montal

La operación Cruyff tiene una larga trayectoria que se remonta a los tiempos de Buckingham como entrenador del Barcelona. El inglés había sido entrenador del Ajax cuando Cruyff era una promesa juvenil, y trajo noticia y confirmación de la clase del jugador holandés. A continuación entró en juego el tándem Michels-Carabén. El holandés quería un cordón umbilical con el equipo, con el que estaba mentalmente desconectado, y si ese cordón umbilical se llama además Johan Cruyff, muchísimo mejor. En cuanto al gerente, Armando Carabén, economista reputado de las antepenúltimas promociones de la Universidad de Barcelona, está casado con una holandesa. […] Los malos resultados deportivos de la temporada anterior creaban además un delicado problema político. Se avecinan las elecciones para nuevo presidente, y la candidatura Montal se tambaleaba. Sólo un fichaje espectacular podía restituir el equilibrio al en otro momento sólido presidente, y si el fichaje era Cruyff, de paso apuntalaba al aislado Michels. Con Cruyff en el saco puede constatarse la repentina seguridad que todos estos personajes han conseguido: Carabén ha demostrado lo importante que es dominar un idioma exótico como el holandés; Michels ya tiene a su lado a un “jefe de estado mayor” que habla su idioma; Montal tiene casi asegurada la reelección si la oposición no consigue lanzar al mismísimo Sant Jordi a la punta electoral; el público vive una aventura imaginativa sin precedentes para los más jóvenes y sólo equiparable al fichaje de Kubala para los senior. […] El fichaje de Cruyff merecería el talento imaginativo de John Le Carré. Ha sido una historia laboriosa en la que han intervenido Federaciones Nacionales de Fútbol, Internacionales, expertos en moneda capaces de conseguir tres millones de florines en cuarenta y ocho horas, esposas, suegras, suegros, Raimundo Saporta. […] También asoma otro personaje-entidad muy curioso en esta complicada historia: la casa Philips, una de las principales industrias holandesas y mundiales, muy ligada al Ajax y al Real Madrid. Imaginen un cuadro en el que la parte entrañable la juegan los suegros presionando para que los hijos no se les vayan a un país tan sureño como España, […] todas las bombillas Philips de este mundo encendidas sobre el escenario de la tragedia. Y en el centro del escenario, Montal, encabezando el coro greco-caramellístico de las “masas barcelonistas”

Tusk

Tusk: "No és un dia feliç ni a Brussel·les ni a Londres"

La UE i el Regne Unit tenen dos anys per negociar

LAIA FORÈS Brussel·les ACTUALITZADA EL 30/03/2017 00:00

  0

0  

Alguns eurodiputats laboristes no van poder contenir les llàgrimes durant la reunió del grup socialista per parlar del Brexit. Ahir era un dia trist a Brussel·les. El president del Consell Europeu, Donald Tusk, va rebre la carta que dimarts havia firmat la primera ministra britànica, Theresa May, per demanar el divorci de la Unió Europea.

• 

“No hi ha cap raó per fer veure que avui és un dia feliç. Ni a Brussel·les ni a Londres”, va assegurar Tusk. El president del Consell va destacar que els 27 estats membres que es queden al club europeu estaran “units” en les negociacions i va subratllar que la prioritat ara és “minimitzar la incertesa” per als milions de ciutadans afectats pel Brexit, per a les empreses i per als governs. Tusk va acabar adreçant-se als britànics: “Ja us enyorem. Gràcies i adeu”, va dir.

També el president del Parlament Europeu, institució que haurà de ratificar l’acord final del Brexit, va admetre la decepció europea per la marxa del Regne Unit. “Avui no és un bon dia. El Brexit marca un nou capítol de la història de la Unió. Però estem preparats, tirarem endavant esperant que el Regne Unit segueixi sent un soci proper”, va dir Antonio Tajani.

Carrera a contrarellotge

L’activació de l’article 50 suposa el tret de sortida d’unes negociacions que duraran dos anys, molt poc temps tenint en compte la seva enorme dificultat. Serà una carrera a contrarellotge que, si arriba a bon port a temps, farà que el Regne Unit deixi de formar part de la UE el març del 2019. Mentre durin les negociacions, Londres en continuarà sent un membre de ple dret.

Demà Tusk presentarà les línies directrius de la negociació i el 29 d’abril els líders europeus les acabaran de perfilar en una cimera extraordinària sobre el Brexit. La voluntat del negociador europeu, l’excomissari Michel Barnier, és tancar un acord amb el Regne Unit al cap de 18 mesos sobre els termes del divorci i després negociar la relació que tindrà Londres amb la UE quan ja no en formi part. El govern britànic, però, vol negociar els dos aspectes conjuntament. Aquest pot ser el primer punt de fricció entre les dues parts, tot i que haurà de quedar resolt en les pròximes setmanes.

Els cavalls de batalla de la primera part de la negociació seran la qüestió econòmica -Brussel·les calcula que el Regne Unit haurà de pagar al voltant de 60.000 milions d’euros a la UE per poder-ne marxar- i la situació dels europeus residents al Regne Unit i dels britànics residents als països europeus. En la segona part de les converses, un dels elements clau serà el comerç.

