l'asfixia

La situació política, avui, és tan confusa com els dies anteriors. Durant tot el dia d’avui han circulat una pila de rumors de tot ordre i fins i tot s’ha arribat a afirmar que havia dimitit el president de la República. Naturalment, això és tan absurd que només es pot comprendre si es té present que la situació política ha arribat a uns moments d’asfíxia que han permès el llançament de tota mena de rumors i fantasies i d’enormitats d’aquest calibre. La sessió del Congrés i, sobretot, les innombrables conversacions que s’han produït als passadissos han girat al voltant d’aquesta mena d’inflació absurda que està voltant el problema polític. Naturalment que si les coses fossin normals i si la cordialitat que s’observa en els grups republicans tingués una correspondència amb els interessos polítics del país, tot això no es podria produir. El cert és, però, que l’atmosfera política es va viciant cada dia, es va, literalment, asfixiant, i la tendència general és de creure que han d’ocórrer esdeveniments dintre d’un futur molt immediat. Els radicals estan directament interessats a mantenir aquest estat d’esperit, i, segons les nostres notícies, el senyor Lerroux deia avui al cap del Partit Radical de la província de Toledo que els radicals es trobaven a la porta del poder i que la solució avortada de l’última crisi fatalment haurà d’ésser la solució de la crisi pròxima. L’observador polític que avui viu a Madrid es troba, en aquests moments, voltat d’un ambient tan mefític que té penes i treballs per a comprendre i apreuar el que és una realitat i el que és un simple desig particular d’un partit polític. Això pot donar indici de l’atmosfera que hi ha a Madrid, atmosfera que, si trobés al saló de sessions una possibilitat d’evaporar-se, podria donar resultats d’una extraordinària gravetat. [...] Els membres directius de les Cambres de Comerç d’Espanya s’han reunit avui a dinar en un hotel cèntric de Madrid. Ha assistit al banquet el senyor Franchy Roca, ministre de Comerç. El senyor Franchy ha parlat al final de l’àpat, i els elements directius de les dites Cambres no sembla pas que hagin sortit molt satisfets de la peroració merament oficial del senyor Franchy Roca. Això no és sinó un símptoma que cal afegir a la posició que van prenent enfront del Govern els organismes professionals de la Indústria i del Comerç espanyols, organismes que van adoptant, cada dia d’una manera més clara, una posició crítica davant la política veritablement desgraciada que en aquest ordre realitza el govern.josep pla

el relat

En España sabemos o, mejor dicho, deberíamos saber muy bien qué es el delito de rebelión. Hemos sido testigos del mayor delito de rebelión de la historia europea: el 18 de julio de 1936. Un delito que, además, sigue proyectando su presencia sobre nuestro sistema político. Pues no se puede olvidar que en ese delito tuvo su origen la Restauración de la Monarquía, que sería la institución que dirigiría el proceso de transición de las Leyes Fundamentales a la Constitución. A ese delito de rebelión se debe también la composición del Congreso de los Diputados y el Senado, que fueron definidos en la Ley para la Reforma Política, última de las Leyes Fundamentales y que las Cortes Generales elegidas el 15 de junio de 1977 se limitaron a incorporarlos a la Constitución. Y también la Audiencia Nacional aprobada mediante Decreto-ley el mismo día que se suprimió el Tribunal de orden Público (con la Constitución de 1978 no se hubiera podido crear la AN mediante Decreto-ley, ya que la creación de órganos judiciales está vetada para tal categoría normativa).

Hay muchas cosas más en nuestro ordenamiento constitucional y en el sistema político que tienen su origen en el delito de rebelión. Deberíamos, en consecuencia, saber muy bien en qué consiste y deberíamos saber que la conducta de los miembros del Govern y de la Mesa del Parlament no puede ser constitutiva de dicho delito. ¿Es constitutiva del mismo delito la conducta del President Puigdemont que la del general Franco?

Se sigue practicando la instrucción como si nos encontráramos ante un delito de rebelión, que no existe ni puede existir en la realidad

La retirada de la eurorden contra el President Puigdemont es un reconocimiento palmario de que es así. La imposibilidad de justificar de una manera objetiva y razonable ante la justicia de uno de los países fundadores de las Comunidades Europeas, varios decenios antes de que se constituyera la Unión Europea, que el President y los demás Consejeros han cometido tal delito, es lo que hay detrás de la rectificación pos parte del juez del TS de la decisión tomada por la Jueza de la AN.

Dicha rectificación debería conducir a una rectificación en la calificación de las conductas de todos los miembros del Govern y de la Mesa del Parlament por parte del TS. Lo que no se puede justificar como rebelión ante la justicia de los países de la Unión Europea, no se puede calificar de tal ante la justicia española.

Y sin embargo, ocurre todo lo contrario. Se sigue practicando la instrucción como si nos encontráramos ante un delito de rebelión, que no existe ni puede existir en la realidad, pero que, por lo visto, existe en la imaginación del juez instructor.

El delito que está investigando el juez Pablo Llanera es un delito imaginario. No existe en la realidad. Solo existe en su imaginación. No hay nada en las conductas investigadas que encaje en el tipo delictivo de la rebelión. Por eso ha tenido que retirar la eurorden.

No hay nada en las conductas investigadas que encaje en el tipo delictivo de la rebelión. Por eso han tenido que retirar la eurorden

Un delito imaginario es mucho más peligros que un delito real. Porque no tiene límites. El delito real tiene límites. Los términos en que está tipificado en el Código Penal, de los que se derivan la naturaleza de las pruebas exigibles para la destrucción de la presunción de inocencia de los investigados. Todos estos límites desaparecen, cuando el delito es el resultado de la imaginación de juez.

La imaginación de los seres humanos no tiene límites. Y aunque la naturaleza humana de los jueces sea una naturaleza singular, en esto no se diferencia de la de los demás.  Como consecuencia de ello, la investigación del delito imaginario de rebelión puede extenderse sin límites, alcanzando a la dirección de prácticamente todos los partidos nacionalistas catalanes y dando valor de indicio susceptible de convertirse en prueba a casi cualquier cosa.

Por lo que empezamos a saber por la información que están transmitiendo diferentes medios de comunicación es lo que está empezando a ocurrir. Las consecuencias de esta manera de investigar son imposibles de prever  con exactitud. Pero sí podemos pronosticar sin mucho riesgo que van a provocar un destrozo en el interior del sistema político catalán formidable y todavía mayor en la relación entre Catalunya y el Estado.

