desti

Les tragèdies gregues, sempre amb els seus finals desesperats o tristos, posen damunt l’escenari les vides de déus i homes que s’enfronten a un destí que ja està escrit. El sofriment sobre el qual reflexionen és el de l’heroi, un ésser excepcional que mereixeria el triomf però a qui precisament el destí aboca a la ruïna. Aquestes tragèdies eren una gran catarsi col·lectiva per als espectadors. Els atenencs Èsquil, Sòfocles i Eurípides en van ser els mestres ara fa 2.500 anys.

L’esperit tràgic d’aquesta fabulosa teatralitat grega secular sembla que el duguem segellat endins, molt endins. A l’entrada d’aquest segleXXI, un cop més ens hem llançat de cap, heroicament, a l’acompliment del nostre destí fatal. Igual que les tragèdies àtiques simplement es desenvolupen a partir dels arguments fixats per la mitologia, els catalans altre cop hem actuat imantats pel fat de la història (la nostra mitologia), que bàsicament ens ha conformat els darrers segles a força de derrotes, això sí, bellament tenyides d’una gran càrrega de dignitat. Com en una tragèdia grega, hem jugat sempre a tot o res, hem jugat a ser herois tràgics. I a fe que ho hem aconseguit. Lluís Companys, el president màrtir, n’és sens dubte el gran referent.

Aquests dies és admirable escoltar la serenitat i dignitat amb què els presos polítics es defensen davant les infames acusacions del Tribunal Suprem. També, en aquest cas, l’espectacle teatral és d’una fabulosa plasticitat retòrica. Són herois pacífics i demòcrates que s’enfronten a la bèstia de l’Estat, la qual cínicament els atribueix la violència emprada per ella. La falsedat és tan monstruosa que engrandeix la víctima. I tanmateix tots sabem, començant pels mateixos presos i preses, quin serà el final de l’obra. Està escrit. I serà trist i dur. Tràgic.

La qüestió, doncs, és com escapar-se d’aquest imaginari tràgic grec que ha marcat no només els catalans sinó l’esdevenir de la cultura occidental. Tan sols cal pensar en Shakespeare. Ens hauríem de treure del cap i del cor l’heroisme que s’immola a cada cruïlla i fer una mica més nostres la racionalitat, l’ètica i la ironia socràtiques, sense necessitat, esclar, d’acabar com el filòsof atenenc: condemnats a mort i bevent-nos la cicuta a la presó. No és fàcil sortir del cercle viciós, però en tot cas potser toca pensar més a la manera de Sòcrates i sentir menys a la manera d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides. No podem seguir veient-nos una vegada i una altra com actors d’una història amb instants de grandesa però de final sempre amarg. No podem seguir deixant-nos portar fatalment per un destí que en el fons del fons del cor ja sabem com acaba: malament. Hem d’alliberar-nos de la tragèdia. Hem de canviar, no ja el guió, sinó el tipus d’obra.

A vegades penso que hi ha més polítics catalans que com a horitzó subconscient tenen anar a la presó i quedar així redimits per a la història. Doncs no: entre presó i exili, ja en tenim prou, d’herois. Ara toca una altra mena de compromís, potser menys vistós, segur que més prosaic, però igualment necessari, per no dir imprescindible. Toca el compromís de pensar de nou en el conjunt del país, de reconstruir la unitat cívica, de fer possible una nova concòrdia nacional. Toca la defensa de la democràcia, tan amenaçada aquí i arreu. Toca el bon govern, tan oblidat per tots. Tot això també són objectius nobles i dignes i ètics. Objectius per a un país millor.

Girem, doncs, el full de la tragèdia del Procés i comencem a escriure alguna cosa nova que ens permeti recuperar, més que l’esperit de victòria, l’optimisme i la il·lusió col·lectives per bastir un nou futur. Mentre seguim enganxats al fatalisme dels herois dramàtics, no ens en sortirem.

les goseres

Es deien Tysson i Violín. Vivien al Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona (CAACB) i a finals de l’any passat se’ls va sacrificar per la seva agressivitat manifesta, que es considerava perillosa per a les persones. Les seves morts, però, van fer posar el focus en les condicions de massificació que viu el centre, que fa anys que ha quedat petit i antiquat i espera el trasllat a les noves instal·lacions de Montcada, que encara s’han de començar a construir.