Si no hi ha acord en dos anys, el Regne Unit i la Unió Europea podrien decidir allargar el període de negociació només si hi ha unanimitat entre els estats membres. Si no n’hi hagués, és molt incert avançar què podria passar. Els Tractats diuen que l’estat membre que ha demanat sortir en quedaria automàticament fora. I cap de les parts vol arribar a aquest escenari

viure els monstes

Fa només uns mesos que es va decidir a fer el salt que es plantegen moltes persones que estan entre els 20 i els 30 anys. Ana Cabello (Inca, 1987) va estudiar belles arts a Barcelona i va acabar els seus estudis a la Willem de Kooning Academie de Rotterdam. En tornar a Mallorca, durant gairebé un lustre ha compaginat la feina de cambrera amb la pintura i també amb treballs d’il·lustració. Els seus dibuixos han estat portada de LaMono Magazine i s’han inclòs dins les pàgines de SModa d’ El País, de la revista literària Blanco Móvil, de Mèxic, o, entre d’altres, en els poemaris d’Anna Gual Símbol 47 (LaBreu Edicions) i Molsa (AdiA Edicions). Feia temps que s’ho rumiava i, a finals del 2016, va deixar la feina de cambrera per dedicar-se exclusivament a la pintura i la il·lustració. La setmana passada inaugurà la seva primera exposició individual, a 6A Galeria d’Art de Palma:No one asked you to save me [Ningú t’ha demanat que em salvis].

La immensa majoria d’artistes, de tots els àmbits, comencen per fer una feina de supervivència que no sol tenir res a veure amb la seva vocació ni formació...

Hem de pagar el lloguer. A mi, i potser a moltes persones com jo, haver treballat uns anys de cambrera m’ha permès adonar-me que el que realment vull fer és pintar i dibuixar. Vull dir que ho he anat compaginant, a les males, els dies o les hores lliures, i la vocació prenia força en mi. Les propietàries del restaurant Ca na Toneta on treballava també m’animaven a fer el pas, fins que un dia et dius “Ara o mai”. I encara que et sents un poc espantada pel tema econòmic, en el meu cas em fa molt feliç aixecar-me als matins i saber que puc dedicar tot el dia a pintar.

¿Tenen res a veure el títol i el tema de la teva exposició, No one asked you to save me , amb la teva decisió? És una manifestació de força?

L’exposició té a veure amb el meu procés creatiu i també amb el moment vital. Decideixes tirar-te a la piscina i fer el que realment t’agrada: treballar una primera [exposició] individual, enfrontar-te a formats pictòrics grans i també a un llenguatge nou per a mi com és la litografia. Tot això fa molta il·lusió però també un cert vertigen. Paral·lelament, havia fet un estudi de cartells de pel·lícules de terror dels anys 50, després de veure La mujer y el monstruo. Em cridava molt l’atenció que quasi sempre hi ha una dona en perill que acaba sent rescatada per un home o per un monstre. L’ésser fort davant la dona que no se’n pot sortir per ella mateixa. No em sento així. Per això em vaig plantejar què faria jo en el cas que un monstre vingués a rescatar-me.

I què faries en aquesta situació?

Suposo que depèn del moment i del meu estat anímic. Potser dialogaria amb el monstre, potser m’enfrontaria a ell, li mossegaria una orella o li ficaria el dit en una ferida, tal vegada me’n riuria o fins i tot pot ser que em volgués quedar amb ell i fer-me’n amiga. A mi m’agrada molt que m’expliquin històries, tant a la pintura com als còmics, a la literatura o al cinema, així que per a l’exposició em vaig proposar relatar totes aquestes situacions amb els meus monstres.

¿I si et dic que els monstres no existeixen?

Els monstres són les nostres pors, els nostres traumes. No em sento desvalguda amb ells. De fet, suposo que, com molta gent, visc amb els meus monstres i no necessito que ningú em rescati.

Et preguntava abans si hi ha un po sicionament de força davant el teu moment vital, però, a la vegada, veient que a les teves obres sempre és la dona la que decideix com actuar amb el monstre, em sembla que també és una manifestació feminista.

Aquests dies m’han dit sovint que és una obra feminista i, realment, jo no m’ho he plantejat així. Esclar que prenc una posició d’igualtat respecte dels homes, no puc entendre la vida d’una altra manera, però també els homes conviuen amb els seus monstres i aquestes obres podrien reflectir un home en les mateixes situacions, si no fos perquè jo soc una dona i conto la meva manera de conviure-hi. El més curiós és que també m’han dit aquests dies que és una obra femenina. Ho és, ¿i quin problema hi ha que ho sigui? Encara no he sentit mai que a un home li diguin que la seva exposició és molt masculina.

En tot cas, avui aquelles pel·lícules de terror dels 50 a les quals tu et remets aixecarien una forta crítica pel masclisme més que evident.

Segurament si he necessitat fer-hi una mirada és perquè, en molts de sentits, no hem avançat tant i, el que és cert i segur és que no hem arribat a la situació que a les dones ens pertoca. Aquelles pel·lícules de les dones com a persones dèbils o incapaces rescatades per l’ésser totpoderós són del segle passat, però hi ha massa situacions avui que ho són, del segle passat. Seguint el fil de les pel·lícules de terror, resulta que als anys 80 i 90 el que hi predomina són grups d’amics i amigues en situacions de perill. Al llarg de la trama, els van matant a tots i al final sempre queda una dona, que ho passa fatal, però se’n surt. Solen ser colles d’homes i dones tractats des d’una posició d’igualtat i elles estan menys sexualitzades que la caracterització que se’n fa ara. En aquest sentit, diria que hem anat enrere.

l'entrenador del futur

El desembre del 2015 Jordi Martínez va marxar amb 24 anys a Riad, la capital de l’Aràbia Saudita. Hi van viatjar ell i dos companys més per engegar una escola de formació del Barça que actualment té més de 400 jugadors. Un any i mig més tard d’emprendre aquesta aventura, ja amb 25 anys, ha sigut l’encarregat d’obrir fa tot just uns dies un nou centre a Dammam, a l’est del país. S’encarrega de la gestió del centre, de contractar els empleats, triar entrenadors i algun fisioterapeuta, buscar tornejos i amistosos per als nois, negociar amb les federacions locals i aplicar la metodologia de joc que va aprendre a Barcelona de la mà de Joan Vilà i Paco Seirul·lo. El Jordi és un dels centenars d’entrenadors que exporten la marca Barça per tot el món, ja sigui a través de campus estivals o de les gairebé trenta escoles que el club té repartides per tot el planeta.

