olleres de sol

Les ulleres de sol tenen història. Els primers prototips provenen dels pobles esquimals ja durant el segle XIII. Aquestes tribus van idear una petita màscara tallada en os amb dues escletxes horitzontals per a cada ull per limitar l’entrada de llum solar reflectida damunt la neu. A la Xina, els jutges feien servir vidres fumats per amagar l’expressió dels ulls i reforçar la imparcialitat del judici. Durant el segle XV s’utilitzaven lents solars de color verd per millorar el contrast i l’agudesa visual, però no va ser fins al segle XIX quan es van estendre les muntures amb varetes, i van aparèixer les primeres lents solars. Aquest accessori, tal com el coneixem avui en dia, no es va fabricar en sèrie fins a l’any 1929, quan l’empresari Sam Foster va veure una oportunitat de negoci entre els banyistes de Califòrnia. Als anys 30, les ulleres de sol es van popularitzar gràcies als prototips polaritzats creats per l’exèrcit de l'aire dels Estats Units i als artistes del cinema mut de Hollywood, que les utilitzaven per protegir-se dels focus dels platós. Després de la Segona Guerra Mundial, els músics de rock van posar de moda els models de muntura fina i metàl·lica amb lents d’efecte mirall, i als anys 60 aquest accessori es fabricava a gran escala amb vendes milionàries. Fins avui, quan les marques internacionals conviuen amb les firmes locals amb una gran varietat de dissenys, materials i colors al servei de la innovació.

Una revolució creativa

En un mercat actual atomitzat en què els grans monopolitzen la indústria de les ulleres de sol, la creativitat és essencial per sobreviure. La firma de disseny independent Etnia Barcelona elabora propostes trencadores vinculades amb el món de l’art com a estratègia de diferenciació. “Etnia és art i cultura urbana, dos valors afegits molt potents”, explica Víctor Romero, un dels dissenyadors de producte de la firma barcelonina. De fet, entre les col·leccions més artístiques destaquen les edicions especials dedicades al fotògraf japonès Nobuyoshi Araki, al fotoperiodista Steve McCurry, a l’artista Yves Klein –creador del blau Klein– o Jean-Michel Basquiat. La campanya actual segueix els paràmetres del seu manifest 'Anartista', i aquesta vegada Etnia Barcelona s’inspira en l’art clàssic i el reinterpreta des d’un punt de vista transgressor juntament amb el fotògraf Biel Capllonch. Pel que fa a modes, la firma va per lliure: “Estem en un moment d’eclecticisme en què conviuen diverses tendències que marquen les formes i les siluetes”, detalla Víctor Romero. Així, els models micro conviuen amb els 'oversize'. I continua: “Nosaltres ens centrem en la investigació de nous colors i en els nostres acetats i metalls, que formen part del nostre ADN”. Un accessori que torna: els cordonets. “Els fem amb teles o metall i ens permeten no perdre les ulleres de sol”, conclou.

• 

Neubau eyewear incorpora la responsabilitat mediambiental als seus dissenys / NEUBAU

Nous talents

Hi ha altres firmes locals que, tot i tenir una trajectòria de menys de cinc anys, ja venen en més de 45 països. És el cas de Gigi Barcelona, de Patricia Ramo, filla i neta d’artesans i empresaris dedicats al món de l’òptica. “Volia crear una marca sofisticada posant l’èmfasi en el disseny i la qualitat dels acabats”, argumenta la jove empresària de 25 anys, que compta amb una visió global del negoci. Una de les claus del seu èxit recau en el laboriós procés de fabricació: “Les nostres ulleres són fruit d’un procés artesanal molt meticulós que compta amb un centenar de passos”. Pel que fa al disseny, reinterpreta les formes clàssiques donant-los una pinzellada contemporània, sense perdre de vista les tendències. “Ara tornen les ulleres de mida molt reduïda amb acabats metàl·lics o d’acetat amb formes arrodonides o tipus 'eye-cat'". I un últim consell per si les exhibiu a Instagram: “Les 'influencers' no les duen enganxades a la cara, sinó lleugerament endavant”.

Les ulleres de sol també miren cap a la sostenibilitat amb la proliferació de firmes eco al mercat. És el cas, per exemple, de neubau eyewear, que incorpora la responsabilitat mediambiental com un atribut destacat dins de la seva filosofia ‘Veure-hi i fer-ho bé’. “Creiem que la moda és un estil de vida, i per això és important que sigui respectuosa amb l’entorn", explica Montse Gil, directora de màrqueting de la firma. I com es transmet? Les ulleres es fabriquen amb el material naturalPX, que és un polímer ecològic orgànic i renovable que es produeix de l’oli de ricí. El resultat salta a la vista: “Les ulleres són lleugeres, flexibles i molt resistents”, diu. També són sostenibles els complements de les ulleres, com les fundes i les camusses. Aquest compromís va fins i tot més enllà de la producció: “Donem suport a iniciatives que tenen en consideració el medi ambient dins les ciutats per aconseguir un entorn més respectuós”, conclou Gil.

Més que òptiques

Les òptiques també s’han posat les piles per oferir productes competitius amb dissenys elaborats. “En general, el consumidor fa la tria final segons el preu, però cada vegada té més en compte altres factors com la qualitat, l’originalitat i el factor local”, explica Demetrio Hernando, fundador de DM Òptics. Situat al barri de Gràcia de Barcelona, aquesta botiga d’ulleres de firmes d’autor ofereix altres prestacions: “Intentem crear una experiència que vagi complementada amb una atenció i servei postvenda a mans dels nostres professionals”, continua. Com a prescriptors de tendències, ho tenen clar: “Es porten les formes rodones, els tons pastel i les lents solars clares amb tons taronja, blau o verd”, detalla Hernando.

Les ulleres de sol no només són un accessori de moda: “Són vitals per a la salut ocular, perquè protegeixen l’ull contra malalties de la visió”, afirma Alfons Bielsa, president del Col·legi Oficial d’Òptics Optometristes de Catalunya. És per això que des de l’entitat es recalca la importància d’adquirir-les en establiments sanitaris d’òptica: “Per garantir que compleixen totes les reglamentacions”, afegeix Bielsa. El que podria ser evident no ho és tant si es tenen en compte les últimes xifres del sector. Cada any es comercialitzen a l’estat espanyol uns 20 milions d’ulleres de sol. Del total, només el 17% procedeixen dels centres recomanats pels professionals, i el top manta –basars, mercats ambulants o paradetes– acapara el 30% de les ventes totals. “Són una aberració els productes de mala qualitat que ofereixen i que poden causar greus problemes de salut”, detalla Bielsa. Així, segons el Col·legi, la utilització d’unes ulleres de sol inadequades provoquen danys dèrmics, al·lèrgies, ferides, molèsties visuals o mals de cap per l’ús d’unes lents incorrectes, o fins i tot incidències més greus: “L’absorció inadequada dels raigs UV pot causar carcinomes, edemes, cataractes i danys irreparables sobre la retina”, recorda Bielsa. Per això es mostra taxatiu: “Si una ullera de sol és inadequada, és millor no portar-ne cap, perquè és més perjudicial fer-ho amb un mal accessori”. I conclou: “La salut té un preu i el poses tu mateix”.