Des que s’aplica la norma que prohibeix el sacrifici de gossos, que a Barcelona es va recollir per ordenança el 2002, la situació de massificació s’ha agreujat. Els abandonaments de gossos han anat a més amb la crisi econòmica -no s’ha aconseguit baixar de la forquilla d’entre 1.200 i 1.500 a l’any- i això obliga Barcelona a enviar desenes d’animals a un centre privat del Maresme, Help Guau, situat a Argentona.

El CAACB hi té espais llogats i hi aporta professionals, com una educadora canina fixa o un suport per passejar gossos de conducta complicada, a més d’una veterinària de manera periòdica. El govern municipal deixa clar que en cap cas s’han sacrificat animals per motius de falta d’espai, com algunes veus van denunciar amb els casos del Tysson i el Violín, una polèmica que va coincidir en el temps amb la de la mort de la gossa Sota per un tret de la Guàrdia Urbana. A l’espera de tenir la nova gossera, el que es fa és buscar instal·lacions com les d’Argentona per guanyar espai. La situació de massificació de la gossera, però, no és exclusiva de la capital -on la gran afluència d’animals es combina de manera fatal amb unes instal·lacions arcaiques-, sinó que es repeteix a tots els centre d’acollida, que estan especialment plens de gossos de races considerades potencialment perilloses, que són els més difícils de donar en adopció, sobretot quan ja no són cadells. Així ho confirmen, per exemple, responsables d’espais com el Centre d’Atenció a Animals Domèstics del Maresme, que insten a obrir una reflexió sobre com frenar els abandonaments.

Vista aquesta situació, representants de diferents protectores del país participaran, dijous que ve, en unes jornades promogudes per l’Ajuntament de Barcelona per demanar mesures que permetin avançar cap a l’abandonament zero. És a dir, després que la lluita animalista aconseguís ja fa anys que el sacrifici en aquests centres passés a ser zero -només es planteja per motius de salut o d’agressivitat manifesta-, el següent pas ha de ser frenar el problema d’origen: els abandonaments.

El comissionat d’Ecologia de Barcelona, Frederic Ximeno, explica que a la ciutat, tot i que el ritme d’adopcions s’ha mantingut estable -el 2018 n’hi va haver 1.116: 523 de gossos i 593 de gats, una mica per sota del 2017, que va ser un any rècord-, el d’abandonaments ha anat a l’alça. L’any passat, per exemple, es van recollir prop de 1.400 gossos i uns 600 gats i actualment hi ha una setantena d’animals que ja fa més d’un any que esperen adopció. La mitjana anual de gossos abandonats, decomissats o rescatats que arriben al CAACB s’ha situat, durant aquest mandat, en els 1.340. I la xifra no s’aconsegueix reduir.

“Estem especialment plens de gossos de les races considerades potencialment perilloses”, denuncia Ramon Peiró, que és president de l’Associació de Voluntaris i Amics del CAACB i explica que, en el cas d’aquestes races, el procés per donar els animals en adopció és més lent. Els propietaris necessiten una llicència específica per a la tinença i alguns tenen més reticències a emportar-se un animal d’aquest tipus. I, a més, sovint arriben cadellades fruit de la cria. N’arriben molts, doncs, i en surten pocs. “Ja no donem l’abast”, lamenta el comissionat d’Ecologia de Barcelona, que demana obrir debats com el de l’esterilització obligatòria o la venda d’animals de companyia. “És inacceptable que encara arribin animals sense xip”, critica.

El Tysson i el Violín

Els sacrificis del Tysson i el Violín van obrir el debat sobre les eutanàsies al CAACB. Les xifres, però, són rotundes i neguen que hi hagi hagut un repunt dels sacrificis, com remarca Ximeno. En total, el 2018 n’hi va haver 21, dos dels quals -els del Tysson i el Violín- per motius d’agressivitat i la resta per qüestions de salut. La mitjana anual, durant el mandat passat, s’havia situat en els 23 sacrificis. I havia sigut força més elevada anys anteriors. “Nosaltres mateixos haguéssim posat el crit al cel si haguéssim pensat que s’estaven sacrificant animals per motius d’espai”, defensa Ramon Peiró, que explica que els expedients dels gossos no deixaven lloc per al dubte.

Mentre la gossera de Montcada no pren forma, Barcelona fa inversions per millorar l’actual. S’hi han incorporat veterinàries i s’hi han creat nous espais com el de pre i postoperatori, per exemple. Però el problema bàsic continua sent l’espai.

