coses de nadal

Aquesta setmana que avui s’acaba i que, amb la vinent, la gent acostuma a anomenar els nadals, en un calc preocupant del castellà ocupant, ha vist passar Nadal i Sant Esteve i el dia dels Sants Innocents, això pel que fa a les festes religioses, que són l’origen de tot. Però hi ha els preparatius: es fa el pessebre, es fa cagar el tió, hi ha la Missa del Gall, els espanyols fan la sevalotería, aquí anomenada rifa, a la qual els catalans juguen per costum. Aquest any, a més, gràcies a la munificència del senyor Rajoy, gran benefactor de Catalunya, hem tingut eleccions. Unes eleccions convocades per veure si això de la República quedava en no res. Però a M. Rajoy, com consta als papers del cas Gürtel, li ha sortit el tret per la culata i no solament no ha decapitat els republicans, que ara som més que mai, sinó que ell ha perdut bous i esquelles. Per una banda, els seus representants a Catalunya han passat a ser els últims de la llista, amb els mateixos escons que elsimpresentables de la CUP, aquests que sempre han estat els dimonis dels Pastorets. I, per l’altra, ha hagut d’empassar-se la victòria tan històrica com inútil de Ciudadanos (no sé per què s’entesten a autoanomenar-se Ciutadans, si sempre parlen en espanyol), aquest invent neofalangista creat per anorrear la llengua catalana, entre altres objectius encoratjadors. A Barcelona hi ha hagut la Fira de Santa Llúcia, on venen tot el que es necessita per fer el pessebre i moltes coses més, cada dia més coses. Hi vaig anar a comprar un parell d’ovelles que ens feien falta i una branca de grèvol, que a Catalunya està prohibit tallar-ne. Suposo que el meu grèvol és d’importació. Però és molt bonic. Els arbustos de Sòria són esponerosos i granats i els seus fruits són encara d’un vermell viu. Suposo que la FAES ja deu estar experimentant perquè l’any vinent siguin de color taronja.

Les eleccions les hem guanyades, però els nostres presos continuen presos i els exiliats continuen exiliats

Aquestes eleccions rajonianes, però, han tingut un predomini del color groc emocionant. Amb quatre presos polítics i amb cinc exiliats, no es pot pas dir que hagin estat normals. Aquest groc reivindicatiu ha tenyit les eleccions i continua ben present aquests dies de Nadal. Per exemple, al concert de Sant Esteve, del Palau de la Música, tots els cantants i fins i tot el director, Simon Halsey, un anglès, portaven el llacet groc a sobre. I entre el públic també abundava en forma de llacets i bufandes. Les eleccions les hem guanyades, però els nostres presos continuen presos i els nostres exiliats continuen exiliats. I això sembla que no solament no canviarà, sinó que pot augmentar. Ha estat un Nadal trist, per què negar-ho. Trist per als republicans i trist també, suposo, per als borbònics, que han vist com se’ls han socarrimat les safates de canelons, o el besuc, que és el que es menja a Madrid, capital de la dieta mediterrània.

I ara què, aquesta és la pregunta. Com s’ho faran per constituir un Parlament en aquestes circumstàncies preocupants? Qui investiran president les forces sobiranistes? Tornarà el president Puigdemont? ¿Dimitiran tots els presos i exiliats que són a les llistes per tal de facilitar formar govern i investir un altre president? Qui serà aquest president? Serà de Junts per Catalunya? Què farà Esquerra Republicana, que ja tenia coll avall la seva victòria? Quin Nadal, valga’m Déu!

La Fundació J.V. Foix, una mica com més enllà del temps i les seves misèries, ha editat aquest any, pulcrament, com acostuma a fer-ho, una col·lecció de les felicitacions que el poeta va enviar als seus amics entre el 1948 i el 1976 per Nadal, per Cap d’Any i pel seu natalici, a finals de gener. O sigui que tot quedava dins del cicle nadalenc. La peculiaritat d’aquesta edició és que està composta dels facsímils del full que cada any enviava el poeta. Il·lustrat per un artista diferent cada vegada. Des de Dalí fins a Frederic Amat, passant per Obiols, Tàpies i Miró. Tots aquests fulls estan recollits dins d’una capsa amb un llom amb la tipografia que li agradava a Foix, les majúscules negretes del tipus Bodoni. Així la capsa, posada a la biblioteca, segueix la tònica dels llibrets que cada any ha publicat la Fundació. Tant l’any que va il·lustrar el full Tàpies com l’any que va tocar a Miró, Foix va fer una edició paral·lela, diguem-ho així, il·lustrada per un artista menys agressiu. Suposo que Foix no volia espantar els seus amics més conservadors, aquells als quals enamorava el vell però no exaltava el nou de cap manera.

Ultraviolat

Amb el codi 18-3838, tan fred com el mateix color a què fa referència. Així es coneix tècnicament l’ultravioleta al Pantone Color Institute. Com cada any des del 2000, la branca de Pantone que es dedica a fer de consultora i assessora cromàtica per a marques ha triat el color que predominarà l’any entrant. Ara, a les portes del 2018, ha determinat que quan passem la pàgina del calendari ens endinsarem de ple en el regnat de l’ultravioleta.

“Transmet originalitat, ingenuïtat i un pensament visionari”, ha detallat la directora executiva del Pantone Color Institute, Leatrice Eiseman, alhora que ha explicat que la tria es va fer per comunicar un missatge “optimista i d’esperança”. Si bé és cert que el to porpra s’associa a moviments d’esquerres i feministes, així com a l’espiritualitat i la introspecció, és un color massa complex per reduir-lo als adjectius que fa servir Eiseman i amb els quals, de fet, altres experts consultats per l’ARA no hi estan d’acord. És un color dur, fred, ple de matisos i connotacions antagòniques i complex, molt complex. Tant com els temps que corren.

Blau i roig en tensió

“L’ultravioleta és un color que busca la pau entre dos colors oposats, el blau i el vermell. Busca el compromís entre dues energies divergents, és molt més que la suma de blau i vermell, és molt modern”, explica Glòria Jover, consultora de Pantone des de fa dècades i amb estudi propi a Barcelona. Segons diu, el to del 2018 és “l’evolució del rosa, el color dels mil·lennials que ha dominat durant vuit anys. Aquell rosa buscava la provocació, no era cursi, i va ser important per al públic masculí, per trencar rols. Era modern, i arran d’allò la tecnologia es va rosificar”, recorda.