• 

Gigi reinterpreta les formes clàssiques donant-li una pinzellada contemporània / GIGI BARCELONA

Manual bàsic de les bones ulleres

Més enllà del disseny, és vital tenir en compte alguns aspectes per escollir les ulleres que millor protegeixin de la radiació ultravioleta. Abans de tot, és bàsic que tots els models estiguin homologats per la UE perquè garanteixin una protecció total dels raigs UV. Un factor de risc és la intensitat de la llum, que varia en funció de l’altitud, la latitud, l’estació, l’hora, l’edat o l’entorn, entre d’altres. En aquest sentit, s’agrupen en 4 categories. “Hi ha una ullera de sol per a cada situació, i no s’hauria d’utilitzar la mateixa en un dia núvol, per practicar esport o per fer esquí de muntanya”, afirma Alfons Bielsa, president del Col·legi Oficial d’Òptics Optometristes de Catalunya. Les ulleres adequades també són aquelles que són capaces d’augmentar el contrast o d’eliminar reflexos molestos, que en el cas, per exemple, de la conducció poden ser de vital rellevància. I pel que fa a colors, n’hi ha alguns que respecten més la visió que d’altres, com els marrons, els grisos o els verds.

tjue

La possible falta d’imparcialitat del tribunal que jutjarà els dirigents independentistes ha motivat la recusació de les defenses dels encausats al llarg de tot el procediment judicial. També va ser un dels arguments que Carles Puigdemont va exposar per evitar ser traslladat a Espanya. ¿Hauria rebutjat la justícia alemanya la seva extradició adduint que l’expresident no tindria un judici just al Tribunal Suprem? Fa de mal dir perquè implicaria entrar en el terreny de les especulacions, però una sentència recent del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) obre la porta a la possibilitat que aquest tipus de situacions es donin.

Dimecres passat el TJUE va emetre un pronunciament gairebé històric quan va permetre que un tribunal irlandès s’abstingués d’extradir un ciutadà polonès perquè corria un risc real de veure vulnerat el seu dret a afrontar un judici independent al seu país d’origen. “La gran novetat és que es posa en dubte el sistema judicial d’un país concret”, subratlla el catedràtic en dret processal de la Universitat de Barcelona Jordi Nieva. Tal com indica la sentència del TJUE, es tracta d’un cas “excepcional” que, a més, compta amb un toc d’alerta de la Comissió Europea. El 20 de setembre de 2017, arran de les reformes que ha fet el govern polonès, va presentar una proposta davant el Consell Europeu -format pels caps d’Estat dels països de la UE- perquè declarés l’existència d’un “clar risc de violació greu de l’estat de dret” a Polònia.

Els experts consultats per l’ARA coincideixen que aquest factor és determinant perquè el tribunal amb seu a Luxemburg hagi donat el vistiplau a Irlanda perquè no extradeixi la persona en qüestió, implicada en un cas de tràfic de drogues, si té “elements objectius” que demostrin les “deficiències sistèmiques” de la justícia polonesa. “Posa en dubte el reconeixement entre països. A partir d’ara sempre ho al·legaré”, admet l’advocat penalista Narcís Trenado, expert en euroordres.

El cas de Puigdemont

Aquesta sentència es produeix un cop el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena ja havia retirat les ordres de detenció contra els líders independentistes a l’exili. En el cas de Puigdemont, ho va fer quan el tribunal de Schleswig-Holstein va decidir entregar-lo només per malversació. Consultat per l’ARA, el seu advocat, Jaume Alonso-Cuevillas, es mostra convençut que en cas que no hagués sigut així el Tribunal Constitucional alemany hauria desestimat l’extradició considerant que l’expresident no tindria un judici just a Espanya. “Aquest cas és polític”, insisteix, i afirma que aquesta característica és la que hauria pogut motivar que Alemanya s’hi oposés.

Un argument a favor de l’aplicació de la sentència del TJUE en el cas dels líders independentistes són els informes GRECO, del Consell d’Europa, que els últims anys -també el 2018- han alertat de la “politització dels alts càrrecs de la judicatura espanyola”. Nieva reitera, però, el caràcter excepcional del cas Irlanda-Polònia i avisa que hauria sigut un “escàndol” que Alemanya hagués demanat informació a Espanya sobre les “garanties” judicials dels líders independentistes en cas de ser extradits.

carlos pazos

L'avi va fer els 4 primeres vegades el curs d'arquitectura amb aquest senyor, que ya era raro, pero no molt bo. Anavem junts amb la colla afer coses pero mai en vaig fer amic, segurament per aixo que llegiras ara. Despres molt de tant en tant.

“De petit volia ser inútil, fer qualsevol cosa que no fes progressar la humanitat sinó capgirar-la. Penso que, en certa mesura, ho he aconseguit: el meu art és inútil com el de tots aquells artistes que per a mi han sigut fonamentals”. Qui se’n vanagloria és l’artista Carlos Pazos(Barcelona, 1949), fill de fills únics que va rebre tres herències vitals: la passió per acumular objectes bells i vells, la depressió i el sentit de l’humor. “Era un nen aïllat, molt malalt, amb un caràcter melancòlic. Tenia col·leccions de tota mena, les ordenava, les mirava i imaginava situacions, però no hi jugava”, recorda. El seu joc preferit és regatejar als mercats de vell per aconseguir objectes “carregats de suggestió, que permetin evocar”. Fa més d’una dècada va rebre el Premio Nacional d’arts plàstiques del ministeri i el d’arts visuals de la Generalitat. La seva vida va pivotar cap a París. “Barcelona és un lloc horrible on la vida cultural no estrictament orientada a l’entreteniment fa pena”.

Entre les cases i l’estudi se li acumulen els objectes que esperen formar part d’una peça d’art. “El meu art són souvenirs de les meves emocions, dolors i angoixes, i també de les meves riallades… les tanco en aquests objectes. Quan acabo una obra ja no la voldria veure mai més; la trobo insuficient, voldria arribar molt més lluny. A casa no n’hi tinc mai cap perquè més d’una vegada les he trencat a puntades de peu. Fins i tot a Arco vaig trencar dues peces meves que no podia suportar”, confessa, i matisa: “Va ser excepcional, mai deixo sortir de l’estudi una peça que no consideri mereixedora de ser exposada”.