Les obres del nou centre a Montcada es preveuen ara per al 2020

Les obres per construir el nou Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona en uns terrenys de Collserola, dins del terme municipal de Montcada i Reixac, encara no han començat, tot i que, segons els primers anuncis, haurien d’haver-se iniciat el 2015. Les noves instal·lacions, que han de suposar un canvi de concepció de la gossera que ha tingut fins ara la ciutat, ja podrien estar en funcionament. A la pràctica, però, el projecte encara està en tramitació i les últimes previsions confien poder engegar els treballs el 2020. L’Ajuntament de Montcada, que ja ha aprovat la modificació del Pla General Metropolità necessària per fer possible l’encaix de la gossera a Collserola, treballa ara per tirar endavant el pla especial del nou equipament abans que acabi el mandat.

El camí per arribar fins aquí no ha sigut senzill. El comissionat d’Ecologia de Barcelona, Frederic Ximeno, que va heretar del govern anterior el conveni firmat el 2014 amb Montcada, critica que aquell era un pacte enverinat, perquè preveia aixecar la gossera en uns terrenys que urbanísticament no ho permetien. I que, per això, ha calgut molta feina de tramitació i entesa entre els dos ajuntaments i també amb la Generalitat i el Consorci de Collserola. “Hem fet una feina ingent per fer-ho possible”, defensa.

En el conveni segellat, l’Ajuntament de Barcelona, que és propietari dels terrenys on s’aixecarà l’equipament tot i que no formen part del seu terme municipal, es comprometia a assumir el cost de la retirada de les barraques que omplien el turó on es projecta la nova gossera i també el d’arranjar el rec Comtal.

“Barcelona està complint amb els seus compromisos”, admet el regidor d’Urbanisme de Montcada, Jordi Sánchez, que apunta que també s’han començat a fer els treballs per millorar les connexions entre Can Cuiàs i Ciutat Meridiana, que era un altre dels acords.

Sánchez assegura que el seu govern, que també va heretar el projecte de l’equip anterior, està fent la part de la tramitació necessària i que ara mateix té el pla especial en la fase de revisió. El seu equip posa l’èmfasi, remarca, en la necessitat de garantir que la nova construcció sigui com més respectuosa millor amb l’entorn on és i en assegurar, també, que Barcelona compleix amb tots els compromisos adquirits. Estan cansats, assegura, de sentir-se una mica “la porta del darrere” de la capital, que havia estudiat alternatives a Sarrià i Montjuïc abans de decantar-se per la nova ubicació de l’equipament fora del seu terme municipal.

les gosseres

Es deien Tysson i Violín. Vivien al Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona (CAACB) i a finals de l’any passat se’ls va sacrificar per la seva agressivitat manifesta, que es considerava perillosa per a les persones. Les seves morts, però, van fer posar el focus en les condicions de massificació que viu el centre, que fa anys que ha quedat petit i antiquat i espera el trasllat a les noves instal·lacions de Montcada, que encara s’han de començar a construir.

Des que s’aplica la norma que prohibeix el sacrifici de gossos, que a Barcelona es va recollir per ordenança el 2002, la situació de massificació s’ha agreujat. Els abandonaments de gossos han anat a més amb la crisi econòmica -no s’ha aconseguit baixar de la forquilla d’entre 1.200 i 1.500 a l’any- i això obliga Barcelona a enviar desenes d’animals a un centre privat del Maresme, Help Guau, situat a Argentona.

El CAACB hi té espais llogats i hi aporta professionals, com una educadora canina fixa o un suport per passejar gossos de conducta complicada, a més d’una veterinària de manera periòdica. El govern municipal deixa clar que en cap cas s’han sacrificat animals per motius de falta d’espai, com algunes veus van denunciar amb els casos del Tysson i el Violín, una polèmica que va coincidir en el temps amb la de la mort de la gossa Sota per un tret de la Guàrdia Urbana. A l’espera de tenir la nova gossera, el que es fa és buscar instal·lacions com les d’Argentona per guanyar espai. La situació de massificació de la gossera, però, no és exclusiva de la capital -on la gran afluència d’animals es combina de manera fatal amb unes instal·lacions arcaiques-, sinó que es repeteix a tots els centre d’acollida, que estan especialment plens de gossos de races considerades potencialment perilloses, que són els més difícils de donar en adopció, sobretot quan ja no són cadells. Així ho confirmen, per exemple, responsables d’espais com el Centre d’Atenció a Animals Domèstics del Maresme, que insten a obrir una reflexió sobre com frenar els abandonaments.