La influència de la tria anual de Pantone és innegable, i la capacitat de prospecció també. Basant-se en la possible evolució dels colors que ja són tendència i en indicis que reben de tot allò que ens envolta i que a la resta de mortals ens passen desapercebuts, els experts de Pantone arriben a posar-se d’acord sobre quin serà el pròxim color estrella. Des del 2000 fan la tria del color de l’any sempre amb encert, malgrat que de vegades hagin sigut eleccions ben estranyes, com la del 2016, en què per primera vegada van triar dos colors: rosa quars i blau cel, una dualitat tan clàssica i superada que no semblava seguir gaire el ritme d’uns temps marcats pel genderless, és a dir, tot allò que defuig el binomi de gènere.

“Els colors cal conceptualitzar-los i descontextualitzar-los al mateix temps. No hi ha veritats absolutes en les seves interpretacions”, revela Pere Ortega, membre de The Color Community, una associació de professionals del disseny que realitzen estudis sobre tendències cromàtiques i proposen paletes de colors per temporada. “Considerem molt arriscat voler designar un to concret a un període de temps determinat. Potser els sectors més frívols o més automatitzats del mercat necessiten aquest tipus de simplificació cromàtica, però si parlem de cultura visual i difusió d’avantguarda del color dins de la societat creiem que no té sentit ni utilitat fer prospeccions tan reductives. L’any passat Pantone parlava de greenery i ens semblava un concepte més obert, interessant, generador... I per aquest motiu menys erroni”, rebla Ortega.

Entre ioga i missa

L’anàlisi que fa Jover de l’ultravioleta passa per “l’excentricitat”. “S’ha de tenir caràcter per fer-lo servir”, afegeix, i certa modernitat new age, perquè “és com si vingués d’un altre planeta, és molt futurista”. “I espiritual, té a veure amb un trencament d’esquemes i una obertura de ment”, diu Ortega, que relaciona l’ultravioleta amb “l’imaginari futurístic de la tecnologia i la mecànica imaginada”, però discrepa amb la connotació espiritual: “Creiem que està vinculat amb les litúrgies, més que amb el tema espiritual. I amb aquesta connexió mental ens porta més a l’opressió que a la llibertat... a l’ordre establert que s’ha de seguir cegament, més que a la creativitat explosiva”, suggereix, i rebla poèticament: “Els núvols de tempesta no t’obren la porta cap a la creació, t’oprimeixen i t’obliguen a protegir-te del que és desconegut o natural superlatiu”.

El primer tint sintètic

Segons recullen Kate Scully i Debra Johnston Cobb al seu llibre Predicción de tendencias delcolor en moda (Gustavo Gili), el 1856 el químic William Henry Perkin va descobrir accidentalment el primer tint totalment sintètic. Eren tints d’anilina, derivats del quitrà d’hulla, i el primer to que va aconseguir va ser la malvina, un violeta intens. Aquesta troballa va suposar una alternativa econòmica al porpra que feien servir la reialesa i les classes altes i va ser un motor de les tendències. El porpra era un color tan difícil d’aconseguir que les lleis sumptuàries dictaven que només les persones del rang més alt podien lluir-lo, fins al punt que la reina Elisabet I d’Anglaterra (1533-1603) va restringir-ne l’ús a la família reial.

La moda sembla que serà la indústria en què l’ultravioleta podrà tenir més presència, mentre que a l’interiorisme ho tindrà més difícil, segons coincideixen a dir Jover i Ortega. Altres, com l’automobilístic, que es podria esperar que fos impermeable a l’ultravioleta, podria donar-nos sorpreses perquè “els usos del color poden ser subtilíssims”, diu Jover.

La politització

dels colors

El poder dels colors és innegable. “El color provoca respostes emocionals i això el converteix en una eina molt poderosa de màrqueting per als productes de consum”, diuen Kate Scully i Debra Johnston Cobb al llibre Predicción de tendencias de l color en moda. I encara diuen més: “Sense l’atractiu emocional del color només compraríem productes amb finalitats utilitàries, per pura necessitat”. Per aquesta càrrega emocional i simbòlica que ha pres aquesta temporada el color groc, molta gent s’ha comprat, precisament, jerseis, bufandes i gorres grogues. I la junta electoral va prohibir el color per assegurar, segons diuen, unes eleccions parlamentàries justes. “Prohibint el groc estan prohibint la llum!”, clama Glòria Jover al·legant que el color sempre s’ha associat al sol i a l’alegria. Admet també que ha agafat “una simbologia que fins ara no tenia: és un groc revolta, humanitat, protesta, solidaritat”. El groc és l’últim però no l’únic color que ha pres connotacions polítiques, i no cal anar gaire lluny per adonar-se que cert groc ja era d’ERC, el taronja és Ciutadans, el blau és PP i el morat és Podem. Els colors són moltes coses.

Ela nens/arma

Les imatges de nens sota la runa dels bombardejos a Síria o d’infants famèlics al Iemen han inundat massa sovint les pantalles de mig món aquest 2017. Però no es pot permetre que aquesta brutalitat, exercida contra els més innocents i els més vulnerables en qualsevol conflicte, es converteixi en “la nova normalitat”. És la crida que fa l’Unicef abans d’acabar l’any: aixeca la veu d’alarma pels “atacs sorprenentment brutals” que cada cop més reben els nens en els països en guerra. “Cada vegada més la població civil és objectiu de guerra, i concretament els nens, perquè generen la visibilitat i l’impacte mediàtic que busquen determinats grups armats”, denuncia Blanca Carazo, responsable d’emergències del comitè espanyol de l’Unicef.

Com a blanc dels bombardejos, com a escuts humans o com a soldats reclutats per un bàndol o un altre, els nens s’han convertit en armes de guerra. A més de la mort o les ferides per atacs directes, l’Unicef ha recopilat cinc grans violacions més dels drets infantils als països en guerra: el reclutament de nens soldats, la violència sexual, el segrest, la denegació d’ajut humanitari i els atacs a escoles i hospitals.