PLAY

>

I, ja que esmenta la gran fira d’art estatal, què en pensa de l’última polèmica, protagonitzada per l’obra Presos polítics, de Santiago Sierra? “La censura em sembla fatal, hem arribat a cotes no diria franquistes, però gairebé. Però també em sembla fatal que ell permetés que traguessin l’obra”. I, dit això, metralla: “L’art polític em sembla ridícul, directament, gairebé ofensiu i hipòcrita; l’únic artista realment polític, tot i que no sé ja si dir-li artista, ha sigut Mark Lombardi, que feia uns dibuixos en què, per exemple, descobria relacions de la màfia amb la CIA. El van trobar penjat, casualment… En tot cas, jo soc políticament artista. Sempre m’han titllat de frívol i esteta, i no veuen que tot això també és polític: explicar les coses d’una determinada manera és terriblement polític”.

Amb una estètica pop i dadà, l’obra que Pazos acaba d’inaugurar a la Vinya dels Artistes, a la Pobla de Cérvoles (les Garrigues), és una escultura monumental, un portaampolles de ferro de sis metres d’alçada, fet ex professo i a la manera de Marcel Duchamp. Un cartell hollywoodià titula aquesta mena de far: No et prometo res. “Els bons vins i els bons artistes fan les coses sense prometre res: després ja t’ho trobes, perquè cada ampolla i cada obra és un món”, constata. La seva nova obsessió podrien ser les xapes de cava, però no: esclata una riallada que li impedeix seguir parlant i al final revela el seu nou objecte de desig: “Les enganxines de les fruites! Ja n’he omplert dos àlbums. Vaig al súper i faig clec, clec… i me les emporto”.

FF

>>

Perquè el seu llegat no quedi disseminat, inaugurarà amb la seva dona la fundació Pazos Cuchillo de Pazos. “Tenim pensat obrir ben avançat l’estiu, però no vull fixar-ho per no bloquejar-me. Sovint tinc uns episodis molt terribles de baixada als inferns. La vida no m’agrada gens, malgrat que soc molt vital, soc una contradicció total. Com deia Peter Handke, crec que sento «el pes del món»”, considera.

La fundació farà mostres temporals a la Corunya, i la col·lecció permanent, anomenada Portàtil, ja està instal·lada en un terreny de Lliçà d’Amunt, articulada en tretze contenidors. “Atès el meu gran èxit comercial”, diu amb ironia, “tinc molta obra meva, de manera que hem pogut muntar una bona retrospectiva. Conservarem fins i tot vestits nostres, perquè si no tens fills l’herència se’n va en orris”.

I aquest patrimoni col·lectiu que portarà el seus cognoms és com l’acció artística definitiva. “Per a mi és com deixar una gran cagarada. Això del regal de la vida… res: és una gran putada. Marxar deixant un regal als que vindran em sembla una manera d’intentar oblidar que la vida és un desastre. La decrepitud és horrorosa”, i s’entreté en l’adjectiu com ho feia aquella Candela de Mujeres al borde de un ataque de nervios. Pazos no gasta telèfon mòbil, la gent sempre l’ha trucat als dos bars que li han fet d’hàbitat natural. Per això tria aquesta foto finish : “M’agradaria que em recordessin en una barra de bar bevent un Dry Martini i dient alguna bajanada per fer riure els meus acompanyants. El principal problema dels humans és que no ens atrevim a fer el ridícul”.

sandro

a Fiscalia de l'Audiència Nacional ha demanat 11 anys de presó per l'expresident del Barça Sandro Rosell, segons ha avançat La Vanguardia, pels delictes de blanqueig de capitals i organització criminal. Segons 'El Confidencial', a més, també hauria demanat una multa de 59 milions d'euros. Així ho hauria recollit en l'escrit d'acusació presentat a la jutgessa Carmen Lamela en la investigació que segueix contra l'exdirectiu blaugrana. Rosell, que aquest dimecres dormirà per primer cop a la presó de Brians 2 després de ser traslladat de Soto del Real, està en presó incondicional a l'espera que se celebri el judici.  

Rosell no és l'única persona involucrada al cas, segons El Confidencial. També es demanen set anys i 50 milions per la seva esposa, Marta Pineda; set anys i 55 milions per Joan Besolí; vuit anys i 50 milions per Pedro Andrés Ramos; set anys i 40 milions per Shhe Ohannessian; i sis anys i 40 milions per José Colomer. Anticorrupció exposa que tots ells van conformar el 2006 "una estructura estable, reforçada pels seus vincles d'amistat i parentesc, dedicada al blanqueig de capitals a gran escala". 

Tots ells formarien part d'una organització criminal dedicada a montar una estructura societària i una organització criminal per blanquejar els fons que l'expresident de la Confederació del Brasil de Futbol (CBF), Ricardo Teixeira, desviava presumptament dels partits que la seva selecció va jugar entre el 2007 i el 2009.

Completat el trasllat a Brians 2

Aquest matí, Rossell, ha arribat al centre penitenciari de Brians 2 aquest dimecres després de passar més d'un any ingressat en presó preventiva a Soto del Real. La Guàrdia Civil ha traslladat Rossell en un comboi del cos policial que ha arribat al centre de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat) pocs minuts abans de dos quarts de dotze del migdia. Més de 200 familiars i amics de Rossell s'han concentrat a les portes d'aquesta instal·lació per donar-li la benvinguda. Ha estat rebut entre aplaudiments i crits de "llibertat". La magistrada de l'Audiència Nacional Carmen Lamela va acceptar el passat 13 de juliol el trasllat de l'expresident del FC Barcelona a un centre penitenciari català, un cop que la instrucció s'ha tancat i que ha proposat a la sala que el jutgi per blanqueig de capitals i organització criminal.

eines de l'hort

Per tenir cura del nostre hort urbà o de les nostres plantes hi ajudarà molt tenir un kit d’eines bàsiques. Aquí teniu els imprescindibles del jardiner.

1. Pala o aixada

La mida l’haureu d’ajustar a les vostres necessitats, però us ha d’ajudar a fer els moviments de terra que necessiteu i també a airejar-la i descompactar-la.

2. Rasclet o rastell

Evidentment, també haurà de respondre a l’espai que tingueu, de manera que si treballeu en horts urbans o testos en tindreu prou amb un petit rastell, que us ajudarà a condicionar el terreny i preparar-lo per plantar-hi o extreure’n males herbes. També us ajudarà a escampar l’adob.