Vista aquesta situació, representants de diferents protectores del país participaran, dijous que ve, en unes jornades promogudes per l’Ajuntament de Barcelona per demanar mesures que permetin avançar cap a l’abandonament zero. És a dir, després que la lluita animalista aconseguís ja fa anys que el sacrifici en aquests centres passés a ser zero -només es planteja per motius de salut o d’agressivitat manifesta-, el següent pas ha de ser frenar el problema d’origen: els abandonaments.

El comissionat d’Ecologia de Barcelona, Frederic Ximeno, explica que a la ciutat, tot i que el ritme d’adopcions s’ha mantingut estable -el 2018 n’hi va haver 1.116: 523 de gossos i 593 de gats, una mica per sota del 2017, que va ser un any rècord-, el d’abandonaments ha anat a l’alça. L’any passat, per exemple, es van recollir prop de 1.400 gossos i uns 600 gats i actualment hi ha una setantena d’animals que ja fa més d’un any que esperen adopció. La mitjana anual de gossos abandonats, decomissats o rescatats que arriben al CAACB s’ha situat, durant aquest mandat, en els 1.340. I la xifra no s’aconsegueix reduir.

“Estem especialment plens de gossos de les races considerades potencialment perilloses”, denuncia Ramon Peiró, que és president de l’Associació de Voluntaris i Amics del CAACB i explica que, en el cas d’aquestes races, el procés per donar els animals en adopció és més lent. Els propietaris necessiten una llicència específica per a la tinença i alguns tenen més reticències a emportar-se un animal d’aquest tipus. I, a més, sovint arriben cadellades fruit de la cria. N’arriben molts, doncs, i en surten pocs. “Ja no donem l’abast”, lamenta el comissionat d’Ecologia de Barcelona, que demana obrir debats com el de l’esterilització obligatòria o la venda d’animals de companyia. “És inacceptable que encara arribin animals sense xip”, critica.

El Tysson i el Violín

Els sacrificis del Tysson i el Violín van obrir el debat sobre les eutanàsies al CAACB. Les xifres, però, són rotundes i neguen que hi hagi hagut un repunt dels sacrificis, com remarca Ximeno. En total, el 2018 n’hi va haver 21, dos dels quals -els del Tysson i el Violín- per motius d’agressivitat i la resta per qüestions de salut. La mitjana anual, durant el mandat passat, s’havia situat en els 23 sacrificis. I havia sigut força més elevada anys anteriors. “Nosaltres mateixos haguéssim posat el crit al cel si haguéssim pensat que s’estaven sacrificant animals per motius d’espai”, defensa Ramon Peiró, que explica que els expedients dels gossos no deixaven lloc per al dubte.

Mentre la gossera de Montcada no pren forma, Barcelona fa inversions per millorar l’actual. S’hi han incorporat veterinàries i s’hi han creat nous espais com el de pre i postoperatori, per exemple. Però el problema bàsic continua sent l’espai.

Les obres del nou centre a Montcada es preveuen ara per al 2020

Les obres per construir el nou Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona en uns terrenys de Collserola, dins del terme municipal de Montcada i Reixac, encara no han començat, tot i que, segons els primers anuncis, haurien d’haver-se iniciat el 2015. Les noves instal·lacions, que han de suposar un canvi de concepció de la gossera que ha tingut fins ara la ciutat, ja podrien estar en funcionament. A la pràctica, però, el projecte encara està en tramitació i les últimes previsions confien poder engegar els treballs el 2020. L’Ajuntament de Montcada, que ja ha aprovat la modificació del Pla General Metropolità necessària per fer possible l’encaix de la gossera a Collserola, treballa ara per tirar endavant el pla especial del nou equipament abans que acabi el mandat.

El camí per arribar fins aquí no ha sigut senzill. El comissionat d’Ecologia de Barcelona, Frederic Ximeno, que va heretar del govern anterior el conveni firmat el 2014 amb Montcada, critica que aquell era un pacte enverinat, perquè preveia aixecar la gossera en uns terrenys que urbanísticament no ho permetien. I que, per això, ha calgut molta feina de tramitació i entesa entre els dos ajuntaments i també amb la Generalitat i el Consorci de Collserola. “Hem fet una feina ingent per fer-ho possible”, defensa.