Atacs directes

Milers de nens han mort víctimes de les bombes i els franctiradors

Els tres anys de guerra al Iemen han deixat almenys 5.000 morts o ferits, tot i que aquests són només els que s’han registrats i les dades reals poden ser molt més altes. El Iemen destaca entre els conflictes que aquest 2017 han sigut especialment virulents cap als infants, apunta Carazo, ja que, a més dels bombardejos sobre la població civil, els més petits han patit enguany una fam cruenta i l’epidèmia del còlera.

També a la guerra de Síria, bona part del mig milió de víctimes mortals d’aquests set anys de conflicte són nens. En aquest país i a l’Iraq els nens són utilitzats constantment “com a escuts humans, atrapats sota els setges, blanc dels franctiradors, i han viscut intensos bombardejos i violència”, denuncia l’Unicef.

A Birmània, els nens rohignya han patit i han sigut testimonis de la violència extrema que ha obligat a fugir 655.000 persones. Però en tots els països en conflicte hi ha un creixent nombre de víctimes infantils: els primers nou mesos del 2017, a l’Afganistan hi van morir 700 nens.

Sota setges i bloqueigs

Quasi dos milions de nens pateixen desnutrició severa al Iemen

Una altra de les violacions flagrants del dret internacional que cada cop és més habitual és “la denegació d’accés a l’ajut humanitari”, diu Carazo. Des dels setges cruents que manté el govern de Baixar al-Assad en diverses ciutats de Síria fins al bloqueig imposat enguany per l’Aràbia Saudita sobre el Iemen. Uns 11 milions de nens iemenites necessiten ajuda humanitària urgent i 1,8 milions pateixen desnutrició severa, dels quals 385.000 estan en risc de mort imminent, diu l’Unicef.

Nens soldat

Hi ha més de 300.000 infants reclutats, alguns com a suïcides

Als conflictes del món hi ha avui uns 300.000 nens combatent com a soldats, des de la República Centreafricana fins a Somàlia, amb 1.740 nous nens reclutats aquest 2017, o el Sudan del Sud, on més de 19.000 menors han sigut reclutats i 2.300 han mort o han resultat ferits des de l’inici del conflicte armat, el 2013. Els nens del Sudan del Sud han patit aquest 2017 una gran fam que ha forçat a declarar l’estat de crisi humanitària.

Violència sexual i segrest

Matrimonis forçats, esclavatge i utilització com a bombes suïcides

Els abusos sexuals, el matrimoni forçat i el segrest i l’esclavatge de menors s’han convertit en tàctiques habituals a les guerres de Síria, l’Iraq i el Iemen, però també a Nigèria, el Sudan del Sud o Birmània, segons denuncia l’Unicef.

A Nigèria i el Camerun, el grup jihadista Boko Haram ha segrestat centenars de menors i aquest 2017 ha obligat almenys 135 nens i nenes a fer-se explotar com a terroristes suïcides, una xifra cinc cops més alta que la del 2016.

Les escoles com a objectiu

Almenys 400 centres escolars i 200 de sanitaris atacats al Congo

A la República Democràtica del Congo, la violència ha obligat 850.000 nens a fugir de casa seva, mentre que 200 centres sanitaris i 400 escoles han sigut atacats directament pels grups armats. En aquest país hi ha a més 350.000 nens amb desnutrició severa.

Els atacs als hospitals i a les escoles estan prohibits pel dret internacional i les lleis de la guerra que recullen les convencions de Ginebra, però tot i així aquestes instal·lacions són cada cop més l’objectiu directe dels bombardejos i els atacs militars, tant als països de l’Àfrica com a Síria, el Iemen o l’Afganistan.

Clam a les xarxes per l’evacuació de Karim

La solidaritat internacional s’ha centrat els últims dies en Karim, el nen de dos mesos que va perdre un ull en un bombardeig a Guta (Síria) en què va morir la seva mare. El nadó pateix danys cerebrals, però no ha pogut rebre assistència mèdica pel setge del govern sirià sobre aquest suburbi de Damasc. Milers de fotos de nens i adults tapant-se un ull inunden les xarxes per reclamar l’evacuació i atenció mèdica per a Karim.

la T-10

Els preus dels títols de transport a l’àrea metropolitana de Barcelona estan congelats des del 2015, però tot fa pensar que difícilment encadenaran un quart any sense créixer. El consell d’administració de l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) -on participen la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)- es reuneix aquest dijous per aprovar les noves tarifes del transport per a l’any que ve. L’encariment que ja donen per fet algunes fonts pròximes a les negociacions pot significar que la T-10 d’una zona -el títol de transport més demandat pels usuaris- superi la barrera dels deu euros després de tres anys a 9,95.

Les administracions catalanes no han rebut resposta de l’Estat a la carta enviada fa uns dies al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que l’instava a complir les seves inversions a Catalunya, que inclouen un compromís polític per fer aportacions al transport públic metropolità de Barcelona, tal com es fa també amb el de Madrid. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que ha defensat en reiterades ocasions les últimes setmanes que cal una congelació tarifària, també ha reconegut que no només depèn d’ella i que només seria possible si l’Estat respon i envia recursos, una condició que no s’ha complert a hores d’ara. La mateixa tinent d’alcalde Janet Sanz lamentava ahir que Montoro no hagués mogut fitxa. En la carta adreçada al ministeri se li recrimina que hagi deixat d’invertir 540 milions d’euros en el transport públic metropolità, i l’Ajuntament li exigeix que iguali l’aportació que farà el govern municipal, de 148 milions d’euros.

El ministeri ha anat reduint les seves aportacions un 45% des del 2010 i aquest any amb prou feines ha superat els 100 milions. En paral·lel, les administracions catalanes han incrementat els recursos. Tant l’AMB (+25%) com l’Ajuntament de Barcelona, que aporta avui un 86% més que el 2010, reivindiquen la seva implicació per vetllar pel transport públic. La Generalitat, que a través del departament de Territori i Sostenibilitat controla l’ATM, també hi ha abocat més recursos cada any: dels 260 milions el 2010 als 370 milions actuals. La reunió d’avui la presidirà Ricard Font, secretari d’Infraestructures i Mobilitat de la Generalitat, que té la presidència de l’ens delegada després que el govern espanyol apliqués el 155 i apartés el conseller de Territori, Josep Rull, de les seves funcions.