3. Tisores de podar

Un dels bàsics. Les haureu de triar en funció de com sigui el vostre hort o jardí. Les necessitareu per eliminar branques o brots que sobrin, però també per recollir algunes de les hortalisses que planteu. Per tant, trieu-ne unes de bones. Per començar ja fareu amb unes de mà, però també en podeu trobar que funcionen a dues mans, per podar arbres o arbustos.

4. Plantador de bulbs

Una eina que us facilitarà molt la vida, perquè amb un sol moviment aconseguireu obrir l’espai necessari a la terra per plantar bulbs, llavors o planters de verdures i hortalisses.

5. Mànega o regadora

No pot faltar! Si teniu una aixeta a prop potser us serà més còmode una mànega, que trobareu en múltiples mides i formats. Hi ajuda que el capçal sigui de múltiples funcions, per poder regular la intensitat i la manera d’expulsar l’aigua. Si no, sempre podeu recórrer a la tradicional regadora, que serà interessant que tingui l’accessori que provoca un efecte pluja. Saltarà menys terra i es repartirà molt millor l’aigua.

6. Guants

Completeu el kit amb uns guants, que us protegiran de ferides, punxades i d’acabar amb les ungles plenes de terra! N’hi ha de goma i de tela, però us recomanem uns guants polivalents amb una bona adherència i que ofereixin una bona sensibilitat per treballar.

El consell

Fem la tria en funció del que vulguem fer i de les necessitats del nostre jardí. Cal tenir en compte la mida i els elements que conformen el nostre espai verd

hipotesis

Possiblement, un dels darrers moments en què l’independentisme va tenir una coincidència estratègica plena va ser el 3 d’octubre. A partir d’aquell dia, la lògica de la competició i la divisió -que ha acompanyat i acompanya el moviment des del començament- va dominar l’escena. I fins avui. Hi ha qui pensa que es pot liquidar aquesta complexitat amb solucions màgiques, com les llistes úniques. Però això ja s’ha provat i no funciona. Perquè l’independentisme és estructuralment plural. Ocupa gairebé tot l’espectre ideològic, d’esquerra a dreta. I també perquè ara hi ha un debat estratègic de fons, no resolt, sobre el camí que cal emprendre a partir d’ara. No és un debat que es pugui tancar en fals.

En bona mesura, aquest debat s’explica perquè el moviment no té una interpretació compartida del que va passar a l’octubre. L’1 i el 3 d’octubre hi va haver una gran coincidència tàctica. Però no era més que això: rere l’1-O, en el fons, hi havia tres hipòtesis diferents.

La primera era la de la negociació: l’1-O s’entenia com un instrument de pressió per buscar les costures de l’Estat i generar un escenari de negociació, directa o indirecta, facilitada per la implicació d’algun actor internacional. Era un mecanisme per crear una crisi política profunda a l’Estat que trencaria el bloqueig absolut que es vivia des del 2012.

La segona hipòtesi era la de la insurrecció: l’1-O seria -especialment en un context de repressió policial- una palanca per posar en marxa un procés insurreccional que desbordaria l’Estat i crearia una situació nova de facto.

La tercera hipòtesi, i diria que de bon tros la dominant en l’independentisme oficial, era la de la desconnexió. És la que ha inspirat bona part dels treballs del CATN, del famós full de ruta de Junts pel Sí i de la lògica de lesestructures d’estat. O, si més no, això és el que se’ns va explicar. S’assumia que l’Estat no negociaria, però que els límits que el context li imposava per respondre amb repressió serien prou forts per permetre una secessió unilateral ordenada, passant de la llei a la llei sense més problemes un cop el Parlament declarés la independència. Només es tractava d’estar preparats i fer el pas.

Com és evident, cap de les tres hipòtesis ha funcionat. I per això Catalunya no és independent ni sembla que estigui negociant un referèndum amb l’Estat. Perquè ni l’Estat ha negociat, ni la insurrecció es va produir, ni la desconnexió ordenada va ser possible. Més enllà de llepar-se les ferides, el que és important són els aprenentatges que se’n puguen extreure. Perquè som en una cursa de fons i això no ha fet més que començar.

L’Estat no ha negociat perquè les pressions externes no van arribar, o no van ser prou fortes. Però sobretot perquè a dins d’Espanya hi va dominar el replegament nacionalista. En lloc de plantejar-se buscar una solució política, l’Estat va enviar milers de policies armats al crit d’“ ¡A por ellos! ”. Bona part de la població ho va aplaudir, amb la bandera a la mà. Incloent-hi, malauradament, un segment gens menyspreable de la societat catalana. I jutges, periodistes i altres poders de l’Estat van competir per veure qui la deia o la feia més grossa. I, encara més important, el PSOE s’hi va afegir sense fissures. Perquè la via repressiva només és transitable per l’Estat si compta amb el suport del Partit Socialista. Caldrà analitzar per què la crisi de l’octubre va provocar aquest tancament, i per què, fora de Podem, pràcticament no hi va haver veus a Espanya que demanessin una solució democràtica.

Hi ha qui diu que l’Estat no negociarà mai l’autodeterminació. Potser tenen raó. En tot cas, l’alternativa insurreccional tampoc ha funcionat. La vaga general del 8 de novembre n’és l’evidència més palmària. Potser perquè, en un context de benestar relatiu com el que vivim, no és possible. Potser perquè, com diuen alguns, els lideratges no van ser prou decidits, qui ho sap. Potser perquè la intensitat de les preferències independentistes no és suficient perquè un nombre prou gran de gent s’arrisqui a perdre-ho tot. O potser perquè en el fons el problema de legitimitat -no haver superat mai el 50%- va fer que el volum de gent que estava disposada a defensar una declaració d’independència no fos mai ni una fracció del volum de gent que va defensar les urnes l’1 d’octubre.

I, finalment, és evident que la hipòtesi de la desconnexió tampoc va funcionar. De fet, crec que, de totes tres, era la hipòtesi més ingènua i la que ha quedat més desacreditada. És la que ha alimentat el famós independentisme màgic, que ha somiat en una independència exprés i gairebé automàtica, sense costos. Només calia tenir personal i estructures preparades per assumir ordenadament les competències que deixaria d’exercir l’Estat en retirar-se tranquil·lament de Catalunya, deien. Però a l’hora de la veritat s’ha vist que ni l’Estat està tan limitat per la repressió com deien, ni les estructures que es puguin preparar des d’un govern autonòmic seran determinants.

