dimecres, 29 d’abril del 2020

contagi

Terrible mal es la lepra, pero ¿ya qué horror puede sobrepujar al que se contempla en los campos de batalla y al cual no parece sino que se vayan avezando aun los más piadosos espíritus? Por lo mismo no hay inconveniente alguno en hablar de lo que en otra ocasión podría parecer repulsivo. ¿No es más repulsivo acaso que esa cruel enfermedad el hacinamiento de cien mil cadáveres destrozados por la metralla? Trátase además de dar a conocer una publicación destinada a combatir los estragos de un morbo que en todo tiempo ha azotado a la humanidad; mal que ya preocupaba hondamente a Moisés; que puso en labios de Job las más tremendas maldiciones del dolor humano; que dio ocasión al Redentor a mostrar su omnipotencia al sanar al hombre de Cafarnaum y que en todo tiempo ha tentado a las plumas más vigorosas para trazar el cuadro de la suprema infelicidad, desde Villiers de l’Isle Adam a Gabriel Miró. Aunque afortunadamente la lepra no alcanza ya las proporciones que en la antigüedad y la Edad Media, subsiste, sin embargo, en muchos países, y entre ellos el nuestro, especialmente en las provincias de Levante, y por lo mismo merece los más calurosos aplausos el doctor don Faustino Barberá Martí, distinguido director de la notable Revista Valenciana de Ciencias Médicas, por la publicación de su importantísimo trabajo ¡Per defendre’s de la lepra! Cartilla dedicada a la classe treballadora, presentado al segundo Congreso de Médicos de lengua catalana. Empieza el doctor Barberá señalando la existencia de un foco en la raya entre Cataluña y Valencia, y, reconociendo la imposibilidad de su desaparición por la simple intervención oficial, apela a la difusión del conocimiento del morbo entre las poblaciones constantemente amenazadas, como principal medio para evitar el contagio de la aterradora enfermedad; aterradora por su incurabilidad, su traidora invasión y su transmisión a los sanos, que es la única manera como se contrae. El autor se vale, para mejor comprensión del asunto, de la forma dialogada y su lenguaje no puede ser más comprensible, lo cual en nada afecta a su valor científico. Asienta en primer lugar el contagio de la lepra, aunque no en el grado que otras enfermedades; en cambio no parece deba aceptarse la herencia, como no sea en sentido de predisposición; su origen es microbiano (bacilo de Hansen, nombre del médico noruego que lo descubrió en 1875). Como medios prácticos de defensa hay que ponerse en guardia contra los casos puramente sospechosos, pero tratándose de un caso confirmado se impone el aislamiento, ya en una leprosería, ya en el domicilio particular, aunque guardando entonces las más minuciosas precauciones, según las medidas que prescribe la Cartilla. […] El autor abomina de la suerte que se les reservaba a los leprosos en la Edad Media, y confía en que pronto saldrán del laboratorio la profilaxis y la terapéutica etiológica, como ha salido ya la profilaxis, por las vacunas, de la fiebre tifoidea y el tétanos traumático.

entrenar

Si la situació evoluciona favorablement, dissabte ja es podrà sortir al carrer per fer esport. Tot i que encara no se’n coneixen els detalls, corredors i ciclistes celebren la decisió. “És una notícia esperada. Durant aquestes setmanes ens hem sentit apartats de les decisions”, diu Pau Capell, que fa uns dies va enviar una carta al Consell Superior d’Esports (CSD) demanant el desconfinament dels esportistes. “Haurem de llegir la lletra petita, si definiran alguna distància o temps, però ens permetrà fer una miqueta més del que estàvem fent a casa. És evident que ara la prioritat és la salut. Nosaltres en som plenament conscients i hem respectat el confinament, però els nostres rivals d’altres països s’estan entrenant. Es tracta de ser responsables i buscar fórmules que no posin en risc ningú”, argumenta la marxadora Raquel González. “Crec que hem anat molt tard i que la tardança demostra la poca cultura de l’esport que tenim perquè als països que sí que han permès l’activitat esportiva no els ha anat pitjor”, opina Anna Comet, atleta d’alt rendiment i columnista de l’ARA.
Els esportistes porten gairebé 50 dies tancats a casa i cadascú se les ha enginyat com ha pogut per no perdre la forma. “La clau d’aquestes setmanes ha sigut apostar per la qualitat i no per la quantitat. Jo estic fent una primera sessió de 40 o 50 minuts al matí i una segona de 60 o 90 al migdia, combinant la cinta amb el corró ciclista”, explica Comet. “El meu objectiu ha sigut mantenir una bona base per prevenir lesions quan puguem recuperar els nostres entrenaments habituals. Sense competicions a la vista, he fet treball específic de força i he utilitzat eines com una cinta per córrer, una bicicleta estàtica o una el·líptica. Es pot parlar d’una vessant d’esport-salut, ja que jo necessito quilòmetres per poder millorar”, explica González.
“Mentalment ha sigut un període molt dur. Jo he mantingut l’entrenament, però reduint la intensitat i les hores. Estic fent diàriament dues hores de cinta, una i mitja de bici i una mica de treball de força. Trobem a faltar el contacte amb la natura, escapar de les màquines”, reconeix Capell, que pateix per l’afectació que la pandèmia provocarà en l’esport. “De l’1 al 10 estic preocupat un 9. La temporada s’ha de reorganitzar i molts dels nostres plans han quedat i quedaran trastocats. La primera prova que jo tinc és a l’agost a Suècia, però encara no sé si ens deixaran viatjar. El trail, a més, és un esport que depèn molt de les marques i la crisi econòmica ens esquitxarà fort”, preveu el santboià, que per Sant Joan tenia previst recórrer Catalunya a cop de vamba. Ismael Ventura, ciclista de muntanya, l’entén perfectament. “El mountain bike és un esport que combina l’activitat física amb el contacte amb la natura i en aquests dies de confinament es troba a faltar tant el vessant físic com el d’esbarjo. És un esport que t’ajuda a desconnectar”, diu.