A més de 10.000 quilòmetres de distància de Dammam, i en una cultura totalment diferent, s’hi han instal·lat Àngel Berastain i Xavi Pérez. El primer, després de passar pel Marroc, dirigirà amb 29 anys el centre d’Ottawa, al Canadà. Als 17 anys va deixar Mallorca per anar a estudiar a Barcelona, on ràpidament es va posar a entrenar els més petits al Catalonia, un club de formació al bell mig de la capital catalana, pas previ d’entrar al Barça de la mà d’ Albert Benaiges. Primer va poder col·laborar en alguns campus i després va fer el salt a les escoles internacionals. Una nova etapa professional que va poder fer, en gran mesura, pel fet de ser graduat en econòmiques, uns coneixements que ara l’ajuden a l’hora de gestionar el centre que dirigeix.

Ben a prop de l’Àngel, a Mont-real, l’encarregat de vetllar pels interessos de la marca Barça és Xavi Pérez, de 33 anys. Va entrar al club fa 12 anys, però va aparcar momentàniament la carrera com a formador de base per anar a jugar a Hong Kong i Indonèsia. Quan va tornar a Barcelona va recuperar la feina com a entrenador, fins que se li va obrir la porta per marxar a l’estranger. Els directors de les escoles internacionals, la majoria gent molt jove que no sobrepassen els 35 anys, han d’estar molt pendents dels tècnics locals, que no han rebut formació directa sobre la metodologia Barça i necessiten un aprenentatge accelerat. “Els primers mesos hem d’estar-hi molt a sobre, planificar els entrenaments, fer reunions en acabar les sessions per incidir en les coses que cal millorar. Van absorbint la nostra idea fins que van sols”, explica.

Les escoles internacionals s’han convertit des de l’arribada de Sandro Rosell a la presidència en una aposta decidida per fer marca. Milers de nens a tot el món, ara fins als 18 anys, s’entrenen sota el segell Barça, amb sessions idèntiques a les que es fan a la Ciutat Esportiva. A Dubai, per exemple, són prop d’un miler de nens. “Hi ha jugadors que van deixar el Flamengo per venir a la nostra escola perquè volien tenir bons entrenadors”, explica el responsable de l’àrea esportiva de l’escola, Isaac Guerrero. Al centre de la República Dominicana fins i tot hi ha 7 jugadors internacionals amb el seu país. I és que algunes escoles poden competir de manera oficial contra els clubs autòctons, cosa que redimensiona el valor dels centres. Es tracta d’un projecte que, segons l’última memòria econòmica del club, representa gairebé 10 milions d’euros d’ingressos i que cada any suma més i més inauguracions per tot el món. El mapa es va omplint.

Una demanda molt gran

I, per aconseguir-ho, per nodrir totes les necessitats de l’entitat, el Barça ha de formar cada any moltíssims tècnics, no només de futbol. Alguns entraran a la mateixa escola que el club té a Barcelona, on hi ha 360 nens i gairebé 60 tècnics. Altres, molt qualificats, faran el salt als centres internacionals. I gairebé 150 col·laboraran amb els campus que el Barça fa per tot el món durant la Setmana Santa i l’estiu.

L’escola de Barcelona és el primer esglaó del futbol formatiu: cada any es presenten 1.500 nens per entrar-hi i només se n’agafen uns 60. “El nivell és bo, cada any creix”, resumeix Guerrero, en constant contacte amb els responsables de l’àrea metodològica del club. L’any passat, per exemple, 4 nens van saltar de l’escola al futbol base -que s’inicia amb els prebenjamins de 7 anys.

Igual que el filtre amb els més menuts és cada vegada més acurat, passa el mateix amb el nivell d’exigència amb els tècnics i la manera com se seleccionen. Cada any el Barça rep de mitjana entre 400 i 450 currículums -en l’últim procés selectiu no hi havia cap noia, una assignatura pendent a nivell de club i de país-. Un cop analitzats tots els candidats, es va iniciar un procés de selecció que va deixar la llista en uns 90 escollits. Ells van haver de passar una doble prova, teòrica i pràctica. En la primera, a la Sala Berlín del Camp Nou, van haver de crear una sessió a partir de les premisses que els marcaven els avaluadors en funció d’un patró. Després, sobre la gespa del Miniestadi, els futurs entrenadors van haver de plantejar en grups de 12 una de les situacions simulacionals per demostrar la seva capacitat d’interpretació del joc. La van haver de defensar durant 8 o 10 minuts en castellà i català, i posteriorment 4 o 6 minuts en anglès, per posar de manifest que saben comunicar i ser pedagògics, i alhora que tenen capacitats idiomàtiques.

Aquesta segona fase de la selecció va reduir els candidats a la meitat, uns quaranta. Tots ells van fer un període de proves de 3 setmanes al club que els va conduir a l’última fase del procés de selecció. El grup d’escollits s’ha reduït fins als 25, que durant un mes van ser assistents dels entrenadors de l’escola per acabar de formar-se, i van haver de complimentar un curs de quatre setmanes a les instal·lacions de Sant Joan Despí. Es tracta del FCBCoaches Academy, que aquest passat mes de febrer va viure la segona edició, sota el paraigua del projecte Masia 360.