En el conveni segellat, l’Ajuntament de Barcelona, que és propietari dels terrenys on s’aixecarà l’equipament tot i que no formen part del seu terme municipal, es comprometia a assumir el cost de la retirada de les barraques que omplien el turó on es projecta la nova gossera i també el d’arranjar el rec Comtal.

“Barcelona està complint amb els seus compromisos”, admet el regidor d’Urbanisme de Montcada, Jordi Sánchez, que apunta que també s’han començat a fer els treballs per millorar les connexions entre Can Cuiàs i Ciutat Meridiana, que era un altre dels acords.

Sánchez assegura que el seu govern, que també va heretar el projecte de l’equip anterior, està fent la part de la tramitació necessària i que ara mateix té el pla especial en la fase de revisió. El seu equip posa l’èmfasi, remarca, en la necessitat de garantir que la nova construcció sigui com més respectuosa millor amb l’entorn on és i en assegurar, també, que Barcelona compleix amb tots els compromisos adquirits. Estan cansats, assegura, de sentir-se una mica “la porta del darrere” de la capital, que havia estudiat alternatives a Sarrià i Montjuïc abans de decantar-se per la nova ubicació de l’equipament fora del seu terme municipal.

Berto romero

Tenir fills, diuen, et canvia la vida, i Mira lo que has hecho (Movistar+), la sèrie coescrita i protagonitzada per Berto Romero (Cardona, 1974), en va deixar constància en la seva primera temporada. La comèdia torna avui amb una nova entrega de sis episodis en què la parella protagonista, el Berto i la Sandra (Eva Ugarte), rep la notícia que espera bessons quan encara combat contra el terratrèmol diari que és el seu primer fill, el Lucas, que ja té gairebé tres anys.

El Berto i la Sandra s’enfronten a una nova paternitat. Què diferencia la primera temporada de la segona?

Jo el que no volia era fer una mena de catàleg de situacions potencialment simpàtiques del que significa tenir un bebè. Volia canviar el to però no trair la sèrie, continuem parlant de nens però ens centrem en la crisi de parella. És un tema que veig molt sovint: des de fa un parell d’anys veig un munt de separacions.

Se sol dir que tenir un fill canvia la relació de parella...

Tenir un fill la posa a prova, i això es notava en la primera temporada, però era una crisi d’adaptació. La primera temporada era la història d’una parella contra el món, però aquí ens vam plantejar què passaria si posàvem en perill la parella, que és el cor de la sèrie. És una decisió de guionista malparit. Crec que [aquesta temporada] pot ser fins i tot més universal: tenir fills no ho ha viscut tothom, però tenir mogudes amb la parella, sí.

En aquesta temporada afegiu una capa més de confusió entre realitat i ficció. ¿No tenies por que els espectadors identifiquessin la sèrie amb la teva vida?

No, a mi tant me fa. La gent em continua preguntant si soc nebot del Buenafuente. Jo utilitzo l’eina del meu personatge-persona per escriure històries, que algunes són meves i d’altres no.

Per tant, que els espectadors confonguin realitat i ficció no et molesta...

No hi dono cap importància, estic fent un paper. És el que he fet tota la vida. Soc un monologuista i és la meva feina: pujo a l’escenari i m’ho estic inventant tot, és la meva vida real amb coses que m’invento. Quan venia la meva família a veure’m al teatre, ho detectaven de seguida. Estic acostumat a fer això, és el que he fet sempre, però ara ho faig una mica més sofisticat. Al final, també és un dels temes principals de la sèrie: la confusió entre realitat i ficció.

El teu personatge vol que el considerin actor i no comediant. ¿Tu també vols reivindicar-te com a actor?

En realitat no hi ha cap necessitat de reivindicar res, però sí que em fa gràcia aquest tema i m’agrada utilitzar-lo com a broma recurrent. Tots els comediants quan es fan una mica grans volen que se’ls prenguin seriosament, és ridícul. No necessites que ningú et prengui seriosament, perquè no necessites l’aprovació de ningú. Ser un comediant és tan difícil o més que ser actor, i ho veiem quan rodem, perquè aixecar una part còmica és molt més difícil que una de dramàtica. La sèrie, a més, també és una reivindicació d’això, perquè és comèdia però alhora barreja drama: torna a ser un joc de miralls que a mi sempre m’ha agradat molt.

Utilitzant experiències reals per a la sèrie, ¿et vas marcar alguna línia vermella?