A lo mejor hay quien piensa que la “vuelta a la normalidad” exige la criminalización previa de la conducta de los dirigentes de los partidos nacionalistas durante estos años. Y la criminalización por el delito de rebelión.  Que sin dicha criminalización, el nacionalismo catalán acabará “volviendo a las andadas”. A lo mejor este ha sido el sentido último del recurso al art. 155 CE.

joaquim luna

S’autoproclama degà dels periodistes divorciats i, des de les seves columnes, explica la desorientació masculina de la seva generació amb una desimboltura que sovint desferma les crítiques del feminisme. L’independentisme també el té entravessat. I els antitaurins. Però el Joaquim Luna amb qui comparteixo terrassa a tocar de la Diagonal -així els seus Winston poden fer fluir la conversa-és proper i considerat. Va entrar a La Vanguardia l’any 1980 i encara hi és. Això vol dir que ha conegut cinc directors: Horacio Sáenz Guerrero (“majestuós”), Lluís Foix (“un anglosaxó a la Barcelona dels vuitanta”), Joan Tapia (“un progre il·lustrat i amb bones maneres”), José Antich (“un gran director que no sempre es refiava dels seus periodistes”) i Màrius Carol (“el retorn a la joia de viure”). Abans d’escriure columnes va voltar per mig món, fent de corresponsal a Hong Kong, Washington i París. Ha recopilat algunes aventures d’aquells anys a Quina tropa!, el seu primer llibre.

A la portada hi ha una màquina d’escriure -que sospito que no deu tenir wifi- i una ampolla de whisky: és una declaració de principis?

És idea de l’editorial, però efectivament evoca com era el periodisme quan vaig entrar-hi: es bevia, s’escrivia a màquina, hi havia soroll... Nosaltres teníem fins i tot un bar on servien begudes alcohòliques a, diguem-ne, preu popular. Era un ambient de gent imperfecta: des de bohemis fins a personal que al matí treballava a l’Ajuntament i al vespre feia informació de Barcelona.

El cambrer m’imagino que ja no deu estar en nòmina. Què més s’ha perdut, pel camí?

No voldria idealitzar massa aquell periodisme. No era perfecte, eh.

Què s’ha guanyat, doncs, canviant el whisky pel Nestea?

Tenim un periodisme anglosaxó, més rigorós, de més contrast. I és més difícil de fer: abans la gent contactava directament amb el polític o l’esportista. Ara hi ha uns filtres que impossibiliten aquest contacte. S’ha perdut proximitat amb els personatges. També amb la ciutat. Hi ha molta cadira i poc carrer.

¿El de les columnes és vostè o un personatge?

Quan me les van oferir vaig pensar: no pots fer el que fan els altres. I vaig decidir narrar el desconcert masculí davant d’un món que canvia i també la relació amb les dones des d’un angle de divorciat.

Com es pren les crítiques que el titllen de masclista?

Al principi em feien una mica de mal. Pensava: si les dones s’atreveixen a expressar-se lliurement i queixar-se dels homes, per què els homes no podem fer el mateix? Jo no tinc la culpa dels possibles pecats del meu pare o dels meus avis. Giscard d’Estaing li va dir una vegada a Miterrand, quan s’arrogava les virtuts compassives de l’esquerra: “Vostè no té el monopoli del cor”. Doncs això.

Una altra bèstia negra dels seus escrits és l’independentisme.

No tenia intenció de parlar de política, però veia que hi havia un estat d’opinió desequilibrat, a Barcelona. Al diari hi faltava una rèplica a Pilar Rahola. I hi havia un sector de catalans mancats de referències, perquè La Razón o l’ Abc no els representaran mai. Potser he sigut molt dur, però sempre he sigut molt clar. I no he anat segons on bufava el vent.

M’ha dit abans que l’actual director, Màrius Carol, encarna la joia de viure. ¿Com és que es nomena algú amb aquest perfil en un moment de màxima tensió política?

Cada director de La Vanguardia compleix el seu cicle. A l’Antich, per exemple, se’l va nomenar pocs dies després de la majoria absoluta d’Aznar i el seu cicle s’havia acabat, com abans s’havia acabat el del Tapia.

Bé, també es podria creure que el cicle d’Antich es va acabar quan es percebia que el diari estava escorant cap a l’independentisme i això causava malestar a la Casa del Rei.

És una interpretació versemblant. Però La Vanguardia mai ha liderat res i, per tant, el nomenament significava tornar a un diari que no va en primera línia de cap causa, sinó que observa el que passa.

Parlem dels anys de corresponsal. El llibre té un to lleuger, tot i que hi ha algunes escenes terribles. Per què ha evitat el dramatisme?

Un periodista no ha d’avorrir el lector. Ho deia un dels meus mestres, Julio Camba: “Que no em prenguin ni del tot de broma ni del tot seriosament”. Per això miro de transmetre la imperfecció de la nostra feina. I explico com vaig aconseguir un bon reportatge amb el pare d’una víctima espanyola de l’11-S per adonar-me, un cop ja el tenia publicat, que al títol li havia canviat el nom a la noia.

¿Ha patit mai per la seva vida?

Hi ha hagut moments d’una certa angoixa, sí. A la primera Guerra del Golf, o els dies de Tiananmen, que van ser molt delicats. Però de vegades la por són més les carreteres. Només m’he arriscat quan s’havia d’arriscar, mai gratuïtament. No soc el Robert Capa, que es posa a un metre del paio que dispara. Un canvi bèstia és que als 80 anar amb una acreditació de premsa era tranquil·litzador. Ara ja no. Com els metges, de ser respectats hem passat a ser un objectiu més.

la carta al rei

No és una bona notícia que la casa reial hagi declinat l’oferiment del president Torra per parlar sobre el conflicte català.

No obstant això, hi va haver coses que no em van agradar de la carta dels tres últims presidents de la Generalitat. De nou, els no independentistes no ens hi veiem representats: se segueix parlant del mandat del poble de Catalunya i dels seus ciutadans com si hi hagués una meitat dels catalans que no existim. Un president ha de representar tots els ciutadans, no només els dels partits que van donar suport a la seva investidura. La carta de Torra, Mas i Puigdemont està escrita des d’una facció. I quan el que s’ofereix és un diàleg per abordar un conflicte que ens afecta a tots els catalans, això no és just.