Aquest any hi havia prop d’un centenar d’inscrits, amb tècnics del mateix club, també del departament de scouting i les seccions, i gent provinent de diferents centres de tecnificació. Se’ls va formar en matèries tan diverses com idea de joc, metodologia de l’entrenament, treball específic de porters, direcció d’equips, habilitats comunicatives, reglament, salut i gestió de xarxes. El professorat era la majoria intern, però també hi havia especialistes de fora, com el doctor Ramon Pi, que va explicar a l’auditori com un futbolista va “haver de deixar el futbol” per culpa d’un problema “a les dents”. Les sessions més productives van ser les de Vilà i Seirul·lo, els encarregats d’explicar el corpus futbolístic. La idea. Com es juga i com s’ha de traslladar als entrenaments. “Que t’ensenyin el Paco o el Joan, o el Pep Segura, és un luxe”, diu Guerrero amb satisfacció. “L’estil sempre evoluciona, és moldejable. La idea és la mateixa, créixer a través de la pilota, però els mètodes d’entrenament evolucionen”, resumeix Jandro Esteban, de 32 anys i alumne del curs i tècnic de l’escola.

Tant el Jandro com Marc Pinyol, de 24 anys, coincideixen a l’hora de pensar que la “millor sortida” per als entrenadors que es formen al FCBCoaches Academy és anar a l’estranger. “És una opció real”, assumeix el Marc, que porta des dels 18 anys formant futbolistes a l’escola. “Tots volem viure d’això, i sortir fora ho veiem amb bons ulls”, remata el Jandro després d’una classe sobre dopatge.

I és que des de fa molts anys el futbol català exporta talent per tot el món. S’ha fet marca, aprofitant sobretot la força que té el Barça. A vegades, però, s’ha creuat una línia vermella perillosa. “La gent s’atreveix molt a sortir fora. Ho hem notat, per les coses bones i per les dolentes: alguns entrenadors han marxat i necessitarien més rodatge”, lamenta Guerrero.

Promocions internes i mobilitat

El Barça no pot absorbir tot el que forma, i molts d’aquests tècnics buscaran fer carrera fora del club, una qüestió que no preocupa als despatxos de la Ciutat Esportiva. Exportar la idea futbolística lluny de Sant Joan Despí no és afavorir els rivals. “Si van a altres clubs és un servei que el Barça fa al territori. Si treballen el nostre model, el club tindrà més llocs on anar a buscar tant tècnics com jugadors quan ho necessiti”, explica Pere Gratacós, el responsable de l’àrea de formació de formadors del projecte Masia 360. Al club sostenen que és fonamental tenir una bossa d’entrenadors àmplia que permeti activar les promocions internes. “Si algú marxa, el seu lloc l’hauria d’ocupar un tècnic d’aquí. L’escola és el viver”, argumenta Gratacós, que defensa que els entrenadors del futbol formatiu han de sortir de la “zona de confort” cada certs anys per buscar nous reptes i donar oportunitats als que hi ha per sota.

El programa no només serveix per aprendre conceptes futbolísticis o de gestió, el Barça també ha impulsat durant l’últim any que els tècnics de la casa -i tots els que envolten els esportistes- rebin formació per prevenir situacions de risc, per exemple destinades a anticipar-se a possibles casos d’assetjament sexual. Un treball que, tal com explica Gratacós, s’intentarà estendre properament a “les seccions amateurs”, que són els grups de “més risc”. Ells també porten “l’escut del Barça”, però no disposen de tots els recursos materials i humans que l’entitat ofereix a les seccions professionals.

El Barça posa l’accent en la formació, conscient que serà molt difícil que algun d’aquests joves que aprenen de Vilà i Seirul·lo en les sessions del FCBCoaches arribi al primer equip, copat sempre per exjugadors. Es tracta d’un projecte ideat per estendre la marca Barça a tot el món -amb el que això implica econòmicament- i pensat per augmentar el nivell dels tècnics. En el futbol actual, cada cop es comença més aviat i el primer esglaó no es pot passar de llarg.

Viñales

Que a Qatar plogui de mitjana entre vuit i deu dies a l’any no és garantia de res. I si no, que ho preguntin al Mundial de Motociclisme, que estrenava temporada al país del golf Pèrsic. El 2009 l’aiguat va fer acte de presència i va forçar a ajornar les curses fins al dilluns. I aquest 2017 va anar d’un pèl que no torna a passar el mateix a la categoria reina. Encara que semblava que per estadística no havia de ploure, va ploure, i ho va fer just abans que comencés la cursa de la categoria reina. Al final es va poder córrer, tot i que més tard del previst. I la prova la va guanyar Maverick Viñales, seguit de Dovizioso i Rossi.

Fins aleshores, fins a l’inici de MotoGP, la cosa havia anat més o menys bé, seguint el timming previst. Tothom estava amenaçat de pluja. Ho deien les previsions i ja havia passat dissabte, quan teòricament s’havia de fer la qualificació. L’aiguat que va caure a Losail va obligar a suspendre els entrenaments oficials i donar per vàlids els temps dels entrenaments lliures. Els pronòstics no eren gens clars de cara a diumenge, el dia de la carrera. A Moto3 tothom mirava el cel, però es podia córrer sense problemes. A Moto2, el mateix. I MotoGP, quan ja semblava que se n’escaparia, es va trobar amb una remullada inesperada.

A Losail es corre de nit. I la possible combinació de llum artificial i aigua genera uns reflexos a l’asfalt que dificulten la conducció. Per això inicialment no es volia córrer -els subministradors de neumàtics ni tan sols enviaven les gomes de pluja a Qatar- però els gestors de MotoGP van decidir que si la pista no estava xopa es podia provar. Abans del Gran Premi la comissió de seguretat va optar per esgotar tots els recursos per córrer el dia que tocava i a l’hora estipulada, sobretot per una qüestió referent als drets televisius.

• 

Viñales regna en el caos de Losail / EFE

El cas és que quan faltaven pocs minuts per a les vuit va començar a ploure i MotoGP no va tenir més remei que ajornar una estona l’inici. Hi havia diferents propostes per si plovia a la tarda o durant la cursa, però cap per si l’aigua feia acte de presència just abans de la sortida. I aquí començava el xou.