dissabte, 25 d’abril del 2020

confinats

l temps s’esgota i el rellotge marca uns minuts de trenta segons, no pas de seixanta, en les converses sobre la relació post-Brexit entre el Regne Unit i la Unió Europea (UE). És el missatge que el negociador en cap de la UE, Michel Barnier, tot just recuperat de la seva infecció de coronavirus, ha donat aquest migdia, en conferència de premsa des Brussel·les.
"El Regne Unit ha imposat un calendari molt rigorós, excepcional per a una negociació tan important. I el que no pot fer és imposar aquest calendari tan breu i, alhora, no avançar, ni avançar en alguns temes importants per a la Unió", ha dit, mentre feia un balanç no gaire optimista de la nova ronda de converses que el seu equip i el britànic, amb David Frost al capdavant, han mantingut en les últimes dues setmanes.
Els aspectes clau en què, de moment, el Regne Unit no ha avançat gens, segons la UE, són el protocol d’Irlanda del Nord i la política pesquera. En aquest sentit, Barnier s’ha preguntat “si es poden continuar les converses sense propostes concretes sobre matèria pesquera”, per a continuació mostrar-se "seriosament preocupat per si les converses sobre pesca poden tenir una conclusió amb èxit al juny". "Esperem propostes serioses del Regne Unit", ha afirmat Barnier, que també ha posat l’accent en el fet que cap relació futura que no inclogui una solució a llarg termini sobre la pesca podrà tenir èxit. “Serà difícil per a les dues parts, però crec que ho podem fer”.
Pel que fa al protocol sobre Irlanda del Nord, el negociador de Brussel·les ha comentat que la UE vol evidències concretes de l’existència d’un pla duaner per a la província que no posi en risc la integritat del mercat únic. “Necessitem proves clares que el Regne Unit avança amb la introducció de procediments duaners acordats per a les mercaderies que entren a Irlanda del Nord. I de si el Regne Unit és capaç de dur a terme tots els controls duaners i els controls fitosanitaris de les mercaderies que entren de fora de la UE. Això és absolutament central”, ha afegit.

Data límit

Amb el final de juny com la data límit per explorar la possibilitat d’un acord post-Brexit, que el govern de Boris Johnson va fixar abans que esclatés la crisi del coronavirus, Barnier no ha volgut especular sobre si la pròrroga –que a Brussel·les sempre han considerat necessària– és ara inevitable després que Europa s’hagi pràcticament aturat arran de la pandèmia.
"És massa aviat per expressar una visió" concreta sobre si caldrà l’ampliació del període de transició, que es podria allargar un o dos anys, d’acord amb la lletra del pacte de divorci. En tot cas, Barnier ha assegurat: "No hauríem de situar-nos en què demana un costat, sinó que s'hauria de basar en un enfocament comú i en una decisió comuna".
Immediatament després de la victòria electoral de Boris Johnson en les eleccions del desembre, la Cambra dels Comuns va aprovar una llei per la qual qualsevol ampliació de la transició quedava prohibida. Barnier ha assegurat que farà balanç a principis de juny, i Londres ha assegurat que des d’ara s’afanyarà a satisfer el calendari.
El temps que queda, però, encara sembla molt més curt amb la pandèmia que assota el món i especialment Europa. Barnier, de fet, ha admès que es poden plantejar “qüestions legítimes” sobre si les converses del Brexit estan ara fora de lloc mentre es lluita contra el coronavirus

divendres, 24 d’abril del 2020

Xina cuadruplica

En xifres. Les autoritats xineses confirmen que, dels 27 nous contagis, 17 tenen el seu origen a l'estranger. També a l'Àsia, Corea del Nord, el país més hermètic del món, registra els primers casos de Covid-19
els 27 nous casos detectats a la Xina aquest divendres, 17 són importats de l'estranger. Així ho va assegurar ahir el Ministeri de Salut de la Xina. Dels casos de transmissió local, set s'han produït a la província de Heilongjiang, dues a Guangdong i un a Sichuan.
Durant el divendres no es va produir cap mort per coronavirus, tot i que la xifra de defuncions que van notificar les autoritats, va ascendir fins a 4.632, en afegir-hi les noves dades de Wuhan, el punt on es va originar el virus, i el nombre de contagis es va elevar a 82.719.
Les autoritats sanitàries xineses van afirmar que un total de 50 pacients van ser donats d'alta després d'haver-se recuperat del virus, mentre que el nombre de casos greus per Covid-19 es va reduir fins als 85. A més a més, la Xina continental ha registrat un total de 1.566 casos importats. D'aquests, 709 han estat donats d'alta i 857 segueixen en tractament mèdic amb 47 casos greus.
D'altra banda, també al continent asiàtic, Corea del Nord ha registrat els primers contagis.

Contagis des del març
El considerat el país més hermètic del món ha informat els seus ciutadans de l'existència de contagis des del mes de març, segons va informar a Radio Free Asia fonts de l'interior de país, que contradiuen la versió oficial per la qual es nega absolutament qualsevol episodi de virus dins de les fronteres nord-coreanes. Segons les fonts, el Govern organitza reunions veïnals des de fa un mes per educar la gent durant la pandèmia i hi deu haver casos en tres regions.