Puc parlar de qualsevol tema perquè no estic parlant de res íntim; tampoc ho fèiem a la primera temporada. L’única regla que tenim quan escrivim aquesta història és que toqui de peus a terra, que la vegis i t’ho creguis tot. No hi ha línies vermelles. A més, l’escric jo. Si alguna cosa no la vull explicar, no ho faig. La meva vida no és prou interessant com per fer-ne una sèrie; si ho fos, l’estaria vivint.

¿Es compleix el tòpic que és impossible rodar amb nens?

Ha sigut flipant! El Fabio [que fa de Lucas] és un nen de quatre anys, i amb els nens has de treballar d’una altra manera, tot és un joc. Es protegeix molt la seva intervenció i quan ell arriba al set ja està tot preparat. És veritat que nosaltres hem vist durant el rodatge com ell anava prenent consciència del que estava fent i era molt interessant. De sobte el nen entenia que estava fent un personatge. A la segona temporada de Mira lo que has hecho, la parella formada pel Berto i la Sandra viu dues gestacions en paral·lel: d’una banda, la dels seus bessons, i de l’altra, la sèrie que ell està preparant centrada en la seva experiència de la paternitat. El projecte professional roba hores a la vida del Berto i la seva dona es troba amb una panxa cada cop més descomunal i tot el pes de les responsabilitats familiars a l’esquena. La seva història d’amor quotidiana ara nota el tic-tac d’una bomba a punt d’esclatar.

“En aquesta temporada hi ha més comèdia i hi ha més emoció, hem posat més carn a la graella”, assegura Eva Ugarte, que confessa que durant el rodatge es va haver de recordar a ella mateixa que estava rodant una comèdia, ja que el seu personatge pateix molt. En aquesta nova entrega, que dirigeix Javier Ruiz Caldera ( 3 bodas de más ), la Sandra compartirà les penes i preocupacions del seu embaràs amb la Bego, interpretada per Núria Gago, que s’incorpora al repartiment de la sèrie. Ugarte, nominada al premi Feroz a la millor actriu de televisió pel seu paper, assegura que l’actitud un pèl asfixiant del seu personatge causarà tensions dins l’amistat.

La de Gago no és l’única nova cara del repartiment. Belén Cuesta també apareix a la sèrie interpretant una versió d’ella mateixa, l’actriu Belén Cuesta, que alhora fa el personatge de la Sandra a la sèrie que està preparant el Berto de ficció sobre la seva paternitat. Per si la fina línia entre realitat i ficció no fos suficient, Eva Ugarte assegura que quan van estrenar la primera temporada molta gent li deia que s’assemblava molt a Cuesta.

 

la crisi

França havia caigut en poc més de deu dies i el continent estava en mans dels nazis. Tothom esperava una rendició britànica sense més ni més. Churchill, però, es dirigia al Parlament britànic i afirmava: “Ens mostrarem una vegada més capaços de defensar la nostra illa, de capejar el temporal de la guerra, i de sobreviure a l'amenaça de la tirania, si és necessari durant anys, si és necessari sols [...]. Lluitarem en els mars i els oceans, lluitarem cada cop amb més confiança i força per l’aire; defensarem la nostra illa a qualsevol preu. Lluitarem a les platges, als camps i els carrers... no ens rendirem mai”.

Rivera promet que si governa el castellà serà llengua vehicular a l'escola pública i privada de tot l'Estat

Passaran mil eleccions però quan es despertin Catalunya seguirà allà

La Gran Bretanya estava sola, l'URSS i els EUA no havien entrat encara en el conflicte, i poc després començaria una de les batalles aèries més monstruoses de la història. Una campanya que la Luftwaffe va estar a punt de guanyar l’agost de 1941 amb la destrucció de part de les defenses britàniques. Si això s’hagués esdevingut la història de la humanitat potser hauria estat diferent. Llavors al setembre va començar el Blitz, els bombardejos massius contra la població civil britànica. Se la volia submisa i rendida davant d’una possible invasió. L’aviació britànica s’havia de preservar de les pèrdues, una confrontació directa en aquell moment hauria estat fatal, la producció s’havia de recuperar per fer front a la guerra, estava tenint lloc una mobilització de mà d’obra femenina sense parangó en la història britànica i europea. La població massivament es va refugiar, tot i que alguns lords britànics havien dit que resguardar-se no era honorable, i va aguantar. Churchill quan va accedir al poder va ser sincer en aquest sentit, no va voler enganyar a ningú: “No tinc res a oferir –va dir–, només sang, suor i llàgrimes”. Contra el pronòstic de Hitler, que havia doblegat poblacions senceres a les quals havien explicat que la victòria era segura, van aguantar i a vegades resistir és vèncer. Va ser la primera derrota de Hitler i una nova esperança va commoure Europa.