Contenia altres elements desafortunats: s’hi acusa el rei d’haver anteposat interessos seus particulars al diàleg, quan, hi estiguem d’acord o no, el monarca es deu als interessos generals de l’Estat, i això inclou la unitat territorial. Així que acusar-lo d’interessos particulars tampoc és just ni oportú.

Bona part del contingut dels quatre folis sobrava. Quan un desitja obrir un diàleg sincer i constructiu, la llista de greuges i els judicis de valor sobren. Només cal un paràgraf on se sol·licita audiència per, com diu encertadament, ara sí, el paràgraf final: “Obrir una etapa de diàleg i negociació”. Amb això n’hi hauria hagut prou.

Desconec si ha estat el contingut el que ha condicionat la negativa del rei. Però, dit tot això, és una mala notícia que Felip VI hagi passat la pilota al cap del govern. Els conflictes s’afronten parlant i escoltant. I encara que les peticions de diàleg estiguin tan mal plantejades com la carta en qüestió, crec que sempre cal donar un espai a qui demana expressar-se. I necessitem com més aviat millor gestos i passosper abordar aquest problema des del diàleg

el Casal

S’acaba l’escola i arriba el temps del casal. Ha estat un any de córrer al matí per preparar esmorzars, per acompanyar a col·legi. Un any de quadrar agendes familiars, d’adaptar els horaris al bàsquet, a les classes de trombó, de francès o al reforç, quan ha estat necessari. Si passegeu per davant de qualsevol escola a l’hora en què els pares van a buscar els fills, hi trobareu persones que, per molt atrafegades que vagin, somriuen. Com els dissabtes al matí, quan ens afanyem d’una banda a l’altra per anar a les pistes esportives, en una mobilització d’un valor social i educatiu immens, organitzadíssim, i molt difícil de veure, a nivell escolar, en altres països. Tanmateix ha estat un any d’ofensiva contra l’escola catalana, un dels pilars del bon funcionament de la nostra societat. El govern espanyol, els partits del 155, gran part dels mitjans de comunicació espanyols i tot l’aparell de l’Estat tenen clar que l’escola catalana ens salva, i que salvant-nos ens fa més forts. Vull dir que ens salva a nosaltres, els catalans. L’escola catalana és la fornal d’una societat en la qual val la pena viure. L’escola catalana és la conseqüència d’un procés i d’una convicció compartida: sense una educació ferma, i basada en principis, no hi ha societat que veritablement aculli i impulsi la nostra mainada. A l’escola els nostres fills treballen sobre la base dels principis d’equitat, de justícia, de perseverança, de catalanitat, d’integració; de bondat. A l’escola catalana els herois són els mestres, els equips directius, els tècnics i el personal de suport. L’escola catalana és un conjunt de microcosmos en el qual tothom que passa la tanca del pati, des del carrer, és valorat en peu d’igualtat. A l’escola ens hi juguem seguir sent un sol país i un sol poble. Per això l’ataquen sense pietat; per això criminalitzen els mestres; per això en qüestionen els mètodes i els llibres de text. Carregant-se l’escola, pensen, es carregaran el futur immediat de la catalanitat. La nostra reacció, a més de ser dura, i defensiva, hauria de tenir un component més agosarat i propositiu. Agosarat pedagògicament, utilitzant tecnologia a dojo, aprofundint descaradament en la literatura i la filosofia; il·luminant amb les matemàtiques i les ciències. Esforç, mèrit, capacitats, gaudi, oportunitats: hi hem de gosar. El progrés només s’aconsegueix així.

Hi pensava fa pocs dies mentre passejava amb l’Enric Canet, una de les ànimes del Casal dels Infants, pels carrers del barri del Raval. El Casal s’ha convertit en una de les eines d’integració més potents del país per una combinació d’oportunitat, de capacitat i d’ambició. També per la voluntat de ferro dels seus impulsors, i per la intuïció dels infants i de les famílies que en gaudeixen: al Casal s’hi aprèn a conviure; al Casal s’hi fa comunitat. L’Enric, a qui caldria escoltar molt més, té una mirada que a primer cop d’ull sembla de murri. Al cap d’una estona, però, el murri va desapareixent per donar pas a la fe profunda en l’home, limitacions incloses, i en alguna cosa més, que ens mou ençà i enllà de nosaltres mateixos. Lluny de tot bonisme ingenu, lluny dels totoresismes, lluny de la indignació improductiva, l’Enric proposa. Fa molts anys que, amb el Casal, és a la primera línia de combat contra el prejudici, l’exclusió i la desigualtat. Tot visitant algunes de les aules en les quals el Casal treballa amb infants i amb famílies del barri, m’explicava com els serveis socials estan desbordats, i com l’arribada massiva de famílies i de criatures soles exigeix el replantejament de tot el que estem fent. No cal aturar res. Senzillament cal repensar el que no funciona i actuar-hi de manera pràctica. Precisament perquè estem convençuts que l’escola ens salva cal que dotem l’escola dels recursos humans, tècnics i econòmics necessaris. Al Casal dels Infants els educadors i els voluntaris associen l’aventura educativa dels fills als pares, als tutors i fins i tot als veïns, quan pares i tutors fallen. Tots sabem que la família és essencial, em deia l’Enric i, per tant, cal treballar-hi, també ara, quan passem del temps d’escola al temps del casal d’estiu.

L’atac contra l’escola catalana ens ha de fer conscients de la seva importància. Sí, ja sé que tothom dirà que se n’és molt conscient. El que cal, penso, és que la importància que hi donem es converteixi en polítiques noves, allunyades dels pedaços i de les mirades de biaix. No hi ha mal més gran que el de negar el problema. Encarem-lo amb optimisme, amb la mirada de l’Enric. Donem vacances a l’escola i anem al casal amb ganes de tornar-hi al setembre, més ben equipats que mai. Això deu ser fer república

sant joan

La revetlla de Sant Joan d’aquest any serà una de les més mogudes dels últims anys. Almenys, pel que fa al volum de cotxes que es preveu a les carreteres catalanes. Durant l’operació sortida, Interior calcula que abandonaran l’àrea metropolitana uns 515.000 vehicles, un 14,3% més que l’any passat. El motiu és que la revetlla coincidirà amb un cap de setmana calorós, amb l’inici de les vacances escolars i amb la celebració dels Jocs Mediterranis a Tarragona. 