Eren només quatre gotes, suficients per mullar l’asfalt i convocar una reunió urgent entre pilots, equips i organitzadors. Com que semblava que afluixava, van decidir esperar. Finalment va parar del tot i es va optar per reprendre el procediment de sortida, mitja hora més tard del que estava previst inicialment (de les 20 h a les 20.30 h, i retallant una volta a la cursa). Es va fer el reconeixement habitual i llavors es van encendre les alarmes, perquè bona part dels participants deien que els tres últims revolts estaven massa xops per a una cursa que s’havia declarat en sec. Així doncs, segona reunió, amb presses perquè el temps se’ls tirava al damunt. El cotxe mèdic, que feia les funcions de safety, va sortir a inspeccionar la pista i va dir que no, que estava bé i que es podia córrer sense problemes. A favor dels organitzadors hi havia el fet que només havia plogut uns quants minuts i amb poca intensitat, i que a Qatar la temperatura és alta, per la qual cosa l’asfalt, si estava una mica humit, s’assecaria ràpidament. Resumint: tres quarts d’hora més tard començava la temporada per a la categoria reina. Primer girant amb molta prudència perquè els pilots -que van canviar els neumàtics i van posar uns compostos més tous- no les tenien totes. Després sí, al límit.

De menys a més

En un cap de setmana ple d’imprevistos, el debutant Johann Zarco va estar a punt de fer saltar la sorpresa perquè va situar-se líder i va obrir un forat d’un parell de segons respecte del grup. El francès, però, va pagar la novatada i va acabar cometent un error que el deixava fora de carrera. No seria l’únic que lleparia l’asfalt: Crutchlow, Bautista i Iannone farien el mateix, aquest últim quan anava quart, lluitant pel podi.

El triomf va ser per a Maverick Viñales. El de Roses partia com a favorit i va anar de menys a més, augmentant el ritme a mesura que agafava confiança fins a situar-se primer i aguantant amb dents i ungles els atacs d’un Dovizioso valent però no prou eficaç en les frenades.

També va anar de menys a més Valentino Rossi, si bé Il Dottore es va haver de conformar amb la tercera posició, sense opció de lluitar per la victòria.

Marc Márquez va estar lluitant fins a l’equador de la prova, quan, penalitzat per l’elecció dels neumàtics, va perdre ritme i va caure del grup capdavanter. Al final, el vigent campió va ser quart, just davant del seu company Dani Pedrosa.

El mallorquí Joan Mir s’imposa a Moto3

Joan Mir va aconseguir la victòria a la cursa de Moto3 del Gran Premi de Qatar, per davant de John McPhee i de Jorge Martín. “Ha sigut la millor carrera de la meva vida”, explicava el pilot de Palma, que aconseguia la seva segona victòria en una carrera del Mundial. La categoria petita, que estrenava el Mundial, va ser especialment disputada i no es va resoldre fins al tram final: Mir va guanyar per una dècima i hi va haver fins a vuit pilots en el mateix segon. Tot el contrari que Moto2, en què es va imposar l’italià Franco Morbidelli amb autoritat, que va trencar la prova en els primers revolts i va acabar creuant la meta en solitari per obtenir el seu primer triomf al Mundial. El millor català va ser Àlex Márquez, que va ser cinquè a onze segons.

efecte schulz

Tot Alemanya gira els ulls avui cap al Sarre, el land més petit del país que no és ciutat estat. En aquesta regió estan cridats a votar uns 800.000 ciutadans. La xifra és discreta, tot just representa un 1,2% de l’electorat de tota la República. Però l’expectació és notable: es tracta de la primera cita a les urnes en un any en què han quedat convocades per al 24 de setembre les eleccions generals.

Tots els partits federals estaran pendents de com es configura el Parlament del Sarre. Fins al gener la reelecció de l’actual primera ministra regional, Annegret Kramp-Karrenbauer, de la Unió Democratacristiana (CDU) que presideix la cancellera Angela Merkel, es donava com a segura, però llavors va irrompre en l’escena política alemanya Martin Schulz. L’expresident del Parlament Europeu, coronat diumenge passat com a líder i candidat socialdemòcrata a la cancelleria amb un històric suport del 100% dels delegats del seu partit (l’SPD), ha fet anivellar les enquestes.

Segons l’últim sondeig publicat per la televisió pública ZDF, la CDU ja no gaudiria de 12 punts d’avantatge com al gener sinó que arribaria al 37% dels vots, l’SPD al 32%, l’Esquerra al 12,5% i els populistes de dretes d’Alternativa per a Alemanya (AfD) al 6%. Els Verds (4,5%) i els liberals de l’FDP (4%) patirien per entrar al Parlament del land.

Amb aquests resultats, la CDU i l’SPD podrien reeditar la Gran Coalició, encapçalada per Kramp-Karrenbauer, com en l’anterior legislatura. Però la candidata socialdemòcrata i ministra regional d’Economia, Anke Rehlinger, no tanca la porta a pactar amb l’Esquerra si l’aliança servís per liderar el govern a Saarbrücken. El mateix Schulz ha beneït un eventual pacte amb el partit liderat per Oskar Lafontaine, que precisament va arribar a ser ministre president al Sarre -i ministre de Finances amb el canceller Gerhard Schröder- quan estava enrolat a les files de l’SPD, partit del qual va sortir enemistat.

Amb l’efecte Schulz, corren aires de canvi polític a Alemanya, si bé els socialdemòcrates han de contrastar encara que la seva eufòria va més enllà de les enquestes. En la cita electoral d’avui, però, no només es decideix el futur del Sarre sinó que també es marca una tendència sobre el suport a Merkel. La cancellera alemanya va visitar entre setmana Saarbrücken per donar suport a la líder conservadora regional. “Això va de roig-roig contra Kramp-Karrenbauer”, va alertar Merkel. Una coalició SPD-Esquerra “tapiaria l’economia amb impostos, burocràcia i reglamentacions”. “No volem que diumenge [per avui] els rellotges vagin cap enrere, sinó que vagin cap endavant”, va remarcar la líder del govern federal de Berlín.