Ara sabem, tots plegats, que la desconnexió no és plausible. Que la insurrecció és molt difícil i costosa de materialitzar, i que tensa i polaritza la societat catalana. I també sabem que l’Estat no ha donat senyals de voler negociar cap referèndum. Però l’Estat també sap que la via repressiva no ha afeblit l’independentisme. Ans al contrari. El problema catalán roman, perquè és estructural i no un suflé inflat artificiosament per uns líders polítics que intentaven sobreviure, com repetia insistentment la propaganda espanyolista. Amb totes aquestes dades i aprenentatges a la mà, cal traçar el camí d’ara endavant. L’Estat ha de saber que, si no articula una solució democràtica, l’octubre tornarà. I l’independentisme hauria d’haver après que quan vingui un altre octubre caldrà ser més, estar més preparats i no caure en el parany dels venedors de solucions màgiques.

Ni rebelio, ni...

als europeus hauran impedit que es jutgi per aquests delictes el president Puigdemont i la resta d’exiliats?

Per evitar que siguem diputats, ens mantenen a la presó acusats de rebel·lió i sedició. Qui ens rescabalarà quan caigui de l’acusació la rebel·lió? Qui demanarà responsabilitats al jutge Llarena i la resta del Tribunal Suprem quan el Tribunal Europeu de Drets Humans anul·li tota aquesta causa? Amb quin argument ens jutjaran als qui som a la presó, quan els tribunals europeus hauran impedit que es jutgi per aquests delictes el president Puigdemont i la resta d’exiliats?

No hem trigat gens a veure els dirigents nacionalistes espanyols desbarrar contra Europa, la justícia alemanya, belga, britànica i suïssa, i sol·licitar una revisió de l’espai Schengen. Ells, que ens acusaven de voler sortir d’Europa, han estat els primers a apel·lar al "Santiago y cierra España”.

Avui, gràcies a la justícia alemanya, podem dir més alt i més clar que mai que no hi va haver ni rebel·lió, ni sedició ni tan sols desordres públics. És la mirada d’un tribunal equidistant, objectiu pel que fa als seus interessos, emocionalment no implicat. És la sentència d’un tribunal que, a diferència del magistrat Llarena, no se sent amenaçat, no ha verbalitzat patiment, és a dir, no ha perdut objectivitat.

Ara, més que mai, toca exigir i defensar la nostra llibertat. El Tribunal Suprem no té excuses. La fiscalia té una oportunitat per no allargar el despropòsit viscut fins ara. Ni el despropòsit ni la injustícia. És l’hora d’acabar l’esperpent, d’evitar allargar el dolor i la tensió que provoca la presó preventiva. La decisió dels tribunals alemanys és una oportunitat per fer que la política recuperi centralitat i la judicialització perdi protagonisme.

És el moment de recuperar la nostra llibertat!

Centre Penitenciari de Lledoners, 13 de juliol del 2018

Anglaterra

Per més que a les illes Britàniques acostumin a agafar-s’ho tot amb bon humor, hi ha algunes coses que els couen de debò, una de les quals és que no poden regnar en els seus esports. Anglaterra es vanta d’haver inventat el futbol, el rugbi i el criquet. I quan arriben els Mundials resulta que no guanyen mai ni en futbol, ni en rugbi ni en criquet. Mai o gairebé mai. És una mica com la selecció espanyola, que sempre era la gran favorita però li acabava passant alguna desgràcia que l’allunyava del títol. Amb la d’ahir tot just era la tercera vegada que l’equip dels tres lleons arribava a les semifinals d’una Copa del Món, competició que va guanyar el 1966, a casa, i amb un gol fantasma que en realitat no era gol: la pilota no havia travessat la línia.

Per als amants de les estadístiques i les supersticions -totes dues coses tenen força tirada en la cultura anglosaxona-, dona la casualitat que Pep Guardiola havia fet campiona del món la selecció del país on entrenava en cada moment: el 2010 a Espanya i el 2014 a Alemanya. Per això molts infeliços pensaven que, per aquesta senzilla regla de tres, ara era el torn d’Anglaterra. Certament la dada era curiosa, però se sostenia en un component futbolístic important que ara no s’apreciava en el conjunt britànic. La roja del 2010 estava formada principalment per jugadors del Barça (7 dels 23 convocats) i s’emmirallava en el joc culer. Una cosa similar passava amb la mannschaft del 2014 i el Bayern Munic (també, 7 de 23). Ara bé, aquesta Anglaterra no té gaires futbolistes citizens, tan sols 4, i el futbol que practica Gareth Southgate no és precisament el que difon el de Santpedor a la ciutat esportiva de Manchester.

Un futur prometedor

Però més enllà de l’efecte que hagués pogut tenir Pep Guardiola en l’èxit d’aquesta selecció, de les bromes sobre els mals resultats històrics -moltes de les quals han sortit de la boca de l’exjugador Gary Lineker, que s’ha convertit durant el Mundial de Rússia en el portaveu de tota una nació-, o del fet que s’hagi quedat amb la mel als llavis, és evident que ja fa uns quants anys que a les illes Britàniques estan fent les coses bastant més bé, i això augura un futur prometedor en un equip que no arriba als 26 anys de mitjana d’edat.

El seu model ja no és el de sempre, ha evolucionat. Si abans Anglaterra nodria de jugadors i entrenadors el futbol europeu, ara és Europa qui viatja a la Gran Bretanya. La Premier és la lliga més representada a Rússia. En canvi, a la selecció no hi ha cap futbolista que jugui lluny de la lliga anglesa. S’ha treballat molt la base en part gràcies a la construcció de noves acadèmies de futbol. No és casualitat que el bon paper del conjunt sènior coincideixi amb el fet que les seleccions angleses sub-17 i sub-20 siguin les vigents campiones mundials.

La decepció a Anglaterra és gran perquè els pross s’ho havien començat a creure en un torneig que va ser molt benèvol en el sorteig de la fase de grups i en què, gràcies a la derrota contra Bèlgica a l’última jornada, quedava a la part més assequible del quadre. La victòria als penals contra Colòmbia va fer que els anglesos es traguessin els complexos de sobre: superaven una tanda de penals després de més de dues dècades. Ja no hi havia debat a la porteria, després de les èpoques de Joe Hart i Calamity James, es tornava a confiar en la defensa i en l’efectivitat golejadora, sobretot a pilota aturada, marca de la casa. Potser l’últim pas per assolir l’èxit és acostar-se al decàleg de Pep Guardiola.

renda per capita

La renda per càpita real dels ciutadans espanyols ha crescut un trist 0,5% anual en els 15 anys que van des del 2001 fins al 2016, és a dir, un període que inclou tant el boom econòmic com la crisi posterior. Com a resultat, si el 2001 (quan Jordi Pujol, José María Aznar i Joan Gaspart presidien la Generalitat, el govern espanyol i el FC Barcelona, respectivament) cada ciutadà tenia de mitjana uns ingressos de 22.100 euros anuals, el 2016 aquesta xifra només havia crescut fins als 23.800 euros. La renda per càpita real mesura els ingressos dels ciutadans descomptant-ne la inflació. De fet, l’augment dels preus, sovint més accentuat que a la resta del continent, ha sigut un problema tradicional de l’economia espanyola i possiblement aquest factor explica, almenys en part, l’estancament de la renda per càpita.