Segons dades d’Interior, la majoria de catalans triaran destinacions “costaneres” per celebrar aquest Sant Joan. Per aquest motiu, zones com la Costa Brava i la Costa Daurada comptaran amb “mesures especials de circulació i atenció”. En total, 3.197 efectius dels Mossos d’Esquadra participaran en el dispositiu especial de la revetlla de Sant Joan. També hi haurà 68 controls d’alcoholèmia i drogues distribuïts per tot el territori. 

"Qualsevol prevenció és poca"

Com és habitual, els parcs de bombers de Catalunya també experimentaran un reforç. En aquesta ocasió, s'hi incorporaran 172 persones, s’activaran auxiliars d’ofici forestal, s’obriran parcs de bombers i es reforçaran el control d’Emergències i la sala central. El conseller Buch ho ha explicat des del parc de Bombers de Cerdanyola del Vallès, al Vallès Occidental, la comarca que va registrar més incidències l’any passat.   

Amb tot, el conseller ha reiterat que qualsevol prevenció és “poca” i per això ha instat a trucar al 112 davant de qualsevol situació “crítica” i ha recordat que està prohibit tirar coets a menys de 500 metres de zones boscoses. Ara fa un any, els Bombers van haver d’atendre més de 800 actuacions per sufocar incendis de vegetació la nit de Sant Joan. 

Els sindicats qüestionen Buch 

Mentre el conseller parlava del dispositiu especial per a la revetlla de Sant Joan, representants del cos de Bombers l’han interromput. “¿I la falta de material i d'efectius? ¿I els camions que no s’arreglen?”, li han retret. Ràpidament, el conseller ha tret el tema dels efectes del 155. Després, però, un representant de la UGT ha dit que les seves demandes es remunten a l’època de les retallades. “Hi haurà reforços, sí, però també bombers que no podran sortir perquè no tenim prou pantalons, guants i botes”, ha lamentat. També ha recordat que hi ha parcs que no tenen habilitats vestidors per a dones. 

Un estiu enganyós

Malgrat les pluges d'aquesta primavera, el Govern adverteix que aquest estiu no es pot "abaixar la guàrdia". Diuen que la vegetació que ara creix verda pot ser "un gran combustible a mitjans o finals d'aquesta estació". És per això que els Bombers també augmentaran la seva activitat en aquest sentit. Aquest estiu, comptaran amb 25 helicòpters i 12 avions. Els territoris més susceptibles de patir incendis són les comarques del sud i les de l'extrem nord, a l’Empordà. 

Lla consellera d'Agricultura, Teresa Jordà, ha assegurat que el Govern estarà "obsessionat" amb la prevenció. "Perquè els números canten”, ha alertat. I s'ha remès a les dades: 8 de cada 10 incendis són per causes antròpiques (provocades per l'acció humana).

8tv i l'Arus

Després de 16 temporades i 3.380 programes emesos, Alfons Arús presentarà aquest divendres (14 h) per última vegada l’ 'Arucitys' a 8TV, abans de traslladar-se a La Sexta, que acollirà l’espai a partir de la tardor. El periodista, doncs, tancarà una llarga etapa televisiva que es va iniciar quan la cadena del Grupo Godó es deia encara CityTV, el 17 de setembre del 2002. El format va néixer com un espai d’anàlisi de l’actualitat amb humor (fins i tot incloïa les imitacions del 'Força Barça'), però ha derivat cap a un programa de tertúlia sobre televisió i premsa rosa.

Alfons Arús s'emporta l''Arucitys' a La Sexta

El comiat d’Arús suposarà un cop fort per a 8TV, que es queda sense el seu principal pilar. Amb una mitjana de 89.000 espectadors cada tarda, l’'Arucitys' és el programa més vist de la cadena, i la seva quota de pantalla, del 5,1%, supera de llarg el 3,2% que obté 'La nit a 8TV', el segon programa amb més públic del canal. De fet, aquesta temporada l’espai d’Alfons Arús ha aportat a 8TV un 36,4% de la seva audiència total, malgrat que només ocupa un 9% de la graella setmanal (tres hores al dia, de dilluns a divendres).

Durant les últimes temporades, l’'Arucitys' havia compartit el lideratge del canal amb l’informatiu '8 al dia', que presentava Josep Cuní, però el comiat del periodista al final de la temporada passada, després de sis anys, va deixar el programa de sobretaula com a únic puntal de la graella. De fet, l’audiència obtinguda per l’'Arucitys' aquesta temporada és la més baixa dels últims cinc cursos (l’any passat va arribar al 6,1%, amb 96.000 seguidors diaris), però en canvi el seu pes específic ha augmentat de cop: la temporada 2013-2014 l’audiència del programa representava un 25,1% del total del canal, i el curs passat havia pujat fins al 30,3%. Aquesta temporada, sense Cuní, l’aportació de l’'Arucitys' ha crescut sis punts, malgrat que el programa ha perdut espectadors.

Una graella ‘low cost’

De totes maneres, la desaparició de l’'Arucitys' ja formava part del pla que va dissenyar Ramon Rovira quan va aterrar al capdavant de l’àrea audiovisual del Grupo Godó, al novembre. Rovira es va trobar un canal que generava sis milions d’euros de dèficit cada any i sobre el qual pesava una amenaça real de tancament. La seva proposta per evitar-ho va ser formular una graella 'low cost' amb els esforços concentrats en el 'prime time'. Això es va traduir en una transformació de '8 al dia' en un espai purament informatiu i en el naixement de 'La nit a 8TV', un programa d’anàlisi, debat i entrevistes conduït pel mateix Rovira.

Sobre l’'Arucitys', es va optar per mantenir-lo fins a final de temporada, però el seu elevat cost el feia incompatible amb la nova política de la cadena i, per tant, no estava previst renovar-lo. Durant el programa d'aquest dijous, Arús ha revelat que la productora del format, Aruba (propietat del periodista i de la seva dona, Angie Cárdenas, subdirectora de l’espai), havia ofert a Godó continuar fent el programa, sense ell, “al preu que fos”. “Poseu el preu i en funció d’això intentarem oferir el millor producte”, és el missatge que Aruba va traslladar a la cadena, segons Arús. Fonts de la direcció de 8TV, però, han explicat a l’ARA que de moment la proposta ha estat descartada per motius econòmics.