dimarts, 21 d’abril del 2020

la lliga

El Consell Superior d’Esports (CSD), la Lliga i la Federació Espanyola de Futbol (RFEF) volen que la Lliga torni aquest juny, si el covid-19 ho permet. Les tres entitats van pactar un full de ruta que hauria de permetre veure els equips entrenant ja a inicis de maig, per acte seguit acabar durant el mes de juny les 11 jornades que falten tant a Primera com a Segona Divisió, a porta tancada. Irene Lozano, Javier Tebas i Luis Rubiales es van comprometre a dedicar part dels recursos que generin els drets audiovisuals del futbol a un rescat de la resta d'esports federats, olímpics i paralímpics. L'acord subscrit inclou un compromís per crear un fons de contingència de 10 milions d'euros per ajudar els esportistes més vulnerables. Un pla però, amb un taló d’Aquil·les: què passaria si un jugador o un entrenador dona positiu per covid-19 durant la tornada a la competició?
La Lliga va defensar des de l’inici de la crisi del covid-19 que cal acabar la competició com sigui per garantir menys pèrdues econòmiques, ja que així es podria cobrar la totalitat dels drets televisius previstos. La Lliga estableix en un mes el temps mínim per tornar a jugar des que es comenci a entrenar en solitari, i afegeix que calen quinze dies d’entrenaments en grup abans de tornar a competir. La data prevista per al retorn als entrenaments és el 4 de maig. Diferents especialistes en preparació esportiva, però, adverteixen que aquest pla podria comportar un augment en les lesions dels jugadors.
La Lliga i la Federació Espanyola de Futbol (RFEF) van arribar dissabte a “un principi d’acord” sobre la situació general de present i de futur en la qual està immers el futbol professional. Per al futbol amateur, començant per la Segona B, es treballa per acabar les competicions ja sense descensos, però garantint ascensos amb un sistema de play-off encara per definir que comportaria modificar el sistema de competició la temporada vinent, ja que la Segona Divisió B passaria a tenir molts més equips.
A Primera i Segona, la idea era intentar acabar aquest juny per fer-ho abans de la finalització dels contractes de molts jugadors el 30 de juny. Per fer-ho, però, caldria jugar dos partits per setmana a partir de l’última setmana de maig. “És una previsió molt optimista. Dependrà de veure com evoluciona el coronavirus, ja que una recaiguda que afecti jugadors ho aturaria tot. La salut és la prioritat”, diu David Aganzo, president de l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE), entitat que va agrair el principi d’acord tot i remarcar la seva “sorpresa” per no haver sigut convocada a la reunió amb el Consell Superior d’Esports. “El principi d’acord assolit és una bona notícia, celebrem que per fi s’hagin aparcat polèmiques i baralles estèrils entre institucions que no beneficien en res el futbol espanyol en la situació actual”, deia Aganzo, en relació a la mala relació entre Javier Tebas, president de la Lliga, i Luis Rubiales, president de la Federació. “Aquestes setmanes hem tingut una ronda de contactes amb diferents grups polítics, així com amb especialistes en salut i pandèmies, per entendre que aquest tema afecta tota la societat”, explica Aganzo, que recorda que la competició arribarà “només” després de l’autorització expressa de les autoritats sanitàries i amb “plenes garanties per salvaguardar la salut” dels esportistes. L’acord, de fet, inclou fer tests del coronavirus a tots els jugadors, entrenadors o treballadors necessaris per al retorn a la competició a finals d’aquest abril. Si el govern autoritza el retorn de la competició, la idea seria estudiar un format similar al que ha proposat la lliga italiana: concentrar en poques setmanes tots els partits i concentrar els jugadors durant aquest període en centres d’alt rendiment i ciutats esportives per evitar un contagi que faria miques el pla.

El Madrid podria jugar al Di Stéfano

El Reial Madrid no descarta jugar el final d’aquesta temporada a l’estadi Alfredo Di Stéfano, el camp on acostuma a jugar el filial a la Ciutat Esportiva, si finalment es reprèn el futbol i els partits es disputen a porta tancada. A l’estadi Santiago Bernabéu s’hi han de fer unes obres que podrien dificultar que s’hi jugui si finalment la Primera Divisió torna aquest juny. Segons fonts del Madrid, però, fins que el club blanc no tingui de manera oficial la notificació de la data de tornada de la competició, primer amb els corresponents entrenaments i posteriorment amb els partits, el Reial Madrid no prendrà una decisió. El club tenia previst remodelar l’estadi en els pròxims mesos.

gespa

Confinament sense presoners, o sense presoners que se'n sentin massa. Des del 25 de març, l'endemà que el primer ministre britànic, Boris Johnson, instés els ciutadans del Regne Unit a quedar-se a casa i només sortir-ne per comprar aliments, per atendre urgències mèdiques o per fer exercici una hora al dia, cada matí baixo al parc més pròxim de casa, el mateix on sempre vaig. Per seguir les ordres del premier, esclar. Fins aleshores, la presència dels nens, com la dels arbres o la gespa, el gimnàs a l'aire lliure, el sorral o els gronxadors, era un element més del paisatge. Una escola pròxima en un dels racons del Lloyd's Park, al nord-est de la ciutat, garantia la corrua de criatures i pares que els acompanyen de bon matí cap a les aules de la  Hillyfield Primary Academy.
Fins ara, però, gairebé no veia els nens. Tants, 400, que els arbres potser no em deixaven veure el bosc. Però des de l'ordre de confinament, veure'ls cada dia en companyia dels pares és tenir consciència de les diferències sobre com s'han aplicat les restriccions al moviment a Catalunya i a Espanya, d'una banda, i al Regne Unit, d'una altra. Encara més quan els últims dies el debat ha esclatat a Catalunya i Espanya i, finalment, el govern de Pedro Sánchez ha donat una data: 27 d'abril.
Aquest diumenge al matí, la Celia, una professora d'una escola primària que tot just ha tornat al setembre a Londres després de viure un any a Madrid, al carrer de Manuel Becerra, relativament a prop de la plaça de Las Ventas, jugava amb els seus dos fills, el Reggie, de 3 anys, i el Jack, de 5. "Com ho porten?", li demano a cinc metres de distància, extraprudent, referint-me al tancament. "Bé, encara tenim sort. Pensa que tenim, a més, un jardí on podem sortir. Altres no són tan afortunats." I li parlo de Barcelona, i és llavors que em diu que ha passat a Madrid l'últim curs i que sap perfectament que a "Madrid no hi ha grans parcs on anar, com aquí". "Però des d'avui, els nens ja poden sortir al carrer, oi?" "No encara", li contesto. "Fins al 27, no". 
Mentre parlem, el Reggie i el Jack fan anar els patinets damunt la gespa, amb més dificultat que traça, i llancen a l'aire els ninots amb què han baixat. El Reggie, un d'un dofí de peluix, comprat al Greenwich Maritime Museum, em diu la mare.
De sobte, apareix un cotxe de la policia envaint el prat, i la patrulla recorda amablement a la Celia que ens podem moure amunt i avant, que els nens poden passejar, o córrer, però no quedar-se en un lloc aturats, ni que sigui per llançar a l'aire les seves joguines. 
El Gran Londres té 14.000 hectàrees d'espais verds, 3.000 parcs, més o menys. Aquests dies són la salvació dels més de vuit milions de persones que hi vivim. No tots continuen oberts, però. Després d'una allau massiva durant els dies de la Setmana Santa, un parell de districtes de l'est van tancar-ne alguns. Amb el canvi d'horari de l'hivern a l'estiu, i l'augment d'hores de llum, el Lloyd's Park hauria de tancar a les 21.00. Però només està obert fins a les 18.00, per evitar els –en altres temps– tan habituals pícnics de capvespre. Els parcs de Londres són les nostres platges, de fet. 
En el viatge que va fer pel nord d'Europa el 1969, Josep Pla va recalar a Londres un parell de dies. Es troba amb un amic, el senyor Manyé, en diu, i li demana que el porti a veure els parcs de la ciutat. "| [els arbres] de Londres, de mitja mida, xarbotants de vida, lluents de la saba, són una delícia. L'herba dels jardins, dels parcs, dels squares, arribant del Mediterrani amb els ulls plens de groc, és apetitosa, d'una suavitat encantadora, us deixa absort".
Aquest matí de diumenge, de sol lluent i cel blau, també "l'apetitosa gespa" deixa absort el passejant o el corredor, de fons o ocasional. I les estampes de pares, mares i mainada, de bicicletes i patinets són les habituals, però sense aglomeracions. Potser el record més pròxim a la vida d'abans. Barcelona, però, o Madrid no són Londres. El verd escasseja. Places dures i asfalt. No només condicionen les restriccions més dures, sinó també l'urbanisme de les nostres ciutats, i pot fer més dur conviure amb el covid-19 els pròxims mesos. 

