sense llar

“He decidit quedar-me aquí perquè és on m’he sentit més acompanyat; i quan no tens la mare a prop, això és molt important”. El Moha, de 23 anys, admet que la decisió no li ha resultat gens fàcil de prendre. Abans d’arribar a Barcelona va provar sort a Almeria, Granada, Madrid i París, on es va quedar dos anys. “He patit molt però aquí he trobat el bon camí”, diu alhora que agraeix l’esforç dels treballadors del centre Maria Feixa, el primer equipament municipal d’allotjament per a joves, que ha complert un any.

La situació del sensellarisme està canviant Barcelona: “L’edat de les persones sense llar va baixant”, va advertir ahir la segona tinent d’alcaldia, Laia Ortiz. Segons les dades de l’Ajuntament, el nombre de joves d’entre 18 i 25 anys sense llar que han estat als centres de primera acollida municipals han passat de 158 nois l’any 2015 a 303 joves el 2018: es tracta d’un increment del 91%, pràcticament el doble, en només tres anys. De fet, ara els joves atesos ja representen més del 17% de les persones sense llar que passen per aquests equipaments a Barcelona, deu punts més que el 2015, quan només representaven el 7% del total. De la mateixa manera, el 2018 els recursos del consistori barceloní van atendre 869 nois en centres de dia (un 250% més que el 2015, quan en van atendre 248); 94 joves van recórrer als menjadors socials (el triple que fa tres anys) i 78 van passar per una pensió (gairebé el doble que el 2015).

“Reflex” de la gestió dels ‘menes’

Segons Ortiz, “aquestes xifres són un reflex del que està passant” amb la gestió dels menors estrangers que arriben sense referents familiars, els coneguts com a menes. “Les eines de transició cap a la vida adulta no són suficients i, després d’estar tutelats per alguna administració, molts d’aquests joves de tan sols 18 anys es queden al carrer”, va assegurar la tinent d’alcaldia.

Només al centre Maria Feixa, que ara compleix un any, el 60% dels joves que hi han passat durant el 2018 havien estat tutelats prèviament, durant la seva etapa com a menors d’edat. “D’aquests, un 38% havien estat tutelats per la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, la DGAIA, i un altre 22% venia de la tutela d’altres administracions de l’Estat”, va concretar Ortiz.

Davant d’aquesta situació, l’Ajuntament de Barcelona es va mostrar contundent: “No se’ns pot deixar sols. Cal que més municipis posin recursos per al sensellarisme entre els joves i tractar aquesta situació com una qüestió de país”, va reclamar Ortiz. “El Maria Feixa es queda curt”, va reconèixer la tinent d’alcaldia, que va exigir que, “a banda de fer més centres”, es tirin endavant més “eines de prevenció” i que l’administració central faciliti els tràmits de regulació, perquè aquests nois “puguin treballar i tenir una sortida al més aviat possible”.

Trobar feina marca la diferència

En Moha admet que s’esforça per anar a tots els cursos que pot per trobar una feina, tot i que encara haurà d’esperar uns mesos per tenir la documentació que li permeti fer-ho legalment. “Hem de donar-los eines perquè tinguin una doble estima: del país d’origen i del d’acollida”, explica el president de la fundació Apip-Acam, José Ricou, que gestiona el centre. La inserció laboral és, segons apunta, un dels elements clau, però per gestionar l’acompanyament laboral i emocional d’aquests nois i treure’ls del sensellarisme calen recursos, i no només econòmics: “Cal formació i projectes estables que tinguin continuïtat”, reclama Ricou. Mentrestant el Moha -com la majoria dels seus companys al centre- està en compàs d’espera, intentant evitar la frustració: “Encara que ara no tingui feina, aquí tinc més drets que al Marroc, tingui diners o no”, es conforma.