El programa s’emetrà a La Sexta, però encara no té franja assignada

L’'Arucitys' tanca una etapa, però d’aquí poques setmanes n’obrirà una altra en què passarà a emetre’s per tot Espanya a través de La Sexta. Després que 8TV decidís que prescindiria del programa a final de curs, Arús va obrir negociacions amb tres cadenes espanyoles i finalment va arribar a un acord amb Atresmedia, que es va fer públic el 21 de març. “La idea de l’equip i de la productora de l’'Arucitys' ha sigut sempre mantenir aquest format en una altra cadena. La cadena que ha apostat des del primer dia per mantenir el programa 'Arucitys', fins i tot amb el nom, i respectant el model, l’esperit, la família, els col·laboradors, l’equip humà i l’equip tècnic, ha sigut La Sexta”, va explicar aquell dia Arús des de 8TV, a qui va expressar una “gratitud absoluta i eterna”.

Si no hi ha canvis, doncs, a partir de la tardor l’'Arucitys' mantindrà el títol, l’equip i els continguts, però haurà de buscar un nou horari, que, segons fonts d’Atresmedia, encara no està definit. El més probable, tenint en compte l’oferta actual de La Sexta, és que s’emeti a la franja matinal, abans de l’arrencada d’'Al rojo vivo', que actualment comença a les 11 h. Ni la sobretaula, ocupada per l’exitós espai d’humor 'Zapeando', ni la tarda, en què s’emet el magazín 'Más vale tarde', semblen ubicacions possibles, com tampoc ho seria l’'access prime time', reservat per a 'El intermedio'.

En tot cas, no serà el primer cop que l’'Arucitys' canvia d’horari: durant les dues primeres temporades començava a les 18 h; posteriorment es va dividir en dues franges (13.30 h i 19.30 h) amb temàtiques diferenciades, i finalment es va assentar al migdia, on s’ha mantingut fins ara tot i que amb durades variables.

jubilats i pobressa

Van ser el coixí per a moltes famílies durant els anys de crisi econòmica i a molts aturats de llarga durada la pensió dels seus pares o sogres encara els garanteix la subsistència. Però l’economia fa uns anys que s’enlaira i les persones més grans han hagut de repartir els seus ingressos mentre que el seu poder adquisitiu es mantenia estancat. L’any passat va ser el primer que els preus van créixer més del 0,25% mínim que creixien les pensions anualment i, per això, també va ser l’any en què el risc de pobresa només va augmentar entre els més grans de 65 anys. La taxa va caure en la resta de grups d’edat, però en la que conforma els pensionistes va augmentar gairebé dos punts: del 13% al 14,8%.

Què vol dir viure en risc de pobresa? Doncs segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que ahir va publicar aquestes dades del 2017, el llindar de pobresa es fixa en el 60% de la mitjana dels ingressos de les persones. Per tant, cal tenir en compte que augmenta en la mateixa mesura que ho fa la mitjana dels ingressos. El 2017 per a les famílies d’una sola persona es va situar en 8.522 euros anuals (un 3,8% més que l’any anterior). En les famílies de dos adults i dos menors de 14 anys, el llindar es va situar en els 17.896 euros anuals. Prop d’un 14% de les persones més grans de 65 anys van ingressar menys de 8.552 euros l’any 2017. El 2014 el percentatge de gent més gran de 65 anys per sota del llindar de risc de pobresa era de l’11,4%.

Una de cada cinc persones, en risc

Malgrat això, aquesta franja de població de més edat encara és la que es manté en percentatges més baixos de risc de pobresa. Les mateixes dades de l’INE evidencien que encara són un de cada cinc espanyols els que viuen en aquestes condicions. Concretament, un 21,6% de les persones ingressen menys de 8.552 euros l’any, menys que el 22,3% de l’any anterior. Però els més vulnerables en aquesta estadística són els més joves. Un 28,1% dels menors de 16 anys estan en risc de pobresa, un percentatge que s’ha reduït respecte a l’any passat i respecte al 2014, quan superava el 30%. Del conjunt de la població, un 5,1% es trobaven el 2017 en una situació de carència material severa, és a dir, que no poden ni anar de vacances, ni menjar carn o peix com a mínim un cop cada dos dies, ni tenen telèfon mòbil, televisió, calefacció ni rentadora, i, en el cas que tinguin casa, es troben en un risc molt elevat de no poder pagar-la.

Per al conjunt de les llars, una de cada tres famílies (34,4%) encara no es poden permetre anar de vacances o fer front a una despesa imprevista de més de 700 euros. Aquesta xifra és lleugerament inferior a Catalunya, on el percentatge de famílies que no poden anar de vacances és del 30%, i el de les que no poden fer front a despeses imprevistes és del 33%. A més, gairebé un 7% de les famílies de Catalunya tenen moltes dificultats per arribar a final de mes (en el conjunt de l’Estat són un 9,3%).

La desigualtat entre territoris es fa encara més evident si ens fixem en el nivell d’ingressos mitjà i la taxa de risc de pobresa. A Catalunya el 15% de la població estava per sota del llindar del risc de pobresa el 2017, quan els ingressos mitjans anuals van ser de 12.712 euros per persona. Això la va situar per darrere del País Basc (14.397), Navarra (13.583) i Madrid (13.099). En taxa de risc de pobresa, Navarra té la més baixa (8%), seguida del País Basc (9%). La Comunitat de Madrid, en canvi, supera Catalunya amb un 16,9%. A l’altra banda de la balança hi ha comunitats com Extremadura (38%) o Andalusia (31%), que a més tenen uns ingressos mitjans inferiors als 10.000 euros anuals.

Aquestes dades arriben just quan els partits han tornat a encallar-se en les negociacions per mirar de revaloritzar les pensions amb els preus i garantir el poder adquisitiu dels jubilats, però també justament quan el govern del PSOE ha promès que atacarà les alarmants xifres de pobresa infantil.

Can Roca

El Celler de Can Roca de Girona és, des d'ahir, de nou el segon millor restaurant del món. L'establiment dels germans Joan, Josep i Jordi Roca escala una posició respecte al tercer lloc de l'any passat, només superat per l'Osteria Francescana de Modena, del xef Massimo Bottura, en els premis The 50 Best dels 50 millors restaurants del món entregats ahir a Bilbao.

El restaurant italià ja va coronar la llista l'any 2016, també amb els Roca trepitjant-li els talons, i fins ahir mateix era el segon d'una classificació en què, si bé han canviat les posicions dels primers llocs, no hi ha hagut grans novetats. La tercera posició del podi va recaure en el Mirazur, de Menton (França), que el 2017 era el quart, i el xef Daniel Humm i el seu Eleven Madison Park de Nova York, que tenia el títol del millor restaurant del 2017, li ha pres el relleu.