Si, tot i guanyar les eleccions, Kramp-Karrenbauer fos desbancada per un pacte SPD-Esquerra, la CDU es quedaria amb un sol governant regional a l’oest del país, concretament a Hessen amb Volker Bouffier. Seria una mala sortida per a Merkel en l’any de les legislatives.

Al Sarre, la Unió Democratacristiana es podria trobar efectivament en un atzucac si l’SPD no acceptés revalidar la Gran Coalició. La CDU pot veure com possibles socis menors, com Els Verds i l’FDP, queden fora del Parlament i com, per principis, tampoc podria pactar ni amb l’Esquerra ni, encara menys, amb els populistes de l’AfD.

Anke Rehlinger podria ser la primera afavorida per la promoció de Schulz. I tampoc té res a perdre. Si guanya, serà primera ministra al Sarre. Però si s’imposa Kramp-Karrenbauer, la candidata socialdemòcrata podrà continuar formant govern amb tanta harmonia com fins ara. Aquest últim cas, amb tot, seria el pitjor escenari per a Martin Schulz, que passaria d’aixecar grans expectatives a patir el primer bany de realitat.

formula hamilton

Avui, en l'acte de la pemya de nomenar el carrer com el nostre avi, Josep, Suñol Garriga, el nostre era Jaume Balada Suñol, deia doncs he dinat amb un defensa central del Barça que casi no conexia, El Joan Torrent que va ser del Barçadel 59 al 69, i nomes va jugar 60 partits, pero va ser entrenador de juvenils amb el Cruyff. Dic aixo perque ens ha explicat la mort de Benitez, per cirrosis, (tots li deixaven el seu vas de vi) i ell en va ocupar la lateral dret. La cosa es que 'enrecordo molt d'haver plorat el Julio Beitez pero  tambe 15 dies despres el pilot alemany Jochen Rind es matava a Montecarlo. Ara tot es mes segur i el que comença segur  es  la formula actual a Australia. Un regal el podem embolicar de moltes maneres. Amb paper xarol, de coloraines, o llis. Posar-hi un llacet, o no. Amb targeta dedicatòria, o sense. Entregar-lo a dins d’una capsa, o a fora. I, quan el donem, sempre esperem veure la cara il·lusionada de qui el rep, que només frena la velocitat amb què n’estripa l’embolcall si quan el destapa, el contingut no respon a les seves expectatives.

I d’això es tracta en aquest regal: de velocitat, però també d’expectatives. Diuen que la temporada de Fórmula 1 que comença aquest cap de setmana a Melbourne serà un regal diferent. I, en alguns aspectes, potser sí que serà així. De moment, la presentació externa és diferent, sí. Però ara faltarà veure què hi ha realment a dins d’aquest estoig tan car.

D’entrada, Bernie Ecclestone –l''inventor' d’aquest negoci, i que l’ha fet créixer en les quatre últimes dècades– ja no dirigeix aquest imperi. Els propietaris nous d’aquest consorci –Liberty Media- el van rellevar del seu càrrec, amb l'argument que ja té 86 anys i que calia rejovenir la gestió.

8.000MILIONS D'EUROS

El preu que el consorci Liberty Media ha pagat per adquirir la Fórmula 1

Ara mana Chase Carey, afamat home de negocis americà que s’ha envoltat d’experts en la matèria, com l’astut Ross Brawn, un dels artífexs dels títols de Schumacher i embrió de l’actual equip Mercedes. L’han fitxat per millorar aquesta disciplina des del punt de vista tècnic, i fer-la encara més rendible. Per això han pagat ni més ni menys que 8.000 milions d’euros, gairebé quatre vegades més del que el grup PSA ha esquitxat per comprar la marca Opel.

Però aquestes xifres als aficionats els amoïnen més aviat poc. El que volen és veure curses emocionants, amb més avançaments a la pista dels que hi ha hagut els últims anys. I això no sembla formar part de la garantia d’aquest regal.

Per incrementar l’interès de la competició han canviat el reglament tècnic. Aquest hivern han 'descongelat' els motors, que només podran utilitzar fins a un màxim de quatre unitats sense penalitzar, una menys que fins al 2016. Això vol dir que els fabricants de propulsors han pogut modificar-los abans d’homologar-los per la temporada i donar-los per bons.

Monoplaces diferents

Els cotxes recorden una mica els d’anys enrere. Són més amples, gràcies a uns alerons més grossos, tant al davant com al darrere, i una mica més baixets, i disposen d’uns pneumàtics més grans que semblen els que duien els F-1 dels anys setanta, i que faran que el pilotatge torni a ser força físic (però no tant com quan no hi havia la direcció assistida). Frenaran més i més tard, i això tampoc ajudarà a potenciar els avançaments.

Tot plegat farà que els monoplaces –que ara són més pesants– corrin menys a les rectes, ja que hi haurà més resistència a l’aire però, en canvi, tindran un pas pels revolts més ràpid, cosa que farà que el còmput total dels temps per volta disminueixi espectacularment –entre tres i cinc segons, segons el circuit–, i que aquest any veiem caure alguns records. I no únicament pot rebentar el cronòmetre, sinó altres estadístiques diverses, com la de l’edat del campió, la de l’autor més jove d’una 'pole', o la de victòries d’un mateix equip, entre altres fites que poden quedar trinxades aquest 2017.

• 

Un dels monoplapa Red Bull, reflectit a les ulleres d'aquest espectador / WILLIAM WEST / AFP

La temporada consta de vint reunions, ja que –a diferència de l’any passat– torna caure el GP d’Alemanya del calendari per la falta de recursos econòmics per poder tirar endavant la cursa. Una paradoxa ben curiosa aquesta, la de veure com un país amb tanta transcendència a la història del motor es queda sense el seu GP.