El president del PSC de Barcelona, Jaume Collboni, ha retret al govern municipal que no hagi clarificat encara el preu del transport a quatre dies per acabar l’any. Els socialistes han condicionat asseure’s a negociar el pressupost amb Colau al fet que no s’apugin els preus del metro i l’autobús. El soci de govern de l’alcaldessa fins fa un mes va recordar que ell mateix va pactar amb Xavier Trias el 2014 per fer la primera rebaixa d’un 3% de la T-10 d’una zona, que va deixar-la en els 9,95 euros actuals. “Si va ser possible una rebaixa en el preu amb un govern de dretes com el del senyor Trias, no serà possible amb el govern de la senyora Colau?”, va insistir ahir Collboni.

Els recursos creixents dels últims exercicis no només han servit per congelar els preus dels títols dels transports sinó també per ampliar l’abast dels ja existents. El 2017, per exemple, ha sigut l’any en què per primer cop la T-12 s’ampliava als menors de 16 anys, i en què també s’han creat dos títols nous: la T-Aire, per a casos d’episodis de contaminació i que encara no s’ha posat en marxa, i la T-Verda, en funcionament des de l’1 de desembre i que dona dret a tres anys de transport públic gratuït a l’usuari de l’àrea metropolitana que desballesti el seu cotxe antic sense comprar-se’n cap altre de nou.

Crítiques dels usuaris

L’associació Promoció del Transport Públic (PTP) critica la “pujada lineal” de tots els títols de transport que previsiblement s’anunciarà avui. Ricard Riol, president de PTP, va lamentar ahir que les administracions catalanes demanin diners a l’Estat per finançar transport en lloc de fer-ho per acabar infraestructures com la Sagrera o el carril bus de la B-23, “que sí que són competència seva”. Riol va proposar que l’ATM prioritzi acabar amb “les anomalies” actuals del sistema, que no premia la fidelització de l’usuari i que està basat en un sistema de corones “irracional”.

Per incrementar recursos, Riol va proposar actuar sobre els usuaris menys habituals -com els turistes- i no apujar linealment preus, cosa que “penalitza qui cada dia agafa el transport públic”. Per això, va proposar que la T-10 sigui un títol unipersonal i així se’n desincentivi l’ús per part dels visitants puntuals a l’àrea de Barcelona

Retirada

El ministeri de l'Interior ha anunciat avui la retirada dels milers de policies i guàrdies civils enviats a Catalunya a mitjans de setembre. La retirada serà immediata i fulminant: començarà avui mateix i conclourà dissabte. Els milers d'agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van ser desplegats a Catalunya per impedir la celebració del referèndum d'independència. A partir de dissabte, doncs, no quedarà a Catalunya cap efectiu de reforç dels dos cossos, encara que es mantindran les plantilles habituals. Els agents han passat aquests mesos en vaixells al port de Barcelona i Tarragona i en càmpings, hotels i equipament militars.

La presència d'agents espanyols a Catalunya ha estat envoltada de polèmica. A Catalunya, pel fet que l'Estat enviés 10.000 agents per impedir la celebració del referèndum i reprimir els votants que volien exercir el seu dret al vot; a Espanya, per les condicions de l'allotjament dels policies, pel fet que estiguessin en vaixells i càmpings, pel menjar, per la falta de dies de permís, per la durada de l'estada i pel fet que cobressin salaris més baixos que els dels Mossos d'Esquadra. Aquest mateix dilluns sortia a la superfície el malestar dels agents per l'àpat que se'ls va oferir la nit de Nadal, una polèmica que ha acabat amb l'obertura d'una investigació interna per part del ministeri de l'Interior.

Des de l'inici del desplegament, que es va arribar a xifrar de manera extraoficial en gairebé 20.000 agents en alguns moments, incloses les plantilles fixes de tots dos cossos a Catalunya, Interior ha prorrogat diverses vegades les ordres de comissió de servei d'aquests efectius, l'estada dels quals es va prorrogar nombroses vegades malgrat que en un principi fossin enviats per a dues setmanes.

Equiparació salarial

Interior apujarà el sou dels agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil

A més, el ministeri de l'Interior ha anunciat aquest dimarts l'oferta que ha fet als sindicats del cos de Policia Nacional i a les Associacions de Guàrdia Civil per acordar un augment salarial per als  pròxims anys  que els equipari amb la resta de cossos policials que operen a Espanya, és a dir, la policia basca i la catalana. Segons el comunicat que ha fet públic el ministeri de l'Interior, l'objectiu també és "dignificar" les condicions de treball diari amb la posada en marxa d'un pla de manteniment i construcció de noves instal·lacions.

El govern espanyol i la policia  espanyola  han posat sobre la taula el compromís de reunir-se de manera extraordinària el dia 16 de gener amb el Consell de Policia Nacional i el Consell de Guàrdia Civil per començar les negociacions.  Zoido  ha subratllat que "hi ha un compromís ferm" per iniciar el camí cap a l'equiparació salarial amb els pressupostos del 2018. De fet, aquest és un acord  al qual  el PP ha arribat amb Ciutadans per tal d'aprovar els pressupostos. Per això,  Zoido  assegura que no només es poden permetre aquest increment de salari per la millora de la situació econòmica a Espanya sinó també pels "fets de l'últim any, que han posat de manifest la injustícia de l'existència de diverses retribucions per feines similars".

kerstmis

NADAL. Fa vint anys que vaig haver de canviar el tió pel nieuwjaarsbrief. L’Erasmus ja les té, aquestes coses. L’avió del dia 25 al matí és ple de parelles mixtes.

Va ser en aquell primer sopar d’una nit de Nadal que em vaig adonar que la llengua que parles també determina com ets i com et relaciones. Si seus a taula en un idioma en què el verb acostuma a anar al final de la frase, de cop i volta, la conversa s’endreça. S’alenteix. Ningú et trepitja les paraules abans d’acabar perquè fins que no arribes a l’acció concreta del que estàs explicant res té sentit. Un ordre que t’espera i t’acull però que també engrandeix les absències. Imposa uns segons de silenci. A mi m’agrada el soroll del Nadal. La bacanal de menjar i oferir. Les discussions de sobretaula que sempre -sempre- hem tingut. Els canelons de l’àvia que em vaig perdre molt abans que l’àvia deixés de fer canelons.