Un 'premier' absent abans que esclatés la crisi

D'altra banda, un alt assessor del govern ha criticat avui durament el primer ministre per "saltar-se cinc reunions del [comitè de crisi] Cobra sobre el coronavirus" quan el brot ja s'havia començat a agreujar a la Xina i s'estenia per tot el món. Ho publica aquest diumenge The Sunday Times, que assegura que Boris Johnson va deixar d'assistir durant els mesos de gener i febrer a cinc reunions d'emergència en les quals s'estudiava com donar resposta a la crisi.
El diari assegura que la inacció de Johnson va fer perdre al país "cinc setmanes en la lluita contra la perillosa amenaça de coronavirus". Michael Gove, però, un dels homes forts del govern, ha defensat aquest diumenge Johnson davant de les càmeres de Sky News. "La idea que el primer ministre va saltar-se les reunions que eren vitals per a la nostra resposta al coronavirus és grotesca". Tot i així, el diari assegura que Johnson va donar prioritat al Brexit i a la remodelació del govern i que també va preferir passar dues setmanes de vacances durant el winter break amb la seva promesa, Carrie Simonds, amb qui espera un fill. The Sunday Times sosté que la primera reunió del Comitè Cobra per tractar el coronavirus a què Johnson va assistir va ser el 2 de març, quan l'epidèmia ja corria desbocada per totes les illes, especialment per Londres.

diumenge, 19 d’abril del 2020

ECMO

 1 
Comparteix
 Guarda
A les unitats de cures intensives continuen treballant a marxes forçades per atendre els pacients crítics de covid-19. Els professionals estan cada cop més esgotats després d’un mes de pandèmia i han de funcionar amb material escàs. Però malgrat totes les dificultats no han abandonat la tecnologia mèdica més avançada i que requereix de més recursos humans i materials per tirar endavant pacients que no tenen cap altra alternativa. És el cas de l’oxigenació per membrana extracorpòria (ECMO per les seves sigles en anglès), una tècnica puntera i molt complexa que s’està utilitzant més que mai a causa del coronavirus.
Des de les UCI dels grans hospitals: "Tenim pacients relativament joves en estat molt greu"
“És l’última opció que tenim”, explica l’intensivista Jordi Riera, director del programa ECMO de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona i membre del comitè de direcció de la societat internacional EuroELSO. La tècnica consisteix en connectar el malalt a una màquina per la qual es fa circular la sang i que fa la funció que farien els pulmons: l’aparell succiona la sang, que extreu d’una vena, la passa a través d’una membrana que l’oxigena i la retorna al cos. En condicions normals es fa servir de manera extraordinària, perquè la majoria de pacients responen al tractament ordinari amb respiradors.
També s'ha utilitzat per mantenir vius pacients crítics que esperen un trasplantament de pulmó, mentre apareix un òrgan compatible. Alguns casos que sonen a pel·lícula de ciència ficció han sigut carn de titular, com el de l’excursionista que van reanimar el novembre passat gràcies a aquesta tècnica després d’estar sis hores en aturada cardíaca per hipotèrmia. L’ECMO s’utilitzava abans només en pediatria i es va començar a generalitzar justament arran d’una altra pandèmia, la de la grip A del 2009.
El SARS-CoV-2 provoca una pneumònia tan severa que l’ECMO es converteix en l’últim recurs per a alguns pacients: “Tenim malalts amb els pulmons superinflamats que literalment s’estan morint i als quals podem rescatar gràcies a aquesta màquina”, apunta Riera. En tot l’any passat es van posar en ECMO 33 malalts a la Vall d’Hebron i només en aquestes últimes quatres setmanes en aquest hospital ja l’han fet servir en 16 pacients.
“Només ingressem a l’UCI els malalts que poden sortir-se’n”
A més de les màquines, aquesta tecnologia requereix un control permanent del pacient per part d’infermeres especialitzades: tots els pacients de l’UCI són crítics, però en aquest cas porten molts més dispositius i estan connectats a una màquina per on passen quatre litres de sang per minut. “La màquina no es pot deixar mai sola, perquè el pacient en depèn totalment i hem d’estar sempre preparats: qualsevol petita complicació s’ha de resoldre ràpid. El pacient porta molts anticoagulants i un petit sagnat és molt important”, apunta la infermera Bet Gallart, coordinadora del programa al mateix centre. “Cada hora hem de controlar la coagulació i el funcionament de la bomba. Revisem totes les parts de la màquina amb una llum per localitzar coàguls o restes de fibrina”, afegeix. “Com que amb els equips de protecció els professionals no poden aguantar tot el torn dins el box, sempre tenim una infermera preparada amb l’equip posat, sense les ulleres, que vigila des de l’altre costat de la porta”, afegeix. A més, en un context d’augment mundial de la demanda, els hospitals s’han d’esforçar a trobar els materials d’un sol ús que requereix la màquina.
Pacients joves i sense altres patologies
La tècnica, però, serveix només per als pacients prou forts com per suportar un tractament tan invasiu i arriscat. Els criteris són molt estrictes, seguint les indicacions de l’Organització de Suport Vital Extracorpori (ELSO), que agrupa els especialistes en aquesta tècnica d’arreu del món. Per protocol, els pacients han de ser menors de 65 anys i no tenir altres problemes de salut associats, i s’ha de valorar en cada cas l’estat dels pulmons: “No es pot posar un pacient en ECMO massa aviat, perquè és una tècnica amb molts riscos, i tampoc quan el procés ja és irreversible”, resumeix l’intensivista.
Els hospitals de Bellvitge, la Vall d’Hebron, Sant Pau i el Clínic són els centres de referència a Catalunya per tractar amb ECMO malalts del coronavirus. Quan l’equip d’UCI d’un altre centre creu que té un malalt candidat a aquesta tècnica els consulta. “Valorem junts si es pot canviar alguna cosa del tractament, i és impressionant la feina que estan fent els companys dels hospitals més petits, que no estan tan equipats com nosaltres”, apunta Riera. Si el pacient no respon al tractament convencional, des dels hospitals de referència es desplaça una ambulància del Servei d’Emergències Mèdiques amb un equip format per un intensivista, un cirurgià, i dues infermeres amb formació específica. Connecten el pacient a la màquina d’ECMO i el traslladen al centre de referència.
Estudis en temps real
La tècnica s'està fent servir amb els malalts que compleixen els criteris, perquè no poden esperar, mentre els metges intenten aprendre en temps real de les experiències amb aquest virus a nivell mundial, començant per les dades i les publicacions de la Xina i dels països europeus, com Itàlia i França, on s’està utilitzant més. Riera és un dels coordinadors espanyols de l'estudi ECMOCard, que s'està fent a escala mundial per estudiar la utilitat de la tècnica en aquests pacients i sobretot en quins casos és útil. Una de les preguntes obertes és per a quins pacients la tècnica pot ser realment útil i a partir de quina edat deixa de ser indicada. Riera reconeix que encara no tenen totes les respostes: "És aviat per treure conclusions, perquè després de retirar la màquina els pacients necessiten encara setmanes per recuperar-se i l'èxit no és que l'oxigenació hagi funcionat, sinó que el malalt pugui tornar a casa". Set dels malalts que van ser tractats amb ECMO la Vall d'Hebron continuen l'evolució amb els mitjans ordinaris de l'UCI. Per a ells ara hi ha llum al final del túne