La d’Espanya, que s’ha de fer al Circuit de Barcelona-Catalunya el 14 de maig, serà la cinquena cursa del calendari i la segona en territori europeu, després de la de Sotxi (Rússia), quinze dies abans.
El campionat abaixarà el teló el 26 de novembre, una vegada més al circuit Yas Marina, d’Abu Dhabi. A diferència de l’any passat, aquesta vegada tornarem a tenir vint pilots a la graella, ja que l’equip Manor ha fet fallida econòmica aquest hivern i no correrà.

No serà l'única absència il·lustre. A més de la baixa d’Ecclestone, als pàdocs del campionat trobarem a faltar Ron Dennis, que va partir peres amb els seus socis a McLaren, que el van fer fora, i amb ell també alguns dels seus col·laboradors històrics; Peter Sauber, que s’ha venut les accions que li quedaven del seu equip a un fons d’inversió; Pat Symonds, que ha decidit jubilar-se després d’un any horrible com a cap tècnic de Williams; o Herbie Blash, que ajudava Charlie Whitting com a director de les curses, que tampoc queda gaire clar si seguirà més temps o no.

Les opcions dels aspirants

Aires de canvi. Un embolcall diferent, però un contingut molt semblant, massa, al que hem vist darrerament. Mercedes torna a ser el principal candidat al títol. I en especial la seva estrella, Lewis Hamilton, pendents de les dificultats que li pugui plantar el seu nou company d’equip, Valtteri Bottas, que ha aterrat a la formació de Brackley per substituir el campió absent: Nico Rosberg. Ningú ha fet més quilòmetres que ells a la pretemporada, i amb menys problemes, tot i que els més ràpids han estat els pilots de Ferrari. A Melbourne sabrem si la candidatura dels de Maranello és real, o no.

Mercedes torna a ser el principal candidat al títol. I en especial la seva estrella, Lewis Hamilton

Darrere d’ells, Red Bull encapçala el rànquing d’opositors, sobretot si poden millorar el seu motor Renault, que encara sembla lluny del Mercedes i el Ferrari. Williams, Force India i Toro Rosso vindrien a continuació en una zona mitjana de la classificació, que es presenta molt disputada, lleugerament per davant dels Renault, Haas i Sauber.

La creu de la moneda la protagonitza McLaren, que amenaça amb un ridícul encara més gran que el de les dues últimes temporades. El motor Honda no acaba de funcionar; és molt més lent que els competidors, i no sembla gaire fiable. El matrimoni McLaren Honda sembla pròxim a la dissolució. La incògnita és saber si Alonso tindrà prou paciència per assistir a aquest divorci o marxarà abans de casa. Una història que ja havíem vist abans.

El problema és que aquest regal no va acompanyat del tiquet de compra. Si no ens agrada no el podrem tornar. I, mentre l’anem desembolicant, no ens acaba de fer el pes.

Escocia

El 18 de setembre del 2014 més de tres milions i mig d’escocesos majors de setze anys van anar a votar en un referèndum de pregunta única. Aquesta: “Escòcia hauria de ser un país independent?” Un 84,6% dels ciutadans amb dret a vot van passar per les urnes i, majoritàriament, van decidir que no. Els dos milions de vots que van optar per mantenir-se exactament igual, dins del Regne Unit, van significar un 55,3% dels vots. Van guanyar una consulta que era caixa o faixa. El govern de David Cameron i el Parlament britànic havien aprovat una llei perquè es pogués fer aquest referèndum legal i vinculant en un termini d’un any i mig. Exemplars tots, en tot. En la proposta, en l’acceptació, en la pregunta única -directa i sense la retòrica que tot ho emmascara- i en l’acceptació del resultat. És a dir, abocats a la democràcia fins a les últimes conseqüències, sense matisos, ni límits, ni guillotines. El “ Better together ”va superar clarament el “ Yes Scotland” i, l’endemà mateix, el líder del Partit Nacional Escocès i primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, se’n va anar cap a casa, amb la sorpresa als ulls i la cua entre cames. Després de vint anys d’empènyer, va entendre que era moment de deixar pas a un altre lideratge. També en la difícil tasca de l’assumpció de responsabilitats van donar-nos una lliçó. A tots, en tot. Mai una comparació no havia estat tan odiosa. A dues hores d’avió del Prat hi ha un lloc de cinc milions d’habitants i 79.000 km quadrats, amb identitat, cultura i llengua pròpia, on la gent pot decidir què vol ser. Més enllà d’un passat vinculat durant 300 anys al Regne Unit de la Gran Bretanya, han decidit que el futur els pertany i que la llibertat, per més que sempre dolgui a nostàlgics, obtusos i patriotes, és un dret irrenunciable.

Les urnes eren de cartró, a la taula hi havia voluntaris i, a les tertúlies de ràdio, la idea del “botifarrèndum” apareixia cada dos per tres

“Ni és consulta, ni és res”

El 9 de novembre del 2014 es va celebrar una mena de consulta popular sobre la independència de Catalunya, un país amb set milions i mig d’habitants i 31.000 km, amb identitat, cultura i llengua pròpia. No ens van permetre fer res més. 2.344.828 persones vam anar a votar, durant quinze dies, en un procés participatiu no vinculant de doble pregunta enrevessada. Si deies que no a la primera pregunta (“Vol que Catalunya esdevingui un Estat?”), no podies continuar responent. Si deies que sí, aleshores passaves a la segona pregunta, que era el moll de l’os: “Vol que aquest Estat sigui independent?” Les urnes eren de cartró, a la taula hi havia voluntaris i, a les tertúlies de ràdio, la idea del “botifarrèndum” sorgida en l’argumentari d’un partit polític apareixia cada dos per tres en boca d’algun unionista de soca-rel o d’un hereu de l’“ antes roja que rota”. O de l’“ antes facha que rota”, tant se val. O, simplement, d’un espanyolista convençut que no volia sentir a parlar d’una votació que, com va dir Mariano Rajoy a la vigília, “ ni es referéndum, ni es consulta, ni es nada que se le parezca”. Doncs encara bo. Per aquella jornada de pa sucat amb oli, que molts ens la vam agafar amb orgull, i amb la il·lusió còmplice d’un cert desafiament, ara Catalunya té inhabilitats el qui era el president de la Generalitat, la vicepresidenta, la consellera d’Educació i el conseller de Presidència. I la persecució política, per via judicial, continuarà amb la presidenta del Parlament i aquells membres de la mesa que tenen l’estelada al cap. Les sentències diuen que cap d’ells no va prevaricar. Això sí, van desobeir greument el Tribunal Constitucional, que havia suspès la celebració d’allò que vam fer que encara no s’han posat d’acord a decidir què és. Però érem molts i això els neguiteja.