Aquests registres situen Espanya entre el grup de països on menys ha crescut la renda per càpita en aquell període, només per davant de Portugal i Xipre, i empatada amb Dinamarca i França (que parteixen d’uns nivells més elevats, amb 45.800 i 31.800 euros, respectivament).

Però encara podria ser pitjor. Hi ha dos països que en aquells tres lustres van perdre poder adquisitiu: Itàlia i Grècia, amb un descens aproximat del 0,5% anual cadascun.

La situació d’Espanya ha millorat una mica si ens fixem només en el període 2011-2016, etapa en què la baixa inflació i fins i tot la caiguda de preus durant un temps han contribuït a millorar la capacitat de compra dels ciutadans. En aquests sis anys la renda per càpita dels espanyols ha crescut en un 0,8% anual, en la línia del que ha passat a Alemanya però per sobre del que s’ha registrat a Holanda o França, per exemple (vegeu el gràfic).

El poder adquisitiu és una qüestió que preocupa els experts, no només per la seva evolució passada, sinó també pel que passi en els pròxims anys.

L’últim informe de Funcas, la fundació de les caixes d’estalvis, no és gens optimista: adverteix que la incertesa internacional repunta i que l’absència de solucions als perennes problemes interns de l’economia espanyola amenaça el poder adquisitiu de les llars: “El resultat serà una detracció de poder adquisitiu per a les famílies, cosa que frenarà la seva despesa”.

El deute públic i el mercat laboral seran els dos “principals desafiaments” als quals s’haurà d’enfrontar l’economia espanyola en els pròxims dos anys, segons Funcas, un cop comencin a afluixar els anomenats vents de cua (petroli barat i tipus d’interès en mínims històrics) que han empès l’economia a sortir de la crisi. L’entitat també alerta que la taxa d’estalvi de les famílies espanyoles està en mínims i que els màxims rèdits que s’han tret a la indústria turística ja estan arribant a ser insuperables. Fins i tot estan amenaçades les bones dades d’exportacions: l’eurozona -principal destinació- tampoc creix, el Brexit tindrà repercussions i en l’ambient es respira el temor a la guerra comercial iniciada pels Estats Units contra la resta de les principals economies del món.

És per això que Funcas, com han fet altres organismes i institucions, pronostica que el creixement en els pròxims dos anys confirmarà que els augments del PIB se situaran per sota del 3%. Un 2,8% aquest any i un 2,4% el vinent. L’exercici passat el PIB va créixer un 3,1%.

Un 0,5% per crear ocupació

Aquest fre encara no repercutirà en la creació de l’ocupació, tot i que els economistes han sostingut durant molt de temps que els nous llocs de treball es creen quan l’economia creix a partir del 2% d’alça del PIB. Els economistes de CaixaBank Research ara sostenen que aquestes barreres s’han trencat, que la destrucció d’ocupació va ser tan forta durant la crisi que la recuperació es pot aconseguir amb nivells de millora del PIB de només el 0,5%.

Sigui quina sigui la teoria, Raymond Torres i María Jesús Fernández, autors de l’últim informe de Funcas, sostenen que l’ocupació creixerà un 2,5% i un 2,1% els pròxims dos anys, respectivament. La taxa d’atur se situarà llavors en el 12,5%. Però el seu impacte serà limitat pel fre que imposen els baixos salaris i la temporalitat. Els dos economistes arriben a una altra conclusió: Espanya no genera mai tanta ocupació en els cicles bons com la que arriba a destruir en els cicles de recessió.

I per sobre de tot, un dubte: ningú sap predir quan arribarà la pròxima recessió, quan totes les debilitats sortiran a la llum.

supervivents

Ell, però, ha sobreviscut a dues massacres. La primera, una nit del 2016, quan un grup de soldats dinka –l’ètnia majoritària que controla el govern del Sudan del Sud– va assaltar per sorpresa el seu poblat, a l’estat sud-sudanès de Yei River, i va decapitar tanta gent com va poder. Va veure morir els seus pares, el seu germà i molts dels seus veïns. I va fugir perquè en situacions així no es pot fer una altra cosa. La segona va ser fa només dues setmanes, quan un altre grup de combatents dinka va tenyir de sang el poble on ell, la seva dona i els seus cinc fills s’havien refugiat. “Ens vam amagar en un bosc proper. Des d’allí podíem sentir com mataven la gent. Els seus crits, i els plors dels nens. Ells [i assenyala els seus fills] han vist coses que cap infant hauria d’haver vist mai”.

Malgrat tot, se sent afortunat perquè ha pogut escapar de la guerra i arribar a Uganda, un lloc segur. Però quan ho diu se li humitegen els ulls, abaixa la mirada i estira nerviós una de les xancles grogues que li cobreixen els peus.

Dècades de guerra

Fa vuit dies que ell i la seva família han arribat al centre de recepció d’Imvepi, al nord d’Uganda. En aquest centre –un descampat de terra amb una desena de tendes de plàstic polsoses i precàries– dormiran unes nits més fins que seran traslladats definitivament a un dels camps de refugiats ugandesos. Aquí, les ferides encara són tendres. Els que escapen de la barbàrie que es viu al Sudan del Sud parlen de dones violades, de pares decapitats, de fills desnodrits o de pallisses que feien perdre la consciència. I cada dia en són més: la lluita pel poder entre les forces del president Salva Kiir, d’ètnia dinka, i les tropes fidels al vicepresident Riek Machar, d’ètnia nuer, ha alimentat una de les pitjors guerres de les últimes dècades, que està sent especialment cruel per a la població civil. “Aquesta guerra no distingeix entre soldats i civils: els dinka consideren que totes aquelles persones que viuen en una zona rebel són rebels i, per tant, els han de matar”, es lamenta Emmanuel. Quan sents les seves històries, pràcticament tothom explica que va marxar la nit que els soldats van arribar al seu poblat, van matar, van violar, van saquejar les cabanes, en van incendiar algunes i van marxar. Amb total impunitat, davant del silenci internacional, i com des de fa gairebé cinc anys.