em quedo a casa

Són dies de fer púding amb el pa sec, croquetes del rostit de pollastre, quiche de verdures, saltats vegetals i truites de diferents ingredients. Per què posar-nos i posar els altres en risc anant al supermercat si podem aprofitar el menjar que ja tenim a casa? Per què comprar ingredients en excés si un altre els pot necessitar? La cuinera Ada Parellada proposa al seu llibre La cocina sostenible (Libros Cúpula) alguns consells per evitar malbaratar a casa: primer de tot planificar amb detall els menús que s'elaboraran i no comprar més ingredients dels que sabem que consumirem. També recorda que podem comprar conserves i productes de llarga caducitat un cop al mes i el menjar fresc un cop per setmana. Un cop a casa, aconsella conservar el que és fresc a la nevera i al congelador i mantenir un ordre perquè res quedi arraconat. Un dels trucs que proposa és que un cop arribem a casa cuinem certs aliments per allargar la seva durada i també planteja un truc molt útil per a aquestes jornades: "Serveix-te poca quantitat de menjar. Sempre ets a temps de repetir", ja que així les sobres es poden conservar per tornar a servir-les o integrar-les en futures receptes.

Acumulacions a l'inici del confinament

La cap de cuina del restaurant Monvínic, Ariadna Julian, considera que, donada la situació actual de confinament, el malbaratament alimentari es va poder donar sobretot a l'inici, "quan la gent va començar a acumular molt de menjar per por i després es va fer malbé". Tanmateix, pronostica que a mesura que els dies han anat passant, la gent ha agafat més consciència. El xef executiu del Mas Salagros Eco Resort, Beniamino Campolo, creu que el confinament, lluny de motivar el malbaratament, promou tot el contrari: "Crec que les persones desenvoluparan les seves habilitats culinàries, que abans, per falta de temps, no desenvolupaven, i estic segur que a totes les cases s'aprofitarà tot".
Així el confinament i la crisi sanitària poden tenir una certa lectura en positiu segons Julian, que creu que d'alguna manera la situació actual pot ajudar els ciutadans a apostar per la cuina d'aprofitament perquè "normalment les situacions més negatives acostumen a ser les que més ens ensenyen i ens ajuden a valorar molt més les petites coses". Per la seva banda, Campolo coincideix a assenyalar que, en temps difícils com els que estem passant, les persones valoraran "cada cop més la varietat i la quantitat de menjar".

Valorar el que tenim

En aquest context, la cuina d'aprofitament es contraposa, per a Julian, al món consumista i globalitzador en què vivim, que "no valora el reaprofitament, ni el producte de temporada, ni el de proximitat, només valora el canvi del que és vell pel que és nou". Però situacions com les d'actual confinament fan que potser ens adonem que "segons què no ho podrem comprar i haurem d'aprendre a prioritzar el que és essencial i necessari". A més, per a ella, el fet de conèixer aquest tipus de cuina ens pot ajudar a un millor aprofitament de tots els productes i a abaratir costos en l'àmbit familiar. "Personalment, crec que és molt important reutilitzar els productes, d'aquesta manera no malbaratem i contribuïm al medi ambient, ja que no consumim en excés", diu Campolo sobre aquest tipus de cuina, que els cuiners en general valoren molt positivament.