Per darrere del restaurant de Nova York, el tailandès Gaggan de Bangkok puja del setè al cinquè lloc del rànquing; mentre que el Central de Perú passa del cinc al sis i el seu compatriota, Maido, escala una posició a la llista fins a col·locar-se setè.

L'Arpége, de París, entra al top 10 per ubicar-se al vuitè lloc i dos restaurants bascos, el Mugaritz i l'Asador Etxebarri, tanquen les primeres deu posicions de la llista. En el cas del restaurant donostiarra mantè el novè lloc de l'any passat i el d'Axpe descendeix del sisè al desè.

A la gala, organitzada per la revista britànica Restaurant i celebrada al Palau Euskalduna de Bilbao, hi van assistir els tres germans Roca, a més d'un centenar dels xefs més celebrats del món i uns 350 periodistes.

Aquesta és la llista dels cinquanta millors restaurants del món:

1. Osteria Francescana (Modena, Itàlia)
2. El Celler de Can Roca (Girona)
3. Mirazur (Menton, França)
4. Eleven Madison Park (Nova York, EUA)
5. Gaggan (Bankok, Tailàndia)
6. Central (Lima, Perú)
7. Maido (Lima, Perú)
8. Arpège (París, França)
9. Mugaritz (Sant Sebastià, País Basc)
10. Asador Etxebarri (Axpe, País Basc)
11. Quintonil (Mèxic DF)
12. Blue Hill at Stone Barns (Pocantico Hills, EUA)
13. Pujol (Mèxic DF)
14. Steirereck (Viena, Àustria)
15. White Rabbit (Moscou, Rússia)
16. Piazza Duomo (Alba, Itàlia)
17. Den (Tòquio, Japó)
18. Disfrutar (Barcelona)
19. Geranium (Copenhagen, Dinamarca)
20. Attica (Melbourne, Australia)
21. Alain Ducasse au Paza Athénée (París, França)
22. Narisawa (Tòquio, Japó)
23. Le Calandre (Rubano, Itàlia)
24. Ultraviolet by Paul Pairet (Xangai, Xina)
25. Cosme (Nova York, EUA)
26. Le Bernardin (Nova York, EUA)
27. Boragó (Santiago, Xile)
28. Odette (Singapur)
29. Alléno Paris au Pavillon Ledoyen (París, França)
30. D.O.M. (Sao Paulo, Brasil)
31. Arzak (Sant Sebastià)
32. Tickets (Barcelona)
33. The Clove Club (Londres, R.Unit)
34. Aliena (Chicago, EUA)
35. Maaemo (Oslo, Noruega)
36. Reale (Castel di Sangro, Itàlia)
37. Restaurant Tim Raue (Berlin, Alemanya)
38. Lyle's (Londres, R.Unit)
39. Astrid y Gastón (Lima, Perú)
40. Septime (París, França)
41. Nihonryori RyuGin (Tòquio, Japó)
42. The Ledbury (Londres, R.Unit)
43. Azurmendi (Larrabetzu, País Basc)
44. Mikla (Istambul, Turquia)
45. Dinner by Heston Blumenthal (Londres, R.Unit)
46. Saison (San Francisco, EUA)
47. Schloss Schauenestein (Fürstenau, Suïssa)
48. Hisa Franko (Kobarid, Eslovènia)
49. Nahm (Bangkok, Tailàndia)
50. The Test Kitchen (Ciutat del Cap, Sudàfrica)

Des del 2009, al top 5

Amb aquest resultat, els Roca es mantenen al podi mundial per vuitè any consecutiu i celebren una dècada en el top 10.

Dels setze anys que el rànquing de la revista Restaurant complia ahir, el Celler en fa tretze que hi apareix. I des de l'any 2009 no baixa del cinquè lloc. Va ser en aquella ocasió que el restaurant gironí va començar a agafar embranzida, tot saltant directament del número 26 fins a la cinquena plaça. D'aquí va anar escalant posicions i l'any 2011 va entrar per primer cop al podi, situant-se en segona posició.

Dos anys més tard, el 2013, va aconseguir consagrar-se com a millor restaurant del món, essent el segon restaurant català, després d'El Bulli de Ferran Adrià, que ho aconseguia. El 2014, el Celler va tornar a la segona posició tot cedint el ceptre al danès Noma, de René Redzepi.

El 2015, tanmateix, va tornar al capdamunt de la llista, i Jordi Roca va ser proclamat millor pastisser del món. L'any següent, Joan Roca va endur-se el premi de millor cuiner, mentre el Celler tornava a quedar en segona posició i l'any passat, el restaurant gironí va baixar un escaló del podi per esdevenir, per primera vegada, el tercer millor restaurant del món, una posició que ara ha millorat.

El Disfrutar, entre els 20 millors

Per la seva banda, el restaurant Disfrutar de Barcelona, dels cuiners Oriol Castro, Eduard Xatruch i el rosinc Mateu Casañas, deixebles d'El Bulli i propietaris també del restaurant Compartir de Cadaqués, van protagonitzar el salt més important a la llista ahir. L'establiment dels tres caps de cuina del Bulli han passat de la 55 posició de l'any passat –el primer en què apareixien al llistat– al número 18 d'enguany i s'han endut el premi a la més alta nova entrada. L'any passat aquest mateix establiment ja va rebre el premi a la millor nova entrada a la llista dels 100 millors.

En total, set restaurants de l'Estat formen part de la llista, més que qualsevol altre país del món. A més dels tres que formen part del top 10 i del Disfrutar, hi ha també l'Arzak de Sant Sebastià (31), el Tickets de Barcelona (32) i l'Azurmendi de Larrabetzu (43).

El Tickets d'Albert Adrià ha baixat de la posició 25 a la 32, però el cuiner barceloní apareix també al número 95 dels 100 millors restaurants del món amb una altra aventura que dirigeix, l'Enigma.

El rànquing del 2018 inclou establiments de 23 països d'arreu del món i compta amb nou incorporacions, sis de les quals en el seu debut i tres que hi tornen.

Durant la gala també hi va haver un moment per recordar grans figures de la gastronomia mundial que han mort enguany: Anthony Bourdain, el xef estrella de la televisió nord-americana; el primer cuiner italià en rebre tres estrelles Michelin, Gualtiero Marchesi i Paul Bocuse, l'impulsor de la Nouvelle Cuisine.