Podíem sentir com mataven la gent. Els seus crits, i els plors dels nens. Ells [i assenyala els seus fills] han vist coses que cap infant hauria d’haver vist mai

EMMANUEL MICHAEL

Refugiat sud-sudanès

Però la data d’inici d’aquest conflicte, a finals del 2013, sobta per dues raons, i a la vegada fa més tristos els relats dels que han sobreviscut. Principalment perquè va frenar l’alegria i l’enlairament d’un nou país, el més jove del món: la violència va esclatar només dos anys després que el Sudan del Sud aconseguís la seva anhelada independència del Sudan, el juliol del 2011. En segon lloc, perquè els sud-sudanesos ja portaven temps cansats de tant de sofriment: durant dècades van ser víctimes d’una guerra intermitent amb el govern central, que negava la llibertat del poble sud-sudanès. Per aquest motiu és possible caminar pels camps de refugiats del nord d’Uganda i trobar històries com la de Silvano Abure. Ell té 53 anys, riu com si volgués oblidar, i és el tercer cop que viu com a refugiat al país ugandès. “A cada guerra he hagut de fugir. La primera vegada –a finals dels anys 60– tenia quatre anys; ara ja tinc diversos nets. Imagina’t”, diu mentre seu en una cadira feta de branques enmig de la calor asfixiant del camp de refugiats de Bidi Bidi. Al seu voltant, alguns dels seus vuit fills l’escolten en silenci. Ell, en canvi, parla gairebé sense parar. Resignat. “El nostre poble ha patit molt. Sempre hem hagut d’escapar, i cada cop que marxàvem o tornàvem, havíem de deixar una vida enrere i començar-ne una altra des de zero”.

Un dels punts de la frontera que separa Uganda del Sudan del Sud. Les muntanyes i edificis del fons ja es troben en territori sud-sudanès.

Torna a somriure nerviós quan recorda l’enèsima vegada que les bales van obligar-lo a deixar el seu país. Fa poc més d’un any i mig, de nit, i després que un grup de combatents dinka matés bona part dels seus veïns. Aquest conflicte d’ara, diu, és encara més fosc. I més indignant. “Les altres guerres eren contra el nord, perquè volíem ser lliures, però ara que ho hem aconseguit ens estem matant entre nosaltres per culpa del poder. No és una guerra ètnica, és una lluita pel poder, pels diners, i com sempre els civils som els perjudicats”. I en el cas del Sudan del Sud, com en molts altres països africans, el poder és sinònim de petroli. El país més jove del món compta amb la tercera reserva d’or negre més gran de l’Àfrica.

Morir de gana

Des del juliol del 2013, quan el president Salva Kiir va expulsar del govern el seu vicepresident, Rieck Machar, i tots els membres nuer acusats de preparar un cop d’estat, els enfrontaments entre els soldats del govern i els simpatitzants del vicepresident destronat –grups pràcticament amateurs de civils que van formar un exèrcit rebel per intentar recuperar el poder perdut– no han cessat. I al mateix temps, han avivat les tensions històriques entre els dos grans grups ètnics del país.

A poc a poc, les bales han anat arribant a bona part del territori. Com que l’entrada al Sudan del Sud està pràcticament vetada, una de les poques maneres de saber què passa a l’interior del país és a través dels refugiats que fugen –Uganda, amb més d’un milió de sud-sudanesos, és el país que més n’ha acollit–. “Els soldats dinka massacren un poble, després ataquen el següent, i després un altre. Els cadàvers es podreixen al sol perquè no queda ningú a les aldees”, assegura Emmanuel, que apunta que gairebé totes les famílies han quedat trencades. Al seu voltant, un grup d’infants tenen la mirada perduda, i només riuen tímidament quan algú els fa una ganyota. Alguns d’ells, ni això. Mentre parla, l'Emmanuel els mira de tant en tant. Són els seus fills. “Aquell és fill del meu germà, però el vaig acollir perquè durant l’atac van assassinar-lo [al seu germà], i la seva dona va desaparèixer”.

Silvano Abure és un dels pocs sud-sudanesos que s'han refugiat a Uganda durant les guerres d'abans i després de la independència del Sudan del Sud.

Mentrestant, la mare, que no deu arribar als 40 anys, calma el plor del fill més petit, que encara no té un any i mig. El pare diu que la criatura es passa bona part del dia plorant. El nen, que de roba només porta una mena de bolquer que li va gran, està especialment prim. Els braços i les cames semblen branques, però la panxa la té inflada. “Quan vam arribar –explica Emmanuel–, tenia febre i pensàvem que no se’n sortiria”. I és que a ells, com a bona part dels sud-sudanesos, la guerra també els ha fet conèixer la fam. Els atacs dels soldats provoquen que la població es quedi sense accés a la seva principal font d’ingressos i d’alimentació: els camps de conreu. “Quan ens vam refugiar en el segon poble vam passar molta gana. La meva dona i jo vam estar més de dos dies sense menjar perquè el poc que teníem ho donàvem als nens”, recorda. El pare admet que va intentar retornar a la seva aldea per accedir als seus camps de conreu i portar una mica de menjar a la família. “Era massa perillós”, es justifica. Els dinka controlaven la zona i era conscient que si el descobrien el matarien.

Els episodis de fam empitjoren la situació dels civils i afavoreixen les epidèmies de malària, xarampió o còlera, que també provoquen morts

Al llarg del conflicte, aquests episodis de fam han empitjorat la situació dels civils i han afavorit les epidèmies i les morts per malalties com la malària, el xarampió o el còlera. Segons dades d’Unicef, gairebé la meitat de la població –més de 5 milions de persones– no poden cobrir les seves necessitats alimentàries, i més d’un milió d’infants pateixen desnutrició aguda. Com que les famílies no poden comprar menjar i sovint els soldats impedeixen l’arribada d’ajuda humanitària, sobreviuen a base de llavors i herba. La majoria, per norma, amb prou feines mengen un cop al dia.

Per aquest camí, a pocs metres de la frontera d'Uganda amb el Sudan del Sud, centenars de refugiats continuen fugint de la guerra fins a arribar a un lloc segur.

“Abans érem feliços. Tenia un ramat i també cultivava la terra. Hi solia haver menjar per a tots, els nens anaven a l’escola i fins i tot teníem una botiga”, es deixa anar Emmanuel. “Mira!”, diu mentre es posa les mans a les butxaques d’uns pantalons polsosos de color blau marí. Fa com si busqués una moneda, però ja sap que no la trobarà. “No tenim ni una lliura”. I és llavors, quan ho diu i treu amb frustració la mà buida de la butxaca, que se li veuen tots els mals de la guerra.

Punts clau d'una guerra eterna

La història recent del sud del Sudan primer, i del Sudan del Sud després, és un relat de contrasts. Ser un territori fèrtil, propietat –per qüestions geogràfiques– d’una de les xarxes més importants d’oleoductes i de pous de petroli del continent negre ha sigut més una maledicció que una bendició. Els interessos econòmics per controlar aquesta zona han condemnat els seus habitants a dècades i dècades de violència.