Però també m’agraden les cases amb les sabates arrenglerades a la porta per no embrutar la moqueta i els abrics que s’apilen com poden dins l’armari. El fred i el vent. Els dies curts -si és només per uns dies-. La nostàlgia dels paviments de llambordes que t’esquitxen amb l’aigua de la pluja acumulada a sota si les trepitges amb pressa. El ritual dels mercats de Nadal de cases de fusta i vi calent, molt abans que acabessin envoltats de pilones dissuasòries, i que soldats armats vigilessin la pista de patinatge de la Groenplaats o l’atapeïda entrada del multicine on, des de fa uns anys, també programen les últimes estrenes del cinema d’acció turc.

TRADICIÓ. Europa ha canviat. Ens ha canviat. El mercat de Nadal de Berlín és ara el lloc més segur d’Alemanya -publica l’ARA-, després que l’atac amb un camió hi provoqués dotze morts el 19 de desembre del 2016. La por ha canviat el paisatge i el discurs europeus. Ens ha fet més vulnerables però també més soferts.

De cop, replantegem ritus i tradicions. Holanda s’ha dividit, políticament i geogràficament, sobre la continuïtat del Zwarte Piet (Pere el Negre), l’ajudant còmicament caracteritzat del majestàtic Sant Nicolau que porta els regals als nens. Per a uns és una rèmora del colonialisme, una escenificació racista, per a altres la continuïtat d’una festa infantil. Bèlgica viu també aquests dies un debat mediàtic sobre la presència de símbols religiosos a l’administració pública.

IDENTITAT. Europa és més conscient de la complexitat. El que som és cada vegada més divers. El que ens definia potser avui ja no defineix tothom. Però Europa té la seva pròpia identitat col·lectiva encara que cada cop costi més d’explicar.

Un de cada tres estudiants del programa Erasmus va conèixer la seva actual parella en un d’aquests intercanvis universitaris i la Comissió Europea calcula que més d’un milió de nens han nascut d’aquestes relacions. Un baby boomtransfronterer que ens ha transformat.

Catalunya és avui a les notícies i als resums de l’any dels grans mitjans europeus. El president Puigdemont passarà el Nadal a pocs quilòmetres d’aquí, en un poblet a mig camí entre Gant i Anvers.

“Cap europeu es pot sentir completament exiliat enlloc d’Europa”, escrivia un pensador britànic conservador a principis del segle XVIII, perquè aquesta Europa -que aleshores es dessagnava en guerres d’uns contra altres- no era, segons ell, una construcció política, històrica o religiosa sinó més aviat un sentiment de solidaritat i civilització compartides. Europa ens acull perquè Europa som nosaltres. Tots nosaltres. Els qui hi creuen i se la senten seva i els qui no. Els qui n’esperaven més i els qui la viuen cada dia. Els qui avui s’envoltaran dels qui estimen i els qui no tenen res a celebrar.

mentres parlar el rei

TV3 no ha emès enguany el tradicional discurs del rei i l’ha relegat al 3/24. És un gest simbòlic perquè l’espectador tenia una vintena d’altres opcions entre la molt genuflexa oferta televisiva si volia seguir l’arenga del monarca. TV3 va argüir l’any passat qüestions d’audiència, i realment li anava de centèsimes per salvar el lideratge del 2016, però tothom va donar per fet que era una postura política. Enguany, que la primera posició del 2017 està assegurada, ja no s’han molestat a aportar un pretext. I, a les nou del vespre, quan el rei feia el seu discurs - seu per dir-ho d’alguna manera-, el canal públic començava, com sempre, el Telenotícies. Doncs bé, per si de cara a l’any que ve cal endurir encara més el gest, aquí van unes quantes propostes (a tall merament recreatiu).

Es podria comprar a TVE, i emetre, la segona temporada de la sèrie 14 d’abril, la República, que l’ens guarda en un calaix, sota pany i forrellat, des que el PP -casualitats de la vida- va començar a governar-la. Forma part d’un grup de pràcticament una vintena de productes audiovisuals de temàtica política que la cadena pública fa cinc anys que no troba quan estrenar.

Una opció més radical -però molt més barata, ara que caldrà estrènyer tres forats més el cinturó de TV3 - seria passar el discurs de Felip VI per TV3, però amb l’emissió girada cap per avall. Si amb això ja no detenen el director Vicent Sanchis per sediciós adoctrinament és que no hi ha res a fer perquè caiguin en la provocació. Així es tancaria el cercle i es remetria a aquells republicans que posaven els segells del rei Joan Carles cap per avall. Pot semblar poca cosa, però aleshores era l’única protesta que, ves quin remei, es tolerava. Ara bé, tenint en compte que vivim un enduriment de la repressió contra la llibertat d’expressió, potser aquesta seria de nou una pràctica de risc. Sempre es podrien argüir problemes tècnics.

Però si no es vol enviar tot a can Pistraus, potser el més assenyat seria allargar Mr. Bean -que és el que feien diumenge just abans del TN- de manera que Rowan Atkinson estigui en antena mentre s’emeti el missatge. Algú que fes zàping entendria de seguida, veient la col·lisió d’imatges, que TV3 està contraposant la pompa i sumptuositat de Felip a les seves dependències reials amb un personatge que despulla emperadors mostrant els perills d’anar pel món excessivament preocupat de la pròpia aparença. Pot semblar poca cosa, però té l’avantatge que, amb tota probabilitat, s’esquivaria la fiscalia.

Tot això, esclar, si encara no han escanyat del tot TV3 i segueix emetent.

carta d'amor

Estimo la gent que omple amb un torrent de paraules el nostre buit existencial. I estimo també l’ample silenci estrident de l’asfalt.

Estimo les passejades d’hivern, la neu als cims i la humitat als vidres. I el gest d’aquella noia enfredolida que es recull la cabellera dins la gorra, com un infant.

