socials, per demanar a l'esfera pública una ajuda massiva per al sector financer. Però un cop salvats els bancs, no van trigar gaire a tornar als vells usos amb la idea "que havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats". De fet, del cinisme de la gestió de la crisi del 2008 venen part dels mals actuals. El resultat va ser una mena de keynesianisme per a rics i de neoliberalisme augmentat per a pobres; i al centre de tot, de nou, l'estat. Res no indica que no pugui tornar a passar si no es lluita per evitar-ho.

La crisi actual ha deixat clar que, davant de tots els profetes de la globalització i de la fi de les sobiranies, l'estat torna a emergir com a element central. I, per si en quedava algun dubte en el context de la Unió Europea, l'esvaeixen les declaracions de Fernando Simón quan afirma que Espanya no és confinable, com les regions de la Xina, perquè aquesta mesura no trobaria l'ajuda de ningú per ser sostinguda. La Unió Europea, que ha servit durant aquests anys per mantenir pactes d'estabilitat que han ofegat les nostres economies i els nostres drets, de moment ni hi és ni se l'espera (com a molt ha decidit suspendre el Pacte d'Estabilitat perquè els estats puguin generar dèficit, però això no és ajudar, bàsicament és deixar d'estrangular). De fet, entre la col·lecció de mites llançats pel coronavirus a la foguera de les vanitats neoliberals, hi ha també coses tan inútils com l'article 135 o la Llei d'Estabilitat Pressupostària. Però tot això servirà de ben poc si no es du a terme un pla veritablement ambiciós de futur i sense cap complex ja justificable. La inversió que Pedro Sánchez va anunciar com la més gran de la democràcia espanyola suposa un 1,4% del PIB, la que es va realitzar amb el rescat bancari del 2008, quan en aquell moment es va prioritzar salvar els bancs i no les persones, va ser d’un 4,86%; i Roosevelt va invertir un 6%. Ens haurem d’apropar a Roosevelt el dia després del coronavirus si el que ve és una crisi de llarga durada. Invertir no només per salvar, invertir per reactivar i invertir per transformar una realitat que ja no serveix al futur.

3. Escrivia Josep Fontana ja fa gairebé un quart de segle que si el problema davant les futures pandèmies es plantejava com una guerra entre l’ésser humà i els microbis, era clar que els microbis l’havien guanyat fins ara i la guanyarien sempre: "Són més nombrosos que nosaltres i evolucionen més ràpidament (han après a ajustar-se als canvis de l’entorn amb mutacions o amb diverses formes d’adaptació natural). El problema és que el ràpid creixement de la població humana i la seva destrucció del medi natural han alterat uns equilibris complexos que no entenem prou i han desencadenat efectes imprevistos. O aprenem a viure més racionalment en un món on cada vegada hi ha més éssers humans i menys recursos, o els microbis que competeixen amb nosaltres guanyaran fàcilment aquesta guerra”. En realitat, no és que nosaltres hàgim de protegir el medi ambient, és que el medi ambient ens protegeix a nosaltres. Hem eliminat tanta biodiversitat que ens trobem cara a cara amb allò que nosaltres mateixos hem desencadenat. Les transformacions que haurem de fer en el dia de demà hauran de tenir això també com a fonament. Això i somriure'ns els uns als altres, col·laborar i buscar sortides, per poder recomençar en el dia després.

els uns

a comprensió té un límit. L’estupidesa humana no. Quan encara no t’has pogut refer de la idea de Trump d’ injectar desinfectant directament als pulmons per fer front al virus, a Zahara de los Atunes van decidir fumigar la platja amb lleixiu amb la voluntat de protegir les criatures quan sortissin a passejar. A nou mal, nou remei. L’ésser humà, tan capaç de fites memorables dignes d’elogi com de guions impossibles. No deixem de sorprendre’ns els uns als altres. Persones que pensen, en el sentit més ampli del verb pensar, i que arriben a la conclusió que la inspiració que han tingut pot anar més enllà d’una conversa de sobretaula. I aquesta insistència per destrossar els ecosistemes, ara que la natura pot respirar una mica tranquil·la. Quina manera més automàtica de desaprendre les lliçons. El pitjor de tot és que decisions tan absurdes i nocives es repeteixen de manera incessant com si hi hagués un concurs planetari d’imbecil·litat permanent. Aquesta mania de competir ja us dic que no és bona. Ni ho ha sigut ni ho serà.

L’empatia ens connecta amb els altres perquè els altres sempre poden ser nosaltres. Perquè sense els altres és possible però perd gràcia

Mentrestant, les persones que no bevem desinfectant ens preguntem si ho estem fent prou bé, si ho estem fent malament o si fem el que podem. També si ho estem fent massa bé, en un exercici d’obediència extrema que podria ser preocupant si no fos que ens queda poca esma per qüestionar molts dels gestos que al març encara agafàvem al vol. Estem cansades però no dormim. Les notícies sobre el control de la nostra salut i els nostres moviments, l’excusa de la malaltia per exercir més vigilància, l’aplicació de la llei mordassa, la constant compareixença de militars que ara han decidit deixar descansar però que no descansen mai, la nostra por, la inquietud per la pèrdua de drets, de feina, de futur. El desconfinament per províncies, que sona en blanc i negre i més desconcertant que si barregéssim la veu de Fernando Simón i el to de Pedro Sánchez. El virus de març que s’escampa per tot el territori perquè no sap què són els territoris i el virus d’abril que ha fet classes virtuals per reconèixer l’existència de diferències. A mesura que van passant els dies el desgast del confinament deixa rastre i multiplica temors. El pla de recuperar el món en què vivíem no és temptador. ¿Com ho fem per no tornar enrere, sortir d’aquí i fer-ho tot millor, ara que tenim una nova oportunitat? De quina “nova normalitat” parlen, els que parlen? 

La mobilitat s’amplia i hem de refiar-nos els uns dels altres. Ho hem fet sempre per poder viure en comunitat. De fet, a la vida, hi ha molt poques coses que depenguin exclusivament de nosaltres mateixos. Per això ens emprenyen tant els retards de la Renfe. L’enrenou que ha provocat la sortida de criatures és notable. El recel també s’amplia. Massa dilemes. Per què sí? Per què no? Aviat podrem anar a passejar les que ens hem quedat tancades a casa. A córrer, si és que hi ha aquesta necessitat. Els nostres cossos se’n ressenten. I les nostres ànimes. Aquí no hi ha lleixiu que valgui. La capacitat de resistència que tenim és extraordinària però estem vivint el moment més estrany de les nostres vides. Estem perdent part d’una generació que ha viscut circumstàncies molt més difícils que aquestes. L’estem perdent d’una manera determinada, que és el que dol. La resta, com deia la meva àvia, és llei de vida. L’empatia ens connecta amb els altres perquè els altres sempre poden ser nosaltres. Perquè sense els altres és possible però perd gràcia. Encara que costi riure. 

La ciutat fa olor de primavera. Veig les roselles per internet. Ni sortint a passejar les veuria. No és insuportable però ho trobo a faltar.