Gairebé tot és aprofitable

Per executar la cuina d'aprofitament, Campolo remarca que, primer de tot, hem de tenir clar que la immensa majoria dels productes es poden utilitzar al complet, i que "només hem de tenir imaginació i valentia per provar coses noves". A parer seu, les verdures i el pollastre són ideals per a aquest tipus de cuines. Per exemple, amb les verdures restants d'una recepta podem fer cremes, sofregits, croquetes i  quiches, i amb el pollastre podem fer daus per a amanides, sofregits, caldos amb ossos i sobretot croquetes i canelons. Detalla que també són bones per a aquesta cuina les fruites en general, i en aquesta temporada també les taronges, mandarines i pomes, així com algunes verdures com els tomàquets, les albergínies i els carabassons. "Són verdures molt versàtils amb les quals podem fer moltes receptes". Respecte al pa sobrant, suggereix fer púding, torrades de Santa Teresa o tallar el pa i fer torrades per acompanyar alguna crema o paté. "Una altra idea és torrar-lo i triturar-lo per després fer arrebossats per al pollastre o les croquetes", suggereix. A més, Campolo recorda les truites d'espaguetis que la seva mare li feia quan era petit.
En aquesta mateixa línia, Julian detalla que els aliments que permeten una millor cuina d'aprofitament són els que no estan elaborats, com la fruita, la verdura, els llegums i el peix fresc: "Ara estem en època de pèsols i faves, que ens permeten distreure'ns a casa durant el confinament a l'hora de pelar-los. A més, si volem els podem congelar per quan s'acabi la temporada. Tot i això, jo soc partidària de consumir el producte de temporada que les estacionalitats ens van oferint". Tanmateix, suggereix provar aquestes jornades amb croquetes (de carn, peix i arròs), fumet, caldos de carn i de verdures, melmelades de tota mena (per exemple, de tomàquet i fruita) i purés de verdures i hummus.

Despertar la creativitat

Però els límits els posa cada xef domèstic, ja que per a Julian "es tracta també de despertar la creativitat de cadascú", ja que el confinament ens dona el temps, un ingredient que no acostumem a tenir i que hem d'aprofitar per augmentar la nostra creativitat en tots els sentits, assenyala. I, de fet, aconsella realitzar proves i experiments de receptes noves. "Pots arribar a sorprendre't!" Campolo coincideix que la creativitat a la cuina és fonamental: "Crec que ara, com que tots disposem de més temps, busquem alternatives. Hi ha moltes opcions quan volem cuinar alguna cosa i ens falta algun ingredient", i proposa que fins i tot es pot aprendre a preparar coses que habitualment comprem processades, com masses o salsa de tomàquet natural. "La part positiva que podem treure del confinament és que tots podrem desenvolupar les nostres habilitats culinàries i ser més creatius".

Llençar menjar, "una falta de respecte"

Al seu llibre, Ada Parellada clama per transformar la nostra cuina en sostenible amb el medi ambient, tant en la generació dels productes com en la gestió dels residus. També reivindica la sostenibilitat amb la cultura gastronòmica de cada lloc i per a les butxaques de les famílies. La cuinera lamenta que, segons l'informe de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura del 2013, llencem una tercera part dels aliments que produïm. "Llençar menjar és una falta de respecte a totes aquelles persones que han format part de la seva elaboració", afirma Parellada, que adverteix que, a més, aquests aliments malbaratats han suposat una despesa de litres d'aigua per produir-los, a part de generar tones de diòxid de carboni per ser transportats. Davant d'això, el reaprofitament és, per a la cuinera, la gran solució.

teletreball

La transparència

La realitat. Dura i pelada. Ens agradi o no, la veritat convé saber-la. Matisar-la, disfressar-la o amagar-la és viure en la mentida. Dimecres a la nit Catalunya va passar, en un moment, de pensar que havien mort 3.855 persones pel coronavirus, a comptar-ne 7.097. Anàvem d'una monstruositat a una monstruositat al quadrat. En un sol comunicat, Catalunya va sumar 3.242 defuncions, és a dir, tantes com tota la Xina en dos mesos. A part de la profunda tristesa, la indignació per l'alta taxa de letalitat malgrat els esforços ingents dels professionals sanitaris, i la ràbia per no haver comptat fins ara les persones que morien a casa o en residències, el quart pensament és per a la Xina. ¿Algú dubta, a aquestes alçades de la pandèmia, que la xifra xinesa és una aixecada de camisa amb traïdoria? Si el 2003, amb el SARS, van amagar les dades, ja podem ensumar-nos amb quina poca vergonya Pequín ha rebaixat, aquest hivern, la magnitud de la tragèdia. Saber l'abast del que passava de debò a Wuhan hauria permès a l'OMS i als governs prendre més precaucions i reaccionar abans. Ara i aquí, la conselleria de Salut ha donat les xifres reals. Potser tard però, en qualsevol cas, abans que ningú altre. Tampoc el govern d'Espanya, que es continua enganyant amb dades –només d'hospitals– que ja fan plorar. Tot i que aquesta setmana el CIS ha explicat que el 67% dels espanyols voldrien que sobre la pandèmia només n'informessin fonts oficials, la primera falòrnia resulta ser confiar en les fonts governamentals si amaguen la meitat de la veritat. A Catalunya, la fotografia de l'afectació real pot ser, ara ja sí, una eina bàsica per als científics, per analitzar tendències, dibuixar l'evolució dels brots i estudiar els graus de desconfinament amb més coneixement de causa. La transparència no és qüestió de valentia, és un dret. Encara que, segons Antoni Trilla, "sumar peres i pomes pot ser un embolic". 


El col·lapse

¿Recordeu quan debatíem si el Mobile s'havia de suspendre o no, sense cap cas de coronavirus a Catalunya? El dijous 7 de febrer, mentre anava en cotxe escoltant el Versió RAC1, vaig sentir com connectaven amb la roda de premsa d'Antoni Trilla, el cap de medicina preventiva i epidemiologia de l'Hospital Clínic. De cop i volta, va dir això: "Em diran: «¿I si hi ha 250.000 casos de coronavirus durant la setmana del Mobile?» Doncs el doctor Trilla no serà a Barcelona. Com dic jo, agafaré el gos i marxaré". Som a mitjan abril, a Espanya hi ha 200.000 casos confirmats d'infectats i Antoni Trilla i el seu gos encara són aquí. De fet, el doctor s'ha convertit en un dels membres del comitè científic que assessora un Pedro Sánchez que no sembla que se'ls escolti prou. Aquella frase demostra fins a quin punt la pandèmia ha superat la pitjor de les previsions dels que en saben més. La mateixa OMS, a finals de gener, va considerar que no s'havia d'acordar l'estat d'emergència internacional de salut pública i ho va limitar a una epidèmia local xinesa. Ara que tot el món sap que el 2020 sortirà als llibres d'història, hem centrat el debat de la setmana sobre si s'ha col·lapsat o no el sistema sanitari. Tècnicament ens asseguren que no. I ens volen fer beure a galet dient que sempre hi hagut més llits d'UCI que malalts n'han necessitat. Però s'han hagut d'inventar moltes unitats de cures intensives a cuitacorrents, el personal sanitari ha empalmat jornades, s'ha treballat sense la protecció necessària, s'ha reclutat metges jubilats perquè tornin a la feina, s'ha demanat als estudiants d'infermeria que s'incorporin sense títol, tres pavellons esportius són hospitals de campanya, l'Hotel Plaza o el Melià estan plens de pacients, el Clínic només ha pogut visitar un 20% dels nous malalts de càncer, s'han fet només un 7% dels trasplantaments que hauria calgut... Si això no és un col·lapse, que el doctor em deixi el gos que em tanco en un refugi.

dijous, 16 d’abril del 2020

Joan Canadell: "Si Catalunya hagués estat independent ho hauríem fet mol...