Estimo tot l’enyor del demà, quan ja no hi serem i la vida, imperativa, seguirà captivant els cors dels que ens han estimat.

Estimo el duel de coloms picossant un crostó de pa sota la mirada perduda de la dona rodamón que mig somriu: el pa era seu i de tots.

Estimo la valentia dels que surten cada dia al carrer a menjar-se el món encara que sàpiguen que potser no trobaran res, res més enllà de la seva valentia.

Estimo el jove felí que salta tàpies, encaputxat, a la recerca de la llibertat mundana.

Estimo el botiguer sol·lícit, de bata blanca i bigoti retallat, que celebra cada venda amb una alegria apresa, atàvica.

Estimo la sobretaula de Nadal, curulla de somnis i somnolències, com si tots fossin protagonistes d’un conte de nens ple de màgia.

Estimo la ventada imponent contra la qual, sense caure, vinclo el cos inert: és la força de la natura la que sempre ens sosté i ens empeny.

Estimo sentir el temps que corre, l’instant que ens encalça, tocar cada moment amb els dits, corpòriament, com si acaronés el cos de l’aimada.

Estimo l’amor que ve i se’n va, capriciós, jugant a fet i amagar.

Estimo els versos memoritzats pels infants que retrobem quan ja som grans.

Estimo els brindis solemnes en família, la paraula senzilla dita amb èmfasi, perquè rebroti un dia, estantissa, en el record.

Estimo la fruita dolça, el torró ensucrat, els petons de les tietes i la banda sonora lacrimògena del Doctor Zhivago.

Estimo la gent que et dona el bon dia cada dia, i la gent que un cop l’any, sens falta, et felicita per Nadal.

Estimo la tradició esclava que ens permet fingir després una fugida solitària brandant l’espasa afilada de la ironia i l’escepticisme.

Estimo caminar entre la multitud, saludar un conegut, seguir enllà amb pas perdut, asseure’m en un banc i esperar, muti caparrut, que arribi l’hora.

Estimo l’embús al Whatsapp, el frenesí al Twitter, l’allau al Facebook, i que tots els missatges rodin dins el cap, ballant i cantant, incontroladament.

Estimo la llibertat de llevar-me d’hora per posar-me a llegir i escriure com si fos una obligació, ben abrigat, amb la tassa d’herbes fumejant.

Estimo les mares joves, els avis joves, els joves joves, i tota la força imparable de la humanitat.

Estimo el gos i el gat dels altres, els fills petits dels altres, la pena dels altres... I la meva sort.

Estimo aquesta casa, aquesta ciutat, aquest país, aquest món, aquesta vida. Malgrat tot.

Estimo la roba estesa, l’olor de net, l’aire prim que la gronxa, la noia que la despenja, i el benestar que s’intueix al darrere.

I estimo els nostres presos polítics que passaran el Nadal lluny de casa, enyorats, captius d’una infame indignitat

loteria esquix

Hi ha alguns productes que no falten (ni faltaran) mai a les cistelles quan s’acosten els àpats de Nadal. El peix i el marisc són dos dels imprescindibles d’aquesta llista, però, segons l’OCU, en l’últim mes els seus preus s’han disparat, just abans de les festes. L’associació de consumidors ha elaborat un estudi per seguir l’evolució d’aquests productes un mes, quinze dies i una setmana abans del 25 de desembre. De mitjana, els seus càlculs indiquen que els productes de la cistella de Nadal estan un 14,7% més cars que l’any passat i gairebé un 20% més que el 2015. Concretament, l’increment més elevat és per a les angules, que en els últims 30 dies s’han encarit un 46%. D’altra banda, el besuc puja un 39%, mentre que les cloïsses estan un 33% més cares. Pel que fa a les ostres i al lluç, l’augment de preu és d’un 25%, i en el llobarro, d’un 13%.

Aquest efecte es nota menys en la carn -l’altra estrella dels dinars i sopars nadalencs-, però el xai s’encareix un 11% i el tall rodó de vedella val un 6% més. Tot i així, hi ha altres productes carnis que es poden trobar més barats a les portes de Nadal. La pularda es pot trobar per un preu un 19% inferior a fa uns dies, i el pernil baixa al voltant d’un 15%. En el món de les fruites i verdures, cau un 4,5% el preu de la col llombarda, i un 7% el de la pinya.

L’OCU mira enrere i compara el preu de la cistella del 2017 amb el de la de l’any passat. La diferència s’eixampla novament en el peix i el marisc, que aquest any són al voltant d’un 30% més cars que l’anterior. En alguns productes com les ostres i les cloïsses la pujada de preu es dispara fins al 70%. En el cas del xai, les parades i supermercats el vendran a un preu un 37% superior al del 2015. En canvi, els preus més estables són els de la pularda, el gall dindi i els talls rodons.

Els súpers barats de les festes

L’organització també recull en el seu informe quins són els supermercats on els preus canvien menys abans de Nadal. Aquest rànquing el lidera Bon Preu, on l’indicador de l’evolució de preus cau 11 punts respecte a un mes abans. També és més barat comprar a El Corte Inglés, a Caprabo i als mercats municipals.

A l’altra cara de la moneda, els preus dels productes nadalencs són més elevats que el mes passat a la cadena madrilenya Sánchez Romero (on l’indicador puja 54 punts). Entre els principals grups de distribució, Mercadona també encareix la cistella de Nadal en 16 punts, mentre que en el cas d’Eroski en són 14 i en el d’Esclat es queda en 11 punts.

Abans d’anar al supermercat per omplir la nevera per als àpats festius, l’OCU recomana als consumidors que -sempre que puguin- avancin les compres el màxim possible. De fet, l’organització apunta que en molts casos es pot abaratir el cost de la cistella congelant els productes quan són menys costosos. També recomana monitoritzar els preus per assegurar-se de quines cadenes els canvien a les portes de Nadal.

Reflexio

Hola, amigues. En ple recompte de vots, és el moment de parlar-vos de com van passar la jornada de reflexió els diferents candidats. És important fer saber al votant que els polítics fan vida quotidiana, tenen sentiments, es cuiden dels fills. En definitiva, són humans.