Probablement el que s’havia fet no havia agradat als lords. Es diu estratègia. Capacitat de planificar a llarg termini calculant tant els teus moviments, com els de l’adversari, en escenaris canviants.

Sánchez farà la reforma laboral abans del 28-A

A principis d’any a la seu d’una multinacional a Catalunya hi ha una reunió d’urgència, convoquen els seus responsables tècnics, els ensenyen tot de projeccions amb un sola conclusió: el 2020 hi haurà una nova crisi econòmica. Cal preparar-se estratègicament, de nou, pensar en els moviments necessaris a fer en escenaris canviants. La cosa no és tan nova, al setembre JP Morgan ja avançava la possibilitat d’aquesta crisi per a la qual havien d’estar preparats els inversors, i mentrestant els economistes del Bank of America establien una simulació sobre el seu impacte possible a l’eurozona: Espanya seria el país més afectat. És per això que el Banc Central ha ajornat de nou la pujada de tipus d’interès, assegurant, això sí, que hi ha poques opcions de recessió, però alhora posant en marxa previsions per a noves injeccions de liquiditat. El fet és que vam tancar l’any amb caigudes de producció industrial en països com Itàlia, Espanya i Alemanya. Això era a finals d’any. Al gener Itàlia ha entrat en recessió i Alemanya en estancament, i al març hi haurà el Brexit. No se’n parla als Parlaments. De fet, mentre es feia aquella reunió a la multinacional, el president Torra estava visitant el politòleg Fukuyama als Estats Units. Una trobada a porta tancada amb aquell que el 1992 havia pronosticat la fi de la història per justificar un nou ordre neoliberal que ens ha portat al període d’inestabilitat més potent dels últims 40 anys.

Es pressionarà per un govern real PSOE-Cs, sobretot per assegurar la gestió neoliberal de la possible crisi que vindrà

Tenim noves eleccions generals a la vista, en què probablement mentre a porta tancada segueixen havent-hi moltes reunions a l’àgora pública poc parlarem de tot això. La qüestió catalana, ara sintetitzada en la figura d’un relator, ha produït aquesta acceleració. Passaran mil eleccions però quan es despertin Catalunya seguirà allà. Però el cert també és que les noves mesures fiscals que acompanyaven la proposta de pressupostos pactada entre Podem, les confluències i el PSOE, sobretot en el vessant de nova política fiscal, generaven una hostilitat manifesta de certs sectors econòmics. El cert també és que la direcció del PSOE havia mantingut sempre la doble possibilitat d’intentar aprovar aquests pressupostos o aconseguir la foto d’uns pressupostos tombats tant pel PP i Cs com pels partits independentistes. Una opció o una altra era una qüestió de domini dels tempos per arribar al moment que els fos més favorable per convocar unes eleccions. La setmana passada aparells mediàtics que li eren pròxims es van girar completament contra el govern. Per sota hi ha una gran operació, mentre es tem i s’agita l’espantall de la possibilitat d’un govern del PP, Cs i Vox, el 'trifachito' pel qual alguns il·luminats a Catalunya semblen també sospirar, es pressionarà per un govern real PSOE-Cs. Es tracta de reconstruir el règim, però sobretot es tracta d’assegurar la gestió neoliberal de la possible crisi que vindrà. Certament aquesta opció no serà favorable ni en termes socials ni en termes nacionals per als catalans i catalanes. Tampoc respondrà als manuals de tacticisme d’alguns que no saben distingir entre moments defensius i moments ofensius i que deixen els corrents situacionistes dels seixanta en un joc per a infants. Mentrestant hi ha un altre debat de pressupostos, els catalans, un debat que probablement tampoc viurem, en què es tractaria de saber si la voluntat del Govern és només de fer de bons comptables, tenint com a màxima aspiració només sortir del FLA, o es vol iniciar una política econòmica anticíclica davant les tempestes econòmiques que s’albiren a l’horitzó.