LA INTIMITAT

Des que la pandèmia del covid-19 va saturar els hospitals cada dia veiem, en totes les cadenes, públiques i privades, i en tot tipus de programes, imatges dels malalts ingressats. En la immensa majoria dels casos són vídeos que han gravat amb telèfon mòbil el mateix personal sanitari per explicar les seves condicions de treball o per mostrar les atencions que donen als pacients. Per exemple, fa una setmana, el Telenotícies cap de setmana s’acomiadava amb el que Pellicer anomenava “un breu recull d’imatges per a l’esperança”, en què se succeïen diversos vídeos de diferents hospitals de Catalunya on el personal sanitari aplaudia als passadissos els pacients que sortien de l'UCI perquè havien experimentat una millora. Hi vèiem malalts transportats en cadires de rodes o en llits mentre, al seu voltant, els professionals celebraven la seva bona evolució i els encoratjaven a tirar endavant. La cançó Don’t give up convertia el muntatge en èpic i emotiu, i el convertia en una mena de videoclip hospitalari que, amb tota la bona intenció del món, intentava transmetre cert optimisme al voltant d’aquesta malaltia. En molts altres programes hem vist vídeos de l’hospital d’Ifema, on el personal sanitari s’ha gravat organitzant un bingo per als pacients o animant el panorama amb un infermer tocant la guitarra. També hem pogut veure escenes a l’interior de residències, on els professionals que tenen cura dels avis ensenyen com faciliten el contacte virtual dels residents amb les seves famílies a través de videotrucades. Són imatges positives, d’una gran humanitat, que en molts casos el personal sanitari penja a les xarxes socials i que els mitjans de comunicació difonen. 
Aquests vídeos són, també en molts casos, els únics documents que mostren la realitat del que passa a dins dels hospitals i residències. El que sorprèn és que gairebé mai els rostres dels pacients o avis apareixen pixelats. Alguns dels malalts que hem vist en llits o cadires de rodes amb prou feines tenien força per saludar els metges, altres ploraven agraïts en un estat de debilitat extrem per culpa de la infecció vírica. Està molt bé que puguem veure què passa dins dels hospitals i residències, però també cal assegurar-nos que la intimitat dels pacients i avis està sent respectada, perquè potser no a tothom li ve de gust sortir per televisió absolutament trinxat per la malaltia. Malgrat els esforços de tot el personal sanitari per compensar-ho, el coronavirus ja ha deshumanitzat prou el tracte amb malalts i avis. No cal que el periodisme també hi contribueixi. Que hi hagi milers de malalts no és sinònim que els hàgim d’exposar públicament només perquè hem normalitzat el caos provocat per la pandèmia.

RECESSIO

La crisi en què ens trobem és molt diferent de la que es va iniciar el 2008 amb la caiguda de Lehman Brothers. Però ara, com llavors, pot ser l’inici d’una catàstrofe econòmica, i encara no ens hem refet del tot de les conseqüències de la Gran Recessió. Per això cal preguntar-nos: què podem aprendre dels últims anys per no caure en els mateixos errors?
Malgrat que el xoc financer de fa 12 anys va provocar una gran crisi, la nostra economia ja estava en una situació complicada, amb grans desequilibris interns, per la qual cosa, tard o d’hora, i amb caiguda del sistema financer o sense, el més probable era que haguéssim entrat igualment en una recessió econòmica. Si bé és cert que tenim problemes estructurals importants, la crisi en què ens trobem ara és deguda al fet que hem decidit paralitzat l’economia. 
Com molts dels malalts que omplen aquests dies les UCI dels hospitals, la nostra economia està en coma. Un coma induït per les autoritats, per intentar frenar una crisi sanitària sense precedents. Però si bé el coronavirus no distingeix entre classes a l'hora d’atacar, els efectes de la crisi econòmica que comporta dependran de la capacitat de cadascú per sobreviure un temps sense ingressos. 
Per sort, la resposta de les administracions no s’ha fet esperar. Pocs dies després de decretar l’estat d’alarma, el govern espanyol anunciava l’entrada de més de 100.000 milions d’euros públics a l’economia. I la Generalitat va impulsar una línia de préstecs de fins a 1.000 milions per a pimes. Garantir la liquiditat de les famílies i empreses ha estat una prioritat i ho ha de continuar sent. Però cal tenir en compte els límits, conceptuals i logístics, que tenen moltes de les mesures presentades fins ara.
Cal tenir en compte el límits, conceptuals i logístics, que tenen moltes de les mesures presentades fins ara
Les moratòries d’impostos o els crèdits impliquen tenir certa seguretat i confiança en el futur, cosa que és molt difícil en moments com l’actual. I les prestacions d’atur pels ERTO no arribaran fins d’aquí unes quantes setmanes. A més, cal recordar que, abans de l’arribada del covid-19, més de la meitat de les famílies monoparentals catalanes i aproximadament un 40% dels que vivien de lloguer no tenien capacitat d’afrontar despeses inesperades. Ara, amb una crisi que ha suspès els ingressos d'una gran majoria, aquestes llars es troben en una situació d’especial risc. Tant en la crisi del 2008 com en l’actual afloren a la superfície problemes estructurals anteriors.
Cal, per tant, i mentre duri el confinament, mutualitzar els riscos i mancomunar els costos d’aquesta crisi. Cadascú en la mesura que pugui, intentant no trencar la cadena, i l’Estat, com a gran assegurança final, garantint que no desaparegui el nostre teixit productiu i que les famílies no s’ofeguin en el deute. Això és el que no es va fer a la crisi del 2008, motiu pel qual encara en paguem les conseqüències. Això només s’aconseguirà, mentre duri el confinament, injectant prou diners públics a la nostra economia per mantenir-la amb vida durant aquest coma induït.  
Després, un cop l’estat d’alarma s’acabi, serà el moment de desplegar tots el mecanismes que tenim al nostre abast per estimular l’economia. De permetre que totes les empreses que encara quedin dretes puguin recuperar els seus treballadors, i aquests la seva capacitat de consum. 
Hem de ser cauts amb qualsevol estimació que fem ara sobre l’impacte del coronavirus a la nostra economia. Per començar, no sabem ni quan ni com sortirem del confinament. Però el que sí que està clar és que, per fer-ho en la millor situació possible, per afrontar una recessió, cal aprendre dels grans errors del passat. Tant pel que fa al diagnòstic -no es van veure els desequilibris previs- com pel que fa al tractament -no es van solidaritzar els costos de la crisi-. Per això, ara la prioritat és evitar la fallida de famílies i empreses i assegurar-nos que es posen les bases d’una recuperació sòlida en quèn veritablement ningú quedi enrere.
  • Etiquetes