Des de finals dels anys 50 fins pràcticament el 2005, el Sudan va viure una guerra entre el nord i el sud, la més llarga de l’Àfrica. Alguns diuen que hi va haver una pausa entremig, als anys 70, però d’altres asseguren que les bales mai van callar. Sovint, des d’Occident, aquest conflicte es va simplificar com a ètnic o religiós: s’enfrontaven el nord, que tenia el poder central a Khartum i era de majoria àrab, contra el sud, majoritàriament cristià, bressol de diversos grups ètnics, i que demanava més autonomia perquè se sentia dominat i oblidat. Al rerefons de tot plegat, hi havia els interessos econòmics. I el poder. A banda del petroli –el principal motiu–, el sud també tenia una terra més fèrtil i un terreny –que a diferència del del nord, més desèrtic– era ric en aigua, boscos i recursos. A més a més, els sud-sudanesos portaven anys discriminats per l'autoritarisme del poder central.

Després de dècades de conflicte –amb més de dos milions de morts i quatre milions de desplaçats– els acords de pau del 2005 preveien un referèndum d’independència per al sud, que es va fer el 2011 i va obtenir més d’un 98% de vots a favors. Els Estats Units en van ser els grans promotors: primer, perquè veien una gran oportunitat econòmica vinculada al petroli; segon, perquè també ho entenien com una aliança estratègica contra el nord musulmà.

La independència havia de significar el final de la violència i la construcció política d’un nou estat, que tenia matèria prima per tirar endavant. Però dos anys després, tot es va esfondrar. Les rivalitats internes al govern entre el president Salva Kiir, d’ètnia dinka, i Riek Machar, van intensificar les tensions històriques que hi havia entre aquests dos grans grups ètnics. Però un cop més, els interessos econòmics i les ànsies de poder van ser els principals detonants: la voracitat desmesurada per controlar i beneficiar-se de les oportunitats econòmiques que significava el nou Sudan del Sud –tan locals com estrangeres– va fer esclatar la guerra que continua vivint-se a dia d’avui.  A més, tampoc s’ha complert el compromís de padrinatge per part del món occidental, que va ser qui en part va provocar l’emancipació –per interessos propis, també–, i després va prometre que donaria ajut polític per construir el nou estat i ajudar a oblidar les seqüeles d’una guerra de més de 40 anys

Londresvs Trump

Donald Trump arriba a Londres la setmana vinent en la primera visita d’estat que farà al Regne Unit. Però ja fa dies que Baby Trump, un ninot inflable del president en bolquers, de sis metres d’alçària, amb un mòbil a la mà dreta per destacar la seva incontenible afició per Twitter, es prepara per sobrevolar Parliament Square, coincidint amb la seva visita, el divendres 13 de juliol. Un vol que ha hagut de superar, primer, les reticències de l’alcalde de Londres, Sadiq Khan -atrapat entre l’espasa de la diplomàcia internacional i la paret de la llibertat d’expressió-, i que encara està pendent de rebre l’últim permís de les autoritats policials per enlairar-se definitivament.

Activistes contra l’ocupant de la Casa Blanca a causa de la seva política racista i reaccionària -i contra el trumpisme que representen polítics britànics com el ministre d’Afers Estrangers, Boris Johnson- ja fa dies que li preparen la rebuda, definida com a “carnaval de la resistència”. Una de les accions més cridaneres és la de l’esmentat dirigible Baby Trump, que porta uns bolquers “grans com l’ego del president”, per marcar així “el seu caràcter infantil”, en paraules de Nona Hurkmans, una de les impulsores de la iniciativa. “Trump és com un nen: quan una cosa no li agrada llença la joguina fora del cotxet”, rebla Hurkmans.

50.000 manifestants

Baby Trump forma part de la plataforma Stop Trump, hereva de l’Stop the War, impulsada contra la guerra de l’Iraq (2001), i Stop the Cuts, contra les retallades en els serveis públics de les polítiques conservadores que es van posar en marxa el 2010 arran de la victòria electoral de David Cameron. El moviment, molt actiu a les xarxes socials, ha fet una crida a la mobilització massiva contra la visita del president nord-americà i ha llogat més d’una vintena d’autobusos perquè els manifestants es puguin desplaçar a Londres des d’uns quants llocs del país. Stop Trump aspira a aplegar un mínim de 50.000 persones a la concentració londinenca per fer sentir la seva veu i fer saber a Theresa May, la primera ministra britànica, que va córrer massa a l’hora de convidar-lo, el gener de l’any passat, poc després que Trump prengués possessió del càrrec. De fet, gairebé dos milions de persones van signar llavors una petició contra l’arribada del president.

Inicialment, la premier Theresa May va convidar Trump a una visita d’estat, cosa que implicava que seria rebut amb tots els honors al Palau de Buckingham, i que s’hi allotjaria. Davant les reserves tant de l’oposició i del Parlament, que es va pronunciar en un debat informal contra el caràcter d’estat de la visita, com de l’opinió pública, finalment el viatge ha quedat etiquetat només com a oficial. Trump arribarà a Londres procedent de la cimera de l’OTAN que s’ha de fer a Brussel·les dimecres i dijous de la setmana vinent.

Per evitar la vergonya pública que suposaria per a May que l’arribada de Trump a Downing Street es veiés acompanyada de la més que previsible multitudinària manifestació, la primera ministra l’ha convidat a la seva residència d’estiu, a Chequers, noranta-cinc quilòmetres a l’oest de Londres, ultrablindada per evitar incidents. La reina també rebrà Trump, però només al castell de Windsor, un altre indret considerat segur i allunyat de possibles aldarulls.

Tot i que la principal concentració de manifestants tindrà lloc a Londres, la campanya es desenvolupa a tot el país. Simultàniament a l’acte central, n’hi ha de previstos en quinze ciutats més: Glasgow, Edimburg, Belfast, Manchester, Leeds, Bristol, Southampton... La primera acció, que marcarà l’inici del “carnaval de la resistència”, serà dilluns vinent al davant de l’ambaixada nord-americana.

Grups a favor dels drets dels immigrants, sindicats, parlamentaris de l’ala esquerra del laborisme i figures tan conegudes de l’activisme social com el periodista, columnista i escriptor Owen Jones animen una campanya que ha captat l’atenció internacional. Per exemple, la de la companyia cervesera neozelandesa Behemoth, que ha fet una americanpale ale -un tipus de cervesa rossa suau- que ha anomenat Dump the Trump [“Tira Trump”] per fer passar millor la visita, i no pas per celebrar-la.