els cotxes

Diumenge al matí. Plaça de Can Quitèria, a Sant Cugat del Vallès. Un indret, com molts altres, per on abans passaven cotxes. No gaires, però n’hi passaven. Sota la moda de “Guanyem espai per al vianant”, fa temps que l’indret va esdevenir una plaça dura. El fet va ser aprofitat, immediatament, per instal·lar-hi una start-up en forma de bar -innovador negoci d’alt valor afegit del qual els catalans hem esdevingut especialistes-. Inevitablement lastart-up va agafar volada i va deslocalitzar part del negoci cap a una terrassa. I com que l’economia s’ha modernitzat i ha esdevingut col·laborativa, resulta que els diumenges, just al davant, s’hi instal·len uns individus equipats d’uns altaveus de grans dimensions acústiques mitjançant els quals emeten música i ensenyen a ballar, entre d’altres, als clients de l’esmentada terrassa. Qui ha dit que l’economia catalana no s’ha modernitzat? A més, ha esdevingut això que ara se’n diu resilient, ja que aquest cafarnaüm a la catalana que s’ha instal·lat a la placeta en qüestió no l’atura ni Déu. ¿Que els pobres veïns que viuen en aquella abans tranquil·la i entranyable plaça somnien que no arribi mai el diumenge? És el progrés que no té aturador. ¿No es menja Uber els taxis?

El populisme urbanístic s’ha dedicat a presentar l’automòbil com l’origen de tots els mals

Ara que està tan de moda teoritzar sobre el populisme, no seria sobrer reflexionar i adonar-nos que és una característica d’arrel hispana. L’actuació dels governants, sobretot dels municipals, ha constituït un cúmul d’accions d’un populisme tan nostrat que ja ens passa desapercebut. Què són, si no pura demagògia interessada, les campanyes del tipus “Fora cotxes, guanyem espai per als ciutadans!”? Croades que han desembocat, a la llarga, en la degradació o expulsió dels veïns de determinats indrets. Potser ja ningú recorda la plaça Reial de Barcelona quan, fa uns anys, hi passaven cotxes. Pocs. No obstant, la demagògia no es va aturar. Recordo una entrevista en la qual un dels impulsors, l’arquitecte Bohigas, no es mostrava satisfet de l’actual plaça Reial, malgrat haver-hi apostat fort fins i tot adquirint un dels pisos rehabilitats d’aquella plaça.

El populisme urbanístic, abillat d’intel·lectual però amb el típic llenguatge facilot i seductor adreçat al públic interessat a afartar-se de promeses de lectura elemental, s’ha dedicat a presentar l’automòbil com l’origen de tots els mals. I a “recuperar”, en forma de carrer de vianants, o de truculenta plaça dura, els espais per on abans es combinaven cotxes i vianants. L’alternativa? Antics carrers convertits en shopping malls a cel obert per on no paren de transitar famílies, sovint formades per nens mal educats -com ho són la majoria dels del país-, que quan s’atipen d’entrar i sortir de botigues dotades de música repel·lent s’aturen a carregar piles en una de les múltiples terrasses. Comerç de proximitat? Un altre clixé fill del populisme municipal. Al cap de pocs mesos els locals comercials passen a estar ocupats per les multinacionals del comerç, a les quals es tolera que paguin salaris suficientment baixos per poder pagar lloguers elevadíssims.

Comerç de proximitat? Un altre clixé fill del populisme municipal

La mentalitat dels que han governat els ajuntaments fins ara s’ha aproximat massa a la manera de pensar dels promotors immobiliaris -segurament per això han estat socis naturals al llarg de tots aquests irregulars anys-. Comparteixen el principi de no respectar un indret si pot esdevenir centre d’interès comercial per a una massa suficient de consumidors -a més d’interessant per a les arques del partit-. Aquests carrers sense vehicles, excepte bicicletes, aquests passejos apòcrifs farcits de terrasses sorolloses, són la llavor de la desertització urbana. Ningú vol viure dins un centre comercial.

S’ha perdut la vocació de bulevard, del passeig que nosaltres anomenemrambla. O de la plaça Major tradicional, aquella que sobreviu sense doctrinaris del disseny. S’ha repudiat la simbiosi assenyada de passeig amb botigues i trànsit rodat. Un trànsit que, a hores enraonades, s’atura. Aquell ordenament que permet el comerç racional sense que tot l’espai esdevingui un centre comercial a cel obert amb terrasses que, aquestes sí, no s’aturen a hores enraonades.

Per mor d’un suposat bé per a tots -sobretot, fugin sempre dels que s’erigeixen massa sovint en defensors de l’interès general-, ja ningú defensa l’interès d’uns quants: el pobre veí, víctima de la combinació de populisme municipal i voracitat de consumidor despreocupat. Ara la mediocritat empastifa els centres urbans. Potser m’estic quedant sol, però jo, què volen que els digui, he esdevingut nostàlgic del trànsit rodat. Qui m’ho havia de dir.