Així doncs, diversos candidats van explicar-nos que anirien a veure Star Wars. Hi havia més pel·lícules a la cartellera, esclar, però aquesta, per la qüestió nostàlgica i per la pàtina asèptica que té, fa el fet. L’Iceta, per exemple, va fer-nos saber que aquesta pel·lícula seria la triada per dedicar-hi unes hores d’oci. I també ens ho va fer saber en Domènech. I també l’Albiol, que, a més a més, va revelar que hi aniria amb els fills. De la dona no en va dir res, potser perquè estava ocupada rentant la roba. Llàstima que tots tres no coincidissin a la mateixa sala. Hauria estat digne de ser vist.

Marta Rovira, per la seva banda, va dir que duria la seva filla a l’escola. M’agrada que aquesta fos la prioritat de la candidata d’Esquerra, perquè seria també la meva. Dur la nena a l’escola seria, per a mi, el moment més important del dia. Saludar la mestra, els altres pares, les àvies, les cangurs, la portera. I dir-li a la nena aquella frase que em va dir una companya de Catalunya Ràdio que sempre deia als fills quan els deixava a l’escola: “Sigues bona persona”.

Els de la CUP van fer diversos actes a favor dels Països Catalans, i Inés Arrimadas va dir que aniria a dinar amb la seva germana, que venia “del sud” (d’Andalusia, entenc). I pel que fa a Carles Puigdemont, sembla que va obrir el moble bar de l’hotel on s’allotja i es va menjar un Toblerone. Oriol Junqueras, per la seva banda, va anar al gimnàs de la presó a fer una mica d’esport, va caminar per la cinquena galeria i va anar a l’economat a comprar segells.

Xavier Domenech

“Físicament estic molt bé, però tinc molta son, bàsicament perquè l’endemà dels dos debats de les teles he hagut de portar el nano a l’escola perquè la meva dona treballava”. I demà què faràs? “Aniré amb la família a veure l’última de Star Wars. Vaig quedar molt marcat per la primera trilogia, les que han vingut després no m’han convençut tant, però aquesta l’haig de veure”.

Entrevistem Xavier Domènech quan falta un quart d’hora perquè comenci l’últim acte d’aquesta campanya, a la sala de maquillatge del Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, al costat d’Ada Colau i Pablo Iglesias, que són les dues estrelles que li faran de teloners. També hi són Errejón i Echenique. Al teatre hi ha gent dreta pels passadissos i fins i tot gent que s’ha hagut de quedar a fora. Els que han pogut entrar estan encantats de veure els seus herois i poder-los cridar el “ Sí se puede! ”. Domènech està tranquil. El seu fill “té cinc anys acabats de fer, i fa una cosa molt curiosa”: “dissocia la meva figura pública de la privada, i quan veu una foto meva pel carrer diu «Aquest és el Xavier Domènech» i quan li pregunto «I jo qui soc?», em diu: «Tu ets el papa». Li vaig dir que estava en campanya i un dia li va preguntar a la seva mare: «¿Que fan foc, al bosc, amb els seus amics?»”

“President, president!”

Són les terceres eleccions de Domènech. Les altres dues (2015 i 2016) també van ser com a cap de llista, però per al Congrés de Diputats. Ara és el candidat a la presidència de la Generalitat i per això la gent el rep amb crits de “President, president!”. Però Domènech continua sent un home tranquil, fins al punt que una bona part del quart d’hora de la seva intervenció el fa amb la mà esquerra ficada a la butxaca dels pantalons.

El míting comença amb la interpretació de Palabras para Julia, el poema de José Agustín Goytisolo, en la veu del cantautor Enric Hernàez, que no pot evitar un deix de Paco Ibáñez. I, a continuació, la regidora de l’Ajuntament de Barcelona Mercedes Vidal es marca un raonablement decent Ain’t got no, I got life de Nina Simone. L’ambient ja està escalfat per a Ada Colau. A l’escenari, faristol, logo dels comuns i bandera catalana. L’alcaldessa de Barcelona, que sempre té aquest nus d’emoció a la veu, comença amb èpica (“Les campanyes mai han estat fàcils per a nosaltres”, “Hem fet una gran remuntada”) i acaba amb un avís: “Sense tendresa [entre els pobles d’Espanya] no hi haurà República”.

Pablo Iglesias i Felip VI

Pablo Iglesias comença recordant la figura de l’alcalde del PSUC i capellà Lluís Hernández i també es posa tendre: “En el petó als llavis que ens vam fer al Congrés el Xavi i jo, molta gent va veure Espanya i Catalunya fent-se un petó. Sobra testosterona i falta tendresa!” I a continuació comença a repartir: “Si no fem fora el PP, no hi haurà sobirania per a ningú”. Però el que més rep és Felip VI: “No pot ser que un cap d’estat que no ha votat ningú avali la repressió. Aquestes eleccions han enfrontat el processisme amb el projecte monàrquic, i el projecte de la monarquia per a Catalunya es diu Inés Arrimadas”.

Em pregunto què li queda per dir a Domènech, que puja a l’escenari amb el seu jersei gris de coll alt. Parla del PSC, Ciutadans i el PP com el “bloc de José María Aznar”, situa les eleccions en la tria entre “o la restauració del bucle o nosaltres” i s’adreça a Puigdemont, que això sempre fa presidencial: “Vull que tornis, però no pots ser al futur govern de Catalunya”. I al cap d’un quart d’hora, acaba. Ovació i petons.

Abans m’havia dit: “Sé que un dia ho deixaré, i no és un dia gaire llunyà. Perquè això és un sacrifici familiar enorme”. I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, i aquesta campanya s’ha acabat.

ELS DETALLS

Nom de l’acte:

GUANYEM CATALUNYA: UN GOVERN PER A TOTS I TOTES

Lloc:

TEATRE SAGARRA DE SANTA COLOMA DE GRAMENET

Aforament:

600

Data:

19-12-2017

La frase:

“O LA RESTAURACIÓ DEL BUCLE O NOSALTRES”

cool

Falten cinc minuts per a les onze del matí, però ja hi ha un grapat de persones fent cua -la meitat, turistes asiàtics- davant de Colette. Un ritual que s’ha incrementat des que aquesta botiga -per a molts, una institució a París- va anunciar, el juliol passat, que tancava les portes després de vint anys de vida. A través d’Instagram (la xarxa social que més utilitzen, i també la que es considera més cool ), Sarah Andelman -cofundadora de la botiga i filla de la propietària, Colette Roussaux- anunciava que “totes les coses bones tenen un final”. I així avui tanca les portes Colette.