hospitals

El referèndum de l’1 d’octubre del 2017 va ser, per a uns, un moment històric de reivindicació nacional reprimit de manera contundent per l’Estat amb cops de porra, presó i exili; i, per als altres, una agressió al sistema constitucional i a la convivència. I, per a tots, un punt d’inflexió en la història de Catalunya. Dos anys i mig després, el país no ha canviat tant però ha canviat molt. La tensió d’aquella tardor s’ha anat difuminant amb el pas del temps, malgrat la reacció ciutadana a la sentència contra els promotors de l’1-O. Ara la pandèmia del covid-19 amenaça amb tornar a sacsejar amb força tots els esquemes. Però, com ha canviat Catalunya des d’aquell primer diumenge d’octubre? O, més aviat, com han canviat els catalans?
És molt agosarat intentar respondre a aquesta pregunta, però els baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ens poden donar si més no algunes pistes. Potser la dada més visual és la del suport a la independència. “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?” és la qüestió estàndard que fa servir el CEO des de finals del 2014, des de després de la consulta del 9-N. El no ha sigut habitualment la resposta guanyadora. Dels onze baròmetres previs a l’1-O, només en un, el del juny del 2016, el  es va situar lleugerament per sobre. Amb l’1-O això canvia. Després del referèndum -i abans de la DUI- el suport a la independència marca el seu màxim aquell mateix octubre, amb el 48,7%. I, tot i perdre pistonada des d’aleshores, va continuar per davant fins al juliol del 2019. A partir d’aleshores el no s’ha consolidat al capdavant, dos punts per sobre en l’enquesta del mes de març passat.
La dinàmica és la mateixa quan a la resposta s’hi afegeixen múltiples opcions. L’estat independent continua sent avui per avui l’opció preferida quan es pregunta per la forma d’estat. El 35,5% dels catalans el prefereixen a la comunitat autònoma (26,8%) o a l’estat federal (23,9%). Però l’1-O va marcar la cúspide, superant el 40% fins a l’abril següent.
Aquella tardor del 2017, quatre de cada deu catalans consideraven que les relacions entre Catalunya i Espanya eren la seva principal preocupació, situant-les molt per davant de la resta. Preocupava tant als independentistes (42%) com als unionistes (38%) i es va distanciar 30 punts de l’atur, primera preocupació durant tota la crisi econòmica. Dos anys i mig després aquest percentatge s’ha anat reduint progressivament i avui, abans que els baròmetres comencin a recollir l’efecte del coronavirus, se situa -també en el primer lloc- en el 24%, seguit de la insatisfacció per la política i de l’atur.

Pèrdua de confiança

Una de les qüestions considerada capital perquè l’1-O es pogués acabar celebrant va ser la unitat entre polítics i ciutadans independentistes. El grau de confiança en la Generalitat també va arribar al màxim aquella tardor. En una escala de 0 a 10, els partidaris del  puntuaven el Govern, aleshores presidit per Carles Puigdemont, amb un 7,4. L’executiu de Quim Torra va partir d’un 6,1 entre els independentistes i ja està en el 4,8. El govern d’ERC i JxCat -abans CDC- no ha comptat mai amb el suport dels ciutadans no independentistes, que l’octubre del 2017 el puntuaven amb un 1,9 i avui, lleugerament per sobre, obté una nota mitjana del 2,2.
El govern espanyol experimenta una evolució a la inversa. La seva nota és sensiblement millor que la d’ara fa dos anys i mig, de l’1,7 al 3,5, i tot i que els votants independentistes continuen confiant-hi menys que en el de la Generalitat, van puntuar al març la coalició entre el PSOE i Podem amb un 3,2, lluny del 0,6 amb què es va valorar la gestió del PP la legislatura passada. El grau de confiança en els polítics espanyols també creix lleugerament, en la mateixa proporció que els ciutadans cada cop confien menys en els polítics catalans, per bé que estan valorats un punt per sobre.
En aquests dos anys i mig també s’observa un creixent desinterès per la política -ara interessa al 52% dels ciutadans, respecte al 60% del 2017- i una valoració més negativa de la situació política, sobretot entre els independentistes, que en un 70% -un 50% l’1-O- consideren que és dolenta o molt dolenta. Els unionistes ja la valoraven negativament abans (88%) i ho continuen fent ara (82%).
El que no canvia gaire són les preferències electorals, almenys pel que fa als blocs. L’independentisme continua sumant majoria baròmetre a baròmetre, i poc després de les eleccions del desembre del 2017, ERC es va posar al davant en les enquestes, ara amb JxCat a la segona posició. Sembla haver desaparegut l’alternativa unionista per guanyar. Cs s’ha anat fent petit, també a l’Estat, i el PSC no sembla acabar d’emportar-se tot el rèdit de tenir el PSOE liderant el govern espanyol. Sigui com sigui, quan passi la pandèmia serà el moment de consultar la ciutadania i comprovar si ha començat un altre punt d’inflexió en LA HISTORIA.


    • coronavirus
    •  
    • Covid-19