Elisenda Alamany abandona el grup parlamentari dels comuns

Churchill afirmava: “Si Hitler planegés envair l’infern, em pronunciaria a favor del diable al Parlament”. No és que fos un amant del diable, senzillament és que sabia que la responsabilitat d’un govern davant la seva població era conquerir les millors posicions possibles en els temps més adversos possibles. En tot cas, el 28 d’abril tindrem algunes respostes i per sort aquestes les decideix la gent, més enllà del que puguin dir els Fukuyama d’avui.

votar

La inestabilitat generada per l’aparició de nous partits i nous temes a l’agenda política, sumada a l’afectació del Procés, deixa un calendari en què destaca la quantitat d’ocasions que els catalans han sigut cridats a les urnes: un cop cada vuit mesos i mig des de les municipals del 2015, o el que és el mateix, set vegades en quatre anys. Després d’un 2018 d’excepció sense cap convocatòria electoral -però amb la Generalitat intervinguda els primers mesos i una moció de censura al Congrés, l’única amb èxit en 40 anys de democràcia espanyola-, el 2019 torna a la dinàmica dels últims anys. Amb les sorprenents generals el 28 d’abril -les terceres en tres anys i mig- i les municipals del 26 de maig, es confirma un intens calendari electoral que encara podria augmentar en funció de la sentència del judici de l’1-O.

El catedràtic en ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Joan Botella subratlla que el canvi “profund” en el sistema de partits tradicional explica el nombre d’avançaments electorals. “A Espanya s’ha passat del bipartidisme al quatripartidisme, i a Catalunya del bipartidisme -CiU i PSC- al caos”, apunta. Això fa, afegeix la politòloga de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Ana Sofía Cardenal, que “no hi hagi experiència de governs de coalició” i, per tant, siguin curts en el temps. La investigadora de la UAB Berta Barbet afegeix que els nous partits, especialment Cs i Podem, canvien contínuament d’estratègia, cosa que provoca aquesta volatilitat.

Pel que fa a la participació, Botella creu que en principi l’alta freqüència d’eleccions “desanima”, i creu que això pot passar factura a les municipals del 26 de maig, mentre que el politòleg de la UAB considera que cada elecció té la seva conjuntura pròpia. “Les eleccions del 28 d’abril són a cara o creu”, assegura el politòleg de la UAB Oriol Bartomeus, que pronostica una alta participació, en la línia de les del 1993 (76%), les del 1996 (77%) i les que van donar la victòria a José Luis Rodríguez Zapatero el 2004 (75%). Això implicaria un augment de prop de deu punts respecte a les del 26 de juny del 2016 (66%), que van succeir les del 20 de desembre del 2015 (73%), en què no es va poder configurar govern.

La hipermobilització de la dreta

Segons Barbet, la suposada “hipermobilització” dels partits de dretes -PP, Cs i Vox- hauria de provocar una crida a la reacció per part de l’esquerra al seu electorat, però caldrà veure “si acaba tenint èxit”. Si és així, no dubta que els del 28 d’abril poden ser uns comicis altament concorreguts. La polarització en l’eix dreta-esquerra hi influirà, però la participació pot estar marcada també pels temes que centrin la campanya electoral.

Cardenal no dubta que la qüestió territorial serà una de les principals cartes de presentació de la dreta, amb el judici i l’amenaça del 155, sobretot perquè el rebuig del sobiranisme als comptes ha sigut el principal motiu de l’avançament electoral, com va passar el 1995 amb el no de CiU a Felipe González. Ara bé, tot i avisar del “fracàs” de Pedro Sánchez a l’hora de posar l’accent en l’agenda social, apunta a la variable de Vox amb el seu programa contra el feminisme i antiimmigració. “Pot activar el vot femení i, per tant, l’esquerra”. A Catalunya els experts coincideixen també en la influència d’un altre factor, que té incidència sobretot en l’independentisme, apunta Barbet: “El dilema d’aprovar o no governs estatals”.

Set eleccions en quatre anys a Catalunya

A Catalunya es registra només un 58% de participació, la pitjor dada de les últimes convocatòries.

Convocatòria anticipada per segona vegada consecutiva. S’entenen com a plebiscitàries.

La irrupció de Podem i Cs impossibilita que es formi govern i es tornen a convocar eleccions a l’Estat.

L’abstenció del PSOE permet investir Rajoy, però Sánchez el rellevarà amb una moció de censura.

L’aplicació del 155 del PP comporta eleccions a Catalunya, on l’independentisme revalida la majoria.

Sánchez no aprova els PGE i cedeix a la pressió del PP, Cs i Vox, que amenacen amb ocupar la Moncloa.

Completen un cicle de set eleccions en quatre anys a Catalunya.