Un altre moment clau de la gala va ser el discurs de Clare Smyth, guardonada com la millor xef femenina. «Què significar ser una xef femenina? No ho sé perquè mai he sigut un xef masculí», va subratllar, apuntant que no sabia si recolir o no el guardó, pequè el rol a la cuina no té especificitat de gènere, però «si volem que les dones arribin hem de tenir més suport i fer un esforç conscient per trencar barreres. Hem d'aplanar el camí per a la següent generació», va assenyalar.

El llistat de la revista Restaurant està elaborat per més d'un miler d'experts de tot el món amb un veredicte que es manté escrupulosament en secret fins al moment de la gala. Xefs, periodistes i crítics gastronòmics integren l'Academia de The World's 50 Best Restaurants, formada per 26 regions de tot el món, cadascuna de les quals té 40 membres.

En fer-se pública la llista d'enguany a Bilbao –ciutat que prenia el relleu a Nova York i a Melbourne, que van acollir la cita en els dos anys anteriors– l'editor del grup The World's 50 Best Restaurant, William Drew, assenyalava: «Aplaudim tots els que s'involucren en aquesta llista de restaurants inspiradors, redissenyant i sent el reflex constant del mapa mundial de la gastronomia. Estem encantats que l'Osteria Francescana torni a la primera posició de la llista dels cinquanta millors restaurants del món».

l'acostament

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va trencar ahir el seu silenci sobre la possibilitat d’acostar a Catalunya els presos polítics i ho va fer per titllar-ho de “raonable”, un cop finalitzada la fase d’instrucció del cas que se segueix contra ells i altres líders independentistes al Tribunal Suprem. En una entrevista a TVE -la primera que concedia des que va accedir al càrrec, fa més de dues setmanes-, el president espanyol va afirmar que l’acostament a les presons catalanes un cop finalitzada aquesta instrucció, que es troba a les acaballes, permetria als encausats “estar més a prop de les seves famílies” i també dels seus advocats, la qual cosa facilitaria l’exercici del seu “dret a defensa”, segons Sánchez.

El president espanyol es manifestava així de manera més clara a favor d’aquest acostament que no pas altres membres del seu gabinet, que, tot i que s’hi van mostrar proclius, van argumentar que la decisió final depenia del jutge instructor del cas, Pablo Llarena, un extrem que el mateix magistrat va negar la setmana passada.

D’aquesta manera, Sánchez va reconèixer que la decisió de la destinació dels presos en situació de presó preventiva depèn únicament d’Institucions Penitenciàries, un organisme del ministeri de l’Interior, que lidera l’exmagistrat Fernando Grande-Marlaska. Quan l’entrevistadora, Ana Blanco, va intentar lligar aquest debat amb els presos d’ETA, Sánchez va deixar clar que eren dues qüestions diferents: “No hi té res a veure”, va sentenciar.

El president del govern espanyol també va revelar que aquesta setmana tancarà la data de la reunió amb els quatre presidents de les comunitats històriques, entre els quals el de la Generalitat, Quim Torra, amb qui pretén trobar-se a principis de juliol. A més, va anunciar que divendres assistirà a la inauguració dels Jocs del Mediterrani a Tarragona, on, segons va assegurar, espera coincidir amb Torra i amb el rei Felip VI, que ja ha confirmat la seva assistència a l’esdeveniment esportiu. L’objectiu final, com va insistir Sánchez, és “obrir una nova etapa en les relacions amb Catalunya”. Abans de l’entrevista, la ministra de Política Territorial del govern de Sánchez, Meritxell Batet, també es va referir a la relació amb Catalunya, i va afirmar, en un acte d’homenatge a Carme Chacón, que farà tot el que estigui a les seves mans per “tendir ponts” amb el Govern de Torra. La ministra va fer una defensa de “la negociació i el pacte” perquè “l’Espanya federal” es mantingui “unida en la diversitat”.

Esgotar el mandat

Fora de Catalunya, el president del govern espanyol va anunciar ahir la seva intenció d’“esgotar la legislatura” i, per tant, no convocar eleccions fins al 2020. Per aconseguir aquesta estabilitat, va apostar per trobar acords amb Podem, especialment en matèria pressupostària, però també en polítiques socials, per farcir de contingut el mandat. Les declaracions del president espanyol xoquen amb el que havia defensat fins ara el PSOE i ell mateix, que s’havia compromès davant d’Albert Rivera a convocar eleccions “com més aviat millor”. La vice secretària general del partit, Adriana Lastra, a més, havia afirmat poc després de la moció de censura que l’objectiu no era esgotar el mandat i que les eleccions serien abans del 2020. El partit tenia la pressió del PNB, temorós que un avançament electoral donés ales a Ciutadans, per allunyar al màxim la data dels comicis.

Fins a les eleccions, Sánchez va fer una aposta per “governar amb el Parlament” i no “contra el Parlament”, conscient de la posició de debilitat que li dona el seu govern de només 84 diputats, menys de la meitat de la majoria absoluta necessària per abordar les grans reformes. Amb Podem, va dir, aspira a compartir l’agenda social, mentre que buscarà Ciutadans per qüestions de “regeneració democràtica” i fins i tot el PP en les polítiques d’Estat, va asseverar.

Entre els aspectes que vol reformar, Sánchez va apuntar modificar la reforma laboral -tot i que va renunciar a derogar-la i va apostar per introduir canvis parcials, com ara la fi de la retroactivitat- i la derogació de la llei mordassa. També va confirmar la intenció del seu executiu de retirar les restes de Franco del Valle de los Caídos i d’implantar la indexació de les pensions a l’IPC, fent marxa enrere en el factor de sostenibilitat imposat pel PP. D’aquesta manera, Sánchez es va plantejar una agenda social ambiciosa per rectificar algunes de les conseqüències del govern anterior i que volen temps, a la vegada que s’estableixen mesures de “regeneració democràtica”.

Penedit de nomenar Huerta

Durant l’entrevista, Sánchez també es va referir a la primera crisi del seu govern, que va arribar menys d’una setmana després de la formació, i que va acabar amb el cessament del ministre de Cultura, Màxim Huerta, per la seva condemna per eludir impostos. El president espanyol va confirmar que no coneixia el cas quan el va nomenar i va revelar que “probablement” no l’hauria designat si ho hagués sabut. En canvi, va defensar el ministre d’Agricultura, Luis Planas, imputat en una causa sobre el robatori d’aigua a Doñana que ha dut el PP a demanar el seu cessament. “No hi ha cas”, va sentenciar Sánchez.