Roussaux “ha arribat a l’edat en què és hora que s’agafi el seu temps”, va dir Andelman, que anunciava així la imminent jubilació de la seva mare, “i Colette [la botiga] no pot existir sense la Colette [la mare]”. La imatge que acompanya aquest adeu és la mateixa que el logotip de la marca, dues esferes superposades pintades de color blau, des de fa temps el blau Colette, equivalent al número 293C del sistema de control de colors Pantone.

Punt final, doncs, a aquesta empresa familiar d’èxit planetari que va apujar la persiana -literalment, també- un 20 de març de 1997 al llavors humil i poc concorregut número 213 de la Rue Saint-Honoré. Aquest mateix carrer és avui un dels més buscats per les marques de luxe que es volen instal·lar a la capital francesa. Colette va pagar llavors per aquest local de 700 m² repartits en tres plantes 7 milions de francs, una mica més d’un milió d’euros. Avui el metre quadrat en aquesta zona voreja els 10.000 euros.

Selecció exclusiva de productes

L’ADN de Colette es basa a comprar poques existències d’una selecció de productes -que inclou moda, disseny, llibres, música, última tecnologia, gastronomia i cosmètics- per suscitar el desig, canviar els aparadors gairebé cada setmana i crear col·laboracions exclusives amb totes les marques. Totes les que reben el vistiplau de madame Andelman, esclar. Un exemple: la primera vegada que Apple va presentar un nou producte fora de Califòrnia -el llançament del seu rellotge- va ser chez Colette el setembre del 2014. “Colette ha importat al comerç el model de l’art. La botiga és una galeria que no ven obres d’art sinó objectes, i no pas productes”, tal com diu Benoît Heilbrunn, professor de màrqueting de l’escola de negocis l’ESCP Europe de París. “Colette ha entès que vivim en una economia de l’espectacle i del simulacre. La botiga només ven objectes inútils que no tenen altre valor que el fet que és Colette la que els ha triat”, afegeix.

Guillaume Salmon, cap de comunicació de la botiga, diu que “la idea és proposar productes que no es troben per tot arreu”. Els que són “massa comercials” no passen el control d’exclusivitat de Colette, tot i que expliquen que també han fet col·laboracions “amb marques que són molt mainstream ”: “Ara mateix tenim Haribo -empresa que fabrica llaminadures- o Orangina -de refrescos-”, diuen.

A Colette, tan aviat es pot sentir parlar francès com anglès o japonès. Els turistes són un pilar important en les vendes de la botiga. De fet, Colette s’ha convertit en un altre punt turístic que s’ha de visitar quan es viatja a París. En la confecció dels itineraris, primer ve el Louvre i després Colette. Al museu no hi podreu comprar gairebé res; a la botiga, en canvi, hi podreu (podíeu) adquirir gairebé tot el que buscàveu, i el que no, també. L’efecte consumisme hi té molt a veure, però no ho és tot a Colette.

Per a Loïc Prigent, periodista especialitzat en documentals de moda, la clau de l’èxit de la botiga “és segurament que la Colette i la Sarah ho fan tot amb el seu equip ultraeficaç”. En una firma de llibres organitzada a la botiga, Prigent [autor de J’adore la mode mais c’est tout ce que je déteste ] explica que va “veure la Colette amb un grapat de monedes de 10 cèntims”. Eren per tenir canvi. “El llibre costa 6,90 euros, la gent et donarà 7 euros, així que necessitem monedes de 10 cèntims”, li va dir Colette. “Monsieur Lafayette o Madame Printemps -fent referència a dos dels grans magatzems més coneguts de París- no ho fan, això”, sentencia Prigent.

En mans de Saint Laurent

Des de l’anunci del tancament, la botiga “va decidir prestar la primera planta, la que està dedicada a la moda, a una marca”, explica Salmon. Cada mes, s’han passat el relleu Balenciaga, Les Vacances de Lucien, Sacai, Thom Browne, Chanel i Saint Laurent. No és casualitat que l’última marca a passar-hi sigui la que van cofundar Pierre Bergé i Yves Saint Laurent el 1961, avui propietat del grup Kering. Saint Laurent ha comprat el local i serà, doncs, l’hereu del número 213.

Salmon explica que, dels 120 treballadors que tenen, “els que estan interessats a quedar-se i continuar treballant” en aquest ja mític número del París contemporani “estan negociant amb els equips de Saint Laurent”. Per la seva banda, Madame Andelman ja té al cap el seu pròxim projecte, Just An Idea, una consultoria on posarà en relació marques i artistes, i es capbussarà -encara més- en la recerca de talents. A donar una oportunitat als creadors menys coneguts o més joves, hi té la mà trencada. Ho ha fet durant els últims 20 anys.

Tant Roussaux com Andelman “són dues persones que sempre miren el demà i mai l’ahir”, descriu Salmon, un autodidacte de les relacions amb la premsa que va posar els peus per primera vegada chez Colette fa més de 18 anys. “Sempre han estat més interessades en com sorprendre demà que a asseure’s en una taula i parlar de com els va anar ahir. Es focalitzen en el futur”, conclou Salmon.

Pioners de les concept stores, des de Colette no els agrada etiquetar així l’establiment. “Colette és, senzillament, una botiga”, diu Salmon mentre sona Sound Bwoy Bureill del duo Smif-N-Wessun. En la secció musical, la idea també és que com menys gent la conegui millor. En tot cas, pel fil musical de Colette hi ha gairebé nul·les possibilitats que soniDespacito. A la planta baixa, al que ells anomenen el Water Bar, ofereixen fins a una vuitantena de marques d’aigües minerals diferents. Si Colette només és una botiga, és una botiga que certament difereix de la majoria. Un dels venedors porta avui una samarreta on es pot llegir en francès “Fins aquí tot va bé”. El demà, ja sense Colette, encara no està escrit.