Catalunya i l’agenda social seran dos dels eixos claus de la legislatura de Sánchez, que pretén que sigui tan llarga com sigui possible, tot i les dificultats parlamentàries que, de ben segur, es trobarà pel camí.

la costancia

Dit i fet. D’ençà que Jorge Lorenzo va saber que Ducati li buscava substitut i ell es va haver de buscar la vida de cara als pròxims dos anys, el mallorquí no ha fet res més que demostrar, a qui dubtava d’ell, que no, que d’un campió no se’n pot dubtar mai. A Mugello va aconseguir el primer triomf vestit de vermell i, tot seguit, dissabte a Montmeló va aconseguir la seva primera pole amb el conjunt italià. Al traçat català, a MotoGP, a diferència de la F1, sortir des del primer lloc de la graella no és sinònim d’aconseguir el triomf. De fet, fins ahir, l’última vegada que el poleman va pujar al capdamunt del podi del Circuit de Barcelona-Catalunya va ser el 2010, quan Jorge Lorenzo s’hi va imposar.

Diumenge, un cop més, el podi de Montmeló va veure saltar des de dalt de tot el pilot mallorquí. Sortia primer, però en l’arrencada es va veure sorprès per Marc Márquez i per Andrea Iannone. “No he fet una bona sortida, però a poc a poc he anat recuperant el ritme. M’he tranquil·litzat per no cometre cap errada i els he avançat”, va indicar Lorenzo sense poder amagar un somriure radiant. Ahir va tornar a reinvindicar-se davant Claudio Domenicali, director executiu de Ducati, que és qui hauria pres la decisió de prescindir d’ell a partir de l’any vinent. “És increïble com canvia tot en poc temps, era impensable guanyar dues curses seguides amb la Ducati fa dos mesos”, va sentenciar. Lorenzo va celebrar el triomf amb un martell, com el que va treure durant la cursa per dominar, per calcar els temps volta a volta, constant i repetitiu com un martell, sense donar treva als seus rivals. Al parc tancat, on només accedeixen els pilots que pugen al podi, el mallorquí va abraçar un a un els membres del seu equip, als quals va felicitar picant-los amb el martell al cap de manera afectuosa, però Domenicali, que era al costat amb un somriure forçat, va veure com el mallorquí ni se’l mirava.

A l’altre costat del box de Ducati, les cares eren diferents. Andrea Dovizioso no va poder acabar la cursa després de caure quan s’estava disputant la vuitena volta. Era tercer, perseguia el seu company, i Márquez, tot i frenar, no va poder salvar la caiguda. “Des que va renovar Dovi ha comès diverses errades i no és habitual, deu ser casualitat”, es va limitar a dir Lorenzo.

El segon triomf del mallorquí fa que es pugui enganxar a la lluita pel Mundial. “La mala notícia és que Márquez encara és massa lluny; la bona, que encara ens queden moltes curses”, assegurava. El cert és que el 99 suma ara 66punts, els mateixos que Dovizioso, tot i que el fet d’haver guanyat dues curses -per una de l’italià- fa que ell sigui setè, just al davant del seu company.

Va acabar segon Marc Márquez, satisfet per la feina que havia fet durant el cap de setmana i pel fet que només Lorenzo va poder retallar punts amb ell, que es manté com a líder sòlid del Mundial. “El més important és que hem ampliat distàncies al campionat. El que compta realment és el resultat final, que això és molt llarg”, deia el de Cervera, que, tot i situar-se primer en la sortida, no va poder seguir el ritme constant de Lorenzo. “Ara quan noto que alguna cosa va malament com a mínim podem fer podi, com a la segona part del campionat de l’any passat”, afegia. El podi el va completar Valentino Rossi, que acumula tres curses consecutives acabant tercer. Amb ells tres, la celebració de Montmeló va ser la més exitosa que pot haver-hi a MotoGP, ja que ahir a dalt del podi es van aplegar 20 títols de campió del món: els 5 de Jorge Lorenzo (3 de MotoGP i 2 de 250 cc), els 6 de Marc Márquez (4 de MotoGP, 1 de Moto2 i 1 de 125 cc) i els 9 de Valentino Rossi (7 de MotoGP, 1 de 250 cc i 1 de 125 cc).

A diferència d’altres curses, ahir els pilots no es van ruixar amb cava. Fa una setmana en aquest mateix escenari, després de patir un greu accident durant una cursa, el jove Andreas Pérez, de tan sols 14 anys, va perdre la vida, i per això ahir a Montmeló, tot i les celebracions, per respecte no es va destapar cap ampolla de cava. Els pilots de totes les categories, a més, van voler tenir un record per al jove molletà, i durant la volta d’honor van ser molts els que van passejar la bandera amb el número 77, el que lluïa davant de la seva moto Andreas Pérez.

Podi d'Àlex Márquez i primera victòria de Quartararo

Fabio Quartararo ha aconseguit el seu primer triomf al Mundial de motociclisme. Ha sigut a la cursa de Moto2 del Gran Premi de Catalunya on Àlex Márquez ha pujat al tercer graó del podi.

• 

Fabio Quartararo ha aconseguit a Montmeló la seva primera victòria al Mundial / EFE

La cursa ha destacat, sobretot, per la fiabilitat del pilot francès, que de seguida s'ha situat líder i ha avançat en solitari cap a la victòria final. Al darrere no han tingut cap opció ni Miquel Oliveira ni Àlex Márquez, que s'han hagut de conformar amb el podi. Tot i l'ímpetu del català per mirar de retallar temps, no ha pogut fer res més que conservar el tercer lloc.

No ha sigut tan accidentada com la de Moto2, tot i que també ha tingut caigudes destacades. Una de triple a la sortida, que ha acabat amb les opcions de Bendsneyder, Tuuli i Manzi. I també la de Joan Mir, a l'equador de la cursa i que ha acabat amb una ratxa de dos podis consecutius del mallorquí.

Franco Bagnaia, que només ha pogut ser vuitè, manté el liderat de la categoria amb 119 punts, tan sols un més respecte del portuguès Miguel Oliveira (118). Més endarrerits, Àlex Márquez és tercer.